Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

«”Que no hi ha res més dolç que la pàtria d’un mateix és frase repetida fins a la sacietat. És que no hi ha res més plaent, però sí més venerable i diví? De tot allò que els homes tenen per venerable i diví la pàtria n’és la causa i la mestra, per ser ella la seva engendradora, la seva nutrícia i la seva educadora. Certament, d’una ciutat molts n’admiren la mida, l’esplendor i la grandesa dels seus equipaments, però tots estimen la seva pàtria».

Llucià de Samòsata (125-181), Encomi a la pàtria, 1.

Llucià fou un important orador i escriptor del segle II en llengua grega, ciutadà romà de Síria, de la ciutat siríaca de Samòsata, la seva pàtria.

Aquest text, així com la mateixa natura de la identitat de Llucià, un escriptor brillant i profundament irònic en cada paraula, ens dóna notícia de la complexitat de l’adscripció identitària sota l’Imperi romà. La noció de pàtria es manifestaria com quelcom íntim i propi, però alternativament universal. Per Llucià, la pàtria seria quelcom local, d’uns pocs, però alhora tothom en tindria la seva pròpia, i la sentiria i consideraria de la mateixa manera que la resta, identificant-la amb les mateixes idees. Aquest és el concepte de glocalització, el fet de pensar en global però actuar en local, la combinació complexa entre la cosa segregadora per la seva qualitat de local i el fet universalment integrador pel seu valor global.

Com digué el filòsof canadenc Marshall McLuhan (1911-1980), la globalització actual faria del món un veïnatge universal –a global village-. Tanmateix, sota l’Imperi romà es produí una de les primeres grans experiències de globalització, i hom se sentia part d’un món grecoromà global, sense deixar de ser natiu de la seva petita pàtria, el país dels seus pares, la ciutat sota domini imperial a la qual havia nascut i crescut, amb les seves peculiaritats locals.

Relleu funerari en pedra calcària datat entre l’any 200 i el 273 que representa el banquet funerari d’un matrimoni enriquit. Aquesta peça, de la ciutat siríaca de Palmira, mostra un home amb barba reclinat amb la seva muller asseguda al costat. Tot i el caràcter hel·lenístic de la talla, observem que la inscripció central resta escrita en arameu amb els noms dels dos protagonistes (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

Vegem les paraules del filòsof i retòric Eli Arístides (117-189), dient que l’Imperi romà esdevingué «un únic territori ininterromput i un únic poble, tothom obeeix en silenci. […] Això representa aquesta ciutat [=Roma] per tota l’ecumene [=el món habitat], com designada ciutat comú per tot el territori […], heu convertit el fet de ser romà en el nom, no d’una ciutat, sinó d’un llinatge comú. […] Recorreu tot el territori que teniu sota domini i cerqueu homes disposats a prestar el servei; una vegada els heu trobat, els separeu de la seva pàtria i, simultàniament, els oferiu la vostra pròpia ciutat [=Roma]; d’aquesta manera, en endavant, fins i tot s’avergonyeixen de dir d’on provenen per origen. En fer-los els vostres propis ciutadans també els feu soldats, així, no combaten els originaris de la ciutat sinó els que, pel mateix fet de combatre, han esdevingut en ciutadans: juntament amb la participació a l’exèrcit, deixen de tenir la seva pàtria anterior i passen a ser, el mateix dia, en ciutadans i defensors de la vostra» (Or., 206-218).

Aquestes paraules ens indiquen, en primer lloc, la contradicció dels ciutadans romans quan provaven d’entendre i de manifestar qui eren i a on pertanyien. Un ciutadà romà se sentia romà o se sentia de la seva pàtria natal? En segon lloc, observem que Eli, que era ciutadà romà, parlava dels romans en segona persona, com si ell no en fos pas de romà. I és que de ciutadans romans que realment fossin originaris de Roma n’hi havia molt pocs, i de fet, probablement ja no en quedava cap que fos estrictament i únicament romà al segle II. Se’ns fa més evident la ironia de Llucià gràcies a les paraules d’Eli, perquè satíricament quan Llucià deia que els homes i dones estimaven la seva pàtria, els estaria criticant, per haver canviat la seva pròpia de naixement i dels seus pares per la romana per tal de progressar socialment. Per últim, podem observar que aquesta opinió, presentada a través de sarcasmes, no seria pas ni estranya -doncs Eli i Llucià foren molt populars i per tant el públic s’identificava amb el que expressaven aquests autors-, ni tampoc prohibida, ja que Eli pronuncià aquests discursos davant l’emperador. Tot i amb ironia, les crítiques semblen clares i punyents, com per exemple quan Eli digué que tothom obeeix en silenci, però això no obstant, no fou castigat ni censurat per insinuar el caràcter tirànic del règim. Tot plegat ens indica que aquest conflicte identitari era present en la mentalitat de la població sota l’Imperi, i a més es tractava d’un debat tolerat per les institucions i la corona. De fet, aquesta contradicció identitària també la patien els mateixos emperadors.

Què significava ser romà? Què significava ser grec? Què significava ser siríac? I sobretot, què significava ser romà, grec i siríac alhora?

Les identitats siríaques sota el domini romà

L’antiga Síria es trobava geogràficament en un espai decisiu, entre el corredor del Llevant mediterrani i l’estepa cap a Mesopotàmia, comunicant Àfrica, Aràbia, Anatòlia i l’altiplà iranià, entre els àmbits part, persa i grecoromà. Aquesta situació generaria la constitució de regnes-tap fent de frontera entre els imperis, i alhora propiciava els intents violents per part d’aquests imperis per controlar les ciutats que en regien el territori. La situació afavoria que, atesa la seva localització perifèrica, aquestes ciutats-regne siríaques gaudissin de períodes d’independència i semidependència, sent molt susceptibles a les transformacions culturals.

L’obra del pintor Herbert Gustave Schmalz titulada «Queen Zenobia’s Last Look Upon Palmyra» de 1888. La matrona sírio-romana Zenòbia destacà entre els múltiples governants de l’Imperi durant la crisi del segle III, amb el centre del seu domini a Palmira, gaudint de gran popularitat entre la soldadesca i la població. Després de ser derrotada per Aurelià, aquest la passejaria encadenada al seu carro per Roma. La gran reputació de Zenòbia faria que Aurelià es veiés obligat a indultar-la en lloc d’executar-la (Foto: Wikimedia commons, 2006).

Les principals ciutats rectores del territori siríac durant l’època hel·lenística i imperial foren Edessa i Palmira, amb nombroses ciutats també de rellevància, com Èmesa, i també la ciutat d’Hatra -capital del regne àrab d’Àraba- on s’emprava la llengua siríaca però s’ubicava a Mesopotàmia. Seleuc I, un dels successors del conquistador Alexandre el Gran, fundà Edessa el 304 aC, atorgant-li el nom de la seva ciutat natal a Macedònia. Tot i això, els natius anomenaven a la ciutat Ûr-hay, en arameu. Després de la caiguda dels selèucides, Edessa passaria a ser un regne independent sobre l’any 132 aC, sent motiu de disputa entre parts, armenis i romans. El general romà Gneu Pompeu Magne (106 aC-48 aC) sotmeté l’any 66 aC al rei armeni Tigranes II, i quan el monarca morí sobre l’any 54 aC el seu regne s’integrà al poder constituït romà, esdevenint Síria una de les províncies més riques i de major valor estratègic per la República romana. El 214 dC Edessa passà a ser oficialment una colònia imperial i més tard la ciutat de Palmira heretaria l’hegemonia del món siríac sota dominació romana. Igual que Petra, Palmira fou un important centre caravaner, no per un atractiu fiscal, doncs no es tractava d’una colònia privilegiada amb excepció d’impostos, sinó per la seva situació geogràfica i per la capacitat resolutiva dels seus habitants. Durant la crisi del segle III, en què l’Imperi es dividí en tres, l’emperadriu Zenòbia, una dels tres governants que es disputaven la corona imperial, establí Palmira com la capital del seu Imperi romà, fins a ser derrotada pel seu rival Aurelià l’any 272.

Les ruïnes de la ciutat de Palmira, a l’actual província siriana d’Homs. Durant l’Antiguitat fou una important urbs, una estació comercial molt rellevant de la Ruta de la seda i un punt de cristianització considerable. Tot i que entraria en decadència després de la caiguda de Zenòbia l’any 272, encara seria un enclavament important sota domini bizantí i després sota domini musulmà (Foto: José Javier Martín Espartosa, 2011).

Així doncs, observem la interacció entre cultures diverses i un desenvolupament econòmic molt considerable, propiciant i afavorint el floriment d’una cultura pròpia que es deixava influir, però sempre entenent el món des del prisma siríac. Aquestes ciutats de caràcter hel·lenístic, amb arquitectura, art i religió en el marc de la cultura grega, van continuar mantenint un entramat institucional hel·lenístic encara sota dominació romana, com era habitual a la Pars Orientalis -la meitat grega de l’Imperi-, amb les instal·lacions pròpies de tota ciutat hel·lenística que es dignés, com el γυμνάσιον -el gimnàs. Els càrrecs institucionals de les polis siríaques com Edessa, Palmira o Hatra eren ostentats per ciutadans romans, que sovint tenien un origen ètnic tribal, que podien ser jueus i cristians –a vegades alhora-, a vegades d’origen mesopotàmic, en molts casos també d’origen àrab, educats com grecs però sense deixar d’emprar l’arameu siríac, i participant del poder constituït romà, sense que res d’això suposés una incompatibilitat.

La cultura siríaca, doncs, es tractava d’un gresol ètnic i cultural, que sintetitzava i donava coherència a la combinació de tradicions diverses. A Síria, cristians, jueus i pagans participaven junts de les cerimònies religioses -per gran desgràcia d’alguns bisbes-, i els seus santuaris invocaven a déus àrabs, fenicis i grecs. L’emperador romà Alexandre Sever (208-235) i la seva mare, l’emperadriu Júlia Mamea (183-235), amb la que regnà, originaris de la ciutat siríaca d’Èmesa, adoraven simultàniament a Crist, Abraham i Orfeu, entre altres divinitats i profetes. La dinastia dels Severs i les Júlies demostra que els siríacs foren prou romans per assolir l’orgull de veure una nissaga siríaca asseguda al tron imperial, però alhora aquesta dinastia introduí divinitats i trets culturals siríacs a la cort romana, com informa el cas de l’emperadriu Júlia Soèmies (180-222) i el seu fill Elagàbal (203-222), també conegut com a Heliogàbal. Elagàbal, a més d’emperador fou gran sacerdot del déu ‘l’gbl, la divinitat solar d’Èmesa, de la qual n’havia pres el nom, i un cop ja era emperador va continuar practicant les cerimònies i rituals propis de la dignitat sacerdotal siríaca, amb les vestimentes i comportaments siríacs -escandalitzant la conservadora noblesa senatorial romana. Així mateix, les Júlies, tot i les seves devocions personals pels déus orientals, es posaren aviat sota el patronatge de la deessa Juno, la reina dels déus romans -amb la que com a regents dels seus fills s’identificaven. Orfeu, Abraham, Crist, Juno, Elagàbal: cultura grega, hebrea, cristiana, romana i siríaca.

Denari emès per Júlia Mamea, emperadriu entre el 222 i el 235. A l’anvers de la moneda de plata s’hi mostra el bust de Júlia amb el text «Iulia Mamaea Aug(usta)», i al revers la deessa Juno, on hi resa «Iuno Conseruatrix», és a dir, Juno la Conservadora -de l’Imperi-, en la seva faceta com a protectora del règim romà. La deessa porta un ceptre i una pàtera ritual, acompanyada d’un paó. Mamea, exercint la regència, se significaria com a governant identificant-se amb Juno (Referència: RIC IV 343).

En aquest sentit, se’ns fa difícil diferenciar l’origen dels individus o la seva adscripció religiosa i ètnica a les ciutats siríaques, i de fet, probablement aquestes classificacions tenen més a veure amb la nostra mentalitat actual que amb la realitat de la Síria antiga. Com digué Maurice Sartre sobre l’anàlisi de la religió siríaca sota l’Imperi romà, «La classification des dieux en fonction de leur origine ethnique ou géographique, légitime du point de vue de l’historien soucieux de répéter l’origine de chacun, n’était sans doute pas ressentie comme nécessaire par les fidèles». És a dir, l’adjudicació sistemàtica de cada divinitat a un àmbit ètnic i cultural s’hauria de relacionar amb les necessitats de l’historiador per entendre el passat i no tant amb una percepció real per part dels devots sírio-romans. Vegem com, per exemple, divinitats femenines de tradicions diverses, com Isis, Nèmesi, Àrtemis, Astarte, Afrodita, Demèter, Cíbele i al-Uzza, s’identificarien en el que s’anomenà com Dea Syria, la deessa Síria, que seria la Baalit -és a dir, la mestressa i patrona de les ciutats siríaques. Així mateix, un procés semblant es produïa amb les divinitats masculines, identificant-se Hadad, Bel, Elagàbal i Iarhibol, entre d’altres, en un Júpiter que, alternativament, es comportaria com a Baal -és a dir, senyor i patró local. En aquest sentit, tornant a la noció de glocalització, aquestes advocacions serien reconegudes pels fidels autòctons i migrats com universals, amb símbols que carregarien amb significacions globals, però sense abandonar el seu rol localista, on qualsevol devot reconeixia també els déus dels seus pares. Aquestes divinitats eren sentides com pròpies i íntimes, proporcionant una relació exclusiva que segregava la comunitat del món, diferenciant el fet cultural siríac, però sense deixar d’inserir aquesta comunitat en la resta de la grecoromanitat.

Els gentils grecoromans entenien l’Imperi com un mosaic de ciutats, i es movien de l’una a l’altra com si es tractessin d’illes, amb les seves peculiaritats distintives però sense deixar de ser homogènies, totes grecoromanes, on un visitant s’hi reconeixia, atès que totes les ciutats compartien els ideals, mentalitats, comportaments i institucions hel·lenístics -a més de trobar-se sota el poder constituït romà. Això no obstant, més enllà de les muralles d’aquestes ciutats, al rerepaís, la vida era molt diferent del món urbà, i com explica Peter Brown, els vilatans eren tan estranys pels ciutadans educats com ho serien els perses, doncs la cultura grecollatina era molt feble al camp. Els camperols gals parlaven celta, els africans púnic, libi i berber, els anatòlics frigi i capadoci, i els siríacs parlaven siríac, el dialecte estàndard de l’arameu.

Hem de valorar una diferència important, i és que mentre a l’Occident llatí -Àfrica, Hispània, Gàl·lia, Britànnia…- existia una tensió permanent entre el camp i la ciutat provocada per la pressió fiscal, produint-se rebel·lions i violències a causa dels abusos de les urbs sobre els camperols, en canvi a Síria, i en general a la Mediterrània oriental, els camperols es veien menys ofegats gràcies al rendiment de les seves terres. A zones de la Síria actual que avui dia, i des de l’Edat mitjana, són indrets marginals, hi trobem les restes d’edificacions de la pagesia siríaca que vivia sota l’Imperi romà que foren finques acabalades, amb parets de pedra i no pas de tàpia i fang. Els camperols siríacs, doncs, pagaven els impostos a les ciutats, i encara els restava cereal per vendre i generar rendes. Així doncs, a Síria la prosperitat comercial anava acompanyada pel desenvolupament econòmic de l’agricultura i els camperols, fent de les ciutats quelcom menys hermètic que a l’Occident, permetent una relació fluida i permeable entre el camp i la ciutat.

Bust funerari en roca calcària d’una matrona siríaca amb un tocat, una capa i coberta de joies, acompanyada d’una inscripció en arameu, que resa «Herta, filla d’Ogliu, fill de Salmôi, muller de Rabel, fill de Yarhai Yat». El relleu estava cobert amb pigment d’or. Porta dos medallons amb dues efígies que semblen coronades, que probablement representarien dos personatges il·lustres dels quals la senyora se’n deia descendent. S’ha datat entre el 200 i el 273 (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

La interacció entre la cosa civil i la cosa tribal

Per tal d’entendre com en la cultura siríaca interactuaven el camp i la ciutat, convé atendre a les nocions de ciutadania i tribu. A causa dels canvis succeïts arran de les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX, en què es generà el règim sota el qual vivim -la democràcia liberal burgesa-, identifiquem la ciutadania com quelcom contrari i contraposat als sistemes propis de l’Antic règim. L’Antic règim es basava en l’existència d’estaments, comunitats i tribus, on els individus restaven adscrits a una comunitat i gaudien dels privilegis que aquesta comunitat havia adquirit. La ciutadania, al contrari, igualaria a tots els individus i, almenys idealment, els faria iguals davant la llei, amb els mateixos drets i deures, adscrits únicament a l’Estat, i no a cap comunitat. Així, aquesta conceptualització del fet ciutadà i del fet tribal provocaria que, d’alguna manera, quan provem d’aproximar-nos a la Història traslladem les nostres idees presents sobre el passat. Tanmateix, les inscripcions sembla que no fan contradictòria la noció de ciutadania grecoromana amb la noció de comunitat tribal a l’antiga Síria. Vegem-ne alguns exemples del temple del déu Bel de la ciutat de Palmira:

«Els comerciants palmiresos i [els comerciants] grecs de Selèucia elevaren aquesta estàtua a Yedi’bel, fill d’Azizos, palmirès, de la tribu dels manthabolians, perquè tingué molta cura per la construcció del temple de Bel».
«El mes d’Ab de l’any 330 [del calendari hebreu de Palmira]; aquesta estàtua és de Yedi’bel, fill d’Azizo, fill de Yedi’bel, dels Bene Matthabol, que els palmiresos i els grecs de Selèucia li erigiren perquè era el seu cap i va ajudar amb un gran donatiu a la construcció del temple de Bel».

(J. Cantineau, inv. IX 6a).

Aquestes dues inscripcions són en realitat una única inscripció bilingüe: la primera part es troba escrita en grec i la segona fou escrita en arameu siríac, en el dialecte de Palmira. En primer lloc, observem el fenomen de l’evergetisme. L’evergetisme fou un importantíssim sistema de redistribució de la riquesa dins l’Imperi romà, en el qual un candidat a ocupar un càrrec institucional, o quan ja l’estava ocupant, feia grans donatius per construir infraestructures, celebrar competicions esportives o repartir queviures entre la població, entre altres possibilitats. L’evergetisme, doncs, projectava a la societat el poder del magistrat i la seva família, i fixava en la memòria de la població el seu nom, fent més probable que se’l votés en els pròxims comicis, alhora que, d’alguna manera, retornava part dels ingressos públics que s’entenia que un càrrec podia malversar. Així doncs, Yedi’bel fou un evergeta, i tal com explicita el text grec, fou palmirès, és a dir, fou un ciutadà romà de la ciutat de Palmira. Així doncs, Yedi’bel fou un prohom, implicat en l’entramat institucional del règim imperial romà, que actuaria com a representant dels comerciants palmiresos i dels comerciants grecs originaris de la ciutat de Selèucia, però establerts a Palmira, per defensar els seus interessos davant del govern municipal, i probablement també del provincial. Formaria, per tant, part de la classe decurional, com un cavaller gentil, però alhora, tal com indica la inscripció, pertanyia a la tribu –Bene– dels manthabolians, i seria especialment considerat entre ells. D’aquesta manera, el fet tribal extramurs no es feia incompatible amb el fet civil grecoromà del nucli urbà, ans al contrari, sembla que el prestigi tribal es reforçaria a través dels mecanismes d’institucionalització i legitimació del poder civil romà, enfortint els lligams de lleialtat i les relacions de subordinació.

Bust funerari de pedra calcària de Palmira, mostrant un home amb toga i un utensili d’escriptura a la mà dreta. La inscripció en arameu palmirès diu «Hairan, fill de Marion, fill d’Elahbel». S’ha datat entre l’any 150 i el 200. Podem observar en múltiples relleus funeraris que existien prototips molt estandarditzats, representant-se a les dones amb un objecte per filar i als homes amb un estri per escriure (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

«La ciutat dels palmiresos erigí la imatge de Moqimo, fill d’Ogelo, també anomenat Hokkaisho, perquè fou agradable per ella [=per la ciutat de Palmira] i pels déus oferint al santuari, de la seva pròpia butxaca, un gerro de libacions i un encenser d’or de 150 denaris, quatre pàteres d’or de 120 denaris i uns llençols i un coixí pel llit comprats al preu de … denaris. Per honorar-lo i mostrar-li bondat. L’any 362, el mes de Dystros».

(J. Cantineau, inv. IX 8).

Aquesta inscripció que acompanyaria l’estàtua de Moqimo fou erigida per la mateixa ciutat de Palmira, atès que l’homenatjat hauria fet importants donatius al temple, cosa que fou agradable pel municipi. Així doncs, veiem com els cavallers prominents de les famílies il·lustres de la ciutat grecoromana siríaca serien, alhora, membres prestigiosos de les tribus del rerepaís.

«Al mes de Tischri, l’any 357, aquesta estàtua és la de Lishamsh, fill de Taibbol, fill de Shokhabel, dels Bene Komara, qui va dedicar el temple als déus Bel, Iarhibol i ‘Aglibol, amb els seus santuaris, el sisè dia de Nisan [de] l’any 345. Els seus fills l’han erigit per homenatjar-lo»

(J. Cantineau, inv. IX 1).

En aquest cas observem com un membre de la tribu Komara, Lishamsh, fou honorat a través d’un monument al temple de Bel per part dels seus fills, i recorden que, tretze anys enrere, Lishamsh hauria consagrat el temple a tres divinitats, així com els seus santuaris. Aquest sistema d’autorepresentació fou molt recurrent al món grecoromà, on un individu o grup d’individus elevaven una estàtua memorial a un membre difunt de la seva família, amb l’objectiu de fixar en la mentalitat de la ciutadania el seu paper beneficiós per la comunitat, per tal d’obtenir avantatges del record del seu parent. És a dir, quan els fills de Lishamsh n’erigiren l’estàtua, cercarien ser reconeguts com els descendents del protagonista de la inauguració del temple, que era molt important per la societat de Palmira, i per tant, evocant la memòria del seu pare estarien adquirint per a si mateixos el prestigi necessari per ser considerats entre els palmiresos. En resum, els fills de Lishamsh, de la tribu dels Komara, estarien progressant en la vida pública i política de Palmira utilitzant els mecanismes propis del sistema civil grecoromà.

Relleu funerari en roca calcària amb un doble bust que representa un matrimoni. Ella amb tocat, un estri per filar, arracades i un pentinat amb dos rinxols llargs, i ell amb toga i un utensili per escriure. La inscripció, en grec, diu «Viria Phoebe i Gaius Vurus». S’ha datat entre el 50 i el 150 (Foto: Col·lecció on-line del British Museum).

Com hem observat, la societat siríaca fou favorable a la recepció dels canvis culturals aliens, però amb la potència suficient per fer passar aquestes influències externes pel seu propi filtre. Així mateix, aproximant-nos a les fonts epigràfiques podem interpretar com el desenvolupament dels poders constituïts siríacs, plenament hel·lenístics, no només integraven els natius al sistema civil grecoromà, sinó que encara més, el sistema tribal, propi de la vida beduïna, articulava les seves estructures socials amb les del sistema urbà, trobant ambdós esquemes de relacions de suport l’un en l’altre, reforçant-se mútuament. Tanmateix, el sedàs siríac oferia mecanismes glocalitzadors, amb una eficàcia prou considerable a l’hora de compatibilitzar el fet universal amb el fet particular, raó per la qual els símbols -com les divinitats-, i també la ideologia que carregaven aquests símbols, foren aviat exportats cap a Occident per tal d’explotar la seva efectivitat per integrar les sensibilitats dels diversos grups socials. En definitiva, les identitats a Síria sota l’Imperi romà foren volubles, permeables i metamòrfiques, en un esquema interrelacionat de significats compatibles entre si, fent que el fet identitari siríac esdevingués útil en el confusament articulat sistema sociocultural sota el règim imperial grecoromà.

Read More

La caiguda del Regne de Granada (1492) i el fracàs de la rebel·lió de l’Alpujarra (1568-71) forçà molts moriscos del sud de la península Ibèrica a exiliar-se al Nord d’Àfrica on foren contractats pel soldà de Fes, Ahmad al-Mansur. Aquest soldà cobejava els grans jaciments d’or de l’imperi Songhai, a l’altra banda del desert del Sàhara, així que envià un modern exèrcit, encapçalat per moriscos i renegats, a fer-se amb les seves riqueses. Les coses però, no serien tan senzilles.

Read More

Entre el març i el maig de l’any 1871 les barricades varen representar l’escenari principal dels carrers de París. Les i els patriotes francesos, furiosos per la derrota contra Prússia, van instaurar un govern provisional i insurreccional de caràcter socialista: La Comuna de París. En el naixent règim popular i autogestionat, innovador en el qual estava relacionat amb els drets socials, les dones aprofiten per guanyar terreny i prendre el poder. Les dones comencen a exigir, tant a la burgesia com als seus companys, drets realment universals, com a avantguarda del moviment feminista francès. A continuació indagarem sobre l’importantíssim protagonisme d’aquestes rebels, sovint oblidades per la història.

Read More

Retrat de Vlad Tepes de 1560, personatge històric amb el que Stoker s'inspira per crear la identitat de Dràcula. Font: wikipedia.com
Retrat de Vlad Tepes de 1560, personatge històric amb el que Stoker s’inspira per crear la identitat de Dràcula. Font: wikipedia.com

L’obra literària de Dràcula, publicada el 1897, es situa en el context tardovictorià com a novel·la epistolar en la que Stoker s’alimenta de tot un context històric indissociable a la seva obra donant com a resultat una narrativa i uns personatges insòlits i molt representatius en relació la qüestió del gènere durant l’època victoriana. La trama de Dràcula ens transporta a un entorn tenebrós on la presència de vampirs, i en aquest cas del Compte Dràcula, suposa l’inici d’una persecució entre el i el mal en la que un grup de personatges humans (Jonathan Harker, Lucy Westenra, Mina Murray, Van Helsing, Jhon Seward, Arthur Holmwood i Quincey Morris) posarà tots els seus medis per frenar els objectius del vampir i així acabar amb la seva proliferació. 

Des d’abans dels inicis del projecte de Dràcula el 1890 fins a la seva publicació el 1897 (any de creació de la National Society for Women’s Suffrage), les polítiques sexuals en època victoriana es teoritzaven sobre el mite de la dona com a subjecte no intel·lectual i susceptible a la debilitat física i mental, entre altres qüestions, com la relegació a l’àmbit domèstic i privat en un moment on les reivindicacions feministes començaven a ser emparades, no només des dels sectors del socialisme, sinó ara des d’alguns sectors liberals que ja s’havien posicionat a principis de segle. A finals del XIX a Anglaterra, amb un capitalisme completament consolidat, trobem un paradigma dicotòmic entre allò públic i allò privat, que suposa la materialització d’un hàndicap pel dret de l’exercici a la ciutadania del subjecte femení, restringint-lo a ser susceptible com a membre de la comunitat o com a subjectes de drets polítics de l’Estat, fet que es porta reiterant des dels inicis del XVII amb el sorgiment de la il·lustració i el pas dels règims absolutistes als estats liberals on la qüestió dels drets polítics es comença a posar sobre la taula. 

Les característiques de la concepció de la feminitat d’aquest moment, que per una banda eren les detonants d’aquestes respostes feministes en contra els estàndards hegemònics i burgesos, es construïen a partir de premisses com les que Collins presenta quan parla de concepcions (estratègicament) errònies sobre els cossos de les dones referents al plaer sexual, la masturbació, l’embaràs… Traçant així uns discursos que limitaven el comportament de les dones i que tenien com a conseqüència directa el control i la repressió de la sexualitat, acceptada només en el marc del matrimoni i de forma parcial. Aquesta visió androcèntrica de la sexualitat femenina com a quelcom que havia de ser controlable i reprimit se sustentava també a través de l’ideari de la feminitat vinculat a la naturalesa incontrolable de desig sexual de la dona, utilitzant la moral com a mitjà per limitar aquestes qüestions.

Entrant en contingut, segons Laura Antón Sánchez els tres personatges de les vampires que apareixen a l’inici de la novel·la quan Jhonathan Harker és retingut al castell de Dràcula, representen aquesta naturalesa sexual desenfrenada que ha de ser controlada per la moral victoriana; les femme fatal tan concebudes en l’ideal de feminitat subvertit que descrivien a les característiques de gènere de finals del XIX. En les paraules de Johnathan veiem un clar desig eròtic que posa en relleu aquesta hipocresia de la moral del moment, en la que la dona és la culpable de la seducció de l’home, sobre el qual no cau cap responsabilitat en aquesta interacció bidireccional. (La compara inclús amb un animal, posant en relleu la idea del subjecte femení lligat a la naturalesa i als instints primaris):

“Había algo en ellas que me inquietaba, haciéndome sentir deseo y al mismo tiempo un miedo mortal (…). La chica rubia se arrodilló, (…) actuaba con una deliberada voluptuosidad que resultaba a la vez existente y repulsiva (…) como un animal”.

Igual que Mina, Lucy té dues cares; veiem que la descripció del seu personatge quan no es troba sota els poders de Dràcula és coincident amb els ideals de feminitat burgesa del moment, i per contra, quan és sumida en aquest estat pseudomortal després de convertir-se en vampira, es transforma en l’antítesi de la feminitat, reproduint el mateix esquema que el de les vampires que hem vist al primer fragment, representada ara amb trets diabòlics al·ludint de forma subtil a comportaments sexuals impropis i convertint-la en una depredadora despietada, seguint també el discurs sobre la promiscuïtat i el desenfrè sexual suposadament causats per la bohèmia urbana de finals del XIX tal com veiem en el següent fragment:

“Pude oír el grito ahogado de Arthur al reconocer los rasgos de Lucy Westenra. Lucy Westenra, sí, pero tan cambiada…. Su dulzura se había convertido en adamantina y despiadada crueldad, y su pureza en voluptuosa lascivia. (…)”. 

Grabat francès de 1820 de l'obra "Histoire des vampires et des spectres malfaisants" . Font: wikipedia.com
Grabat francès de 1820 de l’obra “Histoire des vampires et des spectres malfaisants” . Font: wikipedia.com

També és pertinent citar el fragment en el que Lucy descriu a Dràcula durant el seu estat hipnòtic, mostrant aquesta contradicció referent al desig sexual que mostra quan utilitza l’adjectiu “dulce” frenat per la repressió de la moral amb l’adjectiu “amargo”. Veiem un exemple semblant amb Mina descriudescrivint a Dràcula quan el veu per primer cop, utilitzant els adjectius “sensual” i “cruel”: (“Tengo un vago recuerdo de algo largo y oscuro, con los ojos rojos, iguales a los que vimos en la puesta de sol, y algo muy dulce y muy amargo rodeándome a la vez”).

És interessant recuperar el mite del segle XIX referent a la qüestió de la dona que abandona els seus deures com a mare i esposa per endinsar-se al pla de l’alliberació sexual, fet que culmina de forma metafòrica en la pròpia Lucy convertida en vampir intentant alimentar-se d’un infant com a visió antitèsica de la maternitat idealitzada quan es descriu a Lucy amb la següent frase: “No pudimos verle el rostro, pues lo tenía inclinado sobre lo que descubrimos que era un niño rubio. Se produjo una pausa y luego oímos un gritito agudo, como el que daría un niño dormido”. De la mateixa manera que veiem culminar el discurs sobre les inferiors capacitats tant intel·lectuals com físiques de les dones quan el personatge de Van Helsing descriu el següent:

“En cuanto a usted Madam Mina, esta será la última noche que participe en este asunto hasta que todo haya sido arreglado. Es usted demasiado preciosa para nosotros como para correr semejante riesgo. (…) Nosotros somos hombres capaces de soportarlo; pero usted es nuestra estrella (…) y actuaremos con mucha más libertad si sabemos que no corre usted el mismo peligro que nosotros”.

En aquest cas s’exclou a Mina per la seva condició de dona al·legant així que facilitarà la feina a la resta de l’equip si es manté al marge de la qüestió, reproduint la clàssica narrativa de ‘princesa en conflictes’ salvada pel sexe masculí, i relegant-la en tasques de l’esfera privada. El fet paradoxal aquí és que la pròpia marginalització de Mina sobre les qüestions de la investigació serà la causa directa de la seva condemna cap als braços de Dràcula, fet que personalment crec no casual. Hi ha una voluntat de Stoker per mostrar les conseqüències d’una societat que exclou i invisibilitza les dones, quan a més demostren tenir capacitat racional i resolutiva de la mateixa manera que ho fan els homes, de manera que han de buscar alternatives que inclouen personatges que ‘no convenen’ segons la concepció monogàmica del matrimoni entre les altres qüestions ja esmentades. Un altre fet rellevant referent a aquest fragment és que Mina representa les virtuts de la dona femenina ideal, submisa i monògama però que a més demostra tenir intel·ligència racional integrant-se així al món modern sent relegada a un segon pla a desenvolupar tasques com les de secretària del seu marit.

Sobre la qüestió de la monogàmia i la llibertat sexual, la cita ¿Por qué son tan nobles los hombres cuando las mujeres somos tan poco dignas de ellos? (…) ¿Por qué no puede una chica casarse con tres hombres, o con tantos como la quieran (…)? Pero eso es herejía y no debo decirlo.” és rellevant perquè està anticipant la figura de la Lucy vampira, de manera que ens mostra com en escènica és un personatge que actua en funció dels seus instints primaris enamorant-se de tres homes a la vegada i demostra que aquesta subtil poligàmia arrossega als homes al plaer carnal. A més a més, la seva execució, tal com descriu Ainhoa Fernández, per part d’un membre destacat de la societat (el seu promès Lord Holmwood) suposa la restauració d’un equilibri social alterat pels seus suposats comportaments impúdics, que al cap i a la fi no suposen més que el temor de l’home a finals del XIX al naixement d’aquesta alliberació sexual femenina, que en el cas de l’obra es veu invocada per la figura de Dràcula, com ja s’ha mencionat.

Pintura de Philip Brune-Jhones, "The Vampire" del 1897. Font: Culturacolectiva.com
Pintura de Philip Brune-Jhones, “The Vampire” del 1897. Font: Culturacolectiva.com

Hi ha una altra cita que posa en rellevància la qüestió de la religió i l’alliberament sexual quan veiem una Lucy culminada en la imatge de vampira just en el moment posterior en què ha mossegat a l’infant i ara intenta seduir el seu promès. Stoker, a més a més, està descrivint el caràcter anticristià d’aquests éssers que s’alimenten de nadons i es veuen amenaçats pel poder de l’Església presentant així la seva naturalesa infernal. La continuació d’aquest fragment és el moment d’execució de Lucy, fet també carregat amb un gran component de violència que posa en relleu el càstig i les conseqüències de ser –metafòricament a través de la imatge de vampira- sexualment alliberada:   

En cuanto a Arthur, pareció como hechizado (…) Lucy se precipitó hacia él, pero Van Helsing se interposo entre ellos (…), alzando su pequeño crucifijo de oro. Ella retrocedió ante él (…) con el rostro desencajado y repleto de furia” , o bé quan Mina Harker es descriu a si mateixa de la següent manera:“¡Impura, impura! ¡Incluso el Todopoderoso rechaza mi carne corrupta! Llevaré esta marca de la vergüenza sobre mi frente hasta el Día del Juicio” 

Veiem com la moral de finals del XIX és sustentada pels aspectes religiosos del cristianisme que sempre han constituït el discurs de la dona pecadora i com a tal, impura. Aquesta dona pecadora des del punt de vista religiós fa referència al caràcter d’autonomia femenina, no només en la qüestió de llibertat sexual, si no en tot aquest concepte de la dona que es rebel·la contra els estàndards de feminitat del moment i contra una societat que ja està articulada per donar resposta a totes aquestes opressions esmenades, fet vist de forma completament negativa per les institucions tradicionals com és el cas de l’Església.

Stoker viu aquest context tardovictorià on l’imperialisme, les teories de la degeneració de la moral, de la puresa, la medicina, el positivisme i per contra, les teories espiritualistes i ocultistes són molt latents. L’autor assumeix els discursos del seu moment com qualsevol altre, creant així una obra indissociable del seu entorn social, un producte del seu temps. En un moment on la ciència moderna estarà sustentada pel coneixement empíric, racional i objectiu, el discurs ideològic de Stoker és integrat en aquest corrent darwinista i determinista, que com menciona Spencer veiem materialitzada a través de la dicotomia home-dona, natural-antinatural, civilitzat-salvatge, humà-no humà. De forma que el pensament dels corrents psueudocientífics del moment va tenir tanta rellevància a Dràcula que narrativament, a partir d’aquestes distincions, es configura la dicotomia definitiva entre el jo i l’altre (la imatge del vampir vinculada a la naturalesa, allò salvatge, a l’altre; davant la imatge de l’home racional civilitat; el jo. Aquesta és la interpretació que ens remet al determinisme biològic i les teories darwinistes del moment). Segons Nina Auerbach, Stoker probablement també hauria conegut l’obra de Freud (en concret els estudis sobre Histèria Femenina) i ho veiem quan el personatge del Dr. Sweard comença a enregistrar els comportaments del personatge de Renfield titllant-los de “zoofàgia” (patologia que consisteix en l’ingesta d’animals com a forma d’alimentació) i vampirisme, mencionant també a la figura de Jean-Martin Charcot, neuròleg francès especialitzat en anatomia patològica i professor directe de Freud, que teoritzava sobre aquests comportaments i patologies.

