Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

La perspectiva històrica del conflicte

A l’actualitat, és habitual endinsar-nos a les noticies que ens envolten en el nostre dia a dia i observar que constantment som “bombardejats” –un terme que s’escau a la problemàtica que ens ocupa- per noticies sobre la creixent conflictivitat entre els Estats Units d’Amèrica i el règim de la República Islàmica de l’Iran. És vox populi que la caiguda el 1979 del Xa Mohammad Reza Pahlavi, ferm aliat d’Occident, va afavorir que les relacions entre els dos Estats quedessin greument perjudicades i que encara s’enemistessin més a causa de la Crisi dels Ostatges de l’Iran, la qual va durar 444 dies i va finalitzar amb l’alliberament dels ciutadans nord-americans. Aquesta crisi, de fet, va ser un dels esdeveniments més crítics de la Revolució Islàmica a l’Iran i es va produir per l’assalt d’uns estudiants revolucionaris a l’ambaixada dels Estats Units a Teheran. Cal tenir present, que tot i que és cert que els presoners van ser alliberats, Washington va arribar a preparar operatius -com el que ara narrarem- de tipus militar per acabar amb el captiveri.

El 24 d’abril del 1980, mesos després de l’inici del captiveri de personal nord-americà a l’ambaixada situada a la recentment creada República Islàmica de l’Iran, un avió Hèrcules C-130 de la força aèria dels Estats Units va creuar l’estret d’Ormuz per endinsar-se en territori iranià. Era acompanyat per helicòpters Sea Stallion els quals s’havien enlairat des del portaavions Nimitz, traslladat estratègicament al Golf Pèrsic per donar cobertura aeronaval a l’operatiu. Transportaven setanta-quatre homes de la Força Delta i tretze homes de les forces especials de l’exèrcit, amb la missió d’alliberar els tres diplomàtics nord-americans retinguts al Ministeri d’Afers Exteriors d’Iran. Aquesta operació encoberta va ser anomenada Eagle Claw i comptava amb diversos punts de suport a la capital iraniana, tot i així, un conjunt d’elements tècnics i operatius van fallar catastròficament i l’operació es va haver d’avortar a causa de la destrucció de diversos aparells d’aviació, la incapacitat d’assolir els primers objectius projectats pels oficials militars i per la manca de coordinació de les forces aerotransportades que encara eren disponibles. Tal com es pot observar, tot i tenir present que la Crisi dels Ostatges va finalitzar amb èxit, la primera intervenció armada dels Estats Units d’Amèrica al “nou Iran” va ser un fracàs notable al no poder aconseguir els objectius projectats.

El conjunt de la crisi política i diplomàtica de l’Iran amb les potencies occidentals ja no seguia els paràmetres clàssics de la Guerra Freda, i aquest fet causava una gran alteració a les cancelleries de les principals potencies del Bloc de l’Oest. La pregunta era: com actuar? No es tractava d’un oficial què, en nom de determinats principis, donés un cop d’Estat i fes que la gran partida d’escacs entre lURSS i els EUA continués. Washington no era capaç d’assimilar que una revolució acabés forjant un Estat teocràtic allunyat del capitalisme i del comunisme, tot produint una alteració dels equilibris geopolítics a una de les principals regions productores de petroli a nivell mundial.

Aquest pòster propagandístic iranià ens mostra perfectament l’antagonisme dels Ayatollahs amb els campions de la Guerra Freda. Els soviètics i nord-americans són representats com a enemics i espoliadors de les riqueses d’Iran. Font de la imatge: Pinterest
Aquest pòster propagandístic iranià ens mostra perfectament l’antagonisme dels Ayatollahs amb els campions de la Guerra Freda. Els soviètics i nord-americans són representats com a enemics i espoliadors de les riqueses d’Iran. Font: Pinterest

El carisma de Jomeini, el gran líder de la revolució, va ser decisiu per afavorir el triomf de l’islamisme a l’Iran. Els aiatol·làs es van convertir en els homes forts d’una nova situació política i social al país, ja que van aglutinar les masses de desheretats, generada per les desigualtats econòmiques provocades pel règim anterior. Les masses empobrides van servir per generar la tropa per un nou exèrcit iranià, molt nombrós, que va tenir el seu bateig de foc a la duríssima guerra contra l’Iraq de Saddam Hussein durant gairebé tota la dècada de 1980. Concretament, el cos de la Guàrdia Revolucionària va excel·lir en les seves funcions militars, acumulant un enorme poder i prestigi entre la població i consolidant-se com un poder paral·lel a les forces regulars.

Els dos exèrcits de l’Iran

La dualitat del poder militar a l’Iran –element clau en un eventual conflicte amb els Estats Units- té els seus orígens en el precís moment en què es va produir la revolució. El 12 de febrer de 1979, l’exèrcit imperial va proclamar la seva neutralitat, però els nous dirigents iranians van provocar una brutal purga entre els alts oficials, ja que sospitaven que eren fidels al Xa. L’antic exèrcit regular va ser anomenat Exèrcit de la República Islàmica de l’Iran (Artesh) i va passar a ser controlat de manera estricta per les forces polítiques islamistes.

Sobre aquest exèrcit convencional es va situar el cos dels Guardians de la Revolució Islàmica (Pasdaran), que tenen el seu origen en les milícies populars que donaven suport a l’Allatollah Jomeini i que van demostrar el seu valor en combat durant la guerra contra l’Iraq. Els Pasdaran exerceixen de contrapès de l’Exèrcit regular i és un instrument summament eficaç per dissuadir a qualsevol oficial o poder polític no afecte al règim de donar un cop d’Estat.

Més enllà de les diferències basades en la ideologia i de les proves de fidelitat en combat d’ambdós cossos militars, cal tenir present que juguen un rol molt diferent en cas de conflicte armat i per tal d’aconseguir els seus objectius parteixen de línies d’actuació força divergents. L’Artesh està pensat com un exèrcit defensiu clàssic: disposa d’exèrcit de terra, aviació, marina i defensa aèria estratègica. La seva missió principal és protegir de manera efectiva el territori iranià i controlar les seves fronteres. Per altra banda, el Pasdaran és un veritable exèrcit que actua de manera independent de l’Artesh i està ideat per defensar el règim dels ayatollahs com a tal i projectar-se per tota la regió en cas de necessitat.

Aquest pòster propagandístic iranià ens mostra perfectament l’antagonisme dels Ayatollahs amb els campions de la Guerra Freda. Els soviètics i nord-americans són representats com a enemics i espoliadors de les riqueses d’Iran. Font de la imatge: Pinterest
La capacitat dels Pasdaran per desenvolupar una guerra asimètrica arreu del territori de l’Orient Mitjà pot observar-se clarament en la seva participació destacada en nombrosos conflictes que ja afecten aquest territori. Font: europeancouncilonforeignrelations.eu

El Pasdaran juga un paper clau en la guerra asimètrica, ja que esdevé clau per desestabilitzar la rereguarda enemiga i no segueix unes regles convencionals de batalla. La seva base teòrica és la guerra asimètrica permanent, un factor que en cas de conflicte bèl·lic, s’ha demostrat extraordinàriament efectiu contra les forces armades de grans potències (menció especial a la humiliació que va patir l’Exèrcit Roig en la campanya militar a Afganistan i la impossibilitat de la Coalició Internacional de pacificar completament aquest país del centre d’Àsia).

A través de les forces especials Al Qods, aquesta entitat, la qual disposa de 150.000 soldats ben entrenats i equipats, pot projectar-se a teatres d’operacions llunyans en l’espai: Síria –lluitant al costat d’El Assad-, el Líban – donant suport a les milícies xiïtes-, entre d’altres. Aquest element de potencial militar notable és especialment rellevant en cas de conflicte militar obert amb els Estats Units d’Amèrica; no per la seva capacitat de confrontar directament a l’Exèrcit dels Estats Units, sinó per la possibilitat real de desestabilitzar el conjunt de la regió de l’Orient Mitjà i provocar un cop raonablement dur a l’economia –basada fonamentalment en el petroli- dels aliats d’Occident a la regió. A més, les aigües del Golf Pèrsic ofereixen un ventall ampli d’objectius neuràlgics: línees d’exportació marítima de petroli, plantes de potabilització d’aigua, vaixells de guerra, etc.

La Guàrdia Revolucionaria és l’element vertebrador de les Forces Armades de l’Iran i el seu veritable actiu d’atac en cas de conflicte armat. Font de la imatge: Sputnik.com
La Guàrdia Revolucionaria és l’element vertebrador de les Forces Armades de l’Iran i el seu veritable actiu d’atac en cas de conflicte armat. Font: Sputnik.com

La dualitat entre Exèrcit regular i Pasdaran, juntament amb el binomi defensa/atac, juga un paper clau en el control i domini de l’espai aeri. L’Artesh disposa d’un material de defensa aèria molt desfasat com ara les aeronaus F-5 i F-4, en canvi, els Pasdaran disposen del radar Rezonans i el decisiu sistema de defensa antiaeri rus S-300, el qual permet defensar indrets estratègics en un radi de dos-cents quilòmetres. A més, el sistema de míssils de fabricació nacional iraniana –un projecte desenvolupat gràcies a tecnologia de Corea del Nord- els ha permès superar els gravíssims problemes causats per les restriccions de compra d’armament internacional i crear, així, uns efectius míssils com el Soumar/Sajjil amb un radi efectiu de 2.500 quilòmetres.

El potencial en defensa aèria es veu complementat per la seva particular doctrina militar naval –decisiva en cas d’un atac dels Estats Units, el qual es basaria fonamentalment en el seu potencial bèl·lic aportat pels seus nombrosos portaavions- que afavoreix els atacs en eixam, mitjançant nombrosos vaixells d’escasses dimensions i minisubmarins de fabricació local. Les pesades forces navals nord-americanes haurien de suportar un intens bombardeig que minaria els seus recursos. Aquest conjunt de tàctiques militars aeronavals podria afectar greument a la navegació de l’estret d’Ormuz, pel qual passa una cinquena part del petroli del món.

