Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya
– Volem menjar barato
I si això no logrem,
Algú pagarà el pato!
Ai, ai, ai…
Per les dones va ésser
Una mala setmana,
Quan anaven pel carrer,
Cridant, ai, ai ai…
Que tenim gana.

Aquests versos són un fragment d’una cançó popular que es cantava pels volts del gener de 1918, quan una massiva protesta de dones que es conegué com la vaga de dones i que reclamava la reducció dels preus dels productes bàsics alhora que denunciava la manca d’abastiments. El que començà com una manifestació derivà en una revolta que alertà les autoritats i que sacsejà la societat del moment. Per entendre aquesta revolta cal situar-nos en el seu context històric.

La convulsa Barcelona dels anys 20

El sobrenom de Rosa de Foc per Barcelona es difongué a partir de 1909, després de l’anomenada Setmana Tràgica. La visió de la capital catalana com una ciutat conflictiva, però, venia d’anterioritat i seguiria més enllà d’aquest any, sent un espai d’alta participació popular i d’un protagonisme elevat del moviment obrer. De totes maneres, el període que va des de 1917 fins a 1923 és caracteritzat per una conflictivitat puixant que esdevindria una vertadera amenaça per l’ordre establert, i que té en el pistolerisme la seva màxima expressió.

En gran part, l’augment de la conflictivitat obrera es degué a l’empitjorament de les condicions laborals i de vida a partir de 1915. En concret, la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial suposà una gran oportunitat econòmica pels sectors burgesos que, en veure’s ampliada la demanda estrangera dels productes espanyols, aprofitaran per incrementar ambiciosament el seu capital. Alhora que es multiplicaven els beneficis empresarials es produïa una inflació que augmentava considerablement el cost de la vida. Tot i la relativa pujada de salaris, aquests no s’equipararen a l’augment del preu del consum, suposant un greuge per les famílies humils que veieren com la seva capacitat adquisitiva s’enfonsava dràsticament.

En aquest context de deteriorament de les condicions de vida, el moviment obrer barceloní, seguint una trajectòria d’intensa lluita i enfortit amb la fundació de la CNT el 1910, es decidí a plantar cara al poder. Els esdeveniments internacionals, i amb molta força, sense dubte, la revolució russa, donaren impuls i esperances a l’obrerisme, mentre atemorien a les classes benestants. Així, aquests anys serien protagonitzats per importants conflictes de classe: la vaga de la Constància de 1913, la vaga general de 1917 i la vaga de la Canadenca de 1919, entre d’altes.

 El gener de 1918, mes en què ubiquem aquesta revolta femenina, està incert en aquesta dinàmica inflacionària i de manca de productes de primera necessitat. A més, l’apropament a la fi de la Gran Guerra reduí dràsticament la demanda europea dels productes catalans, comportant un tancament de fàbriques i un increment important de l’atur. D’aquesta manera, la capacitat adquisitiva de les famílies obreres es va veure encara més reduïda.

Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

De la manca de carbó a la revolta generalitzada

En aquest context, i en el fred intens del gener de 1918, va començar a faltar el carbó, combustible bàsic de les llars obreres, i el poc que quedava es venia a uns preus inassolibles per la classe proletària. Les cues davant les carboneries eren habituals, fins que Amàlia Alegre, una dona vinculada al Partit Radical de Lerroux, cridà a la mobilització per exigir la venta del carbó al preu que marcava la Junta de Subsistències.

Així, el 10 de gener s’iniciaren les mobilitzacions, protagonitzades des del primer dia per les dones, les encarregades d’abastir les llars. Una manifestació femenina es dirigí a l’Ajuntament i a l’edifici del Governador Civil, amb l’objectiu que una comissió –sorgida en aquest moment i no d’una estructura organitzativa prèvia– es reunís amb l’alcalde i el governador per negociar la disminució dels preus. Aquesta comissió, que efectivament es va reunir amb ambdues autoritats, estava íntegrament conformada per dones.

La manifestació del primer dia es dirigí cap al Paral·lel, on les dones obligaren a tancar cabarets i bordells. Darrere aquesta iniciativa hi havia la denúncia per part de les dones que els seus marits gastaven el salari en aquests establiments, fent que no arribés íntegrament a la llar i dificultat l’adquisició dels productes bàsics necessaris per la reproducció familiar. També es dirigiren, després, a les fàbriques tèxtils de la capital que aglutinaven una gran mà d’obra femenina, i cridaren a les obreres a unir-se a la lluita. S’inicià així la vaga laboral que perduraria fins a final de mes i que secundarien unes 30.000 dones. També s’apel·là a les criades i les empleades del servei domèstic, a les que demanaven no alimentar els amos mentre les classes populars no poguessin abastir-se.

Les manifestacions es produïen cada dia, alhora que s’escampaven pels barris perifèrics barcelonins –Sants, Gràcia, Sant Andreu, Sant Martí, San Andreu, Poble Nou…– i pels municipis propers, naixent també rèpliques arreu de l’estat. Si el primer dia només hi participaren dones, a partir del segon aquestes hi anaren acompanyades dels seus fills, emfatitzant així el rol matern d’aquestes. Els homes, però, en foren exclosos, sent les dones les que prendrien la veu en discursos improvisats i mítings organitzats en ateneus obrers, com es pot  veure en el següent anunci:

¡MUJERES! Para tratar sobre el abaratamiento de las subsistencias, se os convoca al GRAN MITIN que se celebrará en el CINE MONTAÑA, calle Montaña (Clot), hoy, a las diez de la  mañana. Harán uso de la palabra varias oradoras. ¡Por el pan de vuestros hijos, mujeres, acudid al mitin!
Sota l'acudit hi deia: "Vosaltres a casa!... A rentar els plats i a cuidar la mainada!". Publicat a L'Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n'exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Sota l’acudit hi deia: “Vosaltres a casa!… A rentar els plats i a cuidar la mainada!”. Publicat a L’Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n’exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

Conjuntament a les manifestacions diàries, ràpidament es produirien conflictes, baralles i trifulgues a comerços i mercats. Les dones, incrèdules davant d’uns venedors que asseguraven no tenir subsistències, saquejaren alguns comerços, amb la voluntat d’adquirir-les per vendre-les després al preu que consideraven legítim. Com elles mateixes declaraven, «la manifestación femenina de Barcelona se cuidará de venderlos al precio que más le convenga». Si els primers dies les reivindicacions se centraren en el preu i la manca de carbó, de seguida van incloure la resta de productes de consum, popularitzant el lema «Abajo las subsistencias». Al cap de poc s’exigiria també una reducció del preu del lloguer, creant Juntes de Defensa de llogaters i impedint desnonaments.

La no-baixada dels consums i l’augment de la repressió policial –amb càrregues i confrontacions al carrer i detencions de dones– radicalitzà el moviment: ja no s’exigia el preu fixat per la Junta, sinó els preus anteriors a la guerra; i l’amnistia de les detingudes s’erigia com a nova demanda. També les accions anirien esdevenint cada cop més violentes, i les militants radicals, que fins llavors havien liderat la mobilització, s’apartarien i deixarien pas a una direcció de dones llibertàries favorables a l’acció directa. A la premsa anarquista la comparació de la situació amb la revolució russa fou habitual.

Finalment, la declaració de l’estat de guerra el 26 de gener i la destitució del governador civil començà a apagar la revolta. A partir del dimecres 30 de gener les dones anaren retornant paulatinament als respectius llocs de treball, acabant amb aquesta mobilització que havia durat tres setmanes. S’estipularen noves taxes a la baixa, que no assoliren als preus anteriors de la guerra, i s’establiren multes per aquells venedors que no les acatessin. La repressió, però, seguí més enllà de la fi del conflicte, i la censura perdurà alguns mesos.

Un exemple d’acció col·lectiva femenina

Havent vist, a gran trets, en què consistí aquesta revolta femenina de gener de 1918 cal analitzar-ne els diferents components per poder comprendre la dimensió que va tenir. En primer lloc, hem d’apuntar que, en un context on el moviment obrer es trobava enfortit i organitzat –cal recordar la vaga general de sis mesos abans que els dos grans sindicats, CNT i UGT, havien convocat conjuntament–, es produeix aquesta mobilització protagonitzada per dones que neix fora de les organitzacions obreres i que, consegüentment, no es vehicula a través d’aquestes. La manca d’una base organitzativa prèvia a l’esclat de la primera manifestació ens fa pensar que les que s’activaren no foren les xarxes laborals i polítiques incertes dins de l’obrerisme, sinó unes xarxes quotidianes més etèries.

Cal suposar en l’existència d’un sistema tradicional de relacions femenines de suport, familiars o veïnals, que –davant la dificultat de les dones de compaginar la jornada laboral amb les obligacions domèstiques– permetria sostenir d’una forma col·lectiva la reproducció social. Segurament serien aquestes relacions les que –en un moment de precarització de les condicions de vida–  s’activarien per donar una resposta comú a una problemàtica compartida. Això ens porta a imaginar uns espais de sociabilitat diferents als del moviment obrer: aquesta mobilització no naixeria en ateneus, centres obrers o fàbriques, sinó en mercats, safarejos i places.

Aquest és un reportatge publicat per "Mundo Gráfico" el 30 de gener de 1918. A l'esquerra es pot veure a dones fent cua davant d'una botiga d'olis i sabons. A l'esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d'ordre públic custodiant l'espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/
Aquest és un reportatge publicat per “Mundo Gráfico” el 30 de gener de 1918. A l’esquerra es pot veure a dones fent cua davant d’una botiga d’olis i sabons. A l’esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d’ordre públic custodiant l’espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/

En segon lloc, convé pensar en el tipus d’accions empreses per les dones. Per una banda, el fet que saquegessin comerços per vendre després els productes al preu assignat per la Junta ens recorda al factor de legitimitat compartida present en els motins de subsistència d’època preindustrial. Les dones es veurien autoritzades a assignar el preu que creien legítim, i, apel·lant a la justícia, repartirien els abastiments prioritzant les necessitats col·lectives a l’interès individual del venedor. S’evidenciaria, per tant, una herència popular transmesa i no desapareguda malgrat els canvis capitalistes.

Per altra banda, les comissions de dones sorgiren des del primer dia del conflicte amb l’objectiu explícit de negociar la reducció dels preus amb les autoritats: el governador civil i l’alcalde. D’aquest fet es desprèn que les dones entenien i concebien el conflicte com a polític, i per tant reclamaven també una solució política. A més, davant d’aquesta problemàtica política, elles s’autoconsideraven interlocutores vàlides per emprendre aquesta negociació amb les autoritats, que iniciaran sense representants masculins, en un moment on el discurs dominant les expulsava de l’espai públic (i polític) i els privava dels drets civils (principalment, el sufragi). Més important és el fet que les mateixes autoritats les reconeguessin com a tal, i negociessin directament amb aquesta comissió femenina, legitimant, per tant, no només la seva reivindicació, sinó les formes de participació que estaven emprenent.

Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l'augment de les subsistències. A sota hi diu "Sort de les dones, noi... que sinó, ja havia ben rebut!...". Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l'espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l’augment de les subsistències. A sota hi diu “Sort de les dones, noi… que sinó, ja havia ben rebut!…”. Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l’espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

Per últim, és necessari reflexionar sobre el fet que cridessin a les treballadores a fer vaga. En aquest punt, cal recordar l’existència d’uns sindicats que no eren capaços de respondre a les problemàtiques de subsistència que afectaven a les dones com a gestores de la llar, en ser aquestes unes problemàtiques no incertes en la lògica laboral fabril. Tot i així, les dones identificaren de seguida les seves reivindicacions a les de les treballadores, i consideraren la vaga com una eina pròpia. Assumien, per tant, les formes de lluita del moviment obrer. Això ens fa pensar en certes sinergies entre aquestes dones i un moviment obrer molt mobilitzat en aquells anys. També ens porta a sospitar que per aquestes dones la divisió d’esferes que imposava el discurs hegemònic no era compartit, i lligaven la identitat de mestressa de casa a la d’obrera.

Cal recordar l’alta presència femenina en les fàbriques tèxtils barcelonines, en el treball domèstic i, també, en el treball a domicili; així com la tradicional participació de les dones en els moviments vaguístics precedents. Malgrat això, les reivindicacions de les dones aquells dies no anaven lligades a les condicions laborals, sinó a les condicions de vida. Davant la històrica demanda del sindicalisme d’un augment de salari, les dones el que exigien era una reducció dels preus del consum i dels lloguers.

En tercer lloc, és interessant veure com les dones exclogueren els homes d’aquesta lluita. Aquests no foren presents en les comissions de negociació amb les autoritats, no foren cridats a la vaga i tampoc participaren dels discursos improvisats ni dels mítings organitzats. Van ser elles no només les protagonistes, sinó les úniques participants del conflicte. Concebien aquella problemàtica com a pròpia, amb una clara percepció de gènere al darrere. Tot i així, de Solidaridad Obrera es desprèn que, lluny de rebre el rebuig dels seus companys, la lluita es va veure com a legítima i necessària. Són constants els elogis a les dones en la premsa anarquista, així com la comparació de la situació amb la revolució russa, atorgant un caràcter revolucionari al conflicte iniciat. Jaime Aragó escrivia a Solidaridad Obrera que

Ya las mujeres (…) se manifiestan en la calle. Es su deber. Ellas cumplen con el sagrado deber de madres; los hombres faltan a su deber de padres, no responen al orgullo de ser hombres, (…) son presa de una cobardía asombrosa. Las mujeres gritan ¡Basta ya de ladrones!

Aquesta valoració positiva cap a les dones –no compartida per la premsa no obrera, que les ridiculitzava i les caracteritzava amb trets masculins– possiblement es deu al fet que les dones es mobilitzaven seguint el seu deure natural com a mares, com també es pot extreure de la cita anterior. Elles mateixes assumien aquest rol, que utilitzaven com a font de legitimitat quan cridaven a la mobilització «¡Por el pan de nuestros hijos!¡Por el derecho a la vida!».

En quart lloc, i per últim, cal fugir de concepcions homogeneïtzadores que sovint es reprodueixen en parlar de les dones. El col·lectiu femení també és divers i heterogeni, com qualsevol altre col·lectiu. Així, cal entendre que aquesta va ser una revolta realitzada per les dones de classe popular i els sectors progressistes i republicans, però no compartida per les dones burgeses, tot i algun intent d’incorporar-les i fer la mobilització interclassista. A més, el conflicte s’anà radicalitzant, i les republicanes radicals que havien iniciat el moviment se n’apartaren o foren apartades. La comissió que havien creat quedà desacreditada en no aconseguir res de les autoritats, i se’n creà una de nova amb un caràcter més revolucionari. Les discussions entre les dones en els míting, així com la realització d’actes diferenciats segons la tendència política, són constants. Hem de concebre, per tant, el col·lectiu femení com a heterogeni i inserit, també, en conflictes polítics i amb diferències ideològiques i estratègiques.

En definitiva, aquesta protesta femenina de 1918 resultà un clar exemple d’acció col·lectiva femenina, lligada per una identitat i consciència compartida. Tot i la transcendència de la vaga, aquesta ha quedat oblidada en la memòria. En un context d’intensa conflictivitat social, en aquella Barcelona revolucionària on el fenomen del pistolerisme situava la lluita de classes directament als carrers, la protesta protagonitzada per dones ha sigut silenciada. I és que aquesta vaga es troba entremig de dues grans mobilitzacions obreres que l’han eclipsat: per una banda, la vaga general de l’agost de 1917 i, per altra, la vaga de la Canadenca de 1919 que per primera vegada instaurava la jornada laboral de vuit hores.

Segurament, el fet que la vaga de dones de 1918 es desenvolupés fora del marc institucional dels sindicats i que estigués més vinculada a les necessitats diàries de la vida que no a unes reclames laborals concretes l’ha desvaloritzat. Se l’ha acusada de ser una mobilització espontània i aïllada, i la semblança amb els moviments socials de l’Antic Règim la situat com una protesta no pròpia de la contemporaneïtat. Contràriament a aquesta anàlisi, cal concebre la vaga de 1918 com un esdeveniment propi de la industrialització i la societat capitalista contemporània, com una acció política que les dones emprengueren responent a unes necessitats materials concretes i aprofitant aquelles eines que tenien al seu abast –algunes heretades de la societat preindustrials i altres pròpies de la contemporaneïtat– per aconseguir els seus objectius. Alhora, entendre que actuaren de forma conjunta davant una problemàtica compartida ens ha d’ajudar també a significar les identitats i els rols de gènere, que lluny de ser estàtics, evolucionen també amb la Història.

Read More

“No tots els capitalistes confien tant com jo en el capitalisme”
Margaret Thatcher, 1993

Margaret Tatcher, com a Primera Ministra del govern britànic, va desenvolupar una política econòmica que va marcar profundament el Regne Unit durant el seu mandat, entre 1979 i 1990. L’article que ara comença ens permetrà veure com el que ella representava era la visió més bel·ligerant d’una lluita de classe destinada a materialitzar un liberalisme econòmic que beneficiés els sectors rics de la societat en detriment de les classes treballadores. Per tal comesa, l’anomenada ‘dama de ferro’ va haver de liquidar la capacitat organitzativa d’una esquerra sindicalista que hagués suposat un fre en les seves ambicions polítiques.

La fi de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) suposà la victòria de l’aliança antifeixista contra els règims de Hitler i Mussolini, però l’aliança es trencaria ràpidament, originant un nou conflicte fred. En aquest context, en què a Occident l’amenaça feixista havia estat derrotada i el comunisme es visibilitzava com el nou enemic, s’inicià el creixement econòmic més gran del sistema capitalista. Sembli paradoxal o no, aquesta gran conquesta del capital –que arribà arreu del planeta– es va fer de la mà de la socialdemocràcia, amb polítiques de control, planificació i suport estatal que diferien del liberalisme teòric del XIX.

Fulletó informatiu del nou Servei Nacional de Salut britànic. Un dels molts exemples de capitalisme 'intervingut' que posà les bases del sistema de benestar britànic. Font: Pinterest
Fulletó informatiu del nou Servei Nacional de Salut britànic. Un dels molts exemples de capitalisme ‘intervingut’ que posà les bases del sistema de benestar britànic. Font: Pinterest

Així, l’experiència de la Gran Depressió –que encara ressonava en els records d’aquells que havien viscut a l’Europa d’entreguerres– i la por a la revolució comunista, va donar lloc a un matrimoni de conveniència entre capitalisme i socialdemocràcia que permeté portar l’economia a la cúspide del creixement: començaven els anys daurats. Les tres dècades que seguiren a la segona Gran Guerra, el creixement capitalista avançà a un ritme accelerat, quadruplicant la producció mundial i portant la industrialització arreu.

Això transformà les vides dels ciutadans dels països desenvolupats. La nova societat de consum els posava a disposició béns fins llavors només reservats a les elits, i la construcció d’un estat del benestar els oferia uns serveis que abans se’ls havia negat. L’entusiasme que visqueren els britànics de classe treballadora en aquells anys queda plasmat en el documental Espítiru del 45, on melancòlics ciutadans recorden com van passar de compartir un llit amb quatre germans i una munió d’insectes diversos, a tenir accés a un sistema sanitari gratuït. La comparació amb els anys de depressió econòmica o amb el dur període de guerra no feia més que magnificar el valor d’aquella situació.

