"Catalunya es va avançar en molts aspectes massa aviat": Entrevista a Josep Fontana - Ab Origine Magazine

Com s’arriba a fer una història general de Catalunya essent vostè especialista en història de Catalunya i Espanya del segle XIX?

D’especialista no me n’he considerat mai. Vaig agafar el gust per la història i sempre he procurat llegir tot el que he pogut; de fet, el meu treball de tesina era sobre Catalunya al segle XVII, però si que és veritat que he escrit molt sobre els segles XVIII, XIX i XX.

Em vaig decidir a tirar endavant el llibre Formació d’una identitat perquè m’hi va encoratjar una amiga que aprecio molt, l’Eva Serra, la qual, ensenyant-li els esborranys, em va dir que hi posava massa coses i que simplifiqués. Això sí, vaig haver de fer molta feina de destriament i lectura dels articles que es publicaven sobre la història de Catalunya. Haig de dir, però, que les millors crítiques que he rebut han estat de medievalistes valencians que van fer ressenyes esplèndides i em van deixar relativament tranquil, doncs esperava justament que fossin els historiadors d’aquella època els que més discreparien amb mi!

Al principi, de fet, no volia entrar en el segle XX. Era el que em feia més mandra i el que em costava més perquè crec que ja s’ha dit tot el que volia el dir i molt més. No feia falta que jo repetís tot allò que ja s’havia fet, però és clar, no es pot escriure un llibre d’història general de Catalunya sense entrar en un moment tant important per a aquesta com és el segle XX. També ho havia de fer perquè quan escrivia el llibre veia que en la societat hi havia una gran eufòria. Hi ha actualment la creença que ara es poden fer les coses diferents i sense problemes. Em preocupava que això pogués causar un cert grau de decepció que seria negatiu; i per això em semblava que valia la pena explicar a la gent que aquesta era una cosa que venia de molt lluny.

La batalla per tractar de trobar una manera de conviure dins de l’estat espanyol  ja fa 500 anys que dura, i per tant era important recordar al lector que hi havia hagut una evolució molt llarga i important que ens havia culturalment diferents. Per exemple, que després del 1714 encara es mantingui el dret civil a Catalunya permet que la societat catalana funcioni diferent de la resta de l’estat i que arribi abans a la industrialització.

Per això vaig decidir fer un esforç seriós i embarcant-me en el segle XX el més rigorosament possible utilitzant les fonts adequades, per això no m’he molestat en respondre algunes crítiques que han vingut, sobretot de Madrid, i que quasi sempre vénen d’una gent que no coneix res del que la historiografia catalana ha produït en els darrers 20 ó 30 anys.

De fet guardo un text vergonyós de la senyora Iglesias, directora de la Real Academia de la Historia que deia bestieses del tipus “va ser un error deixar que les comunitats autònomes ensenyessin història” o que “és una llàstima que a Catalunya ens haguem oblidat del tipus d’història que feia Vives”. És a dir, la senyora Carmen Iglesias creu que el nom de l’il·lustre historiador és “Vicens”, i no “Jaume “ [Fontana parla aquí de Jaume Vicens Vives, un dels més importants historiadors catalans, nascut el 1910 i mort el 1960] i demostra així la seva ignorància començant per no saber ni qui és, malgrat que fa uns pocs anys que se celebrà el el seu centenari.

Quan aquest llibre va sortir fa dos anys, Jaume Barberà l’entrevistà a Retrats [http://bit.ly/2cARFgN], el qual insistí molt en la importància que vostè li dóna a la participació popular en la història catalana. Nosaltres ho vàrem entendre com els processos sòcioeconòmics que formen una identitat, en aquest cas la catalana. Això no ho trobem tant sovint en els llibres de historiografia catalana. Pot ser que sigui perquè la historiografia catalana està sobrepolititzada?  Creu que ha fet un llibre singular en el sentit que ha donat més importància als elements sòcioeconòmics que als polítics?

- Efectivament, aquí hi ha una gran història política perquè al cap i a la fi és la història dels reis. Però això passa aquí, a Castella i a tot arreu. És un tipus de relat que ara està desacreditat. Justament fa poc que he llegit una publicació nord-americana que es queixava de la desaparició d’aquest tipus d’història.

Recordo que la senyora Margaret Tatcher una de les coses en què es va esforçar va ser en canviar l’ensenyament de la història. Quan a Gran Bretanya, als anys 20, arriba al poder el primer govern laborista (que no va durar gaire), els elements conservadors, per por que el govern laborista pogués imposar l’ensenyament d’un altre tipus d’història, donaren llibertat  a les escoles perquè ensenyessin la mena d’història que volguessin. Passat el temps, acabà convertint-se en un ensenyament progressista, amb preocupació social, etc. Aleshores, a la senyora Tatcher, se li acudí que el que calia fer era el contrari. Ferma partidària que la societat no existia, pronuncià aquelles frases famoses a la Cambra dels Comuns: “per què en comptes d’ensenyar totes aquests coses d’història social, no es torna a ensenyar aquella bona història dels reis i reines d’Anglaterra i de les batalles que van guanyar?”.

Per tant és normal que els països tinguin tanta història política al voltant de les figures dels seus governants. Però crec que Catalunya peca menys d’això, perquè a Catalunya no tenim reis propis des de principis del segle XV. Però també ctenim la sensació que des del segle XVI fins al 1714, amb un breu interludi durant la Guerra dels Segadors, hi hagué una decadència, que, com a tal, no se’n parlava ni s’estudiava gaire. Però aquí va haver-hi canvis importants.

