Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Quan parlem d’Història, amb majúscules, pensem en els grans esdeveniments del passat, guerres, paus, revolucions i reaccions. De vegades oblidem, però, que tots aquests fets varen ser protagonitzats per milers, per milions de persones anònimes que solen passar desapercebudes en les obres de la majoria d’historiadors, els quals pretenen explicar, amb raó, els processos que ens han anat portant fins a les situacions que vivim avui dia.

L’esclavatge en època moderna és un d’aquests grans fenòmens que tenen un paper cabdal en el desenvolupament de la història europea, i sobretot africana i americana. Ens hi podem acostar de moltes maneres, i una d’elles és el que alguns historiadors, durant les darreres dècades del segle XX, van anomenar Microhistòria. En aquest article es relatarà la història d’un grup d’esclaus que van acabar a la perifèria de la perifèria de l’Imperi Espanyol: el Darién.

Del Vell al Nou Món, els inicis de la història

Els antecedents d’aquesta història es troben a les costes occidentals de l’Àfrica subsahariana, a finals del segle XVI o inicis del segle XVII. Allà comença l’odissea d’una sèrie de persones, de les quals només coneixem el nom de pila que els posaren els seus amos un cop arribats a Amèrica. En aquell moment, a l’Àfrica subsahariana començava a intensificar-se l’espiral de violència que l’esclavitud comportava. Diferents societats guerreres africanes s’especialitzaren en la captura d’esclaus d’altres nacions, que posteriorment eren venuts als traficants d’esclaus europeus: portuguesos, holandesos, anglesos… es dedicaven a noliejar vaixells plens de persones que haurien de creuar l’oceà per cobrir la demanda d’esclaus que reclamaven les colònies de la Monarquia Hispànica.

No es pot saber res més sobre la vida dels esclaus capturats fins que aquests desembarcaven a Amèrica, que és on té lloc la present història. Ens remuntem a l’any 1608, quan un vaixell negrer portuguès naufragava a les costes del Darién, prop de l’antiga ciutat colonial d’Acla. Les autoritats colonials panamenyes reberen el toc d’alerta: un contingent d’esclaus del vaixell naufragat havia desaparegut a les selves del Darién, massa a prop del que havia estat un niu de cimarrons durant les dècades anteriors. Panamà envià soldats a buscar tant els esclaus com els mariners portuguesos que els transportaven. A mesura que l’expedició espanyola s’endinsava a la selva, començà a trobar alguns indicis de presència indígena així com alguns cadàvers.

Finalment aparegueren els primers, i únics, testimonis dels fets. Amagats i separats entre ells «dos negras y dos negros» relataren el que havia ocorregut: mariners i esclaus havien estat sorpresos per un contingent d’indígenes que habitaven autònomament la regió. Després d’un primer enfrontament, els indis havien mort els portuguesos armats que acompanyaven els esclaus. Els supervivents de l’atac indígena explicaren que, després d’aquestes primeres morts, la lluita acabà.

Els espanyols tornaren als seus vaixells en direcció a Portobelo, la ciutat atlàntica per excel·lència del Panamà del segle XVII. L’any següent el governador de Panamà va ordenar que s’enviés una expedició per cercar el destí dels més de 200 esclaus “angolas” que havien desaparegut. La recerca no va reeixir, i no es torna a tenir notícia sobre aquests esclaus fins prop d’una dècada després.

Elmina slave castle.jpg
Fotografia actual del castell d’Elmina, a l’actual Ghana, una de les primeres factories esclavistes portugueses, d’on van sortir un nombre important d’esclaus al llarg de l’època colonial. Font: Viquipèdia

En paral·lel a la història dels nàufrags d’Acla, se’n donà una altra, que s’acabarà entrellaçant amb la primera. Don Tomás de Quiñones era un veí de la ciutat de Panamà, possiblement d’origen castellà. Com molts dels colonitzadors d’Amèrica, especialment en les zones on la població indígena havia quedat extremadament disminuïda per l’acció dels conqueridors durant el segle XVI, Tomás de Quiñones tenia en propietat (com a mínim) una quadrilla d’esclaus negres. L’any 1614 els esclaus de Tomás de Quiñones van desaparèixer però les autoritats consideraren que havien estat “robats” per algun grup de cimarrons que habitava a la zona del Bayano. La veritat és, però, que el destí d’aquests esclaus no va ser massa rellevant per a la colònia, ja que poc després esclatà una revolta indígena, protagonitzada pels antecessors dels actuals kuna panamenys, i això va fer restar importància al “furt”.

Aquests esclaus, doncs, es tractaven de persones nascudes a l’Àfrica occidental, capturades per altres africans i venudes a uns europeus que els forçaren a viure un viatge transatlàntic llarguíssim que acabà a les costes de l’actual Panamà. Un cop arribats al Nou Món, la vida d’aquests esclaus prengué un rumb que no era el previst: en lloc de passar a engrossir la mà d’obra negra que habitava l’Amèrica Hispànica, van passar a ser propietat d’un líder indígena kuna, en un espai, el Darién, que es resistia a integrar-se al món colonial.

L’esclavitud al Darién, de mans europees a indígenes

Les notícies sobre els esclaus dels quals parlem apareixen en algunes cartes que els governadors de Cartagena de Indias (actual Colòmbia) i de Panamà enviaven a la monarquia. Però la principal font sobre els fets es troba en el relat que ens presenta el franciscà fra Pedro Simón. Els diferents documents de l’època ens mostren com, per vies diferents, els africans als quals s’ha fet referència havien passat a tenir un nou propietari: el cacic indígena Tunuguna. Domingo, Manuel, Sebastián, Dominiguillo… seran els noms cristians que rebran una sèrie d’esclaus africans que havien vist com se’ls forçava a abandonar la vida amb la qual havien nascut i a integrar-se, per la força, en una societat totalment aliena a les seves persones.

Evidentment, ni els governadors del port negrer americà (Cartagena) ni el frare franciscà tenien massa interès a explicar la vida d’uns esclaus perduts. La informació que en tenim és secundària i com a resultes de l’explicació del que fou una de les diverses expedicions armades que van fracassar a l’hora de conquerir el Darién durant les primeres dècades del segle XVII. Continuem, però, amb la microhistòria que ens ocupa.

Fra Pedro Simón ens parla d’un únic supervivent dels nàufrags d’Acla, anomenat Manuel. És força difícil creure que, de més de dues-centes persones, només en sobrevisqués una (les cartes del governador de Cartagena parlen de diversos supervivents); però no tenim forma de saber amb exactitud quin va ser el destí de la resta de la càrrega del vaixell portuguès. El cas és que, després d’uns quants anys en mans dels indígenes, Manuel havia esdevingut “ladino”, és a dir, havia après la cultura i la llengua dels seus captors, de la mateixa manera que li hagués passat si el vaixell en el qual viatjava hagués arribat a port. Era esclau d’un cacic, i això li permetia assistir-lo i dur a terme missions d’una certa importància, com ara viatjar a Cartagena de Indias acompanyat per altres africans i indígenes amb l’objectiu d’entrevistar-se amb el governador de la ciutat. Això feu Manuel a inicis de l’any 1618, acompanyat per un altre esclau negre: Domingo.

Il·lustració de Giovanni Battista Boazio de finals del segle XVI on recrea l’atac de Sir Francis Drake a Cartagena de Indias. La ciutat fou un dels ports negrers més importants de l’Amèrica Hispànica. Font: Viquipèdia.

Domingo només feia 3 anys que era esclau del cacic Tunuguna. Havia arribat a les seves mans després de ser part d’un intercanvi entre diferents indígenes del Darién. Era, i es reconeixia com a tal, esclau de don Tomás de Quiñones, el propietari panameny al qual s’ha fet referència anteriorment. Domingo va viure un procés més complex que Manuel: va arribar de l’Àfrica i va ser comprat per, com a mínim, una persona. Va formar part d’una quadrilla d’esclaus, com moltes altres del Panamà del segle XVII, mentre aprenia una nova llengua, el castellà, i potser alguns rudiments de cristianisme. Després d’això fou segrestat una altra vegada, no podem saber si per cimarrons o per indígenes, però, en tot cas, va acabar sent propietat dels darrers. Seguidament, passà per diferents amos indígenes fins que arribà a mans del cacic Tunuguna. Si la seva vida no havia sigut prou agitada, ara es veia viatjant en un vaixell cap a Cartagena de Indias, on seria rebut per la màxima autoritat de la ciutat. El seu paper, doncs, no seria secundari.

Des de Cartagena s’estava intentant forjar un pacte amb qui es considerava la màxima autoritat entre els indígenes de la part més propera a Colòmbia del Darién; eren, però, uns indígenes i un territori pràcticament desconeguts per la colònia. Els africans que viatjaren a la ciutat en qüestió eren els intermediaris perfectes entre els dos col·lectius protagonistes: els kuna i la colònia. Manuel i, sobretot, Domingo, podien explicar (i no tenien d’entrada les reticències que podien tenir els indígenes) la realitat del Darién a les autoritats colonials. Podien fer de mitjancers lingüístics entre castellans i indígenes, ja que coneixien les dues llengües. A través del testimoni i de la intermediació de Domingo i de Manuel, la colònia guanyà interès en el territori que poc després s’intentaria conquerir. Parlaven de terres fèrtils i, sobretot, de grans quantitats d’or, un incentiu que no es podia menysprear.

L’expedició de Sebastián Tristancho, darrera intervenció esclava en els fets

Un cop acabaren els interrogatoris de les autoritats colonials de Cartagena, en Domingo, en Manuel i els seus acompanyants indígenes van tornar al Darién. S’havia decidit signar un pacte per començar l’evangelització dels indis i la seva incorporació a la Corona. El “negro Domingo” esdevindrà,  de fet, el principal intermediari entre l’expedició liderada per Sebastián Tristancho, i els indígenes de la regió. Tristancho tenia com a missió ocupar per les armes (de forma “pactada”) el Darién, ja havent-hi entrat l’any 1618.

Fotografia actual del riu Tuira, un dels principals rius del Darién. La mobilitat a la regió, durant l’època en la qual hi visqueren els protagonistes d’aquesta història, era principalment fluvial. Font: Viquipèdia

Pels espanyols, però, les coses es van torçar ràpidament: malgrat que la seva entrada havia estat pactada amb un indígena important, no van ser ben rebuts. En poques setmanes es va organitzar un contingent armat kuna que havia de posar fi a la vida dels potencials conqueridors, com, de fet, van aconseguir. Fra Pedro Simón, ens mostra, però, que el darrer obstacle que van trobar els kuna va ser un dels seus esclaus africans. Un altre traductor, anomenat Sebastián, va intentar avisar el capità Tristancho de la imminent emboscada que preparaven els indígenes. La prepotència del soldat castellà el va portar a insultar Sebastián –possiblement també propietat de Tomás de Quiñones– i a continuar pel camí que el portava a la seva mort. L’esclau, que possiblement veia en l’ajuda als colonitzadors una possibilitat d’obtenir la llibertat, va callar davant de la resposta de Tristancho i, un cop es va produir l’atac que ell hauria pogut evitar, va empescar-se-les per fugir i sobreviure. Sebastián és el darrer testimoni d’intervenció africana en aquesta història, i hi posa punt final.

L’arribada casual, i forçada, d’una sèrie d’africans a les comunitats indígenes del Darién del segle XVII tingué un paper cabdal en el seu desenvolupament que podria ser fàcilment ignorat. La història de l’Amèrica Llatina està farcida de buits i de col·lectius oblidats. Estudiar el passat d’un grup indígena que quedà al marge de l’ordre colonial ajuda a entendre’n la complexitat. Cal tenir present, però, que la realitat fou encara més complexa, ja que als conflictes entre nadius i colonitzadors hi havia, entremig, els esclaus, els quals eren vistos com a aliens per tots dos bàndols. Al trobar-se en aquesta “terra de ningú” social, els africans del Darién van haver de buscar vies per adaptar-se a una realitat que els havia sigut hostil des que havien sigut segrestats a l’Àfrica fins que es trobaven al cor d’una selva americana on espanyols i indígenes lluitaven pel domini de les terres.

És força fàcil trobar uns “opressors” al “Nou Món”, els colonitzadors; però és molt més difícil d’entendre la complexitat del món dels “oprimits”, que tenien molts més elements que els podien separar (condició social, ètnica, raça, cultura…) abans que unir-los.

Read More

El mes de setembre ha arribat i probablement parlar d’un projecte que va versar al voltant del descans i de les vacances sembla fer llenya de l’arbre caigut o furgar dins una ferida encara oberta; tanmateix –consideracions melancòliques a part- és important prestar atenció a aquesta proposta d’espai de vacances per la classe treballadora que va aparèixer a finals dels anys vint i, sobretot, a principis dels anys trenta –ja en plena Segona República-.

L’atenció cap aquest projecte em va sorgir de cop i volta cercant a l’arxiu de la fundació Roca&Galés temes relacionats amb el cooperativisme al barri barceloní del Poble-sec. En aquest arxiu es conserven els números –molts d’ells digitalitzats- de la premsa cooperativa (Revista Cooperativa Catalana, El Cooperador Cooperatista, El Cooperatista, Cooperatismo, Acción Cooperatista, són els diferents noms que tingué l’òrgan de la Federació Regional de Cooperatives de Catalunya i Balears). Així doncs, en el número 557 de la publicació Acción Cooperatista del 4 de gener de 1934 –durant el Bienni Negre o Conservador- apareixia sota el títol d’”Una obra popular de interés social y cooperatista” el projecte de “La Cooperativa ‘Ciutat de Repòs i de Vacances”. 

El projecte “Ciutat de Repòs i de Vacances” va néixer de la mà del col·lectiu GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura) –de cabdal importància per entendre l’arquitectura durant la Segona República amb obres tan importants com la casa bloc de Barcelona-. Aquest col·lectiu va elaborar un projecte per construir un espai de descans i de vacances per la classe treballadora que s’havia de situar entre Gavà i Castelldefels. Els primers estudis d’aquest projecte van iniciar-se el 1929 però no fou fins als anys 1933 i 1934 quan el projecte i els estudis analitzats es van presentar al públic a Madrid i Barcelona. Un projecte que es preveia que s’havia de realitzar a través de la creació d’una “unió cooperativa” (una “cooperativa popular” presidida per Francesc Maspons i Anglasell), d’aquí que la premsa cooperativista se’n fes ressò de manera àmplia. L’esclat de la guerra civil posaria punt final a aquest projecte tot i que podríem parlar que, paradoxalment, l’avenç de la història ha acabat convertint aquella zona en un dels punts més importants en els quals la classe treballadora metropolitana barcelonina va acabar establint-hi les seves llars pels períodes de vacances.

Les vacances de la classe treballadora

Tal com es recull en les primeres línies de l’article on es fa un resum extens del projecte, aquest està intrínsecament vinculat des del primer moment amb la classe treballadora barcelonina i catalana. En l’exposició del projecte que se’n fa es parla de l’esclavitud que representa la vida a la ciutat per la classe treballadora. Una vida urbana que es menja la força, l’espai i el temps de les treballadores i treballadors; «una economia que cotiza la fuerza, el espacio y el tiempo […] tres factores de los cuales era propietario absoluto el hombre en estado primitivo». Una situació d’opressió que a la ciutat de Barcelona tenia una cara més cruel degut també a l’augment de la població que havia experimentat en poc temps. L’any 1810 Barcelona comptava amb 115.000 habitants i la xifra en aquells primers anys de la dècada dels trenta sobrepassaria el milió. I la tendència era a l’alça. Un creixement poblacional que anava acompanyat d’un creixement del territori urbà, és a dir, de la ciutat pròpiament dita. Per tant, davant d’aquesta situació, la vida a la ciutat comportava diversos conflictes i disfuncions que afectaven sobretot a la classe treballadora i que a les quals calia donar resposta des del món de l’arquitectura i la planificació urbana.

En aquest cas, feien referència al descans dels i les treballadores, «el reposo de las masas». Una reconquesta de l’espai i el temps que el capitalisme li estava furtant a la classe treballadora. Una problemàtica totalment filla del seu temps. Fou durant les primeres dècades del segle XX –pel que fa a l’Estat espanyol, però a les darreries del segle XIX a economies europees més industrialitzades com Anglaterra o França- quan el descans i l’oci de les masses i, per tant, de les classes populars, va començar a esdevenir un tema important. Fins llavors l’oci i el descans eren quelcom només reservat a les classes benestants –que tot i això seguien essent les que més en gaudien d’ambdós elements-. La modernitat va arribar també en forma d’oci de masses, de l’extensió de teatres, espectacles, esports de masses, fires i exposicions internacionals, etc.). En aquest context, doncs, l’oci i descans de la classe treballadora apareixia com un dret i calien solucions en aquell sentit; unes solucions que, per tal de ser efectives, havien de tenir un caràcter popular. D’aquí prové el projecte de la “Ciutat de Repòs i Vacances”.

Finalitats del projecte

La idea principal i vertebradora de la proposta era la idea que la classe treballadora havia de poder gaudir –igual que la classe benestant i dirigent- de la possibilitat de tenir un temps i espai d’oci i esbarjo fora de la ciutat. Com s’ha dit, la classe burgesa dirigent ja tenia aquesta necessitat coberta, ja que tenia cases d’estiueig, segones residències i, també en molts casos, propietats rurals a prop de la ciutat o per arreu del territori. Unes propietats a les quals es retiraven per desconnectar –com en diem ara- de la vida a una ciutat densament poblada com Barcelona. Una ciutat que, igualment, no gaudia de zones verdes notables i que vivia d’esquena al mar. Sota el paraigua d’aquestes premisses el projecte pretenia esdevenir a la vegada zona verda i parc marítim. La seva situació privilegiada geogràfica a una pineda davant del mar i relativament a prop de Barcelona es considerava com a idònia per a complir els seus objectius. A més, es considerava que el fet de situar aquest espai fora de la ciutat de Barcelona permetria a la ciutat seguir el seu creixement poblacional i territorial.

Prototip de caseta desmuntable ideat pel GATPAC per aquest projecte (Font: proyectos4etsa.files.wordpress.com)

De la mateixa manera, un altre dels objectius era establir un parc d’esports dins d’aquell complex. Es deia que Barcelona no comptava amb suficients espais populars on la classe treballadora pogués practicar esport. A més, es deia que els pocs terrenys buits que quedaven a la ciutat acabarien esdevenint habitatges. Aquesta situació portava al fet que Barcelona –i les seves classes populars- estigués condemnada a patir un dèficit crònic d’equipaments esportius. Per pal·liar aquest dèficit la “Ciutat de Repòs i Vacances” projectava diversos espais on poder realitzar activitat esportiva. I, paral·lelament, també se cercava apropar la pràctica esportiva i els seus beneficis a la classe treballadora. És a dir, també era una proposta encaminada a la democratització de l’esport i la seva extensió a la societat sense que els ingressos hi comptessin.

Una altra idea que estructurava i inspirava el projecte era la necessitat de planificar les vacances de la classe treballadora. Les vacances eren un dret que la classe treballadora havia assolit. Tanmateix, com estructurarien les vacances uns treballadors i treballadores que mai n’havien gaudit? És a dir, com podien assegurar els treballadors i treballadores que les seves vacances estaven tenint els efectes positius a la salut que havien de tenir? Els autors del projecte consideraven que la classe treballadora es trobava desorientada en el moment d’estructurar i programar les seves vacances i que aquestes fossin aprofitades i efectives al màxim possible. Per solucionar aquesta casuística el projecte comptava amb diversos espais: zones d’esbarjo, zones d’esport, zones verdes, platges, zones de caps de setmana, zones de residència per temporades, apartaments, casetes, centres de diversió, etc. Espais i propostes d’activitats que estaven encaminades a garantir un aprofitament òptim de les vacances dels i les treballadores. 

Una proposta familiar, ja que també contemplava a la canalla de la classe treballadora. Una canalla que també s’havia de poder beneficiar de marxar de la ciutat periòdicament; nens i nenes de famílies amb ingressos modestos, mainada «de constitución delicada», etc. Establint, doncs, un vincle total entre la salut i l’accés a la natura. Una salut que en el cas dels adults també es centrava en l’establiment d’hotels per persones amb trastorns nerviosos o respiratoris.

Continuant amb l’èmfasi que el projecte posava en la naturalesa, aquest també recollia la «costumbre tan fervientemente arraigada en nuestros ciudadanos» que era l’horticultura. Aquesta pràctica desenvolupada per la ciutadania barcelonina a Horta, Gràcia o Montjuïc era atesa per la proposta en forma de petites parcel·les disponibles per al conreu. De la mateixa manera també cercaven el foment d’aquesta activitat en forma d’exposicions, concursos d’horticultura, de floricultura, etc.

Des dels autors de l’article també es posava en relleu els beneficis que aquest projecte tindria pel turisme interior. Es deia que el turisme, el fet de viatjar, de conèixer altres indrets, de moure’s, era una font de cultura molt important. I no només parlaven del turisme “exterior”, és a dir, del fet de poder conèixer realitats llunyanes, sinó que també valoraven els beneficis del turisme “interior”, de proximitat, dins del mateix territori català i estatal. Una mobilitat a la qual només hi estaven avesades les classes dirigents. L’emplaçament del projecte, en una pineda i una zona de platges que els autors consideraven millor i de més qualitat que les del Maresme a les quals atribuïen una perillositat degut a la cicatriu que suposaven les vies del tren.

Estructura i organització de la “Ciutat de Repòs i Vacances”

Segons exposaven els autors «La orientación del proyecto de la Ciudad de Reposo que proponemos se construïa en la zona antedicha es completamente democrático, encaminado a satisfacer una necesidad social de la clase media y trabajadora. No se trata de crear una playa de moda más. Se prescinde en absoluto del lujo en casinos y hoteles». Per aquesta finalitat, el projecte es dividia en cinc zones: zona de banys, zona pel cap de setmana (segons apareixia a l’article “week-end”), zona de residència, zona de cura i de repòs i zona de cultiu. En total, 8 quilòmetres de platja que s’estenien entre els municipis del Prat del Llobregat, Gavà mar, Viladecans i Castelldefels.

Plànol general Ciutat del Repòs i Vacances

La zona de banys era una de les més importants i estava destinada a «cobijar grandes aglomeraciones periódicas (días festivos)»; es tractava d’una zona de platja de 2 quilòmetres que tindria cabines per canviar-se, piscines, restaurants “populares” amb terrasses a la platja, zones d’aparcaments, zones verdes per on passejar, zones amb instal·lacions esportives més a l’interior que podrien llogar-se a preus populars, cinemes a l’aire lliure i zones lliures on podrien realitzar-se exposicions, fires, parcs d’atraccions, etc. 

La zona de “week-end”, que també comptaria amb 2 quilòmetres de platja tindria una línia d’edificis d’apartaments –o «cèl·lules mínimas», com apareix en el text- d’un dormitori amb dues lliteres, lavabo i una dutxa que serien llogades per un màxim de tres dies al preu de dues o tres pessetes diàries. També comptarien amb restaurants, espais per casetes desmuntables, espais per acampada, zones pel cap de setmana d’escolars i, com en l’anterior zona, cap a l’interior s’hi trobarien els equipaments esportius. 

La tercera zona que es projectava –la zona residencial– comptaria amb 2 quilòmetres i mig de platja (entre l’Estany de la Murtra i el del Remolà), amb hotels de residència «con supresión total de todo lujo», petites cases que els obrers podien llogar per quinze o vint dies, zones verdes, zones infantils, establiments, metges per urgències i zones destinades a colònies escolars durant el curs. 

En quart lloc es trobava la zona de cura i de repòs, una zona amb 2 quilòmetres i mig de platja que arribaria a la població de Garraf que tindria «hoteles sanatorios con grandes terrazas y dispositivos para tamizar la luz» –unes instal·lacions destinades a persones convalescents que practicarien «la cura de sol y aire» i que estarien sotmesos a inspecció mèdica continuada-. I, en darrer lloc la zona destinada al cultiu a la que s’ha fet referència amb anterioritat.

Un projecte truncat que connecta amb l’actualitat

Aquest projecte va ser una il·lusió d’arquitectes, tècnics i cooperatistes que va quedar truncat amb l’esclat de la guerra civil i la victòria feixista que va portar una dictadura que durà dècades. Tanmateix, la proposta i les raons que en ella s’hi volcaven va romandre viu –de manera inconscient- i es va fer realitat de manera parcial. El territori platja situat entre el Prat del Llobregat, Gavà, Viladecans i Castelldefels és un bosc de pins banyat pel mar Mediterrani ben situat a prop de Barcelona i ben comunicat per les vies que surten de la ciutat –sobretot per la Gran Via de les Corts Catalanes-.

I és que entre els anys seixanta i setanta –a cavall del “desarrollismo”- aquesta zona va experimentar un creixement urbà i poblacional extraordinari. A la immigració que arribava a Catalunya provinent d’altres llocs de l’estat se li va sumar –sobretot a finals dels setanta i principis dels vuitanta- una població que va fer d’aquesta zona de la costa del Baix Llobregat lloc de segona residència. Moltes famílies de les classes populars van comprar o llogar allà el petit apartament amb piscina, zona verda, zona infantil, etc. on hi passarien els períodes vacacionals. D’aquí part del creixement urbà i poblacional que experimentà aquella zona durant aquelles dècades. La mostra d’això la trobem en el moment en què aterrem o ens enlairem en avió des de l’aeroport del Prat; quan l’avió comença a endinsar-se en el Mediterrani observem boscos de pinedes, les platges i, entremig, blocs de petits apartaments vacacionals. Aquí és on es pot dir que parcialment aquell projecte de ciutat de repòs i de vacances va esdevenir realitat. Tanmateix, aquesta realitat no anà acompanyada d’una gestió cooperativa i popular de la construcció i manteniment d’aquelles instal·lacions, sinó que participà de la forma de creixement econòmic especulatiu i fonamentat en la construcció –sobretot en el llevant del litoral peninsular- que es va consolidar a l’estat espanyol a cavall del vell i el nou mil·lenni. Però això són figues d’un altre paner.

Read More

Dimonis i exorcismes

El dimoni es defineix com un ésser espiritual de caràcter angèlic i naturalesa incorpòria que viu condemnat eternament perquè no va superar les proves que Déu li va posar, a diferència dels àngels, que van romandre fidels. Segons els tractats en demonologia, es diferencien diversos tipus de dimonis a la Bíblia: Satanàs, Diable, Belzebú, Lilith, Asmodeu, Seirim, Dimoni, Belial, Apollyon i Llucifer. En qualsevol cas, el dimoni s’apodera del cos de persones per a dur a terme els seus actes a conseqüència d’un pacte amb ell per tal d’aconseguir alguna cosa a canvi, per la participació en ritus satànics o d’invocació d’esperits, per la blasfèmia continuada, per maleficis o bé per la consagració d’un nen al dimoni per part dels seus pares.

Dins de la dualitat cristiana entre Déu i el Maligne, sempre ha existit a l’Església catòlica (i també en altres Esglésies cristianes) la figura del sacerdot exorcista que allibera el posseït pel dimoni mitjançant un ritual. Durant l’exorcisme, el sacerdot sosté a la mà un crucifix i mulla el posseït amb aigua beneïda, manifesta la renúncia al dimoni, defensa la professió de la fe, invoca tots els sants i, finalment, recita dues oracions, una per demanar a Déu que alliberi el posseït i una altra per a ordenar l’esperit maligne que abandoni el cos. Durant el ritu, segons els tractats específics, el dimoni s’enfronta a l’exorcista parlant per la boca del posseït i l’amenaça, l’insulta i el coacciona sovint amb violència i agitació. Actualment, diverses diòcesis espanyoles compten amb una figura d’aquest tipus. Juan José Gallego, exorcista oficial de l’Arxidiòcesi de Barcelona des de l’any 2007, ha tractat centenars de persones i, segons ha manifestat, ha dut a terme exorcismes on ha observat xenoglòssia i d’altres en què la persona posseïda, estirada al llit, havia arribat a saltar dos o tres metres sobre el llit. Qualsevol sacerdot pot dur a terme exorcismes, ja que no són més que una oració litúrgica de l’Església recollida en el Ritual Romà de 1952, concretament al Títol XII De exorcizandis Obsessis a Daemonio, o bé en la versió renovada segons l’esperit del Concili Vaticà II i promulgada per Joan Pau II el 1999 De exorcismis et supplicationibus quibusdam. Això sí, és imprescindible l’autorització del Bisbe, que pot ser genèrica per a un període d’anys o bé específica per a cada cas. Segons escriu l’exorcista José Antonio Fortea “als sacerdots ens arriben persones d’intensa vida d’oració i que sense haver tingut mai cap problema psicològic, sobtadament els vénen pensaments de blasfemar contra Déu, de trepitjar un crucifix i coses similars. Si aquestes pertorbacions són cròniques, és raonable pensar que provenen de la malaltia. Tanmateix, si la seva aparició és sobtada i la persona sembla sana de ment, aleshores hi ha raó per a sospitar que siguin una temptació provinent del dimoni”. En cas que es determini que ha patit temptació, el Nou Testament és clar: les temptacions són només obra del dimoni, ja que “Déu no pot ser temptat per al Mal, ni Ell tempta ningú” (Sant 1, 16). No és necessari cap informe psiquiàtric per tal de descartar una psicopatia abans de dur a terme un exorcisme, només cal l’opinió de l’exorcista delegat pel Bisbe pertinent i ni tan sols cal que el presumpte posseït sigui cristià ni estigui batejat segons cap ritus (cristià o no). Com a curiositat, els animals també poden ser presos pel dimoni, si bé en el seu cas es parla d’infestació (no de possessió) i com a procediment se’n recomana el sacrifici.

Mossèn Cinto Verdaguer i els exorcismes: pràctica religiosa i càstig

Mossèn Cinto Verdaguer, eminent i reconegut poeta, va combinar la literatura amb la vida eclesiàstica, gràcies al mecenatge del Marqués de Comillas, Antonio López López, propietari de la Compañía Transatlántica i amo d’una de les grans fortunes del país en aquells moments. El va contractar com a capellà d’un dels vaixells de la companyia i va esdevenir també el sacerdot de la família. Fruit dels seus nombrosos viatges, com el que va fer a Terra Santa, va experimentar la necessitat d’aprofundir en la vida santa, el misticisme, el sacrifici, l’almoina i la introspecció com a mètode per a combatre les injustícies del seu món. Així va ser com cada cop va adoptar una vessant més mística que el va dur a introduir-se a la Casa d’Oracions, que es trobava al carrer Mirallers, núm. 7, del barri de la Ribera de Barcelona. Acompanyat del seu cosí Joan Güell, una de les coneixences de Verdaguer a la Casa de l’Oració va ser el paül exclaustrat Joaquim Piñol, deixeble de Francesc Palau i Quer, que el va introduir en la pràctica dels exorcismes i li’n va ensenyar rituals, tècniques i aplicacions que el poeta va dur a terme entre 1890 i 1892. Fruit d’aquesta relació va sorgir l’admiració de Verdaguer per la persona i l’obra del frare carmelita Francesc Palau, si bé no hi ha constància que s’arribessin a conèixer mai.

El Pare Palau, venerat per Verdaguer i darrer anacoreta de Barcelona, amb un crucifix com els utilitzats en els exorcismes catòlics. Font: rainhamaria.com

En aquells temps, la societat catalana vivia unes condicions molt dures que van afavorir un ambient anticlerical, que es va manifestar, entre d’altres, en diversos actors anarquistes, de lluita obrera, maçònics i també espiritistes. L’Església considerava que aquest ambient anticlerical era obra del Dimoni i, per combatre’l, el mateix Sant Pare Lleó XIII, recomanava la pràctica de l’exorcisme en la seva encíclica Rerum Novarum de 1891. Ara bé, en aquella Barcelona van aparèixer nombroses societats espiritistes que també duien a terme exorcismes, com va ser la Casa de l’Oració. De fet, Verdaguer sempre va apel·lar que les seves pràctiques eren totalment fidels a les directrius marcades pel pontífex. Però les seves pràctiques no van agradar en absolut la família Comillas ni a les autoritats eclesiàstiques i va ser obligat a fer un repòs a la Gleva el 1893 per Josep Morgades, bisbe de Vic, i el segon marquès de Comillas, Claudio López Bru, amb l’objectiu d’allunyar-lo dels ambients espiritistes i exorcistes.

Més endavant retornà a Barcelona acollit per la família Durán. En morir Manuel Durán, Verdaguer va prometre a la vídua Durán (Deseada Martínez Guerrero) i a la seva filla, Amparo Durán, que cuidaria d’elles. Es dóna el cas que Amparo tenia visions espiritistes i era mèdium. Aquesta relació íntima i de convivència amb elles no va agradar tampoc a les autoritats i, juntament amb la controvèrsia per les seves pràctiques, va comportar entre altres mesures, que el bisbe de Vic enviés el 1895 la policia a detenir Verdaguer per tal de recloure’l a la Gleva per la força i que fos suspès a divinis (del dret a dir missa) el 23 de juliol de 1896. La seva actitud tenaç i fidel als seus principis li va suposar un allunyament dels nuclis conservadors i eclesiàstics i, per contra, un apropament als sectors més populars, revolucionaris i inconformistes de la societat catalana. Mentor exorcista i íntim amic de Verdaguer, el frare Joaquim Piñol també va ser suspès a divinis per reaccionar violentament quan el Bisbe va intentar arrencar-li el crucifix que duia sota l’hàbit, que era el que havia utilitzat el Pare Palau per dur a terme els exorcismes.

El Pare Palau i els Penitents

Francesc Palau i Quer (Aitona, 1811 – Tarragona, 1872), beatificat el 1988 per Joan Pau II, fou un catequista renovador que va fundar l’Escola de la Virtut a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona el 16 de novembre de 1851. Si bé feia catequesi per a adults, ho feia des d’un punt de vista adaptat a la societat i tingué una gran acceptació i influència en la societat del moment i va superar els dos mil alumnes. Al cap de pocs anys, el 23 de març de 1854, esclatà la vaga dels obrers de la fàbrica de teixits de l’Espanya Industrial, a la Vila de Sants, i d’aquí s’estengué a la resta de Barcelona. El capità general de Catalunya, Ramón de la Rocha Duji, va culpar el Pare Palau i les seves ensenyances populars de l’aixecament. Per això, va suprimir l’Escola i en va ordenar el tancament.

