L’Europa del segle XVI va estar plena de canvis polítics, econòmics i religiosos. En aquest convuls context, Anglaterra es va veure immersa en grans batalles ideològiques i disputes religioses. El paper que tingué Maria I d’Anglaterra, dona ferventment catòlica, dins d’aquestes transformacions va fer que passés a ser recordada per la historiografia sota el pseudònim de bloody Mary per les seves violentes accions contra els protestants dins d’un regne anglès partidari, cada cop més, de la nova Església anglicana.
Maria I d’Anglaterra, la primera reina d’Anglaterra
El 18 de febrer de 1516 naixé Maria Tudor, la primera dona regnant d’Anglaterra. Filla del rei Enric VIII (1491-1536) i la reina Caterina d’Aragó (1485-1536) –filla dels Reis Catòlics, uns dels monarques més influents del segle XV–, la vida de Maria va estar marcada des de la seva infància per la fe catòlica que professava la seva mare. La decisió d’Eric VIII de trencar amb l’Església de Roma i esdevenir un poder suprem amb una nova doctrina, organitzant la religió al voltant de l’anomenada Església anglicana a través de l’Acte de Supremacia de 1534, va provocar el tancament de monestirs catòlics, la venda de terres de l’Església i el saqueig i crema de relíquies de sants i joies de les diferents tombes sagrades.
Enric VIII decidí trencar el seu matrimoni amb Caterina d’Aragó i contraure matrimoni amb Anna Bolena (1501-1536), amb qui tindria a la futura Isabel I. Aquest fet sumat a l’ascens de l’anglicanisme al país posicionà a Maria dins la fe catòlica que defensarà al llarg del seu regnat, ja que mai havia coincidit amb el seu pare en abandonar el mandat de Roma en l’aspecte religiós. Això feu que Enric alcés a Isabel sobre Maria, qui quedà repudiada en considerar-la il·legítima per haver nascut dins d’un matrimoni catòlic.
El 1547, la mort del rei donà pas a un moment d’incertesa a l’hora de nomenar a un nou monarca. La predilecció catòlica que professava Maria va fer que s’optés per posar al tron a l’únic fill baró, Eduard VI (1537-1553), qui tingué un breu regnat dominat per l’avanç protestant al país i en les estructures de l’Església. Encara que els consellers protestants d’Eduard VI varen prohibir els llibres d’oració catòlics, imposant el Prayer Book –el llibre d’oració comú–, i van proscriure la missa tradicional catòlica, Maria no va desistir de la seva fe i participà de la missa, negant-se a renunciar a la seva religió catòlica.
A la mort del nou rei s’obrí un nou plantejament per l’herència al tron. El testament que deixà Enric VIII situava dins la línia de successió a Jane Grey (1537-1554), neboda del rei i fervent protestant. D’acord amb aquest testament, Eduard VI, assessorat pels seus consellers, desheretà a Maria i Isabel per assegurar la continuació de les seves reformes, cedint el tron a Lady Grey qui es convertí en reina de facto. El seu breu regnat va fer que passés a ser coneguda com “la reina dels nou dies”, ja que fou deposada dies després de la seva coronació a conseqüència d’un aixecament popular a East Anglia que entronitzà a Maria I com a reina d’Anglaterra i Irlanda el 1553.
Maria i Felip, el matrimoni contra el protestantisme
En una Europa trencada per la religió, Espanya es postulava com un Imperi indiscutible. L’Imperi de Carles I (1500-1558) i la monarquia hispànica de Felip II (1527-1598) sempre havien sigut bones opcions per a generar una aliança catòlica ferma contra el protestantisme cada cop més present a Europa. Aquesta aliança pretenia assegurar, sense èxit pel fet que no van aconseguir engendrar un hereu, una descendència catòlica per al tron d’Anglaterra evitant així que aquest fos heretat per Isabel, de caràcter protestant. Fou l’emperador Carles I qui posà sobre la taula la proposta de matrimoni entre el seu fill Felip i Maria. El setembre de 1553 es signà l’enllaç que es duria a terme tan sols un any després, el juliol de 1554. La política religiosa que pretenia portar a terme Maria es va veure recolzada per la influència espanyola com un dels baluards catòlics més poderosos de l’Europa del moment.
