Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

«Que ningú em consideri poca cosa, feble i inactiva, sinó de caràcter molt diferent, dura per als meus enemics i, per als meus amics, benèvola; la vida de temperaments anàlegs és la més gloriosa»
(Eurípides, Medea, vv. 805-810)

La majoria de les fonts documentals emprades en la investigació històrica refereixen la presència i aportacions dels homes, essent veritablement complicat trobar materials que refereixin allò històricament realitzat per les dones. Malgrat la manca d’informació, els rols i els estereotips de gènere i, en definitiva, les limitacions amb les quals han hagut de conviure al llarg de tota la seva vida, les dones sempre han estat presents en els diferents àmbits de la vida pública.

Les produccions anònimes, o les obres silenciades per les relacions de poder característiques de la societat patriarcal, provoquen que, a simple vista, es consideri que les dones no produïen ni creaven. En relació amb la història del teatre universal, la majoria de dades històriques refereixen assoliments androcèntrics, mentre que a les dones se’ls hi negava la participació com a actrius, dramaturgues, escriptores i fins i tot espectadores.

Es tracta d’una premissa que convé considerar sempre que s’investigui o es treballi a partir de l’herència del món clàssic, que esdevé una estructura conceptual consolidada al voltant del que deien, feien i pensaven els homes. En conseqüència, la creació literària que ha arribat fins als nostres dies contempla únicament la manera en la qual el gènere masculí entenia el κόσμος (kósmos), el tot, l’ordre i l’harmonia de l’existència humana.

El present article parteix de la premissa que el paper de la dona en el món clàssic està absolutament desvirtuat, i que, malgrat no gaudir dels mateixos privilegis que els homes, el gènere femení ha tingut un paper molt més rellevant que el que ens transmeten alguns autors clàssics. La religió, la mitologia, la poesia, el teatre, la legislació… Des del punt de vista dels estudis de gènere, aquests camps reuneixen suficient informació per replantejar tot el que coneixem sobre el món antic. Per aquest motiu, a continuació es presenta la influència del teatre en la societat grega i el paper de les dones en les representacions teatral, fent èmfasi en la manera en la qual els homes van construir i representar els personatges femenins.

El teatre grec, l’espai públic i la vida en societat

En les següents línies emprarem teatre, del grec θέατρον (théatron), per referir la cultura teatral que florí a Grècia entre el 550 i el 220 aC, hereva de l’evolució de les arts i cerimònies tradicionals gregues. Els espectacles es duien a terme a l’aire lliure, en unes construccions semicirculars que aprofitaven les faldes d’un turó per construir-hi les graderies pels espectadors. Aquestes graderies envoltaven l’orquestra, un espai circular on es desenvolupava la major part de les representacions. Davant l’orquestra s’erigia l’skené o escena, dedicada a què els actors fessin els canvis pertinents en la seva vestimenta durant les representacions. Darrere l’escena hi havia el prosceni, una paret de columnes que actuava com a suport de superfícies pintades que evocaven el lloc de l’acció. Juntament amb les túniques i màscares dels actors, es constituïa tot un aparell escènic dedicat a donar versemblança a les representacions.

En els teatres s’hi representaven una gran varietat d’espectacles artístics, com ara danses, recitals i peces musicals, però també esdeveniments cívics i religiosos. Els gèneres del drama, la comèdia i la tragèdia es presentaren per primera vegada en els teatres grecs, en el curs del segle V aC. S’inspiraven en aspectes reals de les relacions humanes i la vida en societat, les guerres entre les polis, les guerres mèdiques o el conjunt de creences sobre la mitologia grega i els déus olímpics. Amb la mateixa evolució dels gèneres teatrals, per exemple, amb l’aparició de més actors que participaven en les accions, l’arquitectura dels teatres va anar monumentalitzant-se, adquirint la complexitat que mostren alguns dels teatres que s’han conservat fins a l’actualitat, com el d’Epidaure, a l’Argòlida, del segle V aC i amb capacitat per a 12.000 espectadors; el de Siracusa, a Sicília, del mateix període i amb capacitat per 14.000 espectadors; o el de Dionís, a Atenes, del segle IV aC i amb capacitat per 16.000 espectadors.

