Carmen de Mairena: Diva de la Barcelona canalla - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

“De pequeño, quería ser policía o sacerdote, ¡fíjate tu qué contraste!”

“¡Yo soy espectacular!”

Carmen de Mairena

El passat 22 de març va morir Carmen de Mairena, icona de la lluita LGTBIQ+ a tot Espanya. Diva de la Barcelona canalla, vedette dels cabarets del Raval i transformista al Paral·lel, va dur una vida de resistència que s’ha d’inscriure en la memòria de l’escena queer de Barcelona, dispersa i fragmentada, si no completament esborrada o oblidada.

Miguel Brau Gou va nàixer el 15 de març del 1933 al barri de Gràcia. El seu pare i la seva mare tenien un hort, on criaven cabres, conills i gallines. Miguel va començar a treballar de jove, i des de ben petit ja demostrava una clara vocació artística. Als dotze anys, va treballar com a noi dels encàrrecs en una farmàcia del passeig de la Bonanova, on entretenia els clients cantant i ballant. Als setze anys, va actuar com a extra cinematogràfic en algunes pel·lícules de la productora Iquino, cobrant set-centes pessetes per pel·lícula.

L’any 1956, la seva mare va ajudar-lo a debutar com a cupletista, portant-lo a la sala Ambos Mundos. Durant els anys cinquanta i seixanta, amb el nom artístic Miguel de Mairena, va destacar com a artista de varietats, i va seguir cantant coples en diverses sales de festa i cabarets de Barcelona, com ara el Café Nuevo, Copacabana, Bodega Apolo, i Ciros. Les seves performances estaven marcades per un excés de maquillatge, un vestuari cridaner i una actitud amanerada.

Miguel de Mairena fou un dels primers “estilistes de la cançó”, artistes obertament homosexuals durant el franquisme. Avançant-se al transformisme escènic de la Transició, aquests “estilistes” interpretaven cançons en clau femenina, sense abandonar la identitat masculina. Imitaven a grans estrelles de l’època: Juanita Reina, Concha Piquer o Marifé de Triana. Aquests “estilistes de la cançó” foren Antonio Amaya, Pedrito Rico, i el mateix Miguel de Mairena. També el “Titi” de València, autor del primer himne gai espanyol: “Libérate“.

En aquella època, malgrat que Miguel de Mairena ho negava, es creu que va tenir un romanç amb Pedrito Rico, abans que aquest comencés la seva gira per Amèrica. Amb ell, van ser detinguts diverses vegades per les forces de l’ordre de la dura repressió franquista: els tancaven a la presó durant quinze dies i després els deixaven anar. Així i tot, Miguel continuava sortint valent i maquillat al carrer amb els seus amics, sense amagar-se mai de ningú. D’acord amb la Ley de Vagos y Maleantes de la Segona República, posteriorment modificada per Franco per reprimir també als homosexuals, Mairena va entrar a la presó vuit vegades.

A conseqüència de les tortures i els maltractaments rebuts a la presó, va patir un mal que li impedí treballar en el món de l’espectacle, així que va estar un temps lluny dels escenaris, treballant com a peó amb el seu pare a Gavà. Un cop recuperat, reprengué les seves gales en locals barcelonins com Whisky Twist, Patio Andaluz, Gambrinus, Barcelona de Noche, i Macarena de Flamenco. En aquest darrer, oferia un espectacle amb gitanos i guitarres. Era un gran fan de la bailaora Carmen Amaya, qui després l’inspiraria per compondre el seu segon nom artístic. En aquesta època, Miguel actuà juntament amb altres cupletistes com Antonio Amaya, Miguel de los Reyes i Tomás de Antequera. També conegué a Paquita Rico, Carmen Sevilla, Marujita Díaz i Mikaela.

Carmen de Mairena. Font: Wikimedia Commons

Amb l’arribada de la Transició, a finals dels anys setanta, Miguel començà la seva transformació a Carmen de Mairena. Va arribar a injectar-se silicona líquida al rostre, pit i malucs de manera clandestina. També es va realitzar cirurgies i hormonació il·legals. Però mai va arribar a finalitzar el procés de canvi de sexe, ni físicament ni legal. Carmen decidí mantenir els seus genitals i el seu nom de bateig, Miguel Brau, perquè era el nom que li havia donat la seva mare.

De totes maneres, no se sap exactament per què va decidir no realitzar els canvis al seu cos. Quan li preguntaven, acostumava a donar respostes diferents, potser pel cansament de donar explicacions, o tal vegada per trobar-se vivint les seves pròpies contradiccions en relació amb la seva transsexualitat: en aquella època, la transsexualitat era un tema profundament desconegut. “Yo soy Miguel”, afirmava sovint, allunyada de conceptes com gènere o identitat, potser massa exòtics. Els debats sobre identitats i orientacions sexuals dissidents eren considerats grans tabús, i el moviment LGTBI feia poc que s’estava organitzant a Espanya i al món.