Aquesta situació econòmica s’assentava sobre un consens polític, en què sindicats i patronal acordaren implícitament una política comuna, que permetia, com senyala Hobsbawm, «mantener las demandas de los trabajadores dentro de unos límites que no mermaran los beneficios». En aquesta conjuntura, els sindicats jugaven un paper important, i la classe treballadora gaudia d’un poder de negociació que li permetia reivindicar i cobrir les seves necessitats. Alhora, la política anava destinada a un repartiment més equitatiu de la riquesa, afavorint així la igualtat social.

Tot i l’aparent tranquil·litat, el 1968 s’inicià el maig francès, una revolta que, a més, diferia força de la tradicional conflictivitat social. La seva derrota tranquil·litzà la classe política, però s’albiraven temps de canvis, que, de fet, no trigarien a arribar. La guerra del Yon Kippur (1973) amb la consegüent pujada del preu del cru només accelerà una crisi que era inevitable i que pocs havien predit. S’encunyaren nous conceptes –el fenomen de l’estagflació fou descrit llavors per Milton Friedman– per definir la inesperada situació; els beneficis empresarials reduïen i al cap de poc se n’albiraren les greus conseqüències socials: principalment, la fi de la plena ocupació.

Es posava fi així a l’eufòria del –que es creia– creixement il·limitat, i també del consens anterior. Els sindicats endurien la seva actitud per defensar uns llocs de treball que estaven perdent en massa, i s’iniciava una contrarevolució conservadora que pretenia iniciar la batalla contra tot allò que fes olor de socialisme. Començava la ‘Gran Divergència’, en què s’acabaria l’època d’igualtat i «los ingresos de los más ricos crecerían a expenses de los trabajadores y de las clases medias», tal com afirma Fontana.

Enmig d’aquesta incertesa econòmica, que posava en dubte els fonaments del sistema, aparegueren pensadors decidits a impugnar la socialdemocràcia. Tot i que alguns ja havien defensat les seves tesis liberals des de la postguerra, ara s’alçarien amb més veu i guanyarien nous adeptes. Així, la classe política conservadora, disposada a una defensa a ultrança del sistema capitalista, faria un viratge cap a la dreta i abraçaria els postulats neoliberals de Milton Friedman als Estats Units o Friedrich Hayek a Europa. Aquests economistes, que feien del neoliberalisme la seva religió, defensaven el lliure mercat, denunciant així el paper que havia tingut l’estat en les dècades postbèl·liques. És simptomàtic de com s’estaven estenent les seves teories el fet que tots dos economistes fossin guardonats amb el Premi Nobel d’Economia: l’austríac el 1974, i dos anys més tard el nord-americà.

En el cas que ens ocupa, Margaret Thatcher, així com part dels seus col·legues més propers com Keith Joseph, estava enormement influenciada per l’economista austríac. Hayek, en el seu Camino de servidumbre declarava la guerra a la intervenció estatal en l’economia, que –deia– acabaria portant inevitablement al totalitarisme. Així, «la planificación económica exigiría la dirección de casi todo en nuestra vida», mentre que «la libertad económica (…) es el requisito previo de cualquier otra liberad».

Amb aquesta oda als diners –«el dinero es uno de los mayores instrumentos de libertad que jamás haya inventado el hombre», afirmava Hayek– Thatcher es presentà al públic com a líder del Partit Conservador el 1975, i guanyà les eleccions generals britàniques de 1979, convertint-se en la primera Primera Ministra dona d’aquest país. Un cop Thatcher arribà al número 10 de Downing Street es proposà reformar el sistema econòmic britànic. En la seva biografia apunta que presentava un «denso programa pensado para terminar con el socialismo, extender la libertad de elección y ensanchar el ámbito de la propiedad privada». Així, es posava fi al consens entre dreta i esquerra previ a la dècada dels 80 i amb una acèrrima defensa del laissez faire s’iniciava un bel·ligerant atac contra tot allò que tingués reminiscències socialistes.

El 4 de maig de 1979, Thatcher esdevé la primera Primera Ministra de la Gran Bretanya. Font: BT
El 4 de maig de 1979, Thatcher esdevé la primera Primera Ministra de la Gran Bretanya. Font: BT

Els seus principals objectius eren la reducció del sector públic, la supressió del control dels preus i una reforma dels sindicats –tot i que Fontana adverteix que «en privado manifestaba que lo que quería hacer era aplastarlos». En definitiva, s’aspirava liberalitzar dràsticament l’economia, i les primeres mesures mostraven el camí que pretenia seguir. En els pressupostos de 1979 s’establí una retallada de 3.500 milions de lliures en l’administració, tot i que Thatcher ho denominava un “estalvi del malbaratament”. L’any següent, la despesa es reduí en 900 milions de lliures, el que per la Primera Ministra era un «logro formidable, pero fragil».

Alhora, amb l’argument de reduir la greu inflació que aflorava al país, s’apujaven els impostos regressius –com l’IVA que s’unificà al 15%– mentre rebaixava els progressius. Així, les taxes sobre la renda es reduïen d’un 33 a un 30% en els trams més baixos, i d’un 83 a un 60% en els més elevats. Sota criteris d’eficiència econòmica, el que s’estava materialitzant era la clara voluntat d’acabar amb el repartiment (més) equitatiu de la riquesa, potenciant les grans fortunes en detriment de les classes treballadores. En la biografia d’Hugo Young, aquest assegura que «no se puede poner en duda de que ella [Thatcher] era una derechista de corazón».

Més enllà d’aquestes reformes fiscals, els pilars de la política econòmica de Thatcher van ser les privatitzacions. Durant el seu mandat, es van anar privatitzant les diferents indústries nacionalitzades anteriorment pels governs laboristes. Pels conservadors, la titularitat estatal d’aquestes empreses no permetia dotar-les de l’esperit de competitivitat que havia de potenciar la innovació i el creixement econòmic. Així ho destacava la Primera Ministra quan afirmava que «la privatización premia la eficiencia de la empresa privada, aboliendo así la preferencia por la ineptitud estatal».

La llista és prou llarga: el 1983 s’externalitzaren els serveis de neteja, bugaderia i càtering del Servei Nacional de Salut, el 1984 es privatitzà la British Telecom, el 1985 el govern es va vendre les accions de la British Aerospace i la Associated British Ports i el 1986 es privatitzà la British Gas, alhora que es començaven a vendre les empreses d’autobusos. Entre 1987 i 1989 es privatitzà la Rolls Royce, la British Airways, l’acer, l’aigua i l’electricitat, entre d’altres. En definitiva, quan la senyora Thatcher abandonà el govern el 1990, s’havia desmantellat la xarxa d’empreses públiques, i el capital era qui dirigia sobre uns sectors que ja no estaven sota control estatal.

El govern es queixava de la quantitat de diners que calia subministrar a aquestes empreses perquè fossin solvents, però el que les feia desitjables pel sector privat eren precisament els enormes guanys que se’n podien obtenir. Al final, els sectors estratègics més importants s’estaven venent al millor postor, i els beneficis en un termini de temps podien ser milionaris per qui les adquirís. El que s’estava produint era que allò que havia esdevingut un bé comú ara es convertia en una mercaderia generadora de beneficis per uns quants. Així, si com afirmava la mateixa Thatcher «mediante la privatización (…) se reduce el poder del Estado y se fortalece el del pueblo», gran part de la població britànica havia deixat de ser ‘poble’.

També l’habitatge va ser un focus d’interès pels conservadors. El Partit Laborista havia promulgat un pla d’habitatge amb el qual es pretenia donar una llar digna a les famílies obreres i equipar correctament els barris dels afores, fortament castigats per la depressió i la guerra. D’aquesta manera, el govern britànic era propietari d’una gran part del parc d’habitatges, i els llogava a un preu raonable a les famílies necessitades. Thatcher, convençuda que també havia de ser el mercat qui regulés un equipament tan bàsic com la llar, emprengué un pla que atorgava el ‘dret a compra’ d’aquests pisos. Així, el percentatge de propietat privada del parc d’habitatge, que era del 57%, augmentà al 68% l’any 1988, moment en què es van vendre unes 80.000 cases. Mentre la Primera Ministra es mostrava feliç de la «democracia de propietarios que estábamos propiciando», l’altra cara de la moneda era un augment del 38% de la gent sense llar entre 1984 i 1989. Coneixedora d’aquesta realitat, la ‘dama de ferro’ argumentava que «tampoco puede afirmarse que los problemas de conducta se resuelvan por medio de ladrillos y cemento», fent gala així un discurs força demagògic. Mentrestant, reduïa un 60% la despesa en habitatge, fet que va acabar quadruplicant els preus del lloguer al fi del seu mandat.

I si augmentava el número de ‘sense sostre’, també ho feia el d’aturats. Pel govern conservador, la reducció dels llocs de treball era necessària en tant que permetria a les empreses créixer per generar-ne de nous. Així, la Primera Ministra acabà amb el compromís de la plena ocupació que havien mantingut els seus predecessors, i en un context de crisi mundial molts treballadors es veieren empesos a un atur que colpejà amb força la societat britànica.

En un moment d’augment de l’acció obrera per defensar els llocs de treball, Thatcher acusava els sindicats de la desocupació, ja que «habían dejado a muchos de sus afiliados sin trabajo al exigir sueldos excesivos». Amb aquest discurs el govern conservador inicià una política antisindical sense precedents. Darrere un discurs extremadament individualista que apel·lava a la meritocràcia i l’esforç, i que assegurava la possibilitat d’ascens social, s’estava duent un lluita de classe que pretenia eliminar tota identitat obrera. Com ella deia, «no existe una cosa llamada sociedad. Hay hombres y mujeres individuales, y hay familias».

Piquet miner a les mines de carbó de Kent durant la vaga de 1984. El debilitament dels sindicats no suposà una millora en les condicions laborals dels treballadors, sinó més aviat el contrari. Font: Getty Images
Piquet a les mines de carbó de Kent durant la vaga de 1984. El debilitament dels sindicats no suposà una millora en les condicions laborals dels treballadors, sinó més aviat el contrari. Font: Getty Images

No obstant això, el debilitament dels sindicats no produí un augment de llocs de treball, i l’atur seguí creixent fins al 1984, quan superà els tres milions d’habitants. Començà a davallar a partir de 1986. Llavors, la batalla contra les organitzacions obreres ja n’havia reduït la capacitat de negociació. Històricament, a més, l’atur ha estat un gran aliat de la desmobilització, ja que genera por a la pèrdua del lloc de feina.

Així i tot, les vagues contra les mesures polítiques del govern i les conseqüències adverses de la crisi es convocaren des de l’inici del mandat de Thatcher. La mà de ferro de la Primera Ministra, però, s’imposava, i no retrocedia cap pas davant dels obrers. El 1980 ja havia promulgat una Llei d’Ocupació que il·legalitzava els piquets de solidaritat, un dels instruments de més pressió sindical. El govern també va permetre acomiadar vaguistes, va reduir els costos de l’acomiadament i va establir enormes multes als sindicats.

Enmig d’una onada patriòtica per la victòria britànica a les Malvines, el govern emprengué l’últim assalt contra els sindicats: contra la Unió Nacional de Miners, el més combatiu. Aquests iniciaren una vaga el 1984 davant del tancament de les mines, però la Primera Ministra es mostrà inflexible, plantejant-se fins i tot enviar l’Exèrcit per reprimir els miners mobilitzats. Ja no era possible un retrocés en el tancament de les mines, i prova d’això és el fet que a la Gran Bretanya de 1994 només quedaven en funcionament 15 de les 184 mines de 1983. La privatització havia suposat la destrucció de gran part de la indústria manufacturera, i amb aquesta l’acomiadament d’una infinitat de treballadors i la desestructuració de comunitats industrials senceres.

En definitiva, Thatcher impulsà una política econòmica neoliberal, destinada a posar fi a totes les conquestes prèvies de la classe treballadora, i per fer-ho va haver d’eliminar el seu principal opositor: la classe obrera organitzada en sindicats. És interessant veure el notable èxit de les polítiques de Thatcher en els indicadors econòmics estàndards que s’utilitzen comunament en l’anàlisi econòmica. Fent-ne cas, la Primera Ministra aconseguí estabilitzar l’economia, reduir el deute públic i rebaixar la inflació.

Aquests indicadors, però, ens són insuficients per avaluar les conseqüències socials d’aquestes polítiques, ja que no ens permeten veure, per exemple, la quantitat de salari destinat per les famílies a diferents àmbits (alimentació, llar, oci…), la relació entre salaris i lloguers, l’oferta dels serveis públics o l’estabilitat dels llocs de treball, entre d’altres. En aquests estudis econòmics, s’obvia també la reducció dels serveis públics i la precarització de les condicions de vida de les classes populars, conseqüència també del desmantellament de l’estat del benestar. A més, la retallada dels serveis públics ha comportat històricament una assumpció d’aquests per part de les dones, que els desenvolupen de forma no remunerada ni valorada socialment, tot i ser, també, treball.

Cal destacar que la lluita del Partit Conservador britànic no només fou política i econòmica, sinó també cultural. Aconseguí bastir un nou discurs que trencava amb el relat de la societat de classes i imposava un individualisme desfermat. Els nous valors nacionals eren l’esforç i el mèrit, i així de clar ho deixava:

“Crec que aquell que està preparat per treballar més fort, hauria de rebre les recompenses més grans i conservar-les després dels impostos; que hauríem de donar suport als treballadors, i no als ganduls; que no és només acceptable, sinó lloable beneficiar la teva pròpia família mitjançant el teu propi esforç” (Traduït de l’anglès)

En aquest sentit, la victòria també fou força clara, ajudada però per la consolidació de la societat postmoderna. També la conjuntura internacional, amb el seu company Ronald Reagan al capdavant dels Estats Units, contribuí i reforçà la seva empresa econòmica. Com es pot suposar, la decadència i la posterior ensulsiada de l’URSS donà l’espai necessari per aplicar les tesis de la mà invisible del capitalisme sense el temor a una expansió comunista. Alhora, la continuïtat de les polítiques de Thatcher més enllà del seu mandat han aprofundit en la consolidació de les seves reformes.

Les conseqüències socials d’aquest projecte no són menors. Gran Bretanya és, avui en dia, un país més ric que aquell 1979, però en detriment d’una equitativa repartició de la riquesa i amb una desigualtat social puixant. Actualment, el país compta amb més de cinc milions d’aturats, i els que no, estan, denuncia Fontana, «atrapados en trabajos mal pagados e inseguros».

Per concloure, podem dir que la contribució del que a vegades s’ha denominat thatcherisme tingué algunes conseqüències definitives. El neoliberalisme –en les seves diferents formulacions– vingué per quedar-se. L’inici de la ‘Gran Divergència’ no només tingué causes econòmiques, sinó que hi havia darrere una voluntat política de capgirar l’estructura econòmica i d’impulsar un capitalisme sever, que preservés el poder d’uns quants i minvés les capacitats d’incidència política dels altres.

Margaret Thatcher abandona el número 10 de Downing Street. Malgrat que equilibrà els indicadors macroecnòmics, el balanç final de la seva gestió econòmica fou fatal en termes socials. Font: BBC
Margaret Thatcher abandona el número 10 de Downing Street el 1990. Malgrat que equilibrà els indicadors macroecnòmics, el balanç final de la seva gestió econòmica fou fatal en termes socials. Font: BBC

En definitiva, el projecte classista de Margaret Tatcher es va consolidar i, en certa manera, va triomfar. La dècada dels 80 va marcar profundament el món occidental capitalista, i va assentar les bases pel desenvolupament econòmic posterior. Les mesures econòmiques empreses per Thatcher al Regne Unit i per Reagan als Estats Units van imitar-se a les democràcies liberals, i l’actual sistema econòmic beu, en gran mesura, d’aquests dos projectes. Així, el neoliberalisme que encapçalà la ‘dama de ferro’ traspassà fronteres i impregnà les polítiques també d’aquells països en vies de desenvolupament sota l’òrbita capitalista.

Read More
Aquí podeu trobar el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona, 2017]

La victòria franquista a la guerra civil suposà l’abandonament de totes aquelles mesures progressistes aprovades durant el període republicà, sota la voluntat de les autoritats franquistes de retornar a la societat espanyola més tradicional, també des d’un punt de vista de gènere. El discurs i les polítiques franquistes donaren una importància cabdal a la situació de les dones i al lloc que havien d’ocupar aquestes a la nova societat; i el nacionalcatolicisme, erigit com a ideologia imperant, definí quins eren els manaments que havien de recaure sobre aquestes. Moralitat, legislació, polítiques assistencials, educació… tot es combinà per a l’adoctrinament de les dones en aquests (vells i) nous valors. En aquest article analitzarem quin era el discurs de gènere que es va voler imposar durant el primer franquisme, i com aquest es plasmà per tal d’imposar-lo a les dones.

El discurs franquista respecte les dones: tradició i modernitat

Un dels elements diferencials del projecte franquista respecte els altres estats feixistes europeus d’entreguerres va ser l’element catòlic i el paper que l’Església desenvolupà en el si de la burocràcia estatal. L’element catòlic definí el franquisme, i foren dos dels tres pilars del règim, l’Església i el Partit, les institucions encarregades de bastir i propagar el discurs que recauria sobre les dones.

La reedició d'obres del barroc castellà va servir per imposar un model femení basat en els valors catòlics de la contrareforma. Font: todocoleccion
La reedició d’obres del barroc castellà va servir per imposar un model femení basat en els valors catòlics de la contrareforma. Font: todocoleccion

El model femení que defensava el nou règim recuperava els models culturals barrocs, que es divulgaven a partir de la reedició de llibres del segle XVI, com La perfecta casada (1538) de Fray Luís de León o La instrucción de la mujer cristiana (1523) de Joan Lluís Vives. Ambdós llibres pretenien oferir un model de dona cristiana entregada a la família i donaven consells d’actuació per aquestes. Els referents que es buscaven, com veiem, eren del segle XVI, època daurada de la història espanyola i mitificada pel nacionalcatolicisme. A partir d’aquests discursos, es reforçaven els valors catòlics de la contrareforma, com la castedat i la modèstia, elements no tan presents en els feixismes italià i alemany. També s’accentuaven els valors del patiment i el sacrifici, com a camí per la redempció femenina davant de Déu.

Pilar Primo de Rivera, en nom del falangisme femení, no va voler entrar mai en conflicte amb l’Església, i intentà mostrar-se com a clara defensora dels valors catòlics. Per aquesta raó, els comandaments de la Secció Femenina de la FET i de les JONS (a partir d’ara, SF) s’envoltaren sovint de figures religioses que les assessoraven en el desenvolupament de les seves polítiques. El pes del catolicisme es veurà enormement reflectit tant en els discursos com en els programes formatius de la SF. Les mateixes paraules de la dirigent falangista així ho corroboren:

«Pero nuestra misión en esta tarea es misión de ayuda, no es misión directora, porque ésa sólo corresponde a los hombres. Lo que tenemos nosotras que hacer es preparar a todas las camaradas para que cuando tengan una casa y cuando tengan unos hijos sepan inculcarles en su espíritu de niños de este modo de ser de la Falange, sepan enseñarles después el Padre nuestro, lo que José Antonio nos enseñó a nosotras, y les hagan sentir esta misma fe que sintieron nuestros caídos al entregar alegremente la vida por la Patria».