Reconstrucció del teatre de Dionís a Atenes tal com hauria estat en època romana, però amb clares referència heretades de l’època del teatre grec. Enciclopèdia alemanya de Joseph Kürschner “Pierers Konversationslexikon”, 1891. Font: Wikipedia
Teatre grec de Siracusa, Sicília. Un dels teatres conservats més grans del món antic. 450-400 aC. Font: Wikipedia

A la ciutat d’Atenes, la democràcia i el teatre van ser consubstancials: es té constància que el teatre va exercir un paper de veritable laboratori polític pels ciutadans de les polis durant el segle V aC. Malgrat les limitacions de la democràcia atenesa, que des de la perspectiva actual pot semblar imperfecta i immadura, el cert és que els ciutadans de l’antiga Atenes probablement no considerarien com a una “democràcia” cap de les democràcies modernes. Pels grecs, l’autèntica forma de govern era una democràcia directa i no representativa, en la qual cada ciutadà (excloent, evidentment, a les dones) participava directament en la presa de decisions a l’Assemblea, es constituïen en membres d’un jurat popular, o actuaven com a presidents del “consell de ministres”.

Fou el tirà Pisístrat -entenent el concepte de tirà com a exempt de les connotacions negatives que té per les societats contemporànies- qui l’any 543 aC va instituir els primers certàmens dramàtics, cercant alguna manera de guanyar-se el favor del poble atenès. Després de les primeres temptatives a càrrec dels estadistes Soló i Clístenes (circa 500 aC), fou Pèricles qui, en ple segle V aC -o Segle d’Or atenès-, arribà al convenciment que a la ciutadania d’Atenes se la podia “educar” políticament mitjançant el teatre. El mateix Pèricles va difondre en el poble atenès els ideals de coparticipació en la presa de decisions i la corresponsabilitat en aquestes, introduint així els conceptes de “igualtat davant la llei” (isonomia) i de “llibertat d’expressió (isegoría, parresía).

En les representacions teatrals es naturalitzava el nou règim democràtic, enfront dels vells ideals aristocràtics que enaltien els triomfs de les classes nobles i adinerades. Alhora, les representacions de les tragèdies a la ciutat d’Atenes es convertien en un autèntic aparador per la resta del món, ja que hi acudien veïns de la regió de l’Àtica i de la resta de les ciutats estat de tota Grècia. 

Així, el teatre va ser un important vehicle que va contribuir a difondre i arrelar els nous ideals democràtics en el poble. Però aquesta influència creixent, que acabà consolidant-se en l’imaginari col·lectiu, també tingué conseqüències per les dones, que veieren com en les representacions teatrals apareixien personatges femenins construïts a partir de cànons tradicionals i estereotips i rols de gènere molt marcats. La “modernitat” de la democràcia atenesa no s’aplicaria a les dones, i en el procés de familiarització de la societat atenesa amb els personatges femenins, també es consolidaren i naturalitzaren mecanismes de repressió vers en gènere femení.   

Dinàmiques de representació de personatges femenins

A l’Antiga Grècia, considerada el bressol de la cultura occidental i alhora origen del sistema patriarcal tal com el coneixem, ja hi trobem a la dona com a subjecte passiu de la literatura: es tracta de personatges femenins caracteritzats com a perversos, causants de mals i seductors.

El poble grec antic tenia uns valors fonamentals i profundament arrelats sobre els quals se sustentaven els estats desitjables de la societat i que es consideraven necessaris per a garantir la vida en comunitat. Però aquests valors s’atribuïen només als homes, no a les dones, ja que si tots dos gèneres els haguessin compartit no hauria estat possible parlar d’un gènere femení enganyós i depravat, considerat com un mal, i d’un gènere masculí valent i honrat i, per tant, superior. Per anar construint aquesta idea, es necessitava temps, però, sobretot, calia poder. En conseqüència, els patriarques del poble grec van anar teixint històries que explicitaven el que els interessava i relegaven a la dona a un lloc marginal, reclòs i invisible.