El 26 de juny de 1977, Carmen participà en la primera manifestació pels drets LGTBI de l’estat espanyol. Pocs dies abans de les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco, les Rambles de Barcelona presenciaren una reivindicativa sortida de l’armari. La Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social, aprovada l’any 1970 per substituir la Ley de Vagos y Maleantes, encara era vigent: ambdues lleis penalitzaven el col·lectiu LGTBI amb multes, presó i internament en centres psiquiàtrics on s’impartien teràpies d’aversió. La manifestació fou un gran escàndol en aquella Espanya catòlica, i fou durament reprimida per la policia.

Carmen de Mairena nasqué en aquest moment històric, quan la comunitat LGTBI començava a articular-se per reivindicar els seus drets fonamentals. Però mentre la comunitat començava a omplir-se de coratge i a sortir de l’armari, la societat continuava molt ignorant i plena de prejudicis. Carmen de Mairena, ja transformada, continuà treballant al Barri Xino, ara Raval, imitant a Sara Montiel i a Marujita Díaz. Però després dels canvis físics, les seves performances no van tenir massa èxit, ja que el públic no va rebre bé la transformació de l’artista. Això va suposar un fracàs a la seva carrera, que la va portar a exercir la prostitució per fer front a la pobresa.

La seva tornada al món artístic es va donar a principis dels anys noranta, quan va fer un càsting per al programa Força Barça, i va aconseguir ser contractada. A partir d’aquell moment, va ser convidada per Javier Cárdenas a treballar en altres programes televisius com Al Ataque (1992-1993), d’Alfonso Arús (Antena 3), i Crónicas Marcianas (1997-2005), de Xavier Sardà (Telecinco). També va actuar en algunes pel·lícules com Semos Peligrosos (1993) i FBI: Frikis Buscan Incordiar (2004), entre d’altes. També va arribar a rodar tres pel·lícules pornogràfiques sent ja septuagenària, com Soy Puta pero mi Coño lo Disfruta (2003).

La seva participació en programes de televisió, presidits per l’humor i la seva verborrea grollera, va fer de Carmen de Mairena una persona famosa a tota Espanya. Va guanyar diners, va gravar discos i temes musicals, i va realitzar actuacions per tot el país. Per causa de les seves grotesques aparicions i absurdes situacions viscudes a la televisió, va arribar a ser etiquetada com a “friki” i icona del “frikisme”, qualificació que rebutjava.

Va participar en dos documentals: a De Carmen a Carmen, realitzat per estudiants del Màster en Teoria i Pràctica del Documental Creatiu de la UAB, l’artista revelà que part de la feina que havia fet en aquella època no la considerava art, i l’havia feta per diners, ja que el seu somni hagués sigut guanyar-se la vida com Carmen Amaya. Per altra banda, al documental Yo soy así (2000), de Sonia Herman Dolz -que mai es va estrenar a Espanya- sobre els últims dies de la Bodega Bohemia de Barcelona, Carmen va explicar: “Cuando estoy siendo más feliz y libre es ahora, de mayor”. Parlava de la llibertat de poder ser i fer el que volgués, sense haver de témer la repressió franquista d’altres temps. Aquestes dues darreres obres mostraren a Carmen fora del seu registre artístic, en una de les comptades ocasions en les quals el públic pogué conèixer la seva faceta de supervivent.

Carmen de Mairena. Fotograma del documental Yo Soy Así, de Sonia Herman Dolz (2000)

Entre 2006 i 2008, Carmen de Mairena va arribar a ser detinguda en dues macrooperacions policials al Raval, en contra de xarxes de proxenetes que obligaven dones romaneses a exercir la prostitució. Se l’acusava d’afavorir la prostitució, per llogar habitacions de casa seva perquè les prostitutes hi exercissin, cobrant-los diners en metàl·lic per cada servei. Durant el judici, Carmen al·legà que el que feia era cobrar cinc euros a les noies perquè aquestes fessin ús de les habitacions del seu pis del Raval, i que amb aquests diners només cobria les despeses de neteja dels dormitoris. Assegurava que la seva intenció no era lucrar-se, sinó evitar que les noies exercissin la prostitució al carrer. A més, els oferia entrepans i refrescos perquè estiguessin còmodes. De fet, Carmen de Mairena era coneguda per ser una persona molt bona i generosa, i les seves darreres aparicions públiques demostraven el mode de vida molt humil que portava.