[caption id="attachment_2881" align="aligncenter" width="650"]Font: Ab Origine Font: Ab Origine[/caption]

Vicens Vives va ser un gran canvi, però encara ho va ser més Pierre Vilar amb la revisió que fa de la història de Catalunya fins al moment. I quan jo em dedico a fer recerca de la història medieval per a la meva obra, em trobo una sèrie de llibres magnífics d’historiadors francesos que són estudis justament amb aquesta òptica, no històries de reis o similars. Per tant, amb aquest material podia partir d’una bona base per al que jo volia fer. Ara no sé com està el tema, perquè les últimes coses que s’han publicat són obres col·lectives que per a mi tenen un defecte: la fragmentació especialitzada. És cert que permet ocupar-se de molts àmbits, però no permeten donar una visió de conjunt.

Quan va sortir publicat el seu llibre molta gent de fora de Catalunya el va criticar bastant, però sobretot per un aspecte. Creu que la història del Principat és problemàtica perquè s’acaba parlant de la història d’una ‘nació’?

Jo he esquivat el terme “nació” tot el possible, donada la confusió que genera el terme. Per això he preferit utilitzar el terme “identitat”. No volia fer la història d’una nació, si no d’un poble. És el relat d’una gent que se sentia part d’aquesta comunitat, cosa que no passava a França o a la Corona de Castella. Segurament perquè aquest és un país petit, relativament compacte i amb unes característiques i amb una història política pròpia que la distingeix d’altres llocs que, tot i tenir institucions semblants, no funcionen de la mateixa manera.

L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella, on les corts es reuneixen quan el rei vol. No és fins a finals del segle XVIII quan trobem la idea de “nació”, però entesa com a “nació de la cultura castellana”; per això trobem testimonis del segle XIX que afirmen que la Guerra de Successió és “la incorporación de Cataluña en la Corona de Castilla”.

És una animalada afirmar el que diuen certs polítics que Espanya és la nació més antiga d’Europa, formada amb els Reis Catòlics. El primer lloc en què trobem una consciència nacional és l’Anglaterra del segle XVIII i és el primer lloc on es té un himne nacional (que no és el mateix que el d’ara). Un cant a la nació com aquest aquí no existia, de fet, encara tenim la Marxa de Granaders que li van regalar els prussians a Carles III. Els següents en tenir aquesta consciència nacional són els francesos durant la Revolució, que llavors la fabriquen. A la gent se l’educa amb uns mites i amb una història destinada a crear consciència nacional per el manteniment de l’ordre polític.

[caption id="attachment_2882" align="aligncenter" width="650"]Font: Ab Origine Font: Ab Origine[/caption]

Per això no vaig voler que es traduís el llibre al castellà. Aquest llibre topa amb totes les conviccions apreses per un espanyol a classe. Els  nostres coneixements d’història que hem adquirit, en un 80%, són conviccions, no són raonats. Per això no tenia sentit que es traduís el llibre. L’única manera de fer veure aquestes diferències a un espanyol educat a Espanya era fer un llibre d’història comparada per ensenyar les diferències en la línia temporal. A un lector castellà l’historia de Catalunya no li interessa, com és natural, com si a nosaltres ens parlessin d’història d’Extremadura o història de la Ciutat de Càceres.

Però el seu mestre, Jaume Vicens Vives, va fer molts esforços perquè la seva Notícia de Catalunya es traduís al castellà, per exemple...

Notícia de Catalunya era un llibre d’assaig que havia de tenir per força un nucli reduït de lectors en aquesta mena de literatura i que a més apareixia en un moment que no era conflictiu. En tot cas tampoc se’n van assabentar gaire del que deia Vicens. Cal dir, també, que Vicens em va ensenyar una cosa: això que fèiem de llegir i escriure sobre història era una cosa que només tenia sentit si era per ajudar el país. En canvi ara estem en un estadi de lluita molt més complicat que aleshores, però no és tampoc el moment d’anar a ensenyar història de Catalunya als dirigents espanyols.

No és que no vulgui determinar si Catalunya és una nació o no, però no he volgut especular en un moment com aquest. A dia d’avui vivim el punt àlgid de les nacions-estat i de la globalització. Jo el que pretenia és que la gent del meu entorn, la gent del meu barri, per exemple, reflexionessin sobre què creuen que són, com se senten. En definitiva, que veiessin que s’havia de seguir lluitant per reclamar la seva parcel·la de drets d’autogovern. Per tant, no em preocupava el tema de la “nació” i més quan es ven la idea que “España es la nación más antigua del mundo".

Llegint el llibre, una cosa que queda bastant clara és que el tema de la identitat catalana és una cosa que apareix constantment en la història del país com a cosa que es reclama o es percep.

Més aviat jo diria que la identitat és una cosa que es va fent i va evolucionant poc a poc.

És una cosa que ja es constata durant el segle XV, quan durant les guerres civils apareixen aquelles proclames que afirmaven que els catalans tenien un règim de llibertats que els diferenciaven d’altres llocs. I durant els segles XVI, XVII i XVIII, i fins i tot després del 1714, es veu que el poble català té unes llibertats pròpies que sent seves. Com es es manté aquesta identitat?

Més aviat els catalans senten que tenen un una sèrie de característiques i idiosincràsies pròpies. Al cap i a la fi, aquí hi ha unes lleis que garanteixen un cert marge d’autonomia i llibertats. Senzillament jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món. Hem sigut un poble d’esclavistes com tothom, que es va haver de treure del damunt els almogàvers perquè no hi havia qui els aguantés i a més eren uns salvatges sanguinaris, com tots els de la seva mena.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials. Per exemple, València té unes institucions semblants, però mai arriba a un grau de desenvolupament com el d’aquí. Aquest Principat té unes característiques geogràfiques concretes; per a començar, que està completament obert al mar i que és de navegació fàcil, una costa que portà als francesos a batejar-la com a “costa de Déu” i en bona mesura controlada per Barcelona. Això crea unes característiques pròpies.

En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar “Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, principalment de Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran(1240-1285) és en el fet que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben controlant el deute públic... Això és una cosa que no passa a cap altre lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!

El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.

