[caption id="attachment_3073" align="alignright" width="300"]Fotograma de la sèrie Marco Polo, en el qual apareixen els personatges de Kublai Khan, a l’esquerra, acompanyat pel propi Polo. Fotograma de la sèrie Marco Polo, en el qual apareixen els personatges de Kublai Khan, a l’esquerra, acompanyat pel propi Polo.[/caption] ← La llegenda del Preste Joan (I): creació i evolució del mite medieval (s. XII-XIII) No hi ha dubte que Marco Polo (1254-1324), considerat el viatger medieval per antonomàsia, i per extensió l’obra literària que glossa els seus viatges, ha deixat una empremta important dins la cultura occidental. Per una banda perquè la dita obra, coneguda com el Llibre de les Meravelles o també com El Milió, inaugurés o, si més no, assentés les bases d’un gènere literari, el de la literatura de viatges, que coneixeria, arran de la seva publicació, un desenvolupament molt notable. Però sobretot, també, per la difusió que va tenir l’obra arreu de tota l’Europa Occidental, amb més de cent manuscrits conservats i traduïda a diverses llengües, entre elles el català o l’aragonès. Si encara avui dia aquesta figura aconsegueix despertar l’interès del gran públic, com per exemple ens demostra la superproducció televisiva Marco Polo, que recrea les vivències del venecià a la cort de Kublai Khan (amb tantes llicències com li vulgueu trobar), no costa d’imaginar que en els segles XIV i XV la seva obra  fos molt més present encara, i formés part de les biblioteques i col·leccions de les diferents monarquies europees. Per posar un exemple proper, sabem que el rei Pere el Cerimoniós va adquirir-ne un exemplar l’any 1372 a canvi de la suma de cinc florins d’or, a partir del qual es farien diverses còpies i traduccions. Per posar-ne un altre una mica posterior, amb motiu de la visita a Venècia l’any 1428, el príncep Pere de Portugal va rebre de mans del dux un exemplar del Milió, que tal vegada va exercir alguna influència en el seu germà Enric, conegut com el Navegant. El llibre va ser imprès per primer cop l’any 1483, i se’n conserva, amb les seves anotacions, un exemplar que havia sigut propietat del mateix Cristòfor Colom, i que probablement va ajudar-lo a formar les seves conviccions geogràfiques, així com també va alimentar el seu desig, i el de tants altres navegants, de viatjar a les Índies. A causa de les dificultats que va experimentar el comerç mediterrani arran de la expansió de l’Imperi Otomà al segle XV, i que les rutes terrestres de la Ruta de la Seda, com la que va emprar Marco Polo en el seu moment, eren impracticables per als occidentals per culpa del declivi dels imperis mongols, es van cercar altres rutes marítimes per poder accedir a l’Orient, font de molts productes de gran valor, com eren la seda o les espècies. Si bé darrere d’aquestes expedicions, que van donar peu al descobriment de noves rutes i fins i tot del continent americà, del qual els europeus desconeixien l’existència, hi havia motivacions principalment econòmiques, també hi esperaven trobar elements mítics i llegendaris, com ara el mític Eldorado, la Font de la Joventut, el protagonista de la llegenda que ens ocupa en aquest article, que no és altra que la del Preste Joan. Segons havíem vist a l’anterior article (la lectura del qual és recomanable per a una millor comprensió d’aquest, que n’és una continuació), la presa de consciència geogràfica respecte del continent asiàtic com a conseqüència dels relats de viatges elaborats al llarg dels segles XIII i XIV va resultar en una certa pèrdua d’interès en la llegenda del Preste Joan, ja que aquest no havia pogut ser trobat, amb la qual cosa la llegenda va passar a ser vista amb cert escepticisme. Davant les dificultats que plantejava defensar la seva presència a l’Àsia com a “senyor de les Índies”, el Preste Joan va començar a ser ubicat a l’Àfrica, de la qual els europeus tenien un coneixement superficial, amb la qual cosa podia acollir millor la presència d’un regne de llegenda i del seu rei-sacerdot cristià. Les vagues nocions europees sobre l’Àfrica subsahariana es reduïen a l’existència d’un gran sobirà, el rei de Mali, que governava sobre un extens territori i que controlava les rutes caravaneres de l’or de Guinea, un bé molt cobejat pels europeus, i algunes nocions sobre un antic regne cristià al Corn d’Àfrica, Etiòpia, i que a ulls dels europeus només podia tractar-se del regne del Preste Joan. Malgrat les imprecisions geogràfiques, els portolans del segle XIV, molts d’ells obra dels cartògrafs jueus mallorquins, situaven aquests territoris i personatges damunt dels mapes, barrejant tot sovint elements de ficció amb altres reals. L’Atles Català elaborat per Cresques, un d’aquests jueus mallorquins, cap al 1375, ens permet apreciar l’evolució de la cartografia:  la necessitat i l’experiència de la navegació resulten en representacions molt més fidels, si més no dels relleus mediterranis. Malgrat aquesta