Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Conceptualització, orígens del moviment feminista i Primera i Segona Onada

Davant de les definicions desafortunades que s’han fet del concepte feminisme resulta clarificador, abans de conèixer la història i l’evolució d’aquest moviment social durant la segona meitat del segle XX, remetre’ns a la definició que en fa Victoria Sau en la seva obra Diccionario Ideológico feminista que el defineix com «un movimiento social y político que se inicia formalmente a finales del siglo XVIII –aunque sin adoptar todavía esta denominación– y que supone la toma de conciencia de las mujeres como grupo o colectivo humano, de la opresión, dominación, y explotación de que han sido y son objeto por parte del colectivo de varones en el seno del patriarcado bajo sus distintas fases históricas de modelo de producción, lo cual las mueve a la acción para la liberación de su sexo con todas las transformaciones de la sociedad que aquélla requiera» (SAU: 1981).

Com exposa Víctoria Sau, els orígens del moviment feminista, des d’una perspectiva eurocèntrica, cal situar-los a finals del segle XVIII, en el context de la Il·lustració i la Revolució Francesa com a primers intents de reivindicació dels drets de les dones com a ciutadanes del nou Estat-Nació, que no va portar amb la seva construcció cap millora en la situació de la població femenina. És més, va portar amb si un augment de les desigualtats, si més no, polítiques entre sexes, especialment amb l’aprovació del sufragi universal masculí que allunya encara més la igualtat jurídica entre sexes. Com a conseqüència, van sorgir algunes veus crítiques com les de Olimpia de Gouges, Mary Wollstonecraft, entre d’altres, que van reclamar drets civils, polítics i educatius.

Durant el segle XIX i el primer terç del segle XX, aquestes reivindicacions es van accentuar amb la Revolució Industrial i amb el desenvolupament del capitalisme que van continuar perpetuant a les dones en una situació d’inferioritat, donant lloc a la mobilització del col·lectiu femení en reclamació al dret de vot i que és el que es coneix com a sufragisme.

El punt d’inflexió del feminisme, però, va arribar amb la teoria de la sexualitat de la filòsofa Simone de Beuavoir l’any 1949 qui exposava que el sexe amb el que es neix no determina el comportament de les dones sinó que aquest és determinant segons l’educació. D’aquí  i la seva coneguda cita “La dona no neix, se’n fa”.  A saber, segons Simone de Beauvoir es justifica la subordinació de la dona a través de la interpretació cultural de la reproducció. Aquests  plantejaments van servir com a marc teòric per desenvolupar la teoria feminista de la tercera onada.

Tercera onada i la diversificació del feminisme

Feminisme liberal

Retrat de Betty Friedan, impulsora del feminisme liberal. Font: Viquipèdia
Retrat de Betty Friedan, impulsora del feminisme liberal. Font: Viquipèdia

En la línia que ja va obrir Simone de Beauvoir, una dècada més tard, Betty Friedan, formada en psicologia social, reflexionava sobre la importància de les relacions socials en la construcció del rol femení en veure la insatisfacció de les dones amb el rol assignat de retorn a les llars en condició de mestresses de casa, després de la Segona Guerra Mundial. Es va dedicar a analitzar el descontentament i la situació opressiva de les dones en la societat dels anys cinquanta i seixanta als Estats Units que les conduïa a un món autodestructiu que es traduïa en trastorns d’ansietat, alcoholisme i depressió, entre d’altres. Betty Friedan va reivindicar que no es discriminessin els drets de les dones, els quals s’havien paralitzat un cop havien aconseguit les sufragistes l’obtenció del vot i reclamava que hi hagués igualtat d’oportunitats entre sexes, especialment, en l’esfera pública i una reforma de les polítiques públiques per la integració de les dones en el món laboral. Recomanava a les dones que escoltessin la seva veu interior; que el fet que fessin cas omís a aquesta era el que les feia sentir frustrades. Això és el que ella mateixa anomenava “mística de la feminitat”, és a dir, allò que és essencialment femení, que apareix en les revistes femenines i la publicitat d’aquestes dues dècades, i que Betty Friedan s’oposava a acceptar. Aquest concepte és el que dóna nom a la seva La mística de la feminidad (1963). D’aquesta manera, doncs, les convidava a fer que actuessin com individus, primerament, que no prioritzessin les seves relacions socials que les situava únicament en l’esfera privada i que no fessin que aquests vincles les condicionessin; que comencessin a viure per se i no per mantenir la seva estructura familiar com a cuidadores de la llar. «No podemos seguir ignorando esa voz que resuena en el interior de las mujeres y que dice “Quiero algo más que mi marido, mis hijos y mi hogar”».  (FRIEDAN :1963)

Betty Friedan va impulsar la National Organization for Women (NOW) que va ser la representació més rellevant del feminisme liberal i que reflexionava sobre la desigualtat entre ambdós sexes que només s’erradicaria a través d’una reforma sistemàtica. Tanmateix, aquest corrent abraçava el liberalisme el que va suposar el sorgiment d’un feminisme advers a aquest, conegut com a feminisme radical.

Protesta feminista dels anys setanta a Washington. Font: Viquipèdia
Protesta feminista dels anys setanta a Washington. Font: Viquipèdia

Feminisme radical

Portada de l’obra Política Sexual de Kate Millet Font: Viquipèdia
Portada de l’obra Política Sexual de Kate Millet Font: Viquipèdia

El feminisme radical va desenvolupar-se entre als anys 1967 i 1975 i va desenvolupar la tesi d’“el personal és polític” que partia d’alguns plantejaments fets pel feminisme liberal en un context en què s’havia anat forjant un sistema cada vegada més classista, racista, imperialista i sexista, el que va ser caldo de cultiu per la renovació de les esquerres i diferents moviments socials contraculturals. D’aquesta manera, dones conscients de la seva situació opressiva es van organitzar de manera autònoma allunyant-se de les feministes liberals i van lluitar contra el liberalisme donant lloc al qual es coneix com a feminisme radical, que pretenia cercar els motius d’aquesta opressió des de l’arrel del problema. Les obres fonamentals sobre les quals se sustenta aquest corrent feminista són Política sexual de Kate Millet (1970) i La dialéctica de la sexualidad de Sulamit Firestone (1970) les quals són les primeres que fan la definició de conceptes com patriarcat, gènere i casta sexual com a eixos de la situació d’opressió de les dones. És per això que buscaven trencar amb el concepte tradicional de feminitat i mostrar la diversitat sexual.

Des de diferents col·lectius que abraçaven el feminisme radical es va gestar un nou activisme polític i social que va protagonitzar grans protestes públiques, amb actes de desobediència civil, com la crema de sostenidors, marxes nocturnes per reclamar llocs segurs de nit per les dones, el boicot al concurs de Miss Mundo de l’any 1970 i, entre d’altres, la creació de centres d’ajuda i de grups d’autoconsciència no mixtes per exposar les diferents experiències. Aquests grups van donar aportacions importants dins del moviment feminista i van permetre reinterpretar la vida de les dones a partir de la seva autoestima i la seva sexualitat. També els centres de dones maltractades van significar una nova forma política i organitzativa feminista. Des d’aquest corrent, també van fer campanyes contra el proxenetisme i la prostitució que explotava a les dones sexualment.

És en aquest context també on cal situar a Germaine Greer i la seva obra La mujer eunuco (1970), la qual reclamava la importància de la diferència entre els sexes i la importància de la dignificació dels valors femenins, ficant les bases del feminisme de la diferència que desenvoluparia en les seves obres posteriors. Germaine Greer desconstrueix les idees de feminitat que obliga a les dones a assumir un rol de submissió per complir amb les fantasies i desitjos sexuals dels homes i remarca la importància del dret a la sexualitat femenina.  Així, fa una crítica a la consideració de la dona únicament com un objecte de consum i com a nucli de l’estructura familiar amb la qual gasta tota la seva vitalitat. És per això que buscava despertar consciències femenines al voltant de la libido i del desig sexual, per aconseguir la seva emancipació i que la sexualitat femenina no estigui vinculada únicament a conceptes com maternitat, fidelitat i castedat, els quals justifiquen únicament la satisfacció masculina. «[La mujer eunuco] sostiene que una mujer tiene derecho a expresar su propia sexualidad; que no es lo mismo que el derecho a capitular a los avances masculinos. La mujer eunuco argumenta que rechazar la concepción de la libido femenina como meramente reactiva es esencial para la liberación femenina.» (GREER: 1970)

És a partir d’aquestes reflexions que Germaine Greer va esdevenir una de les feministes més destacades dels anys setanta i vuitanta i que donaria lloc a una nova perspectiva dins del moviment feminista.

Feminisme de la igualtat i de la diferència

Retrat de Carla Lonzi, destacada pensadora del feminisme de la diferència. Font: Viquipèdia
Retrat de Carla Lonzi, destacada pensadora del feminisme de la diferència. Font: Viquipèdia

Paral·lelament, i a partir d’algunes qüestions teòriques del feminisme radical, es fa una divisió entre el feminisme de la igualtat i el feminisme de la diferència. Pel que fa al feminisme de la igualtat, demanava millores socials que donessin pas a la igualtat efectiva entre ambdós sexes trencant amb la dicotomia masculinitat i feminitat com a meres construccions socials. Pel que fa al de la diferència, va desenvolupar-se a Amèrica del Nord, França i Itàlia, on es reivindicava el lesbianisme com a opció sexual per aconseguir l’alliberament de les dones, ja que plantejaven la igualtat entre la diversitat d’homes i dones però no la igualtat de les dones amb els homes, ja que això significaria assumir la idea del sistema heteropatriarcal. És per això que afirmaven la diferència de les dones per així poder construir una identitat pròpia des d’una perspectiva no heteropatriarcal. És a dir, defensaven la recerca de la llibertat a partir de la diferència entre sexes. Una de les exponents més conegudes és Carla Lonzi i la seva obra Escupamos sobre Hegel (1980).

Feminisme socialista

També a partir dels anys setanta, i des de la perspectiva de la teoria marxista, hi ha diferents pensadores com Sheyla Rowbotham, Zillah Esenstein i Roberta Hamilton, entre d’altres, que intenten fer una anàlisi on s’enforquillen capitalisme i patriarcat així com la dominació de classe amb la dominació sexual a través de la cerca de vincles entre les categories classe, gènere i raça.

Conclusions

Els diferents feminismes que es van desenvolupar entre els anys 60 i 70 van replantejar la idea que les dones s’havien de qüestionar les seves relacions socials, que les situava únicament en l’esfera privada, un replantejament que es va traduir en la reivindicació d’“el personal és polític”. Per tant, van subvertir la separació de l’espai públic i el privat, ja que aquest incidia en la llibertat sexual i en l’autonomia de les dones, en l’estructura de parella i familiar i es reflectia en les seves relacions socials. És per això que van anar sorgint noves corrents que buscaven trencar amb el concepte tradicional de feminitat defensant el dret a la sexualitat femenina i a la diversitat sexual. D’aquesta manera, van anar sorgint diferents feminismes que defensaven la creació d’una identitat pròpia en la diversitat sexual des d’una perspectiva no androcèntrica ni heteropatriarcal i que posaria les bases de les noves teories de la sexualitat que es desenvoluparien sobretot a partir dels anys 80.

Read More

Just ara celebrem els ‘50 anys d’un fet històric que no només va commoure París sinó que es va estendre per moltes ciutats i campus universitaris del món. Dècades després segueixen ressonant aquells fets del maig del ‘68 que van iniciar un moviment contracultural que va sacsejar les bases del sistema, suposant un punt d’inflexió social, cultural i moral d’aquella societat que encara arrossegava les ombres de la guerra.

Primer van ser els estudiants, però després també va ser la classe treballadora, que farta de la situació que vivia i amb unes reivindicacions més de caràcter laboral com un augment dels salaris es va decidir per unir-se a aquella mobilització per fer trontollar aquella realitat que els envoltava. Una realitat fruit d’una Guerra Freda, entre capitalisme i comunisme; una realitat marcada per un sistema i les seves estructures que els oprimia; una realitat on les institucions estaven dominades per l’establishment; i una realitat on l’imperialisme nord-americà dominava al seu antull. Tot això, tot aquest conjunt, va ser el que finalment va portar tant a dones com homes, estudiants o treballadores, a decidir-se per empoderar-se al carrer i trencar amb tota autoritat.

Els joves i universitaris van ser un dels principals protagonistes d'aquest moviment contracultural. Font: Sapeiens
Els joves i universitaris van ser un dels principals protagonistes d’aquest moviment contracultural. Font: Sapeiens

Des de llavors, des d’aquest esdeveniment, el maig del ‘68, s’ha escrit molt. Va ser un fet que va aclaparar al món, al sistema i a la societat. Va ser un moviment que encara que espontani es va saber mobilitzar, organitzar i calar en l’opinió pública a través de la seva denúncia a diverses problemàtiques com l’imperialisme, el racisme, el classisme… aquest moviment volia capgirar el sistema, volia trencar amb ell. Però, realment va ser així? Dones i homes, ja fossin estudiants o treballadores, van sortir al carrer per lluitar contra el que estava establert; però va ser sota les mateixes condicions? S’ha dit moltes vegades que al maig del ‘68 es va alliberar a les dones, però què té això de cert? Doncs la realitat és ben diferent, ja que aquells joves revolucionaris que en aquells moments lluitaven per la consecució d’uns canvis, en cap moment van pensar en les seves companyes, en el seu paper, ni per descomptat en el seu lideratge; i és que, encara que els anys 60 havien portat noves corrents que volien trencar amb el model de societat aburgesada de rols preestablerts, la veritat és que a la pràctica la situació va ser molt diferent.

Hem de tenir present que la societat dels anys ‘60 seguia sent la mateixa que havia deixat la guerra en acabar, una societat extremadament conservadora. Des de la perspectiva de gènere, s’ha de deixar clar que el final de la guerra va significar també el final d’aquella nova dona moderna dels anys ‘20 i ‘30, que producte de la primera onada feminista i de la consecució de drets polítics i formals havia aconseguit un cert grau d’emancipació i llibertat. És més, va ser com a conseqüència de la fi de la Segona Guerra Mundial i els seus conseqüents canvis econòmics, socials i morals, que es produiria la fi d’aquesta i el retorn al model de la perfecta casada. Des de la societat patriarcal es va tornar a imposar el discurs de la domesticitat per tornar a excloure a les dones de l’espai públic i se les va tornar a redefinir en funció de la seva maternitat i com a figura fonamental en la construcció de la llar perfecta pels seus marits. És més, es va implantar l’oblit dels models anteriors amb la intenció de tornar a imposar una màxima diferenciació entre els sexes, que tornés a establir l’ordre sexual que s’havia perdut sobretot durant el conflicte.

Aquell model de dona moderna, forjat al llarg dels feliços anys 20, s'abandona després de la Segona Guerra Mundial, i de nou les dones són expulsades de l'espai públic i relegades a la llar.
Aquell model de dona moderna, forjat al llarg dels feliços anys 20, s’abandona després de la Segona Guerra Mundial, i de nou les dones són expulsades de l’espai públic i relegades a la llar.

I és que, si els anys ‘20 i ‘30 havien suposat un període de trencament d’aquella societat burgesa industrial que s’havia establert des de l’inici del període contemporani i que socialment s’havia basat en la divisió d’espais, la restricció de drets socials i civils de les dones, i la doble moral sexual (el marit ha de protegir la dona i la dona ha d’obeir al marit); la Segona Guerra Mundial encara ho havia aguditzat més. Com a motiu del conflicte i de la mobilització dels homes al front, va urgir mobilitzar a tota la població. La necessitat de mà d’obra qualificada va fer que les dones haguessin de substituir als homes, en tasques que fins ara només corresponien a ells, provocant un augment de les seves oportunitats i confiança en elles mateixes. Les dones van trobar un paper més significatiu en aquest conflicte que en l’anterior, la qual cosa els hi va donar més llibertat i autonomia. Les dones van poder ocupar un espai públic, a petició dels homes, per després tornar a ser excloses a voluntat d’ells al llarg de les dècades següents.

No obstant això, i a diferència dels anys ‘50, als anys ‘60 es van començar a produir canvis. Com a resposta a aquella societat materialista producte del capitalisme va sorgir un corrent oposat, un moviment contracultural. Aquesta nova corrent que volia trencar amb aquell model de societat aburgesada, que criticava aquell sistema d’alineació consumista i individualista, que s’inspirava en valors com el pacifisme o l’ecologisme, va ser el que va fer trontollar la societat i la seva forma de vida, tal com estava establerta, d’acord amb aquell model tradicional de família i els seus rols preestablerts. Tanmateix, va ser quan aquest moviment va arribar al seu punt àlgid, al maig del 68, quan es va poder comprovar que l’únic que estava fent en el fons era sacsejar aquestes bases que estaven establertes, que no trencar-les, com a mínim pel que feia a les dones i el seu paper dins de la societat. Aquell mes seria el que inspiraria a moltes dones i al futur moviment però exactament per les seves deficiències, i no pel seu feminisme.    

Així, el maig del 68 acabaria tenint un impacte posterior en la història del feminisme, però aquest moviment no va ser en cap cas feminista. Les dones encara que van participar activament, tant com a estudiants com a treballadores, a les barricades, a les manifestacions (amb tot el grau de violència que pot suposar participar en aquestes), a les vagues de les fàbriques, als mítings, etc., en tot moment van haver d’ocupar una posició subalterna. Encara que elles van estar a tot arreu, impregnant de presència femenina cada lluita, sempre van haver de fer-ho des de la subalternitat com a producte de la divisió sexual del treball revolucionari. Mentre que els homes es van apropiar dels altaveus i de les càmeres, les dones van ser relegades a les tasques de cures. Les dones no van poder liderar, només els homes van poder organitzar. Mentre ells parlaven de tot –drets civils, pobles colonitzats, desigualtat de classes…, en cap moment es va parlar sobre la relació desigual entre homes i dones. I és que les dones no van tenir en cap moment visibilitat pel que fa a la divulgació del moviment i tampoc cap protagonisme pel que fa a les diverses lluites.

La participació femenina al maig del '68 va fer veure a moltes dones la seva situació de subalternitat, alhora que les dotà de noves experiències polítiques que es reflectirien en la segona onada del feminisme. Font: CCMA
La participació femenina al maig del ’68 va fer veure a moltes dones la seva situació de subalternitat, alhora que les dotà de noves experiències polítiques que es reflectirien en la segona onada del feminisme. Font: CCMA

Així, el maig del ‘68, com deia, no pot ser considerat ni molt menys feminista, però sí que s’ha de reconèixer el que va significar aquesta experiència per aquelles dones com a impuls pel moviment. Elles, que durant aquells dies van participar activament de les accions i van veure com igualment anaven quedant relegades a una posició de subalternitat, van començar a no només a qüestionar el perquè d’aquesta impossibilitat de lideratge, sinó que també els va fer veure la necessitat d’introduir a l’agenda les qüestions de gènere. Aquesta experiència els hi estava obrint els ulls, en veure que la revolució del ‘68 no acabaria amb les jerarquies entre els sexes i que només des de noves estratègies aconseguirien empoderar-se i aconseguir els espais dels quals fins ara eren excloses. Va ser a partir d’aquell mes que les dones van prendre consciència, fent sorgir el moviment d’alliberament de les dones i donant el tret de sortida a la segona onada feminista.

Queda clar doncs que el maig del ‘68 encara que buit de feminisme s’ha de reconèixer com a un procés que, no només va introduir a les dones dins de la participació política activa, sinó que també li va donar noves estratègies. Des de la pràctica és evident que el maig del ‘68 com a nou moviment social no jeràrquic, espontani, autoorganitzat i centrat en la crítica amb accions molt encaminades a incidir en l’opinió publica va ser el que els hi va aportar noves formes de protesta i va influir per incloure aquestes noves pràctiques dins del moviment feminista que es forjaria els següents anys. Després, pel que fa a la teoria, podem comprovar com el fet que en aquest maig del ‘68 es deixessin de banda les qüestions ideològiques per centrar-se en les identitàries va ser el que va inspirar a les noves demandes feministes: valor de la vida quotidiana i personal i lluita no mixta com a únic camí per acabar amb les desigualtats de gènere.

Aquest últim punt és molt important perquè es convertirà en la base no només de la segona onada feminista dels anys ‘70 sinó que arribarà fins als nostres dies. Va ser en un míting no mixta, el primer, realitzat a La Sorbona per compartir experiències dels fets que estaven succeint, que es va veure la necessitat de desenvolupar propostes de moviments no mixtes. És més, va ser a partir d’aquest moment que es va començar a configurar el Moviment d’Alliberament de les Dones a través de la creació d’una base explicativa sobre el fet que hi ha més formes d’opressió que fins a les llavors ja conegudes. A partir d’aquí i a través de diversos elements, diverses historiadores faran una reflexió especifica per crear un cos teòric per aquestes dones que s’estaven mobilitzant. Van ser l’exemple de Simon de Beauvoir, de Betty Friedan o de Kate Millet.

De la primera, considerada com la creadora de les bases del feminisme modern, ens hi trobem amb els següents punts més elementals: la diferenciació entre sexe (diferència biològica) i gènere (rols socials), la denúncia del patriarcat (sistema de desigualtat de gènere-dependència femenina), la denúncia a l’alteritat femenina (segon sexe) i la proposta del control femení de la seva pròpia identitat. De la segona, que crearà el concepte de la “mística femenina”, serà la denunciant d’un ideal fals producte de la societat patriarcal per a la domesticitat de les dones respecte a l’home, sobretot, en la institució del matrimoni. A partir d’aquí, ho ampliarà a una anàlisi política de l’experiència de subalternitat femenina a la família, assegurant l’extensió de la política a l’àmbit privat configurant la idea que allò personal és polític (identitat, desenvolupament personal i autonomia). És més, basant-se en això serà el motiu pel qual reivindicarà l’accés al mercat laboral (independència econòmica), el divorci (independència jurídica) i control de la natalitat (avortament i anticonceptius). I ja per últim, la tercera, Kate Millet i en especial la seva obra “sexual polític”, una obra imprescindible pel tema que desenvolupem, ja que l’alliberament sexual va ser un dels temes centrals al maig del 68.

El moviment hippy, que havia tingut molt pes per l’esclat d’aquest fet, havia portat el trencament dels tabús sexuals, convertint parlar de sexe en sinònim de parlar de llibertat. L’alliberament sexual s’havia establert com una de les bases del maig del 68 i de facto també es va acabar per convertir en una de les eines dels moviments feministes perquè els hi proporcionava noves estratègies de lluita. Teories com les de Kate Millet, que es va convertir en una referent en aquest camp amb el seu “sexual politics”, van calar profundament dins del moviment, sobretot amb aquella que afirmava que les relacions de parella no eren més que relacions de poder fruit del patriarcat. Llavors, van ser idees com aquesta o les de Beauvoir o Friedan, les que acabarien per inspirar la formació de nous mecanismes de lluita com els grups feministes d’intercanvi d’experiències (Conciousness Raising) o les que faran sorgir la necessitat de tractar i treballar nous temes essencials com els mecanismes pel control de la natalitat (anticonceptius i avortament), la violència contra les dones o els assassinats de dones.

Així, i per acabar, queda definitivament palès com, encara que el maig del 68 no va ser feminista, igualment no pot negar-se que va tenir una gran influència en el moviment feminista. No per l’esdeveniment en si, sinó perquè va ser el que va permetre a les dones identificar la discriminació informal i identificar el patriarcat tant en el marc de les relacions de la vida personal com de les relacions de poder. Van ser tant les teòriques, com aquells grups de dones que van posar en pràctica les idees d’aquestes, les que van demostrar que encara que en aquest esdeveniment se les havia relegat a la subalternitat, va ser aquesta experiència la qual els hi va proporcionar nous aprenentatges. I és que, en aquells dies, van haver d’aprendre que havien de lluitar per elles mateixes, que havien de descobrir noves formes de lluita i repertoris d’acció, que havien de redefinir què era la revolució social (públic i privat, allò personal és polític) i que havien de forçar el que seria el punt d’inflexió en el moviment feminista: la segona onada.

Per tant, el maig del 68 no va ser feminista però sí que va inspirar a aquest moviment perquè va posar sobre la taula una sèrie de temes que des d’aleshores el feminisme els desenvolupà de manera teòrica a partir d’una interpretació feminista.

Read More

No  es pot empresonar tot un poble
No es construeix el socialisme amb tancs
Americans, marxeu de Vietnam; russos, marxeu de Txecoslovàquia

Aquests són els textos d’algunes de les pintades que van aparèixer a Praga el 22 d’agost de 1968, després que les tropes del Pacte de Varsòvia ocupessin el país. Aquesta invasió va provocar una extraordinària mobilització popular, absolutament pacífica i pacifista, en defensa de la sobirania del país i de la construcció d’un model de socialisme allunyat del rígid, fred, mecànic i burocràtic socialisme soviètic postestalinista.

El 5 de gener de 1968 marca un punt d’inflexió cabdal en els esdeveniments que s’estaven produint a Txecoslovàquia. Aquell dia es decidí apartar el primer secretari del Partit Comunista, Antonín Novotný, del capdavant del partit. Era la primera victòria dels sectors reformistes. A partir de llavors, els principals càrrecs del país van acabar sent ocupats, un rere l’altre –cap de govern i presidència de la República– per aquests sectors, cosa que permeté tirar endavant un seguit de reformes que tenien com a objectiu la construcció un nou model d’estat socialista. Per a molts encara no era evident la trascendència d’aquella decisió, però els fets posteriors demostren abastament que eren el reflex de canvis profunds en la societat txecoslovaca i la resposta a unes aspiracions que anaven molt més enllà d’un simple canvi de lideratge.

Abans del Congrés del Partit (desembre de 1967-gener de 1968)

En una primera etapa, la pugna entre conservadors i reformistes va ser exclusivament interna, en el si del partit. A partir de 1962, en bona part arran de la mala situació econòmica, els sectors reformistes, alguns dels quals havien estat purgats anys abans, començaren a guanyar-hi posicions, com Husák, Smrkovský o Loebl. Novotný nomenà Lenart, eslovac reformista, com a cap de govern, amb una línia més oberturista. També s’assajaren canvis en l’àmbit econòmic –impulsats per Ota Šik–,  amb una aposta per una relativa descentralització i les reivindicacions eslovaques, que pretenien convertir Txecoslovàquia en una autèntica federació, es feren sentir amb força. La liberalització s’estengué a altres àmbits, com el de la cultura, que permeté que autors com Kafka deixessin d’estar proscrits. De fet, aquests eren, inicialment, els principals objectius dels grups reformistes. Més endavant, un cop es feren amb tots els òrgans de poder, l’abril següent, acabaren de concretar les seves propostes. Per la seva banda, els sectors més conservadors s’oposaven, sobretot, a la renovació dels càrrecs, a les propostes més liberalitzadores, sobretot en el camp de l’educació i la cultura, i a tot el que pogués fer témer un allunyament de l’URSS.    

Antonín Novotný, primer secretari del Partit Comunista i president de Txecoslovàquia. Font: Wikimedia Commons
Antonín Novotný, primer secretari del Partit Comunista i president de Txecoslovàquia. Font: Wikimedia Commons

Aquests moviments, però, es veieren frenats sovint per l’equip dirigent de Novotný, sobretot a partir de principis de l’any 1967, en un moviment de replegament cap a posicions més conservadores, tal com passava també a l’URSS. Així, la reforma econòmica aprovada a principis de 1967  va ser menys ambiciosa del que pretenien els seus impulsors.

Les propostes reformistes i crítiques, però, no s’aturaren, com es palesà en el Congrés de la Unió d’Escriptors, de juny de 1967 –que demostra l’enorme pes de la intel·lectualitat en els esdeveniments de la primavera txeocsolovaca. S’hi van sentir veus clarament dissidents, com Jan Prochazka –expulsat posteriorment del Comitè Central–, de Vaculík o Ivan Klima –després, expulsats del partit. Denunciaren obertament l’antisemitisme del partit, el control que s’exercia sobre els intel·lectuals i l’intervencionisme del partit.

En el Presídium –principal òrgan del Partit–, reunit l’octubre d’aquell any, es van fer evidents les diferències entre els seus components: els elements conservadors, que feien pinya entorn de Novotny, i els opositors, entre els quals destacava Oldřich Černík.

La repressió violenta d’una manifestació d’estudiants que demanaven millores en les seves condicions de vida va tibar encara més les relacions, fins al punt que els corrents antinovitnistes començaren a prendre la iniciativa. La situació fou tan crítica que, fins i tot, Bréjnev viatjà a Praga,  per tal de fer d’intermediari. Finalment, es convocà un Congrés del Partit, inaugurat el 19 de desembre de 1967, que culminà –tal com hem comentat abans– amb la destitució de Novotný com a primer secretari, tot i que continuà ostentant el càrrec de president de la República.

En el Congrés es consolidaren els dos grans blocs, l’encapçalat per Novotný i el liderat per Josef Smrkovský i Oldřich Černík. Fou triat primer secretari un candidat considerat centrista, el cap del partit eslovac, Alexander Dubček. Tot i que no s’alineà obertament amb els reformistes,  les seves declaracions palesaven quina n’era l’orientació, fins al punt que acabà convertint-se en el símbol del socialisme de rostre humà.

Alexander Dubček, primer secretari del partit des del gener de 1968. Font: Wikimedia Commons
Alexander Dubček, primer secretari del partit des del gener de 1968. Font: Wikimedia Commons

La pugna per l’hegemonia, entre gener i març de 1968

Entre gener i març de 1968 es precipitaren els esdeveniments. El conflicte polític sortí del partit i es traslladà al conjunt de la societat. Primer de tot, els elements conservadors intentaren mobilitzar la classe obrera, amb poc èxit. Els reformistes, llavors, també optaren per fer-se presents en els carrers, fàbriques i universitats i aconseguir el suport dels intel·lectuals i estudiants. S’organitzaren reunions a les fàbriques, es revitalitzaren els partits del Front Nacional, fins llavors partits-titella, sorgiren noves organitzacions, algunes no socialistes –KAN o K231.

D’altra banda, els sectors conservadors, aliats de Novotný, començaren a alertar dels perills que representava l’evolució del país i del perill que representaven per al “socialisme”. Intentaren implicar-hi l’URSS, de manera que Alexander Dubček es veié obligat a reunir-se dues vegades amb Brejnev, el gener i el febrer. Finalment, el 5 de març hagué de fer front a una renunió on a més de Brejnev hi havia membres d’altres partits “germans”.

En el pla interior, Dubček es veié abocat a alinear-se cada vegada més amb les tesis reformistes, com ho demostra l’anul·lació de la censura, aprovada precisament el dia 5 de març.  Finalment, el 22 de març, Novotný fou destituït del càrrec de president de la República, que fou assumit per Ludvík Svoboda, el 28 de març.

La primavera de Praga i el model txecoslovac de socialisme

Immediatament després de nomenar Svoboda, es reuní el Comité Central del Partit, on s’aprovà un document d’importància cabdal, que marcava les noves directrius. El nom del document era tota una declaració de principis “La via txecoslovaca al Socialisme”. Es pot afirmar que aquest text era l’autèntic programa polític dels reformistes.

Segons aquest document, el Partit renunciava al poder absolut que havia ostentat fins llavors –que no volia dir renunciar al paper dirigent. Afirmava que no s’havia de pressionar la societat, sinó que se l’havia de servir per aconseguir un desenvolupament lliure i socialista. Reivindicava la separació de poders entre el partit i el govern i considerava que el parlament havia de ser més representatiu. Defensava que els partits del Front Nacional assumissin un paper més rellevant, la llibertat d’informació i proposava una reforma radical de la seguretat, rehabilitar i indemnitzar les víctimes de la repressió, viatjar lliurement a l’estranger, aprofundir en la reforma de l’economia i avançar cap a un veritable federalisme, en què els eslovacs es trobessin còmodes.

El 8 d’abril, dos dies després, es designà un nou cap de govern, el reformista Cernik, amb Ota Šik com a ministre d’Economia i Josef Pavel, empresonat a l’època estalinista, com a ministre de l’Interior. El 18 d’abril, Smrkovský fou nomenat president de l’Assemblea Nacional. D’aquesta manera, els principals càrrecs passaren a ser ocupats íntegrament per reformistes. Per acabar-ho de reblar, es decidí de renovar el Comitè Central, amb la convocatòria d’un nou Congrés del Partit, fixat per al 9 de setembre.

És indiscutible que el paper de l’URSS en les setmanes i mesos següents va ser decisiu, però no es pot menysprear l’actitud dels governs, i partits, de Polònia i la República Democràtica d’Alemanya. A les burocràcies dirigents d’aquests estats no els feia gens de gràcia l’evolució de Txecoslovàquia, que veien com un perill, pel fet que les reivindicacions democratitzadores s’estenguessin al seu país. A la RDA, l’actitud del govern fou molt agressiva, i acusà els comunistes txecoslovacs de trair el socialisme.

Dubček, mentrestant, intentava mantenir posicions relativament “centristes” i no enemistar-se amb l’URSS. Declarà públicament que el paper dirigent del partit no era discutit i que s’havien de combatre les forces antisocialistes. Tot i això, el 25 i el 26 de juny es promulgà una llei sobre la llibertat de premsa i es rehabilitaren els perseguits polítics. També s’aprovà una propsta de federalització del país, per tal de respondre a les demandes eslovaques.

En aquest context cal situar la publicació d’un document de gran transcendència, el 27 de juny, anomenat Dues mil paraules, que feia una crida a lluitar contra les forces retrògrades, i animava la societat a defensar les reformes. Manifestava, també, el suport al govern en cas que el país patís una invasió estrangera. Aquest document fou considerat, tant pels conservadors com pels dirigents de l’URSS, com una provocació. Moscou demanà a Dubček que el desautoritzés i en castigués  els impulsors. Finalment, Dubček i Černík el condemnaren, però no prengueren cap mesura contra els impulsors.

Tot plegat, va fer que el suport de la població a les noves autoritats s’intensifiqués, particularment entre la classe obrera, amb la creació de comitès de defensa de la llibertat de premsa i de consells obrers a les fàbriques, que reivindicaven l’autonomia obrera.

La reacció conservadora arribà llavors, amb l’Ultimàtum dels Cinc (URSS, RDA, Polònia, Hongria i Bulgària) del 17 de juliol, que pretenia que el govern fes marxa enrere en les mesures que havia pres, com a mínim, des del mes d’abril. El Comitè Central, de manera unànime, el rebutjà, el 19 de juliol, amb l’argument que el Partit era capaç de dirigir el país. Poc abans, Dubček havia estat convidat a participar en una reunió, el 14 de juliol, amb els altres membres del Pacte de Varsòvia –tret de Romania, que se n’havia distanciat–, però no hi assistí.

Estiu a Praga, les tropes del Pacte de Varsòvia ocupen Txecoslovàquia

Després de la negativa de Dubček, els soviètics convidaren els dirigents del partit txecoslovac a una reunió bilateral a Cierne, a la frontera amb l’URSS. Davant d’aquesta proposta, s’aixecà una gran onada de suport popular, amb una recollida massiva de signatures de suport al partit, i contra la ingerència estangera. El Kremlin temia que el Congrés de setembre consolidés el canvi de rumb del partit txecoslovac. A més, les reiterades negatives del govern a permetre el desplegament de tropes del Pacte de Varsòvia a les fronteres del país, i l’acostament a Romania i a Iugoslàvia –Tito i Ceausescu visitaren Praga a principis d’agost– irritaren els soviètics, que no volien que es disgregués tota la seva “àrea d’influència”. Albània s’havia alineat del tot amb Mao i Romania seguia ara una línia més independent. Per aquest motiu, ordenaren que les tropes del Pacte de Varsòvia ocupessin el país, cosa que es produí entre el 20 i el 21 d’agost.  