Malgrat tots els elements anteriorment descrits que demostren les virtuts i punts forts dels exèrcits iranians, cal tenir en compte el seu punt feble: l’insuficient equipament crònic de les forces de terra, especialment de l’Artesh. Per exemple, el seu tanc més potent és el T-72 de fabricació russa, i el gruix del seu arsenal blindat son tancs Patton i Chieftain de l’era de les guerres de Corea i Vietnam.

El mal ús de la diplomàcia

Podem afirmar que ni l’administració dels Estats Units ni el règim de Teheran volen iniciar un conflicte militar, però l’estratègia del magnat nord-americà Donald Trump de desenvolupar una política d’alta tensió amb els seus rivals pot afavorir una obertura traumàtica d’un conflicte que no interessa a ningú a causa de l’elevat potencial destructiu que implicaria una guerra més al Mitjà Orient.

El President Trump segueix una estratègia diplomàtica basada en què el President Obama va fer masses concessions a l’Iran a canvi del seu compromís de no seguir enriquint urani. Els seus assessors, molts d’ells veritables falcons com John Bolton i Mike Pompeo, consideren que debilitar l’Iran amb sancions que destrueixin la seva economia obligarà als líders islamistes a negociar en les condicions que vulgui imposar Washington.

L’estratègia del President Trump té un element que debilita poderosament els seus interessos, a diferència del President Obama, el magnat actua de manera unilateral sense comptar amb el suport –explícit o implícit- dels seus aliats occidentals, especialment la Unió Europea. A més, el sistema d’ús massiu de sancions ja ha demostrar errors i problemàtiques en altres situacions, com ara Cuba i Corea del Nord. Especialment greu en aquest darrer cas, ja que el procés de creació d’armament nuclear no ha desaparegut en cap moment, malgrat s’hagi modificat el seu ritme.

Conclusió

A partir de l’anàlisi comparatiu de les forces militars de les què disposa la República Islàmica de l’Iran i de que l’elevat poder bèl·lic dels Estats Units no ha estat suficient per pacificar països com l’Iraq, hi ha motius de pes per pensar que una hipotètica invasió dels Estats Units sobre territori iranià seria summament costosa en vides humanes i aprofundiria en la destrucció i desestabilització d’una regió devastada per un conjunt de conflictes que semblen no tenir fi.

L’estret d’Ormuz és un indret de gran importància a nivell internacional, ja que per les seves aigües passen pràcticament una cinquena part dels recursos petrolífers del món. L’Iran, en cas de conflicte armat, podria actuar per tancar aquest indret vital del comerç mundial, afectant poderosament a l’economia dels seus rivals saudites. Font de la imatge: BBC.com
L’estret d’Ormuz és un indret de gran importància a nivell internacional, ja que per les seves aigües passen pràcticament una cinquena part dels recursos petrolífers del món. L’Iran, en cas de conflicte armat, podria actuar per tancar aquest indret vital del comerç mundial, afectant poderosament a l’economia dels seus rivals saudites. Font: BBC.com

Cal tenir present, a més, que durant el passat mes de maig ja es van produir certs creuaments de declaracions a causa d’hipotètics atacs de l’Iran contra posicions costaneres dels Emirats Àrabs Units i contra navilis nord-americans. Tot plegat pot fer pensar al lector que el risc de conflicte armat és elevat, però també cal tenir present que l’Iran gasta en material militar una quantitat significativament inferior que els Estats Units, però també menor que l’Aràbia Saudita, el seu principal enemic a la regió; un element de dissuasió militar que és ben present a Teheran. Per altra banda, els Estats Units haurien de desplegar un milió de soldats sobre el territori en cas de que fos necessari ocupar militarment el conjunt del país amb una campanya de bombardejos sense precedents; en aquest cas, un altre element de dissuasió.

Washington pot seguir amb la seva estratègia d’alta pressió, però fins ara els únics progressos en el diàleg amb Teheran es van poder aconseguir gràcies al pragmatisme del President Barak Obama i l’obertura de diferents mercats per les empreses i el petroli iranià a canvi de reduir el seu programa d’enriquiment d’urani. Seria irresponsable afirmar que un nou pacte podria solucionar tots els problemes de la regió –esdeveniment completament impossible entre dos règims antagònics- però el fet de frenar una escalada nuclear a una regió que ja està altament desestabilitzada fa que sigui un objectiu altament desitjable i vàlid per aquesta dècada.

Read More

Una destrucció sense precedents

La Segona Guerra Mundial va ser el conflicte més letal de la Història. Una veritable matança de soldats com ho havia estat abans la Primera Guerra Mundial, però també calia afegir els atacs directes –i en alguns casos prioritaris- sobre la població civil a una escala que no té cap precedent. Aquest conjunt de factors devastadors va acabar produint un total de morts d’aproximadament setanta milions de persones segons estimacions força prudents. A l’Extrem Orient, teatre d’operacions que ens ocupa en el present article, la mortaldat, les matances i la brutalitat de la guerra no van ser gaire diferents a les penúries que estaven succeint a altres racons del món on també es desenvolupava tant letal conflicte com és la Segona Guerra Mundial.

Les execucions massives de presoners de guerra en mans de l’Exèrcit Imperial van ser una pràctica habitual, tan amb els seus enemics nord-americans i europeus com amb els xinesos. Font: Wikipedia
Les execucions massives de presoners de guerra en mans de l’Exèrcit Imperial van ser una pràctica habitual, tan amb els seus enemics nord-americans i europeus com amb els xinesos. Font: Wikipedia

A l’Àsia, els japonesos no van desenvolupar una ideologia de superioritat racial tant estructurada com la dels seus aliats nacional-socialistes, però la seva xenofòbia unida a l’odi que sentien per les potencies colonialistes occidentals a les que culpaven d’un tracte desigual per motius racistes a l’acabar la Primera Guerra Mundial va donar peu a terribles crims de guerra que van iniciar al seu auge al 1937, quan Japó es va endinsar a una campanya de conquesta i invasió de la Xina que duraria pràcticament vuit anys i en la que van emprar armes bacteriològiques i gas tòxic per fer retrocedir a l’enemic.

La capacitat bèl·lica i la doctrina militar japonesa

L’Exèrcit Imperial seguia uns objectius força difusos però amb unes línies mestres clares. En primer lloc Japó realitzava preparatius per una guerra de llarg abast des de la finalització de la Primera Guerra Mundial amb l’objectiu de fer-se amb el control de la Xina i Manxúria al llarg de la dècada de 1920. El projecte final dels nipons es basava en acabar amb el domini europeu i nord-americà a Àsia i al Pacífic Oriental. Als voltants de la dècada de 1930, l’exèrcit japonès disposava de 200.000 oficials i soldats distribuïts en disset divisions, però el nombre total de tropes amb instrucció militar i llestes per la guerra rondava els quatre milions segons estimacions occidentals com les dels professors Williamson Murray y Allan R. Millet.

Per l’Imperi del Japó, expulsar a les tropes colonials europees i debilitar l’influència nord-americana al Pacífic van ser alguns dels seus objectius principals durant la guerra. Font: Pinterest.
Per l’Imperi del Japó, expulsar a les tropes colonials europees i debilitar l’influència nord-americana al Pacífic van ser alguns dels seus objectius principals durant la guerra. Font: Pinterest.

El comandament d’aquest gran gruix de tropes i recursos s’estructurava amb forces semblances a l’exèrcit prussià. El Ministre de la Guerra, el Cap de l’Estat Major General i l’Inspector General d’Instrucció eren els veritables dirigents i preparadors de les Forces Armades Japoneses, tot i que sobre el paper l’Emperador estava al capdavant de tots ells. Tot i així, es van generar pugnes importants entre els Estats Majors dels diferents exèrcits que composaven les Forces Armades japoneses, en molts casos provocades per diverses sensibilitats polítiques i per concepcions diverses de com s’havien d’afrontar les guerres en un futur i quins eren els veritables enemics del Japó.

Al llarg dels anys trenta del passat segle, el Japó va augmentar notablement les seves despeses en defensa amb l’objectiu de modernitzar les seves forces de campanya, adquirir nous fusells i substituent les seves metralladores; finalment va iniciar un procés de mecanització de la infanteria amb l’adquisició de tancs lleugers que malgrat no es va arribar a completar mai, va provocar que durant els primers mesos de la campanya del Pacífic contra les potencies europees a la regió les Forces Armades japoneses acumulessin notables victòries. Tot i així, i establint una comparació amb el desenvolupament tecnològic japonès amb el dels Estats Units ens trobem que els nipons portaven una generació d’endarreriment en tot el referent a material de guerra convencional.

L’avió Mitsubishi A6M3 Model 22 “Zero” va esdevenir un dels aparells d’aviació més útils i efectius en tot el teatre d’operacions del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial i va garantir nombroses victòries als nipons en el seu enfrontament amb les potencies colonials europees i contra els Estats Units. Font: Wikipedia
L’avió Mitsubishi A6M3 Model 22 “Zero” va esdevenir un dels aparells d’aviació més útils i efectius en tot el teatre d’operacions del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial i va garantir nombroses victòries als nipons en el seu enfrontament amb les potencies colonials europees i contra els Estats Units. Font: Wikipedia

L’Estat Major nipó suposava que l’habilitat i la motivació de lluita de les seves tropes permetrien als seus exèrcits derrotar als enemics al camp de batalla. La doctrina militar japonesa donava un elevat valor a les operacions nocturnes, les infiltracions entre les línies enemigues, les emboscades, el camuflatge, les fortificacions de campanya i l’aprofitament del terreny per fer front als seus contrincants. Aquest model militar feia que els japonesos fossin formidables quan estaven a la defensiva però molt vulnerables en el moment de passar a l’atac. Aquesta doctrina ens ha de permetre entendre com els japonesos van poder resistir pràcticament la meitat de la contesa amb els Estats Units a la defensiva provocant severes baixes i costoses operacions aeronavals als seus enemics tot i tenir un potencial industrial notablement inferior al dels seus rivals.