La interpretació que s’ha fet fins ara d’aquest fet era que això sempre es traduïa en només privilegis per a les classes dominants, sobretot per la noblesa feudal, però quan ho estudies te n’adones que no és així com ho demostra la Tribunal de Contrafaccions. Un tribunal que es va gestant al llarg del segle XVI i que coincideix amb el moment de prosperitat que és un tribunal paritari entre la noblesa i la Generalitat que permet a la gent presentar les seves reclamacions i queixes i allà s’arbitraven. S’ha demostrat que realment la gent corrent presentava les seves queixes contra els seus senyors i patrons. Per tant, la gent que al 1714 defensa Barcelona no és gent que vol defensar un rei o altre, sinó que defensen conscientment els seus drets i llibertats. I és per això que els caps militars espanyols destinats al territori durant el segle XVIII es queixaven que els catalans encara creien que vivien en una cosa semblant a una república (cosa que fins a cert punt s’acosta més o menys a la realitat) i que només aspiraven a tornar-ho a ser en qualsevol moment.

[caption id="attachment_2883" align="aligncenter" width="650"]Font: Ab Origine Font: Ab Origine[/caption]

Tot això el moment en què es veu amenaçat és amb l’ascens del liberalisme, quan gent com Capmany acaben convencent-se que en la nació espanyola que estava sortint de les Corts de Cadis hi podia cabre coses que ells havien volgut mantenir i realitzar a Catalunya. I accepten renunciar a una sèrie de coses com la llengua per a ser uns amb aquesta nació espanyola. El que passa és que al final el que surt d’allà no és el que ells s’esperaven, sinó una versió augmentada de la Corona de Castella i que no respon a cap de les coses que ells proposaven.

Podem dir, doncs que l’entrada de la contemporaneïtat a Catalunya és amb el 1714 i els Decrets de Nova Planta. Ara que s’acosta la Diada podria explicar als nostres lectors què va significar realment el 1714? És cert que sobreviu el projecte de modernització econòmic però s’enterra el projecte polític?

El procés de modernització econòmica comença a mitjans del segle XVII i quan arriba el 1714, la ciutat de Barcelona tenia una vida extraordinària i estava en camí d’un desenvolupament important, com demostren els estudis més profunds i rigorosos amb el comerç exterior, sobretot amb la venda vins i aiguardents.

És veritat que durant el segle XVIII l’única cosa que permet cert desenvolupament és el fet de poder penetrar en el mercat interior espanyol (cosa que tampoc és fàcil, doncs durant molt de temps es mantenen les duanes). Hi ha tant poca consciència d’això que en el text de la Novíssima Recopilación, en el recopilatori de lleis que es produeix a començament del segle XIX, encara es mantenen lleis que prohibeixen l’entrada de vins de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella. És a dir, no hi havia cap visió d’estat modern.

Aquestes coses, sumades a la ocupació militar i les altes càrregues fiscals, portaren problemes al llarg del segle XVIII, com per exemple l’oposició a la decisió de Carles III de crear quintes [reclutament militar obligatori, en el qual una de cada cinc persones era cridada a files], doncs encara hi havia la consciència del principi del Princeps Namque. Aquí la gent no vol anar a la guerra perquè sí. I seguien un raonament molt clar: si la gent d’aquesta a aquesta edat han d’anar a la guerra estem traient gent del seu lloc que està realitzant una funció important. I en comptes d’això, es proposà pagar per a reunir voluntaris que anessin a la guerra.

És per això que durant el segle XIX es crea aquella creença que la pàtria és Catalunya, però la nació és Espanya, l’estat, on tenen projecció política. Sovint s’ha d’explicar que fins que aquest règim no entri en crisis, aquest no serà precisament el lema de la burgesia catalana. Els mateixos patriarques de la Renaixença que abans havien renunciat a la llengua en favor d’una nació espanyola, s’escrivien en castellà entre ells i els nens a casa s’educaven amb aquesta llengua.

Mentrestant les classes populars seguien parlant en català i quan al voltant del 1860 la burgesia se n’adona que són ignorats a Espanya i que tenen tota una població que els hi pot donar suport, es dirigeixen a ells en català, perquè és la llengua que entenen.

Per tant, no cal oblidar tota aquesta època tan confosa en què la burgesia tenia aquesta doble lleialtat de ser molt catalans de cara endins però negociant els seus interessos de cara enfora i una època d’agitació obrera on l’exèrcit era l’element que els hi garantia la seguretat. La nostre és una història complicada on sovint les classes dirigents han traït allò que prometien. Una de les mostres més evidents va ser durant el franquisme, quan Cambó i companyia, davant del dilema que es presentava en la guerra civil donaren suport al govern del general Franco. Aquesta burgesia ha mantingut aquesta moral fins fa ben poc. El joc polític del pujolisme fent pactes amb el PP és una dinàmica que s’entén quan s’explica tota aquesta història.

[caption id="attachment_2884" align="aligncenter" width="650"]Font: Ab Origine Font: Ab Origine[/caption]

Una de les línies que marca la història contemporània de Catalunya és justament el catalanisme polític. Escombrant cap als nostres dies, què ha significat la irrupció de l’independentisme? Com creu que s’hi han adaptat els vells partits? Hi ha alguna força política en el panorama actual  el projecte del qual li mereixi la seva confiança?

D’independentistes n’hi ha hagut sempre, però en petits nuclis. El que vaig poder observar en la manifestació de l’11 de setembre del 2011 és la sorpresa dels partits polítics quan la gent es posà a cridar “independència”. La gent que hi participava era ja una gent que havia reaccionat el 2010, però que sobretot estaven reaccionant davant del mal govern, contra la crisi, l’atur i els problemes en general.

El que veia aquella gent és que estem en una situació de desori i indefensió la qual necessitaven tallar. Independència, per a tota aquella gent, volia dir arrencar-ho tot i tornar a començar. És aleshores que els partits s’hi apunten. La conversió de Convergència i Unió al sobiranisme es produeix llavors. Tant és així que el senyor Mas, pensant que se’n beneficiaria, convoca unes eleccions al novembre i perd un 8% dels vots, cosa que demostra que no havia entès que no només hi havia un tema d’identitat.