Malgrat l’assumpció del component catòlic, la SF va aconseguir bastir un discurs en certa manera innovador, amb tocs de modernitat. També necessitaven recuperar antics valors i concepcions sobre el rol femení, però hi aportaven la modernitat feixista, que havia de crear la “mujer nueva” per al “Nuevo Estado”. La centralitat de la identitat femenina seguia sent la maternitat –la vinculació entre la dona i la maternitat havia sigut una constant en la cosmovisió tradicional–, però ara el feixisme portava aquesta relació dona-mare a l’extrem. La maternitat era la contribució específica de les dones al “ressorgiment gloriós de la pàtria”. És en aquest sentit que Genevois declara que el projecte franquista va portar a les dones “de la liberación a la nacionalización”.

També la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi havien fet de la maternitat la condició nacional de les dones. El franquisme assimilava aquesta doctrina i la SF s’encarregava de difondre-la a les dones, com es pot veure en el següent fragment d’un article publicat a la revista de la SF “Y” el 1938:

«En el Estado, la mujer madre ha de ser la ciudadana más importante. Éstas fueron las palabras que publicó Hitler en su programa fundamental y […] sabemos la importancia que para nuestro país tiene en los momentos actual es conseguir una gran cantidad de hijos sanos, procedentes de madres fuertes».

Per tal que les dones desenvolupessin la missió atorgada pel nou estat nacional, havien de dedicar-se de forma completa a la llar. Havien de tenir fills i els havien d’educar segons els valors nacionalcatòlics. D’aquesta manera, les contribucions d’homes i dones a la pàtria eren diferenciades, segons el sexe, propugnant així un model clarament dualista, que suposava una evident submissió femenina. La doctrina de Pilar Primo de Rivera legitimava l’opressió femenina i buscava incentivar actituds pròpies a les dones per consolidar aquest ordre agressivament patriarcal.

La família: cèl·lula bàsica del nou règim

El discurs nacionalsindicalista, la importància del catolicisme i la centralitat de la família serien els pilars ideològics sobre els quals s’assentaria el nou règim. Un cop acabada la guerra, els franquistes es disposaven a construir la seva pàtria, dissenyada a mida dels guanyadors de la guerra. La dictadura entenia l’estat com una comunitat nacional, i tots els espanyols –a partir de valors com el deure, la disciplina i el sacrifici– havien de contribuir al ressorgiment nacional. La via per la consolidació d’aquest projecte era la nacionalització: totes les estructures de l’estat es posaven al servei de la pàtria.

Com havia passat de manera similar al corporativisme italià i alemany, el nou estat pretendria regular totes les relacions socials i les establiria en funció dels objectius marcats pel govern. D’aquesta manera es produiria la nacionalització de les relacions socials, des de les relacions laborals –que es regularien a partir del Sindicat Vertical– fins a les relacions familiars.

El Fuero del Trabajo de 1938, la primera de les lleis fonamentals del franquisme, definiria la família «como célula primaria natural y fundamento de la sociedad y al mismo tiempo como institución moral dotada de derecho inalienable y superior a toda ley positiva». La família era, per tant, la base sobre la que se sustentava la nació, garant de la moralitat cristiana i dels valors tradicionals. És en aquest sentit que es donava tanta importància simbòlica a la llar, com a espai en què neixen i es conservaven els valors patriòtics.

La Secció Femenina editava manuals destinats a imposar pautes de comportament a les dones, en tant que mares i esposes. En aquest, es pot veure què s'esperava d'elles a la llar i com la seva tasca, sempre callada i servil, era la cura de la seva família. LA contribució femenina a la pàtria s'havia de fer des de l'àmbit domèstic. Font: Mujer, Arte y Publicidad
La Secció Femenina editava manuals destinats a imposar pautes de comportament a les dones, en tant que mares i esposes. En aquest, es pot veure què s’esperava d’elles a la llar i com la seva tasca, sempre callada i servil, era la cura de la seva família. LA contribució femenina a la pàtria s’havia de fer des de l’àmbit domèstic. Font: Mujer, Arte y Publicidad

Dins del nucli familiar, les dones eren les que articulaven les relacions: eren les filles, les mares, les esposes o les germanes; però sota l’autoritat de l’home. S’establia que les dones havien de participar en la vida nacional a partir de la família, de l’espai domèstic. Per a tal comesa, també el Fuero del Trabajo reconeixia que «el Estado […] regulará el trabajo a domicilio y liberará a la mujer casada del taller y la fábrica», ja que «las mujeres pertenecían natural y normativamente a un mundo familiar regido por hombres».

A partir d’aquesta primera llei, tota la legislació franquista de la postguerra contribuïa a la clausura de les dones a la vida privada de la llar. S’establiren mesures compensatòries a les famílies nombroses o en les que la mare no treballés, i es prohibí que les dones exercissin feines de prestigi, vetant-los el dret de ser advocades de l’Estat, jutges, fiscals o magistrades, entre d’altres. També es tornà a imposar el Codi Civil de 1889, en el que es tipificaven delictes com l’adulteri femení o l’abandonament de la llar per part de la dona.

Educar-les per acomplir la missió nacional

Franco, un cop acabada la guerra i com a “Caudillo de España”, agraí a les falangistes les tasques desenvolupades durant la guerra, reconeixent el seu paper en la victòria. A més, encomanà a la SF la missió de formar políticament i social totes les dones espanyoles. Aquesta formació consistia en l’adoctrinament de les masses femenines, amb l’objectiu que desenvolupessin allò que l’estat esperava d’elles i intentant perpetuar uns rols de gènere estereotipats i molt marcats pel poder.

Tot i que gran part de l’educació quedà sota les mans de l’Església –fet diferencial amb el feixisme italià o el nazisme–, la Secció Femenina va obtenir parcel·les de poder que li permeteren desenvolupar una tasca d’enquadrament femení que resultà vital per la consolidació del règim.

A partir de 1939, i després de suprimir la coeducació a escoles primàries i instituts, les falangistes van aconseguir que les “Escuelas de Hogar” –institucions dirigides a totes les dones amb la voluntat d’ensenyar-los a ser bones mares i esposes– es convertissin en obligatòries en tots els centres femenins de primera i segona ensenyança. Aquest fet suposava una conquesta d’alt valor per la SF, que guanyava terreny enfront de l’Església i li permetia formar a totes les nenes i noies d’estat espanyol, i no només a les afiliades. La presència de les falangistes a les escoles creà tensions entre la SF i l’Església. Sovint, des dels sectors religiosos es criticaven els ensenyaments de les falangistes, que no consideraven oportuns –les classes d’educació física reberen moltes crítiques, tot i que també es veien amb distància les classes de Nacionalsindicalisme, ja que consideraven que no era oportú que les noies rebessin formació política.

Publicitat de les "Escuelas de Hogar", que van acabar sent obligatòries a tots els centres educatius i femenins, i a partir dels quals s'ensenyava a les dones a desenvolupar les tasques de la llar. Font: El carro de heno
Publicitat de les “Escuelas de Hogar”, que van acabar sent obligatòries a tots els centres educatius i femenins, i a partir dels quals s’ensenyava a les dones a desenvolupar les tasques de la llar. Font: El carro de heno

En aquestes classes, les tasques domèstiques adquiriren una dimensió professional: entenien aquestes tasques com una ciència, amb la que calia formar les joves per preparar-les com a futures “creadores de llars”. Aquestes ensenyances pretenien establir un patró de conducta, sobre els principis de «la Patria como “unidad de destino”, la religión católica “como moral” y la puericultura “como deber”» amb un fort caràcter dogmàtic. La SF també va elaborar molts manuals de bones conductes i de les diferents matèries que impartien les falangistes a les escoles, amb consignes clares de com havien de pensar i actuar. Tota la vida privada quedava reglamentada, com no podia ser d’una altra manera en un règim totalitari.

El mateix 1939 la SF agafà el domini del Servei Social, i el 1945, després de reiterades demandes, controlà la branca femenina del Front de Joventuts. Finalment, Pilar Primo de Rivera aconseguia el monopoli de la mobilització i formació femenina. El seu suport a Franco, tot i les inicials reticències a la Unificació de 1937, li atorgaren un lloc privilegiat en el nou entramat estatal i feren de la seva organització una de les institucions més importants del règim.

L’eugenèsia al servei de la pàtria

Més enllà del discurs i l’adoctrinament, l’estat franquista es dotà d’altres mecanismes per tal d’imposar a les dones la missió de ser mares. Així és com s’utilitzà Auxili Social, una institució que havia d’oferir assistència social als més necessitats durant el conflicte bèl·lic, per tal de consolidar una xarxa assistencial que perdurés més enllà de la guerra i fos capaç d’incidir de forma clara a la societat. Per aquest objectiu, es van estructurar unes institucions que atendrien a la maternitat i a la infantesa, i que no havien sigut plantejades com a transitòries, sinó com a estructurals del nou règim.

Al voltant d’aquesta empresa hi havia tot un debat que s’havia anat configurant arreu d’Europa des de l’últim quart del segle XIX. A l’Europa finisecular augmentà la preocupació sobre qüestions com el descens de la natalitat, la mortalitat infantil o la millora de la salut, iniciant intensos debats. Aquestes discussions anaven de la mà dels interessos imperialistes dels estats europeus, capficats en aconseguir un gran Exèrcit –un gran Exèrcit, en nombre, depenia també del nombre d’habitants– capaç d’accelerar la cursa colonial. Va ser en tot aquest context que es desenvolupà l’eugenèsia, que començà a plantejar-se temes com el control de la natalitat i la reproducció, la maternitat, la salut de les mares o la higiene social, que passaven a ser temes d’interès públic.

El xoc que suposà per Europa la Primera Guerra Mundial revifà aquests debats, que el feixisme s’encarregà de portar a l’extrem. El Franquisme no quedà al marge d’aquestes qüestions. El nou estat s’havia imposat esdevenir una potència imperial, i això havia de passar, segons les concepcions del moment, per un augment poblacional que permetés dotar a l’Exèrcit de nous efectius humans. D’aquesta manera, s’establí una política demogràfica que interpel·lava directament a les dones com a procreadores de la pàtria. Més enllà del discurs i l’adoctrinament de la Secció Femenina, que també obeïen a aquests paradigmes, el règim utilitzà l’Auxili Social per materialitzar aquesta política, que perdurà molt més enllà dels anys de la guerra, fent de les tesis eugenèsiques una de les principals senyes d’identitat de l’elit dirigent d’aquesta institució.

La revista "Y" de la Sección Femenina publicava articles dirigits a les dones amb els que s'intentava inculcar unes pautes de comportament molt marcades i dualistes. També serví com a mitjà de difusió de tesis eugenèsiques. Font: Los ojos de Hipatia
La revista “Y” de la Sección Femenina publicava articles dirigits a les dones amb els que s’intentava inculcar unes pautes de comportament molt marcades i dualistes. També serví com a mitjà de difusió de tesis eugenèsiques. Font: Los ojos de Hipatia

En un document intern d’Auxili Social s’especificava que «el último fin del Auxilio Social es el de una política demogràfica: aumentar nuestra población y hacerla fuerte, física y moralmente»; mentre que un altre afirmava que «la sana Política Demográfica que al nuevo Estado compete […] es propaganda [sic] constantemente en los postulados programáticos de nuestras máximas Jerarquías, para que con el logro de los 40 millones de españoles se haga ocupar a nuestra fecunda Patria el rango, que en el concierto de las naciones directoras de la política munidal le corresponde por su historia y heroísmo».

El programa encarregat de fer efectiva la política pronatalista del règim va ser l’ONSPMN (Obra Nacional Sindicalista de Protección a la Madre y al Niño), vinculat a l’Auxili Social. L’ONSPMN no era més que una còpia espanyola de la italiana OMNI (Opera Nazionali per la Maternità ed Infanzia), creada per Mussolini. El que resulta rellevant d’aquesta institució era que, com destaca la historiadora Ángela Cenarro, «per primera vegada [a Espanya] es dissenyava una política clarament dirigida al foment de la natalitat (la “polinatalidad”, en deien ells) i no sols a la cura i la protecció de dones i infants».

L’ONSPMN va comptar amb científics de renom –metges, pedagogs, psicòlegs… – que definien els programes eugènics, en els que el control de la maternitat es perfilava com la pedra angular. La maternitat es tractava amb criteris mèdics, i s’assumiren alguns plantejaments progressistes com la “maternitat conscient”, la puericultura o la “higiene social”. Es tractava d’inculcar el rol tradicional de la domesticitat en favor de la nació a partir de plantejaments moderns.

A partir d’aquestes tesis, s’impulsaren una gran magnitud de projectes, amb els que es volia assegurar que la nació comptés amb nens forts físicament, sans i amb una moralitat irreprotxable. Es crearen guarderies infantils, llars per nens orfes i abandonats, campaments de repòs per les mares, llars d’embarassades, centres de recollida de llet materna, cases per a mares, llars d’acollida… En tots aquests espais es realitzaven continus exàmens mèdics a les mares –amb els que es pretenia assegurar el bon estat de salut de la mare per millorar la “raça espanyola”–, a la vegada que es produïa un intens pla ideologitzador, extremadament moralista i amb un fort contingut catòlic.

Classes de la Secció Femenina sobre puericultura. Font: La voz del muro
Classes de la Secció Femenina sobre puericultura. Font: La voz del muro

Tot i que molts dels projectes programats per l’ONSPMN no van acabar materialitzant-se, el plantejament resulta força revelador: la medicina i la ciència es posaven al servei de la Nova Espanya, i el control del cos femení esdevenia una peça fonamental per aconseguir la missió imperial. L’agressiva política pronatalista del règim va suposar per les dones ateses la fiscalització del seu entorn, el seu cos i la seva ment. Tot aquest projecte anava acompanyat d’una planificada política de control social. A més, de cara enfora, tot es perfilava com una ajuda assistencial i benèfica, adquirint una dimensió propagandística evident.

No es pot obviar que tots aquests projectes es desenvolupaven en un context de precarietat extrema. L’exili, les morts, la depuració de funcionaris, els empresonaments… havien deixat moltes famílies sense ingressos, i la situació econòmica de la postguerra a la qual s’hi sumava una agressiva autarquia destinada a consolidar l’economia de guerra –i no a satisfer les necessitats de la població–, van generar un panorama no gaire més encoratjador que la guerra. Van emergir noves formes de misèria i d’exclusió social, que afectaven sobretot a les zones que havien estat més temps sota el poder republicà. Aquesta situació feia que aquells sectors que s’havien mostrat contraris al règim ara creessin una forta dependència amb les estructures assistencials d’aquest.

A tall de conclusió

En definitiva, i com senyala Inmaculada Blasco, el règim franquista, tot i que recuperava els models tradicionals femenins, havia incorporat dos elements nous pel que fa a les dones, no presents en l’Espanya de la Restauració. En primer lloc, l’estratègia reeducadora o correctiva destinada a les dones amb la finalitat que realitzessin els seus “deures socials ineludibles”. En segon lloc, la relació que es creà entre aquest estat autoritari i les dones, establert quan el nou règim cridà a la mobilització femenina per la construcció del Nou Estat: «su servicio [el de les dones] a la patria y a la religión había de desplegarse, no en el trabajo extredoméstico, ni en la participación política […], sino en su destino de maternidad y socialización en la familia».

Per a materialitzar aquest “objectiu patriòtic”, l’estat franquista va bastir un discurs fortament patriarcal i sexista, amb el que es pretenia interpel·lar a les dones en tant que mares. Aquest discurs s’inculcava a la població femenina a través de l’educació, dominada per l’Església al principi però amb una presència cada cop més elevada de la SF. En aquesta, tot girava entorn de la maternitat, i la puericultura i la cura de la llar esdevenien l’ensenyament principal, al nivell d’altres ciències.

El procés evolutiu que va viure Auxili Social, una institució plantejada inicialment per pal·liar les conseqüències adverses de la guerra, va fer que acabés sent un dels projectes més ambiciosos del nou règim. Va ser a partir de l’ONSPMN que el govern desplegà aquest control, alhora que li permetia posar en pràctica la política pronatalista recolzada en les tesis eugenèsiques. Resultat d’això, i en el marc de la política assistencial, es produí un enorme control sobre el cos de les dones i sobre la maternitat, que s’havien convertit en una de les principals obsessions del règim –cal tenir en compte, també, la disminució poblacional causada per la guerra i que calia revertir– i en un assumpte d’interès públic.

Tot i que moltes de les pràctiques de l’ONSPMN no van acabar materialitzant-se, i la seva activitat disminuí després de la derrota del feixisme a la Segona Guerra Munidal, el discurs respecte a les dones arrelà amb força a la població desmoralitzada de la postguerra. Moltes dones van assumir el paper que el règim els atorgava. Es va necessitar una ruptura generacional i d’una obertura a l’exterior perquè les mateixes dones posessin en dubte aquest esquema. I va ser a partir dels anys 70, ja cap al final de la dictadura, que aquest qüestionament al model femení que propugnava el franquisme es materialitzà de forma oberta en el moviment feminista.

Read More

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I). Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Durant els anys de la Segona República (1931-1936), els governs progressistes havien impulsat algunes mesures legislatives que milloraven la condició social i política de les dones i havien establert un règim de llibertats polítiques que havien afavorit la seva participació política. En els sectors esquerrans, la militància política femenina s’havia desenvolupat sobretot en les tendències anarquistes i comunistes, en un context de politització creixent que potenciava les postures més radicals. En un principi les dones militaren al costat dels seus companys en partits o sindicats, però durant els anys de la República van néixer també algunes organitzacions femenines.

Les comunistes s’agruparen sota l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA) –amb la Unió de Dones de Catalunya (UDC) com a homòloga catalana. L’AMA es va fundar el 1933, de la mà del PCE, i es vinculà a la Tercera Internacional i al Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme. Tot i l’evident domini comunista d’aquesta associació, un cop esclatà la guerra intentà erigir-se com una organització femenina unitària de les forces antifeixistes –seguint la pràctica del Front Popular–, i algunes dones socialistes, republicanes i anarquistes hi participaren. La majoria de militants, però, ho eren també de la UGT o del PCE.

Ni l’AMA ni la UDC van establir un programa de gènere clar, i el seu objectiu principal ara la mobilització de les dones en favor del comunisme i l’antifeixisme, més que iniciar una lluita feminista. Com afirma Mary Nash, aquestes «organizaciones carcían de una reflexión crítica sobre la situación de las mujeres y apenas ponían en tela de juicio los valores patriarcales».

La dependència política de l’AMA al PCE era evident –així com la UDC del PSUC–, i així ho denunciaven algunes dones anarquistes, que rebutjaren participar d’aquesta organització i preferiren organitzar-se autònomament sota la nova organització anarquista Mujeres Libres. Aquesta s’havia fundat només uns mesos abans del cop d’estat, resultes d’una reflexió crítica sobre la pràctica dels companys del sindicat que, deien, no obeïa a la teoria igualitària que defensaven.

Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público
Dones integrants de l’organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público

A diferència de l’AMA, Mujeres Libres sí que emprenia una lluita anarcofeminista amb la que pretenia aconseguir l’emancipació femenina, i defensava la doble militància –en el sindicat mixt i en l’organització femenina– com a camí de lluita. Rebutjaven que amb la revolució social s’arribés també a l’emancipació femenina, i optaven per la lluita binària feminista i revolucionària. Malgrat que Mujeres Libres ho sol·licités formalment, mai va ser reconeguda com una organització anarquista dins del Movimiento Libertario Español (MLE), que integrava la CNT, la FAI i la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL), demostrant així la poca sensibilització respecte la lluita de gènere dins d’un moviment anarquista altament masculinitzat.