Creu de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca sobre l’única paret que es conserva de l’ermita, a la seu fundacional de les Carmelites Missioneres. Les estelles que falten a la base, van ser arrencades per fidels que els conferien propietats miraculoses. Font: Enric Ortega

El barri dels Penitents va ser incorporat el 1904 a Barcelona i actualment pertany al barri de Gràcia. Es troba envoltat de carrers amb noms bíblics, com el passeig de la Vall d’Hebron, la plaça de Palestina, que van ser posats per antics anacoretes i ermitans de l’ermita de Sant Jeroni de Collserola. Per sobre de tots ells hi destaca una muntanya antigament anomenada Puig o Punta de l’Àliga: el Tibidabo, que és el cim més alt de la comarca del Barcelonès (512 msnm) i que està presidit per l’imponent Temple Expiatori del Sagrat Cor, la construcció del qual va finalitzar el 1961. És obra dels arquitectes Enric Sagnier i Villavecchia i Josep Maria Sagnier i Vidal (pare i fill, respectivament). Doncs bé, el nom de Tibidabo (en llatí, “et donaré”) prové del passatge bíblic en què el diable tempta a Jesús de Natzaret, mostrant-li les vistes des d’una elevació del terreny, amb les paraules “…et dīxit illī haec tibi omnia dābō si cadens adōrāveris mē” (“i li digué: – Tot això et donaré si et prostres i m’adores”) (Mateu 4:9). Com s’ha vist anteriorment, segons la Bíblia, Déu no pot ser temptat però sí que ho pot ser l’ésser humà, com ho era Jesús encara que fos fill de Déu. Casualment, als peus de la muntanya del temple que fa referència a la temptació del dimoni a Jesús, s’hi va establir una comunitat exorcista molt potent.

El Pare Palau duia una vida contemplativa, mística i apostòlica. Era un eremita que dins de la seva dedicació a les persones marginades per la societat, practicava regularment els exorcismes. Entenia que fer fora el dimoni de dins una persona era una obra de caritat cristiana. De nou, la seva popularitat el va dur al càstig de les autoritats, que el van empresonar el 1870. La seva particular militància religiosa es va expressar en la revista El ermitaño, que ell mateix va fundar el 5 de novembre de 1868, i on s’hi comprenien passatges religiosos, poètics, històrics, polítics i, evidentment, les seves teories de com els exorcismes constituïen un dels eixos principals en la divulgació i la pràctica del cristianisme. La seva acceptació i popularitat creixent es van materialitzar en dues imatges: d’una banda, l’animadversió de les autoritats a causa de les seves pràctiques i, de l’altra, l’augment de la seva obra.

Als segles passats, l’actual matriu de cases i edificis del barri dels Penitents, era muntanya amb alguns conreus i comptades edificacions. Va ser precisament en aquesta zona on l’any 1853-1854 es va instal·lar el Pare Francesc Palau i Quer i a pocs metres va fundar el convent en què va donar origen a la congregació de les Carmelites Descalces Missioneres. El Pare Palau, com se’l coneixia popularment, va ser el darrer anacoreta de la ciutat de Barcelona i va viure en una cova propera situada entre els actuals carrers Vall Par i Collserola, al torrent de Can Falcó (posteriorment torrent dels Penitents). Ben a prop, va fundar l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca el 1862 on vivien els membres masculins de la congregació, s’hi va afegir uns terrenys propers que va comprar més endavant on actualment es troba la Clínica Solàrium, on el 1862 s’hi va establir una comunitat femenina que hi va desenvolupar un centre d’educació i irradiació evangelitzadora. El nombre de membres de la comunitat de la Santa Creu de Vallcarca va anar creixent i el 1865 ja eren tretze. Cada cop eren més els fidels que visitaven el santuari des de contrades properes però també llunyanes, atrets per les pràctiques místiques i exorcistes. Tant ell com els seus seguidors, van donar sense voler-ho nom a aquest indret, ja que els habitants de la zona els anomenaven “els penitents”, per la seva humilitat i vida austera.

Tal era la corrua de peregrins i la popularitat que acumulava el Pare Palau que, quan el Capità General de Catalunya ordenà el tancament de la seva missió al barri dels Penitents el 1866, desenes de veïns del barri van presentar un escrit al Bisbe de Barcelona defensant els resultats de les pràctiques que duia a terme. Entre els signants, s’hi comptaven dos regidors de l’Ajuntament, un dels quals esdevindria alcalde de Vallcarca anys més tard, Joan Borrega. La pressió de les autoritats sobre l’obra del Pare Palau, va comportar la disminució dels membres de la congregació, alguns dels quals van anar morint els anys següents. El Pare Palau va morir el 20 de març de 1872, en els anys següents van morir diversos membres masculins i la congregació femenina va abandonar els Penitents el 1895. L’any 1936, l’inici de la Guerra Civil suposa el final de la primera època palautiana als Penitents, que va ser una zona d’execucions polítiques, i la congregació quedà relicta a Roma. A partir d’aleshores es va anar expandint per tot el món i actualment és present als cinc continents. L’antic emplaçament de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca, que va ser enderrocada el 1940, i on es troba actualment la Clínica Solàrium que va acollir la comunitat femenina, van ser comprats de nou el 1960 per la congregació i s’hi van tornar a traslladar membres de la comunitat de les Carmelites Missioneres. Avui en dia, la comunitat de monges perpetuen amb devoció l’obra del Pare Palau i se senten orgulloses de les seves pràctiques, de la seva obra i de la seva valentia. Duen a terme diverses tasques sanitàries i socials i, evidentment, religioses. Tanmateix, la pràctica dels exorcismes va quedar esquinçada amb la repressió patida i la disgregació de la Comunitat.

Jacint Verdaguer i els Penitents

Abandonada ja per la congregació, la Santa Creu de Vallcarca va entrar en el desús i en l’oblit i, el 1891, Verdaguer va saber que estava a la venda i que podia ser malvenuda. Tal com explica Mossèn Cinto a l’article XII d’En defensa pròpia:

“A últims d’octubre de 1891 me donaren avís de que s’anava a malvendre una capella de la Mare de Déu, al capdamunt de Vallcarca, cinc minuts més enllà dels “Quatre Camins” a mà dreta en lo punt en què la carretera d’Horta s’embranca amb la de Sant Cugat. Desitjós d’evitar aquella venda que a mi em semblava un sacrilegi, l’aní a visitar. És una capella pobra i senzilla, situada en la falda d’una de les estribacions orientals de Tibidabo. Té part davall una cova de penitència davant un rengle de xiprers que, com sentinelles, semblen guardar-la i fer-li companyia en aquella soletat. (…) Com més jo els mirava, més s’encenia en mi el desig de salvar aquella ermita, costàs lo que costàs.

Pas del Via Crucis a l’antic convent dels Penitents, actual Clínia Solàrium.” Font: Viquipèdia

Fruit d’aquesta devoció Mossèn Cinto va demanar un préstec per uns diners que no tenia pel valor de 25.000 pessetes del qual responia la vídua Durán i va comprar l’ermita i els terrenys adjacents. El 1896 va ser desnonat del pis on vivia amb la vídua i, condemnat pel Tribunal eclesiàstic de Vic, va buscar refugi a l’ermita dels Penitents, on va viure sol i en extrema pobresa entre l’hivern i l’estiu de 1896. Va ser allà on va compondre part de la seva obra Al cel. El poeta recull en la seva obra confessa que es va equivocar en comprar aquells terrenys, perquè li van suposar un deute que no podia assumir i l’inici d’una nova sèrie de problemes. Així mateix, manifesta com en pujar a l’ermita de la Santa Creu (ubicada dalt d’un turonet), ho feia pesadament amb la càrrega d’aquelles obligacions i les que se’n van derivar, ofegat per les calúmnies i els atacs que va haver de patir i que serien capaces “de fer caure pel camí del calvari el més robust per no tornar-se a aixecar mai més”. Una de les visites documentades que va rebre Verdaguer als Penitents, va ser la de Narcís Oller i Benito Pérez Galdós. Mossèn Cinto va morir de tuberculosi el 10 de juny de 1902 a Vil·la Joana, a Vallvidrera. Tot i que havia estat castigat repetidament per les autoritats i els seus detractors l’havien tractat de boig, pertorbat i anticlerical, el poble sempre el va estimar i admirar. El seu enterrament va ser un esdeveniment públic de primer nivell i hi van assistir 200.000 persones, gairebé la meitat de la població barcelonina d’aleshores.

Read More

La història darrere les parets del Tabaran

El Tabaran (que consta de dos blocs; cooperativa i teatre), dissenyat per l’arquitecte Sebastià Mayol, és inaugurat l’any 1919 pels responsables de la Teneria Moderna Franco-Española per acollir la Cooperativa Obrera de Consum i Socors Mutus, amb l’objectiu de mantenir una bona sintonia amb els treballadors de la companyia, doncs els anys previs a la construcció s’havien caracteritzat per la conflictivitat laboral. Així, el 1918 finalitza la Primera Guerra Mundial, el que va provocar una greu crisi en una indústria catalana que no havia sabut preveure com afectaria la cloenda del conflicte a les seves exportacions i que havia dilapidat els guanys acumulats en el període 1914-1918 en oci. Com a conseqüència, les vendes cauen fortament, perllongant-se la crisi fins a aproximadament el 1921, esdevenint un nou context de lluita laboral que comporta vagues tan importants com la de la Canadenca (1919)-amb la qual s’aconsegueix la jornada laboral de 8 hores- i en el que l’afiliació a sindicats de classe va en augment. En aquest context, marcat per l’inici del període anomenat del pistolerisme, amb l’objectiu canalitzar el descontentament obrer i evitar-ne el contacte amb sindicats revolucionaris, la patronal comença a formar l’anomenat sindicalisme groc que restà sota el seu control. Aquest va ser el cas de la Societat Cooperativa Obrera de Consum i de Socors Mutu dels Operaris de la Teneria Moderna Franco Espanyola (1918), els afiliats de la qual no podien pertànyer a cap altre organització. Una de les accions d’aquest sindicalisme groc va ser engegar una sèrie de mesures paternalistes amb els seus obrers, que en el cas de la Teneria i la Cooperativa Obrera de Consum es concreten en la construcció del Tabaran, un edifici destinat a l’esbarjo i l’aprovisionament dels treballadors de l’empresa mitjançant la construcció d’un teatre i d’un economat. Posteriorment, l’any 1931, l’afiliació d’un gran nombre de treballadors a la CNT comporta que la cooperativa passi a ser gestionada pels treballadors com a mesura dissuasiva per part de la direcció de la Teneria, pas previ a la fundació de la Societat de Socors Mutus de Mollet (1933).

Obrers a la Teneria Moderna Franco Española. Font: El Tabaran de Mollet. Projecte final de carrera

Encetada la Guerra Civil, la Teneria i, per extensió, el Tabaran passen a ser col·lectivitzats. L’inici del conflicte amb la defensa que fan de Barcelona les milícies obreres amb preponderància de la CNT -que fan fracassar el Cop d’Estat militar a la ciutat comtal dirigit pel general Manuel Goded- deixa igualment noquejat l’aparell repressiu de l’Estat Republicà, el que comportà l’inici a Catalunya d’un període polític caracteritzat per la preponderància dels principals comitès sindicals, que aprofiten la situació per fer-se, bé per la força, bé per la marxa dels propietaris, amb el control de les empreses. Aquest període, caracteritzar per les col·lectivitzacions, amb especial incidència a la indústria, s’allarga aproximadament fins als fets de maig del 1937 i Mollet del Vallès, no és una excepció. Com ja s’ha indicat la Teneria va ser col·lectivitzada, un fet que ocórrer a finals d’octubre del 1936 quan la Generalitat, organisme que tractava de mantenir el control del territori, va decretar la col·lectivització de les empreses de més de 100 treballadors, quelcom que va afectar la Teneria. Val a dir però, que la majoria dels seus directius van fugir al cap de poques setmanes de començar la guerra, com per exemple Pallarès, que després de passar pel nord d’Àfrica i París, acabà a Sant Sebastià on va adherir-se al bàndol franquista com d’altres membres de la burgesia catalana. Tot i això, van morir dos encarregats, el contramestre de tallers Manuel Vilà Mitjans (22-10-1936) i el segon encarregat Josep Puntí Puig (4-8-1936), destacat militant Carlista. Un cop finalitzada la Guerra Civil l’any 1939, la Falange passarà a ocupar l’edifici durant un temps, el suficient com per arribar a realitzar el 7% de denúncies per a l’obertura de processos judicials per no adhesió al Movimento, tot just abans que en 1945 el Tabaran es refundès com a economat d’empresa i tornés a mans dels treballadors de la Teneria. Aquest retorn, situació d’escassetat de productes bàsics a banda, s’ha de contextualitzar en un moment d’expansió de les formes Tayloristes (productivistes) d’organització del treball, en conseqüència l’empresa aposta novament per les polítiques paternalistes mitjançant el proveïment de serveis al marge del salari com sanitat, habitatge o esbarjo, amb l’objectiu d’aconseguir l’harmonia social i una mà d’obra submisa i barata, tot transmeten la imatge que l’empresa era una gran família en la qual l’empresari vetllava pels seus treballadors. En qualsevol cas, a partir de 1959, el Tabaran esdevé igualment economat per als treballadors de Can Fàbregas i Can Mulà, una situació que es perllonga fins al 1979, quan l’edifici es ven a la Societat Mutual La Sabadellenca, entitat que el gestiona com a economat fins al 1984.

Precisament, és en aquesta data quan l’edifici de la Cooperativa Obrera és remodelat per a fer-hi les actuals galeries del Petit Boulevard, reconvertint l’espai en una galeria comercial als baixos i en locals d’oficines o botigues el pis superior. Aquesta galeria i les botigues que conté responen a la tipologia de galeria comercial amb comerços de superfície mínima i serveis comuns, molt típics dels anys 80, situades a banda i banda d’un passatge que connecta els dos carrers, creant un recorregut cobert però com a prolongació del carrer. Amb aquesta intervenció es reformen les façanes, es suprimeixen les escales exteriors i s’habiliten accessos amb rampes des de l’Avinguda Llibertat a la planta baixa.

El Tabaran a la dècada dels anys 30 del segle XX. A l’esquerra l’edifici de la cooperativa i a la dreta el teatre.  Font: http://coneixercatalunya.blogspot.com

Igualment, s’hauria de destacar el vessant recreatiu del Tabaran que va dinamitzar enormement la vida cultural de Mollet del Vallès, de fet, el nom d’“ElTabaran” es podria referir a un dels primers espectacles que va acollir, la sarsuela “La Duquesa del Bal Tabarín”, de Leo Bard. Com indica la Molletana nascuda en 1910, Teresa Casado, en una entrevista al diari Contrapunt (2009), el Tabaran va ser el local de referència pel que fa als espectacles de varietés als anys 20 i 30 moments en els quals el ball del xarleston va trobar el seu apogeu. Casado també exposa una característica particular de l’espai del teatre del Tabaran on es realitzaven aquests espectacles; A baix hi havia una filera de llotges i al pis de dalt, una barana amb cadires al voltant, no obstant això, les butaques es podien retirar per convertir l’espai en una sala de ball prou àmplia. A més, l’edifici de la Cooperativa va acollir fins a l’inici de la Guerra Civil sales d’ús recreatiu on la Societat del Renaixement va ubicar l’any 1932 la seu del Club Escacs a banda d’organitzar, en les diverses dependències de l’edifici, obres de teatre, cicles de conferències, vetllades literàries, exposicions de pintura i festes de cap d’any. Amb posterioritat, a partir del 1950 amb la fundació del Club Recreatiu Mollet, es sumen al Tabaran el club de billar i el club de teatre a més de fer-se servir la sala de teatre com a cinema i d’instal·lar-se la Pista Trèvol a la finca adjacent, el que comporta que entitats esportives com el Club Bàsquet Mollet i el Club Muntanya Mollet hi instal·lessin la seva seu. Ja als anys setanta, en un context de canvi social caracteritzat per la relaxació dels codis morals, l’alliberament sexual i l’aparició de les modes juvenils importades pels turistes, l’emigració, el cinema o la publicitat l’oci del jovent varia i les tradicionals pistes de ball deixen lloc a les discoteques que ràpidament s’estenen per Mollet, instal·lant-se en 1970 la discoteca Dunhill a la sala del Tabaran. Malgrat els canvis, la petjada de la seva història hi ha estat ben present fins dates recents. L’escola de Pool Dance ha mantingut l’essència picant dels variétes, quelcom al que també ha contribuït Fine Art amb el seu sex shop i l’estudi de pírcings, aspecte aquest últim que lliga amb l’escena alternativa representada per la discoteca Dunhill, mentre que el Casal Popular el Tabaran ha contribuït a mantenir viva la flama de la tradició associativa prenent el relleu en la tasca de dinamització cultural.

Alhora, també cal posar en valor la importància urbanística i arquitectònica del Tabaran, elements estrictament lligats a la seva història. Per una banda, les escales que salven la distància de dos metres entre el carrer i la planta noble de l’edifici resulten molt característiques, ja que aquest fet permetia eixamplar una vorera que en hores d’espectacle acollia molt de públic i, a més, evitava hipotecar l’interior amb nuclis de comunicació, tot col·locant les escales a la mateixa vorera. D’altra banda, el Tabaran, edifici de línies generals noucentistes, és un exemple de la denominada Construcció Catalana, basada en l’ús intensiu del maó en parets i voltes, com demostren la façana i els pilars de l’edifici . De fet, el tipus de volta del Tabaran, la volta catalana, es correspon a una tècnica constructiva tradicional que a partir del segle XIX es comença a aplicar a les construccions nobles de l’època de la industrialització. Tanmateix, l’espai de l’antic economat es caracteritza per l’ús d’un altre tipus de volta, la volta d’aresta, en aquest cas construïda de manera encadenada, aconseguint arestes en forma d’arc d’eclipsi mitjançant la intersecció de dos cilindres d’igual directriu amb dos eixos que es tallen en angle recte. També és distintiva la façana del Tabaran. Amb petites mostres d’inspiració modernista, la façana de ceràmica remet al seu passat industrial mentre que el seu disseny recorda els elements que caracteritzaven aquella arquitectura: el ritme de pilastres, els coronaments ondulats dels panys de façana, i la verticalitat dels buits. Alhora, la façana dóna una pesantor que assenta l’edifici sobre el lloc.

Guix que presidia l’escenari del teatre. Font: molletvalles.cat

Rebobinant, el Tabaran, ha estat testimoni de com s’ha manifestat el context històric de la Catalunya Contemporània a la localitat. La seva fundació respon a la necessitat de la burgesia local d’aplacar les reivindicacions obreristes i aturar l’afiliació dels treballadors als sindicats revolucionaris i de classe, tot propulsant polítiques paternalistes en un moment en el qual van assolir la fita de la jornada laboral de vuit hores i la tensió sociolaboral va anar en augment a causa de l’anomenat pistolerisme. Pocs anys més tard, en el marc de la continuïtat d’aquesta política empresarial, el Tabaran acull la fundació  de la Societat de Socors Mutus després de la fusió de les germandats dels Montepios de S. Vicente Mártir, Sta. Rita, S. Isidro Labrador i, posteriorment, el de S. Jaume (1945), una institució mèdica que oferia ajuts que les assegurances socials encara no cobrien: un subsidi per malaltia, per impossibilitat, per invalidesa, per defunció o per maternitat i també assistència mèdica i quirúrgica per als socis i familiars. Sens dubte, tota una efemèride en el sistema de salut molletà. Durant la Guerra Civil Teneria i Tabaran són col·lectivitzats per ordre de la Generalitat de Catalunya, institució que tractava de recuperar la seva autoritat arran de l’augment de poder dels sindicats revolucionaris encapçalats per la CNT, mentre que en finalitzar el conflicte amb victòria del bàndol franquista passa a ser seu de la Falange de les JONS, organització que des d’allà fou partícip de la repressió en la postguerra molletana. Durant aquest període, també continua amb la seva funció d’economat d’empresa en el marc d’una nova política paternalista que tenia per objectiu disposar d’una mà d’obra submisa. Tanmateix, el Tabaran és un reflex de la vida associativa, recreativa i esportiva de Mollet. Com hem pogut veure al llarg del temps esdevé seu d’entitats de diversa índole com el Club Bàsquet Mollet o el Club d’Escacs, a més de ser utilitzat com a espai polivalent on es realitzaven des d’obres de teatre a exposicions o, fins i tot, xerrades i sessions de cinema, sense oblidar l’ús com a sala de ball, discoteca o casal popular en moments posteriors. Tot plegat, en un edifici arquitectònicament singular, en tant que fidel reflex del seu origen industrial que, a més, inclou mostres de la tradicional volta catalana i de la gens menyspreable volta d’aresta.

El principi del final d’un símbol molletà

Malauradament, el juliol de l’any 2017 marca el principi del final per a una de les parts del Tabaran; el Teatre, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), notificava l’Ajuntament de Mollet del Vallès que acceptava parcialment el recurs presentat per la Inmobiliaria Eurocarat per a anul·lar l’adjudicació dels terrenys de la Vinyota a Decathlon l’any 2008, sentència que atorgava la victòria en el concurs públic a la immobiliària, que havia ofert 8,5 milions d’euros enfront del 6,2 de l’empresa esportiva, una decisió discutida pel consistori que presentà un recurs de cassació. Però  el Tribunal Suprem ratificava l’abril del 2018. Preveient la sentència final, l’Ajuntament de Mollet, liderat pel socialista Josep Monràs, va aprofitar l’esfondrament parcial del sostre de la botiga de teles la Toscana (mòdul independent que era l’accés al teatre i que separa els dos espais del Tabaran) el 8 de febrer del 2018, per prohibir momentàniament l’accés al Tabaran i reactivar una antiga proposta d’enderroc recollida al POUM de 2005 (anul·lat per sentència del Tribunal Suprem). Així, el 13/02/2018 l’Ajuntament publicava les propostes d’adequació de l’edifici, mesures que contemplaven que la resta del Tabaran (l’edifici de la cooperativa, on s’ubiquen galeries comercials) també fos inclòs en el projecte d’adequació, esdevenint aquest espai l’indret on es desenvoluparia l’actuació mentre que el Teatre seria enderrocat per a la venda del solar. No obstant això, els propietaris i la mobilització popular van evitar-ho. Malgrat tot, el Teatre va continuar amenaçat, en no disposar de protecció segons les Normes de Plantejament Urbanístic de Mollet del Vallès (ordenament transitori mentre es redacta un POUM que substitueixi el de 2005). En aquest sentit, Mollet Impulsa, empresa municipal propietària del solar on s’alça el Teatre va treure a concurs l’enderroc a mitjans d’octubre del 2018, estimant-se l’inici pel gener del 2019, tot justificant l’operació mitjançant un estudi tècnic que manifesta la necessitat de l’enderroc degut a “la corrosió d’alguns elements estructurals metàl·lics i de fusta i també una esquerda continua i vertical en la paret mitgera esquerra de l’edifici” tot i que l’informe conclou dient que “no es produeix una situació de ruïna tècnica i, per tant, no hi ha perill d’esfondrament”.

Acció de protesta de la plataforma Salvem el Tabaran prèvia a l’enderroc del teatre. Font: Fons personal

La celeritat amb la que actua l’Ajuntament de Mollet per tirar endavant el projecte d’enderroc des de la comunicació de les sentències del TSJC sobre la concessió del Decathlon, fan pensar a part de la ciutadania molletana que l’actuació sobre el Tabaran s’emmarca en un cas d’especulació urbanística; una concessió fraudulenta per concurs públic, que comporta una multa econòmica per al municipi, que s’acaba pagant amb la venda del terreny on s’alça un edifici històric i on molt probablement es construiran edificis o s’especularà encara més amb el sòl. De resultes d’aquesta lectura dels fets, apareix la plataforma ciutadana Salvem el Tabaran que va comptar amb el suport de les assemblees locals de la CUP i Poble Lliure. Una de les primeres accions de la plataforma va ser la recollida de signatures per a pressionar l’Ajuntament i difondre el que passava a peu de carrer, quelcom que també es va fer mitjançant xarxes socials i la premsa local. Tanmateix, quan es publica que l’estudi tècnic d’enderroc del teatre del Tabaran no només admet que “no es produeix una situació de ruïna tècnica”, sinó que l’estat de l’edifici és només de “ruïna econòmica”, la plataforma contacta amb l’ONG Arquitectura Sense Fronteres amb la intenció que l’entitat accedeixi al teatre del Tabaran i confirmi que l’edifici és recuperable. L’objectiu a partir de les hores és incoar el Tabaran en el seu conjunt com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) segons el que disposa la llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català, cosa que permetria accedir a finançament per restaurar l’edifici i transformar-lo en equipament per a la localitat.

Tot i això, l’Ajuntament no deixa accedir a les tècniques d’Arquitectura Sense Fronteres i veient que l’enderroc del teatre del Tabaran és proper, la CUP Mollet registra el març de 2019 una moció per tal d’aturar-lo i estudiar la possibilitat de la incoació de l’edifici com a BCIL que acompanyen d’un recurs judicial. En tot cas, la moció no arriba a plenari doncs el partit no disposava de regidors i cap altra formació va decidir defensa la moció. L’únic partit polític amb representació que presentà quelcom per salvaguardar el teatre va ser Junts per Mollet, que va demanar mantenir algun element estructural singular de l’antic edifici, proposta que s’accepta per unanimitat. Amb tot, les obres d’enderroc s’inicien a finals de març del 2019 culminant poques setmanes després, no sense una acció protesta per part de la plataforma Salvem el Tabaran tement que es pugui dur a terme alguna acció similar amb el que queda del Tabaran.

Read More

Introducció i contextualització

En el present article tractarem de mostrar de manera sintètica quins foren els canvis econòmics més rellevants a l’illa de Cuba després del seu procés revolucionari. Aquest procés s’inicia el 1953 amb el Movimiento 26 de Julio (M-26-7), una revolta de caràcter militar encapçalada per Fidel Castro (1926-2016). Aquest moviment es definia com antiimperialista, nacionalista i demòcrata, i s’enfrontava a la dictadura presidida per Fulgencio Batista, la qual venceria el 31 de desembre de 1958. El primer de gener de 1959 es considera la data del triomf de la revolució cubana, amb la fugida del dictador i l’inici de l’establiment del govern revolucionari, encapçalat per Manuel Urrutia i José Miró.

Quan es defensava a si mateix durant l’acusació de traïció per la revolta militar de 1953, en el seu ja famosíssim discurs La historia me absolverá, Castro denunciava l’amuntegament de més de 400.000 famílies en el camp, així com que un 90% dels infants cubans no tenien accés a mesures bàsiques d’higiene, salut ni educació. Durant els anys cinquanta del segle passat, un 80% de les grans finques cubanes eren propietat nord-americana. Aquesta última dada ajuda a comprendre per què en els anys revolucionaris i els que vingueren després es continuava parlant d’antiimperialisme, ja que encara que Cuba fos un Estat independent des de 1898, mantenia lligams econòmics de sotmetiment amb els Estats Units d’Amèrica.

A continuació mostrarem, primerament, els canvis econòmics produïts a la Cuba revolucionària i, segonament, inclourà alguns dels debats produïts durant la dècada dels seixanta. Finalment, hi haurà unes breus conclusions respecte a tot plegat. Aquest ordre no és casual; creiem més il·lustratiu mostrar primerament els canvis i els seus efectes i després entrar en matèria teòrica, per poder entendre què és el que implicava el debat i els diferents posicionaments respecte del període de transició de l’economia capitalista a la socialista.

Els canvis econòmics fruits de la revolució

El 16 de febrer de 1959, Fidel Castro adquiria el càrrec de Primer Ministre i presentava el seu programa polític, que s’aniria desenvolupant durant els mesos subsegüents. Aquest programa tenia, entre altres, els següents punts:

  • Llei de rebaixa de lloguers fins al 50%.
  • Rebaixa del preu dels medicaments entre el 15 i el 20%.
  • Es decreta l’ús públic de totes les platges del país.
  • Creació de 10.000 noves aules i conversió de 69 casernes en escoles.
  • Extensió dels serveis de salut al camp i creació del Servei Mèdic Rural.
  • Salari mínim pels treballadors públics.
  • Prohibició del joc, la prostitució, el contraban i les drogues.
  • Lluita contra la discriminació racial i de les dones.
  • Pel que fa a la Reforma Agrària, s’expropiarien aquelles propietats superiors a 402 hectàrees, passant a ser propietat de l’Estat més del 40% de terres conreables.
Els comandants revolucionaris Raúl Castro, Antonio Núñez, Ernesto Guevara, Juan Almeida i Ramiro Valdés a l’Havana. Font: Infobae

Com ja hem comentat, la situació econòmica de Cuba mantenia unes relacions comercials caracteritzades per la carestia dels productes més bàsics, sense garantir educació ni sanitat a la major part de la població, subjugada en la pobresa. Pel Moviment 26-J, que a mesura que avançaven els mesos s’enquadrava més visualment dins dels paràmetres del marxisme-leninisme, l’educació de la població era fonamental pel canvi social cubà, sobretot entre els infants i el jovent.

La política econòmica dels anys 1959-60 vingué marcada per un paper crucial del govern. El 1960, Cuba va nacionalitzar companyies nord-americanes de petroli, sucre, telefònica i electrònica, així com la banca nacional i estrangera i unes quatre-centes empreses. Amb la Llei de Reforma Urbana, es construïren milers d’habitatges. L’abril de 1961, Cuba es proclamava oficialment com Estat socialista, però la transició cap aquest model econòmic només havia acabat de començar. El 1963 es realitzà la segona llei de Reforma Agrària, la qual expropiava la burgesia rural bona part de les seues propietats, però no la totalitat.

D’aquesta manera, el 1960, l’Estat comptava amb una elevada participació en els actius fixes de diferents àmbits econòmics: un 37% en agricultura, 85% en indústria, 80% en construcció, 92% en transport i un 50% en comerç a la menuda, mentre que ja controlava la totalitat dels serveis bancaris, del comerç exterior i del majorista. El 1961, la planificació es fonamentava en el primer pla fonamentat en la industrialització accelerada, amb prioritat de la demanda interna. A més a més, s’aplicà gradualment la diversificació agrícola, la redistribució dels ingressos i la reorientació de les relacions econòmiques internacionals, establint lligams sobretot amb la Unió Soviètica. El foment de les noves indústries i la incidència en el sector agropecuari pretenien disminuir les importacions i diversificar la producció interior a fi de pal·liar la dependència exterior.

Entre els anys 1961-63, fruit de la manca d’experiència i sobretot d’uns posicionaments comuns per part del govern cubà, s’hi donà un desbordament dels desequilibris macroeconòmics, produïts també per un context internacional advers –influenciat per la Guerra Freda, la caiguda del paradigma organitzatiu partit – sindicat – joventut, les transformacions del capitalisme postindustrial, etc.–, el bloqueig econòmic i la invasió de Playa Girón per part dels EUA. Si bé el 1960 hi havia un superàvit de 28 milions de pesos fruit de les nacionalitzacions i la redistribució dels ingressos, el 1963 s’havia generat un dèficit de 322 milions de pesos. Les exportacions havien caigut un 10.4% i les importacions havien augmentat un 49.5%. Entre els anys 1963-64 es donarien interessants debats respecte a com adequar l’època de transició del capitalisme al socialisme, però els comentarem més endavant; aquests debats es convertiren en urgents en aquest moment de dèficit.

El 1964, l’economia cubana troba un canvi transcendent: l’èmfasi en la substitució de les importacions és contraposat per un augment i diversificació de les exportacions en el marc de la divisió socialista del treball, fonamentada en la col·laboració fraternal i cooperativa entre estats socialistes a partir de les seues possibilitats (recursos) i capacitats (grau de desenvolupament del procés socialista cap al comunisme). Els objectius fonamentals de la divisió socialista del treball rauen a augmentar l’eficiència de la producció social, així com assolir ritmes alts de creixement de l’economia i el benestar dels treballadors dels estats socialistes, per tal de superar gradualment les diferències històriques entre els dits estats. En definitiva: crear les condicions materials necessàries perquè els estats socialistes puguen arribar al comunisme aproximadament al mateix temps, en el marc d’una sola etapa històrica. En aquest sentit, Cuba s’especialitza en níquel, cítrics i sucre –el qual vendria a un preu elevat a l’URSS–, mentre que es beneficiava del petroli a baix preu provinent del seu soci soviètic.

Entre el 1967-70 es visqué un agreujament en els mecanismes de direcció de l’economia per la desactivació parcial del càlcul econòmic i del SPF (Sistema Presupuestario de Finanzamiento). A més a més, s’havien suprimit els cobraments i pagaments entre empreses públiques i desestimat les relacions monetàries, extingint-se el Ministerio de Hacienda i restringint-se les funcions del Banco Nacional de Cuba com agent secundari en les transaccions econòmiques. A més a més, els mecanismes de regulació macroeconòmics s’havien afeblit perquè se substituí el Sistema Nacional de Contabilidad per un Sistema de Registro Económico improvisat, amb l’eliminació del pressupost estatal pel sistema de controls administratius directes. Aquests alts i baixos no s’han de llegir de manera aïllada: el món socialista havia d’afrontar els canvis econòmics globals, com ara la terciarització de l’economia a Occident i la consegüent deslocalització del món fabril cap al mal denominat “Tercer Món”; la fallida de la família patriarcal i amb aquesta, l’autonomia femenina respecte del lligam familiar; el seguit de provetes de laboratori que experimentarien els Estats de Benestar com a vies d’esgotament de l’anterior fase capitalista occidental; les dictadures militars que germinarien arreu d’Amèrica Llatina durant els anys seixanta, setanta i huitanta com a materialització de la Doctrina de Seguretat Nacional estatunidenca, etc. I ho haurien de fer sense experiència prèvia, i veiem com les apostes foren diverses arreu; mentre la República Popular Xinesa apostava per les reformes antimercat, l’URSS prenia mesures de liberalització que tampoc foren eficients per fer front el dur moment econòmic que s’hi vivia.

Guerrillers armats cubans. Font: Batallas Históricas.

Tot i aquestes crisis, el PIB cubà va créixer a un ritme anual del 4,2% entre els anys 1964-70, i entre 1969-70 exportaren 8,5 milions de tones de sucre. La millora substancial vindria en el quinquenni 1971-75: es crearen les condicions per l’aplicació posterior d’un sistema de direcció i planificació de l’economia renovat, que es recolzaria en l’autofinançament de les empreses públiques i en l’ús d’alguns mecanismes de mercat en l’assignació de recursos. Resultava compatible, doncs, amb l’ingrés de Cuba el 1972 en el Consejo de Ayuda Mútua Económica, un organisme d’origen soviètic creat a fi de gestionar les relacions econòmiques de cooperació entre els estats socialistes d’arreu.