Estem en un joc que és extremadament complex on la necessitat de canvi és punyent i que és sentida vivament, on és lògic i raonable pensar que qualsevol forma de guanyar espais d’autogovern és important quan no funciona res. És aquesta idea de “deixeu-nos fer a nosaltres” que des de Madrid s’interpreta com un “volen tots els recursos per ells”, però que realment és més una reivindicació per tenir un estatus com el País Basc i poder administrar les coses.

Quan es va fer i aprovar l’Estatut de Catalunya es va fer amb els termes i la idea equivocada, pensant que era un principi i que es podria anar ampliant quan en realitat era un parany. Sempre que surt aquest tema recordo a Felipe Gonzalez i a Narcís Serra, abans que el PSOE estigués legalitzat, quan González digué clarament que no toleraria el concert econòmic per Catalunya ni un Partit Socialista Català independent. El més vergonyós de tot era que això ho deien a la vegada que publicaven manifestos a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. Per tant, el règim estatuari que tenim s’ha acabat demostrant sent una trampa on cada cop que s’intenten canviar les coses ve el Tribunal Constitucional i tomba qualsevol projecte. Per exemple: la llei dels horaris comercials, important per a defensar el comerç de proximitat; però per contra el que fa és defensar els interessos de les grans superfícies.

El Tribunal Constitucional ha servit d’actor polític per a tallar qualsevol projecte que pugui afavorir l’autogovern de Catalunya. Per tant, és una cosa absolutament lògica i necessària seguir lluitant per l’autogovern. Ara bé, aquest autogovern es pot aconseguir amb la independència? Jo seria feliç si fos així. A mi la independència no em fa cap nosa. El problema és que justament perquè sóc historiador i he vist què ha passat durant els últims 500 anys. I no em puc creure de cap manera hi hagi un govern espanyol que ho permeti. Només cal veure que ara mateix el gran impediment per fer un govern unitari “d’esquerres” (perquè dir que el PSOE és d’esquerres és perdonar moltes coses) és la negativa total a cedir en termes d’un referèndum, que es podria haver negociat que fos un referèndum a la canadenca. Estem parlant d’un govern espanyol que té a les seves mans la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, i l’exèrcit a l’OTAN (i que els hi expliquin als iugoslaus si l’OTAN no té res a veure amb les demandes interiors dels països).

Creure que tu pots aconseguir pacíficament això és enganyar la gent. Digues que val la pena lluitar per això, o millor, lluita fort per això, però no vulguis enganyar dient que d’aquí 6 ó 12 mesos ho hauràs aconseguit, perquè si alguna cosa t’ensenyen 500 anys d’història és que no hi ha per l’altre banda la disposició d’ànim necessària per acceptar-ho pacíficament i que són els altres els que tenen les forces armades.

A mi em sembla que quan es ven que la independència està a 12 mesos d’assolir-se per aconseguir vots es corre el risc de fer caure la gent en el desengany i d’allunyar-los d’aquesta necessitat d’aconseguir espais d’autogovern propis.

Fa dos anys va publicar aquest llibre i va insistir molt en la necessitat de reclamar, precisament, aquests espais d’autogovern que ara deia. Dos anys més tard, de tot això ha canviat alguna cosa? Què s’ha de fer quan no es poden aconseguir aquests espais?

Doncs que has de seguir lluitant. Jo tinc molts pocs principis polítics. Vicens em va ensenyar una cosa que era molt important: la diferencia entre creure i pensar. Per tant l’únic principi polític que sempre he seguit és que l’únic que no és lícit és resignar-se. S’ha de seguir i a força de seguir, de lluitar i reclamar has d’anar guanyant espais per força. Has d’anar aplicant formes de resistència cívica i negant-te a acceptar l’inacceptable. Ara veurem què passa amb els problemes que es plantejaran a l’ensenyament, però és necessari fer-ho. Sobretot perquè aquest gran moviment sobiranista que neix el 2012 és un moviment de refús de la manera amb què el govern de Madrid aplica les limitacions del govern d’autonomia, però també és un rebuig a les formes del govern propi que s’han acabat menjant Convergència Democràtica de Catalunya, que ha acabat desapareixent com tal. Què en sortirà d’aquí? Tot això és complicadíssim.

Confiança no en tinc gaire; i només en tinc en la gent. El que va tenir de positiu l’aparició de “Podemos” és que van aprendre que era molt important comptar amb el tipus de forces cíviques que sortien de la pròpia societat. El que no van saber veure és que un cop aquestes forces s’haguessin organitzat, cada una voldria anar pel seu compte, com ha passat a València, a Galícia o com està passant aquí. Però a mi sempre que surtin forces cíviques que reivindiquen els problemes del seu entorn i sorgeixin de la societat mateixa sempre em sembla positiu.

[caption id="attachment_2885" align="alignnone" width="650"]Font: Ab Origine Font: Ab Origine[/caption]
Entrevista
Nom i Cognoms: Josep Fontana LázaroFormació acadèmica: Historiador. Catedràtic d'història contemporàniaLínies de recerca: Formació del mercat peninsular durant el segle XIX, Àntic règim, història econòmica, història contemporània, segles XIX i XXPublicacions principals:

La quiebra de la monarquía absoluta (1971 i Crítica 2000)

La historia después del fin de la historia (Crítica, 1992)

Europa ante el espejo (Crítica, 1994)

Aturar el temps (Crítica, 2005)

De en medio del tiempo (Crítica, 2006)

Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado & Presente, 2011)

El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (Pasado & Presente, 2013)

La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo, 2014)

Com s’arriba a fer una història general de Catalunya essent vostè especialista en història de Catalunya i Espanya del segle XIX?

D’especialista no me n’he considerat mai. Vaig agafar el gust per la història i sempre he procurat llegir tot el que he pogut; de fet, el meu treball de tesina era sobre Catalunya al segle XVII, però si que és veritat que he escrit molt sobre els segles XVIII, XIX i XX.

Em vaig decidir a tirar endavant el llibre Formació d’una identitat perquè m’hi va encoratjar una amiga que aprecio molt, l’Eva Serra, la qual, ensenyant-li els esborranys, em va dir que hi posava massa coses i que simplifiqués. Això sí, vaig haver de fer molta feina de destriament i lectura dels articles que es publicaven sobre la història de Catalunya. Haig de dir, però, que les millors crítiques que he rebut han estat de medievalistes valencians que van fer ressenyes esplèndides i em van deixar relativament tranquil, doncs esperava justament que fossin els historiadors d’aquella època els que més discreparien amb mi!

Al principi, de fet, no volia entrar en el segle XX. Era el que em feia més mandra i el que em costava més perquè crec que ja s’ha dit tot el que volia el dir i molt més. No feia falta que jo repetís tot allò que ja s’havia fet, però és clar, no es pot escriure un llibre d’història general de Catalunya sense entrar en un moment tant important per a aquesta com és el segle XX. També ho havia de fer perquè quan escrivia el llibre veia que en la societat hi havia una gran eufòria. Hi ha actualment la creença que ara es poden fer les coses diferents i sense problemes. Em preocupava que això pogués causar un cert grau de decepció que seria negatiu; i per això em semblava que valia la pena explicar a la gent que aquesta era una cosa que venia de molt lluny.

La batalla per tractar de trobar una manera de conviure dins de l’estat espanyol  ja fa 500 anys que dura, i per tant era important recordar al lector que hi havia hagut una evolució molt llarga i important que ens havia culturalment diferents. Per exemple, que després del 1714 encara es mantingui el dret civil a Catalunya permet que la societat catalana funcioni diferent de la resta de l’estat i que arribi abans a la industrialització.

Per això vaig decidir fer un esforç seriós i embarcant-me en el segle XX el més rigorosament possible utilitzant les fonts adequades, per això no m’he molestat en respondre algunes crítiques que han vingut, sobretot de Madrid, i que quasi sempre vénen d’una gent que no coneix res del que la historiografia catalana ha produït en els darrers 20 ó 30 anys.

De fet guardo un text vergonyós de la senyora Iglesias, directora de la Real Academia de la Historia que deia bestieses del tipus “va ser un error deixar que les comunitats autònomes ensenyessin història” o que “és una llàstima que a Catalunya ens haguem oblidat del tipus d’història que feia Vives”. És a dir, la senyora Carmen Iglesias creu que el nom de l’il·lustre historiador és “Vicens”, i no “Jaume “ [Fontana parla aquí de Jaume Vicens Vives, un dels més importants historiadors catalans, nascut el 1910 i mort el 1960] i demostra així la seva ignorància començant per no saber ni qui és, malgrat que fa uns pocs anys que se celebrà el el seu centenari.

Quan aquest llibre va sortir fa dos anys, Jaume Barberà l’entrevistà a Retrats [http://bit.ly/2cARFgN], el qual insistí molt en la importància que vostè li dóna a la participació popular en la història catalana. Nosaltres ho vàrem entendre com els processos sòcioeconòmics que formen una identitat, en aquest cas la catalana. Això no ho trobem tant sovint en els llibres de historiografia catalana. Pot ser que sigui perquè la historiografia catalana està sobrepolititzada?  Creu que ha fet un llibre singular en el sentit que ha donat més importància als elements sòcioeconòmics que als polítics?

– Efectivament, aquí hi ha una gran història política perquè al cap i a la fi és la història dels reis. Però això passa aquí, a Castella i a tot arreu. És un tipus de relat que ara està desacreditat. Justament fa poc que he llegit una publicació nord-americana que es queixava de la desaparició d’aquest tipus d’història.

Recordo que la senyora Margaret Tatcher una de les coses en què es va esforçar va ser en canviar l’ensenyament de la història. Quan a Gran Bretanya, als anys 20, arriba al poder el primer govern laborista (que no va durar gaire), els elements conservadors, per por que el govern laborista pogués imposar l’ensenyament d’un altre tipus d’història, donaren llibertat  a les escoles perquè ensenyessin la mena d’història que volguessin. Passat el temps, acabà convertint-se en un ensenyament progressista, amb preocupació social, etc. Aleshores, a la senyora Tatcher, se li acudí que el que calia fer era el contrari. Ferma partidària que la societat no existia, pronuncià aquelles frases famoses a la Cambra dels Comuns: “per què en comptes d’ensenyar totes aquests coses d’història social, no es torna a ensenyar aquella bona història dels reis i reines d’Anglaterra i de les batalles que van guanyar?”.

Per tant és normal que els països tinguin tanta història política al voltant de les figures dels seus governants. Però crec que Catalunya peca menys d’això, perquè a Catalunya no tenim reis propis des de principis del segle XV. Però també ctenim la sensació que des del segle XVI fins al 1714, amb un breu interludi durant la Guerra dels Segadors, hi hagué una decadència, que, com a tal, no se’n parlava ni s’estudiava gaire. Però aquí va haver-hi canvis importants.

Font: Ab Origine

Font: Ab Origine

Vicens Vives va ser un gran canvi, però encara ho va ser més Pierre Vilar amb la revisió que fa de la història de Catalunya fins al moment. I quan jo em dedico a fer recerca de la història medieval per a la meva obra, em trobo una sèrie de llibres magnífics d’historiadors francesos que són estudis justament amb aquesta òptica, no històries de reis o similars. Per tant, amb aquest material podia partir d’una bona base per al que jo volia fer. Ara no sé com està el tema, perquè les últimes coses que s’han publicat són obres col·lectives que per a mi tenen un defecte: la fragmentació especialitzada. És cert que permet ocupar-se de molts àmbits, però no permeten donar una visió de conjunt.

Quan va sortir publicat el seu llibre molta gent de fora de Catalunya el va criticar bastant, però sobretot per un aspecte. Creu que la història del Principat és problemàtica perquè s’acaba parlant de la història d’una ‘nació’?

Jo he esquivat el terme “nació” tot el possible, donada la confusió que genera el terme. Per això he preferit utilitzar el terme “identitat”. No volia fer la història d’una nació, si no d’un poble. És el relat d’una gent que se sentia part d’aquesta comunitat, cosa que no passava a França o a la Corona de Castella. Segurament perquè aquest és un país petit, relativament compacte i amb unes característiques i amb una història política pròpia que la distingeix d’altres llocs que, tot i tenir institucions semblants, no funcionen de la mateixa manera.

L’existència de la Diputació, un cos de reunió de Corts amb convocacions periòdiques són un tret diferencial de llocs com Castella, on les corts es reuneixen quan el rei vol. No és fins a finals del segle XVIII quan trobem la idea de “nació”, però entesa com a “nació de la cultura castellana”; per això trobem testimonis del segle XIX que afirmen que la Guerra de Successió és “la incorporación de Cataluña en la Corona de Castilla”.

És una animalada afirmar el que diuen certs polítics que Espanya és la nació més antiga d’Europa, formada amb els Reis Catòlics. El primer lloc en què trobem una consciència nacional és l’Anglaterra del segle XVIII i és el primer lloc on es té un himne nacional (que no és el mateix que el d’ara). Un cant a la nació com aquest aquí no existia, de fet, encara tenim la Marxa de Granaders que li van regalar els prussians a Carles III. Els següents en tenir aquesta consciència nacional són els francesos durant la Revolució, que llavors la fabriquen. A la gent se l’educa amb uns mites i amb una història destinada a crear consciència nacional per el manteniment de l’ordre polític.

Font: Ab Origine

Font: Ab Origine

Per això no vaig voler que es traduís el llibre al castellà. Aquest llibre topa amb totes les conviccions apreses per un espanyol a classe. Els  nostres coneixements d’història que hem adquirit, en un 80%, són conviccions, no són raonats. Per això no tenia sentit que es traduís el llibre. L’única manera de fer veure aquestes diferències a un espanyol educat a Espanya era fer un llibre d’història comparada per ensenyar les diferències en la línia temporal. A un lector castellà l’historia de Catalunya no li interessa, com és natural, com si a nosaltres ens parlessin d’història d’Extremadura o història de la Ciutat de Càceres.

Però el seu mestre, Jaume Vicens Vives, va fer molts esforços perquè la seva Notícia de Catalunya es traduís al castellà, per exemple…

Notícia de Catalunya era un llibre d’assaig que havia de tenir per força un nucli reduït de lectors en aquesta mena de literatura i que a més apareixia en un moment que no era conflictiu. En tot cas tampoc se’n van assabentar gaire del que deia Vicens. Cal dir, també, que Vicens em va ensenyar una cosa: això que fèiem de llegir i escriure sobre història era una cosa que només tenia sentit si era per ajudar el país. En canvi ara estem en un estadi de lluita molt més complicat que aleshores, però no és tampoc el moment d’anar a ensenyar història de Catalunya als dirigents espanyols.

No és que no vulgui determinar si Catalunya és una nació o no, però no he volgut especular en un moment com aquest. A dia d’avui vivim el punt àlgid de les nacions-estat i de la globalització. Jo el que pretenia és que la gent del meu entorn, la gent del meu barri, per exemple, reflexionessin sobre què creuen que són, com se senten. En definitiva, que veiessin que s’havia de seguir lluitant per reclamar la seva parcel·la de drets d’autogovern. Per tant, no em preocupava el tema de la “nació” i més quan es ven la idea que “España es la nación más antigua del mundo”.

Llegint el llibre, una cosa que queda bastant clara és que el tema de la identitat catalana és una cosa que apareix constantment en la història del país com a cosa que es reclama o es percep.

Més aviat jo diria que la identitat és una cosa que es va fent i va evolucionant poc a poc.

És una cosa que ja es constata durant el segle XV, quan durant les guerres civils apareixen aquelles proclames que afirmaven que els catalans tenien un règim de llibertats que els diferenciaven d’altres llocs. I durant els segles XVI, XVII i XVIII, i fins i tot després del 1714, es veu que el poble català té unes llibertats pròpies que sent seves. Com es es manté aquesta identitat?

Més aviat els catalans senten que tenen un una sèrie de característiques i idiosincràsies pròpies. Al cap i a la fi, aquí hi ha unes lleis que garanteixen un cert marge d’autonomia i llibertats. Senzillament jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món. Hem sigut un poble d’esclavistes com tothom, que es va haver de treure del damunt els almogàvers perquè no hi havia qui els aguantés i a més eren uns salvatges sanguinaris, com tots els de la seva mena.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents i que hem viscut en unes condicions molt especials. Per exemple, València té unes institucions semblants, però mai arriba a un grau de desenvolupament com el d’aquí. Aquest Principat té unes característiques geogràfiques concretes; per a començar, que està completament obert al mar i que és de navegació fàcil, una costa que portà als francesos a batejar-la com a “costa de Déu” i en bona mesura controlada per Barcelona. Això crea unes característiques pròpies.

En aquest país l’equilibri de poders entre la noblesa feudal i la burgesia urbana és tan elàstic que permet que aquí no hi hagi rei. De fet, Catalunya no ha estat mai un regne i s’ha d’autonomenar “Principat”. Hi ha un Regne d’Aragó, un altre de València i un de Mallorca, però aquí no hi ha rei propi. I des de molt aviat, com a mínim des de Pere el Gran, aquests reis es veuen obligats a cedir en aquest joc entre la noblesa feudal i la burgesia urbana, principalment de Barcelona. El primer cop que cedeix Pere el Gran(1240-1285) és en el fet que s’han de fer corts regularment. Més endavant aniran augmentant de poder aquelles dues institucions que són el Consell de Cent i la Generalitat, que acabaran cobrant els impostos i fins tot acaben controlant el deute públic… Això és una cosa que no passa a cap altre lloc d’Europa fins el segle XVII amb els anglesos!

