Per citar aquesta publicació

Plà, Martí (2015) "Carles II, el rei que mai va regnar", Ab Origine Magazine, 3(octubre) [en línia].
Tags

Carles II, el rei que mai va regnar

Carles II no és pas un dels monarques espanyols amb millor reputació, i tampoc un dels que ha estat més ben tractat per la historiografia. Tradicionalment, el seu regnat s’associa al moment de culminació d’una crisi que el país arrossegava des de feia anys, lluny dels temps d’esplendor de l’Imperi. A més, va ser l’últim rei espanyol de la casa d’Àustria, fet que convida encara més a relacionar-lo amb una tendència negativa sense fre. Són justificades aquestes crítiques, o es tracta d’una fama immerescuda? En estudiar el regnat de Carles no ens trobem davant un període totalment ombrívol, però hem de parlar molt més d’aquells que realment van prendre les decisions que del propi monarca.

Hem de considerar que el segle XVII és un període de crisi, tot i que aquesta afecta en proporció diferent els diversos territoris del Regne. La veiem reflectida en l’agricultura, el comerç, els mercats i altres àmbits econòmics i socials. La Hisenda Reial passava per moments de penúria i això va comportar una forta pressió fiscal –que d’altra banda ja s’arrossegava des del segle anterior–, i la declaració de diverses bancarrotes per part de la monarquia, com per exemple la de l’any 1627. La crisi també es va posar de manifest en l’àmbit polític: el qüestionament de la unitat territorial espanyola amb els aixecaments de Portugal, Catalunya i Nàpols  –dels quals només triomfà el primer– i les revoltes internes posen de manifest que no ens trobem en una època especialment tranquil·la a nivell polític. Pel que fa a la política exterior, tampoc ens trobem davant la millor època d’Espanya, ja que es passa d’una actitud ofensiva a una de conservació o gairebé defensiva  –tot i que més que una peculiaritat espanyola això es va convertir en una tònica europea a inicis de segle. Mentrestant, al si de la Cort Reial, les festes no escassejaven en opulència, luxe i diversió.

Retrat de Carles II, de Hummer.
Retrat de Carles II, de Hummer.

Com es va desenvolupar el regnat de Carles II? Primerament, hem de deixar clar que Carles II no va regnar des de la mort de Felip IV fins a la seva pròpia, l’any 1700. Al moment de la defunció del seu predecessor, Carles tenia només 4 anys i, per tant, va ser la seva mare Mariana d’Àustria, dona i neboda de Felip IV, la que va assumir el control de la regència. No era la persona més indicada políticament a causa de la seva pròpia preparació, i per aquest fet va decidir buscar suport per al seu govern. El seu confessor, Joan Nithard, va ser l’escollit per a aquesta tasca, convertint-se així en valido: el 1666 és nomenat Conseller de l’Estat i a finals d’aquest mateix any es converteix també en inquisidor general. El seu gran problema va ser que mai va aconseguir una base de poder prou àmplia (GRAFT, 2001, p. 90). Joan Josep d’Àustria, germanastre de Carles II, va veure la possibilitat d’accedir a càrrecs polítics durant la regència, tot i que el seu pare no ho havia esmentat al testament. Això va provocar que s’hagués de guanyar el favor de Mariana, però va tenir un seguit de desavinences amb Nithard, que era qui realment el podia acostar als llocs de govern, i van trencar tota relació. No obstant això, aquest fet no va frenar les pretensions de càrrecs polítics de Joan Josep, i les desavinences van desembocar en un conflicte obert. El 1669 Nithard és destituït, no només per aquest conflicte sinó per la pèrdua de suports que va patir, fet on va influir en gran mesura la seva naturalesa no espanyola –a més de la seva condició de jesuïta–: se’l veia com un intrús.

Davant la caiguda de Nithard, la regent va dipositar la seva confiança en Fernando de Valenzuela, que va entrar a la cort a través del matrimoni amb una cuinera de la reina. La noblesa tampoc el va acceptar de bon grat; potser no era un intrús com Nithard, però sí un ‘qualsevol’ (CALVO, 1992 p. 54). Valenzuela era diferent del seu predecessor: no era un confessor amb consells teològics, sinó un confident que informava a la regent de tot el que succeïa al seu entorn, tasca que a ella li era molt útil.  