Ja entre 1976-1985, es privilegia la indústria en el programa d’inversions públiques en un context general d’integració internacional amb la comunitat socialista i d’enfortiment dels controls macroeconòmics interns. Es va establir un marc institucional que afavorí substancialment el procés de reformes econòmiques. El febrer de 1976, es proclamà una nova Constitució que reestructuraria els Organismes de l’Administració Central de l’Estat, destacant en particular la creació del Comitè Estatal de Finances, pal·liant les absències produïdes en aquest àmbit els anys anteriors. El PIB cresqué en major mesura que en els anys anteriors, amb un ritme del 5,3% entre aquests anys, gràcies a l’augment de les capacitats d’importació dels països socialistes. Tot i afrontar greus problemes com la falta d’innovació i adequació a un món cada cop més globalitzat, aquest creixement es mantingué durant els anys. Veiem la següent taula:

La particularitat de la teoria i praxi cubanes

Com bé ha quedat palès en diversos estudis, els projectes socialistes amb aspiracions comunistes suposaven un veritable hàndicap per les potències capitalistes occidentals, que travessaven un període històric molt particular en el desenvolupament del capitalisme i la lluita de classes. Els projectes revolucionaris serien l’objectiu a fulminar per part de les potències capitalistes, sobretot pels Estats Units d’Amèrica. Hem de tindre en compte que els anys seixanta i setanta suposen l’assentament del nou món globalitzat que afrontava reptes d’una manera tan primerenca com ho feien els estats socialistes, amb el triomf de la nova societat de consum i el desmantellament gradual del moviment obrer als països occidentals. Mentre el sindicalisme s’afeblia arreu d’Europa –difuminant-se, al seu torn, en els anomenats Nous Moviments Socials– i les desigualtats s’hi agreujaven, els EUA intervindrien en múltiples països amb projectes revolucionaris o socialdemòcrates, afavorint l’establiment de dictadures militars a Xile, Argentina, o El Salvador, entre altres. Aquests projectes però necessitaven d’un gran debat intern, i al cas cubà s’emfatitzaren les reflexions entre els anys 1963-1964.

Segons Ernest Mandel, el debat se centra en quatre qüestions principals, dues d’ordre pràctic i dues d’ordre teòric. En el sentit pràctic, fa referència als problemes de política econòmica del govern revolucionari (com ara l’organització de les empreses industrials) i a la importància relativa dels estímuls materials (com ara, l’augment dels salaris i les primes) en la construcció del socialisme. En el sentit teòric, al paper exacte de la llei del valor en l’època de transició socialista i a la naturalesa estricta dels mitjans de producció estatitzats en eixa època.

Hi ha llavors una dialèctica ferma entre teoria i praxi revolucionàries i en el cas cubà hagueren d’aprendre a escollir les opcions més adients en cada cas. La pràctica doncs esdevenia l’expressió del coneixement adquirit, però aquest diàleg hauria d’afrontar els perills del pragmatisme i del dogmatisme. Una de les febleses que havia mostrat el període estalinià havia estat abolir l’autonomia relativa de la praxi respecte de la teoria sota el pretext de l’eficàcia i haver degradat la teoria al nivell del pragmatisme apologètic, traduïda en una enorme pèrdua d’eficàcia pràctica. Així, al cas cubà se li ha de reconèixer la cerca de conciliació entre l’autonomia relativa de la teoria i l’eficàcia de la pràctica immediata, amb sinceritat i seriositat en el debat.

Hi hagué, a més, dos imperatius: la voluntat de superar el maresme en què s’havia estancat la teoria econòmica del socialisme en època estaliniana i la necessitat de superar les formes de gestió de l’economia i els mètodes de planificació per adaptar-los a la realitat concreta que la Cuba socialista necessitava. En aquest àmbit, és de renom la capacitat de mantenir fidels les masses populars per l’obra revolucionària. La prioritat dels dirigents fou mantenir aquest suport actiu en tres aspectes fonamentals:

  • La mobilització de les masses per resoldre tasques concretes com l’alfabetització,
  • La tria de les masses dels quadres i membres del Partit i
  • Informar constantment les masses dels problemes que travessava la revolució, amb major o menor sinceritat.

Així i tot, la gestió de l’economia fou aliena a aquestes masses i això suposaria un problema. Pel que fa a aquest aspecte, l’autonomia financera de les empreses fou un altre punt clau del debat. Ernesto Che Guevara defensava el SPF (Sistema Presupuestario de Finanzamiento), un model d’indústria nacionalitzada a Cuba i organitzada en trusts, dividits segons branques. Aquests serien finançats pels pressupostos dissenyats des de l’Estat, i les seves finances controlades mitjançant els ministeris d’Indústria i el de Finances. Així, la banca desenvoluparia un paper secundari d’intermediària. Els arguments a favor d’aquesta opció foren el reduït nombre d’empreses i de quadres industrials i financers capacitats, així com la necessitat d’una economia més estricta dels recursos i del seu control.

En contraposició, hi era l’opció de Carlos Rodríguez, un Sistema d’Autonomia Financera de les Empreses que desembocava en el principi de rendibilitat individual d’aquestes. A favor hi eren els arguments de l’obligació que adquirien les empreses a ser rendibles, la necessitat de descentralització, l’eficàcia més gran i el perill de la burocratització.

El primer cas defensava l’ús d’estímuls morals i el segon, d’estímuls materials. És a dir, o bé s’empraria l’educació en valors revolucionaris o bé es mantindrien estratègies heretades del capitalisme, com els incentius individuals. Guanyaria l’opció guevarista, qui argumentava que els estímuls materials enfronten els treballadors i s’oposava a tota generalització abusiva dels materials per crear efectes disgregadors sobre la consciència de les masses, que corrien el risc de la corrupció i desmoralització.

Per últim, el comandant Mora apuntava, en referència a la naturalesa dels mitjans de producció, que aquests no eren mercaderies en el socialisme, però que s’havia de defensar l’autonomia de les empreses en transició, un element contradictori. Pel que fa a la llei del valor, Mora deia que en aquesta fase transicional, seguia reglant la producció sense ser l’únic element en fer-ho. La seua acció reguladora actuaria amb la llei del pla i mitjançant la seua intervenció.

Ací, Guevara, sostingut per Castro, respondria que les categories mercantils sobreviuen durant la transició en la mesura que el desenvolupament insuficient de les forces productives no pot encara satisfer les necessitats fonamentals dels productors. Aquesta supervivència no implicaria que fos la llei del valor qui reglés la producció, sinó que aquesta hauria d’estar reglada pel pla. El pla, així, havia d’emprar el càlcul en valor però la seua lògica estaria funcionalment en contra de la llei del valor.

Estudio, trabajo, fusil. Mural a l’Havana realitzat per la Unión de Jóvenes Comunistas. Font: Flickr

A tall de cloenda, apuntarem que el cas cubà suposa assumir les particularitats pròpies i la no assumpció tàcita del cas soviètic com a cànon, cosa que havia suposat veritables fracassos per les democràcies populars d’arreu. Suposa, per tant, l’obligació històrica d’un projecte revolucionari determinat d’analitzar la seua correlació de forces envers les herències del capitalisme i les persistències d’aquest a escala internacional. A més a més, mostra una gran coherència interna no només pel fet de deslligar-se tot el possible dels valors heretats del capitalisme i la societat de classes, sinó per la mateixa importància donada al debat i al cap i a la fi, a la dialèctica.També, del cas cubà aprenem que les bones intencions no són sempre suficients quan no es té la força necessària per fer front als contrincants geopolítics, en aquest cas, al gegant nord-americà. A això, cal afegir-hi la rigidesa del model cubà en referència al trencament amb l’antic món que hi romania, sobretot per la falta d’innovacions més urgents en matèria industrial i terciària; és a dir, en l’empoderament pels treballadors del desenvolupament econòmic necessari passa per no dependre de potències capitalistes o de socis massa allunyats geogràficament. Amb les seues grans mancances, l’aportació cubana més reeixida potser siga la rellevància conferida a l’hàbit d’analitzar, estudiar i debatre tant al sí orgànic del partit revolucionari com als consells populars (els Comitès de Defensa de la Revolució).

Read More

Abans de començar hem de tenir present el context econòmic per entendre el sorgiment de l’ecologisme a Mallorca, representat durant la Transició pel Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) i els grups anarco-ecologistes, com Talaiot Corcat. Per tant, hem de tenir en compte que des de la II Guerra Mundial hi ha un creixement molt important de l’economia en els països occidentals, lligat a l’aparició de l’estat del benestar amb les vacances pagades, alhora que hi ha un creixement i abaratiment de l’aviació. Això, lògicament va provocar uns canvis en el turisme essencials, suposant una major pressió sobre el medi ambient, tant a nivell urbanístic com d’infraestructures, alhora que augmentaven les demandes energètiques i hídriques. Així, el 1973, any de la fundació del GOB i últim del primer boom turístic, la població de les Balears era de 557.434 persones, a les quals hem de sumar les  222.680 places hoteleres. En aquesta primera etapa la majoria d’ajuntaments de Mallorca no tenien un pla urbanístic i, per tant, varen anar a remolc de l’expansiva demanda hotelera i de segona residència. A més, les mateixes administracions, que no havien de retre comptes a la ciutadania, promocionaven aquesta expansió. Això es veu amb el Pla Provincial d’Ordenació de Balears de 1973, que permetia la pràctica urbanització de tota l’illa. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la Llei del Sòl de 1975, que impossibilitava la construcció si no hi havia pla urbanístic general o si impedia aquest la urbanització.

Després de la crisi del petroli, a partir de 1980, s’iniciarà un nou creixement que va suposar noves infraestructures i una major pressió sobre el territori. Així, el 1981 es construïa la central elèctrica des Murterar i un any després l’aeroport de Son Sant Joan arribava a la xifra rècord de 10 milions de passatgers. En aquesta època comencen a aparèixer els apartaments. Així, els productes immobiliaris de la dècada dels 80 són molt més extensius que no pas els de períodes anteriors. A més, el Consell General Interinsular, l’òrgan preautonòmic balear, deixava en mans del futur govern autonòmic la protecció de l’espai. Per tant, el 1982, a les portes de l’autonomia, les Balears no tenien cap espai natural protegit legalment. Amb aquesta escassa protecció molts d’espais naturals de Mallorca tenien una pressió especuladora i urbanística molt forta, tant de capitals interns com externs. Precisament, davant aquestes pressions especuladores, era necessari dur a terme la protecció legal d’espais on els valors ecològics no estiguessin massa alterats i és aquí on el GOB i una part considerable del poble mallorquí va tenir la causa del seu origen i gran activitat.

Retall de la portada de Tot Inclòs, revista anual crítica amb el turisme, que exemplifica el procés de destrucció ocorregut a Mallorca des dels seixanta, també conegut com el procés de balearització. Font: Tot Inclòs

El GOB va néixer a finals de 1973 amb objectius estrictament ornitològics, però ràpidament va donar-se’n compte que sense la protecció dels espais naturals difícilment podria seguir amb la seva tasca ornitològica. Precisament a finals de 1975 decidien iniciar la primera campanya de protecció a la vegada que afegien el “cognom” de defensa de la naturalesa. La primera campanya de protecció fou per s’Albufera, la zona humida més gran de l’illa situada al nord, la qual sofria per una banda la pressió urbanística de la zona d’Alcúdia i, per l’altra, els abocaments de la central elèctrica. Aquesta campanya encara no suposà grans mobilitzacions populars, ja que els mecanismes no molt rupturistes. No hem d’oblidar que el Dictador havia mort pocs mesos abans. Per tant, imprimiren un calendari de butxaca, 5000 adhesius pels cotxes i un fulletó. A més, varen dur a terme una recollida de firmes, així com excursions reivindicatives o projeccions de diapositives a col·legis i tota mena d’entitat que ho sol·liciti, amb el títol: “Albufera d’Alcúdia 1976 – Mèrits per ésser un Parc Natural”. Aquesta campanya de pressió també va anar acompanyada d’un treball amb les institucions, ja que a finals de 1976 el GOB presentà la Diputació Provincial el projecte de Parc Natural, alhora que demanaren al Ministeri de l’Habitatge que revises els Plans d’Ordenació de la zona. Finalment, l’octubre de 1978, el GOB informava que presentarien unes 30.000 firmes a Jeroni Albertí, president del CGI. Tot i aquest clar suport popular per la protecció de s’Albufera aquesta no es va convertir en parc natural fins al 1988, tot i ser el primer de les Illes Balears.

La primera gran mobilització popular ecologista es produí en favor de sa Dragonera, un illot al ponent de Mallorca. En aquest es volia construir una urbanització per a unes 4.500 persones, sent un projecte molt polèmic, ja que s’havien de construir una gran quantitat de serveis per assumir aquella població, suposant la total destrucció de l’illot. En aquest cas els pioners en la lluita per la seva protecció foren els col·lectius anarco-ecologistes (Terra i Llibertat i Talaiot Corcat), els quals sempre comptaren amb el suport del GOB, centrats sobretot en les  qüestions jurídiques. Així, com a mecanisme de protesta els grups anarco-ecologistes decidiren ocupar l’illot, que era propietat privada, en dues ocasions. La primera fou la del 7 de juliol de 1977 i durà 10 dies, a la vegada que es produïen tot un seguit de mobilitzacions a Palma i Andratx (municipi a on pertany sa Dragonera). Aquesta primera ocupació va rebre moltes crítiques dels sectors interessats en la urbanització, entre les quals destaca l’intent de menysprear la seva acció considerant que realment eren un grup de joves que volia anar de vacances de manera gratuïta. Així, aquests col·lectius respongueren amb una nova ocupació, però aquesta vegada en ple hivern, el 21 de desembre de 1978 i durà 17 dies.

Fotografia de la segona ocupació de sa Dragonera, que es realitzà en resposta a les critiques pel suposat interès en estiuejar dels joves anarco-ecologistes. Font: Salvem sa Dragonera. Història dels ecologismes a Mallorca

Poc després es produí la primera gran manifestació multitudinària de l’ecologisme mallorquí. El 3 de febrer de 1979 sortiren al carrer entre 4.000 i 5.000 persones per defensar sa Dragonera. Encara que puguin semblar uns nombres molt reduïts hem de tenir present la societat mallorquina de l’època era molt difícil de mobilitzar. Així en el mateix 1979 hi hagué la manifestació de l’1 de maig més concorreguda de la història mallorquina amb unes 8.000 persones o la manifestació més important del període preautonòmic fou en favor de l’autonomia i agrupà entre 25.000 i 30.000 persones. Per tant, encara que en termes absoluts pugui parèixer un suport reduït no ho hem d’entendre així en termes relatius. A més, la mobilització en favor de sa Dragonera gaudeix d’un suport continuat, com demostra la convocatòria d’una nova manifestació el 31 de gener de 1981 hi acudiren unes 4.000 persones. A més, al llarg d’aquesta campanya el GOB va promocionar un boicot a Codorniu, ja que el seu propietari –Manuel Raventós– era el promotor de la urbanització. També es va iniciar una recollida de signatures, aconseguint unes 13.000. Finalment, després d’un llarg procés judicial on es va acabar impedint la urbanització el Consell Insular de Mallorca va comprar l’illa el 1987 i el 1995 era declarada Parc Natural.

Una altra campanya important a l’època fou la de protecció des Trenc, un llarg arenal al migjorn de l’illa. La gran campanya popular s’inicià el 1981, encara que en 1978 ja hi havia hagut certs conflictes per un projecte de càmping que no es va arribar a realitzar. El 1980 un grup immobiliari suec va promoure la construcció d’una urbanització per 9.000 persones, sent aprovada per l’Ajuntament de Campos. Aquest projecte en un primer moment ja va rebre una allau d’impugnacions. Al llarg de 1982 i 1983 la protecció des Trenc va rebre un gran suport tant insular, com estatal i internacional, fins al punt que la campanya es va estendre a Suècia a través dels contactes que tenia el GOB a la Universitat d’Uppsala. Tot i aquesta campanya, que va arribar a tenir una gran càrrega simbòlica al col·locar pancartes a favor d’es Trenc a les cases properes el mateix dia que Gabriel Cañelles feia el seu discurs d’investidura, el 13 de juliol de 1983 el flamant govern autonòmic de Cañelles va autoritzar la urbanització parcial d’es Trenc. Com a resposta es va convocar una manifestació pel 30 de setembre, la qual va aplegar a 10.000 persones. El titular del Ultima Hora és clar: “Es Trenc: la mayor manifestación de los últimos tiempos”. Aquesta manifestació va fer trontollar el pacte Alianza Popular, del president Cañellas, i Unió Mallorquina, ja que aquest darrer partit va canviar la seva posició i va passar a la defensa des Trenc. Tot i aconseguir la seva protecció no ha estat fins al 2017 que es Trenc i el Salobrar de Campos han esdevingut parc natural.

Per acabar amb aquest breu recorregut per les principals mobilitzacions ecologistes durant la Transició a Mallorca no podem oblidar la finca de la Trapa, al ponent de la Serra de Tramuntana. Aquesta finca aconseguirà un altre tipus de mobilització, més enllà de sortir al carrer. La Trapa és una finca que Josep Casasayas, un dels fundadors del GOB, va comprar amb la voluntat de conservar-la, però les seves necessitats econòmiques varen fer que es veiés obligat a vendre-la. Així, abans de vendre-la a uns especuladors interessats amb urbanitzar el territori va decidir que ho comprés el GOB. Per dur a terme els pagaments es va haver de demanar una hipoteca i, per pagar aquesta hipoteca, el maig de 1980 es va iniciar la campanya de subscripcions populars a 10.000 pessetes cada una. A més, aquests doblers també anirien destinats a la restauració de la finca. La restauració es va organitzar a través d’excursions de treball s’aniran repetint. Hem de tenir present que pocs mesos després d’iniciar la campanya, pel juliol s’havien aconseguit 2 milions de pessetes. Mentrestant, a finals d’any ja s’havien posat portes al molí, eliminada l’heura que afectava a les cases, s’havia fet net la zona i podat arbres, s’havia preparat llenya pels excursionistes i adequat la font amb l’objectiu de reconstruir l’ermita.

Finca de la Trapa i les seves vistes a sa Dragonera. Font: GOB

Per altra banda, la col·laboració ciutadana va ser molt important. Per exemple, a principis de 1982 es varen fer una sèrie de pipes d’en Bonet de ses Pipes per finançar la compra de la Trapa. A més, a finals de 1982 havien col·laborat econòmicament 15 ajuntaments de l’illa o es varen dur a terme una sèrie de concerts de música amb voluntat recaptatòria. No hem d’oblidar, però, la important ajuda estrangera. Així, el Comitè Nacional Suís per la Protecció dels Aucells va donar 23.000 francs suïssos, al voltant d’un milió de pessetes, i la Societat Zoològica de Frankfurt va fer un crèdit sense interessos de 100.000 marcs alemanys (entre 4,3 i 4,6 milions de pessetes). A  tot això es sumava que a finals de 1982 la subscripció popular ja es trobava al voltant dels 7 milions de pessetes. La compra de la Trapa per part del GOB i la posterior campanya per obtenir els recursos necessaris per dur a terme el projecte va suposar un impacte social molt important, ja que el cap i a la fi era que una entitat privada comprés una part de Mallorca per dur a terme el seu projecte ideològic.

Podem veure a partir d’aquest petit recorregut per les principals mobilitzacions ecologistes a l’illa de Mallorca que la protecció del medi ambient i els espais naturals va passar de ser una qüestió pràcticament desconeguda a mobilitzar nombres de persones considerables tenint en compte la psicologia social dels mallorquins i mallorquines. Això ens dona a entendre que les problemàtiques ambientals ràpidament adquiriren gran importància dins els debats públics, ja que de cada vegada es mobilitzava més població. Aquesta major penetració de les idees ecologistes entre el poble mallorquí la podem vincular a un altre aspecte de la psicologia col·lectiva illenca, la concepció d’un territori finit. Així, podem explicar per què l’ecologisme va calar més entre els mallorquins i mallorquines que no entre altres pobles de l’Estat que sofrien una igual o major pressió urbanística. Una sensació major que el territori, en comparació a les poblacions continentals, fa que l’expansió urbanística es percebi com un perill més gran, ja que més ràpidament i més fàcilment pot ocupar tot el territori d’una illa. A més, al ser un territori finit, no és que només hi hagi la sensació que s’ocupa més territori sinó que hi ha menys zones preservades.

Titular de la manifestació en favor des Trenc del 30 de setembre de 1983. Font: Ultima Hora

Per altra banda, també ens interessa destacar la importància de l‘ecologisme com a moviment social a Mallorca en dos aspectes. En primer lloc, hem de tenir en compte que fou un dels moviments més rupturistes de la Transició, sobretot en la seva versió anarco-ecologista, i que, per tant, a part de lluitar per la protecció del medi ambient també va ocasionar una democratització de les formes de fer política, possibilitant una major participació popular en les decisions de les institucions i, sobretot, en el fet de permetre que la gent prengués consciència de les possibilitats de la mobilització ciutadana, sent un dels principals elements de democratització. En segon lloc i per acabar, no podem oblidar el fet que l’ecologisme des de la Transició fins avui en dia ha estat un dels moviments socials més importants, per no dir el que més en el cas de Mallorca. L’ecologisme després de la Transició es va anar consolidant tant en l’àmbit organitzatiu baix el paraigua del GOB, com en el que respecta a la seva capacitat de mobilització, rompent cada cert temps el rècord de persones assistents a manifestacions a Mallorca, arribant a un màxim de 50.000 el 2005. Aquest rècord no es va rompre fins a la mobilització dels docents contra el govern Bauzà, on hi assistiren 100.000 persones. Tot i això, hem de tenir present que aquesta manifestació fou un fet puntual mentre que les lluites ecologistes són una constant política a Mallorca durant tot el període autonòmic.

Read More

Si alguna font ens permet aproximar-nos, tot i la seva parcialitat, a la moralitat quotidiana del baix clergat i del poble pla en els darrers segles de l’edat mitjana és, sens dubte, la visita pastoral. Document que encara avui dia és confeccionat, neix de la necessitat de fer inspeccions puntuals a totes les parròquies, tant pel que fa a l’estat material del temple i de les dependències, com el compliment de la normativa eclesiàstica tant pels estrats més senzills de la mateixa institució com pel gruix dels feligresos.

Les visites pastorals s’imposen com a obligació en el si de tota l’Església Catòlica a partir del segle XIII i a Catalunya la primera que es conserva és un fragment que fa referència a la parròquia de Sords, al Pla de l’Estany, visitada en 1295. No obstant això, ràpidament s’estén el costum i conservem documents de principis del segle XIV pertinents a les diòcesis de Barcelona, Tortosa o la Seu d’Urgell.

La visita s’iniciava amb l’arribada del bisbe -o el seu delegat- i del seu seguici a la població, on se’l rebia i s’oficiaven oficis, s’impartia la confirmació als feligresos que la requerien -en tant que és un sagrament que només pot impartir un bisbe- i tonsurava als clergues. Després, inspeccionava l’estat i la correcta disposició material de l’església, capelles, dependències i tot allò que conté, alhora que  també supervisava el cementiri. Més tard, s’interrogava als clergues i parroquians sobre possibles faltes tant dels religiosos com dels laics. El bisbe acabaria ordenant els càstigs, que no són tan severs com podríem imaginar. Per a seguir un protocol d’anotació de la informació extreta en la inspecció ocular i els interrogatoris existien una mena de qüestionaris.

La visita que ens ocupa, és la que fa el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, a la seva diòcesi el 1303, circumscrivint-la al territori del Penedès. El pas per aquesta contrada es va fer entre el 14 de juliol i el 2 d’agost, dues setmanes on el seguici registrà negligències i faltes relatives tant a l’estat dels edificis eclesiàstics com a la moral de clergues i laics, acudint a la majoria de localitats el mateix bisbe o un delegat per fer el seguiment, però també convocant els habitants dels nuclis poblacionals més petits a localitats de major pes demogràfic per tal d’interrogar-los sense mobilitzar tot el seguici cap a zones més inaccessibles i recòndites. Per aquest article, es destacarà el tipus de faltes comeses tant de clergues com de laics, tot relacionant-ho amb el context general del moment.

Partint del fet  que aproximadament nou de cada deu localitats del Penedès en l’any 1303 són assenyalades per l’Església com a ubicacions on es  duen a terme hàbits incorrectes, començarem l’anàlisi per la moralitat dels homes de l’Església i, concretament, per les faltes derivades de l’incompliment del celibat, o la preferible situació que el sacerdot opti per a no mantenir relacions sexuals amb ningú. Amb relació al celibat dels clergues i a l’incompliment d’aquest, usualment anomenat nicolaisme, és quelcom reiterat al llarg de l’edat mitjana i amb el qual es dóna una veritable muntanya russa amb la major o menor tolerància de l’Església envers el fenomen. Ja en el segle IV es desaconsella la cohabitació conjugal dels sacerdots des de Roma i corroborat per nombrosos concilis provincials a Gàl·lia, Hispània i Àfrica. En la Gàl·lia merovíngia molts dels sacerdots estaven casats i en concilis com el de Lió (583) s’exhorta a aquests que repudiïn a les seves esposes, tot i que sembla que a la pràctica aquest imperatiu va tenir poca repercussió. Als segles VII i VIII no es testimonia una preocupació real d’imposar el celibat, però que rebrota en època carolíngia. El segle X, el segle de ferro o pornocràcia, es torna a tenir el nicolaisme per un problema. La reforma gregoriana al segle XI i el I Concili Laterà al segle XII advoquen per impedir el matrimoni i el concubinatge clerical, sovint castigant a les concubines i no als preveres. En el Concili de Constança (1445) s’intenta dur endavant el darrer projecte d’acceptar el matrimoni dels clergues com  a mal menor per evitar pecats pitjors . La problemàtica es mantindria fins a Trento, on ja quedaria consolidada la idea que un sacerdot ha de ser cèlibe. 

Font: Bibliothèque de l’Arsenal del Decameron

Si es posa en relació amb els resultats obtinguts al Penedès en 1303, s’observa que sobre el total de setanta clergues de diferent tipus que han sigut acusats d’alguna falta, cinquanta-quatre no són cèlibes (un 77%) i d’aquests no cèlibes trenta-sis tenen descendència, la qual cosa suposa que dos terços de clergues no cèlibes han tingut fills. Fins i tot, alguns d’aquests celebren missa amb son pare i acaben esdevenint eclesiàstics. Només dos capellans haurien formalitzat la parella casant-s’hi amb alguna mena de ritus que l’Església contempla com a matrimoni. Així mateix, dos clergues eren bígams, o sigui, que tenien dues parelles alhora i un prevere és acusat d’incestuós a Vilafranca del Penedès. És en aquesta mateixa localitat on crida l’atenció el fet que molts sacerdots de diferents pobles hi tenen allà la seva amant o concubina i els seus fills, a qui venien a veure amb major o menor regularitat i freqüència. 

De la mateixa forma, ressalta el fet que en una localitat costanera com és Cubelles, que llavors aglutinava també Vilanova de Cubelles -el que passaria a convertir-se en Vilanova i la Geltrú-, el prevere Andreu, que era fill d’un prevere homònim, tenia una esclava sarraïna d’amant i amb la qual tenia fills com ho testimonia l’acusació en llatí: “Andreas presviter cognosvit quandam servam sarracenam. Andreas predictus habet filios”.

Tanmateix, no guardar celibat no era l’única falta dels clergues del Penedès. Així doncs, un 18,5% clergues són aficionats als jocs d’atzar, un 10% han malversat fons de l’Església o han fet negoci a expenses de la fe i l’espiritualitat  dels feligresos, un 7% no residien a les seves parròquies i un 11,5% no atenien correctament la parròquia, ja sigui no dispensant els sagraments al gruix de la comunitat, no fent determinats ritus i oficis que els hi eren requerits, no atenent l’escolania o no tenint habilitat correctament l’edifici, que podia estar en deplorables condicions amb la deixadesa i inacció més absolutes del clergue responsable.

El fet de lucrar-se a partir de la compravenda de béns sagrats i espirituals, mercantilitzant-los, és la simonia i esdevé un dels majors obstacles a combatre que topà la institució eclesiàstica en la corrupció de les seves pròpies. Un exemple ben conegut d’aquest fenomen va ser la controvèrsia de les indulgències que Martí Luter s’hi oposà tan severament en les seves tesis publicades en 1517, però la realitat sembla apuntar que casos de simonia ja anaven reiterant-se al llarg de l’edat mitjana. Simonia podia aglutinar des de la venda de l’absolució dels pecats, el cobrament de la impartició de benediccions i la celebració de sagraments, fins a la compra del càrrec de rector o bisbe tot evitant el procediment que pertocaria. 

Ja fou condemnada reiteradament en concilis com el d’Orléans (533), el de Braga (572) i el VI de Toledo (638) en temps altmedieval. Un mal que novament esdevé freqüent amb la consolidació del sistema feudal, així que el mateix papa Inocenci II ho condemnà durament en ple context de la Querella de les Investidures. Un segle després, el Concili IV de Laterà (1215) exhortà que els clergues havien d’administrar els sagraments gratuïtament i es prohibia rebre res per baptisme, matrimoni i sepultura, en la legislació posterior. Els sínodes de Tortosa, Girona i Tarragona ho ratificaren en terres principatines al llarg del segle XIV. Casos de simonia en aquesta visita són el del capellà de Foix que no vol fer ofici de difunt i altres tasques si no li són pagades, o els capellans Quer i Jaume Plana, ambdós de la Geltrú, que de la mateixa forma exigeixen diners per celebrar oficis.

Poden resultar més sorprenents que la resta diversos casos particulars que trobem a la visita pastoral de 1303, delimitant-la a l’àrea del Penedès, uns casos especialment extraordinaris i greus en el nostre enteniment. En primer lloc, que el clergue Ferrer de la localitat d’Arboç fos denunciat per anar armat a la nit juntament amb altres homes laics, deixant clar que aquest clergue participava d’alguna mena de la idea de virilitat estesa en aquesta població. Així mateix, a Santa Oliva, la missa era oficiada per un monjo que no havia estat ordenat sacerdot, atès que el poble no disposava de prevere que s’encarregués de l’església. Finalment, altres dos casos realment pertorbadors són, per una banda, la immesurable incompetència de Ferrer Llaurador, rector de la Bleda, que va ser denunciat perquè no vivia a la parròquia, no hi havia ni hòsties ni aigua beneïda en el temple i no es podia administrar correctament el sagrament. Hi havia parroquians que havien mort, fins i tot, sense confessió. Per altra banda, la també tremenda conducta de Ponç ses Trosses, rector de la parròquia de Santa Anna del Vendrell, que desperta l’enuig del bisbe atès que no celebrava ni misses ni sagrament, no tenia escolania, demanava diners per absoldre els pecats en una evident mostra de simonia, no visitava als malalts, jugava i, a sobre, tenia de concubina a una dona casada amb un veí del poble, de la que tenia fills. Conductes que sobten a qui les llegeix en el segle XXI i són assenyalades com a tremendament escandaloses.

Font: Li Livres dou Santé d’Aldobrandino de Siena

Diversos són els vicis comesos pels homes i les dones medievals segons les autoritats eclesiàstiques, però si ho concretam en la visita pastoral de Ponç de Gualba als pobles del Penedès s’observa una problemàtica molt similar al panorama general de l’Occident medieval i és que en el segle XIV el concubinatge o, en termes actuals la unió de fet, estava àmpliament estès a conseqüència de l’obligatorietat del matrimoni com a única via per a formalitzar la unió en una parella heterosexual i fer-ne lícites tant les relacions sexuals com la descendència era un fet relativament recent, ja que la reforma del sagrament del matrimoni i la consolidació dels seus ritus i cerimònies s’havien donat en la primera meitat del segle XII. Fins llavors, el matrimoni, a la pràctica, ni era indissoluble ni estava generalitzat al gruix de la població.

Tanmateix, cal entendre el matrimoni medieval inserit en aquella dinàmica on es requerien una potència econòmica per tal de resoldre el tema del dot, la idea de la unió conjugal entesa com a negoci entre famílies i la interferència de les senyories feudals en aquesta dimensió de la formalització de les unions sexuals. En aquest context, no estranya que no poques parelles decidissin iniciar una convivència tot imitant la vida matrimonial sense que cap poder fàctic intervingués per res, per a còlera de les autoritats eclesiàstiques. La lluita de l’Església contra el concubinatge tindria com a objectiu els drets de legítima o d’herència dels fills. Una de les raons de l‘Església per a la supressió del concubinatge entre els laics hauria estat la seva capacitat per a generar hereus ficticis o addicionals que sostraurien el patrimoni familiar de possibles donacions a I’Església. Mentre que la prohibició del concubinatge dels laics afavoriria l’augment del patrimoni eclesiàstic, el celibat dels clergues afavoriria que aquest patrimoni es dispersés en mans laiques. Amb uns objectius tan precisos, l’Església estava  tenaçment preocupada per a erradicar aquesta problemàtica. 

D’una forma evident es demostra que el concubinatge encapçala la llista de faltes dels laics penedesencs de 1303, quan 55 casos dels 177 comptabilitzats tenen algun tipus de relació de concubinatge, alguns amb descendència. Això suposa un 31% sobre el total dels laics registrats. Un exemple de registre d’aquestes relacions de concubinàries per part de laics és el cas de Bernat Creixell, que tenia a una concubina de nom Dolça, a la qual hauria deixat embarassada. 

Relacionat amb el concubinatge, es troba l’existència de matrimonis secrets i no solemnitzats, matrimonis que per diferents circumstàncies no eren procedits de la forma adequada. S’identifiquen dos matrimonis secrets, un a Font-rubí entre Marià Solà i Gueraula Pinyol on s’especifica que ja havia ocorregut la consumació sexual  i un altre a Vilanova de Cubelles on el prevere Bosquet casà en secret al fill de Berenguer Ribes i la filla de Berenguer Clapés, així com el prevere Bartomeu des Quart de la Geltrú fou amonestat per celebrar matrimonis secrets . De la mateixa forma, s’hi registren dos matrimonis no solemnitzats, un entre Berenguera Comes i Pere Gironella a Sant Pere de Riudebitlles i un altre entre Bernat Barceló i Burda Martorell a Castellet. 

No obstant això, no era el concubinatge l’únic descontrol sexual que el seguici de Ponç de Gualba recrimina als habitants del Penedès el 1303. Estretament lligats a això hi van el fornici i l’adulteri, dues formes de mantenir relacions carnals heterosexuals que depenen del que avui anomenaríem “estat civil” de qui ho comet. Si el sexe és prematrimonial, és a dir de fadrí/na, o si s’és vidu/a, els eclesiàstics classificaran aquestes relacions sexuals incorrectes com a fornici. Si pel contrari, un dels dos o tots dos són casats, les relacions sexuals que atempten contra la fidelitat promesa a l’hora de desposar-se amb algú, és adulteri, nom pel qual encara avui es coneix a la infidelitat en una parella que no contempla les relacions sexuals amb altres persones. L’adulteri ha estat sempre reprovat en la doctrina cristiana, amonestant-se seriosament en concilis com el d’Elvira i el de Braga en el segle IV. 