Les tropes del pacte de Varsòvia, a Praga. Font: Wikimedia Comons
Les tropes del pacte de Varsòvia, a Praga. Font: Wikimedia Comons

La mateixa nit del cop, amb el Presídium del Partit reunit, Dubček redactà una proclama adreçada al país –aprovada amb set vots favorables i quatre de contraris–, que la qualificava de contrària als princips de bones relacions entre estats socialistes.

L’ocupació del país fou ràpida, i no hi hagué gaires incidents violents –el que més a la seu de Ràdio Praga. Van ser detinguts Dubček, Černík i Smrkovský, que no oposaren resistència, i foren traslladats a una presó ucraïnesa.

Les autoritats soviètiques intentaren col·locar Indra, fidel a Moscou, com a nou cap visible del partit. Svoboda s’hi negà. Els membres prosoviètics del Comitè Central pretengueren, llavors, convocar una reunió per tal de santificar l’ocupació, però no se’n sortiren, i les directrius adreçades als dirigents locals foren obviades.

Davant els fets consumats, diverses organitzacions del Partit decidiren avançar el Congrés programat per al setembre, i el convocaren immediatament a Praga, a la fàbrica CKD. Hi assisitiren més de mil delegats, protegits per milícies obreres, i aprovaren una resolució que promovia la resistència. S’hi escollí un nou Comitè Central i un nou Presídium, s’expulsà del partit els col·laboracionistes i es confirmà Dubček com a primer secretari. Finalment, van convocar una vaga general contra l’ocupació, per al dia 23 d’agost, que fou un gran èxit. Al marge del partit, la mobilització popular fou extraordinària, tot un exemple de resistència civil pacífica: concentracions, vagues, decàleg de la no cooperació…

Manifestacions populars contra la invasió. Font: Wikimedia Commons
Manifestacions populars contra la invasió. Font: Wikimedia Commons

Svoboda, per la seva banda, optà per intentar negociar amb Moscou, amb la condició que en les converses hi participessin Dubček, Černík i Smrkovský. Finalment, els líders txecoslovacs arribaren a un compromís amb Moscou, el 26 d’agost, que tirava per terra tot el que s’havia aconseguit fins llavors. Txecoslovàquia quedà “tutelada”, a canvi, tan sols, d’alguns compromisos –sense garanties que es complissin–, com per exemple la retirada de les tropes d’ocupació i la no interferència en els afers interns.

Evidentment, les autoritats soviètiques imposaren diverses mesures, entre les quals hi hagué la que obligava a acceptar, el 16 d’octubre, un nombre estable i permanent d’unitats soviètiques. La censura es restablí, es prohibiren les organitzacions no comunistes, s’expulsaren destacats membres del partit (com Ota Šik), i s’anul·là la convocatòria del XIV Congrés. Una de les poques mesures que es respectà fou la de la federalització del país.

La repressió: la purga i les depuracions

Així com en la revolució hongaresa era molt clar que el partit s’enfrontava a diverses forces opositores i que era, precisament, la garantia del poder, a Txecoslovàquia la principal força opositora era precisament el Partit Comunista. Per aquest motiu, els primers esforços depuradors anaren adreçats al Partit, començant pels quatre principals líders de la Primavera de Praga: Dubček, Černík, Svoboda i Smrkovský. Dubček fou destituït del càrrec el gener de 1969, expulsat del Comitè Central el juny i del partit el gener de 1970. L’eslovac Gustáv Husák, acusat anys abans de nacionalista burgès, fou designat per substituir-lo, amb la intenció, com a Hongria, que no fos el sector més reaccionari del partit qui se’n fes càrrec, sinó que fos algú amb una línia més moderada, que pogués assumir algunes reformes, però sotmès a l’autoritat soviètica.

Els efectius del Partit descendiren notablement, tant per les purgues com per baixes voluntàries. L’abril de 1970, havia perdut sis-cents mil militants (del 1.600.000 que tenia), molts dels quals eren obrers –del 35% al 24% de la militància–, molt simptomàtic, i intel·lectuals. L’exèrcit i els partits que formaven part del Front Nacional també foren depurats, així com es van reformar els organismes de seguretat i de la magistratura. Es van tancar diversos mitjans –com Politika, Host, Domu– i canvià radicalment la línia editorial del diari del Partit, Rude Pravo.

La repressió s’abraonà particularment contra els sindicats, que s’havien significat per defensar tesis reformistes. El març de 1969 tingué lloc el Congrés Nacional de Sindicats, on es va fer més que evident que la majoria dels treballadors continuava fidel a les tesis defensades pel Partit durant la Primavera. Insistien en la demanda de legalització dels consells obrers i el respecte a la sobirania nacional. El febrer de 1970, Karel Poláček fou substituït pel prosoviètic Jan Piller, i després per Karel Hoffmann, més dur encara.

El juny de 1969 fou dissolta la Unió d’Estudiants. Els estudiants eren els que de manera més activa s’oposaven al nou règim. El cas més emblemàtic fou el de Jan Palach, que el gener de 1969 es cremà a l’estil bonzo a la plaça de Sant Venceslau. Els seus funerals es convertiren en la manifestació opositora més gran que hi hagué al país després de l’ocupació. El seu exemple fou seguit per dos estudiants més. Abans, el novembre de 1968 s’havia organitzat una gran manifestació amb motiu del cinquantenari de la independència del país, i n’hi hagué una altra de massiva l’agost de 1969. També hi hagué l’activitat clandestina de grups per al Socialisme de rostre humà i es fundà un Partit Revolucionari Socialista Txec, d’inspiració trotskista.

A poc a poc, però, l’activitat opositora perdé intensitat, i a mitjan dels anys setanta ja no representava una amenaça per al poder establert. La Carta 77 –de 1977–, centrada en la defensa dels drets humans, inicià una nova etapa en la dissidència txecoslovaca.

El poder de les noves autoritats semblava totalment afermat, però vint anys després, el 1989, la Revolució de Vellut les va foragitar. Es va esfondrar com si res.

Read More

1968. Al gener, l’ofensiva del Tet durant la guerra de Vietnam; a l’abril, la Primavera de Praga, l’assassinat de Martin Luther King (i els tumults que això provoca) i a Berlin s’atempta contra la vida del líder estudiantil Rudi Dutschke; al juny, Robert Kennedy és assassinat; a l’agost, les tropes del Pacte de Varsòvia posen fi a l’experiència del “socialisme amb rostre humà” txecoslovac; a l’octubre, durant la Revolució Cultural de Mao, s’expulsà del Partit Comunista Xinès un dels seus antics líders: Liu Shaoqi, mentre a Mèxic tenia lloc la matança d’estudiants de Tlatelolco i dies després tindrien lloc els punys alçats de Tommy Smith i John Carlos; al novembre, Richard Nixon guanyà les eleccions presidencials en un país que molts consideraven que anava cap a una guerra civil… i al maig havia tingut lloc, clar, la gran revolta estudiantil de París.

Tommie Smith i John Carlos fent la salutació del "Black Power" a les Olimpíades de Mèxic de 1968. Font: CNN
Tommie Smith i John Carlos fent la salutació del “Black Power” a les Olimpíades de Mèxic de 1968. Font: CNN

Cinquanta anys després, encara ens preguntem què va significar tot allò. Després de la Segona Guerra Mundial (1939-45), semblava que el món que n’havia sorgit havia de ser inamovible. Després de 1945, el planeta s’havia dividit en dues meitats regides per dues superpotències diferenciades: els Estats Units d’Amèrica (EUA) i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS); ambdues lideraven projectes clarament diferenciats. Econòmicament, políticament i socialment, buscaren consolidar dos models d’entendre el món oposats: capitalisme en el primer cas, socialisme en l’altre. Si volies llibertat, deien que havies d’anar a Occident; si  volies igualtat, al bloc socialista.

Fins a la dècada dels seixanta, semblava que aquells dos pols que vivien d’esquenes i que estaven liderats (o sotmesos) per les seves respectives superpotències havien arribat al final de la història. Malgrat la vigència de la Guerra Freda, tot apuntava cap a unes societats grises i conformistes. En el camp capitalista (i occidental), el creixement econòmic de postguerra havia donat lloc a la construcció dels moderns estats del benestar, l’augment i consolidació d’una nombrosa classe mitjana que estava lligada al sistema gràcies a l’aparició de la societat de consum i d’una hipoteca per a pagar la seva casa i uns sindicats forts que empenyien fortament per a la redistribució de la riquesa. Per la seva part, en el camp socialista, malgrat la falta de llibertats polítiques, el creixement econòmic havia assegurat un modest benestar i havia aconseguit generalitzar una aquiescència entre la seva població.

“Mai havíeu viscut millor” digué el primer ministre britànic Harold Macmillan el 1957; però Macmillan, com Clement Attlee o Winston Churchill (aquests dos últims, també primers ministres del Regne Unit de postguerra) havia nascut a la Gran Bretanya victoriana, al segle XIX. Charles de Gaulle, president de la República francesa, tenia 77 anys quan als carrers de París va esclatar el Maig francès; i Breznev, el líder soviètic, tot i ser una mica més jove, tenia 61 anys quan se succeïren els fets de Praga.

Era innegable que l’ordre de postguerra havia estat construït per una generació envellida que s’havia forjat en l’època dels antics imperis europeus, les grans crisis de la dècada dels trenta i dues guerres mundials. El preu a pagar per dues guerres mundials que havien segat bona part de la joventut del Vell Continent i que no es recuperaria fins al baby boom dels anys de postguerra.

I serà precisament aquesta generació nascuda després de Verdun, Gernika, Auschwitz o Stalingrad, criada en un món d’abundància i estable (malgrat que fos bipolar) els que començaran a qüestionar-se els valors dels seus pares i avis, els mateixos que els hi havien imposat una determinada manera de veure les coses que ells ja no sentien igual: el canvi generacional es va reflectir en la contracultura naixent dels seixanta, esborrant l’artificiositat i la fredor entre professors i alumnes, buscant l’amor lliure; però també es va traslladar en les conductes i lleialtats polítiques: per als nous intel·lectuals i radicals d’esquerra, el referent va virar de la URSS a la Xina maoista o al ‘Che’. De cop i volta, era lícit ser utòpic, trencar els límits i el nou realisme era ‘demanar l’impossible’.

La dissidència interior creixia i una nova generació de polítics, activistes, idealistes, joves i intel·lectuals (i no sempre per aquest ordre. A vegades, una persona podia ser-ho tot) van començar a prendre els carrers davant d’una realitat que no agradava i que els havia dut una guerra a Vietnam (la primera televisada de la història) que havia creat un rebuig immens en l’opulenta societat nordamericana.

Protesta contra la Guerra del Vietnam a Washington. Font: camaracoleccion.es
Protesta contra la Guerra del Vietnam a Washington. Font: camaracoleccion.es

La dècada dels seixanta i 1968 no van ser una revolució dels somriures, però. El Maig francès del ’68 es va dur a terme en un context de gran bonança econòmica a França i a Europa que va acabar amb el Partit Comunista Francès pactant millores salarials (i recomanant als estudiants que tornessin a casa); però a Praga, els txecoeslovacs van haver d’enfrontar-se als tancs soviètics per a defensar el seu projecte polític de “socialisme amb rostre humà”. Al mateix temps, les antigues colònies africanes i asiàtiques continuaven amb les seves independències i ho feien d’una manera que inquietava sovint a un dels dos bàndols (o als dos al mateix temps), a vegades deslligant-se de les estrictes lleialtats geoestratègiques de la Guerra Freda; els afroamericans portaven al sistema contra les cordes amb el moviment dels drets civils; i a l’Espanya de Franco, els obrers i els estudiants s’aliaven per a intentar esquerdar el règim.

I si bé és cert que aquell esclat revolucionari no va acabar de cristal·litzar i que va començar a sembrar en molts cors les llavors de la contrarevolució que es duria a terme a partir de la dècada dels setanta, també cal dir que les conseqüències d’aquella revolta global fallida canviarien per sempre més, especialment en el camp cultural, polític i social. I encara exerceix tal fascinació entre nosaltres que encara ens emocionem pensant en el món que podria haver sigut i mai va ser.

Read More

L’any 1968 es va produir un fenomen polític, cultural i social protagonitzat per joves, la major part dels quals estudiants, que s’estengué gairebé per tot el planeta, tenint una especial incidència en països amb democràcies occidentals consolidades, però també en països del bloc del socialisme real, com la Txecoslovàquia d’Alexander Dubček o dictadures com l’Estat espanyol. Durant tot aquell any es succeïren un seguit de revoltes, conflictes i manifestacions que arribaren en molts casos a posar en escac l’estatus quo dels seus respectius països, o com a mínim qüestionar-ne els seus fonaments, i que trobaren ella seu punt àlgid al mes de maig i el punt més calent al centre de la ciutat de París. La guerra del Vietnam i els conflictes antiimperialistes arreu del món, la lluita pels drets civils als EUA, l’exigència de més llibertats polítiques i civils, el moviment contracultural musical i artístic o la demanda de llibertat sexual foren alhora pretext i inspiració d’un moviment heterogeni protagonitzat pels joves nascuts després de la Segona Guerra Mundial i que, en general, es rebel·laven contra tot allò que representaven els seus pares, professors i autoritats en general: la moral, valors i cultura política i social sorgides durant la postguerra i que el jovent de finals dels seixanta sentia que no els representava.

Va existir un maig del ’68 a l’Estat espanyol?

Tot i que cal matisar molt per a respondre a la pregunta sobre si va existir un maig del seixanta-vuit pròpiament dit a Espanya, a nivell polític i com a contagi dels fets que estaven succeint a París, podem afirmar que sí que es va produir, tot i que de manera molt més discreta i com a culminació d’un moviment polític que s’havia iniciat anys abans. L’esclat del “Maig del ’68” a l’Estat espanyol pròpiament dit, el podem situar a Madrid el 18 de maig durant un recital que va oferir el cantautor valencià Raimon al vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Universidad Complutense.

Durant tot aquell dia prop de 6.000 estudiants van desafiar les autoritats franquistes –les autoritats universitàries havien donat permís a la celebració d’aquest acte– i van omplir de gom a gom la facultat fent crides a la llibertat i solidaritzant-se amb tot allò que estava succeint des de feia dies als carrers de França. Aquest recital i la manifestació espontània que es produí després fora de la facultat i que acabà amb greus enfrontaments amb la policia franquista, que havia pres literalment la universitat, feien entreveure l’inici d’un conjunt de mobilitzacions que es produïren durant les següents setmanes en entorns universitaris, i que s’acabaren bruscament a principis de 1969 amb la promulgació per part del règim de l’estat d’excepció i l’inici d’una onada repressiva sense precedents que culminà amb la mort de l’estudiant de dret Enrique Ruano en mans de la policia en una comissaria de Madrid el 20 de gener de 1969.

Per entendre com es va arribar a aquella situació, i respondre a preguntes com per què les autoritats universitàries van permetre aquell recital que va acabar representant una de les primeres manifestacions massives universitàries contra el règim des del final de la Guerra Civil cal contextualitzar com es va arribar fins allà i quines forces socials i polítiques hi van intervenir per fer-ho possible.

Vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Complutense de Madrid durant el recital de Raimon. Font: Youtube
Vestíbul de la Facultat d’Econòmiques de la Complutense de Madrid durant el recital de Raimon. Font: Youtube

Anys seixanta, noves formes de lluita i repunt de la repressió

Per entendre què va significar el maig del ’68 a l’Estat espanyol cal posar en relleu, abans que res i per diferenciar-lo del maig francès i de tants altres seixanta-vuits que es produïren al món occidental, que durant aquells anys encara s’estava en plena dictadura, i que aquesta, lluny de baixar el nivell de repressió, l’aguditzà per tal de fer front als nous conflictes polítics i socials que havien començat a sorgir amb el canvi de dècada. Els anys seixanta s’havien iniciat amb la promulgació de la “Ley de Orden Público” promulgada pel règim al 1959 i que els permetia decretar en qualsevol moment l’estat d’excepció i amb aquesta, mesures repressives extraordinàries en contra de qualsevol tipus de dissidència. Una repressió es materialitzà també en la creació, l’any 1963, del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) per a jutjar els delictes de sedició política i actuà fins al final del franquisme de manera contundent, amb més de nou mil condemnats a presó, per delictes contra la seguretat interior.

Els diversos moviments polítics que sorgiren en diversos llocs del planeta al voltant del seixanta-vuit estaven formats pel jovent desconnectat de les cultures polítiques dels seus progenitors i el cas espanyol no fou diferent. El moviment antifranquista dels anys seixanta visqué una profunda renovació generacional passant a ser protagonitzat per uns i unes joves, la majoria estudiants, que ja no havien viscut la Guerra Civil i que per tant, ja veien com a llunyans els referents polítics del període republicà. A la lluita estudiantil s’hi sumaren també les protestes obreres que sorgiren a partir de la promulgació del Pla d’Estabilització de 1959 i que foren també liderades per joves. Amb aquest canvi generacional, protagonitzat per un  conjunt heterogeni de sensibilitats i ideologies a les que unia una cultura del canvi i una voluntat de construcció democràtica, noves formes de dissidència anaren veient la llum i configurant un nou antifranquisme que passava de la clandestinitat al carrer i s’erigia com la punta de llança que havia de posar en escac al règim especialment a partir de la segona meitat dels anys seixanta. Un apunt a tenir en compte per entendre la heterogeneïtat del moviment antifranquista de l’època fou el canvi d’estratègia que van traçar el Partit Comunista Espanyol (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), amb l’objectiu d’obrir un front ampli de lluita per la democràcia i allunyat del proselitisme soviètic, que els permeté convertir-se en el referent contra el règim per a una gran majoria de la ciutadania i liderar gran part dels fronts de lluita com l’obrer i l’estudiantil i que posaren contra les cordes al règim durant bona part de la dècada.

La Caputxinada i la fundació de les Comissions Obreres, els seixanta-vuit a nivell polític de l’Estat espanyol

Quan es parla del ’68 espanyol es menciona que aquest s’avançà a tots els demés seixanta-vuits i que, de fet, es produí gairebé dos anys abans de que el moviment antiautoritari s’estengués per tot el planeta a partir de dos fets concrets que, a més, es produïren primer a Catalunya, i que resultaren clau en la configuració de l’antifranquisme des d’una vessant de renovació generacional i de noves mobilitzacions contra el règim: la formació i constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i les Comissions Obreres Nacionals de Catalunya (CONC), als anys 1966 i 1967, respectivament.

En ambdós projectes i també en l’èxit d’aquests s’hi trobava l’empremta i protagonisme cabdals del PSUC, i s’erigiren durant els darrers anys de la dècada dels seixanta com a puntes de llança en la lluita antifranquista des de les vessants obrera i estudiantil, respectivament, i també com a dinamitzadors de la resta d’una societat que estava començant a perdre la por i a organitzar-se i a plantar cara a la dictadura. Els famosos fets del 9 de març de 1966, amb el setge policial al convent dels caputxins de Sarrià on s’hi celebrava l’assemblea constituent del SDEUB i coneguts com La Caputxinada, foren el punt culminant d’una escalada de mobilitzacions i reflexió política portades a terme durant els seixanta –i que s’havia iniciat a finals de la dècada anterior– per estudiants universitaris, la majoria vinculats a la Universitat de Barcelona. Aquells fets, juntament amb la lluita política que s’engegà a partir de llavors en aquesta universitat, i que s’estengué ràpidament amb la creació de desenes Sindicats Democràtics en la majoria d’universitats de l’Estat espanyol, obrí un front de confrontació amb el règim molt profund i que el franquisme va ser incapaç d’aturar tot i l’escalada repressiva que inicià poc després d’aquests fets i que portaren a centenars d’estudiants a passar per la presó.

La policia franquista a les portes del convent de Sarrià durant el setge de la Caputxinada. Font Vilaweb
La policia franquista a les portes del convent de Sarrià durant el setge de la Caputxinada. Font: Vilaweb

La primavera de l’any següent es constituí l’altre front de lluita contra el règim, el de treballadors i treballadores agrupats al voltant del sindicat Comissions Obreres. El sindicat vertical franquista convocà, l’any 1966, unes eleccions sindicals on per primera vegada s’acceptaren candidatures externes sense que passessin el ferm control i obstrucció per part dels estaments del règim. Les candidatures properes al PCE-PSUC, que treballant des de la clandestinitat ja havien decidit a principis de la dècada començar a infiltrar-se a l’organització sindical del règim per tal de fer-lo caure des de dins, van assolir un èxit rotund en aquelles eleccions, significant-se com un autèntic estímul per seguir aprofitant les possibilitats que brindaven aquest tipus d’escletxes legals per tal d’anar desgastant la dictadura. Aquests excel·lents resultats van fer que nous treballadors i treballadores s’incorporessin a aquell moviment social, que s’acabà configurant, la primavera de 1967, com a CCOO a tot l’Estat i a Catalunya com a Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Es presentaren davant la societat catalana com a sindicat de classe i nacional, amb un projecte on la lluita social i nacional havien de servir per transformar la societat i assolir la llibertat.

El fet que les Comissions Obreres presentessin noves formes d’acció sociopolítica contra el règim on, a més de reivindicar qüestions inherents a la classe treballadora, exigissin també llibertats polítiques i drets socials per tota la ciutadania, feu que s’erigissin ràpidament com a protagonistes de la lluita antifranquista. El règim reaccionà també de forma veloç: aquella mateixa primavera de 1967 el Tribunal Suprem va declarar aquestes organitzacions il·legals, es desposseïren els càrrecs sindicals, acomiadaren centenars de representants obrers i es detingueren a moltes de les persones que s’havien implicat públicament amb les candidatures democràtiques. Tot i aquesta repressió, que s’aguditzà després de 1968 amb la promulgació de l’estat d’excepció, la CONC continuà sent la principal coordinadora de lluita obrera fins a finals del règim.

El contagi dels ’68  als moviments socials: el naixement d’alternatives a l’esquerra dels Partits Comunistes a l’Estat espanyol

Si per alguna cosa es caracteritzaren els seixanta-vuits que sorgiren arreu del món, és pel seu antiautoritarisme representat per les velles elits en tots els àmbits: familiar (girant al voltant l’autoritat paterna), educatiu amb la figura del professor venerat i distant de l’alumnat, eclesiàstic i religiós i els valors morals d’aquests i també es posava en dubte l’autoritarisme institucional representat per uns polítics vells i allunyats de la realitat d’aquella joventut efervescent –Charles De Gaulle sense anar més lluny tenia 78 anys durant aquell maig francès-.

Aquest antiautoritarisme va fer sorgir noves formes de relacionar-se, d’aprendre i també de fer política i mobilitzar-se, i un dels pilars d’aquell sistema sorgit de la post-guerra europea eren, també, els vells partits polítics d’esquerres i els seus sindicats, ancorats en les seves estructures monolítiques i els seus plantejaments antiquats, almenys a ulls d’aquell jovent amb ganes de contestar-ho i contra-programar-ho tot. Al voltant de les mobilitzacions sorgides al voltant d’aquell convuls seixanta-vuit, es crearen infinitat de sigles de moviments, partits, sindicats d’extrema esquerra i revolucionaris d’inspiració trotskista, llibertària, guevarista o maoista (aquests darrers foren majoria per la incidència que tingué la guerra del Vietnam i la resistència dels pobles del sud-est asiàtic en l’imaginari col·lectiu de l’època). Aquests posaven en dubte els vells mètodes dels partits comunistes i els titllaven de reformistes i socialdemòcrates, tot cercant les contradiccions en el seu discurs i praxis política. A l’Estat espanyol, tot i que amb menor incidència que en països com França o Itàlia, també sorgí una dissidència a l’esquerra del PCE i el PSUC. Així, pels volts del ’68 es crearen, fruit en la majoria dels casos d’escissions d’aquests, sigles com el PCE(i), el PCE(ml), l’OML o OC-Bandera Roja, que es distanciaven dels partits comunistes que prioritzaven la lluita per la recuperació de la democràcia, marcant-se com a objectiu generar les condicions necessàries per iniciar una revolució.

Cal matisar que, tot i que les noves formes de lluita, organització i manera d’entendre els moviments socials sorgits d’aquestes noves organitzacions i del maig del ’68 en general van aconseguir calar  i mantenir-se posteriorment, la gran majoria d’aquestes sigles sorgides arrel del seixanta-vuit tant sols van penetrar i tenir incidència en cercles polítics molt concrets, com en la universitat o en ambients molt polititzats. En general la gran majoria de la població militant o compromesa políticament, continuà veient en l’aposta democràtica i de front ampli del PCE-PSUC el gran referent en la lluita contra el règim.

El ’68 espanyol: el gran canvi a nivell cultural

Si dels molts àmbits en què es va traduir tot el moviment juvenil que va envoltar els diferents maigs del ’68 se n’ha de destacar un que el transcendís cronològicament i servís per acabar canviant les mentalitats de mig planeta aquest fou la seva vessant contracultural.

Els canvis que es produïren en els referents musicals, la manera de vestir, els referents literaris i cinematogràfics o la manera de relacionar-se feu un gir de gairebé cent vuitanta graus i l’Estat espanyol no en fou una excepció. Abans del seixanta-vuit els estudiants havien d’anar amb vestit, americana i corbata a la Universitat, arribant a ser fins i tot obligatori els dies d’examen en moltes facultats, a partir d’aquell moment s’ompliren de melenes i texans. També es començaren a eliminar les tarimes a moltes classes, rebaixant l’estatus i dessacralitzant la figura dels professors. A nivell musical, fenòmens com Bob Dylan i Joan Baez tingueren una repercussió sense precedents en la majoria d’ambients alternatius que es crearen entre la joventut. Seguint l’estela d’aquests fenòmens musicals, el mateix maig de 1968 el Grup de Folk, format entre d’altres per Pau Riba o Jaume Sisa organitzaren el multitudinari festival de 7 hores de música al Parc de la Ciutadella de Barcelona i que aplegà gairebé 10.000 persones i on es trencà la línia divisòria entre els músics i els assistents tocant molts dels concerts a peu del públic. Aquest moviment musical i cultural es va anar consolidant alhora que es transformaven en difusors de música com a element reivindicatiu a través de lletres subversives, mimetitzant allò que succeïa als EUA al voltant de festivals com Woodstock.

Actuació del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, al maig de 1968. Font: Tornaveu.cat
Actuació del Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, al maig de 1968. Font: Tornaveu.cat

A mode de conclusió, caldria destacar que, si bé és cert que el ’68 a l’Estat espanyol no tingué la importància que prengué en altres indrets, ja fos pel context de dictadura i forta repressió o perquè els moviments trencadors i de canvi generacional ja s’havien produït, com a mínim, dos anys abans, la importància que tingué aquell any en la reformulació de noves formes de fer les coses, ja fos a nivell polític, cultural o social i en la presa de consciència de tot aquella joventut que tenia ganes de canviar el món també va ser notable a l’Estat espanyol i va marcar un abans i un després en molts aspectes de la vida de la seva ciutadania.

Read More

Indirect rule i la regionalització de Nigèria: el domini britànic

portada
Mapa de Nigèria Colonial al 1914, quan la colònia estava dividida en dues regions: Northern i Southern. Font: Wikipedia.

El nord de Nigèria va ser un dels primers escenaris on els britànics van posar en marxa la seva política de l’indirect rule (govern indirecte). A la regió varen trobar diversos estats de confessió musulmana, ben jerarquitzats i organitzats, el més important dels quals era el Califat de Sokoto. Varen decidir utilitzar les autoritats locals i tradicionals preexistents per governar el territori a través d’elles, convertint-les en el darrer esglaó de l’administració colonial britànica. Es veia al nord com el model de “civilització” a estendre a la resta de la colònia. Però al sud de Nigèria l’escenari sociocultural i polític era molt diferent. A l’oest la majoria de grups parlaven llengües yoruba i compartien un mateix mite fundacional a través del llegendari Oduduwa. Existien diversos regnes que a finals del segle XIX, coincidint amb la conquesta colonial, varen començar la seva decadència i es varen disgregar, originant nous estats i aliances. A l’est, en canvi, on la majoria igbo estava acompanyada de minories com el ijaw, els efik, els annag o els kalabari, les societats eren descentralitzades, és a dir, funcionaven amb sistemes polítics i religiosos tradicionals on no existien autoritats centralitzadores de nivell estatal. Tot i les diferències, els britànics exportaren el sistema a les regions del sud.

Dins de la colònia, els britànics varen diferenciar tres regions: nord, oest i est. Cadascuna tenia un element cultural o ètnic predominant: al nord, dominaven els hausa-fulani; a l’oest, els yoruba; a l’est, els igbo. Aquest esquema ètnic, no obstant, no fa justícia a la immensa diversitat cultural nigeriana. A totes les regions hi havien minories, i dins dels grups majoritaris, existien divisions internes. Més enllà de les diferències en quant a l’organització sociopolítica i religiosa, altres factors van agreujar les disparitats entre les regions. Un dels factors més diferencials va ser la disparitat en l’expansió de l’educació occidental. Mentre al sud aquesta va arribar a través de les missions cristianes, al nord això no es va produir amb la mateixa intensitat. L’any 1912, el nord només comptava amb 34 escoles primàries, per 150 al sud (i 10 secundàries). A l’educació superior el decalatge continuava:  l’any 1950, els graduats i professionals amb estudis universitaris del sud eren centenars, mentre al nord només hi havia un únic graduat. Al sud, l’activitat política es va desenvolupar des dels anys 1920. Al nord, la primera associació política no va aparèixer fins els anys 1940. Aquesta diferència es traslladà també a la premsa. Mentre a Lagos ja hi havia un diari en 1890, el primer en aparèixer al nord va ser al 1935, quan al sud ja comptava amb 16 diaris diferents. En 1950, hi havia 35 diaris al sud i només 5 al nord.

Als anys 1950, per tant, el panorama era el següent: la regió del nord, més poblada però amb un sistema educatiu més feble, governada per tradicionalistes, membres d’una elit musulmana; l’oest, gràcies al cacau, era la regió més rica, i allà es trobava Lagos, la capital federal; l’est, que tenia la població millor educada, molts dels quals exercien les seves professions a Lagos i a ciutats del nord.

Els britànics van accelerar l’adopció d’una constitució federal l’any 1954 per acomodar unes regions que eren percebudes amb graus de desenvolupament diferents. En aquesta nova federació, els del nord tenien avantatges polítics significatius. La visió del futur del britànics amb la divisió regional era una federació nigeriana que presidís tres governs regionals amb poder legislatiu. Com apuntà Frederick Cooper, aquesta estructura tenia l’efecte pervers d’estimular la lluita pel poder electoral dins de cada regió, i desprès la competició entre les regions pel poder al nivell federal. Les regions varen guanyar control de la seva burocràcia i, així, dels recursos de patronatge. De fet, cada regió comptava amb un partit majoritari de base ètnica: Nigerian People’s Congress (NPC) al nord, National Council of Nigeria and the Cameroons (NCNC) a l’est i l’Action Group (AG) a l’oest. Cadascun d’ells utilitzava el govern per proveir servis i patronatge al seu terreny. El NCNC era el partit amb un enfocament més nacional (perquè molts habitants de l’est vivien escampats a altres regions) i el NPC el més conservador, pel domini d’una jerarquia tradicionalista. Durant el període de preparació per la independència, les rivalitats regionals es varen accentuar.

Cap a la independència: el joc de trons nigerià

La implantació del sistema federal va provocar el que l’historiador nigerià Eghosa E. Osaghae va anomenar “regionalisme”. Aquest concepte fa referència a un sistema  en el qual el govern de la regió fa que els bens públics siguin exclusius dels ciutadans originaris de la regió, discriminant i excloent així a la resta. Cada regió tenia el seu propi govern, els seus serveis públics, justícia i fins i tot poders sobre el comerç. Cada regió, per tant, buscava protegir els seus interessos.

Com apuntà Cooper, en lloc de permetre una amplia varietat de grups d’interès que reclamessin l’estat nigerià, el sistema federal va concentrar el poder en les tres regions, cadascuna governada per un únic partit “ètnic” amb el mitjans pressupostaris per solidificar el seu electorat regional. El centre seguia sent important perquè, en una economia dependent de les exportacions de matèria prima i la importació de bens manufacturats, els ports, els impostos de duana, i el transport -totes elles jurisdiccions federals- eren lucratives.

Els anys 1954-1959 foren els de preparació per la independència. En 1958, el principi de paritat entre nord i sud (que donava un 50% dels escons al nord i un 50% al sud, al House of Representatives) va donar pas a un principi basat en la població que va donar al nord un 52% dels escons, ja que era la regió més poblada Aquesta es la principal base de la por que suscitava el domini del nord, un tema clau durant la primera dècada d’independència.

Nigeria 1
Tafawa Balewa al costat d’Alexandra de Kent, durant la cerimònia per la independència de Nigèria. Font: Wikipedia.

Al 1959 es varen convocar eleccions al nivell de la federació per encarar el procés de independència, uns comicis que decidirien quins partits anaven a controlar el govern federal. El NPC va aprofitar la seva avantatge d’escons: 321 en total, 174 pel nord, 73 per l’est, 62 per l’oest i 2 per la capital federal, Lagos. L’estratègia dels altres dos partits va ser buscar aliats entre l’oposició del nord. Va donar resultat: el NPC no va aconseguir la majoria necessària per formar govern tot sol, era necessària una coalició. Aquesta va agrupar el NPC amb el NCNC: des del nord es veia al AG com més radical i anti-nord. Nnamdi Azikiwe, del NCNC, va ser nomenat governador general del país, mentre que Tafawa Balewa, del NPC, va ser anomenat primer ministre Alguns membres de l’est van guanyar accés al servei públic, a l’exèrcit, a ministeris i ambaixades. Tot i així, les rivalitats continuaven a l’ordre del dia, cosa que dibuixava un panorama complicat: els aliats a nivell federal s’oposaven a nivell regional. El NCNC no només continuava aliat a partits d’oposició del nord, sinó que exercia d’oposició al parlament, especialment des del 1963, quan l’AG va caure en desgràcia amb l’empresonament dels seus líders. La independència va arribar l’1 d’octubre de 1960. No obstant, Nigèria continuava essent part de la corona britànica i, de fet, el cap d’estat tenia el títol de governador general, i no de president. La república va trigar tres anys en arribar: l’1 d’octubre de 1963, quan l’estatus de domini de la corona va arribar a la seva fi.

La Primera República (1963-1966) i els ecos de la colonització

El marc polític nigerià va ser definit per la constitució de independència de 1960 i després per la republicana de 1963. En primer lloc, Nigèria esdevenia una federació de tres grans regions autònomes, cadascuna de les quals tenia la seva pròpia constitució, servei públic, judicial i marketing boards, al costat dels de la federació. Les regions, per tant, eren l’escenari principal de la política. Per això, Ahmadu Bello, líder principal del NPC, va restar al nord com líder regional, mentre que Tafawa Balewa, el seu segon, ocupava el càrrec de primer ministre de la federació. Tot i així, l’estat federal tenia una avantatge: la secció 70 de la constitució de 1963 permetia al govern federal declarar l’estat d’emergència a tota la federació o en qualsevol de les seves parts. Tenia, a més, control sobre la policia i les forces armades, i determinava les relacions fiscals i els programes econòmics. Això va canviar el principal escenari polític, que es va desplaçar de les regions al centre. En segon lloc, el país operaria amb el sistema parlamentari Westminster: el poder executiu derivava de la majoria legislativa (el NPC i NCNC al centre), amb un lideratge dual: un cap del govern titular (governador general i després president) i un primer ministre que era el cap del govern efectiu (a les regions també hi havia president i Premier). També hi havia un partit d’oposició designat oficialment: l’AG.

