La història oficial apunta que el carlisme va néixer en mateix llit de mort de Ferran VII. Que la mort del monarca l’any 1833 va obrir un conflicte successori en el marc de les disputes entre absolutistes i liberals que va desembocar en la guerra civil. No és cert. En aquest article veurem com el carlisme era una idea madura ja a les acaballes del regnat de Ferran. La Revolta dels Malcontents o “Del rei cap per avall” s’ha de llegir com un primer intent d’insurrecció clarament carlista abans de la mort de “el Deseado”. Vegem-ho:

El fracàs liberal

Tirando una línea desde Balaguer por Solsona, Berga y Ripoll a S. Lorenzo de la Muga, los facciosos son poseedores tranquilos de todo el terreno que media entre ella y el Pirineo”. Això es podia llegir a la premsa barcelonina l’estiu de 1822. Qui són aquests “facciosos”? Ex-guerrillers de la Guerra del francès, ultrareialistes, absolutistes… antiliberals. Encara no fa tres anys de la instauració del primer govern liberal de la història espanyola i les seves institucions es mostren incapaces de controlar bona part del Principat. Una persistent crisi econòmica agreujada per la sequera, l’increment dels impostos i la política d’amortització de béns de l’Església són alguns dels motius de la desafecció popular contra el govern. Tot està a punt perquè sectors dels dos col·lectius més directament perjudicats pel liberalisme, aristocràcia i clergat, posin en marxa el que Jaume Torras anomena “la politització del descontentament”.  Quan l’any següent, a petició de Ferran VII, el duc d’Angulema creui la frontera al capdavant dels Cent-mil Fills de Sant Lluis per fer caure el govern, aquests escamots encapçalaran l’avanç de l’exèrcit francès. A principis de novembre de 1823 el cos de Rafael del Riego penja del coll a la Plaza de la Cebada de Madrid i Ferran VII torna a ser rei absolut. És la fi del Trienni Liberal. 

malcontents 2

Una restauració insatisfactòria

Reinstauració de l’absolutisme. Repressió sagnant dels liberals mal anomenats “negres”. Censura, por i clandestinitat. Malgrat tot, la situació econòmica no millora, el descontentament popular persisteix i el projecte reaccionari no convenç a tothom. La incapacitat tant dels uns com dels altres d’imposar-se obre la porta a l’enquistament del conflicte polític. L’estat se sumeix en el desgovern i perd de facto el control sobre part del territori. Aquest fet s’acusa més a la perifèria peninsular. La pèrdua de control territorial afavoreix la consolidació i organització dels sectors descontents.

Els primers a posar la mà al pedrenyal no seran els liberals. Aquests, encara escarmentats per la repressió, romanen en la clandestinitat. Els primers a sortir de casa amb les armes encebades i esperonats per la benignitat del govern seran els absolutistes radicals. Veterans de les partides antinapoleòniques durant la guerra del francès i que poc després havien contribuït arma en mà a la caiguda del govern liberal. Excombatents coneguts com a Voluntaris Reialistes a qui l’estat concedia paga pels serveis prestats però que havien sigut exclosos de les files de l’exèrcit regular. Molts d’ells camperols o menestrals que la situació econòmica havia deixat desocupats. Guerrillers experimentats i aguerrits moguts per la nostàlgia i les profundes conviccions religioses. La seva decepció amb la realitat era proporcional als esforços que havien dedicat a la causa del rei Ferran. El rei Desitjat. Decebuts per la materialització de la darrera restauració de l’absolutisme d’ençà del 1823, posen les esperances en el seu germà Carles, qui s’ha forjat una aurèola de defensor a ultrança del reaccionarisme.

Abril de 1827. Un grup indeterminat d’homes armats intenta prendre Tortosa.  Sembla ser que compten amb col·laboradors a l’interior de la ciutat. Famílies aristocràtiques i el bisbe Víctor Damián Sáez. Es tracta d’una primera acció simbòlica i molt ambiciosa. L’objectiu era induir a un aixecament generalitzat i activar els grupuscles instigadors com la famosa societat secreta ultra reaccionaria  “El Ángel Exterminador” que Pere Anguera situa a  Poblet. El pla fracassa. Només s’alcen algunes petites partides al sud del país que són abatudes amb facilitat. A finals de mes el govern concedeix un indult i a inicis de maig la situació sembla controlada.