A la zona del Penedès, que es tingui constància en aquesta visita decretada pel bisbe Ponç de Gualba, s’hi registren 23 adúlters i adúlteres de diferent tipologia, la qual cosa suposa que un 13% dels que han sigut acusats ho són per aquest motiu. La majoria de les infidelitats aquí són perpetrades per homes i semblen respondre a un adulteri simple, comès amb una dona fadrina o vídua i que no està compromesa amb ningú. Tanmateix, exemples d’adulteri doble, que és el que implica la unió carnal entre un home casat i una dona casada, també s’hi troben en aquesta zona. Un exemple és el de Romeu Fuster i de Romia, de la Geltrú  o el d’Albert Conill, a Sitges, que s’entén amb la germana de la seva esposa, és a dir, la seva cunyada. Així mateix, Ferrer de Vilafranca, de Vilafranca del Penedès, també és infidel a la seva dona amb una tal Elisabet, convertida al cristianisme recentment, suposant doncs que aquesta dona devia ser abans jueva o musulmana. 

Fornicadors i fornicadores hi són també ben presents en la visita, registrant-hi 13 entrades específiques, un 7,5% de denúncies a laics. Aquestes parelles ocasionals de les quals es desconeix la durada però sí que no convivien junts, no era excusa perquè  alguns d’ells tinguessin fills, i no només un, malgrat que els pares mai arribessin a conformar una llar i una família. He destacat el cas de Perico Ferrandis de Sant Vicenç de Calders, que fornicava amb dues dones -no s’especifiquen els detalls d’aquestes relacions i com eren dutes a terme- amb na Banyeta i amb la filla de Ferrer Martí de Font.

Crida l’atenció que hi ha nuclis poblacionals on les denúncies només responen a diferents persones adúlteres o a diferents fornicadors, en un fenomen repetit per diferents veïns de la localitat. No se sap si això respon a la ignorància dels que acusaven o a un efecte de moda i contagi dels hàbits de l’altri quant a la conducta pròpia. Així doncs a Castellví de la Marca i a Albinyana quasi la totalitat de les incorreccions assenyalades responen a fornicadors, mentre que a la Bleda serien adúlters, dos dels casos, Ramon Manlleu i Pere Manlleu, essent infidels a les seves esposes amb dones no identificades de Vilafranca del Penedès.

A banda de fornicació i adulteri, hi ha altres dos fenòmens en relació amb el matrimoni que l’Església desaprova i que són presents en les reprovacions d’aquesta visita pastoral: es tracta de la bigàmia o el fet d’estar casat amb dues persones de forma simultània, tot i no necessàriament conviure amb les dues alhora, i el repudi o la finalització de la convivència conjugal sense que l’Església hagi anul·lat el matrimoni. Tant una com l’altra tampoc poden ser  ja encabides en la concepció baixmedieval que el clergat té del matrimoni. Cinc persones al Penedès havien repudiat a les seves parelles l’any 1303, posant punt final a la cohabitació baix un mateix sostre. Pel que fa als bígams, s’hi troben dos casos, un el d’un sabater de Vilafranca del Penedès que s’ha tornat a casar sense haver anul·lat el matrimoni, així com el d’una dona de la Bisbal del Penedès, Arsenda Ginera, que s’ha casat amb Guillem d’Olesa i té el seu primer marit vivint a Sicília, tot i que Guillem assegurava no saber que Arsenda ja estigués casada .

Font: pinterest

També trobem dos casos d’homes que no volien mantenir relacions sexuals amb les seves esposes, una proporció molt reduïda enfront del total de casos registrats, però no menys significatius i que sobten en trobar-los en aquest llistat. Un és Berenguer Marquès, veí de Sant Quintí de Mediona, al nom del qual l’acompanya un acusador “non vult comunicare cum uxore sua”, eufemisme del desinterès absolut en mantenir contacte sexual amb ella. Bertran de Llagostera, de Pontons, tampoc vol tenir sexe amb la seva dona. Es desconeix quina era la causa d’aquesta falta d’interès i al que, als ulls de l’Església, era una falta al deure conjugal, d’aquests dos homes penedesencs del segle XIV. No hi consta que tinguessin altres amants o concubines, suscitant l’especulació del fet que poguessin ser homosexuals o que simplement no els hi agradaven les seves respectives esposes.

Seguint aquest fil en el que s’ha insinuat una possible orientació homosexual d’aquests dos homes, cal destacar que no hi ha casos explícits de sodomia en el llistat de la visita pastoral de 1303, a diferència d’altres casos com pugui ser el que es va trobar el Dr. Palau del monjo Berenguer a Santa Maria de Meià. Aquesta paraula tan ambigua pel que fa al significat, tant podia fer referència a les relacions entre dos homes, la penetració anal entre home i dona i, en menor mesura, a relacions sexoafectives entre dues dones. Aquest vici de sodomia, durament reprovat per Tomàs d’Aquino i que a finals del segle XIII i començaments del segle XIV es registra un enduriment del seu tractament, guarda relació  amb la molícia, que fa referència a la masturbació, també pecaminosa. Tampoc s’hi registren acusacions explícites d’això, segurament per tal de tractar-se d’una activitat més discreta i menys donada a aixecar sospites.

Tant el joc i la usura fou durament reprimida al clergat i desaconsellada al laicat, fins al punt d’intentar-la prohibir. El joc a cartes i a daus és quelcom habitual en la societat d’aquella època, practicada per clergues i laics. El cas més peculiar és el de Sant Quintí de Mediona, on es veu que és habitual que la gent jugui a daus durant la missa.

Entre el llistat de faltes reprovables per a l’Església, una de les pràctiques supersticioses que més molestà als clergues i més s’hi entossudiren a combatre-la fou la fetilleria i l’endevinació, trobant-se casos en aquesta visita pastoral analitzada. Aquestes pràctiques que suposaven un aiguabarreig d’antigues tradicions i costums, moltes provinents de creences i religions precristianes, i de remanents de saviesa popular traslladats de generació en generació s’escapaven del control eclesiàstic, malgrat que tenien molt de ressò i eren àmpliament practicades. Aquestes arts, que tant podien aglutinar la curanderia i la remeieria fins a intentar esbrinar el futur, maleir a algú o controlar l’entorn a través de conjurs i màgia simpàtica, eren sovint practicades per les dones, col·lectiu que l’Església tractà compulsivament de controlar fins a l’últim pensament. No es pot parlar de “bruixes” per a referir-nos a dones fetilleres i endevines fins a finals de l’edat mitjana, atès que fins al segle XIV feia referència estrictament a dones mitològiques de tarannà malèvol i diabòlic.

Al Penedès el 1303 s’hi troben diversos casos de fetilleria i endevinació, sovint perpetrats per dones, però també es recriminen aquestes accions a algun home. Concretament, són 9 casos particulars que són assenyalats per cometre fetilleria o endevinació: com na Sibil·la Pujol a  la Llacuna i a Pontons, en Castellar, en Berenguer Martorella i na Valentòria a l’Arboç i n’Orpina i na Guitarda de Miralpeix a Sant Pere de Ribes, aquestes dues són estudiades per Josep Perarnau i arriba a la conclusió que, en efecte, són dones amb dots guaridores i per això mateix, assenyalades per l’Església perquè queden fora de la regulació. Mentre n’Orpina era especialista en gontornons del coll, na Guitarda ho era de les molèsties oculars i ho feia a través d’un encanteri anomenat “jur de la corretja”.

Per acabar la part de les faltes dels laics i, deixant de banda els casos particulars, volia assenyalar l’enuig del seguici episcopal amb diversos grups. Crida l’atenció com va quedar escrit que tots els parroquians de la Bleda  no solien anar a missa, així com els de Sant Quintí de Mediona eren mals feligresos i jugaven a missa, possiblement per una cristianització precària i negligent, els deodats i les deodates –possibles oblats i expòsits– de la Llacuna i Sant Martí Sarroca duien una vida dissoluta, així com molts habitants de pobles blasfemaven, sense particularitzar els casos.

Com es veu en altres estudis sobre la temàtica, el clergat comet moltes faltes, entre elles el concubinatge i la procreació. Així mateix cometen usura, juguen als daus i duen a terme altres comportaments plenament habituals en la resta d’habitants. Els clergues no solien tenir una bona formació abans de Trento, quan es regularitza la qüestió dels seminaris, i se’n constata un aprenentatge negligent i despreocupat. Així mateix, s’observa que entre els laics també es duen a terme molts comportaments que desperten l’enuig de l’Església i que demostren que el discurs reiteratiu del clero envers la rectificació d’aquests processos es devia precisament a l’incompliment d’aquestes exhortacions i que el missatge tardà molt en calar entre la població.

Read More

El territori que ocupa l’actual Equador va començar a poblar-se el 3000 aC. amb pobles d’agricultors que ja utilitzaven la ceràmica. Però, no va ser fins al 500 aC. quan van aparèixer els primers nuclis definits d’agricultors, que s’organitzaven en poblats complexos vinculats a règims polítics no igualitaris. Per aquesta raó i per la gran extensió que van adquirir aquestes unitats sociopolítiques, els arqueòlegs van batejar aquesta època com a període “Integración Regional (500-1500 dC.)”. Va ser en aquesta època a on es va identificar la cultura cañari.

L’àrea habitada pels cañaris, tant en època prehispànica com en els segles següents a la Conquesta, és la que ocupen les actuals províncies del Cañar i de l’Azuay, sumant aproximadament un total de 10.800 km2.

La frontera nord natural, el “Nudo de Azuay” els separava dels Puruhaes, encara que, més enllà del límit, hi havia poblacions cañaris com les de Chumbi, Alausí i Tiquizambi, que actualment, formen part de la província del Chimborazo. Per contra, la frontera sud marcava els límits amb els Palta, a través de la frontera natural de la conca del riu Jubones. La frontera oriental estava marcada per la serralada dels Andes; i, la frontera occidental, la més difícil de definir, amb els Huancavilcas com a veïns.

ELS CAÑARIS EN EL SEGLE XV

OCUPACIÓ DEL TERRITORI I ORGANITZACIÓ SOCIOPOLÍTICA

En època prehispànica, anterior a la conquesta incaica, el territori cañari s’organitzava a partir de diferents centres administratius dels quals depenia una població molt dispersa. Aquesta població estava organitzada en senyorius, integrats per diferents ayllus, governat per un cap local. Malgrat aquest model d’organització territorial i polític, així com els seus constants enfrontaments, els cañaris estaven units per aspectes com l’economia basada en l’agricultura i el comerç amb la costa i el nord dels Andes Centrals i l’existència d’un enemic comú. Per tant, abans de la seva incorporació al Tahuantinsuyu, la societat cañari mostra una unitat cultural, però no política.

Fotografia de dones cañaris actuals. Font: Viquipèdia

Els caps dels diferents ayllus constituïen el sector hegemònic i superior de la societat, a on pertanyien per herència. Cada un d’ells; per contra, la “gent comuna”, subordinada al sector de lideratge, formava la majoria de població. També hi havia especialistes com comerciants i artesans. Ambdós grups estaven enllaçats per un sistema gradual de redistribució de béns i del control d’aliments. El grup social inferior, el formaven individus amb la llibertat personal restringida, és a dir, per persones que tenien una posició social semblant a la que en termes europeus podríem classificar de serfs o esclaus. Per tant, van existir desigualtats socials i econòmiques determinades per factors com el naixement o pel caràcter politicomilitar.

ELS CAÑARIS SOTA EL TAHUANTINSUYU

El període cañari-inca va començar amb la invasió i el sotmetiment dels senyorius cañaris davant dels inques, aproximadament el 1460 i, possiblement, va concloure el 1533, amb la guerra entre Huàscar i Atahualpa.

La conquesta dels cañaris va tenir una gran importància, especialment pel seu paper com a distribuïdors del Mullu cap a la serralada dels Andes Centrals. Eren experts comerciants i guerrers gràcies a la relació directa amb els productors costaners d’Spondylus Princeps. Per tant, la seva conquesta va ser una important victòria bèl·lica, però també econòmica per l’imperi que s’estava expandint.

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Després de la seva integració al Tahuantinsuyu, sota el mandat de Tupac Yupanqui, es va establir un nou ordre a la regió; encara que, es van conservar, alterades, algunes de les estructures territorials i locals.

Un bon exemple dels canvis que el Tahuantinsuyu va realitzar a la regió va ser la creació de noves construccions i infraestructures; entre elles, la fundació de Tomebamba, actual ciutat de Cuenca, com a centre administratiu de les regions acabades de conquerir. La ciutat es va convertir en la residència preferida de l’Inca Huayna Capac, convertint-la en una seria competidora del Cuzco, ja que va ser capital residencial incaica durant molts anys.

Principals centres poblats cañaris en època incaica. Font: Lozano, (1991:59)

A més, alguns dels principals centres de la província, com Hatún Cañar, Cañaribamba, Sigsig i Molleturo, que servien com a llocs de concentració ritual, necessaris en l’organització política, van ser objecte de noves construccions incaiques.

Malgrat això, es va mantenir la bipartició andina clàssica de l’espai entre dues meitats: la part septentrional (Hanansuya) que tenia com a centre principal l’assentament Hatún Cañar; i l’altre, corresponent a la part meridional, l’assentament de Cañaribamba. En conseqüència, no es va alterar la seva estructura territorial original.

Un altre element essencial de l’administració incaica en el territori cañari va ser la construcció d’una xarxa de punts de suport, enllaçades entre si per carreteres com el “camino real”. La ciutat de Tomebamba es va convertir en el centre geopolític de la regió cañari inca, tenint com a element vertebrador la xarxa viària del Capac Ñañ, que travessava de nord a sud la regió.

El 1455 va néixer a la ciutat de Tomebamba, l’inca Huayna Capac; per aquesta raó, els cañaris sempre van tenir predilecció cap a ell. Fins i tot, van ajudar-lo a complir el seu principal objectiu, enfrontar i sotmetre a Cachar, el Shyri XV del Regne de Quito. A més, la ciutat va ser una de les causes que va enfrontar a Huàscar i Atahualpa en la seva lluita per aconseguir el poder absolut del Tahuantinsuyu.

Per reforçar l’impacte de la seva administració, els inques freqüentment utilitzaven els llocs sagrats de les ètnies súbdites, a on erigien les seves instal·lacions, permetent practicar les cerimònies autòctones, a costa de les imperials. Aquesta fou probablement la situació d’Ingapirca, que, s’identifica amb l’antic assentament d’Hatún Cañar.

SISTEMA DE PODER I ORGANITZACIÓ SOCIAL

Des del punt de vista social, els inques no van eliminar la base de l’estructura politicosocial dels cañaris, sinó que, la van modificar d’acord amb les exigències de l’imperi en expansió. Entre altres aspectes, va canviar la funció dels curacas locals de cada ayllu, ja que havien de mantenir la pau del territori conquerit i col·laborar amb l’imperi; per aquesta raó, s’obligava als fills dels curacas a aprendre en el Cuzco les bases de l’imperi. El poder dels senyors ètnics es va restringir principalment pel trasllat de la població autòctona a altres regions de l’imperi, que passaran a anomenar-se mitimacuna. Per aquesta raó, es va produir la pèrdua de comandament dels curacas cañaris sobre ells, i també, la pèrdua de la població cañari en el seu territori.

Els mitimacuna van ser l’instrument més eficaç per donar a conèixer i imposar l’idioma oficial, el quechua, la religió (culte al sol), els costums i les formes de vida dels inques, a més d’exercir el centre polític dels pobles sotmesos.

El sistema de poder estava constituït per l’Inca com a suprema autoritat, del qual la paraula i voluntat era divina, ja que era considerat fill del Déu Sol. Els caps dels pobles sotmesos conservaven la seva autoritat, però sempre subordinats a l’Inca.

Els inques no van alterar la base de l’estructura política i social dels cañaris, però sí que la van desestabilitzar amb el canvi de funcions dels curacas, i, especialment, amb el trasllat de poblacions d’una província a l’altra.

ELS CAÑARIS EN EL SEGLE XVI

El 1528 va morir l’Inca Huayna Capac, segurament per la plaga de verola que van portar els europeus abans de trepitjar el territori inca. En aquest moment va començar una guerra d’interessos entre els dos fills de l’Inca, Atahualpa i Huàscar, per la successió del tron. Eren unes disputes molt comunes entre els inques, ja que, malgrat que molts cronistes i historiadors moderns creuen que va existir la institució del successor com en les monarquies europees, era l’Inca, encara en vida, qui designava a una sèrie de fills per les seves capacitats.

En la disputa entre els dos successors hi van entrar una multitud d’interessos i preferències, que van determinar l’adhesió de les províncies de l’imperi i dels seus funcionaris incaics a un dels dos. Els territoris del sud de l’Equador i nord del Perú eren partidaris de Huàscar, però a l’altiplà central i nord de l’Equador s’hi concentraven els defensors d’Atahualpa.

Vistes de l’actual ciutat de Cuenca, els seus origens es troben en l’ocupació colonial del territori cañari. Font: Viquipèdia.

Els primers enfrontaments entre els dos germans es van centrar en aconseguir el domini de Tomebamba, centre polític i administratiu de la regió cañari. Els cañaris van ser fidels a Huàscar, però la batalla la va guanyar Atahualpa. Això va provocar la matança de gran part de la població cañari per part dels soldats del guanyador.

Aquests esdeveniments expliquen el desig dels cañaris d’alliberar-se de l’opressió inca sota les ordres del vencedor Atahualpa, motiu que els va portar a aliar-se amb els espanyols. Va ser durant la guerra entre els dos germans quan van aparèixer els expedicionaris espanyols, liderats per Francisco Pizarro i Diego de Almagro, una situació bèl·lica que van aprofitar a favor seu.

Durant la conquesta europea, els cañaris van jugar un paper fonamental, ja que es van integrar a les hosts espanyoles. Van servir com a soldats i guerrers, però també com a guies i traductors donat que eren ells qui coneixien la geografia del territori.. L’ajuda prestada als conqueridors va reportar beneficis, en un moment inicial, als cañaris. Malgrat això, un cop pacificat el territori, els espanyols van imposar un model d’organització territorial, administratiu i social totalment aliè als indígenes.

La conquesta no va ser entre espanyols i indígenes, sinó una guerra multilateral entre el Tahuantinsuyu, els pobles sotmesos a l’imperi i els invasors. L’arribada dels europeus va trencar el precari equilibri imposat per l’Imperi Inca i va donar lloc a un període de relacions fluides entre sectors ètnics i unitats polítiques.

NOVA ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Pels conqueridors i per la corona, les ciutats que es van fundar a Amèrica no eren només centres urbans a on s’instal·laven colons, sinó també, centres de govern que possibilitaven l’organització i administració del gran imperi que s’estava formant.

La primera mostra de la nova organització va ser la creació de cabildos o ciutats que van representar l’Estat en la ciutat i en la regió, contribuint, a més, a organitzar i controlar la colonització i a repartir les terres entre els conqueridors.

El 12 d’abril de 1557 Gil Ramírez Dávalos, governador de Quito i capità general va fundar la ciutat de “Santa Ana de los Ríos de Cuenca” en nom del Virrei Andrés Hurtado de Mendoza. La ciutat, que va comptar amb 19 veïns, es va instal·lar a poca distància de Tomebamba. Des del primer moment va pertànyer a l’Audiència de Quito, que comprenia una jurisdicció política i eclesiàstica d’un milió de quilòmetres quadrats.

Una vegada realitzat el ritual de fundació, determinants els límits jurídics i acceptada pels curacas de la regió, la repartició dels solars als 19 veïns va significar la creació física de la ciutat. Finalment, el 12 d’agost de 1576 es va crear el “Corregimiento de Cuenca” incloent tota la regió cañari en la seva jurisdicció.

Corregimiento de Cuenca. Segle XVI. Font: Poloni-Simbard (2006: 24).

Aquesta fundació va comportar una dràstica alteració en l’ocupació territorial dels cañaris que va desembocar, inevitablement, en la seva reducció en pueblos de indios i en el seu repartiment en petites encomiendas.

L’encomienda serà, durant els segles XVI i la primera meitat del XVII, el punt d’articulació i reproducció de la societat colonial. Gràcies a ella, es cobraven les rendes, s’obligava als indígenes a pagar un tribut, i es possibilitava el control i dominació ideològica d’aquests.

En un principi, com a favor dels serveis prestats a la corona i també perquè era beneficiós per les noves autoritats, es va mantenir, en gran manera, la seva organització territorial, donat que tot el poble Cañari va passar a formar part d’una única encomienda, la de Rodrigo Núñez de Bonilla. Però, la sort del poble cañari va canviar amb les provisions i repartiments del Virrei de Toledo entre 1567 i 1570, en què va repartir els 5.470 indis tributaris de la província cañari en diferents encomiendas i, consecutivament, a pobles d’indis.

El repartiment de les encomiendas i de la població cañari en pobles no va afectar de la mateixa manera a tots el curacazgos. Mentre que per alguns va comportar la seva desaparició, en altres els va enfortir i inclús es van arribar a crear noves unitats polítiques indígenes. En conseqüència, les noves reagrupacions van afectar dràsticament l’organització interna dels curacazgos.

NOU SISTEMA DE PODER I NOVA ORGANITZACIÓ SOCIAL

Socialment, es va produir un canvi molt important, donat que la societat colonial americana es va dividir en dues repúbliques diferenciades, constituïdes una, pels espanyols i, l’altre pels indis.

La república dels indis va continuar essent una societat jeràrquica, inclús es van intensificar les diferències entre els diferents grups. Fins i tot, es van arribar a crear grups socials nous dins dels ayllus, com eren els grups que abandonaven les seves comunitats per escapar-se de les pressions tributàries.

Fotografia actual del que fou el territori cañari. Font: Viquipèdia.

En aquesta nova època, el paper dels curacas va tornar a canviar, ja que la majoria d’ells es van posar a disposició de la corona espanyola per aconseguir avantatges polítics. Van continuar essent elegits pels mateixos indígenes, encara que sense el suport dels espanyols no tenien cap tipus de poder. A més, havien de fer de pont entre les dues “Repúbliques”, recol·lectant els tributs de la seva comunitat i mantenint la pau en el poble d’indis que dirigien.

Malgrat tot, la seva incorporació forçada en els pueblos de indios i el que va suposar, els cañaris van saber aprofitar un sistema que els era totalment aliè per desenvolupar diferents estratègies que els van permetre la seva supervivència com a grup durant la colònia i fins avui en dia. Realment, es van mantenir les estructures cañaris i andines, dins d’un món totalment nou; el qual va provocar molts canvis interns per les comunitats indígenes, però mai es van deixar d’identificar com a cañaris ni de sentir-se part d’un ayllu, que era la base de la seva organització política i social.

Read More

En portada

Conquesta de Jerusalem de Carlemany. Miniatura d’un manuscrit francès del s. XV. No hi ha (o no s’ha trobat) cap representació gràfica de la conquesta de Barcelona del 801, però aquesta miniatura és prou il·lustrativa de l’èpica amb la qual s’envolta un setge. En el cas de la miniatura, un setge simbòlic, ja que Carlemany mai posà els peus a Jerusalem.

Context i antecedents

El Regne Franc durant els segles VIII i IX, sobretot la primera meitat del primer, fou objecte de nombroses pressions i atacs forans: a la costa de l’Atlàntic, els normands saquejaven i feien incursions; a la frontera est del regne, els magiars i els àvars pressionaven; des del sud, de la península Ibèrica, els musulmans també realitzaven ràtzies en territori franc per costum; i, per si no n’hi havia prou, el Papa de Roma també els demanava ajuda en la seva pugna contra els longobards.

Tanmateix, dins de tots aquests problemes, la qüestió andalusina al sud suposava la menor de les amenaces per la monarquia franca. Primer, Eudes I d’Aquitània, l’any 721 a la Batalla de Tolosa i, segon, Carles Martell, l’any 732, a la Batalla de Poitiers o de Tours havien vençut al saquejador; en ambdues ocasions els francs havien derrotat l’intrús. Encara que ambdues batalles fossin de dubtosa magnitud, quedava demostrat que els omeies peninsulars no eren un enemic invencible.

No obstant això, les constants incursions de saqueig no permetien a la monarquia franca centrar-se en els altres entrebancs. Així doncs, idearen la creació d’una frontera al sud, una marca hispànica, per tapar aquestes ràtzies. La idea definitiva de la marca, fins al riu Ebre, la desenvolupà Carlemany després de l’experiència de Roncesvalles, però els seus antecedents ja buscaven establir una zona forta al sud del regne. Per exemple, l’any 725, Carles Martell havia conquerit la Septimània i l’any 759 Pipí el Breu alliberà de mans andalusines el Rosselló, ocupant de manera relativament pacífica la ciutat de Narbona.

Imatge 1. Mapa de l’expansió de l’Imperi Carolingi. Font: Viquipèdia.

Ambdues gestes tingueren èxit gràcies a, sobretot, dos factors. Per una banda, els dirigents francs varen saber aprofitar la inestabilitat política de la península Ibèrica. Per altra, perquè els territoris pirinencs d’Al-Àndalus preocupaven relativament poc a l’Emirat de Còrdova: veurem com la defensa d’una ciutat rellevant serà molt més important quan els carolingis intentin prendre Barcelona.

Des de la conquesta omeia de la Península dels anys 711-718, el territori passà a anomenar-se Al-Àndalus. El territori andalusí depenia administrativament del Califat Omeia o de Damasc i era governat per un emir des de Còrdova. En tractar-se d’un territori perifèric de l’estat omeia, l’administració i l’ordre no hi eren del tot presents i, sovint, hi havia revoltes i enfrontaments entre la població de la zona. Per exemple, la Revolta de Munusa, el valí de Narbona, de l’any 731 (aquest incident fou un dels elements que aprofitaren els francs per derrotar als andalusins l’any següent a Poitiers) o l’aixecament berber del 740. Aquests, entre altres esdeveniments, portaren a molts conflictes interns i al qüestionament de la legitimitat política i religiosa del poder peninsular del califat.

Ara bé, a partir de l’any 756 el territori andalusí començà a transformar-se gràcies a l’arribada del conegut Abd-ar-Rahman I: molt possiblement l’últim supervivent Omeia després de la massacre de l’any 750. Aquest any, els abbàssides van assassinar a tota la família Omeia; enderrocant així la dinastia dirigent de Damasc. El califat sencer trontollà: hi hagué un canvi dinàstic que suposà grans transformacions; entre altres, el trasllat de la capital a Bagdad.

Imatge 2. Mapa de mitjan s.IX on s’aprecia l’Emirat de Còrdova, independent del Califat de Bagdad. Font: https://www.britannica.com/place/Caliphate.

Abd-ar-Rahman I fugí de Damasc, escapà de la massacre i aconseguí arribar a la península Ibèrica. Un cop allà, durant la dècada dels anys 50 imposà el seu poder i s’autoproclamà emir independent al marge del califat abbàssida. Així doncs, a partir de l’any 756 Al-Àndalus es convertiria en un emirat independent, fins a l’any 929 que Abd-ar-Rahman III es proclamaria califa i, per tant, l’Emirat de Còrdova esdevindria califat.

Imatge 3. Representació contemporània, confeccionada per Dionisio Baixeras, de la cort de Còrdova de l’Emir Abd-ar-Rahman I. Font: artecordoba.com.

Mentre Abd-ar-Rahman I i els seus successors pugnaven per obtenir i mantenir el control territorial, al regne franc hi havia un canvi de dinastia: els merovingis donaven pas als carolingis. El mencionat Carles Martell llaurà el camí als seus descendents: Pipí el Breu, monarca del Regne Franc, i el molts cops anomenat pare d’Europa: Carlemany.

Aprofitant que Abd-ar-Rahman I instaurava el seu poder, les ciutats de Girona, Saragossa i Barcelona s’oposaren al nou emir. Les tres ciutats donaven suport als abbàssides i pactaren amb els francs: les portes de Saragossa havien d’estar obertes per als francs si Carlemany els donava suport contra els omeies de Còrdova.

L’emperador veié l’oportunitat d’assentar la seva desitjada frontera a la península començant per Saragossa, així que envià a Rotllan a prendre la ciutat de manera pacífica, com s’havia acordat. Un canvi en les circumstàncies provocà que les portes de la ciutat estiguessin tancades per a l’exèrcit franc, així que aquest emprengué el camí de retorn cap a Aquisgrà.

De tornada, i arran de la frustració que s’endugueren de Saragossa, els francs destruïren Pamplona. Degut a això els vascons, no els sarraïns com s’explica a la Cançó de Rotllan, es llançaren sobre la rereguarda franca derrotant-los en la famosa batalla de Roncesvalles, aproximadament l’any 778.

Imatge 4. Dibuix fet per Jean Fouquet entre els anys 1455-1460 de la mort de Rotllan durant la Batalla de Roncesvalles. Font: Viquipèdia.

Des de la creació de l’Emirat de Còrdova, tingueren lloc tot un seguit de revoltes dins d’Al-Àndalus, acompanyades de pactes amb els carolingis. Finalment, el 785 la ciutat de Girona s’entregà als francs i els comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent també s’entregaren al poder carolingi l’any 793. Dits territoris formarien  una primera marca: els carolingis, sense intervenir directament, havien aconseguit una frontera.

Aquesta situació de no-intervenció acabà quan al 793 l’emir de Còrdova envià Abd al-Maliq a atacar Girona: arrasaren Carcassona, Narbona i Urgell, entre altres. És interessant mencionar que derrotà a Guillem de Tolosa a la Batalla d’Orbieu, personatge que apareixerà més endavant. Aquests esdeveniments confirmaren a Carlemany la necessitat de crear un mur més poderós per evitar aquestes ràtzies. Així doncs, es reprengué la creació de la marca hispànica amb la convocatòria de l’Assemblea de Tolosa l’any 800.

Preparatius, participació i organització

En l’esmentada assemblea, es decidí que s’atacaria la ciutat de Barcelona, en aquell moment anomenada Barxiluna: a part de la importància estratègica de la conquesta de la ciutat fortificada, hi havia un component simbòlic vinculat amb la legitimació del poder imperial que Carlemany adquiriria poc després de l’Assemblea.

Els historiadors coincideixen que les preparacions foren de grans dimensions perquè les fonts destaquen les enormes magnituds de la planificació de la futura campanya. Ara bé, la campanya no es dirigí des de la cort imperial carolíngia, sinó que es va fer des de zones més perifèriques amb predominança a Aquitània. Per tant, parlem d’una empresa meridional.

Els vascons hi participaren liderats pel seu príncep Sanç, els rossellonencs pel seu comte Berà, en representació dels gots. Els borgonyons guiats per Guillem de Tolosa i pel seu fill Heribert, els provençals per Libulf, comte d’Arles, i els narbonesos pel seu comte Ademar. Fins i tot els gironins hi anaren guiats pel seu comte Rostany i els aquitans sota la direcció del seu rei: Lluís el Pietós, fill i hereu de Carlemany. Aquesta organització tan descentralitzada demostra un cop més que els conflictes andalusins eren de les menors preocupacions de Carlemany. Els preparatius de l’empresa quedarien en mans de Bigó, el gendre de Carlemany i confident de Lluís.

Imatge 5. Representació de Lluís el Pietós de l’any 826. Font: Viquipèdia.

L’expedició militar es dividiria en tres seccions. Per una banda, sota el comandament de Rostany de Girona, possiblement acompanyat de Berà, hi hauria el contingent més numèric: l’encarregat del setge de la ciutat de Barcelona. Rostany era el que coneixia millor la zona. D’altra banda, sota la direcció de Guillem de Tolosa  i juntament amb Ademar de Narbona, un segon contingent fou destinat a les comarques occidentals amb l’objectiu de tallar possibles reforços o subministraments cordovesos. Per últim, Lluís es quedaria al davant de la resta de l’exèrcit a manera de reserva al Rosselló esperant, fora de perill, per recollir el moment del triomf.

El setge, la victòria carolíngia i les conseqüències

Els francs iniciaren el setge de Barcelona l’estiu de l’any 800, el qual  es perllongà durant uns 7 mesos aproximadament. Durant el setge no tingué lloc cap batalla campal. Els defensors dipositaren la seva esperança en quatre factors: en la resistència dels murs, en les provisions emmagatzemades, en la possible arribada de reforços de l’emir de Còrdova Al-Hàkam I i en la incapacitat de l’exèrcit carolingi de mantenir el setge massa temps.

Imatge 6. Representació gràfica contemporània de la Barcino del s.IV on s’aprecien les fortificacions que assaltaren els carolingis. Font: https://patrimoni.weebly.com.

El primer factor fou resultant: les muralles romanes de Barcelona. resistiren l’impacte dels enginys de guerra carolingis, trabuquets i ariets, construïts amb la fusta dels arbres talats del voltant de la ciutat. El segon factor no tingué l’èxit del primer: el gra emmagatzemat començà a minvar després d’uns mesos d’assalts. El tercer  factor tampoc jugà a favor dels defensors: encara que se sap que l’Emirat de Còrdova reuní una host a Saragossa, mai arribà a la ciutat de Barxiluna: ja fos perquè retrocedí en veure l’exèrcit de Guillem de Tolosa que els barrava el pas o perquè l’exèrcit cordovès tenia com a objectiu Astúries i per això no es dirigí cap a Barcelona. El quart factor tampoc fou favorable pels assetjats: contra tot pronòstic, l’exèrcit franc mantingué el setge, desgastant les defenses i les reserves de la ciutat.

La fam, la mort de diversos dirigents militars i la desesperació després de diversos mesos de setge provocaren estralls en la defensa de Barcelona. Per accelerar la conquesta, Guillem de Tolosa, destinat a les contrades més occidentals, es dirigí a la ciutat per complementar el bloqueig de Barcelona. Veient que el setge no acabava, que Guillem de Tolosa s’havia sumat a l’aïllament de la ciutat i que els reforços no arribaven, el valí de Barxiluna Sadun al-Ruanyní, sortí de les muralles d’incògnit. Segurament ho va fer a la recerca d’ajuda cordovesa o, simplement, per fugir d’una mort gairebé segura. Tanmateix, aquesta escapada fou interceptada pels francs i el valí fou capturat i portat a Aquisgrà on fou exiliat o executat.

Arran de la fugida del valí i el desgast del setge, cresqué la dissidència entre els habitants de la ciutat: part dels ciutadans mossàrabs començarien a organitzar-se en contra dels defensors fidels a les autoritats andalusines.

Davant d’aquests esdeveniments, Lluís el Pietós fou avisat d’una imminent victòria i es dirigí amb les forces de la reserva cap a les portes de la ciutat de Barcelona. Un cop els tres contingents estigueren reunits, reprengueren més fortament els assalts a la ciutat durant, molt possiblement, dos mesos més.

El final del setge és l’esperat desenllaç d’aquesta situació de dissidència entre els assetjats: els mossàrabs de Barcelona havien contactat amb les tropes franques i havien acordat un final de les hostilitats passant per l’entrega del successor de Sadun: el valí Hamur. Així doncs, el final del setge de Barcelona fou un final semblant al del setge de Narbona de l’any 759: Lluís, l’hereu i representant de Carlemany, hauria entrat  per les portes obertes de Barcelona el 4 d’abril de l’any 801.