A la zona republicana, per tant, la mobilització femenina es va vehicular a partir de diferents organitzacions, i no es va poder construir una proposta transversal de gènere. Les diferents formacions plantejaven unes apostes polítiques diferenciades i, contràriament al que succeí a la zona nacional, l’heterogeneïtat marcà la política, també de gènere, de les esquerres.

 

Expulsades del front

El 19 de juliol de 1936 moltes van ser les dones, sobretot joves, que entusiasmades pel crit de la revolució i l’antifeixisme, sortiren als carrers i participaren de la victòria popular sobre el cop militar. Els primers dies de la guerra prengueren, de seguida, un caire festiu i reivindicatiu, i per moltes d’elles significà l’oportunitat de viure diferent. L’estiu s’acostava, i aquell no seria igual que els anteriors: moltes dones s’allunyaren de la llar o de les fàbriques –es convocà una vaga general com a resposta a l’aixecament de l’Exèrcit– i ocuparen els carrers, adquirint una nova actitud, activa, optimista i, potser, provocadora, que trencava amb els límits culturals de la domesticitat. Concha Liaño, de les Joventuts Llibertàries del Clot recorda que «estaba excitadísima. En la calle se habían empezado unas barricadas, con tenedores, cuchillos y todo lo que se pillaba. Me junté con los que hacían barricadas».

Després de la victòria sobre el cop d’estat, la vida canvià dràsticament. La improvisació dominà les accions dels mesos posteriors, i aquesta manca d’organització i regulació obrí nous espais per a les dones, en un moment on es reconfiguraven els discursos i es redefinien els rols –no només de gènere, també de classe– assignats. La mobilització femenina, en aquest context, despuntà. Aurora Molina recorda com volia participar de tot el que estava passant.

«Ah, y me acuerdo que iba a la casa CNT-FAI […]. Y yo iba por la calle y yo tenía un Winchester [un fusell], que no lo dejaba ni a tiros e iba con mi Winchester. Y suena un tiro, y entonces veo a mi madre que sale de un portal, y me agarra así y me mete pa’ dentro: ‘¿Pero qué haces mamá?, ¿con un fusil y me metes aquí dentro?’. Y salí fuera.»

Passats uns dies es va fer evident, entremig de notícies confuses i que arribaven tard, que no s’havia aconseguit vèncer les forces feixistes arreu de l’estat i que començava una guerra que, tot i que encara no se sabia, seria llarga i feixuga. Es van establir les línies del front i de seguida s’organitzaren les primeres milícies populars. Les diferents formacions d’esquerra –principalment comunistes i anarquistes– crearen columnes de milicians que es dirigiren a Mallorca, Aragó, Madrid, Guadalajara o algun dels altres fronts que s’ubicaven entre nacionals i republicans.

I enmig d’aquests milicians també s’hi allistaren milicianes: dones, sovint joves sense càrregues domèstiques ni familiars, que empeses per la necessitat instantània de combatre el feixisme es dirigiren, fusell en mà, al costat dels seus companys a primera línia de la guerra. Moltes d’aquestes dones es movien responent a una consciència política ja arrelada anteriorment, i anaven al front al costat dels seus companys de militància, entenent que en un moment així no podia haver-hi diferències entre sexes en la lluita contra l’enemic. Una miliciana del front d’Aragó advertia que «si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes».

Un grup de milicianles. Font: El Diario.es
Un grup de milicianles. Font: El Diario.es

Altres dones, però, es mobilitzaren per propòsits més banals: simplement acompanyar el xicot o el marit, o amb la voluntat de viure un estiu diferent, mogut per l’aventura i amb l’oportunitat de teixir noves relacions socials. Conxa Pérez explicava que «jo anava amb el grup que perteneixia i érem tots del grup [anarquista]. Hi havia el meu company també allà. […] Bueno, no m’hagués agradat tirar tiros, però la veritat és que quan anàvem a tirar tiros no ho pensava, semblava que tenies que fer allò i ho feies».

Un cop situades al front, aquestes dones, que pretenien empunyar el fusell com feien els seus companys, es van trobar amb una nova barrera: moltes es van veure obligades a realitzar les tasques domèstiques, auxiliars i de cura. Eren elles les que cuinaven, rentaven o atenien els ferits. Una miliciana, la Manuela, es queixava que ella no havia vingut al front «para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano». La divisió sexual del treball a les trinxeres de seguida creà diferències entre les tasques desenvolupades per homes i dones, un fet que suposà per elles un fort desencís. Al final, tot i la voluntat de les dones de trencar esquemes i límits, es van acabar imposant al front unes noves regles de gènere.

Cartell de la Guerra Civil en el que s'insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d'una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d'Espanya
Cartell de la Guerra Civil en el que s’insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d’una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

La realitat és que van ser poques les dones que practicaren el «manejo del fusil» –i aquí cal trencar tòpics–, tot i això, la imatge de la miliciana de seguida es materialitzà com a símbol de la lluita antifeixista. Es van fer cartells, es van compondre cançons i s’explicaven relats a la ràdio sobre la valentia i l’heroisme d’aquestes dones que havien deixat la seguretat de la rereguarda per combatre el fantasma del feixisme en primera persona. Com relata la historiadora Mary Nash, sovint gran part d’aquesta premsa no anava dirigida a les dones, amb la voluntat que seguissin l’exemple i es mobilitzessin també al front, sinó que intentava apel·lar als homes. Es realitzaven campanyes on la miliciana, a vegades al costat dels seus companys a primera línia, era la figura principal, capaç de fer reaccionar els homes i animar-los a allistar-se promovent els valors tradicionalment masculins de la virilitat, la valentia o l’honor.

El discurs que es desprenia de l’ús de la miliciana com a eina propagandística, per tant, estava molt lluny de ser trencador i assumia els rols culturals de gènere tradicionals. De fet, la propaganda dirigida a les dones les situava clarament a la rereguarda, i les interpel·lava com a mares, sobretot, i esposes. Des d’un primer moment existí el tàcit acord comú entre totes les forces polítiques, i també les associacions femenines, que la contribució femenina al conflicte havia de ser des de la rereguarda.

A poc a poc, el mite de la miliciana anà transformant-se. De fet, des del desembre del mateix 1936 ja no es van veure més cartells de milicianes: l’eufòria inicial de la guerra havia aportat a l’imaginari col·lectiu un nou model femení, amb unes actituds actives que res tenien a veure amb les que tradicionalment s’havia associat a les dones; però aquesta obertura va ser transitòria, i en els mesos posteriors es passà del mite de la miliciana al seu descrèdit.

Es començà a culpar a les dones del mal funcionament del front. Segons deien, la seva falta de coneixements i preparació militar obstaculitzava l’activitat bèl·lica, i en canvi de reclamar una formació per aquestes, s’exigia la seva retirada de les trinxeres. Amb un discurs força patriarcal es justificava que els coneixements femenins eren més útils a la rereguarda i, a més, la suposada inclinació natural de les dones per la pau les inhabilitava per a la lluita armada.

Un grup de dones vestides de milicianes la costat d'un cubell. Font: Alcalahoy
Un grup de dones vestides de milicianes la costat d’un cubell. Font: Alcalahoy

A tots aquests arguments de seguida se’n sumà un altre: la prostitució. Tot i que eren poques les prostitutes que es mobilitzaren al front, i que la majoria de prostitució es produïa a la rereguarda durant els dies de permís dels soldats, l’equiparació de les milicianes amb prostitutes acabà per desprestigiar-les per complet, en un relat fortament sexista que convencé a tothom. La realitat, però, era que moltes dones havien anat al front acompanyant a les seves parelles, amb projectes de casament. I són alguns els relats de joves que denunciaven assetjament sexual i violacions al front per part dels soldats, dels que deien que només eren «comunistas, socialistas o anarquistas de cintura para arriba».

Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest
Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest

Però en uns temps on les malalties venèries es contagiaven ràpidament i causaven moltes baixes, s’identificà la prostitució com a causa d’aquest problema. S’havia arribat a dir que la presència de les dones –acusades de prostitució– era «un plan preconcebido de los fascistas para iniciar el movimineto contrarrevolucionario» i que «la enfermedad venérea debe ser extirpada del frente, y para ello hay que eliminar previamente a las mujeres».

Finalment, Largo Caballero, el Ministre de Guerra, aprovà un seguit de decrets a finals de 1936 en el que s’expulsava les dones del front. Tot i que algunes s’hi quedaren, en un acte de desobediència individual, després del maig del 1937 amb la militarització de les milícies populars i la creació d’un exèrcit regular i disciplinari, la presència femenina als fronts passà a ser insignificant. Conxa Pérez recorda així aquell moment:

«I això ens va doldre molt, quan va arribar l’ordre de «las mujeres a la retaguardia» i donaven com excusa que tenien més baixes d’enfermetats venèries que de tiros i això era fals completament. Jo no en vaig conèixer cap [de prostituta] […]. I a mi em va doldre més que a les altres [la nova consigna], perquè precisament ho van projectar companys nostres, Ortiz, que era amic meu […]. En Durruti, que érem companys de tota la vida, reivindicant la igualtat i en canvi en aquest punt crec que no varen estar bé».

Així, la defensa de la presència de les dones a primera línia de guerra va respondre més a veus individuals de dones que rebutjaven tornar a la rereguarda que no a un front femení unitari. De fet, les diferents associacions femenines –AMA, Mujeres Libres… – ja des del principi de la guerra encaminaren els seus esforços en mobilitzar les dones a la rereguarda, i no reivindicaren el dret a establir-se al front.

Heroïnes de la rereguarda

Com hem vist, la figura de la miliciana s’instrumentalitzà, durant els primers mesos de la guerra, per cridar als homes al front. Per contra, la propaganda dirigida a les dones incentivava la seva contribució a la lluita antifeixista des de la rereguarda. Responia a l’estesa idea de «els homes al front, les dones a la rereguarda». Totes les formacions polítiques d’esquerra coincidien en aquest punt, i van ser les associacions femenines les que vehicularen la participació de les dones.

Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir "Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde". Font: Burbuja
Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir “Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde”. Font: Burbuja

En les setmanes posteriors al cop d’estat, la propaganda destinada a les dones les apel·lava en tant que mares o esposes, i buscava crear actituds proactives per tal que forcessin a marits i fills a allistar-se al front. Amb lemes com «más vale ser viudas de héroes que esposas de cobardes» o «nosotras, las mujeres catalanas, nunca hemos criado cobardes; nuestros hijos no deben faltar a su deber» s’intentava assimilar el sofriment i sacrifici de les dones, que veien els seus familiars emprendre el camí del front, com una activitat necessària per la resistència antifeixista. També es constituïren comitès de vigilància, a partir dels quals s’indentificava aquells homes que seguien a la rereguarda i no complien el deure de defensar la República.

La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest
La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest

Les dones, per tant, no eren considerades per ser, sinó en relació als homes. Eren mares, germanes, filles o esposes, relacions que s’emmarcaven en l’àmbit “natural” de les dones: la llar i la família. Tot i que aquest discurs no resultava gens trencador amb la concepció tradicional de les relacions de gènere, sí que les interpel·lava per crear actituds actives, i s’abandonava així el discurs de la domesticitat. Tothom havia de participar de la causa antifeixista, i també les dones havien de respondre a aquesta crida, però des d’un espai diferenciat.

La vida a la rereguarda no era gens fàcil. De seguida es van començar a notar els efectes adversos de la guerra, i la falta de subministraments i la inflació van dificultar enormement l’abastiment. A aquestes problemàtiques al cap de poc s’hi sumaren els bombardejos constants que desmoralitzaven a la població i dificultaven, encara més, el dia a dia. I ja des de l’inici del conflicte arribaven a les zones republicanes masses de refugiats –majoritàriament dones i nens– que escapaven de l’horror franquista, agreujant la manca de subministraments alhora que es generaven noves necessitats a la rereguarda.

En un moment on les institucions i els canals oficials eren incapaços de donar una resposta efectiva a les dificultats de la població, les dones s’organitzaren per desenvolupar de forma col·lectiva totes aquelles activitats d’assistència essencials per la supervivència. Elles, en definitiva, realitzaven allò que sempre havien fet per la seva família –subministrar aliments, roba, higiene, sanitat, etc.–, però ho feien en un nou marc col·lectiu i destinat a tota la població civil. Sobre elles va recaure el feixuc pes de la lluita per la supervivència, fet que els atorgava una nova condició social i un paper destacat, per primer cop, en la vida pública.

Es va establir una xarxa d’iniciatives assistencials, moltes d’elles hospitalàries i d’atenció als infants, arreu de la zona republicana. De fet, moltes dones de classes populars iniciaren durant la guerra la seva carrera com a infermeres, en un context on les que tradicionalment havien desenvolupat aquesta tasca, les monges, havien fugit a la zona nacional. Moltes d’elles mai haurien pogut accedir a aquests estudis si no fos pel context bèl·lic del moment. Gràcia Ventura, militant de la CNT de Borriana, explicava que quan va esclatar la guerra volia participar com fos, i va voler ser infermera. Com ella recorda, «entonces hi havia moltes infermeres voluntàries […]. totes nos apuntàvem per ser infermeres i coses d’estes».

El treball femení: un dret o una necessitat?

Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest
Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest

Tot i l’activitat assistencial que es va desenvolupar, la principal mobilització de les dones havia de ser en la productivitat fabril. Calia ocupar tots els llocs vacants pels homes mobilitzats al front, i les crides de «Mujeres al Trabajo» van omplir gran part de la propaganda de les diferents formacions polítiques. Es pretenia mobilitzar la mà d’obra femenina, i es feia amb un discurs i una retòrica militarista que permetia identificar el treball a les fàbriques amb la lluita antifeixista. Així, es parlava de les «heroïnes de la producció», dels «fronts de producció» o dels «soldats de la neteja».

Per les dones, assumir l’activitat industrial no només era una tasca transitòria derivada del conflicte, sinó que representava l’oportunitat històrica de legitimar el seu dret al treball remunerat. Les anarquistes, que havien protagonitzat ja des de feia dècades intensos debats respecte a aquest tema en les seves organitzacions, van veure aquest accés massiu a les fàbriques com un pas en l’emancipació femenina. La captació de les dones per les fàbriques, i la posterior capacitació per realitzar les tasques assignades, van ser els principals objectius de Mujeres Libres.

Però els treballadors, molts dels quals ocupats ara a les trinxeres, veien amb recel aquesta introducció massiva de les dones a les fàbriques, i sovint s’hi oposaren tement que, quan tornessin, no poguessin recuperar els seus llocs de treball. Les organitzacions femenines de seguida intentaren calmar-los, i vinculaven el seu treball a les necessitats de la guerra, assumint que se’n retirarien quan el conflicte acabés. La subordinació dels drets femenins als privilegis masculins es feia evident, i un cop més les limitacions culturals de l’època s’imposaven sobre la voluntat emancipadora de les dones. Així, la incorporació femenina a les fàbriques no va anar acompanyada d’un debat real ni d’un qüestionament sobre el dret de les dones al treball remunerat i a la independència econòmica.

Tot i que les organitzacions juvenils i l’anarquista Mujeres Libres defensava en els seus programes el treball remunerat com un principi fonamental, també assumiren aquest discurs tranquil·litzador durant la guerra. Així, la Unión de Muchachas assegurà que «no queremos desplazaros de vuestros lugares de trabajo, no queremos suplantaros; sólo queremos aprender, queremos saber».

Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index
Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index

I és que, tot i aquest discurs, les dones trobaren l’escenari perfecte per formar-se, i superar «l’esclavitud de la ignorància» a la que estaven condemnades. Es formaren arreu escoles i cursos de formació que anaven molt més enllà de la tasca a realitzar a les fàbriques, i que normalment s’acompanyava d’una formació política. L’accés a la cultura i a l’educació suposà una oportunitat històrica per moltes dones, sobretot per aquelles de classe treballadora.

Aprofitaren també aquesta conjuntura per reclamar la fi d’algunes desigualtats en el món laboral entre homes i dones. Reivindicaven el mateix salari pel mateix treball, la possibilitat d’especialitzar-se professionalment o el dret a la capacitació. Tot i els avenços que s’emprengueren en el context de la guerra –la Generalitat de Catalunya va decretar diverses mesures en pro de la igualtat entre sexes als llocs de treball–, la realitat va ser que es va mantenir la discriminació i segregació laboral per sexes. Les dones no aconseguiren representació paritària a les empreses col·lectivitzades ni una equiparació real dels salaris.

Tot i les crides per la mobilització femenina, moltes dones no van poder accedir a un lloc de treball remunerat, i la major part del gran esforç femení a la resistència va ser a partir del treball voluntari no remunerat i menys valorat socialment, però que alhora va resultar indispensable per la supervivència de la població a la rereguarda i pel manteniment del front. Pura López, de València, recorda que «después jo també vaig cosir per les milícies com si diguerem però eren treballs voluntaris, això no era res retribuït, tot era cosa voluntària»

Canvis i continuïtats

Els anys de la Guerra Civil van significar per les dones una època de ràpids canvis que els oferí noves oportunitats. S’obriren nous horitzons per moltes d’elles, i durant el conflicte van poder gaudir d’un treball remunerat, rebre formació política o participar de projectes a la vida pública. També van poder gaudir de nous espais, on les dones podien reunir-se i treballar col·lectivament. Tot i això, i com Geraldine Scanlon ja sentenciava el 1986, «la Guerra Civil no produjo una verdadera liberación de la mujer».

Constantment les demandes i aspiracions femenines van quedar subordinades a les necessitats de la guerra o a les exigències de la revolució. Els comunistes propagaven l’alliberament femení com un premi que vindria després de la victòria a la guerra, mentre que els anarquistes lligaven l’emancipació femenina al triomf de la revolució, i rebutjaven, per tant, una lluita feminista paral·lela a l’anticapitalista.

Expulsades ràpidament del front, la participació femenina en la lluita antifeixista es desenvolupà a la rereguarda, a partir sobretot de projectes assistencials i d’auxili. L’assistència social va projectar els rols femenins a l’esfera pública, trencant les barreres que fins llavors les havien reclòs a les llars. Això suposava un cert reajustament de les relacions de gènere, tot i que les activitats que les dones van desenvolupar no suposaven una ruptura respecte als manaments que tradicionalment havien recaigut sobre elles. Va ser des dels seus rols tradicionals de mares i esposes que van participar de l’espai públic.

GUERRA CIVIL ESPAÑOLA: LOS REPUBLICANOS Barcelona, 21-7-1936.- La miliciana Marina Ginestà, miembro de la juventud comunista catalana, posa en la terraza del hotel Colón, donde se estableció una oficina de alistamiento de milicianos. EFE/JUAN GUZMÁN
La miliciana Marina Ginestà, de la Joventut Comunista Catalana. Font: Justa Revolta

Així i tot, aquestes tasques femenines, ara visibles, es valoraren socialment, i les dones gaudiren d’una millora en la seva condició social.  També durant els anys de conflicte es generà una nova identitat cultural femenina, i moltes dones començaren a qüestionar un sistema de relacions de gènere que els perjudicava.

Malgrat tot, és paradigmàtic veure com les activitats femenines i la participació de les dones a la guerra no va diferir molt en ambdós bàndols. La mobilització dels homes al front va permetre a les dones fer-se un espai a la vida pública, i les activitats assistencials, ara destinades a la col·lectivitat i no només a la seva família, adquiriren un nou valor social i polític que alhora prestigià totes aquelles tasques desenvolupades per dones.