La pròpia mitologia, creada pels homes per establir les bases patriarcals, és la que explica que el femení estigui vinculat al mal. Així, la mitologia grega ens parla del mite de Pandora; la mitologia hebrea, d’Eva; i la jueva, de Lilith. El fet de vincular la dona al mal afavoreix la seva concepció d’ésser irracional, i l’acosta al món del caos i la foscor, en oposició als principis d’ordre i llum que representen els herois masculins dels relats mitològics. Aquesta dinàmica justifica que la dona hagi de ser sotmesa a un ordre. El tema de la dona com a causant de mals estava instal·lat al subconscient de la col·lectivitat grega, influïda per la història de la primera dona, Pandora, però també per la resta d’històries de divinitats femenines que van ser narrades.

Els textos de poesia èpica, un gènere literari creat per ser cantat en els palaus per al gaudi dels seus habitants, expliquen històries llegendàries amb intenció d’educar. Aquests han estat àmpliament representats en el teatre i inclouen molts indicis sobre quina era la percepció general respecte dels personatges femenins en l’imaginari grec. La Ilíada, poema èpic per excel·lència juntament amb l’Odissea, ofereix el perfil de la societat de la Grècia heroica, una societat amb preocupacions defensives en la qual el mascle serveix a la família com a guerrer i la femella pareix i cria futurs guerrers; una societat patriarcal en la qual el domini de l’home és total i la dona té molt poca llibertat. En una atmosfera tan competitiva, es considera la dona com una propietat, una tendència que justifica que el tema principal del poema sigui la disputa entre Agamèmnon i Aquil·les, dos dels principals cabdills de la guerra de Troia, per la possessió de l’esclava Briseida. En aquest context, no hem d’oblidar que la causant de la guerra és una dona, Helena, la més bella de les mortals, raptada diverses vegades per diversos herois.

“Briseida sent separada d’Aquil·les per Agamèmnon”. Escena representada en una tabaquera de ceràmica, atribuida al ceramista P. Ipsens Enke i datada entre 1874 i 1903. Font: The British Museum

En l’Odissea també es mostra una galeria de dones seductores i, per tant, perverses, lligades al món dels morts, com Circe, Calipso o les Sirenes. Dones que sedueixen amb la bellesa de la seva veu i del seu cos, i que causen penalitats als homes. 

Ja al segle V aC, en època de Pèricles, Atenes gaudí de la seva màxima esplendor, amb la construcció de grans temples i edificis públics. Es tracta de l’anomenada època clàssica, moment de la victòria atenesa sobre els perses i de la posterior consolidació de la ciutat com a centre cultural de Grècia. La polis va quedar dividida en dos grups ideològics: els aristòcrates i els demòcrates, i en aquest context la literatura es va convertir en un instrument per a la lluita d’idees, fet que va marcar la producció literària, que es convertí en un mitjà de propaganda política, adreçada al públic que acudeix a l’espectacle. 

És especialment rellevant mencionar que ara el poeta ja no depèn d’un mecenes, com passava amb la poesia lírica anterior, sinó que expressa les seves pròpies idees i dirigeix la seva obra. D’aquesta manera, els cànons i estereotips del comportament femení es representen i difonen des de l’escena, on se segueixen imposant el patriarcat i la violència simbòlica i implícita cap al gènere femení. En aquest sentit, tant la comèdia com la tragèdia mostren moltes imatges femenines, però és la darrera la que es converteix en el gènere per excel·lència de difusió de comportaments repressius contra les dones. La tragèdia compta amb personatges femenins que no es corresponen amb un retrat real, sinó que provenen de la mitologia i de la tradició.

Els arguments de la tragèdia i, per tant, els seus protagonistes, enfonsen els seus orígens en els mites de l’Edat de l’Bronze, aquells mateixos mites creats per legitimar la supremacia de l’home. El teatre atenès representa a les dones dins del seu paper familiar, amb una clara separació entre gèneres, tal com corresponia a la tradició, la legislació i la realitat. En aquestes obres trobem reflectida l’adequada conducta femenina: la dona submisa i modesta. 