Juntament amb el model militar anteriorment descrit, la veritable joia de la que disposaven els japonesos era la Marina Imperial –era la tercera més gran del món- únicament superada per la nord-americana i la Royal Navy. Els seus oficials pertanyien al sector més cosmopolita i occidentalitzat de la societat; el vuitanta per cent de la tropa de marina el constituïen voluntaris amb mèrits superiors. L’any de l’inici de la contesa contra els Estats Units i de la dominació dels territoris colonials de les potencies occidentals a l’Extrem Orient, el Japó disposava de 311.000 oficials i mariners per una flota de 391 vaixells de guerra. Aquest potencial naval deixava als japonesos ben a prop dels seus rivals americans, però partien d’una debilitat estructural que resultaria fatal: la industria japonesa i el seu accés a recursos estratègics era notablement inferior en comparació amb els Estats Units.

El poder industrial dels Estats Units al servei de l’Armada

Es pot afirmar que hi ha un cert consens entre els historiadors sobre que qualsevol rival dels Estats Units durant la dècada dels anys trenta del passat segle hauria detectat sense problemes les seves deficiències en material militar i en bucs de guerra, però també haurien reconegut que tenien un potencial industrial suficient per fer la guerra en dos oceans i de forma paral·lela sense ofegar la seva economia. De fet, els darrers anys de la dècada dels trenta, el govern dels Estats Units va promulgar un seguit de lleis per poder lluitar en condicions avantatjoses sobre els seus rivals a l’oceà Pacífic quan va promulgar la Llei d’Ampliació de la Marina i la Llei de la Marina de Dos Oceans per tal de poder expandir els seus recursos aeronavals fins a arribar als 15.000 aparells moderns.

¡El potencial industrial nord-americà va garantir una superioritat militar sobre els seus enemics nipons que va acabar resultant totalment decisiva en els anys finals del conflicte. Fàbrica d’ensamblatge dels bombarders B-29 als Estats Units d’Amèrica. Font: Wikipedia
¡El potencial industrial nord-americà va garantir una superioritat militar sobre els seus enemics nipons que va acabar resultant totalment decisiva en els anys finals del conflicte. Fàbrica d’ensamblatge dels bombarders B-29 als Estats Units d’Amèrica. Font: Wikipedia

Fins i tot en els moments més durs i de gran incertesa en el conflicte, com ara l’atac japonès contra Pearl Harbor al 1941, posaven de relleu que la capacitat productora de material bèl·lic nord-americana era molt superior a la de l’Imperi Nipó. Just després d’aquest atac tant reconegut, la marina dels Estats Units ja estava construint deu cuirassats i onze portaavions. Simultàniament els japonesos van afegir 171 grans unitats de combat naval i van augmentar el seu personal fins a 1’7 milions d’homes, però els seus rivals nord-americans van afegir cinc-cents vaixells a la seva armada i l’increment en personal va arribar als 3’4 milions de tropes.

A nivell de preparació de tropes en noves tècniques de combat i de desenvolupament estratègic, la marina i el cos d’infanteria de marina van fer de forma conjunta un seguit d’innovacions durant el període d’entreguerres per tal de desenvolupar estratègies efectives en el camp dels portaavions i de la guerra amfíbia. El Col·legi de Guerra Naval de Newport, dirigit per l’almirant William Sims ja duia a terme simulacres de combat per comprovar les possibilitats tàctiques dels portaavions fins i tot abans que la marina disposes d’aquests bucs. La infanteria de marina, a més, va rebre formació en tècniques d’assalt de bases navals i d’aeròdroms per tal de poder iniciar uns hipotètics bombardejos sobre les illes del Japó en cas de guerra oberta contra aquell país.

El camí cap a la guerra:

L’economia japonesa va patir severes restriccions de materials fonamentals per a l’enlairament industrial i militar del país durant la dècada dels anys trenta del segle XX i això va produir un gran malestar en la classe dirigent nipona. Des de Tòquio es veia amb rancúnia als colonitzadors europeus, especialment als britànics, francesos i holandesos que disposaven dels riquíssims territoris d’Indoxina, Birmània i les Indies Orientals Holandeses entre d’altres. El menyspreu i la desconfiança envers als europeus es va acabar convertint en l’espurna que va mobilitzar als sectors més xenòfobs i nacionalistes de les Forces Armades japoneses per tal de començar un seguit d’hostilitats de gran envergadura sobre els territoris ocupats per les nacions europees fins arribar al sud del Pacífic.

Els imperialistes japonesos exercien el seu domini en tot l’exèrcit nipó, si bé és cert que el sector més radical a favor d’una gran campanya intervencionista i de conquesta a Àsia estava situat a l’Exèrcit de Kwantung a la Manxúria ocupada. Per tal d’estendre la seva influència i desitjos polítics sobre el conjunt de la població japonesa, els alts comandants van fer especial èmfasi en l’amenaça del comunisme internacional i del perill que podria suposar una hipotètica aliança entre la Unió Soviètica –i el seu poderós Exèrcit Roig- amb la Xina nacionalista liderada pel Kwomingtang. Els líders militars japonesos, altament motivats per les perspectives que oferia una guerra contra els colonitzadors europeus i tement pel que podia ser una aïllament econòmic total del Japó, van iniciar una gran campanya militar contra la Xina al 1937 que va generar ràpides victòries i el retrocés a marxes forçades dels nacionalistes xinesos cap a l’interior del seu propi país. Davant aquest escenari tant positiu en termes militars, l’Estat Major nipó va iniciar una gran campanya propagandística pro-japonesa sobre els territoris asiàtics dominats per potències europees prometent l’expulsió dels blancs i l’instauració de l’anomenada Esfera de Coprosperitat de la Gran Àsia Oriental. Aquesta campanya pretenia guanyar-se a la població autòctona dels territoris que anaven ocupant per tal de fer un front comú contra els colonitzadors europeus amb l’objectiu de generar un consens entre la opinió pública de que era favorable col·laborar amb els japonesos per tal de –al menys teòricament- garantir un millor nivell de vida i de llibertats entre la població. Malgrat aquestes promeses de cooperació i bon veïnatge entre els autòctons i l’Exèrcit Imperial, ben aviat va quedar clar a la població civil dels territoris ocupats que les Forces Armades nipones únicament desitjaven aprofitar-se dels recursos naturals dels territoris que anaven conquerint als occidentals i que la no-col·laboració directa amb els ocupants de la terra del sol naixent implicava un destí fatal.

A aquest singular escenari bèl·lic entre nipons, xinesos i potències europees, cal afegir la situació crítica que es vivia a Europa al 1941, moment en que Alemanya derrotava a tots els seus enemics en combat i es trobava en plena campanya contra la Unió Soviètica. Davant aquesta situació, l’Exèrcit Imperial va decidir elevar la seva aposta de dominació i van iniciar la campanya hokushu nanshin o “conservar el nord, anar al sud” per tal d’iniciar una gran invasió dels rics territoris del sud-est asiàtic i garantir per al sistema industrial i militar japonès una gran quantitat de matèria primera i de petroli. Les forces de l’Eix dominaven els teatres d’operacions en tots el fronts.

L’Imperi del Japó en guerra

Cartell propagandístic de l’Eix commemorant l’atac contra Pearl Harbor per part de l’Armada japonesa. Font Pinterest
Cartell propagandístic de l’Eix commemorant l’atac contra Pearl Harbor per part de l’Armada japonesa. Font Pinterest

En el moment en que els canons van indicar amb el seu estrall els inicis d’aquest gran conflicte a l’Extrem Orient, la marina japonesa iniciava amb una força de combat de deu cuirassats i deu portaavions la seva llarga marxa fins al sud del Pacífic. L’estratègia japonesa es recolzava en la capacitat de la marina de derrotar a les potencies europees a les seves colònies del sud-est asiàtic , però hi havia dubtes de si els Estats Units seguirien compromesos amb la política “Alemanya Primer” –referent a dedicar la majoria dels seus recursos a derrotar a Hitler- si l’Exèrcit Imperial aconseguia fer-se amb tots els seus objectius militars fins arribar a Austràlia. És ben cert que l’Estat Major nipó tenia motius per preocupar-se pels Estats Units, ja que la seva expansió implicava conquerir les Filipines, sota dominació dels Estats Units, per tal d’assegurar-se que aquesta “gran base terrestre” nord-americana no servís per realitzar atacs contra les illes del Japó o contra el famós i imprescindible “Tòquio Express”, un conjunt de vaixells de transport que era fonamental per portar recursos des de les fàbriques de la metròpoli fins el front de batalla al sud-est asiàtic.

A l’octubre del 1941, els plans de guerra de l’Exèrcit Imperial ja estaven perfectament delimitats i identificaven les Filipines, Pearl Harbor i Malàisia com els principals objectius de la campanya cap al sud, mentre que simultàniament es realitzarien operacions secundàries sobre Hong Kong, l’illa de Wake i Guam. Les Indies Holandeses serien una de les properes campanyes un cop assolits aquests objectius prioritaris, però tots aquests territoris havien de caure en un màxim de 150 dies, ja que així els aliats no disposarien de forces aèries, navals i de terra amb capacitat operativa per frenar als nipons fins arribar al sud de les Indies Orientals Holandeses. Partint d’aquest projecte de ràpida expansió, que es va poder dur a terme sense excessius entrebancs, quedava encara realitzar la més arriscada operació de l’Armada Imperial: atacar Pearl Harbor. L’objectiu no era destruir les forces nord-americanes per preparar una gran invasió, sinó inutilitzar temporalment a la marina enemiga per tal de poder realitzar sense inconvenients les operacions navals anteriorment projectades.

A les acaballes de 1941, l’Armada Imperial acumulava un seguit de victòries que no semblaven tenir fi i l’any següent començaria amb la mateixa dinàmica, especialment contra les forces britàniques de Singapur, que es van haver de retirar després d’una operació estratègica magistral del general Yamashita, que va aconseguir rendir la posició enemiga amb una proporció de tropes desfavorable en 3 a 1. La guerra no donaria un tomb significatiu –que no decisiu- fins la batalla de Midway, a inicis del mes de juny de 1942, quan a costa d’un portaavions, un destructor i 147 avions, la Flota del Pacífic havia destruït a quatre creuers de guerra –entre ells els portaavions dels que disposaven els japonesos- i 322 avions dels portaavions de la Marina Imperial, juntament amb 3.057 baixes nipones en aquest combat, contra únicament 362 morts pel bàndol nord-americà.