La rivalitat i desconfiança entre el NPC i el NCNC va degenerar en una lluita pel poder entre el President Azikiwe i el Primer Ministre Tafawa Balewa sobre qui podia exercir veritablement el poder executiu, incloent-hi el control de les forces armades. Tothom volia controlar el centre. Com altres estats, Nigèria era el que Cooper va anomenar estat guardià (gatekeeper), un tipus d’estat que sobreviu pel control de la porta d’entrada i sortida dels recursos econòmics estatals. Al nord temien que els de l’est s’imposessin, i al sud temien que el domini del nord fos incontestable. Tot i així, les aliances van ballar d’un lloc cap a un altre.

Vídeo sobre el pares fundadors de Nigèria

L’any 1963, amb l’empenta del nord, es va crear una altre regió al sud, la Mid-West, que aviat va passar a l’esfera d’influència del NCNC. Aquest moviment va completar l’afebliment de l’AG, que començà amb divisions internes que culminaren en la temptativa de treure al Premier de la regió, Akintola, al que els sectors més radicals del partit veien com a un moderat que volia aliar-se amb el NPC per fer front comú contra el NCNC. El govern federal va aprofitar-ho per declarar l’estat d’emergència a la regió, que va derivar en la suspensió de l’AG com partit del govern.. Molts líders del AG varen ser empresonats amb acusacions de malversació i d’abús de poder. Després de sis mesos de govern interí, Akintola va ser reinstal·lat com Premier, sota la bandera d’un nou partit: United Peoples’ Party (UPP), que més tard, amb el suport del NPC, en el que suposava una aliança contra el NCNC, es va convertir en elNigerian National Democratic Party (NNDP). Així van arribar les eleccions de 1964, que van provocar una altra crisis: la crisis del cens. El NCNC creia que si es canviava la balança de població en favor del sud llavors la base de la dominació del nord finalitzaria. Es va fer un cens al 1962 on es van inflar de forma fraudulenta les xifres, originant una gran controvèrsia. El NCNC va rebutjar els resultats del cens i es va fer un de nou al 1963 que diferia poc del de 1962. El NCNC va tornar a oposar-se als resultats i va intentar anul·lar-lo, però els hi va mancar el suport de les altres regions.

A les eleccions, es varen formar dues aliances: d’una banda, el Nigerian National Alliance (NNA), que unia al NPC, el NNDP d’Akintola, i altres partits clients. De l’altra,  l’Unite Progressive Grand Alliance (UPGA) format pel NCNC, l’AG, i aliats del nord que havien reunit forces al Northern Progressive Front. Els primers parlaven d’unitat nacional a través de la representació de tots els grups ètnics a un govern federal. Els segons, prometien reestructurar la federació i crear noves regions reflectint el propòsit comú dels seus membres de minvar l’hegemonia hausa-fulani del nord.

Però el UPGA va decidir boicotejar les eleccions, un boicot que només va ser efectiu a l’est: el NPC va perdre només cinc escons dels 174 assignats pel nord. Amb clara majoria, Balewa va demanar al President Azikiwe que el tornés a anomenar Primer Ministre. Azikiwe, lleial al NCNC/UPGA, va rebutjar, provocant un impasse constitucional. La lluita entre els dos, que incloïa el control per les forces armades, va fer que l’exèrcit s’adonés del rol polític que podia jugar al país. L’impasse polític va acabar amb una treva: el pacte Zik-Balewa: Azikiwe acceptà invitar a Balewa a formar govern però aquest devia incloure representants de totes dues aliances, a través d’unes noves eleccions a l’est després de les quals membres del NCNC serien introduïts al govern (arran d’aquestes eleccions el gabinet federal va arribar a un nombre de ministres sense precedents: 80). També es varen programar eleccions a l’assemblea regional de l’oest. Així, les eleccions van augmentar la frustració del NCNC i l’AG per no haver desbancat al NPC.

Les eleccions a l’oest varen ser manipulades per tothom. Tan el NNDP com l’AG varen reclamar la victòria i varen intentar nomenar el seu líder com Premier. La victòria oficial del NNDP va ser contestada de forma violenta pels votants de l’AG. Balewa, aquest cop, pel seu suport a Akintola, no va declarar l’estat d’emergència. Però en aquest clima de violència i agitació, varen arribar els militars.

L’inici del període militar

El 15 de gener de 1966, un cop d’estat va acabar amb el govern de Balewa, que va ser assassinat. El cop va sumir al país en una crisis profunda. El General Johnson Ironsi va agafar les regnes. Al seu discurs inaugural, el 16 de gener, va al·ludir al traspàs de poder “voluntari” (el que quedava de govern federal li va encarregar) i a la naturalesa temporal del seu govern. El cop d’estat formà part del que la historiografia ha definit com populisme militar: una elit militar que veu un govern de politics electes com egoista, corrupte i incompetent, i anuncia la seva determinació per restaurar la competència i la regularitat. Al nord, no obstant, no es va veure així. Ironsi no era percebut com un reformador nacional, sinó com un igbo que aspirava al poder. La interpretació ètnica va ser reforçada per diversos factors, com el patró d’assassinats de líders polítics i oficials militars: durant el cop només una de les víctimes entre els oficials militars era de l’est i cap líder polític igbo va morir, per contra, els Premier del nord i l’oest varen ser assassinats. El nord va perdre els seus dos polítics més poderosos: el Premier Sir Ahmadu Bello, i el primer ministre federal Tafawa Balewa, a més dels seus líders oficials militars. També la BBC va oferir una cobertura del cop a través de la interpretació ètnica. Més tard, les accions del regim d’Ironsi semblaven confirmar les sospites de que els igbo de l’est volien dominar el país. Entre els “errors” d’Ironsi destaquen la promoció d’oficials igbo al rang de coronel (dels 21 que va promoure, 18 ho eren), i col·locar a oficials igbos en càrrecs de comandament estratègics. Es va rodejar de burocràcia i intel·lectuals igbo. I va abrogar el sistema federal nigerià amb el decret número 34 del 24 maig de 1966: el país deixava de ser una federació i, des d’aleshores, les regions s’anomenarien “grups de províncies”.

Notícia de la BBC, on apareix el discurs inaugural d’Ironsi

En la reestructuració administrativa posterior, els serveis públics regionals foren abolits, instaurant un únic servei públic per tot el país. L’objectiu del decret 34 era eliminar el federalisme, i produir una cohesió en l’estructura del govern necessària per acomplir i mantenir l’objectiu primordial del govern nacional militar: la unitat nacional. Va provocar protestes al nord, on van haver disturbis durant mesos, incloent massacres d’igbos i la destrucció de les seves propietats.

Durant una conferencia a Ibadan, un grup de soldats del nord van segrestar i assassinar a Ironsi. Dels deu oficials la mort dels quals va ser anunciada, només un no era igbo. El pla original del colpistes buscava la venjança i després la secessió del nord, però el British High Commissioner, Francis Cumming Bruce, així com l’ambaixador dels Estats Units, Elbert Matthews, va convenç-se’ls d’abandonar el pla. Durant tres dies crítics, 29-31 de juliol, el país no tenia cap d’estat, fins que el Coronel Yakubu Gowon va assumir el control l’1 d’agost. Al seu discurs de presa de poder, Gowon va suspendre el decret unitari d’Ironsi.

Després del cop d’estat, els pogroms contra els igbos a les ciutats del nord, amb la connivència de les elits locals, van matar i fer fugir a desenes de milers d’igbo. Segons Osaghae, entre maig i setembre de 1966, entre 80.000 i 100.000 easteners foren assassinats i diversos milers ferits en diferents parts del nord. El governador militar de l’est, el Coronel Odumegwu Ojukwu, rebutjà l’accés al poder de Gowon, al·legant que no sabia el que havia ocorregut amb Ironsi (el seu assassinat es va anunciar oficialment el 14 de gener de 1967). A final del mes, Ojukwu va declarar que la seguretat dels de l’est no podia ser garantida fora de la regió, i va demanar que tornessin a casa. També va exigir als estrangers que abandonessin la regió. Això, juntament amb assassinats de gent del nord a diverses ciutats com Port Harcourt o Enugu, va provocar un èxode sense precedents. Els sentiments nacionalistes van créixer entre les elits igbo. Al mes de mars 1967, Ojukwu va anunciar que a partir de l’1 d’abril, tots els departaments estatals a la regió passarien sota control del govern regional, i tots els impostos i taxes, així com ingressos, es quedarien a l’est. El govern federal va declarar aquestes accions com il·legals i inconstitucionals i després va suspendre les operacions portuàries a la regió, els serveis postals i tots els vols de Nigeria Airways, a més d’imposar sancions econòmiques.

Nigeria 2
El Coronel Odumegwu Ojukwu. Font: Wikipedia.

Tot això no s’entén sense assenyalar una qüestió primordial en l’esclat del conflicte: el descobriment de petroli a l’est. En paraules de Cooper, el petroli pot convertir a un estat guardià en una caricatura de sí mateix. Al contrari que l’agricultura, que requereix grans números de persones en la producció i comercialització de les exportacions, el petroli requereix poca mà d’obra, i molta d’ella procedent de l’estranger. També implica relacions entre les poques firmes globals capaces d’extreure’l i els governants estatals que recullen les rentes. La federació era qui controlaria els ingressos del petroli. Això, a l’est, no ho podien permetre. Així, el cop, en el context dels pogroms i les tensions pels ingressos del petroli, va ser percebut com un moviment anti-igbo: l’autonomia de l’est semblava la única manera de mantenir les mans sobre l’aixeta.

El 27 de maig de 1967, l’assemblea regional consultiva de l’est va manar a Ojukwu declarar un estat independent anomenat República de Biafra. Gowon, a través de la televisió, el mateix dia, anuncià l’estat d’emergència a tota la federació i creà 12 nous estats (tres a l’est per dividir la regió i afeblir el recolzament a la secessió) que varen reemplaçar les regions, i tornà a imposar sancions econòmiques contra l’est. Va concloure la transmissió assegurant que el govern federal estava preparat per lluitar per mantenir una sola Nigèria: «fight to keep Nigeria one».

Tres dies desprès, Ojukwu també es va servir de la televisió per proclamar la república de Biafra. El govern federal ho va assenyalar com una rebel·lió i va prometre que l’aixafaria. La lluita entre forces de Biafra i les federals començà el 6 de juliol de 1967, donant inici a una guerra de 30 mesos.

L’esclat de la guerra de Biafra

La guerra civil nigeriana va ser el primer conflicte africà mediatitzat. Les imatges de nens famèlics van donar la volta al món. Organitzacions com Metges Sense Fronteres enfonsen les seves arrels en aquest conflicte. L’humanitarisme occidental neix a Biafra. Es va crear la imatge d’Àfrica com una terra de nens famèlics víctimes de guerres que semblaven producte de la irracionalitat tribal. El fet de que el bloqueig nigerià, recolzat per Gran Bretanya, fos el causant de la fam a la regió, no s’evocava tant com les imatges cruentes. De fet, l’aspecte econòmic del conflicte va quedar relegat a les notícies quan era, en realitat, el principal motor de la guerra: els britànics recolzaven al govern federal per protegir els seus interessos neocolonials, mentre que països com França o Espanya es varen col·locar del bàndol biafreny per veure si se’n podien aprofitar.

Breu documental sobre l’origen de Metges Sense Fronteres i la seva relació amb Biafra

Biafra va ser l’horrible culminació del sistema colonial britànic i del tipus de descolonització que es va promoure. Nigèria comptava amb una estructura administrativa de disseny britànic que convertí les divisions socio-religioses en una polarització política fatal, que va esclatar definitivament pel descobriment de petroli: una benedicció que va esdevenir maledicció. S’estimen uns tres milions de morts i més de dos milions de refugiats que van escapar al Camerun.

La guerra la va guanyar la federació, que va castigar a la regió de l’est: de 1970 a 1985, cap ibgo va tenir un rang de general o equivalent en els serveis militars, ni tampoc en càrrecs estratègics de la federació. La dècada dels 60 va ser només el primer esglaó de la inestabilitat nigeriana. Un esglaó que enfonsa les seves arrels al període colonial.

Read More

Com és sabut, la matinada del 9 de maig de 1945, el nazisme firmà la rendició incondicional enfront el mariscal de l’exèrcit roig, Gueorgui Júkov. Finalitzava així la Segona Guerra Mundial (1939-45) al continent europeu. Els precedents immediats, així com el protagonisme general de l’URSS en la derrota sobre el Tercer Reich són esdeveniments històrics bastament coneguts. En canvi, la celebració del Dia de la Victòria, i la instrumentalització d’aquesta data en benefici del nacionalisme rus actual és una temàtica sobre la qual s’ha aprofundit molt menys. Entenent que les commemoracions mai responen a patrons atzarosos, convé aclarir per què s’han abandonat a l’actual Federació Russa festivitats pròpies del passat soviètic com podria ser el Dia de la Revolució (7 de novembre); i per què, d’altra banda, n’hi ha que s’han mantingut, com el Dia de la Victòria (9 de maig) i d’altres que s’han reciclat, com l’actual Dia del Defensor de la Pàtria (23 de febrer), antigament celebrat com ‘’el Dia de l’Exèrcit Soviètic i la Marina de Guerra’’. Així doncs, la voluntat del present article és exposar quins foren els antecedents històrics que permeten en l’actualitat, per part de les autoritats del govern rus, incorporar en la seva memòria històrica una gesta pròpia de la societat soviètica –el Dia de la Victòria–, així com bona part del seu codi simbòlic. El present article, és doncs, una aproximació al comportament cultural rus actual.

El col·lapse de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques comportà, entre les múltiples conseqüències, una crisi d’identitat nacional durant el període de Boris Yeltsin (1991-1999). Entre la condemna al bolxevisme i la nostàlgia envers aquest, una bona metàfora simbòlica de l’erosió del concepte nacional rus dels anys 90 fou el funeral de Nicolau II –recordem, el darrer tsar de la dinastia Romanov mort pels bolxevics l’any 1918– impulsat pel govern Yeltsin el 1998, així com la incapacitat coetània d’aquest per enterrar a Lenin i retirar el mausoleu que conté el seu cos al mig de la Plaça Roja de Moscou. Tanmateix, ja durant aquelles cronologies existia una gesta històrica que era capaç d’unir la gran majoria de ciutadans russos a mode de patriotisme unificador: la victòria sobre l’alemanya nazi.

Per a copsar adequadament aquest fenomen, en primer lloc convé diferenciar dos elements que coexisteixen en l’imaginari col·lectiu rus des dels inicis del seu període imperial al segle XVI. Convé diferenciar l’aspecte ètnic (ruskii) i l’imperial (rossiiskii) “d’allò rus”. Per establir una analogia, a tall aclaridor, és el mateix esquema que podrien seguir les distincions entre anglès o britànic, així com turc o otomà. Dit això, com exposaré tot seguit, una de les casuístiques fonamentals que permeten explotar políticament el Dia de la Victòria, malgrat la confrontació evident entre els projectes polítics encarnats per Rússia Unida i l’antic PCUS, és justament que les necessitats d’afrontar la guerra contra el nazisme, van precipitar a les autoritats soviètiques a resignificar, entre el 1941 i 1945, el concepte de rossiiskii envers a una nova identitat col·lectiva: el concepte patriòtic de sovietskii.

Quadre propi del realisme socialista on es representa l’escena dels soldats de l’Exèrcit Roig tirant les banderes de l’enemic derrotat enfront el Politburó, situats sobre el mausoleu de Lenin. La imatge representada al quadre correspon a la primera desfilada de la victòria (1945), i des d’aleshores aquesta encara es duu a terme a la Plaça Roja de Moscou. Font: Sputnik International.
Quadre propi del realisme socialista on es representa l’escena dels soldats de l’Exèrcit Roig tirant les banderes de l’enemic derrotat enfront el Politburó, situats sobre el mausoleu de Lenin. La imatge representada al quadre correspon a la primera desfilada de la victòria (1945), i des d’aleshores aquesta encara es duu a terme a la Plaça Roja de Moscou. Font: Sputnik International.

Arribats a aquest punt convé recordar que des de la seva fundació, l’URSS es veia a sí mateixa com a un Estat internacionalista proletari, amb l’objectiu final d’expandir la revolució socialista mundial, començant per Moscou i transferint el Zeitgeist revolucionari a Alemanya i d’allà a la resta del continent europeu. En conseqüència, els líders soviètics eren, en els seus inicis, molt hostils a reivindicar la idea de Rússia, la qual veien com a una presó de pobles. Bukharin diria al 12è Congrés del PCUS (1923) que «l’essència fonamental del leninisme envers la qüestió nacional consisteix en el combat contra el xovinisme rus». No obstant, els pronòstics de la Segona Internacional (el triomf de la revolució a Europa) es confirmarien com a erronis entrats els anys 30. Això obligaria a Moscou a d’abandonar el seu rol d’exportador mundial de la revolució, això és, a replegar-se sobre sí mateix –el concepte de socialisme en un sol país–, arran de la convicció que es trobaven encerclats per l’hostilitat de la gran burgesia internacional, i a retrobar-se culturalment amb elements de l’antiga Rússia, per imposicions conjunturals. Convé aturar-se breument en aquest punt, per a intentar comprendre, superficialment, d’on venien aquestes imposicions conjunturals.

És necessari comprendre que per la pròpia naturalesa del conflicte de la revolució russa, l’antagonisme de classe, no era unanimitat política el que regnava. La superació del tsarisme semi-feudal, així com el bloqueig intencionat del desenvolupament del capitalisme a Rússia per part del bolxevisme es traduí en una sèrie d’esdeveniments històrics els quals, si bé eren conceptualment coherents si es volia assolir una societat socialista, era d’altra banda inevitable que generessin dissidències en el sí de la societat d’aleshores. Concretant, tant la campanya anti-religiosa (1921-1941); els plans quinquennals impulsats pel GOSPLAN, el comitè de planificació econòmica, entre 1921 i el 1941; així com les purgues encetades l’any 1936 anaven encaminades a eliminar la superstició religiosa en benefici de la raó, en benefici del marxisme com a ideologia oficial; industrialitzar el país i alhora iniciar el procés d’abolició de l’explotació de l’home per l’home, propis d’una concepció socialista; i finalment, consolidar el PCUS com a força política dirigent enfront a enemics de classe que s’havien desenvolupat i radicalitzat durant els dos darrers processos, especialment en el cas dels Kulaks, és a dir, la burgesia agrària que s’havia enriquit durant la liberalització econòmica al món rural durant la NEP (1921-1928).

La cohesió social, però, –malgrat un cop acabada la Guerra Civil (1917-1923) el bolxevisme tingué l’hegemonia política– se’n veié ressentida. Per la brutalitat intrínseca de la lluita de classes en aquest cas concret, així com l’atac directe a pilars fonamentals de l’antiga identitat russa, tals com el cristianisme ortodox –l’ortodòxia cristiana fou un component indestriable de la ‘’Gran Rússia’’ dels Romanov, en tant que la concepció política cristiana, en el seu ordre còsmic, només hi havia una sola entitat política legítima: l’Imperi Romà cristià, del qual tots els cristians n’eren part, i alhora, només n’hi havia un sobirà legítim: l’emperador de l’imperi, el Tsar (derivació lingüística del Cèsar bizantí).

Així doncs, un cop el PCUS es convenceren a sí mateixos que la guerra contra el Tercer Reich seria una realitat  –de fet, el Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939, sovint en contra del que es pensa, fou una maniobra geopolítica encaminada a allargar el període de pau per a permetre a l’URSS acabar d’ultimar els preparatius per la guerra– així com de les ingents magnituds d’aquesta, s’arribà a la conclusió que caldria mobilitzar el màxim de població possible, així com que caldria blindar la legitimitat del partit com a força dirigent. Aquesta voluntat cristal·litzaria en la convicció d’interpel·lar a estrats de la població més amplis, ergo rebaixar el contingut antinacionalista del partit per intentar arribar a la totalitat del públic soviètic. Aquest és el punt d’inflexió en el qual, el component rossiiskii es fon, tot i que marginalment, amb el bolxevisme, donant lloc a una nova lògica nacional: la concepció nacional sovietskii, és a dir una incorporació selectiva d’elements propis de l’ideari propi del nacionalisme d’època tsarista.

Autoritats de l’Església ortodoxa enmig d’una divina litúrgia un cop el PCUS frenà la seva persecució. Font: Institute of Modern Russia.
Autoritats de l’Església ortodoxa enmig d’una divina litúrgia un cop el PCUS frenà la seva persecució. Font: Institute of Modern Russia.

Diverses evidències ho corroboren. En primer lloc, se socialitzaria la perspectiva que Rússia era el cor de l’URSS. Paral·lelament, la nomenclatura relaxaria la qüestió de classe, i posaria més èmfasi en la perspectiva de comunitat nacional. En consonància, es recuperà el concepte de pàtria (rodina); de fet per aquest motiu encara el món rus anomena Gran Guerra Pàtria a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, un discurs pronunciat per Stalin el 3 de juliol de 1941 ens dóna senyals de la voluntat de transformar la nomenclatura política. No s’adreçaria al públic com a camarades (tovarisch), sinó com a germans i germanes, de caire més neutral. Un any després, el mateix Stalin presentaria a Pravda, el diari oficial del Partit, la guerra no només com una ofensiva de la burgesia internacional en forma de feixisme, sinó també com un combat entre russos i alemanys –una perspectiva que guanya sentit si tenim en compte que el nazisme considerava els russos com a Untermenschen, és a dir, subhome. Textualment afirmà: Si no heu matat a un alemany en el dia d’avui, és un dia perdut. I si n’heu matat un, intenteu matar-ne dos’’. Tanmateix, la persecució als sectors eclesiàstics es relaxaria, i inclús es convidaria, per part del PCUS, a les autoritats ortodoxes a oficiar divines litúrgies (la santa missa del ritu bizantí) als soldats que marxaven al front. Tanmateix, es recuperaria la socialització de mites d’antics herois militars russos, vinculats a la cristiandat, com podria ser Alexander Nevsky, príncep de Novgorod que al segle XIII hauria foragitat les tropes teutòniques de tall catòlic.

Cartell de propaganda soviètic de 1942 on es compara la invasió de l’Ordre Teutona de 1242 amb el combat contra el nazi-feixisme posant èmfasi en el caràcter russo-germànic d’ambdós conflictes. Font: Institute of Modern Russia.
Cartell de propaganda soviètic de 1942 on es compara la invasió de l’Ordre Teutona de 1242 amb el combat contra el nazi-feixisme posant èmfasi en el caràcter russo-germànic d’ambdós conflictes. Font: Institute of Modern Russia.

No convé caure en el parany, però, de deduir erròniament que durant l’stalinisme es desnaturalitzà el caràcter de classe del seu projecte. Obviant que l’estructura econòmica es mantingué seguint les directrius socialistes, s’ha d’entendre aquesta deriva cultural com a símptoma de la capacitat d’adaptació del PCUS a les demandes del moment, amb la finalitat de garantir la supervivència de l’Estat i, en conseqüència, de garantir  la supervivència del socialisme soviètic.

Les societats-memòria es basen en la voluntat de garantir la conservació de valors –eclesiàstics, familiars, nacionals, etc– a través de la transmissió sistematitzada d’aquests. Operen a partir de seleccionar arbitràriament què cal preservar del passat per projectar-ho al futur. Partint d’aquesta base, i a la llum del que s’ha exposat fins ara, s’evidencia que el nacionalisme rus actual pot aprofitar la lògica sovietskii còmodament, en tant que fa referència a una de les gestes més significatives de la seva història recent, i alhora, no li presenta especials dificultats en buidar-ho del contingut més estrictament bolxevic,  i emplenar-lo d’una lògica quasi estrictament neo-rossiiskii. De la mateixa manera que la ideologia dominant durant l’estalinisme, el marxisme-leninisme, no va tenir especials problemes en absorbir selectivament antics elements nacionalistes; el nacionalisme rus de nova planta no està mostrant en absorbir selectivament pedaços concrets del discurs oficial dels anys 40 en el seu benefici sense despertar en excés certs fantasmes del passat.

Read More

ETA durant el Franquisme (I)

El camí cap a la lluita armada (1965 – 1968)

Al darrer article, havíem vist com una ETA ideològicament en evolució, ja havia començat a preparar les seves bases organitzatives per a un futur conflicte armat: en aquesta línia, trobem la divisió d’Euskal Herria en 6 zones militars, aprovades a la II Assemblea Nacional de 1963, o l’estructuració d’un front militar a la IV Assemblea de 1965. Amb tot però, l’acció propagandística sense accions mortals seguia sent la línia d’actuació de l’organització, que encara esperaria 3 anys més per entrar plenament a la lluita armada.

Per altra banda, els canvis ideològics a ETA estaven deixant paleses diferències insalvables dins la mateixa organització, que acabarien per esclatar l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, celebrada en dues parts a Gaztelu (desembre 1966) i a Getaria (Març 1967). En aquesta AN, primer s’expulsa el sector obrerista del Zutik (el qual crea una escissió anomenada ETA Berri, que acabarà entrant al Movimiento Comunista de España l’any 1972), i el març de 1967, el sector culturalista s’escindeix per discrepàncies amb el viratge ideològic d’ETA cap al marxisme

ETA seguia doncs després de la V AN redefinint-se ideològicament, alhora que la seva popularitat creixia entre la població, paral·lelament al nivell repressiu per part de les forces i cossos de seguretat de l’estat. Tot plegat, creava l’escenari ideal per aplicar el mecanisme d’acció  – repressió  -acció aprovat a la IV AN i del qual ja vam parlar a l’article anterior.

La repressió com dèiem, va créixer exponencialment l’any 1967, moment també en què la propaganda d’ETA es va intensificar, alhora que el teixit reivindicatiu d’Euskadi semblava despertar, celebrant-se un multitudinari Aberri Eguna amb gairebé 30.000 assistents. A la vegada, ETA s’estava armant via Txecoslovàquia i avisava amb un Manifest publicat el març de l’any 1968, on llegim que Difícilment sortirem de 1968 sense un mort”.

I així fou. El 7 de juny de 1968, un jove militant d’ETA anomenat Txabi Etxebarrieta, fou aturat a un dels múltiples controls de la Guàrdia Civil a territori basc. Txabi, per fugir del control, dispara i mata a un dels Guàrdies Civils del control, José Pardines i fuig a Tolosa, on es reconegut i crivellat per la Guàrdia Civil. Aquest fet representa les dues primeres víctimes mortals del conflicte, però cal dir que si bé com podem deduir, l’organització s’estava preparant per a la lluita armada, la mort de Pardines no estava programada i per tant, des de la lògica de l’organització, no seria la primera acció armada premeditada.

Fos com fos, el conflicte armat havia començat amb força. A Euskadi, els funerals d’Etxebarrieta van ser massius i mostraren a ETA un suport popular molt important, clau per al mecanisme d’acció – repressió – acció. La societat basca, començava a veure en aquells militants, majoritàriament joves, exemples de la lluita per l’alliberament nacional d’Euskal Herria en primer terme, a més de persones de valor que s’enfrontaven a un règim repressiu com era el franquista. El PNB, tot i que a les acaballes de 1960 torna a reorganitzar-se per intentar recuperar el terreny polític i social que havia perdut des de la Guerra Civil, no aconseguirà en aquells moments grans suports i simpaties, fet del qual ETA en sabrà treure profit ampliant així la seva base social.

Així doncs,  la mort d’Etxebarrieta fou  un cop dur per bona part de la societat basca i ETA, endega en aquest punt amb més força que mai, el mecanisme d’acció – repressió – acció. Poc menys de dos mesos després, el 2 d’agost de 1968, ETA fa la seva primera acció mortal premeditada. L’objectiu, Melitón Manzanas, cap de la brigada político – social de Guipúscoa, al qual ETA ja havia acusat de torturador l’any 1961. L’Operació Sagarra, complí el seu objectiu, però si bé a Euskadi ETA veia créixer els seus suports, ràpidament l’oposició democràtica al franquisme va condemnar l’acció, en coherència amb el seu discurs pacífic.

Titular del diari “El Correo” informant de la mort de Melitón Manzanas. Font: elconfidencial.com
Titular del diari “El Correo” informant de la mort de Melitón Manzanas. Font: elconfidencial.com

La mort de Manzanas, de nou va provocar un augment de la repressió a Euskadi amb uns 2.000 detinguts, dels quals 147 són jutjats (64 a tribunals militars) i més de 300 exiliats. Una repressió, que havia de tenir el seu punt àlgid amb el macro procés de Burgos, però que es converteix en una mostra de debilitat del règim franquista i de popularitat d’ETA, tant a Euskadi com a fora de les seves fronteres.

El procés de Burgos i la consolidació d’ETA (1970 – 1973)

L’estiu de 1970 el govern franquista pretén fer un macro judici contra ETA al Tribunal Militar de Burgos, amb l’objectiu d’escenificar una suposada derrota d’ETA. Així el 3 de desembre de 1970, s’iniciava el Procés de Burgos, amb 16 militants d’ETA com acusats.

El judici durà fins al dia 9 de desembre, enmig de grans protestes i manifestacions tant a Euskal Herria com a altres països. El judici porta a ETA a fer-se coneguda internacionalment, fet que segons historiadors com Santiago de Pablo o José Felix Azurmendi, és un irreparable error del règim franquista. En aquest context, el règim va veure com els carrers, tant de l’estat espanyol com d’altres països, s’emplenen de solidaritat, pel que han d’emprar encara una major repressió a les manifestacions, amb l’ajuda de l’exèrcit i enmig de grans tensions internes, ja que els ultres del règim acusen l’Opus Dei dominant a l’executiu franquista, de la greu situació social a l’estat espanyol.

Manifestació contra el Procés de Burgos celebrada a l’ambaixada espanyola de Caracas. Font: noticiasdenavarra.com
Manifestació contra el Procés de Burgos celebrada a l’ambaixada espanyola de Caracas. Font: noticiasdenavarra.com

El veredicte fou públic el 28 de desembre de 1970. El resultat, 9 condemnes a mort (a 6 persones, ja que tres condemnes eren dobles), 1 absolució i 9 penes de presó d’entre 12 i 70 anys, fet que provocà un gran descontentament social. La pressió social, aconseguí que el dia 30, el mateix Franco commutes les penes capitals per penes de presó, mostrant així una gran mostra de debilitat enfront de la pressió social.

Així doncs, el que pretenia ser un procés judicial de càstig i enfortiment del règim enfront ETA, es va convertir en el contrari. ETA va sortir del judici amb major prestigi i amb un suport social creixent, alhora que l’organització s’havia donat a conèixer internacionalment.

Tot i aquesta “victòria” a Burgos i l’augment de popularitat de l’organització, internament ETA seguia molt dividida, i l’any 1971 encara estan paleses les grans diferències sorgides a la VI Assemblea Nacional celebrada l’agost de 1970, mesos abans dels judicis de Burgos. En aquella AN, ETA veié una altra escissió que provocarà que durant més de 2 anys convisquin dues ETA diferent: per un costat, trobem ETA VI, composta per la majoria obrerista que hi havia a l’organització en aquells moments i que apostava per un major èmfasi en la lluita social i una confluència amb moviments antifranquistes (de fet, ETA VI acabarà dissolent-se i passant a formar part de la Lliga Comunista Revolucionaria) i per l’altra ETA V, que no reconeix els acords presos per la majoria obrerista a la VI Assemblea Nacional, i per tant, es manté en funcionament d’acord amb la V AN, sota un principi ideològic marxista, però amb major importància de la lluita per l’alliberament nacional i la lluita armada com a mitjà per aconseguir-ho. Serà ETA V, qui tot i ser minoria el 1970, perdurarà com l’única ETA existent, guanyant ràpidament popularitat i terreny a ETA VI a través d’accions militars en l’àmbit laboral, essent un exemple el segrest de l’empresari Lorenzo Zabala el gener de 1972 exigint millores laborals pels treballadors.

Però sens dubte, l’acció que catapultarà a ETA com a una de les principals organitzacions de l’antifranquisme i arribant així a màxims de popularitat, serà l’acció contra Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973.

L’“Operación Ogro” i ETA davant la fi del Franquisme (1973 – 1975)

El 20 de desembre de 1973 ETA es situa més que mai al centre de l’opinió pública amb la seva acció armada més coneguda, la “Operación Ogro”, que tenia com a objectiu l’almirall Carrero Blanco.

Mesos abans, l’acció que ETA pretenia era un segrest del mandatari pensant en l’intercanvi per presoners, però el nomenament de Carrero com a president del govern el 9 de juny del mateix 1973 va comportar un augment de les mesures de seguretat i un consegüent canvi de plans per part de l’organització: l’objectiu ara era l’assassinat del president del govern.

 L’acció fou un èxit per l’organització i tingué una forta repercussió internacional que com a Burgos, ajuda a catapultar encara més l’organització, alhora que va suposar una acceleració del final del franquisme.

Estat en que va quedar el carrer on esclatà l’explosiu que acabà amb la vida de Carrero Blanco. Font: elpais.com
Estat en que va quedar el carrer on esclatà l’explosiu que acabà amb la vida de Carrero Blanco. Font: elpais.com

Òbviament, després de la mort de Carrero Blanco, el règim franquista, tot i que agonitzant, seguirà amb la seva forta repressió contra el moviment basc. En aquest context, ETA (l’única branca que el 1974 existeix, que seria ETA V, com hem especificat anteriorment) es veu obligada a fer la seva VI Assemblea en dues parts: una primera part el mateix 1973, on trobem una nova escissió, de nou provinent del Front Obrer (tot i que ideològicament no tan distanciada de les següents, ja que el seu posterior partit polític, LAIA, serà un dels embrions d’Herri Batasuna i aquest Front també crearà el sindicat LAB), i una segona part el novembre de 1974, gairebé un any després de la mort de Carrero.

El context social i polític d’un règim franquista agonitzant, marca l’any 1964 i aquesta Assemblea Nacional i el seu posterior desenllaç. Amb un franquisme que ja només és qüestió de temps que desaparegui, el gran debat de l’organització és que fer un cop aquest fet succeeixi. Així doncs, dins d’ETA comencen a sorgir dues visions que si bé ideològicament serien similars, a la pràctica i en la lectura del context, tenen diferències insalvables que es traduiran en la possiblement major escissió de l’organització.

Per un costat, trobem sectors que, coneixedors de la popularitat social que havia guanyat ETA els darrers anys, plantegen de forma crítica com aconseguir enquadrar aquesta creixent base social en l’organització, impulsant cèl·lules autònomes locals amb aquest objectiu. Per altra banda, el debat sobre els partidaris del manteniment de l’acció armada i els d’iniciar un camí per la via de la política, també s’agreujarà a les acaballes de 1974. Així doncs, a la segona part de la VI Assemblea Nacional, ETA torna a escindir-se entre ETA-Militar, partidària de reconèixer totes les accions armades, sigui quin sigui el seu resultat, assumint les possibles morts civils en un marc de confrontació militar i danys humans colaterals, i ETA-Político Militar (ETA – pm), defensora de no reconèixer atemptats com l’ocorregut el mateix setembre de 1974 a la Cafeteria Rolando de Madrid, on hi hagueren 13 morts (només 1 policia, tot i ser aquest sector l’objectiu de l’acció).