Amb el pas dels anys, el teatre es veu influenciat per nous corrents de pensament, fet que s’evidencia en l’aparició d’heroïnes i herois més complexos i més realistes, sense la grandiositat dels anteriors, més propers a la societat de l’època. Així i tot, les dones que escapaven als estereotips, que actuaven fora d’ells, fora de la voluntat de l’home, eren obligades a assumir de nou el seu paper femení. És el cas de l’Antígona o l’Electra de Sòfocles: la primera s’enfronta a l’ordre establert i als personatges masculins que exerceixen violència contra ella, acaba morint verge, soltera i sense fills; en el cas de la segona, després de mostrar-se com un personatge ferotge que és capaç d’assassinar la seva pròpia mare, acaba lamentant-se de la possibilitat de quedar-se sense marit que la pugui defensar i protegir. 

Convé considerar que Èsquil, Sòfocles i Eurípides, els tres grans poetes tràgics, s’enquadraven en diferents moviments ideològics, i que depenent de qui sigui l’autor de la tragèdia, la naturalesa dels personatges femenins varia, o es tracta un mateix personatge femení des de diferents perspectives. 

Pel que fa a les constants de representació femenina, la tragèdia grega tendeix a representar la “dona perversa”, que carrega mals ètics, morals o religiosos: es tracta de totes aquelles dones que transgredeixen les virtuts que, en principi, han estat assimilades per l’home. Són dones excepcionals que protagonitzen grans mites, i que encarnen personatges que en cap cas corresponen a la realitat, ja que en aquesta no tenen capacitat per obrar de la manera en què ho fan en la ficció. Es tracta de Medea, Clitemnestra, Circe o Helena, personatges amb clixés fortament arrelats en la mitologia i en l’art hel·lènics que han provocat el terror cap a una naturalesa que es percep com una amenaça. Són símbol de la feminitat maligna, depravada i perillosa, un model negatiu que renuncia a la submissió i la devoció familiar “pròpies” del seu gènere. 

Dibuix que representa l’escena de l’Odissea en la qual Circe converteix els companys d’Odisseu en porcs (1606). Font: The British Museum

Són dones amb una elevada autoestima i conscients de la seva vàlua, qualitats que xoquen frontalment amb la idea de feminitat virtuosa inventada pels homes, en qüestionar la validesa de la submissió i la devoció familiar. Se les qualifica de “perverses” perquè tenen força de voluntat, determinació i actuen amb amor propi i dignitat; alhora són orgulloses altives i arrogants (hýbris), característiques que no són legítimes ni tan sols pels homes, i que es consideren pecats. 

Conseqüències en l’imaginari col·lectiu

La conclusió que s’extreu és que, al segle V aC, quan Atenes està en el seu màxim esplendor, la dona segueix patint la violència masculina en forma de marginació, i continua sota la custòdia d’un home, ja sigui el seu pare, el seu marit, el seu germà o fins i tot el seu fill si aquest ha assolit la majoria d’edat. El seu lloc és l’oikos (la casa), mentre que el de l’home és la polis. Alhora, és important tenir en compte que les dones tampoc podien anar a les representacions de tragèdies, tot i ser les principals protagonistes de les representacions d’aquest gènere teatral, on sovint tenien més importància que els personatges masculins. De fet, la representació de personatges femenins per part d’homes va ser un costum perpetuat a Occident fins al segle XVIII.

Els textos més antics coneguts de la literatura grega, la Ilíada i l’Odissea, testimonien que, a inicis del primer mil·lenni, el patriarcat era ja l’ordre simbòlic establert entre les comunitats gregues de l’Egeu; un ordre que se sustentava en diferents tipus de violència (simbòlica, psicològica o invisible, sexual, i física o material) utilitzats al servei de la dominació masculina. Des del segle VIII aC en endavant, les vides de les dones gregues que protagonitzen els textos clàssics i les obres teatre es van veure afectades pel patriarcat com a sistema, el sexisme com a ideologia i les violències com a eina de submissió.