Les conseqüències més immediates del setge foren les capitulacions a les quals s’enfrontaren els habitants de Barcelona. Per una banda, la població musulmana havia d’abandonar la ciutat en un període de temps determinat i perdria totes les seves propietats. Per altra, els cristians en sortirien més beneficiats: conservarien les seves propietats i ostentarien el vigor de la llei; també tindrien la capacitat de jutjar-se a ells mateixos i gaudirien de l’exempció d’impostos.

Així es fundaria el comtat de Barcelona: consolidant una frontera amb una capital forta que ara seria Barcelona en substitució de Girona, com a baluard davanter del poder franc enfront del poder andalusí. Berà, fill de Guillem de Tolosa, fou nomenat pels carolingis primer comte de Barcelona.

Imatge 7. Mapa dels Comtats Catalans d’inicis del s.IX. Font: Viquipèdia.

La marca hispànica quedava consolidada fins a l’eix Llobregat-Cardener, constituint el que coneixem com la Catalunya Vella. Recordem, però, que l’objectiu de Carlemany era enfortir la frontera fins el mateix Ebre; així que, ja després de la mort de Carlemany, Lluís el Pietós, a part de fortificar la zona del Llobregat, es dedicà, infructuosament, a intentar conquerir la resta del territori ambicionat pel seu pare.

El debat historiogràfic

Per acabar donant una visió completa dels fets, cal mencionar que la Conquesta de Barcelona suposa un debat en la historiografia actual.

Les fonts emprades per reconstruir els fets en la seva majoria són biografies, poemes i annals francs. En aquestes fonts, s’hi troben discordances cronològiques entre elles, omissions i s’hi entreveu una actitud de no detallar els fets ocorreguts. Això podria ser una eina, per amagar una victòria pírrica de les tropes carolíngia? Sí que havien conquerit Barcelona, però el setge havia estat molt costós i no havien assolit l’objectiu geogràfic real: l’Ebre.

Imatge 8. Portada de l’obra Vita Karoli Magni, edició del 1521. Compare Carlemany (Carles I) amb Carles V. Font: Viquipèdia.

Davant d’aquesta foscor de les fonts, s’obren diversos debats interpretatius: la cronologia exacta, els motius que impulsaren a Guillem de Tolosa a unir-se al setge de Barcelona, les bones o males condicions de l’exèrcit carolingi durant el setge i, per últim, la valoració general de la conquesta com a victòria i les seves conseqüències.

La cronologia és potser l’element més incert. Sobre l’any no hi ha cap dubte: totes les fonts situen la conquesta al 801. Ara bé, mentre diversos autors defensen un setge de sis-set mesos, d’altres en presenten un de dos mesos i fins i tot n’hi ha que segueixen acèrrimament les fonts més primàries i afirmen que va ser de dos anys. Tot apunta al fet  que les fonts ofereixen una descripció exagerada. Per tant, es tendeix a afirmar que la durada del setge fou de 6-7 mesos, sense afegir-hi els mesos de preparació.

També resta la incògnita del gran moviment de tropes de Guillem de Tolosa: per què es va unir al setge mentre el seu objectiu era vigilar els territoris occidentals? Potser perquè ja havia complert la seva feina i havia comprovat que els reforços cordovesos es desviaven cap a Astúries? O potser perquè comprovà que la host que sortia de Saragossa era massa poderosa per enfrontar-la amb només la seva fracció d’exèrcit? Ara bé, potser caldria remuntar-nos al context: recordem que el valí de Barcelona era un rebel que estava a favor dels abbàssides. Potser és comprensible que l’emir Omeia no el volgués ajudar.

I el setge, com el van viure els carolingis? Està clar que els defensors no massa bé; però, i els atacants? Bàsicament hi ha dues postures: la que afirma que els carolingis van aguantar bé el setge i la que defensa que els mesos de setge van causar molts estralls i dificultats a les tropes de Carlemany. Aquesta última versió coincidiria amb la hipòtesi que les fonts discordants intenten camuflar grans pèrdues.

Finalment, el balanç dels fets. És cert que l’empresa de Carlemany pretenia arribar fins a Tortosa i que mai ho aconseguí, però no per això s’hauria de parlar necessàriament d’una victòria pírrica ni d’una conquesta a mitges de la marca. Com s’ha explicat, Carlemany aconseguí solidificar uns comtats catalans, sota el seu domini, que actuaven amb certa independència com a mur enfront de les ràtzies andalusines. Així que l’objectiu principal de l’empresa es podia donar per assolit. Tanmateix, sí que és cert que la imprecisió de les fonts i el debat que susciten les seves inexactituds porta a la conclusió que s’estaven intentant difuminar situacions desfavorables de la campanya carolíngia.

A tall de conclusió, podem afirmar que la conquesta carolíngia de Barcelona consolidà els Comtats Catalans. No obstant això, encara faltarien anys per l’aparició de la dinastia comtal i per l’enfortiment dels comtats com a territori autònom.

Els francs havien nomenat un comte no autòcton de Barcelona, i des de llavors seguirien escollint tots els comtes des d’Aquisgrà. Aquesta situació no agradà a les elits hispanogodes, a causa de la imposició de governants no provinents de les aristocràcies locals. Arran d’aquest conflicte centre-perifèria, s’iniciaria una pugna pels nomenaments comtals de la ciutat de Barcelona que duraria gran part del segle IX.

Els carolingis tingueren poder sobre els nomenaments comtals de Barcelona fins Guifré el Pilós. Amb ell, el càrrec de comte passaria de ser hereditari. Fou amb aquests personatges que s’iniciaria la dinastia comtal catalana: el Casal de Barcelona. A partir de llavors, els comtats gaudirien de molta més autonomia però no seria fins que l’any 988 quan Borrell II es negués a renovar el ja formal pacte de vassallatge amb els Capets de França. Així, finalment, els Comtats Catalans s’independitzarien de facto dels francs.

Imatge 9. Icona de la Genealogia dels Reis d’Aragó, c. 1400, on es representa Guifré el Pilós. Font: Viquipèdia.
Read More

El conflicte de les Guerres Bòer

A mitjans del segle XVII a l’actual Sud-àfrica, en aquell moment territori britànic, s’hi van assentar colons neerlandesos, posteriorment anomenats bòers o afrikàners, que temps després van fundar dos estats independents: l’Estat Lliure d’Orange, creat el 1854, i l’estat de Transvaal, creat el 1857. Aquests estats bòers es caracteritzaven per tenir una economia rural i mà d’obra esclava amb la població local. 

Entre els estats bòers i Anglaterra constantment es produïen conflictes colonials pel control dels recursos naturals i per la sobirania dels territoris bòer enfront l’Imperi Britànic. És d’aquesta manera que començaran les Guerres Bòer a finals del segle XIX

A la Primera Guerra Bòer (1880-1881) els dos bàndols es van disputar l’estat de Transvaal, el qual, finalment, va aconseguir un autogovern a canvi de reconèixer l’autoritat de l’Imperi Britànic. 

L’any 1886 es van descobrir grans jaciments d’or a Pretòria, la capital de Transvaal, i això va provocar que molts colons britànics s’hi mobilitzessin. Després d’una escalada de conflictes entre els dos col·lectius, va esclatar la Segona Guerra Bòer (1899-1902). Des de la metròpoli, el bàndol britànic va enviar un exèrcit més equipat que les tropes bòer, les quals tot i ser oficialment vençudes van seguir la lluita canviant la naturalesa del conflicte i iniciant una guerra de guerrilles, més avantatjosa per a elles.

La pau, amb victòria britànica el maig de 1902, establia que els estats bòer formaven part de la jurisdicció britànica sota el nom dUnió Sud-africana.El conflicte va ser molt cruel i costós, especialment la Segona Guerra Bòer amb la implantació  per part del govern colonial britànic de camps de concentració amb l’objectiu de tenir internada la població bòer per aïllar els comandos. Es van diferenciar entre els camps de població blanca i els de població negra, aquesta última més explotada i amb menys registre documental. En total, els camps van deixar 27.927 víctimes mortals de població blanca  (1.676 homes, 4.177 dones i 22.074 infants menors de 16 anys) i com a mínim 14.154 de població negra.

Els camps de concentració de població blanca

A partir de la documentació oficial se sap que 4.177 dones, 22.074 infants i 1.676 homes van morir als camps de concentració. (South African History Online. Women & Children in White Concentration Camps during the Anglo-Boer War, 1900-1902 [en línia]. 20 de març de 2011 [consulta: 10 de gener de 2019]).

Creació

Horatio Herbert Kitchener, comandant en cap de les forces britàniques, va haver de fer front a la guerra de guerrilles. Després de, sense èxit, crear un sistema de forts que incapacitava part del territori usat pels comandos bòer i d’aplicar la política de la terra cremada a les cases i granges dels possibles col·laboradors i/o integrants dels comandos, a finals de 1900 va internar en camps de concentració tant les famílies d’aquestes cases o granges com les que no tenien relació amb els comandos.

Lord Kitchener. (Font: Viquipèdia)
Lord Horatio Herbert Kitchener. (Font: Viquipèdia)

Kitchener va justificar la política dels camps de concentració al·legant que així es protegien les famílies lleials al bàndol britànic (de fet, els dos primers camps creats, el de Pretòria i Bloemfontein, tenien refugiada població partidària del bàndol britànic). També privava els comandos de qualsevol suport que poguessin rebre i se’ls coaccionava d’abandonar la lluita al veure les seves famílies internades. Al desembre, per ordre de Kitchener, els camps de refugiats van passar a ser camps de concentració, és a dir, s’hi van enviar, ara de manera forçosa, tan familiars dels integrants dels comandos com la població negra bòer de les granges.

Vista del camp de concentració de Bloemfontein. (Font: Viquipèdia)
Vista del camp de concentració de Bloemfontein. (Font: Viquipèdia)

Malgrat tot, els guerrillers bòer van seguir amb la lluita, fins i tot més aferradament tal com va exposar Albert Milner, l’ambaixador de Sud-àfrica: «Sense res a defensar i sense res a perdre, [les guerrilles] són més provocadores […] que les genuïnes armades de Joubert i Cronje» (ROBBINS, James Jewell. Using Barbaric Methods in South Africa: The British Concentration Camp Policy during the Anglo-Boer War. Scientia Militaria. 2012, vol. 31, núm. 1. Pàg 7).

La vida als camps

Les persones internades eren dones, infants i gent gran, és a dir, població que es considerava no apta per lluitar. Estaven classificades en dos grups: les persones refugiades (famílies de la població neutral, no combatents i persones lleials als britànics) i les famílies dels homes que integraven les guerrilles bòer. Aquest últim grup, i especialment les dones, va ser l’objecte utilitzat per coaccionar els comandos. Tal com s’ha explicat, un objectiu en la creació dels camps de concentració era fer que els guerrillers es rendissin mitjançant l’internament de les seves famílies. Lord Kitchener escriu: «Evidentment que no els agrada veure les seves dones internades, i crec que això els ha fet més desitjosos d’aconseguir la pau» (South African History Online. Women & Children in White Concentration Camps during the Anglo-Boer War, 1900-1902). Al camp de l’Estat Lliure d’Orange es va intentar persuadir les dones bòer perquè convencessin els seus marits d’abandonar els comandos. Però aquesta mesura no va tenir èxit.

Dones i infants Bòers en un camp de concentració britànic. (Font: Viquipèdia)
Dones i infants Bòers en un camp de concentració britànic. (Font: Viquipèdia)

Destaquen les dones anomenades probationers: joves bòers que col·laboraven en tasques d’infermeria i feien d’intermediàries entre les famílies i els hospitals. Els britànics consideraven que se’ls oferia una gran oportunitat perquè creien que les estaven disciplinant i educant. Es pot observar una visió britànica de superioritat envers les dones bòer, ja que se les associava a un medi rural poc desenvolupat. Tot i això, la majoria de dones que van viure als camps van aconseguir bons coneixements de nutrició i de pràctiques sanitàries, per mínimes que fossin, que desconeixien. D’aquesta manera, moltes van poder optar a feines d’infermeria un cop acabada la guerra.

Els britànics no esperaven que, un cop implementada la política dels camps, la guerra s’allargués tant. És per això que, al produir-se un gran augment de població als camps entre 1901 i la fi de la guerra, el nombre de camps va augmentar i les condicions van empitjorar molt (a finals de gener de 1901 es documenten deu camps de concentració, mentre que a finals de febrer s’havien creat sis més).

Els índexs de mortalitat van ser molt elevats en tots els camps i el col·lectiu amb més mortaldat van ser els infants. Les causes de mortalitat derivaven dels mals serveis (mèdics, alimentaris, d’habitatge…) que a la vegada condicionaven la propagació de malalties com el xarampió, la pneumònia o el tifus.

Lizzy Van Zyl, una nena internada al camp de Bloemfontein que va morir. Va ser fotografiada per l’expedició d'Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)
Lizzy Van Zyl, una nena internada al camp de Bloemfontein que va morir. Va ser fotografiada per l’expedició d’Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)

La gent vivia o en tendes o bé en estructures metàl·liques dividides en “apartaments” superpoblats i que rarament tenien matalassos. L’alimentació era insuficient, estava en mal estat i la seva cocció era molt dolenta a causa de la falta de combustible. A més, molts dels trens que transportaven provisions eren assaltats pels comandos bòer i els subministraments sovint no arribaven. Pel que fa a l’aigua, molts cops es contaminava propagant malalties, cosa que obligava a reduir el subministrament diari d’aigua.

L’atenció mèdica era molt pobra, sobretot durant l’any 1901 quan en molts camps no es tenien els recursos mèdics suficients per combatre les malalties. El 1902 van arribar cossos sanitaris d’Anglaterra i els recursos mèdics es van modernitzar i millorar.

A dalt, personal hospitalari del camp d'Springfontein. A baix, dones internades en el mateix camp rentant roba. (Font: The National Archives UK, Flickr)
A dalt, personal hospitalari del camp d’Springfontein. A baix, dones internades en el mateix camp rentant roba. (Font: The National Archives UK, Flickr)

A la tardor de 1900 es va plantejar crear escoles als camps de concentració però no es van implementar fins a finals de la guerra. S’hi van destinar com a mestres quaranta dones procedents d’Austràlia, aleshores sota domini britànic, menors de quaranta anys, de classe mitjana, amb experiència en l’àmbit de l’educació, la majoria nascudes a Anglaterra, solteres i patriotes. Eren enviades als camps de dues en dues i se’ls proporcionava habitació i racionament, però això també implicava una exposició a les malalties (es documenta la mort d’una mestra).

El rerefons d’aquesta educació era “britanitzar” la població bòer: les mestres «no lluitarien per l’imperi amb espases però completarien la missió començada pels soldats» (ANAE, Nicole. Among the Boer Children: Australian women teachers in South African concentration camp schools, 1901-1904. History of Education Review. 2016, vol. 45, núm. 1, p. 28-53. pàg 29). Sovint els infants es negaven a aprendre certs continguts, tal com documenta la mestra Ida M. Robertson: va intentar ensenyar i fer cantar l’himne nacional britànic i els infants s’hi van negar. Als documents oficials a les mestres se les presenta com la personificació dels ideals imperials de coratge, tenacitat, força i compromís.

Escola del camp de concentració de Heilbron. (Font: The National Archives UK, Flickr)
Escola del camp de concentració de Heilbron. (Font: The National Archives UK, Flickr)

Els camps de concentració de població negra

Molta població bòer negra esclava va veure’s obligada a lluitar pels seus amos blancs a les guerres bòer. Per tant, també va patir la política de la terra cremada i va ser internada en camps de concentració. A la discriminació de la internació se li afegia la visió colonial racista, tant britànica com bòer. Segons Kitchener, els bòer autòctons eren «incivilitzats salvatges africans amb una petita capa de blancs» (ROBBINS, 2012. Pàg. 4). 

Es calcula que unes 14.154 persones van morir en aquests camps de concentració, però podrien haver arribat a les 20.000 defuncions. Sigui com sigui, molts documents i dades dels camps de població negra són incomplets, inexistents, o bé van ser destruïts.

Es van crear 36 camps a la colònia de Transvaal, 24 a l’Estat Lliure d’Orange i 4 a la colònia del Cap. Si els camps de població blanca ja eren insuficients en serveis, els de la població negra encara ho eren més.

Com en els camps blancs, la població que acceptava treballar rebia una paga i podia adquirir més aliments que els interns que no treballaven. Però hi havia aliments, com per exemple la carn, que només es podien adquirir comprant-los, mentre que als camps de població blanca la carn formava part de les racions habituals tot i estar en mal estat.

Grups i cossos humanitaris

Alguns grups humanitaris es van desplaçar als camps de concentració per documentar-los. La primera delegació era anglesa, va arribar el gener de 1901 i estava integrada per tres dones entre les quals destaca Emily Hobhouse. Van visitar quatre camps de concentració blancs i van realitzar la majoria de fotografies que es tenen dels camps.

Segons els oficials dels camps, la delegació de Hobhouse causava problemes i és per això que les tres dones van ser retornades a Anglaterra malgrat voler visitar els camps de població negra. A Londres van publicar la situació dels camps i Hobhouse va començar a pressionar el govern britànic perquè s’hi impliqués, va ser l’única interessada en els camps de població negra, proposava l’abolició del sistema de camps de concentració i amb diverses campanyes va aconseguir diners per millorar la situació de dones i infants interns.

Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)
Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)

El govern britànic va crear una segona comissió, el Comitè Fawcett, per valorar l’estat dels camps blancs basant-se en els informes de Hobhouse. Ella no en va formar part perquè el govern no la considerava neutral. La comissió la van integrar sis dones (doctores, infermeres, escriptores i inspectores del benestar infantil) però només van visitar els camps de població blanca. Els seus informes van fer que al juliol de 1901 els camps de concentració passessin d’estar sota control militar a estar sota control civil.

Tant els informes d’Emily Hobhouse com els del Comitè Fawcett van aconseguir millorar les racions de menjar, la sanitat i l’educació, tot i que van seguir sent insuficients. Com va apuntar Hobhouse, «facin el que facin les autoritats, les quals, crec, estan fent el millor que poden amb els béns limitats, tot és un insignificant pedaç tapant una gran desgràcia» (ROBBINS, 2012. Pàg. 14).

Les dones que van integrar aquests grups de supervisió i control dels camps, van documentar la situació per fer-la pública i denunciar-la. Per la seva militància van ser mal vistes per gran part de la societat britànica. Hobhouse va ser titllada d’histèrica, rebel, mentidera i enemiga de la nació; Kitchener la va anomenar «maleïda dona» (ROBBINS, 2012. Pàg. 14). Pel que fa al grup de dones del Comitè Fawcett, un metge que les va acompanyar en la seva tasca va referir-s’hi com «unes quantes dones histèriques i privades de sexualitat preparades per sacrificar-ho tot per la mala fama» (ROBBINS, 2012. Pàg. 17). 

Si bé el govern britànic les va tenir en consideració, totes aquestes dones van ser menyspreades per certa part de la població, que veia en elles una desviació del rol, considerat natural, del gènere femení. Amb adjectius com “maleïda” o “histèriques” se’ls atribuïa un vessant irracional que deslegitimava la professionalitat de la seva tasca.

També cal destacar els cossos mèdics vinguts d’Anglaterra el 1902, gràcies als quals van millorar les condicions dels camps. Les dones que els integraven van ser presentades com a exemple de gentilesa i feminitat britànica, associant-se d’aquesta manera el gènere femení amb l’exercici de treballs de cures.

Conclusions

En general, el fenomen dels camps de concentració de la Segona Guerra Bòer són un aspecte poc conegut. Es considera que van ser una mesura poc encertada per combatre els comandos bòer, en primer lloc perquè no van tenir l’efecte esperat de rendició en els comandos, i en segon lloc pel devastador impacte econòmic sumat a l’allargada no prevista de la guerra. 

Però per damunt d’aquesta mala gestió i previsió cal afegir-hi la discriminació als col·lectius d’infants, dones i població negra. Els infants van ser el col·lectiu amb taxes més altes de mortalitat. Les dones internades, a més d’haver de suportar les dures condicions dels camps, havien de continuar exercint el rol femení de cures a altres persones exigit socialment, de la mateixa manera que les dones dels grups humanitaris que van implicar-s’hi. En tots els casos observats, a les dones se’ls va pressuposar una manera innata de ser, d’acord amb els rols femenins de gènere. Les que no responien a aquest perfil van ser durament criticades.

Dones i infants bòer a un camp de concentració. (Font: Wikimedia Commons)
Dones i infants bòer a un camp de concentració. (Font: Wikimedia Commons)

Pel que fa a la població negra, va ser el col·lectiu del qual se’n té menys informació però dels més afectats: a més de veure’s implicat forçosament en la guerra, la discriminació racial va convertir-lo en una de les parts més malparades del conflicte.

Sense menystenir la visió negativa i inhumana dels camps, Elisabeth van Heyningen (HEYNINGEN, Elizabeth Van. A tool for modernisation? The Boer concentration camps of the South African War, 1900-1902. South African Journal of Science. 2010, vol. 106, núm. 5–6, p. 52-61. Pàg 52) hi dóna un altre enfocament i sosté que les mesures i els protocols establerts als camps van suposar la modernització de la societat bòer en els àmbits de l’educació i la sanitat. La majoria de població va tenir accés a millores sanitàries i a una nova cultura sobre higiene de vida. Pel que fa a l’educació, l’escolarització va ser un terç més elevada que en temps de pau, almenys a l’Estat Lliure d’Orange, i va assentar les futures bases del sistema educatiu. En l’àmbit laboral, després de la guerra moltes dones bòer van ocupar llocs de treball relacionats amb la sanitat i l’educació gràcies a les tasques realitzades als camps de concentració.

Però malgrat aquest enfocament més optimista, la Segona Guerra Bòer va ser el conflicte més costós en vides humanes entre la fi de les Guerres Napoleòniques i la Primera Guerra Mundial, i ho va ser en gran part a causa dels camps de concentració. Aquests van acabar provocant un genocidi, indirecte però genocidi al capdavall, tot i que en un primer moment els camps s’havien creat amb un altre objectiu.

Els camps de concentració del conflicte bòer es poden considerar un dels precedents dels futurs camps de concentració moderns, tot i que no el primer ja que aquest el trobem als camps de reubicació forçosa de la guerra de Cuba (1895- 1898). Andreas Stucki exposa que, si bé els mètodes de fortifiació de l’espai i de concentració forçosa aplicats als primers camps de concentració (segle XIX) seran la base dels camps de concentració moderns, els camps del segle XIX no es poden considerar els antecedents directes dels camps moderns perquè no tenien una política concreta d’obligació del treball i d’extermini, política que sí que presentaran els camps del segle XX. 

Per tant, els camps de la Segona Guerra Bòer, si bé no són els antecedents directes del que avui en dia s’entén per camp de concentració, van influir de tal manera en la seva configuració que se’ls pot considerar un dels seus precedents, juntament amb els que es documenten al segle XIX a la guerra de Cuba o a Filipines.

Read More

Cap a la Unitat Popular: El procés de fundació d’Herri Batasuna (1974-1978)

Cap a mitjans de 1978 les forces polítiques basques es trobaven en una situació força complicada. Havent passat un any de les eleccions generals del 1977, cap dels partits sabia exactament quines serien les seves expectatives electorals ni el seu sostre demoscòpic. Aquells primers comicis, a causa de les seves peculiaritats, com poden ser l’abstenció de bona part de l’esquerra abertzale o l’omnipresent amenaça d’un cop militar, no reflectien les realitats polítiques de la incipient comunitat autonòmica basca ni de la futura Comunitat Foral de Navarra. D’aquesta situació, derivaria una lluita entre els tres grans partits nacionalistes: Partit Nacionalista Basc (PNB), Euskadiko Ezkerra (EE) i Herri Batasuna (HB), per aconseguir l’hegemonia del vot nacionalista.

D’una banda ens trobem amb un PNB que segueix reivindicant la idea del Partit-Nació, auto erigint-se com els veritables portadors de l’essència nacional basca. El partit jeltzale [El sufix -zale, en euskera, s’utilitza per definir a un aficionat o seguidor d’alguna cosa, així que Jeltzale vol dir seguidor del JEL. Per la seva banda JEL és el lema que va adoptar Sabino Arana, el fundador del PNB, per al seu partit, és a dir Jaungoikoa Eta Lagi Zarra (Déu i llei antiga) referint-se als furs bascos] havia moderat notablement el seu discurs dretà durant els darrers anys del franquisme, sobretot en temes de política econòmica i religiosa, fins al punt d’acceptar en el seu interior certes tendències que podrien ser qualificades de socialdemòcrates. D’aquesta manera, el PNB intentava agrupar sota les seves sigles la quantitat més gran de nacionalistes moderats. Per la seva Banda Euskadiko Ezkerra també havia moderat considerablement el seu discurs. La branca política dels “polimilis” considerà positivament la idea d’un futur i encara hipotètic estatut d’autonomia, així com la participació en les institucions, pel que queda clar que EE intentà fer-se amb el votant nacionalista que, radical o no, era pragmàtic i possibilista. Per últim, la nova i flamant Unitat Popular representada per Herri Batasuna, que pretengué aglutinar sota el seu paraigua el votant abertzale maximalista, el rebuig del nou règim constitucional que estava en procés d’implantació, així com una identificació amb la lluita armada d’ETA.

Herri Batasuna va ser capaç de captar bona part del vot de les classes populars basques. Font: Arxiu UAB

Davant d’aquesta situació, s’inicià una batalla pels votants abertzales, que tindria la seva primera materialització en la campanya del referèndum constitucional del desembre de 1978. El primer partit a moure fitxa seria el PNB, partit que no es trobava en una situació gens fàcil. En el si del partit jeltzale existia un rebuig majoritari al nou projecte de constitució, que mai va acabar d’entusiasmar als militants ni als dirigents del partit. A més, cal esmentar que la constitució no contemplava qüestions relatives als furs, finançament o concert econòmic, que eren veritablement la màxima preocupació del PNB, motiu pel qual l’actitud d’aquest partit a la carta magna va ser de relativa passivitat. Tot i això, el PNB no podia recolzar activament el NO en el referèndum, ja que això els hi suposaria cedir la iniciativa a HB, i quedar-se a l’ombra de la coalició abertzale radical. D’altra banda, els jelkides tampoc podien recolzar el SI a una constitució tan limitada en l’aspecte nacional, pel que bona part del potencial electoral del PNB podria abandonar l’òrbita del partit. En aquesta conjuntura complexa, el Partit Nacionalista Basc optaria per una estratègia ambigua (fet que sempre ha caracteritzat al partit). El dia 28 d’octubre, el PNB juntament amb el PSOE, convocaria una manifestació amb el lema “Contra el terrorismo”, amb la intenció d’oferir una cara moderada i amable a Madrid. Paral·lelament, es comunicà que els jelkides no farien cap campanya per al referèndum constitucional. Aquell mateix dia, HB convocaria una contramanifestació amb el lema de “Por los gudaris de ayer y hoy”, que seria duríssimament reprimida per la policia. Aquest punt mostra un punt de no retorn en les relacions entre HB i PNB, els quals trigarien 20 a posar-se d’acord en quelcom (fins a l’acord de Lizarra de 1998). Per la seva banda EE no convocà cap trobada, i els militants de la formació es dividiren entre els qui assistiren a la manifestació del PNB i a la d’HB.

Amb el món abertzale totalment dividit, tindria lloc el referèndum constitucional el dia 6 de desembre. La constitució quedava ratificada amb mes del 90% dels vots afirmatius, tot i que tan sols es registraren al voltant d’uns 16 milions de vots a nivell de tot l’estat, és a dir, 1 de cada 3 ciutadans amb dret a vot no el va exercir aquell dia. Aquesta alta abstenció fou especialment notable a Euskal Herria, i en especial, a la comunitat autònoma basca, on la població que va recolzar la ratificació del text constitucional no va arribar al 50% de la població total. Aquesta situació, feia de la pròpia constitució, del possible estatut que emanés de la carta magna, així com de les institucions sorgides d’aquest textos, quelcom il·legítim per Herri Batasuna.

Un cop aprovada la ponència constitucional, Herri Batasuna i la resta de partits nacionalistes bascos haurien de trobar-se de nou amb les urnes, amb la convocatòria d’eleccions generals per l’1 de març de 1979. Herri Batasuna s’estrenà amb uns no res menyspreables 172.000 vots i 3 diputats que mai serien ocupats degut a la política d’escons buits. El PNB, amb gairebé 300.000 vots seria el guanyador en les tres províncies que acabarien formant la comunitat autònoma basca, obtenint 7 escons. Por la seva banda EE repetiria l’escó obtingut en el 1977. Aproximadament un mes després, el 3 d’abril concretament, els ciutadans tornaven a ser convocats a les urnes per les eleccions municipals, les primeres des de la mort de Franco. HB obtingué 165.000 vots i uns 250 regidors, obtenint especialment bons resultats als consistoris de Bilbao, Sant Sebastià i Pamplona. Tot plegat demostrava que l’èxit inicial de la coalició abertzale radical no era fruit de la casualitat, i que realment existia una base social que donava suport als postulats d’HB.

Font: Arxiu UAB

No queda dubte que la fundació d’HB havia suposat la unificació d’una bona part del nacionalisme basc sota unes sigles, i que havia acaparat una bona capacitat d’atracció del votant mitjà. De quina manera es pot explicar aquest fet? D’una banda, HB mantingué la capacitat mobilitzadora de l’esquerra abertzale. Des del final del franquisme, el nacionalisme basc radical i d’esquerres sempre havia dut a terme accions espectaculars com les marxes de la llibertat en el 1977, que aglutinaren a milers de bascos i basques. També dugué a terme concentracions i manifestacions de forma constant de tal manera que HB es convertí amb diferència amb la força política amb major capacitat de mobilització de masses de tot l’estat. Aquest és un fet determinant en tenir en compte els resultats electorals, ja que d’aquesta manera HB va empènyer cap als col·legis electorals una part de la societat que en altres casos es trobaria electoralment desmobilitzada. Considero oportú citar literalment l’autor John Sullivan, qui arribà a afirmar que: “ETA militar y Herri Batasuna habían creado una estrategia de movilización extremadamente eficaz que contribuía a evitar que se diera en Euskadi la desmovilización política lograda en el resto de España”. Resulta evident la importància de la política al carrer per HB i no pas la política institucional. En aquest aspecte HB va dur a terme en el seu primer any d’existència una enorme tasca de difusió, divulgació i aproximació a la població, molt més potent en la resta de partits. La tasca propagandística va ser de gran abast i fou en aquesta època quan proliferaren les famoses “Herriko” tabernes, bars que també servien de seu de l’esquerra abertzale. D’aquesta manera s’aconseguia traslladar la política a totes les esferes de la vida, fins i tot a les més quotidianes.

Però l’èxit i impacte que tingué Herri Batasuna en les seves dues primeres cites electorals no només s’explica per la capacitat de mobilització, sinó que cal analitzar altres factors. Alguns autors han considerat a la Herri Batasuna més primerenca com un lluitador capdavanter de totes les causes perdudes a Euskal Herria. D’una banda, HB protagonitzà la lluita obrera i sindical, fins al punt que es podria a firmar que HB va ocupar el lloc natural del Partit Comunista. Aquest fet s’explica arran d’una inacció total del PCE a les terres basques després de la mort de Franco, que no va saber trobar el seu lloc en un context de conflicte nacional. També cal afegir que el PCE va estar més pendent d’aconseguir la seva legalització, i que un cop aconseguida, aquest partit va assumir el nou règim, un fet que no va ser entès ni compartit per bona part dels sectors esquerrans bascos. Aquesta situació es traduiria en una via lliure per a HB per a actuar en l’esfera laboral i sindical atraient nombrosos votants de les classes populars. L’omnipresència del sindicat LAB (lligat a l’esquerra abertzale i a HB) també cal ser considerada com un factor d’èxit, així com la figura de Periko Solabarria, un antic religiós que va abandonar la doctrina eclesiàstica per convertir-se en obrer. Solabarria esdevindria un ferotge lluitador contra la classe empresarial basca i compaginaria la seva labor de sindicalista amb la de diputat d’HB. La formació abertzale radical obtindria un gran nombre de vots d’aquelles zones generalment castellanoparlants i de naturalesa obrera, com els municipis situats en el marge esquerre de la ria de Bilbao (Sestao, Barakaldo, Portugalete, Santurtzi…), fet que delata una certa iniciativa en les qüestions socials per part d’HB.

Altres factors a tenir en compte són la notable capacitat de mobilització de la coalició, i és que ja havent avançat la Transició, HB es mantenia com a l’única força política rellevant que seguia mantenint un total i frontal rebuig a la instauració d’un nou règim constitucional. Mentre que a altres pobles de l’estat, com a Catalunya o Galícia, les agrupacions polítiques que no acceptaven la constitució tenien una influència testimonial, i que Euskadiko Ezkerra havia acceptat el règim, HB es convertí en la marca electoral de sectors de la societat políticament marginals, sobretot provinents de l’extrema esquerra (LCR, Bandera Roja, PTE…) que després del franquisme van perdre tota la seva capacitat d’actuació. De la mateixa manera, alguns autors han lligat la catastròfica situació que estava vivint Euskal Herria amb relació a la plaga d’heroïna que tant estava afectant la població. Molts dels joves, en una situació d’atur considerable (cal no oblidar que tota la Transició va ser un període de crisi econòmica), de la qual no veient una sortida, amb poques oportunitats i amb addictes, buscaven, votant a HB, castigar la societat que els havia dut a aquella situació.

Cartell d’Herri Batasuna per a les eleccions municipals de 1995. Font: Wikimedia Commons

La lluita feminista també esdevindria un afer capital per la formació abertzale. Ben aviat HB es manifestà a favor de reivindicacions històriques com el dret a l’avortament o el divorci. Una part no gens negligible dels vots provinents del feminisme actiu i militant d’Euskal Herria anirien a parar a HB. El conjunt de l’independentisme era conscient de la importància d’aquesta lluita, per aquest fet la mateixa coordinadora Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) impulsaria una organització feminista, Egizan, tot i que aquesta no faria aparició fins al 1987. HB també dugué a terme una enorme tasca en l’aspecte ecologista i antinuclear. L’exemple més clar d’aquesta lluita el trobem entre els anys 1979 i 1981, quan des de l’esquerra abertzale es mobilitzà potentment contra la posada en marxa de la central nuclear de Lemoiz.Queda clar com la multiplicació de l’activitat d’Herri Batasuna en tots el fronts possibles va fer que aquesta formació recollís votants de caràcter divers, esdevenint un conjunt demoscòpic força heterogeni. Però va ser d’aquesta manera, amb l’enorme treball de camp realitzat i protagonitzant lluites i reivindicacions de diferents tipus, com HB va passar de ser en qüestió de pocs mesos, un grup de partits acabat de fundar i amb diverses crisis internes, a esdevenir tot un referent per bona part de l’electorat basc. No obstant això, Herri Batasuna es veuria incapaç de mantenir aquest impuls inicial en les següents convocatòries electorals, la consolidació del règim del 78 i el punt i final a la Transició, així com una tendència uniformitzadora que existí dins d’HB, serien alguns dels causants d’una davallada a les urnes. Malgrat aquestes circumstàncies, HB mai perdria la seva capacitat de mobilització.