Arran d’aquesta escissió, ens trobem de nou amb una ETA que si bé mantenia un fort suport popular a Euskadi, internament havia patit una nova escissió. ETA Político-Militar, formada per la majoria de la direcció de l’organització en aquell moment (amb Iñaki Mújica “Ezkerra” al capdavant), opta a partir d’aquell moment per intensificar l’acció armada per, un cop acabi el franquisme, arribar a una situació gairebé insurreccional en la qual assolir els objectius últims de l’organització. Per altra banda l’altre sector ETA Militar (qui a la llarga mantindrà l’únic nom d’ETA), liderat per José Miguel Beñaran “Argala”, es centrarà a reestructurar l’organització internament, considerant que el final del franquisme comportarà l’inici a l’estat espanyol d’una democràcia europea, en la qual l’organització haurà de ser visible a més d’en el front militar, en l’àmbit polític, pel que s’aposta pel desdoblament d’estructures, separant la branca militar de la política.

Roda de premsa de dissolució d’ETA-pm l’any 1982. Font: Elpais.com
Roda de premsa de dissolució d’ETA-pm l’any 1982. Font: Elpais.com

Així doncs, ETA arriba l’any 1975 amb una forta escissió i patint la repressió d’un règim franquista que si bé està tocat de mort, no oblida l’acció contra el moviment basc. Aquell any, tot i que serà el de la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, serà especialment dur per les dues escissions d’ETA, ja que acabaran el 1975 amb fins a 11 militants morts, entre ells Txiqui i Otaegi, els dos militants d’ETA que juntament amb 3 més del FRAP, passaran tristament a la història per ser les últimes execucions del règim franquista, el 27 de setembre de 1975. A més, aquell mateix any, les forces policials aconsegueixen infiltrar a ETA-Político militar a l’agent conegut com El Lobo” causant de la detenció de més de 150 membres de l’organització, entre ells líders com “Ezkerra”.

Conclusions

La història d’ETA durant el franquisme (1958 – 1975), és com hem vist, un recorregut a través de diverses estratègies i canvis ideològics per part d’una organització que té com a fi últim l’alliberament nacional d’Euskal Herria. És aquest objectiu final, el que ens porta a una primera conclusió: podem titllar ETA d’organització antifranquista, però no per se, ja que el seu objectiu no és acabar amb el franquisme, sinó aconseguir la independència d’Euskal Herria. Aquest fet, entre molts d’altres des del punt de vista de l’organització, explica el perquè l’acció armada va continuar en democràcia fins a l’any 2011. ETA és una organització d’oposició al franquisme en tant que a l’estat espanyol hi ha en aquells moments un dictador al poder, de la mateixa forma que ETA lluita contra els diversos presidents del govern espanyol escollits democràticament.

La segona conclusió és que no podem entendre ETA únicament valorant l’acció armada que ha portat a terme les darreres dècades d’activitat. ETA, sorgida en part per la inoperància d’un PNB a l’exili i molt tocat després de la Guerra Civil, és el punt de partida de gran part d’entitats socials, culturals i sindicals basques, les quals tot i separar-se de l’activitat d’ETA, tenen una gran influència d’ella en la seva fundació. De fet, les diverses escissions produïdes a ETA entre la dècada dels 60 i els 70, explicarien el naixement de diverses entitats sorgides a l’òrbita de l’organització i que expliquen la gran heterogeneïtat ideològica que hi havia a ETA en els seus inicis.

L’última conclusió d’aquests anys de la història d’ETA la trobem en la importància de l’estratègia d’acció – repressió – acció i la conseqüent opció de l’organització per iniciar la lluita armada. Hem vist com des dels seus inicis, tot i no estructurar-se fundacionalment de forma militar, ETA no descarta utilitzar mitjans violents en un futur, en una estratègia plantejada de forma opcional i a llarg termini, dependent de les conjuntures de cada moment. L’organització s’estructura poc a poc militarment alhora que, sobretot des de 1966, potencia l’estratègia d’acció – repressió – acció, la qual no hauria tingut èxit sense la tasca propagandística de l’organització i el conseqüent creixement de la popularitat d’ETA al País Basc.

Sense aquesta popularitat, suportada en gran part, per la repressió desmesurada de la dictadura franquista que permetia a l’organització virar cap a accions més contundents, no es podria explicar l’inici de la lluita armada l’any 1968, una estratègia que lluny de debilitar l’organització, aconseguirà enfortir-la després del fracàs de l’executiu franquista en el Procés de Burgos de 1970 i l’acció mortal contra Carrero Blanco de l’any 1973.

El que de totes formes queda clar, és que a partir de la mort del dictador Franco, ETA iniciarà un nou període en la seva història, amb una major estructuració i força, tan política com militar, que marcarà socialment i políticament no només el País Basc, sinó tot el conjunt de l’estat espanyol.

 

Read More

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I). Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Durant els anys de la Segona República (1931-1936), els governs progressistes havien impulsat algunes mesures legislatives que milloraven la condició social i política de les dones i havien establert un règim de llibertats polítiques que havien afavorit la seva participació política. En els sectors esquerrans, la militància política femenina s’havia desenvolupat sobretot en les tendències anarquistes i comunistes, en un context de politització creixent que potenciava les postures més radicals. En un principi les dones militaren al costat dels seus companys en partits o sindicats, però durant els anys de la República van néixer també algunes organitzacions femenines.

Les comunistes s’agruparen sota l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA) –amb la Unió de Dones de Catalunya (UDC) com a homòloga catalana. L’AMA es va fundar el 1933, de la mà del PCE, i es vinculà a la Tercera Internacional i al Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme. Tot i l’evident domini comunista d’aquesta associació, un cop esclatà la guerra intentà erigir-se com una organització femenina unitària de les forces antifeixistes –seguint la pràctica del Front Popular–, i algunes dones socialistes, republicanes i anarquistes hi participaren. La majoria de militants, però, ho eren també de la UGT o del PCE.

Ni l’AMA ni la UDC van establir un programa de gènere clar, i el seu objectiu principal ara la mobilització de les dones en favor del comunisme i l’antifeixisme, més que iniciar una lluita feminista. Com afirma Mary Nash, aquestes «organizaciones carcían de una reflexión crítica sobre la situación de las mujeres y apenas ponían en tela de juicio los valores patriarcales».

La dependència política de l’AMA al PCE era evident –així com la UDC del PSUC–, i així ho denunciaven algunes dones anarquistes, que rebutjaren participar d’aquesta organització i preferiren organitzar-se autònomament sota la nova organització anarquista Mujeres Libres. Aquesta s’havia fundat només uns mesos abans del cop d’estat, resultes d’una reflexió crítica sobre la pràctica dels companys del sindicat que, deien, no obeïa a la teoria igualitària que defensaven.

Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público
Dones integrants de l’organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público

A diferència de l’AMA, Mujeres Libres sí que emprenia una lluita anarcofeminista amb la que pretenia aconseguir l’emancipació femenina, i defensava la doble militància –en el sindicat mixt i en l’organització femenina– com a camí de lluita. Rebutjaven que amb la revolució social s’arribés també a l’emancipació femenina, i optaven per la lluita binària feminista i revolucionària. Malgrat que Mujeres Libres ho sol·licités formalment, mai va ser reconeguda com una organització anarquista dins del Movimiento Libertario Español (MLE), que integrava la CNT, la FAI i la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL), demostrant així la poca sensibilització respecte la lluita de gènere dins d’un moviment anarquista altament masculinitzat.

A la zona republicana, per tant, la mobilització femenina es va vehicular a partir de diferents organitzacions, i no es va poder construir una proposta transversal de gènere. Les diferents formacions plantejaven unes apostes polítiques diferenciades i, contràriament al que succeí a la zona nacional, l’heterogeneïtat marcà la política, també de gènere, de les esquerres.

 

Expulsades del front

El 19 de juliol de 1936 moltes van ser les dones, sobretot joves, que entusiasmades pel crit de la revolució i l’antifeixisme, sortiren als carrers i participaren de la victòria popular sobre el cop militar. Els primers dies de la guerra prengueren, de seguida, un caire festiu i reivindicatiu, i per moltes d’elles significà l’oportunitat de viure diferent. L’estiu s’acostava, i aquell no seria igual que els anteriors: moltes dones s’allunyaren de la llar o de les fàbriques –es convocà una vaga general com a resposta a l’aixecament de l’Exèrcit– i ocuparen els carrers, adquirint una nova actitud, activa, optimista i, potser, provocadora, que trencava amb els límits culturals de la domesticitat. Concha Liaño, de les Joventuts Llibertàries del Clot recorda que «estaba excitadísima. En la calle se habían empezado unas barricadas, con tenedores, cuchillos y todo lo que se pillaba. Me junté con los que hacían barricadas».

Després de la victòria sobre el cop d’estat, la vida canvià dràsticament. La improvisació dominà les accions dels mesos posteriors, i aquesta manca d’organització i regulació obrí nous espais per a les dones, en un moment on es reconfiguraven els discursos i es redefinien els rols –no només de gènere, també de classe– assignats. La mobilització femenina, en aquest context, despuntà. Aurora Molina recorda com volia participar de tot el que estava passant.

«Ah, y me acuerdo que iba a la casa CNT-FAI […]. Y yo iba por la calle y yo tenía un Winchester [un fusell], que no lo dejaba ni a tiros e iba con mi Winchester. Y suena un tiro, y entonces veo a mi madre que sale de un portal, y me agarra así y me mete pa’ dentro: ‘¿Pero qué haces mamá?, ¿con un fusil y me metes aquí dentro?’. Y salí fuera.»

Passats uns dies es va fer evident, entremig de notícies confuses i que arribaven tard, que no s’havia aconseguit vèncer les forces feixistes arreu de l’estat i que començava una guerra que, tot i que encara no se sabia, seria llarga i feixuga. Es van establir les línies del front i de seguida s’organitzaren les primeres milícies populars. Les diferents formacions d’esquerra –principalment comunistes i anarquistes– crearen columnes de milicians que es dirigiren a Mallorca, Aragó, Madrid, Guadalajara o algun dels altres fronts que s’ubicaven entre nacionals i republicans.

I enmig d’aquests milicians també s’hi allistaren milicianes: dones, sovint joves sense càrregues domèstiques ni familiars, que empeses per la necessitat instantània de combatre el feixisme es dirigiren, fusell en mà, al costat dels seus companys a primera línia de la guerra. Moltes d’aquestes dones es movien responent a una consciència política ja arrelada anteriorment, i anaven al front al costat dels seus companys de militància, entenent que en un moment així no podia haver-hi diferències entre sexes en la lluita contra l’enemic. Una miliciana del front d’Aragó advertia que «si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes».

Un grup de milicianles. Font: El Diario.es
Un grup de milicianles. Font: El Diario.es

Altres dones, però, es mobilitzaren per propòsits més banals: simplement acompanyar el xicot o el marit, o amb la voluntat de viure un estiu diferent, mogut per l’aventura i amb l’oportunitat de teixir noves relacions socials. Conxa Pérez explicava que «jo anava amb el grup que perteneixia i érem tots del grup [anarquista]. Hi havia el meu company també allà. […] Bueno, no m’hagués agradat tirar tiros, però la veritat és que quan anàvem a tirar tiros no ho pensava, semblava que tenies que fer allò i ho feies».

Un cop situades al front, aquestes dones, que pretenien empunyar el fusell com feien els seus companys, es van trobar amb una nova barrera: moltes es van veure obligades a realitzar les tasques domèstiques, auxiliars i de cura. Eren elles les que cuinaven, rentaven o atenien els ferits. Una miliciana, la Manuela, es queixava que ella no havia vingut al front «para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano». La divisió sexual del treball a les trinxeres de seguida creà diferències entre les tasques desenvolupades per homes i dones, un fet que suposà per elles un fort desencís. Al final, tot i la voluntat de les dones de trencar esquemes i límits, es van acabar imposant al front unes noves regles de gènere.

Cartell de la Guerra Civil en el que s'insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d'una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d'Espanya
Cartell de la Guerra Civil en el que s’insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d’una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

La realitat és que van ser poques les dones que practicaren el «manejo del fusil» –i aquí cal trencar tòpics–, tot i això, la imatge de la miliciana de seguida es materialitzà com a símbol de la lluita antifeixista. Es van fer cartells, es van compondre cançons i s’explicaven relats a la ràdio sobre la valentia i l’heroisme d’aquestes dones que havien deixat la seguretat de la rereguarda per combatre el fantasma del feixisme en primera persona. Com relata la historiadora Mary Nash, sovint gran part d’aquesta premsa no anava dirigida a les dones, amb la voluntat que seguissin l’exemple i es mobilitzessin també al front, sinó que intentava apel·lar als homes. Es realitzaven campanyes on la miliciana, a vegades al costat dels seus companys a primera línia, era la figura principal, capaç de fer reaccionar els homes i animar-los a allistar-se promovent els valors tradicionalment masculins de la virilitat, la valentia o l’honor.

El discurs que es desprenia de l’ús de la miliciana com a eina propagandística, per tant, estava molt lluny de ser trencador i assumia els rols culturals de gènere tradicionals. De fet, la propaganda dirigida a les dones les situava clarament a la rereguarda, i les interpel·lava com a mares, sobretot, i esposes. Des d’un primer moment existí el tàcit acord comú entre totes les forces polítiques, i també les associacions femenines, que la contribució femenina al conflicte havia de ser des de la rereguarda.

A poc a poc, el mite de la miliciana anà transformant-se. De fet, des del desembre del mateix 1936 ja no es van veure més cartells de milicianes: l’eufòria inicial de la guerra havia aportat a l’imaginari col·lectiu un nou model femení, amb unes actituds actives que res tenien a veure amb les que tradicionalment s’havia associat a les dones; però aquesta obertura va ser transitòria, i en els mesos posteriors es passà del mite de la miliciana al seu descrèdit.

Es començà a culpar a les dones del mal funcionament del front. Segons deien, la seva falta de coneixements i preparació militar obstaculitzava l’activitat bèl·lica, i en canvi de reclamar una formació per aquestes, s’exigia la seva retirada de les trinxeres. Amb un discurs força patriarcal es justificava que els coneixements femenins eren més útils a la rereguarda i, a més, la suposada inclinació natural de les dones per la pau les inhabilitava per a la lluita armada.

Un grup de dones vestides de milicianes la costat d'un cubell. Font: Alcalahoy
Un grup de dones vestides de milicianes la costat d’un cubell. Font: Alcalahoy

A tots aquests arguments de seguida se’n sumà un altre: la prostitució. Tot i que eren poques les prostitutes que es mobilitzaren al front, i que la majoria de prostitució es produïa a la rereguarda durant els dies de permís dels soldats, l’equiparació de les milicianes amb prostitutes acabà per desprestigiar-les per complet, en un relat fortament sexista que convencé a tothom. La realitat, però, era que moltes dones havien anat al front acompanyant a les seves parelles, amb projectes de casament. I són alguns els relats de joves que denunciaven assetjament sexual i violacions al front per part dels soldats, dels que deien que només eren «comunistas, socialistas o anarquistas de cintura para arriba».

Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest
Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest

Però en uns temps on les malalties venèries es contagiaven ràpidament i causaven moltes baixes, s’identificà la prostitució com a causa d’aquest problema. S’havia arribat a dir que la presència de les dones –acusades de prostitució– era «un plan preconcebido de los fascistas para iniciar el movimineto contrarrevolucionario» i que «la enfermedad venérea debe ser extirpada del frente, y para ello hay que eliminar previamente a las mujeres».

Finalment, Largo Caballero, el Ministre de Guerra, aprovà un seguit de decrets a finals de 1936 en el que s’expulsava les dones del front. Tot i que algunes s’hi quedaren, en un acte de desobediència individual, després del maig del 1937 amb la militarització de les milícies populars i la creació d’un exèrcit regular i disciplinari, la presència femenina als fronts passà a ser insignificant. Conxa Pérez recorda així aquell moment:

«I això ens va doldre molt, quan va arribar l’ordre de «las mujeres a la retaguardia» i donaven com excusa que tenien més baixes d’enfermetats venèries que de tiros i això era fals completament. Jo no en vaig conèixer cap [de prostituta] […]. I a mi em va doldre més que a les altres [la nova consigna], perquè precisament ho van projectar companys nostres, Ortiz, que era amic meu […]. En Durruti, que érem companys de tota la vida, reivindicant la igualtat i en canvi en aquest punt crec que no varen estar bé».

Així, la defensa de la presència de les dones a primera línia de guerra va respondre més a veus individuals de dones que rebutjaven tornar a la rereguarda que no a un front femení unitari. De fet, les diferents associacions femenines –AMA, Mujeres Libres… – ja des del principi de la guerra encaminaren els seus esforços en mobilitzar les dones a la rereguarda, i no reivindicaren el dret a establir-se al front.

Heroïnes de la rereguarda

Com hem vist, la figura de la miliciana s’instrumentalitzà, durant els primers mesos de la guerra, per cridar als homes al front. Per contra, la propaganda dirigida a les dones incentivava la seva contribució a la lluita antifeixista des de la rereguarda. Responia a l’estesa idea de «els homes al front, les dones a la rereguarda». Totes les formacions polítiques d’esquerra coincidien en aquest punt, i van ser les associacions femenines les que vehicularen la participació de les dones.

Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir "Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde". Font: Burbuja
Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir “Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde”. Font: Burbuja

En les setmanes posteriors al cop d’estat, la propaganda destinada a les dones les apel·lava en tant que mares o esposes, i buscava crear actituds proactives per tal que forcessin a marits i fills a allistar-se al front. Amb lemes com «más vale ser viudas de héroes que esposas de cobardes» o «nosotras, las mujeres catalanas, nunca hemos criado cobardes; nuestros hijos no deben faltar a su deber» s’intentava assimilar el sofriment i sacrifici de les dones, que veien els seus familiars emprendre el camí del front, com una activitat necessària per la resistència antifeixista. També es constituïren comitès de vigilància, a partir dels quals s’indentificava aquells homes que seguien a la rereguarda i no complien el deure de defensar la República.

La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest
La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest

Les dones, per tant, no eren considerades per ser, sinó en relació als homes. Eren mares, germanes, filles o esposes, relacions que s’emmarcaven en l’àmbit “natural” de les dones: la llar i la família. Tot i que aquest discurs no resultava gens trencador amb la concepció tradicional de les relacions de gènere, sí que les interpel·lava per crear actituds actives, i s’abandonava així el discurs de la domesticitat. Tothom havia de participar de la causa antifeixista, i també les dones havien de respondre a aquesta crida, però des d’un espai diferenciat.

La vida a la rereguarda no era gens fàcil. De seguida es van començar a notar els efectes adversos de la guerra, i la falta de subministraments i la inflació van dificultar enormement l’abastiment. A aquestes problemàtiques al cap de poc s’hi sumaren els bombardejos constants que desmoralitzaven a la població i dificultaven, encara més, el dia a dia. I ja des de l’inici del conflicte arribaven a les zones republicanes masses de refugiats –majoritàriament dones i nens– que escapaven de l’horror franquista, agreujant la manca de subministraments alhora que es generaven noves necessitats a la rereguarda.

En un moment on les institucions i els canals oficials eren incapaços de donar una resposta efectiva a les dificultats de la població, les dones s’organitzaren per desenvolupar de forma col·lectiva totes aquelles activitats d’assistència essencials per la supervivència. Elles, en definitiva, realitzaven allò que sempre havien fet per la seva família –subministrar aliments, roba, higiene, sanitat, etc.–, però ho feien en un nou marc col·lectiu i destinat a tota la població civil. Sobre elles va recaure el feixuc pes de la lluita per la supervivència, fet que els atorgava una nova condició social i un paper destacat, per primer cop, en la vida pública.

Es va establir una xarxa d’iniciatives assistencials, moltes d’elles hospitalàries i d’atenció als infants, arreu de la zona republicana. De fet, moltes dones de classes populars iniciaren durant la guerra la seva carrera com a infermeres, en un context on les que tradicionalment havien desenvolupat aquesta tasca, les monges, havien fugit a la zona nacional. Moltes d’elles mai haurien pogut accedir a aquests estudis si no fos pel context bèl·lic del moment. Gràcia Ventura, militant de la CNT de Borriana, explicava que quan va esclatar la guerra volia participar com fos, i va voler ser infermera. Com ella recorda, «entonces hi havia moltes infermeres voluntàries […]. totes nos apuntàvem per ser infermeres i coses d’estes».

El treball femení: un dret o una necessitat?

Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest
Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest

Tot i l’activitat assistencial que es va desenvolupar, la principal mobilització de les dones havia de ser en la productivitat fabril. Calia ocupar tots els llocs vacants pels homes mobilitzats al front, i les crides de «Mujeres al Trabajo» van omplir gran part de la propaganda de les diferents formacions polítiques. Es pretenia mobilitzar la mà d’obra femenina, i es feia amb un discurs i una retòrica militarista que permetia identificar el treball a les fàbriques amb la lluita antifeixista. Així, es parlava de les «heroïnes de la producció», dels «fronts de producció» o dels «soldats de la neteja».

Per les dones, assumir l’activitat industrial no només era una tasca transitòria derivada del conflicte, sinó que representava l’oportunitat històrica de legitimar el seu dret al treball remunerat. Les anarquistes, que havien protagonitzat ja des de feia dècades intensos debats respecte a aquest tema en les seves organitzacions, van veure aquest accés massiu a les fàbriques com un pas en l’emancipació femenina. La captació de les dones per les fàbriques, i la posterior capacitació per realitzar les tasques assignades, van ser els principals objectius de Mujeres Libres.

Però els treballadors, molts dels quals ocupats ara a les trinxeres, veien amb recel aquesta introducció massiva de les dones a les fàbriques, i sovint s’hi oposaren tement que, quan tornessin, no poguessin recuperar els seus llocs de treball. Les organitzacions femenines de seguida intentaren calmar-los, i vinculaven el seu treball a les necessitats de la guerra, assumint que se’n retirarien quan el conflicte acabés. La subordinació dels drets femenins als privilegis masculins es feia evident, i un cop més les limitacions culturals de l’època s’imposaven sobre la voluntat emancipadora de les dones. Així, la incorporació femenina a les fàbriques no va anar acompanyada d’un debat real ni d’un qüestionament sobre el dret de les dones al treball remunerat i a la independència econòmica.

Tot i que les organitzacions juvenils i l’anarquista Mujeres Libres defensava en els seus programes el treball remunerat com un principi fonamental, també assumiren aquest discurs tranquil·litzador durant la guerra. Així, la Unión de Muchachas assegurà que «no queremos desplazaros de vuestros lugares de trabajo, no queremos suplantaros; sólo queremos aprender, queremos saber».

Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index
Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index

I és que, tot i aquest discurs, les dones trobaren l’escenari perfecte per formar-se, i superar «l’esclavitud de la ignorància» a la que estaven condemnades. Es formaren arreu escoles i cursos de formació que anaven molt més enllà de la tasca a realitzar a les fàbriques, i que normalment s’acompanyava d’una formació política. L’accés a la cultura i a l’educació suposà una oportunitat històrica per moltes dones, sobretot per aquelles de classe treballadora.

Aprofitaren també aquesta conjuntura per reclamar la fi d’algunes desigualtats en el món laboral entre homes i dones. Reivindicaven el mateix salari pel mateix treball, la possibilitat d’especialitzar-se professionalment o el dret a la capacitació. Tot i els avenços que s’emprengueren en el context de la guerra –la Generalitat de Catalunya va decretar diverses mesures en pro de la igualtat entre sexes als llocs de treball–, la realitat va ser que es va mantenir la discriminació i segregació laboral per sexes. Les dones no aconseguiren representació paritària a les empreses col·lectivitzades ni una equiparació real dels salaris.

Tot i les crides per la mobilització femenina, moltes dones no van poder accedir a un lloc de treball remunerat, i la major part del gran esforç femení a la resistència va ser a partir del treball voluntari no remunerat i menys valorat socialment, però que alhora va resultar indispensable per la supervivència de la població a la rereguarda i pel manteniment del front. Pura López, de València, recorda que «después jo també vaig cosir per les milícies com si diguerem però eren treballs voluntaris, això no era res retribuït, tot era cosa voluntària»

Canvis i continuïtats

Els anys de la Guerra Civil van significar per les dones una època de ràpids canvis que els oferí noves oportunitats. S’obriren nous horitzons per moltes d’elles, i durant el conflicte van poder gaudir d’un treball remunerat, rebre formació política o participar de projectes a la vida pública. També van poder gaudir de nous espais, on les dones podien reunir-se i treballar col·lectivament. Tot i això, i com Geraldine Scanlon ja sentenciava el 1986, «la Guerra Civil no produjo una verdadera liberación de la mujer».

Constantment les demandes i aspiracions femenines van quedar subordinades a les necessitats de la guerra o a les exigències de la revolució. Els comunistes propagaven l’alliberament femení com un premi que vindria després de la victòria a la guerra, mentre que els anarquistes lligaven l’emancipació femenina al triomf de la revolució, i rebutjaven, per tant, una lluita feminista paral·lela a l’anticapitalista.

Expulsades ràpidament del front, la participació femenina en la lluita antifeixista es desenvolupà a la rereguarda, a partir sobretot de projectes assistencials i d’auxili. L’assistència social va projectar els rols femenins a l’esfera pública, trencant les barreres que fins llavors les havien reclòs a les llars. Això suposava un cert reajustament de les relacions de gènere, tot i que les activitats que les dones van desenvolupar no suposaven una ruptura respecte als manaments que tradicionalment havien recaigut sobre elles. Va ser des dels seus rols tradicionals de mares i esposes que van participar de l’espai públic.

GUERRA CIVIL ESPAÑOLA: LOS REPUBLICANOS Barcelona, 21-7-1936.- La miliciana Marina Ginestà, miembro de la juventud comunista catalana, posa en la terraza del hotel Colón, donde se estableció una oficina de alistamiento de milicianos. EFE/JUAN GUZMÁN
La miliciana Marina Ginestà, de la Joventut Comunista Catalana. Font: Justa Revolta

Així i tot, aquestes tasques femenines, ara visibles, es valoraren socialment, i les dones gaudiren d’una millora en la seva condició social.  També durant els anys de conflicte es generà una nova identitat cultural femenina, i moltes dones començaren a qüestionar un sistema de relacions de gènere que els perjudicava.

Malgrat tot, és paradigmàtic veure com les activitats femenines i la participació de les dones a la guerra no va diferir molt en ambdós bàndols. La mobilització dels homes al front va permetre a les dones fer-se un espai a la vida pública, i les activitats assistencials, ara destinades a la col·lectivitat i no només a la seva família, adquiriren un nou valor social i polític que alhora prestigià totes aquelles tasques desenvolupades per dones.

Read More

Els camps de concentració del franquisme: origen i funcionament

El sistema de camps de concentració va resultar ser una eina útil per a les autoritats franquistes, ja que s’adaptaria fàcilment a les necessitats penitenciàries del nou estat dictatorial sorgit de la guerra civil espanyola (1936-39). El camp de concentració com a element penitenciari és un exemple perfecte per a reflectir el grau de control social dels règims totalitaris -no només feixistes- sobre altres grups contraris a l’estat. Aquest sistema penitenciari facilitava l’ús de la violència com a mitjà plausible per a la imposició de l’ordenament polític del règim: reeducació, reevangelització i treballs forçats. Una de les principals característiques que diferencien un camp de concentració d’una presó convencional és una sèrie de procediments que a les presons militars no existien. L’historiador Javier Rodrigo, per exemple, apunta que van marcar la diferència fets com la retenció preventiva o el marc d’il·legalitat i l’arbitrarietat.

Un altre element a tenir en compte és que els oficials i comandaments capturats de l’exèrcit republicà es traslladarien a les presons militars, mentre que als camps van anar a parar la majoria de presoners de guerra. Rodrigo defensa que a banda del motiu preventiu que va caracteritzar originàriament el fenomen dels camps de concentració i que el va diferenciar de la presó, van ser el context bèl·lic i la dependència institucional de l’exèrcit. Per tant, a Espanya la creació del sistema concentracionari responia a una estratègia de guerra sorgida del bàndol revoltat i que va ser modelat pels seus comandaments militars a mesura que es desenvolupava el conflicte. A diferència dels camps de concentració alemanys, a Espanya el camp de concentració tenia una altra finalitat: depurar i reconstruir la nació espanyola a través de la delimitació de responsabilitats, netejar, curar la pàtria i imposar una determinada veritat -doctrina- política. Per això es van aplicar mesures d’exclusió, repressió, reeducació i reconstrucció nacional. Un cop creada la Comissió sobre els camps de concentració, les autoritats del govern militar de Burgos van posar a treballar la seva maquinària administrativa per a organitzar tot aquest complex entramat penitenciari.

El Valle de los Caídos és una de les grans obres en la qual s'empraren i explotaren batallons d'obrers, conformats per presoners republicans. Font: Wikimedia
El Valle de los Caídos és una de les grans obres en la qual s’empraren i explotaren batallons d’obrers, conformats per presoners republicans. Font: Wikimedia

Per començar, la Comissió va redistribuir els milers de presoners republicans en batallons de treballadors. Aquests Batallons de Treballadors, coneguts com a “BB.TT” i reclosos en els ICCP (Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros), serien utilitzats com a mà d’obra barata per a la construcció i manteniment d’obres públiques -inclosa la construcció del Valle de los Caídos a Cuelgamuros-. Seguidament, es va encarregar la direcció i organització de cada un d’aquests camps a oficials que majoritàriament es trobaven a la reserva el 18 de juliol de 1936. A partir d’aquest moment, aquests oficials van rebre el títol de “oficials d’Ordre públic” perquè estaven considerats com si estiguessin al front de guerra. Finalment, el govern militar de Burgos va planificar tota aquesta xarxa de camps basant-se en el model alemany. És per aquest motiu que el III Reich alemany va enviar a un membre de la Gestapo i de les SS anomenat Paul Winzer. Aquest individu es va encarregar de supervisar l’establiment dels camps de concentració en tot el territori controlat pel bàndol nacional. A l’interior dels camps de concentració, els presoners, civils o militars, es van classificar segons els seus antecedents de la següent manera:

1- Presoners forçats a ingressar a l’exèrcit republicà que poguessin justificar les seves accions, fossin o no hostils al Moviment Nacional

2- Presoners incorporats de l’exèrcit republicà de forma voluntària sense cap tipus de responsabilitat: política, social o comú

3- Caps i Oficials de l’exèrcit republicà o dirigents destacats de partits polítics o testes visibles en moviments polítics o socials

4- Individus capturats o presentats com a responsables de delictes comuns o contra el dret de les gents (delinqüents comuns).

El periodista i escriptor català Francesc Grau i Viader, ens dóna una mostra de la brutalitat quotidiana al camp de Miranda de Ebro, reproduint el discurs d’un sergent del camp en el qual, després d’haver realitzat un recompte de presoners el sergent replicava el següent:

Sou uns miserables presoners de guerra; simple malbaratament humà sense cap valor. Tots junts no aconseguiu el preu d’un llumí usat. Heu lluitat contra la vostra pàtria i heu perdut; heu combatut contra el nostre Gloriós Exèrcit i heu estat derrotats. Us prometo que aquí ens encarregarem que ho tingueu ben present. Vosaltres sou els responsables de la mort dels nostres màrtirs i de les ferides que han mutilat als millors i més valents espanyols. Que ningú confiï en el nostre perdó i molts menys en el nostre oblit. Hi ha coses que mai podrem oblidar…

Ja a la primavera de 1939, abans de la derrota definitiva de la República el 18 d’abril del mateix any, els revoltats militars van anar capturant i recloent a centenars de milers de soldats a les presons i als camps. Durant el període 1939-1940, les fonts oficials van donar una xifra de més de 270.000 reclusos, xifra que va decréixer de forma continuada en els dos anys següents a causa de les nombroses execucions i dels milers de morts per malaltia i desnutrició. Dins de la lògica de reeducació del règim, Francisco Franco, ja el 1937 va divulgar un decret en el qual es concedia el “dret al treball” als presoners de guerra. En aquest mateix decret es van crear els ja esmentats Batallons de Treball. Més endavant explicarem una de les iniciatives més importants del règim i que està molt lligada a aquest dret al treball, al qual es van acollir la gran majoria dels presos, el Patronato para la Redención de Penas.

Presoners republicans en el camp de concentració de Miranda de Ebro. Font: El Correo
Presoners republicans en el camp de concentració de Miranda de Ebro. Font: El Correo

Les presons a la dècada dels anys 40

La guerra i la postguerra van afectar greument les presons oficials controlades ara pel règim causa de la saturació de presos. Si recordem la dada oficial de reclusos fets pel règim franquista entre 1939 i 1940 –270.000 reclusos-, el nou Estat espanyol només disposava en aquell moment d’unes 20.000 places en els seus presons. És per aquest motiu que l’historiador Ricard Vinyes explica que per a l’Estat la saturació de presos va esdevenir un greu problema d’estat; no per raons humanitàries, sinó per les següents causes:

1) L’amenaça del col·lapse de l’administració de Justícia

2) La càrrega econòmica: Els presos i preses i els seus fills constituïen una despesa considerable per a l’Estat, amb el perill de consolidar-se en els pressupostos. El director de presons l’any 1945, Àngel B. Sanz, argumentava que un pres era un individu a l’atur voluntari alimentat i sostingut per l’Estat.

3) La insubordinació i la conflictivitat que va anar augmentant a mesura que augmentava la població reclusa a les presons i en els diversos edificis convertits en centres de reclusió, el que va provocar fins i tot motins amb violència armada.

Encara que en els camps de concentració també podem trobar-la, és a la presó on veurem la diferenciació més clara entre el que el règim va classificar com a presos “anteriors” i “posteriors”. Els “anteriors” eren aquells que constituïen una massa heterogènia i caòtica procedent de l’antic exèrcit republicà, mentre que els “posteriors” eren individus capturats per les autoritats policials durant els anys de postguerra per haver dut a terme accions de resistència contra la dictadura. Una característica que diferencia la presó franquista del camp de concentració, defensa Vinyes, és que als posteriors no només se’ls va aplicar la mateixa tortura i repressió que els presos qualificats com a anteriors, sinó que, a més, l’Estat va decidir practicar amb ells nous mètodes d’agressió més precisos i utilitaris per tal d’obtenir informació per a desmantellar les xarxes de resistència clandestines.

Algunes d’aquestes pràctiques van ser descàrregues elèctriques, immersió del cap en aigua o alguna que assegurés un dolor sostingut i acumulat, però que permetés mantenir viu al pres, com ara penjar-lo pels peus amb un garfi de carnisseria. Havent contextualitzat de manera sintètica el funcionament de camps i presons, queda clar que tot i que la dictadura tenia molt clar quin volia que fos el seu nou model de règim penal i judicial, la seva implantació es va trobar amb diversos problemes derivats de la finalització de la guerra. El nou estat franquista va posar molt interès en una depuració i una repressió ambicioses, però molt llastades per les condicions en què es trobava el país en acabar la guerra civil.

Segell amb el valor d'una pesseta dedicat al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo. Font: todocoleccion
Segell amb el valor d’una pesseta dedicat al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo. Font: todocoleccion

Tot i disposar d’una legislació penal clara, en els camps de concentració i les presons, no van acabar d’aplicar-la com ells esperaven en diverses ocasions a causa del caos, la indefinició i la incapacitat de les autoritats per identificar una població massiva de presos. Així doncs, les conseqüències del nou sistema penitenciari espanyol van ser especialment nefastes pels presos, però també van ser negatives per al règim. Aquest últim, fruit de la seva ambició i voluntat d’establir la seva nova manera de govern, també es va veure afectat negativament pel seu propi sistema ja que no sempre va poder donar la resposta que hauria desitjat i també a causa de la manca de recursos humans, econòmics i logístics que necessitava per establir un sistema penitenciari que fos realment eficaç.