Els autors i artistes clàssics aprofitaren les possibilitats pedagògiques i educatives que permetien els gèneres literaris i artístics, adoctrinant les dones i els homes, especialment a través d’històries mítiques carregades de simbolisme. L’exemple per excel·lència són, com s’ha vist, els relats mitològics, creats pels homes per establir, nodrir i mantenir durant segles el sistema patriarcal.

Read More

El vessant antropològic en la ritualitat funerària

És des del Paleolític Superior (35000-8000 aC), quan s’acoloreix amb ocre als difunts i els accessoris de la tomba es converteixen en una part permanent de l’atenció als morts, quan es pot parlar amb seguretat d’una pràctica d’atenció o cura cap als difunts. Arribats al Neolític (7000-5000 aC), en alguns territoris el fonament econòmic és l’agricultura, i en d’altres ho és la ramaderia. És precisament com a conseqüència de la pràctica agrícola que l’ésser humà acaba desenvolupant les nocions de fecunditat, de la Gran Mare i dels avantpassats, elements que actuen com a força de suport de l’experiència religiosa. És així com es comencen a construir cases més grans i duradores pels morts que pels vius, perquè els avantpassats són els portadors de la vida i la fecunditat.

Des d’aquest moment, en el lloc d’enterrament d’una persona destacada, com pot ser el cap d’una tribu, pot sorgir un monument i el mort es pot convertir en déu. La funció de la tomba com a emmagatzematge del record té un paper essencial en la conformació de memòries culturals: tant la memòria dels morts, com les tombes com a “lloc de memòria” contribueixen a fundar una identitat concreta. Així, la tomba es converteix en un signe per a evitar l’oblit en la memòria pública, actuant com a punt de referència d’un grup social que necessitava un record creador de la identitat i assigna al lloc d’enterrament els records col·lectius.

Significats, creences i elements de ritualitat en la protohistòria mediterrània

La Protohistòria és el període en el qual s’emmarca la tradició oral que ha acabat arribant als nostres dies en forma dels Poemes Homèrics: la Ilíada i l’Odissea. En ambdues obres, el sacrifici d’animals per fomentar el beneplàcit de les divinitats és una constant, però en algunes cultures les ofrenes als déus anaven més enllà: entre els pobles semites, per exemple, era costum sacrificar el primer fill, tot i que després es va substituir pel sacrifici d’un animal. Aquesta tradició ens serveix per introduir la pràctica del sacrifici humà.

Els primers sacrificis són fets en honor als difunts amb la mort d’esclaus i de dones, i més endavant es dediquen a diversos esperits de la naturalesa. Aquesta classe de sacrifici va estar molt estesa en el món antic, on la practicaven els grecs, els romans, els germans, els celtes, els fenicis o els arameus, entre d’altres. Com en el cas dels semites, aquesta pràctica va acabar sent substituïda pel sacrifici d’animals (amb l’exemple bíblic de la substitució d’Isaac per un xai, o l’episodi homèric en el qual Ifigènia és substituïda per una cérvola) o per ofrenes com ara figures d’argila, metall o palla que representaven homes i animals (un costum documentat a la Xina).

Més endavant, el sacrifici acostumava a ser de verges o nens, caracteritzats per una puresa que servia com a concentració especial de força. Però també se sacrificaven presoners de guerra, un fet que assegurava el benestar de la nació. Alhora, existia el sacrifici humà com a part de rituals funeraris, i també el suïcidi o sacrifici d’un mateix.

En relació als poemes homèrics, és rellevant mencionar que els episodis de sacrifici humà són omesos expressament, i la constant són els sacrificis d’animals per aconseguir el beneplàcit de diverses divinitats. Malgrat aquesta voluntat d’ometre la matança ritual, hi ha un episodi del llibre XXIII de la Ilíada en el qual Aquil·leu sacrifica dotze troians davant la pira del difunt Pàtrocle. Es tracta d’un cas paradigmàtic que ha provocat que els estudiosos de la religió i les pràctiques funeràries gregues hagin desenvolupat un gran interès en la matança de presoners, considerant-ho una evidència valuosa del que podria ser una pràctica real en l’Antiga Grècia.

La literatura grega i la pràctica del sacrifici femení

Evadne a Les Suplicants d’Eurípides o Yocasta i Haemon a l’Antígona de Sòfocles, són exemples d’històries sobre el suïcidi d’esposes i amants, unes narracions que podrien haver estat inventades i admirades en una era en la qual el suïcidi no estava sancionat per costum. Ara bé, més enllà de conformar una imatge que serveixi com a testimoni de la tradició funerària d’aquestes societats, la popularitat d’aquests relats reflecteix les actituds masculines del període Clàssic (480-310 aC) i Hel·lenístic (310-30 aC). El suïcidi per pena proporcionava material emocional i de caràcter sensacional per a poetes i dramaturgs, però el fet és que l’estudi de les seves creacions pertany a la història de la literatura més que no pas a la història de la religió i els costums funeraris grecs.

Sobre la base de les evidències literàries, alguns historiadors han proposat que el que es podria afirmar és que una cultura que en la seva literatura mostrava admiració pel suïcidi de viudes podria haver encoratjat aquest tipus de suïcidi tradicional en una etapa anterior. Aquesta hipòtesi ens serveix per presentar, de nou, la pràctica del sacrifici femení en l’antiguitat. L’exemple del sacrifici de Políxena en la tomba d’Aquil·leu sovint ha estat concebut com un episodi sorgit de la preservació d’una memòria sobre una tradició grega practicada en el passat. Tanmateix, la inspiració de la història es podria comprendre millor si es relaciona amb una tradició èpica més que no pas amb un costum de l’Edat del Bronze.

Així, els arguments sobre un antic ritual grec de sacrifici femení semblen no tenir fonaments. El mite original de Políxena semblaria representar un costum que consistia a sacrificar presoneres de guerra sobre les tombes dels guerrers caiguts en la batalla. Però el cert és que, partint d’aquesta història, no es poden plantejar conclusions segures. No obstant això, aquesta pràctica ha estat adoptada per diverses civilitzacions, com ara l’anomenat suttee de l’Índia, en el marc del qual les dones s’immolaven en les pires dels seus marits o familiars, i que va ser vigent fins al segle XIX, quan es va abolir durant l’ocupació britànica de la península. Convé mencionar, però, que a l’Índia moderna se segueixen donant casos de suttee clandestí.

Pintura en aquarel·la opaca sobre paper feta per artistes indis i entregada als britànics, dins de la col·lecció Company paintings. Es representa una escena de suttee o sati. Circa 1800. Victoria and Albert Museum, Londres, http://collections.vam.ac.uk/item/O15842/sati-ceremony-painting-unknown/.
Pintura en aquarel·la opaca sobre paper feta per artistes indis i entregada als britànics, dins de la col·lecció Company paintings. Es representa una escena de “suttee” o “sati”. Circa 1800. Font: Victoria and Albert Museum, Londres, http://collections.vam.ac.uk/item/O15842/sati-ceremony-painting-unknown/.

Evidències arqueològiques

Les teoritzacions presentades fins ara requereixen que, a continuació, es mencionin exemples de jaciments arqueològics reals, amb la intenció de plantejar la possibilitat que en la protohistòria hi hagués una sèrie de tendències relacionades amb les pràctiques funeràries en diferents regions mediterrànies, que estarien associades específicament al culte real als herois morts i la legitimació de famílies en el poder.

Alguns exemples de jaciments en els quals s’han establert hipòtesis sobre la possible presència de sacrificis femenins són la necròpolis de Kaloriziki (Kourion, Xipre), la necròpolis de Knossos (Creta), l’heroon de Tirint (Micenes, Peloponès) i l’heroon de la necròpolis de Toumba (Lefkandi, Eubea). D’entre tots ells, només en els dos últims casos els estudis arqueològics permeten indicar la possible presència de sacrificis femenins.

Heroon de Tirint (Micenes, Peloponès, Grècia)

Tirint és un lloc arqueològic situat a l’Argòlida, al Peloponès (Grècia), i va ser un dels principals centres de la civilització micènica fins al seu col·lapse als voltants del 1200 aC. La tomba que ens interessa és la número XXVIII, excavada en un emplaçament proper a l’edifici principal de l’Acròpoli de Tirint, i per tant es troba en una posició preeminent. Aquest fet indica que hi havia una voluntat de deixar constància de la preponderància social del difunt, i ens pot donar informació sobre els rituals funeraris que es van seguir.