Conclusió

La batalla de Midway va representar el punt màxim d’expansió geogràfica japonesa, però la derrota en aquesta batalla no va suposar un canvi significatiu en l’estratègia expansionista nipona al Pacífic. Malgrat les pèrdues significatives, els almiralls japonesos encara disposaven d’una flota equilibrada i els portaavions perduts es podien reposar –tot i que no van arribar fins al 1944- juntament amb bona part del material que requerien les noves operacions al sud de l’oceà Pacífic.

La batalla de Midway va marcar un canvi en la guerra a causa de la incapacitat japonesa de derrotar en una gran batalla a la Flota del Pacífic dels Estats Units. A la imatge, el portaavions Yorktown sotmès a un atac directe de bombarders japonesos. Font: Wikipedia
La batalla de Midway va marcar un canvi en la guerra a causa de la incapacitat japonesa de derrotar en una gran batalla a la Flota del Pacífic dels Estats Units. A la imatge, el portaavions Yorktown sotmès a un atac directe de bombarders japonesos. Font: Wikipedia

El veritable entrebanc que va condemnar a Japó a la derrota va ser els errors de càlcul fets per l’Estat Major sobre quina seria la durada de la guerra i els recursos totals que s’haurien de destinar a una campanya de llarga durada contra la Xina nacionalista juntament amb una guerra d’abast oceànic contra els Estats Units. El que havia de ser una guerra curta s’havia convertit en una campanya d’enorme abast amb una projecció a anys vista que havia de ser sostinguda per una economia que ja donava símptomes d’esgotament.

Pel que fa a l’esforç de guerra dels Estats Units d’Amèrica, l’increment de producció de tipus militar es va disparar arrel de la batalla de Pearl Harbor i no deixaria d’augmentar fins pràcticament el final de la guerra. El propi president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt havia afirmat públicament que el seu país es convertiria en el gran arsenal de les democràcies en la lluita contra l’Eix.

Read More

Soldats, batalles i dades

La Segona Guerra Mundial o Gran Guerra Patriòtica -terme emprat pels soviètics per referir-se a aquest conflicte- va ser l’esdeveniment bèl·lic de més llarg abast que mai ha viscut la Humanitat i les seves conseqüències encara es poden observar actualment, però el record d’aquest conflicte i el relat que se’n desprèn varia en gran mesura depenent de qui explica els esdeveniments: Occident o l’Est.

La maquinària de guerra de l’Alemanya Nazi va tenir el seu màxim exponent amb la Wehrmacht, la qual va conquerir una gran part d’Europa i va convertir nombrosos Estats en els seus satèl·lits per preparar la gran invasió sobre la Unió Soviètica. En aquest enfrontament de proporcions bíbliques entre nacional-socialistes i els Aliats van despuntar especialment les forces de l’Exèrcit Roig i del poble soviètic en l’esforç per doblegar a Hitler i fer retrocedir als nazi-feixistes. Podem afirmar que l’esforç soviètic és enormement superior al nord-americà i al conjunt d’aliats occidentals parant atenció a les xifres que les fonts posen al nostre abast: només a Stalingrad van morir més soldats alemanys que en tot el Front Occidental, incloent la campanya d’Itàlia (1943 – 1945) l’alliberament de França i la intervenció sobre el Rin fins a la fi de la guerra (1944 – 1945).

Russland, bei Pokrowka, Panzerhaubitze "Wespe"
La batalla de Kursk, posterior a Stalingrad, va condemnar a les darreres grans unitats blindades nazis a la destrucció. Artilleria alemanya autorpopulsada Wespe a punt d’iniciar un bombardeig durant la batalla. Font: Wikipedia.

Més enllà de les xifres relacionades directament amb la mortaldat de la guerra, podem posar l’èmfasi en les batalles finals de la Segona Guerra Mundial, especialment en el Front Occidental i que són molt reveladores sobre la participació dels nord-americans en el teatre d’operacions europeu i de com els percebien els alemanys. La Batalla de les Ardenes (16 de desembre de 1944 – 25 de gener de 1945) que s’emmarca dins una gran operació de l’exèrcit alemany per destruir els exèrcits dels Aliats Occidentals és una mostra del pes decisiu de l’Exèrcit Roig en la derrota de Hitler. Per l’Estat Major alemany destruir les forces occidentals era només un primer pas per obligar als nord-americans a seure a la taula de negociacions per tal de signar la pau amb ells i poder ocupar-se plenament dels soviètics, dels quals pensaven que el seu avenç era pràcticament impossible de frenar  i per al que necessitarien disposar de totes les seves reserves.

Del potencial nord-americà en particular i occidental en general cal parlar de la seva capacitat industrial i les possibilitat d’endinsar-se sobre territori nazi mitjançant les forces aèries. El potencial industrial, especialment el relacionat amb la producció aèria, va oferir als Aliats Occidentals la possibilitat d’iniciar a partir de 1942 grans campanyes de bombardeig massius sobre Europa, dels quals són especialment recordats els de Dresde i Hamburg –sobre població civil- o l’Operació Tidal Wave (1943) per limitar els recursos petrolífers alemanys i que va ser considerada un fracàs al no complir-se els objectius projectats. Per tant, podem dir que si bé els bombardejos estratègics occidentals i les campanyes militars de renom com Overlord o la Batalla de les Ardenes han quedat fixades a l’imaginar col·lectiu, no són comparables en devastació sobre els nazis a les destrosses irreversibles sobre la maquinaria de guerra Alemanya com Stalingrat o Kursk, la més gran batalla de tancs de tota la història.

Bombarders B-24 nord-americans bombardejant refineries de petroli alemanyes ubicades a Romania. Font: Wikipedia.

La batalla dels relats

Han passat setanta-dos anys des de la conquesta de Berlín per l’Exèrcit Roig i la capitulació de les Forces Armades alemanyes a partir de l’aplicació de la rendició incondicional signada pel Generaloberst Wilhelm Keitel, el dia 7 de maig del 1945 i de la finalització total de les hostilitats a Europa dos dies després de la data anteriorment anomenada. Dit això, podríem pensar que el gran conflicte conegut com la Segona Guerra Mundial ja ha quedat deixat de banda en el llarg camí que és la Història, però creure això seria un error d’enormes dimensions, ja que des de que van callar les metralladores –i fins hi tot abans- es van començar a perfilar les grans batalles de relats sobre la derrota de Hitler entre les potències vencedores. Batalles que encara no han acabat i sembla que no ho faran en un futur proper a causa de la gran capacitat legitimadora de tot un model polític, econòmic i social que implica haver derrotat a les forces nazi-feixistes al finalitzar la Segona Guerra Mundial.

El gran historiador francès Lucien Febvre va redactar una obra amb el revelador títol de Combats pour l’histoire en la que realitzava un anàlisi crític sobre les diferents formes de fer història i d’entendre els esdeveniments del passat; no hauria pogut escollir un nom millor per a la seva obra, ja que la Història és veritablement això, un combat entre els diferents relats construïts a partir d’uns fets.  Recordem aquella típica frase de “la història l’escriuen els vencedors” i preguntem-nos que pot succeir quan la realitat és més complexa i després d’un gran enfrontament es perfilen nombrosos vencedors però que es poden englobar en dos models irreconciliables com poden ser el comunisme i el capitalisme. Qui construeix el nou relat si tenim en compte que les perspectives històriques i de futur que tenen ambdós bàndols no podran arribar a una entesa? La resposta a aquesta qüestió ens marca la lluita entre soviètics i nord-americans més enllà de la Guerra Freda per generar un relat que els permetés posicionar a l’opinió mundial en favor de la seva causa.

Ara, en ple segle XXI, podem arribar a la conclusió que els Estats Units d’Amèrica han vençut sobradament en el “combat per la Història” a la Unió Soviètica en tot el referent a la percepció que té la població –molt especialment l’occidental- sobre qui va carregar amb un major pes bèl·lic a l’hora de sotmetre a Hitler. Dins el gremi dels historiadors succeeix directament l’oposat, ja que les respostes que ens ofereixen les dades extretes de les fonts primàries sobre la intervenció dels exèrcits americà i soviètic en la batalla contra Alemanya evidencien que va ser l’Exèrcit Roig el que va produir un nombre molt superior de baixes a la Wehrmacht i va condemnar el seu avenç derrotant a les seves millors divisions cuirassades en combat i anihilant als nacional-socialistes en els quatre anys que va durar l’enfrontament entre soviètics i alemanys.

El triomf dels Estats Units sobre la Unió Soviètica en aquest combat per la Història implica tenir en compte una gran quantitat de factors, tots ells relacionats en major o menor mesura amb la industria de l’entreteniment i particularment amb l’univers de Hollywood com a entitat capaç de condicionar de forma efectiva a nivell cultural a un sector notable del seu públic. Aquesta victòria progressiva però inexorable dels nord-americans és la culminació de tota una trajectòria que podem indicar en el cas del poble francès i la seva percepció del pes que van tenir les diferents nacions vencedores de la Segona Guerra Mundial, que tal com es mostra al següent gràfic, hi ha un canvi de percepció en desenes de punts al llarg dels darrers setanta anys sobre quins van ser els Estats més decisius en la derrota de Hitler.

Francia y la Segunda Guerra Mundial
Selecció de sondejos periòdics que s’han fer a França des de la fi la IIGM, que evidencien com ha canviat la opinió sobre qui va contribuir més en la derrota del nazisme. Font: Olivier Berruyer – www.les-crises.fr

No obstant, dins el món occidental i nord-americà hi ha veus dissonants amb aquest relat majoritàriament acceptat. En el propi relat fílmic i cultural nord-americà sobre aquesta gran contesa trobem veus molt notables i reconegudes que fan una interpretació força crítica de la veritable participació del seu país en la lluita contra els nazis, especialment en termes comparatius amb l’esforç soviètic realitzat durant la Gran Guerra Patriòtica, amb Oliver Stone al capdavant, el qual a la seva obra Untold History of the United States ja reconeixia davant el gran públic l’esforç militar soviètic realitzat durant la Segona Guerra Mundial, molt per sobre les operacions militars nord-americanes y posava en valor les xifres absolutes de baixes –anteriorment comentades- y de recursos industrials dedicats a la guerra que posen de relleu l’abast del conflicte entre soviètics i nazis.