El sistema de redempció de penes

No podem parlar del sistema penitenciari del franquisme, sense tenir en compte una de les seves mesures més conegudes durant el període de la postguerra: el Patronat per a la Redempció de Penes pel Treball. Aquest nou sistema de redempció de penes, que fou ideat pel jesuïta José Antonio Pérez del Pulgar, ho atribuïa a una nova concepció “cristianísima” del sistema penitenciari afavorit pel Caudillo. Va acabar sent un excel·lent mitjà de proporcionar mà d’obra barata a moltes empreses i al propi Estat. Les investigacions del periodista Isaïes Lafuente sobre aquest model de redempció de penes ens acosten a tota l’activitat que va generar aquesta llei dins de l’univers penitenciari de la postguerra. Bàsicament, aquest decret permetia als presos/es, la possibilitat de reduir una part de la seva condemna mitjançant la realització de treballs forçats. Com hem esmentat en l’apartat anterior, en el decret de 1937 el Caudillo reconeixia el “dret al treball” dels presos, però només els permetia guanyar-se un exigu subsidi familiar. En el butlletí del Patronat de Redempció de Penes de l’any 1941, s’estipulava per exemple que un pres- o presa- percebia un salari de la següent manera:

1) Les despeses per alimentació suposaven un 1,40 pessetes (1,70 pessetes al 1941)

2) Per la sobrealimentació per als reclusos que treballaven: 0,35 pessetes

3) Despeses personals: 0,50 pessetes

4) Auxili per als obrers amb família: abonat a la dona→ 2 pessetes

5) Per cada fill menor de 15 anys: 1 pesseta més

La diferència entre treballs realitzats i penes retallades podia variar al llarg dels anys en funció de cada cas. També cal destacar que aquest sistema de redempció no va néixer fruit de la generositat o l’obra caritativa del règim. Lafuente considera que l’Estat va crear aquest sistema com a conseqüència de la imperiosa necessitat de reduir la disparada- i disparatada- població reclusa. Aquest argument té sentit si ho enllacem amb allò que hem dit abans, quan explicàvem que per al règim la saturació dels presos es va convertir en un greu problema d’Estat. Per a poder controlar el seu treball, el Patronat va designar a cada municipi una Junta Local que revisava els casos d’aquests presos. Estaven compostos per: l‘alcalde del municipi (o en el seu lloc, un representant), un membre de Falange, el rector de la localitat i una dona que reunís “condicions d’esperit profundament caritatives”

A més de supervisar el treball realitzat pels presos, les juntes locals s’havien d’encarregar de la reconversió ideològica dels presos i les seves famílies i “alleujar les famílies en les seves necessitats amb esperit de veritable assistència i solidaritat social”. Lafuente apunta que en alguns casos, això últim es podia complir en funció del tarannà dels que integraven la Junta Local. Però hi va haver altres casos on les Juntes van actuar com a autèntics comissaris polítics. No només això, sinó que en la mateixa llei que se suposava que havia de beneficiar d’alguna manera als presos, es va convertir en un sistema que va acabar per explotar-los. En l’article 8 del Boletín Oficial del Estado (BOE) es pot interpretar que el pres només cobraria íntegrament les hores extraordinàries que hagués realitzat. Amb els diners que percebien oficialment les famílies per la feina del pres, no en tenien prou i per aquesta raó els presos es van veure obligats a estendre i allargar la seva jornada per a poder obtenir ingressos addicionals.

En resum, la creació del Patronat de Redempció de Penes va respondre sobretot a unes necessitats de tipus econòmic del règim i de poder alleugerir la massa de població reclusa. Això no vol dir que el règim estigués disposat a perdonar els presos polítics. D’haver estat així, la dictadura podria haver optat per l’amnistia i no per la redempció.

La situació de la dona en el sistema penitenciari: el cas de la presó de Les Corts

És ben conegut que la victòria dels militars revoltats a Espanya va eradicar les conquestes socials que durant tants anys els va costar aconseguir a les dones, com ara el sufragi femení, el divorci o l’autosuficiència econòmica per comprar i arrendar patrimoni sense necessitat de demanar permís a un home. El nou règim tenia molt clar que el paper de la dona estava en un pla secundari i de subordinació. Per això, l’administració franquista també va castigar severament a aquelles dones que durant el conflicte haguessin col·laborat amb la República o que estiguessin casades, promeses o relacionades amb algun home que tingués afiliacions polítiques contràries al Moviment Nacional.

Un exemple d’això ens l’ofereix el militar Queipo de Llano, qui el 23 de Juliol de 1936 a Unión Radio Sevilla opinava el següent sobre les dones que col·laboraven amb la II República o les seves formacions polítiques afins:

“Els nostres valents Legionaris i Regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser homes de veritat (…) Això és totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara, almenys, sabran el que són homes de debò i no milicians maricons. No se’n lliuraran per molt que cridin i donin puntades de peu. (…) Estem decidits a aplicar la llei amb fermesa inexorable: Morón, Utrera, Pont Genil, Castro del Riu, aneu preparant sepultures! Jo us autoritzo a matar, que si ho féssiu així, quedareu exempts de tota responsabilitat “.

Tot i que la Presó Model de Barcelona no acceptaria dones fins a 1955, l’administració franquista va habilitar una altra presó per a empresonar les dones a la ciutat després de 1939: la presó de Les Corts. En aquesta presó, es va donar la particularitat que la Junta Disciplinària i els funcionaris del règim no tenien contacte directe amb les preses, sinó que eren les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül les que administraven i dirigien la presó sota el comandament de la monja sor Felipa García Sanchez.

Presó de dones de Les Corts. Font: Biblioteca del Pavelló de la República
Presó de dones de Les Corts. Font: Biblioteca del Pavelló de la República

La investigació que va fer l’historiador Ricard Vinyes sobre la presó de Les Corts mostra que realment, la persona que tenia el control total de la presó i que no va dubtar a utilitzar-la com un mitjà de promoció personal i de la seva congregació enfront de les autoritats del règim , era sor Felipa. Com a directora i juntament amb el capellà de la presó el pare Cots, tots dos van usar la presó de les Corts com el model ideal de centre penitenciari per a dones. La pròpia mare i les monges s’asseguraven que les mesures d’higiene que requeria la presó a tot l’establiment eren excel·lents. També el manteniment de la disciplina i el control sobre les preses. Però sens dubte, com assegura el propi Vinyes, el gran èxit de sor Felipa va ser l’escola de la presó, on s’impartien classes de religió, lectura, escriptura, higiene, història d’Espanya … i tot això malgrat l’escassetat de material. A l’escola sor Felipa consentia que fins i tot algunes preses poguessin donar elles mateixes les classes a l’aula, excepte les de ciències, història i religió que quedaven circumscrites exclusivament a les religioses.

Lluny d’aquesta imatge idíl·lica i més pròpia de la propaganda de redempció de presos del règim, Vinyes ens mostra una realitat ben diferent de la presó de dones de les Corts. Igual que passava a la Presó Model, l’amuntegament de recluses també va ser habitual. Les Corts era una presó que tenia només capacitat per albergar a 100 persones, però el 1940 hi havia registrades 1.436 recluses, a les quals s’hi havia d’afegir la xifra de 44 nens i nenes, que mai van ser inclosos en els llibres de registre de la presó. Així que algunes de les preses no només havien de mantenir-se a elles, sinó també als seus propis fills que estaven amb elles a la presó. Per sobreviure a les dures condicions de vida de la presó com la fam o les condicions higièniques, les recluses tenien dues maneres de fer-ho:

1) El suport exterior d’amics i familiars que els aportaven la manutenció per mitjà de paquets de queviures

2) La disponibilitat de diners per comprar aliments articles de tocador a l’economat de la presó.

Aquest últim mitjà era important, perquè hi havia moltes preses que feien alguns treballs remunerats per poder mantenir els seus fills o pares ancians que només percebien el que elles guanyaven a la presó. Les recluses de les Corts només tenien dues formes de guanyar diners: o bé es treballava a l’hort de la presó, o bé en tasques de costura. Sobre el treball a l’hort, les preses guanyaven 4,50 pessetes per nou dies treballats més bonificacions d’assignació familiar, unes 3,50 pessetes. Les tasques de costura van ser la segona opció de treball majoritàriament escollida per les recluses. La raó és que encara que les religioses es quedaven part dels guanys del treball de les cosidores, aquestes recluses amb el temps van crear una xarxa de distribució i fabricació que se les va enginyar per poder evadir els controls dels funcionaris i arribar fins als mercats de l’exterior.

A tot això hem de sumar-li que les recluses, malgrat la seva situació, van continuar ocupant-se dels seus familiars més vulnerables, sobretot els ancians i els nens. Per descomptat, la fam no només va afectar als reclusos i recluses de l’Espanya de postguerra, sinó també als civils. Tots dos sectors van patir les conseqüències de l’escassetat d’aliments, la manca d’higiene i de les deficiències sanitàries que patia el país. Conseqüències que haurien tingut efectes a més llarg termini, especialment en les persones nascudes durant la guerra i en la postguerra.

Read More

Al món romà, el període de transició que va de la república a l’imperi – per centrar-nos en un marc més o menys ampli − porta implícites una sèrie de transformacions de caràcter molt més profund que les merament estructurals. Les repercussions de la gran expansió i consolidació de l’estat roma, així com l’inici de la seva decadència, faran forat a la mentalitat dels habitants de tots els racons de l’Occident romà. Alguns d’aquests nous horitzons mentals s’expressaran per via de l’espiritualitat. És el cas de l’expansió i proliferació de cultes orientals, també coneguts com a misteris, que fugiran de la concepció tradicional del ritu cívic o domèstic característic de les expressions religioses pròpiament romanes. Així, entre finals del segle I dC i fins ben entrat el segle IV dC, arrelen arreu de l’imperi aquests tipus de manifestacions religioses que els experts han anomenat orientals o mistèriques a causa de la seva procedència estrangera i la seva ritualitat, més intimista, iniciàtica i bastant tancada als no iniciats.

L’èxit de la religiositat mistèrica a Occident vindrà determinat en gran mesura, per una esperançadora creença en el més enllà i unes formes d’expressió espiritual molt més íntimes, propiciades pel coneixement dels misteris de la divinitat, només revelats als iniciats. A més a més, gràcies a l’organització característica d’aquests misteris, els iniciats també tindran l’oportunitat de viure experiències comunitàries diferents, associats en confraries o grups selectes amb jerarquies i valors propis.

Tradicionalment, la proliferació d’aquests cultes s’ha interpretat com una reacció a l’evident incapacitat de la religió pagana “tradicional” per donar resposta a les inquietuds espirituals i psicològiques dels adeptes, cada cop més exigents i complexes a causa de la crisi general que s’iniciarà a l’imperi durant aquests segles.

Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV
Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV

Els principals cultes orientals a Roma es poden classificar segons el seu origen: frigi, en el cas del conjunt Cibeles-Atis; egipci, pel que fa a Isis i Serapis i persa en el cas de Mitra. Un dels casos més estesos territorialment és el de la deessa Egípcia Isis

Origen i Mite del culte a Isis

Prou conegudes són les penes d’lsis en la mitologia Egípcia, paradigma de l’ansietat que sentien els agricultors africans esperant les anades i vingudes estacionals del Nil. Aquesta deessa nilòtica, documentada per primer cop juntament amb la seva parella divina, Osiris, al voltant del segle III aC, tingué en el panorama romà una projecció significativa.

Els misteris d’Isis eren coneguts arreu de l’imperi, fet del qual ens parla Plutarc (Plutarco Sobre lsis i Osiris cap. XII a XIX). Plutarc és la font principal per conèixer una versió integradora del mite d’Isis i Osiris al món romà durant els primers anys del s. II aC, moment en què aquest culte egipci ja feia anys que s’havia integrat en el sistema de creences grecoromà −. El mite plutarquí − també exposat per Diodor de Sicília amb la seva pròpia versió dels fets − gira entorn dels anguniosos viatges d’lsis mentre cerca els membres esquarterats del seu germà-espòs Osiris, assassinat en una conjura reial. La perseverança d’lsis, l’esposa incansable, que aconsegueix reunir tot el cos – a excepció del membre viril – li atorga un poder màgic capaç de retornar la vida a la seva parella divina, que abandona el món d’ultratomba per fer justícia. Per posar solució al problema del membre viril perdut, Isis, amb la seva màgia, en recrea un, del que quedarà fecundada, prova de la seva pròpia capacitat fertilitzadora. De la unió entre el ressucitat i la deessa, naixerà el nen Harpòcrates, figura amb la qual Isis és representada sovint.

Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)
Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)

No és d’estranyar l’èxit d’aquesta divinitat al món romà. El seu mite, que recrea l’angúnia cíclica dels que viuen sotmesos a la terra, és també el conglomerat perfecte d’un sistema de valors que coincidia plenament amb els ideals romans. Isis és representada com l’esposa fidel, la garant incansable de la justícia, la fertilitat i la protectora d’una sèrie d’oficis i activitats. A partir de la conquesta hel·lenística d’Egipte, la fisonomia d’Isis en les representacions artístiques adquirirà tot l’aspecte d’una matrona romana. La seva “orientalitat”, queda només patent en els sistemes rituals i algunes de les seves atribucions màgiques,pel que fa a la resta, es tracta d’un culte plenament integrat en els complexos religiosos del món romà.

Alguns Rituals Documentats

D’entre les divinitats mistèriques, potser és Isis la més coneguda i propagada del món romà. Les fonts no són tan restringides com el cas de Mitra i, tot i que si hi hagué zones de preferència pel que fa a la propagació d’aquest culte- de la mateixa manera que passa amb les altres divinitats -, les seves expressions religioses – almenys la seva vessant pública – tot i el seu exotisme o gràcies a ell, van arribar a agafar una projecció equiparable a la de qualsevol divinitat del panteó oficial.

Les fonts per a l’estudi del fenomen Isíac no són tant reveladores com abundants. Gràcies a Apuleu, ens ha arribat una magnífica relació literària sobre el tema. Tot i la clau humorística i potser poc fidel de l’obra, les seves Metamorfosis narren com el jove Luci, després de ser transformat en ase, prega a Isis per recuperar la seva forma i, en agraïment, s’inicia en els seus misteris. En aquesta etapa, Luci descriu meticulosament la seva vida consagrada al culte, per la qual cosa, l’obra d’Apuleu esdevé – agafada amb prudència – una de les fonts més completes per a l’anàlisi de l’organització al voltant d’aquest culte.

Per explicar les formalitats pròpies del culte Egipci del món grecoromà, cal diferenciar entre les celebracions de tipus públic o festes i el culte quotidià. En efecte, el culte Isiac, tenia una vessant de celebració pública: dos dies a l’any s’abandonaven els temples i els reductes de celebració íntima per a rendir honor a la deessa enmig del clamor i el fervor religiós dels habitants dels indrets en els quals hi existien comunitats devotes. La primera d’aquestes manifestacions públiques, la navigium Isidis que commemorava a la Isis Pelàgia, se celebrava cap al 5 de març i obria el cicle de navegació, de la que la deessa n’era patrona. A aquesta deïtat marinera li era atribuïda la tasca de tenir cura de tot aquell ofici relacionat amb la Mar. Les celebracions, descrites per Luci a Les Metamorfosis i també en nombroses reconstruccions pictòriques, consistien a passejar les imatges de la divinitat en una barcassa, engalanada entre flors i encens, mentre que la gent esperava amb fervor la seva arribada a terra, on li rendien culte i li feien libacions. Les cerimònies, tot i ser públiques, eren oficiades pels sacerdots del temple.

Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.
Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.

Un altre ritual públic, rebia en nom de Isia i tenia lloc a la tardor. Sembla, que consistia en la representació dramàtica del mite, amb el qual es commemorava l’adveniment de la fase hivernal, la pèrdua de la vida enfront de la vigorosa regeneració vital de la primavera, el renaixement d’Osiris. La inventio, nom que rebia aquesta representació, era l’excusa per a la reunió d’una intensa activitat comercial al voltant del temple, amb més força de la que ja es pot contrastar els dies no festius.

Dels rituals quotidians sabem quelcom menys. Luci ens parla detalladament del temple i de la seva organització, alguns relleus o imatges pictòriques també poden ser proclius a l’anàlisi i a més, semblen sostenir la visió d’Apuleu. Però, com en el cas de Mitra – potser amb el plus que tota la imatge externa d’aquesta religiositat en comparació amb el culte persa és de més fàcil reconstrucció -, les fases més íntimes de ritual, tampoc queden documentades, etern problema de l’estudi de les religions mistèriques.

L’oració i el sacrifici queden més nítidament reconstruïdes. Sobretot pel que fa a la segona qüestió – tema en el qual l’epigrafia grega n’és la més abundosa i no s’absté de detalls tan curiosos com per exemple l’ofrena de pastissos – posseïm nombrosa informació.

Els sacrificis es duien a terme mitjançant cerimonials pomposos i eren oficiats i realitzats pel sacerdoci del temple, amb la possibilitat que fossin ajudats per especialistes. Els devots amb menys capacitats econòmiques oferien aus, que freqüentment eren oques. Els més rics, donaven braus o cérvols. Pel que sabem d’autors com Pausanies, Plutarc i Heròdot, ovelles, cabres i porcs estaven prohibits, així com la vaca, possiblement perquè aquest era l’animal sagrat de la deessa. Les ofrenes eren de tipus cerealístic, com sègol, civada o també vi, així com alguns fruits, en especial rem i figues. L’aigua era l’element més important en les libacions, el caràcter sagrat d’aquest element purificador en els cultes Isíacs s’aprecia en múltiples fonts iconogràfiques i textuals, fet que vindria a corroborar l’arqueologia, gràcies a les nombroses troballes de cràteres i hidres dins dels recintes del temple. La puresa tant física com espiritual era un element indispensable. L’encens cremava contínuament i es recomanava la castedat, almenys els dies previs a l’entrada al temple.

Les oracions a Isis eren concebudes des d’una posició de total submissió de l’orant envers la divinitat. S’alçaven en forma de súplica i s’entenien com un intercanvi recíproc, segons el qual, l’orant acompanyava les plegaries amb promeses que hauria de complir, si no volia ofendre la deessa i patir el seu càstig. Les faltes es confessaven públicament, una pràctica que degué resultar sorprenent per a la resta d’habitants no consagrats, com expressen alguns versos elegíacs contemporanis a les etapes de proliferació del culte. Paradoxalment, aquesta ideologia de submissió cap a la divinitat, s’inscrivia dins de les concepcions imperialistes de Roma envers els seus conquerits, que havien de demostrar la fides cap a l’invasor sota amenaça de càstig a tot aquell que no mostrés sotmès. (ALVAR, 200 I : 240)

El context de comunicació amb la divinitat mitjançant l’oració és sempre el temple, en el qual la deessa es manifesta, sigui per mitjà d’un somni o una visió. El santuari, solia presentar una estructura diferenciada de la resta de patrons arquitectònics propis de l’estil romà. La tendència era recrear petits temples egipcis, ambientats amb elements nilòtics que reproduïen el context originari. Es partia del fet que fins i tot el seu sacerdoci imitava els costums egipcis integrant a vegades esclaus de color per a donar més realisme a la simulació. La teoria no és del tot precipitada, la tònica general en les religions de l’antiguitat és sempre la de recrear el mite, integrant elements que reprodueixin un microcosmos ordenat, reflex de l’originari. Però la iconografia i l’arqueologia, especialment a les parts menys hel·lenitzades de l’imperi fan sospitar que s’havien mantingut les avitualles pròpiament romanes, almenys pel que fa al sacerdoci, que ara si, integrava ambdós sexes. Les evidències apunten cap a una major consagració femenina al culte, per tot el que representa per al gènere, però el sexe masculí no sembla quedar exclòs ni tan sols del sacerdoci. L’aspecte iniciàtic sembla començar cap a finals de l’hel·lenisme, ja en època imperial l’absència de documents d’època republicana així ho vindrien a corroborar.

Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC
Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC

L’obra d’Apuleu s’ha d’agafar amb extrema prudència en aquest aspecte, perquè el constant to irònic i satíric de l’episodi en què Luci narra les iniciacions fa sospitar de la fiabilitat de la descripció. Malgrat això, alguns elements criden a ser considerats característics del ritual, és el cas de la necessària advocatio divina, és a dir, la crida de la divinitat al que ha de ser iniciat, que mai ho ha de fer per pròpia voluntat. L’iniciat s’hauria de sotmetre a una sèrie de proves divines, molt probablement relacionades amb el dejuni i l’abstinència, les fases següents, en les que l’iniciat era guiat pel mistagogo i sotmès a purificacions, eren les de la instrucció en els secrets de la religió fins a l’arribada al coneixement de la revelació sobre l’ordre còsmic i el significat de l’existència, finalment quedaria la unió mística amb la divinitat, l’experiència més transcendental i íntima per a l’iniciat, ara ja consagrat. Les descripcions fan pensar que l’èxtasi al qual arribava l’iniciat que anava a renéixer, hauria de ser induït, entre altres coses, pels dies de dejuni i per la ingesta d’algun tipus d’al·lucinogen. Es tractava en tota regla, d’un simulacre de mort que l’iniciat superava per a tornar amb una ànima renovada.

La iniciació en els misteris egipcis sembla més pròpia de la classe sacerdotal. La qual cosa no exclouria a la resta de devots de la participació en rituals o festes en honor a la divinitat. De la mateixa manera, no existeixen evidències que puguin provar l’exclusivitat de culte dels adeptes, que sobretot en els seus inicis, podrien professar multiplicitat de cultes.

Read More

Els nins de la Catalunya del Nord parlen en francès. Ho fan a casa, al parc jugant amb la resta de mainatges i durant les activitats extraescolars. Sons pares també l’enraonen. Cada diumenge, quan es reuneix la família per dinar a casa els avis, escolten llargues converses de sobretaula en aquesta mateixa llengua. Després d’espertinar s’escarxofen al sofà i miren la seva sèrie preferida de dibuixos animats. La mare és al costat llegint el diari mentre el pare fa endreça al garatge amb la ràdio posada. Abstrets els uns dels altres segueixen compartint la llengua franca per sintonitzar els mitjans de comunicació. Fora de l’àmbit domèstic el patró lingüístic no s’altera. Passa el mateix quan es dirigeixen al funcionari de l’ajuntament, a la revisora del tren i al jove dependent de la fruiteria.

Aquest reguitzell d’escenes quotidianes es repeteixen constantment en qualsevol punt de la geografia nord-catalana. El francès és la llengua vehicular i hegemònica tant en l’àmbit públic com en el privat. Mentrestant, el català, la llengua que històricament s’ha utilitzat en aquesta regió, malda per sobreviure. La seva presència i ús social, parlem sense embuts, és anecdòtica i frega el folklorisme. Aquesta situació no és d’estranyar si tenim en compte que durant segles el català ha estat proscrit, perseguit i desprestigiat per les autoritats franceses. D’ençà del 1659, l’any de l’annexió i signatura del Tractat dels Pirineus, l’estat francès va emprendre un procés d’homogeneïtzació cultural que pretenia substituir el català en favor del francès. El procés en qüestió, conegut com a francesització, ha travessat diverses fases i el seu grau d’agressivitat ha anat variant, si bé l’objectiu, a grans trets, ha estat sempre el mateix: nacionalitzar en clau francesa els catalans del nord, així com tots els territoris dissidents culturalment i lingüística.

L’objectiu d’aquesta redacció és aprofundir en el procés de francesització. Només així podrem desvelar les causes per les quals una terra essencialment catalana a finals del segle XIX perd gran part de la seva identitat cultural durant les dècades posteriors. Així i tot, els processos de nacionalització són fenòmens complexos i multidimensionals, motiu pel qual no poden ser analitzats en un article d’aquestes característiques. Atesa aquesta raó, l’entrada que ve a continuació se centrarà en el paper de l’escola, un dels instruments més eficaços per a la reproducció cultural i difondre la idea de nació. La llarga i densa història de l’educació a França ens força a seleccionar la política escolar encetada a finals del segle XIX, el punt d’inflexió determinant. Únicament a través de l’actuació que va tenir l’escola pública podem arribar a entendre l’esfondrament que patiren les llengües «patueses», erosionades als límits de l’extinció.

L’artífex del que podem denominar una autèntica revolució educativa fou Jules Ferry, a través de dues propostes de lleis aprovades el juny de 1881 i el març de 1882. En plena consonància amb els valors i caràcter ideològic que propugnava la naixent Tercera República (1870-1940), l’escola dissenyada per Ferry esdevenia: laïque, grauite et obligatoire. La universalització escolar va introduir l’ensenyament del francès, que va convertir-se en l’única llengua permesa en els recintes, acompanyada de mètodes pedagògics coactius i la transmissió sistemàtica de determinats ideals corol·laris de la tradició centralista de l’Estat.

Els antecedents

L’obra de Ferry es troba en la cúspide d’un llarg recorregut en el desenvolupament de la legislació educativa, suscitat en bona mesura per un conflicte de competències entre l’Església i Estat. A França, foren dos els factors que exerciren una influència determinant per superar aquesta contradicció: un fou la centralització de l’educació per Napoleó, i l’altre, l’enorme pes de l’ideal d’igualtat revolucionària. A partir de la dècada de 1830, sota l’influx de la Monarquia de Juliol (1830-1848), l’educació paulatinament s’erigia com un afer d’Estat. Tanmateix, James Bowen certifica que no es va fer cap implementació significativa en l’educació primària fins quaranta anys més tard. No obstant això, les mesures adoptades en aquest període, encara que tímides, són d’una significació transcendental.

22.-Guizot
Retrat del Conseller Estatal François Guizot (1787-1874) per Jehan Georges Vihert, Château de Versailles. En el moment de ser aprovada la llei que porta el seu nom ocupava el càrrec de Ministre de la Instrucció Pública (1812-1837). Font: Metahistoria.

L’aprovació de la Loi Guizot de 1833 va marcar l’inici d’una progressiva socialització en l’accés escolar. Les comunes amb més de 500 habitants foren forçades a construir una escola per a nens (les nenes rebien la seva instrucció en congregacions de monges), garantint-hi la gratuïtat per als indigents. El model esdevenia mixt, combinant la presència d’escoles religioses i públiques, però les matèries impartides les dictaminava per primera vegada l’Estat. Per Guizot la «centralització ideològica» suposava la preponderància de l’Estat en l’ensenyança primària, sense que aquesta postura l’encabís dins els postulats de l’anticlericalisme, especialment si tenim en compte la potestat que donava al sacerdot d’una parròquia per supervisar el funcionament de les classes.

Un altre aspecte determinant d’aquesta etapa fou la creació d’una plantilla d’inspectors públics, personal que més endavant Ferry va professionalitzar i ampliar. No obstant això, la implantació de l’ensenyament públic no gaudia de consens entre la societat francesa, tal i com senyala Jean Le Gal, enfrontant els dictàmens d’intel·lectuals i progressistes amb burgesos i eclesiàstics. Els primers, que pretenien aprofundir en aquesta reforma, defensaven un model de país on llibertat i instrucció anessin plegades. En contraposició, la burgesia conservadora s’exasperava amb les possibles concessions a la classe treballadora, motiu pel qual no concebien la instrucció popular sense moral, ni la moral sense religió. Certament, aquesta reforma no va satisfer als catòlics, crítics amb la creixent presència de l’escola pública, ni tampoc l’esquerra anticlerical, que rebutjava l’ensenyament confessional. Pel que fa a l’obligatorietat, malgrat la creixent reivindicació, no fou inclosa en aquesta llei per la controvertida necessitat que tenien famílies i patrons en la conservació del treball infantil. En darrera instància, les mancances logístiques i el folgat absentisme expliquen l’èxit relatiu del projecte.

A l’avantsala de la reforma estructural encetada per Ferry, el Ministre d’Educació de Napoleó III, Victor Duruy, des del 1863, va intentar sense massa fortuna garantir l’ensenyament de la llengua francesa als territoris patuesos. Més enllà d’altres regulacions en la seva praxi política, l’element més rellevant per aquest estudi és que fa constar la preocupació de les autoritats per estendre l’uniformisme lingüístic a les zones no francòfones. Al mateix temps, les reivindicacions per incorporar la noció d’obligatorietat s’envigorien i s’afegien a l’agenda política estatal.

L’obra escolar de Jules Ferry: laïque, grauite et obligatoire.

Jules Ferry fou l’encarregat de conjugar aquestes demandes desplegant el que Patrick Cabanel ha anomenat: «le blanc manteau des écoles laïques», establint una analogia amb la mateixa dinàmica que seguiren les esglésies romàniques l’any mil. No és per menys, la pràctica totalitat dels municipis dels Pyrénées-Orientales ja gaudien d’una escola pública en temps de Ferry, a diferència de l’etapa anterior, el Segon Imperi (1852-1870), on tot i l’exigència de mantenir un centre educatiu, gairebé una tercera part n’estaven mancades.

índex
Retrat de Jules Ferry fet per Léon Bonnat (1888). Font: Wikimedia Commons.

Arran de la Loi Ferry de 1882 s’incrementava la pressió de l’Estat per desterrar l’escolarització religiosa. A partir d’aquell moment l’escola primària esdevenia pública, laica i obligatòria per tots els infants de 6 a 13 anys, independentment del seu sexe. França veia néixer en aquest moment la seva escola nacional, per bé que seguint les tesis d’Octavi Fullat , la formació de l’anomenada “escola nacional” al llarg del segle XIX –indistintament del país al qual fem referència- anava sempre encadenada a l’Estat, motiu pel qual és més convenient denominar-la escola estatal.

La Tercera República implementava un seguit de canvis i regulacions en matèria educativa, disposada a introduir França en la nova era urbana i industrial. En efecte, l’escola de Ferry s’erigí com un dels pilars de la República francesa i se segueix considerant un dels instruments fonamentals per a conformar l’esperit republicà. Tal i com sosté Olga Fullana, fins a dia d’avui Jules Ferry és lloat com un dels pares fundadors de la identitat republicana francesa.

Els progressos que van acompanyar la universalització de l’accés escolar són innegables. Sobre el paper, atorgava igualtat d’oportunitats als homes –i per primera vegada a les dones- de tots els territoris, malgrat que sobre el terreny les escoles seguien reflectint les divisions socials de la societat francesa. No en va, les famílies acolliren de bon grat la nova mesura tot i el portatge cultural que se’ls imposava: el francès esdevenia la única llengua vehicular a les escoles. En un territori que, en línies generals, ignorava per complet la llengua franca, sota el pretext de desterrar el català de les aules, l’escola republicana va valer-se de la coerció i de pràctiques pedagògiques que sovint incloïen càstigs físics i institucionalitzaven la delació entre companys. El resultat de tot plegat fou l’establiment d’un veritable condicionament psicològic per l’associació d’idees negatives amb la llengua vernacla.

El català: un obstacle pel progrés?

L’activitat de persecució lingüística més destacable fou el “joc de la plaquette”, que promovia deliberadament l’acusació entre companys que parlaven el català. Tot i les diverses variacions que n’adoptaven els docents, el procediment i objectiu final era sempre el mateix. El docent donava una plaqueta a un alumne, advertint-lo que la única manera de desfer-se’n era enxampant un dels seus companys parlant patuès i passar-li la senyal. En alguns casos l’activitat s’allargava durant les hores no lectives. Quan el professor ho considerava adient aturava el “joc” i l’últim infant portador de la plaqueta rebia algun tipus de càstig o burla. Aquest sistema no és exclusiu de la Catalunya Nord, existeix documentació que en prova l’ús en altres regions, com ara Occitània. A banda d’això, la maquinària propagandística de Ferry va irrompre amb força a les escoles, on hi lluïen sentències gravades en murs com ara «C’est interdit cracher par terre et parler patois» [«És prohibit escopir a terra i parlar patuès»] o «Parlaiz français, soyez propres» [«Parleu francès, sigueu nets»].

img_1632
Aquesta sentència segueix inscrita en una de les parets de l’antiga escola d’Aiguatèbia, a l’Alt Conflent. És una de les imatges més emblemàtiques del conflicte lingüístic nord-català d’aquesta època. Font: Homenatgecala.blogspot.com

L’aversió cap a la llengua materna era transmesa pels propis mestres, que pretenien enorgullir els pares amb el domini del francès dels seus fills, mentre els fills s’avergonyien del desconeixement dels seus progenitors. Vegem-ne dos exemples:

«Dans leur intérêt, j’ai essayé de prosciure le catalan.» [«Pel seu bé, vaig provar de proscriure el català.»] Léontine Paris, mestressa d’escola a Serdinyà, al Conflent. (Payrou 1985, 95)

«Par una disciplines sévère, j’oblige les enfants à parler françeais entre eux, même en dehors des classes. […] Le patois local ou catalan est un obstacle immense à la bonne rédaction.» [«Amb una disciplina severa obligo els infants a parlar francès entre ells, fins i tot fora de les classes. […] El patuès local o català és un obstacle immens a la bona redacció.»] Sylvain Massé, mestre d’Èvol, a les Garrotxes de l’alt Conflent. (Payrou 1985, 81) (Ambdues cites extretes de Bonet: 2014)

Monés (1995) estableix un paral·lelisme en el que el català esdevé sinònim de vergonya, inferioritat i escàs nivell social, en contraposició amb el francès, llengua que atorgava honor, superioritat i prestigi social. Precisament, aquesta idea es referma si prenem en consideració el que exposa Lluc Bonet: el desig d’escolarització en francès era transversal al nord de l’Albera, així com també ho era l’ús del català. Aquesta postura contradictòria revela el bilingüisme conflictual de la societat, és a dir, la diglòssia que es gestava en el conjunt dels autòctons. L’aculturació els permetria la promoció social en determinats oficis, com ara les categories subalternes del funcionariat. Les classes populars s’emmirallaren en les elits rosselloneses, que es trobaven en una fase del procés de francesització molt més avançada decidides a conservar la seva posició predominant.

La filiació ideològica a la República

Tanmateix, en el triomf de la política escolar convé agregar-hi un altre aspecte que li atorga un valor afegit: la República preconitzava la creació d’una nova societat d’individus lliures i instruïts, capaços d’agafar les regnes d’aquest nou ordenament. La ruptura amb l’Ancien Régime, una fase on el poder romania en mans de nobles i eclesiàstics, suposava, de facto, eliminar els vestigis feudals que s’expressaven en vells costums i tradicions locals pròpies d’un estadi que s’havia de superar. La llengua catalana n’era un d’ells. L’escola de Ferry va proveir d’un instrument que responia a les necessitats d’aquesta nova era, per tant, l’escola estatal fou identificada com un patrimoni valuós i modern. Per consegüent, l’adhesió del poble català al projecte educatiu se sustentava en l’afecció als valors ideològics de la República. Malgrat que, en última instància, l’únic traçat per progressar individual i col·lectivament, aconseguint certa base material en un departament econòmicament deprimit, es regia en aquesta lògica.