El novembre de 1675 Carles II complí 14 anys, la majoria d’edat del Rei que Felip IV havia estipulat al seu testament. Oficialment, Carles II ja era qui governava Espanya, però es feia impossible que això s’exercís a la pràctica, i encara més considerant els precedents, amb unes tensions permanents entre la noblesa, divisió d’opinions a la Cort i el seu germanastre Joan d’Àustria disposat encara a aconseguir càrrecs de govern: Joan Josep es veia molt capacitat per governar i segurament amb raó, tenint en compte qui ocupava els llocs de poder. Cal recordar que tenia 45 anys quan el dèbil Carles n’havia complert només 14, i que havia estat testimoni directe de totes les desavinences internes de la cort i la influència de la noblesa. Valenzuela el va destinar amb les seves tropes a Sicília per sufocar una rebel·lió –tot i que es fa evident que era una decisió presa per allunyar-lo definitivament del govern en un moment tan delicat–, però Joan d’Àustria no va acceptar. Curiosament, va ser el mateix Carles II qui va fer portar el seu germanastre a la cort, però Mariana d’Àustria va obligar-lo a tornar a Saragossa. Mariana intentava per tots els mitjans que el seu fill tingués el mínim poder possible, mentre les simpaties a favor de Joan d’Àustria no paraven de créixer. Els enemics de Valenzuela es multiplicaven, i també els de la reina mare, que era vista com una mala influència per a Carles. Aquest va acabar cridant el seu germanastre a la cort perquè l’assistís en la tasca de governar; evidentment, Joan d’Àustria va acceptar, i els seus partidaris van desterrar Valenzuela a Les Filipines. Mariana d’Àustria també va caure i va ser desterrada a Toledo.

Retrat de Juan Josep d'Àustria
Retrat de Juan Josep d’Àustria

Amb l’arribada de Joan d’Àustria la situació per a Carles II no variava en excés, només canviava el nom de qui dictava les ordres, (CALVO, 1992 p. 75) i la opulència de les festes seguia sent la mateixa. Don Joan va aplicar una política de persecució als seus enemics –molts dels quals també van ser desterrats– i va mantenir el Rei sota un estricte control. Però evidentment la seva política no es va basar només en mantenir-se a prop del monarca: Joan d’Àustria es va caracteritzar per dur a terme una política reformista que va afectar l’administració, i la hisenda –per exemple amb la reducció del sou dels funcionaris a Castella. Es van reduir les càrregues fiscals directes, però la política exterior demanava ingressos, fet que va propiciar la creació dels anomenats ‘donativos’, maniobra que consistí en fer tributaris les persones més poderoses del regne –bàsicament aristocràcia i alt clergat. Tot i això, com hem dit abans, les festivitats característiques de l’època de Valenzuela no van desaparèixer, potser perquè Carles II no les trobés a faltar (SÁNCHEZ BELÉN, 1996, pàg. 67). I ara que esmento Carles… us heu adonat del paper que ha tingut fins ara? Totalment secundari. Doncs aquesta va ser la tònica del seu “regnat”, si és que se’n pot dir així. El fet és que, un cop mort Joan Josep d’Àustria l’any 1679, va agafar les rendes del govern espanyol la figura del primer ministre: primer el Duc de Medinaceli, i després el Comte d’Oropesa.

El Duc de Medinaceli –Don Francisco de la Cerda– va ser Primer Ministre entre el 1680 i 1685, una època complicada en la qual es va donar importància principal a l’economia. Es va iniciar un procés d’estabilització monetària, però al mateix temps s’hagué de fer front a la pesta i un seguit de males collites que deixaven al país en una mala situació dins un segle ja difícil de per si. Per a la reducció de la despesa pública, el 1683 va prohibir la percepció de dues o més nòmines als funcionaris, mesura que el Consell de Castella sol·licitava des de feia dos anys. Aquest mateix any s’inicia un dels projectes reformistes més importants del regnat de Carles II, quan es planteja que la Corona s’encarregui de l’administració de les rendes provincials, amb una reforma de les mateixes (JOVER ZAMORA, 1993 p. 167). No va ser, però, l’economia l’únic aspecte on Medinaceli va trobar-se amb problemes i desgast: les enemistats a l’interior de la Cort també van jugar una funció distorsionadora molt important com, per exemple, Joana d’Àustria –que havia tornat a la Cort– que estava enemistada amb el Duc, partidari de desterrar-la. El Duc de Medinaceli va patir una hemiplegia cerebral que va estar a punt de suposar-li la mort l’any 1683. Tot i això va seguir ocupant el seu càrrec i els problemes se li seguiren acumulant, i finalment va acabar renunciant al seu càrrec:

“(…) con gran dolor mío (…) solicitar que se me exonoerase de esta carga, creyendo firmemente que en el estado presente convenía así al servicio y aciertos de Vuestra Majestad en su gobierno, y que mi retiro del manejo de los negocios facilitaría que (…) tomase Vuestra Majestad las acertadas resoluciones que hemos menester a que se juzga puedo yo embarazar.”