El problema és que aquí es va avançar en aquests aspectes massa aviat i massa dèbilment, perquè Catalunya té dos enemics, que són França i Castella, d’una gran força demogràfica. Aquest és un país que no té furs, sinó constitucions; i això és un fet molt important. És a dir, que és un país que funciona amb unes lleis que han estat pactades en les corts, una cosa que no es produeix a Castella, on només una part de la legislació surt de les corts.

La interpretació que s’ha fet fins ara d’aquest fet era que això sempre es traduïa en només privilegis per a les classes dominants, sobretot per la noblesa feudal, però quan ho estudies te n’adones que no és així com ho demostra la Tribunal de Contrafaccions. Un tribunal que es va gestant al llarg del segle XVI i que coincideix amb el moment de prosperitat que és un tribunal paritari entre la noblesa i la Generalitat que permet a la gent presentar les seves reclamacions i queixes i allà s’arbitraven. S’ha demostrat que realment la gent corrent presentava les seves queixes contra els seus senyors i patrons. Per tant, la gent que al 1714 defensa Barcelona no és gent que vol defensar un rei o altre, sinó que defensen conscientment els seus drets i llibertats. I és per això que els caps militars espanyols destinats al territori durant el segle XVIII es queixaven que els catalans encara creien que vivien en una cosa semblant a una república (cosa que fins a cert punt s’acosta més o menys a la realitat) i que només aspiraven a tornar-ho a ser en qualsevol moment.

Font: Ab Origine

Font: Ab Origine

Tot això el moment en què es veu amenaçat és amb l’ascens del liberalisme, quan gent com Capmany acaben convencent-se que en la nació espanyola que estava sortint de les Corts de Cadis hi podia cabre coses que ells havien volgut mantenir i realitzar a Catalunya. I accepten renunciar a una sèrie de coses com la llengua per a ser uns amb aquesta nació espanyola. El que passa és que al final el que surt d’allà no és el que ells s’esperaven, sinó una versió augmentada de la Corona de Castella i que no respon a cap de les coses que ells proposaven.

Podem dir, doncs que l’entrada de la contemporaneïtat a Catalunya és amb el 1714 i els Decrets de Nova Planta. Ara que s’acosta la Diada podria explicar als nostres lectors què va significar realment el 1714? És cert que sobreviu el projecte de modernització econòmic però s’enterra el projecte polític?

El procés de modernització econòmica comença a mitjans del segle XVII i quan arriba el 1714, la ciutat de Barcelona tenia una vida extraordinària i estava en camí d’un desenvolupament important, com demostren els estudis més profunds i rigorosos amb el comerç exterior, sobretot amb la venda vins i aiguardents.

És veritat que durant el segle XVIII l’única cosa que permet cert desenvolupament és el fet de poder penetrar en el mercat interior espanyol (cosa que tampoc és fàcil, doncs durant molt de temps es mantenen les duanes). Hi ha tant poca consciència d’això que en el text de la Novíssima Recopilación, en el recopilatori de lleis que es produeix a començament del segle XIX, encara es mantenen lleis que prohibeixen l’entrada de vins de la Corona d’Aragó a la Corona de Castella. És a dir, no hi havia cap visió d’estat modern.

Aquestes coses, sumades a la ocupació militar i les altes càrregues fiscals, portaren problemes al llarg del segle XVIII, com per exemple l’oposició a la decisió de Carles III de crear quintes [reclutament militar obligatori, en el qual una de cada cinc persones era cridada a files], doncs encara hi havia la consciència del principi del Princeps Namque. Aquí la gent no vol anar a la guerra perquè sí. I seguien un raonament molt clar: si la gent d’aquesta a aquesta edat han d’anar a la guerra estem traient gent del seu lloc que està realitzant una funció important. I en comptes d’això, es proposà pagar per a reunir voluntaris que anessin a la guerra.

És per això que durant el segle XIX es crea aquella creença que la pàtria és Catalunya, però la nació és Espanya, l’estat, on tenen projecció política. Sovint s’ha d’explicar que fins que aquest règim no entri en crisis, aquest no serà precisament el lema de la burgesia catalana. Els mateixos patriarques de la Renaixença que abans havien renunciat a la llengua en favor d’una nació espanyola, s’escrivien en castellà entre ells i els nens a casa s’educaven amb aquesta llengua.

Mentrestant les classes populars seguien parlant en català i quan al voltant del 1860 la burgesia se n’adona que són ignorats a Espanya i que tenen tota una població que els hi pot donar suport, es dirigeixen a ells en català, perquè és la llengua que entenen.

Per tant, no cal oblidar tota aquesta època tan confosa en què la burgesia tenia aquesta doble lleialtat de ser molt catalans de cara endins però negociant els seus interessos de cara enfora i una època d’agitació obrera on l’exèrcit era l’element que els hi garantia la seguretat. La nostre és una història complicada on sovint les classes dirigents han traït allò que prometien. Una de les mostres més evidents va ser durant el franquisme, quan Cambó i companyia, davant del dilema que es presentava en la guerra civil donaren suport al govern del general Franco. Aquesta burgesia ha mantingut aquesta moral fins fa ben poc. El joc polític del pujolisme fent pactes amb el PP és una dinàmica que s’entén quan s’explica tota aquesta història.

Font: Ab Origine

Font: Ab Origine

Una de les línies que marca la història contemporània de Catalunya és justament el catalanisme polític. Escombrant cap als nostres dies, què ha significat la irrupció de l’independentisme? Com creu que s’hi han adaptat els vells partits? Hi ha alguna força política en el panorama actual  el projecte del qual li mereixi la seva confiança?