Pel que fa a les teories econòmiques, Stoker també beu de les teories liberals sobre la consolidació del capitalisme. El personatge de Dràcula pertany a una aristocràcia que en aquest estadi ja no es configura com a classe dominant. La burgesia del moment és nacionalista a causa dels revivals històrics de reclamació del patrimoni medieval i per consegüent defensen la seva societat davant amenaces irracionals que amenacen amb la dominació de les forces del mal sobre el planeta. Aquest és el discurs que ens transmet un Stoker influenciat per aquest ideari a través de la figura de Dràcula. A més a més, Stoker es troba lluny de les influències teòriques de filòsofs com Marx, ja que la qüestió de la propietat privada i l’accés als recursos econòmics suposen un paper clau per la derrota de Dràcula, i per tant, Stoker es veuria més influenciat per teories lliberals del moment com les de Ruskin (teoritzador sobre diferència sexual atribuint a l’home les qualitats de vencedor, creador, descobridor; i a la dona instintiva, prudent, sensible. Trets característics dels personatges dicotòmics de Dràcula).

La majoria d’autors citats i altres autors que han analitzat la novel·la al llarg d’aquests últims anys coincideixen en la premissa que Dràcula sorgeix com una obra artística en tant que literària que posa en valor un discurs hegemònic de la superestructura cultural, en termes marxistes, en la que s’intenta, de forma sistemàtica, des de la primera pàgina fins a l’última, atacar a través de la moral victoriana el sorgiment d’aquests intents d’emancipació femenina tant a nivell sexual com a nivell intel·lectual i econòmic a través d’unes imatges de violència misògina cap al personatge del vampir.

Gravat de 1872 protagonitzat per la sufragista Victoria Woodhull (1838-1927) representada com a "Mrs. Satan" i amb un cartell amb la inscripció "free love", de Thomas Nest. Font: americanhistoryusa.com
Gravat de 1872 protagonitzat per la sufragista Victoria Woodhull (1838-1927) representada com a “Mrs. Satan” i amb un cartell amb la inscripció “free love”, de Thomas Nest. Font: americanhistoryusa.com

La vampira en aquest cas, com hem vist, no és més que la materialització del temor d’una societat aparentment amenaçada pel sorgiment del sufragisme i les demandes de drets polítics i socials sobre el subjecte femení, i, en concret, sobre la qüestió de la llibertat sexual, d’important rellevància pel fet que qüestiona, no només els models de feminitat idealitzada, sinó tot un ordre social sustentat en major part per la institució endogàmica del matrimoni i la família nuclear. Així doncs, el final de Dràcula suposa el triomf del capitalisme, el nacionalisme i el masclisme quan Mina Harker és alliberada paradoxalment del domini de Dràcula, condemnada així a complir amb el seu rol de feminitat ideal convertint-se en mare i esposa lliure del pecat en el qual s’havia vist sumida.

Com a reflexió final, és pertinent citar el cas real d’Enriqueta Martí, la vampira del Raval com a prova material que tot el discurs que trobem en Dràcula és palpable, i malgrat pertànyer a la categoria de ficció, l’opressió i la repressió davant el subjecte femení de finals del XIX i principis del XX que no encaixa en els injustos motlles per practicar avortaments clandestins, per ser classe obrera, per tenir coneixements mèdics i científics, per crear teixits d’ajuda mútua amb altres dones, per ser propietària de la seva pròpia sexualitat i el seu propi destí, és absolutament real. Tan real que fins el dia d’avui Enriqueta Martí segueix sent concebuda com la vampira assassina de nens que Stoker ja crea en l’imaginari col·lectiu del 1897, del qual encara queden reminiscències inconscients 120 anys més tard. Aquesta criminalització de la dona sexualment alliberada i emancipada tan latent a finals del XIX, no és més que el llegat de la caça de bruixes de l’època medieval i l’antecedent de la sistemàtica desacreditació del que vindrà a ser el posterior moviment feminista contemporani que sorgirà a partir del segle XX.

Read More
– Volem menjar barato
I si això no logrem,
Algú pagarà el pato!
Ai, ai, ai…
Per les dones va ésser
Una mala setmana,
Quan anaven pel carrer,
Cridant, ai, ai ai…
Que tenim gana.

Aquests versos són un fragment d’una cançó popular que es cantava pels volts del gener de 1918, quan una massiva protesta de dones que es conegué com la vaga de dones i que reclamava la reducció dels preus dels productes bàsics alhora que denunciava la manca d’abastiments. El que començà com una manifestació derivà en una revolta que alertà les autoritats i que sacsejà la societat del moment. Per entendre aquesta revolta cal situar-nos en el seu context històric.

La convulsa Barcelona dels anys 20

El sobrenom de Rosa de Foc per Barcelona es difongué a partir de 1909, després de l’anomenada Setmana Tràgica. La visió de la capital catalana com una ciutat conflictiva, però, venia d’anterioritat i seguiria més enllà d’aquest any, sent un espai d’alta participació popular i d’un protagonisme elevat del moviment obrer. De totes maneres, el període que va des de 1917 fins a 1923 és caracteritzat per una conflictivitat puixant que esdevindria una vertadera amenaça per l’ordre establert, i que té en el pistolerisme la seva màxima expressió.

En gran part, l’augment de la conflictivitat obrera es degué a l’empitjorament de les condicions laborals i de vida a partir de 1915. En concret, la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial suposà una gran oportunitat econòmica pels sectors burgesos que, en veure’s ampliada la demanda estrangera dels productes espanyols, aprofitaran per incrementar ambiciosament el seu capital. Alhora que es multiplicaven els beneficis empresarials es produïa una inflació que augmentava considerablement el cost de la vida. Tot i la relativa pujada de salaris, aquests no s’equipararen a l’augment del preu del consum, suposant un greuge per les famílies humils que veieren com la seva capacitat adquisitiva s’enfonsava dràsticament.

En aquest context de deteriorament de les condicions de vida, el moviment obrer barceloní, seguint una trajectòria d’intensa lluita i enfortit amb la fundació de la CNT el 1910, es decidí a plantar cara al poder. Els esdeveniments internacionals, i amb molta força, sense dubte, la revolució russa, donaren impuls i esperances a l’obrerisme, mentre atemorien a les classes benestants. Així, aquests anys serien protagonitzats per importants conflictes de classe: la vaga de la Constància de 1913, la vaga general de 1917 i la vaga de la Canadenca de 1919, entre d’altes.

 El gener de 1918, mes en què ubiquem aquesta revolta femenina, està incert en aquesta dinàmica inflacionària i de manca de productes de primera necessitat. A més, l’apropament a la fi de la Gran Guerra reduí dràsticament la demanda europea dels productes catalans, comportant un tancament de fàbriques i un increment important de l’atur. D’aquesta manera, la capacitat adquisitiva de les famílies obreres es va veure encara més reduïda.

Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Caricatura que evidencia la situació catalana durant la Primer Guerra Mundial: la burgesia incrementà enormement els seus beneficis mentre la classe treballadora hagué de fer front a una inflació que reduí enormement la seva capacitat adquisitiva. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

De la manca de carbó a la revolta generalitzada

En aquest context, i en el fred intens del gener de 1918, va començar a faltar el carbó, combustible bàsic de les llars obreres, i el poc que quedava es venia a uns preus inassolibles per la classe proletària. Les cues davant les carboneries eren habituals, fins que Amàlia Alegre, una dona vinculada al Partit Radical de Lerroux, cridà a la mobilització per exigir la venta del carbó al preu que marcava la Junta de Subsistències.

Així, el 10 de gener s’iniciaren les mobilitzacions, protagonitzades des del primer dia per les dones, les encarregades d’abastir les llars. Una manifestació femenina es dirigí a l’Ajuntament i a l’edifici del Governador Civil, amb l’objectiu que una comissió –sorgida en aquest moment i no d’una estructura organitzativa prèvia– es reunís amb l’alcalde i el governador per negociar la disminució dels preus. Aquesta comissió, que efectivament es va reunir amb ambdues autoritats, estava íntegrament conformada per dones.

La manifestació del primer dia es dirigí cap al Paral·lel, on les dones obligaren a tancar cabarets i bordells. Darrere aquesta iniciativa hi havia la denúncia per part de les dones que els seus marits gastaven el salari en aquests establiments, fent que no arribés íntegrament a la llar i dificultat l’adquisició dels productes bàsics necessaris per la reproducció familiar. També es dirigiren, després, a les fàbriques tèxtils de la capital que aglutinaven una gran mà d’obra femenina, i cridaren a les obreres a unir-se a la lluita. S’inicià així la vaga laboral que perduraria fins a final de mes i que secundarien unes 30.000 dones. També s’apel·là a les criades i les empleades del servei domèstic, a les que demanaven no alimentar els amos mentre les classes populars no poguessin abastir-se.

Les manifestacions es produïen cada dia, alhora que s’escampaven pels barris perifèrics barcelonins –Sants, Gràcia, Sant Andreu, Sant Martí, San Andreu, Poble Nou…– i pels municipis propers, naixent també rèpliques arreu de l’estat. Si el primer dia només hi participaren dones, a partir del segon aquestes hi anaren acompanyades dels seus fills, emfatitzant així el rol matern d’aquestes. Els homes, però, en foren exclosos, sent les dones les que prendrien la veu en discursos improvisats i mítings organitzats en ateneus obrers, com es pot  veure en el següent anunci:

¡MUJERES! Para tratar sobre el abaratamiento de las subsistencias, se os convoca al GRAN MITIN que se celebrará en el CINE MONTAÑA, calle Montaña (Clot), hoy, a las diez de la  mañana. Harán uso de la palabra varias oradoras. ¡Por el pan de vuestros hijos, mujeres, acudid al mitin!

Sota l'acudit hi deia: "Vosaltres a casa!... A rentar els plats i a cuidar la mainada!". Publicat a L'Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n'exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Sota l’acudit hi deia: “Vosaltres a casa!… A rentar els plats i a cuidar la mainada!”. Publicat a L’Esquella de la Torratxa el gener de 1918. Les dones consideraren aquell conflicte com a propi i n’exclogueren els homes. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

Conjuntament a les manifestacions diàries, ràpidament es produirien conflictes, baralles i trifulgues a comerços i mercats. Les dones, incrèdules davant d’uns venedors que asseguraven no tenir subsistències, saquejaren alguns comerços, amb la voluntat d’adquirir-les per vendre-les després al preu que consideraven legítim. Com elles mateixes declaraven, «la manifestación femenina de Barcelona se cuidará de venderlos al precio que más le convenga». Si els primers dies les reivindicacions se centraren en el preu i la manca de carbó, de seguida van incloure la resta de productes de consum, popularitzant el lema «Abajo las subsistencias». Al cap de poc s’exigiria també una reducció del preu del lloguer, creant Juntes de Defensa de llogaters i impedint desnonaments.

La no-baixada dels consums i l’augment de la repressió policial –amb càrregues i confrontacions al carrer i detencions de dones– radicalitzà el moviment: ja no s’exigia el preu fixat per la Junta, sinó els preus anteriors a la guerra; i l’amnistia de les detingudes s’erigia com a nova demanda. També les accions anirien esdevenint cada cop més violentes, i les militants radicals, que fins llavors havien liderat la mobilització, s’apartarien i deixarien pas a una direcció de dones llibertàries favorables a l’acció directa. A la premsa anarquista la comparació de la situació amb la revolució russa fou habitual.

Finalment, la declaració de l’estat de guerra el 26 de gener i la destitució del governador civil començà a apagar la revolta. A partir del dimecres 30 de gener les dones anaren retornant paulatinament als respectius llocs de treball, acabant amb aquesta mobilització que havia durat tres setmanes. S’estipularen noves taxes a la baixa, que no assoliren als preus anteriors de la guerra, i s’establiren multes per aquells venedors que no les acatessin. La repressió, però, seguí més enllà de la fi del conflicte, i la censura perdurà alguns mesos.

Un exemple d’acció col·lectiva femenina

Havent vist, a gran trets, en què consistí aquesta revolta femenina de gener de 1918 cal analitzar-ne els diferents components per poder comprendre la dimensió que va tenir. En primer lloc, hem d’apuntar que, en un context on el moviment obrer es trobava enfortit i organitzat –cal recordar la vaga general de sis mesos abans que els dos grans sindicats, CNT i UGT, havien convocat conjuntament–, es produeix aquesta mobilització protagonitzada per dones que neix fora de les organitzacions obreres i que, consegüentment, no es vehicula a través d’aquestes. La manca d’una base organitzativa prèvia a l’esclat de la primera manifestació ens fa pensar que les que s’activaren no foren les xarxes laborals i polítiques incertes dins de l’obrerisme, sinó unes xarxes quotidianes més etèries.

Cal suposar en l’existència d’un sistema tradicional de relacions femenines de suport, familiars o veïnals, que –davant la dificultat de les dones de compaginar la jornada laboral amb les obligacions domèstiques– permetria sostenir d’una forma col·lectiva la reproducció social. Segurament serien aquestes relacions les que –en un moment de precarització de les condicions de vida–  s’activarien per donar una resposta comú a una problemàtica compartida. Això ens porta a imaginar uns espais de sociabilitat diferents als del moviment obrer: aquesta mobilització no naixeria en ateneus, centres obrers o fàbriques, sinó en mercats, safarejos i places.

Aquest és un reportatge publicat per "Mundo Gráfico" el 30 de gener de 1918. A l'esquerra es pot veure a dones fent cua davant d'una botiga d'olis i sabons. A l'esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d'ordre públic custodiant l'espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/
Aquest és un reportatge publicat per “Mundo Gráfico” el 30 de gener de 1918. A l’esquerra es pot veure a dones fent cua davant d’una botiga d’olis i sabons. A l’esquerra una fotografia del mercat de San José, actualment de la Boqueria, amb les forces d’ordre públic custodiant l’espai. Contràriament a les protestes laborals, que tenen la fàbrica com a epicentre, aquesta revolta tenia com a lloc emblemàtic el mercat. Font: http://catxipanda.tothistoria.cat/blog/2016/10/05/el-moti-de-les-dones-de-1918-la-vaga-de-subsistencies/

En segon lloc, convé pensar en el tipus d’accions empreses per les dones. Per una banda, el fet que saquegessin comerços per vendre després els productes al preu assignat per la Junta ens recorda al factor de legitimitat compartida present en els motins de subsistència d’època preindustrial. Les dones es veurien autoritzades a assignar el preu que creien legítim, i, apel·lant a la justícia, repartirien els abastiments prioritzant les necessitats col·lectives a l’interès individual del venedor. S’evidenciaria, per tant, una herència popular transmesa i no desapareguda malgrat els canvis capitalistes.

Per altra banda, les comissions de dones sorgiren des del primer dia del conflicte amb l’objectiu explícit de negociar la reducció dels preus amb les autoritats: el governador civil i l’alcalde. D’aquest fet es desprèn que les dones entenien i concebien el conflicte com a polític, i per tant reclamaven també una solució política. A més, davant d’aquesta problemàtica política, elles s’autoconsideraven interlocutores vàlides per emprendre aquesta negociació amb les autoritats, que iniciaran sense representants masculins, en un moment on el discurs dominant les expulsava de l’espai públic (i polític) i els privava dels drets civils (principalment, el sufragi). Més important és el fet que les mateixes autoritats les reconeguessin com a tal, i negociessin directament amb aquesta comissió femenina, legitimant, per tant, no només la seva reivindicació, sinó les formes de participació que estaven emprenent.

Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l'augment de les subsistències. A sota hi diu "Sort de les dones, noi... que sinó, ja havia ben rebut!...". Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l'espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918
Aquesta publicació del 18 de gener de 1918 evidencia el paper de les dones per frenar l’augment de les subsistències. A sota hi diu “Sort de les dones, noi… que sinó, ja havia ben rebut!…”. Contràriament a altres protestes, la participació femenina en aquesta vaga de 1918 va ser ben rebuda per la població, ja que trobaven legítima la participació de les dones a l’espai públic si era per defensar el seu rol social adjudicat: la de gestores de la llar i cuidadores de la família. Font: https://www.eltemps.cat/article/3366/la-revolta-de-les-dones-barcelona-1918

Per últim, és necessari reflexionar sobre el fet que cridessin a les treballadores a fer vaga. En aquest punt, cal recordar l’existència d’uns sindicats que no eren capaços de respondre a les problemàtiques de subsistència que afectaven a les dones com a gestores de la llar, en ser aquestes unes problemàtiques no incertes en la lògica laboral fabril. Tot i així, les dones identificaren de seguida les seves reivindicacions a les de les treballadores, i consideraren la vaga com una eina pròpia. Assumien, per tant, les formes de lluita del moviment obrer. Això ens fa pensar en certes sinergies entre aquestes dones i un moviment obrer molt mobilitzat en aquells anys. També ens porta a sospitar que per aquestes dones la divisió d’esferes que imposava el discurs hegemònic no era compartit, i lligaven la identitat de mestressa de casa a la d’obrera.

Cal recordar l’alta presència femenina en les fàbriques tèxtils barcelonines, en el treball domèstic i, també, en el treball a domicili; així com la tradicional participació de les dones en els moviments vaguístics precedents. Malgrat això, les reivindicacions de les dones aquells dies no anaven lligades a les condicions laborals, sinó a les condicions de vida. Davant la històrica demanda del sindicalisme d’un augment de salari, les dones el que exigien era una reducció dels preus del consum i dels lloguers.

En tercer lloc, és interessant veure com les dones exclogueren els homes d’aquesta lluita. Aquests no foren presents en les comissions de negociació amb les autoritats, no foren cridats a la vaga i tampoc participaren dels discursos improvisats ni dels mítings organitzats. Van ser elles no només les protagonistes, sinó les úniques participants del conflicte. Concebien aquella problemàtica com a pròpia, amb una clara percepció de gènere al darrere. Tot i així, de Solidaridad Obrera es desprèn que, lluny de rebre el rebuig dels seus companys, la lluita es va veure com a legítima i necessària. Són constants els elogis a les dones en la premsa anarquista, així com la comparació de la situació amb la revolució russa, atorgant un caràcter revolucionari al conflicte iniciat. Jaime Aragó escrivia a Solidaridad Obrera que

Ya las mujeres (…) se manifiestan en la calle. Es su deber. Ellas cumplen con el sagrado deber de madres; los hombres faltan a su deber de padres, no responen al orgullo de ser hombres, (…) son presa de una cobardía asombrosa. Las mujeres gritan ¡Basta ya de ladrones!

Aquesta valoració positiva cap a les dones –no compartida per la premsa no obrera, que les ridiculitzava i les caracteritzava amb trets masculins– possiblement es deu al fet que les dones es mobilitzaven seguint el seu deure natural com a mares, com també es pot extreure de la cita anterior. Elles mateixes assumien aquest rol, que utilitzaven com a font de legitimitat quan cridaven a la mobilització «¡Por el pan de nuestros hijos!¡Por el derecho a la vida!».

En quart lloc, i per últim, cal fugir de concepcions homogeneïtzadores que sovint es reprodueixen en parlar de les dones. El col·lectiu femení també és divers i heterogeni, com qualsevol altre col·lectiu. Així, cal entendre que aquesta va ser una revolta realitzada per les dones de classe popular i els sectors progressistes i republicans, però no compartida per les dones burgeses, tot i algun intent d’incorporar-les i fer la mobilització interclassista. A més, el conflicte s’anà radicalitzant, i les republicanes radicals que havien iniciat el moviment se n’apartaren o foren apartades. La comissió que havien creat quedà desacreditada en no aconseguir res de les autoritats, i se’n creà una de nova amb un caràcter més revolucionari. Les discussions entre les dones en els míting, així com la realització d’actes diferenciats segons la tendència política, són constants. Hem de concebre, per tant, el col·lectiu femení com a heterogeni i inserit, també, en conflictes polítics i amb diferències ideològiques i estratègiques.

En definitiva, aquesta protesta femenina de 1918 resultà un clar exemple d’acció col·lectiva femenina, lligada per una identitat i consciència compartida. Tot i la transcendència de la vaga, aquesta ha quedat oblidada en la memòria. En un context d’intensa conflictivitat social, en aquella Barcelona revolucionària on el fenomen del pistolerisme situava la lluita de classes directament als carrers, la protesta protagonitzada per dones ha sigut silenciada. I és que aquesta vaga es troba entremig de dues grans mobilitzacions obreres que l’han eclipsat: per una banda, la vaga general de l’agost de 1917 i, per altra, la vaga de la Canadenca de 1919 que per primera vegada instaurava la jornada laboral de vuit hores.

Segurament, el fet que la vaga de dones de 1918 es desenvolupés fora del marc institucional dels sindicats i que estigués més vinculada a les necessitats diàries de la vida que no a unes reclames laborals concretes l’ha desvaloritzat. Se l’ha acusada de ser una mobilització espontània i aïllada, i la semblança amb els moviments socials de l’Antic Règim la situat com una protesta no pròpia de la contemporaneïtat. Contràriament a aquesta anàlisi, cal concebre la vaga de 1918 com un esdeveniment propi de la industrialització i la societat capitalista contemporània, com una acció política que les dones emprengueren responent a unes necessitats materials concretes i aprofitant aquelles eines que tenien al seu abast –algunes heretades de la societat preindustrials i altres pròpies de la contemporaneïtat– per aconseguir els seus objectius. Alhora, entendre que actuaren de forma conjunta davant una problemàtica compartida ens ha d’ajudar també a significar les identitats i els rols de gènere, que lluny de ser estàtics, evolucionen també amb la Història.

Read More

El vessant antropològic en la ritualitat funerària

És des del Paleolític Superior (35000-8000 aC), quan s’acoloreix amb ocre als difunts i els accessoris de la tomba es converteixen en una part permanent de l’atenció als morts, quan es pot parlar amb seguretat d’una pràctica d’atenció o cura cap als difunts. Arribats al Neolític (7000-5000 aC), en alguns territoris el fonament econòmic és l’agricultura, i en d’altres ho és la ramaderia. És precisament com a conseqüència de la pràctica agrícola que l’ésser humà acaba desenvolupant les nocions de fecunditat, de la Gran Mare i dels avantpassats, elements que actuen com a força de suport de l’experiència religiosa. És així com es comencen a construir cases més grans i duradores pels morts que pels vius, perquè els avantpassats són els portadors de la vida i la fecunditat.

Des d’aquest moment, en el lloc d’enterrament d’una persona destacada, com pot ser el cap d’una tribu, pot sorgir un monument i el mort es pot convertir en déu. La funció de la tomba com a emmagatzematge del record té un paper essencial en la conformació de memòries culturals: tant la memòria dels morts, com les tombes com a “lloc de memòria” contribueixen a fundar una identitat concreta. Així, la tomba es converteix en un signe per a evitar l’oblit en la memòria pública, actuant com a punt de referència d’un grup social que necessitava un record creador de la identitat i assigna al lloc d’enterrament els records col·lectius.

Significats, creences i elements de ritualitat en la protohistòria mediterrània

La Protohistòria és el període en el qual s’emmarca la tradició oral que ha acabat arribant als nostres dies en forma dels Poemes Homèrics: la Ilíada i l’Odissea. En ambdues obres, el sacrifici d’animals per fomentar el beneplàcit de les divinitats és una constant, però en algunes cultures les ofrenes als déus anaven més enllà: entre els pobles semites, per exemple, era costum sacrificar el primer fill, tot i que després es va substituir pel sacrifici d’un animal. Aquesta tradició ens serveix per introduir la pràctica del sacrifici humà.

Els primers sacrificis són fets en honor als difunts amb la mort d’esclaus i de dones, i més endavant es dediquen a diversos esperits de la naturalesa. Aquesta classe de sacrifici va estar molt estesa en el món antic, on la practicaven els grecs, els romans, els germans, els celtes, els fenicis o els arameus, entre d’altres. Com en el cas dels semites, aquesta pràctica va acabar sent substituïda pel sacrifici d’animals (amb l’exemple bíblic de la substitució d’Isaac per un xai, o l’episodi homèric en el qual Ifigènia és substituïda per una cérvola) o per ofrenes com ara figures d’argila, metall o palla que representaven homes i animals (un costum documentat a la Xina).

Més endavant, el sacrifici acostumava a ser de verges o nens, caracteritzats per una puresa que servia com a concentració especial de força. Però també se sacrificaven presoners de guerra, un fet que assegurava el benestar de la nació. Alhora, existia el sacrifici humà com a part de rituals funeraris, i també el suïcidi o sacrifici d’un mateix.

En relació als poemes homèrics, és rellevant mencionar que els episodis de sacrifici humà són omesos expressament, i la constant són els sacrificis d’animals per aconseguir el beneplàcit de diverses divinitats. Malgrat aquesta voluntat d’ometre la matança ritual, hi ha un episodi del llibre XXIII de la Ilíada en el qual Aquil·leu sacrifica dotze troians davant la pira del difunt Pàtrocle. Es tracta d’un cas paradigmàtic que ha provocat que els estudiosos de la religió i les pràctiques funeràries gregues hagin desenvolupat un gran interès en la matança de presoners, considerant-ho una evidència valuosa del que podria ser una pràctica real en l’Antiga Grècia.

La literatura grega i la pràctica del sacrifici femení

Evadne a Les Suplicants d’Eurípides o Yocasta i Haemon a l’Antígona de Sòfocles, són exemples d’històries sobre el suïcidi d’esposes i amants, unes narracions que podrien haver estat inventades i admirades en una era en la qual el suïcidi no estava sancionat per costum. Ara bé, més enllà de conformar una imatge que serveixi com a testimoni de la tradició funerària d’aquestes societats, la popularitat d’aquests relats reflecteix les actituds masculines del període Clàssic (480-310 aC) i Hel·lenístic (310-30 aC). El suïcidi per pena proporcionava material emocional i de caràcter sensacional per a poetes i dramaturgs, però el fet és que l’estudi de les seves creacions pertany a la història de la literatura més que no pas a la història de la religió i els costums funeraris grecs.

Sobre la base de les evidències literàries, alguns historiadors han proposat que el que es podria afirmar és que una cultura que en la seva literatura mostrava admiració pel suïcidi de viudes podria haver encoratjat aquest tipus de suïcidi tradicional en una etapa anterior. Aquesta hipòtesi ens serveix per presentar, de nou, la pràctica del sacrifici femení en l’antiguitat. L’exemple del sacrifici de Políxena en la tomba d’Aquil·leu sovint ha estat concebut com un episodi sorgit de la preservació d’una memòria sobre una tradició grega practicada en el passat. Tanmateix, la inspiració de la història es podria comprendre millor si es relaciona amb una tradició èpica més que no pas amb un costum de l’Edat del Bronze.

Així, els arguments sobre un antic ritual grec de sacrifici femení semblen no tenir fonaments. El mite original de Políxena semblaria representar un costum que consistia a sacrificar presoneres de guerra sobre les tombes dels guerrers caiguts en la batalla. Però el cert és que, partint d’aquesta història, no es poden plantejar conclusions segures. No obstant això, aquesta pràctica ha estat adoptada per diverses civilitzacions, com ara l’anomenat suttee de l’Índia, en el marc del qual les dones s’immolaven en les pires dels seus marits o familiars, i que va ser vigent fins al segle XIX, quan es va abolir durant l’ocupació britànica de la península. Convé mencionar, però, que a l’Índia moderna se segueixen donant casos de suttee clandestí.

Pintura en aquarel·la opaca sobre paper feta per artistes indis i entregada als britànics, dins de la col·lecció Company paintings. Es representa una escena de suttee o sati. Circa 1800. Victoria and Albert Museum, Londres, http://collections.vam.ac.uk/item/O15842/sati-ceremony-painting-unknown/.
Pintura en aquarel·la opaca sobre paper feta per artistes indis i entregada als britànics, dins de la col·lecció Company paintings. Es representa una escena de “suttee” o “sati”. Circa 1800. Font: Victoria and Albert Museum, Londres, http://collections.vam.ac.uk/item/O15842/sati-ceremony-painting-unknown/.

Evidències arqueològiques

Les teoritzacions presentades fins ara requereixen que, a continuació, es mencionin exemples de jaciments arqueològics reals, amb la intenció de plantejar la possibilitat que en la protohistòria hi hagués una sèrie de tendències relacionades amb les pràctiques funeràries en diferents regions mediterrànies, que estarien associades específicament al culte real als herois morts i la legitimació de famílies en el poder.

Alguns exemples de jaciments en els quals s’han establert hipòtesis sobre la possible presència de sacrificis femenins són la necròpolis de Kaloriziki (Kourion, Xipre), la necròpolis de Knossos (Creta), l’heroon de Tirint (Micenes, Peloponès) i l’heroon de la necròpolis de Toumba (Lefkandi, Eubea). D’entre tots ells, només en els dos últims casos els estudis arqueològics permeten indicar la possible presència de sacrificis femenins.

Heroon de Tirint (Micenes, Peloponès, Grècia)

Tirint és un lloc arqueològic situat a l’Argòlida, al Peloponès (Grècia), i va ser un dels principals centres de la civilització micènica fins al seu col·lapse als voltants del 1200 aC. La tomba que ens interessa és la número XXVIII, excavada en un emplaçament proper a l’edifici principal de l’Acròpoli de Tirint, i per tant es troba en una posició preeminent. Aquest fet indica que hi havia una voluntat de deixar constància de la preponderància social del difunt, i ens pot donar informació sobre els rituals funeraris que es van seguir.

Representació de les restes funeràries de la tomba XXVIII de Tirint. Font: RUIZ-GÁLVEZ, M. (2007). "Loyal wives or just concubines...?" a Treballs d'Arqueologia, 2007, Núm. 13, Interpreting household practices: reflections on the social and cultural roles of maintenance activities, pàg. 176.
Representació de les restes funeràries de la tomba XXVIII de Tirint. Font: RUIZ-GÁLVEZ, M. (2007). “Loyal wives or just concubines…?” a Treballs d’Arqueologia, 2007, Núm. 13, Interpreting household practices: reflections on the social and cultural roles of maintenance activities, pàg. 176.

La sepultura ha estat situada cronològicament en la transició entre el període Submicènic i el període Protogeomètric (1025-1000 aC). Dins de la tomba s’hi van trobar dues inhumacions, una enterrada amb l’aixovar funerari propi d’un guerrer, i l’altra sense cap classe de bé o objecte i enterrada en un nivell lleugerament inferior, un fet que va fer que els investigadors es plantegessin si es tractava d’un enterrament dut a terme en un període anterior.

Durant les excavacions, no es va dur a terme una anàlisi antropològica dels cadàvers, però es va plantejar que el segon cadàver hauria de pertànyer a una dona, i que la primera inhumació, que com hem dit anava acompanyada d’utensilis de guerra, seria un home.

D’aquesta manera, malgrat que el gènere dels cadàvers no ha estat identificat, no es poden obviar les circumstàncies d’aquesta sepultura, que a causa de la important posició on va ser situada, fa pensar en la possibilitat que es tractés d’un heroon argiu, en el qual es podria haver sacrificat una dona per a donar més èmfasi al ritual d’enterrament d’un guerrer. Aquesta hipòtesi es veu clarament reforçada amb el següent exemple, el cas paradigmàtic de l’heroon de Lefkandi.

Heroon de la necròpolis de Toumba (Lefkandi, Eubea)

L’àrea arqueològica de Lefkandi està situada a la desembocadura del riu Lilas, a l’illa grega d’Eubea, en la que en l’antiguitat es coneixia com a plana de Lelantum, caracteritzada per ser molt rica i fèrtil. Des de la dècada de 1960 s’han dut a terme diverses campanyes d’excavació a la zona, gràcies a les quals s’ha pogut descobrir un dels elements més espectaculars i importants de la història de l’arqueologia de Grècia: l’heroon de Lefkandi.

Localització geogràfica de Lefkandi. Font: Viquipèdia
Localització geogràfica de Lefkandi. Font: Viquipèdia

L’heroon es troba en el cementiri de Toumba, i data d’entre el 1000 i el 950 aC. La troballa consisteix en una excavació al terra que conté dos enterraments molt rics i aparentment simultanis, una cremació masculina i una inhumació femenina. En una altra obertura excavada a prop, s’hi van dipositar quatre cavalls que van ser sacrificats durant els rituals funeraris. Les cendres del difunt masculí es van trobar dins d’una àmfora xipriota de bronze, que era una antique, juntament amb les seves armes i acompanyat pel cadàver inhumat d’una dona. Ella anava vestida amb una sèrie de joies impressionants, entre les quals hi havia un penjoll d’or, que també era una antique, 900 o 800 anys més vell que la seva última propietària. Les tombes estaven recobertes amb terra formant un gran túmul, però no se sap com estava coronada la superfície d’aquesta sepultura.

El doble enterrament estava situat dins d’un edifici monumental, que potser hauria estat la llar del guerrer, i que hauria estat destruïda expressament durant els seus rituals funeraris. A causa de les característiques de l’enterrament de la dona, que presenta els braços plegats, les mans i els peus creuats i un ganivet de ferro amb mànec d’ivori que va ser dipositat al costat del seu cap, alguns investigadors han assumit que es tracta de la consort del guerrer, sacrificada durant el funeral del seu marit.

La realitat és que sembla poc probable que es tractés de l’esposa del difunt, i la víctima s’hauria de considerar com a una concubina. Això es deu al fet que, des de l’Edat del Bronze, existeixen evidències funeràries de dones d’alt estatus compatibles amb l’existència d’un sistema de dots i d’una societat amb una agricultura complexa, i per tant l’esposa d’un gran personatge com el de l’heroon de Lefkandi no podria haver estat sacrificada.

Des del punt de vista de les anàlisis forenses, s’han exclòs les possibilitats que les dues morts haguessin estat simultànies per causes naturals, com podria ser un accident o una plaga.

Representació del doble enterrament, i reconstrucció i planta de l'heroon de Lefkandi. Font: Pinterest
Representació del doble enterrament, i reconstrucció i planta de l’heroon de Lefkandi. Font: Pinterest

(6) Lefkandi 2

Un altre factor rellevant és que l’heroon va ser erigit en un punt prominent del paisatge, i hauria donat inici a una àrea d’enterrament de la classe dirigent de la zona, i per tant s’entendria que la localització i el caràcter monumental de l’edificació s’haurien buscat expressament perquè l’heroon fos visible des de diferents punts geogràfics i es donés una imatge de superioritat respecte de la resta de població.

Així, la dona sacrificada a l’heroon de Lefkandi seria molt probablement una concubina que hauria mort en el marc dels rituals funeraris d’un home important, que també hauria sacrificat diversos cavalls per a emfatitzar la seva tasca de legitimació de poder i ascendència. La conseqüència d’aquest primer enterrament hauria estat la consolidació d’un llinatge determinat al capdavant d’un grup humà, i la fundació de la necròpolis de Toumba en seria la principal mostra.

A tall de conclusió

En cap cas s’està intentant demostrar aquí que les civilitzacions protohistòriques mediterrànies mencionades tenien una especial propensió a fer patir als qui eren inferiors: concebre que la civilització grega tenia tendència a la crueltat, o que extreia algun tipus de plaer en infligir patiments gratuïts, no només no tindria fonament sinó que resultaria anacrònic. La voluntat d’aquest article ha estat la d’establir alguns paràmetres sobre el significat i les condicions en què, molt possiblement, es donaven els sacrificis humans en la protohistòria mediterrània, i en cap cas s’ha volgut descriure una “arqueologia dels horrors”.

Tenint en compte això, en primer lloc hem d’acceptar que el registre arqueològic s’adequa a les pràctiques sacrificials presents en la literatura homèrica, i per tant els cicles èpics s’han de seguir estudiant i comparant amb les troballes que vagin emergint.

Aleshores el que convé plantejar-se és si els sacrificis femenins podrien haver actuat com a rituals fundacionals de les necròpolis. El cas de l’heroon de Lefkandi és molt significatiu, i ens permet plantejar, amb rigor historiogràfic, la possibilitat que en rituals específics -que no eren religiosos sinó que tenien una altra connotació- es requerís sacrificar esclaves o concubines, per la seva posició social i al fet que eren considerades més aviat objectes que eren propietat d’algú, i no pas éssers humans.

Així doncs, crec rellevant acabar aquesta anàlisi parlant de la figura de l’heroi. Com sabem, els heroon eren estructures construïdes per a la veneració d’un guerrer, i per tant en aquest sentit s’assimilen als temples erigits per a rendir culte als déus Olímpics. És per aquesta raó que una persona que volgués mantenir la preponderància que havia adquirit en vida, i alhora la volgués llegar a la seva família, podria exigir rituals funeraris extraordinaris, que podrien incloure sacrificis de dones de rang inferior a ell.

Fins fa relativament poc temps, les hipòtesis sobre sacrificis femenins en les civilitzacions mediterrànies de les quals les societats actuals són hereves no havien generat massa interès, però per sort actualment s’estan revisant paràmetres i obrint nous camins, perquè al cap i a la fi la historiografia és això: reunir coneixement, discutir-lo, revisar-lo (amb rigor i objectivitat), i, si és convenient, replantejar-lo.

Read More

L’ambient de la Barcelona de fa un segle es caracteritza per ser un període d’una gran conflictivitat i efervescència social i política. Una mostra d’això és el fenomen del pistolerisme, que va produir-se durant el sexenni comprès entre els anys 1917-1923, tot i que també hi ha cronologies que situen el fet històric entre 1919-1923, just quan s’intensifica la violència i la mobilització entre els bàndols enfrontats. Sigui com sigui, aquest conflicte se l’ha d’englobar dins d’un context històric particular, així com també considerar-lo com la conseqüència d’una sèrie de factors conjunturals que van portar a comparar la ciutat barcelonina amb la Chicago dels gàngsters d’Al Capone. Així doncs, el pistolerisme es defineix com l’enfrontament armat que van protagonitzar els anomenats grups d’acció anarcosindicalistes de la CNT i la patronal, que va impulsar la creació del Sindicat Lliure i va finançar bandes de pistolers a sou per contrarestar l’auge de la reivindicació obrera, comptant amb la connivència i suport de la policia i l`Exèrcit. El conflicte finalitza amb el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera de setembre de 1923, deixant un rastre 424 morts pertanyents als dos bàndols, així com també d’obrers de filiació desconeguda i altres víctimes col·laterals. 