evolució, encara hi tenen cabuda elements fantàstics i propis de la llegenda, ubicats, com no podia ser d’altra manera, en territori asiàtic o africà. [caption id="attachment_3079" align="aligncenter" width="492"]Representació dels reis d’Orient, vinculats per la llegenda amb el Preste Joan, segons apareixen a l’Atles de Cresques. La llegenda de la imatge resa el següent: “Aquesta pruvíncia és apel·lada Tarísia, de la qual axiren los III Reys fort savis, e vangueren en Batlem de Judea ab lur dons e adoraven Jhesu Christi, e són sebolits en la ciutat de Cologna, a dues jornades de Bruges”. Representació dels reis d’Orient, vinculats per la llegenda amb el Preste Joan, segons apareixen a l’Atles de Cresques. La llegenda de la imatge diu el següent: “Aquesta pruvíncia és apel·lada Tarísia, de la qual axiren los III Reys fort savis, e vangueren en Batlem de Judea ab lur dons e adoraven Jhesu Christi, e són sebolits en la ciutat de Cologna, a dues jornades de Bruges”.[/caption] Aquesta presència d’elements meravellosos o fantàstics respon a l’ús que els cartògrafs com Cresques van fer de la literatura de viatges per documentar-se sobre uns territoris dels quals no disposaven informació de primera mà. Com he començat per explicar, un dels llibres que va aconseguir una major difusió en aquell temps va ser el de Marco Polo. Un fenomen curiós i molt simptomàtic al voltant de les traduccions que d’aquesta obra es van fer a l’aragonès o al català va ser la inclusió de referències a Etiòpia respecte del regne del Preste Joan, que no es troben a edicions més antigues. Aquest fet, junt amb la presència del Preste Joan i altres elements meravellosos a la cartografia de l’època, explica en bona mesura l’adaptació i la reubicació del Preste Joan, i el seu trasllat de les estepes asiàtiques al continent africà, al mateix temps que s’hi traslladava l’interès dels europeus, principalment dels portuguesos. No és casual que una obra portuguesa de finals del segle XIV, coneguda com el Libro del conosçimiento, relat fictici de característiques semblants a l’obra de John de Mandeville esmentada a l’article anterior, a mig camí entre la literatura de viatges i la literatura utòpica, ubiqui inequívocament el Preste Joan al continent africà, tot i que no podem dir que aquesta fos la principal motivació de l’exploració de la costa africana pels portuguesos. En primer terme aquests es veien atrets per Guinea i pel trànsit de l’or, cosa que va portar Portugal a empreses militars com la conquesta de la plaça nord-africana de Ceuta, terminal de les rutes caravaneres, l’any 1415, que tanmateix no va servir per controlar-ne els fluxos de l’or. De manera més distant, tenien interès en trobar el regne pretesament ric i amistós del Preste Joan, al qual esperaven trobar sense necessitat de circumnavegar l’oceà, una possibilitat no contemplada per les primeres expedicions navals portugueses. Per contra, esperaven tenir accés a aquest regne a través de dreceres fluvials, cosa que explica en part la persistència amb què van explorar els rius de l’Àfrica occidental, atrets per notícies sobre governants de l’interior als quals confonien amb el mític Preste, amb resultats més aviat decebedors. [caption id="attachment_3080" align="alignleft" width="452"]Mapa que mostra el recorregut de les rutes seguides per Bartolomeu Dias, primer navegant a creuar el Cap de les Tempestes, i la ruta de Vasco da Gama cap a la costa occidental de la Índia. Mapa que mostra el recorregut de les rutes seguides per Bartolomeu Dias, primer navegant a creuar el Cap de les Tempestes, i la ruta de Vasco da Gama cap a la costa occidental de la Índia.[/caption] Com és ben conegut, i per les raons esmentades anteriorment, Portugal va dedicar grans esforços, malgrat tractar-se d’un territori relativament modest, a l’exploració del litoral africà. Aquestes expedicions foren finançades tant amb patrocini de personatges de la cort, com Enric el Navegant, que des de la seva posició d’infant de Portugal va ser el primer gran mecenes de l’exploració atlàntica, com també gràcies a la iniciativa privada, com va ser el cas de Fernão Gomes, a qui la corona va arrendar els drets comercials al litoral guineà l’any 1469 a canvi d’una renda anual i de la obligació d’explorar cent llegües de costa cada any. Amb el regnat de Joan II (1481-1495) la corona reprèn l’interès per les expedicions, que serien mantingudes pel seu successor Manuel I; l’empresa esdevingué més ambiciosa encara, amb l’objectiu de descobrir i assegurar una ruta cap a les Índies. Això es faria possible gràcies a navegants com João Afonso de Aveiro, Diogo Cão, Bartolomeu Dias, i Vasco da Gama, que va arribar a la costa de Malabar l’any 1498, després de completar la ruta que seria coneguda com a Carreira da Índia, circumnavegant el continent Africà per l’aleshores batejat com Cap de les Tempestes (actual Cap de Bona Esperança). Dins aquest context