Actualment, el combat per la Història i el record de la Segona Guerra Mundial segueix enormement viu als països de l’Europa de l’Est i un exemple d’aquest procés d’acceptació d’un nou relat el trobem a la dividida Ucraïna, on les autoritats contraries a Rússia ja no defensen commemorar la festivitat de la Victòria el dia 9 de maig, sinó el dia d’abans, coincidint amb el triomf dels Aliats occidentals en comptes dels soviètics. A més, a la pròpia Rússia es van deixar de celebrar les festivitats de record de la Victòria els anys immediatament posteriors a la caiguda del comunisme a l’Est. El combat per la Història, per utilitzar termes de Febvre, tenia un clar guanyador.

Conclusió

La Segona Guerra Mundial o Gran Guerra Patriòtica –per utilitzar terminologia soviètica-  va finalitzar fa setanta-dos anys, però els enfrontaments entre els guanyadors d’aquesta gran contesa per aconseguir fer prevaldre la seva visió dels fets amb una càrrega fortament legitimadora per als seus respectius models econòmics, socials i polítics encara continua. Partint de la informació i les reflexions exposades anteriorment hi ha motius per considerar que el “relat soviètic” el qual actualment només és defensat amb vehemència per l’Estat rus i els seus darrers aliats, ha d’inquietar als historiadors però també al conjunt de la població en general, ja que el resultat de la Segona Guerra Mundial ha condicionat en enorme mesura la Història mundial i conèixer el seu desenvolupament i el paper jugat pels actors clau esdevé primordial no només per recordar fets de vital transcendència, sinó per ser conscients del món en el que vivim i de les forces i contrapoders que el condicionen.

Read More

Inicis, funcionament i influència de les tropes ibèriques en els exèrcits de Cartago

L’exèrcit cartaginès i el seu funcionament:

Fins a temps moderns s’ha considerat que el model d’exèrcit de Cartago era fonamentalment de tipus mercenari i que els habitants de la ciutat de Cartago no desitjaven fer la guerra i preferien pagar a mercenaris perquè lluitessin per a ells. Recentment s’ha demostrat que aquesta afirmació no és certa, ja que si bé van utilitzar tropes mercenàries de diferents indrets, durant segles la base del seu exèrcit va ser de tipus ciutadà, molt similar a la falange grega. Aquestes tropes consideraven lluitar en defensa de la seva ciutat com un fet de prestigi i en el cas de ser derrotats és probable que s’haguessin d’exiliar, cosa que té una gran similitud amb el model grec.

El seu sistema de combat es basava en la falange, que tenia un model de lluita de combat tancat, basat en la infanteria pesada, on es buscava un combat de proximitat i armes com les fletxes i altres utensilis per llançar a l’enemic tenien un lloc molt secundari en el camp de batalla; de la mateixa manera, la cavalleria i les tropes lleugeres no eren considerades fonamentals pels comandants cartaginesos. No obstant això, alguns autors plantegen que en època de la Primera Guerra Púnica la falange cartaginesa ja no lluitava en territoris de fora d’Àfrica i que simplement es dedicaven a funcions de comandament. Tenim constància que els comandaments superiors de l’exèrcit cartaginès eren d’origen ciutadà de la mateixa urbs de Cartago, però els oficials subalterns eren de la mateixa nacionalitat que les seves tropes.

A nivell armamentístic trobem que els carros de guerra havien estat substituïts ja durant els inicis del segle III a.C pels famosos elefants portats d’Àsia i del mateix nord d’Àfrica. A partir d’aquesta etapa podem diferenciar entre tres models de soldats incorporats al nou exèrcit: en primer lloc, els súbdits de Cartago, obligats a portar contingents de libis o turdetans –per exemple-; en segon lloc, cossos militars aportats per aliats de Cartago, generalment en situació de certa dependència o inferioritat (unitats númides i alguns pobles peninsulars, juntament amb gals i lígurs). Finalment, veritables mercenaris contractats a sou, com ara contingents d’habitants de la Campània, balears i celtibers. Cal tenir en compte que, molt ocasionalment, es va contractar individus excepcionals com ara generals de primeríssima qualitat com l’espartà Xàntip.

annibal-barca
Bust d’Anníbal Barca. Font: Llibre “Römische Geschichte” pàgina 265 de Mommsen.

El moment de major auge dels exèrcits de Cartago a la Península Ibèrica es produeix just abans d’iniciar-se la Segona Guerra Púnica. Coneixem els detalls de les tropes que van romandre al sud peninsular gràcies al bronze del cap Lacini, ja que conté les disposicions militars d’Anníbal per assegurar la defensa d’Ibèria mentre ell està lluitant a Itàlia contra els romans. Les seves ordres són perfectament versemblants i típiques d’un gran exèrcit cartaginès de l’època amb un clar principi: les tropes peninsulars havien de defensar Àfrica i les africanes i de Ligúria havien de romandre a la Península Ibèrica. Anníbal s’emportaria amb ell únicament als millors. L’exèrcit que es quedava a defensar Ibèria estaria sota el comandament del seu germà Asdrúbal, considerat Primer General de l’exèrcit; els seus segons al comandament eren Hannó, com a lloctinent d’Asdrúbal, i Himilcó, com a almirall de la flota cartaginesa.

L’esquadra naval amb la qual afirmava comptar Anníbal disposava de 50 quinquerrems i cinc trirrems, però les fonts ens diuen que en total només tenien 32 quinquerrems operatives, juntament amb les trirrems ja citades. Cal dir que la qualitat d’aquesta flota era molt minsa i aquest fet va quedar demostrat a la batalla de l’Ebre del 217 a.C, on perdé un bon nombre de recursos.

Pel que fa a la cavalleria, la majoria era mercenària i aglutinava un gran nombre d’ètnies diferents. A Ibèria, la cavalleria estava composta per 450 soldats d’origen africà (libiofenices) i libis, 300 ilergets i 1.800 númides. En total es formava un cos de 2.550 homes aproximadament. Pel que fa als ilergets podem dir que constituïen un tipus de cavalleria pesada que també realitzava feines de transport de tropes dins el propi combat. Les seves armes principals eren les javelines de ferro, l’escut i l’espasa.

Els númides eren fonamentals a l’hora de desenvolupar l’estratègia militar cartaginesa i van guanyar molta importància dins l’exèrcit gràcies a les reformes militars d’Amílcar Barca. Són considerats com a cavalleria lleugera i la seva lleialtat serà molt canviant al llarg de la Segona Guerra Púnica. Pel que fa a la infanteria, trobem que el conjunt de tropes de línia de l’exèrcit que defensa Ibèria està format per uns 12.000 soldats africans i 300 lígurs contractats com a mercenaris professionals.

Pel que fa a les tropes auxiliars, trobem 500 unitats de foners balears contractats amb la funció d’esdevenir tiradors selectes contra punts concrets de les tropes enemigues. També tenim constància d’una reserva de 21 elefants de petita mesura portats de la zona del nord d’Àfrica.

L’anàlisi d’aquestes dades ens permet afirmar que l’exèrcit cartaginès que s’encarregava de dominar Ibèria i assegurar la seva lleialtat envers Cartago és aproximadament de 14.550 homes, més les tropes que dominen les ciutats i amb una poderosa cavalleria. Tot i la quantitat de recursos i forces que hem anomenat, cal dir que quan va arribar l’hora de defensar Ibèria de les legions romanes es va veure que eren totalment incapaços de fer front amb efectivitat als atacs romans. De fet, les desfetes cartagineses contra Cneu Escipió a la ciutat de Cissa van provocar que aquest exèrcit quedés notablement debilitat i que el Senat cartaginès hagués d’enviar recursos per fer front al poder de Roma (no obstant, l’ajuda vinguda d’Àfrica va ser molt minsa i es van haver d’utilitzar sistemes de reclutament massiu d’ibers). Asdrúbal va posar en marxa tots els mitjans possibles per reforçar el sistema defensiu cartaginès a Ibèria de quatre maneres diferents. En primer lloc va fer ús de reclutes regulars mercenaris de la península i d’altres territoris sota control de Cartago; en segon lloc va fer incorporacions massives de pobles indígenes aliats o sotmesos a l’exèrcit cartaginès. També es van incorporar tropes autònomes de defensa a les ciutats púniques i en darrer lloc es van integrar nous exèrcits i naus enviades oficialment per Cartago.

 

falange-grega
Formació atacant de la falange grega. Font: Vikipèdia

L’exèrcit d’Anníbal com un cas particular:

Cal dir que el model d’exèrcit cartaginès no va ser sempre uniforme i particularment va variar molt durant l’etapa en la qual Anníbal Barca va controlar el seu exèrcit particular per sotmetre a Roma. El nou model d’exèrcit que va promoure va abandonar la falange cartaginesa impulsada pel seu pare per adoptar una estructura menor d’agrupament d’unitats que tenia semblances amb el manípul romà. No obstant, si bé el seu armament i estructura en unitats no era de tipus hel·lenístic, les seves tàctiques encara conservaven el model d’origen grec. A més, si bé els ibers no van ser tropes especialment lleials als generals cartaginesos que van romandre a Ibèria, sí que van ser extremadament fidels a Anníbal i molts d’ells van formar part de l’última línia d’infanteria que va resistir amb el seu general a la batalla de Zama, la batalla que donaria fi a la Segona Guerra Púnica.

El reclutament de mercenaris ibers per a Cartago:

Els mercenaris ibers van ser una base molt important per als exèrcits de Cartago, si bé són majoritàriament coneguts per la seva marxa cap a Itàlia amb l’exèrcit d’Anníbal la seva presència dins els exèrcits de Cartago ja era documentada des de diversos segles abans, quan a la batalla d’Himera del 480 a.C van ser fonamentals per ajudar als combatents púnics en la seva lluita contra els grecs. Això ens permet afirmar que els reclutaments començarien a tenir lloc cap al segle V a.C i amb el motiu de les guerres greco-púniques que s’estaven desenvolupant a l’illa de Sicília. Les fonts ens informen que a partir del 480 a.C els reclutes ibers van tenir cada cop més presència en els contingents cartaginesos i es fa esment al fet que durant la destrucció de la població siciliana de Seliunte els contingents ibers van tenir una importància gens menyspreable.