Carmen continuà apareixent de forma ocasional a la televisió. Va arribar a interpretar a Francisco Franco al programa El Intermedio, del Gran Wyoming (La Sexta, 2009). També va aparèixer a Sálvame Deluxe (Telecinco, 2010) i a la cadena local catalana 25tv fins al 2014. Va ser fitxada pel partit Coordinadora Reusenca Independent (CORI), presentant-se com a segona candidata per la circumscripció de Barcelona a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010. Malgrat no obtenir representació parlamentària, la CORI va quedar en la catorzena posició de partits més votats.

A principis de l’any 2016, Carmen va patir una caiguda a casa seva i es trencà el fèmur: aquest darrer fet va comportar-li un gran problema de mobilitat i, a partir d’aleshores, va necessitar una cadira de rodes per moure’s. A causa d’això, els seus familiars van ingressar-la en un geriàtric proper a casa seva. Durant la mudança, diversos records personals de Carmen de Mairena van ser abandonats al carrer: fotos, quadres, roba, i premis foren deixats vora un contenidor. Joan Estrada, defensor de la cultura no oficial de Barcelona, la cultura queer, va lamentar molt que es perdés una part de la memòria d’una Barcelona underground i autèntica. Es considerà una gran pèrdua, perquè la casa de l’actriu era ben bé un petit museu, ple d’històries de la gran vedette i, al cap i a la fi, ple d’història de la ciutat de Barcelona. Una part del petit tresor va anar a parar al presentador Toni Rovira, admirador de l’estrella: la germana de Carmen de Mairena li va oferir quadres i fotos de l’artista, i ell se’n va quedar alguns. Altres béns van poder ser recuperats per Joan Estrada poc temps després, al “Punt Verd” de Barcelona.

L’any 2017, l’editorial Blackie Books publicà Carmen de Mairena: una Biografia. El llibre va ser encarregat a la dissenyadora gràfica Carlota Juncosa, per Alfonso Maire, agent de Carmen que es va fer càrrec de la carrera artística de l’estrella, quan els dies de fama televisiva havien quedat enrere.

Carlota Juncosa explicà que la trobada amb Carmen l’havia sorprès molt , ja que en lloc de trobar-se amb la Carmen televisiva, va topar amb una persona sense recursos i en condicions molt precàries. Els intents de parlar del passat amb Carmen es veieren frustrats per un discurs confús o per mutisme per part de l’artista, ja en una edat molt avançada. Les informacions recollides pel seu entorn tampoc oferien credibilitat a l’autora. Aquesta dificultat de contrastar informació va fer que la biografia quedés només en un intent. El llibre, de fet, és una espècie de diari il·lustrat de l’autora, on narra les seves trobades i entrevistes realitzades a Mairena al seu pis del Raval.

Carmen de Mairena, com a ninot de les falles valencianes. Font: Wikimedia Commons

La biografia de Carmen de Mairena va rebre diverses crítiques, arribant a ser qualificada com a morbosa, transfòbica, cruel i poc ètica. Diversos admiradors i activistes LGBTIQ+ apuntaren les diverses circumstàncies i raons per les quals l’autora no va fer justícia a la vida i llegat de Carmen de Mairena. També criticaren que el llibre es resumia en descriure la intimitat i condició decadent de l’artista i de les persones del seu entorn. La mateixa editorial Blackie Books era conscient de la difícil recepció que hauria d’afrontar l’obra. Al pròleg del llibre, Javier Pérez Andújar explica que “intentar vivir no es gracioso”, justificant que l’autora descrigui la situació de penúria en què vivia l’artista. Amb tots els seus defectes, el llibre posa una mica de llum en la precària i vulnerable existència d’un símbol de supervivència trans, revoltada i jocosa.

Un símbol necessari, que ens va deixar el passat 22 de març. Una icona del moviment LGTBIQ+ de Barcelona. Amb vuitanta-set anys, havent patit dos ictus i amb un Parkinson en fase avançada, l’artista Carmen de Mairena va morir per causes naturals, tal com confirmaren els seus parents més propers, a través del seu compte d’instagram:

“Hoy brilla una estrella más en el firmamento, la estrella de una mujer libre, fuerte, valiente y luchadora, que ha sido y será un icono LGTBI, dando visibilidad y luchando por los derechos del colectivo en épocas muy duras y difíciles. Carmen ya es un mito e historia de España”.

Carmen ens ha deixat diversos records de la seva existència, fragmentats i escampats en fotografies, cançons, pel·lícules, anècdotes, entrevistes, articles en diaris i, finalment, en una biografia frustrada. Records que conviden a escriure una història de l’escena queer de Barcelona, i a homenatjar la memòria LGTBIQ+ d’aquelles persones que visqueren una vida dissident de resistència artística.

0 0 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments