Capitalisme o socialisme? - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Capitalisme o socialisme?

Socialisme: més que una proposta, una necessitat

La implosió de la Unió Soviètica i la posterior desmobilització de les forces obreres arreu del planeta ha donat pas a una indiscutible hegemonia capitalista. En un moment en què les condicions de vida dels treballadors empitjoren sense aturador, el triomf de la classe dominant és tan gran que ha aconseguit que parlem en el seu idioma, essent incapaços de construir un marc de debat independent a partir del qual defensar fermament opcions que trenquin amb el sistema. Per si no n’hi hagués prou, les alternatives que hom considera factibles impliquen, ben sovint, recrear-nos en escenaris distòpics pregonats per tota mena de productes culturals de masses, com molt encertadament assenyala la filòsofa Marina Garcés. El panorama és, certament, desolador. I precisament a causa de l’emergència que vivim, es fa més necessari que mai tornar a parlar sense por de socialisme.

Rescatar el passat, defensar els qui ens han precedit

Considerar una alternativa socialista ens obliga a mirar enrere. La humanitat compta amb moltes experiències històriques que demostren que el moll de l’os de l’explotació capitalista sí que es pot tocar; és per això que les elits, que compten amb l’ajuda indispensable dels exèrcits mediàtics, s’han ben encarregat d’aigualir-ne el contingut o directament demonitzar-les en l’imaginari col·lectiu. En els darrers cent cinquanta anys, aquests exemples han significat millores evidents en el dia a dia de milions de persones. La Comuna de París fou una primera gran fita d’autoorganització popular i, malgrat la derrota, l’acció dels “communards” era un missatge clar als grans beneficiaris de la Revolució Industrial: una altra societat és possible.

Arreu del món, d’altres en prendrien el relleu. A Mèxic, Emiliano Zapata i Pancho Villa desafiarien els terratinents i distribuirien les terres entre els camperols fins llavors condemnats a la misèria, arribant a provocar una intervenció de l’exèrcit nord-americà. A Rússia, els bolxevics escombrarien les teranyines del tsarisme i edificarien el primer estat socialista triomfant del món. Tot i el revisionisme, la realitat és que els beneficis per a la classe treballadora van ser immensos dins i fora de les fronteres de l’URSS: va garantir drets socials i va inspirar lluites antiimperialistes a tot el planeta. A Barcelona, la força del moviment obrer arrencaria de mans de la burgesia la jornada laboral de 8 hores; sense moure’ns de casa nostra, l’any 1936 la CNT va arrossegar el gruix de forces antifeixistes envers una revolució. L’experiència, cristal·litzada en el Decret de col·lectivitzacions i en l’organització de tota classe de comitès que administraven de manera democràtica els afers públics, mereix una defensa activa considerant el context bèl·lic.

Acció col·lectiva en el present, eina per al futur

Els ecos d’aquestes alternatives continuen ressonant avui dia en nombroses vagues i mobilitzacions obreres, des dels repartidors obligats a treballar en plena pandèmia sense cap garantia sanitària fins a les dones, moltes de les quals migrants, explotades als hotels. Les experiències del passat han arribat a inspirar moviments silenciats pels mitjans com ara els naxalites, que, tal com exposa la periodista Arundhati Roy, han defensat les terres dels camperols de la voracitat de les grans empreses índies i ha contribuït a emancipar milers de dones que vivien completament subjugades. En aquest sentit, internet i les xarxes socials són un gran aliat a l’hora de difondre informació incòmoda per als poderosos. Fins i tot als EUA, l’inexpugnable bastió del capitalisme, l’interès pel socialisme creix de manera lenta però constant, a causa, entre d’altres, de l’exclusió de milions de treballadors de l’atenció sanitària més elemental.

Justament d’aquest darrer país prové l’investigador i activista Peter Frase, qui afirma al seu recomanable assaig Cuatro futuros (Blackie Books, 2020) que encara som a temps de construir un esdevenidor socialista. L’escenari actual de crisi global (socioeconòmica, política, ecològica…), amb interrogants afegits com el dels efectes de la robotització i el possible establiment d’una renda bàsica universal, obliga a replantejar-ho tot. Un rebuig frontal al capitalisme és necessari, però cal anar més enllà i actuar col·lectivament davant d’aquest repte monumental, fent front a l’individualisme i al pessimisme. Aquí rau la clau d’un futur més just i igualitari.

Capitalisme: el motor del progrés humà

Imagineu haver de produir un simple llapis. Imagineu haver d’anar al bosc, serrar un arbre, obtenir-ne la quantitat de fusta requerida i donar-li forma. Imagineu haver de buscar, detectar i explotar una mina de grafit. Imagineu haver de laminar el mineral i inserir-lo dins del tros de fusta cilíndric. Imagineu haver de fabricar i aplicar les pintures per a fer-lo atractiu. D’acord, potser no cal fer-ho tot un mateix. Es pot acordar repartir-se la feina amb altres persones de forma voluntària a canvi d’un sou. Imagineu, però, haver de planificar les tasques de tots aquests individus, des del llenyataire fins al repartidor final, passant pel miner i el químic. Imagineu, també, haver de decidir la quantitat i la distribució de tots els llapis que es desitjaran a Catalunya els propers mesos. Sembla una missió impossible, oi? Tot i semblar-ho, no ho és.