En finalitzar les campanyes sicilianes no hi ha notícies de nous reclutaments de tropes ibers fins al 397 a.C i no tornen a incrementar-se de forma significativa fins als conflictes a Sicília contra Timoleó l’any 374 a.C. No obstant, aquesta contractació de mercenaris ibers durant les guerres greco-púniques no serà ni molt menys tan decisiu com el que es produirà durant la Primera i la Segona Guerra Púnica.

El veritable procés d’allistament massiu de tropes ibèriques només es produirà a partir de l’arribada dels cartaginesos a la Península Ibèrica. Aquest procés de reclutament permet veure el creixent poder polític que adquiriran els cartaginesos amb l’arribada al sud peninsular, atrets pels seus recursos econòmics. El poder i la influència sobre territori iber per part de Cartago començaran a fer-se notar de forma important a partir del segle IV a.C., i tindran lloc gràcies a l’hegemonia mercantil que exerceixen els cartaginesos sobre les poblacions ibèriques ja sigui per les delegacions diplomàtiques i comercials com per les accions militars i de coacció sobre la població local. D’aquesta manera s’assegurava el control dels recursos del sud de la península fins hi tot abans de l’arribada dels bàrquides a la península, per tant hem d’entendre que també tindrien una major capacitat de reclutar ibers.

Els territoris controlats de forma més eficaç pels cartaginesos a Ibèria s’estenien entre la desembocadura del Guadiana, passant per Sierra Morena i arribant al rerepaís pel Guadiana i el Tajo fins a acabar connectant amb el riu Ebre. En aquest territori els principals pobles que van quedar sota la seva esfera d’influència van ser els turdetans i els bastetans. Gràcies a aquest major control sobre el territori, les tropes d’Ibèria tindran un pes significatiu a les campanyes sobre territori enemic, com ara a la Segona Guerra Púnica. Si bé podem veure com en aquest moment hi ha un major nombre de reclutaments, aquest procés de lleva de la població ibèrica augmenta exponencialment en el moment en què els bàrquides fan de la Península Ibèrica el seu bastió principal per enriquir-se i augmentar els exèrcits de Cartago.

No obstant, la veritable arribada dels cartaginesos a Ibèria i, per tant, els inicis de la major etapa de reclutament es van produir després de la pau de Lutaci. A causa de l’entrega de Sicília i la posterior pèrdua de Còrsega i Sardenya a mans de Roma, juntament amb les compensacions de guerra a pagar als romans, els cartaginesos van decidir endinsar-se en una campanya per dominar el sud de la Península Ibèrica, extremadament rica per les seves mines de plata.

Per portar endavant aquesta política de dominació i d’enrolament de tropes mercenàries utilitzarien sistemes coercitius: utilitzar presoners de guerra ibers a l’exèrcit i promoure casaments dels caps militars cartaginesos amb princeses ibers per guanyar-se el favor de les poblacions locals. Podem veure una mostra d’aquest sistema coercitiu en el moment en que Anníbal fa un intercanvi de tropes africanes amb ibèriques per assegurar la defensa d’Hispània mentre ell marxa a Itàlia. Cal dir que a partir de l’any 209 a.C la major part dels exèrcits cartaginesos que encara operaven a Hispània estaven formats en gran part per tropes ibèriques i pràcticament no hi havia africans d’origen cartaginès enquadrats en aquests exèrcits a causa de les reticències del Senat cartaginès a reduir el nombre d’efectius que defensaven Cartago. Aquest procés de reclutament massiu va ser especialment important després de la batalla d’Ilipa al 206 a.C, en la qual l’exèrcit romà comandat per Publi Corneli Escipió es va fer amb la victòria. No obstant, aquestes tropes reclutades de forma sobtada no van romandre lleials a Cartago i es va produir la conquesta final de la Península Ibérica pels romans poc temps després.

Sabem que entre bona part dels pobles del sud de la Península Ibèrica es va aportar un notable nombre de mercenaris per als exèrcits de Cartago, però tenim informacions que aquests soldats van tenir una lleialtat molt dubtosa respecte als seus comandants i que el seu compromís en el camp de batalla estava directament vinculat amb les perspectives de victòria i del destí conjunt de la guerra. En molts casos, els mercenaris ibers no es reclutaven de forma individual, sinó que se seguia un patró de contractació de grans grups enviant grans quantitats de diners a determinades poblacions. Durant la seva estada a Ibèria, els cartaginesos van desenvolupar sistemes eficients per aconseguir mercenaris, principalment treballar amb les poblacions d’Ibèria amb un cos de comissaris de reclutament que eren enviats per tot el territori a la recerca de soldats i d’oficials professionals. De fet, Magó Barca va desenvolupar aquesta tasca al més alt nivell per bona part de la Península Ibèrica durant gran part de la Segona Guerra Púnica.

Tot i les lleves en massa de població ibèrica, l’actitud despòtica dels generals cartaginesos i la poca habilitat dels africans per fer-se respectar per les tropes peninsulars van provocar que molts pobles ibers es passessin al bàndol romà i que la posició de Cartago a Ibèria fos totalment insostenible des del 206 a.C, moment en què es produeix la batalla d’Ilipa.

Els pobles ibers i la guerra:

Els pobles ibers, considerats pels romans com a pobles bàrbars de la Mediterrània, van tenir un potencial militar molt important i van ser reclutats com a mercenaris tant per l’exèrcit cartaginès com pel romà. No obstant el seu model de fer la guerra era molt peculiar i la seva lleialtat estava molt lligada al seu cap militar per un jurament ritual o per clientelisme. A més, el seu sistema de fer la guerra era molt particular; en paraules del propi historiador Fernando Quesada Sanz podem dir que utilitzen el “warband”, una milícia temporal formada per guerrers ben preparats que porten el lideratge del grup que són acompanyats per altres amb una preparació més minsa i pobrament armats. A l’hora d’entrar directament en combat, els ibers actuaven d’una manera molt específica. Es basaven en la infanteria de doble ús –de línia o lleugera- que combatia en formacions molt tancades i denses que generalment acabava adoptant una forma de cunya i basava la seva efectivitat en un atac inicial molt violent. No obstant, hi havia una notable carència de disciplina i per tant era molt difícil que es recuperés d’un contraatac efectiu o del desordre de la batalla. També tenien contingents de cavalleria que després de carregar contra l’enemic descavalcaven i s’enfrontaven amb la infanteria enemiga juntament amb altres tropes d’infanteria molt lleugera que lluitaven contra els seus enemics amb un ordre de batalla obert mitjançant l’ús de javelines.

No obstant això, cal dir que aquest model de funcionament de les tropes d’origen iber va començar a predominar a partir del segle IV a.C, quan les relacions amb altres indrets del Mediterrani, especialment amb els púnics, els va permetre d’adoptar una nova concepció militar, cada cop més propera al sistema d’exèrcits estables amb una doctrina militar i una forma específica d’operar al camp de batalla. Durant el segle IV a.C els guerrers ibers adquiriran una gran fama per tot el món Mediterrani a causa del seu valor i capacitat combativa en diversos fronts.

A més, durant aquests conflictes van ser capaços d’adaptar les tàctiques de combat en formació tancada, un model de lluita propi dels exèrcits més desenvolupats del moment. Aquesta afirmació ens permet deixar de banda l’antiga concepció que afirma que les tropes ibèriques eren molt individualistes i no sabien lluitar en formació ni seguir les ordres dels oficials en el propi camp de batalla. A més, el conjunt d’ensenyes militars i determinats símbols representats en els escuts dels ibers ens mostra l’elevat nivell d’organització militar interna de la qual disposaven per tal de tenir un bon nivell de coordinació en les batalles, i que tenien prou coneixements bèl·lics per organitzar-se en unitats molt cohesionades. En el moment en què les tropes estaven immerses en la batalla s’utilitzaven instruments i senyals lumínics per indicar els moviments que havien de seguir els soldats durant el combat.

El conjunt de les tropes iberes estaven estructurades seguint subdivisions d’infanteria, infanteria muntada i cavalleria. Fins i tot, pel que fa a la infanteria, podem dir que hi havia una divisió entre infanteria pesada i lleugera. Aquest domini de les diferents formacions de combat va portar a Anníbal a confiar a les tropes ibers mantenir el cos central de l’exèrcit que va enfrontar-se als romans a la batalla de Cannas (216 a.C). Això no obstant, la forma de dirigir la guerra d’Anníbal i els seus desitjos de guanyar per al seu favor els pobles itàlics per acabar amb Roma i amb el model que l’havia sustentada, donarien pas a mantenir les tropes en constants batalles per tota la Campània i això acabaria generant una gran frustració per a les seves tropes. De fet, Titus Livi ens recorda com el comandant Maharbal, després de la batalla de Cannas, va dir-li a Anníbal: “Els deus no han concedit al mateix home totes les seves virtuts. Saps vèncer, Anníbal, però no saps aprofitar-te de la victòria.

No obstant això, la qualitat de les tropes iberes era equiparada pels seus oficials en cap, ja que la mobilització i el comandament de cossos d’exèrcit d’entre 7.500 i 30.000 homes requeria un gran coneixement sobre el desenvolupament d’estratègies militars, de control de les rutes de subministrament i un lideratge prou fort com per mantenir cohesionats a cossos de tropes diferenciades.

batalla-de-zama1
Mural representatiu de la Batalla de Zama, la qual marcaria el final de la Segona Guerra Púnica i es convertiria en la derrota més notable d’Anníbal Barca. Font: Vikipèdia

Conclusions

Si bé els exèrcits de Cartago sempre s’havien vinculat amb les forces mercenàries i en la poca motivació dels ciutadans de participar en els conflictes per defensar la seva “Polis” cartaginesa, ara es pot afirmar amb tota seguretat que durant els segles VI, V i IV a.C, el gruix de les tropes de Cartago eren ciutadans de la pròpia capital i seguien un model de combat basat en la falange hel·lenística. No obstant això, hem de reconèixer que aquest model decau durant el segle IV i ja al segle III a.C els ciutadans cartaginesos no emprenen accions militars fora de territori africà, exceptuant que els més grans generals dels exèrcits de Cartago sí que lideren les expedicions a territoris exteriors, com ara a Ibèria. Serà en aquest moment quan es produeixi un gran auge dels reclutaments de mercenaris.