(CALVO, 1992 p. 143)

Va arribar aleshores el torn del Comte d’Oropesa, que va exercir el càrrec entre 1686 i 1691, i posteriorment va tornar a ser-ne el titular durant 1898 i 1699. Aquest va intentar seguir els passos marcats pel seu antecessor: limitar la despesa, sanejar la Hisenda i aconseguir una estabilitat monetària. També va efectuar reformes dins la burocràcia i va reduir el nombre d’eclesiàstics, alhora que intentava una major contribució de l’aristocràcia a les càrregues financeres de l’Estat. Tot i que Oropesa va caure com a Primer Ministre, anys més tard va tornar a exercir aquestes funcions. Segons Calvo, aquesta és una mostra de que ens trobem davant el ministre més capacitat durant la monarquia de Carles II. Una de les seves debilitats va ser el cercle personal que el rodejava, especialment la seva dona, que va aprofitar la posició del seu marit per acaparar productes de primera necessitat i extreure’n posteriorment un benefici, fet que evidentment va provocar una gran quantitat de crítiques. Això i el descontentament d’aquelles persones a qui van afectar de manera negativa les seves decisions li van comportar un important nombre d’opositors. Com havia succeït amb anterioritat, dins la cort també van sorgir importants enemics del Primer Ministre, especialment Anna Maria de Neoburg, segona dona de Carles II. La primera dona del Rei, Maria Lluïsa d’Orleans, no havia donat massa importància a la influència d’Oropesa sobre el seu marit, però amb la nova Reina la situació va canviar i la seva antipatia era molt clara (CALVO, 1992, p. 147).

Com hem vist en aquesta anàlisi, els governants del regnat de Carles II es van caracteritzar per dur a terme una política reformista. Tot i això, no totes les mesures proposades van aconseguir tenir els resultats esperats a la pràctica. Espanya era, en paraules de Kamen, una unió d’estats autònoms on el rei era sobirà però havia de governar segons les lleis locals (KAMEN, 1981 p. 84). Durant el regnat de Carles II trobem una recuperació de l’economia, tot i que la indústria del país seguia sent de les més endarrerides d’Europa, fet que provocava que als mercats espanyols hi hagués un gran protagonisme de manufactures estrangeres. Un dels fets que més sorprenen de la monarquia de Carles II és que durant la dècada dels ’90, quan el Rei presenta un físic més decadent, les crítiques al govern i al mateix monarca es suavitzen: sí que s’esmenten els seus defectes, però alhora se’l descriu amb una bona voluntat de treballar. Parlem d’opinions d’ambaixadors venecians a Espanya, recollides en l’obra de Lluís Ribot, que havien transmès una imatge molt negativa del monarca en l’anterior dècada. Segurament això ve explicat en bona part pel fet que qui realment governava, com ja hem vist, no era el Rei sinó el seus primers ministres, i per tant no té per què haver-hi relació entre major debilitat del rei i majors crítiques al govern. El mateix Ribot opina que més que una incapacitat, sembla mostrar-nos un infantilisme del Rei (RIBOT, 2009 p.27).

Carles II va ser un monarca que, com opinen molts historiadors, no va regnar. Les personalitats més influents van procurar estar al seu costat tot sabent que aquest fet, juntament amb la debilitat del monarca, els alçaria fins al govern del país. Així, tenim un clar exemple en com Joan d’Àustria va reduir moltíssim el cercle al voltant del Rei. L’etapa de Carles II no és una línia única i en clara tendència a la baixa, que seria la continuació de la tendència encetada pels anteriors reis; aquest govern va tenir massa interrupcions, canvis i alts i baixos com per considerar-lo tot en un període homogeni d’una mateixa tendència. La prematura mort del monarca i el conseqüent conflicte obert per la seva successió va acabar obrint un període políticament nou en el qual fins i tot trobem una altra dinastia al tron. Si es vol veure la monarquia de Carles II com la culminació d’una crisi iniciada anteriorment, hem de tenir en compte tots els detalls que hem esmentat en les línies anteriors. No van faltar els intents i la voluntat d’impulsar mesures que posessin solució a la situació del país,  tot i que moltes d’aquestes no van donar el resultat esperat, possiblement per la inestabilitat, les rivalitats internes o la pròpia gravetat de la situació. Evidentment cal remarcar que el període de Carles II va tenir les seves llums i millores, però no hem de considerar-lo tampoc com una etapa d’esplendor i creixement sostingut, sinó més aviat com un enllaç entre un segle XVII de tendències negatives i un XVIII ple de novetats a tots els nivells.

 

Tags

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Subscriu-te a la nostra newsletter

Per citar aquesta pubicació

Plà, Martí (2015) "Carles II, el rei que mai va regnar", Ab Origine Magazine, 3(octubre) [en línia].
Popular

Subscriu-te a la nostra newsletter

Relacionat