Una conjuntura particular 

Líders anarquistes2
Salvador Seguí (al centre), Ángel Pestaña (darrere, a l’esquerra) i Simó Piera (a la dreta) van representar, entre d’altres, la facció més moderada de l’anarcosindicalisme català. Font: SERRANO, Miguel Ángel. La ciudad de las bombas, p. 51.

Per entendre com s’arriba a una situació com la que s’ha descrit, cal fer un petit repàs de la conjuntura en la qual es desenvolupa aquest fet històric. Ens hem de situar a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, on la neutralitat mantinguda per Espanya li genera grans beneficis econòmics per la gran demanda de producció dels països bel·ligerants. És el moment, en el cas de Barcelona, de l’eclosió del Paral·lel i dels negocis derivats de la contesa europea. Proliferen els cafès-bar, els cabarets, els music-halls i els meublés. 

Tot això genera que es desenvolupin un seguit de pràctiques associades a les d’una ciutat portuària en vies d’industrialització; el joc esdevé una de les activitats principals entre les grans fortunes de la guerra, així com també s’estén el proxenetisme. Tot plegat, amenitzat per la confluència de diversos interessos polítics internacionals, que es tradueixen en la presència de nombrosos espies i contra-espies, que conformen una mena de Sodoma i Gomorra a la catalana, on es desenvolupen els baixos fons i les pràctiques criminals. 

Paral·lelament, una gran massa d’obrers vinguda d’arreu de l’Estat emigra a Barcelona fruit de la gran demanda de feina que havia generat el context històric. Tot i això, com que no va ser un creixement econòmic sostingut, al finalitzar la guerra es produeix una situació d’inflació que provoca un encariment dels productes bàsics i les matèries primeres, incrementant així el cost de la vida. Els obrers veuen com els patrons i la burgesia no transigeixen en les demandes i reivindicacions de millores en les condicions laborals davant la carestia de vida latent que patien i, cada cop més, es veuen sotmesos a una situació de marginalitat social que, sumada al seu desarrelament, els confinarà en guetos on la precarietat, el dèficit d’infraestructures i de serveis, estaran a l’ordre del dia. En aquest sentit, cal buscar aquí un dels motius de l’enorme creixement que experimenta el sindicat anarconsindicalista al vehicular aquest descontentament obrer i aconseguir integrar els treballadors a les seves files. 

Per altra banda, ens trobem en un moment de crisi de l’Estat de la Restauració que no aconsegueix sobreposar-se als esdeveniments. L’any 1917 es produeix la coneguda com a triple crisi espanyola; social, política i militar. Per un cantó, trobem una aliança entre els dos principals sindicats, la CNT i la UGT, per organitzar una vaga general revolucionària com a mitjà per aconseguir un canvi polític, esperonats pels esdeveniments de la Revolució Russa. És un moment que arreu d’Europa l’exemple rus provocarà que s’acceleri la mobilització i la radicalització obrera, així doncs, trobem exemples amb els espartaquistes a Alemanya, a Hongria amb els comunistes liderats per Béla Kun o l’impuls del sindicalisme a França i a Itàlia. 

Així i tot, la vaga programada per a l’agost d’aquell any acaba fracassant i suposa un cop dur per les forces obreristes. Des d’alguns sectors de la CNT, es constata que la via de la reivindicació i acció política col·lectiva no és efectiva i aquest fet precipitarà la propagació de grups partidaris de l’acció individual contra els patrons, com a estratègia per provocar un canvi social. 

Sometent
Repartiment d’armes al Sometent de Barcelona en motiu de la vaga general del 24 de març de 1919. Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 91.

Pel que fa als militars, dins de la tendència mobilitzadora general, membres d’Infanteria de les casernes de Barcelona, s’organitzen al voltant de les Juntes Militars de Defensa, una mena de sindicat d’oficials creat amb l’objectiu de reclamar millores laborals i canvis en la política d’ascensos. Això s’ha de contemplar dins de l’auge del pretorianisme, és a dir, de l’extensió de la presència i influència dels militars en els afers polítics, un fet que tindrà implicacions en el pistolerisme, ja que amb el nomenament del general Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona al novembre de 1920, l’Estat apostarà per la via militar per resoldre un conflicte politicosocial. També cal mencionar la simpatia que va generar aquest moviment entre la burgesia i la classe patronal, ja que veien l’Exèrcit com l’únic garant de l’ordre social.

En aquest sentit, és una època a la qual pren importància el civilisme, és a dir, la defensa del poder civil i l’ordre per grups aliens al Govern, a través de les guàrdies cíviques, el Sometent i les bandes para-policials. Això cal emmarcar-ho dins d’una manca de confiança en el paper de l’Estat i la democràcia liberal parlamentària. Els patrons surten al carrer armats per defensar-se davant la mobilització obrera. Val a dir, que compartiran amb els anarcosindicalistes aquest rebuig per l’acció democràtica i política, fet que ajudarà a l’augment d’una conflictivitat i violència social de per si elevades. 

En el terreny polític, l’Assemblea de Parlamentaris impulsada per Francesc Cambó al juliol per protestar pel tancament del Parlament (des de febrer d’aquell any 1917 resta clausurat) mostrarà el nivell d’inoperància del govern d’Eduardo Dato davant les diverses crisis que patia el país. 

Eren temps de sindicats 

Del repàs del context històric i polític en el qual esclata el pistolerisme, així com dels diferents aspectes conjunturals, es desprèn que ens trobem en un moment caracteritzat per l’auge de la sindicalització i del corporativisme . Ambdós fets són clau per entendre el nivell d’exacerbació de la lluita de classes entre els obrers i la patronal. Cada bàndol assumeix la via de la violència com a necessària per imposar-se, tot i que en el cas de la patronal, aquesta troba el suport d’un terrorisme d’Estat encarnat en el finançament de les bandes de pistolers, mitjançant la Federació Patronal de Barcelona, encarregada de sufragar els grups de pistolers mercenaris com el liderat pel comissari policial Manuel Bravo Portillo o, posteriorment, el fals baró Köenig. 

Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: El pistolerisme d’Albert Balcells, p. 122.
La Browning va ser la pistola emblemàtica dels pistolers patronals, mentre que la Star ho va ser dels anarquistes. Portada satírica de l’Esquella de la Torratxa (27 d’agost de 1920). Font: BALCELLS, Albert. El pistolerisme, p. 122.

 

Fent un breu repàs als dos principals actors enfrontats, l’origen de la Confederació Nacional del Treball cal buscar-la en l’herència directa de les associacions obreres de l’últim terç del segle XIX i, posteriorment, en l’organització Solidaritat Obrera (1907), que després de la dura repressió de la Setmana Tràgica, aconsegueix reorganitzar el moviment obrer a partir de 1911 amb l’articulació de la CNT. A partir d’aquí, els anys de la guerra mundial ajuden a enfortir el sindicat i a reforçar el seu creixement. Posteriorment, mitjançant el Congrés de Sants de juliol de 1918, la CNT adopta un canvi organitzatiu al passar dels petits sindicats gremials i d’oficis, a articular-se a través de Sindicats Únics d’Indústria, permetent agrupar sectors productius i respondre amb més força als diferents embats, així com l’assumpció de l’anarcosindicalisme com a mètode de lluita sindical. Així doncs, trobem els sectors de l’Alimentació, Transports, Fusta, Metal·lúrgia, Construcció o Serveis Humans, per citar-ne alguns a tall d’exemple. El desembre de 1919 es celebra un nou congrés estatal al Teatro de la Comedia de Madrid i sota el lideratge de Salvador Seguí, acrediten una força de gairebé 800.000 afiliats arreu de l’Estat. 

Pel que fa a l’organització patronal, davant els esdeveniments arribats de Rússia i del perill roig que amenaçava l’ordre social, es reclama una reacció i la creació d’un front patriòtic per tal de contrarestar la força obrera. Des dels sectors conservadors al voltant del Foment Nacional del Treball, s’impulsa la creació de la Federació Patronal de Barcelona (creada l’any 1919), que sota el lideratge de Fèlix Graupera articularà un moviment i una resposta intransigent davant el conflicte. És mitjançant aquesta organització que es fundaran els Sindicats Lliures (al desembre de 1919) per Ramon Sales, engrossint les seves files militants carlistes i tradicionalistes. L’objectiu principal de la seva creació serà combatre el sindicat anarquista i, per aquest motiu, adoptaran com a estratègia l’agitació política i social. Igualment, també es caracteritzaran per la seva organització para-militar i per l’ús de la violència. 

Un fenomen barceloní

Quadrilla Anido
Severiano Martínez Anido (vestit de militar, a la fila de sota al centre) rodejat de la brigada policial destinada a combatre els anarquistes. Font: SERRANO, Miguel Ángel. La ciudad de las bombas, p. 102.

Com s’ha pogut comprovar, el pistolerisme és un fenomen multiforme i multifactorial. No hi ha una única causa que el provoqui encara que les particularitats de la ciutat de Barcelona ajudéssin al seu desenvolupament. Des de l’octubre de 1917, amb l’assassinat del patró tèxtil del Clot Joan Tàpies -el primer atemptat pistoler anarquista- fins al cop d’Estat de setembre de 1923, la ciutat viu un sexenni especialment violent amb prop de 800 atemptats i un còmput global de 424 morts de diversa procedència (dels quals 168 són víctimes anarquistes). La polarització social és ben latent, així com  l’alt nivell de mobilització obrera i patronal. Entre febrer i març de 1919 té lloc la vaga de la Canadenca, la qual suposa una demostració de força de l’anarquisme aconseguint paralitzar la ciutat durant 44 dies, amb totes les conseqüències que això va generar. Va suposar el toc d’alerta definitiu per la patronal, que a partir de llavors focalitzarà la seva acció en aniquilar el moviment anarquista. 

Pel juliol de 1919 es produeix l’assassinat de Pau Sabater “Tero”, secretari del ram de tintorers de la CNT, per elements de la banda de pistolers patronals liderats pel comissari Bravo Portillo. L’assassinat esdevé un clar exemple de la voluntat de la patronal d’actuar per tots els mitjans possibles. Com a venjança, al setembre d’aquell any un grup d’acció anarquista assassina Manuel Bravo Portillo quan sortia de visitar una de les seves amants al carrer Còrsega amb Santa Tecla. Aquesta dinàmica d’acció-reacció caracteritzarà els anys del pistolerisme, tot i que la policia actuarà amb connivència amb els pistolers patronals i rarament mai els detindrà. 

Seguint l’estratègia de la burgesia d’erosionar el moviment obrer, el novembre de 1919 decreten un lockout patronal que s’allarga fins al gener de 1920. 84 dies de tancament empresarial que va deixar al carrer uns 200.000 obrers. Un exemple del marasme social en el qual es trobava la ciutat. 

No va ser fins al nomenament del general Martínez Anido (novembre de 1920) com a governador civil de Barcelona i del coronel Miguel Arlegui com a cap de la policia, que es va revertir la situació a favor dels interessos patronals. La seva estratègia repressiva d’inspiració militar va afeblir paulatinament el moviment anarcosindicalista fins a afeblir-lo i portar-lo a la seva pèrdua de força total amb la dictadura de Primo de Rivera. Van desenvolupar la coneguda com a Llei de Fugues (1921), la qual els va permetre assassinar a molts anarquistes sota el pretext d’una falsa fugida. 

Tots aquest anys de conflicte van deixar víctimes de renom, com el cas de l’advocat cenetista Francesc Layret (1920), l’antic governador civil de Barcelona Franscisco Maestre Laborde -Comte de Salvatierra- (1920), el magnicidi del president del govern Eduardo Dato (1921) o l’assassinat de Salvador Seguí “El Noi del Sucre” i del Cardenal Soldevila (1923). Són exemples de la complexitat i rellevància del fenomen del pistolerisme, que sovint ha quedat encotillat entre la Primera Guerra Mundial i la dictadura de Primo de Rivera, però que cal fer valdre en la mesura que la major part de la conflictivitat i violència sociopolítica expressada es pot considerar l’avantsala de la que es va produir als mesos anteriors i posteriors a l’esclat de la Guerra Civil

Recreació de l'assassinat de Salvador Seguí a mans de pistolers blancs del Lliure, a la confluència dels carrers de la Cadena amb amb Sant Rafael del Raval de Barcelona. Font: La Campana de Gràcia, Institut Municipal d’Història de
Recreació de l’assassinat de Salvador Seguí a mans de pistolers blancs del Lliure, a la confluència dels carrers de la Cadena amb Sant Rafael del Raval de Barcelona. Font: La Campana de Gràcia, Institut Municipal d’Història de Barcelona.

Read More

Una de les grans ments del segle XX i del nacionalsindicalisme en el qual s’inspirarien el feixisme i el franquisme espanyol, va ser Ramiro Ledesma Ramos. Nascut l’any 1905 a un poble de Zamora, en el si d’una família d’humils mestres, el 1921 es va presentar a les oposicions d’oficial de Correus a Madrid, al mateix temps que anava desenvolupant una gran curiositat intel·lectual. A partir de 1922 va ser destinat a diversos llocs del territori espanyol. En aquesta època va començar a escriure algunes obres literàries, articles curts i contes, entre els quals podem destacar títols com: El fracaso de Eva, La hora romántica i El joven suicida, entre d’altres d’important rellevància.

 Ramiro Ledesma Ramos. Font: Archivos Historia
Fotografia de Ramiro Ledesma Ramos. Font: Archivos Historia

Els autors destacats que el van inspirar, tant en el camp literari com en el filosòfic i polític, van ser Goethe, Larra, Ugo Foscolo, Nietzsche, Unamuno i, sobretot, José Ortega y Gasset. El 1926, va començar la llicenciatura en Filosofia, que acabaria obtenint amb molt bons resultats. Aquesta no va ser l’única llicenciatura que va superar, ja que més tard es va llicenciar en Ciències Exactes i Ciències Químiques. En aquest temps va conèixer a Ortega y Gasset, que fou el seu professor i el seu màxim referent. Producte d’aquesta relació també va conèixer a Ernesto Giménez Caballero, director de la coneguda revista cultural La Gaceta Literaria, a la que Ramiro Ledesma va acabar participant molt activament, encara que no va ser l’única revista a la qual va publicar.

El 14 d’abril de 1931 va caure, pel pes de les urnes, la monarquia d’Alfons XIII i Espanya va allunyar-se del caciquisme, del tornisme i de la dictatorial que precediren a la II República, en benefici d’una obertura democràtica en clau republicana.. Entre 1930 i 1933 podríem dir que va sorgir el feixisme a Espanya, tot i que anteriorment ja havien sorgit partits d’un caire feixista, imitant la Itàlia de Mussolini, com va ser el cas de la Unión Patriótica, partit del dictador espanyol Miguel Primo de Rivera, que va governar amb el beneplàcit del rei Alfons XIII. Durant els primers dies que succeïren la proclamació de la II República, el fervor va ser màxim. Al mateix temps, Ramiro Ledesma va deixar a un costat la filosofia metafísica per començar la seva carrera política. En termes polítics la seva radicalització va ser evident, buscant el pragmatisme de les seves idees abstractes. Ledesma considerava que a Espanya no s’arrelaria ni el liberalisme ni el socialisme científic, però no va negar mai la seva admiració per l’esquerra espanyola ni per la revolució nacional. Va ser per aquest fet que no va buscar una imitació de cap sistema polític internacional.

Ledesma va veure que la força més revolucionària espanyola era l’anarcosindicalisme i va pensar que podria ajuntar-la amb la seva somiada revolució nacional, arribant a parlar d’una idea nacionalsindicalista. No obstant això, va ser curiosa la relació de Ledesma amb el nacionalisme de dretes, ja que el va denominar, com es pot comprovar en els seus escrits ¿Fascismo en España?, una idea absurda i reaccionaria. Al principi va buscar crear una espècie de partit feixista, però el màxim que va aconseguir va ser uns deu deixebles, els quals compartien la joventut i la formació universitària a més a més de compartir el seu rebuig per la dreta tradicional li per l’esquerra doctrinària. Amb ells va començar la primera publicació, el 14 de març de 1931, d’un setmanari de caràcter polític anomenat La Conquista del Estado.

Ledesma i els seus camarades van firmar un manifest en pèssimes condicions donada la falta de finançament, sobrevivint a base de subvencions econòmiques. Per un altre costat, la propaganda inicial de Ledesma era molt confusa, ja que la seva retòrica consistia en afalacs als nous governs que sorgien:

¡Viva el mundo nuevo!
¡Viva la Italia fascista!
¡Viva la Rusia soviética!
¡Viva la Germania de Hitler!
¡Viva la España que haremos!
¡Abajo las democracias burguesas y parlamentarias!

Tot i el que defensava amb la seva retòrica, Ledesma va intentar posar-se d’acord amb els anarquistes de la CNT, ja que era un grup no marxista i de caràcter antiburgès, tot i que els retreia el fet de no lluitar per la seva nació. La revista La Conquista del Estado, per molt feixistitzada que estigués no tenia èxit ni tan sols amb l’ajuda de les altes esferes ni de l’extrema dreta; a la si del grup dels nois es va discutir pel finançament i això va fer que el grup se separés i la revista deixés d’editar-se el dia 25 d’octubre de 1931. No obstant això, la importància de La Conquista del Estadono va ser que s’acabés, sinó que seria considerada la llavor del nacionalsindicalisme espanyol.

Un altre grupuscle es va formar el juny del 1931 a una ciutat val·lisoletana. Va ser un grup semblant al de Ledesma, però estava liderat per Onésimo Redondo. Aquest va ser un personatge de camp, conservador i molt creient, sortit de la zona més rural de Castella. A Onésimo, que ja havia pres contacte amb el nazisme alemany, de seguida li va cridar l’atenció la idea d’un moviment de caràcter modern, nacionalista i revolucionari. A més a més, tenia la necessitat enorme d’ajudar als terratinents de Castella i sentia molta ràbia contra els separatistes catalans i els de Vizcaya. També contra els obrers d’esquerres, els banquers i financers de les grans ciutats i, finalment, contra els polítics liberals. Onésimo, que buscava crear un moviment juvenil, revolucionari, patriota, conservador, de caràcter violent i, a la vegada, religiós, va fundar un setmanari anomenat “Libertad. A més a més, el 9 d’agost de 1931, va crear un grup polític anomenat Juntas Castellanas de Actuación Hispánica. Des de feia un temps, tant Ramiro Ledesma com Onésimo Redondo es van interessar un pel treball de l’altre. En pocs mesos van tenir un reconeixement oficial mutu. Entre ells hi havia poques coses en comú, però es necessitaven.

Al número publicat el dia 10 d’octubre de “La Conquista del Estado” es va anunciar la constitució de les “Juntes de Ofensiva Nacional Sindicalista” com la unió dels dos partits polítics. Aquesta organització, la portava un duumvirat en el qual cadascun dels partits i els seus dirigents anaven mínimament per lliure.

A la dreta la bandera falangista; a l'esquerra la bandera de la CNT. Font: Esradio
A l’esquerra la bandera falangista; a la dreta la bandera de la CNT. Font: Esradio

Les JONS va ser el primer partit espanyol que podia denominar-se nacionalsindicalista; va reutilitzar la simbologia del jou i les fletxes que donava a entendre la unitat d’Espanya, com a l’època dels Reis Catòlics. A més a més, Ramiro Ledesma, donaria a conèixer els càntics com el ¡Arriba! o ¡España una grande y libre! i també el ¡Por la patria, el Pan y la Justicia!. Però no tot acabava aquí, per cridar l’atenció dels anarquistes i per que es veiés la radicalitat de les aspiracions polítiques, es van agafar els colors vermell i negre de l’anarcosindicalisme.

Segons Rendondo, les JONS no tenien res a veure amb la Monarquia ni l’Església; més endavant, Ramiro Ledesma confessaria no tenir gairebé moviment en tot el que va ser l’any 1932. Aquest mateix any, uns militars van intentar donar un cop d’estat i implantar una dictadura nacional; Ramiro Ledesma no va voler participar, encara que sí Onésimo Redondo, qui al fallar el cop d’estat va haver de marxar a Portugal. Tot i això, els de les JONS van ser perseguits i Ramiro Ledesma va ser detingut durant 3 setmanes, per la suposada participació en el cop d’estat del general Sanjurjo. L’any 1933, les JONS encara no era un partit cohesionat. Sorprenentment, el que va donar més visibilitat a les JONS va ser la revista doctrinal amb el mateix nom, que Ramiro Ledesma va posar al carrer el maig de 1933. Tot i això, seguien depenent del finançament, i els seus apadrinats van ser membres de l’ultradreta bascos i part de la burgesia monàrquica espanyolista. Més tard, els fons vindrien de Renovació Española.

Al primer número de la revista “JONS” es va facilitar el programa polític de l’organització, conformat per divuit punts. No obstant això, les JONS no tindrien una gran repercussió social. A partir de la tardor de 1933, va, haver importants personatges interessats pel moviment feixista amb més mitjans i més repercussió social. Tot va començar amb un periodista col·laborador de la dictadura de Miguel Primo de Rivera i director del diari “La Nación, que va veure la Itàlia de Mussolini i l’arribada del nazisme a Alemanya com el pretext per a treure un setmanari profeixista a Espanya. El 16 de març de 1933 es va llençar “El Fascio. Haz Hispano, un diari al qual es va convidar a col·laborar a Ernesto Giménez Caballero, a Ramiro Ledesma, a Rafael Sánchez Mazas i, com a estrella, a l‘exvicesecretari de la UMN, a més de convidar al fill de Miguel Primo de Rivera, José Antonio Primo de Rivera. Tot i això, la “Ley de Defensa de la Repúblicava censurar i prohibir el primer número. Els dies posteriors, José Antonio Primo de Rivera, es va queixar de la prohibició al diari “ABCde Juan Ignacio Luca de Tena. Aquesta aparició va donar un nou impuls públic a la presentació del feixisme a Espanya. José Antonio era advocat i havia heretat el títol de Marquès d’Estella amb Grandesa d’Espanya. Aquest sentia una profunda necessitat de canviar Espanya i de netejar el nom del seu pare. Aquesta nova presentació del feixisme va passar pel Teatre de la Comèdia de Madrid, on van parlar Ruiz de Alda, García Valdecasas i el mateix José Antonio Primo de Rivera. A més a més, van ser-hi presents tant Ramiro Ledesma com altres col·laboradors i assistents. Segons els seus discursos, ells no eren ni d’esquerres ni de dretes com bé plasmaven en aquests fragments:

“El movimiento de hoy, que no es de partido, sino que es un movimiento, casi podríamos decir un antipartido, sépase desde ahora, no es de derechas ni de izquierdas.”

I el seu discurs proseguia afirmant que:

“El nuevo Estado [fascista] debería ser capaz de llevar adelante una revolución nacional integradora de las regiones y clases al servicio de una nueva fe: la de una Patria … que volviese a ser fuerte en el mundo y en la que imperase la justicia social.”

El 2 de novembre, el Movimiento Español Sindicalista -Fascismo Español va canviar de nom però es van mantenir les sigles FE, ja que va passar a denominar-se Falange Española. La presentació de la Falange va coincidir amb la pujada al poder de Acción Popular -Confederación Española de Derechas Autónomas- (CEDA) unida al Partido Radical d’Alejandro Lerroux. Aquesta va ser una època de molta violència tant per part de Falange com dels seus rivals d’esquerres, fins al punt que el ministre de la Gobernación Salazar Alonso va manar tancar tots els centres falangistes. En aquest context, el febrer de 1934, es va produir la fusió de la FE amb les JONS; aquesta última, aportava joventut i estudiants amb un caràcter més combatiu. Tota la simbologia de les JONS, els seus missatges i càntics, van passar a utilitzar-se al nou partit. A més a més, FE de les JONS va passar a estar dirigit per un triumvirat: Ledesma, Primo de Rivera i Ruiz de Alda. En aquest nou partit, la part més social la van aportar els jonsistes que van competir amb les esquerres per reclutar més obrers.

El 1934, es van crear tant les CONS (Central Obrera Nacional Sindicalista) com les CENS (Central Empresarios Nacional Sindicalista) i a les universitats va sorgir el SEU (Sindicato Español Universitario), tot com una estructura de sindicat vertical. El 1934, també es va crear la Secció Femenina per ajudar als camarades i per donar auxili als detinguts. Ara es podria parlar d’una materialització de les milícies i d’un partit amb capacitat suficient per defensar- se dels atacs dels altres partits.

Va a ser en aquests moments quan van començar a tenir problemes tàctics i d’organització entre Ramiro Ledesma i Primo de Rivera. El primer projectava un partit de masses i amb repercussió mediàtica, mentre que Primo de Rivera era massa selectiu a l’hora d’escollir nous afiliats. Finalment, l’organització va virar cap a les idees de José Antonio, cosa que no va agradar ni a Ramiro Ledesma ni a molts dels jonsistes. Al primer Consell Nacional es va pactar la camisa blava maó en reconeixement als obrers mecànics i el triumvirat va passar a ser un comandament únic presidit per José Antonio. Ledesma va quedar relegat a un paper secundari dins del partit, cosa que no li va agradar gaire.

Trobada entre José Antonio Primo de Rivera (a l'esquerra) i Ramiro Ledesma (a la dreta). Al fons es pot veure un retrat de Miguel Primo de Rivera. Font: Archivo Historia
Trobada entre José Antonio Primo de Rivera (a l’esquerra) i Ramiro Ledesma (a la dreta). Al fons es pot veure un retrat de Miguel Primo de Rivera. Font: Archivo Historia

L’octubre de 1934, es va produir una rebel·lió a Astúries i a Catalunya, on Lluís Companys va proclamar la República Catalana dins de la República Federal Espanyola. La vaga va tenir més repercussió a Astúries que a Catalunya on es va controlar fàcilment, ja que molts alcaldes catalans i altres polítics van acabar a la presó. A FE de les JONS, la revolució d’octubre va suposar-li una bona oportunitat, ja que Falange va ajudar al govern de Lerroux a restaurar la situació.

Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got i Ramiro Ledesma es va allunyar de José Antonio Primo de Rivera. El primer li recriminaria al segon el no retornar a l’acció directa i veure realitzada la conquesta de l’estat. Entre Primo de Rivera i Ledesma ja estaven sent òbvies les diferències en molts sentits. A Ramiro li tocaria redactar els 27 punts de la Falange, que finalment serien corregits per Primo de Rivera. Després de la redacció d’aquests punts van marxar grans fortunes i homes més afins a la monarquia o a altres partits. Les diferències es van fer més notables quan Calvo Sotelo els va proposar crear un Bloc Nacional. Tant Ramiro Ledesma com Ruiz de Alda van acceptar l’oferta, però Primo de Rivera no va donar peu a què es realitzés. Així, molts antics primoriveristes van marxar de la Falange.

El 1935, la situació de Falange era crítica amb grans baixes i desacords entre les files falangistes. Ramiro Ledesma ja no podia més i va decidir separar-se del sector primorriverista abandonant FE de les JONS el 16 de gener de 1935, però ni les CONS (Central Obrera Nacional-Sindicalista) ni Onésimo Redondo es van unir a ell. Ramiro Ledesma va acabar creant un nou diari, gràcies a finançament alfonsí, que anomenaria La Patria Libre i va marxar cap a Barcelona per intentar refer les JONS amb el nucli d’aquesta ciutat. No obstant això, la idea no li va sortir massa bé, ja que els seus antics camarades jonsistes havien format un altre partit. Ledesma va acabar tornant a la seva feina a l’administració de correus fins que, l’octubre de 1936, als inicis de la guerra civil espanyola, va acabar morint sol a Madrid, acusat pels republicans de feixista. Així doncs, Ramiro Ledesma mai va arribar a veure la seva idea ulterior de La Conquista del Estado.

En conclusió, José Antonio es va fer amb la imatge de la Falange Espanyola de les JONS, juntament amb Francisco Franco durant la guerra civil, quan realment la idea i la motivació de creació d’un partit homòleg però alhora amb les seves diferències, havia sigut del nacionalsindicalista oblidat a la història, Ramiro Ledesma Ramos. A tall de reflexió, cal dir que normalment parlem de la paraula feixista o feixisme amb molta facilitat sense saber ben bé el seu significat, d’on ve i el que va representar, i encara representa, als països que l’han patit o l’estan patint. A més a més, hem de tenir en compte el que està representat actualment el sorgiment de les noves extremes dretes i d’alguns partits amb les mateixes característiques feixistitzades.

Read More

El suro, com és sabut, és l’escorça de l’alzina surera, la qual ha estat utilitzada des d’antic per a diversos propòsits. El seu aprofitament el trobem mencionat en textos de Teofrast (IV a.C.), Cató (III-II a.C.), Varró (II-I a.C.), Plini el Vell (I d.C.) i Plutarc (I-II d.C.).  Els  clàssics explicaven com emprar aquest material en flotadors per a hams i xarxes de pesca -per la seva flotabilitat-, ruscs per a l’apicultura -com a aïllant tèrmic-, taps per àmfores -aprofitant-ne l’elasticitat-, o soles de calçat -degut a la capacitat d’absorbir impactes. Esmentat tot això, resulta almenys suggerent, que a dia d’avui emprem els plàstics per a la confecció de para-cops, aïllants tèrmics i sonors, elaboració de flotadors, seguit d’un llarg etcètera.

dav
Mapa en el que es pot apreciar les masses sureres a la Península Ibèrica, la Mediterrània i Catalunya. Font: Santiago Hernández, el món del suro.

Tot i que podríem assenyalar als interessos econòmics de certes potències econòmiques, que extreuen percentatges milionaris pel comerç del petroli, la nostra humil intenció, rau aquí, en fer partícip al lector d’un episodi històric que, tenint per protagonista aquest material, deixà enrere una interessant experiència per a la història econòmica del nostre país. Comencem.

Naixement de l’artesania surera

L’any 1662, el frare benedictí Pierre Dom Pérignon descobrí que la impermeabilitat i l’elasticitat del suro el feien un material inigualable per a l’elaboració de vi escumós (Xampany). Tot i que aquesta beguda ja es coneixia amb anterioritat, augmentava exponencialment la seva qualitat en realitzar-ne la fermentació en la mateixa ampolla, donant lloc a un producte de luxe, que ràpidament esdevingué producte de primer ordre en les corts europees i ambients més selectes. Així doncs, tot i que el suro ja es coneixia des de mil·lennis enrere, fou quan passà a formar part d’un producte de luxe -i com a tal d’alt valor afegit-, quan adquirí un alt valor comercial que posà en el punt de mira a aquells qui el treballaven.

Il·lustració del segle XVIII d'un pelador de suro. Font: Santiago Hernández, el món del suro.
Il·lustració del segle XVIII d’un pelador de suro. Font: Santiago Hernández, el món del suro.

L’arribada a Catalunya de l’ofici de taper, és encara discutida  avui dia; tot i que tradicionalment, el relat més estès és el de la difusió a través de la fira de Bellcaire (França) en la que uns mercaders catalans s’assabentaren dels avantatges econòmics que l’aprofitament del suro suposava. Fos com fos, la realitat és que en la documentació, el primer taper català apareix a mitjans del segle XVIII al litoral empordanès. El suro es va instal·lar ràpidament en moltes llars com a font d’ingressos paral·lela a la pesca o a l’agricultura. Tan ràpida fou la seva implantació, que ja al 1791 trobem constància a les fonts documentals, de queixes per part dels tapers de les comarques gironines a les autoritats del principat, degut a les traves comercials que l’Estat francès posava a la introducció de manufactures de suro, veient aquestes com a competència a la pròpia fabricació de taps. Tot això -per acabar-ho d’amanir- mentre els mateixos tapers francesos, esdevenien els principals compradors d’escorça de suro (és a dir sense manufacturar) procedent de Catalunya.

Per aquesta raó, la principal demanda que els tapers catalans feren a les autoritats fou la prohibició d’exportar suro no manufacturat amb la qual es volien evitar tres perjudicis: la pèrdua de mercat pels taps elaborats a Catalunya, la pèrdua de matèria prima per als tapers i, en darrer lloc, que els tapers catalans haguessin de “penjar la ganiveta” o, en força casos, emigrar a França per obtenir feina de taper.

Indiferents a les demandes d’un sector inexistent a la resta de l’Estat, des de la cort no es donà cap resposta a les peticions dels tapers catalans, raó per la qual, mica en mica, aquests anaren buscant la força de la unió gremial al llarg dels pobles surers. Veiem en aquestes dates el naixement del Gremi de Tapers de Palamós, el mateix 1791; el de Sant Feliu de Guíxols, el 1803 i la germandat de les Arts de Taper el 1803 a Palafrugell.

Grup de treballadors de la fàbrica Miquel&Vincke. Font: Santiago Hernández, el món del suro.
Grup de treballadors de la fàbrica Francesc Corís Mundet. Font: Santiago Hernández, el món del suro.

Endinsant-nos ja al segle XIX, mentre a la resta d’Europa la industrialització anava copant la majoria de sectors econòmics, desbancant les economies tradicionals, al terç nord-est de Catalunya l’artesanat surer mantenia les posicions amb poques dificultats, ja que, si bé la indústria afavoria la concentració de capitals que acabava engolint les empreses més petites, l’economia surera i els seus pocs requisits per a assolir uns beneficis de subsistència, feia difícil que les empreses mecanitzades acabessin per provocar-los una situació de dependència. De fet, com veurem en la història surera, l’única dependència que igualava a grans i petits era la de l’inestable mercat europeu, en aquests anys tan convulsos. És sobretot aquesta relativa capacitat autònoma de les artesanies tradicionals, juntament amb la solidaritat gremial existent entre els tapers de l’Empordà i La Selva, el que els portarà a la defensa directa dels seus interessos, assumint la inacció de les autoritats estatals.

Lluita pels interessos tapers

El maig de 1820, dues fragates (anglesa i sueca), atraquen al port de Palamós i Sant Feliu de Guíxols respectivament, amb la missió de carregar suro no manufacturat. La notícia “va commoure” -en paraules de Ramir Medir- a tots els treballadors del suro de la comarca, els quals organitzaren ràpidament diverses protestes, que es dirigien al port -armats amb pals- per evitar l’embarcament d’ambdues fragates. En efecte, aquesta protesta generà un gran enrenou al port, però el que ha transcendit, són les protestes que els consolats anglès i suec elevaren a les autoritats, ja que no hem d’oblidar que la venta d’aquest material era perfectament legal, un cop pagats els aranzels establerts.

El dia 16 de maig es produeix un aldarull, equiparable a Palamós i Sant Feliu de Guíxols, que reuneix uns 500 tapers vinguts de les poblacions pròximes, que resulta en agressions a les forces armades, destacades al lloc per defensar l’embarcament; a més de la crema de diversos fardells de suro, abans que aquests poguessin ésser embarcats.

Davant la insostenible situació, el 26 de maig, se celebrà una reunió en la que assistí el Jefe Superior Político de Catalunya, José Castellar, juntament amb diverses autoritats municipals dels pobles afectats per les protestes, en la que s’oferí la possibilitat de negociar les reclamacions dels tapers, si aquests acceptaven acabar amb l’actitud violenta que havien demostrat en dies successius. Les autoritats locals, es posicionaren clarament a favor dels tapers, doncs en primer lloc justificaren les accions d’aquests, tot fent declaracions en les que rebaixaven considerablement el to que les protestes havien tingut realment. En segon lloc, destaca també l’intent de les autoritats de Palamós d’impedir l’embarcament de les fragates al·ludint requisits sanitaris, que les fragates no satisfeien. Finalment, sota amenaça de processar a tot aquell qui impedís el carregament, la fragata ancorada a Palamós carregà unes 35 tones de suro en planxa i hissà beles el 22 de juny de 1820.

Malgrat la ceguesa de les autoritats estatals, la lluita dels tapers començà a provocar reaccions: l’octubre d’aquell mateix any es prohibí la importació de suro processat o en brut, gest que donà a entendre el reconeixement per part de la corona espanyola, del tracte comercial humiliant que rebia per part dels països que li compraven el suro, concebent fins i tot la possibilitat que el suro tornés a ser comprat un cop venut.

Finalment, l’any 1825, degut a les súpliques realitzades per les autoritats locals de les comarques gironines i per la inseguretat que provocava en els comerciants la unió dels tapers, finalment fou prohibida la venda de suro en planxa, de forma provisional. Aquesta mesura legal fou celebrada pels tapers, però per part dels comerciants i sobretot per part dels propietaris de finques d’alzina surera, fou una mesura -que, als seus ulls- anava en contra del mateix progrés humà.

Considerant la nova legislació completament il·legítima i degut a les poderoses ofertes que rebien per part dels industrials surers francesos -mancats de suro de suficient qualitat per a la confecció de taps de xampany- els terratinents catalans començaren a accedir a dur a terme negocis il·legals per tal d’ingressar capitals molt superiors als que els tapers catalans podien pagar. Coneixedor d’aquestes pràctiques que posaven en perill l’economia dels pobles de tendència surera, el 1829, l’alcalde de Palafrugell elevà una queixa a les autoritats provincials de Girona, en la que posava en coneixement la desobediència d’alguns terratinents propietaris de suredes, en ésser preguntats pel volum de suro extret anualment.