La unió dinàstica entre els Tudor i els Habsburg tenia com a finalitat, no només imposar el poder espanyol a l’illa, sinó assegurar la confessió cristiana en una Anglaterra cada cop més dividida en el plànol religiós. La política religiosa iniciada per Maria es va veure rellançada amb la incorporació de la corona espanyola al tron anglès, i els estatuts signats durant el període matrimonial varen suposar la reorganització de l’Església catòlica a Anglaterra.
Les restrictives polítiques religioses imposades per la reina varen venir acompanyades del creixent odi pel suport del monarca espanyol a les dites polítiques, ja que l’estímul que rebé Maria enfront dels protestants per part dels confessors del monarca espanyol foren considerables. Entre ells, es van editar dos llibres metòdics sobre la teoria i la pràctica de la persecució dels heretges per part del conseller de Felip, Alfons de Castro (1495-1558), fortament rebutjats per la població anglesa protestant.
El retorn al catolicisme
L’Anglaterra catòlica va rebre a Maria com a hereva legítima de la corona i la salvadora de la religió catòlica sobre allò que representava la seva germana Isabel, qui mostrava de forma oberta la seva simpatia cap al protestantisme i l’Església anglicana. El poble catòlic, que encara representava la majoria a Anglaterra, els comuns i l’alta i baixa noblesa, van veure a la nova reina com una oportunitat per fer ressorgir el catolicisme i imposar-se al protestantisme que avançava, no només a Anglaterra, sinó a tota Europa. A la seva arribada al tron, una formació completa d’uns 30.000 homes formà un exèrcit decidit a defensar a la reina en la seva gesta de retornar l’Església i la fe catòlica.
La seva política religiosa es va centrar en restablir el catolicisme i la fidelitat al Papat, imposant el reconeixement del papa com a cap suprem de l’Església a Anglaterra, trencant així amb les lleis imposades pel seu pare. Encara que les seves polítiques varen ser dirigides a frenar aquest avanç protestant al país, al seu ascens al tron va emetre un edicte a través del qual deixava als súbdits d’Anglaterra professar lliurement la seva fe sense l’obligatorietat de professar la religió catòlica, advocant per la comprensió i la tolerància. Això canvià quan els atacs protestants, concentrats principalment de Londres, varen fer que Maria imposés una política restrictiva d’obediència a l’autoritat catòlica. En tot aquest procés, el paper que tindrà Felip II d’Espanya serà essencial a l’hora de frenar l’avanç protestant al país.
El 1553, Maria va donar un gir a la seva política religiosa promulgant el First Statute of Repeal, que pretenia restaurar la situació prèvia a la ruptura amb Roma, derogant la legislació religiosa aprovada sota el regnat d’Eduard VI i que imposava el protestantisme al país. Rere el matrimoni amb Felip, es va promulgar un Second Statute of Repeal (1555) a través del qual quedaven derogats els estatuts i la legislació aprovada contra l’autoritat papal imposada per Enric VIII des de 1529. La reorganització de l’Església catòlica a Anglaterra va suposar la censura de llibres considerats herètics per la seva naturalesa protestant, l’execució dels considerats heretges de la religió catòlica i la instauració d’un nou catecisme. Amb tot això, Maria va eliminar la supremacia que tenia la corona sobre l’Església anglicana, imposada per Enric VIII després de la seva ruptura amb Roma.
El restabliment de la missa i els sagraments catòlics van comptar amb el treball desenvolupat pel cardenal Reginald Pole (1500-1558), qui va mantenir un estret contacte amb el papa Juli III per tornar a una submissió d’Anglaterra enfront del Papat, rebent el títol de Legat Papal. El renaixement catòlic al país semblava haver-se imposat sobre la doctrina anglicana i s’inicià una persecució religiosa encapçalada pel mateix Reginald Pole, sota l’acceptació de Maria, contra les minories protestants del país.
La persecució religiosa
Mesos després de la coronació de la reina i a conseqüència de la preocupació sorgida pel matrimoni entre Maria i Felip –vist com l’inici de la restauració del catolicisme a Anglaterra– sorgí una revolta. L’anomenada ‘Revolta de Wyatt’, encapçalada per sir Thomas Wyatt el Jove (1521-1554), pretenia acabar amb el matrimoni entre Maria I i Felip II, ja que l’enllaç representava una amenaça estrangera en entrarla casa dels Habsburg dins la monarquia anglesa, i enderrocar a Maria en favor d’Isabel. El fracàs de la revolta comportà l’execució del mateix Wyatt i la decapitació de Lady Grey, així com la sospita que Isabel estigués implicada en l’intent d’enderrocar a la reina Maria. Les sospites de la reina no van poder provar la implicació d’Isabel en la revolta, però sí que van fer empresonar-la a la Torre de Londres i, posteriorment, quedà custodiada en arrest domiciliari a Woodstock.