Amb l’arribada d’Amílcar Barca al sud de la Península Ibèrica podem veure com els exèrcits de Cartago augmentaran notablement les seves files gràcies a l’ús de mercenaris dels diferents pobles que habiten la meitat sud d’Hispània. El reclutament d’ibers no sempre estarà vinculat amb grans pagaments de diners a poblacions indígenes, sinó que en molts casos les poblacions ibèriques seran envaïdes militarment i s’agafaran ostatges per assegurar la fidelitat d’aquells pobles a la causa cartaginesa contra Roma.

Pel que fa als propis exèrcits cartaginesos a Ibèria, podem dir que el seu moment de major esplendor es va produir al 219 a.C, moments abans que Anníbal ataqués Sagunt i s’iniciés la Segona Guerra Púnica. Va ser en aquest moment quan Cartago va controlar un major nombre de tropes a Ibèria, uns 14.450 soldats en total sense contar l’exèrcit d’Anníbal que anava cap a Itàlia. Si bé en aquests moments les tropes iberes van resultar decisives a l’hora de constituir els exèrcits, encara van tenir un major pes després de la desfeta de Cissa, quan els exèrcits de Cartago van estar a punt de ser derrotats i es van dur a terme lleves massives. En aquest moment els ibers van fluctuar entre els exèrcits romans i púnics per finalment acabar vinculats majoritàriament a Roma, ja que estaven segurs que seria la guanyadora de la guerra.

Puc afirmar que si bé els exèrcits de Cartago a Hispània gaudien d’un gran poder militar i eren capaços d’enfrontar a les legions romanes, en cap moment haurien pogut guanyar en els camps de batalla si no hagués estat pels contingents de milers d’ibers i celtibers que van donar un suport decisiu a les batalles contra els enemics romans. Els pobles del sud de la península dominaven i coneixien amb certa profunditat les tàctiques militars fonamentals per triomfar en les batalles contra exèrcits com els de Cartago i Roma i van esdevenir uns soldats fonamentals per ambdós bàndols.

 

Read More

Un nou projecte

La relació entre el Rei Joan Carles I i Adolfo Suárez constitueix un dels punts bàsics d’aquest article, ja que segons tots els autors consultats i el material publicat fins l’actualitat, el monarca jugarà una influència decisiva sobre el president Suárez des de que li entregarà la seva confiança després de la dimissió d’Arias Navarro l’1 de juliol del 1976 fins pocs mesos abans del cop d’Estat.

Els inicis de l’amistat entre el monarca i el líder d’UCD tenen els seus orígens quan Adolfo Suárez era governador civil de Segòvia. Aquest va ser el moment a partir del qual van començar  a tenir una relació més estreta, però la seva amistat encara va anar en major augment quan Suárez va ser nomenat director general de Radio Televisión Española i va ajudar notablement a millorar la imatge de l’encara príncep d’Espanya en els informatius del telenotícies. Segons les pròpies paraules de Joan Carles I en l’obra escrita per José Luis de Vilallonga, el jove monarca va escollir Suárez per substituir Arias Navarro per la seva joventut i modernitat, a més de ser un home del franquisme, cosa que tranquil·litzaria als sectors més franquistes de la societat i de l’exèrcit. No obstant, aquest suport polític de tan alt nivell no era suficient per iniciar el procés “dirigit” de la Transició, ja que calia convèncer els alts poders financers de l’Estat que era necessari disposar d’un partit de centre-dreta que pogués fer front als nous reptes polítics que generarien les tensions socials i la legalització dels partits d’esquerra. Tot apuntava que la UCD seria el bastió d’aquest projecte de canvi que els poders de l’Estat tant desitjaven i Adolfo Suárez semblava la garantia que necessitaven per tirar endavant aquesta iniciativa.

El President Suárez va haver de fer front a gran nombre d’entrebancs dins els seu propi partit que van acabar per debilitar el seu prestigi i el suport electoral a la UCD.
El President Suárez va haver de fer front a gran nombre d’entrebancs dins els seu propi partit que van acabar per debilitar el seu prestigi i el suport electoral a la UCD.

El suport de Joan Carles I a la causa de Suárez va anar molt més enllà del recolzament polític, ja que el monarca es va posar en contacte amb l’Iran i l’Aràbia Saudita per aconseguir centenars de milions de dòlars i garantir d’aquesta forma que el partit UCD tingués una molt bona posició de sortida als comicis que ben aviat se celebrarien. No obstant, aquest aspecte referent al finançament del projecte liderat per Suárez ens permet veure com no tots els poders de l’Estat –especialment els econòmics i financers- estaven d’acord a recolzar aquest “model” de Transició a la democràcia, ja que autors com Jesús Palacios y Javier Cercas asseguren que un gran nombre de poderosos banquers van negar-se a finançar el líder d’UCD, especialment després de les eleccions del juny de 1977, ja que consideraven que no seguia els seus designis i que era necessari donar suport a una dreta més reaccionària, com la de Manuel Fraga.

Aquestes informacions ens poden dur a pensar que en tot cas el veritable pilar que ajudaria a mantenir ferm el projecte d’Adolfo Suárez era el suport que brindava el monarca al jove de Cebreros. En aquest cas ens hem de preguntar: quan es va espatllar aquesta relació? La resposta a aquesta pregunta encara no es pot donar amb tota certesa a falta que més documents i fonts siguin desclassificades, però autors com l’anteriorment anomenat Jesús Palacios asseguren que l’any 1978 començaria a esfondrar-se lentament l’amistat que havia unit aquestes dues grans personalitats polítiques, ja que el Rei es va sentir ofès per la considerable pèrdua de poders de la Corona a causa de la promulgació de la nova Constitució. A més, les diferents fonts consultades afirmen que després de la notable victòria electoral que va aconseguir la UCD el 1979, Adolfo Suárez va considerar que la seva legitimitat per controlar l’executiu ja no depenia del favor del monarca, sinó de la confiança que li havien entregat els votants a les urnes, cosa que no va agradar gens a les elits estatals que confiaven poder dirigir tots els seus passos al llarg del camí de la Transició.

D’altra banda, el propi Joan Carles I diu en la seva biografia que quan Suárez va perdre el favor del seu propi partit –especialment a partir de 1980– i va començar a ser menystingut per importants sectors de la societat i de l’exèrcit, el monarca va decidir no intervenir en favor seu i va deixar que el president esgotés totes les vies per continuar el seu mandat. L’única veu discordant en la teoria que s’ha presentat a les línies superiors la posa el famós hispanista Paul Preston que considera que va ser el propi Suárez, a partir de les successives crisis internes que vivia la seva formació política, que va decidir allunyar-se de la Corona per no afectar el seu prestigi i que el conjunt del poble la seguís considerant una institució neutral i un pilar de la nova democràcia.  

Més enllà d’aquests debats plantejats entre els autors esmentats podem concloure que a inicis del 1980 les relacions entre la Corona i el president del govern eren notablement tenses i autors com Pardo Zancada –militar que va tenir un paper destacat en el fracassat cop d’Estat– recorden que Suárez va tenir especial interès en informar altres persones, com ara Sabino Fernández Campo, de la seva intenció de dimitir per tal que el Rei no digués que havia estat ell qui l’havia forçat a renunciar al càrrec. En clara oposició a aquesta visió dels fets, Fernando Ónega assegura que el veritable desestabilitzador en les relacions Monarquia-Suárez van ser els alts oficials de l’exèrcit contraris al cap de govern i al seu home de confiança Manuel Gutiérrez Mellado.

Les relacions amb les Forces Armades

Cal tenir en compte que les Forces Armades es consideraven en bona mesura fidels i hereves de l’obra de Franco i sentien un gran respecte pel Rei perquè en el testament polític del dictador hi figurava que l’exèrcit en bloc s’havia de mantenir fidel a Joan Carles I com ho havia estat amb ell mateix. Aquest pensament franquista que hi havia a bona part de l’exèrcit, a excepció de la UMD, es va manifestar fortament en contra de les mesures democratitzadores impulsades per Suárez. Així, l’exèrcit va convertir-se en el principal conspirador per derrocar el president del govern i allunyar la UCD del poder; fins i tot més que els poders fàctics de l’Estat. Alguns historiadors, especialment Paul Preston, fan referència al fet que, en tot moment, el jove monarca va intentar calmar els ànims dins les files de l’exèrcit i afavorir al màxim el procés de la Transició tal com el tenia ideat Adolfo Suárez. Segons l’hispanista anglès, Joan Carles I va dialogar en nombroses ocasions amb els caps de l’exèrcit i va protegir Gutiérrez Mellado, que era considerat un traïdor per bona part de la jerarquia militar.

23f-tejero-bosh-armada
Antonio Tejero, Jaime Milans del Bosch i Alfonso Armada van representar a la elit colpista encarregada de dur a terme el cop d’Estat durant el 23-F.

La Corona era conscient que el punt d’inflexió que va situar les Forces Armades contra el procés democràtic va ser la legalització del PCE, juntament amb l’intent de rellevar els oficials més reaccionaris i contraris a la inclusió dels comunistes al joc democràtic. Respecte al procés de legalització del PCE, hi ha un debat intens en les obres tractades sobre qui va tenir la iniciativa de tirar endavant el projecte de legalització. En el cas de Fernando Ónega, assegura que la veritable iniciativa va venir de la mà del president Suárez i en el cas de José Luis de Vilallonga trobem que és el Rei qui teòricament fa un major esforç per integrar al PCE al joc polític democràtic. Tot i així, en el cas d’aquesta darrera obra, el Rei recorda que allò que més el preocupava era que els militars poguessin sentir-se ofesos, ja que creia que podria ser el veritable desestabilitzador de la democràcia i podria posar en perill la Transició.