Read More

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda (II). Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Quan pensem en dones i Guerra Civil (1936-1939) ens ve al cap la fotografia d’aquelles milicianes republicanes que, recent esclatat el conflicte, van decidir armar-se i mobilitzar-se al front al costat dels seus companys. Tanmateix, aquesta imatge és incompleta i no representa l’autèntica realitat que visqueren tantes i tantes dones durant el major conflicte del segle XX a casa nostra.

En aquests dos articles intentarem acostar-nos a la Guerra Civil per veure com va afectar a les dones dels dos bàndols i com aquestes van participar-hi, exercint un paper que, tot i ser sovint menyspreat, va ser essencial en el desenvolupament del conflicte. En analitzar la guerra des d’aquesta perspectiva hem de fugir d’una bipolarització sovint simplista, que enfronta roges i falangistes com dues realitats homogènies i contraposades. A tots dos bàndols les realitats van ser diverses, així com les apostes polítiques de les dones mobilitzades.

Tot i així, el primer d’aquests dos articles s’apropa al paper de les dones del bàndol nacional, per veure no només la seva actuació durant el conflicte, sinó també quina va ser la seva contribució en la consolidació del nou règim. Per contra, en el segon dels articles s’analitzarà l’acció de les dones republicanes en la defensa de les conquestes assolides els anys anteriors, però també en l’activitat revolucionària que desenvoluparan aprofitant l’excepcionalitat bèl·lica.

 

L’amenaça republicana pels sectors conservadors i el cop d’estat

La proclamació de la República (1931) va obrir importants oportunitats de canvi, que per als sectors més conservadors foren vistos amb temor i preocupació. Que les propostes progressistes que impulsà la República van tenir una aplicació limitada és un fet clar quan s’analitzen des del present, però aquell 1931 la història encara no estava escrita, i l’alarma dels sectors dretans a una possible transformació social que acabés amb els seus privilegis tenia fonaments.

Durant la República, les dones van poder exercir per primer cop el dret a vot. Els partits van haver d'atendre a les demandes femenines per assegurar el vot de les dones, en un moment on la mobilització política femenina va créixer exponencialment. Font: Amb Veu De Dona
Durant la República, les dones van poder exercir per primer cop el dret a vot. Els partits van haver d’atendre a les demandes femenines per assegurar el vot de les dones, en un moment on la mobilització política femenina va créixer exponencialment. Font: Amb Veu De Dona

Dins les mesures republicanes prenen rellevància aquelles que concedien drets a les dones o que regulaven, per primer cop, les relacions familiars. El sufragi femení, la llei del divorci o la igualtat jurídica per raó de sexe, inclosa a la Constitució de 1931, eren vistos per la dreta com el trencament de la família cristiana i la fi de l’ordre moral tradicional. Com destaca Geraldine Scatlon, «la extrema derecha veía en la República el comienzo de una época revolucionaria en la que iba a ser destruido cuanto de bueno y sagrado había en la mujer, especialmente sus virtudes tradicionales». I José Antonio Primo de Rivera així ho advertia:

«Pensad en la blasfemia estimulada casi como virtud cívica; en la idea de la patria arrancada del alma del pueblo; en el sentimiento de familia, extirpado como perjuicio burgués; en el pudor, hecho objeto de befa… Pensad en que vuestras hijas, en la escuela materialista que el Estado rojo implementará, oirían recomendar el amor libre.»

Davant les idees feministes dels sectors més radicals de l’esquerra, la dreta apostà per reforçar els tradicionals manaments que requeien sobre les dones. Així, en contraposició al model de dona alliberada, difós principalment per anarquistes i comunistes, l’Església i les classes d’ordre difonien un model femení de mare i esposa, allunyada de l’esfera pública i relegada a la cura de la família. Com el mateix Primo de Rivera al·legava:

«no entendemos que la manera de respectar a la mujer consista en sustraerla de su magnífico destino y entregarla a funciones varoniles. […] El hombre […] es torrencialmente egoísta, en cambio, la mujer casi siempre acepta una vida de sumisión, de sacrificio, de ofrenda abnegada a una tarea.»

Com veiem, molts homes s’escandalitzaven davant d’un govern democràtic que, per primer cop, havia situat la “qüestió femenina” al centre del debat polític, i que alterava –en cap cas abolia– l’ordre patriarcal considerat fins llavors inamovible. Però també moltes dones, contràries a l’emancipació propugnada pels sectors feministes, es mobilitzaren en contra les mesures impulsades pel govern republicà, alhora que reivindicaven el retorn a l’estructura familiar tradicional i la recuperació de la llar cristiana que, segons elles, estava en perill.

La Secció Femenina va ser fundada el 1934 com a filial femenina de la Falange Espanyola. Va acabar aglutinant tota la participació femenina durant la guerra i el franquisme després que la FE s'unís a les JONS (1934) i posteriorment als tradicionalistes (1937). Font: mujresbajosospecha.com
La Secció Femenina va ser fundada el 1934 com a filial femenina de la Falange Espanyola. Va acabar aglutinant tota la participació femenina durant la guerra i el franquisme després que la FE s’unís a les JONS (1934) i posteriorment als tradicionalistes (1937). Font: mujeresbajosospecha.com

El dret de vot femení obligà als diferents partits polítics a tractar temes que preocupaven o afectaven a les dones, però també els forçà a incentivar la politització d’aquestes, per tal d’assegurar el seu vot. Així doncs, va ser durant el període republicà que les dones es van veure interpel·lades políticament de forma massiva per primer cop, i fruit d’aquesta situació es fundaren nombroses organitzacions de dones, tant de dretes com d’esquerres, en un context de mobilització femenina sense precedents a l’estat espanyol. Algunes d’aquestes organitzacions femenines eren filials de partits ja constituïts però altres, sovint més radicals, nasqueren al marge de qualsevol organització política. Pel que fa les organitzacions femenines de dretes, cal destacar la Secció Femenina (a partir d’ara, SF) de la Falange Espanyola i les dones de la Unió Tradicionalista.

Al llarg del període republicà, i en consonància amb la radicalització política que es va viure els anys previs al cop d’estat, els discursos femenins també es tornaren cada cop més contundents i violents. De fet, en uns moments d’alta tensió política –sobretot a partir de l’octubre de 1934–, que obligaven a la població a posicionar-se políticament, l’alineament de les dones per una o altra opció política es feia necessària, i van ser les postures més radicals –comunistes i anarquistes per una banda, falangistes i carlistes per l’altra– les que apel·laren de forma més directa a les dones i les que aglutinaren la seva mobilització.

A les zones de tradició conservadora, a partir de les eleccions de 1936, moltes dones descontentes amb els partits de dretes i desencantades amb un sistema democràtic que havia donat la victòria a les esquerres s’aproparen i iniciaren la seva militància a la SF. Així, quan començà la guerra, moltes dones ja estaven alineades a una causa política o altra, i la mobilització femenina es produí, sovint, de forma espontània. Les files falangistes s’ompliren de joves il·lusionades que volien participar en aquell moment d’excepcionalitat que, durant els primers mesos, va ser estimulant i motivador, ja que obria les portes a construir la societat que desitjaven.

En definitiva, el cop d’estat militar que desencadenà en la Guerra Civil tenia com a objectiu frenar i revertir el conjunt de mesures progressistes de la República. Els que s’aixecaren el juliol de 1936, però, també pretenien el retorn a l’ordre patriarcal més autoritari, que veien perillar amb les mesures republicanes en pro dels drets de les dones. I tot i que pugui semblar contradictori, moltes dones recolzaren aquesta aposta, i van donar suport al cop d’estat alhora que van participar activament durant la guerra. Aquest auge de la mobilització femenina, des de les diferents posicions polítiques i al llarg de la Segona República i durant la Guerra Civil, demostra la voluntat de les dones de ser partícips dels esdeveniments, sovint assumint discursos revolucionaris amb una importància central de la qüestió de gènere.

L’esclat de la guerra: front o rereguarda?

A la zona que quedà sota el control dels nacionals, la mobilització femenina es va vehicular a partir de dues organitzacions, la SF (composta per falangistes i jonistes) i les dones carlistes de la Unió Tradicionalista, anomenades popularment margarites. Aquestes dues organitzacions s’uniren en una mateixa a partir del Decret d’Unificació que Franco establí el 1937. Així, tota la mobilització femenina quedà unificada al més estil totalitari sota la SF de la FET i les JONS, contribuint a la formació d’una societat corporativista a imatge de la Itàlia feixista.

En general, podríem dir que la mobilització femenina a la zona nacional es va desenvolupar a la rereguarda. Així, contràriament al que passarà a la zona republicana –on moltes dones encoratjades per la causa revolucionària s’allistaran com a milicianes–, les falangistes defensaven que la seva activitat s’havia de desenvolupar dins dels límits definits pels rols tradicionals de gènere. La presència pública (i política) de les dones de dretes durant el període bèl·lic sempre es veurà com una excepció en una etapa d’anormalitat, i es propugnava el retorn a la llar domèstica un cop el conflicte finalitzés i els homes retornessin del front. Pilar Primo de Rivera, líder de la Secció Femenina, escrivia en una circular del partit el gener de 1937 que «a nosotras no nos pide que cojamos las armas porque no sabríamos hacerlo ni tenemos valor para ello».

Les margarites, de la Delegació de Fronts i Hospitals, visiten l'Exèrcit Nacional a la Batalla de l'Ebre. Font: requetes.com
Les margarites, de la Delegació de Fronts i Hospitals, visiten l’Exèrcit Nacional a la Batalla de l’Ebre. Font: requetes.com

Les dones carlistes, margarites, sí que s’establiren ràpidament al front quan començà el conflicte, però s’encarregaren de realitzar les tasques d’infermeria i assistència. Sota el lideratge d’Urraca Pastor es va organitzar l’Assistència al Front i Hospitals. Tot i així, s’esforçaren per diferenciar-se de les dones republicanes que s’allistaren a les zones on el cop d’estat no triomfà, i no sortien dels rols que la societat conservadora esperava d’elles.

De fet, la imatge de la republicana miliciana es propagava a les zones nacionals per demostrar la “barbàrie comunista”, que empenyia les dones a la guerra. Per contra, s’impulsava que les dones participessin de les tasques d’assistència i de cura que es van començar a desenvolupar ja des dels primers mesos de la guerra, i que van ser liderades i realitzades bàsicament per dones.

I coincidint amb aquesta imatge, les dones de la SF, sota el comandament de Pilar Primo de Rivera, iniciaren ja des dels primers mesos de la guerra un conjunt d’activitats formatives –i d’adoctrinament– amb les que pretenien enquadrar la població conquerida sota els nous valors nacionalcatòlics. Es fundaren escoles arreu del territori, sovint destinades a nenes i dones, amb les que buscaven el suport d’aquestes al nou règim. També es crearen a les zones rurals les Hermandades de la Ciudad y el Campo, que impulsaren cursos de formació per les dones camperoles.

Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, va liderar la Secció Femenina des de la seva fundació i durant tota la guerra i el Franquisme. Va ser la més ferma defensora de les idees del seu germà, mort durant la Guerra. Font: Plataforma2003
Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, va liderar la Secció Femenina des de la seva fundació i durant tota la guerra i el Franquisme. Va ser la més ferma defensora de les idees del seu germà, mort durant la Guerra. Font: Plataforma2003

Des del bàndol nacional, la guerra s’havia assimilat com a Creuada, responent a la idea que la República havia descristianitzat Espanya amb les seves lleis anticlericals. Davant d’aquesta situació, s’imposava la necessitat de reconquesta i es cridava a la virilitat masculina per a la lluita contra l’enemic. Després de la conquesta física (i masculina) s’havia de fer la reconquesta espiritual, per tal que la creu arribés a tots els racons d’Espanya. Aquesta segona fase havia de ser femenina, és a dir, havien de ser les dones, tradicionalment més religioses, les que havien de recristianitzar la nació, educant i transmetent els valors catòlics a fills i marits. Aquest era el paper que es va reservar a les dones en el conflicte, i també és aquesta la funció que van desenvolupar moltes dones en el sí de les institucions femenines de la Falange. La SF es constituí com la transmissora dels valors morals i polítics del règim, que inculcava a la població femenina a partir dels seus programes formatius, i que havien d’aconseguir l’acceptació social al nou règim.

Més enllà de l’adoctrinament que es proposava, aquests programes responien també a altres objectius. Calia pal·liar les males condicions econòmiques i el malestar social provocats primer per la guerra i després per l’autarquia. S’iniciaren projectes en els quals es divulgaven coneixements agrícoles i s’assessorava a les famílies camperoles per augmentar la producció agrícola. També es formava a les dones per desenvolupar feines artesanals i es posava a la seva disposició matèries primeres i un mercat on vendre els productes. S’intentà millorar les condicions de vida de les dones camperoles a partir d’un cos de divulgadores sanitario-rurals que treballaven de forma voluntària als pobles més necessitats.

Però darrera d’aquesta voluntat de millorar la vida de les famílies camperoles hi havia una altra raó: el conflicte bèl·lic exigia d’unes bones condicions al camp, ja que es requeria d’aliments per abastir a l’exèrcit. Així, una bona rereguarda assegurava una bona salut del front, i van ser bàsicament les dones a partir de la SF les que organitzaren tota la xarxa d’abastiment del front, aportant uns recursos materials sense els quals no s’hagués pogut guanyar la guerra.

Cal remarcar, però, que tota aquesta activitat “simpàtica” que es realitzà des de la SF era només una de les cares de la moneda. L’altra cara fou una contundent política repressiva, que s’inicià els primers mesos de la guerra però que no s’aturà en tota la dictadura.

Política assistencial i (control) social. Més enllà de la guerra.

La dictadura franquista no es pot entendre sense el període bèl·lic que la precedí. Va ser durant la guerra que es van anar configurant les diferents estructures del futur règim, i la brutalitat de la guerra va aconseguir la desmoralització de l’enemic i, amb aquesta, l’acceptació passiva de la dictadura. En tot aquest context, una institució lligada a la Falange i dirigida per una dona va resultar imprescindible per l’establiment del nou poder: l’Auxili Social.

Segell de l'Auxili Social. Font: Todocoleccion
Segell de l’Auxili Social. Font: Todocoleccion

Al llarg de l’octubre de 1936, quan la guerra ja durava quatre mesos i es preveia llarga, Mercedes Sanz Bachiller, llavors cap provincial de la SF a Valladolid, i Javier Martínez de Bedoya, un falangista que havia viscut temps a Alemanya i s’havia familiaritzar amb el règim nazi, organitzaren un programa d’ajuda i auxili als sectors més necessitats. Sota el nom de Auxilio de Invierno van obrir el primer menjador per a nens el 30 d’octubre a Valladolid. El projecte havia estat formulat a imatge del Winterhilfe nazi, un servei que assistia als més necessitats durant els mesos freds de l’hivern.

La fundació d’aquesta institució naixia d’un anàlisi sobre les estructures benèfiques existents. Per una banda, la beneficència pública no era capaç de respondre a la precària situació produïda per la guerra, i de fet, ni des de les jerarquies militars ni des del partit falangista s’havia previst la creació d’una estructura assistencial eficient.

Sanz Bachiller i Bedoya van configurar de nou aquest servei, com una empresa clarament feixista. Afirma Ángela Cenarro que «su actuación se presentaba revestida por los principios ideológicos del discurso falangista, y falangistas eran también sus principales inspiradores e impulsores». El seu plantejament pretenia divergir de forma clara de les antigues formes assistencials liberals, envoltant el projecte d’un discurs revolucionari de “justícia social”, i entenent-lo com un projecte nacional que prenia formes totalitàries. A més, la vinculació amb l’Església, així com la presència d’un discurs catòlic recarregat en totes les activitats d l’Auxili d’Hivern, havia de servir a l’organització per distanciar-se de la beneficència marxista que s’estava desenvolupant a la zona republicana, que «buscaba hacer un pueblo con pan pero sin Dios». El discurs anticomunista era aglutinador a la zona nacional, i servia per legitimar l’alçament militar i la conseqüent guerra civil.

Menjador infantil d'Auxili Social. Font: Fundació Francisco Franco
Menjador infantil d’Auxili Social. Font: Fundació Francisco Franco

Per tant, el plantejament de l’Auxili d’Hivern anava molt més enllà de la construcció d’un menjador per a nens a una única ciutat, i el que pretenien era crear una xarxa assistencial sòlida al llarg de la zona nacional que perdurés un cop acabés la guerra. D’acord amb les seves pretensions, el projecte s’expandí, i sota la direcció de Sanz Bachiller es van obrir menjadors a les grans ciutats espanyoles, proveïts per les Cocinas de Hermandad, també gestionades per la val·lisoletana.

Teresa Gallego ja apuntava el 1983 que Mercedes Sanz «no lo había previsto como trabajo femenino de carácter benéfico, sino como una gran organización capaz de encargarse de la asistencia social del nuevo estado». I així va ser. En una conjuntura on sorgiren múltiples iniciatives assistencials que pretenien millorar les condicions de vida de la rereguarda, Auxili d’Hivern va aconseguir múltiples privilegis. Des del finançament, que quedà en mans del govern, fins els espais que ocupaven en l’avançament de l’Exèrcit, sent els primers a entrar a les zones acabades de conquerir. Hi arribaven amb camions plens de menjar, que eren ben rebuts per una població local afamada després de setmanes —potser mesos— de setge i manca de productes bàsics. L’arribada a aquests territoris recent ocupats es va fer a partir del que s’anomenà Auxilio a Poblaciones Liberadas, organisme en el que es planificava amb consciència com arribaria i es distribuiria l’ajuda. Acte seguit s’iniciaven les tasques per a la fundació dels menjadors i altres espais assistencials.

Amb la Unificació de 1937 el projecte quedà vinculat a la Secció Femenina de la Falange Espanyola, i passà a anomenar-se Auxili Social. Totes les diferents iniciatives benèfiques que havien anat sorgint van quedar subordinades a aquesta nova institució, que aconseguia així el monopoli de la política assistencial del nou règim.

Auxili Social va assegurar-se de tenir presència a totes les zones del territori, i de vital importància eren aquelles que havien restat fidels a la República durant més temps, on segurament la població seria més reticent al nou poder nacional. Va ser així com Auxili Social, més enllà de presentar una ajuda beneficoassistencial que ajudà a pal·liar la carestia causada pel conflicte bèl·lic, va resultar ser una arma propagandística vital per fer efectiva la “conquesta de l’Estat”. La presència de dones atenent als desvalguts per la guerra a les províncies recentment conquerides representaven un enorme capital polític pel règim, i mai abans a l’estat espanyol l’assistència als més necessitats havia estat tan instrumentalitzada políticament.

El fet d’entendre el programa assistencial com un projecte nacional —i nacionalitzador—, feia que anés de la mà d’una ideologització de les masses. Auxili Social va acabar sent el primer contacte entre la població recent conquerida i el nou règim polític, i la política assistencial del projecte era imprescindible per aconseguir noves adhesions a la causa franquista.