Aquesta primera hostilitat cap a la reina vingué continuada per una gran oposició sorgida per la derogació de les lleis establertes en temps d’Eduard VI, restaurant l’obediència a Roma, retornant les terres monàstiques venudes i tornant a imposar el llatí com a llengua de la missa. La posició religiosa que ara adoptà Anglaterra aixecà als protestants del país contra les noves polítiques religioses que comptaven amb el suport del Parlament, qui aprovà les lleis d’heretgia de l’edat mitjana que ara tornaven a entrar en vigor. Com a conseqüència, la Torre de Londres s’omplí de presoners que professaven el protestantisme de forma oberta o que anaven en contra del règim catòlic imposat. El 1555 les heretgies varen començar a ser reprimides i castigades amb l’execució de protestants. Encara que tothom podia patir la repressió, Maria es va acarnissar amb nobles i arquebisbes pel poder que representaven dins la cort i l’Església a Anglaterra. En només tres anys (1555-1558) van ser condemnats acusats d’heretgia uns 280 homes i dones, sense ser aquest número una xifra precisa de les execucions dutes a terme durant aquest període.
Amb tot, Maria no va obrar sola. Aviat els funcionaris de la cort anglesa van actuar sota les ordres de la reina que obligà a empresonar als protestants més influents del país, veus que s’alçaven sobre el poble anglès per inspirar d’altres contra la religió catòlica. Aquests protestants es van veure obligats a retractar-se, adjurar de la seva fe protestant i considerar-la una heretgia, redimint el seu pecat. Els protestants més fervents, creients defensors de la fe anglicana, no van cedir davant la reina. Entre les seves primeres víctimes foren condemnats a la foguera els protestants i reformadors John Hooper –arquebisbe de Gloucester–, Nicholas Ridley –arquebisbe de Londres– i Hugh Latimer –arquebisbe de Worcester–.
Entre tots, destacà Thomas Cranmer (1489-1556) –arquebisbe de Canterbury abans de ser Pole nomenat en el mateix càrrec –qui, encara que es retractà i renuncià al protestantisme per acollir de nou el catolicisme, no va aconseguir el perdó de la reina al ser un dels reformadors més destacats de la Reforma anglicana –va ser nomenat primat de l’Església d’Anglaterra per Enric VIII–, i un dels artífexs del divorci entre Enric VIII i Caterina d’Aragó.
Bloody Mary: la construcció del mite
Després de la mort de Maria I, el novembre de 1558, els protestants començaren a escriure els actes de la reina durant el seu regnat. El 1563, l’impressor protestant John Day publicà “El llibre dels màrtirs” o “Fets i Monuments”. Escrit per John Foxe (1516-1587), protestant exiliat durant el regnat de Maria, el dit llibre fa una exhaustiva descripció de les persecucions protestants i altres grups cristians minoritaris, considerats precursors de la Reforma Protestant i, d’aquesta manera, de l’Església anglicana. Encara que l’obra fa un recorregut per la història, tractant els primers màrtirs cristians en època medieval i els regnats d’Enric VIII i Eduard VI, Foxe fa èmfasi en l’etapa de Maria I d’Anglaterra i en els que han passat a la història com a màrtirs del protestantisme.
La publicació del llibre va rebre el suport de la reina Isabel I d’Anglaterra (1533-1603), qui va voler –de la mateixa manera– retratar de forma negativa a la reina Maria. Dècades després de la primera publicació del llibre, ja al segle XVII, el poble començà a escriure una altra història de la reina Maria I d’Anglaterra, qui va rebre el sobrenom de bloody Mary a través d’aquesta historiografia protestant posterior als anys de repressió.
El llarg regnat de la reina Isabel I, on trobem la consolidació i organització de l’Església anglicana, va ajudar a fixar la idea d’una reina Maria sanguinària, plena d’odi cap als protestants i sense consideració a l’hora d’actuar per defensar la que, considerava, la veritable fe cristiana.
.jpg){kind=link}