Hi ha unanimitat en les obres consultades que un dels punts més crítics entre la relació d’Adolfo Suárez amb la jerarquia militar es va produir quan el cap de govern, juntament amb Gutiérrez Mellado, va prometre als líders de les Forces Armades que el ventall polític aniria des de la dreta fins l’esquerra moderada, situant el límit al PSOE i impedint que el PCE es pogués presentar a les eleccions. Va ser en aquest moment que semblà que la relació entre el president d’UCD i els militars podria millorar notablement, ja que en acabar la reunió on va assegurar als militars que no legalitzaria el Partit Comunista, alguns generals van començar a aplaudir-lo i es va sentir un sonor ¡Viva la madre que te parió! pronunciat pel general Prada Canillas. Només uns mesos després, els mateixos homes que l’havien encoratjat durant aquella reunió es convertirien en els seus pitjors enemics. Un d’aquests militars favorables al cop d’Estat, Pardo Zancada, convençut de la participació directa del Rei en el 23-F, recorda una frase apareguda únicament a la versió francesa de Le Roi, la ja citada obra de José Luis de Vilallonga, en la qual el monarca afirma sentir-se traït per Armada. A més, aprofita per recordar a la seva obra 23-F: la pieza que falta que cap integrant de l’elit militar que va preparar el cop d’Estat s’hauria posat en marxa si no haguessin estat plenament convençuts que el monarca hi estava d’acord. No obstant, la rèplica a aquestes afirmacions per part de Joan Carles I vénen a afirmar que si la Corona es va reunir tantes vegades amb l’estament militar no va ser per donar suport al seu projecte, sinó per convèncer els alts oficials de les Forces Armades que era totalment necessari donar suport a la Transició i que en cap cas els “vencedors de la Guerra Civil” serien els derrotats de la democràcia.

El CESID, els tècnics del cop d’Estat

Cal tenir present que la gran mobilització de recursos i l’extensa planificació que requereix un cop d’Estat necessita un gran aparell d’intel·ligència que coordini totes les forces de les quals es disposen per tal que el cop no fracassi. Tota la bibliografia consultada –amb l’excepció del llibre de José Luis de Vilallonga– fa nombroses referències a la importància cabdal que va tenir el CESID i el comandant José Luis Cortina, cap de la unitat d’operacions especials d’aquesta organització. El seu paper va ser rellevant en la preparació del cop d’Estat i especialment a l’hora de contactar amb els principals dirigents de l’intent colpista per tal de coordinar els recursos i les forces tant de els agrupacions polítiques, com de la Casa del Rei i de l’estament militar. Cal fer èmfasi en el fet que el comandant Cortina va afirmar en públic, davant d’alguns dels seus homes, que el servei que feia el CESID a l’Estat era veritablement important i imprescindible, que ells eren el veritable Estat i que si volien canviar el destí polític d’Espanya estava a les seves mans de fer-ho.

És especialment revelador tenir en compte que durant el judici del 23-F només es va encausar a dos membres del CESID: el comandant José Luis Cortina i el capità Vicente Gómez Iglesias, subordinat de Cortina. El comandant va ser absolt, però el capità va ser condemnat. En acabar el judici es va concloure que el CESID, com a institució, no va participar al cop i que només ho van fer per voluntat pròpia alguns dels seus membres, cosa que demostra que aquesta organització, encarregada de la vigilància de l’Estat i d’operacions d’intel·ligència, era veritablement incompetent o es va voler amagar la seva tasca. És important remarcar que el CESID tenia constància que hi havia diverses operacions en marxa contra Adolfo Suárez, que d’alguna forma acabarien desembocant en el cop d’Estat del 23 de febrer del 1981 i, al meu entendre encara més important, que des de la direcció del CESID s’havia informat al govern durant el mes de novembre de 1980 que hi havia diverses operacions colpistes en marxa a partir d’un document anomenat Panorama de las operaciones en marcha.

Les motivacions del cop d’Estat

No només els poders fàctics de l’Estat i la jerarquia militar estava decidida a dur a terme un cop d’Estat, ja que hi ha constància de nombrosos interessos polítics darrera d’aquesta gran operació que havia de ser el 23-F. Alguns partits polítics, com ara el PSOE consideraven que potser no podrien accedir al poder si no era obligant Suárez a abandonar el govern, Alianza Popular no comptava amb un suport social majoritari per aconseguir el poder hegemònic de la dreta i dins la pròpia UCD hi havia sensibilitats polítiques i ideològiques molt diferents; alguns sectors eren socialdemòcrates propers al PSOE i d’altres estaven més escorats a la dreta, cosa que deixava Suárez sostingut únicament pels seus homes de confiança –els anomenats fontaneros– i uns electors que cada cop desconfiaven més d’ell. Això ens permet observar com els poders fàctics de l’Estat, amb el suport de nombrosos dirigents polítics de grans partits d’àmbit estatal i un gran nombre de vells militars nostàlgics del franquisme, constituïen una gran força que pretenia fer front al govern de Suárez i propiciar la seva caiguda.

suarez-y-el-rey
La relació entre el monarca i Adolfo Suárez va ser molt positiva durant els primers anys de la Transició. Moments en que semblava que el líder d’UCD podria complir amb les expectatives que els poders fàctics de l’Estat tenien.

També hi ha un altre tema cabdal, especialment pel que fa a les relacions d’Espanya amb altres països del bloc occidental i en especial amb els Estats Units. Cal tenir en compte que l’administració Reagan va veure molt negativament que Espanya es distanciés del Bloc Occidental i que el president Suárez enviés un observador oficial a la Conferència de Països No Alineats. A més, el Secretari d’Estat nord-americà Alexander Haig no va condemnar el cop d’Estat en cap moment i es va declarar que eren assumptes interns de l’Estat espanyol.

El control del periodisme i de l’opinió pública

En el conjunt de les publicacions que analitzen el cop d’Estat del 23-F trobem que es dóna un paper força rellevant a com va actuar el periodisme en relació a l’administració Suárez i amb el tractament del cop d’Estat. Es pot arribar a la conclusió que el periodisme, en termes generals, va ser un enemic del projecte suarista, ja que des de pràcticament tots el rotatius es criticava la gestió d’UCD, si bé és cert que El Alcázar i l’ABC eren especialment combatius. Va ser a partir del 1980 quan la premsa es va sentir veritablement desplaçada per part del govern i es va començar a atacar constantment el cap de govern assegurant que la crisi que vivia l’Espanya del moment era culpa seva. Editorials com Grupo 16 van iniciar una forta campanya de desprestigi contra el líder d’UCD i rotatius com el conservador ABC afirmaven públicament en les seves editorials que probablement seria necessari formar un nou govern presidit per un militar.

Aquest conjunt de fets semblaven preparar a l’opinió pública per als canvis que s’havien de produir a partir del 23-F i on l’eix central de l’operació es trobava en generar un nou govern presidit per un militar de la confiança del monarca que derogués aspectes de la nova Constitució que no eren vistos amb bons ulls ni per la monarquia ni pel conjunt dels poders fàctics i militars de l’Estat.

Conclusions

Podem observar com el cop d’Estat està estretament condicionat per la simpatia –o la capacitat de satisfer les demandes– del president Adolfo Suárez amb els alts poders de l’Estat, ja que quan el líder d’UCD va decidir fer una política “pròpia” i cada cop més allunyada dels poders que l’havien alçat a l’alta política a partir del 1976 es van anar succeint mostres més evidents de desafecció amb la seva forma de governar.

Després de la dimissió d’Arias Navarro, el president Suárez gaudia de la simpatia del Rei, qui li va aconseguir una notable quantitat de milions de dòlars per finançar al seu partit, ja que considerava que l’èxit electoral de la UCD era positiu per la Corona i per la Transició; tot va canviar a partir dels inicis del 1977 –data en la que coincideixen els autors analitzats– especialment a partir de la legalització del PCE i de la deriva reformista del govern de la UCD que desagradava als sectors més conservadors de l’Estat i especialment a les Forces Armades, que se sentien traïdes i enganyades per Suárez. Aquest fet, juntament amb el procés autonòmic i la reducció de poders a la qual es veia sotmesa la Corona a causa de la nova Constitució, va provocar que tant els sectors econòmics com l’Exèrcit i el monarca es posicionessin progressivament en contra del President Suárez i decidissin anar en contra seva.

el-juicio-del-23-f
El judici al 23-F. Un judici que hauria pogut tenir centenars de persones i de tropa militar encausades només va jutjar a una elit molt reduïda d’oficials.

Tot i així, el veritable trencament entre el Rei i Suárez es va produir de forma definitiva al 1979, quan el president va guanyar unes noves eleccions i va considerar que el seu poder ja no venia del favor del Rei, sinó de la voluntat popular expressada a les urnes i que, per tant, era lliure de realitzar el seu programa polític sense lligams. La conjura definitiva de tots aquests poders contra el líder d’UCD es va produir durant l’any 1980, just quan les operacions colpistes van arribar al seu zenit i quan es va començar a parlar seriosament, especialment entre Armada i líders del CESID de renom com José Luis Cortina, que el monarca podria donar la seva benedicció a un cop d’Estat incruent on es produís un canvi de govern per tal de redreçar el procés democràtic cap a un projecte menys reformista on l’exèrcit recuperés gran part del poder perdut després de la mort de Franco.

Totes les fonts consultades, inclosa la de José Luis de Vilallonga, on Joan Carles I explica la seva versió dels fets, deixen entreveure que el monarca va tenir consciència –no sabem amb exactitud fins a quin punt– que hi havia un operatiu en marxa per debilitar la democràcia i canviar el procés de la Transició. Tot i així, el 23-F encara ens aporta més preguntes que respostes, unes preguntes a les quals no podem donar resposta perquè encara hi ha un gran nombre de documents classificats, que no han vist la llum i que podrien donar-nos respostes sobre la preparació i desarticulació de l’intent de cop d’Estat.

Read More