Representació de les restes funeràries de la tomba XXVIII de Tirint. Font: RUIZ-GÁLVEZ, M. (2007). "Loyal wives or just concubines...?" a Treballs d'Arqueologia, 2007, Núm. 13, Interpreting household practices: reflections on the social and cultural roles of maintenance activities, pàg. 176.
Representació de les restes funeràries de la tomba XXVIII de Tirint. Font: RUIZ-GÁLVEZ, M. (2007). “Loyal wives or just concubines…?” a Treballs d’Arqueologia, 2007, Núm. 13, Interpreting household practices: reflections on the social and cultural roles of maintenance activities, pàg. 176.

La sepultura ha estat situada cronològicament en la transició entre el període Submicènic i el període Protogeomètric (1025-1000 aC). Dins de la tomba s’hi van trobar dues inhumacions, una enterrada amb l’aixovar funerari propi d’un guerrer, i l’altra sense cap classe de bé o objecte i enterrada en un nivell lleugerament inferior, un fet que va fer que els investigadors es plantegessin si es tractava d’un enterrament dut a terme en un període anterior.

Durant les excavacions, no es va dur a terme una anàlisi antropològica dels cadàvers, però es va plantejar que el segon cadàver hauria de pertànyer a una dona, i que la primera inhumació, que com hem dit anava acompanyada d’utensilis de guerra, seria un home.

D’aquesta manera, malgrat que el gènere dels cadàvers no ha estat identificat, no es poden obviar les circumstàncies d’aquesta sepultura, que a causa de la important posició on va ser situada, fa pensar en la possibilitat que es tractés d’un heroon argiu, en el qual es podria haver sacrificat una dona per a donar més èmfasi al ritual d’enterrament d’un guerrer. Aquesta hipòtesi es veu clarament reforçada amb el següent exemple, el cas paradigmàtic de l’heroon de Lefkandi.

Heroon de la necròpolis de Toumba (Lefkandi, Eubea)

L’àrea arqueològica de Lefkandi està situada a la desembocadura del riu Lilas, a l’illa grega d’Eubea, en la que en l’antiguitat es coneixia com a plana de Lelantum, caracteritzada per ser molt rica i fèrtil. Des de la dècada de 1960 s’han dut a terme diverses campanyes d’excavació a la zona, gràcies a les quals s’ha pogut descobrir un dels elements més espectaculars i importants de la història de l’arqueologia de Grècia: l’heroon de Lefkandi.

Localització geogràfica de Lefkandi. Font: Viquipèdia
Localització geogràfica de Lefkandi. Font: Viquipèdia

L’heroon es troba en el cementiri de Toumba, i data d’entre el 1000 i el 950 aC. La troballa consisteix en una excavació al terra que conté dos enterraments molt rics i aparentment simultanis, una cremació masculina i una inhumació femenina. En una altra obertura excavada a prop, s’hi van dipositar quatre cavalls que van ser sacrificats durant els rituals funeraris. Les cendres del difunt masculí es van trobar dins d’una àmfora xipriota de bronze, que era una antique, juntament amb les seves armes i acompanyat pel cadàver inhumat d’una dona. Ella anava vestida amb una sèrie de joies impressionants, entre les quals hi havia un penjoll d’or, que també era una antique, 900 o 800 anys més vell que la seva última propietària. Les tombes estaven recobertes amb terra formant un gran túmul, però no se sap com estava coronada la superfície d’aquesta sepultura.

El doble enterrament estava situat dins d’un edifici monumental, que potser hauria estat la llar del guerrer, i que hauria estat destruïda expressament durant els seus rituals funeraris. A causa de les característiques de l’enterrament de la dona, que presenta els braços plegats, les mans i els peus creuats i un ganivet de ferro amb mànec d’ivori que va ser dipositat al costat del seu cap, alguns investigadors han assumit que es tracta de la consort del guerrer, sacrificada durant el funeral del seu marit.