Read More

L’article ha estat redactat a partir de les investigacions fetes pel Grup d’Alta Muntanya del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Institució Milà i Fontanals del CSIC. Format actualment per Ermengol Gassiot Ballbè, Ignacio Clemente Conte, David Rodríguez Antón, Laura Obea Gomez, Guillem Salvador Baigues, Sara Díaz Bonilla i Niccolo Mazzucco i l’autor que firma aquest article. https://arqueologiademuntanya.wordpress.com/

Avui en dia, als Pirineus hi podem trobar part dels paisatges més emblemàtics de Catalunya. Aquest territori atrau gran quantitat de visitants tant a l’hivern per practicar l’esquí com a l’estiu per fer excursionisme o gaudir dels seus paisatges. Molts dels seus indrets, protegits sota diverses formes, ens remeten a la idea d’unes muntanyes i boscos verges que, a diferència de les zones més planes, haurien restat poc alterats per l’ésser humà fins a èpoques molt recents. De la mateixa manera, la memòria social del passat més recent ens porta a la ramaderia transhumant i una cultura i formes de fer tradicionals i conservadores poc receptives als canvis. A totes aquestes suposicions s’afegia fins a principis d’aquest segle, una manca de programes d’investigació arqueològica de camp més enllà de troballes casuals. Tot plegat ha portat al fet que els Pirineus a vegades han aparegut en els relats historiogràfics bé com a barrera natural o bé com a zona de pas però sense dades reals que permetessin saber com vivia la gent que els va habitar i com es relacionaven amb els grups veïns.

En aquest article s’exposen de manera breu els resultats de diversos estudis que des de l’arqueologia, la geografia, el paleoambient i l’antropologia han canviat la visió que es tenia dels espais de muntanya. Es resumeixen en format més divulgatiu diversos treballs científics ja publicats, les seves referències bibliogràfiques les trobareu a l’apartat «per saber-ne més».

Les dades provenen fonamentalment de les investigacions que l’equip de treball al qual pertany l’autor ha fet al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, una zona protegida, ben coneguda pels amants de la muntanya. Se situa al Pirineu de Lleida entre les comarques del Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Alta Ribagorça i la Val d’Aran. Conté un relleu molt típic del Pirineu Axial amb una altitud sobre el nivell del mar que oscil·la entre els 1500 metres als fons de vall i vora els 3000 als cims de les muntanyes més altes. Les precipitacions són abundants i actualment, a l’hivern la neu cobreix tot el paisatge durant diversos mesos.

Les primeres ocupacions humanes

Les darreres investigacions arqueològiques han permès establir que els primers indicis d’ocupació humana al Parc Nacional es situen a inicis de l’Holocè, uns mil·lennis després del final de l’última Edat del Gel, quan els Pirineus van quedar coberts per glaceres permanents. En aquesta època a Europa no existia encara ni l’agricultura ni la ramaderia i el que coneixem són ocupacions esporàdiques de grups humans que practicaven la cacera i la recol·lecció, els testimonis que ens han deixat són molt escadussers, restes de fogar i eines de pedra. Una d’aquestes ocupacions es va localitzar a l’Abric de l’Estany de la Coveta, dins del Parc Nacional. La datació de carboni 14 d’un dels carbons va proporcionar un resultat entre el 7000 i el 6500 aC.

En els següents mil·lennis va tenir lloc un fenomen generalitzat que canviaria per sempre la vida de les persones: Es tracta de l’arribada del neolític, un període de la història en què els grups humans van adoptar l’agricultura i la ramaderia com a forma de subsistència. El pas de la vida de caçadors – recol·lectors a pastors i pagesos i les seves implicacions socials podrien ocupar desenes d’articles com aquest i encara ens quedaríem curts. Únicament cal recordar que es tracta d’unes pràctiques socioeconòmiques que van aparèixer al Pròxim Orient fa uns 11000-12000 anys i que no van arribar a Europa fins uns quants milers d’anys després. És molt destacable que als Pirineus es troben alguns dels jaciments arqueològics amb evidències de ramaderia més antics de la Península Ibèrica que es situen entre el 5500 i el 5000 aC. Es tracta de les coves de Coro Trasito (comarca de Sobrabe), Els Trocs (Vall de Benasque) i la Cova del Sardo. Les dues primeres es situen al Pirineu Aragonès entre 1400 i 1600 metres d’altura i el darrer jaciment en el Parc Nacional a uns 1800 metres d’altura. A les excavacions arqueològiques que s’hi han fet s’han descobert nombroses restes d’ossos de vaques, porcs, i ovelles i cabres provinents de la ramaderia i no de la caça que continuava existint però en un paper més secundari; a més s’han trobat nombroses restes de recipients ceràmics, objectes que a Europa Occidental s’associen a les formes de vida neolítiques.

Fotografia de les excavacions arqueològiques a la Cova del Sardo.
Font: Montañas humanizadas. Arqueología del pastoralismo en el Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

L’estudi de les restes lítiques de la Cova del Sardo ha proporcionat resultats molt interessants pel que fa a la mobilitat d’aquests primers pastors (i pastores). El sílex amb el qual es van elaborar les puntes de fletxa, falç i ganivets provenia en bona part de la Vall de l’Ebre i en menor part de vall del Roine. Tant si van arribar fins allà a través de l’intercanvi o si va ser el grup humà qui va anar a buscar la matèria primera mentre desplaçava els ramats cap a terres baixes a l’hivern, aquestes observacions proven l’existència de xarxes de mobilitat i intercanvi a distàncies relativament grans en una època com és el neolític antic, fa uns set mil anys.

Canvis en les ocupacions humanes i el paisatge al final de la prehistòria

A través dels estudis del pol·len acumulat en sediments lacustres i les restes de carbons provinents del subsòl, els investigadors i investigadores han pogut reconstruir com era el paisatge vegetal. I efectivament, ha experimentat nombrosos canvis. Al Neolític antic la cobertura vegetal era molt diferent d’avui en dia: El bosc arribava fins als 2500 metres d’altitud, molt més amunt dels 2000-2200 metres actuals i a més predominaven els arbres caducifolis (avellaners, roures, oms i en menor mesura til·lers), a diferència del bosc actual pirinenc del Parc on predominen les coníferes de fulla perenne com l’avet i el pi negre. El primer gran canvi en el paisatge vegetal provocat per l’ésser humà es documenta cap al 3300 aC. Les fluctuacions en el registre pol·línic i les restes de carbons en el subsòl indiquen una tala generalitzada del bosc i nombrosos incendis provocats a partir de 2000 metres per obrir prats destinats a l’alimentació del ramat durant el període estival. L’arqueologia també ens informa d’aquest augment de la intensitat de l’explotació de l’alta muntanya; durant el treball de camp s’ha pogut documentar fins a set jaciments arqueològics amb unes cronologies semblants, cinc en cavitats entre blocs de pedra i dos a l’aire lliure, molt probablement cabanes. Aquest augment de l’activitat humana visible en les restes arqueològiques i els indicadors pol·línics s’ha detectat també a la Cerdanya Nord, a la vall del Madriu (Andorra) i en diverses parts dels Alps.

Veient en conjunt aquestes investigacions podem parlar d’una consolidació de l’explotació agropecuària de l’alta muntanya al sud-oest d’Europa fa uns 5000 anys, en el que convencionalment es coneix com el final del Neolític i els inicis del Calcolític o Edat del Coure. Grups humans pujaven als prats alpins durant l’estiu, quan l’herba és més fresca per alimentar el ramat i es movien cap a zones més baixes amb l’arribada de les neus a la tardor, estem parlant de l’avantpassat, encara llunyà, de la transhumància.

Pel que fa als últims dos mil·lennis abans de la nostra era, al Parc Nacional només s’han pogut datar tres jaciments arqueològics amb context d’hàbitat humà, tanmateix això no vol dir que desaparegui el poblament de la muntanya. Existeixen altres restes arqueològiques que es poden adscriure a aquesta època. Per una banda existeixen dins el Parc com a mínim dos túmuls circulars de pedra o “Cromlecs” que podrien haver tingut una funció de marcador de territori i/o funerària. D’altra banda, també s’ha trobat amagatalls de recipients ceràmics en petites cavitats entre tarters o acumulacions de blocs de pedra de caiguda geològica, per la seva decoració els podem situar a l’Edat del Bronze. Cal mencionar que els registres pol·línics mostren que l’activitat humana segueix.

Recipients trobats al Parc Nacional prop del planell de Sant Esperit.
Font: Oriol clavera i Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya. Extret de Montañas humanizadas. Arqueología del pastoralismo en el Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Les ocupacions d’època romana als Pirineus centrals i l’augment de la ramaderia durant el Baix Imperi i la Tardoantiguitat

A partir del segle III dC l’explotació del medi d’alta muntanya experimenta un augment sense precedents, trobem fins a 10 jaciments arqueològics que  cronològicament es situen entre el Baix Imperi i la tardoantiguitat. Alhora apareix un nou tipus de assentament d’alta muntanya. Es tracta de conjunts de cabanes i tancats a l’aire lliure que poden arribar a sumar fins a 15 estructures. Per les seves característiques es tractaria d’unes pràctiques agropecuàries en les quals els ramats eren pasturats per moltes persones més que en els darrers segles, qui sap si famílies senceres. Hem anomenat a aquests llogarrets semipermanents “Poblats agrupats”, no són l’únic tipus d’assentament d’aquesta època, s’han localitzat també hàbitats en cova així com assentaments més modestos formats per una cabana o dues cabanes i diversos corrals. Sens dubte està relacionat amb un augment dels indicis de romanització. A la veïna Vall d’Aran, en aquesta època s’han documentat cementiris, esteles funeràries i una possible vila romana en pobles en els fons de les valls.

Els indicadors de vegetació confirmen aquest increment de l’ocupació humana en època baiximperial i tardoantiga. Disminueix el pol·len procedent d’arbres i augmenta el que està associat a herbes que es troben en prats. Tots els pisos altitudinals són desforestats per ser utilitzats com a prats per al ramat. També és significatiu el pol·len procedent de cereals als registres obtinguts a la vall de Sant Nicolau i a la Coma de Burg, lectura que ens està indicant el conreu de cereals per sobre dels 1800-2000 metres en aquest període. Arqueologia i biologia coincideixen en indicar que en aquests anys els grups humans transformen completament el paisatge talant el bosc per a l’explotació ramadera.

L’Edat Mitjana. Els paisatges del romànic

Els estudis ens indiquen que l’època medieval, juntament amb l’anterior, representen els anys de màxim impacte humà en el paisatge. Superior fins i tot a època moderna i contemporània, el senyal de pol·len provinent dels arbres arriba al seu mínim històric. Les restes arqueològiques presenten certa continuïtat amb el període anterior. Això si, els “poblats agrupats” medievals tendeixen a contenir un major nombre de tancats i cabanes que els seus predecessors. Exemples són el Despoblat de la Cova amb ocupacions datades entre els segles XI i XIII, Port de Rus (abandonat el segle XIV) i el més jaciment arqueològic més gran documentat al Parc Nacional: El Despoblat de Casesnoves, un conjunt d’un mínim de 39 recintes adossats entre ells entre els quals s’han identificat 12 cabanes, 14 tancats, 5 magatzems interpretats com caves per assecar el formatge. Aquest poblat estacional situat a 2300 metres d’altura va ser abandonat al segle XIII.

Per tant, en els segles centrals de l’Edat Mitjana, trobaríem un paisatge pirenaic sense gairebé arbres i ple de pastures utilitzades per gran quantitat de ramats. Ramats més petits que els que veiem, actualment o en les fotografies en blanc i negre de principis de segle XX però que tots junts sumarien més ovelles. Aquests poblats agrupats coincideixen en el temps amb la fundació d’esglésies romàniques actualment Patrimoni de la Humanitat com Sant Climent de Taüll entre d’altres. La seva relació amb els jaciments arqueològics de pastors seria un tema interessant a investigar en un futur.

El despoblat de Casesnoves. Font: Fotografia de Oriol Clavera.

Els últims segles de pastoralisme a l’alta muntanya

Entre els segles XIII i XIV s’abandonen els poblats agrupats i ja no tornen a ser reocupats ni se’n construeixen de nous. Al final de l’edat mitjana existeix un canvi en les formes socials a l’alta muntanya i és possible que hi hagi certa recuperació del pi en el paisatge, però els indicadors d’impacte antròpic continuaran elevats.

Arqueològicament trobem, a inicis de l’Edat Moderna, una varietat en els assentaments humans i les activitats que s’hi practicaven, coexistien cabanes aïllades amb estructures per munyir el bestiar, ocupacions en abric i cabanes amb corral. Els documents escrits ens parlen de la creació de companyies ramaderes fruit de pactes entre els grans propietaris agrícoles del Pla de Lleida i les famílies més destacades del Pirineu, les cases grans, pactes que podrien ser l’origen de la transhumància sota la forma que l’entenem avui en dia. Les dades arqueològiques actuals no permeten una resolució cronològica suficient per distingir canvis en qüestió de dècades. El que sí que podem apuntar és que sembla que en els darrers 200 o 300 anys es tendeix a una especialització en la gestió ramadera. Desapareix la varietat d’assentaments anterior i s’abandonen o deixen de ser visibles altres activitats com la producció de llet i formatge a la muntanya. Els jaciments arqueològics que pel seu estat de conservació semblen més recents consisteixen en un corral de grans dimensions acompanyat per un corral auxiliar més petit i una o dues cabanes de pastor de dimensions reduïdes, aquests vestigis corresponen a la transhumància tradicional en la qual un o com a màxim tres pastors conduïen ramats de centenars o milers de caps de bestiar propietat d’una casa gran que era qui els contractava i els hi pagava el sou. Aquest tipus de ramaderia hauria anat arraconant progressivament a la resta i és la que va ser documentada a principis de segle XX quan etnògrafs i geògrafs van començar a estudiar aquest fenomen.

Una història que no acaba aquí

Al llarg del segle XX la caiguda dels preus de la llana, de la carn i l’emigració cap a les ciutats va fer que s’anés perdent aquesta ramaderia transhumant. Únicament es van mantenir alguns ramats de vaques destinades a l’indústria de la carn que ja no calia vigilar-los. El turisme, especialment el vinculat a les estacions d’esquí, ha substituït a l’agricultura i la ramaderia com la principal activitat econòmica de la zona. Tanmateix en els darrers anys la ramaderia ha experimentat una certa revifalla fruit d’iniciatives locals com [l’Escola de Pastors], que busquen formes de gestió que puguin desenvolupar l’economia de la zona d’una forma sostenible ambientalment i econòmica.  

Mirant al futur

Tot aquest seguit d’investigacions que hem intentat resumir en aquest article han canviat la imatge del passat que fa uns anys teníem del Pirineu. La transhumància tradicional ben documentada pels etnògrafs, captada en fotografies en blanc i negre de pastors amb vestits tradicionals que impressionaven al visitant de la ciutat no és pas un llegat de pràctiques mil·lenàries d’origen prehistòric. Es tracta d’un producte històric relativament modern fruit d’una llarga evolució amb importants canvis entremig. Alhora els Pirineus Axials no són una zona aïllada fins fa poc de temps sinó que la major part de canvis històrics generals afecten també a l’alta muntanya, que presenta des dels primers pobladors indicis d’una comunicació constant amb les àrees veïnes.

La recuperació de la transhumància com a eina per al desenvolupament sostenible del territori. Una pastora conduint un ramat d’ovelles a la Cerdanya.
Font: www.naciodigital.com

Les conclusions que es desprenen d’aquesta història de llarga durada impliquen també a la gestió actual dels espais muntanyencs protegits i obliguen a repensar alguns posicionaments. Els boscos dels Pirineus tenen un origen majoritàriament modern, des de fa pocs segles, i no es tracta d’una natura inalterada. Aturar l’activitat humana seria a parer nostre un error, l’element humà ha configurat aquests paisatges durant mil·lennis i suprimir-lo alteraria una part fonamental de l’ecosistema. En canvi, la recuperació i expansió de pràctiques tradicionals adaptades al context actual i sostenibles seria una millor estratègia de cara al futur. Propostes de futur que queden ja fora de la intenció d’aquest article però que esperem que l’estudi del passat hi pugui contribuir.

Read More

La Gran Expulsió de 1609

A l’anterior article vam veure com la conquesta del Regne de Granada (1492) va portar a un gradual intent d’assimilació de la població musulmana, coneguda com a morisca un cop fou batejada, que reaccionà amb la revolta de l’Alpujarra (1568-71). Molts moriscos, sobretot del territori granadí, marxaren a l’exili nord-africà; la majoria però, romangué a les terres que ocupaven des de feia centenars d’anys, des d’Extremadura al Regne de València.

El 1598, poc després d’accedir al tron, Felip III, informat que molts dels moriscos seguien practicant l’Islam, afavorí una sèrie de campanyes evangelitzadores entre les seves comunitats que acabaren en fracàs. Aleshores sorgí la idea d’expulsar-los de la península, una idea que tenia molts detractors entre la noblesa territorial, la qual depenia dels seus vassalls moriscos, fonamentalment agricultors i artesans. El duc de Lerma, un dels personatges més rellevants de la Cort, inicialment es posicionà a favor dels senyors feudals, però quan es parlà de compensacions econòmiques i substitució per nous treballadors cristians, canvià de parer, i amb ell la Cort i el rei. Així, el 1609 es promulgà el decret d’expulsió, que implicaria l’èxode de 300.000 moriscos al Nord d’Àfrica. 

Un dels territoris on les conseqüències van ser més negatives fou al Regne de València, on primer es va decretar l’expulsió: allà els moriscos van malvendre les seves propietats als veïns cristians i de camí als vaixells que els portarien al Nord d’Àfrica, alguns foren assaltats per milícies autònomes. El desembarcament a l’altra ribera del Mediterrani tampoc fou gaire prometedor els primers anys: alguns moriscos es resistiren a sortir d’Orà (sota control cristià), altres enfilaren de seguida cap a Alger (que des de feia dècades era una posició avançada de l’imperi otomà); en qualsevol cas, aquells refugiats que deixaren la protecció de les muralles foren maltractats, bé per soldats reials, bé per les tribus musulmanes de la zona. Aquells que arribaren a Alger i aconseguiren integrar-se, destacarien amb els anys com a capitans pirates («Mar i Cel», d’Àngel Guimerà, ho exposà amb gran habilitat).

Els corsaris d’Hornachos

Hi va haver un grup de moriscos, però, que sabé anticipar-se a l’expulsió de Felip III i deixar enrere la península Ibèrica d’una forma més còmode i segura: eren els habitants d’Hornachos, un petit poble a la província de Badajoz. Anticipant l’ordre d’expulsió vengueren les seves propietats a un bon preu i embarcaren cap a l’Àfrica (els darrers el gener de 1610) on, després d’arribar a un acord amb el governador de Rabat (actual capital del Marroc), prengueren posició de la vila de Salé, a l’altra banda del riu Bu Regreg. En nom del soldà Zeidan de Fes (fill d’Ahmad, responsable de la conquesta de Timbuctu), aportaren una milícia de 400 homes amb la qual controlarien la regió dels enemics polítics del sobirà però, a mesura que s’estenia el malestar per l’imperi i els prínceps es barallaven entre ells, els moriscos d’Hornachos anirien guanyant cada vegada més autonomia.

La població local assistí amb certa indignació a l’augment del poder dels hornachers, especialment quan començaren a construir una casba (o ciutadella) a Rabat i a acollir altres refugiats moriscos, els quals fundaren el barri de Salé la Nova, al peu de la fortalesa. Els hornachers a més, eren fàcilment identificables doncs no vestien gel·laba sinó la roba típica de la península Ibèrica, molts d’ells parlaven castellà i, tot i que la majoria seguien les tradicions islàmiques, n’hi havia que seguien bevent vi. 

Banderes navals dels corsaris de Salé. Font: Viquipèdia

Com els seus correligionaris d’Alger, els habitants de Salé veieren en el mar una bona sortida a la misèria i, atès que en poblacions properes com la Mamora (actual Mehdia) es practicava la pirateria, decidiren no ser menys. Lluny de ser una banda de sanguinaris arreplegats, els saletins es comprometeren amb les regles corsàries pròpies de les potències europees, que incloïa una certa ètica de combat, intercanvi de presoners i rescats. L’àrea d’actuació saletina fou la costa atlàntica, on els seus vaixells de baix calat tingueren un gran impacte entre les costes d’Anglaterra i d’Andalusia Occidental (l’estret Gibraltar quedà com una frontera amb els pirates algerians).

Els capitans de les naus i especialistes navals acostumaven a ser renegats europeus, mentre els remers eren esclaus cristians i la soldadesca, encarregada dels abordatges, andalusins. Una de les tàctiques d’aquests corsaris per a estalviar-se un vessament de sang era convidar les seves víctimes a una «verificació dels passaports», si aquesta resultava d’un regne enemic i no estava disposada a perdre la seva carrega, els saletins la bombardejaven amb la seva artilleria i després l’assaltaven. A l’hora de repartir el botí, un 10% del mateix anava al soldà de Fes, un 45% al propietari del vaixell i el 45% restant es dividia entre la tripulació.

La caiguda el 1614 de la Mamora en mans de les tropes de Felip III suposà una nova onada de refugiats cap a Salé, sent la majoria d’aquests pirates anglesos. Així, la ciutat de Salé seguí creixent i especialitzant-se, de manera que hi hauria 3.000 persones identificades com a hornachers i 10.000 andalusins, a més dels especialistes navals renegats d’origen anglès, francès i holandès. El renegat Amaro Díaz o el granadí Said al-Dugali foren alguns dels corsaris més populars del període, si bé fou l’holandès Murat Reis (abans Jan Janszoon) qui esdevingué una llegenda després del sonat saqueig de Reykjavík el 1627. Però, fou de terra ferma d’on vindria un dels personatges més rellevants a la història de Salé.

Sacerdots pagant un rescat per un grup d’esclaus cristians. Font: Viquipèdia

La proclamació de la República

Sidi Muhammad al-Ayyashi, morabit (estudiós de l’Alcorà) i capità d’una important host combatent implicada en la guerra civil de Fes, s’havia fet famós per reconquerir el port de Mamora als cristians i aclamat pels habitants de Salé la Vella (majoritàriament nadius), assentà el 1627 les seves tropes davant la casba, a l’altra banda del riu Bu Regreg. Aleshores, aprofitant la debilitat del soldà Zeidan, els hornachers expulsaren als representants del soldà (l’holandès Murat Reis entre aquests) i fundaren la república de Salé.

Tot i la decisiva intervenció d’Al-Ayyashi, els hornachers, el grup més ric del territori, monopolitzà el control del Divan (el govern de la república) des de la casba amb un consell d’entre 12 i 14 persones, els quals escolliren un president amb el títol de «Gran Almirall». El primer a assumir la presidència fou Ibrahim Vargas, morisc d’Hornachos, que es convertí a l’Islam en desembarcar a l’Àfrica, i a partir d’aquest moment començà a disposar del 10% dels saquejos d’alta mar que abans es tributaven al soldà. Cada maig el Divan escollia un cadi per a governar la població andalusina de Salé La Nova i un altre per als nadius de Salé La Vella, situació que no trigaria a provocar una llarga sèrie de conflictes interns.

Els moriscos andalusins de Salé La Nova, indignats per la seva irrellevància política, s’enfrontaren el 1630 a les autoritats republicanes en una sèrie de xocs violents als carrers. Alarmats per l’oposició dels andalusins i del, cada vegada més decidit suport de la comunitat de Salé La Vella a aquests, els hornachers escriviren a Felip IV, fill del monarca que els havia expulsat, perquè els hi permetés tornar a la seva vila d’Extremadura, la qual controlarien, a canvi de cessar les activitats pirates i entregar la casba als agents del rei. No pogueren arribar a una entesa amb Felip IV i es veieren obligats a fer una sèrie de concessions als altres moriscos saletins: a partir d’ara els notables de Salé La Nova escollirien el seu propi cadi, i no només això, des d’aquest moment la gestió del Divan, ara de 16 membres, quedà repartida a parts iguals entre els hornachers i la resta de moriscos, així com les taxes de la duana i dels assalts pirates.

Hornachos a l’actualitat. Font: Viquipèdia

El retorn d’Al-Ayyashi

Aquesta nova fórmula de govern però, no havia beneficiat a totes les comunitats sota l’autoritat del Divan, i és que els notables de Salé La Vella seguien infrarepresentats, de manera que cridaren el 1631 a l’Al-Ayyashi, el morabit guerrer. Quatre anys enrere havia ajudat l’emancipació de la República i ara estava decidit a prendre’n el control, així que, armat amb cinc canons de grans dimensions, posà la casba sota setge. Per a la seva desgracia, tot i que el seu exèrcit era hegemònic a terra, al mar no tenia cap opció davant els corsaris saletins, així que aquests pogueren abastir-se amb impunitat i el setge s’allargà. Finalment, l’octubre de 1632 Al-Ayyashi llançà la tovallola i es replegà a Salé La Vella.

En aquest període el territori abans controlat pel Divan començà a ser conegut com «Les tres repúbliques del Bu Regreg» doncs, un cop arribada a entesa entre Al-Ayyashi i el Gran Almirall, la política d’aquesta entitat dirigida cap a l’oceà era dominada pels dirigents de la casba i aquella que s’enfocava en l’interior, pels notables de Salé La Vella. La cobdícia no trigà a provocar un nou conflicte al Divan quan, el 1636, els andalusins prengueren el control del port i assaltaren la casba, provocant la fugida de molts hornachers a Alger, Tunis i fins i tot als territoris del rei Felip IV, on tornaren a intentar un acord amb el monarca. Senyors únics del Divan, els andalusins volgueren anar més enllà i tractaren de posar Salé La Vella sota la seva autoritat.

La posició dels magrebins i d’Al-Ayyashi, el seu campió, era precària, però l’oportuna aparició d’una poderosa esquadra naval anglesa (que buscava l’alliberament dels seus compatriotes esclavitzats a Salé) paralitzà el 1637 la flota corsària al port i, tot i que la missió anglesa no tingué èxit, permeté al morabit firmar un tractat de pau amb els andalusins. Afeblits els moriscos, acceptaren una vegada més els hornachers dins el Divan, allunyant així la possible amenaça d’un atac de Felip IV. Els que si estaven decidits a prendre el control del Bu Regreg, eren els agents del soldà de Fes (el qual era ja un ombra del que havia estat a principis de segle), que aprofitaren l’assassinat del cadi de Salé La Nova el 1638 per a donar un cop d’Estat i situar el francès Murat (no confondre amb Jan Janszoon) al capdavant de la casba. El domini del soldà no s’allargà massa doncs un contracop d’andalusins i hornachers foragità els seus agents.

Els contactes del Divan amb la monarquia hispànica no passaren desapercebuts a la regió i Al-Ayyashi volgué treure’n profit amb una fàtua (llei religiosa) per la qual considerava els moriscos uns traïdors a la causa de l’Islam i, per tant, era legítim combatre’ls i esclavitzar-los. El règim de la casba però, contrarestà les accions d’Al-Ayyashi amb l’aliança amb una altra coalició tribal encapçalada per morabits, la dels berbers Dila. La derrota d’Al-Ayyashi al camp de batalla i el seu assassinat el 30 d’abril de 1641 deixaren la regió en mans dels Dila, els quals immediatament nomenaren un cadi per a Salé La Vella.

Des de la casba, els hornachers controlaven el destí de la República. Font: Viquipèdia

Dels berbers als alauites

Els moriscos, que consideraven els Dila com «bèsties de càrrega, ignorants fins i tot de l’ús de camises i pentinats», haurien de suportar la intromissió d’aquests berbers en els seus assumptes interns. Formalment sobirà, les decisions dels cadis nomenats pel Divan quedaren supeditades al lloctinent Dila de Salé La Vella, i el 1644, amb l’assumpció d’aquest càrrec per Sidi Abdallah (més conegut com a Príncep de Salé), fill del cabdill Dila, el govern de la casba començà a pagar tribut. Tot i la pèrdua de certa autonomia, el règim de Sidi Abdallah posà fi a les lluites intestines de la República, revitalitzant les activitats pirates que donarien tan nefasta reputació als saletins entre els regnes de la Cristiandat.

 Però si una cosa caracteritzava els moriscos de Salé era la seva indisposició cap a autoritats foranies i, quan l’any 1660 sorgí Gailan, un poderós cabdill enemistat amb la confraria Dila, el convidaren a prendre la presidència del Divan; després d’un llarg setge, pogué Gailan ocupar la casba, però no fou capaç d’imposar-se a tot el territori, dividit una vegada més en faccions. Mentre un nou soldà magrebí marxava sobre els esgotats exèrcits de Gailan i els Dila, els hornachers, entre l’espasa i la paret, intentaren una vegada més arribar a un acord el 1663 amb la monarquia hispànica, també sense èxit.

La dinastia saadita, que des de la seva capital a Fes havia creat un poderós sultanat que s’estenia fins a Timbuctu i que havia sabut mantenir-se independent tot i les pressions de la monarquia hispànica i l’imperi otomà, devastada per la desunió, a la segona meitat del segle XVII cediria el seu lloc a una nova dinastia (teòricament d’origen àrab), els alauites. Tradicionalment els cadis de Tafilet (al sud-est del Marroc) ascendiren gràcies a la guerra civil saadita i amb sobirans com Mulai al-Rashid esdevingueren el poder més fort de la regió.

Les tres repúbliques de Bu Regreg. Font: Viquipèdia

Els saletins volgueren treure una vegada més profit de la divisió entre les forces continentals, però quan el soldà alauita Mulai al-Rashid derrotà els Dila i prengué la ciutat de Fes el 1666, la sort de la República estava decidida: Gailan fou derrocat i els homes del soldà prengueren el control de la casba el 1668, posant fi a 41 anys d’experiència republicana. El govern del Divan acabà per sempre, però no així les activitats corsàries que perduraren una centúria més sota la direcció de la dinastia alauita (encara avui vigent en el tron marroquí) ni els descendents d’aquells moriscos que havien estat expulsats de la península Ibèrica el 1609 i que podem rastrejar a través dels cognoms dels actuals habitants de Salé i Rabat: Bargach (Vargas), Kariun (Correón) i Carrachku (Carrasco) entre molts altres.

Read More

Herri Batasuna (HB) fou durant poc més de vint anys el referent polític i institucional de tota l’esquerra abertzale d’Euskal Herria. La seva aparició causà un terratrèmol en el tauler polític basc, i al llarg de la seva intensa existència, centrà no poques atencions mediàtiques. Admirada i idolatrada per uns i odiada i temuda per altres, no hi ha cap dubte que Herri Batasuna ha esdevingut en la història recent de l’estat espanyol un cas totalment singular, a l’haver estat l’única força política d’un pes més que considerable, que mai va acceptar el règim del 78, inclús en els temps en el que l’esmentat règim gaudia de bona salut. D’altra banda, ha esdevingut junt amb el PCE(R), l’únic partit polític il·legalitzat per la qüestionable llei de partits aprovada l’any 2002. Per aquests motius, cal recuperar de l’oblit del passat els orígens d’aquella coalició que, amb totes les llums i ombres de la seva existència, es mereix una revisió històrica del seu passat.

L’origen més immediat d’HB el trobem en l’any 1974. Fins aquell any, el nacionalisme basc girava entorn de dos grans pilars; el primer, el PNB, partit conservador i clerical, que fins a la dècada dels 50 havia acaparat plenament l’hegemonia nacionalista. La joventut basca dels anys 50 va deixar de veure al PNB com un referent vàlid, a causa de la seva total inacció en la lluita antifranquista, motiu pel qual, en el desembre de 1958 sorgiria una nova organització que donaria resposta a les inquietuds nacionalistes i socials de molts joves bascos: Euskadi Ta Askatasuna (ETA), i que alhora, esdevindria el segon pilar del Nacionalisme basc en els anys 60 i 70. Amb el pas de les seves assemblees, ETA aniria prenent forma, fins que a finals dels 60 s’adopta una organització interna força peculiar que la historiografia anomena “Estratègia dels 4 fronts”. Segons aquesta estratègia, ETA seguiria actuant com una organització cultural, tal com s’havia concebut en la seva fundació (Front cultural d’ETA). També actuaria com a organització armada (Front militar d’ETA). Una divisió de l’organització actuaria com a partit polític clandestí (Front polític d’ETA). I per últim, un grup d’ETA duria a terme tasques sindicals (Front obrer o sindical d’ETA). D’aquesta manera la totalitat de l’organització actuaria a la vegada com a organització armada, partit, sindicat i associació cultural.

Aquesta organització breument resumida acabaria col·lapsant en el 1974 per diversos motius. Un d’ells era l’evident perill repressiu que comportava mantenir aquesta estructura, ja que, la detenció d’un activista sindical d’ETA, per exemple, podia comportar detencions massives en la resta de fronts. Això provocà que cada cop més militants creguessin convenient emfatitzar i profunditzar la divisió orgànica entre cadascun dels quatre fronts. Altres fets que causaren el col·lapse foren dos atemptats en concret: sent el primer el de Carrero Blanco en el 1973. Aquesta acció contra el president del govern franquista atorgà al front militar d’ETA una popularitat immensa entre les classes populars de tot l’estat. Aquesta situació començaria a causar una subordinació de les activitats dels altres fronts a la del militar, fins al punt que algunes fonts indiquen que el front polític es va convertir en una simple oficina de reclutament per al militar. Aquesta situació es va veure latent quan a inicis del 1974, el front obrer d’ETA pateix una escissió per part de sindicalistes que no volien veure la seva tasca subordinada, creant els Comitès Obreres Abertzales-Langile Abertzale Komiteak (COA-LAK). El segon atemptat que causaria el col·lapse fou el de la cafeteria Rolando a Madrid en el 1974, dut a terme pel front militar d’ETA, que resultà un fracàs a l’haver força víctimes civils. Les conseqüències internes de l’atemptat acabarien per consolidar el ja evident cisma en el front militar. D’aquesta manera tindria lloc l’escissió entre ETA-militar i ETA-Politicomilitar. L’esquerra abertzale es troba en una situació en la qual no li quedaria més remei que reorganitzar-se, davant l’evidència que cadascuna de les diferents branques de lluita, requeria la seva independència. 