Els tapers, com hem dit, ja organitzats en associació obrera, decidiren unànimement no permetre, sota cap concepte, l’embarcament del suro, que els deixava sense feina. En conseqüència, l’any 1830 iniciaren un motí al barri de la Teulera, a Santa Cristina d’Aro, per tal d’impedir l’embarcament de suro. Malgrat els nombrosos intents, crides a la calma i avisos de punició, res pogué aturar als amotinats, tal i com expressà el mateix alcalde de Sant Feliu de Guíxols:

 […] inmediatamente sin detenerme en cosa alguna he montado a caballo y acompañado de un Alguacil, el Portero y otro hombre, me he dirigido a el Sitio […] he encontrado como un número de 80 hombres con palos, según he llegado a entender de Cassá de la Selva, Calonge, Llagostera, y según he concebido, también esperaban de Palafrugell, los mismos, y otros pueblos todos de oficio Taponeros; […] me han contestado que venían a esta Villa para que no se embarcase corcho en pannes, que se quedaban sin trabajar, con otras voces que no puedo puntualizar: me ha parecido el medio mejor el de la persuasión, […]

El motí s’escampà ràpidament pels pobles de l’entorn en forma de protesta davant les autoritats i, fins i tot, s’arribaren a cremar partides senceres de suro ja llestes per a embarcar, provocant la detenció de nombrosos tapers. No obstant això, degut a la difícil situació política en la que es trobava el regne d’Espanya, debatent-se entre el liberalisme i el conservadorisme (la Guerra Carlina esclatà el 1833), els amotinats quedaren en llibertat i la prohibició d’exportació fou substituïda per un augment dels aranzels, mesures que, en certa manera afavoriren ambdós bàndols.

Fotografia antiga on hi apareixen diversos homes pelant una alzina surera. Font: Santiago Hernández, el món del suro.
Fotografia antiga on hi apareixen diversos homes pelant una alzina surera. Font: Santiago Hernández, el món del suro.

Per contrarestar l’atur que generava entre els tapers la venda del suro per part dels terratinents, s’anà a buscar suro a altres indrets de l’Estat, començant a adquirir-lo a d’Andalusia i Extremadura, regions en les quals encara es desconeixia l’alt benefici que aquest negoci aportava, degut a la llunyania amb la frontera Europea. El 1837, a les acaballes de la Guerra Carlina, el Tresor de la Corona espanyola necessitava ingressos de forma urgent, raó per la qual autoritzà Andalusia i Extremadura a vendre grans masses de suro a Portugal, fet que provocà un fort enrenou a nivell català. Aquest cop però, no foren els gremis els qui reaccionaren en contra d’aquesta mesura, sinó la incipient burgesia surera catalana, la qual ja s’havia enriquit suficientment com per començar a adquirir fàbriques en altres indrets de l’Estat rics en suro, accelerant la concentració de capitals surers que, ara sí, començaren a fer impossible la rendibilitat dels petits tallers artesanals, degut a la cada vegada major producció mecànica de taps, que provocà un descens del preu del suro processat.

“Revolució profunda”, mort de la manufactura

Hem vist fins aquí a una classe propietària de terres -tradicionalment conservadora i defensora del proteccionisme, per a poder regular els seus preus i alleugerir els efectes de la competència estrangera- fou en el cas del suro favorable a la desregularització del comerç. Per contra, la classe burgesa -tradicionalment liberal i progressista- es trobà defensant l’aplicació d’impostos prohibitius (o directament la prohibició d’exportar), per tal d’evitar la fuga de matèria prima que, per una banda, afavoria l’enriquiment de la competència tapera d’altres països i alhora empobria tot el teixit econòmic que existia al voltant dels taps.

Pintura de Lluís Brugera on hi apareix una representació del procés d'elaboració de taps de suro. Font: Exposició "Va de Suro" Museu del Suro de Palafrugell
Pintura de Lluís Bruguera on hi apareix una representació del procés d’elaboració de taps de suro. Font: Exposició “Va de Suro” Museu del Suro de Palafrugell

Pel que fa a l’episodi que ens emplaça, pot presentar diverses lectures. Podem percebre l’episodi com un acte contra les decisions del govern espanyol, el qual es percebia culpable del retard de la industrialització i de la millora de les infraestructures -que s’agreujava a la perifèria de l’Estat. Ben al contrari, qui escriu aquests mots, considera més viable considerar aquests fets com un afer circumstancial, que per la seves característiques no passa pas desapercebut, però que  troba les seves motivacions en l’enfrontament d’interessos dels productors i comerciants de suro en brut, vers els productors de manufactures de suro i l’ampli teixit associat a aquests. La facilitat que hem observat en els tapers per a aliar-se en contra de les adversitats, portà a aquests a una major tendència a representar escenes molt sorolloses en contra dels comerciants de suro en planxa. No obstant, l’explicació de per què els interessos dels productors i comerciants de suro en brut, eren majoritàriament afavorits per les polítiques econòmiques de l’Estat, la trobem en la mateixa dinàmica històrica espanyola, en la que es dona un manteniment ininterromput  del sistema latifundista, pel qual uns pocs nobles acaparaven grans extensions de terra. Per aquesta raó, les decisions que emanaven del consell executiu espanyol, fos quin fos el posicionament ideològic del govern de torn, sempre afavorien els interessos de la classe propietària -és a dir noble- espanyola.

Pel que fa a la conflictivitat de classe, és a dir, no referint-nos ara als conflictes que poguessin sorgir entre propietaris de suredes i tapers, sinó entre la classe treballadora i la burgesia; és interessant d’observar que en el cas del suro -almenys durant les primeres dècades del seu funcionament- els amos provenien de la classe treballadora, ja que, els seus pares o ells mateixos havien estat tapers. El distanciament entre “les dues classes antagòniques” es donà progressivament degut a la concentració de capital en les indústries sureres, el qual els permetia mecanitzar-se i augmentar la qualitat de la seva producció, encarint així el cost en la producció de les empreses més petites i reduint el preu de la unitat a la mínima expressió. Aquesta situació forçà el tancament de moltes empreses i la venda de moltes altres.

La característica essencial en aquest cas fou, durant molt de temps, la senzillesa d’adquirir unes tones de suro en planxa i convertir-lo en taps, els quals es traduïen en una bona remuneració, amb la que moltes petites fàbriques i economies familiars subsistiren a l’existència de les grans indústries. Aquest curiós escenari, el podem llegir en l’obra de Gaziel, Ludovic Massé, Prudenci Bertrana o Josep Pla. Finalment però, la infinita superioritat de la producció industrial, feu que el preu del tap caigués de forma constant, fet que, sumat a la constant inestabilitat del mercat estranger -ara per la guerra mundial, ara per la darrera crisi financera- va acabar ensorrant completament el món surer tradicional. El mateix Pla n’escriu unes paraules commovedores que citem a continuació:

“En la primera dècada del segle, el petit món del taper tradicional i clàssic inicià una decadència ineluctable que, malgrat els murs que hi oposà l’enyorança malenconiosa, ja no s’ha pogut aturar un sol moment. Fou un moment trist, per no dir tràgic. Les grans famílies del període artesanal deixaren la seva carcassa econòmica davant del procés de transformació. Els obrers hagueren d’emmotllar-se a la disciplina de les màquines, que mai no havien conegut i que en cap moment no havien sospitat que pogués existir. El dia que a Palafrugell se sentí per primera vegada a les sis del matí —llavors es començava a les sis del matí— el corn de can Joanet Mario (nom que el poble donà a la fàbrica que com a primera personalitat havia creat Joan Miquel) quedà pràcticament debolit el període que Dom Pérignon, amb els seus vins escumosos, havia iniciat a Champagne feia un segle i mig. Jo he viscut en la meva època i en aquest país una revolució profunda: ha estat aquesta.”

Read More

Introducció

És un mèrit (i forma part del genoma hel·lè) el fet de distingir-se en la concepció de la política i de la societat, i, com a conseqüència, en l’educació: envoltat d’estructures polítiques autoritàries i teocèntriques,  dedicar part dels recursos a educar l’habitant (súbdit, en aquest cas), mitjançant unes directrius establertes, constata l’impacte, no en contingut però si en forma, de la concepció de la pedagogia i de l’educació.

Ben sabuda és la innegable particularitat dels pobles hel·lens en la forma d’administrar-se en ciutats-estat, conegudes com a polis. Aquest, però, no és un terme atribuïble a cap cultura grega en concret, sinó que forma part del conjunt social, econòmic i polític de l’Antiga Grècia: és una organització estatal genuïna. Més enllà d’aquest nexe en comú, cada polis té atribucions pròpies, diferenciant-se, en principi, per delimitacions territorials, acompanyades d’un substrat cultural que les farà ser diferents entre elles. El més significatiu, malgrat haver-hi diversos punts de vista, és que diverses polis van desenvolupar un sistema educatiu propi.  En el cas d’Esparta i Atenes, existeixen també factors geogràfics que afecten el seu desenvolupament, amb repercussió en pràctiques compartides que no busquen obtenir el mateix fi.

Per exemple, Esparta, situada a la vora del riu Eurotas, a la Península del Peloponès i entre les muntanyes Parnon i Taíget, era una de les regions més fèrtils de la zona, per la qual cosa la seva autosuficiència com a societat li faria ser una polis més tancada en si mateixa. Així, no explotarà tant les relacions comercials com sí que ho farà la seva competidora, Atenes, la qual, a causa de les condicions geogràfiques en què predominava el terreny rocós i la terra poc fèrtil, utilitzarà el comerç per abastir-se dels productes que no té. Això, de manera indirecta, es traduirà en relacions més enllà de les comercials, fent-la una polis moltíssim més oberta que la seva competidora, aspecte que acabarà influint en l’educació reduccionista que Esparta implantarà.

L’Agogé

La Segona Guerra Messènia (670 – 657 aC) enfrontava espartans contra el poble meseni,  que buscava revenja després de la Primera Guerra Messènia (735 – 715 aC). L’Oracle de Delfos va tenir una premonició: perquè Esparta guanyés la segona guerra contra els messènis, aquesta havia de demanar a Atenes un general per dur a terme la gesta. Els atenesos, en forma de burla, van enviar per comandar els espartans a un ancià mestre d’escola anomenat Tirteu, que a malgrat tindre una entrada poc triomfal, es va anar guanyant el favor de la societat espartana.

Les elegies de Tirteu, es van acabar transformant en càntics de guerra sobre el patriotisme en la batalla i el sacrifici per la pàtria. Això va engendrar un sentiment de virtut que quedarà reflectit en la defensa dels valors col·lectius i marcarà un punt d’inflexió en el model d’estat espartà o sobre la concepció dels espartans sobre el seu propi estat, fent-ho únic. Podem considerar que aquest és el relat romàntic sobre el qual gira l’eix de la societat espartana.

És la manera de legitimar les estructures d’estat que van venir a posteriori, tot estava orientat al bé de la pàtria. Aquest primitiu sentiment d’identitat nacional implicava protegir la integritat territorial, que depenia d’un bon aparell bèl·lic que li permetés mantenir les fronteres. Partint de la base que per un espartà perdre la seva pàtria era el pitjor mal que podria patir, tenir una estructura militar era la prioritat de la societat i de l’estat, que basava el seu esquelet i el funcionament administratiu en la Constitució de Licurg. Dins d’aquesta hi ha novetats importants, com el sistema educatiu conegut com l’agogé, que va tindre conseqüències directes en l’organització i estratificació social. Entre altres aspectes, aquestes lleis regularien el paper dels ilotes  i els messènis en la societat, convertits en esclaus, i revisaria i augmentaria el caràcter militar de l’estat.

L’educació estava sota la supervisió de l’estat, organitzada per grups d’edat i basada en l’augment de la destresa en el camp militar. Desenvolupava sobre els espartans actituds de conformitat, obediència i solidaritat cap a un col·lectiu, cap a un grup. A més, se substitueix el valor de conjura familiar, vincle trencat als 7 anys d’edat amb l’inici del sistema educatiu impartit, per un de plenament cívic, on el més proper a un vincle familiar són els altres espartans. Es canvia la perspectiva, i, per tant, l’arrelament a la pàtria, perquè un espartà, potser no sabia res, tret que era espartà.

Aquest valor supraterrenal dedicat a un col·lectiu que deriva dels poemes de Tirteu i de la Constitució de Licurg és paral·lel a l’aparició de les falanges hoplítiques en els camps de batalla. Els hoplites formaven part de la infanteria pesada i aquest valor es va convertir en la tàctica espartana des de finals de segle VII.

L’ús progressiu de la nova formació de combat va situar a la cavalleria en un segon pla, i la infanteria lleugera va passar a ser unes tropes auxiliars dedicades a cobrir els flancs que descobrien les falanges hoplites. Aquesta tàctica basada en la disciplina casava de meravella amb la idiosincràsia espartana, que, basada en un estat de cort militarista, faria anar de la mà l’organització social i la rígida disciplina militar.

Representació de la falange hoplítica espartana en combat. Font: sobrehistoria.com
Representació de la falange hoplítica espartana en combat. Font: sobrehistoria.com

Amb una estructura militar com aquesta, els rangs deixen de ser quelcom distintiu, perquè la majoria de la societat lluitaria de manera igualitària creant un estat d’equitat social que aportaria una fraternitat idònia per defensar la pàtria. S’entén l’exèrcit espartà com una milícia de professionals amb absoluta subordinació i unes grans habilitats militars, acompanyades per un poder físic sorgit de les rudes condicions a les quals estaven sotmesos des de l’inici de la seva formació.

Agogé y paideia

Una de les majors diferències amb Atenes és l’edifici on s’imparteix aquesta educació, ja que a Esparta els centres educatius, més enllà dels terrenys a l’aire lliure (on fan la majoria d’activitats) són casernes públiques de l’estat. A l’agogé es desplega més la gimnàstica amb el principal objectiu de treure el màxim rendiment al cos, ja que a Esparta es va imposar una eugenèsia.

Representació de l'entrenament militar espartà. Font: sobrehistoria.com
Representació de l’entrenament militar espartà. Font: sobrehistoria.com

A Atenes existia el concepte d’escola tal com ara el podríem definir avui. Les matèries que s’impartien eren diferents en contingut. L’educació es fonamenta en tres disciplines: grammatistes per l’aritmètica, kitharistes per la música, i paedotribae per l’esport. El desenvolupament intel·lectual del ciutadà era la prioritat del model educatiu atenès, conegut com a paideia, sense oblidar-se de l’aspecte militar, ja que la gimnàstica ocupava un lloc bàsic en la formació de l’estudiant. El progrés militar de la polis no estava ni molt menys en segon pla, però no era el propòsit principal, com sí que passa en el sistema espartà.

És una evidència que a Atenes, igual que en la majoria de societats amb sistemes organitzatius similars, el model educatiu o la pedagogia influeix de manera directa en la composició i l’acció dels agents socials dins de la polis. Primer per l’exclusivitat de l’educació per als autòctons, seguida d’una segregació per sexes, que es traduïa en el fet que les dones, condicionades pel seu origen genètic, serien mera comparsa, sense cap paper actiu més enllà dels seus rols de gènere establerts.

Però sobretot és distintiu perquè la petjada identitària d’Atenes és la sobirania popular basada en l’exercici democràtic dels seus ciutadans, la democràcia: només es podia sostenir si els habitants de la polis, i els que d’aquesta podien accedir al poder, eren educats mitjançant uns paràmetres  enfocats a la continuïtat del sistema.

Esparta tenia un sistema polític únic que barrejava elements de totes les formes de govern del món hel·lè: democràtics, monàrquics i oligàrquics. Existien dos reis de les dues famílies més importants de la polis, els Euripòntides i els Agíades. Aquests eren els líders militars, però no exercien un poder tirànic, estaven controlats per la gerúsia o consell de savis, òrgan que tenia el poder legislatiu. Els èfors eren els magistrats i els responsables encarregats de presidir l’assemblea on es reunien, i de vetllar per respectar les decisions d’aquesta. L’elecció d’aquest càrrec era anual. També tenia la competència d’educar les noves generacions d’espartans.

Les úniques lleis escrites a Esparta són les de la Constitució de Licurg. Des d’aquest text s’instaura la igualtat social davant la llei per eliminar privilegis. Era una societat segregada per grups d’edat, on el respecte rígid i vertical per la gent de més edat era un reflex de la l’educació i de la disciplina fomentades pel sistema educatiu espartà.

És comú creure que la majoria d’espartans eren analfabets, sent aquests només homes d’armes mancats de qualsevol bagatge cultural més enllà de l’art de la guerra. Però potser de manera inconscient, eren coneixedors de la importància de compartir agents i atributs no pròpiament vinculats a l’exèrcit i a les distincions socials, com podem veure evidenciat en els registres epigràfics i les obres literàries i poètiques com les de Tirteu. La societat no era tan inculta com a simple vista podria semblar: els poemes de Tirteu, que eren recitats pels nens en les seves diferents fases educatives i que, entre altres coses enaltien la Constitució de Licurg, s’acabarien per convertir en càntics de guerra que reafirmarien el sentiment d’unió col·lectiva sota les lleis immutables de l’estat. Quan acaba l’auge militar finalitza també ho fa el de la polis.

L’aprenentatge de poesides com les d’Homer o Tirteu formava part de l’educació espartana. Font: sobrehistoria.com
L’aprenentatge de poesides com les d’Homer o Tirteu formava part de l’educació espartana. Font: sobrehistoria.com

Conclusió

El recorregut de l’agogé com a mètode d’ensenyament acaba on acaba Esparta. Malgrat això, hi ha diferents punts de vista sobre el perquè de la singularitat espartana. El topònim d’agogé (que significa conducció) és atribuït a les reformes dels reis Agis IV  (265 – 242 aC) i Cleómenes II (369 – 309 aC), i és posterior a la reforma constitucional de Licurg. Malgrat ser un sistema establert per Licurg, el terme historiogràfic és posterior. Per tant, el nom és inherent al seu veritable origen. Es pot entendre com una construcció hel·lenística i romana per definir la individualitat d’Esparta com a potència militar davant de les altres polis amb les quals compartia estructures d’estat. O que simplement aquesta atribució historiogràfica d’un model que va veure el seu inici i el seu final en la societat espartana, estava subordinada a una mutació permanent, adaptant-se a les circumstàncies històriques corresponents. Aquesta última percepció no es desvia de la que tenia Xenofont (430 – 354 aC) sobre Licurg i la implantació del seu model, ja que creu que la clau del funcionament de l’agogé resideix en què no es van copiar models d’altres polis, sinó que va idear-ne una de pròpia i que per això Esparta ha de sentir-se afortunada.

Read More

Pocs anys abans que Francis Fukuyama sentenciés el final de la història, la Guerra Freda continuava afectant territoris d’arreu del món. És ben sabut que, més enllà de la retòrica de la lluita entre dos grans gegants –els EUA i l’URSS–, el conflicte es fragmentà en molts “petits” conflictes que afectaven diversos països, normalment empobrits. Guatemala entrà en aquesta dinàmica, i el resultat fou el que diversos estudiosos consideren com el genocidi indígena més gran practicat a l’Amèrica Llatina després de la conquesta. Si bé aquesta afirmació pot ser matisada, ja que el segle XIX llatinoamericà estigué marcat per pràctiques genocides arreu del continent, ens permet veure la magnitud del que s’explicarà a continuació.

Antecedents

Entrant al segle XX Guatemala estava vivint un procés polític força similar al d’altres països llatinoamericans. L’any 1931 s’havia instal·lat al poder Jorge Ubico, una dictadura militar va regir el país centreamericà fins el 1944, quan tingué lloc la Revolució d’Octubre. A partir d’aquest any s’entrà en una dinàmica de reforma política. Les capes mitjanes urbanes i alguns sectors progressistes de l’exèrcit volien impulsar una certa obertura política i, també, millorar en certa mesura les condicions dels sectors més empobrits del país. En aquest context arriba al poder Jacobo Arbenz el 15 de març de 1951.

A partir de la seva victòria electoral, Arbenz intentà aprofundir en les polítiques anteriors. El reforç de la independència econòmica i política del país –principalment respecte als EUA–, i la millora de la situació de l’ampli sector social pobre de Guatemala foren les línies mestres de les polítiques d’Arbenz. La reforma agrària va ser, sens dubte, un element central del seu mandat. En menys de dos anys més de 100.000 famílies se’n beneficiaren. Les terres ermes que estaven en mans de grans terratinents, nacionals o estrangers, havien de ser expropiades i distribuïdes entre camperols de diferents condicions. Arbenz estava plantejant, a la pràctica, una reestructuració de l’ordre social guatemalenc. En paral·lel a tot aquest procés, l’oposició a les reformes i al govern d’Arbenz s’estava consolidant.

Fotografia de Jacobo Arbenz. Font: Viquipèdia
Fotografia de Jacobo Arbenz. Font: Viquipèdia

Els grans terratinents del país i companyies estrangeres entre les quals destacava la famosa United Fruit Company (UFCo) començaren a orquestrar una campanya contra Arbenz. Els EUA es sumaren al desprestigi, veient amenaçada la seva hegemonia al país centreamericà, es vinculà a Guatemala amb el comunisme internacional, atacant el seu govern i aplanant el terreny per a una possible intervenció militar al país. Tot i l’organització de diferents sectors progressistes per intentar donar suport a les mesures d’Arbenz, a partir de 1953 l’oposició més reaccionària ja s’estava organitzant per derrocar-lo. El mes de juny de 1954 un cop militar amb el suport explícit dels EUA va qüestionar obertament a Arbenz, i, després d’un breu temps de confusió el mateix president va renunciar. Aquest fet va donar peu a l’establiment d’un govern militar que revertiria les mesures preses des de la Revolució d’Octubre.

Si bé encara ens situem cronològicament lluny del genocidi indígena, que no es dona fins a finals dels anys 70, és important tenir present què va passar durant la dècada que precedí la revolució de 1944, ja que, de l’oposició a aquesta naixerà el model polític (militar) que governarà Guatemala a partir d’aquest moment i que executarà el genocidi.

Durant la dècada posterior Guatemala va mantenir una aparença constitucional, cops militars i eleccions majoritàriament fraudulentes es van anar intercalant, mentre la legitimitat de l’estat guatemalenc era qüestionada per una sèrie de sectors progressistes que no podien acceptar les imposicions que vingueren després de la caiguda d’Arbenz. Entrant als anys 60 una part important de l’esquerra del país va optar obertament per la lluita armada. S’organitzaren diferents guerrilles que volien derrocar l’ordre establert, topant de cara amb un exèrcit que gaudia d’una gran autonomia en el camp de la lluita contra insurgent. En paral·lel a la lluita armada, diferents moviments s’oposaren políticament als successius governs, alguns d’ells ja obertament militars. Cap de les dues estratègies va tenir massa èxit, l’any 1968 les guerrilles pràcticament ja estaven derrotades militarment, i a nivell polític els militars més conservadors continuaven consolidant el seu poder.

Propagranda de les "Fuerzas Armadas Rebeldes" (FAR), la primera guerrilla que va sorgir al país durant el període.. Font: Phottic.com
Propagranda de les “Fuerzas Armadas Rebeldes” (FAR), la primera guerrilla que va sorgir al país durant el període. Font: Phottic.com

L’any 1970 va arribar al poder després d’unes eleccions el coronel Carlos Arana Osorio, governà el país amb mà de ferro. Arana Osorio farà que la repressió contra l’oposició progressista més activa es faci encara més dura. En paral·lel es desenvoluparan noves accions guerrilleres i, per combatre-les, s’aplicarà l’estat de setge al país que, un cop aixecat, donarà peu a grans mobilitzacions. Després de 4 anys de govern d’Arana Osorio hi haurà dos governs militars més, durant els quals continuarà creixent la tensió i la violència interna al país. A una banda hi trobarem els partits que sustentaven el règim i el mateix exèrcit i, a l’altra, els partits de l’oposició, la guerrilla i el sindicalisme. És en aquest context de creixent tensió política interna en el qual es desencadenarà el genocidi.

L’estat contra la població indígena maia

La majoria d’autors marquen l’any 1978 com un punt d’inflexió, amb la Massacre de Panzós: l’exèrcit assassinava més de cent camperols indígenes. A finals dels anys 70, Guatemala entrà en una nova dinàmica política, extremadament violenta, en la qual els indígenes –majoritàriament maies–, del país van tenir un paper central.

El discurs anticomunista nascut de la Guerra Freda ja havia arribat a Guatemala durant els anys 50, i va influir profundament en la caiguda d’Arbenz. A finals dels 70 la idea que s’havia de defensar Centreamèrica d’una suposada amenaça marxista continuava més que present en els discursos dels governs guatemalencs. Fou precisament aquest concepte, l’amenaça comunista, la que es va emprar per justificar l’acció militar a l’altiplà maia guatemalenc entre 1978 i 1986.

L’estat va desenvolupar una estratègia de terra arrasada sobre els territoris indígenes per, teòricament, acabar amb el suport que aquests donaven a les guerrilles. Els governs de Romeo Lucas García (1978-1982), Efraín Ríos Montt (1982-1983) i Oscar Mejía Víctores (1983-1986), van ser els principals responsables de les accions de contrainsurgència. Marcia Esparza xifra, sense incloure el govern d’Oscar Mejía, en més de 600 les massacres comeses en els anys àlgids del conflicte en territori indígena. L’autora parla d’assassinats extrajudicials col·lectius, que se sumarien a desaparicions forçades, violacions i saquejos de comunitats.

Durant els anys en qüestió es va dur a terme, des de l’exèrcit, una agressió massiva contra la població maia, a la que s’associava amb la guerrilla. No tenia per què existir una vinculació real, i no es pot oblidar que la majoria de les víctimes del genocidi foren població civil no combatent. Per acabar d’entendre la magnitud dels fets, diferents autors coincideixen en xifrar en 200.000 les víctimes –majoritàriament indígenes– de la violència que es va donar entre 1978 i 1983.

Restes humanes, aparegudes en una exhumació posterior al genocidi. Font: CNN Latinoamerica
Restes humanes, aparegudes en una exhumació posterior al genocidi. Font: CNN Latinoamerica

Però no podem entendre el que va ocórrer a Guatemala veient-ho només des d’una òptica de Guerra Freda. Marta E. Casáus, considera que des de l’època colonial s’havia establert a Guatemala un sistema de dominació, eminentment racista, que col·locava a la població maia com a un ens contrari a la civilització. Aquesta dinàmica arribaria al seu punt àlgid a finals dels anys 70, l’autora parla d’un “racisme d’estat”, el pensament àmpliament difós entre les elits guatemalenques, que veia els maies com un obstacle insalvable per a la prosperitat del país. En aquest context la violència indiscriminada contra la població indígena, l’etnocidi, es justificava internament més enllà de la retòrica contra insurgent.

Als factors ideològics que justificaven el genocidi s’hi ha d’afegir un darrer element. Si bé existia una conflictivitat armada, que porta a molts autors a parlar de guerra civil, s’ha de tenir clar que la guerrilla a Guatemala mai va tenir opcions d’amenaçar l’ordre establert al país, com passaria en altres estats centreamericans. Salvador Martí planteja que més que d’una guerra civil s’hauria de parlar d’un estat extremadament bel·ligerant davant de qualsevol forma d’oposició política. Les tesis de Martí es veuen confirmades per un fet, i és que hi ha autors que arriben a atribuir a l’exèrcit un 97% de les víctimes del període de violència. Sigui quina sigui la xifra exacta el que és clar és que la capacitat de resposta del bàndol guerriller era pràcticament nul·la.

Indígenes contra indígenes: el paper de les “Patrullas de Autodefensa Civil”

En qualsevol genocidi les pèrdues humanes són un factor clau, però hi ha altres elements que poden ser extremadament nocius per als col·lectius que en són víctimes. Un d’aquests factors és la desestructuració de les societats, i en el cas dels maies de Guatemala aquesta fou molt important, ja que l’estat traslladà la violència a l’interior de les pròpies comunitats indígenes.

Marcia Esparza estudia en profunditat el paper de les PAC (Patrullas de Autodefensa Civil), grups paramilitars que sorgien a l’interior de les mateixes comunitats indígenes, i esdevenien un recolzament imprescindible per a l’exèrcit. En la majoria de casos aquestes sorgien a través de la coacció o de l’amenaça, però també a base de regals i beneficis per a certes comunitats. Molts homes indígenes es van integrar a les PAC i a la seva estructura paramilitar. Cal destacar que aquestes no només donaren suport logístic a l’exèrcit dins del territori indígena, sinó que van arribar a participar en nombroses ocasions en les massacres perpetrades per soldats professionals. De fet, en alguns casos, les mateixes PAC van dur a terme incursions extremadament violentes de forma autònoma.

Membres de les PAC, fotografia de l'any 1982. Font: Aguariosypueblos.org
Membres de les PAC, fotografia de l’any 1982. Font: Aguariosypueblos.org

Més enllà de la violència explícita el paper de les PAC també va contribuir a desestabilitzar les estructures socials i polítiques indígenes, debilitant els lideratges tradicionals a través del seu poder armat, o captant líders de les comunitats i integrant-los en l’estructura paramilitar. En la mateixa línia d’esberlar la cohesió interna de les comunitats indígenes, sorgiren polítiques estatals de concentració de la població, les anomenades “aldeas modelo”. No podem ometre que des del segle XVI a Amèrica s’ha reproduït la pràctica de concentrar els natius en poblacions més assimilables al model europeu.

Ens trobem davant d’un fenomen extremadament complex. Entrant als anys 80 Guatemala es trobava en un carreró sense sortida, la reforma agrària que el camperolat necessitava estava prohibida, una crisi econòmica brutal afectava el país, i els moviments polítics dissidents eren reprimits. En aquest context es va desencadenar una violència extrema. Dins del món indígena, majoritàriament rural, es va escampar el fantasma de l’”enemic intern”, que seguia la Doctrina de Seguretat Nacional dels EUA, i justificava fàcilment la violència. L’enemic intern era, a l’altiplà maia, el suposat “indígena-guerriller” que permetia justificar la violència contra reivindicacions polítiques, econòmiques i ètniques-culturals. L’alta conflictivitat política, una suposada amenaça comunista, i un racisme estatal galopant van obrir la porta al genocidi contra les poblacions indígenes.

Tot el conjunt de fets que s’acaben d’exposar van suposar, durant aquests anys, un trencament de la cohesió interna de les comunitats indígenes, evitant d’aquesta manera que tinguessin capacitat d’acció col·lectiva, i per tant d’articular una resposta. En poc menys d’una dècada els maies guatemalencs van viure una agitació sense precedents, es van trobar –en cap cas de forma casual–, a l’ull de l’huracà del conflicte armat guatemalenc. El genocidi que tingué lloc durant aquests anys condicionà profundament la possible acció política dels indígenes del país, en un moment en què s’estava posant les bases per a un procés global a tota l’Amèrica Llatina: l’empoderament de les poblacions indígenes.

Acords de pau: reconeixement dels drets indígenes?

Després dels anys més durs del conflicte, i del genocidi, s’anaren forjant els anomenats “Acords de Pau”, que havien de posar punt final a la guerra. En aquest context s’aprovà l’”Acuerdo sobre la Identidad y Derechos de los Pueblos Indígenas”, l’any 1996. Els propis acords foren un espai de participació política per al moviment maia després del genocidi, l’any 1994 havia nascut la “Coordinadora de Organizaciones del Pueblo Maya”. La Coordinadora va aconseguir una sèrie de conquestes, entre les quals s’incloïa la definició de Guatemala com un estat multiètnic, entre moltes altres demandes del moviment indígena, que coincidien amb reivindicacions similars dels moviments indígenes d’altres països. El reconeixement, la posada en valor, d’una diversitat que havia d’aportar drets als indígenes a nivell cultural, lingüístic, etc.

Un cop acabada l'onada de violència moltes comunitats pogueren exhumar les restes dels qui havien mort durant el genocidi. Fotografia d'un funeral. Font: aguariosypueblos.org
Un cop acabada l’onada de violència moltes comunitats pogueren exhumar les restes dels qui havien mort durant el genocidi. Fotografia d’un funeral. Font: aguariosypueblos.org

Però la dinàmica de reconeixement dels drets indígenes quedà truncada pocs anys després de l’aprovació dels acords de pau. L’any 1999 la proposta de reconèixer Guatemala com a estat multiètnic va ser revocada per un referèndum. A això s’hi ha de sumar que el mateix any seria escollit president Efraín Ríos Montt, un dels principals, si no el més important, responsable del genocidi dels anys 80. L’estat guatemalenc estava molt lluny d’acceptar un procés d’empoderament real de les seves poblacions indígenes, malgrat que aquestes fossin pràcticament la meitat dels habitants del país.

En aquest sentit, i si considerem que en aquests moments diversos països llatinoamericans es trobaven en un moment de reconeixement –com a mínim aparent– dels drets de les poblacions indígenes, Guatemala es mostra com un cas on els natius tindrien molt poc èxit en l’assoliment de les seves reivindicacions. Cal tenir clar, però, que la peculiaritat del cas guatemalenc va portar al fet que moltes de les energies dels moviments polítics indígenes es dirigissin a un altre àmbit: la cerca de justícia pel genocidi.

I no només calia buscar justícia, sinó que a més a més calia un procés de recuperació de la memòria, sobre uns fets que eren bastant propers en el temps. Calia visualitzar el patiment de les poblacions indígenes massacrades, que arribaria a través dels relats dels supervivents. Hi ha múltiples relats, i molts d’aquests arribaren posteriorment a través d’indígenes que fugiren a Mèxic, a la zona de Chiapas, on pocs anys després es donaria l’alçament de l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN). També trobem que la “Sentencia por Genocidio y Delitos contra los Deberes de Humanidad contra el Pueblo Maya Ixil” recull un gran nombre de testimonis, que es pronunciaren en el judici contra Efraín Ríos Montt, tristament il·lustratius:

“Nos trataban como animales, como pollitos en el corral. A esas cuatro mujeres, fueron golpeadas y el Ejército las dejaron tiradas. La señora Juana Solís, a ella le cortaron la cabeza. Margarita Velásquez, ella estaba pastoreando un animal en el potrero, la alcanzaron, ahí mismo la tiraron, ahí se quedó. (…) Genaria García quedó en pedazos como si fuera una animal, un pedazo por allá, otro por acá (…) los otros tres que se murieron en el 83, eso fue con bala, María Chaj, con bala. El patojito [muchachito] de 14 años se quedó perdido, su papá lo estaba buscando, no lo encontraron, no sabe cómo lo mataron.”

La reinvidicació de justícia s'ha dut al carrers de Guatemala en diverses ocasions. Font: ElMundo.cr
La reinvidicació de justícia s’ha dut al carrers de Guatemala en diverses ocasions. Font: ElMundo.cr

Tot i la cruesa dels fets i les evidències, el procés de recuperació de la memòria i la cerca de justícia toparien de cara amb un estat que mantenia moltes dinàmiques del període anterior, malgrat que s’aprovessin uns acords de pau. Una part important de la societat “ladina”, que és com s’anomena als no-indígenes al país, el govern i les elits van negar el genocidi i les denúncies de tortura i violació. Fins a moments molt recents aquesta problemàtica s’ha mantingut, l’any 2013 Efraín Ríos Montt va ser condemnat per genocidi, però pocs dies després la sentència va ser anul·lada després que la justícia rebés grans pressions de l’stablishment guatemalenc.

A tall de conclusió

La població indígena de Guatemala va patir un genocidi sense precedents. Per poder entendre la magnitud dels fets, els morts durant la Guerra de Bòsnia, només una dècada després, es xifren en unes 100.000 persones, entre civils i militars, sumant musulmans i serbis. En el cas de Guatemala estem parlant de 200.000 persones, amb una violència unidireccional, contra les poblacions indígenes, sense que aquestes tinguessin pràcticament capacitat de resposta. El fet que la justícia d’un país com Guatemala arribés a condemnar per genocidi a un dels responsables polítics dels fets també ens ajuda a veure la gravetat del que s’està presentant.

Quan a Europa, als Balcans, es van donar fets similars –salvant les distàncies–, es va articular tot un sistema de justícia que havia d’evitar que certs crims contra la humanitat no quedessin impunes. El cas guatemalenc dista d’haver-se resolt d’aquesta manera. De fet és força desconegut a Europa.

Evidentment hi ha múltiples explicacions, per a la impunitat, i també per la indiferència europea davant del que pugui passar a un país del “tercer món”. Però com a historiadors hem de poder detectar que el cas de Guatemala només es pot entendre en una realitat com la Llatinoamericana. Des de la conquesta castellana i portuguesa es van establir a Amèrica una sèrie de poders que situaven als indígenes en el graó més baix de l’escala social. La situació no va millorar després de les independències, els estats que van sorgir durant el segle XIX no veien amb més bons ulls als indígenes, de fet aquests havien perdut la “protecció jurídica” que els hi oferia l’antic règim, i quedaven, com passarà ben avançat el segle XX a Guatemala, com un obstacle a la “civilització”. I és que el sistema de valors, profundament racista, que ha imperat en el gruix d’estats de l’Amèrica Llatina respecte als seus habitants natius, no s’ha qüestionat fins a finals del segle XX, quan en diversos països les poblacions indígenes s’han organitzat amb un cert èxit per revertir la situació.

Read More

Introducció

Aquest article d’actualitat vol fer balanç d’aquests cent anys transcorreguts entre la Conferència de París (1919) i l’actualitat, posant el focus en els valors de pau i el dret a l’autodeterminació; valors que anaven a combatre els imperis centrals d’Europa en aquell moment; sobretot el Segon Reich alemany i l’Imperi Austrohongarès.

Des de l’armistici que els aliats signaren amb Alemanya (11 de novembre de 1918), els 14 punts de Wilson i la creació del primer organisme internacional amb l’objectiu d’assegurar i vigilar la pau, havien de ser els criteris que marquessin el final de la guerra i l’inici del període de pau, després de quatre anys sagnants des del 28 de desembre de 1914 fins a l’11 de novembre de 1918.