Pel que fa a la laïcitat, aquest és un concepte que s’ha de dissociar de l’exempció d’ideologia. Novament Fullat (1990) defineix Jules Ferry com un prototipus del fabricador d’ideologies per tal de legitimar la seva escola laica inculcadora de la moral de l’Estat francès, moral que assegurava la permanència dels aparells estatals. El caràcter col·lectiu i solemnement compartit entre alumnes de diverses edats, conjuntament amb el ritual de cada classe, s’inscriu en una punyent mirada moralitzadora i edificant: la vestimenta d’alumnes i professors; l’elecció dels textos de lectura; els temes dictats o de les redaccions; la inscripció diària a la pissarra, etc. En resum, a classe tot concorre fent que la moral, malgrat la seva mínima representació en l’horari setmanal, en termes d’ensenyança, constitueixi el pedestal fonamental i recorrent de l’escola republicana.

De manera paral·lela, en termes didàctics, l’exaltació permanent a les virtuts de la Patrie dispensaren els elements necessaris per confegir una nova consciència nacional als alumnes nord-catalans. Les conseqüències de la guerra francoprussiana (1870-1871), desastroses per França, esperonaren el ressorgiment d’un nacionalisme diletant i excloent, que trobava en la germanofòbia el seu element cohesionador. L’escola fou el vehicle per inocular el sentiment de venjança als infants, aplicant el model educatiu militant prussià per a superar-lo.

Una història negada i silenciada

La unificació de les matèries d’història, geografia i instrucció pública assentaren les bases per superar les reminiscències del passat català, imposant un nou relat sobre el recorregut històric del territori. La construcció del passat i la interpretació d’aquest es transmet tradicionalment a l’escola, proporcionant a l’alumne una cosmovisió del món i la seva herència, indispensable per a entendre els fets quotidians un cop esdevé adult. Val la pena tenir en compte, a més, que l’experiència col·lectiva dels catalans a una banda i altra de la frontera, en aquest moment, transitava a ritmes molt diferents, divergint fins gairebé contraposar-se. L’escola de Ferry s’aprofità d’aquesta conjuntura dèbil pel catalanisme i tancà files, presentant l’Estat francès com una entitat lògica, natural i positiva, en la qual es va integrar pel seu bé a la Catalunya Nord. L’homogeneïtzació de les matèries compartides per totes les escoles va comportar que el relat oficial sobre la història de França esdevingués únic i hegemònic a l’Hexàgon. Aquest fet enllaçaria tots els francesos sota una ideologia comuna. En la història oficial de la nació francesa els particularismes de les diverses regions no hi tenien cabuda. El resultat de tot plegat fou la tergiversació de la història dels pobles, desterrada dels quaderns d’estudi.

Palau_dels_Reis_de_Mallorca_a_Perpinyà_2
El Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà. La imposició del relat sobre la història oficial de França ha provocat que actualment molts dels habitants de la Catalunya Nord ignorin per complet l’origen i significació del patrimoni català al seu territori. Imatges com aquesta evidencien el passat comú que comparteixen tots els catalans. Font: blogs.xtec.cat

Un altre punt a considerar és el paper de les dones, immerses per primera vegada en les dinàmiques escolars gràcies als efectes de la universalització escolar. Fins aquell moment havien romàs a les llars, analfabetes i alienes a la francesització. Les dones, valedores de la llar, eren les encarregades de custodiar el cabal lingüístic i cultural (rondalles, llegendes, tradicions, costums, etc.) del territori i la seva transmissió. En entrar a formar part de la instrucció pública francesa, amb tot el que això comportava, la transmissió cultural entre generacions quedà truncada.

La cristal·lització d’un procés

En acabar el segle l’alfabetització era gairebé universal entre homes i dones, així com el coneixement de la llengua francesa, que poc a poc s’imposava com la llengua vehicular dels habitants nord-catalans. L’escolarització va potenciar la idea de França, unint un conglomerat de pobles dispersos i atorgant-los una potent consciència nacional. A més, l’adopció del francès va provocar –i segueix fent-ho- un seguit de tensions i reajustaments psicològics. Domènec Bernardó titlla la reacció d’una part de la població d’«autoodi», acceptant com a real la inferioritat atribuïda als catalans i rebutjant llur llengua i les característiques culturals de la seva comunitat. Comenta que es va produir un desplaçament de tipus intropunitiu sobre el propi grup, fruit de l’agressivitat d’aquesta situació frustrant. La repressió del conflicte lingüístic va prendre una colla de formes diverses: la negació del problema, la seva exclusió parcial, l’evasió dins la pretesa confusió de la ideologia bilinguista, l’apatia, etc. Les ideologies diglòssiques tendien a consolidar la superposició lingüística del francès sobre el català, establint una compatibilitat jeràrquica.

Read More

Aquest darrer més de febrer, Polònia va aprovar una llei que prohibeix relacionar l’estat polonès amb l’Holocaust o els crims comesos durant l’ocupació nazi.  Aquest fet  ha produït tensions diplomàtiques, ha reobert temes que semblaven oblidats i ha fet visible la difícil situació que està travessant Polònia sota el govern nacionalista i de dretes del partit Dret i Justícia (PIS).

L’aparició de la llei crida especialment l’atenció a causa de l’estranya situació en la qual es troba la comunitat jueva des de la fi de la Segona Guerra Mundial a Polònia. El  fet que la memòria històrica polonesa es construeixi al voltant de l’Holocaust i del nazisme malgrat que Polònia tingui una comunitat jueva gairebé inexistent és, com a mínim, curiós.

L’actual homogeneïtat cultural i religiosa a Polònia sorprèn, tenint en compte la diversitat que tant l’havia caracteritzat fins a principis del segle XX. Això obliga a plantejar-nos quin ha sigut el procés que han experimentat les diverses comunitats minoritàries des del final de la Segona Guerra Mundial per tal que avui dia representin amb prou feines el 2% de la població.  Farem un anàlisi històric a partir del cas de la comunitat jueva, amb una gran tradició al país, però pràcticament desapareguda; i la ucraïnesa, actualment en augment i poc reconeguda, tant dins com fora del país

L’inici d’un nou món

La situació geogràfica de Polònia, al vell mig del continent europeu, va comportar que durant la Segona Guerra Mundial el país esdevingués el principal camp de batalla entre les Potencies de l’Eix i els Aliats; i alhora, escenari de crims contra la humanitat. En finalitzar la guerra, el país es va veure immers, per una banda, en un seguit de conflictes interns i va experimentar, per alta banda, els canvis fruit de la victòria aliada, relacionats amb les fronteres, però també amb la política i l’economia.

Poblacio civil retirant runa de Varsòvia, a Polònia el 1945. Font: zalajowanw.pl
Poblacio civil retirant runa de Varsòvia, a Polònia el 1945. Font: zalajowanw.pl

La forta presència de l’Exèrcit Roig, els comissariats polítics i la policia secreta durant els últims anys del conflicte a Polònia van garantir el domini comunista sobre el país, i va portar conseqüentment a la configuració de la República Popular de Polònia.

La difícil relació entre Polònia i la URSS es va fer visible des dels inicis del conflicte. El rol que l’exèrcit va jugar durant la Segona Guerra Mundial a Polònia va modelar la percepció que els polonesos van tenir sobre el comunisme. Durant l’ocupació alemanya, la població esperava ajuda per part de l’Exèrcit Roig; però amb el progressiu avançament de les tropes comunistes, les esperances es van esfumar quan els maltractes sobre la població civil es van fer visibles.

Les condicions que els polonesos van haver d’afrontar després de 1945 van ser molt dures a causa de les grans pèrdues materials, les dificultats per trobar aliments i el constant ambient de violència i desordre, sobretot durant els primers anys. Davant d’aquesta situació, les forces soviètiques van decidir posar ordre mitjançant la violència, i aprofitar la situació interna per reestructurar i renovar la composició ètnica del territori, amb l’objectiu d’assegurar que el país estigués llest per ser novament governat sense dificultats.

Seria un error concebre la població civil com un element passiu davant la violència d’aquest període. Les situacions violentes no només van ser provocades per l’Estat sinó també pels civils. Cal tenir en compte que el suport que va rebre la ideologia nazi per part d’un sector de la població va arrelar fortament i no va desaparèixer immediatament després de la derrota del nazisme, idees que en alguns casos van convertir-se en violència i discriminació.

La situació dels petits grups nacionals va esdevenir especialment difícil, ja que el nou concepte d’estat-nació, desenvolupat després de la primera meitat del segle XX, es fonamentava en el nacionalisme i en la creença que l’homogeneïtat era sinònim de major capacitat de control sobre població.

Dos dels grups que van experimentar aquesta situació van ser la comunitat jueva, altament reduïda després de la guerra, i la comunitat ucraïnesa. Mentre que els jueus eren considerats un grup religiós i cultural, els ucraïnesos van ser considerats un grup nacional i ètnic diferent; totes dues comunitats considerades no 100% poloneses i, per tant, part de “L’altre”: un concepte ràpidament desenvolupat en la història contemporània i que encara té un pes molt important en el relat identitari de moltes nacions.

La solució comunista

Amb la creació de la República Popular de Polònia el 1942 es pretenia crear un estat unificat i estable. Per tal d’assolir aquest objectiu, l’estat, guiat majoritàriament per polítics que havien viscut durant la guerra a la URSS, va dur a terme diverses accions.

En relació a la població, l’estat va desenvolupar un complex procés d’enginyeria demogràfica amb la voluntat d’allisar Polònia d’aquells elements que poguessin dificultar el control del país, juntament amb la implementació de diverses estratègies com la transferència massiva de població, el canvi de les fronteres oficials, l’aplicació de pressions econòmiques i l’assimilació forçosa que van afectar especialment els grups minoritaris, motiu pel qual els ucraïnesos no van ser-ne una excepció.

La transferència de població forçada i les deportacions experimentades per la comunitat ucraïnesa des de 1944 van acabar originant l’Armada Insurgent Ucraïnesa (UPA), un cos militar de resistència originari del sud-est del país. L’escalada de violència va ser aixafada per l’exèrcit de l’Estat; i com a resultat, un conflicte que principalment era de tipus civil va esdevenir una qüestió d’estat. Una amenaça que es va pretendre neutralitzar amb l’aplicació de l’anomenada Operació Vístula l’any 1947.

Moviments resultants de l'Operació Vístula, el 1947 Font: irekw.internetdsl.pl
Moviments resultants de l’Operació Vístula, el 1947 Font: irekw.internetdsl.pl

Aquesta operació, inicialment, estipulava l’evacuació de tots aquells habitants considerats ucraïnesos, incloent-hi els lemko i les famílies polaco-ucraïneses, a més a més de tots aquells membres que poguessin estar relacionats amb les activitats d’UPA. Els membres afectats, teòricament, havien de ser altra vegada ubicats en els territoris recentment recuperats del nord de Polònia, zona anteriorment habitada per població d’origen alemany. Aquesta acció, tècnicament, havia de permetre a l’Estat desplaçar i diluir els individus associats a la UPA, però es va convertir en el desplaçament de tota una comunitat. L’operació, alhora, especificava que les propietats serien protegides i es garantiria la seguretat personal durant el procés de reassentament, però aquestes promeses ràpidament van quedar en un segon terme, si realment es van respectar mai.

La situació de la comunitat jueva durant aquest període tampoc va ser fàcil. La majoria dels  supervivents de l’Holocaust i la violència civil no van poder suportar la idea de marxar d’aquell país que fins llavors havia sigut casa seva.

Durant els primers anys, després del 1945, els jueus que van quedar-se a Polònia curosament van procurar de restablir les condicions de vida existents prèvies al conflicte. La idea de reconstruir la vida cultural i religiosa jueva es va materialitzar a partir del restabliment dels partits polítics jueus, la creació del Comitè Central de Jueus Polonesos (CKZP), la creació de cooperatives agràries i artesanes, l’obertura d’escoles jueves i altres centres com clíniques i orfenats, per exemple.

Tots aquests esforços van ser part d’un miratge, ja que la violència posterior a la Segona Guerra Mundial també va afectar aquest grup. Entre 1944 i 1947, diversos centenars de jueus van ser assassinats degut a les seves creences culturals o religioses; institucions jueves van ser destruïdes, i diferents ciutats i poblacions van experimentar pogroms. Un dels exemples més severs va ser el pogrom de Kielce. La permanència d’aquest estat de violència, un cop derrotat el nazisme, posa de manifest l’arrelament de l’antisemitisme en la societat polonesa i la dificultat de trencar amb aquestes conviccions.

Com a resultat de l’escalada de violència vers la comunitat jueva, part d’aquesta va decidir emigrar. Paral·lelament, el govern polonès va iniciar una política de memòria històrica orientada a commemorar tots aquells llocs on el govern nazi havia aplicat la seva “política antisemita”. Aquesta política de memòria es va materialitzar amb impressionants monuments en els espais públics, que volien demostrar el trencament amb el passat polonès i la condemna del règim nazi.

Del 1948 al 1956, les connexions entre Polònia, el govern de la qual llavors estava liderat per Bolesław Bierut (1892-1956), i la URSS van esdevenir més visibles.

L’any 1956, Bierut va ser reemplaçat per Wladyslaw Gomulka (1905-1982). Amb ell s’inicià un nou període en la política polonesa, caracteritzat per una nova concepció de la llibertat intel·lectual, una disminució de la censura amb la fi dels tabús de l’estalinisme i l’aparició d’una nova classe política. Aquesta relaxació ideològica va permetre la reaparició en discussions públiques de temes que fins llavors s’havien mantingut en l’àmbit privat, com és el cas de la identitat polonesa i la “qüestió jueva”, sovint marcades per una visió antisemita.

Wladislaw Gomulka ballant en una festa durant la dècada dels seixanta. Font: wyboreza.pl
Wladislaw Gomulka ballant en una festa durant la dècada dels seixanta. Font: wyboreza.pl

L’Estat va promoure la idea que la història i la identitat poloneses estaven vinculades al patiment i al martiri. Aquestes associacions desenvolupades pel govern van determinar l’anàlisi de la història, creant estereotips que van marcar les narracions sobre el passat. Simultàniament, la construcció de la identitat polonesa no va tenir en compte que els grups nacionals minoritaris poguessin formar-hi part. Com a conseqüència, es va establir una clara separació entre “nosaltres” (els polonesos”) i “ells” (els altres que no són polonesos).

Aquestes idees, combinades amb l’augment de l’antisemitisme, van estroncar el desenvolupament de la comunitat jueva en el territori polonès. L’augment de les pressions va culminar amb la Campanya Antisionista que va tenir lloc a Polònia entre 1967 i 1968, indirectament portada a terme amb la silenciosa complicitat de la societat polonesa. Aquesta campanya iniciada per Gomułka a partir d’un discurs de després de la Guerra dels Sis Dies (juny de 1967), va comportar l’inici de la migració d’uns 20.000 jueus que fins llavors havien format part de la societat polonesa.

Paral·lelament, la comunitat ucraïnesa va aprofitar la relaxació del clima polític per reviure fortes idees nacionalistes. No obstant això, gran part de la població polonesa continuava relacionant els termes “ucraïnès” amb “UPA”, “bandits” o “feixistes”.

A partir del reconeixement dels drets de les minories l’any 1954 pel Consell Presidencial de Ministres es va fer visible un canvi d’actitud alimentat per la voluntat de disminuir la discriminació i potenciar la socialització de les minories a partir de l’assimilació.  Visible a partir de l’existència de converses entre l’Estat i la comunitat ucraïnesa, la creació de la Societat Sociocultural Ucraïnesa (UTSK) i la representació de les minories jueves, bielorusses i ucraïneses en la Comissió d’Afers Nacionals de Polònia

A partir de 1970, tots aquests projectes van aquedar en segon terme i la qüestió de les minories nacionals va quedar fora del focus. La majoria d’organitzacions, escoles i centres relacionats amb la comunitat ucraïnesa van desaparèixer durant aquella dècada i la propaganda basada en estereotips va ser desenterrada.

Alhora, la fragilitat del govern es va fer visible a partir de la corrupció i les dificultats econòmiques que atravessava Polònia. Fets que van portar al 1970 a l’aparició de protestes a les drassanes de les poblacions bàltiques de Gdansk, Gdyneia i Szczecin, les quals van suposar un punt d’inflexió en la línia política de Gomułka i va culminar amb la creació de Solidarność (“Solidaritat”).

Després de la brutal repressió del govern dirigit a les protestes, Władysław Gomułka va ser substituït per Edward Gierek (1913-2001). Durant aquells anys la situació econòmica a Polònia va millorar i els sentiments patriòtics, juntament, amb l’influència de l‘Església Catòlica van augmentar considerablement. Però, malgrat els esforços del poder per tal de mantenir el control, aquests van ser inefectius i la imminent desintegració del sistema comunista es va fer més i més visible.

El llegat de 1989

L’any 1989 la caiguda del sistema comunista va provocar un canvi radical d’escenari i va comportar per als polonesos esperança i excitació, però també por i inseguretat davant del nou context.

La “qüestió jueva” va experimentar una situació contradictòria. Per un costat, pintades antisemites van aparèixer pels carrers i els cementiris jueus i antics edificis de la comunitat van ser víctimes d’actes vandàlics. Fets que demostren la pervivència de forts prejudicis contra la comunitat jueva en algunes esferes de la societat i la incapacitat de l’Estat per protegir la comunitat d’aquests. Per altre costat, l’augment de debats televisius sobre l’antisemitisme, alhora que als diaris i llibres, van ajudar a trencar els tabús existents entorn del tema.

Després, en la segona meitat dels 90s van aparèixer nombroses publicacions escrites per autors jueus. A més a més, diverses institucions que fins llavors havien treballat amb la comunitat jueva i el seu patrimoni van esdevenir una plataforma per tal de difondre la cultura jueva. L’Institut Històric Jueu i la Fundació Shalom en són dos exemples.

Alhora, amb el restabliment de la comunitat jueva de Polònia i la implicació de molts dels seus membres en esdeveniments socioculturals, es va fer visible l’aparició del terme “jueu polonès” i l’ús d’aquest com a element identitari per aquelles persones que se sentien jueves i poloneses. Aquest no només representava l’existència d’una comunitat jueva a Polònia, sinó que alhora l’existència d’una identitat basada en el sentiment de ser polonès i alhora jueu, durant molt temps una relació difícil d’imaginar.

Durant la dècada dels 90, el govern polonès va tornar a apostar per les activitats commemoratives, en les quals  van participar-hi membres de la comunitat jueva de Polònia i de l’estranger, a més de representants de l’Església catòlica i polítics del govern, creant un espai de diàleg malgrat que, en la majoria dels casos el discurs oficial va seguir relacionant els polonesos amb el martiri i la importància de la nació. Alhora, Auschwitz va ser consolidat com a símbol de l’Holocaust i la barbàrie nazi, convertint-se d’aquesta manera en un punt de memòria històrica controvertit.

Els ucraïnesos, a partir de 1990, van experimentar un procés similar. Diverses institucions i associacions també van ser creades, com ara l’Associació d’Ucraïnesos a Polònia o la Societat d’Educadors Ucraïnesos de Polònia; dues institucions completament diferents que van treballar per tal de representar la comunitat ucraïnesa resident a Polònia i defensar-ne els seus drets, sempre actuant amb l’aprovació del govern polonès.

Totes aquestes millores van tenir lloc en part perquè durant els 90, diverses  organitzacions internacionals com l’Organització de les Nacions Unides (ONU) o el Consell d’Europa van fer públics nous documents que protegien els drets de les minories. Això, juntament amb el reconeixement de les minories nacionals i culturals en el segon capítol de la nova Constitució de Polònia, signada el 2 d’abril de 1997, va fer possible el desenvolupament d’aquestes comunitats.

Portada de la revista Wprost, on es compara la cancellera alemanya, Angela Merkel, amb Hitler. Font: Express UK
Portada de la revista Wprost, on es compara la cancellera alemanya, Angela Merkel, amb Hitler. Font: Express UK

L’abandonament de l’economia comunista i el pas a l’economia de mercat, a l’hora de la important millora dels drets humans a Polònia va fer possible que aquesta formés part de la OTAN el 1999 i, cinc anys més tard, el 2004, de la Unió Europea (UE).

La incorporació a la Unió Europea va ser interpretada pels polonesos de diverses formes. Per alguns sectors de la societat com Alexander Kwasniewski, president de Polònia d’entre 1995 i 2005, formar part de la UE proporcionaria seguretat al país i a la seva gent; altres ho van veure com una renúncia obligatòria a la sobirania.

Aparentment, el Moviment Europeu Federalista liderat per Altiero Spinelli no va funcionar. Un gran nombre d’europeus, en aquest cas polonesos, no van poder deixar de banda les idees nacionalistes.

Aquestes fortes idees relacionades amb la identitat nacional i l’Estat van reaparèixer llavors i progressivament s’han fet més fortes a Polònia. Amb l’arribada de Dret i Justícia (PIS) al govern l’any 2015, els discursos nacionalistes han esdevingut la base del poder polític al país.

Un dels pilars d’aquest discurs nacionalista està relacionat amb la memòria històrica. La modificació dels relats sobre el passat, potenciats pel govern, basats en l’exaltació del patiment i l’heroisme i la identitat nacional, han portat a la reaparició de nombrosos prejudicis al voltant d’aquells que no són considerats 100% polonesos i alhora han canviat la percepció del passat i estan definint la del futur.

La relació entre els polonesos i els ucraïnesos ha empitjorat recentment, fet que és el resultat de la nova política duta a terme pel govern de Dret i Justícia. Mentre Polònia ha millorat la cooperació en les àrees de comerç, transport, infraestructures i assistència tècnica militar a Ucraïna, el govern polonès ha decidit reduir els ajuts econòmics dirigits a les organitzacions ucraïneses existents al país i ha fet més difícil el procés pel qual les ONG han de passar per obtenir ajudes de la Unió Europea destinades a la integració de minories i ha disminuït el poder del Comitè de Minories Ètniques i Nacionals al Sejm (Parlament).

Aquestes polítiques i discursos incendiaris, alhora amb l’augment de la influència de l’Església i el racisme, el sexisme i l’homofòbia han situat les minories culturals, religioses, ètniques i sexuals en una situació de vulnerabilitat altra vegada.

Una situació produïda per la falta d’autocrítica de Polònia cap al passat, la pervivència del nacionalisme alimentat per l’actual crisi del refugiats i l’arribada d’ucraïnesos degut al conflicte a Donbass (2014), l’ús del Holocaust com a barrera de fum per dissimular la situació de les altres minories i el silenci institucional com a pràctica generalitzada. Tot això en el marc d’una Unió Europe afeblida i que també fa ús del silenci.

Manifestació nacionalista en motiu del dia de la Independència. Font: AnsaLatina
Manifestació nacionalista en motiu del dia de la Independència. Font: AnsaLatina
Read More

“Què és la dona nova? Realment existeix? No és el producte de la imaginació creadora d’escriptors moderns que busquen novetats sensacionals? Mira al teu voltant, observa, reflexiona, i et convenceràs: la nova dona està aquí, existeix”

Alexandra Kollontai, 1918

Les dones ocupen els carrers

El 8 de març de 1917 del calendari julià, coincidint amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora, milers de dones de Petrograd van sortir als carrers declarant-se en vaga general en demanda de pa i pau com a reacció a les precàries condicions de vida derivades de la gran guerra. Aquesta va ser l’espurna que va encendre la flama de la coneguda com a revolució de febrer, ja que soldats i moltes altres treballadores i treballadors no van trigar a unir-se a la protesta, en contra d’un règim tsarista autocràtic que havia sumit la població russa en la fam, la misèria i la mort. Van ser les dones les qui van donar el primer pas ocupant els carrers perquè eren elles les qui cada dia havien de patir les dificultats de mantenir les famílies en peu, fent cues interminables sota el gèlid hivern rus per aconseguir queviures bàsics, amb preus cada cop menys inaccessibles a causa de la marcada inflació, mentre els homes eren al front.

En aquells dies de febrer poques persones s’haurien imaginat que aquesta manifestació pogués desencadenar els fets que la seguiren, sobretot perquè la majoria de líders bolxevics no creien en l’autonomia, el poder i la capacitat d’autoorganització de les dones per liderar un procés revolucionari, i fins i tot alguns reaccionaren amb ràbia davant d’aquells fets, ja que havien tirat endavant sense l’aprovació i la direcció dels seus camarades. No obstant això, la capacitat d’autoorganització de les dones a Rússia va fer-se patent una altra volta pocs dies després, el 19 de març, quan desenes de milers de dones tornaren a ocupar els carrers del centre de Petrograd en una manifestació en demanda del sufragi femení en la que constituiria la manifestació de dones més gran de la història de Rússia fins al moment, però recurrentment invisibilitzada per la historiografia.

 

La qüestió de la dona

La revolució d’octubre de 1917 a Rússia i la subsegüent configuració de les noves estructures d’estat van comportar l’articulació d’una nova societat basada en preceptes marxistes que perseguien l’eliminació de les classes socials i tota mena de desigualtats entre les persones, incloent la desigualtat de gènere, però l’estratègia a seguir per a la consecució d’aquest darrer punt va ser objecte de debat. Les idees bàsiques sobre la qüestió de la dona desenvolupades per Lenin i altres bolxevics tenien les seves arrels en els treballs de teòrics marxistes com Friedrich Engels en L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat (1884) o Auguste Bebel en La dona sota el socialisme (1904), i partien de la idea que l’establiment del socialisme resultaria automàticament en l’emancipació de la dona i la igualtat entre els gèneres, ja que era la propietat privada l’origen de l’opressió de la dona i l’abolició d’aquesta tindria com a objectiu últim la incorporació de la dona al mercat del treball, després de l’abolició del matrimoni i la institució familiar de tall burgès.

Per aquesta mateixa raó, la majoria dels líders bolxevics no van parar massa atenció a la situació de la dona, i fins i tot Lenin arribaria a criticar el feminisme per considerar-lo innecessari i l’acusaria d’interferir en la lluita real contra el sistema capitalista, però d’altra banda sí que reconegué la necessitat de polititzar les dones per tal de convertir la política en un afer de masses real. L’adveniment de la revolució i l’establiment del socialisme havien d’alliberar les dones de les càrregues domèstiques per poder participar en el mercat de treball en igualtat de condicions amb els homes, garantir igualtat en els drets socials, acabar amb la institució familiar a favor de la unió lliure i socialitzar la maternitat. En consonància amb aquests principis, durant els primers mesos posteriors a la revolució nous drets van ser atorgats a les dones, com el dret a vot, el divorci, l’avortament, o l’abolició del matrimoni per l’Església.

En contrast amb el punt de vista majoritari, Alexandra Kollontai, juntament amb altres intel·lectuals i revolucionàries bolxevics com Inessa Armand o Nadezhda Krupskaya, eren plenament conscients de la necessitat de dur a terme transformacions que anessin més enllà ja que temien que la Revolució acabés sense abordar de manera satisfactòria la qüestió de la dona. Aquestes revolucionàries creien que l’establiment del socialisme no era suficient per a la consecució de la igualtat real entre els sexes ja que la subordinació femenina anava més enllà del sistema econòmic, raó per la qual era imprescindible la introducció de polítiques més concretes en relació a la criança, el treball domèstic, les relacions maritals, la maternitat o la sexualitat.

Alexandra Kollontai va ser una de les primeres dones de la història en formar part d’un govern i servir de diplomàtica. Font: Viquipèdia
Alexandra Kollontai va ser una de les primeres dones
de la història en formar part d’un govern i servir de
diplomàtica. Font: Viquipèdia

Entre altres qüestions, Kollontai va posar gran èmfasi en la creació de guarderies públiques i altres organismes que permetessin a les dones alliberar-se de les càrregues domèstiques i dedicar-se a formar-se, a socialitzar i a tenir temps per a elles mateixes. Les idees de Kollontai eren especialment innovadores perquè va parar especial atenció al tema de la sexualitat i a la urgència de transformar la manera en què les persones concebien les relacions sexuals, tot plegat dins d’aquest procés de reeducació de la societat per tal d’acabar amb l’individualisme i la manera en què les dones i els homes es relacionaven entre sí. Amb l’objectiu de posar en pràctica aquestes mesures, el 1919 Armand i Kollontai van establir el Zhenotdel, concebut com a eina temporal clau en la lluita per a l’eliminació de les desigualtats que les dones encara havien de fer front al nou Estat soviètic.

Malgrat els esforços d’aquestes i altres dones revolucionàries, el seu radical punt de vista era només una clara minoria entre els líders bolxevics. Mai va haver-hi un ampli consens entre els ideòlegs del nou Estat soviètic sobre quin havia de ser el camí a seguir en relació a la qüestió de la dona i, tot i que eren conscients de la necessitat de polititzar les dones a partir de canvis amb impacte sobre la consciència col·lectiva, les polítiques a seguir no eren molt fermes ni estables i sovint anaven subordinades a objectius politicoeconòmics més amplis o simplement pretenien evitar que altres organitzacions atraguessin les dones a les seves files. En general, els homes creien que les dones eren enrederides i analfabetes i les organitzacions de dones com el Zhenotdel eren vistes amb recel i sovint acusades de desviar-se de l’objectiu principal de consolidació del socialisme.

Entre la teoria i la realitat quotidiana

Les que hem apuntat són algunes de les idees que desenvoluparen les i els intel·lectuals bolxevics sobre la qüestió de la dona, però quin impacte real sobre la vida quotidiana tingueren les polítiques que s’aplicaren?

La dona soviètica, en aquest pòster de 1920, ens mostra tot el que la revolució ha donat a la treballadora i a la camperola: biblioteques, guarderies, escoles, i altres espais comunals de socialització i de cures. Font: Viquipèdia
La dona soviètica, en aquest pòster de 1920, ens mostra tot el que la revolució ha donat a la treballadora i a la camperola: biblioteques, guarderies, escoles, i altres espais comunals de socialització i de cures. Font: Viquipèdia

En primer lloc, cal destacar que el procés d’incorporació de la dona al mercat del treball remunerat va ser molt més lent del que s’hauria pogut esperar. Tot i que durant els segles anteriors a la revolució d’octubre la majoria de la població russa es concentrava al camp, amb una divisió sexual del treball molt marcada i emmarcada en una societat acusadament jeràrquica i patriarcal, a partir de finals del segle XIX aquesta situació es va veure alterada amb l’inici de la incorporació de la dona al treball productiu. Els dos conflictes bèl·lics més importants del període, la guerra sinojaponesa (1894-1985) i la primera guerra mundial (1914-1918), van deixar molts llocs de feina vacants perquè els homes havien de complir amb el servei militar al camp de batalla. Les dones ocuparen els seus llocs de manera temporal i sovint per només dues terceres parts del salari mig. Les dones també jugaren un paper actiu a la guerra civil russa (1917-1923), combatent en unitats femenines o treballant en camps com la metal·lúrgia o la mineria, però foren acomiadades quan el conflicte s’havia acabat per deixar pas de nou als homes. Encara que dins del nou Estat soviètic va establir-se la igualtat de salaris i fins i tot es varen promoure facilitats per a les dones, com assegurances en cas d’embaràs, el 1923 hi havia 300.000 dones menys ocupades a la indústria que el 1914 i continuaven cobrant menys pel mateix treball que els homes, a més de tenir una taxa més alta d’atur.

La lenta inclusió de les dones al treball remunerat podria lligar-se a la dificultat que van tenir per ser considerades membres de ple dret de la classe treballadora, a causa de la idea de dona com a element burgès i inculte, lligat massa estretament a l’esfera privada. Tot i que l’Estat havia promès la creació de tot tipus de serveis socials que permetessin l’alliberament de la dona de les càrregues burgeses i el desenvolupament de la seva consciència de classe, al cap de poc va fer-se patent la incapacitat de l’Estat soviètic de materialitzar el projecte, fet pel qual a finals dels anys vint la propaganda va començar a encoratjar les dones a autoorganitzar-se per crear espais comunals de cures.

No només es van regular aspectes com el treball remunerat, sinó que l’Estat soviètic va exercir control sobre el treball reproductiu i la vida privada, regulant de manera estricta els rols de gènere i sobretot la identitat femenina. Durant els primers anys, un dels eixos fonamentals va ser la lluita contra el matrimoni burgès mitjançant el foment de les unions lliures, fins al punt que l’amor va ser declarat un assumpte burgès i sovint vergonyós. El Codi de Família de 1918 va establir els mecanismes per facilitar el divorci o per abolir la distinció entre descendència legítima i il·legítima, però en molts dels casos aquests mecanismes acabaven deixant la dona i els infants desprotegits. Fins i tot es van establir pautes de vestimenta i de bellesa. La roba havia de ser austera i sòbria i la bellesa proletària aquella que naixia del treball, de la consciència de classe i que no s’interposava en la participació en el procés productiu.

 

La qüestió de la dona subordinada al procés d’industrialització

A la segona meitat dels anys vint Stalin pren el poder i inicia els seus plans de ràpida industrialització materialitzats en el llançament del primer pla quinquennal (1929-1934). A partir d’aquell moment, la qüestió de la dona passarà a ser un important assumpte d’estat, ja que el principal objectiu serà la seva completa proletarització per a un òptim servei a la classe i al país.

La participació de les dones en el treball productiu va dibuixar-se com el seu paper fonamental de classe. Entre 1927 i 1935 gairebé quatre milions de dones començaren a treballar a les fàbriques a canvi d’un sou, encara que la seva desigual situació romangué gairebé la mateixa, ja que com a norma no se les deixava dur a terme feines més qualificades a causa de la falta de confiança en les seves capacitats. A més, la majoria d’homes les consideraven analfabetes i retrògrades, idea que pot ser il·lustrada a través de l’establiment de l’anomenat funktsional’naya sistema el 1931, pel qual brigades de dones eren enviades a les diferents fàbriques per determinar quines tasques o feines podien ser qualificades de femenines i, per tant, eren susceptibles de ser realitzades per dones. Molts gerents de les fàbriques ignoraven aquestes ordres al·legant coses com “En què pot ser útil una baba? Hauria d’estar a casa cuinant sopa de col i no treballant a una fàbrica”.  Les treballadores també havien de fer front de manera recurrent a la discriminació de gènere i l’assetjament sexual, a més de ser assenyalades com a culpables d’aquestes agressions.

Segell soviètic de 1939 on es mostra la indumentària típica d’una proletària: uniforme de treball i mocador vermell al cap. Font: Viquipèdia.
Segell soviètic de 1939 on es mostra la
indumentària típica d’una proletària: uniforme
de treball i mocador vermell al cap. Font:
Viquipèdia.

Sota el mandat d’Stalin el matrimoni va recuperar el seu aspecte tradicional com a base articuladora de la família, mentre que la sexualitat lliure va ser reprimida i la procreació considerada la seva finalitat única. El Codi de Família va modificar-se el 1926 per millorar les condicions de les dones i es va reconèixer el treball domèstic no remunerat, però a la vegada  també recuperava la dependència econòmica de les dones envers els homes. A més, com que era necessària la col·laboració activa de les dones en el procés d’industrialització i l’Estat no podia proveir els serveis comunitaris de cures, les dones havien de compaginar el rol com a mares i cuidadores de la llar amb el de camarades i treballadores a les fàbriques. Tanmateix, la seva identitat com a proletària era la principal i la que s’havia de visibilitzar, mentre que les tasques reproductives i de cures s’havien de quedar a l’esfera privada. La dona-camarada era una proletària treballadora, forta i robusta, que vestia la mateixa roba que l’home i era imaginada amb atributs masculins a causa de la dura feina a la indústria.