d’exploració del continent africà i de la ferma voluntat de la monarquia portuguesa de descobrir una ruta alternativa cap a les Índies, resulten d’especial interès per al tema que ens ocupa els diferents enviats per Joan II a l’Orient per tal d’obtenir informació relativa al conjunt de l’Oceà Índic i dels diferents països (Etiòpia entre ells, i conseqüentment el Preste Joan, que se suposava rei d’aquell país) banyats per les seves aigües. L’any 1485 va enviar Frei Antonio de Lisboa i Pero de Montarroio al Llevant amb la missió d’arribar al Preste Joan per terra, però aquests no van arribar més lluny de Jerusalem, a causa del seu desconeixement de l’àrab i la falta d’atreviment. Aquestes dues qualitats, necessàries en una empresa d’aquestes característiques, les reuniria a la perfecció Pero da Covilhäo, un autèntic murri que va aconseguir, via Cairo i Aden, arribar a l’Índia i realitzar un reconeixement dels ports comercials a la costa de Malabar, especialment el de Calicut i Goa, així com també dels de la costa oriental africana, com Kilwa i Mombasa. Transmesos els seus informes, un cop va tornar al Cairo, als jueus Abraham de Beja i José de Lamego, emissaris del rei de Portugal, l’any 1490 li van encomanar la tasca de viatjar a Etiòpia, passant abans per Ormuz, enclavament estratègic i magatzem de les espècies al golf Pèrsic. Abans d’això, però, Covilhäo va decidir que no havia vist prou món i, en contra de les directrius que li havien facilitat, va realitzar el pelegrinatge a la Meca fent-se passar per musulmà, cosa que era perillosíssima, i va visitar el monestir de Santa Caterina, a la península del Sinaí, entre altres aventures, que van fer que trigués tres anys a arribar a Etiòpia. Allà va ser rebut amb honors, de tal manera que ja no va abandonar aquella terra. Hi  seria trobat, trenta anys després, per la primera ambaixada oficial portuguesa a Etiòpia, encapçalada per Rodrigo de Lima; no ens podem ni arribar a imaginar la seva sorpresa en veure Covilhäo . [caption id="attachment_3082" align="alignright" width="300"]Imatge del castell de Gondar, capital creada ex novo pels emperadors etíops Fasil i Fasilides, al segle XVII Imatge del castell de Gondar, capital creada ex novo pels emperadors etíops Fasil i Fasilides, al segle XVII[/caption] No és tampoc gratuït que esmenti l’ambaixada de Rodrigo de Lima si parlem del mite del Preste Joan, ja que formava part de l’expedició el capellà Francisco Alvares, a qui podem atribuir la culpa de l’ensorrament del mite, gràcies a la seva obra Verdadeira Informação das Terras do Preste João das Índias, a la qual dóna fe d’allò que ell va observar i descriure en termes realistes i amb una mirada oberta, sense prejudicis. Aquesta obra va ser la primera en difondre’s per Europa amb una descripció del regne etíop, i d’aquesta manera va ajudar a posar fi a una llegenda que, amb les transformacions i modificacions que he intentat descriure al llarg d’aquestes pàgines, formava part de l’imaginari europeu d’ençà del segle XII. Tanmateix, la llegenda i la cerca del Preste Joan va donar lloc, a partir de l’esmentada ambaixada de Rodrigo de Lima, a un període d’estreta col·laboració entre Portugal i Etiòpia: es proporcionaren mútuament ajut militar i els portuguesos aportaren la seva habilitat com a constructors, com proven ponts i castells d'aquella època que encara es conserven arreu del territori. A fi de posar una mica d’ordre i mirar de recapitular per tal que aquestes pàgines  siguin alguna cosa més que un compendi de dades més o menys interessants i puguem extreure d’elles alguna reflexió, caldria recordar que la llegenda del Preste Joan pateix una important transformació als segles XIV i XV. El mite d’aquest rei-sacerdot cristià, senyor d’un regne oriental ple de mirabilia o elements extraordinaris, i que en un primer moment és fruit del context polític i cultural del segle XII, es comença a identificar progressivament, en funció dels canvis de mentalitat propis de la Baixa Edat Mitjana, amb el Negus, o sobirà del regne cristià d’Etiòpia, a l’Àfrica. Establir contacte amb aquest sobirà serà una de les motivacions, potser no la principal, però si més no una excusa recorrent, perquè el regne de Portugal es llanci a l’exploració de la costa africana i a la recerca de noves rutes marítimes. El Preste Joan serà un element present en la cartografia de l’època, cada vegada més empírica, així com de la literatura de viatges, fins que al segle XVI la seva existència queda desmentida pels primers portuguesos que visiten el regne etíop, on no troben ni al Preste ni cap de les meravelles associades a la seva figura. Aquest desengany ulterior, malgrat tot, no treu que, mentre va haver-hi gent confiada de la veracitat de la llegenda, el Preste Joan va existir durant més de quatre segles, ja que aquest, com tots els mites i llegendes, poden ser considerats reals en la mesura que nosaltres hi creiem.  