Els principis que Wilson va oferir al món en els seus catorze punts, malgrat la complexitat de la situació geopolítica del món aquella primavera de 1919. Uns principis que volien superar una cultura política dels imperis basats en el “dret dels més forts” de Frederick Ratzel, al servei de la dominació dels imperis europeus sobre els habitants de les colònies a l’Àfrica, Amèrica i Oceania. Wilson pretenia superar aquesta mentalitat per arribar a un esquema liberal que proclamés els valors de la democràcia arreu del món.

Per tal de situar aquests fets, entre el gener i juny de 1919, es vol fer a través d’una breu ressenya del llibre de la periodista nord-americana Margaret Macmillan (2003) París 1919. Sis mesos que van canviar el món, guanyador de múltiples premis als Estats Units. Aquest llibre planteja una anàlisi de la Conferència de París, que es va iniciar a la capital francesa els primers mesos d’aquell any, desgranant l’organització de la conferència, els termes de pau, la gestió dels mandats, i la creació de la Societat de Nacions com a institució que garantís evitar tot conflicte.

La Societat de Nacions, que seria redundada com a Nacions Unides a la carta de San Francisco de 1945, havia de ser l’ens que garantís aquests valors suprems de la democràcia arreu del món. I ho havia de garantir a través de l’atenta vigilància dels conflictes d’arreu del món, oferint a més solucions per posar-hi punt final. Al llarg d’aquests gairebé cent anys d’existència, en molts d’aquests conflictes el paper de les Nacions Unides no sempre ha estat exitós, i no sempre s’ha tingut en compte. També es farà alguna pinzellada de la trajectòria d’aquest òrgan internacional fins a l’actualitat.

Els 14 punts de Wilson i la Societat de Nacions

El 8 de gener de 1918, mentre a Europa i als fronts a les colònies, els fusells encara disparaven, Wodrow Wilson (28 de desembre de 1856- 3 de febrer de 1924) va pronunciar el seu discurs davant del Congrés dels Estats Units. Aquest duia per títol “Catorze Punts” i tenia per objectiu fer la seva proposta per aconseguir la pau a Europa i al món, en contraposició als discursos pacifistes que Trotski feia des de la Rússia, en plena revolució.

Entre els punts que plantejava en el seu discurs, destaca la llibertat de moviments comercials i econòmics, la reducció de la capacitat armamentística dels estats, que les colònies alemanyes, els territoris sota el domini otomà i austríac poguessin desenvolupar-se de manera autònoma, i la independència de Polònia. Els dos punts més importants per aquest article són el cinquè i el catorzè. El cinquè demanava reconfigurar els territoris colonials segons la voluntat dels pobles que hi viuen. I el darrer és la creació de la Societat de Nacions com a organisme encarregat de garantir la sobirania i integritat territorial dels estats grans i petits (un dels punts de la conferència de París).

Thomas Woodrow Wilson, president dels Estats Units (1913-21) i artífex dels cèlebres "14 Punts", que proposaven un nou ordre mundial després de la Gran Guerra (1914-18), incloent la creació de la Societat de Nacions. Font: Viquipèdia
Thomas Woodrow Wilson, president dels Estats Units (1913-21) i artífex dels cèlebres “14 Punts”, que proposaven un nou ordre mundial després de la Gran Guerra (1914-18), incloent la creació de la Societat de Nacions. Font: Viquipèdia

Des d’aquell gener, la guerra va continuar fins al novembre d’aquell 1918, quan el Mariscal Foch, comandant suprem dels exèrcits aliats va signar la pau amb Mathias Erzberger, l’encarregat d’encapçalar la delegació alemanya. De fet, ja durant la guerra, Erzberger va ser una de les veus més influents a favor de la pau. Però encara passarien dos mesos abans no comencessin les converses de la Conferència de París, la que havia de posar sobre la taula els termes en els quals quedava Europa i el món després de la Primera Guerra Mundial.

De fet, l’endemà mateix de l’inici de la Conferència a la capital francesa, Robert Cecil, (setembre de 1868-novembre de 1958) es va reunir amb Wilson; i arribaren a la conclusió, que al mateix temps que es debatia el nou ordre ja en pau, s’havia de crear una comissió per a la construcció de la Societat de Nacions. Aquesta, que estaria formada pels representants de les cinc grans potències (Estats Units, Regne Unit, França, Itàlia i el Japó), havia de vigilar el compliment dels termes de pau i evitar nous conflictes. Però els nord-americans ja llavors eren escèptics respecte l’actitud dels europeus al respecte. De fet  Ray Stannard Baker, un alt representant de la delegació dels Estats Units advertia del fet que “els europeus no es prenien seriosament la Societat de Nacions. I és que ni Lloyd George, ni Georges Clemenceau, no van assistir mai personalment a les reunions d’aquesta comissió.

El primer esborrany va ser presentat el 13 de febrer, i concloïa amb els punts següents: La creació d’una Assemblea general, amb representants de tots els països membres de la Societat de Nacions, un Secretariat i un Executiu, integrat per les cinc grans potències. A més, es va acordar que no es disposaria de força armada, ni tampoc s’exigiria ni l’arbitratge ni el desarmament obligatoris. Es respectarien els límits territorials i finalment es va decidir que les decisions de la Societat de Nacions havien de ser preses per unanimitat.

Davant d’aquest plantejament, França va plantejar la primera esmena, en la qual seguia justificant la necessitat d’un exèrcit per la Societat de Nacions, per assegurar que Alemanya no tornaria a ser una amenaça per Europa, ni per la pau. Aquesta vegada, s’hi va sumar Japó, que va posar sobre la taula la igualtat racial i que es tractés sobre els mandats colonials. En aquest aspecte estaven especialment interessats en les colònies que Alemanya tenia a l’extrem orient, ja que l’imperi japonès pretenia aplicar la Doctrina Monroe, per la seva àrea d’influència. Al mes d’abril finalment s’aprovà el conveni fundacional de la Societat de Nacions, en el qual Estats Units hi aparegué com els guardians dels valors de la llibertat contra l’absolutisme del vell continent.

La qüestió dels mandats va centrar també bona part del mandat. Un dels catorze punts de Wilson però planava sobre aquest tema. El cinquè dels punts reivindicà el principi d’autodeterminació dels pobles. Aquest principi només s’acabà plantejant en el cas dels pobles sota el domini dels imperis centrals a Europa, i no en el cas de les seves colònies al continent africà. En aquest darrer cas, s’arribà a un acord entre les principals potències vencedores pels quals es repartiren les colònies, sobretot França i el Regne Unit. Malgrat els 14 punts de Wilson i l’acord respecte als valors fundacionals de la Societat de Nacions, no es va resoldre la qüestió de les minories que quedaren una posició d’inferioritat. Aquest punt es desenvoluparà més una mica més endavant.

Finalment el darrer punt, dels més destacats en el llibre, són les negociacions del Tractat de Versalles amb el derrotat Imperi alemany. La primera de les controvèrsies va ser el principi de culpabilitat i responsabilitat sobre Alemanya. En base a aquesta es va plantejar un sistema de reparacions de guerra a través d’un crèdit que assumien les potències vencedores, i que Alemanya s’havia de comprometre a anar retornant. La segona va ser que no es va plantejar la possibilitat que Àustria s’unís amb Alemanya en una clara violació del principi d’autodeterminació dels pobles.  I finalment, l’altra va ser el desarmament. El debat es plantejà en posar el sostre de creixement de la indústria militar i l’exèrcit al que es permetia arribar a Alemanya. En aquest debat, les ànsies de venjança de la França de Clemenceau toparen amb els interessos preventius dels Estats Units i el Regne Unit, que miraven amb recel a una URSS que creixia. Per això els interessava una Alemanya prou forta per frenar l’avenç del comunisme des de l’est d’Europa.

Finalment el 28 de juny de 1919, el nou ministre d’exteriors alemany i el ministre de transports, Herman Müller i Johannes Bell, s’acostaren al saló de miralls del Palau de Versalles, per signar el Tractat de Versalles. De fet però, ho feren amb tanta tensió, conscients del moment històric i del clima de derrota que es vivia a Alemanya, que corrien rumors que es suïcidarien, després de signar el Tractat. Finalment Alemanya havia  pagat 22 bilions de marcs l’any 1932 (equivalents a 4,5 bilions de dòlars). Una comissió de control formada pels països aliats supervisava el compliment dels termes del tractat amb Alemanya. Aquesta comissió de fet, el 1924 ja denunciava la violació dels acords en matèria de desarmament.

Dret a l’autodeterminació dels pobles i la Societat de Nacions

A tall de conclusions, els següents paràgrafs volen valorar l’acció de la Societat de Nacions en relació a les garanties dels valors fundacionals. Ja des d’aquell 1919 es va criticar, entre les mateixes potències fundadores, que la necessitat unanimitat per la presa de decisions feia molt poc útil la societat de Nacions. Sí que es van complir els punts pels quals supervisaria la gestió als Mandats (colònies adjudicades i posades sota la responsabilitat francesa o britànica principalment), així com administrà el Saar i la ciutat, actualment polonesa, de Danzig. A més va impulsar l’Organització Internacional del Treball per promoure la defensa dels drets laborals dels treballadors, així com ajuts a la Creu Roja, i aportant mesures per erradicar el tràfic d’armes i d’esclaus.

Desena sessió annual de la Lliga de la Societat de Nacions a Ginebra (gener de 1930). Font: Associated Press
Desena sessió anual de la Lliga de la Societat de Nacions a Ginebra (gener de 1930). Font: Associated Press

Malgrat l’escassa capacitat de maniobra que la xarxa d’interessos dels mateixos països membres permetia, per protagonitzar accions fins a la Segona Guerra Mundial, cal destacar per exemple, durant la Guerra Civil Espanyola, la protecció del patrimoni artístic del Museu del Prado, així com l’arbitratge en disputes territorials a Europa. Però l’auge dels feixismes i els totalitarismes així com la manca de voluntat política dels Estats Units feren fracassar el projecte. El 1939 amb la Segona Guerra Mundial, va ser dissolta, i substituïda, el 1946 per les Nacions Unides (ONU).

I finalment respecte al dret a l’autodeterminació dels pobles que va ser primer proclamat per Wilson, reconegut per la Societat de Nacions, va ser ratificat el 1966 en el Pacte Internacional dels drets civils i polítics. Aquest dret, però, segons Wilson es va acotar a les colònies de les potències vençudes. Però en el context del pacte de 1966, es va obrir a tots els pobles, encara sota domini de les potències europees. Pobles que s’havien pronunciat a la Conferència de Bandung(1955), determinats a aconseguir la seva sobirania.

En aquest cas, Catalunya va enviar una delegació a París, aquell 1919, que encapçalava Joan Castanyer. Aquest va entregar un manifest escrit en francès al ministeri d’Afers Exteriors gal (17 d’abril). Aquest document reclamava, pels principis dels 14 punts de Wilson la independència de Catalunya. Al mateix temps, la premsa es mobilitzava per reivindicar el dret de Catalunya, que situaven al costat de pobles com Bèlgica (ocupada per Alemanya) o Sèrbia (ocupada per Àustria). La Lliga regionalista, amb la seva vocació pro wilsonista, va ser la principal plataforma política de suport a la idea d’autodeterminació per Catalunya, molt lligada a la voluntat de pau. De fet van anomenar Wodrow Wilson, “ciutadà honrat” de Barcelona.

David Hunter Miller, un advocat nord-americà i membre de la delegació dels Estats Units va tenir a les mans una petició de representants irlandesos, que li demanava que tinguessin en compte la independència d’Irlanda. Però la petició va ser ignorada amb l’argument que es tractava d’un afer intern. La mateixa consideració va tenir la petició entregada per Joan Castanyer que mai va ser atesa. El dret a l’autodeterminació dels pobles es reduiria al dels pobles sotmesos per l’Imperi alemany i l’Imperi Otomà.

Read More

Avui en dia, la memòria històrica ocupa un paper destacat en el dia a dia de la societat i el poder polític a Alemanya. Bona part de la societat alemanya reconeix la importància del record del seu passat recent i la necessitat que no caigui ni en l’oblit ni en la relativització. Ho demostra l’existència de múltiples memorials que recorden el passat nacionalsocialista i, sobretot, les conseqüències de les polítiques racials nazis que provocaren l’Holocaust. Tanmateix, aquest procés de revisió  i confrontació constant del passat, que fins i tot té un terme propi en alemany (Vergangenheitsbewältigung), ha estat un procés complicat i sotmès a l’excepcionalitat del context polític alemany des de 1945. En aquest article, es pretén fer una petita aproximació a la construcció de la memòria pública alemanya de l’Holocaust.

La derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial comportà l’ocupació i divisió del país per part dels 4 exèrcits aliats, Estats Units, Regne Unit, França i Unió Soviètica. Aquests 4 països s’anaren alineant poc a poc en la formació del bloc ocidental-capitalista per una banda i el bloc socialista per l’altra, posant en marxa la Guerra Freda que dividiria el continent durant 45 anys. Quatre anys després a l’actual territori alemany havien aparegut la RFA, amb la unificació dels tres sectors d’ocupació occidentals, francès, americà i britànic; i la RDA al sector d’ocupació soviètic. La divisió d’Alemanya durant la Guerra Freda tingué conseqüències destacades en la formació de la memòria del passat nacionalsocialista i l’Holocaust, ja que cadascuna de les dues repúbliques alemanyes anà formant la seva pròpia visió del passat mantinguda fins a la reunificació de 1990. En aquell moment, Alemanya tingué una oportunitat única per superar aquesta memòria dividida i treballar una memòria pública que revisés el passat i el permetés integrar en la identitat col·lectiva alemanya.

La memòria a l’Alemanya occidental

L’ocupació militar d’Alemanya a partir del 1945 propicià que el procés desnazificació i l’inici de la confrontació dels alemanys amb el seu passat es dugués a terme des de la tutela dels exèrcits ocupants. Els Judicis de Nuremberg de 1947-1948 en foren la mostra més destacada, ja que foren jutges dels 4 països d’ocupació els responsables de jutjar els nazis capturats i mostrar a la població alemanya els crims de guerra i les conseqüències de la política d’extermini que havia dut a terme el nazisme. Tanmateix, la desnazificació no tingué els efectes que els exèrcits aliats havien previst, sinó que generà en bona part dels alemanys la sensació que havien viscut una experiència històrica catastròfica, vista com una excepcionalitat en la continuïtat històrica del país i que havia estat responsabilitat d’unes elits que eren jutjades a Nuremberg.

Per la seva banda, la població alemanya veia les polítiques de desnazificació dels aliats com la imposició d’un càstig col·lectiu, en comptes d’una forma de prendre consciència dels crims nazis. Això comportà que la generació de postguerra induís en un  silenci i oblit col·lectiu els fets relacionats amb el nazisme i, per contra, emfatitzés la condició dels alemanys com a víctimes. No només es consideraren víctimes de la catàstrofe induïda per les polítiques nazis, sinó també víctimes de la guerra i de les atrocitats comeses pels exèrcits aliats durant la contesa bèl·lica. Així doncs, aquesta primera generació de postguerra va construir una visió del passat basada en l’oblit i la ignorància col·lectiva sobre allò que havia succeït i en el silenci d’unes víctimes del nazisme que reclamaven un paper més rellevant i que la seva veu fos escoltada.

Això donà peu a la construcció dels mites fundacionals sobre els quals es basaren les polítiques de memòria de les dues primeres dècades de la RFA. Aquests mites foren el ‹‹mite de la ignorància››, en referència a la ignorància dels alemanys sobre els crims perpetrats pel nazisme, el ‹‹mite de la victimització››, que posava èmfasi en la condició dels alemanys de víctimes de la guerra i també en les conseqüències que la Guerra Freda havia generat a una alemanya ocupada i dividida durant 45 anys, i el ‹‹mite de la resistència››, segons el qual una part important dels alemanys i l’exèrcit no havia participat activament del nazisme i havia participat dels cercles de la resistència.

Warschauer_Kniefall_1970
Willy Brandt agenollant-se al memorial de les víctimes del ghetto de Varsòvia el 1970 Font: Rare Historical Photos.

No fou fins l’aparició d’una nova generació que aquests mites començaren a ser contestats des de certs sectors de la societat alemanya que es preguntaren quin havia estat el paper dels seus pares i avis durant el nazisme i la Segona Guerra Mundial. Aquesta nova generació havia començat a tenir notícies de la naturalesa dels crims nazis a través dels processos judicials contra membres de les SS i, sobretot, pel mediàtic judici d’Adolf Eichmann a Jerusalem. A més, el clima revolucionari que s’estenia per Europa a finals de la dècada dels anys 60, permeté que aquests joves comencessin a posar en dubte el mite de la ignorància. En aquest moment, es plantejaren quines havien estat les implicacions amb el nazisme de la generació anterior i de les elits polítiques i econòmiques que havien governat la RFA des de 1949. Bona part d’aquestes elits havien tingut implicacions durant el nazisme, tal i com ho demostra el cas del primer vicecanceller alemany occidental (Hans Globke) que havia format part de l’equip jurídic redactor de les lleis racials nazis de Nuremberg de 1935. El qüestionament de l’amnèsia col·lectiva que havia construït la generació de postguerra per part d’aquesta nova fornada de joves alemanya també afectaren la memòria oficial que s’havia encarregat fins aleshores d’induir el passat nazi a l’oblit i havia reforçat especialment el mite de la victimització alemanya. Aquest fet quedà palès a través de la direcció de les polítiques de memòria del canceller socialdemòcrata Willy Brandt i el reconeixement simbòlic de la culpa alemanya per la destrucció de l’est d’Europa el 1970.

Els passos seguits a la dècada dels 60 i 70 prepararen el terreny per a l’explosió que visqué la memòria de l’Holocaust arreu, no només a Alemanya Occidental. A la RFA, la dècada dels 80 arribava amb un interès creixent per la història del país i un nou interès per recuperar les experiències i memòries de víctimes de l’Holocaust que fins al moment no havien gaudit de tanta atenció. Aquest fet es va traduir en l’aparició de nous productes culturals, com ara sèries de televisió, exposicions o nous memorials erigits. En destaquem la sèrie de televisió Holocaust que permeté als alemanys conèixer i interessar-se pels relats que parlaven de la cruesa del nazisme i de l’Holocaust a través del testimoni de les víctimes. Al mateix temps, en aquesta dècada apareixia la tercera generació després del nazisme; aquella que pogué prendre distància i confrontar el passat trencant els silencis construïts per les generacions anteriors. Aquesta generació fou l’encarregada d’emprendre una nova activitat memorial per tal de marcar els llocs de memòria del nazisme i Holocaust i recuperar els testimonis de les víctimes. Aquesta fervent activitat memorial es dugué a terme en moltes ocasions desafiant les polítiques de memòria oficials.

Les polítiques de memòria estigueren marcades per l’arribada al poder del govern conservador de Helmut Kohl que des del seu nomenament apostà per dur a terme una ‹‹normalització›› de la nació i de la història alemanya. Kohl fou un dels màxims defensors de la necessitat de mirar endavant sense haver de carregar la culpa col·lectiva de les generacions anteriors per les seves responsabilitats directes durant el nazisme i l’Holocaust. Les generacions que tenien el protagonisme polític en els anys 80 havien de ser capaces de mirar al futur com una nació normal, reivindicant els aspectes positius del passat i remarcant la seva innocència vers el nazisme.

Aquesta reorientació de l’actitud del poder polític alemany comportà inevitablement polèmiques i debats aïrats en el sí de la societat, de la intel·lectualitat i del poder polític alemany. En aquest sentit, la commemoració dels 40 anys de la fi de la Segona Guerra Mundial el 1985 n’és un dels millors exemples. La visita conjunta del canceller alemany Kohl i del president nord-americà Reagan al cementiri militar de Bitburg per honorar les víctimes de la guerra provocà protestes a ambdós països per l’homenatge fet a soldats i a criminals de les SS enterrats conjuntament en aquell espai. Paral·lelament, s’iniciava la Historikerstreit que enfrontaria alguns dels intel·lectuals alemanys més destacats sobre la possibilitat de relativitzar l’Holocaust com un episodi més dels crims comesos durant el segle XX, o la necessitat de destacar l’especificitat del programa d’extermini nazi. D’aquesta manera intel·lectuals liberals com Jürgen Habermas, destacaven la necessitat d’assumir les responsabilitats col·lectives com a societat i, així, forjar una nova identitat alemanya basada en els valors democràtics capaç d’assumir el seu passat.

La memòria a l’Alemanya oriental

Els discursos de memòria construïts a la RDA foren diametralment oposats. La desnazificació impulsada per la Unió Soviètica en la seva zona d’ocupació marcà les línies que es seguirien durant els 45 anys de Guerra Freda. Els dirigents comunistes impulsaren una memòria oficial que descarregava la culpa i les responsabilitats del passat en l’Alemanya Occidental i en el seu sistema capitalista, ja que des de l’òptica marxista es considerava el feixisme com l’expressió més reaccionària del capitalisme. Aquest fet portà a definir l’estat com un estat socialista i antifeixista, i a instaurar el ‹‹mite antifeixista›› com a mite fundacional de la RDA. Segons aquesta visió, la societat de l’Alemanya Oriental havia estat vencedora i alliberada del feixisme a la Segona Guerra Mundial gràcies a la resistència dels antifeixistes de tota Europa i la col·laboració de l’Exèrcit Roig.

El ‹‹mite antifeixista›› esdevingué la font de legitimitat necessària per un nou estat que necessitava construir una tradició i identitat col·lectiva noves. Aquesta nova identitat es basà en el reforç dels valors socialistes de l’estat i en  l’antagonisme de la RDA amb la RFA, considerada l’hereva del nazisme, i sobretot en la lloança de la resistència antifeixista alemanya que havia permès la derrota del feixisme el 1945. En aquest sentit, la població fou considerada com a víctima del nazisme i vencedora a través de la lluita antifeixista. D’aquesta manera, s’expulsava de la memòria col·lectiva dels alemanys orientals les possibles responsabilitats que havien tingut durant el nazisme i es lloava la lluita d’autoalliberament del feixisme duta a terme per la resistència. El concepte de víctima desapareixia en detriment d’un lluitador antifeixista que seria la base de la memòria oficial de l’estat.

Per tal de glorificar la lluita contra el feixisme de la classe obrera alemanya i vertebrar una identitat col·lectiva en els valors antifeixistes, les polítiques de memòria es centraren en l’erecció d’espais memorials que reforcessin aquests discursos. Els memorials oberts en els 3 antics camps de concentració nazi en territori de la RDA, Ravensbrück, Sachsenhausen i Buchenwald,  en són el millor exemple. Aquests espais adoptaren una aura gairebé sagrada al voltant de la glòria i l’heroisme dels lluitadors antifeixistes que hi havia estat deportats. Tanmateix, aquestes commemoracions limitaven el concepte de víctima del nazisme a un nombre reduït de represaliats per motius polítics. Totes aquelles víctimes de les polítiques racials nazis, especialment les jueves, quedaren relegades a un segon terme. En conseqüència, les seves memòries foren silenciades i esborrades de la memòria oficial de l’estat.

Memorial de Buchenwald erigit el 1958 per la RDA. Font: DW.com
Memorial de Buchenwald erigit el 1958 per la RDA. Font: DW.com

La memòria del nazisme i de l’Holocaust quedà delimitada per un estat que es legitimà a través del mite antifeixista i la política memorial que es dedicava a reforçar-lo. Durant els 45 anys de Guerra Freda, les memòries que no encaixaven en aquesta concepció política foren silenciades pels discursos de memòria oficials. No fou fins a la dècada dels 80 quan alguns dels testimonis de l’Holocaust començaren a ser rellevants, però caldria esperar fins la reunificació d’Alemanya de 1990 per superar una memòria oficial que havia servit els interessos i a la legitimitat de l’estat.

La memòria després de la reunificació d’Alemanya

La reunificació de 1990 propiciava un context únic per qüestionar quin havia estat el tractament del passat en la memòria col·lectiva alemanya. Durant la Guerra Freda, les dues Alemanyes havien construït una memòria que evitava assumir les responsabilitats col·lectives sobre el nazisme. Mentre que la RDA havia basat la memòria del passat en l’antifeixisme i havia carregat la responsabilitat pels crims nazi a la  RFA capitalista, des de l’oest s’havia construït una memòria profundament ambigua i que observava el passat com una catàstrofe col·lectiva. A través de la reunificació, es generaven els condicionants per poder confrontar el passat de forma conjunta.

En la dècada dels 90, l’interès de la societat pel passat nazi, la necessitat de recollir els testimonis de les víctimes silenciades a mesura que anaven desapareixent, i la universalització de l’Holocaust com l’element més destacat dels discursos de memòria globals es traduïren en debats públics que feren aflorar qüestions controvertides disposades a qüestionar els mites polítics construïts durant la Guerra Freda.

Aquests debats posaren de manifest les implicacions de l’exèrcit alemany en l’Holocaust, posant en dubte així el mite de la resistència en el sí de l’exèrcit; o bé, el paper dels alemanys ordinaris i la seva col·laboració en les polítiques d’extermini, amb el conseqüent qüestionament del mite de la ignorància. Paral·lelament la societat es dividia entre aquelles veus que exigien poder mirar al futur sense la càrrega col·lectiva del passat i aquelles que reclamaven la necessitat d’institucionalitzar el record de l’Holocaust com una forma de reformular la identitat col·lectiva a través de l’assumpció de les responsabilitats col·lectives pels crims nazis. Tots aquests debats afectaren les polítiques de memòria i propiciaren la creació d’’un paisatge memorial que té com a punts més destacats els memorials erigits a la capital Berlín o als memorials dels camps de concentració, sotmesos a una profunda reestructuració durant els 90 i els 2000.

En l’actualitat, la memòria pública alemanya ha institucionalitzat el record de l’Holocaust i del nazisme com l’element central de la memòria històrica del país. A través de la integració de la responsabilitat col·lectiva i la càrrega política i moral per l’Holocaust, els alemanys han trobat la base del consens nacional per a la construcció d’una identitat col·lectiva basada en els valors democràtics que normalitzi la nació Alemanya i el seu passat traumàtic. Aquest fet s’ha traduït en una memòria pública nodrida de polítiques de memòria que confronten el passat nazi, rememoren l’Holocaust i conviden a la participació de la societat civil i el poder polític en el debat permanent sobre el passat alemany. Al cap i a la fi, tal i com afirma l’expert en els estudis de l’Holocaust  James E. Young,: ‹‹el millor memorial alemany del passat feixista i les seves víctimes pot no ser cap memorial sinó el debat etern i irresoluble sobre quina memòria preservar, com fer-ho i amb quina finalitat››.

Read More

La imatge generalitzada sobre la Revolució a Amèrica Llatina ha estat construïda sobre l’exaltació d’un ideal romàntic o heroic. La responsable  d’aquesta concepció fou la gran influència de revolucions com la cubana, de la mateixa manera que el tracte dels mitjans de comunicació influí notòriament. Així, quan pensem en “Revolució”, “guerrilla” o “América Llatina”, ens venen al cap moviments com la guerrilla del Che a Cuba, els sandinistes a Nicaragua, l’exèrcit zapatista a Mèxic o les FARC-EP, a Colòmbia. Aquests moviments han condicionat tot l’imaginari revolucionari Llatinoamericà.

El tema que tractarem a continuació , el Partido Comunista del Perú, col·loquialment anomenat Sendero Luminoso (PCP-SL), s’escapa de tots els esquemes preconcebuts sobre què és una guerrilla llatinoamericana. De fet, podem afirmar que va a contracorrent o, simplement, presenta un recorregut ideològic, polític i militar, molt allunyat de tot el moviment comunista d’Amèrica Llatina. Un clar element diferenciat fou la forta ideologització i organització, com veurem més endavant.

Aquesta diferència és conseqüència de la influència que exercí Mao Tsé Tung en els comunistes peruans, sobretot en els temes relatius a la conquesta del poder i a la importància de la Revolució Cultural. Per obtenir una major amplitud per a l’enteniment del PCP-SL, és necessari agrupar el dit partit amb les guerrilles d’inspiració maoista dels països asiàtics com Nepal, Índia o Filipines. Davant d’aquesta peculiaritat, les ciències socials sempre s’han preguntat: Com germinà un partit maoista al Perú?

El sorgiment del PCP-SL té com a punt de partida les lluites ideològiques al sí del moviment comunista internacional. Concretament parlem del conflicte que es va produir entre la Unió Soviètica i la Xina Popular, l’any 1964. Les discrepàncies es van produir per la crítica del Partit Comunista Xinès de la política exterior soviètica juntament amb l’acusació de que el nou govern de Khrusxov comportava l’ascens de la burgesia al PCUS. Per aquests motius, en general, es va produir la ruptura entre ambdues potències socialistes i, en conseqüència, la Unió Soviètica retirà l’ajuda al país asiàtic.

Khrusxov i Mao al 1958, poc abans de la ruptura definitiva amb la Unió Soviètica. Font: Pinterest.es
Khrusxov i Mao al 1958, poc abans de la ruptura definitiva amb la Unió Soviètica. Font: Pinterest.es

Aquest fet internacional transcendí de forma significativa a tot el món, i el Perú no en va ser una excepció. El Partit Comunista del Perú existent durant la ruptura internacional va patir un seguit d’escissions que desembocaren, juntament amb altres partits, en el PCP-SL. Dit sintèticament, l’inici de la lluita ideològica va estar marcat entre els pro-Moscou i els pro-Xina. Més tard, al 1968, i dins del PCP, sota la línia del dirigent Saturnino Paredes, es produí la divisió entre el Partido Comunista del Perú, Patria Roja i Bandera Roja. Posteriorment, el 1971, el PC Bandera Roja, que tenia una important presència regional a Ayacucho, va tenir dues escissions: el PCP (albanesos) i el PCP-Sendero Luminoso.

Aquest procés, seguint les tesis del mateix PCP-SL, va ser entès com un període de “Reconstitución” ideològica del comunisme peruà. Això significava que, per a portar a terme una revolució al Perú, era necessari assentar unes bases ideològiques sòlides i crear una unitat partidària o, el que pot ser el mateix, la depuració dels elements “revisionistes”, “oportunistes” i “esquerrans”, tots ells enemics de la revolució. Així, podem afirmar que el sorgiment d’un partit maoista al Perú va tenir com a motiu central un procés conscient i planificat de com començar i organitzar una revolució al país andí. Per tant, aquest model dista molt de l’espontaneïtat i de l’aventurisme de les guerrilles llatinoamericanes del segle XX.

En paral·lel a l’existència de la mateixa voluntat dels maoistes peruans, existiren altres causes que varen propiciar l’existència d’una base per al creixement de les files comunistes. En general, trobem quatre causes relacionades amb el context peruà del segle XX i, sobretot, de la dècada dels seixanta i setanta.

Localització del departament d’Ayacucho, lloc on va sorgir el PCP-Sendero Luminoso. Font: Viquipèdia.
Localització del departament d’Ayacucho, lloc on va sorgir el PCP-Sendero Luminoso. Font:
Viquipèdia.

La primera causa la trobem en la situació de pauperització econòmica, discriminació social, cultural i racial que es vivia a la serra peruana (lloc on es va originar el PCP-SL). La segona causa resideix en l’augment de la pressió de l’Estat peruà a la serra durant el govern militar del general Velasco Alvarado, fet que generà un espai de rebel·lió que ocuparia Sendero Luminoso. La tercera consisteix en l’augment de la consciència social i de les organitzacions d’esquerra durant els anys finals de la dictadura (1975-78). En quart i últim lloc, fem referència a la lluita per l’educació que es va produir a Ayacucho, concretament a la Universidad Nacional de San Cristóbal de Huamanga (UNSCH). Aquesta universitat representava el nucli d’esquerra més important del país. I és summament rellevant, ja que es va produir una trobada i convergència entre la joventut andina (d’origen provincià i mestís) amb l’elit intel·lectual provinciana d’esquerres.

Entre les idees revolucionàries que van influir al PCP-SL, a part de les figures de Marx, Engels, Lenin, Stalin i Mao, destacà José Carlos Mariátegui, màxim exponent del comunisme peruà i llatinoamericà. L’influencia, a grans trets, pot resumir-se en la caracterització del Perú com un país semifeudal, semicolonial i que es troba sota domini de l’Imperialisme, principalment dels Estats Units. El seu pensament assentà les bases del mateix desenvolupament del PCP-SL. Així fou com l’autonomia ideològica de SL, en un intent d’adaptar el marxisme al Perú, el va portar a terme el “Presidente Gonzalo”, àlies de Abimael Guzmán Reynoso, líder del partit -i de la revolució- des de la dècada dels anys setanta.

La figura de Abimael Guzmán Reynoso és clau, ja que els seus postulats intel·lectuals, per al Sendero, suposaren l’ús de la ciència del marxisme per interpretar l’esdevenir del Perú. La magnitud i influència de la seva figura fou tal que, a partir de l’any 1980, el partit  adoptà el “pensamiento guía del camarada Gonzalo”; de 1983 a 1988 el “pensamiento guía del Presidente Gonzalo”; i, finalment, en 1988, com a culminació varen adoptar el “Marxismo-Leninismo-Maoísmo Pensamiento Gonzalo”. Darrere d’aquest ball de sigles i nomenclatura s’amaga la consolidació de Abimael Guzmán com a líder del partit, així com de l’adopció del seu pensament com a prioritari. De forma general, el “Pensamiento Gonzalo” es pot caracteritzar per dos elements essencials: el militarisme i el maoisme.

El militarisme fa referencia a la concepció del partit. Aquest, juntament amb els diferents òrgans i associacions que el componien, havien de tenir una disposició total per a la lluita vers l’Estat peruà. Això significava la naturalització de la guerra i la militarització total del partit.  En altres paraules, el Partit Comunista i els seus organismes havien de ser una eina de guerra total. Respecte al maoisme, el “Pensamiento Gonzalo”, i, en conseqüència, el PCP-SL, fou el primer partit del món que donà una importància intel·lectual primordial a Mao Tsé Tung. Això es traduí en l’elevació del pensament de Mao com a tercera fase del pensament comunista, per aquest motiu se l’anomenà “maoisme”. El maoisme fou definit com a universal per a tots el països semifeudals, semicolonials, que estaven sota el capitalisme burocràtic i on existia una forta influència de l’Imperialisme.

Pintades a favor del PCP- SL en la Universidad Nacional Mayor de San Marcos, Lima. Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación.
Pintades a favor del PCP- SL en la Universidad Nacional Mayor de San Marcos, Lima. Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación.

Si ideològicament el partit presentava certes especificitats, també fou així en la seva organització. En general, la presa de decisions partidàries estava  basada en el centralisme democràtic, tal com funcionen els partits comunistes. Aquest mecanisme es caracteritza perquè la forma de decidir en el partit la prenen els òrgans escollits pels mateixos membres, exemples prou coneguts d’aquests organismes són el Comitè Central o el Buró Polític.

Tot i que  Sendero Luminoso funcionava com un partit convencional comunista, les aportacions del ja anomenat “Presidente Gonzalo” també afectaren l’organització. Les seves contribucions foren el “Comité Histórico Permanente” i la “Jefatura”. El primer constava de tres membres de forma permanent, i la seva funció era controlar tots els òrgans partidaris. El segon  era un òrgan partidari únic, dirigit solament per Abimael Guzmán. Aquesta configuració partidària fou decidida per unanimitat pel partit degut a que necessitaven un líder visible que guies la revolució.

Altres elements pels quals es va caracteritzar SL van ser la seva extrema cautela i clandestinitat. De fet, és considerat, juntament amb els Tupamaros uruguaians, com un dels partits que menys s’exposà a les forces policials. La clau de la seva clandestinitat i secretisme – i de l’eficàcia- era la utilització de petites cèl·lules de militants, les quals no tenien contacte directe amb altres membres del partit, exceptuant el cap de cadascuna d’elles. Aquesta forma d’actuar assegurava un escàs contacte entre els propis senderistes, fet que reduïa l’impacte de les detencions per part de la policia. En l’organització hem pogut veure com un element essencial del PCP-SL fou la centralització de les decisions partidàries – ideològiques- i la descentralització -autonomia – respecte a l’actuació guerrillera.

La plaça d’Armes d’Ayacucho durant la sepultura d’Edith Lagos, jove senderista morta per la Guardia Republicana l’any 1982. Van asistir 10.000 persones. Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación.
La plaça d’Armes d’Ayacucho durant la sepultura d’Edith Lagos, jove senderista morta per la
Guardia Republicana l’any 1982. Van asistir 10.000 persones.
Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación.

La composició dels membres de Sendero presenta una variabilitat al llarg dels anys del Conflicte Armat (1980-2000). A l’inici del conflicte (1980-1983), els seus principals membres foren estudiants, joves rurals i mestres d’escola. Però, a mesura que avançà el conflicte i, sobretot, després de l’extensió generalitzada de la guerrilla (1983-1992), s’incorporaren nous membres. En concret, parlem de sectors no integrats de l’economia, proletariat urbà, professionals liberals (sobretot advocats) i, especialment, camperols quitxuaparlants. En el període final del conflicte (1992-2000), les files del partit foren engrossides per joves i adolescents.

Per a poder comprendre la magnitud social del grup, segons dades de 1980, els senderistes tenien una mitjana d’edat que oscil·lava entre 21 a 30 anys. A més a més, l’any 1985, un 38% dels membres tenia educació superior; un 37% educació secundària; i per últim, un 6% eren analfabets. Un altre aspecte molt destacable fou la participació femenina. Gran part dels components del Partit, a diferència de la resta de guerrilles Llatinoamericanes, estava compost per dones, tant en llocs d’alta jerarquia com en comandaments militars. De fet, tal com ho demostren els estudis sobre les presons, les guerrilleres tingueren una participació activa més general, específicament en les execucions i en l’activitat armada; així, doncs, la seva responsabilitat fou major perquè tingueren les penes més altes.