La realitat és que sembla poc probable que es tractés de l’esposa del difunt, i la víctima s’hauria de considerar com a una concubina. Això es deu al fet que, des de l’Edat del Bronze, existeixen evidències funeràries de dones d’alt estatus compatibles amb l’existència d’un sistema de dots i d’una societat amb una agricultura complexa, i per tant l’esposa d’un gran personatge com el de l’heroon de Lefkandi no podria haver estat sacrificada.

Des del punt de vista de les anàlisis forenses, s’han exclòs les possibilitats que les dues morts haguessin estat simultànies per causes naturals, com podria ser un accident o una plaga.

Representació del doble enterrament, i reconstrucció i planta de l'heroon de Lefkandi. Font: Pinterest
Representació del doble enterrament, i reconstrucció i planta de l’heroon de Lefkandi. Font: Pinterest

(6) Lefkandi 2

Un altre factor rellevant és que l’heroon va ser erigit en un punt prominent del paisatge, i hauria donat inici a una àrea d’enterrament de la classe dirigent de la zona, i per tant s’entendria que la localització i el caràcter monumental de l’edificació s’haurien buscat expressament perquè l’heroon fos visible des de diferents punts geogràfics i es donés una imatge de superioritat respecte de la resta de població.

Així, la dona sacrificada a l’heroon de Lefkandi seria molt probablement una concubina que hauria mort en el marc dels rituals funeraris d’un home important, que també hauria sacrificat diversos cavalls per a emfatitzar la seva tasca de legitimació de poder i ascendència. La conseqüència d’aquest primer enterrament hauria estat la consolidació d’un llinatge determinat al capdavant d’un grup humà, i la fundació de la necròpolis de Toumba en seria la principal mostra.

A tall de conclusió

En cap cas s’està intentant demostrar aquí que les civilitzacions protohistòriques mediterrànies mencionades tenien una especial propensió a fer patir als qui eren inferiors: concebre que la civilització grega tenia tendència a la crueltat, o que extreia algun tipus de plaer en infligir patiments gratuïts, no només no tindria fonament sinó que resultaria anacrònic. La voluntat d’aquest article ha estat la d’establir alguns paràmetres sobre el significat i les condicions en què, molt possiblement, es donaven els sacrificis humans en la protohistòria mediterrània, i en cap cas s’ha volgut descriure una “arqueologia dels horrors”.

Tenint en compte això, en primer lloc hem d’acceptar que el registre arqueològic s’adequa a les pràctiques sacrificials presents en la literatura homèrica, i per tant els cicles èpics s’han de seguir estudiant i comparant amb les troballes que vagin emergint.

Aleshores el que convé plantejar-se és si els sacrificis femenins podrien haver actuat com a rituals fundacionals de les necròpolis. El cas de l’heroon de Lefkandi és molt significatiu, i ens permet plantejar, amb rigor historiogràfic, la possibilitat que en rituals específics -que no eren religiosos sinó que tenien una altra connotació- es requerís sacrificar esclaves o concubines, per la seva posició social i al fet que eren considerades més aviat objectes que eren propietat d’algú, i no pas éssers humans.

Així doncs, crec rellevant acabar aquesta anàlisi parlant de la figura de l’heroi. Com sabem, els heroon eren estructures construïdes per a la veneració d’un guerrer, i per tant en aquest sentit s’assimilen als temples erigits per a rendir culte als déus Olímpics. És per aquesta raó que una persona que volgués mantenir la preponderància que havia adquirit en vida, i alhora la volgués llegar a la seva família, podria exigir rituals funeraris extraordinaris, que podrien incloure sacrificis de dones de rang inferior a ell.

Fins fa relativament poc temps, les hipòtesis sobre sacrificis femenins en les civilitzacions mediterrànies de les quals les societats actuals són hereves no havien generat massa interès, però per sort actualment s’estan revisant paràmetres i obrint nous camins, perquè al cap i a la fi la historiografia és això: reunir coneixement, discutir-lo, revisar-lo (amb rigor i objectivitat), i, si és convenient, replantejar-lo.

Read More