Auxili Social assistia principalment aquells sectors que havien sigut favorables a la República, com a forma per potenciar el seu recolzament al règim. Alhora, es pretenia l'adoctrinament de tots els assistits, per reeducar-los segons el nous valors nacionalcatòlics. Font: hogarjuandeavila.wordpress.com
Auxili Social assistia principalment aquells sectors que havien sigut favorables a la República, com a forma per potenciar el seu recolzament al règim. Alhora, es pretenia l’adoctrinament de tots els assistits, per reeducar-los segons el nous valors nacionalcatòlics. Font: hogarjuandeavila.wordpress.com

Aquesta ajuda es prestava principalment a les mares pobres i als fills de mares treballadores, així com als nens orfes i abandonats, sectors que, en la seva majoria, havien format part del bàndol derrotat. La protecció i recursos que els oferien anaven de la mà de la reeducació de l’assistit, per tal d’aconseguir la seva “redempció”. En l’Espanya de la postguerra es va produir un doble procés, orquestrat des del poder i amb la voluntat de construir un estat a mida dels guanyadors, que consistia en un primer procés d’exclusió —efectuat a partir de la guerra i la repressió directa— al que seguia la integració. Aquesta integració, que no era més que la voluntat de reeducar l’enemic segons els nous valors nacionalcatòlics, es produí gràcies a les tasques assistencials i educatives que realitzaven majoritàriament les dones de la SF en el si de l’Auxili Social o de les Hermandades de la Ciudad y el Campo ja durant la guerra.

La instrumentalització que es va fer de l’assistència va permetre difondre una imatge benèvola del règim, que aprofitava el treball de tantes i tantes dones per mostrar la seva millor cara mentre la repressió indiscriminada seguia i s’allargava més enllà dels anys de guerra. A més d’aquesta valuosa propaganda, l’Auxili Social va permetre exercir un enorme control social sobre la població, principalment sobre les dones del bàndol perdedor. De la mà de les ajudes s’exercia una forta vigilància, basada en visites sorpreses a la llar o en anàlisis exhaustius dels familiars i progenitors de les dones ateses.

Les dones: subjecte històric

Entendre que les dones participaren de la consolidació del franquisme, desenvolupant un paper clau, ens permet identificar-les com a subjectes històrics, fugint de la victimització amb què sovint s’ha mirat a les dones. Moltes d’elles escolliren donar suport a la causa nacionalista, defensant un ideal femení determinat, de la mateixa manera que anarquistes i comunistes defensaven el seu propi ideal.

L'activitat assistencial desenvolupada des de les diferents institucions lligades a la SF van suposar també una gran propaganda pel règim, aportant-li una imatge benèvola amb la que pretenia afiançar el suport social. Font: regimendefranco.wordpress.com
L’activitat assistencial desenvolupada des de les diferents institucions lligades a la SF van suposar també una gran propaganda pel règim, aportant-li una imatge benèvola amb la que pretenia afiançar el suport social. Font: regimendefranco.wordpress.com

Perquè el nou règim es pogués consolidar, el franquisme va necessitar d’una llarga guerra de tres anys –amb l’esgotament que això suposà per la població–, a més d’una brutal, indiscriminada i planificada repressió que perdurà al llarg de quaranta anys de la dictadura. Sense l’eliminació de l’enemic (que havia estat assassinat, empresonat, exiliat o desmoralitzat) segurament el franquisme no s’hagués pogut assentar.

Però no n’hi havia prou amb la repressió: el nou règim es dotà de mecanismes propis que li permetessin per una banda assegurar el suport social a la nova situació política, i per l’altra transformar la societat segons els nous valors i models nacionalcatòlics. Les dones no només foren un dels sectors sobre els que recaigué amb més contundència la nova moralitat, sinó que van ser un dels agents imprescindibles per a l’assentament del règim. Segurament, no es podria entendre la consolidació del franquisme sense tenir en compte l’acció que tantes dones realitzaren en el si de les estructures franquistes durant la Guerra civil i els primers anys de la Dictadura. Així, les activitats formadores de la SF i les assistencials d’Auxili Social van representar pel règim un element essencial per la seva implantació.

Read More

El general Francisco Franco moria un 20 de novembre de 1975, i amb ell es tancava una etapa. S’iniciava el convuls camí cap a la democràcia. Part de les diferents forces polítiques clandestines entraven en el joc polític que havia de definir el rumb de l’estat espanyol. El procés, però, seria dirigit pels antics franquistes, ara erigits com a nous demòcrates i sota la figura de Suárez. D’aquesta manera s’abandonaren els discursos rupturistes i s’apostà per una transició moderada.

Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia
Adolfo Suárez en el seu nomenament com a cap del govern. A darrere es pot veure el rei Joan Carles I. Font: La Vanguàrdia

A llarg termini, la transició suposà un desmantellament imperfecte i diluït del franquisme. Tot i la prematura abolició de les principals institucions del règim (el Movimiento, el TOP…), no es depuraren les institucions ni els cossos policials, no es condemnà el passat dictatorial i s’establí la impunitat sobre els antics funcionaris franquistes que haguessin comès crims contra la humanitat. El nou sistema “democràtic” creixia sobre una hipotètica idea de reconciliació nacional i s’assentava sobre una hipotètica cohesió social basada en l’oblit del passat i la renúncia a buscar culpables.

Un primer pas va ser la Llei d’Amnistia. Aquesta era una reivindicació ben assentada en les forces antifranquistes, i s’havia convertit en l’emblema de l’oposició. La classe política, conscient de la necessitat de promulgar una llei d’amnistia per poder apropar les forces polítiques antifranquistes al nou tauler polític, va dictar aquesta llei, que alhora serviria per salvaguardar la seva pròpia gent. D’aquesta manera, la llei, aprovada el 1977 —per tant, una llei preconstitucional—, indultava “los delitos cometidos por funcionarios y agentes del orden público contra el ejercicio de los derechos de las personas”. Aquesta llei representava la impunitat pels franquistes. De fet, avui en dia, els consells de guerra segueixen vigents, no s’han anul·lat els judicis franquistes.

Manifestació el 8 de febrer de 1976 per reclamar una llei d’amnistia. La manifestació havia sigut convocada per l’Assemblea de Catalunya, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Font: El Blog del Pavelló de la República
Manifestació el 8 de febrer de 1976 per reclamar una llei d’amnistia. La manifestació havia sigut convocada per l’Assemblea de Catalunya, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. Font: El Blog del Pavelló de la República

Aquestes eren les noves normes del joc: no hi ha culpables, cal començar des de zero i construir entre (quasi)tots, però pas a pas, una democràcia. Mentre aquest era el discurs que s’intentava consolidar seguien les tortures als opositors a les comissaries de l’estat, com s’ha denunciat recentment en l’exposició “Això em va passar. De Tortures i Impunitats (1960-1978)” realitzada entre setembre de 2016 i febrer de 2017 al Born Centre Cultural.

Amb la transició, la forma política de l’estat canviava, i la monarquia parlamentària començava la seva història. En els primers anys de la democràcia, ni la classe política catalana ni l’espanyola feren cap pas endavant per engegar processos de recuperació de la memòria, demostrant una clara manca de voluntat política. D’aquesta manera, la democràcia es forjava sobre l’oblit del passat. Amb el canvi de segle aquesta situació canviarà: la societat civil, sobretot els familiars de les víctimes, es conscienciaria de la necessitat de recuperar la memòria històrica, fins que l’any 2000 es creava l’ARMH (Asociación por la Recuperación de la Memoria Histórica).

Les institucions seguien donant l’esquena a aquesta voluntat, i no va ser fins el 2007 que el govern de Zapatero promulgà la Llei de Memòria Històrica. Els sectors més conservadors criticaren la iniciativa culpant-la d’obrir antigues ferides: la guerra havia acabat feia temps, i no s’havia de tornar a parlar sobre vencedors i vençuts. Per altra banda, des de sectors de l’esquerra i, sobretot, des d’entitats civils, es criticava la llei, que no condemnava el Franquisme i no establia polítiques públiques concretes per iniciar la recuperació de la memòria històrica. Pel que fa l’obertura de les fosses, per exemple, el govern es comprometia a localitzar-les però no a exhumar-les. Malgrat això, aquesta llei significà el primer pas legislatiu per iniciar una desfranquització de l’estat, tot i que arribava massa tard: 32 anys després de la mort del dictador.

El seu resultat no ha estat, a més, significatiu. Deu anys més tard de l’aprovació de la llei seguim veient símbols franquistes a la via pública, topònims i noms de carrer que homenatgen personalitats rellevants de la dictadura. El Valle de los Caídos, un mausoleu construït per mà d’obra de presoners, segueix guardant els cossos de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, i de Francisco Franco. Vam veure fa pocs anys un homenatge polític a la División Azul, un grup de voluntaris que anà a combatre al front rus al costat dels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Els exemples són nombrosos, la llista podria ser molt llarga. El franquisme, en certa manera, segueix viu en tots aquests símbols: d’aquí l’expressió de la llarga ombra del franquisme, expressió que donà nom a un conjunt de conferències que es realitzaren en motiu dels 40 anys del fi de la dictadura, i que pretenien reflexionar al voltant de la manca de desfranquització de l’estat. En definitiva, l’estat ha estat incapaç de desenvolupar polítiques clares de recuperació històrica, i les iniciatives s’han hagut de desenvolupar des de les associacions privades o des dels governs autonòmics.

Encara queden moltes plaques franquistes pels carrers. Darrerament, però, alguns ajuntaments han iniciat un procés per retirar-les. Font: El Periódico
Encara queden moltes plaques franquistes pels carrers. Darrerament, però, alguns ajuntaments han iniciat un procés per retirar-les. Font: El Periódico

El desembre de l’any passat es va presentar al parlament espanyol una Proposició No de Llei per part de Podemos, amb la que es pretenia modificar la Llei d’Amnistia per tal que no s’incloguessin en l’amnistia les “tortures, desaparicions forçades, crims de genocidi o lesa humanitària”. Els dos grans partits de la transició, el Partit Popular i el Partit Socialista, juntament amb Ciutadans, van frenar aquesta iniciativa.

Cal destacar, però, la sociabilitat que ha tingut tot aquest tema en els darrers anys. Els debats han sigut constants —recordem per exemple el cas de monòlit franquista de Tortosa—, alhora que la tasca de recuperació del passat de les associacions civils ha anat en augment. Veiem com la societat fa un intent per suplir el buit que deixa l’estat. Pel que fa la Generalitat, hem de destacar el Memorial Democràtic com a emblema d’aquest propòsit. El naixement d’aquest organisme canviava el paradigma, i involucrava les institucions públiques catalanes en aquesta tasca, desenvolupada i propiciada fins llavors per la societat civil. El Memorial Democràtic té com a objectiu “la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica a Catalunya (1931-1980), en concret la Segona República, la Generalitat republicana, la Guerra Civil i les víctimes per motius ideològics, de consciència, religiosos o socials, així com la repressió a persones i col·lectius per part de la dictadura franquista —incloent-hi la llengua i la cultura catalanes—, l’exili i la deportació”.

En aquest punt és important remarcar la importància de la divulgació històrica en la recuperació del passat. Memòria i història estan entrellaçades, es complementen en aquesta tasca. És necessari sociabilitzar el debat i fer partícip la societat en aquesta recerca, amb un compromís ferm de les institucions. En aquests moment, però, la voluntat política de l’estat espanyol respecte aquesta recuperació és mínima. Un cop més sembla que es vulgui posar frens a la desfranquització completa de la societat espanyola. Per contra, des de la Generalitat i la resta d’institucions catalanes —molts ajuntaments han iniciat veritables propostes de memòria històrica— la voluntat és més clara i es materialitza amb fets.

Tot i així, encara queda molt per fer i molt camí per recórrer. La llum ha d’il·luminar tots els racons obscurs del passat, i aquí els historiadors hi tenim un paper clau. La història ha de servir a la societat, i ha de tenir una utilitat. Per això també és necessària una llei de memòria històrica que permeti desenvolupar la tasca investigadora sense entrebancs. Tot i així, és evident la problemàtica temporal: molts dels protagonistes ja són morts, i això impossibilita part de la recerca, la història oral. Per altra banda, però, la distància temporal també permet analitzar els fets des d’una òptica més científica, deixant enrere possibles elements subjectius derivats d’haver viscut el moment històric.

En definitiva, cal apostar per combatre la llarga ombra del franquisme, que és present, encara avui en dia, en molts àmbits de la nostra vida. És difícil un desmantellament total del franquisme i eliminar el seu rastre sense una clara política de condemna del règim dictatorial, una condemna que sí que s’ha fet a altres països europeus —el cas d’Alemanya és paradigmàtic— i a la qual aquí estem molt lluny d’arribar.

Read More

Sovint s’ha dit que durant la Primera Guerra Mundial, i posteriorment amb la segona, moment en què molts homes havien d’abandonar casa seva per anar a lluitar al front, es va produir l’entrada massiva de les dones al treball assalariat arreu d’Europa. En molts casos, eren fàbriques que havien deixat les seves funcions principals i s’havien dedicat a satisfer les necessitats de la guerra. Tot i que és cert que moltes dones van entrar a treballar a les fàbriques, el que no es pot afirmar és que fins llavors les dones no treballessin. No tindria cap sentit que la meitat de la població no hagués treballat fins entrat el segle XX. I Catalunya n’és un bon exemple.

Teresa Vinyoles, en el seu llibre Les dones a la Catalunya Medieval, ja afirma que les dones eren presents en el treball al camp: colonitzaren, soles o conjuntament amb els seus marits, les noves terres de conquesta, i treballaven en les tasques agràries tal com ho feien els homes. Al món urbà dels segles medievals i moderns, en què la institució gremial organitzava el treball, també les dones participaren activament de les activitats productives. Hem d’entendre que les llars dels artesans complien tres funcions: eren taller, botiga i casa. És comprensible, per tant, que les dones treballessin en tots tres espais, tot i la manca de reconeixement social d’aquesta tasca —ja que les dones no podien accedir a la realització de l’examen de mestre i els estatuts gremials obviaven totalment la seva participació.

Al llarg dels segles XVII i XVIII, principalment en aquest darrer, es desenvolupa allò que la historiografia ha denominat putting out system. Durant aquesta etapa de transició, algunes famílies realitzaven treballs de producció prefabril a casa, lliures del control gremial, a canvi de petites retribucions. Aquesta era una estratègia de supervivència per les famílies camperoles, i sovint eren les dones les que realitzaven aquestes activitats productives, relacionades majoritàriament amb el tèxtil. A Catalunya, el sistema protoindutstrial es desenvolupà principalment a la plana de Vic i als voltants de Barcelona. A més, les fàbriques d’indianes també comptaren amb presència laboral femenina, fent les dones partícips del treball manufacturer.

La industrialització i el nou ideari burgès: el discurs de la domesticitat

El segle XIX català destaca per la seva complexitat polièdrica. Primer des d’un punt de vista econòmic, encapçalant la revolució industrial, i després polític, amb la constitució de l’estat liberal després de la mort del Ferran VII (1814-1833). Són molts els historiadors que consideren que la Revolució Industrial ha sigut el procés que més ha transformat la societat al llarg de la història en tant poc temps. Hem de preveure, per tant, canvis també respecte el subjecte femení.

El nou sistema econòmic industrial, que s’estava forjant, tingué com a conseqüència l’establiment d’una nova classe social dominant: la burgesia. En aquesta nova societat burgesa es consolidà també una nova mentalitat. El pensament burgès es construïa sobre la idea de divisió d’espais, des d’un punt de vista de classe i de gènere. D’aquesta manera, es desenvolupà una forta mentalitat de separació d’esferes: l’àmbit públic es reservava als homes, mentre que les dones quedaven relegades a l’espai domèstic, amb l’obligació d’acomplir els seus deures com a esposa primer i com a mare després. El discurs de la domesticitat, tal com l’anomena Mary Nash, estava emmirallat en la idea de la “perfecta casada” o l’”àngel de la llar”, i suposava una nova construcció cultural sobre les dones burgesa.

Amb el triomf de la burgesia s’establí, també, un nova mentalitat sobre la família, en la qual la dona quedava relegada a l’espai domèstic. Aquest model teòric també fou assumit per la classe obrera. Font: El Periódico
Amb el triomf de la burgesia s’establí, també, un nova mentalitat sobre la família, en la qual les dones quedaven relegades a l’espai domèstic. Aquest model teòric també fou assumit per la classe obrera. Font: El Periódico

Aquest sistema de pensament també arrelà amb força a les mentalitats obreres. En aquest món obrer, però, el nou model de reproducció social del male breadwinner family era inviable, ja que les dones de classe treballadora es veien obligades a abandonar la llar i anar a la fàbrica, a causa dels baixos sous dels seus marits, insuficients per satisfer totes les despeses familiars. També els nens i nenes s’incorporaven molt d’hora al mercat laboral. El treball extradomèstic femení, però, era desprestigiat i es considerava desmoralitzador per a les dones, que desatenien els seus deures familiars. En la realitat, però, les dones obreres van viure en una situació de sobreexplotació en haver de carregar amb el treball productiu assalariat i amb el treball no assalariat reproductiu.

A més, la naturalesa de les indústries catalanes  —bàsicament tèxtils, contràriament al que passava al País Basc, on predominava la metal·lúrgia— feia molt atractiva la mà d’obra femenina pels empresaris. Sobretot a la filatura, sector que es mecanitzà abans que el tissatge, la presència femenina era força notable des d’un principi. Hem de pensar, a més, que la indústria catalana, tot i una inicial preponderància del tèxtil, era diversa, i també trobem dones en altres sectors, com en les  indústries sureres o de fabricació de rajoles. En totes elles, el salari de les dones era entès com a complementari al sou del cap de família, i era força inferior al dels homes: podia arribar a la meitat.  Per justificar la diferència salarial s’argumentava que les dones tenien el costum de cantar i parlar, una menor resistència a la fatiga i menys força física. A més, el treball de les dones era entès com a temporal i, per tant, secundari: se sobreentenia que en el cicle familiar les dones deixaven la fàbrica un cop es casaven, i que només treballaven durant la solteria, tot i que quasi mai era així. 

En aquest context cal afegir-hi la substitució de les màquines mule-jennies per les selfactines a partir de 1850 i la introducció de les contínues d’anelles el 1880, màquines que requerien de poca força física i d’una mà d’obra poc especialitzada, i que va fer que molts empresaris substituïssin els treballadors per dones i nens, com una estratègia per reduir els costos de producció. Pels obrers es veia el treball assalariat femení a la fàbrica com una competència real al seu treball, se’n sentien desplaçats. Tant era així que a partir de la segona meitat del segle XIX es produiran mobilitzacions d’obrers que reclamaven la prohibició del treball de les dones a la fàbrica, com la que es produí en el sector tèxtil d’Igualada el 1868.

Les selfactines s’introduïren a les indústries catalanes a partir de la segona meitat del segle XIX. No necessitaven mà d’obra especialitzada ni l’ús de molta força física, fet que provocà la substitució d’obrers per dones i nens com una estratègia per abaratir costos. Aquest fet provocà revoltes obreres, de caire ludista, que reclamaven la fi del treball assalariat femení. Font: Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa
Les selfactines s’introduïren a les indústries catalanes a partir de la segona meitat del segle XIX. No necessitaven mà d’obra especialitzada ni l’ús de molta força física, fet que provocà la substitució d’obrers per dones i nens com una estratègia per abaratir costos. Aquest fet provocà revoltes obreres, de caire ludista, que reclamaven la fi del treball assalariat femení. Font: Museu de la Ciència i la Tècnica de Terrassa

Ens trobem davant d’una situació en la qual, des d’un punt ideològic, es relegava les dones a l’espai domèstic per tal de desenvolupar els estrictes rols marcats, però que alhora se l’empenyia cap a la fàbrica davant la necessitat de supervivència familiar, espai on a més patia unes pèssimes i duríssimes condicions de treball.