Mentre a l’Ebre i al camp de Tarragona regna una calma tensa, les autoritats comencen a sentir preocupació per la presència de grups armats a la província de Girona. Arriben notícies d’assalts a pobles i els testimonis parlen de conductes estranyes que fan pensar en quelcom més que una mera reacció irada. Quan entren als pobles, els assaltants fan ostentació de simbologia antiliberal, realitzen proclames contra els francesos i criden visques a la Santa Inquisició. Fins aquí res de nou. Però allò que inquieta a propis i estranys -com posen de manifest els informes del cònsol francès- és que parlen d’un Carles -germà del rei- a qui anomenen Carles Cinquè i duen imatges del rei Ferran VII de l’inrevés. El poble els comença a conèixer com “els revoltats del rei cap per avall”. També sorprèn la capacitat econòmica, material i organitzativa que demostren. Per a molts resulta evident l’existència d’una conspiració política planificada. Intrigues de palau i qui sap si orquestrades pel propi germà del rei. En paraules de l’agut fiscal Juan Dehesa: “Des del principio de la sedición hubo bastante dinero para comprar caballos, pagar oficiales, enganches y prest de 4 y 6 reales diarios a los soldados, lo que indica que alguna mano oculta los protege”.

Malgrat tot, els revoltats topen amb serioses dificultats a l’hora d’estendre la revolta. El que havia de ser la guspira d’un foc devastador no passa de flamarada. Molta gent que podria simpatitzar amb la causa no veu gens clar l’atac descarnat a la figura del monarca. Josep Fontana ha recollit el testimoni d’un perspicaç informador francès: “Veient l’esperit que anima avui determinada classe de la Península, es pot reconèixer d’entrada d’on surt la indignació de la revolta, i entreveure, fins i tot, que determinats projectes han estat confessats massa aviat”. Cal un canvi de rumb.

En els següents mesos el caràcter declaradament carlí s’abandonarà segurament per la impopularitat d’aquest tipus de posicionaments entre la població. El discurs vira clarament cap a les proclames tradicionals de la revolta camperola d’Antic Règim: crítiques descarnades als governants i apel·lacions a l’Església i l’arbitratge del rei, figura neutral i paternal. Els pilars de l’Absolutisme: Església i Monarquia. “Visca el rei! Mori el mal govern!”. Ferran VII té la voluntat segrestada pels membres del govern, traïdors a sou del liberalisme i de l’enemic francès.

malcontents 3

La presència de malcontents creix a Vic, Girona i Figueres. En un primer moment es tracta de grups petits que eviten les poblacions grans. Es mantenen gairebé sempre a les muntanyes i només baixen per a fer incursions de caire guerriller. Davant l’arribada de forces regulars, la resposta d’aquests grups acostuma a ser la dispersió, i rarament s’hi enfronten. A finals d’estiu, a mesura que la finalització de la sega posa els braços dels camperols a la mercè dels reclutadors, la revolta es consolida sobre zones més àmplies de territori. Unir-se als revoltats pot resultar una forma seductora de passar l’estiu, que al camp és sinònim de desocupació, a més d’una activitat rendible, ja que els revoltats reben soldada i pel que sembla força generosa.

Els líders del moviment acumulen força i atreviment. Les partides baixen al pla, s’hi mantenen i entaulen combats contra columnes mòbils de l’exèrcit regular. Els insurrectes es planten a les portes de ciutats importants com Girona i Figueres. Aquí Fontana sembla entreveure-hi l’ombra d’un pla premeditat: apoderar-se de Figueres, Vic, Manresa i després fer el salt fins a Solsona on el moviment compta amb el suport implícit del Bisbe. No es tracta de pura indignació. En els territoris que controlen posen en marxa mecanismes i estructures polítiques. Edifiquen una rèplica de l’estat en base al seu programa polític. Quan prenen Manresa s’instaura la Junta Superior Provisional del Govierno del Principado. Funden fins i tot un diari: “El catalán realista”.

Amb Manresa s’apoderen de Vic, Cervera i Berga. De la mà del reputat reialista Joan Rafí Vidal, el moviment fa el salt al sud i a inicis de setembre cauen Valls i Reus. Aquesta darrera, ciutat de primer ordre econòmic i demogràfic. El 10 de setembre es posa setge a Girona i el 19 a Tarragona. A mitjans de mes el govern ha perdut el control del país. És incapaç de garantir la seguretat de viles i ciutats i molt menys la lliure circulació pel territori. En molts casos les poblacions del rerepaís estan incomunicades i l’exèrcit se sent seriosament amenaçat no només pels revoltats sinó fins i tot per la població local. Les xifres comunament acceptades parlen de 20.000 homes en armes en aquest moment de la revolta.