Santiago Brouard, fundador de HASI i un dels personatges més rellevants de la fundació d’HB. Va morir assassinat pels GAL el 1984. FONT: 30 minuts: País Basc, la pau més lluny

Entre aquell 1974 i el 1975, es materialitzaria una reorganització a l’aparèixer en el panorama un bon grapat d’organitzacions de diferent caire (Partits, sindicats, organitzacions culturals…) les quals no estarien orgànicament lligades a ETA, donant per finalitzada l’organització en quatre fronts. En l’àmbit sindical, a la ja esmentada LAK, li seguiria el sindicat Langile Abertzaleen Batzordeak (LAB), d’una grandíssima rellevància i actiu encara avui dia. LAB es convertiria en la formació sindical de referència de tota l’esquerra abertzale. En l’àmbit polític sorgirien nombroses organitzacions, que, tot i mantenir en major o menor grau, bones relacions amb ETA-militar, cap d’elles tenia vincles orgànics amb l’organització armada. En el 1974 sorgirien: Herriko Alderdi Sozialista (HAS) i Eusko Alderdi Sozialista (EAS), que en el 1975 s’unificarien donant pas a Euskal Herriko Alderdi Sozialista (EHAS). En aquell mateix 1975 hi trobem l’aparició d’Eusko Sozialistak (ES). En el 1977 EHAS i ES protagonitzarien una nova fusió, naixent d’aquesta manera el partit Herri Alderdi Sozialista Iraultzailea (HASI), un dels més rellevants per la fundació d’Herri Batasuna. Tornant a 1974, cal esmentar l’aparició en escena del partit Langile Abertzale Iraultzaileen Alderdia (LAIA), d’un caràcter marcadament més marxista i esquerrà que la resta. El tercer partit a tenir en compte és el Partit Socialista Basc (ESB-PSV), fundat per Txillardegi, exmembre d’ETA i un destacat membre de la branca cultural, que havia abandonat l’organització per discrepàncies amb els mètodes d’ETA. ESB esdevenia el partit de l’esquerra abertzale més moderat en l’aspecte social, ja que s’autodefinien com a socialdemòcrates, però més exigents en el tema nacional. El darrer partit a tenir en compte és Acció Nacionalista Basca (ANV-EAE), un antic partit fundat en el 1930. Mentrestant, en l’àmbit militar, ETA(M), considerava que com a organització armada que eren, ells només havien de limitar-se a assumptes de violència armada revolucionària, i que la barreja entre el fet militar i polític no havia portat res de bo. Per la seva banda, ETA (Politicomilitar) creia viable aquesta conciliació, tot i que no acabaria de concretar la seva proposta fins a 1976.

D’aquesta manera, i en qüestió de pocs mesos, l’esquerra abertzale havia dut a terme una reorganització d’enorme calibre, basada en una especialització de les organitzacions, encarregades d’afrontar els diferents fronts de lluita i sense cap lligam orgànic, però quelcom faltava. L’any 1975, es creava la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS), que, com el seu nom indica, s’encarregaria de coordinar l’estratègia i accions de cadascuna de les formacions integrants. S’incorporarien a la coordinadora: HAS i EAS (posteriorment EHAS), LAIA, els sindicats LAK i LAB, i els polimilis. ETA(M) no s’incorporaria, però assistiria a les reunions. A l’any següent, KAS feia públics un seguit de punts mínims que haurien de ser acceptats per l’estat, en cas contrari, l’esquerra abertzale no acceptaria el procés de reforma que s’estava duent a terme en l’estat espanyol. És a dir, des de l’EA no es faria costat a la transició i el sistema sorgit d’aquesta si no es respectaven les propostes presentades. Aquest conjunt de propostes foren conegudes com l’Alternativa KAS. El contingut de l’alternativa KAS es pot sintetitzar en:

  1. Establiment de les llibertats democràtiques sense cap mena de restricció.
  2. Amnistia total: llibertat per a tots els presoners polítics i sindicals així com retorn dels exiliats.
  3. Adopció de mesures destinades a millorar les condicions de vida de les masses populars, i en particular de la classe obrera. Satisfacció de les seves aspiracions socials i econòmiques immediates expressades pels seus organismes representatius.
  4. Dissolució dels cossos repressius (Guàrdia civil, Policia Armada i Brigada PoliticoSocial) i exigència de responsabilitats per als qui més activament havien participat en la repressió a Euskal Herria.
  5. Reconeixement de la Sobirania Nacional d’Euskal Herria, el que comporta el dret del poble basc a disposar amb tota llibertat de la seva destinació nacional i la creació d’un Estat propi.
  6. Establiment immediat i a títol provisional d’un Estatut d’Autonomia que agrupés Araba, Gipuzkoa, Nafarroa i Bizkaia.
  7. Constitució, en el marc de tal Estatut, d’un Govern Provisional d’Euskadi.

L’agrupació de totes les forces abertzales sota el paraigua de KAS i l’articulació de totes aquestes entorn de la seva alternativa, va fer créixer a l’esquerra abertzale de forma vertiginosa, al dotar als partits d’un programa ben definit, fàcil d’entendre i atractiu per les capes populars basques. Malgrat l’èxit inicial, no trigarien a sorgir tensions en el si de KAS. ETA(PM) seguia mantenint la idea de compaginar lluita armada i política. Un dels militants polimilis més rellevants, Eduardo Moreno Bergaretxe, més conegut com a Pertur, presentava la seva estratègia d’acció en la Ponència Otsagabia. En la ponència s’afirmava que, davant la previsible transformació del franquisme en un règim més o menys democràtic, s’havia de crear un partit polític per impulsar i aconseguir conquestes democràtiques, i rellevar la lluita armada a defensar aquestes conquestes si estan en perill degut a les forces reaccionàries de l’estat. Pertur desapareixeria a l’estiu de 1976 sota circumstàncies encara no aclarides, però la seva idea es portà a la pràctica amb la fundació del partit EIA Euskal Iraultzarako Alderdia, un partit per a la revolució basca, una formació que s’integraria dins de KAS. La irrupció d’EIA no fou gens fàcil de digerir per part d’altres membres de KAS, ja que per EIA, la coordinadora havia de tenir només un poder consultiu, mentre que per altres partits com LAIA, els partits havien de subordinar-se a les decisions preses en la coordinadora. Però si fins llavors la convivència dins de KAS era difícil però possible, cap a 1977 ja esdevindria una quimera.

Moment d’octubre de 1982, en què ETA(PM) anuncia que abandona la seva
activitat. Destaca la fotografia de Pertur, qui, tot i la seva mort, mai va deixar de ser
el referent. Font: El correo.

El fet que dinamità la convivència fou la convocatòria d’eleccions generals el 15 de juny per part del president Suarez. En l’esquerra abertzale es plantejà el debat abstenció vs participació, que no seria gens senzill. Per mirar de potenciar la forca demoscòpica del nacionalisme i amb la intenció de crear una unitat d’acció, l’històric dirigent Telésforo Monzón feu una crida a tots els partits abertzales a trobar-se en una taula. Després d’algunes complicacions s’iniciarien per fi les converses a un lloc anomenat Club Xiberta. En les converses de Xiberta hi participaren les dues branques d’ETA, el PNB, LAIA, ANV, ESB, EIA, EHAS, ESEI, EKA (Partit Carlí) i el grup d’alcaldes abertzales. Els debats foren d’una complexitat enorme i acabaren amb un PNB decidit a participar i totalment distanciat de l’esquerra abertzale, ANV i ESB que decidiren participar, i EIA, que es decantaria també per la participació junt amb el Moviment Comunista d’Euskadi (EMK), creant la coalició Euskadiko Ezkerra. Per la seva banda LAIA i EHAS decidiren abstenir-se.

La manca d’unitat d’acció acabaria costant molt car a l’esquerra abertzale, ja que només EE obtindria representació. D’altra banda, la participació fou notablement alta, pel que aquestes dades no deixaren en bon lloc als qui optaren per l’abstenció. Aquesta situació acabà de fer irrespirable la convivència dins de KAS, ja que ETA(M), LAIA i el recent format HASI, culparen a EIA i als polimilis del fracàs estratègic de les eleccions, fet que comportà l’expulsió de les dues organitzacions de la coordinadora. De seguida es configurà en KAS un sentiment de necessitat de confluència de totes aquelles forces que havien optat per l’abstenció pel que HASI i LAIA estaven disposats a parlar d’una possible coalició. D’altra banda, els altres dos partits que quedaven en la coordinadora, ANV i ESB, tot i haver-se presentat als comicis, també estaven disposats a parlar de coalició, en trobar-se ambdós amb una situació força crítica. ANV havia patit escissions i ESB es trobava forca endeutat a causa del finançament de la campanya, pel que una confluència semblava l’única manera d’evitar la desaparició. D’aquesta manera, l’octubre de 1977, HASI, LAIA, ESB i ANV, iniciaren en la localitat d’Altsasu les converses per crear una unitat popular. Cal esmentar que en les primeres reunions, el recentment expulsat EIA també hi va participar, però de nou, les tensions no trigarien a aprofundir el cisma.

En el manifest fundacional de la Mesa d’Alsasua, els components s’hi comprometien a:

  1. Crear de cara a les eleccions vinents municipals la constitució d’una àmplia coalició d’esquerra basca que des d’una perspectiva nacional suposi una alternativa real al poder central i a la política de qui el recolza o pacta amb ell.
  2. Manifestar la voluntat d’establir i desenvolupar una coordinació permanent de la seva activitat política, mostrant-se des d’un inici disposats a ampliar-la sense condicions prèvies a totes aquelles forces polítiques d’esquerres que estableixin la seva estratègia per a la transformació i progrés social a partir del marc nacional basc.
  3. No acceptar en l’Euskadi sud, un règim preautonòmic, o quelcom similar, que suposi la segregació de Navarra de la resta d’Hegoalde.
  4. Posada en marxa d’un conjunt d’un programa que contingui les mesures necessàries per a: la plena instauració de les llibertats democràtiques, reconeixement de la sobirania integritat territorial d’Euskal Herria, consecució d’un estatut per les quatre províncies, urgent democratització dels ajuntaments bascos, realització de transformacions econòmiques que permetin la millora de les condicions de vida de les classes populars.
  5. Compromís de tots els signataris per dur a terme polítiques lliures d’ingerències burgeses i foranes d’Euskal Herria
Sessió de la Mesa d’Alsasua el 1978. Font: Viquipèdia

Després de dures discussions al llarg de la tardor de 1977 i de l’hivern de 1978, la situació en la Mesa semblava encaminar-se cap a bon port. Cadascú dels quatre integrants que hi restaven varen presentar diferents esmenes i propostes. Per exemple, HASI considerà que els partits abertzales necessitaven aliar-se amb altres sectors de l’extrema esquerra i que calia compaginar l’acció tant al carrer com a les institucions. També afirmava que les decisions en la cúpula de la nova organització haurien de ser preses per majoria absoluta, i el programa no s’hauria d’identificar amb la lluita armada, un fet que també demanava ESB. Per la seva banda, ANV proposava la incompatibilitat de formar part d’aquesta coalició amb altres, en clara al·lusió a EE. Finalment, el fruit de les converses es collí el dia 27 d’abril de 1978, quan la Mesa d’Alsasua presentà un document fundacional d’una nova formació política abertzale. En l’esmentat document s’estipulaven, entre altres qüestions, els objectius del programa polític, democràtic i popular, la majoria d’elles ja plantejades anteriorment per KAS: llibertats democràtiques, estatut nacional d’autonomia per les quatre províncies del sud, institucionalització i suport públic de l’èuscara, democratització urgent de les entitats de poder municipals i provincials… Com a mitjans de lluita d’aquesta nova formació s’establien, d’una banda la participació en les institucions i d’altra banda la lluita de masses. Fou l’historiador Joseba Agirreazkuenaga qui, en mig de diverses propostes per a batejar la nova coalició (“Un poble”, “Poble unit”, “Unitat del poble”…), es decantà, malgrat tots els records negatius que encara estaven latents de l’experiència xilena de Salvador Allende, per “Unitat Popular”; en èuscara: “Herri Batasuna”.

D’aquesta manera, i després d’un tortuós periple de quatre anys, l’esquerra abertzale girava entorn d’un referent polític nou. Al cap d’un any, aquesta Unitat Popular hauria d’enfrontar-se per primera vegada a unes eleccions, les municipals del 1979, en les quals captaria 220.000 vots. Tenint en compte aquesta dada, es posa realment en valor la tasca d’HB, que fou capaç en un any d’aglutinar a un grapat de partits petits i amb escassa incidència, a convertir-los en el referent polític de bona part dels bascs i basques. La història d’HB no havia fet res més que començar.

Read More

Què és el protonacionalisme?

L’estudi de la nació ha sigut des dels mateixos inicis de la contemporaneïtat un tema cabdal dins de la historiografia encara que al pas del temps s’hagi abordat des de paradigmes teòrics diversos amb objectius diferents. El primordialisme, que entén la nació com un fet inherent a la naturalesa humana, fou la primera explicació teòrica dels orígens nacionals dels pobles, i és com entenen la nació els mateixos nacionalistes. Molt lligat a aquest, el paradigma perennialista -hegemònic a la historiografia entre finals del s. XIX i la fi de la Segona Guerra Mundial-, explica la naturalesa perenne de les nacions: això és, més enllà de la seva possible naturalesa inherent als humans o dels possibles canvis i trencaments, que sempre han existit al llarg del temps.  També des del marxisme clàssic s’abordà la qüestió nacional dins els debats de la Segona Internacional, que culminaran anys més tard amb una de les definicions de nació més emprades de la mà del dirigent soviètic Iósif Stalin.

La gran majoria d’aquests treballs, fos des de la perspectiva teòrica que fos, abordaven l’estudi de la nació amb voluntat d’objectivar-la, tot cercant aquells elements que la configuren i  la defineixen. Aquesta empresa però, mai donà explicacions del tot convincents, ja que allò que fonamentava una nació no ho feia en una altra.

Tot i que els primers autors apareixen a la dècada dels 60 del segle passat, fou als 80 quan sorgí amb força un nou paradigma teòric d’estudi de les nacions. Aquest fou molt renovador i aglutinava tant historiadors com sociòlegs, politòlegs o antropòlegs: el modernisme. Aquest serà el nostre punt de sortida. El modernisme el podem definir com el paradigma que entén la nació i el nacionalisme com un fenomen recent en el temps i  una novetat històrica com a ideologia. El caràcter construït o imaginat de les nacions i la seva capacitat d’aglutinar transversalment grans quantitats de gent són les principals característiques del fenomen nacional. Dins el paradigma general del modernisme trobem diverses vessants que, tot i compartir que el fenomen nacional és inherent a la modernitat i que sorgeix de manera artificial a partir d’aquesta, divergeixen en quins són els elements específics que la conformen. El construccionisme però, fou la vessant que coronà el modernisme com a paradigma teòric hegemònic. Es caracteritza per atorgar al fenomen nacional un component social en el seu procés de formació, pel deteniment en els de baix per entendre el gran èxit del nacionalisme com a ideologia i la seva capacitat per reordenar el món. Per una banda, trobem la definició de Benedict Anderson de nació com una comunitat política imaginada inherentment limitada i sobirana., entenent-la com una nova forma cultural –equiparable a la religió- i no com una ideologia política pròpiament. La caducitat de les velles formes de cosmovisió –la religió i el dinastisme per dret diví entre d’altres- fóra causada pel sorgiment de noves formes cognitives d’entendre el món, causades pel capitalisme incipient i l’aparició de la impremta a partir del s. XVI. Serien aquestes doncs, les motivacions el sorgiment del fenomen nacional. 

Per altra banda, Eric Hobsbawm fou l’altre gran autor del modernisme constructivista. Des d’un marxisme del tot heterodox, Hobsbawm interpreta el fenomen nacional com una expressió més de la lluita de classes i del desenvolupament del mode de producció capitalista. El combat pel manteniment del poder de les classes dominants –o per les subalternes que l’anhelen- havia de comptar, forçosament, amb algun tipus de consens –conscient o inconscient- entre la gran majoria de la població. Es tractaria d’un fenomen dual, ja que tot i ésser construïdes -les nacions- principalment des de les elits, aquestes havien d’incloure necessitats, interessos, anhels o expressions culturals -que no eren necessàriament nacionals o nacionalistes- de la gran majoria de la població per assegurar una bona assimilació del projecte nacional entre la població.  

Així doncs, en la configuració de la nació, els nacionalistes cercaren identitats col·lectives preexistents que la majoria de la població pogués acceptar i fer-se-les del tot seves aquest cop en un marc nacional. Aquestes formes d’identificació col·lectives Hobsbawm les anomenarà protonacionalisme popular. Ara bé, quines són aquestes formes d’identitat col·lectiva populars prèvies a la nació? És, segons Hobwbawm, una pregunta dificilíssima de respondre degut a la condició analfabeta de la majoria de les classes populars. L’autor discernirà entre dos tipus de protonacionalisme popular: un primer relacionat amb el culte a certs símbols religiosos, que podien traspassar les fronteres identitàries més enllà d’un grup a escala local; i un segon, que era la traducció popular de certs llenguatges polítics o sentiments de pertinença a una institució política per part de les elits. A continuació l’autor analitza alguns d’aquells elements que conformen la nació i que els nacionalistes entenen com a històricament formats, això és, la llengua, l’ètnia, la religió o el sentiment de pertinença a una institució política. Amb cap d’ells però, es pot traçar una línia contínua que ho enllaci amb les nacions modernes.  

Aplicat a un estudi de cas –el britànic-, el present article revisa el plantejament elaborat pel modernisme constructivista pel que fa al protonacionalisme popular amb una explicació complementària. Seguint el rastre plantejat per Hobsbawm i Anderson, intentarem identificar amb quins elements es forma la identitat britànica o, dit d’una altra forma, com es fabricaven els britànics. Tractarem d’identificar aquells elements que conformen el patriotisme britànic del s. XVIII que, un segle més tard, conformaran la identitat nacional britànica. Aquesta visió vol plantejar la complexitat i heterogeneïtat de la identitat britànica del set-cents, basada a grans trets amb la gal·lofòbia, un context de guerra imminent i el protestantisme com a ideologia aglutinadora. Per dur a terme aquesta tasca seguirem la tesi de la historiadora anglesa Linda Colley, basada en una aproximació des de la història sociocultural d’allò polític al nostre subjecte d’estudi: el patriotisme britànic divuitesc.

El sentiment antifrancès

La unió política entre Escòcia i Anglaterra el 1707 (amb Gal·les ja absorbida al s. XVI) no significà un canvi homogeneïtzant immediat en termes culturals per a la gran majoria de la població de la Gran Bretanya, ni tampoc la unió de tres blocs nacionals conscients i ben definits. Igual que la resta d’Europa a l’època, la Gran Bretanya era infinitament diversa pel que fa a costums i cultura dels seus habitants. Colley parteix doncs de la famosa definició de nació d’Anderson com una comunitat imaginada. Això ens porta a entendre el fenomen nacional -i abans que aquest el patriòtic- com quelcom subjectiu i essencialment mal·leable. Estem davant del procés de construcció d’una identitat heterogènia pel que fa a cultura, ètnia, gènere o classe social. Així doncs què unia als britànics del s. XVIII?

El procés de construcció nacional a aquells territoris on conviuen diverses identitats passa en bona part per la identificació del subjecte col·lectiu a través de la seva negació: l’altre; l’enemic. Les diferències nacionals, regionals, de classe o gènere queden relegades a un segon terme en moments de guerra o de perill imminent. A la Gran Bretanya del s. XVIII aquest altre serà indiscutiblement França. Al llarg de tot el s. XVIII la Gran Bretanya estigué, quasi ininterrompudament, amb conflictes bèl·lics amb França, fet determinant en la visió del francès dins l’imaginari col·lectiu dels britànics. Tot i ser un conflicte de caràcter essencialment religiós, França suposà en reiterades ocasions un problema polític de primer ordre.

Napoleó decapitat per un soldat britànic. Buonaparte, 48 hours after Landing! Font: Library of Congress Prints and Photographs Division, Washington, EUA.

El suport actiu de França a les colònies americanes per al seu procés d’independència respecte a la corona britànica va donar pas a la creació d’un nou estat que s’autoproclamava no només independent, sinó més lliure, millor i més protestant que La Gran Bretanya. Suposà doncs, un desafiament directe al model polític britànic si tenim en compte la societat britànica de l’època on l’opinió pública tenia un pes cada cop major dins l’escenari polític. La lectura patriòtica de la Guerra d’Independència dels Estats Units serà la d’un conflicte potenciat essencialment per França que posà punt final a un model d’Imperi, evidenciant la caducitat de les institucions britàniques per al control de les seves colònies. Per aquest motiu, el discurs patriòtic virà cap a posicions més reaccionàries amb un reforç de la monarquia i l’imperi, remarcant les victòries militars i un govern fort liderat per una elit netament britànica com a condició indispensable. 

La Revolució Francesa i les Guerres Napoleòniques seran vistes per les elits britàniques com una amenaça a l’ordre social i polític amb el fantasma de la revolució al darrere. En un context internacional on els processos revolucionaris havien portat formes d’organització alternatives com la meritocràcia, les elits estamentals necessitaven noves formes de legitimació més enllà de la coerció. Necessitaven ser capaços de repel·lir les dissidències que veiessin l’ordre polític com a exclusiu i massa luxós, així com renovar la seva legitimitat. 

Aquesta nova elit genuïnament britànica articulà la seva identitat a través d’un sistema educatiu basat en la lloança dels valors militars i de comandament a través de la lectura dels clàssics grecollatins com Homer o Virgili. El llinatge noble dels seus protagonistes com Eneas o Ulisses legitimava la direcció elitista del poder polític, i pràctiques com la caça, el turisme intern o el patronatge d’art popularitzava la funció social -i patriòtica- de les elits entre la població. Una altra expressió de la creació de la identitat patriòtica de les elits és la creació d’institucions culturals i artístiques oficials com ara el British Institution for Promoting the Fine Arts in the United Kingdom, fundat l’any 1805 a Londres. 

Tradicionalment la identitat de les elits es basava en un cosmopolitisme amb un especial gust per la cultura francesa i italiana, relegant doncs la producció cultural del país propi a un segon terme. Serà gràcies a les demandes per part de la classe burgesa en ple creixement social i polític que l’aristocràcia estamental començarà a considerar a artistes britànics com William Aikman o William Hogarth. Gràcies al mecenatge de les elits, hi hagué una important producció artística destinada a la creació de tot un univers simbòlic basat en el militarisme, la guerra, l’ideal d’imperi i l’èpica dels herois de guerra.

Heroïtzació d’un oficial de l’exèrcit britànic. The Death of General Wolfe. Font: National Gallery of Canada, Ottawa.

Les antigues elits de principis del s. XVIII caracteritzades pel seu gust per l’art, la moda i la música à la française aconseguiran reformular la seva identitat a tombants de segle per una aristocràcia patriòtica les propietats i interessos de la qual eren també les propietats i interessos del poble.

El Protestantisme

El sentiment de rebuig cap a tot allò francès, la por d’un alçament jacobita o l’expansió de l’imperi britànic a territoris arreu del món no s’entendria sense el paper de la religió. La història compartida entre Gal·les, Escòcia i Anglaterra arran de la Reforma i les successives guerres contra altres potències europees majoritàriament catòliques -com França- feu del protestantisme un dels elements que unificava als britànics i els distingia de la resta del Món. Tot i no ser un estat confessional, el Regne de la Gran Bretanya es construí políticament sobre una base netament protestant pel que fa a la forma d’entendre l’existència en contraposició a la resta de regnes majoritàriament catòlics. Una mostra d’això la podem trobar a la legislació aprovada pel parlament anglès –i posteriorment britànic- des de les darreries del segle XVII fins a principis del s. XIX. Els britànics catòlics no tenien permès votar ni optar a un càrrec estatal, així com tampoc accedir a ambdues càmeres del Parlament. Durant la majoria del s. XVIII tingueren una taxació afegida i se’ls prohibí la possessió d’armes entre altres mesures punitives. Eren tractats com a traïdors en potència, com a estrangers. 

Una evidència més de l’anticatolicisme inherent a l’edifici institucional britànic la trobem en la successió de la corona reial tant l’any 1688 amb la coronació de Guillem d’Orange com el 1714 amb la de Jordi I. En ambdós casos es trencà amb el principi jurídic dels drets hereditaris per consanguinitat –arrelat profundament a la cultura occidental- per evitar la coronació d’un monarca catòlic.  Davant els problemes religiosos que comportava el dret diví dels reis, els apologistes de la monarquia reconstruïda la legitimaven amb la divina providència i la voluntat del poble. La reorganització del poder després de la Guerra Civil anglesa necessitava noves formes de legitimació per a la corona reial: valgui la redundància, els nous monarques protestants governaven perquè eren protestants i la divina providència així ho volia. La relació que s’establia entre els súbdits i el monarca no era per un tipus de lleialtat personal sinó per una lleialtat comuna cap al protestantisme.  En aquest mateix sentit, el culte al parlament britànic practicat tant per part de l’elit com per altres capes de població excloses de l’esfera política es fonamentava en l’essència protestant de la institució. Fos quin fos l’origen social dels britànics, veien el parlament com una institució útil -les successives victòries militars com ara la Guerra dels Set Anys o la Guerra dels Nou anys entre d’altres així ho corroboraven- on, gràcies a la seva condició protestant, s’hi podien sentir representats.

Neptú mata la representació de França (el gall) mentre Britània s’alinea amb la resta de divinitats. Al·legoria de la victòria britànica sobre França durant la Guerra dels Set Anys. Britain’s Rights maintained, or French Ambition dismantled. Font: Library of Congress Prints and Photographs Division, Washington, EUA.

Altre volta, la difusió de l’empremta jugà un paper determinant en el procés de construcció de la cosmovisió protestant -i anticatòlica-. La difusió de tota mena de publicacions periòdiques amb explicacions protestants de l’origen del Món i el lloc privilegiat dels britànics dins d’aquest arribarà a la majoria de capes de la població. La cerca de similituds entre episodis bíblics, la persecució i execució de protestants com a màrtirs i una possible invasió estrangera serà recurrent dins la propaganda de l’època, creant doncs un imaginari col·lectiu compartit per tots els habitants de la Gran Bretanya perquè els apel·lava directament. Dotava la seva existència d’un sentit històric i diví com a poble escollit on la persecució o exposició a un perill imminent era un mal tràngol necessari per a la victòria de Déu. En tant que poble escollit per Déu, la Gran Bretanya era necessàriament més rica i fructífera que la resta de potències de l’època, especialment les catòliques com França.

Portada del Protestant Almanack amb propaganda anticatòlica. Font: COLLEY, L. Britons: Forging the Nation 1707-1837, New Haven / London: Yale University Press, 1999.

Conclusions

El patriotisme britànic construït al llarg del s. XVIII és una identitat forjada amb elements profundament inserits a la societat de l’època. La situació d’excepcionalitat produïda per la guerra és un dels pilars del patriotisme britànic del s. XVIII, sobretot si aquesta suposava un perill d’invasió imminent per a una societat que no havia viscut mai un atac directe sobre el territori propi. Com hem vist, l’alteritat és un altre element essencial dins el patriotisme britànic, ja sigui per part de l’amenaça francesa, els colons insurrectes a Amèrica o els partidaris del retorn de la casa Estuard a la Corona. Cal no relegar a un segon terme l’important pes del protestantisme com a eina ideològica legitimadora i de cohesió entre els britànics. El protestantisme –o l’anticatolicisme militant- serà l’altre pilar fonamental pel qual s’explicarà el sentiment de rebuig tant a francesos com jacobites, així com el sentiment de pertànyer a un poble únic i escollit per Déu en un context internacional de potències catòliques. 

Explicacions des del modernisme clàssic com l’ascens d’una classe burgesa amb propietats i negocis que veu el patriotisme com la millor eina per defensar els seus interessos de classe és una explicació del fenomen del tot raonable; o que l’aprovació parlamentària de la Bill of rights  a la segona meitat del s. XVII suposà una precoç aparició de llibertat d’expressió que, combinada amb l’aparició de l’empremta a les darreries del s. XV, provocarà l’aparició de l’opinió pública com a nou actor polític que influirà decisivament al poder en la configuració de la identitat nacional; o la prolífica publicació de diaris periòdics, textos religiosos, fulletons, almanacs i altres tipus de documents articularan una mateixa consciència a arreu dels territoris del regne tal com descriu Anderson  amb el seu print-capitalism. La mirada de Colley ens ofereix noves explicacions al fenomen nacional a través d’una perspectiva analítica renovadora. Això però, no inutilitza les tesis modernistes clàssiques, sinó que les complementa i reforça.

Read More

Pere Valdés va traduir la Bíblia a l’occità. Fins al segle XII, només una limitada elit eclesiàstica es reservava el plaer d’entendre les escriptures, únicament escrites en llatí. La traducció de Valdés va permetre apropar a les classes més illetrades al contingut de les Sagrades Escriptures.

Read More

«”Que no hi ha res més dolç que la pàtria d’un mateix és frase repetida fins a la sacietat. És que no hi ha res més plaent, però sí més venerable i diví? De tot allò que els homes tenen per venerable i diví la pàtria n’és la causa i la mestra, per ser ella la seva engendradora, la seva nutrícia i la seva educadora. Certament, d’una ciutat molts n’admiren la mida, l’esplendor i la grandesa dels seus equipaments, però tots estimen la seva pàtria».

Llucià de Samòsata (125-181), Encomi a la pàtria, 1.

Llucià fou un important orador i escriptor del segle II en llengua grega, ciutadà romà de Síria, de la ciutat siríaca de Samòsata, la seva pàtria.

Aquest text, així com la mateixa natura de la identitat de Llucià, un escriptor brillant i profundament irònic en cada paraula, ens dóna notícia de la complexitat de l’adscripció identitària sota l’Imperi romà. La noció de pàtria es manifestaria com quelcom íntim i propi, però alternativament universal. Per Llucià, la pàtria seria quelcom local, d’uns pocs, però alhora tothom en tindria la seva pròpia, i la sentiria i consideraria de la mateixa manera que la resta, identificant-la amb les mateixes idees. Aquest és el concepte de glocalització, el fet de pensar en global però actuar en local, la combinació complexa entre la cosa segregadora per la seva qualitat de local i el fet universalment integrador pel seu valor global.

Com digué el filòsof canadenc Marshall McLuhan (1911-1980), la globalització actual faria del món un veïnatge universal –a global village-. Tanmateix, sota l’Imperi romà es produí una de les primeres grans experiències de globalització, i hom se sentia part d’un món grecoromà global, sense deixar de ser natiu de la seva petita pàtria, el país dels seus pares, la ciutat sota domini imperial a la qual havia nascut i crescut, amb les seves peculiaritats locals.

Relleu funerari en pedra calcària datat entre l’any 200 i el 273 que representa el banquet funerari d’un matrimoni enriquit. Aquesta peça, de la ciutat siríaca de Palmira, mostra un home amb barba reclinat amb la seva muller asseguda al costat. Tot i el caràcter hel·lenístic de la talla, observem que la inscripció central resta escrita en arameu amb els noms dels dos protagonistes (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

Vegem les paraules del filòsof i retòric Eli Arístides (117-189), dient que l’Imperi romà esdevingué «un únic territori ininterromput i un únic poble, tothom obeeix en silenci. […] Això representa aquesta ciutat [=Roma] per tota l’ecumene [=el món habitat], com designada ciutat comú per tot el territori […], heu convertit el fet de ser romà en el nom, no d’una ciutat, sinó d’un llinatge comú. […] Recorreu tot el territori que teniu sota domini i cerqueu homes disposats a prestar el servei; una vegada els heu trobat, els separeu de la seva pàtria i, simultàniament, els oferiu la vostra pròpia ciutat [=Roma]; d’aquesta manera, en endavant, fins i tot s’avergonyeixen de dir d’on provenen per origen. En fer-los els vostres propis ciutadans també els feu soldats, així, no combaten els originaris de la ciutat sinó els que, pel mateix fet de combatre, han esdevingut en ciutadans: juntament amb la participació a l’exèrcit, deixen de tenir la seva pàtria anterior i passen a ser, el mateix dia, en ciutadans i defensors de la vostra» (Or., 206-218).

Aquestes paraules ens indiquen, en primer lloc, la contradicció dels ciutadans romans quan provaven d’entendre i de manifestar qui eren i a on pertanyien. Un ciutadà romà se sentia romà o se sentia de la seva pàtria natal? En segon lloc, observem que Eli, que era ciutadà romà, parlava dels romans en segona persona, com si ell no en fos pas de romà. I és que de ciutadans romans que realment fossin originaris de Roma n’hi havia molt pocs, i de fet, probablement ja no en quedava cap que fos estrictament i únicament romà al segle II. Se’ns fa més evident la ironia de Llucià gràcies a les paraules d’Eli, perquè satíricament quan Llucià deia que els homes i dones estimaven la seva pàtria, els estaria criticant, per haver canviat la seva pròpia de naixement i dels seus pares per la romana per tal de progressar socialment. Per últim, podem observar que aquesta opinió, presentada a través de sarcasmes, no seria pas ni estranya -doncs Eli i Llucià foren molt populars i per tant el públic s’identificava amb el que expressaven aquests autors-, ni tampoc prohibida, ja que Eli pronuncià aquests discursos davant l’emperador. Tot i amb ironia, les crítiques semblen clares i punyents, com per exemple quan Eli digué que tothom obeeix en silenci, però això no obstant, no fou castigat ni censurat per insinuar el caràcter tirànic del règim. Tot plegat ens indica que aquest conflicte identitari era present en la mentalitat de la població sota l’Imperi, i a més es tractava d’un debat tolerat per les institucions i la corona. De fet, aquesta contradicció identitària també la patien els mateixos emperadors.

Què significava ser romà? Què significava ser grec? Què significava ser siríac? I sobretot, què significava ser romà, grec i siríac alhora?

Les identitats siríaques sota el domini romà

L’antiga Síria es trobava geogràficament en un espai decisiu, entre el corredor del Llevant mediterrani i l’estepa cap a Mesopotàmia, comunicant Àfrica, Aràbia, Anatòlia i l’altiplà iranià, entre els àmbits part, persa i grecoromà. Aquesta situació generaria la constitució de regnes-tap fent de frontera entre els imperis, i alhora propiciava els intents violents per part d’aquests imperis per controlar les ciutats que en regien el territori. La situació afavoria que, atesa la seva localització perifèrica, aquestes ciutats-regne siríaques gaudissin de períodes d’independència i semidependència, sent molt susceptibles a les transformacions culturals.

L’obra del pintor Herbert Gustave Schmalz titulada «Queen Zenobia’s Last Look Upon Palmyra» de 1888. La matrona sírio-romana Zenòbia destacà entre els múltiples governants de l’Imperi durant la crisi del segle III, amb el centre del seu domini a Palmira, gaudint de gran popularitat entre la soldadesca i la població. Després de ser derrotada per Aurelià, aquest la passejaria encadenada al seu carro per Roma. La gran reputació de Zenòbia faria que Aurelià es veiés obligat a indultar-la en lloc d’executar-la (Foto: Wikimedia commons, 2006).