Gràcies a la propietat privada, els mercats i la llibertat individual, els tres pilars del capitalisme, no ens cal una ment prodigiosa que organitzi l’economia mundial arbitràriament. Només cal deixar que persones lliures es guiïn per la informació que tenen al seu abast per decidir quina és l’acció que maximitza el seu benestar i, per extensió, el de la societat. Per exemple, és probable que una persona es faci llenyataire perquè s’adona que el preu de la fusta és prou alt com per organitzar una explotació forestal i treure’n un profit. No li cal saber si la fusta del cedre que tallarà s’usarà per fabricar un llapis o una taula: només li cal saber que hi ha una demanda prou potent, indicada pel preu, com per proveir el material. És gràcies a l’afany de benefici propi que d’altres podran escriure.

Ara bé, per què són clau per al progrés de la societat cadascun dels tres elements que possibiliten el capitalisme? Primer, perquè la divisió del treball seria impossible sense mercats on intercanviar béns i serveis: les persones no podrien especialitzar-se en tasques concretes i la seva productivitat cauria en picat. Només cal imaginar haver de produir-se un mateix el menjar i la casa per adonar-se dels beneficis dels mercats. Segon, perquè sense propietat privada, que permet explotar els actius que es posseeixen lliurement, és complicat estimular la innovació i consumir els recursos limitats de què disposa el planeta de forma òptima. Tenir els drets d’explotació sobre un recurs t’incentiva a aprofitar-lo de forma sostenible. Per contra, els béns públics, com el mar i l’aire, se sobreexploten perquè ningú en concret no assumeix els costos d’esgotar-los. A més, també és clau per a estimular l’acumulació de capital, bàsica per a poder invertir i adaptar la producció a les necessitats canviants dels consumidors. Si les persones que innoven no poguessin obtenir part dels beneficis generats per la seva invenció, la majoria no hi dedicarien els recursos necessaris per a fer-la realitat. Tercer, perquè sense llibertat individual seria impossible que aquest mecanisme funcionés. La llibertat individual no només permet el desenvolupament de la persona, sinó que és indispensable per a què hi hagi competició entre empreses. Si els consumidors no poguessin escollir entre les diferents alternatives del mercat, les companyies no tindrien incentius per millorar les característiques, el preu i l’atenció al client de les seves ofertes perquè gaudirien d’una situació de monopoli.

És cert que, a la pràctica, el capitalisme no és capaç de funcionar a la perfecció en totes les situacions. Per exemple, pot no ser completament eficient quan no és possible establir drets de propietat, com passa amb els béns públics; quan existeixen monopolis naturals, com és el cas del metro; quan es desenvolupen estructures monopolístiques capaces de determinar preus, com va aconseguir Rockefeller als EUA a principis del segle XX; o quan les activitats econòmiques generen externalitats negatives, com la contaminació. En aquests casos, l’Estat pot intentar mitigar-ne els efectes negatius a través de regulacions. Tot i això, és essencial anticipar els efectes d’aquestes mesures, ja que és comú que acabin generant efectes perniciosos, com és el cas de la zona de baixes emissions de Barcelona o Madrid.

També convé destacar que cap estat al món no compta amb un sistema capitalista pur. Els països que més s’hi acosten segons l’Índex de Llibertat Econòmica (que no té en compte els drets civils), són Hong Kong, Singapur i Nova Zelanda. En qualsevol cas, és la creixent obertura econòmica a nivell mundial el que ha provocat l’etapa de major progrés de la història de la humanitat. El Banc Mundial estima que, entre 1820 i 2015, el percentatge de persones en situació de pobresa extrema ha passat del 89 al 10% i la taxa de mortalitat infantil del 43 al 4%. Són els pilars del capitalisme (propietat privada, mercats i llibertat individual) els que, conjuntament amb els ideals liberals, han permès augmentar dràsticament el benestar de milions de persones.

Per últim, cal emfatitzar que, si bé és cert que el capitalisme pot generar desigualtat de resultats, aquesta desigualtat serà justa d’acord amb els principis del liberalisme si s’ha comptat amb igualtat d’oportunitats. Per tant, és just que l’Estat redistribueixi la riquesa estrictament necessària per a garantir que qualsevol persona, independentment del seu origen, pugui progressar socialment gràcies al talent i l’esforç.

En conclusió, el capitalisme és un sistema econòmic que permet, per norma general, una gestió eficient dels recursos escassos de què disposem i el màxim progrés de les persones i la societat. Tot això, sense requerir una autoritat central que planifiqui l’economia mundial i limiti la llibertat dels individus.

Del periodisme a la història. Lletraferit, molt interessat en l’imperialisme i les lluites anticolonials. Exercint de professor precari.

Pol Borrellas

Grau en International Business Economics per la Universitat Pompeu Fabra i Màster en Business Analytics per ESADE. Autor de l’article acadèmic “The Effects of Contractual Regulation on the Rental Housing Market”. Interessat en polítiques públiques, machine learning i transformació digital.

1 1 vote
Article Rating
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x