Principals escenaris de la revolta. La línia indica la traçada de Fontana com a probable pla d'actuació dels revoltats amb la finalitat de dividir i fer-se forts al Principat

Principals escenaris de la revolta. La línia indica la traçada de Fontana com a probable pla d’actuació dels revoltats amb la finalitat de dividir i fer-se forts al Principat

Com s’explica un despropòsit tal de l’administració davant el que segons la versió oficial eren poc més que bandits? En un context marcat per les convulsions polítiques, la inestabilitat, els pronunciaments i les intrigues de palau, el clima conspiranoic paralitzava l’administració i aplanava el camí a la revolta. Així ho descriu una font diplomàtica francesa: “Amb la incertitud de no saber si fan massa o massa poc, amb el temor que tots aquests manejos potser tenen l’aprovació secreta del govern, o almenys el suport d’un partit que exercirà sempre una temible influència en els afers del país, s’estimen més de restar en la inacció o afavoreixen secretament les empreses dels rebels”.  

La carta del rei, la carta guanyadora

Finalment, davant del perill que el moviment s’estengui a d’altres part del regne, el govern es decideix a fer moviments seriosos. Primerament destitueix el marquès de Capo Sagrado al capdavant de la capitania general del principat.  En el seu lloc hi col·loquen el sinistre Carlos de España, el comte d’Espanya. En segon lloc s’inicia la constitució d’un nou cos de combatents dipositaris de la confiança del govern: els “Tiradores del Rey”. Finalment, l’estat decideix jugar la carta del rei. El 22 de setembre Ferran VII es desplaça a Catalunya. La maniobra pretén desmuntar l’argument dels revoltats que apuntava en el sentit que els membres del govern tenien segrestada la seva voluntat. Ferran VII entra al principat amb la missió de convèncer els milers de revoltats que deposin les armes. Al seu pas, el moviment sembla perdre força i es desinfla. Són molts els que decideixen marxar cap a casa. Alguns fan el camí de tornada cap a l’exili i altres convençuts de les promeses de perdó reial simplement s’entreguen. El 2 d’octubre apareix el darrer número d’”El Catalán Realista” on simptomàticament podem llegir la notícia de l’entrada del rei a Tarragona.

El monarca s’hi estarà poc temps, al Principat. Durant la seva presència es respecten escrupolosament les promeses fetes als reialistes. Es constitueix un Consell Suprem de Guerra encarregat de jutjar els capitosts de la revolta. Una maniobra perfectament planificada allunya el monarca de Catalunya en direcció a València. Un cop Ferran travessa la frontera sud del Principat, el comte d’Espanya executa la repressió sagnant. Pressió indissimulada als magistrats i sentència exprés. Els principals dirigents de la revolta afusellats i posteriorment penjats. Es fa córrer la versió que el Capità General s’ha pres la justícia per la seva mà en acabar amb la vida dels patriotes que el rei volia perdonar. Resultat: el monarca torna a Madrid sense una gota de sang a les mans i amb la popularitat restablerta. Els mecanismes de preservació de l’aurèola mítica de la figura del monarca propis de l’absolutisme encara resulten efectius. malcontents 5Ferran VII tornarà al Principat l’abril de 1828 quan tot just fa un any de la revolta. De pas per Cervera, un prohom li llegirà en el claustre de la famosa universitat el següent poema:

Siempre te hemos querido
cual dulce padre y rey incomparable;
y aunque lo sucedido
en la última facción tan lamentable
fue crimen e insolencia,
en ella un loco amor tuvo influencia.
El francmasón taimado
hizo creer que el solio peligraba:
y el realista airado
ceba el fusil; pero al ver que erraba
y es libre el soberano,
deja pronto las armas de su mano
.”

Per saber-ne més...

ANGUERA, PERE. Els malcontents al corregiment de Tarragona. Barcelona: Episodis de la història, Rafael Dalmau Editor, 1993.

ANGUERA, PERE. El carlisme. Barcelona: Empúries, 1999.

FONTANA, Josep. La fi de l’Antic Règim i la industrialització 1797-1868. En: Història de Catalunya. Dir. VILAR, Pierre. Barcelona: Edicions 62, 1988.

FONTANA, Josep. La formació d’una identitat, una història de Catalunya. Barcelona: Eumo Editorial, 2014.

TORRAS, Jaime. Liberalismo y rebeldía campesina 1820-1823. Barcelona: Ed. Ariel, 1976.

VILAR, Pierre. Historia de España. Barcelona: Ed. Crítica, 2009.