La propaganda va tenir un paper fonamental en aquest procés, a través de revistes com Zhenskii Zhurnal a partir de les quals es donaven a conèixer les normes de conducta i d’estil que s’esperaven de la vertadera dona soviètica, basades en el rebuig del modus vivendi i costums burgesos i en la preponderància de la vida social per sobre de la privada. Les dones ara eren encoratjades a involucrar-se en feines relacionades amb la indústria pesant, a anar a l’escola i la universitat, així com també a participar en àrees com l’aviació o la defensa, i a gaudir de llocs de responsabilitat i lideratge, dins del procés desenvolupat sota el mandat d’Stalin de donar forma a la nova dona soviètica. Es van llançar moltes campanyes i es van organitzar esdeveniments pertot el territori soviètic, a mesura que anava creixent la presència de la dona als mitjans de comunicació. Va aparèixer un nou gènere propagandístic, les biografies curtes, la majoria de les quals seguien un mateix patró i normalment descrivien dones d’entorns rurals i pobres les quals, gràcies a l’Estat soviètic, havien estat capaces d’evolucionar i integrar-se totalment al nou món industrial i urbà.

A mode de reflexió

Tal com assenyalava la historiadora Joan W. Scott (1986), el gènere com a categoria analítica ajuda a entendre des d’una perspectiva històrica com s’han organitzat i s’organitzen les relacions de poder i desigualtat en les diferents societats, i com el control sobre els cossos de les dones també és una qüestió política, encara que des de la historiografia poques vegades s’hagi identificat com a tal. Aquest breu repàs de les polítiques i els ideals desenvolupats durant les dues primeres dècades posteriors a la revolució d’octubre ens mostren com els articuladors de l’Estat soviètic, tot i perseguir teòricament la igualtat entre homes i dones, van acabar subordinant les mesures reguladores que afectaven les dones a altres objectius polítics.

Les dones van poder començar a gaudir de molts drets sense precedents en la història de la humanitat, però aquests van ser retallats per centrar esforços en el desenvolupament econòmic del país. L’Estat soviètic va posar els cossos de les dones sota el seu estricte control, regulant-ne la capacitat productiva i reproductiva, i fent recaure sobre les dones les tasques de les quals ell mateix no havia pogut fer-se càrrec. Un dels exemples més il·lustratius és l’assumpte de l’avortament ja que l’Estat soviètic va ser pioner en descriminalitzar-lo i despenalitzar-lo a partir del decret de 1920 que el legalitzava, però el 1936, a causa de la baixa natalitat i la importància que Stalin va tornar a atorgar a la família com a unitat base de la societat soviètica, l’avortament va ser il·legalitzat de nou.

La revolució socialista no va comportar una emancipació real de la dona perquè el pensament i estructures patriarcals que regulaven les relacions entre els gèneres al territori rus durant el règim tsarista van continuar existint. Tal com advertiren Kollontai i les seves camarades, l’establiment del socialisme no era suficient per acabar amb aquestes relacions de poder. Era necessari, igual que en els temps que corren, entendre que el feminisme no és una conseqüència lògica de qualsevol procés revolucionari, sinó que ha de ser un dels seus motors fonamentals.

Read More

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda (II). Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Quan pensem en dones i Guerra Civil (1936-1939) ens ve al cap la fotografia d’aquelles milicianes republicanes que, recent esclatat el conflicte, van decidir armar-se i mobilitzar-se al front al costat dels seus companys. Tanmateix, aquesta imatge és incompleta i no representa l’autèntica realitat que visqueren tantes i tantes dones durant el major conflicte del segle XX a casa nostra.

En aquests dos articles intentarem acostar-nos a la Guerra Civil per veure com va afectar a les dones dels dos bàndols i com aquestes van participar-hi, exercint un paper que, tot i ser sovint menyspreat, va ser essencial en el desenvolupament del conflicte. En analitzar la guerra des d’aquesta perspectiva hem de fugir d’una bipolarització sovint simplista, que enfronta roges i falangistes com dues realitats homogènies i contraposades. A tots dos bàndols les realitats van ser diverses, així com les apostes polítiques de les dones mobilitzades.

Tot i així, el primer d’aquests dos articles s’apropa al paper de les dones del bàndol nacional, per veure no només la seva actuació durant el conflicte, sinó també quina va ser la seva contribució en la consolidació del nou règim. Per contra, en el segon dels articles s’analitzarà l’acció de les dones republicanes en la defensa de les conquestes assolides els anys anteriors, però també en l’activitat revolucionària que desenvoluparan aprofitant l’excepcionalitat bèl·lica.

 

L’amenaça republicana pels sectors conservadors i el cop d’estat

La proclamació de la República (1931) va obrir importants oportunitats de canvi, que per als sectors més conservadors foren vistos amb temor i preocupació. Que les propostes progressistes que impulsà la República van tenir una aplicació limitada és un fet clar quan s’analitzen des del present, però aquell 1931 la història encara no estava escrita, i l’alarma dels sectors dretans a una possible transformació social que acabés amb els seus privilegis tenia fonaments.

Durant la República, les dones van poder exercir per primer cop el dret a vot. Els partits van haver d'atendre a les demandes femenines per assegurar el vot de les dones, en un moment on la mobilització política femenina va créixer exponencialment. Font: Amb Veu De Dona
Durant la República, les dones van poder exercir per primer cop el dret a vot. Els partits van haver d’atendre a les demandes femenines per assegurar el vot de les dones, en un moment on la mobilització política femenina va créixer exponencialment. Font: Amb Veu De Dona

Dins les mesures republicanes prenen rellevància aquelles que concedien drets a les dones o que regulaven, per primer cop, les relacions familiars. El sufragi femení, la llei del divorci o la igualtat jurídica per raó de sexe, inclosa a la Constitució de 1931, eren vistos per la dreta com el trencament de la família cristiana i la fi de l’ordre moral tradicional. Com destaca Geraldine Scatlon, «la extrema derecha veía en la República el comienzo de una época revolucionaria en la que iba a ser destruido cuanto de bueno y sagrado había en la mujer, especialmente sus virtudes tradicionales». I José Antonio Primo de Rivera així ho advertia:

«Pensad en la blasfemia estimulada casi como virtud cívica; en la idea de la patria arrancada del alma del pueblo; en el sentimiento de familia, extirpado como perjuicio burgués; en el pudor, hecho objeto de befa… Pensad en que vuestras hijas, en la escuela materialista que el Estado rojo implementará, oirían recomendar el amor libre.»

Davant les idees feministes dels sectors més radicals de l’esquerra, la dreta apostà per reforçar els tradicionals manaments que requeien sobre les dones. Així, en contraposició al model de dona alliberada, difós principalment per anarquistes i comunistes, l’Església i les classes d’ordre difonien un model femení de mare i esposa, allunyada de l’esfera pública i relegada a la cura de la família. Com el mateix Primo de Rivera al·legava:

«no entendemos que la manera de respectar a la mujer consista en sustraerla de su magnífico destino y entregarla a funciones varoniles. […] El hombre […] es torrencialmente egoísta, en cambio, la mujer casi siempre acepta una vida de sumisión, de sacrificio, de ofrenda abnegada a una tarea.»

Com veiem, molts homes s’escandalitzaven davant d’un govern democràtic que, per primer cop, havia situat la “qüestió femenina” al centre del debat polític, i que alterava –en cap cas abolia– l’ordre patriarcal considerat fins llavors inamovible. Però també moltes dones, contràries a l’emancipació propugnada pels sectors feministes, es mobilitzaren en contra les mesures impulsades pel govern republicà, alhora que reivindicaven el retorn a l’estructura familiar tradicional i la recuperació de la llar cristiana que, segons elles, estava en perill.

La Secció Femenina va ser fundada el 1934 com a filial femenina de la Falange Espanyola. Va acabar aglutinant tota la participació femenina durant la guerra i el franquisme després que la FE s'unís a les JONS (1934) i posteriorment als tradicionalistes (1937). Font: mujresbajosospecha.com
La Secció Femenina va ser fundada el 1934 com a filial femenina de la Falange Espanyola. Va acabar aglutinant tota la participació femenina durant la guerra i el franquisme després que la FE s’unís a les JONS (1934) i posteriorment als tradicionalistes (1937). Font: mujeresbajosospecha.com

El dret de vot femení obligà als diferents partits polítics a tractar temes que preocupaven o afectaven a les dones, però també els forçà a incentivar la politització d’aquestes, per tal d’assegurar el seu vot. Així doncs, va ser durant el període republicà que les dones es van veure interpel·lades políticament de forma massiva per primer cop, i fruit d’aquesta situació es fundaren nombroses organitzacions de dones, tant de dretes com d’esquerres, en un context de mobilització femenina sense precedents a l’estat espanyol. Algunes d’aquestes organitzacions femenines eren filials de partits ja constituïts però altres, sovint més radicals, nasqueren al marge de qualsevol organització política. Pel que fa les organitzacions femenines de dretes, cal destacar la Secció Femenina (a partir d’ara, SF) de la Falange Espanyola i les dones de la Unió Tradicionalista.

Al llarg del període republicà, i en consonància amb la radicalització política que es va viure els anys previs al cop d’estat, els discursos femenins també es tornaren cada cop més contundents i violents. De fet, en uns moments d’alta tensió política –sobretot a partir de l’octubre de 1934–, que obligaven a la població a posicionar-se políticament, l’alineament de les dones per una o altra opció política es feia necessària, i van ser les postures més radicals –comunistes i anarquistes per una banda, falangistes i carlistes per l’altra– les que apel·laren de forma més directa a les dones i les que aglutinaren la seva mobilització.

A les zones de tradició conservadora, a partir de les eleccions de 1936, moltes dones descontentes amb els partits de dretes i desencantades amb un sistema democràtic que havia donat la victòria a les esquerres s’aproparen i iniciaren la seva militància a la SF. Així, quan començà la guerra, moltes dones ja estaven alineades a una causa política o altra, i la mobilització femenina es produí, sovint, de forma espontània. Les files falangistes s’ompliren de joves il·lusionades que volien participar en aquell moment d’excepcionalitat que, durant els primers mesos, va ser estimulant i motivador, ja que obria les portes a construir la societat que desitjaven.

En definitiva, el cop d’estat militar que desencadenà en la Guerra Civil tenia com a objectiu frenar i revertir el conjunt de mesures progressistes de la República. Els que s’aixecaren el juliol de 1936, però, també pretenien el retorn a l’ordre patriarcal més autoritari, que veien perillar amb les mesures republicanes en pro dels drets de les dones. I tot i que pugui semblar contradictori, moltes dones recolzaren aquesta aposta, i van donar suport al cop d’estat alhora que van participar activament durant la guerra. Aquest auge de la mobilització femenina, des de les diferents posicions polítiques i al llarg de la Segona República i durant la Guerra Civil, demostra la voluntat de les dones de ser partícips dels esdeveniments, sovint assumint discursos revolucionaris amb una importància central de la qüestió de gènere.

L’esclat de la guerra: front o rereguarda?

A la zona que quedà sota el control dels nacionals, la mobilització femenina es va vehicular a partir de dues organitzacions, la SF (composta per falangistes i jonistes) i les dones carlistes de la Unió Tradicionalista, anomenades popularment margarites. Aquestes dues organitzacions s’uniren en una mateixa a partir del Decret d’Unificació que Franco establí el 1937. Així, tota la mobilització femenina quedà unificada al més estil totalitari sota la SF de la FET i les JONS, contribuint a la formació d’una societat corporativista a imatge de la Itàlia feixista.

En general, podríem dir que la mobilització femenina a la zona nacional es va desenvolupar a la rereguarda. Així, contràriament al que passarà a la zona republicana –on moltes dones encoratjades per la causa revolucionària s’allistaran com a milicianes–, les falangistes defensaven que la seva activitat s’havia de desenvolupar dins dels límits definits pels rols tradicionals de gènere. La presència pública (i política) de les dones de dretes durant el període bèl·lic sempre es veurà com una excepció en una etapa d’anormalitat, i es propugnava el retorn a la llar domèstica un cop el conflicte finalitzés i els homes retornessin del front. Pilar Primo de Rivera, líder de la Secció Femenina, escrivia en una circular del partit el gener de 1937 que «a nosotras no nos pide que cojamos las armas porque no sabríamos hacerlo ni tenemos valor para ello».

Les margarites, de la Delegació de Fronts i Hospitals, visiten l'Exèrcit Nacional a la Batalla de l'Ebre. Font: requetes.com
Les margarites, de la Delegació de Fronts i Hospitals, visiten l’Exèrcit Nacional a la Batalla de l’Ebre. Font: requetes.com

Les dones carlistes, margarites, sí que s’establiren ràpidament al front quan començà el conflicte, però s’encarregaren de realitzar les tasques d’infermeria i assistència. Sota el lideratge d’Urraca Pastor es va organitzar l’Assistència al Front i Hospitals. Tot i així, s’esforçaren per diferenciar-se de les dones republicanes que s’allistaren a les zones on el cop d’estat no triomfà, i no sortien dels rols que la societat conservadora esperava d’elles.

De fet, la imatge de la republicana miliciana es propagava a les zones nacionals per demostrar la “barbàrie comunista”, que empenyia les dones a la guerra. Per contra, s’impulsava que les dones participessin de les tasques d’assistència i de cura que es van començar a desenvolupar ja des dels primers mesos de la guerra, i que van ser liderades i realitzades bàsicament per dones.

I coincidint amb aquesta imatge, les dones de la SF, sota el comandament de Pilar Primo de Rivera, iniciaren ja des dels primers mesos de la guerra un conjunt d’activitats formatives –i d’adoctrinament– amb les que pretenien enquadrar la població conquerida sota els nous valors nacionalcatòlics. Es fundaren escoles arreu del territori, sovint destinades a nenes i dones, amb les que buscaven el suport d’aquestes al nou règim. També es crearen a les zones rurals les Hermandades de la Ciudad y el Campo, que impulsaren cursos de formació per les dones camperoles.

Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, va liderar la Secció Femenina des de la seva fundació i durant tota la guerra i el Franquisme. Va ser la més ferma defensora de les idees del seu germà, mort durant la Guerra. Font: Plataforma2003
Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, va liderar la Secció Femenina des de la seva fundació i durant tota la guerra i el Franquisme. Va ser la més ferma defensora de les idees del seu germà, mort durant la Guerra. Font: Plataforma2003

Des del bàndol nacional, la guerra s’havia assimilat com a Creuada, responent a la idea que la República havia descristianitzat Espanya amb les seves lleis anticlericals. Davant d’aquesta situació, s’imposava la necessitat de reconquesta i es cridava a la virilitat masculina per a la lluita contra l’enemic. Després de la conquesta física (i masculina) s’havia de fer la reconquesta espiritual, per tal que la creu arribés a tots els racons d’Espanya. Aquesta segona fase havia de ser femenina, és a dir, havien de ser les dones, tradicionalment més religioses, les que havien de recristianitzar la nació, educant i transmetent els valors catòlics a fills i marits. Aquest era el paper que es va reservar a les dones en el conflicte, i també és aquesta la funció que van desenvolupar moltes dones en el sí de les institucions femenines de la Falange. La SF es constituí com la transmissora dels valors morals i polítics del règim, que inculcava a la població femenina a partir dels seus programes formatius, i que havien d’aconseguir l’acceptació social al nou règim.

Més enllà de l’adoctrinament que es proposava, aquests programes responien també a altres objectius. Calia pal·liar les males condicions econòmiques i el malestar social provocats primer per la guerra i després per l’autarquia. S’iniciaren projectes en els quals es divulgaven coneixements agrícoles i s’assessorava a les famílies camperoles per augmentar la producció agrícola. També es formava a les dones per desenvolupar feines artesanals i es posava a la seva disposició matèries primeres i un mercat on vendre els productes. S’intentà millorar les condicions de vida de les dones camperoles a partir d’un cos de divulgadores sanitario-rurals que treballaven de forma voluntària als pobles més necessitats.

Però darrera d’aquesta voluntat de millorar la vida de les famílies camperoles hi havia una altra raó: el conflicte bèl·lic exigia d’unes bones condicions al camp, ja que es requeria d’aliments per abastir a l’exèrcit. Així, una bona rereguarda assegurava una bona salut del front, i van ser bàsicament les dones a partir de la SF les que organitzaren tota la xarxa d’abastiment del front, aportant uns recursos materials sense els quals no s’hagués pogut guanyar la guerra.

Cal remarcar, però, que tota aquesta activitat “simpàtica” que es realitzà des de la SF era només una de les cares de la moneda. L’altra cara fou una contundent política repressiva, que s’inicià els primers mesos de la guerra però que no s’aturà en tota la dictadura.

Política assistencial i (control) social. Més enllà de la guerra.

La dictadura franquista no es pot entendre sense el període bèl·lic que la precedí. Va ser durant la guerra que es van anar configurant les diferents estructures del futur règim, i la brutalitat de la guerra va aconseguir la desmoralització de l’enemic i, amb aquesta, l’acceptació passiva de la dictadura. En tot aquest context, una institució lligada a la Falange i dirigida per una dona va resultar imprescindible per l’establiment del nou poder: l’Auxili Social.

Segell de l'Auxili Social. Font: Todocoleccion
Segell de l’Auxili Social. Font: Todocoleccion

Al llarg de l’octubre de 1936, quan la guerra ja durava quatre mesos i es preveia llarga, Mercedes Sanz Bachiller, llavors cap provincial de la SF a Valladolid, i Javier Martínez de Bedoya, un falangista que havia viscut temps a Alemanya i s’havia familiaritzar amb el règim nazi, organitzaren un programa d’ajuda i auxili als sectors més necessitats. Sota el nom de Auxilio de Invierno van obrir el primer menjador per a nens el 30 d’octubre a Valladolid. El projecte havia estat formulat a imatge del Winterhilfe nazi, un servei que assistia als més necessitats durant els mesos freds de l’hivern.

La fundació d’aquesta institució naixia d’un anàlisi sobre les estructures benèfiques existents. Per una banda, la beneficència pública no era capaç de respondre a la precària situació produïda per la guerra, i de fet, ni des de les jerarquies militars ni des del partit falangista s’havia previst la creació d’una estructura assistencial eficient.

Sanz Bachiller i Bedoya van configurar de nou aquest servei, com una empresa clarament feixista. Afirma Ángela Cenarro que «su actuación se presentaba revestida por los principios ideológicos del discurso falangista, y falangistas eran también sus principales inspiradores e impulsores». El seu plantejament pretenia divergir de forma clara de les antigues formes assistencials liberals, envoltant el projecte d’un discurs revolucionari de “justícia social”, i entenent-lo com un projecte nacional que prenia formes totalitàries. A més, la vinculació amb l’Església, així com la presència d’un discurs catòlic recarregat en totes les activitats d l’Auxili d’Hivern, havia de servir a l’organització per distanciar-se de la beneficència marxista que s’estava desenvolupant a la zona republicana, que «buscaba hacer un pueblo con pan pero sin Dios». El discurs anticomunista era aglutinador a la zona nacional, i servia per legitimar l’alçament militar i la conseqüent guerra civil.

Menjador infantil d'Auxili Social. Font: Fundació Francisco Franco
Menjador infantil d’Auxili Social. Font: Fundació Francisco Franco

Per tant, el plantejament de l’Auxili d’Hivern anava molt més enllà de la construcció d’un menjador per a nens a una única ciutat, i el que pretenien era crear una xarxa assistencial sòlida al llarg de la zona nacional que perdurés un cop acabés la guerra. D’acord amb les seves pretensions, el projecte s’expandí, i sota la direcció de Sanz Bachiller es van obrir menjadors a les grans ciutats espanyoles, proveïts per les Cocinas de Hermandad, també gestionades per la val·lisoletana.

Teresa Gallego ja apuntava el 1983 que Mercedes Sanz «no lo había previsto como trabajo femenino de carácter benéfico, sino como una gran organización capaz de encargarse de la asistencia social del nuevo estado». I així va ser. En una conjuntura on sorgiren múltiples iniciatives assistencials que pretenien millorar les condicions de vida de la rereguarda, Auxili d’Hivern va aconseguir múltiples privilegis. Des del finançament, que quedà en mans del govern, fins els espais que ocupaven en l’avançament de l’Exèrcit, sent els primers a entrar a les zones acabades de conquerir. Hi arribaven amb camions plens de menjar, que eren ben rebuts per una població local afamada després de setmanes —potser mesos— de setge i manca de productes bàsics. L’arribada a aquests territoris recent ocupats es va fer a partir del que s’anomenà Auxilio a Poblaciones Liberadas, organisme en el que es planificava amb consciència com arribaria i es distribuiria l’ajuda. Acte seguit s’iniciaven les tasques per a la fundació dels menjadors i altres espais assistencials.

Amb la Unificació de 1937 el projecte quedà vinculat a la Secció Femenina de la Falange Espanyola, i passà a anomenar-se Auxili Social. Totes les diferents iniciatives benèfiques que havien anat sorgint van quedar subordinades a aquesta nova institució, que aconseguia així el monopoli de la política assistencial del nou règim.

Auxili Social va assegurar-se de tenir presència a totes les zones del territori, i de vital importància eren aquelles que havien restat fidels a la República durant més temps, on segurament la població seria més reticent al nou poder nacional. Va ser així com Auxili Social, més enllà de presentar una ajuda beneficoassistencial que ajudà a pal·liar la carestia causada pel conflicte bèl·lic, va resultar ser una arma propagandística vital per fer efectiva la “conquesta de l’Estat”. La presència de dones atenent als desvalguts per la guerra a les províncies recentment conquerides representaven un enorme capital polític pel règim, i mai abans a l’estat espanyol l’assistència als més necessitats havia estat tan instrumentalitzada políticament.

El fet d’entendre el programa assistencial com un projecte nacional —i nacionalitzador—, feia que anés de la mà d’una ideologització de les masses. Auxili Social va acabar sent el primer contacte entre la població recent conquerida i el nou règim polític, i la política assistencial del projecte era imprescindible per aconseguir noves adhesions a la causa franquista.

Auxili Social assistia principalment aquells sectors que havien sigut favorables a la República, com a forma per potenciar el seu recolzament al règim. Alhora, es pretenia l'adoctrinament de tots els assistits, per reeducar-los segons el nous valors nacionalcatòlics. Font: hogarjuandeavila.wordpress.com
Auxili Social assistia principalment aquells sectors que havien sigut favorables a la República, com a forma per potenciar el seu recolzament al règim. Alhora, es pretenia l’adoctrinament de tots els assistits, per reeducar-los segons el nous valors nacionalcatòlics. Font: hogarjuandeavila.wordpress.com

Aquesta ajuda es prestava principalment a les mares pobres i als fills de mares treballadores, així com als nens orfes i abandonats, sectors que, en la seva majoria, havien format part del bàndol derrotat. La protecció i recursos que els oferien anaven de la mà de la reeducació de l’assistit, per tal d’aconseguir la seva “redempció”. En l’Espanya de la postguerra es va produir un doble procés, orquestrat des del poder i amb la voluntat de construir un estat a mida dels guanyadors, que consistia en un primer procés d’exclusió —efectuat a partir de la guerra i la repressió directa— al que seguia la integració. Aquesta integració, que no era més que la voluntat de reeducar l’enemic segons els nous valors nacionalcatòlics, es produí gràcies a les tasques assistencials i educatives que realitzaven majoritàriament les dones de la SF en el si de l’Auxili Social o de les Hermandades de la Ciudad y el Campo ja durant la guerra.

La instrumentalització que es va fer de l’assistència va permetre difondre una imatge benèvola del règim, que aprofitava el treball de tantes i tantes dones per mostrar la seva millor cara mentre la repressió indiscriminada seguia i s’allargava més enllà dels anys de guerra. A més d’aquesta valuosa propaganda, l’Auxili Social va permetre exercir un enorme control social sobre la població, principalment sobre les dones del bàndol perdedor. De la mà de les ajudes s’exercia una forta vigilància, basada en visites sorpreses a la llar o en anàlisis exhaustius dels familiars i progenitors de les dones ateses.

Les dones: subjecte històric

Entendre que les dones participaren de la consolidació del franquisme, desenvolupant un paper clau, ens permet identificar-les com a subjectes històrics, fugint de la victimització amb què sovint s’ha mirat a les dones. Moltes d’elles escolliren donar suport a la causa nacionalista, defensant un ideal femení determinat, de la mateixa manera que anarquistes i comunistes defensaven el seu propi ideal.

L'activitat assistencial desenvolupada des de les diferents institucions lligades a la SF van suposar també una gran propaganda pel règim, aportant-li una imatge benèvola amb la que pretenia afiançar el suport social. Font: regimendefranco.wordpress.com
L’activitat assistencial desenvolupada des de les diferents institucions lligades a la SF van suposar també una gran propaganda pel règim, aportant-li una imatge benèvola amb la que pretenia afiançar el suport social. Font: regimendefranco.wordpress.com

Perquè el nou règim es pogués consolidar, el franquisme va necessitar d’una llarga guerra de tres anys –amb l’esgotament que això suposà per la població–, a més d’una brutal, indiscriminada i planificada repressió que perdurà al llarg de quaranta anys de la dictadura. Sense l’eliminació de l’enemic (que havia estat assassinat, empresonat, exiliat o desmoralitzat) segurament el franquisme no s’hagués pogut assentar.

Però no n’hi havia prou amb la repressió: el nou règim es dotà de mecanismes propis que li permetessin per una banda assegurar el suport social a la nova situació política, i per l’altra transformar la societat segons els nous valors i models nacionalcatòlics. Les dones no només foren un dels sectors sobre els que recaigué amb més contundència la nova moralitat, sinó que van ser un dels agents imprescindibles per a l’assentament del règim. Segurament, no es podria entendre la consolidació del franquisme sense tenir en compte l’acció que tantes dones realitzaren en el si de les estructures franquistes durant la Guerra civil i els primers anys de la Dictadura. Així, les activitats formadores de la SF i les assistencials d’Auxili Social van representar pel règim un element essencial per la seva implantació.

Read More

L’any 1462 els remences catalans es van alçar en armes contra els seus senyors i varen iniciar un conflicte que s’allargaria fins a l’any 1486, moment en què Ferran II, fent ús de la potestat reial i basant-se en l’acatament del seu arbitratge, va estipular un conjunt de disposicions que posaren formalment punt i final al conflicte del camp català del segle XV.

mals usos

Segons la definició tradicional, un remença era un pagès adscrit i lligat a la terra i també al propietari d’aquesta. Aquest lligam suposava la no llibertat i que segons la norma no es pogués abandonar la terra sense permís del senyor. Aquesta situació de servitud i de conseqüent control senyorial, s’associava a un conjunt d’exaccions anomenades mals usos que donaven poder als senyors per treure profit econòmic de la pagesia en les circumstàncies més diverses. Altrament, també hi hagueren les anomenades “costums intolerables”, com ho eren el dret de dida, de primae noctis o bé el dret de maltractar i que juntament amb els mals usos, van acabar identificant a un col·lectiu mancat de llibertat i que va arribar a constituir una quarta part de la població del Principat.

Bona part dels estudiosos, exposen que l’empitjorament de la situació dels remences i l’expansió de l’asserviment en els anys anteriors a l’alçament, va tenir com a conseqüència la contestació camperola que donaria lloc a dos enfrontaments armats dirigits per dos líders de diferent tarannà, Francesc de Verntallat (1462 – 1472) i Pere Joan Sala, antic lloctinent de Verntallat (1484 – 1485) i líder de la facció radical que en aquest cas, lluitaria al marge del poder reial.

Jaume Vicens Vives, autor essencial per a l’estudi del conflicte, va considerar que la lluita per suprimir els mals usos i aconseguir la llibertat individual tot conservant la propietat, fou la raó de les guerres remences. Segons aquest, el moment s’explicaria pels efectes propiciats per la Pesta Negra de 1348, que varen comportar que els senyors protagonitzessin una violenta reacció que es va traduir en una major presència i encariment dels mals usos. Malgrat això, noves recerques mostren que no es pot atribuir una única conducta homogènia envers la pagesia, ja que trobem exemples que no s’adeqüen del tot a la pauta acceptada de brutalitat i irracionalitat de la classe senyorial catalana.

Els remences es concentraven majoritàriament a la Catalunya Vella (a les terres del nord i l’oest del Llobregat).
Els remences es concentraven majoritàriament a la Catalunya Vella (a les terres del nord i l’oest del Llobregat).

La vigència dels mals usos

Com és sabut, els remences van focalitzar les seves demandes legals en la seva injusta submissió a la servitud i en la voluntat d’obtenir la llibertat personal. L’any 1455 els remences es van organitzar i van aconseguir que el rei Alfons el Magnànim publiqués una Sentència Interlocutòria que suspenia provisionalment els mals usos. El desitjat compromís va durar poc, ja que l’any 1481, el nou rei Ferran el Catòlic, va aprovar la constitució Com per lo Senyor que invalidava la Sentència Interlocutòria i en conseqüència tornava a atribuir als senyors directes l’ús de les servituds i dels drets sobre els remences.

Tot i aquestes demandes legals, recerques sobre la població remença gironina ( indret on es documenta la major densitat de focs remences) evidencien que pocs anys abans del primer alçament armat els mals usos s’havien deixat d’aplicar i que la servitud va anar disminuint en el transcurs de la primera meitat del segle XV. En aquests anys, la documentació mostra que la sentència de 1455 es va respectar i que la posterior invalidació no va suposar que els mals usos es tornessin a aplicar de nou.

Ferran II amb la reina Isabel. Font: sapiens.cat
Ferran II amb la reina Isabel. Font: sapiens.cat

En aquest punt, i constatant que la matèria legislativa no sempre es concorda amb la realitat social de totes les senyories, és lògic que ens qüestionem sobre les motivacions que realment varen portar als remences a alçar-se en armes. Si els mals usos ja no tenien la vigència anterior i la pretesa reacció senyorial posterior a la pesta no va reeixir a tots els indrets, és possible que hi haguessin altres      motivacions darrere de les reivindicacions?

Sentència Arbitral de Guadalupe, fi del conflicte?

L’abril de 1486, Ferran II va estipular un conjunt de disposicions per tal de reglamentar les relacions jurídiques i socials al camp, restaurar l’autoritat i castigar els culpables de la revolta. Amb Guadalupe, els odiats mals usos quedaven abolits, a canvi, però, els pagesos van haver de pagar 10 sous per cada un dels mals usos a suprimir o bé 3 sous anuals en concepte de cens fins que fossin totalment redimits. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però van haver de seguir prestant homenatge al senyor i pagant els drets emfitèutics i feudals.

Gran part dels historiadors, seguint les tesis de Vicens Vives, consideren que la sentència va suposar un triomf ja que va pacificar el camp i va solucionar el conflicte remença. Lluny d’aquesta visió optimista, altres autors defensen que en els segles moderns va continuar la presència d’una resistència col·lectiva pagesa amb motiu que la sentència no va cobrir l’abast de totes les demandes. Exposen que aquesta resistència ja no es produiria a gran escala per la via armada, sinó que prendria altres formes com ara el frau o aixecaments puntuals de rebuig als pagaments i capbrevacions. D’altra banda, la continuació del rebuig a la dialèctica pagès/senyor també es constataria en el fet que l’aparell legislatiu català dels anys posteriors, es va encaminar a exercir mesures preventives i de vigilància dirigides a defensar i, si calia, endurir el sistema feudal.

L’any 1492, Joan de Canyamars, pagès de remença, va protagonitzar un intent de regicidi contra Ferran el Catòlic. Font: wikipedia.org
L’any 1492, Joan de Canyamars, pagès de remença, va protagonitzar un intent de regicidi contra Ferran el Catòlic. Font: wikipedia.org

Només mals usos?

Noves recerques evidencien que els remences es van alçar promoguts per altres aspiracions que anaren més enllà de la seva submissió als mals usos. Les altres motivacions, es verificarien, per la presència de pagesos no remences en el transcurs de l’enfrontament i també per la continuïtat del malestar pagès tot i la supressió de 1486. Com més avança la recerca, més confuses semblen les causes que varen portar als remences a plantar-se i a dir prou. Entre altres, s’ha apuntat que ho feren per tal d’aconseguir l’abrogació de totes les càrregues senyorials, també per aconseguir més poder polític o bé per consolidar la seva propietat amb els masos rònecs (masos abandonats arran de la crisi demogràfica).

En aquest punt, és important tenir present que, en la mesura que no ens trobem davant d’un col·lectiu homogeni, difícilment podem delimitar l’enfrontament a la presència d’una única motivació. La diferenciació econòmica en el si de la pagesia i la diversitat de situacions, fou un factor clau que va poder propiciar que és posés més o menys èmfasi en les diferents demandes. Tot i això, s’ha de precisar que, tot i no estar davant d’un grup homogeni pel que fa a la seva condició econòmica, sí que ho eren en referència a la seva situació jurídica i simbòlica, que els definia com a persones no lliures i que, malgrat els canvis de conjuntura, s’havia anat mantenint amb el pas dels anys. És possiblement aquest un dels factors que va propiciar que la supressió dels mals usos constituís una demanda comuna per a la pagesia sotmesa,  la qual, considerà que els temps de la servitud havien quedat obsolets.

Com defensa Rosa Lluch, els mals usos poden ser considerats com l’excusa o la bandera que va permetre canalitzar tot el malestar o sentiment d’injustícia que, amb el pas dels anys, s’havia anat covant al camp català. Aquestes exigències abusives sabem que s’exigien sobre la pagesia remença, però també envers els altres pagesos, que van poder aprofitar el moment per reivindicar altres demandes, com ara l’adquisició de major protagonisme polític o bé l’alliberament del conjunt de rendes i censos de la terra. Lògicament, i sense ser excloents, per aquells remences rics que al seu torn podien posseir altres remences possiblement no els hi va interessar un canvi tant radical, sinó més aviat reinstal·lar-se en millors condicions. En canvi, per aquella pagesia més miserable, el fet d’acabar amb el conjunt d’obligacions feudals i qüestionar el sistema, sí que va poder ser una opció a temptejar.

Actualment, no hi ha unanimitat entre els historiadors en avaluar quines van ser les motivacions que varen dur als remences a alçar-se en armes. Com s’ha constatat, des de les tesis de Vicens Vives, s’han generat noves explicacions i s’han obert nous interrogants. El tema continua obert i caldrien nous estudis que ens ajudessin a apropar-nos amb major rigor a la situació de la pagesia de remença i conseqüentment a les aspiracions de la revolta.

Read More

El sexe femení, societat i religió

Sabem que la religió i la societat a l’antiga Grècia eren dos aspectes que s’interrelacionaven enormement. Per aquest motiu els rituals i cultes formaven part de la vida diària de les persones. D’altra banda també es coneix que dones i homes socialment ocupaven llocs diferents i molt diferenciats. Concretament, les dones vivien relegades a la zona de la casa anomenada gineceu -o zona de les dones-, una àrea que solia localitzar-se al primer pis o bé en la part que estigués més apartada del carrer i l’exterior com fos possible. Si havien de sortir fora, mai ho feien soles. Estem parlant evidentment de dones filles i esposes de ciutadans; estrangeres i esclaves mereixerien un article apart.

Curiosament però, coneixem l’existència de festes religioses o càrrecs dins d’alguna festa que eren ocupats única i exclusivament per aquesta població femenina més aristocràtica que precisament era la que vivia amb els límits més estrictament marcats i definits. Com podia ser si resulta que restaven excloses de la vida pública? Aquí veurem alguns dels casos que se sap que es produïen a la polis d’Atenes a l’època clàssica.