Per poder entendre el perquè de la importància de Sendero Luminoso, i de per què fou una de les guerrilles més importants del segle XX, hem d’exposar breument el Conflicte Armat Intern o Guerra Civil.

L’inici de l’activitat revolucionaria va ser un període crucial per l’organització. Aquest va transcorre en el segon govern de Belaúnde Terry (1980-1985). En els seus inicis, les autoritats centrals van ignorar i, sobretot, desconeixien completament els motius ideològics, estratègics i el suport social del PCP-SL. Així, fins al 1983, la guerrilla, es va expandir per la serra peruana, gràcies al seu paper moralitzador i justicier que li va atorgar legitimitat en els diferents espais urbans i rurals, ja que castigà als especuladors (comerciants) i lladres (abigeus). L’entrada de les forces especials de la Policia Nacional Peruana, els “sinchis”, i les seves actuacions indiscriminades contra la població, reforçaren l’autoritat senderista en aquests espais. No obstant això, ja l’any 1983, Sendero va començar a perdre suport. El permanent contacte de SL amb la població va propiciar el sorgiment del conflicte intercamperol i la mateixa pagesia s’organitzà de forma autònoma contra el moviment guerriller. En aquell mateix any es va produir l’entrada de les Forces Armades a Ayacucho, succés que va ocasionar l’augment de la guerra bruta i la repressió indiscriminada, no només contra possibles “senderistes”, sinó també vers els sindicats o qualsevol organització d’esquerres.

Fou durant el govern de Alan García (1985-1990) quan la guerrilla va començar a expandir-se i consolidar-se per tot el Perú. Davant això, Alan García va tractar de sistematitzar el terrorisme d’Estat, augmentà els serveis d’intel·ligència i va potenciar el paper dels camperols per lluitar contra Sendero Luminoso, donant lloc a les “Rondas Campesinas” i “Comités de Autodefensa Campesina”. Respecte a Sendero, aquests anys van suposar la maduració de la guerra popular amb l’increment de les accions armades i l’expansió d’aquestes per tot el territori. Especialment, la violència es va dirigir vers la capital, on hi hagueren períodes continuats en els quals el nombre d’accions foren majors a Lima que a Ayacucho. Així, la violència bidireccional -Estat/Sendero- provocà la generalització del Conflicte Armat Intern, creant un escenari bèl·lic al Perú. La situació va eclosionar l’any 1988, quan el PCP-SL va passar al denominat “Equilibrio Estratégico”, fase que va definir la existència d’una incipient correlació de forces entre l’Estat i el PCP-SL, però aquest supòsit va sobredimensionar i portar a la sobreexposició als maoistes.

Restes de l’edifici de Solgas (empresa de gas), Lima, després d’un atemptat de Sendero Luminoso. És un exemple de la generalització de la violencia a partir de 1985. Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación (CVR).
Restes de l’edifici de Solgas (empresa de gas), Lima, després d’un atemptat de Sendero Luminoso. És un exemple de la generalització de la violencia a partir de 1985. Font: Comisión por la Verdad y la Reconciliación (CVR).

L’arribada d’Alberto Fujimori (1990-2000) va modificar l’estratègia vers Sendero. El govern de Fujimori, primer escollit de forma parlamentària en 1990, i, després, mitjançant un cop d’Estat al 1992, va establir forts lligams amb les Forces Armades per aplicar mà de ferro i assegurar l’estabilitat del país. L’activitat de Sendero fins a 1992, experimentà un increment notori al mateix temps que va patir un seguit de detencions de membres molt rellevants (el 90% de la cúpula i Abimael Guzmán).  Aquesta lògica violenta es va mantenir de 1992 a 1993.

La caiguda de Guzmán va suposar un fort contratemps per al Sendero, perquè entrà en un episodi de falta de lideratge, on no hi hagué  cap membre capaç de suplir ni de reprendre les files del partit. Així fou com l’avantguarda ideològica quedà orfe, i no es pogué restaurar l’activitat ideològica. Aquest fet va desembocar en què el PCP-SL decidís arribar a un acord de pau amb el govern de Fujimori. Les negociacions foren un mer miratge pels senderistes, ja que Fujimori utilitzà les converses per al seu propi benefici, i acabà abandonant-les.

A més, les negociacions fragmentaren el Sendero en dos: els partidaris de prosseguir la lluita armada i els que defensaven un acord de pau (membres afins a Guzmán). D’aquesta manera, a partir de l’any 1993 es va començar a bifurcar el partit en dos faccions i, l’any 1995, de forma definitiva, es creà un partit paral·lel, anomenat Partido Comunista del Perú Marxista-Leninista-Maoísta o ” Sendero Rojo”, que va procurar continuar la lluita armada, però que es va retirar al camp, específicament a les zones cocaleres. Aquesta decisió provocà una baixada molt considerable, a partir de 1995, de les activitats armades, entrant doncs en un procés d’estancament. De 1995 a 1999 la guerrilla va patir forts problemes ideològics i militars, exemplificats en l’any 1999, quan el seu líder, Feliciano, va ser detingut. A partir d’aquest punt, les restes de la guerrilla, que ja no tenien res a veure amb el PCP-SL, es van dividir en dos: els de la zona del Huallaga i els del Valle de los Ríos Apurímac Ene y Mantaro (VRAEM). Aquesta situació perdura fins a l’actualitat.

Abimael Guzmán Reynoso, “Presidente Gonzalo”, quan va ser presentat a la premsa després de la seva detenció. Font: RPP Notícias
Abimael Guzmán Reynoso, “Presidente Gonzalo”, quan va ser presentat a la premsa després de la seva detenció. Font: RPP Notícias

Per concloure, fent un breu recorregut sobre el PCP-SL hem pogut comprendre com aquest partit representa un cas paradigmàtic dins de les guerrilles llatinoamericanes i, fins i tot, del món. El seu estudi i comprensió escapa de la tradició guevarista i, més aviat, se situa més a prop de les experiències  de caire maoista. Apart de la seva importància com a partit, el seu impacte en la societat peruana fou molt significatiu. Si deixem que les xifres ens indiquin la magnitud del Conflicte Armat o Guerra Civil, observarem com es registraren 69.280 víctimes totals. Segons la “Comisión por la Verdad y la Reconciliación” (CVR), el PCP-SL és responsable del 46% de les víctimes; els agents de l’Estat un 30%; i un 24% foren provocades per altres actors ( “Rondas Campesinas”, “Comites de Autodefensa”, paramilitars i “Movimiento Revolucionario Túpac Amaru”, entre altres). D’aquestes víctimes, un 75% corresponien a la població camperola que tenia el quítxua com a llengua materna. A aquestes xifres hi hem d’afegir l’esfereïdora problemàtica de les desaparicions. L’any 2018, la “Dirección General de Búsqueda de Personas Desaparecidas” (DGBPD), va xifrar en 20.329 el nombre persones desaparegudes. Observem com malgrat l’absència d’un conflicte armat al Perú, al país andí encara existeix un conflicte al voltant de les seqüeles de la guerra, ja sigui per la pervivència de les restes de Sendero; per la desatenció i oblit dels familiars i víctimes de la guerra; o per la pervivència de la ineficàcia de les polítiques dirigides vers les desigualtats estructurals que existeixen a l’Estat peruà.

Read More

La literatura en llengua sumèria i accàdia és la més antiga de la Història humana de la qual en tenim notícia i que podem llegir. Aquesta literatura s’escrigué a Mesopotàmia, el que avui dia és Iraq, sobre tauletes de fang que sortosament ens han arribat, en ocasions molt fragmentades. Les obres literàries més antigues en aquests idiomes es posaren per escrit entre els anys 2300 i 2000 aC, és a dir, fa més de quatre mil·lennis. Aquests textos es redescobriren entre el segle XIX -en el cas de la literatura accàdia- i finals de la primera meitat del segle XX -pel que fa a la sumèria. Amb molts esforços s’aprengueren a traduir aquestes tauletes que els antics mesopotàmics empraven com a suport pels seus comptes administratius i comercials, pels seus assumptes polítics i militars, i també per la seva magnífica literatura. Aquestes obres han romàs sense que ningú les llegís almenys des de fa dos mil·lennis, atès que als voltants del canvi d’era els idiomes sumeri i accadi es perderen, fins avui.

Així doncs, la literatura en llengua sumèria i accàdia es tracta estrictament de la més antiga posada per escrit de la qual en tenim coneixement, i res fa pensar que n’hi hagi de més antigues escrites. Hem de notar aquesta particularitat de la literatura sumero-accàdia pel que fa a l’antiguitat. Per exemple, els textos literaris antics de l’Índia, els més antics dels quals es compongueren presumiblement a mitjans del II mil·lenni aC, entre els anys 1700 i 1300 aC, no es posaren per escrit fins molt després, als voltants del segle X dC, ja a l’Edat mitjana, conservant-se oralment durant quasi tres mil·lennis. És a dir, la literatura sumèria i accàdia a més de ser la literatura més antiga que coneixem, es posà per escrit ja a finals del III mil·lenni aC, i per tant, la seva incorruptibilitat, fixada i manuscrita sobre tauletes de fang, és indiscutible: ens ha arribat tal i com es confeccionà i es divulgà fa 4000 anys.

Així doncs, ens endinsem en un treball d’interpretació per provar d’entendre les mentalitats de la societat que generà aquestes obres, analitzant directament les fonts primàries, sense intermediaris. Hem de notar també que l’exquisitat i refinament d’aquesta literatura ja des del seu inici ens remet a una més que probable divulgació a través de la memòria oral prèvia a la seva posada per escrit, indicant una vida encara més prolongada d’aquesta poesia. Per exemple, les inscripcions reials de les antigues monarquies mesopotàmiques dels voltants del 2500 aC, fetes abans de l’aparició de les obres literàries, mostren una sèrie de convencionalismes que més tard trobarem en els himnes, la narrativa i les composicions didàctiques, que continuarien vigents encara a la literatura del 1700 aC. És a dir, la literatura sumèria i accàdia experimentaria una fase formativa prèvia a la seva posada per escrit, que podem arribar a rastrejar a través d’inscripcions breus de tipo votiu, i podem imaginar que implicaria l’existència d’una literatura oral.

foto 1
Tauleta de fang trobada al sud d’Iraq datada entre el 3000 i el 2900 aC. Hi consten tres columnes de text. Es tracta d’un recompte incomplet . Font: British Museum Collection

S’ha de dir que ambdues literatures, la sumèria i l’accàdia, restaven fortament relacionades, on la literatura accàdia, posterior a la sumèria, begué de les fonts sumèries emulant patrons sumeris encara fins al període tardà, deixant-se influir per la literatura sumèria de manera decisiva fins al punt que podem parlar d’una hibridació que es pot anomenar com literatura sumero-accàdia.

De fet, a finals del III mil·lenni els accadis conquistaren els territoris sumeris, i la seva administració mantingué durant segles el sumeri com a llengua de l’alta cultura, tot i que ja no s’emprava col·loquialment. Un mil·lenni més tard, el sumeri s’abandonà per l’accadi, que de fet, quan passà a ser al llengua culta tampoc ja no era emprada en els registres col·loquials. Així doncs, anem de llengua morta a llengua morta, i quan nosaltres trobem accés a un idioma en la documentació d’una època, de fet, aquell idioma ja no es parlava. No és quelcom que ens hagi de sorprendre, al segle XIX al nostre país alguns documents oficials encara s’escrivien en llatí, tot i que feia segles que ningú el parlava. Però en el cas mesopotàmic la qüestió és més contradictòria: quan s’escrigué la literatura sumèria el sumeri ja no es parlava doncs en el registre parlat havia estat substituït per l’accadi, i quan s’escrigué la literatura accàdia fou quan l’accadi ja no el parlava ningú i era emprat únicament pel registre culte, substituït gradualment per l’arameu com a llengua parlada.

L’idioma sumeri és una llengua isolada, atès que cap altre idioma de la seva família es posà per escrit ni ha sobreviscut fins els nostres dies, i de fet tampoc en coneixem cap referència. Els filòlegs han provat d’emparentar el sumeri amb idiomes de tota mena, però mai s’ha trobat el seu parent, i és que no en té cap que hagi sobreviscut. Així, sense llengües emparentades amb el sumeri la seva interpretació resulta complicada, podent-se determinar que consta almenys de quatre vocals i quinze consonants, sense poder precisar la durada de les vocals ni els matisos de les consonants, així com la tonalitat o ritme de la parla, resultant en una comprensió incompleta. No obstant, l’accadi mantingué un contacte molt proper amb el sumeri, tractant-se de dos dels principals idiomes escrits de la Mesopotàmia antiga, que empraven el mateix sistema d’escriptura cuneïforme, on fins i tot es transmeteren arrels lèxiques del sumeri a l’accadi, i no només prototips literaris. D’aquesta manera, l’accadi permet aproximar-se al sumeri, atès que els escriptors en llengua accàdia tingueren accés a la fonètica i el significat del vocabulari sumeri, almenys al sumeri d’alta cultura. Es coneix amb més exactitud l’accadi gràcies a tractar-se d’una llengua semítica, emparentada amb l’hebreu i l’àrab, llengües de les que se’n té un coneixement total. Per tant, així com les llengües semítiques actuals ens permeten entendre l’accadi, l’accadi representa el pont que ens serveix com a via d’accés a la comprensió de l’idioma sumeri, permetent-nos captar els matisos lexicals i fonètics, que d’altra manera no es podrien recuperar.

foto 2
Segell cilíndric de calcita datat entre el 2100 i el 2000 aC amb la seva impressió al costat. Amb aquests segells els mesopotàmics signaven els documents que produïen passant el cilindre per sobre del fang i imprimint-li la imatge representada. L’escena d’aquest segell representa un rei divinitzat assegut al tron sota la lluna i l’estrella venus amb un recipient a la mà i vestint una túnica, i al seu davant una deessa que acompanya un orant fins al rei. La deessa aferra l’adorador, que va afaitat i porta túnica, i ella també amb túnica i un tocat. Probablement el propietari del segell s’estaria representant com el devot acompanyat per la divinitat fins al rei. Font: British Museum Collection.

Els escriptors del fang, divulgadors d’un imaginari mil·lenari

Es podria pensar que els textos serien críptics o estranys, però certament, un cop traduïts per un bon expert, s’ha de dir que són narracions amb gràcia i perfectament comprensibles. Potser ens costa captar certs matisos o interpretar el context en el qual certs conceptes tenien sentit, però els assiriòlegs i assiriòlogues han aconseguit traduir amb profunda fidelitat el que els textos expressen.

Encara que els mesopotàmics i mesopotàmiques començaren a escriure fa una mica més de cinc mil·lennis, una mica abans del 3100 aC, amb la invenció del primer sistema d’escriptura de la humanitat, el cuneïforme, trigaren uns segles a començar a posar per escrit la poesia. Al principi principalment es preocupaven per registrar transaccions econòmiques. Més tard, les escoles d’escrivans començaren a instruir de manera molt especialitzada els seus aprenents, atès que calia aprendre centenars de símbols i l’ensenyament podia durar un parell de dècades. Dins d’aquest procés, l’alumnat produïa el que anomenem currículum d’escrivà, tot un seguit d’obres que s’entenia que un escrivà havia de conèixer i ser capaç d’escriure perfectament. Així, copiaven una vegada i una altra un seguit de textos sobre les tauletes de fang. Això permetria que moltes d’aquestes obres literàries ens hagin arribat, i on ens hi falta un tros, podem omplir-lo amb el fragment d’una altra còpia.

És interessant mencionar que hi havia dones entre els escrivans -ho sabem perquè a vegades signaven els seus deures acadèmics-, i aprenien i treballaven amb els altres escrivans sense que apreciem cap diferència pel fet de ser dones en les seves tasques, encara que eren minoria.

Creiem que la noblesa i el clergat en general sabien llegir i comptar, tant homes com dones, i potser controlaven certs rudiments per escriure, i també els comerciants. Tots ells, però, requeririen de l’assistència d’escrivans, especialment pel que fa a la literatura. És a dir, un cavaller i una dama podien llegir una carta sobre el preu de la llana o sobre el desplegament de tropes, però per escriure la resposta li manaven al secretari o secretària, i quan volien escoltar un poema se’l feien llegir en veu alta, doncs llegir-lo per ells mateixos era massa complex. Llegir el cuneïforme, especialment el poètic, era prou complicat, així que era habitual que un escrivà o escriventa llegís en veu alta i la gent escoltés. Una sacerdotessa faria llegir els himnes de la divinitat davant del temple mentre un cavaller preferiria que es llegissin les gestes d’un poderós guerrer, però la gent escoltava aquestes obres, i escoltar-les no seria patrimoni exclusiu de l’elit. Cal dir que amb el temps la freqüència de les obres copiades aniria variant, i és interessant notar que van anar guanyant pes aquelles obres que en essència parlaven dels neguits propis de l’existència humana, les obres amb un sentit més universal.

foto 3
Tres tauletes de fang datades entre el 2600 i el 2000 aC. Contenen registres d’entregues de plata pel pagament d’algun producte o servei. Font: British Museum Collection.

El cuneïforme inventat pels sumeris i heretat pels accadis, llegit i escrit en idioma accadi es convertiria en l’escriptura koiné durant segles, la parla comuna. És a dir, com l’anglès avui dia, tot mandatari polític, cabdill militar o mercader tenia un despatx replet d’escrivans que escrivien i llegien el cuneïforme. El fet que per ser escrivà calgués copiar i recopiar durant anys una sèrie de textos literaris causaria un impacte cabdal en l’imaginari del món antic: la literatura sumero-accàdia va influir decisivament en la retòrica i el contingut de l’Antic testament, de la mitologia grega, de la literatura egípcia, i de tot el món on aquests escrivans van treballar. Així doncs, trobem en la literatura sumèria i accàdia el relat bíblic del diluvi, segles abans que s’escrigués en hebreu, o mites que recorden sospitosament als dels grecs, segles abans d’Homer. Els faraons, de fet, enviaven les seves cartes en accadi. L’imaginari sumero-accadi va influir a través dels escrivans al Pròxim orient i la Mediterrània i va ajudar a configurar sens dubte l’imaginari de les generacions posteriors durant segles. De fet, fins avui, doncs el diluvi universal és un mite que fins fa dos segles es considerava històric, i se l’inventaren els sumeris.

L’amor i la guerra: de l’èpica a l’erotisme passant pel terror

Vegem algunes de les característiques i alguns exemples de la meravellosa literatura sumero-accàdia.

Per entendre què distingeix la literatura sumèria i accàdia de la resta de textos mesopotàmics, primer ens hem de preguntar què vol dir literatura. Cada cultura, en cada lloc i moment, desenvolupa una sèrie de codis i convencions que distingeixen el registre literari, però existeixen certs elements que permeten reconèixer la literatura de manera universal: la literatura intenta generar emocions i crear un ambient de suspens. És a dir, si analitzem una obra literària produïda per qualsevol cultura, trobarem que el text cerca suscitar inquietuds en el receptor, captant l’atenció d’oients i lectors intentant que es preguntin com acabarà la historieta.

En el cas específic de la literatura sumero-accàdia, a més de generar suspens i emocions, aquesta emprava un seguit de recursos com exageracions, hipèrboles, paral·lelismes, repeticions, paronomàsies -repetició de sons-, ús de parelles o trios de paraules -com nit i dia, o cel i terra, o somnis, senyals i portents-, metàfores, símils i jocs de paraules. Pel que fa a la mètrica, se’ns escapa bastant quina era exactament, però percebem que n’hi havia una, que no sembla seguir els mateixos criteris que la nostra mètrica poètica.

A vegades les metàfores apareixen com metàfores mortes. Aquest fenomen era molt habitual i succeïa quan la metàfora perdia la seva referència per haver-se’n fet un ús sistemàtic. Per exemple, en parlar-se del rei com a pastor, element que seria heretat per la literatura hitita, hebrea i grega. És a dir, en fer-se servir tan usualment la metàfora que deia que el rei és com un pastor, finalment, per parlar d’un rei simplement es faria servir la paraula pastor. Aquesta mena de relació simbòlica entre conceptes és la que pot crear problemes quan analitzem una obra mesopotàmica si no en coneixem a fons el context, però, de fet, també causa problemes en analitzar qualsevol obra literària, també les actuals.

Vegem l’èpic discurs d’un general abans de la batalla a l’obra Sargon, rei de la batalla, episodi IV, versets 33-53:

«Ara el comandant diu:
Mireu-vos a vosaltres mateixos, la vostra panòplia, el vostre equipament,
vosaltres teniu el comandament, l’enemic ve sobre vosaltres,
que la vostra boca posi el vostre cor en el seu rumb,
que el vostre cor posi les vostres cames en el seu rumb!
Sí! Aquest és l’enfrontament dels homes valents,
demà Accad començarà la batalla,
la celebració dels audaços es produirà,
els comandaments aniran d’un lloc a l’altre,
dues dones donant a llum, banyades en la seva pròpia sang.
On seran els camarades veient la celebració?
Només els [fragmentari, =covards?] es fan a un costat.
I orgullós l’home del qual la boca a l’albada
[digui] és un joc per respondre al rei per la missió.
Sense oponents a l’exèrcit reial,
tampoc, entre tots els rangs, et distingeixes per sobre dels altres per ser alabat,
demà seràs tu el distingit en ser elogiat al palau,
deixa que el teu escuder obtingui els béns preuats,
t’enfrontes a l’arma de l’enemic, la seva llança,
t’estic entretenint, el rei mateix et proclama “el meu valent guerrer”,
establirà una estàtua teva davant seu».

Sargon fou el primer emperador de la Història humana, d’entre el 2334 al 2279 aC, i els poemes èpics enalteixen la seva figura com el primer rei guerrer fort i valent -fins llavors, els reis eren projectats com sacerdots savis i bons administradors. En aquest preciós fragment s’empra un seguit de metàfores i jocs de paraules: el comandant els diu als soldats que ells tenen el comandament, però, el comandament de què? De vèncer per assolir la glòria. Només els homes valents lluiten, i el qui lluiti i guanyi passarà de ser un més d’entre la soldadesca a ser l’heroi al que el mateix rei venerarà. Els exèrcits són dones que pareixen amb sang, i l’home que visqui fins que surti el sol, haurà tornat a néixer, doncs s’alçarà amb la victòria en honor del rei, però per la seva pròpia fama. Ja no serà mai més un soldat, serà el gran campió d’Accàdia. Aquesta seria, per tant, la mentalitat que intentaria normalitzar el sector marcial, però també la mena de discurs èpic que al públic li agradava escoltar.

Vegem un exemple de l’anomenada literatura terrorífica, pensada per inspirar la por dels enemics. Aquest text s’atribueix a la filla de Sargon, la gran sacerdotessa Enheduanna, que és, de fet, la primera autora de la Història, ja que fins arribar a les obres atribuïdes a ella tots els textos són d’autoria anònima. No només és la primera dona autora, és la primera persona autora que coneixem. Es titula L’exaltació d’Inana, i és una lamentació i auto-reivindicació de la princesa que, sembla, hauria estat derrocada del seu temple, obligada a exiliar-se, i després hauria tornat per esclafar els colpistes. Vegem-ne algun fragment:

«La meva bona i divina vaca incontrolable, expulsa l’home, captura l’home! En el lloc de la fortalesa divina, quina és ara la meva posició? Que An [=el Cel] expulsi de la terra en la que hi ha el malvat rebel contra el vostre [déu] Nanna! Que An [=el Cel] destrueixi la ciutat! Que [el déu] Enlil el maleeixi! Que aquest fill no pugui ser plorat per la seva mare! Senyora, amb les llàgrimes començades, pot abandonar-se el teu vaixell de lamentació en un territori hostil? He de morir per les meves cançons sagrades? El meu [déu] Nanna no m’ha atès. Ell m’ha destruït completament en territori renegat. Certament, Aiximbabbar [=Nanna] no ha pronunciat cap veredicte. Què és de mi si l’ha pronunciat? Què és de mi si no l’ha pronunciat? Ell roman allà amb el triomf i jo expulsada del temple. Em va fer volar com una oreneta [sortint] per la finestra. He esgotat les forces de la meva vida. M’ha fet vagar pels esbarzers espinosos de les muntanyes. Em va despullar de la meva legítima corona i de la vestimenta de sacerdotessa. Em va donar un ganivet i una daga, dient-me: Aquests són els ornaments adequats per tu» (91-108).

La princesa descriu amb gran trasbals que ha estat violentament expulsada del seu poder en el temple del déu Nanna. Invoca als déus pregant que la vengin, però no li responen. Desterrada per terres ermes, es pregunta si ella, la nau insígnia de la divinitat, ha de morir esgotada i humiliada sense obtenir justícia. Potser els déus li estan donant una resposta: ja no té corona, però té armes. Ha fugit com una oreneta, però les orenetes sempre acaben tornant… Per això renuncia al seu déu, i invoca a la gran deessa, la guerrera Inana.

«Senyora de tots els poders divins, llum resplendent, dona justa vestida de radiància, estimada d’An [=el Cel] i d’[el déu] Urax! Mestressa del cel, amb la gran diadema, que estima el bon tocat de l’ofici de sacerdotessa, que ha pres els set poders divins! La meva senyora, ets la guardiana dels grans poders divins! Has assumit els poders divins, has aferrat els poders divins amb la teva mà. Has reunit els poders divins, has aferrat els poders divins al teu pit. Com un drac, has dipositat el teu verí a les terres enemigues. Quan fas com [el déu] Ixkur i rugeixes a la terra, tota la vegetació decau davant teu. Com una inundació que cau sobre les terres enemigues, poderosa del cel i de la terra, tu ets [la deessa] Inana.
Pluja de foc ardent sobre la terra, apoderada dels poders divins d’An [=el Cel], senyora que cavalques sobre un drac, les teves paraules són sagrades i ordenades per An [=el Cel]! Els grans rituals són teus: Qui els pot entendre? Destructora de les terres enemigues, tu que confereixes la força de les tempestes. Estimada d’[el déu] Enlil, tu has portat terror impressionant sobre la terra. Tu restes sota el comandament d’An [=el Cel]. Davant del teu crit de batalla, senyora meva, les terres enemigues s’agenollen. Quan la humanitat es presenta davant teu amb un silenci espantat pel teu terrorífic esplendor i tempesta, s’apropa el més terrible de tots els poders divins. […] Amb la teva força, senyora meva, les dents poden aixafar el sílex. Tu carregues endavant com una tempesta que carrega. Tu rugeixes com una tempesta que rugeix, tu trones contínuament amb [el déu] Ixkur. Tu exhales l’esgotament amb el vent tempestós, mentre els teus propis peus continuen incansables. Amb el tambor balag de les lamentacions produeixes un lament» (1-33).

Però no tot es terror i espant. A més de guerra, política i religió, la literatura sumèria i accàdia centra bona part de les seves obres en el tema de l’amor. El gènere amorós curiosament no només fa referència a l’amor romàntic. La mateixa retòrica i fórmules poden fer referència a l’amor fraternal o a una amistat molt intensa, tot molt difícil -o impossible- de diferenciar de l’amor romàntic.

foto 4
Tauleta de fang fragmentada amb dues columnes de text datada pels voltants del 650 aC. Conté un fragment de l’Epopeia de Gilgameix, una de les obres que ha tingut més impacte de l’Antiguitat, el primer gran relat èpic de la Història Font: British Museum Collection.

Sobre la relació entre cavaller i escuder, un tema present en el poema èpic de l’heroi Gilgameix i el seu company Enkidu, veiem alguns fragments de l’Epopeia de Gilgameix que podrien estar parlant de l’amor cavalleresc entre dos homes:

«Es van agafar les mans l’un a l’altre, Gilgameix i Enkidu van anar cap a l’Egalmah. Al davant de Ninsun, la Gran Reina, Gilgameix es va aixecar i es va presentar davant la deessa, la seva mare» (III, 19-22).
«[Gilgameix i Enkidu] Es van rentar les mans a l’Eufrates, es van agafar de bracet i es van posar en marxa. Van recórrer els carrers d’Uruk, la gent d’Uruk es reunia per mirar-los» (VI, 166-170).
«Gilgameix va preparar una celebració al seu palau. Els joves [=Gilgameix i Enkudi] jeien al llit i van dormir tota la nit, Enkidu jeia i va tenir un somni. Enkidu es va aixecar i va explicar el seu somni» (VI, 176-180).

S’ha de dir que ens costa diferenciar entre l’amistat íntima i l’amor romàntic, però fins i tot, lamentant la mort d’Enkidu, Gilgameix arriba a dir en un verset de difícil traducció que ara que el seu col·lega és mort la pols s’acumularà sobre el seu penis.

En la literatura amorosa el sexe hi és molt present, i les metàfores sexuals són molt pròpies d’aquesta literatura. Aquestes metàfores eròtiques transmeten sensacions a través d’evocar sons, objectes o gestos, en ocasions amb clar significat pornogràfic. Molt habitualment, aquestes metàfores empren aliments com a símbol, o accions vinculades a l’agricultura i la ramaderia.

Veiem un dels nombrosíssims poemes d’amor que celebren la relació romàntica entre la deessa Inana i el pastor Dumuzid. El motiu pel qual aquesta relació, on sempre hi juga un paper central la voracitat sexual dels dos protagonistes, fos tant present en la literatura seria que Inana, deessa amorosa i terrible, fosca i lluminosa, senyora de la violència i de la tendresa, representaria els dos aspectes més importants pel poder mesopotàmic: la fertilitat i la guerra. La fertilitat, representada a través de la satisfacció sexual de la deessa, seria una al·legoria de la prosperitat econòmica proporcionada per l’agricultura i la ramaderia. I la guerra, element clau per la perpetuació del poder monàrquic, es representaria a través de la proximitat íntima entre Dumuzid, pastor i rei llegendari, i la deessa guerrera. És a dir, els poemes romàntics i eròtics que descriuen la relació amorosa i sexual entre Inana i Dumuzid representen l’alegria i el goig pel triomf militar i el desenvolupament econòmic proporcionats per una bona monarquia guiada per la mà divina. Vegem-ne un curt poema anomenat Un càntic d’amor per Ixme-Dagan, rei d’Isin dels voltants del 1750 aC, que dedicà aquesta cançó a l’amor entre la deessa i el pastor:

«Senyora, anant cap a les vaques de veu dolça i els vedells de veu suau del bestiar del tancat, jove dona, quan arribis allà, Inana, que soni la llet agitada! Que el so de la llet agitant-se del vostre company soni, Inana, el soroll de la llet agitada! Que el so de la llet agitada de Dumuzid, Inana, sigui el so de la llet agitada! El balanceig de la llet agitada cantarà per tu, Inana, i potser et farà feliç! El bon pastor, l’home de cançons dolces, en veu alta cantarà cançons per tu; senyora, amb totes les coses més dolces, Inana, potser ell farà alegre el vostre cor! Senyora, quan entris al tancat del bestiar, Inana, el tancat del bestiar es felicitarà amb joia per tu. Mestressa, quan entris al lloc de les ovelles, s’alegraran per tu. Quan entris al tancat d’engreix [del bestiar], les ovelles ben sanes t’estendran la seva llana. Que la bodega sagrada et proveeixi abundantment de mantega, que el tancat del bestiar proporcioni mantega i crema per tu! Que l’abundància perduri al lloc de les ovelles, que els dies [que visqui] Ixme-Dagan [=el rei] siguin nombrosos. Que la meva companya [=Inana], una ovella que gaudeix del seu xai, sigui lloada amb dolça admiració!»

En aquest poema la metàfora de la llet agitada s’explica probablement per si mateixa. Especialment si tenim en compte que la llet sacsejada no és només la del bestiar per fer mantega, sinó també la llet del rei-pastor, que s’agita, es balanceja i poc li falta per esquitxar! L’al·legoria evoca clarament un so, el so de la masturbació masculina. Per tant, la llet sacsejada és, a més de la mantega fet amb la llet del bestiar, l’ejaculació del rei-pastor que satisfà la poderosa deessa Inana. Podem apreciar com el gaudi de la deessa es vincularia amb la prosperitat economia a través de l’erotisme poètic. Tot plegat fa pensar en rituals on el monarca es projectaria com amant de la divinitat, lligats a l’agenda política del palau per legitimar la corona i el seu portador. La plenitud del regne, doncs, s’expressaria poèticament amb cançons i delicades metàfores, atès que la satisfacció sexual representaria la joia i el goig de l’aliança entre el poder constituït i l’àmbit diví. Les ovelles, a més de representar la font d’aliment, representarien també el mateix poble -si el rei és el pastor, les ovelles serien el poble. I el poema posa èmfasi en assenyalar la satisfacció dels ramats, pletòrics i sans gràcies al plaer sexual experimentat per Inana com a conseqüència de la sacsejada del rei. A més, aquestes ovelles es mantenen en el tancat, és a dir, sota la norma i supervisió del pastor, o sigui, del tron, fidels a la corona. Per tant, un brevíssim poema expressa multitud d’idees complexament relacionades, on cada element representat carrega amb diversos significats. Aquest pacte, l’aliança entre la divinitat i el poble a través del bon rei, mereix perdurar, i per tant, la cançó acaba declamant que llargs siguin els anys del rei i venerada sigui la deessa. El programa ideològic de la corona i del temple, doncs, es deixa sentir també en la literatura amorosa.

foto 5
Cap d’una ovella fet amb fang cuit datat entre el 3300 i el 3000 aC. Aquest trosset d’uns 12 centímetres formaria part d’una estàtua que probablement guarnia un temple. Gràcies a la documentació sabem que els temples posseïen ramats de dimensions molt considerables d’ovelles. L’ovella era el signe de la riquesa, atès que aquets animal proporcionava pell, llana, anyells, llet, carn i fems. Conservem inclús plets judicials entre la corporació sacerdotal i l’encarregat de la gestió dels remats acusat pel temple de malversació, així d’importants eren les ovelles. Font: British Museum Collection.

La nodrida literatura sumero-accàdia es tracta d’una elaborada miríada de poemes que emboliquen idees complexes expressades amb elegància poètica, un corpus immens al qual val molt la pena aproximar-s’hi. Aquests contes, els més antics de la Història, han descansat sota la sorra durant mil·lennis i avui els tenim fàcilment a l’abast. Gaudim-los com ho van fer els mesopotàmics antics.

Read More

Introducció

Aquest article és el primer de tres que prenen com a objecte el desenvolupament institucional dels arxius i fons documentals de la Corona d’Aragó: des dels seus precedents històrics fins a la immediata actualitat.

Particularment, la present publicació té intenció d’esdevenir una síntesi historiogràfica i arxivística de la qüestió, tractant els precedents arxivístics de la Corona d’Aragó: el valor probatori dels documents, la qüestió de l’arxiu comtal de Barcelona i els precedents arxivístics previs a la fundació de l’Arxiu Reial de Barcelona l’any 1318.

Els documents i el valor probatori

Iniciant genealògicament aquesta cerca, és necessari que ens remuntem fins als segles IX-XII, on pretesament localitzem els primers precedents d’un arxiu. Abans, però, cal que intentem comprendre per què es produeix documentació i quins són els seus valors als comtats catalans durant l’Alta Edat Mitjana (i posteriorment).

En aquestes societats el dret visigòtic expressat al Liber Iudicum persisteix efectivament en el sistema judicial. Jurídicament, la prova documental esdevé essencial per demostrar i reclamar drets, és a dir: el document esdevé constitutiu de valor probatori i, en tant que prova, aquest s’emmagatzemaria i preservaria per tal de ser utilitzat quan fos escaient. Aquest semblaria el motiu que justificaria l’abundància documental en època comtal, quantitativament major que en altres regnes cristians coetanis de la península Ibèrica.

Les formes físiques i intel·lectuals dels documents i els seus valors es transformen a mesura que les societats que els creen i preserven també ho fan. Així ho evidencien l’aparició, des de principis del segle XI, de les conveniències i els juraments entre el comte de Barcelona i altres senyors. El sorgiment de noves tipologies documentals constitueixen evidències de les transformacions institucionals i de les relacions socials de poder, esdevenint essencials en l’organització de les mateixes durant el transcurs del segle XII i posteriors.

La qüestió de «l’arxiu comtal de Barcelona»

La producció de tota aquesta documentació ha estat el motiu pel qual certes visions historiogràfiques i arxivístiques han hipotetitzat sobre l’existència d’un presumpte «arxiu comtal de Barcelona».

Amb seguretat, podem afirmar que qui consolidà aquest terme fou l’historiador i arxiver Frederic Udina i Martorell, emprant-lo l’any 1951 a la seva tesi doctoral «El archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos». El que seria director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (a partir d’ara ACA) entre els anys 1961-1982 analitzà 242 pergamins comtals, custodiats la mateixa institució i produïts entre els anys 844 i 992, coincidint així amb la mort del comte Borrell II.

Portada de la tesi doctoral de Frederic Udina. Font: Todocolección.
Portada de la tesi doctoral de Frederic Udina. Font: Todocolección.

D’aquests 242 documents, cal fer palès que gairebé 150 provenen del monestir de Sant Joan de les Abadesses i que foren transferits a l’Arxiu Reial de Barcelona durant el segle XVII. Tenint en compte això, ens resten poc més d’una norantena de documents que constituïen el pretès fons comtal, dels quals només una vintena són estrictament relatius a la ciutat de Barcelona. La resta fan referència a Sant Martí de Provençals (20), Olèrdola (13), el comtat de Berga (4), el comtat de Manresa (5) i el comtat d’Osona (17). També esdevé aclaridor que la majoria de documentació provinent Sant Joan de les Abadesses fa referència, majoritàriament, a aquest últim.