Sergio Plana García

Nom: Sergio Plana García

Email: splanagarcia@hotmail.com

Articles

atlas-cresques

La llegenda del Preste Joan (II): evolució i pervivència del mite medieval (s. XV-XVI)

← La llegenda del Preste Joan (I): creació i evolució del mite medieval (s. XII-XIII) No hi ha dubte que Marco Polo (1254-1324), considerat el viatger medieval per antonomàsia, i per extensió l’obra literària que glossa els seus viatges, ha deixat una empremta important dins la cultura occidental. Per una banda perquè la dita obra, coneguda […]

el-preste-juan-en-un-mapa-medieval1

La llegenda del Preste Joan (I): creació i evolució del mite medieval (s. XII-XIII)

→ La llegenda del Preste Joan (II): evolució i pervivència del mite medieval (s. XV-XVI) Segons afirma el gran historiador francès Jacques Le Goff, autor de nombroses obres relatives a la història de la cultura i el pensament medieval, els límits entre allò real i allò imaginari són variables i més o menys estrets en funció […]

Deformant la història

braveheart

Braveheart: la història romàntica de William Wallace, per Mel Gibson

“Els historiadors anglesos diran que sóc un mentider, però la historia l’expliquen aquells que pengen els herois” Aquestes paraules de Robert Bruce, que pren aquí el rol de narrador de la història de Wallace, suposen tota una declaració d’intencions, per la seva contundència, i perquè haurien de servir per a prevenir l’espectador sobre el contingut […]

kingdom_of_heaven_4

Tot el que volies saber de “El Regne del Cel”

Malgrat no tractar-se d’una de les cintes més conegudes de Ridley Scott, El Regne dels Cels (Kingdom of Heaven a la versió anglòfona original) va ser una de les que més polèmiques va suscitar arran de la seva estrena, l’any 2005. El cineasta britànic, autor de films tan memorables com Bladerunner o Alien, va voler […]

Efemèrides

pereelgranalcolldepanissars-marianobarbasan1891

El rei Pere el Gran: crònica d’una mort sobtada

Tal dia com avui de l’any 1285 la malaltia i la mort sorprenien a Pere, dit el Gran, rei d’Aragó, València i Sicília, comte de Barcelona, a l’edat de quaranta-cinc anys. Si bé la data, com tantes altres efemèrides, té un caràcter anecdòtic, aquestes ens ajuden a recordar fets i personatges cabdals del passat. Tot […]