Les principals ciutats rectores del territori siríac durant l’època hel·lenística i imperial foren Edessa i Palmira, amb nombroses ciutats també de rellevància, com Èmesa, i també la ciutat d’Hatra -capital del regne àrab d’Àraba- on s’emprava la llengua siríaca però s’ubicava a Mesopotàmia. Seleuc I, un dels successors del conquistador Alexandre el Gran, fundà Edessa el 304 aC, atorgant-li el nom de la seva ciutat natal a Macedònia. Tot i això, els natius anomenaven a la ciutat Ûr-hay, en arameu. Després de la caiguda dels selèucides, Edessa passaria a ser un regne independent sobre l’any 132 aC, sent motiu de disputa entre parts, armenis i romans. El general romà Gneu Pompeu Magne (106 aC-48 aC) sotmeté l’any 66 aC al rei armeni Tigranes II, i quan el monarca morí sobre l’any 54 aC el seu regne s’integrà al poder constituït romà, esdevenint Síria una de les províncies més riques i de major valor estratègic per la República romana. El 214 dC Edessa passà a ser oficialment una colònia imperial i més tard la ciutat de Palmira heretaria l’hegemonia del món siríac sota dominació romana. Igual que Petra, Palmira fou un important centre caravaner, no per un atractiu fiscal, doncs no es tractava d’una colònia privilegiada amb excepció d’impostos, sinó per la seva situació geogràfica i per la capacitat resolutiva dels seus habitants. Durant la crisi del segle III, en què l’Imperi es dividí en tres, l’emperadriu Zenòbia, una dels tres governants que es disputaven la corona imperial, establí Palmira com la capital del seu Imperi romà, fins a ser derrotada pel seu rival Aurelià l’any 272.

Les ruïnes de la ciutat de Palmira, a l’actual província siriana d’Homs. Durant l’Antiguitat fou una important urbs, una estació comercial molt rellevant de la Ruta de la seda i un punt de cristianització considerable. Tot i que entraria en decadència després de la caiguda de Zenòbia l’any 272, encara seria un enclavament important sota domini bizantí i després sota domini musulmà (Foto: José Javier Martín Espartosa, 2011).

Així doncs, observem la interacció entre cultures diverses i un desenvolupament econòmic molt considerable, propiciant i afavorint el floriment d’una cultura pròpia que es deixava influir, però sempre entenent el món des del prisma siríac. Aquestes ciutats de caràcter hel·lenístic, amb arquitectura, art i religió en el marc de la cultura grega, van continuar mantenint un entramat institucional hel·lenístic encara sota dominació romana, com era habitual a la Pars Orientalis -la meitat grega de l’Imperi-, amb les instal·lacions pròpies de tota ciutat hel·lenística que es dignés, com el γυμνάσιον -el gimnàs. Els càrrecs institucionals de les polis siríaques com Edessa, Palmira o Hatra eren ostentats per ciutadans romans, que sovint tenien un origen ètnic tribal, que podien ser jueus i cristians –a vegades alhora-, a vegades d’origen mesopotàmic, en molts casos també d’origen àrab, educats com grecs però sense deixar d’emprar l’arameu siríac, i participant del poder constituït romà, sense que res d’això suposés una incompatibilitat.

La cultura siríaca, doncs, es tractava d’un gresol ètnic i cultural, que sintetitzava i donava coherència a la combinació de tradicions diverses. A Síria, cristians, jueus i pagans participaven junts de les cerimònies religioses -per gran desgràcia d’alguns bisbes-, i els seus santuaris invocaven a déus àrabs, fenicis i grecs. L’emperador romà Alexandre Sever (208-235) i la seva mare, l’emperadriu Júlia Mamea (183-235), amb la que regnà, originaris de la ciutat siríaca d’Èmesa, adoraven simultàniament a Crist, Abraham i Orfeu, entre altres divinitats i profetes. La dinastia dels Severs i les Júlies demostra que els siríacs foren prou romans per assolir l’orgull de veure una nissaga siríaca asseguda al tron imperial, però alhora aquesta dinastia introduí divinitats i trets culturals siríacs a la cort romana, com informa el cas de l’emperadriu Júlia Soèmies (180-222) i el seu fill Elagàbal (203-222), també conegut com a Heliogàbal. Elagàbal, a més d’emperador fou gran sacerdot del déu ‘l’gbl, la divinitat solar d’Èmesa, de la qual n’havia pres el nom, i un cop ja era emperador va continuar practicant les cerimònies i rituals propis de la dignitat sacerdotal siríaca, amb les vestimentes i comportaments siríacs -escandalitzant la conservadora noblesa senatorial romana. Així mateix, les Júlies, tot i les seves devocions personals pels déus orientals, es posaren aviat sota el patronatge de la deessa Juno, la reina dels déus romans -amb la que com a regents dels seus fills s’identificaven. Orfeu, Abraham, Crist, Juno, Elagàbal: cultura grega, hebrea, cristiana, romana i siríaca.

Denari emès per Júlia Mamea, emperadriu entre el 222 i el 235. A l’anvers de la moneda de plata s’hi mostra el bust de Júlia amb el text «Iulia Mamaea Aug(usta)», i al revers la deessa Juno, on hi resa «Iuno Conseruatrix», és a dir, Juno la Conservadora -de l’Imperi-, en la seva faceta com a protectora del règim romà. La deessa porta un ceptre i una pàtera ritual, acompanyada d’un paó. Mamea, exercint la regència, se significaria com a governant identificant-se amb Juno (Referència: RIC IV 343).

En aquest sentit, se’ns fa difícil diferenciar l’origen dels individus o la seva adscripció religiosa i ètnica a les ciutats siríaques, i de fet, probablement aquestes classificacions tenen més a veure amb la nostra mentalitat actual que amb la realitat de la Síria antiga. Com digué Maurice Sartre sobre l’anàlisi de la religió siríaca sota l’Imperi romà, «La classification des dieux en fonction de leur origine ethnique ou géographique, légitime du point de vue de l’historien soucieux de répéter l’origine de chacun, n’était sans doute pas ressentie comme nécessaire par les fidèles». És a dir, l’adjudicació sistemàtica de cada divinitat a un àmbit ètnic i cultural s’hauria de relacionar amb les necessitats de l’historiador per entendre el passat i no tant amb una percepció real per part dels devots sírio-romans. Vegem com, per exemple, divinitats femenines de tradicions diverses, com Isis, Nèmesi, Àrtemis, Astarte, Afrodita, Demèter, Cíbele i al-Uzza, s’identificarien en el que s’anomenà com Dea Syria, la deessa Síria, que seria la Baalit -és a dir, la mestressa i patrona de les ciutats siríaques. Així mateix, un procés semblant es produïa amb les divinitats masculines, identificant-se Hadad, Bel, Elagàbal i Iarhibol, entre d’altres, en un Júpiter que, alternativament, es comportaria com a Baal -és a dir, senyor i patró local. En aquest sentit, tornant a la noció de glocalització, aquestes advocacions serien reconegudes pels fidels autòctons i migrats com universals, amb símbols que carregarien amb significacions globals, però sense abandonar el seu rol localista, on qualsevol devot reconeixia també els déus dels seus pares. Aquestes divinitats eren sentides com pròpies i íntimes, proporcionant una relació exclusiva que segregava la comunitat del món, diferenciant el fet cultural siríac, però sense deixar d’inserir aquesta comunitat en la resta de la grecoromanitat.

Els gentils grecoromans entenien l’Imperi com un mosaic de ciutats, i es movien de l’una a l’altra com si es tractessin d’illes, amb les seves peculiaritats distintives però sense deixar de ser homogènies, totes grecoromanes, on un visitant s’hi reconeixia, atès que totes les ciutats compartien els ideals, mentalitats, comportaments i institucions hel·lenístics -a més de trobar-se sota el poder constituït romà. Això no obstant, més enllà de les muralles d’aquestes ciutats, al rerepaís, la vida era molt diferent del món urbà, i com explica Peter Brown, els vilatans eren tan estranys pels ciutadans educats com ho serien els perses, doncs la cultura grecollatina era molt feble al camp. Els camperols gals parlaven celta, els africans púnic, libi i berber, els anatòlics frigi i capadoci, i els siríacs parlaven siríac, el dialecte estàndard de l’arameu.

Hem de valorar una diferència important, i és que mentre a l’Occident llatí -Àfrica, Hispània, Gàl·lia, Britànnia…- existia una tensió permanent entre el camp i la ciutat provocada per la pressió fiscal, produint-se rebel·lions i violències a causa dels abusos de les urbs sobre els camperols, en canvi a Síria, i en general a la Mediterrània oriental, els camperols es veien menys ofegats gràcies al rendiment de les seves terres. A zones de la Síria actual que avui dia, i des de l’Edat mitjana, són indrets marginals, hi trobem les restes d’edificacions de la pagesia siríaca que vivia sota l’Imperi romà que foren finques acabalades, amb parets de pedra i no pas de tàpia i fang. Els camperols siríacs, doncs, pagaven els impostos a les ciutats, i encara els restava cereal per vendre i generar rendes. Així doncs, a Síria la prosperitat comercial anava acompanyada pel desenvolupament econòmic de l’agricultura i els camperols, fent de les ciutats quelcom menys hermètic que a l’Occident, permetent una relació fluida i permeable entre el camp i la ciutat.

Bust funerari en roca calcària d’una matrona siríaca amb un tocat, una capa i coberta de joies, acompanyada d’una inscripció en arameu, que resa «Herta, filla d’Ogliu, fill de Salmôi, muller de Rabel, fill de Yarhai Yat». El relleu estava cobert amb pigment d’or. Porta dos medallons amb dues efígies que semblen coronades, que probablement representarien dos personatges il·lustres dels quals la senyora se’n deia descendent. S’ha datat entre el 200 i el 273 (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

La interacció entre la cosa civil i la cosa tribal

Per tal d’entendre com en la cultura siríaca interactuaven el camp i la ciutat, convé atendre a les nocions de ciutadania i tribu. A causa dels canvis succeïts arran de les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX, en què es generà el règim sota el qual vivim -la democràcia liberal burgesa-, identifiquem la ciutadania com quelcom contrari i contraposat als sistemes propis de l’Antic règim. L’Antic règim es basava en l’existència d’estaments, comunitats i tribus, on els individus restaven adscrits a una comunitat i gaudien dels privilegis que aquesta comunitat havia adquirit. La ciutadania, al contrari, igualaria a tots els individus i, almenys idealment, els faria iguals davant la llei, amb els mateixos drets i deures, adscrits únicament a l’Estat, i no a cap comunitat. Així, aquesta conceptualització del fet ciutadà i del fet tribal provocaria que, d’alguna manera, quan provem d’aproximar-nos a la Història traslladem les nostres idees presents sobre el passat. Tanmateix, les inscripcions sembla que no fan contradictòria la noció de ciutadania grecoromana amb la noció de comunitat tribal a l’antiga Síria. Vegem-ne alguns exemples del temple del déu Bel de la ciutat de Palmira:

«Els comerciants palmiresos i [els comerciants] grecs de Selèucia elevaren aquesta estàtua a Yedi’bel, fill d’Azizos, palmirès, de la tribu dels manthabolians, perquè tingué molta cura per la construcció del temple de Bel».
«El mes d’Ab de l’any 330 [del calendari hebreu de Palmira]; aquesta estàtua és de Yedi’bel, fill d’Azizo, fill de Yedi’bel, dels Bene Matthabol, que els palmiresos i els grecs de Selèucia li erigiren perquè era el seu cap i va ajudar amb un gran donatiu a la construcció del temple de Bel».

(J. Cantineau, inv. IX 6a).

Aquestes dues inscripcions són en realitat una única inscripció bilingüe: la primera part es troba escrita en grec i la segona fou escrita en arameu siríac, en el dialecte de Palmira. En primer lloc, observem el fenomen de l’evergetisme. L’evergetisme fou un importantíssim sistema de redistribució de la riquesa dins l’Imperi romà, en el qual un candidat a ocupar un càrrec institucional, o quan ja l’estava ocupant, feia grans donatius per construir infraestructures, celebrar competicions esportives o repartir queviures entre la població, entre altres possibilitats. L’evergetisme, doncs, projectava a la societat el poder del magistrat i la seva família, i fixava en la memòria de la població el seu nom, fent més probable que se’l votés en els pròxims comicis, alhora que, d’alguna manera, retornava part dels ingressos públics que s’entenia que un càrrec podia malversar. Així doncs, Yedi’bel fou un evergeta, i tal com explicita el text grec, fou palmirès, és a dir, fou un ciutadà romà de la ciutat de Palmira. Així doncs, Yedi’bel fou un prohom, implicat en l’entramat institucional del règim imperial romà, que actuaria com a representant dels comerciants palmiresos i dels comerciants grecs originaris de la ciutat de Selèucia, però establerts a Palmira, per defensar els seus interessos davant del govern municipal, i probablement també del provincial. Formaria, per tant, part de la classe decurional, com un cavaller gentil, però alhora, tal com indica la inscripció, pertanyia a la tribu –Bene– dels manthabolians, i seria especialment considerat entre ells. D’aquesta manera, el fet tribal extramurs no es feia incompatible amb el fet civil grecoromà del nucli urbà, ans al contrari, sembla que el prestigi tribal es reforçaria a través dels mecanismes d’institucionalització i legitimació del poder civil romà, enfortint els lligams de lleialtat i les relacions de subordinació.

Bust funerari de pedra calcària de Palmira, mostrant un home amb toga i un utensili d’escriptura a la mà dreta. La inscripció en arameu palmirès diu «Hairan, fill de Marion, fill d’Elahbel». S’ha datat entre l’any 150 i el 200. Podem observar en múltiples relleus funeraris que existien prototips molt estandarditzats, representant-se a les dones amb un objecte per filar i als homes amb un estri per escriure (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

«La ciutat dels palmiresos erigí la imatge de Moqimo, fill d’Ogelo, també anomenat Hokkaisho, perquè fou agradable per ella [=per la ciutat de Palmira] i pels déus oferint al santuari, de la seva pròpia butxaca, un gerro de libacions i un encenser d’or de 150 denaris, quatre pàteres d’or de 120 denaris i uns llençols i un coixí pel llit comprats al preu de … denaris. Per honorar-lo i mostrar-li bondat. L’any 362, el mes de Dystros».

(J. Cantineau, inv. IX 8).

Aquesta inscripció que acompanyaria l’estàtua de Moqimo fou erigida per la mateixa ciutat de Palmira, atès que l’homenatjat hauria fet importants donatius al temple, cosa que fou agradable pel municipi. Així doncs, veiem com els cavallers prominents de les famílies il·lustres de la ciutat grecoromana siríaca serien, alhora, membres prestigiosos de les tribus del rerepaís.

«Al mes de Tischri, l’any 357, aquesta estàtua és la de Lishamsh, fill de Taibbol, fill de Shokhabel, dels Bene Komara, qui va dedicar el temple als déus Bel, Iarhibol i ‘Aglibol, amb els seus santuaris, el sisè dia de Nisan [de] l’any 345. Els seus fills l’han erigit per homenatjar-lo»

(J. Cantineau, inv. IX 1).

En aquest cas observem com un membre de la tribu Komara, Lishamsh, fou honorat a través d’un monument al temple de Bel per part dels seus fills, i recorden que, tretze anys enrere, Lishamsh hauria consagrat el temple a tres divinitats, així com els seus santuaris. Aquest sistema d’autorepresentació fou molt recurrent al món grecoromà, on un individu o grup d’individus elevaven una estàtua memorial a un membre difunt de la seva família, amb l’objectiu de fixar en la mentalitat de la ciutadania el seu paper beneficiós per la comunitat, per tal d’obtenir avantatges del record del seu parent. És a dir, quan els fills de Lishamsh n’erigiren l’estàtua, cercarien ser reconeguts com els descendents del protagonista de la inauguració del temple, que era molt important per la societat de Palmira, i per tant, evocant la memòria del seu pare estarien adquirint per a si mateixos el prestigi necessari per ser considerats entre els palmiresos. En resum, els fills de Lishamsh, de la tribu dels Komara, estarien progressant en la vida pública i política de Palmira utilitzant els mecanismes propis del sistema civil grecoromà.

Relleu funerari en roca calcària amb un doble bust que representa un matrimoni. Ella amb tocat, un estri per filar, arracades i un pentinat amb dos rinxols llargs, i ell amb toga i un utensili per escriure. La inscripció, en grec, diu «Viria Phoebe i Gaius Vurus». S’ha datat entre el 50 i el 150 (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

Com hem observat, la societat siríaca fou favorable a la recepció dels canvis culturals aliens, però amb la potència suficient per fer passar aquestes influències externes pel seu propi filtre. Així mateix, aproximant-nos a les fonts epigràfiques podem interpretar com el desenvolupament dels poders constituïts siríacs, plenament hel·lenístics, no només integraven els natius al sistema civil grecoromà, sinó que encara més, el sistema tribal, propi de la vida beduïna, articulava les seves estructures socials amb les del sistema urbà, trobant ambdós esquemes de relacions de suport l’un en l’altre, reforçant-se mútuament. Tanmateix, el sedàs siríac oferia mecanismes glocalitzadors, amb una eficàcia prou considerable a l’hora de compatibilitzar el fet universal amb el fet particular, raó per la qual els símbols -com les divinitats-, i també la ideologia que carregaven aquests símbols, foren aviat exportats cap a Occident per tal d’explotar la seva efectivitat per integrar les sensibilitats dels diversos grups socials. En definitiva, les identitats a Síria sota l’Imperi romà foren volubles, permeables i metamòrfiques, en un esquema interrelacionat de significats compatibles entre si, fent que el fet identitari siríac esdevingués útil en el confusament articulat sistema sociocultural sota el règim imperial grecoromà.

Read More

La caiguda del Regne de Granada (1492) i el fracàs de la rebel·lió de l’Alpujarra (1568-71) forçà molts moriscos del sud de la península Ibèrica a exiliar-se al Nord d’Àfrica on foren contractats pel soldà de Fes, Ahmad al-Mansur. Aquest soldà cobejava els grans jaciments d’or de l’imperi Songhai, a l’altra banda del desert del Sàhara, així que envià un modern exèrcit, encapçalat per moriscos i renegats, a fer-se amb les seves riqueses. Les coses però, no serien tan senzilles.

Read More

Entre el març i el maig de l’any 1871 les barricades varen representar l’escenari principal dels carrers de París. Les i els patriotes francesos, furiosos per la derrota contra Prússia, van instaurar un govern provisional i insurreccional de caràcter socialista: La Comuna de París. En el naixent règim popular i autogestionat, innovador en el qual estava relacionat amb els drets socials, les dones aprofiten per guanyar terreny i prendre el poder. Les dones comencen a exigir, tant a la burgesia com als seus companys, drets realment universals, com a avantguarda del moviment feminista francès. A continuació indagarem sobre l’importantíssim protagonisme d’aquestes rebels, sovint oblidades per la història.

Read More

Retrat de Vlad Tepes de 1560, personatge històric amb el que Stoker s'inspira per crear la identitat de Dràcula. Font: wikipedia.com
Retrat de Vlad Tepes de 1560, personatge històric amb el que Stoker s’inspira per crear la identitat de Dràcula. Font: wikipedia.com

L’obra literària de Dràcula, publicada el 1897, es situa en el context tardovictorià com a novel·la epistolar en la que Stoker s’alimenta de tot un context històric indissociable a la seva obra donant com a resultat una narrativa i uns personatges insòlits i molt representatius en relació la qüestió del gènere durant l’època victoriana. La trama de Dràcula ens transporta a un entorn tenebrós on la presència de vampirs, i en aquest cas del Compte Dràcula, suposa l’inici d’una persecució entre el i el mal en la que un grup de personatges humans (Jonathan Harker, Lucy Westenra, Mina Murray, Van Helsing, Jhon Seward, Arthur Holmwood i Quincey Morris) posarà tots els seus medis per frenar els objectius del vampir i així acabar amb la seva proliferació. 

Des d’abans dels inicis del projecte de Dràcula el 1890 fins a la seva publicació el 1897 (any de creació de la National Society for Women’s Suffrage), les polítiques sexuals en època victoriana es teoritzaven sobre el mite de la dona com a subjecte no intel·lectual i susceptible a la debilitat física i mental, entre altres qüestions, com la relegació a l’àmbit domèstic i privat en un moment on les reivindicacions feministes començaven a ser emparades, no només des dels sectors del socialisme, sinó ara des d’alguns sectors liberals que ja s’havien posicionat a principis de segle. A finals del XIX a Anglaterra, amb un capitalisme completament consolidat, trobem un paradigma dicotòmic entre allò públic i allò privat, que suposa la materialització d’un hàndicap pel dret de l’exercici a la ciutadania del subjecte femení, restringint-lo a ser susceptible com a membre de la comunitat o com a subjectes de drets polítics de l’Estat, fet que es porta reiterant des dels inicis del XVII amb el sorgiment de la il·lustració i el pas dels règims absolutistes als estats liberals on la qüestió dels drets polítics es comença a posar sobre la taula. 

Les característiques de la concepció de la feminitat d’aquest moment, que per una banda eren les detonants d’aquestes respostes feministes en contra els estàndards hegemònics i burgesos, es construïen a partir de premisses com les que Collins presenta quan parla de concepcions (estratègicament) errònies sobre els cossos de les dones referents al plaer sexual, la masturbació, l’embaràs… Traçant així uns discursos que limitaven el comportament de les dones i que tenien com a conseqüència directa el control i la repressió de la sexualitat, acceptada només en el marc del matrimoni i de forma parcial. Aquesta visió androcèntrica de la sexualitat femenina com a quelcom que havia de ser controlable i reprimit se sustentava també a través de l’ideari de la feminitat vinculat a la naturalesa incontrolable de desig sexual de la dona, utilitzant la moral com a mitjà per limitar aquestes qüestions.

Entrant en contingut, segons Laura Antón Sánchez els tres personatges de les vampires que apareixen a l’inici de la novel·la quan Jhonathan Harker és retingut al castell de Dràcula, representen aquesta naturalesa sexual desenfrenada que ha de ser controlada per la moral victoriana; les femme fatal tan concebudes en l’ideal de feminitat subvertit que descrivien a les característiques de gènere de finals del XIX. En les paraules de Johnathan veiem un clar desig eròtic que posa en relleu aquesta hipocresia de la moral del moment, en la que la dona és la culpable de la seducció de l’home, sobre el qual no cau cap responsabilitat en aquesta interacció bidireccional. (La compara inclús amb un animal, posant en relleu la idea del subjecte femení lligat a la naturalesa i als instints primaris):

“Había algo en ellas que me inquietaba, haciéndome sentir deseo y al mismo tiempo un miedo mortal (…). La chica rubia se arrodilló, (…) actuaba con una deliberada voluptuosidad que resultaba a la vez existente y repulsiva (…) como un animal”.

Igual que Mina, Lucy té dues cares; veiem que la descripció del seu personatge quan no es troba sota els poders de Dràcula és coincident amb els ideals de feminitat burgesa del moment, i per contra, quan és sumida en aquest estat pseudomortal després de convertir-se en vampira, es transforma en l’antítesi de la feminitat, reproduint el mateix esquema que el de les vampires que hem vist al primer fragment, representada ara amb trets diabòlics al·ludint de forma subtil a comportaments sexuals impropis i convertint-la en una depredadora despietada, seguint també el discurs sobre la promiscuïtat i el desenfrè sexual suposadament causats per la bohèmia urbana de finals del XIX tal com veiem en el següent fragment:

“Pude oír el grito ahogado de Arthur al reconocer los rasgos de Lucy Westenra. Lucy Westenra, sí, pero tan cambiada…. Su dulzura se había convertido en adamantina y despiadada crueldad, y su pureza en voluptuosa lascivia. (…)”. 

Grabat francès de 1820 de l'obra "Histoire des vampires et des spectres malfaisants" . Font: wikipedia.com
Grabat francès de 1820 de l’obra “Histoire des vampires et des spectres malfaisants” . Font: wikipedia.com

També és pertinent citar el fragment en el que Lucy descriu a Dràcula durant el seu estat hipnòtic, mostrant aquesta contradicció referent al desig sexual que mostra quan utilitza l’adjectiu “dulce” frenat per la repressió de la moral amb l’adjectiu “amargo”. Veiem un exemple semblant amb Mina descriudescrivint a Dràcula quan el veu per primer cop, utilitzant els adjectius “sensual” i “cruel”: (“Tengo un vago recuerdo de algo largo y oscuro, con los ojos rojos, iguales a los que vimos en la puesta de sol, y algo muy dulce y muy amargo rodeándome a la vez”).

És interessant recuperar el mite del segle XIX referent a la qüestió de la dona que abandona els seus deures com a mare i esposa per endinsar-se al pla de l’alliberació sexual, fet que culmina de forma metafòrica en la pròpia Lucy convertida en vampir intentant alimentar-se d’un infant com a visió antitèsica de la maternitat idealitzada quan es descriu a Lucy amb la següent frase: “No pudimos verle el rostro, pues lo tenía inclinado sobre lo que descubrimos que era un niño rubio. Se produjo una pausa y luego oímos un gritito agudo, como el que daría un niño dormido”. De la mateixa manera que veiem culminar el discurs sobre les inferiors capacitats tant intel·lectuals com físiques de les dones quan el personatge de Van Helsing descriu el següent:

“En cuanto a usted Madam Mina, esta será la última noche que participe en este asunto hasta que todo haya sido arreglado. Es usted demasiado preciosa para nosotros como para correr semejante riesgo. (…) Nosotros somos hombres capaces de soportarlo; pero usted es nuestra estrella (…) y actuaremos con mucha más libertad si sabemos que no corre usted el mismo peligro que nosotros”.

En aquest cas s’exclou a Mina per la seva condició de dona al·legant així que facilitarà la feina a la resta de l’equip si es manté al marge de la qüestió, reproduint la clàssica narrativa de ‘princesa en conflictes’ salvada pel sexe masculí, i relegant-la en tasques de l’esfera privada. El fet paradoxal aquí és que la pròpia marginalització de Mina sobre les qüestions de la investigació serà la causa directa de la seva condemna cap als braços de Dràcula, fet que personalment crec no casual. Hi ha una voluntat de Stoker per mostrar les conseqüències d’una societat que exclou i invisibilitza les dones, quan a més demostren tenir capacitat racional i resolutiva de la mateixa manera que ho fan els homes, de manera que han de buscar alternatives que inclouen personatges que ‘no convenen’ segons la concepció monogàmica del matrimoni entre les altres qüestions ja esmentades. Un altre fet rellevant referent a aquest fragment és que Mina representa les virtuts de la dona femenina ideal, submisa i monògama però que a més demostra tenir intel·ligència racional integrant-se així al món modern sent relegada a un segon pla a desenvolupar tasques com les de secretària del seu marit.

Sobre la qüestió de la monogàmia i la llibertat sexual, la cita ¿Por qué son tan nobles los hombres cuando las mujeres somos tan poco dignas de ellos? (…) ¿Por qué no puede una chica casarse con tres hombres, o con tantos como la quieran (…)? Pero eso es herejía y no debo decirlo.” és rellevant perquè està anticipant la figura de la Lucy vampira, de manera que ens mostra com en escènica és un personatge que actua en funció dels seus instints primaris enamorant-se de tres homes a la vegada i demostra que aquesta subtil poligàmia arrossega als homes al plaer carnal. A més a més, la seva execució, tal com descriu Ainhoa Fernández, per part d’un membre destacat de la societat (el seu promès Lord Holmwood) suposa la restauració d’un equilibri social alterat pels seus suposats comportaments impúdics, que al cap i a la fi no suposen més que el temor de l’home a finals del XIX al naixement d’aquesta alliberació sexual femenina, que en el cas de l’obra es veu invocada per la figura de Dràcula, com ja s’ha mencionat.

Pintura de Philip Brune-Jhones, "The Vampire" del 1897. Font: Culturacolectiva.com
Pintura de Philip Brune-Jhones, “The Vampire” del 1897. Font: Culturacolectiva.com

Hi ha una altra cita que posa en rellevància la qüestió de la religió i l’alliberament sexual quan veiem una Lucy culminada en la imatge de vampira just en el moment posterior en què ha mossegat a l’infant i ara intenta seduir el seu promès. Stoker, a més a més, està descrivint el caràcter anticristià d’aquests éssers que s’alimenten de nadons i es veuen amenaçats pel poder de l’Església presentant així la seva naturalesa infernal. La continuació d’aquest fragment és el moment d’execució de Lucy, fet també carregat amb un gran component de violència que posa en relleu el càstig i les conseqüències de ser –metafòricament a través de la imatge de vampira- sexualment alliberada:   

En cuanto a Arthur, pareció como hechizado (…) Lucy se precipitó hacia él, pero Van Helsing se interposo entre ellos (…), alzando su pequeño crucifijo de oro. Ella retrocedió ante él (…) con el rostro desencajado y repleto de furia” , o bé quan Mina Harker es descriu a si mateixa de la següent manera:“¡Impura, impura! ¡Incluso el Todopoderoso rechaza mi carne corrupta! Llevaré esta marca de la vergüenza sobre mi frente hasta el Día del Juicio” 

Veiem com la moral de finals del XIX és sustentada pels aspectes religiosos del cristianisme que sempre han constituït el discurs de la dona pecadora i com a tal, impura. Aquesta dona pecadora des del punt de vista religiós fa referència al caràcter d’autonomia femenina, no només en la qüestió de llibertat sexual, si no en tot aquest concepte de la dona que es rebel·la contra els estàndards de feminitat del moment i contra una societat que ja està articulada per donar resposta a totes aquestes opressions esmenades, fet vist de forma completament negativa per les institucions tradicionals com és el cas de l’Església.

Stoker viu aquest context tardovictorià on l’imperialisme, les teories de la degeneració de la moral, de la puresa, la medicina, el positivisme i per contra, les teories espiritualistes i ocultistes són molt latents. L’autor assumeix els discursos del seu moment com qualsevol altre, creant així una obra indissociable del seu entorn social, un producte del seu temps. En un moment on la ciència moderna estarà sustentada pel coneixement empíric, racional i objectiu, el discurs ideològic de Stoker és integrat en aquest corrent darwinista i determinista, que com menciona Spencer veiem materialitzada a través de la dicotomia home-dona, natural-antinatural, civilitzat-salvatge, humà-no humà. De forma que el pensament dels corrents psueudocientífics del moment va tenir tanta rellevància a Dràcula que narrativament, a partir d’aquestes distincions, es configura la dicotomia definitiva entre el jo i l’altre (la imatge del vampir vinculada a la naturalesa, allò salvatge, a l’altre; davant la imatge de l’home racional civilitat; el jo. Aquesta és la interpretació que ens remet al determinisme biològic i les teories darwinistes del moment). Segons Nina Auerbach, Stoker probablement també hauria conegut l’obra de Freud (en concret els estudis sobre Histèria Femenina) i ho veiem quan el personatge del Dr. Sweard comença a enregistrar els comportaments del personatge de Renfield titllant-los de “zoofàgia” (patologia que consisteix en l’ingesta d’animals com a forma d’alimentació) i vampirisme, mencionant també a la figura de Jean-Martin Charcot, neuròleg francès especialitzat en anatomia patològica i professor directe de Freud, que teoritzava sobre aquests comportaments i patologies.

Pel que fa a les teories econòmiques, Stoker també beu de les teories liberals sobre la consolidació del capitalisme. El personatge de Dràcula pertany a una aristocràcia que en aquest estadi ja no es configura com a classe dominant. La burgesia del moment és nacionalista a causa dels revivals històrics de reclamació del patrimoni medieval i per consegüent defensen la seva societat davant amenaces irracionals que amenacen amb la dominació de les forces del mal sobre el planeta. Aquest és el discurs que ens transmet un Stoker influenciat per aquest ideari a través de la figura de Dràcula. A més a més, Stoker es troba lluny de les influències teòriques de filòsofs com Marx, ja que la qüestió de la propietat privada i l’accés als recursos econòmics suposen un paper clau per la derrota de Dràcula, i per tant, Stoker es veuria més influenciat per teories lliberals del moment com les de Ruskin (teoritzador sobre diferència sexual atribuint a l’home les qualitats de vencedor, creador, descobridor; i a la dona instintiva, prudent, sensible. Trets característics dels personatges dicotòmics de Dràcula).

La majoria d’autors citats i altres autors que han analitzat la novel·la al llarg d’aquests últims anys coincideixen en la premissa que Dràcula sorgeix com una obra artística en tant que literària que posa en valor un discurs hegemònic de la superestructura cultural, en termes marxistes, en la que s’intenta, de forma sistemàtica, des de la primera pàgina fins a l’última, atacar a través de la moral victoriana el sorgiment d’aquests intents d’emancipació femenina tant a nivell sexual com a nivell intel·lectual i econòmic a través d’unes imatges de violència misògina cap al personatge del vampir.

Gravat de 1872 protagonitzat per la sufragista Victoria Woodhull (1838-1927) representada com a "Mrs. Satan" i amb un cartell amb la inscripció "free love", de Thomas Nest. Font: americanhistoryusa.com
Gravat de 1872 protagonitzat per la sufragista Victoria Woodhull (1838-1927) representada com a “Mrs. Satan” i amb un cartell amb la inscripció “free love”, de Thomas Nest. Font: americanhistoryusa.com

La vampira en aquest cas, com hem vist, no és més que la materialització del temor d’una societat aparentment amenaçada pel sorgiment del sufragisme i les demandes de drets polítics i socials sobre el subjecte femení, i, en concret, sobre la qüestió de la llibertat sexual, d’important rellevància pel fet que qüestiona, no només els models de feminitat idealitzada, sinó tot un ordre social sustentat en major part per la institució endogàmica del matrimoni i la família nuclear. Així doncs, el final de Dràcula suposa el triomf del capitalisme, el nacionalisme i el masclisme quan Mina Harker és alliberada paradoxalment del domini de Dràcula, condemnada així a complir amb el seu rol de feminitat ideal convertint-se en mare i esposa lliure del pecat en el qual s’havia vist sumida.

Com a reflexió final, és pertinent citar el cas real d’Enriqueta Martí, la vampira del Raval com a prova material que tot el discurs que trobem en Dràcula és palpable, i malgrat pertànyer a la categoria de ficció, l’opressió i la repressió davant el subjecte femení de finals del XIX i principis del XX que no encaixa en els injustos motlles per practicar avortaments clandestins, per ser classe obrera, per tenir coneixements mèdics i científics, per crear teixits d’ajuda mútua amb altres dones, per ser propietària de la seva pròpia sexualitat i el seu propi destí, és absolutament real. Tan real que fins el dia d’avui Enriqueta Martí segueix sent concebuda com la vampira assassina de nens que Stoker ja crea en l’imaginari col·lectiu del 1897, del qual encara queden reminiscències inconscients 120 anys més tard. Aquesta criminalització de la dona sexualment alliberada i emancipada tan latent a finals del XIX, no és més que el llegat de la caça de bruixes de l’època medieval i l’antecedent de la sistemàtica desacreditació del que vindrà a ser el posterior moviment feminista contemporani que sorgirà a partir del segle XX.

Read More