Superar la contradicció: el treball domiciliari

Com hem dit, el treball assalariat femení es contradeia amb el rol que s’esperava que desenvolupessin les dones Des dels sectors més conservadors es va intensificar un discurs moral-religiós en contra la presència de les dones a la fàbrica, afirmant que desvirtuava l’ésser femení. Pedagogs i sociòlegs també hi deien la seva, convertint aquest en un dels debats més importants del XIX dins dels cercles intel·lectuals.

Els industrials intentaven, per contra, legitimar el treball femení justificant que es tractava d’un fet transitori i que quan la mecanització i la industrialització s’haguessin modernitzat completament, no caldria que les dones treballessin a la fàbrica i podrien retornar a les seves llars per desenvolupar “sus labores”, tal com s’anotava als censos de l’època. Darrere d’aquest discurs s’amagava la voluntat de mantenir els costos de producció baixos a partir de salaris minsos del personal femení dels seus tallers. Per la seva banda, els obrers, davant l’evident necessitat de la contribució econòmica femenina a la llar, acabarien acceptant el treball femení com un “mal menor”, justificat només en cas de misèria, com una estratègia econòmica.

En tot aquest context, el treball assalariat a domicili es començava a veure com una bona opció, acceptada per tothom. Les dones s’allunyaven de la fàbrica, font d’immoralitat, però alhora cobraven uns diners que permetien a la família obrera garantir la seva supervivència. El treball a domicili era un sistema de producció descentralitzat que complementava el sistema fabril i que es basava en la subcontractació laboral. D’aquesta manera, homes i dones treballaven des de casa seva a canvi d’una minsa retribució per part d’un empresari. Normalment es tractava de treball tèxtil i de confecció, i la difusió de la màquina de cosir va facilitar l’establiment d’aquest sistema laboral.

Tot i que el treball domiciliari també era exercit per homes, era una opció laboral fortament feminitzada. Era considerat un treball informal, i el fet que el procés de producció es realitzés a casa feia que tingués una gran acceptació social, ja que no posava tant en risc els interessos dels treballadors ni de la família, i dotava així d’una justificació ideològica aquesta modalitat laboral. Es considerava que el treball a domicili permetia compaginar el treball assalariat amb les tasques a la llar, tot i que l’elevat volum d’hores diàries que havien de dedicar les dones a satisfer els encàrrecs no sempre ho feia possible. Un cop més veiem com sobre les dones requeia una sobreexplotació.

Mary Nash destaca els anys de la Primera Guerra Mundial com a auge d’aquest fenomen. El fet que l’estat espanyol no entrés a la Gran Guerra permetia a les indústries catalanes abastir gran part de la demanda europea, sobretot en el sector tèxtil. S’ha calculat que entre 1914 i 1918 treballaven a domicili a tot l’estat espanyol 21.531 dones i 6.525 homes. Es fa evident que el sistema domiciliari era un espai laboral altament feminitzat.

El treball a domicili era el negoci perfecte per l’empresari: no s’havia de fer cap gran inversió inicial, i a més podia exercir un ampli control social sobre les treballadores, que es trobaven aïllades les unes de les altres i no tenien capacitat per organitzar-se i reivindicar els drets bàsics o denunciar l’enorme explotació a la qual estaven sotmeses, com sí que passava a les fàbriques. Per la seva banda, el sindicalisme deixava desemparades les treballadores domiciliàries, que no es beneficiarien de l’organització obrera en auge. Així descrivia aquesta situació el polític Ramon Albó l’any 1917:

“No té l’empresari gaire bé necessitat de capitals ni riscs a córrer; té l’avantatge de tenir els treballadors isolats, no organitzats entre ells i com que la majoria són dones, aquestes són més temorenques, respectuoses i ignorants que els homes; desconeixen per llur manca de cultura, el valor dels Sindicats; no estan associades, deixen de fruir-ne llurs avantatges, essent-li molt fàcil a aquell, en virtut de tot això, la disminució del salari i allargar en canvi les hores de feina, sobretot quan es tracta de treballs a preu fet, que és el cas més freqüent”.

Combatre la contradicció: identitat i lluita per l’emancipació femenina

Si bé el treball a domicili va ser un sistema en auge, no va comportar una masculinització del sistema fabril tèxtil català, que seguí comptant amb una alta presència femenina. L’historiador Albert Balcells ha comptabilitzat que l’any 1905 a Barcelona treballaven a les indústries tèxtils 5.111 homes, 16.466 dones, 2.197 nens i 3.195 nenes. La preeminència de la mà d’obra femenina era, com veiem, innegable.

Fotografia d’unes obreres d’un fàbrica tèxtil de Salt, sector on la majoria de la mà d’obra era femenina. Font: UniverSalt
Fotografia d’unes obreres d’una fàbrica tèxtil de Salt, sector on la majoria de la mà d’obra era femenina. Font: UniverSalt

De fet, va ser precisament a la fàbrica on les dones començaren a combatre el sistema de pensament burgès en relació al gènere. Tal com afirma Albert Balcells, “el treball assalariat fora de la llar enfortí el paper de la dona treballadora en l’àmbit familiar i consolidà una cultura laboral femenina no domèstica”. La presa de consciència d’aquesta situació dotarà les dones obreres d’una identitat pròpia a partir de la qual defensaran els seus drets, tot i topar, en un principi, amb les organitzacions obreres.

La presència femenina al moviment obrer sovint també era deslegitimada pels mateixos obrers, com ho era també el seu treball. Les primeres organitzacions obreres catalanes, l’Associació Mútua de Teixidors (1840) o les Tres Classes de Vapor (1869) foren eminentment masculines, i no només no qüestionaven ni discutien sobre la presència femenina a les fàbriques, sinó que defensaven l’esquema clàssic de divisió de gènere.

Per contra, serà l’anarquisme el moviment obrer més predisposat al debat respecte la “qüestió femenina”, tal com se l’anomenava. L’alta presència femenina a les fàbriques tèxtils catalanes —espai on s’estava consolidant l’anarquisme— feia que els moviments obrers haguessin de tenir en compte les dones treballadores, i que s’assimilessin les seves reclamacions per tal de poder construir un projecte realista. També dins d’aquest moviment, però, les dones hauran de fer valdre la seva veu i lluitar per ser respectades pels seus companys.

El 1870 es realitzava el primer congrés obrer de la Federación Regional Española (FRE), la secció espanyola de l’AIT, i cap dona hi participà. En els acords que sortiren d’aquestes primeres reunions es recollia la demanda d’una legislació protectora envers les dones que, com en el cas dels nens, consideraven que havien d’abandonar les fàbriques. Veiem, per això, un canvi radical dins la FRE respecte la qüestió del treball femení al Congrés de Saragossa (1872), en el qual s’aprovà el dret de les dones al treball assalariat, sota un principi d’igualtat i d’independència econòmica. Concretament es declarava el següent:

“La dona és un ésser lliure i intel·ligent i, com a tal, responsable dels seus actes, el mateix que l’home; doncs, si això és així, el necessari és posar-la en condicions de llibertat perquè es desenvolupi segons les seves facultats. Ara bé, si releguem la dona exclusivament a les feines domèstiques, és sotmetre-la, com fins aquí, a la dependència de l’home, i, per tant, prendre-li la seva llibertat. Quin mitjà hi ha per a posar la dona en condicions de llibertat? No n’hi ha cap més que el treball”.

S’acordava, així, el treball femení com a via d’emancipació per a les dones, que després quedaria reafirmat en altres congressos de la FRE i de les seves successores FTRE i FSORE. Cal diferenciar, però, les declaracions de principis de les pràctiques reals del moviment obrer, on sovint s’imposaven els interessos dels obrers per sobre la defensa d’aquestes tesis. A més, l’anarquisme entenia que la revolució social permetria assolir totes les reivindicacions de les treballadores, cosa que feia que se subordinés la qüestió de gènere a la de classe.

Teresa Claramunt va ser una anarquista catalana, considerada una de la primeres feministes. Era un oradora excepcional i va protagonitzar nombrosos mítings que tenien com a finalitat la mobilització de les dones. També va incentivar la creació de seccions femenines dins les federacions anarquistes. Font: Viquipèdia
Teresa Claramunt va ser una anarquista catalana, considerada una de la primeres feministes. Era un oradora excepcional i va protagonitzar nombrosos mítings que tenien com a finalitat la mobilització de les dones. També va incentivar la creació de seccions femenines dins les federacions anarquistes. Font: Viquipèdia

La decadència de les Tres Classes de Vapor després del fracàs de la vaga a Manresa de 1890 donaria empenta a l’anarquisme. Dins d’aquest moviment començarien a destacar a finals del XIX algunes dones oradores que realitzarien unes primeres iniciatives de crear seccions femenines. Michel Relle destaca els dos mítings de dones —amb públic només femení— que es realitzaren per preparar la vaga general del primer de maig de 1891. En una d’aquestes reunions intervindria Teresa Claramunt, que es convertí en una autèntica agitadora de masses. Les obreres anarquistes participaren en l’elaboració del discurs de les seves organitzacions per dues vies: participant directament als congressos i, sobretot, a partir d’escrits i de la influència que exercien sobre els seus companys.

El tombant de segle suposà un canvi en la lluita de les dones. Cal tenir en compte que a l’escenari europeu, on el marxisme era força hegemònic entre les forces obreres, sobretot a Alemanya i Anglaterra, les dones començaven a fer sentir les seves veus. Marx i Engels havien discutit i reflexionat sobre la situació de les dones, però d’una forma vaga. August Bebel, teòric marxista alemany, havia anat més enllà, i igualava en drets als homes i a les dones (obrers i obreres), alhora que admetia un grau superior d’explotació sobre aquesta. Les tesis de Bebel foren reconegudes per les marxistes, i suposaren la base de la teorització feminista que després desenvoluparen.

El 1907 se celebrava la Primera Conferència Internacional Socialista de Dones, iniciant així el moviment marxista feminista de forma orgànica. En aquest congrés, en el que destacà Clara Zetkin, s’acordà la lluita binària femenina, contra un reformisme social que no reconeixia les reivindicacions femenines i contra un moviment femení liberal i burgès que, deien, no alliberaria l’obrera.

Des de l’anarquisme es criticava aquest feminisme marxista, que reivindicava també igualtats polítiques com el dret a vot. Cal tenir en compte que dins l’anarquisme de l’estat espanyol s’havia admès la igualtat (teòrica) entre gèneres ja unes quantes dècades abans. Tot i així, la conscienciació sobre el gènere dins el marxisme europeu suposava un canvi de paradigma evident, i canviava el relat obrer respecte el subjecte femení. Es passava així d’un discurs sovint paternalista i realitzat per obrers (sota la pressió femenina) a una organització orgànica de dones que discutien, entre elles, les seves pròpies problemàtiques.

Tornant al cas català, el segle XX es caracteritzà per una alta conflictivitat obrera, cada cop més visible. Les dones també serien protagonistes en aquest escenari de mobilització puixant, com, de fet, ja ho havien estat temps enrere. Cal no oblidar el tradicional pes que havien tingut en els conflictes populars prefabrils, com els rebomboris del pa o les bullangues barcelonines entre finals del segle XVIII i les primeres dècades del XIX. Segurament aquest record havia quedat en l’imaginari col·lectiu femení i ara era reivindicat per les dones. El 1909, l’esclat d’una violenta revolta popular, la Setmana Tràgica, a Barcelona i altres nuclis urbans evidencià l’enorme fractura social que es vivia a Catalunya. Les dones tingueren, com han manifestat molts historiadors, un protagonisme innegable i un paper fonamental en aquesta, i sense elles —majoritàriament obreres i de classes populars— no es podria explicar la magnitud que agafà el conflicte.

Les següents mobilitzacions, com les vagues generals de 1913 i 1918, serien escenaris d’alta activitat de dones, fet que mostraria una alta conscienciació de classe i gènere entre les obreres. Les dones emprendran, en aquestes primeres dècades del nou segle, incansables lluites per la igualtat jurídica, la dignificació del seu treball i la millora de les condicions laborals, la igualtat salarial, el dret a vot i l’accés a l’educació. Tot i així, hem de tenir en compte les limitacions amb què aquestes dones es toparen, també dins les organitzacions anarquistes. Com algunes obreres denunciaren, el relat sexual estava àmpliament consolidat, i lluitar contra aquest discurs era molt difícil. Una mostra d’això la podem trobar anys més tard, a la Segona República, on no s’equipararen els salaris entre homes i dones a les fàbriques col·lectivitzades per obrers.

En definitiva, la industrialització portà les dones a conquerir els espais ideològicament vetats per la nova mentalitat burgesa. La necessitat de les dones a contribuir a l’economia domèstica faria que aquestes abandonessin les cases i conquerissin les fàbriques, trencant el discurs de la domesticitat burgès, tot i les dificultats. Va ser a les fàbriques, espais de conflictivitat creixent, on aquestes dones adquiriren una identitat pròpia, fruit del treball, que les portaria a conscienciar-se de la sobreexplotació que patien. En aquest punt, les dones iniciaren un procés d’organització i conquesta dels carrers, espais de lluita i reivindicació, i dotant-se d’un discurs propi, que trobà en l’anarquisme, més que en altres moviments obrers, una bona acollida.

Read More

Moltes han sigut les dones que han trencat els límits de l’àmbit domèstic i han participat activament de la història política del nostre país per tal de defensar uns drets bàsics per a elles; moltes han sigut també les que han quedat silenciades per la historiografia. Recuperar la biografia d’aquestes dones no només ha de ser un compromís per treure-les de l’oblit, sinó que ens ha de permetre redescobrir el nostre passat i redefinir-lo d’una manera completa, tenint en compte tots els seus protagonistes.

Teresa Claramunt va ser una dona obrera que va lluitar en els anys en que es forjava el moviment anarquista català, al costat d’uns dels personatges més importants de l’obrerisme del nostre país, com Fernando Terrida, Antoni Gurri i altres. Ella no només va desobeir les regles morals destinades a oprimir les dones, sinó que va iniciar una teorització feminista que seria la base d’aquelles dones que van protagonitzar la Segona República i que van lluitar, després, contra el franquisme.

claramunt
Imatge de Teresa Claramunt

Al llarg del segle XIX, Catalunya va viure un intens procés d’industrialització que es va focalitzar principalment a la costa central catalana. Importants nuclis urbans veien com la seva població augmentava per l’arribada d’immigrants provinents del camp, que buscaven oportunitats de treball en la nova indústria tèxtil; alhora, l’arribada de tantes famílies propiciava la creació de noves fàbriques. És així com Sabadell es convertí en un dels principals nuclis industrials del país, i és que el 1850 ja comptava amb milers de teixidors.

Teresa Claramunt va néixer el 4 de juny de 1862 en una família proletària. El seu pare, Ramon, era fill d’una família immigrant, i la seva mare, Joaquina Creus, era filla de Sabadell. El matrimoni va tenir cinc fills, i Teresa n’era la segona. Poc després del seu naixement, la família es va haver de traslladar per qüestions laborals a Barbastre (Aragó), on visqueren deu anys.

En aquesta ciutat, Teresa va rebre educació fins als 10 anys. La Ley Moyano del 1857 establia una clara diferència entre l’escolarització femenina i masculina, i limitava l’ensenyament de les nenes a la religió i les tasques domèstiques, una educació destinada a la maternitat. Aquest fet marcarà molt la vida de la Teresa, que sempre viurà com un greuge la manca d’instrucció en comparació als seus companys, situació que intentarà revertir els primers anys del seu activisme obrerista. En aquest sentit, una de les seves principals reclamacions per aconseguir la igualtat entre gèneres serà la formació de les dones de la mateixa manera que els homes.

La implicació de Ramon Claramunt amb el republicanisme federal va obligar a la família a traslladar-se de nou a Sabadell el 1875. Després del Sexenni Democràtic, la fi de la Primera República i la restauració de la monarquia que feia preveure una nova repressió, el pare de Teresa, que havia estat milicià de Voluntarios de la Libertad, preferí emigrar per evitar possibles detencions.

De nou a Sabadell, Teresa i la seva germana s’incorporaren a la fàbrica on el seu pare era l’encarregat. Tot i que sembla que en un primer moment la seva dedicació fos de xinxes de fàbrica—normalment nens i nenes petits, encarregats d’escombrar i ajudar a altres tasques—, hi acabaria essent teixidora. En aquell moment, la jornada laboral era d’onze hores diàries, amb una enorme diferència salarial entre homes i dones.

La difusió de la màquina de vapor, que permetia mecanitzar els telers, va permetre un nou creixement industrial a la dècada dels 70; procés que va anar acompanyat d’una feminització de les plantilles en les indústries tèxtils, com una aposta dels fabricants per mantenir els salaris baixos. És així com la mà d’obra femenina va esdevenir fonamental en les fàbriques tèxtils de finals del XIX, tot i que el pas de la dona per la fàbrica es concebia com a transitori, ja que quan es casaven i tenien fills acostumaven a dedicar-se exclusivament a les tasques domèstiques, seguint el patró patriarcal imperant a l’època. La mateixa Teresa, uns quants anys més endavant, deixarà la fàbrica un cop casada.

Paral·lelament al creixement industrial de la ciutat, també va augmentar la consciència obrera i l’organització popular. A Sabadell, ja hi trobem una tradició sindical des d’abans de La Gloriosa, i una forta adhesió a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). El societarisme era la forma habitual d’organització obrera a la vil·la vallesana, molt influït pel cooperativisme, i que pretenia acabar amb el paternalisme que suposaven les societats mixtes d’amos i treballadors. Com explica Laura Vicente al seu llibre sobre Claramunt, va ser durant aquesta dècada dels 70 que a Sabadell es va produir una forta radicalització del moviment obrer amb el naixement del sindicalisme, vinculat a la Federación de Trabajadores de la Región Española (FTRE). Aquesta federació era d’ideologia anarquista col·lectivista, i apostava per la via legalista com a forma per crear un moviment de masses fort. Rebutjava així la clandestinitat i la violència (propaganda pel fet) de l’anarco-comunisme, molt present a Andalusia. Al territori català, tot i l’existència de petits grups autònoms propers a l’anarquisme andalús, la majoria del moviment es desenvolupà al voltant de l’anarquisme col·lectivista, i moltes de les societats obreres de Sabadell —Societat de Teixidors de Llana, Societat de Filadors de Llana, Societat de Teixidors Mecànics… — van federar-se a la FTRE. Tota aquesta organització obrera culminaria amb la vaga de les set setmanes.

El maig de 1883, la Unió de Treballadors de la Llana, integrada a la FTRE, va realitzar dues assemblees generals de treballadors que van acabar amb la convocatòria d’una vaga general sota la reivindicació de la jornada laboral de vuit hores. Més de 12.000 obrers van secundar la vaga, que van poder aguantar durant set setmanes fins que, el 17 de juny, va ser desconvocada. Va ser la important repressió la que la va fer fracassar: els dirigents de la mobilització van ser empresonats, les associacions obreres prohibides, i molts obrers acomiadats. Aquesta derrota va debilitar enormement l’obrerisme organitzat al voltant de la FTRE i va provocar que els treballadors s’allunyessin de les societats obreres. Els anys posteriors, el moviment de la ciutat vallesana es va caracteritzar per una forta desorganització i una minsa capacitat d’incidència.