Observant superficialment aquestes dades seria raonable hipotetitzar que la documentació referida a Barcelona és estranyament minoritària per tractar-se del fons del comtat de Barcelona. Udina és conscient d’aquesta escassetat, afirmant al respecte que «los documentos, pues, que el naciente Archivo condal guardó en los siglos IX y X debieron ser algunos más de veinte» i que «en los siglos XIII y siguientes ingresó en el Archivo gran número de documentos o escrituras pertenecientes a los siglos IX y X y posteriores».

Per Udina, aquesta mancança documental es deuria a la ràtzia califal d’Almansor de 985 a la ciutat de Barcelona, a la qual tres dels documents anteriorment citats fan referència: dos indiquen que la ciutat comtal fou destruïda (dextructa o destructa) i el restant que va sucumbir (interiit) als sarraïns. Aquesta incursió militar seria la causant de la destrucció de l’arxiu comtal de Barcelona i dels seus fons, empobrint-lo documentalment i deixant-lo en l’estat actual.

Tot i això, aquest argument és tan sols una suposició: raonablement lògica però no demostrable. I amb tan sols una vintena de documents relatius a Barcelona produïts en el transcurs de 200 anys d’història comtal resulta bastant atrevit sostenir que existia un arxiu, sobretot quan en la documentació d’aquestes cronologies no existeix cap referència explícita al mateix.

Juntament amb Udina, altres historiadors i arxivers notables tals com Rafael Conde, Josep M. Salrach, Ignasi J. Baigues o Gaspar Feliu han seguit les seves tesis, assumint la seva concepció envers l’arxiu comtal de Barcelona i continuant la seva tasca historiogràfica i diplomàtica. Així ho evidencien les seves extensíssimes obres: «Els pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona: de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I» (1999; III vol.) i «Els pergamins de l’arxiu comtal de Barcelona: de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV» (2010; IV vol.) on editen 963 i 1.147 documents respectivament, custodiats actualment a l’ACA.

Rafael Conde y Delgado de Molina, també director de l’ACA entre els anys 1988-1995, cita als pergamins de l’arxiu comtal la primera referència documental a un «arxiu» en 25 d’octubre de 1180, ja en època de la Corona d’Aragó. En aquesta s’hi testimonia l’assistència d’Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó i primer rei de la Corona d’Aragó (1162-1196), a un concili celebrat a Tarragona on, entre d’altres, debaté amb Pere de Lluçà sobre el caràcter alodial o feudal dels castells de Lluçà i de Merlès. Als documents aportats per Alfons per justificar-ne la condició de feu els hi mancaven la datació i validació, elements essencials per atorgar-los valor probatori. Tot i això, Alfons ho justificà argumentant que aquest era un fet habitual i que no els invalidava; i que per provar-ho posseïa documents similars al «suo archivo».

Per a Conde, aquest archivo «no pot ésser altre que el dipòsit comtal […] ha d’ésser, per necessitat, un dipòsit que continua el dels primers comtes o, si acceptem la destrucció d’aquest primitivíssim arxiu quan Barcelona fou destruïda per Al-Mansur, el que es refaria a partir de Ramon Borrell». En canvi, per a Carlos López Rodríguez, director de l’ACA des de 1998 fins avui dia, els significats i implicacions atorgats a «archivo» en aquest document són estranyament moderns pel segle XII, recordant a les fórmules i certes legislacions emprades al segle XIII. Aquestes afirmacions, que posen en dubte l’autenticitat del document, tampoc li permeten demostrar la falsedat d’aquest presumpte original.  Resultaria raonable, però, considerar-lo com a poc fiable quan la següent referència documental a un «arxiu» la localitzem l’any 1264.

Les exposades contribucions històriques i diplomàtiques d’Udina, Conde, Salrach et alii són essencials i indispensables, sobretot pel medievalisme i la diplomàtica. Però podríem dir que l’existència d’un arxiu comtal de Barcelona esdevé en aquestes més aviat una afirmació per se que no una constatació fefaent. Entenem que estableixen un corol·lari entre la documentació comtal produïda i l’existència d’un arxiu on fos custodiada i preservada. A la vegada, s’entén l’arxiu comtal de Barcelona com una genuïna institució del casal de Barcelona que es concatena, sense solució de continuïtat, amb l’Arxiu Reial de Barcelona i aquest, a la vegada, amb l’Arxiu de la Corona d’Aragó. I tot i que existeix un evident fil conductor, aquesta visió és clarament discutible.

Per concloure aquest apartat, és interessant plantejar si en tot el que hem explicat podria existir una intencionalitat ideològica nacionalista catalana per afirmar l’existència de l’arxiu comtal de Barcelona. És popularment coneguda l’existència d’una basta tradició historiogràfica que vincula l’origen de la nació catalana amb els comtes-reis del casal de Barcelona. L’existència d’un arxiu format des de les primeres expressions de sobirania comtals bastiria una part d’aquesta gènesi nacional amb l’existència d’una institució que històricament ha esdevingut un arsenal de poder i autoritat pública dels Estats(nació). I és que no en va arxiu prové etimològicament d’ἀρχεῖον. De ben segur, seria interessant explorar en les hipòtesis dels arxius i les seves expresions en les nacions i els nacionalsimes.

El Liber Feudorum Maior

En una data prou propera al document de 1180 s’acabà de recopilar el Liber Feudorum Maior (1192),  cartulari que copia i compila tot un conjunt de documents contractuals per tal de dotar-los d’autenticitat i fe pública. Aquest cartulari fou encarregat pel mateix rei Alfons el Cast a Ramon de Caldes, jurista i degà de la Catedral de Barcelona, el qual forçosament hagué d’accedir, ordenar i classificar la documentació a compilar, emmagatzemada tota ella en un espai o objecte destinat. I així ho denota la constatació de Ramon al pròleg del Liber, on deixa constància que la documentació dels antecessors comtals del rei es trobava «in ordinacione confusa».

Caldria pensar, doncs, que existia un espai o lloc on certa documentació s’emmagatzemava sense massa tractament. Malauradament, desconeixem quin seria aquell lloc i, com hem vist, la seva existència no implicaria per se que existeixi un arxiu. A això cal sumar els encara presents problemes de datació del cartulari i la manca d’integritat del mateix: dels dos volums originals de gairebé a 900 folis només ens n’han quedat  88 de 130 escriptures diferents.

Miniatura del Liber Feudorum Maior (org. Liber Domini Regis). La iconografia d’aquesta és particularment interessant: al centre, en una posició destacada, hi trobem Ramon de Caldes sostenint un document. A l’esquerra s’hi representa el rei Alfons el Cast, amb el qual conversa. A la dreta, annexament, podem observar un escriba treballant en un document. Aquesta miniatura esdevé testimoni de la importància social de la documentació i d’una incipient praxi arxivística. Font: Viquipèdia
Miniatura del Liber Feudorum Maior (org. Liber Domini Regis). La iconografia d’aquesta és particularment interessant: al centre, en una posició destacada, hi trobem Ramon de Caldes sostenint un document. A l’esquerra s’hi representa el rei Alfons el Cast, amb el qual conversa. A la dreta, annexament, podem observar un escriba treballant en un document. Aquesta miniatura esdevé testimoni de la importància social de la documentació i d’una incipient praxi arxivística. Font: Viquipèdia

Creació de la Cancelleria Reial i el «dipòsit documental» de Santa Maria de Sixena

Durant el regnat de Jaume I el Conqueridor (1213-1276), observem molts avenços en l’àmbit arxivístic i documental. Durant el seu regnat creà la Reial Cancelleria (no se’n coneix la data però la primera referència documental a la mateixa és de 1218). Aquest òrgan administratiu unificava l’escrivania reial aragonesa i l’escrivania comtal catalana, que fins llavors generaven tipologies documentals diferents en l’exercici de les seves funcions. Podríem dir, en conseqüència, que es «normalitzaren» les tipologies documentals reials per tal de millorar el funcionament i efectivitat administrativa.

L’any 1255, Jaume I funda un  dipòsit de documents  al monestir de Santa Maria de Sixena, coincidint pràcticament amb els primers registres de la Cancelleria Reial l’any 1257. Veiem, doncs, una notable atenció i cura del comte-rei envers la documentació; probablement escollí emmagatzemar-la en aquest monestir tant pel seu caràcter sacre com per la seva situació estratègica entre els diversos Estats de la Corona. Tot i això, aquest no és anomenat «archivo» sinó que usualment se’ns parla de «archa domini regis». Segons López Rodríguez, la veu «archa» seria etimològicament més estricta fent referència a una arca, moble on s’emmagatzemaria la documentació reial fruit de l’exercici de les seves funcions. A partir de setembre de 1269 passaríem d’una «archa» a diverses «archis»; i tot i no disposar de la totalitat de les funcions del que entendríem com arxiu, sí que ho feia d’un registre d’entrada i sortida de la documentació i de servei de còpia d’aquesta.

Pocs anys abans d’aquesta ampliació, el 4 d’abril de 1264, és on trobem l’esmentada una nova referència a un arxiu. Bernat de Vic, jutge de cúria, rep ordres del Jaume I de donar «fidem plenam» a les notícies dels registres i capbreus de «nostro archivo publico», per tal d’aclarir qüestions patrimonials reials a Cerdanya, el Conflent, Camprodon i Prades. De nou, López Rodrígez insinua que la falsedat del document dient que «esta referencia a un «archivo público» que presta fe a los documentos que contiene se aproxima mucho a la mención de 1180, hasta el punto de que parece haber bebido de una misma fuente […]».

Imatge del Reial monestir de Santa Maria de Sixena, al terme municipal de Vilanova de Sixena (Monegros, Huesca). Font: Viquipèdia
Imatge del Reial monestir de Santa Maria de Sixena, al terme municipal de Vilanova de Sixena (Monegros, Osca). Aquest també ha esdevingut escenari del polèmic cas de compra d’obres d’art per part de la Generalitat, que acabà als tribunals amb sentència favorable al govern d’Aragó. Font: Viquipèdia

Consolidació de l’administració reial i la creació del «dipòsit documental reial» de la Casa de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona

L’any 1278 trobem les últimes referències documentals a l’ús del dipòsit de Santa Maria de Sixena. Durant els regnats de Pere el Gran i Alfons el Liberal l’aparell administratiu es consolidà i les referències a documents, dipòsits documentals i fins i tot arxius augmenten. Ens hem d’esperar, però, al regnat de Jaume II que s’inicia el 1291 per veure com l’administració de la Corona madura definitivament i se centralitza a la ciutat de Barcelona. Probablement Jaume II, en tant que rei de Sicília entre 1285-1291, importà del regne insular les polítiques administratives que allà feia temps que es desenvolupaven. A això cal sumar-hi també la influència administrativa i arxivística pontifícia, que probablement foren decisives en el fet que el rei Jaume II reforcés orgànicament la Cancelleria Reial. La  difusió del paper com a nou suport per a la documentació també beneficià la implantació de les seves polítiques.

En coherència amb això, i tal com explica López Rodrígez «con el traslado de la centralidad de la Corona hacia Barcelona, el nuevo monarca Jaime II buscó otra casa religiosa que le sirviera de depósito documental. Sijena era sanjuanista, y en la Casa de San Juan de Jerusalén de Barcelona se constituyó otro importante depósito». Els primers contactes del monarca amb la Casa de Sant Joan de Jerusalem es produeixen el 1301, establint en aquesta un nou dipòsit documental que mantindria relació tant amb Santa Maria de Sixena com amb la Cancelleria Reial quan mútuament requerissin documentació. Tot i això, el funcionament del dipòsit seria semblant al de Santa Maria de Sixena, guardant la documentació en arques (archa; archia) i armaris (archiva; archivia).

El 1308, Jaume II traslladà els fons documentals emmagatzemats al monestir de Santa Maria de Sixena a la Casa de Sant Joan de l’Hospital de Barcelona. Tot i això, la creixent documentació i la seva disgregació per espais sacres de confiança reial començà a dificultar-ne la gestió, fent-se palesa la necessitat de professionalització en l’àmbit arxivístic. És per això que Jaume II enretira tots els fons comtals i reials custodiats per les múltiples institucions eclesiàstiques i ordenà reunir-los al Palau Reial de Barcelona, acabat de reformar per Bertran Riquer.

L’any 1318 els fons foren instal·lats en un espai anteriorment ocupat per la capella del Palau Reial Major, ara lliure per la construcció d’una nova. Naixia així l’Arxiu Reial de Barcelona, que ingressava els fons generats pel comtat de Barcelona (i altres), el regne d’Aragó, la Corona d’Aragó, els produïts per la Cancelleria Reial i els requisats arreu dels Estats de la Corona a la ja desapareguda Orde del Temple (1312).

Conclusions preliminars

En aquest primer article hem descrit a grans trets el desenvolupament històric dels agents i institucions que produïren i gestionaren els documents al comtat de Barcelona i la Corona d’Aragó des del segle IX fins al 1318 amb la creació de l’Arxiu Reial de Barcelona. A la vegada, hem exposat les posicions historiogràfiques principals sobre la qüestió, intentant-les explicar críticament: algunes, probablement, més com a hipòtesis de treball que no pas com a tesis ja constatades.

Preliminarment, podríem concloure que previ a l’Arxiu Reial de Barcelona no ha existit cap «arxiu» en el sentit arxivístic i jurídic contemporani. Tot i que el terme «arxiu» és documentat prèviament a aquest, no es consolida a la documentació fins a principis del segle XIV. L’existència de l’arxiu comtal de Barcelona és exhaustivament difícil de defensar amb les actuals evidències i, de manera inversa, sembla raonablement fàcil argumentar que els «dipòsits documentals» de Santa Maria de Sixena i de la Casa de Sant Joan de Jerusalem no ho són. Tot i això, podria ser legítim considerar que la categoria d’arxiu que imposem a aquestes institucions històriques podria ser anacrònica i poc fonamentada en el seu context d’existència: plantejar-nos quins són els elements essencialment constitutius dels «arxius» històricament existents, entenent-los en el seu context, pot ser un pas que ens ajudi a plantejar solucions més explicatives.

Tot i això, el magnetisme del poder d’aquestes institucions no ens fa perdre de vista altres qüestions explicades, igualment importants i potser més fonamentals. La influència del dret romà acabà possibilitant el retorn i consolidació dels documents com a evidència jurídica i instrument imprescindible pel desenvolupament de les relacions socials. Aquests valors i usos són els que generen la preservació i emmagatzematge de la documentació, tal com hem constatat fins aquí. És aquest tractament el que possibilita l’adveniment dels arxius com a institucions que, tot i els canvis històrics, encara perduren avui dia. Quan tractem els casos de l’Arxiu Reial de Barcelona i l’Arxiu de la Corona d’Aragó podrem observar un desenvolupament històric particular que, de ben segur, els precedents aquí explicats han definit significativament.

Read More

En la Guerra Civil espanyola es produí un fet excepcional en la història de la humanitat, sobretot tenint en compte la seva gran magnitud: desenes de milers de voluntaris de més de 50 països van prendre la decisió d’abandonar les seves llars per viatjar a Espanya i lluitar a favor del govern de la II República. Tot i provenir de diferents orígens socials,  polítics i geogràfics, els brigadistes van decidir arriscar la seva vida per unir-se a la lluita en defensa de les seves conviccions ideològiques. Aquestes persones, la gran part de les quals han restat sempre anònimes, són un dels exemples més potents de solidaritat internacional i de lluita per uns ideals comuns.

Internacionalització del conflicte

Amb el fracàs del cop d’estat iniciat els dies 17 i 18 de juliol, i amb la certesa de que davant l’estancament militar del conflicte s’iniciava una guerra civil de durada incerta,  tant el govern republicà com els militars rebels van buscar immediatament ajuda internacional. Si bé el general Franco va rebre ràpidament l’ajuda de Mussolini i Hitler, el govern de la República no ho va tenir tan fàcil ja que les potències democràtiques europees – encapçalades per la Gran Bretanya i França –  van procurar aconseguir un aïllament del conflicte ja que temien que la internacionalització de la guerra compliqués encara més el tens i complex joc estratègic que s’estava desenvolupant a escala europea, i que tres anys més tard desembocaria en la II Guerra Mundial. Aquesta política, anomenada d’apaivagament, consistia en evitar una nova guerra europea a canvi de fer la no actuar davant les accions amenaçants de les dictadures feixistes.

Cartell propagandístic en contra de la intervenció italiana que plasma la internacionalització del conflicte. Font: Viquipèdia
Cartell propagandístic en contra de la intervenció italiana que plasma la internacionalització del conflicte. Font: Viquipèdia

D’aquesta manera, a finals d’agost de 1936, 27 estats europeus (entre els quals  Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica) van signar l’Acord de No Intervenció a Espanya, on es pactà la prohibició d’intervenir en la guerra espanyola amb l’enviament de qualsevol ajuda militar. Però a la pràctica, aquest acord fou una farsa des de la seva mateixa creació ja que el bàndol rebel no deixà mai de rebre la vital ajuda d’Itàlia i Alemanya des del mateix inici del conflicte. Per altra banda, el govern republicà va començar a rebre ajuda de la Unió Soviètica – tot i que en menor mesura – a partir de l’octubre del 36. La Guerra Civil espanyola es transformà així en un conflicte amb impacte internacional.

La creació de les Brigades Internacionals

Veiem doncs com li va ser més difícil aconseguir ajuda internacional al govern de la República, ja que aquesta li va arribar dos mesos més tard que al bàndol rebel. De fet, els republicans ja van demanar ajuda a l’URSS el mateix juliol de 1936, però inicialment Stalin es mostrà prudent i va fer cas omís. De fet, el que més buscava el dictador soviètic era conservar en bon estat les relacions amb Gran Bretanya i França. Per tant, no tenia la intenció d’arriscar les relacions amb les potències democràtiques ajudant al govern republicà i incomplint de l’Acord de No Intervenció.

Stalin, però, era plenament conscient del joc estratègic que s’estava desenvolupant a Europa en aquells moments, i comprenia que una victòria del feixisme tindria greus repercussions per els interessos de l’URSS. Veient que Hitler i Mussolini seguien violant constantment l’Acord de No Intervenció sense conseqüències, i davant la certesa que amb la derrota de la República perillaven els interessos geoestratègics de l’URSS, Stalin decidí a ajudar al govern republicà. Tot i que l’ajuda es va intentar camuflar i justificar per motius de solidaritat internacional i d’ajuda desinteressada, realment Stalin només va començar a enviar ajuda quan va veure perillar els interessos de l’URSS davant la possible victòria de Franco.

Cartell propagandístic que ressalta la diversitat de les Brigades Internacionals. Font: Viquipèdia
Cartell propagandístic que ressalta la diversitat de les Brigades Internacionals. Font: Viquipèdia

Al setembre de 1936, finalment Stalin decidí ajudar materialment a la República, tot i que aquesta no arribà fins l’octubre. Paral·lelament, va ordenar a la III Internacional – coneguda també com la Comintern –  que iniciés i dirigís la creació i organització d’un cos de voluntaris que anessin a Espanya a lluitar a favor del govern republicà. Naixien així les Brigades Internacionals. Stalin delegà  la creació d’aquestes unitats a la Comintern per tal de no comprometre directament a l’URSS amb l’Acord de No Intervenció. D’aquesta manera, Stalin intervenia militarment en la guerra sense comprometre greument el seu prestigi. A la pràctica era aquesta organització política, i no directament l’URSS, la que impulsà i controlà el cos de voluntaris.

Hem de tenir en compte que tot i que les Brigades Internacionals van ser creades al setembre, els primers voluntaris estrangers són els que es trobaven a Espanya quan es va iniciar l’aixecament militar al juliol. La majoria eren refugiats polítics dels seus països d’origen. Com a fet curiós, cal destacar que entre aquests primers voluntaris que van participar en els primers combats es trobaven alguns dels atletes que havien vingut a participar a la Olimpíada Popular, que fou cancel·lada a causa del cop d’Estat.

A aquests voluntaris internacionals es van anar sumant durant les primeres setmanes del conflicte tots els altres estrangers que decidien creuar la frontera d’Espanya per incorporar-se desinteressadament a la lluita. Veiem com abans de la creació oficial de les Brigades Internacionals, centenars de voluntaris estrangers ja havien decidit lluitar a favor de la República i en defensa dels seus ideals democràtics i polítics. Les Brigades Internacionals, doncs, no van  “crear” els voluntaris i la seva decisió de participar en la lluita, sinó que van esdevenir una eina per vehicular i organitzar als milers de voluntaris fins a Espanya.

Tots aquests estrangers que durant les primeres setmanes de la guerra van decidir quedar-se o venir a lluitar es van anar sumant a les diferents columnes milicianes espanyoles, o bé  van optar per crear unitats pròpies formades per estrangers. La majoria d’aquests primers voluntaris es van integrar després a les Brigades Internacionals. Cal remarcar, però, que no tots els estrangers es van enquadrar a Brigades Internacionals. Alguns d’ells – sobretot els de filiació aliena al comunisme stalinista (socialistes, anarquistes o marxistes) –  van preferir lluitar en altres unitats de l’exèrcit republicà o en les unitats milicianes.   

Voluntaris estrangers del Batalló Thaelmann. Font: Viquipèdia
Voluntaris estrangers del Batalló Thaelmann. Font: Viquipèdia

Pas per guerra

Albacete fou la localització escollida pel govern de la República per  ubicar la base principal de les Brigades Internacionals. Els primers brigadistes hi van arribar el 14 d’octubre de 1936, gairebé tres mesos després del cop d’Estat. Entre l’octubre de 1936 i el gener de 1937 es van crear les cinc primeres brigades (de la XI a la XV) de forma successiva. Cada una d’elles estava dividida en tres o quatre batallons, formats bàsicament en funció de la nacionalitat i l’idioma per tal d’atorgar una major cohesió i capacitat de comunicació entre els seus integrants. Més endavant es van crear la 150ª Brigada – que durà poc temps –  i la CXXIX, tot i que quan es creà la major part dels seus components eren ja espanyols.

La primera actuació i el “bateig de foc” de les Brigades Internacionals va ser – a partir del novembre del 36 – a la decisiva batalla de Madrid. Els brigadistes van jugar un paper important, sobretot també a nivell moral, per evitar la caiguda de Madrid. Els defensors de la República veien que no estaven sols, i que persones d’arreu del món havien vingut a Espanya a lluitar per la mateixa causa. Sens dubte, si la capital hagués caigut durant els primers mesos de la guerra, la victòria de Franco hagués estat un fet.

Les Brigades Internacionals van participar en les principals batalles de la guerra. Així doncs, van combatre – a banda de la batalla de Madrid – a les batalles del Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol, a l’ofensiva d’Aragó de l’exèrcit franquista i a la batalla de l’Ebre. Les brigades, a més, van ser usades com a tropes de xoc durant el conflicte. Aquest fet, juntament amb el participar en els principals combats, va fer que es produís un elevat índex de baixes entre els brigadistes. Sens dubte, l’escassa preparació militar de la majoria dels brigadistes també contribuí en l’elevat nombre de baixes. Hem de pensar que tan sols un reduït nombre d’ells tenia experiència en combat al haver participat en la Primera Guerra Mundial.

Alguns exemples que plasmarien l’elevat nombre de baixes que van sofrir serien els següents: el 15 de novembre de 1936 (durant la batalla de Madrid, i molt poc temps després de la seva arribada) la XI Brigada Internacional havia perdut el 40% dels seus efectius; a inicis del desembre del mateix any la XII Brigada només comptava amb la meitat dels seus homes; i durant la batalla del Jarama – una de les més sagnants de tota la guerra – van morir prop del 10% del nombre total de brigadistes que van passar per Espanya.

embres nord-americansdel Batalló Lincoln a Brunete. Font: Sbhac
Membres nord-americansdel Batalló Lincoln a Brunete. Font: Sbhac

A causa del gran nombre de baixes i el desgast sofert en combat, resultà cada vegada més difícil cobrir les baixes amb més voluntaris estrangers. Hem de tenir en compte que l’arribada dels brigadistes a Espanya fou gradual, però que la majoria d’ells arribà entre 1936 i 1937, en els moments de més optimisme. Davant el progressiu empitjorament de la situació militar de la República, i enfront una visió pessimista sobre el desenllaç de la guerra (cada vegada es feia més evident la dificultat del govern republicà de guanyar), el flux de voluntaris que venien a Espanya va descendir fortament. La greu situació de la República  va frenar enormement l’entusiasme i l’allistament dels potencials nous brigadistes. Ja a finals de 1937, el declivi de les Brigades Internacionals ja era molt pronunciat. Un clar exemple el trobem en el fet que al desembre de 1937 el 60% dels brigadistes eren, en realitat, reclutes espanyols. Davant la cada vegada major dificultat de cobrir les baixes amb nous voluntaris estrangers va ser necessari començar a cobrir les baixes amb espanyols, provocant una “espanyolització” de les Brigades Internacionals.

El 21 de setembre de 1938, l’aleshores president del govern de la República, Juan Negrín, va anunciar davant l’Assemblea general de la Societat de Nacions la retirada immediata de tots els efectius no espanyols de l’exèrcit republicà. L’objectiu principal d’aquesta mesura era que el bàndol franquista fes el mateix, renunciant a totes les tropes que Hitler i Mussolini li havien proporcionat durant tota la guerra. Tot i que a primera vista pot semblar un error, la proposta de Negrín fou en el fons una mesura intel·ligent i un risc fins a cert punt calculat.

Davant la davallada de les Brigades Internacionals – tan a nivell moral com numèric – i la derrota casi imminent de la República, si Franco hagués acceptat retirar les seves tropes no espanyoles (més nombroses i millor equipades) com a contrapartida, hauria estat una victòria política del president de la República. Negrín sacrificava unes tropes amb un valor militar que s’havia vist dràsticament reduït a canvi de la possibilitat de poder frenar o fins i tot revertit el curs del conflicte. De totes maneres, aquest gest no tingué correspondència en el bàndol rebel ja que Franco no va fer cap mena de concessió. Les tropes de Hitler i Mussolini continuarien combatent en el bàndol rebel.

D’aquesta manera,  el 8 d’octubre de 1938 – en plena batalla de l’Ebre – els voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals eren retirats dels combats; i el 28 d’octubre van desfilar per darrera vegada per els carrers de Barcelona, omplerts amb una enorme quantitat de gent per acomiadar a aquella gent que havia abandonat casa seva per defensar la República i els seus propis ideals.

Brigadistes durant l’acte d’acomiadament. Font: Magnum Photos
Brigadistes durant l’acte d’acomiadament. Font: Magnum Photos

Inclús després que Negrín ordenés la retirada dels brigadistes  del front, encara es van quedar a Espanya entre 5.000 i 6.000 voluntaris internacionals, ja fos per convicció o perquè  els era impossible tornar als seus països d’origen a causa de que serien perseguits per haver lluitat a favor del bàndol republicà. De fet, durant els anys posteriors al conflicte, la figura del brigadista resultava molt incòmode per a certs països, motiu pel qual molts d’ells van ser perseguits. Tot i que en alguns casos es van intentar recuperar antigues unitats, ben aviat es van veure obligats a creuar la frontera amb França davant l’implacable avenç de les tropes franquistes.

A França els esperaven els famosos camps d’internament on centenars de milers d’exiliats republicans van haver de subsistir en unes deplorables condicions. Amb la invasió nazi sobre França durant la Segona Guerra Mundial, molts d’aquests brigadistes acabarien en els camps de concentració alemanys. Altres, en canvi, van aconseguir camuflar-se en la clandestinitat i unir-se als diferents moviments de resistència al nazisme

 Voluntaris estrangers internats al camp de Gurs (França). Font: Pinterest

Voluntaris estrangers internats al camp de Gurs (França). Font: Pinterest

Qui eren els brigadistes?

El nombre exacte de brigadistes que van venir a Espanya ha estat sempre motiu de debat, en part a causa de la dificultat de comptabilitzar de forma sòlida el nombre total, i a vegades també per raons propagandístiques. Actualment, però, la  xifra més sòlida i que compta amb una enorme acceptació entre els investigadors seria la d’uns 35.000 brigadistes. Hem de tenir en compte  que no tots els brigadistes van estar simultàniament a Espanya. Generalment les estàncies eren curtes i els relleus freqüents, per la qual cosa la mitjana de brigadistes que es trobaven simultàniament a Espanya es situa al voltant dels 15.000 efectius.

Actualment es calcula que el nombre de morts entre els brigadistes ascendeix a 10.000, una xifra extraordinàriament alta tenint en compte la xifra total de voluntaris. Com hem vist, darrere d’aquest alt índex de baixes hi ha la seva condició com a tropes de xoc, la participació en les principals batalles i l’escassa preparació militar de molts d’ells.

Les Brigades Internacionals van esdevenir unes unitats enormement multinacionals. Es calcula que a Espanya van arribar voluntaris de 53 països diferents. Per nacionalitats, els francesos van ser clarament els més nombrosos.. L’origen social i polític dels brigadistes també fou bastant divers. Si bé el 80% provenia, a nivell social, del món obrer, hi havia també intel·lectuals, escriptors, treballadors de classe mitjana, estudiants, etc. És important destacar tambbé l’existència d’un gran nombre de brigadistes d’origen jueu (entre 8.000 i 10.000).

En el pla polític, la major part dels voluntaris eren militants o simpatitzants comunistes, però la seva presència no fou tan aclaparadora com sovint s’ha afirmat des de certs sectors de la historiografia. Certament molts dels brigadistes eren republicans, socialistes, i fins i tot anarquistes. Així doncs, si bé no es pot negar la majoria comunista entre les files brigadistes, realment dins les Brigades Internacionals van coexistir diferents ideologies polítiques. Al ser una organització creada i organitzada per la Comintern – per la qual cosa tots els membres de l’Estat Major n’eren membres importants, i gairebé tots els comissaris polítics eren membres del Partit Comunista – sovint s’ha pensat que gairebé tots els brigadistes eren comunistes.

A dia d’avui, però, sabem que la composició de les Brigades Internacionals era molt més heterogènia, i per tant és impossible traçar un perfil únic del brigadista. De la mateixa manera, si bé les Brigades estaven organitzades per la Comintern, no podem dir que fossin “l’exèrcit de la Comintern”, tal com ha aparegut sempre en certs sectors de la historiografia. Tot i els diferents orígens socials i polítics, el que unia a tots brigadistes va ser un sentiment comú d’antifeixisme, d’internacionalisme i de defensa de la democràcia.

Per concloure, podem dir que les Brigades Internacionals són un tema que segueix atraient enormement l’atenció tan del món acadèmic com per part de la societat. Ho demostra el fet que 80 anys després de la fi de la guerra segueixen apareixent un gran nombre de publicacions cada any. A més, molts d’aquests treballs segueixen tractant aspectes poc coneguts i obrint noves línies d’investigació.

A banda de les nombroses publicacions, existeix una important xarxa de centres, associacions i portals que es dediquen a recuperar i divulgar la memòria dels brigadistes. En resum, doncs, podem dir que l’interès per les Brigades Internacionals està molt lluny de decaure. Val la pena destacar el portal SIDBRINT com a un dels projectes més interessants, rigorosos i amb un major reconeixement a l’hora d’estudiar, recuperar i difondre la memòria dels brigadistes. Aquest projecte està esdevenint una de les majors bases de dades de brigadistes a nivell global, i és una eina vital per aquelles persones que dediquen la seva recerca en aquest àmbit, com també per aquelles que tan sols busquen informació sobre els brigadistes.

No hem d’oblidar aquelles persones que tot i no participar directament en els combats – com per exemple el personal sanitari –, també van abandonar les seves llars per ajudar amb el seu màxim esforç a una causa compartida. Cal destacar també l’important paper de les dones, que ha estat sovint massa poc estudiat i oblidat. Tot i que en una proporció minoritària en relació amb els homes, moltes dones van venir a Espanya i es van enrolar a les Brigades Internacionals. Malgrat els arquetips de gènere d’aquella època, les dones van assumir un protagonisme molt actiu en tasques sanitàries i d’ajuda humanitària (tasques relacionades amb el model de feminitat de l’època).

Independentment de la ideologia de cadascú, la major part de la societat reconeix el que van suposar les Brigades Internacionals. Sens dubte, aquests voluntaris estrangers van arriscar desinteressadament les seves vides per combatre al feixisme i lluitar a favor dels seus valors i ideals. Són doncs un dels major exemples de solidaritat internacional al llarg de la història de la humanitat. Arribarà realment la humanitat a tornar a veure un moviment d’esforç, solidaritat i compromís de tanta envergadura?

infermeres
Grup d’infermeres canadenques. Font: Pinterest

Read More
“-¿De dónde venís?
-De Gernika.
-¿Qué pasa en Gernika?
-Gernika no existe”
Testimoni de Garbiñe Arzanegi.

Després de 40 anys de silenci imposat per la dictadura i com a resultat de la transcendència de l’arxiconeguda obra pictòrica de l’artista malagueny, el bombardeig de Gernika ha estat tradicionalment un dels temes icònics de la memòria històrica. La tragèdia del cor del nacionalisme basc ha sigut el punt de partida de la cerca de la veritat, la justícia i la reparació dels crims que van tenir lloc tant a la Guerra Civil com durant el franquisme al País Basc.

La campanya del nord al País Basc: Durango – Gernika – Bilbao

La incorporació definitiva del PNB al bàndol republicà, després de l’aprovació de l’Estatut basc l’octubre de 1936 i de la investidura del lehendakari José Antonio Aguirre a Gernika, poc després de la caiguda de Guipúscoa, va implicar que Biscaia esdevingués l’única zona demòcrata en la qual un partit catòlic dirigia la guerra. No és d’estranyar, per tant, que la principal conseqüència fossin les constants contradiccions entre el Govern Basc i la República, especialment en el terreny militar.

Després del fracàs de les batalles de Jarama i Guadalajara (febrer i març de 1937), Franco va abandonar la idea de conquerir la capital, i va decidir dirigir les seves forces al nord, un sector aïllat de la resta de la zona republicana. Els territoris del nord eren una presa temptadora: no només estaven dividits políticament i més mal equipats que les unitats del centre, sinó que a més contenien el ferro del País Basc i el carbó d’Astúries, així com l’acer i les indústries químiques de Biscaia. El tema del particularisme i la profunda desunió entre les tropes republicanes del nord és de vital importància a l’hora d’intentar estudiar i entendre el transcurs de la guerra.

Durant la denominada Campanya del Nord, l’artilleria i l’aviació tingueren un gran protagonisme. La superioritat aèria de les forces franquistes era inqüestionable: la Luftwaffe i la Aviazione Legionaria van fer ús dels avions, bombes i pilots més moderns de l’època. De la mateixa manera, per primera vegada durant la guerra, l’aviació alemanya (el cap visible de la qual era el coronel Richthofen) va estar al capdavant de les operacions, també de la Aviazione Legionaria després del revés de Guadalajara. Si a això li afegim la creença del general Mola que la destrucció de la indústria de Bilbao i Catalunya era necessària per, d’aquesta manera, sanejar la dependència malaltissa que creaven a la resta de l’estat, tenim com a resultat que durant els dos mesos de primavera de 1937 el terror aeri sobre Biscaia era diari. L’inici d’aquesta ofensiva va tenir lloc el 31 de març, fou una combinació d’atacs terra-aire sobre posicions de l’exèrcit basc en el tram Bilbao-Vitòria i el bombardeig de Durango. Tal com Richthofen relata en el seu diari de guerra, la campanya s’executaria en tres fases d’una setmana aproximada de duració per cadascuna. El plantejament del general Mola estava ideat per poder “alliberar” la capital biscaïna el 20 d’abril, dia de l’aniversari de Hitler. Tot i així, malgrat la seva superioritat desbordant, les tropes franquistes no van tardar tres setmanes, sinó més de dos mesos i mig en prendre Bilbao. De fet, durant les tres setmanes inicials les tropes nacionals només van aconseguir els objectius apuntats per la primera setmana segons el pla d’operacions. Com més lent era l’avenç de les forces d’infanteria, més agressives i destructives van esdevenir les incursions de la força aèria rebel, un fet que va estimular la proliferació d’operacions de terror.

Tot i que el de Gernika no fou el primer dels bombardejos, van ser els efectes tan físics com morals d’aquell 26 d’abril el que va provocar una resposta per part de l’executiu del PNV. D’aquesta manera, Aguirre va decidir despenjar-se del comandament de l’Exèrcit del Nord i, per acord unànime del seu govern, va passar a encapçalar les tropes basques en un context de crisi per a la República, que havia quedat sotmesa a la guerra interna que van suposar els fets de maig de 1937.

Tot i la reorganització de l’exèrcit promulgada per Aguirre i l’enviament de noves bateries d’artilleria, les tropes republicanes no aconseguien més que victòries parcials en un clima d’absoluta superioritat per part dels nacionals gràcies al control de l’aire. En paral·lel, la República va optar per obrir un front a Navacerrada (Madrid) amb la intenció de desviar el focus d’atenció franquista del front basc, però sense èxit. Així doncs, la caiguda de la línia de defensa de Bermeo i Sollube va deixar via lliure a l’enemic i des d’aquest moment els dies de la capital biscaïna estaven contats.

Perquè Gernika?

Es pot dir que, sense cap tipus de dubte, en l’atac a Gernika varen confluir dos aspectes: un bombardeig de terror i un experiment de guerra. Les causes d’aquesta acció de guerra van ser les següents:

1. Era un objectiu militar?

Alguns generals franquistes, així com autors posteriors com Salas, han afirmat que la localitat era un blanc de guerra legítim, fent referència a les fabriques, els encreuaments de carreteres, les casernes o les fabriques d’armes que posseïa Gernika. També, segons Salas, Gernika era el nucli on confluïen les tropes en retirada i els reforços. Es per això que el bombardeig es plantejava com una acció estratègica per tallar aquesta via de comunicació, apuntant de fet al pont de Renteria com la missió de l’aviació rebel.