D’independentistes n’hi ha hagut sempre, però en petits nuclis. El que vaig poder observar en la manifestació de l’11 de setembre del 2011 és la sorpresa dels partits polítics quan la gent es posà a cridar “independència”. La gent que hi participava era ja una gent que havia reaccionat el 2010, però que sobretot estaven reaccionant davant del mal govern, contra la crisi, l’atur i els problemes en general.

El que veia aquella gent és que estem en una situació de desori i indefensió la qual necessitaven tallar. Independència, per a tota aquella gent, volia dir arrencar-ho tot i tornar a començar. És aleshores que els partits s’hi apunten. La conversió de Convergència i Unió al sobiranisme es produeix llavors. Tant és així que el senyor Mas, pensant que se’n beneficiaria, convoca unes eleccions al novembre i perd un 8% dels vots, cosa que demostra que no havia entès que no només hi havia un tema d’identitat.

Estem en un joc que és extremadament complex on la necessitat de canvi és punyent i que és sentida vivament, on és lògic i raonable pensar que qualsevol forma de guanyar espais d’autogovern és important quan no funciona res. És aquesta idea de “deixeu-nos fer a nosaltres” que des de Madrid s’interpreta com un “volen tots els recursos per ells”, però que realment és més una reivindicació per tenir un estatus com el País Basc i poder administrar les coses.

Quan es va fer i aprovar l’Estatut de Catalunya es va fer amb els termes i la idea equivocada, pensant que era un principi i que es podria anar ampliant quan en realitat era un parany. Sempre que surt aquest tema recordo a Felipe Gonzalez i a Narcís Serra, abans que el PSOE estigués legalitzat, quan González digué clarament que no toleraria el concert econòmic per Catalunya ni un Partit Socialista Català independent. El més vergonyós de tot era que això ho deien a la vegada que publicaven manifestos a favor del dret d’autodeterminació dels pobles. Per tant, el règim estatuari que tenim s’ha acabat demostrant sent una trampa on cada cop que s’intenten canviar les coses ve el Tribunal Constitucional i tomba qualsevol projecte. Per exemple: la llei dels horaris comercials, important per a defensar el comerç de proximitat; però per contra el que fa és defensar els interessos de les grans superfícies.

El Tribunal Constitucional ha servit d’actor polític per a tallar qualsevol projecte que pugui afavorir l’autogovern de Catalunya. Per tant, és una cosa absolutament lògica i necessària seguir lluitant per l’autogovern. Ara bé, aquest autogovern es pot aconseguir amb la independència? Jo seria feliç si fos així. A mi la independència no em fa cap nosa. El problema és que justament perquè sóc historiador i he vist què ha passat durant els últims 500 anys. I no em puc creure de cap manera hi hagi un govern espanyol que ho permeti. Només cal veure que ara mateix el gran impediment per fer un govern unitari “d’esquerres” (perquè dir que el PSOE és d’esquerres és perdonar moltes coses) és la negativa total a cedir en termes d’un referèndum, que es podria haver negociat que fos un referèndum a la canadenca. Estem parlant d’un govern espanyol que té a les seves mans la Policia Nacional, la Guàrdia Civil, i l’exèrcit a l’OTAN (i que els hi expliquin als iugoslaus si l’OTAN no té res a veure amb les demandes interiors dels països).

Creure que tu pots aconseguir pacíficament això és enganyar la gent. Digues que val la pena lluitar per això, o millor, lluita fort per això, però no vulguis enganyar dient que d’aquí 6 ó 12 mesos ho hauràs aconseguit, perquè si alguna cosa t’ensenyen 500 anys d’història és que no hi ha per l’altre banda la disposició d’ànim necessària per acceptar-ho pacíficament i que són els altres els que tenen les forces armades.

A mi em sembla que quan es ven que la independència està a 12 mesos d’assolir-se per aconseguir vots es corre el risc de fer caure la gent en el desengany i d’allunyar-los d’aquesta necessitat d’aconseguir espais d’autogovern propis.

Fa dos anys va publicar aquest llibre i va insistir molt en la necessitat de reclamar, precisament, aquests espais d’autogovern que ara deia. Dos anys més tard, de tot això ha canviat alguna cosa? Què s’ha de fer quan no es poden aconseguir aquests espais?

Doncs que has de seguir lluitant. Jo tinc molts pocs principis polítics. Vicens em va ensenyar una cosa que era molt important: la diferencia entre creure i pensar. Per tant l’únic principi polític que sempre he seguit és que l’únic que no és lícit és resignar-se. S’ha de seguir i a força de seguir, de lluitar i reclamar has d’anar guanyant espais per força. Has d’anar aplicant formes de resistència cívica i negant-te a acceptar l’inacceptable. Ara veurem què passa amb els problemes que es plantejaran a l’ensenyament, però és necessari fer-ho. Sobretot perquè aquest gran moviment sobiranista que neix el 2012 és un moviment de refús de la manera amb què el govern de Madrid aplica les limitacions del govern d’autonomia, però també és un rebuig a les formes del govern propi que s’han acabat menjant Convergència Democràtica de Catalunya, que ha acabat desapareixent com tal. Què en sortirà d’aquí? Tot això és complicadíssim.

Confiança no en tinc gaire; i només en tinc en la gent. El que va tenir de positiu l’aparició de “Podemos” és que van aprendre que era molt important comptar amb el tipus de forces cíviques que sortien de la pròpia societat. El que no van saber veure és que un cop aquestes forces s’haguessin organitzat, cada una voldria anar pel seu compte, com ha passat a València, a Galícia o com està passant aquí. Però a mi sempre que surtin forces cíviques que reivindiquen els problemes del seu entorn i sorgeixin de la societat mateixa sempre em sembla positiu.

Font: Ab Origine

Font: Ab Origine