Un dia després de l’inici de la vaga, es convocà una assemblea general de dones, que tenia com a objectiu mobilitzar també les treballadores, que sovint es quedaven al marge dels conflictes obrers. És possible que Teresa participés en aquesta assemblea. El fet que Claramunt fos acomiadada després de la vaga ens mostra que hi tingué un paper important. Laura Vicente resumeix la participació de Teresa Claramunt en aquesta mobilització de la següent manera: “Teresa Claramunt participó en la huelga y destacó en las asambleas de su fábrica y en las reuniones generales que se produjeron durante la huelga. A pesar de ser una mujer muy joven y desconocida en los ambientes societarios (aunque es posible que fuera conocida por ser la hija de un activo republicano como era su padre), pudo formar parte del comité de huelga debido a la escasa, pero importante, movilización de las mujeres”.

És evident que l’experiència de la vaga va ser el punt de partida de l’activisme societari de Claramunt. A partir d’aquesta mobilització, la jove teixidora es va apropar als dirigents de la vaga, lligats a la FTRE. Entre aquests activistes, Teresa conegué a Antoni Gurri—teixidor de Granollers que ja comptava amb un cert protagonisme dins del moviment obrer de Sabadell—, amb qui es casà el gener de 1884. Els primers anys de casada, Teresa Claramunt utilitzarà el cognom del seu marit i firmarà ella mateixa el seus escrits com a Teresa Claramunt de Gurri. Més tard, però, renunciarà a aquest cognom i criticarà les dones que ho facin, ja que considerava que era un signe de dependència i esclavitud.

Tot i aquesta reflexió posterior, Teresa es va deixar, en els primers anys de matrimoni, influenciar pel seu marit, i s’apropà així als cercles societaris que ell freqüentava. Són en aquests primers anys de matrimoni que, de la mà de Gurri, Teresa Claramunt abraçarà les tesis anarquistes, alhora que iniciarà una fèrria defensa de les dones treballadores i preconitzarà la seva organització.

losdesheredados
Capçalera del setmanari Los desheredados, exemplar publicat el 7 de juliol de 1883.

Com a conseqüència del fracàs del 1883, el moviment obrer sabadellenc va perdre força i capacitat d’actuació. Davant d’aquesta situació, alguns obrers, entre ells Claramunt i Gurri, decidiren fundar l’Ateneu Obrer, que pretenia ser el centre del moviment anarquista de la ciutat per tal de reorganitzar-lo. En aquest context, Teresa començà a publicar regularment a Los desheredaros, propagant les idees bakuninistes.

Teresa Claramunt, veient la necessitat d’involucrar la dona en la lluita —també com a via per a l’emancipació i l’apoderament de les dones—, fomentà la creació d’organitzacions femenines que promoguessin la mobilització d’aquestes. Aquest és el cas de la Sección Varia de Trabajadoras Anarcocolectivistas de Sabadell, que va firmar la seva acta de constitució l’octubre de 1884 a l’Ateneu Obrer i que es va federar també a la FTRE. Les cares visibles d’aquesta organització foren Federación López, que destacava per la seva formació en gènere, exposant un discurs amb idees de Proudhon i de Bakunin, i Teresa Claramunt que, per contra, tenia un discurs molt més senzill, fruït de la pròpia experiència i sense una base teòrica important, cosa que la feia més propera a la resta de dones.

Un dels pilars bàsics del discurs feminista de Teresa, plasmat a la seva obra La mujer. Consideracions generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, era l’anticlericalisme, ja que defensava que l’Església imposava unes estrictes normes morals i socials que oprimien la dona i impedien el seu alliberament. Alhora que apostava per la igualtat en l’educació i per la supressió de la dualitat moral per aconseguir la igualtat entre homes i dones.

D’aquesta manera, reivindicava la instrucció de les dones com a arma pel seu alliberament. Defensava el col·lectivisme també en aquest aspecte, i considerava que les dones havien de compartir els seus coneixements entre elles per superar la situació d’aculturació d’aquestes. Segons Claramunt, la lluita contra el capitalisme era el que permetia dignificar la dona, i això era el que acabaria amb la idea que la dona era inferior.

Tot i la breu vida de la Secció —desapareguda el 1885—, aquesta va permetre a Teresa iniciar-se a la tasca propagandística. És així com començà a aparèixer com a oradora en celebracions i mítings, sovint a l’Ateneu Obrer.

Claramunt també reafirmà el seu compromís militant i participava en assemblees de la FTRE en un moment en el que la federació estava en crisi. Després de reafirmar la línia anarcocol·lectivista al Congrés de Barcelona, per mirar de consolidar l’organització, les diferències entre la FTRE i l’obrerisme català —que apostava per una organització més lliure i radical— s’evidenciaren el 1887 en un Congrés Comarcal en el qual la Teresa participà. Això comportà la desaparició definitiva de la FTRE el 1888.

El setembre d’aquest mateix any va néixer Proletaria Libre, la filla del matrimoni Gurri-Claramunt. La nena va morir cinc mesos més tard d’una pulmonia. Durant el temps de vida de la petita, Claramunt va abandonar tota la tasca propagandística que havia realitzat els anys anteriors, cosa que destaca la importància de la maternitat per la sindicalista, també molt present en els seus discursos feministes. La mort de la filla degué afectar molt al matrimoni, que ja no tornarà a realitzar actes a Sabadell i es perdrà el seu rastre fins el 1891 a Barcelona.

La Barcelona de l’última dècada del segle XIX va ser protagonitzada per una forta radicalitat social, conseqüència d’un moviment anarquista força consolidat, tot i les divisions entre els col·lectivistes bakuninistes i els anarcocomunistes propers a Kropotkin. Fruit d’aquesta conflictivitat social, el govern va iniciar una dura repressió i persecució dels moviments socials, i entre aquests i especialment, de l’anarquisme. És en aquest ambient en el que Teresa esdevingué una oradora i propagandista molt popular a Barcelona i les rodalies, intervenint en nombrosos mítings organitzats per diferents grups anarquistes, i va realitzar el seu primer viatge com a oradora per terres valencianes, on causà un enorme furor. Teresa abandonava l’esfera privada i se situava còmodament a l’esfera pública, que sempre havia estat vetada a les dones, convertint-se en una autèntica oradora de masses.

En aquesta nova etapa a Barcelona, Claramunt participarà de la creació d’altres organitzacions femenines. La primera d’aquesta, i l’única clarament anarquista, serà la Agrupación de Trabajadoras, l’any 1891. Després vindran la Sociedad Autónoma de Mujeres (1889-1892) i la Asociación Librepensadora de Mujeres, el 1896. Aquestes dues últimes no eren obreristes, cosa que demostra que Teresa defensava, en els seus primers anys, la confluència de l’anarquisme amb altres corrents lliurepensadors, sobretot en qüestió de gènere.

Durant els últims anys de la dècada dels 80 i tota la dècada del 90, l’anarcocomunisme va anar guanyant terreny al col·lectivisme arreu d’Europa. Recordem que a Espanya la FTRE, principal organització anarcocol·lectivista, ja havia desaparegut. La repressió institucional que feia inviables grans organitzacions anarquistes va fer créixer aquest anarcocomunisme, que apostava per l’acció directa —negociacions directes entre treballadors i fabricants sense la interferència de l’estat— i la propaganda pel fet —ús de la violència com a eina de lluita. En aquest nou context van néixer a tot Europa, i també a Catalunya, petits grups anarquistes clandestins que organitzaven atemptats terroristes contra el que consideraven els pilars bàsics de l’ordre establert: la burgesia —i el govern com a representant dels seus interessos— i l’Església.

D’aquesta manera, l’any 1891 a Barcelona s’inicià un període amb freqüents atacs terroristes, que van anar acompanyats d’una forta repressió. Aquesta persecució institucional, que tenia com a objectiu debilitar el moviment anarquista, va acabar també afectant Claramunt, que va ser detinguda per primer cop el febrer de 1893 després d’un míting estudiantil al Teatre Calvo-Vico —on Teresa ni tant sols havia entrat ja que la policia hi havia negat l’accés a les dones—. La detenció va suposar quasi un any de presó per l’oradora, i després d’aquesta en vingueren d’altres, cosa que afectà la seva tasca propagandística i la féu desaparèixer pràcticament de la vida pública.

El juny de l’any 1896, durant la processó del Corpus de l’Església de Santa Maria del Mar a Barcelona, es va produir l’explosió d’un artefacte que va provocar sis morts i quaranta-quatre ferits. El govern, seguint les demandes dels sectors més conservadors, va suspendre les garanties constitucionals i va imposar l’estat de guerra, que va permetre dur a terme una forta repressió indiscriminada contra tot allò que posés en dubte l’ordre social establert: van ser detingudes més de quatre-centes persones, tancats els principals diaris o setmanaris d’esquerres i detinguts els seus redactors.

Tot i que Claramunt i Gurri ja no vivien a Barcelona, van ser detinguts per la Guàrdia Civil al seu domicili de Camprodon, on s’havien traslladat per qüestions laborals. Ella va ser traslladada a la presó de dones i ell al Castell de Montjuïc, amb la resta d’homes detinguts. S’iniciava així el Procés de Montjuïc, la repressió governamental més important contra l’anarquisme català.

Tres mesos més tard, a causa del seu mal comportament, Teresa també va ser traslladada a Montjuïc. Cal dir que, Claramunt va ser l’única dona d’entre els vuitanta-quatre processats per aquell cas. Allà va viure reclosa en aïllament i incomunicació, cosa que l’afectà enormement: les seves idees es radicalitzen arran de la seva estada al Castell, i la Teresa de després del Procés tindrà un discurs molt més trencador i revolucionari, defensarà un anarquisme “pur” i rebutjarà la confluència amb altres moviments, no com havia recolzat en un passat.

120316-claramunt1
Informe realitzat per la Inspecció de Seguretat de Barcelona per tal d’identificar militants anarquistes.

Finalment, el juliol de 1897, Claramunt, Gurri i altres anarquistes van ser absolts, però amb l’obligació de marxar del país. El 9 d’agost d’aquell any, Cánovas del Castillo va morir a mans de l’anarquista Angiolollo, que es venjava així dels fets de Montjuïc.

Gurri i Camprodon tornaren a Barcelona el 1898, just quan el moviment obrer iniciava una contundent campanya per a la revisió del Procés de Montjuïc, amb l’objectiu d’intentar treure de la presó els anarquistes que encara hi eren. Aquesta campanya, dirigida per Lerroux però amb la participació de diferents forces socials (anarquistes, socialistes, republicans, maçons…), va tenir un gran ressò mediàtic. L’abril de 1900 el govern de Silvela va decretar la commutació de la pena dels anarquistes empresonats, una acció que permetia frenar la campanya sense establir un decret d’amnistia i sense revisar el procés. Tot i que amb aquest gest el govern pretenia frenar la greu crisi que encarava el sistema de la restauració, aquesta s’aguditzà, i la inestabilitat política serà ja permanent fins a la Dictadura de Primo de Rivera.

Durant els primers anys del nou segle, el moviment obrer es trobava dispers, amb enfrontaments constants entre les diferents tendències obreristes i sense una clara organització. Tot i així, els primers conflictes laborals del nou segle van aparèixer ben d’hora: el maig del 1901 va esclatar un conflicte amb els treballadors del tramvia —que va suposar una nova detenció per Teresa en donar-los suport—, i el desembre es va iniciar una vaga dels serradors mecànics sota la reivindicació de la jornada de nou hores. Aquesta segona mobilització va rebre molts suports, i després d’un míting el 16 de febrer de 1902 —en el qual Teresa intervingué— es va cridar a la vaga general en solidaritat als serradors.

Teresa, que llavors ja s’havia separat de Gurri i tenia una nova relació amb Leopold Bonfaulla, serà una de les cares visibles de la mobilització. Més de 100.000 treballadors la secundaren, cosa que la convertí en una de les vagues més multitudinàries d’Europa. La vaga va acabar fracassant i es desconvocà el 24 d’aquell mateix mes, a causa, en part, de la manca organitzativa del moviment obrer. Les conseqüències van ser molt dures i van acabar d’esborrar el moviment obrer organitzat: es van tancar diaris (entre ells El Productor impulsat per Claramunt), es van clausurar locals de societats obreres i altres centres obrers i es van detenir al voltant de 370 persones, entre les quals hi havia la parella Claramunt-Bonafulla.

L’anarquisme culpava de la derrota de la vaga de 1902 als plantejaments reformistes de masses, i poc a poc s’anava obrint pas pel nou sindicalisme anarquista, que s’acabaria configurant uns anys més endavant. Teresa Claramunt no se sentia còmode amb les noves tendències anarquistes que començaven a consolidar-se, ja que creia que eren massa moderades i no eren revolucionàries. A més, cal tenir en compte que Teresa no havia tornat a treballar des del seu primer casament, fet que també l’allunyava de l’organització obrera. L’antiga teixidora havia apostat per la carrera propagandística i publicista, i ja era una autèntica agitadora de masses.

Durant aquesta primera dècada del XX, l’anarcosindicalisme va guanyar força dins dels replantejaments teòrics que s’estaven duent en el si del moviment anarquista. D’aquesta manera, i com diu Teresa Abelló, “el 1907 les societats obreres catalanes van fer un pas decisiu en el procés de modernització, al qual no era aliena la influència del sindicalisme revolucionari francès, en fundar a Barcelona l’agrupació Solidaritat Obrera”. Tot i que en un primer moment Teresa, la seva parella i altres anarquistes històrics van veure amb bons ulls aquesta nova federació, de seguida se’n van allunyar, argumentant que havia agafat una deriva revisionista que la desviava de l’anarquisme pur que tant els representava a ells. El canvi generacional era evident, i Teresa Claramunt no es veia representada en el nou panorama anarquista català.

El 1909 es va produir el que la historiografia ha anomenat la Setmana Tràgica, una revolta popular que sota la bandera de l’anticlericalisme i l’antimilitarisme va fer sortir a una gran massa de gent al carrer, en contra de la lleves forçades al Marroc. De seguida s’hi van sumar els obrers i van convocar vaga general el 26 de juliol. A partir d’aquest moment es varen desencadenar els fets més violents, sovint protagonitzats per dones, que cremaven esglésies i formaven barricades als carrers. Teresa Claramunt va participar dels aixecaments populars, però no va esdevenir la cara visible de la revolta i no va oferir una imatge pública protagonista durant aquesta, a causa de la seva marginació per part de la direcció de Solidaritat Obrera.

Un cop l’Exèrcit va aturar l’aixecament, es va produir una enorme repressió —2.500 detinguts i 5 persones executades—. Uns dies després, el ministeri de Governació va decretar el desterrament d’uns quaranta anarquistes, amb la voluntat d’evitar futurs conflictes. Entre aquests es trobaven Teresa Claramunt i Leopold Bonafulla. La parella va haver de deixar Barcelona i separar-se, ja que havien estat destinats a llocs diferents. Claramunt va anar a Saragossa, on ràpidament va integrar-se en els cercles anarquistes, mentre que a Barcelona es fundava, de la mà de Solidaritat Obrera, la Confederació Nacional del Treball (CNT), consolidant definitivament l’anarcosindicalisme com a forma d’organització de l’anarquisme.

En un Congrés de la CNT a Barcelona, el setembre de 1911, es va decidir traslladar el Comitè Nacional a Saragossa, ciutat on encara residia Teresa Claramunt. La CNT va convocar una vaga general el 1911, en solidaritat als vaguistes de Bilbao i en contra de la Guerra del Marroc. Teresa Claramunt es va “reconciliar” amb aquesta nova generació anarquista i va participar en un míting de la Federació Obrera, en el qual es va convocar oficialment la vaga. Amb el míting ja finalitzat, els obrers van sortir al carrer a manifestar-se i es van produir els primers enfrontaments amb la Guàrdia Civil, que acabarien amb la mort de dos obrers i amb la detenció d’uns quants més, entre ells, de nou, Teresa Claramunt.

El Tribunal Militar va condemnar a Teresa Claramunt a la pena de mort, i va ingressar a la Presó de Predicadors, on li van rebaixar la pena a tres anys de presó. El 1913 el Govern va decretar una amnistia, i Teresa va poder sortir de la presó. Aquesta última estada empresonada la va fer emmalaltir molt, i va sortir amb una salut molt feble: li va iniciar una paràlisi que ja l’acompanyaria fins la seva mort.

Després de sortir de la presó es va dirigir a Maó on va viure uns mesos, col·laborant amb el setmanari El Provenir del Obrero, però aquest va desaparèixer el 1914 i Teresa va anar a viure a Sevilla. A partir d’aquell moment, la seva activitat propagandística va quedar enormement reduïda arran de l’estat de la seva malaltia. Els següents anys, entre 1914 i 1923, Teresa va viure a Sevilla, Saragossa i Barcelona, gairebé sense aparició pública i cada cop més tancada a casa. Durant aquests anys l’anarquisme, ja organitzat, començaria a protagonitzar una forta mobilització obrera i un conjunt de vagues generals que tingueren el seu punt culminant el 1919 amb la vaga de la Canadenca, que aconseguia la reivindicació història de la jornada laboral de vuit hores. No obstant això, les tensions entre patronal i obrerisme continuarien en augment i es materialitzarien amb el pistolerisme, fins a arribar a una violència extrema.

A partir de 1924, la malaltia es va accelerar i li va impedir poc a poc la mobilitat física, fins a quedar immobilitzada en una cadira de rodes. Entre 1924 i 1931 va quedar reclosa a la seva casa de Barcelona, i amics, entre ells Federica Montseny, la visitaven sovint. Finalment va morir l’11 d’abril de 1931 amb 68 anys d’edat, i va ser enterrada el 14 d’abril. Aquell dia es proclamava la Segona República.

Desapareixia una de les figures cabdals de la nostra història, i la pionera del feminisme obrerista anarquista, com l’anomena Vicente. La seva consciència de classe, ja des de ben petita, a causa de la primerenca entrada a la fàbrica, la va enquadrar dins d’un moviment obrerista, l’anarquista concretament, que la marcaria per la resta de la vida. Destacà en aquest moviment, no només per la seva tasca orgànica, sinó per trencar-hi els estereotips de gènere, convertint-se en una de les dones més populars de la classe obrera.

Això no li va ser fàcil, i va arriscar tot el que tenia per lluitar per canviar l’ordre de les coses. Prova d’això és que va haver de viure nombroses detencions —amb el Procés de Montjuïc com a punt culminant d’aquestes—, quasi sempre acompanyada d’homes; va perdre cinc criatures i va emmalaltir de manera irrecuperable. El seu pensament també va anar condicionat per tots aquests aspectes, ja que, com ella mateixa deia, la seva base teòrica era la seva pràctica diària, la seva experiència. Lligat a això cal fer èmfasi també que el seu aprenentatge va ser autodidacta.

En definitiva, Teresa Claramunt va destacar per la seva personalitat, el seu temperament i les seves idees innovadores en matèria feminista, en una època en la qual les dones tot just començaven a trencar i pensar com trencar les seves cadenes. Aquest fet, acompanyat de la seva reiterada acció en el terreny del moviment obrer, li atorga una posició destacada en la Catalunya del darrer terç del XIX i primer terç del XX. Com diu Vicente, “aquest és el valor i l’actualitat que té el coneixement de la vida d’una dona que morí fa més de setanta anys”.

Read More