Al contrari que els autors anteriors, Irujo defensa que Gernika no constituïa en cap cas un objectiu militar, ja que era una ciutat oberta, és a dir, que no comptava amb un sistema de defensa armat ni amb estructures de fortificació. A aquest aspecte s’hi ha de sumar l’elecció de Gernika com a centre d’arribada de refugiats procedents de la zona de Guipúscoa, ja que segons el Govern Basc Gernika estava “allunyada del front”. Irujo també denuncia que tant el pont de Renteria com la fàbrica d’armes varen quedar intactes, un fet que contradiu la versió de Salas, mentre que aquest últim al·lega que la tècnica dels bombardejos s’estava perfeccionant i que era “normal” que els pilots no encertessin al blanc.

2. Motius polítics: atac al nucli del nacionalisme basc

Hi ha autors, com seria el cas d’Irujo, que defensen que el bombardeig té unes connotacions polítiques clares ja que aquestes accions buscaven minar la moral de l’enemic i l’impacte psicològic de l’acció sobre objectius indefensos generava insatisfacció i derrotisme entre les autoritats civils i militars.

Per defensar el seu posicionament, l’autor fa referència al fet de que Gernika i el seu arbre son la icona de les institucions i costums de Biscaia des de l’època medieval, l’epicentre de les Juntes Generals del Senyoriu de Biscaia. Més tard, la “universalització ideològica” de Gernika del símbol foral es va ampliar a la resta de territoris bascos durant els segles XIX i XX. Si a l’històric simbolisme de Gernika per al poble basc se li afegeix que Bilbao ja havia patit diversos atacs aeris, no ens ha d’estranyar que la presa de possessió del que fou el primer lehendakari de la història es donés en el municipi: Aguirre va jurar davant del roure vell el seu càrrec el 7 d’octubre de 1936. Amb aquest acte Gernika tornava a ser la capital no només moral, sinó també política dels bascos.

Figura 1
Soldats franquistes custodiant la Casa de Juntas de Gernika. Font: Asociación Gernikazarra.

En una línia diferent, altres historiadors, com Muñoz Bolaños, parlen de que l’atac tenia una consideració política, que no tindria relació amb l’emblema que representaven la Casa de Juntas, ni l’Arbre ja que cap dels dos van ser destruïts durant el bombardeig. Aquests autors, afegeixen que si l’objectiu hagués estat acabar amb aquest simbolisme o aura que rodejava Gernika, fer-ho no hagués sigut un problema ni tècnic, ni ètic per a l’aviació franquista.

Reportatge del diari nacionalista “Euzkadi” que parla de la no destrucció tant de l’Arbre com de la Casa de Juntas de Gernika. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Reportatge del diari nacionalista “Euzkadi” que parla de la no destrucció tant de l’Arbre com de la Casa de Juntas de Gernika. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Els responsables de la massacre

La postura inicial del bàndol franquista fou la negació absoluta de la seva responsabilitat en el bombardeig, però avui dia, ben entrat el segle XXI, ningú discuteix l’autoria d’aquest crim. La comunitat acadèmica és unànime a l’hora de culpar a la Legió Còndor i a la Aviazione Legionaria com les mans executores del bombardeig tot i que la qüestió de fons continua sent més o menys la mateixa: Franco o Mola van ordenar aquesta operació? O va ser una acció unilateral de Richthofen?

Segons Jesús Salas únicament tres persones tenien l’autoritat suficient per ratificar una ordre d’aquestes característiques: els generals Mola y Sperrle (per la seva condició de caps de l’Exèrcit del Nord i de les forces actuants al País Basc respectivament) o el tinent coronel Von Richthofen per delegació d’Sperrle. Davant d’aquestes tres opcions, Salas es decanta per l’última, adduint, a més, que l’objectiu prioritari de Mola era Durango i no Gernika.

No obstant això, segons Irujo, en consonància amb les instruccions generals per a l’enllaç amb l’aviació del 17 de novembre de 1936, únicament el Cuartel General del Generalísimo –és a dir, Franco– podia donar llum verda al bombardeig de poblacions, tot i que és cert que Mola i Sperrle podien sol·licitar-lo. De la mateixa manera, els Supuestos de acción de la Legión Cóndor para el frente vasco, acordats entre Richthofen i Juan Vigón –cap de l’Estat Major i de les brigades navarreses– contemplaven que les unitats alemanyes sempre actuarien en coordinació i sota el comandament o beneplàcit d’oficials espanyols. D’aquesta manera, tant Franco com Mola estarien sempre en coneixement de les accions militars. A aquest darrer fet, Niegel i Egaña sumen les paraules de les octavetes que Mola va llançar a la població bilbaïna durant la primavera de 1937: “si la sumisión no es inmediata, arrasaré toda Vizcaya

Ultimàtum del General Mola a Biscaia. Font: Diario Mugalari.
Ultimàtum del General Mola a Biscaia. Font: Diario Mugalari.

Més enllà d’això, Irujo manifesta que és molt poc versemblant que ni Franco, ni Mola ni Kindelán tinguessin coneixement de que s’estaven utilitzant un 20% dels avions rebels durant una acció bèl·lica de tres hores i mitja. A aquest últim fet, s’hi hauria d’afegit la presencia de Franco a Vitòria durant la primavera de 1937, un fet que suposaria que el Generalísimo hauria assumit de facto el control de les operacions sobre Biscaia, sense la intermediació del general Mola. Per part seva, l’autor italià Angelo d’Orsi afegeix que l’elecció d’un blanc tan simbòlic ha de respondre a una persona que conegués de primera mà el país.

La premsa franquista va culpar als marxistes del bombardeig de la vila biscaïna. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
La premsa franquista va culpar als marxistes del bombardeig de la vila biscaïna. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Danys humans

A causa de la falta d’evidències arqueològiques i de registres civils, el cost humà del bombardeig de Gernika és, encara avui dia, tot un enigma. Actualment es té constància de que la retirada dels cossos sense vida es va iniciar tot just després de l’atac i que la tasca es va allargar fins la presa de la vila per les tropes rebels el matí del dia 29 d’abril. Tot i així, en aquests tres dies tan sols es va poder recuperar, registrar i donar un enterrament digne a un percentatge mínim dels morts durant el bombardeig.

Els carrers de la vila biscaïna després de l’atac aeri. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Els carrers de la vila biscaïna després de l’atac aeri. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

El gruix dels cadàvers continuaven sota les ruïnes de Gernika i, de fet, les tasques per treure la runa no van començar fins el febrer de 1939 i a finals de desembre de 1941 encara quedaven restes del bombardeig el centre urbà de Gernika. Per a més inri, després de la caiguda de la vila a mans del bàndol rebel, aquest va fer desaparèixer qualsevol rastre dels morts durant el bombardeig, tant físicament (a través de fosses comunes) com documentalment (eliminant les actes de defunció). Un clar exemple d’això seria que el règim no va registrar la troballa de cap cadàver durant les citades tasques de desenrunament. En conseqüència, no hi ha indicis fiables sobre el nombre de víctimes. A causa d’això existeix una gran varietat d’opinions i les xifres varien notablement entre les que donen diferents investigadors. Tal i com es pot observar a la taula 1, les xifres oscil·len entre els 200 o els 2000 morts.

Taula resum dels danys humans i materials de Gernika segons diversos autors. Font: Elaboració pròpia
Taula resum dels danys humans i materials de Gernika segons diversos autors. Font: Elaboració pròpia

Fos com fos, es tracta d’una incògnita de difícil solució. Una de les moltes raons es que les tasques de desenrunament no van tenir lloc en tot el municipi. És per això que el terra original de la vila es trobaria entre 1,50 i 1,80 metres per sota de l’actual Gernika-Lumo.

Danys materials

Pel que respecta als danys materials existeix també un ball de xifres i percentatges: es tracta d’una altra incògnita no tancada avui dia. Hi ha autors, com Salas o Muñoz Bolaños que corroboren i comparteixen les dades de l’”Informe Herrán”, que parteix de la base de que Gernika (a la qual sumen petits municipis del seu extraradi com Ajangiz o Lumo) estava conformada per prop de 300 habitatges. D’aquest número, els edificis destruïts a causa de “l’incendi” es xifren en un 71% (uns 213), to i que únicament un 7% (és a dir, 21) haurien patit danys greus.

Contràriament als autors anteriors, Irujo defensa que el total de les edificacions totalment destruïdes durant l’atac a la vila foral (ell exclou les poblacions dels voltants) pujava fins a 271, això seria, el 85,22%. Encara més, el basc apunta que els 271 habitatges de Gernika que van quedar en ruïnes representen casi tres quartes parts de les destruïdes durant la guerra en el conjunt del terreny de Biscaia (el total oficial seria de 401), sempre excloent el cas de Bilbao. I per si això fos poc, el bombardeig també hauria afectat la resta de cases de Gernika, en major o menor mesura, arribant al punt de que el 99% d’edificis va patir algun tipus de danys.

Gernika després del bombardeig del 26 d’abril de 1937. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Gernika després del bombardeig del 26 d’abril de 1937. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Pel que respecta al cost econòmic, l’informe de la direcció general de regions devastades reflectia un cost total d’11.940.791 pessetes. D’aquesta manera, dels 35 milions de cost que va tenir la guerra en el conjunt de Biscaia, el bombardeig de Gernika va suposar un 34,1% si no contem els danys dels atacs a la capital.

Conclusions

L’atrocitat que va tenir lloc a Gernika i la seva plasmació en la pintura a l’oli de Picasso ha convertit el bressol del nacionalisme basc en un símbol universal que recorda la indefensió de la població civil en la guerra moderna al mateix temps que clama per la pau. Així doncs, tal i com va afirmar el ministre basc Telesforo Monzón, Gernika era la nostra ciutat, però després del bombardeig va esdevenir un símbol universal de la pau i la llibertat que ara hereta tota la humanitat.

Pòster sobre el bombardeig de Gernika. Font: Centro Documental de Memoria Histórica (CDMH).
Pòster sobre el bombardeig de Gernika. Font: Centro Documental de Memoria Histórica (CDMH).

Read More

Aquest mes es celebra el 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil Espanyola, un conflicte de profunda significació a nivell nacional. En aquest context, el govern del Front Popular de la Segona República espanyola s’enfrontà a un aixecament militar. Si bé els tant els organitzadors com les forces estatals s’esperaven un resolució ràpida i senzilla, el que nasqué fou un conflicte sanguinari i perllongat que obligà als dos bàndols a preparar-se per una guerra sostinguda.

Mentrestant, Europa vivia sota el fantasma de la Gran Guerra, de la inestabilitat política i de l’enfrontament entre els dos grans totalitarismes: el feixisme i el comunisme. Ben aviat prengueren la determinació de firmar un pacte de no intervenció del qual la immensa majoria de països europeus n’esdevindrien signataris. No obstant això, tal com intentaré demostrar en aquest article, el conflicte transcendí la rellevància nacional i a través del rastre de les armes és possible veure com interessos d’arreu del món confluïren a l’Espanya de 1936-39.Per exposar un tema tan complex i ple de matisos, a causa de l’extensió del format, intentarem fer-ne un retrat representatiu a través d’algunes històries que expressen les característiques del període i el conflicte. L’article el dividirem en els dos bàndols enfrontats, el sollevat i el republicà, basant-nos en l’aprovisionament d’armament que van utilitzar respectivament.

La República

En un primer moment, ambdós bàndols es van trobar sense experiència ni un full de ruta clar sobre com adquirir les armes, actuant per mitjà de homes de confiança, sobretot intel·lectuals i diplomàtics, perquè la lleialtat es considerava el valor primordial.

El cas de La República és el que tenim més documentat en aquesta primera fase. Després de recórrer en primera instància al gabinet de Leon Blum, primer ministre francès, i veure que no podria oferir ajuda de forma oberta, el Front Popular va concentrar alguns homes de confiança que va considerar hàbils en l’esfera internacional. Tanmateix, es demostrà que eren personatges amb poca o nul·la experiència militar no aptes pel comerç internacional d’armes.

Un dels personatges més destacables fou Álvaro de Albornoz, ambaixador a París de la República, el qual prengué des de molt aviat la iniciativa. El 8 d’agost de 1936, reconeixent les deficiències del sistema de proveïment, signà un contracte amb un hòlding francès expert en finances i propers a la compravenda armamentista, l’anomenada Société Européenne d’Etudes et d’Enterprises.Per mitjà d’aquest agent s’esperava accelerar i simplificar el procediment, a més de dotar-lo de certa seguretat. Tanmateix, l’empresa s’aprofitaria de la delicada situació internacional per cobrar enviaments que sovint no arribarien. La República buscà rescindir aquest contracte per a gestionar l’aprovisionament sota les seves pròpies mans. Fou així com el 9 d’octubre es constituí el Servicio de Adquisiciones Especiales, conegut com aComisiones de Compra, integrant a molts dels agents de confiança que ja havien treballat de forma independent. Per a poder comerciar amb estats signants del pacte de no intervenció, la comissió va establir una xarxa de contactes i falses empreses com araFrance Navigation S.L. i el Sindicato del Mercurio.

Aquesta primera fase d’adquisicions se centrà sobretot en la guerra aèria, i ambdós bàndols es llançaren a l’adquisició d’equipaments que en la major part dels casos estaven en mal estat i no eren adequats per a les maniobres militars. Una font significativa d’aeronaus foren les aerolínies europees British Airways Ltd. i KLM, que van veure una oportunitat d’or per finançar la compra d’avions nous a través de la venta d’equipament obsolet i malmès a un client desesperat.

Un altre agent essencial en les adquisicions per part del govern republicà fou Mèxic, que envià alguns lots d’armament de mà a compte propi, per bé que fou molt més significatiu el suport diplomàtic i legal. L’estat centreamericà va oferir-se com a comprador en nom de la república i com a agent comercial en el seu lloc, permetent l’accés al mercat continental americà. Gràcies a aquest suport, la república pogué adquirir armament militar lleuger ipeces d’artilleria antiaèria lleugeres que foren essencials tenint en compte les dimensions aèries que el conflicte estava prenent. L’armament provinent de l’Amèrica del nord era sobretot excedent fabricat a petició dels governs britànic i nord-americà per cobrir la demanda de la Gran Guerra, mentre que Sud-Amèrica comptava amb grans quantitats de material sobrer de gran qualitatqualitat d’origen paraguaià i bolivià, provinents de la recent Guerra del Chaco.

Una altra font important d’armament militar adequat i modern vingué de dues de les independències d’Europa de l’Est: Polònia i Txecoslovàquia. Tot i que provenien d’imperis diferents, ambdues estaven gestionant un període de consolidació nacional en un context continental complex, particularment en el cas de Polònia, on hi havia un fort desig de mantenir la sobirania vers la perpètua amenaça soviètica. Així doncs, a ambdós països, Polònia per circumstàncies geopolítiques i a Txecoslovàquia per tradició i oportunitat, s’havien materialitzat unes indústries tècniques militars molt potents, però que buscaven sempre clients en un continent competitiuple de grans nacions autoproveïdes d’armament.En el cas de Txecoslovàquia, L’armament es proporcionà a la República tant per via comercial amb les empreses armamentístiques, com per l’excedent ofert pel ministeri de defensa txecoslovac, que havia emprès ambiciosos projectes de modernització i comptava ara amb peces que ja no podia justificar en els seus inventaris.

El cas de Polònia és potser més sobtant, ja que la indústria armamentista no tenia un caràcter d’indústria comercial independent com en el cas anteriorment indicat, i es tractava més d’un esforç governamental plenament dirigit. El govern, patint la càrrega econòmica de l’establiment d’indústries d’aquesta índole, buscava legitimar-se també amb clients internacionals, que perseguí a través del “sindicat d’exportació d’indústria armamentista” o SEPEWE (Syndykat Eksportu Przemysłu Wojennego). Així doncs, i malgrat les posicions diametrals entre les polítiques dels governs polonès i espanyol, el SEPEWE es convertiria en un contacte habitual al servei de l’esforç bèl·lic contra els sollevats espanyols, subministrant armament modern, juntament amb alguns excedents que Polònia no pogué refusar la oportunitat de vendre.

Com bé coneixem, la principal i més significativa font d’equipaments militars que rebé la República fou de mans de la Unió Soviètica. La República comptava amb les reserves d’or del Banc d’Espanya, amb les que pretenia portar a terme el volum de les compres necessàries, per tal de poder efectuar pagaments immediats sense compromisos a llarg termini (com els que hagueren de encetar els sollevats, que no comptaven amb capital líquid). No obstant, el govern del Front Popular temia que l’or caigués en mans de l’enemic, i és en aquest context que entrà en jocde manera molt oportuna la Unió Soviètica. Contràriament al mite que se sol acceptar, la república sol·licità el trasllat de l’or a la URSS per a poder garantir que s’invertís en armament de manera definitiva, enlloc de propiciar una adquisició molt més lenta i carregosa exposant-se constantment a la pèrdua de les reserves, després d’una sèrie d’infructuosos intents per part del govern de Front Popular de transferir els diners a diversos bancs europeus. L’or fou traslladat el dia 26 d’octubre de 1936, enmig d’un gran secretisme. Aquest or fou emprat en part per sufragar el cost de l’ajuda soviètica i la resta fou retornat BCEN (Banque Commerciale de l’Europe du Nord). El BCEN era una entitat gestionada per la URSS ubicada a París, on es diposità l’or sobrant en forma de divises a disposició de la República, que facilità que poguessin adquirir armes sense interferència d’altres països. La quantitat total d’or portada a Moscou es situa en 510 tones, valorades en 518 Milions de dòlars americans de l’època, que representaven el 72’6% de les reserves àuries del banc d’Espanya. Tot i així, si bé sembla que la Unió Soviètica no va espoliar Espanya en termes econòmics (o com a mínim, tal noció queda més o menys dubtosa), van exercir un control abusiu en la política de la República. La diplomàcia associada a l’ajuda soviètica tingué fortes càrregues ideològiques, i la URSS envià, juntament amb les armes, a Alexander Orlov de la NKVD (organisme de la policia secreta i espionatge de la URSS) en qualitat “d’agregat diplomàtic”, que faria el que l’NKVD estava dissenyat per fer: espionatge, contraespionatge i neteja política (destaquen incidents com el de la “Operació Nikolai”, l’infame assassinat d’Andreu Nin).

La Unió soviètica no només fou el subministrador armamentístic més important en volum, sinó també en diversitat, proporcionant des d’armament lleuger a vehicles pesants d’última tecnologia complets amb l’ajuda tècnica necessària per al seu ús.A nivell d’armament lleuger, on la URSS comptava amb un inventari caòtic i logísticament difícil, heretat dels temps més difícils de la Guerra Civil Russa i la Guerra Sovietico-Polonesa, s’aprofità l’oportunitat de desfer-se d’una gran quantitat d’articles desfasats i logísticament incompatibles. No obstant, pel que fa a l’aviació i la guerra cuirassada, on la indústria soviètica estava començant de zero amb un ull cap a la modernitat, i on hi havia un fort interès de fer proves de camp per afinar la doctrina de l’exèrcit roig, es proporcionà equipament modern i la República comptà amb una clara superioritat tècnica sobre l’enemic.

“Todas las milicias fundidas en el Ejército Popular” la silueta del bust d'un soldat espanyol, amb el característic casc, superposat amb les banderes de diferents regions i entitats unides en la seva lluita contra el feixisme, incitant-les a col·laborar amb el projecte republicà de l'Exèrcit Popular. Font: Viquipèdia
“Todas las milicias fundidas en el Ejército Popular” la silueta del bust d’un soldat espanyol, amb el característic casc, superposat amb les banderes de diferents regions i entitats unides en la seva lluita contra el feixisme, incitant-les a col·laborar amb el projecte republicà de l’Exèrcit Popular. Font: Viquipèdia

El bàndol sollevat

Tot i que, com al bàndol republicà, la sollevació patí uns primers passos caòtics, hi va haver elements que des de bon principi van virar els ulls cap a Itàlia i Alemanya. Un dels primers va ser el General Francisco Franco, que amb la seva privilegiada posició d’interlocutor amb el Tercer Reich,va guanyar un gran pes a la jerarquiasollevada. Ben aviat sol·licità a Hitler 10 avions de transport amb els que poder dur a terme el futur pont aeri. El 26 de Juliol es va aprovar la proposta i es posaren en marxa els preparatius.

L’equipament seria adquirit a través d’un sistema binari de cobertura corporativa: la HISMA (Sociedad Hispano-Marroquí de Transportes, en espanyol, Hispano-Marokkanische Transport-Aktiengesellschaft, en alemany) era una companyia establerta al Marroc espanyol i dirigida per Johannes Bernhardt, i la ROWAK (Rohstoffe und Waren Einkaufgesellschaft) fou una companyia alemanya que explotaria els recursos naturals espanyols com a pagament per la ajuda, amortitzant el deute de la HISMA i estabilitzant la situació financera. El personal alemany fou dirigit pel Sonderstab: una nova divisió de la Luftwaffe que més endavant es convertiria en la Legió Còndor.

El règim italià es mostraria reticent a les primeres sol·licituds per part dels sollevats i es va veure motivat a intervenir per la ràpida i contundent actuació de Berlin. Tanmateix, un cop iniciat el procés, l’ajuda italiana fou significativament més substanciosa i implicada que l’alemanya, perquè Mussolini tenia grans esperances en la compensació que l’Espanya franquista pogués oferir-li: principalment, tolerar una ocupació Italiana de Mallorca (que ja estava en marxa a efectes pràctics amb l’establiment d’una base de l’Aviazione Legionaria). L’ajuda italiana aniria sota l’auspici de l’Aviazione Legionaria i el CTV (Corpo Truppe Volontarie).

En definitiva, l’ajuda alemanya i italiana fou molt més cohesionada que la de les seva contrapart, conformant paquets de material, suport logístic i professionals jerarquitzats i entrenats. Si bé tant el CTV i l’Aviazione Legionaria com la legió Cóndor no eren formalment part dels exèrcits dels seus països d’origen, comptaven amb la mateixa jerarquització i funcionament operatiu.

Addicionalment, Alemanya i Itàlia aprofitarien les seves posicions al cordó internacional del Pacte de No Agressió per interceptar enviaments destinats a la República i destinar-los als sollevats.

Per a l’Alemanya nazi, la experiència adquirida a la campanya espanyola seria de valor incalculable per a poder afinar la seva doctrina aèria, descartar dissenys en competènciai formar un nucli dur per a la incipient Luftwaffe, un projecte d’importància capital en el pròxim conflicte. Per suposat, els sollevats explotaren altres vies per lliurar la guerra quan les possibilitats ho permeteren, però la limitació de no poder pagar en efectiu els va mantenir generalment limitats als dos grans aliats.

 

“¡Levantaos contra la invasión italiana en España!” Cartell republicà condemnant la intervenció italiana a la Guerra Civil Espanyola; la “bota” de les tropes italianes trepitja una Espanya en flames Font: Viquipèdia
“¡Levantaos contra la invasión italiana en España!” Cartell republicà condemnant la intervenció italiana a la Guerra Civil Espanyola; la “bota” de les tropes italianes trepitja una Espanya en flames Font: Viquipèdia

Conclusions

Una anècdota molt interessant, de difícil encabiment en les dues grans categories presentades, però alhora paradigmàtic del context de la Guerra Civil Espanyola, i amb el que m’agradaria concloure, és la de la venta d’armament a la República per part de Hermann Göring, mariscal suprem de la Luftwaffe alemanya. El mercat republicà era molt atractiu per a Göring ja que, a diferència de les ventes a la Espanya sollevada aquestes serien cobrades en divisa, oferint liquiditat que podria invertir-se immediatament, a més de ser més discretes de cara a la comunitat internacional. No obstant això, Göring era conscient que era impossible efectuar tal empresa de manera directa, així que recorré a la col·laboració del dictador grec Ioánis Metaxás, així com els traficants Josef Veltjens (del costat alemany) i Pródromos Bodosákis (del costat grec), propietari de la fabrica Poudreries et Cartoucheries Helléniques, establerta amb l’ajuda tècnica de la Rheinmetall-Borsig alemanya. D’aquesta manera, es vengueren tant armes d’origen alemany com d’origen grec, arribant a fer-se tirades de producció especialment per a la República i subministrant des d’armament lleuger fins artilleria de campanya i antiaèria.

Hi ha moltes anècdotes més de les que hem inclòs en aquest breu article. En aquest 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil Espanyola cal recordar aquestes històries perquè son representatives de problemàtiques que seguim vivint a dia d’avui. El tràfic d’armes és un negoci internacional que sol implicar interessos d’estats, corporacions i bel·ligerants a parts iguals, un recordatori més de com la història interconnecta i impregna esdeveniments passats i futur sense relació aparent.Al cap i a la fi, més enllà de les ideologies i grans conceptes, el tràfic d’armes es un negoci, com bé demostra l’anècdota de Göring, o el fet de que després de la caiguda del règim nazi i la seva extensa condemnació, l’Espanya de Franco seguís pagant deutes i obligacions en concepte d’armament i ajuda facilitada a la República Federal Alemanya.

Read More

El 19 de juliol de 1936: primeres mostres d’anticlericalisme a la ciutat comtal

Catalunya ha estat tradicionalment una terra on l’anticlericalisme ha tingut una forta presència. Els fets que a continuació relatarem són la resposta a unes tensions socials que s’havien anat gestant i caldejant els anys precedents al 1936. En aquest sentit cal recordar que els sectors llibertaris –encapçalats per la CNT i la FAI– mostraven, a través de les pàgines de Solidaridad Obrera, l’odi que sentien per l’Església. També criticaven l’actitud que la República havia mostrat envers el poder eclesiàstic. A tall d’exemple, a l’edició del 8 de juliol de 1936 de Solidaridad Obrera trobem un article titulat “Un día y otro día. El problema religioso”, on es diu el següent:

(…) La República que se inició en abril de 1931, y que ha recibido un nuevo baño popular en febrero de 1936, no ha sabido situarse a la altura de la fiebre revolucionaria que anida en el alma de los desheredados. La reforma religiosa se reduce a un braguero que la Iglesia se lo ajusta a su antojo. Y éste es el error formidable en que ha incurrido la pequeña burguesía.

El 19 de juliol es va produir la primera mostra de repressió contra l’Església, quan el rector de la parròquia del Bon Pastor, Carles Ballart, es va veure immers en un assalt i quan intentava fugir el van assassinar. També el dia 19 a la tarda van ser assassinats el rector i el vicari de la parròquia de Santa Mònica de Barcelona en una acció comesa, probablement, per membres del sindicat del transport de la CNT, el qual tenia les dependències molt a prop de la parròquia. De la mateixa manera, a les 11 de la nit del mateix dia, un grup de milicians va assassinar davant de l’església de Betlem, a la Rambla, el prevere sagristà que, innocentment, els havia obert les portes. Després d’aquest acte van calar foc a l’església on s’hi albergava un dels altars barrocs més importants de Catalunya. Amb aquest primer exemple veiem com la crema d’esglésies va començar el 19 de juliol abans que es confirmés la derrota dels militars dirigits pel general Goded. En d’altres comarques va iniciar-se fins i tot abans que es tinguessin noticies dels fets succeïts a la ciutat de Barcelona.

Campana de Sant Vicenç de Sarrià sent estimbada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939). Barcelona, 2008.
Campana de Sant Vicenç de Sarrià sent estimbada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939). Barcelona, 2008.

Esglésies en flames

L’onada destructiva es va iniciar el 19 de juliol a Barcelona, una ciutat on la policia i el Govern municipal eren, en aquelles primeres hores, quasi inexistents. En aquestes circumstàncies grups d’incontrolats van cometre actes d’assassinat i pillatge, saquejant joieries, botigues i magatzems. Els minuts anaven passant fins que va córrer la veu que al convent dels Carmelites s’hi havia refugiat un grup de militars que, segons els rumors, eren ajudats pels frares tot disparant contra la gent del carrer. Davant d’aquesta situació els llibertaris van començar a estendre les següents proclames:

Ya era hora que se les acabase la lotería de tantos dioses, ya que en el interior de las Iglesias tenían arsenales de armas para el refugio de los fascistas, y los religiosos son sus cómplices. Hay que saquear y quemar las Iglesias de la ciudad porque son patrimonio del pueblo y al pueblo se debe devolver. !No más farsa católica! (…) El que no quiera jugar con la Iglesia, que se vuelva a casita.

En un inici no es volia aturar l’onada destructiva ja que, en molts casos, responia a ordres prèvies donades per alguns dirigents anarquistes de Barcelona, com per exemple Ricardo Sanz, membre del grup Nosotros, format pels principals líders llibertaris de la ciutat. De fet, setmanes abans havien enviat als seus homes a les esglésies per fer un inventari de les peces de valor que albergaven. La prioritat principal dels anarquistes abans que esclatés la revolució era aconseguir diners per comprar armes i tot feia preveure que el paper moneda es devaluaria quan la situació es tornés conflictiva. Per aquest motiu, Sanz va enviar als germans José i Tomás García a inspeccionar els temples de la ciutat de Barcelona. Van elaborar una llarga llista de totes les peces que hi contenien, com retaules, calzes  custodies i ,fins i tot, van anotar quines eines necessitarien per forçar les portes i armaris. D’aquí en podem extreure que els anarquistes ja tenien planificat entrar a les esglésies i saquejar tot allò que es trobés al seu interior, buscant el benefici econòmic per finançar la seva causa.

imatge 3Miquel Mir i Serra, en el seu llibre Diario de un pistolero anarquista, ens explica el modus operandi que tenien les patrulles encarregades de requisar els béns materials de les esglésies i particulars, les quals formaven part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Pel que fa als edificis religiosos cal destacar que quan hi arribaven el primer que feien era buscar els frares. La majoria eren avisats prèviament i tenien temps per fugir vestits de paisà. Aleshores, si les portes del temple eren tancades, les obrien a cops d’escopeta o fent palanca amb bigues de ferro. Un cop obertes i sense que ningú oposés resistència, començava el saqueig.

Tan bueno que eres tú y tan malos que son tus seguidores; ahora tienes que rendirte a los anarquistas, porque teníamos jurado vengarnos de ti.

Durant aquelles hores confuses, on als carrers no hi havia cap autoritat, grups d’incontrolats exaltats per la victòria obtinguda van aprofitar per esborrar els símbols religiosos, cremar esglésies i convents, requisar residències i saquejar els béns que anaven trobant pel camí. Aquesta fúria destructiva va ser alimentada per diverses publicacions com El Diluvio que ho justificaven dient que els incendis i saquejos eren la resposta a la participació del clergat en la preparació de la revolta militar. El redactor ho afirmava de la següent manera:

Transformados los templos en focos de rebeldía, en depósitos de armas, en centros de reclutas facciosos, no podía pedirse que se les respetase, invocando motivos de índole ultraterrena.

Esglésies tan importants com Santa Maria del Mar o Santa Maria del Pi van ser cremades, però tenim casos sonats de persecució religiosa com els fets que van transcórrer al convent Carmelità del carrer Llúria. Aquest cas també es va produir el 20 de juliol, quan el regiment de cavalleria de Santiago va refugiar-se per la forta resistència que havia trobat en el seu trajecte fins a la plaça del Cinc d’Oros. Jordi Albertí, en el seu llibre El silenci de les campanes: la persecució religiosa durant la Guerra Civil, recull el testimoni de dos dels principals protagonistes d’aquest episodi, el del pare prior –citat anteriorment- i el del coronel Escobar, qui dirigia la columna de la Guàrdia Civil per neutralitzar els militars que es trobaven a l’interior del convent. Els escrits ens demostren que els sollevats no tenien prou recursos materials ni humans per fer front a la forta resistència que procedia des de l’exterior, motiu pel qual es va pactar una rendició. En aquest darrer moment les milícies van aprofitar per matar el coronel dels militars, tres carmelites i un quart que va morir hores més tard a l’hospital. En relació a aquest episodi van sorgir rumors que afirmaven que els religiosos es defensaven disparant a través de les finestres. Una afirmació falsa perquè es van centrar en les cures i atenció dels ferits. Un altre rumor que circulava pels carrers de Barcelona situava a un grup de monjos a les torres de la Sagrada Família des d’on suposadament disparaven amb un canó contra la població.

Múltiples figures de sants, vitralls, làmpades i retaules van ser tirotejats i profanats. Les verges dels altars majors i de les capelles eren trossejades i destrossades a cops de martell. Els sagraris, les robes de dir missa, les pintures i les obres de temàtica religiosa van ser, sense distinció, profanades. A més, moltes escultures eren decapitades i els retaules i els altars arrencats de les parets. Els orgues també van patir la mateixa desgràcia. Com afirma Miquel Mir, els objectes religiosos esdevenien persones de carn i os, protagonistes d’una autèntica barbaritat. Cal destacar, però, que hi havia anarquistes que intentaven salvar les obres de més valor, tot empaquetant-les i guardant-les en magatzems de la seva propietat o cases particulars. Un d’ells seria el dels ja citats germans García que carregaven caixes amb objectes que creien de valor –tot i que a vegades l’aparença d’or o plata era una mera reproducció- amb l’excusa de que ho volien per muntar una botiga de mobles robats i així treure’n un benefici per la revolució. També afirmaven que ho volien per cremar-ho ells mateixos en un altre lloc. La intenció real era treure’n benefici propi, fonent les obres o bé venent-les als mercats d’antiguitats de Perpinyà.imatge 4

En aquest context revolucionari hi van haver persones que només van voler destruir i no construir. Joan Peiró i Belis, sindicalista anarquista i ministre d’Indústria durant la Segona República Espanyola, va escriure una sèrie d’articles on denunciava les actuacions dels “valents de cantonada”, actuacions plenes d’oportunisme i sense fonament pròpiament revolucionari. Peiró va deixar escrit:

Si les revolucions consistissin en robar i matar gent, els lladres i els assassins per ofici i per instint serien els més grans revolucionaris. Justament, però, és tot el contrari. Els més grans revolucionaris, dels quals la Història es complau a parlar-ne, són els qui més allunyats es troben sempre del vessament de sang i de l’amoralitat de les expropiacions per al gaudi personal.

Apreciacions finals

Les elevades columnes de fum s’estenien per Barcelona marcant els punts en què havien estat assaltats i incendiats els edificis religiosos. Piles enormes d’objectes  –bancs, cadirats, confessionaris, crists mutilats, bíblies o arxius parroquials- van ser ruixats amb gasolina i incendiats. Els bombers no donaven l’abast. Com a conseqüència Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar van ser saquejades i, posteriorment, incendiades. A més, l’església de la Mare de Déu de Betlem, la del Carme, la de Santa Maria de Jesús, la Mercè, Sant Francesc de Paula, la Miraculosa, Santa Anna i la Concepció també van ser víctimes de les flames. Moltes d’altres van ser assaltades i, algunes d’elles, reconvertides en dipòsits o magatzems, com per exemple l’església de Sant Agustí. Fins i tot es van profanar algunes tombes, com ara les del convent de les Salesianes del Passeig de Sant Joan, on es van desenterrar desenes de mòmies i es van exposar al carrer a plena llum del dia. També es va incendiar el Museu de la Diòcesis o el Seminari, on una part dels llibres de la biblioteca va servir per fer una foguera al mig del carrer Consell de Cent. Mentrestant, els membres de les patrulles eren exaltats per Ràdio Barcelona: “Qué importa que las Iglesias sean monumentos de arte? El buen miliciano no se detendrá ante elles. Hay que destruir la Iglesia”.

Finalment la destrucció va arribar als pobles i ciutats de Catalunya on, en menor o en major mesura, la vida religiosa es va veure alterada a través d’assassinats, de confiscacions o de destrucció de béns materials. A continuació, presentem la justificació que va emetre el diari Solidaridad Obrera davant de l’onada destructiva, tot destacant que els actes comesos pels revolucionaris es feien per eliminar el poder de l’Església, el qual, segons ells, era un niu de conspiracions feixistes. A més, l’espoli de les esglésies també buscava finançar la Revolució que hauria de portar a la creació d’una societat, segons els seus ideòlegs, més justa i igualitària.

L’església de Sant Jaume després de ser incendiada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939).
L’església de Sant Jaume després de ser incendiada. Font: MARTI BONET, J. M. El Martiri dels temples a la diòcesi de Barcelona (1936-¬‐1939).

Cuando se quemaban las Iglesias parecía que todo lo que brillaba estaba destinado a ser pasto de las llamas. Se ha podido comprobar que al quemarse un altar en la calle, ha sido la única vez que ha brillado. Además ha resultado que todo era mugre, completamente mugre. Las maderas carcomidas y las teles plagadas de parásitos. Estos almacenes de intelectualidad son verdaderos montones de basura. Esto, nada más, es lo que se quema en las iglesias. ¿Obras de arte? En primer lugar, las obres de arte las quería el mundo autoritario y jerárquico, no por arte, sino por su calidad de oro y plata. Y si las esculturas que valen un millón es un valor arbitrario, pues esas obres de arte solo pueden tenerlas los ricos, los cuales fabrican billetes y por eso tienen los millones que quieren, y eso no es. Las obras de arte son de todos, como las carreteras. Meter la obra de arte en un antro particular es apartarla de su principal significación, de su peculiar objetivo. El arte es de todos y nunca en arte puede haber monopolizadores de todo (…). Por eso nosotros nos hemos apoderado de aquello que nos pudiera ser más útil para los fines revolucionarios y costeamiento financiero de la revolución y después incendiando los edificios religiosos, que son vergüenza del pueblo, para dejarlos reducidos a nada, de donde no debieron haber surgido.
Read More