Gerro grec ambuna representació de la dona al Gineceu tenint cura d'un nadó amb la seva dida. Font British Museum
Gerro grec ambuna representació de la dona al Gineceu tenint cura d’un nadó amb la seva dida. Font: British Museum

El fet que existissin festivals exclusivament femenins ha provocat nombrosos debats i estudis del perquè (Pomeroy, 1999, 96). Hi ha qui afirma que les celebracions són un vestigi del matriarcat que hauria hagut anteriorment. D’altres, en canvi, sostenen que aquests ritus provenen de les connexions antigues entre el femení i la fertilitat, ja que tenien com a objectiu aconseguir una bona propera collita.

És interessant a més, saber que en l’àmbit religiós els grecs consideraven a les dones com un important factor mediador amb les divinitats. Especialment les parthenoi tenien un paper destacat en els cultes, ja que normalment eren les encarregades de portar els instruments per al ritual. També ballaven i cantaven en honor a les deïtats. Aquests càrrecs però, els ostentaven les no-casades. No només per la seva condició de “puresa” segons els grecs, sinó també perquè encara no tenien responsabilitats. Un cop convertides en esposes, un paper públic com aquest segurament seria poc apropiat per elles com a dones de ciutadans atenesos (Dillon, 1963, 72).

El següent fragment de Lísistrata, una de les més famoses comèdies del grec Aristòfanes, mostra prou bé la participació que podia tenir una nena atenesa dins les festes de la seva ciutat:

«És natural, perquè em va criar esplèndidament, a mi, que sóc una noia refinada. Als

set anys ja vaig fer d’arrèfora; als deu, vaig moldre blat per a la coca consagrada a la

nostra patrona; després, ja vestida de groc, vaig fer d’óssa a les Braurònies; i quan ja era

una noia ben maca, vaig ser canèfora, agençada amb el collaret de figues seques».

(Aristòfanes. Lisístrata. 638-645. Traducció de Joan Pagès Cebrián).

S’enumeren tres càrrecs que en els propers apartats s’explicaran: les arrèfores, ser “óssa” a les Braurònies i les canèfores. Cal dir que en tots els casos eren escollides un nombre reduït de noies per participar-hi, i per tant solien ser aristòcrates, per motius evidents. Al text, deixa clar ja al principi que qui parla és una noia de bona família, doncs es defineix com a «refinada». Tot i així, és molt poc probable que una mateixa parthenos arribés mai a ostentar tots aquests honors religiosos, ja que el més corrent seria que aquests es repartissin entre les aspirants.

La confecció del peple d’Atena: el cas de les arrèfores

Comencem per les arrèfores, que és el primer terme mencionat al fragment. Eren quatre nenes escollides per l’arcont rei, d’entre uns 7 i 11 anys. Haurien estat seleccionades les considerades més indicades per al càrrec, per tant eren les “millors” que la seva comunitat podia oferir i s’encarregaven de practicar un dels arts considerats típicament femenins que era el de teixir. En concret confeccionaven el peple per oferir més tard a Atena durant les Panatenees, la festa anual dedicada a la deessa i patrona de la ciutat. Totes quatre arrèfores vestien sempre de blanc i eren instruïdes per igual, encara que en la realitat només dues treballaven en la confecció del peple i participaven en el ritual nocturn corresponent (Dillon, 1963, 57). Les altres dues eren una reserva per si era necessari substituir a les designades “principals”.

Cariàtide o dona columna vestint un peple. Font: British Museum.
Cariàtide o dona columna vestint un peple. Font: British Museum.

Començaven la seva feina nou mesos abans de les Panatenees i durant el període del seu servei havien de viure a l’Acròpolis, no gaire lluny del temple d’Atena. Se sap que allà tenien un pati on jugar a jocs de pilota, fet que no ens ha d’estranyar ja que al cap i a la fi seguien sent nenes petites. A més a més la confecció del peple en realitat no era mai completada per les arrèfores, sinó que hi havia d’altres que ho feien en lloc seu. I és que, amb l’edat que tenien no es podia esperar que fessin tota la feina elles soles. Concretament, les responsables d’ajudar a teixir el peple per a la dea eren anomenades ergastinai, doncs es tractava de noies joves que encara no s’havien casat.

Quan s’apropava el moment del festival, les arrèfores havien de realitzar un ritus nocturn que consistia en portar cistells amb els objectes secrets i sagrats que la sacerdotessa d’Atena els havia donat, i dur-los per un passatge subterrani que es creu que donava a un lloc no gaire lluny del temple d’Afrodita (Dillon, 1963, 60). El ritual tenia a veure amb Erictoni, el mític rei fundador d’Atenes: Atena va donar a les filles de Cècrops una cistella perquè la guardessin sense mirar el seu interior però aquestes no van complir la seva promesa i van fer esclatar la ira de la dea perquè havien descobert a Erictoni a dins. Hi ha certs punts foscos sobre aquest ritual nocturn ja que no es coneix què hi transportaven exactament ni quin era el trajecte en concret. Pot ser que es remetés a una iniciació en els misteris de la fecunditat humana. Es creu que la processó i el teixit del peple simbòlicament podria tenir un doble objectiu: l’entrada a l’etapa de l’adolescència amb l’adquisició de tot un seguit de coneixements i la vinculació de la dona atenesa amb el mite dels orígens de la ciutat.

Fer d’ósses a les Braurònies o el servei a Àrtemis

En segon lloc ens trobem amb les Braurònies, festival dut a terme al santuari d’Àrtemis de Brauró, situat a les afores d’Atenes i reservats exclusivament a les donzelles adolescents, d’entre 11 i 14 anys.

L’origen de la tradició està en un mite que explica com una óssa que havia entrat en els dominis de la dea va ser morta per dos nois, la germana dels quals havia estat atacada per la bèstia. Però havien despertat la ira de la divinitat i aquesta els hi va enviar una plaga. Per solucionar-ho, la polis es va haver de comprometre a enviar noies al temple d’Àrtemis, deessa que protegia els boscos i animals salvatges, perquè la servissin. El ritual va quedar anomenat arkteia, en el qual les noies eren arktoi, és a dir, ósses i duien uns vestits grocs, els krokotoi.

Àrtemis en un fresc de la vil.la Stabia (Nàpols).
Àrtemis en un fresc de la vil.la Stabia (Nàpols). Font: Wikipedia.org

Sobre el nombre de noies participants en el festival, hi ha diverses opinions. Camps i Gaset la considera la festa pre-nupcial per excel·lència en la qual participaven totes les donzelles àtiques, no només unes poques. Les noies durant un temps quedaven separades dels seus i després tornaven, fet que era una característica especial dels ritus iniciàtics. És més, requeria que el ritus es fes de manera correcta i amb molta precisió, d’aquesta manera s’asseguraven la protecció de la dea en la transició que es duia a terme. En canvi, Guettel Cole afirma que les que servien i ballaven en honor a la deessa verge eren escollides d’entre totes les noies que pertanyien a les famílies ateneses aristocràtiques i per tant no tindria l’objectiu de ser una iniciació de cap tipus cap a les joves, sinó que era com en el cas de les arrèfores, una manera de servei a una divinitat.

Les canèfores a les Panatenees, portadores de cistells en edat núbil

Per últim ens trobem amb el cas de les canèfores, literalment “portadores de cistells”. És especialment destacable tenir en compte que, almenys a les Panatenees, eren sempre noies en edat de casar-se. Duien el ganivet per al sacrifici, així com l’ordi que es necessitava per ruixar la cap de la víctima i la cinta amb què adornar la bèstia. La seva condició de parthenos (noia verge) era indispensable per poder transportar els objectes del sacrifici ja que aquests havien de romandre purs per poder dedicar-los a les divinitats.

Recreació de la processó de les Panatenees cap a l'Acròpolis. Font: http://blogarteehistoria.blogspot.com.es/2008/10/la-procesin-de-las-panateneas.html
Recreació de la processó de les Panatenees cap a l’Acròpolis. Font: http://blogarteehistoria.blogspot.com.es/2008/10/la-procesin-de-las-panateneas.html

Les escollides sempre formaven part de l’aristocràcia de la polis i era una manera de promoure socialment a les filles perquè les veiessin els seus pretendents o futurs marits (Dillon, 1963, 38). En aquest festival, el càrrec de canèfora manifestava l’última situació de les donzelles abans de casar-se, una constatació de les parthenoi núbils, de les que esdevindrien posteriorment –o això s’esperava– mares de ciutadans. Si a una noia se li retirava la participació, era considerat una ofensa tant per ella com per la seva família. Aquest va ser el cas de la germana d’Harmodi, a la qual de primer els fills del tirà Pisístrat li van oferir ser canèfora però després la van desestimar per no considerar-la apropiada. A causa d’això Harmodi i el seu amic Aristogitó van acabar assassinant-los en venjança l’any 514 aC, acte que els va portar a ser considerats alliberadors d’Atenes.

El matrimoni i les Tesmofòries

Un cop casades però, les dones ateneses ja no tenien cap opció de participar en les festes religioses tal com hem descrit fins ara. Primerament perquè, lògicament, deixaven de ser verges, condició indispensable fins ara. I segon perquè quan es convertien en esposes s’havien d’apartar de la vida pública, a excepció segurament de les dones de classes més pobres que havien de sortir a treballar per viure. En canvi per les de família noble, que són les que ens ocupen, era obligatori romandre a la zona del gineceu de la casa del marit.  Com més rica fos la seva família, més recloses i aïllades quedaven.

Alhora, el matrimoni implicava un estatus diferent per a l’atenesa, doncs esdevenia esposa i mare de ciutadans -elles mai ho eren!-. I com a tal podia participar en una altra festa, anomenada Tesmofòries.

Les Tesmofòries es celebraven a finals de l’estiu i era el festival femení més estès i conegut arreu de Grècia. Les participants construïen un espai religiós col·lectiu exclusivament femení, encara que no és té prou clar on estaria ubicat, almenys a Atenes. Sembla que la celebració tenia unes arrels antigues ja que el trobem generalitzat en tot el món grec però els seus ritus principals eren cerimònies secretes i desconegudes totalment per aquells que no hi participaven.

Aquests estaven dedicades a Demèter, deessa no només de la terra i els seus regals sinó també dels misteris en sí mateixos, així com un arquetip de mare i filla. En general sempre es disposava d’una atmosfera solemne durant el transcurs de les Tesmofòries. Serien una festa de sembra, garantidores del nou cicle que comença en la qual la fertilitat i la fecunditat eren confiades a les dones per a la bona marxa de la comunitat. A més, com que únicament les esposes legítimes de ciutadans tenien permís d’assistir-hi, era una manera de mostrar i comprovar qui havia contret matrimoni amb un ciutadà atenès de ple dret.

Així, la participació a les Tesmofòries consolidava l’estatus civil de la dona casada i mare d’atenesos, que tindrà la funció de transmetre aquest estatus cívic als seus descendents. Demèter actuava com a protectora de la dona en tant que component d’una família, esposa sotmesa a les lleis de la ciutat. Però es creu que no serien les milers de dones de ciutadans les que participarien en aquest festival durant els dies corresponents. Probablement només hi assistien el centenar que pertanyien al grup de mullers de ciutadans aristocràtics que es podien permetre abandonar les seves cases per dedicar-se a propiciar la bona voluntat de les divinitats Tesmòfores (Dillon, 1963, 119).

El retorn de Persèfone, de Frederic Leighton (1891). Actualment exposat en el Leeds Museums and Galleries de Leeds, Gran Bretanya
El retorn de Persèfone, de Frederic Leighton (1891). Actualment exposat en el Leeds Museums and Galleries de Leeds, Gran Bretanya. Font: Wikipedia.org

A Atenes i les altres polis, el festival simbolitzava una commemoració del retorn de Persèfone amb Demèter després que hagués estat raptada per Hades i portada al Inframón. Els tres dies que durava les dones romanien separades dels seus marits. Per simbolitzar aquest distanciament entre els esposos i l’abstinència sexual que implicava, les participants afavorien la mala olor i utilitzaven una herba anomenada aloc, amb les branques de la qual es feien el llit on descansaven. D’aquesta manera conformaven un espai zelosament tancat a qualsevol presència masculina (a excepció del sacrificador en un moment puntual).

Cal destacar també que Demèter era protectora de les matrones, dea a la qual rendien culte les mares i les acabades de casar que es preparen per ser-ho. En el ritual de les Tesmofòries es commemorava el mite de Persèfone i es reproduïa la desesperació en la qual la deessa de l’agricultura es va sumir davant de la pèrdua de la seva única filla (Iriarte, 2002, 135). Cadascun dels tres dies d’aquesta festa es dedicava a una activitat:

  • En el primer dia, es feia l’ascens al santuari de les dues dees, moment en què es duria a terme el sacrifici dels garrins, considerats un símbol de fecunditat;
  • La segona jornada, era quan es realitzava el dejuni i les participants romanien assegudes al terra la major part de l’estona, reproduint la tristesa de la mare davant la pèrdua de la seva filla. El dol i el dejuni es duien a terme com a símbol de que la llavor i la vida semblava que havien desaparegut, encara que en realitat es trobés sota terra i renasqués posteriorment, com Persèfone en el mite;
  • Per últim, el tercer dia, es dedicava especialment a la propiciació de la fecunditat humana, a través d’un sacrifici i l’àpat final en comú comportaven un moment de joia i de celebració, doncs representava el retorn de Persèfone.

Els rituals que acompanyaven el festival de les Tesmofòries eren molt significatius. L’èmfasi que mostraven en propiciar la fecunditat i la fertilitat indica que es tractava d’una festa destinada a assegurar la continuïtat no només de la polis atenesa amb el naixement de nous ciutadans, sinó també d’una estructura política en concret i alhora es garantia la subsistència col·lectiva.

Participació femenina sí, però amb límits i en casos concrets

La intervenció de les dones ateneses en la religió, com hem vist, era prou significativa si tenim en compte que els hi era vetat la condició de ciutadanes de ple dret i que vivien recloses a la llar. D’altra banda, és interessant observar que la seva presència en els festivals es duia a terme en contextos molt específics i clarament no-mixtes (arrèfores, braurònies, tesmofòries), és a dir, exclusivament femenins. L’única excepció que hauríem observat aquí seria el cas de les canèfores, un càrrec que precisament estava lligat a un objectiu social: ser vistes pels possibles pretendents i familiars. També és molt simbòlic el fet que durant la infantesa i joventut, mentre eren parthenoi, participessin en festes relacionades amb deesses verges com són Atena i Àrtemis. I posteriorment al convertir-se en esposes i mares en canvi, passessin a celebrar les Tesmofòries i rendir culte a Demèter, model de mare.

Els festivals femenins analitzats en el nostre article, cal dir, són els més coneguts dins el context escollit, que és l’atenés. En cap cas implica que no poguessin haver existit d’altres tant en la polis que ens ocupa com en la resta de ciutats-estat. El més significatiu dels citats espais no-mixtes era la possibilitat excepcional que tenia la dona casada allà de relacionar-se amb les seves semblants fora de l’àmbit pròpiament familiar. És poc probable que tingués una altra oportunitat com aquesta en el seu dia a dia, degut a que des del seu matrimoni vivia generalment reclosa a casa. No sabem tampoc què en pensaven elles mateixes del seu mode de vida, ja que no hem trobat textos coneguts que parlessin sobre les dones aristocràtiques en primera persona. Hi estarien acostumades i acomodades? O més aviat resignades? De moment ens és impossible saber les seves impressions…

Tant socialment com cultualment doncs, hem pogut observar els dos únics estatus que arribaven a assolir les dones gregues “ciutadanes” al llarg de la seva vida i que eren marcats pel gran punt d’inflexió que era el matrimoni. Aquesta no era sinó una manera més d’assegurar-se que la dona, considerada un mal ambigu, es mantenia dins de l’ordre civilitzat, de la família i de la sexualitat legítima.

Read More

El programa Erasmus és, avui dia, una eina popular i molt eficaç per als universitaris per conèixer altres regions europees, tenir accés a classes magistrals altrament difícilment accessibles i establir contactes amb les comunitats universitàries foranies. Aquest programa no posseeix, en canvi, el monopoli de la mobilitat universitària internacional, que es nodreix des de molts àmbits i projectes molt diferents però amb un fil conductor comú: la vinculació de l’experiència universitària i el creixement intel·lectual amb la mobilitat i l’intercanvi estudiantil. La comunicació entre comunitats universitàries és quelcom que té els seus orígens en l’Edat Mitjana. Serà durant l’època medieval, especialment durant l’auge de la universitas, que la mobilitat de la comunitat intel·lectual esdevindrà imprescindible per la fluctuació i intercanvi d’idees i mètodes didàctics, així com per l’hegemonització de la comunicació escrita en l’occident llatí.

La diversificació d’oficis i de productes que una societat urbana com la del segles XI i XII demandaria suposaria un creixement econòmic en el comerç, que comportaria inevitablement el desplaçament i intercanvi humà en les fires i els mercats que proliferarien per tota Europa. Així mateix, la tasca evangelitzadora i consolidadora del poder eclesiàstic que, a grans trets, des del segle VI fins el segle XII duia a terme l’Església de Roma per tot el continent, implicaria també un increment en els desplaçaments de persones i de grups. Aquest canvi estigué estretament lligat a l’hegemonia de la comunicació escrita sobre l’oral, i, conseqüentment, a l’aparició de nous mètodes didàctics i la creació i consolidació de les comunitats educatives.

En un període de creixement i desenvolupament socioeconòmic i cultural com fou el posteriorment anomenat renaixement del segle XII, les obres grecollatines començarien a redescobrir-se i a traduir-se amb molt d’interès, en bona part gràcies als intel·lectuals musulmans i jueus que canalitzarien la transmissió d’aquests textos. L’apogeu intel·lectual no sorgiria espontàniament al segle XII: les escoles monàstiques funcionaven des de l’Alta Edat Mitjana i a partir del segle XI les escoles catedralícies haurien començat aparèixer per tota Europa, proporcionant un escenari molt propici per l’augment d’erudits al segle XII. De tot l’occident llatí, París fou, sens dubte, un escenari pioner en el qual les escoles introduirien nous mètodes didàctics, iniciant així una reforma de la vida intel·lectual europea. Una figura rellevant d’aquest moviment fou Pere Abelard (1079-1142), qui estudià a París amb els doctes Guillem de Champeux (1070-1120) i Anselm de Laón (1050-1117) durant la primera dècada del segle XII, i qui reflectí les seves impressions sobre aquest període de transició en les seves epístoles. Pere Abelard escriví: ‹‹em vaig deixar endur pel meu amor cap a l’aprenentatge i vaig renunciar a la glòria militar […] Preferia les armes de la dialèctica sobre qualsevol altra ensenyança filosòfica, i armat amb aquestes vaig triar els conflictes del debat en comptes dels trofeus de la guerra. Vaig començar a viatjar per moltes províncies debatent, com un perfecte filòsof peripatètic, allà on m’assabentava que hi havia interès per l’art de la dialèctica››.

Les escoles catedralícies haurien sorgit al voltant de les biblioteques catedralícies, però després de la Reforma Gregoriana del segle XI haurien començat a desvincular-se de l’àmbit religiós, aconseguint així recursos propis i el títol d’ensenyança superior i més endavant el d’universitat. El reconeixement de Studium generale era atorgat a les escoles més notables per pontífexs, emperadors o monarques, i havien de reunir tres requisits: impartir les disciplines superiors (les set arts lliberals –Trívium i Quatrívium-, teologia, dret i medicina), disposar de mestres per cadascuna de les disciplines, i no vetar l’accés a cap estudiant per motius de procedència geogràfica. Els studium generale serien precursors de les escoles universitàries que sorgirien amb posterioritat.

Imatge 1: Segell de la nació de la Normandia, segle XIV. (Le Moyen-âge et la Renaissance. Tome premier. Paris: Administration,1848)
Imatge 1: Segell de la nació de la Normandia, segle XIV. (Le Moyen-âge et la Renaissance. Tome premier. Paris: Administration,1848)

Les universitats (literalment, universitas) foren comunitats on convivien mestres i alumnes, organitzades en funció de l’especialització en una determinada disciplina, és a dir, en facultats, o bé en funció de la procedència geogràfica dels estudiants, anomenades “nacions”. Les nacions foren un mètode d’organització regional de les universitats, i sovint eren els caps d’aquestes nacions els que escollien els rectors i els membres de l’studium. A la universitat de París, però, només hi havia nacions a la facultat d’arts, constituïdes poc després de la fundació de la universitat: la nació de França, la de la Picardia, la de Normandia (fig. 1) i la d’Anglaterra, aquesta última destinada a tots els estudiants provinents del centre i el nord d’Europa.

Per la seva banda, els monestirs del segle XII foren didàcticament molt més tradicionals que les escoles catedralícies i produïren, per tant, erudits molt diferents. El món universitari es caracteritzava pel moviment i la cerca de quelcom nou, mentre que les escoles monàstiques preservaven i transmetien el coneixement amb un ritme més pausat. L’escola de Sant Víctor de París (fig. 2), però, fou un centre d’ensenyança únic i molt característic del París del segle XII.

Imatge 2: Abadia de Sant Víctor de París, 1702. (Manesson-Mallet, Allain. La Géométrie pratique, livre second. Paris: Anisson, 1702)
Imatge 2: Abadia de Sant Víctor de París, 1702. (Manesson-Mallet, Allain. La Géométrie pratique, livre second. Paris: Anisson, 1702)
Imatge 3: Personificació del Quadrívium (Bamberg, msc. class. 5, fol 9v
Imatge 3: Personificació del Quadrívium (Bamberg, msc. class. 5, fol 9v

Es tractava d’una abadia agustina fundada extramurs a la vora sud del riu Sena per Guillem de Champeaux l’any 1108, que acceptava tant scholares (estudiants d’escoles catedralícies) com claustrales (estudiants d’escoles monàstiques), combinant els contraposats mètodes d’ensenyança dels monestirs i les escoles catedralícies, o els studium, per mitjà d’un programa que reforçava el pes del trívium i el quadrívium (fig. 3). Aquest programa donava un lloc preeminent a les set arts lliberals, que conformaven els estudis d’arts heretats de l’ensenyança llatina i es dividien entre les disciplines relacionades amb l’eloqüència, el trívium (gramàtica, dialèctica i retòrica), i les relacionades amb les matemàtiques, el quadrívium (aritmètica, geometria, astronomia i música).

Imatge 4: Hug de Sant Víctor ensenyant un grup de monjos. (Bodlein Library Oxford, Laud Misc. 409, fol. 003v.)
Imatge 4: Hug de Sant Víctor ensenyant un grup de monjos. (Bodlein Library Oxford, Laud Misc. 409, fol. 003v.)

L’escola de Sant Víctor fou, així mateix, un dels principals centres d’intercanvi intel·lectual entre cristians i jueus,fins al punt que un dels seus més erudits mestres, Hug de Sant Víctor (fig. 3), fou un dels primers cristians de la seva època en tenir coneixements d’hebreu. La rellevància de l’escola de Sant Víctor en aquest període es troba reforçada per les estades que sovint hi realitzaven intel·lectuals rellevants com el teòleg i hebraista Herbert de Bosham i el màrtir Thomas Becket. Les estades d’estudiants escandinaus a l’abadia, així com de membres del capítol catedralici de Nidaros (Noruega) també foren molt freqüents entre els segles XII i XIII. L’inici d’aquestes relacions fou la carta que el pontífex Gregori VII féu arribar al rei Ólaf Haraldsson (1066-1093) de Noruega, el 15 de desembre de l’any 1079, on li proposava enviar a la cúria homes joves amb l’objectiu d’instruir-se en les lleis divines i propagar-les en tornar.

En la documentació medieval trobem una bona mostra dels freqüents i fructífers contactes entre les diòcesis septentrionals i l’anomenada genèricament universitat de París: les cartes de recomanacions, les evidències dels viatges i els testimonis de realització d’exàmens, entre d’altres, són molt abundants. El procediment per viatjar de l’alumne no diferia tant del que segueixen els estudiants a l’actualitat; la cerca de recomanacions que avalessin el viatge i l’acceptació del jove en una comunitat acadèmica estrangera, i la certesa de poder costejar-se el seu allotjament i la manutenció en la universitat de destí, constituïen els principals procediments a tenir en compte. Un dels exemples el trobem en una carta del 12 de maig de 1341, on el bisbe Haakon de Bergen demanava que se li enviés una recomanació de la universitat (de París) per tal que el seu clergue, Erik Askelsson, pogués estudiar a la ciutat parisina. També trobem els testimonis dels perills als que s’exposaven aquests estudiants a l’hora de viatjar sols o en petits grups: el 18 de gener de 1328 Magnus Eriksson, rei de Noruega, Suècia i Dinamarca, escriví al rei Eduard III d’Anglaterra perquè el vaixell de dos estudiants noruecs, els magister Thorlav i Olav Ivarsson, que tenia rumb a París, havia naufragat a les costes angleses, on van ser estafats per un home anomenat Adam Folke; el monarca noruec demanava a l’anglès que s’emprenguessin accions legals contra l’estafador, qui aprofitant-se de la situació d’indefensió dels noruecs, tenia en possessió il·legítima béns dels esmentats estudiants.

La realització d’exàmens per accedir als títols de magister també es troben ben testimoniats a la documentació llatina. N’és un exemple la carta datada del 17 de febrer de 1343, on es testimonia que un estudiant noruec anomenat Roland va dur a terme el seu examen de magister a la universitat de París, com a membre de la nació anglesa, sota la supervisió del magister Nicolau Drukken de Dinamarca.

La mobilitat universitària també tenia, i encara té, un aspecte més incòmode com era el que afectava a la població local. En el París medieval, els drets i privilegis dels mestres foren sovint una causa de conflicte amb les autoritats eclesiàstiques i la població civil. Tant és així que trobem casos com el que succeí l’any 1200, quan un estudiant alemany envià al seu servent a comprar vi, i el posader, intentar aprofitar-se’n econòmicament, li va cobrar de més. Com a conseqüència, l’estudiant i un grup de companys van atacar la posada. El propietari acudí al prebost reial de París, qui decidí assaltar l’hostal on residien els alumnes d’origen germànic i assassinà a molts dels estudiants que s’hi allotjaven. Els mestres parisins van suspendre totes les lliçons i van planejar fugir de la ciutat, però, sortosament, el rei, en aquell moment Felip II (1165-1223), va protegir la comunitat universitària i va fer empresonar al prebost i als seus homes.

A tall de cloenda, les relacions universitàries foren molt fructíferes, no sols per la formació dels estudiants, sinó també per l’enriquiment i consolidació de la cultura intel·lectual de l’Europa medieval, i aportarien així mateix els fonaments de la mobilitat universitària moderna i contemporània. L’escenari baix-medieval de transmissió de coneixements, d’idees i fins i tot de circulació de llibres a regions septentrionals, on l’educació llatina hauria arribat més tard, fou quelcom decisiu en la formació de la universitat medieval. Al capdavall, la mobilitat universitària actual, i també iniciatives com l’Erasmus, deu en bona mesura a aquells inicials i productius contactes universitaris que agafarien força a partir del segle XII gran part de les seves dinàmiques i dels seus encerts.

Read More

Aquests dies s’està veient com, altra vegada, es torna a amenaçar amb acabar amb el model d’escola catalana on la immersió lingüística n’és un dels principals valors. S’afirma que acabar amb el català com a llengua vehicular i donar la opció de triar l’idioma en que es desenvolupen les matèries a l’aula ha de ser un dret per a les famílies castellanoparlants que volen que els seus fills i filles puguin rebre lliçons en la seva llengua materna. La història d’aquest model, però, ens mostra que el fet que a Catalunya existeixi una xarxa única escolar amb el català com a llengua vehicular fou un triomf assolit després d’anys de lluita de milers de famílies amb el castellà com a llengua materna que cercaven que els seus infants tinguessin les mateixes oportunitats que la resta. Cada vegada que el model d’immersió lingüístic a les escoles catalanes es posa en qüestió i s’amenaça amb liquidar-lo, també es fa el mateix amb un patrimoni col·lectiu, una de les millors eines per garantir la cohesió social, aconseguit gràcies a la feina i voluntat d’una societat que no estava disposada a permetre que l’escola fos un espai de segregació per motius de llengua o origen. La xarxa única escolar com a punt de trobada i no de separació, com a punt de convivència i amb el català com a llengua vehicular fou una conquesta col·lectiva que es començà a gestar des de baix i gràcies a moltes famílies d’origen en altres punts de l’Estat espanyol que no estaven disposades a permetre que els seus infants fossin ciutadans de segona per la llengua que parlaven a casa.

La situació del català en la societat i les aules dels anys setanta

La dictadura franquista fou un dels períodes més durs i llargs de prohibició i persecució de la llengua catalana en tota la seva història on s’aconseguí reduir la comunicació en català a l’àmbit privat i oral. Tot i aquesta repressió, a partir dels anys seixanta es va anar reprenent, sovint de forma clandestina, l’ensenyament de la llengua a partir de l’organització de diversos nuclis de resistència cultural i educativa. Gràcies a l’empenta d’entitats com Òmnium Cultural en l’àmbit de la promoció del català o la iniciativa de mares, pares i mestres juntament amb l’Escola de Mestres Rosa Sensat en la recuperació de la tradició pedagògica renovadora de la Segona República i l’ensenyament del català a les aules, es pogué promoure l’ensenyament del català i en català, que creà la base del canvi que s’experimentà un cop recuperada la democràcia. Tot i així, cal tenir en compte que, tot i la gran voluntat d’aquestes iniciatives, massa sovint resultaven escasses i molt localitzades en certs punts del territori i estaven restringides a aquelles famílies que poguessin costejar-ne la matrícula, cosa que condicionava la pervivència i difusió de la llengua catalana entre els infants a la realitat social i econòmica del seu entorn. Aquesta realitat feu que als barris i localitats on les condicions de vida eren més precàries -on, a més, la major part de la seva població era migrada d’altres punts de l’Estat espanyol i per tant castellanoparlant- hi hagués molta més dificultat d’accedir a cap mena d’aprenentatge d’aquesta llengua.

A mesura que s’albirava la mort del dictador, la recuperació de les institucions democràtiques i s’intuïa que el català passaria a ser llengua oficial es començà a entreveure el risc que es creés una situació de doble marginació d’aquestes famílies de classe treballadora i castellanoparlants. A la precària situació en què es trobaven moltes de les poblacions i barris dels cinturons industrials catalans on s’hi havien concentrat les famílies nouvingudes, amb una manca alarmant de serveis bàsics entre els quals moltes escoles de primària, s’hi sumaria la gairebé nul·la possibilitat d’ascens social i accés a molts llocs de treball en el cas més que probable que s’oficialitzés el català i que aquests fills de la classe treballadora migrada no l’haguessin pogut aprendre. Per tal d’evitar aquesta situació, sindicats, partits polítics d’esquerres, associacions de veïns i les pròpies famílies prengueren consciència de la necessitat d’aprendre aquesta llengua i aconseguir que la normalització de l’ús del català fos completa.

La lluita per dignificar els barris de l’àrea metropolitana de Barcelona, liderada per les associacions de veïns i sindicats, passà per la demanda de serveis bàsics com escoles. Font: cornellà.cat
La lluita per dignificar els barris de l’àrea metropolitana de Barcelona, liderada per les associacions de veïns i sindicats, passà per la demanda de serveis bàsics com escoles. Font: cornellà.cat

L’esforç per assegurar que els fills de les famílies castellanoparlants poguessin accedir a l’aprenentatge d’aquesta llengua es veié com el primer pas per a construir un nou país on no hi haguessin ciutadans de primera i de segona i on tots els infants poguessin gaudir de les mateixes oportunitats independentment de quin fos l’origen dels seus progenitors. Una de les primeres veus en favor de buscar una solució a aquest problema fou l’historiador i polític Josep Benet. En un acte d’homenatge a Pompeu Fabra el 24 de març de 1968 pronuncià un discurs on entre altres coses afirmava que «en aquest combat ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest nostre país que volem viure en democràcia i llibertat. Tots, tant els catalans d’orígens com els altres catalans. Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble».

Catalunya, un sol poble” usat pel PSUC durant els anys de Transició, no fou només un lema sinó un projecte de construcció d’un país cohesionat. Font: Revista Nous Horitzons
Catalunya, un sol poble” usat pel PSUC durant els anys de Transició, no fou només un lema sinó un projecte de construcció d’un país cohesionat. Font: Revista Nous Horitzons

Aquest concepte, el de concebre –i també construir- Catalunya com un sol poble, fos quin fos l’origen dels seus ciutadans, fou la base sobre la qual es va articular el discurs polític del PSUC i gràcies al qual es convertí durant aquells anys en un dels grans referents de resistència política al règim franquista i un dels grans protagonistes dels primers anys de democràcia. Cal tenir en compte que la principal força d’aquest partit era la seva militància i que aquesta estava formada a parts iguals per gent amb arrels a Catalunya i d’altres amb orígens a la resta de l’Estat. Fou gràcies a l’esforç del PSUC de construir Catalunya com un sol poble i de cohesionar una societat d’orígens diversos, amb la voluntat comuna de derrocar el règim i construir una Catalunya en llibertat, que s’aconseguí que molts catalans amb arrels fora d’aquesta terra s’integressin com a part activa en la lluita antifranquista i també tinguessin la voluntat que els seus fills i filles fossin tan catalans com la resta d’infants i veiessin en l’aprenentatge del català el primer pas per a aconseguir-ho.

L’aprenentatge del català, prioritat de moltes famílies nouvingudes

Gràcies a la feina de les diverses organitzacions veïnals, sindicals i polítiques que tenien contacte directe amb les famílies dels barris treballadors amb majoria de població nouvinguda, les famílies amb el castellà com a llengua materna prengueren consciència de la necessitat d’aconseguir que els seus fills i filles aprenguessin català. Consideraven imprescindible que les noves generacions tinguessin la possibilitat de prosperar i d’integrar-se a la terra que els havia acollit.

Al 1968 Òmnium creà la Delegació d’Ensenyament de Català, els principis de la qual eren la de fomentar una escola catalana on els continguts s’aprenguessin en aquesta llengua independentment de quina fos la que es parlés a casa. Fou aquest organisme el que recollí en gran mesura la demanda de les famílies que s’organitzaren per a assolir que els seus infants aprenguessin català i envià mestres de català per a ensenyar-los-el, en un primer moment fora d’horari lectiu i en locals d’associacions de veïns o fins hi tot en cases particulars i posteriorment en escoles, a les que se’ls oferia classes gratuïtes de català sempre i quan es poguessin dur a terme dins l’horari escolar.

Un exemple del compliment d’aquesta de les famílies castellanoparlants fou el projecte que iniciaren Maria Lluïsa Coromines i Joaquim Arenas l’any 1972 a Santa Coloma de Gramenet, impulsant un pla experimental d’ensenyament en català al que s’hi pogueren incorporar 4.500 alumnes durant el temps que estigué vigent. Aquesta xifra, petita tenint en compte la gran quantitat d’infants d’aquella població, no pogué ser major no per falta de demanda, sinó que fou reduïda a causa de les limitacions logístiques i econòmiques amb què es trobaren i també dels entrebancs institucionals amb què toparen. Tot i aquests primers obstacles, les classes de català en aquestes poblacions de l’àrea metropolitana anaren augmentant gràcies a l’auto-organització de famílies, a la voluntat de mestres i a l’ajuda d’entitats i organitzacions que ajuntaren les seves forces per tal de fer créixer aquest tipus de projecte pensat per al bé de les noves generacions.

La mort del dictador va obrir nous horitzons per l’oficialitat i l’ensenyament del català i en català. S’encetaren uns anys en els quals es cercà un model mentre es mantenia la pressió popular. Al 1975 i després al 1978, s’aprovaren unes primeres lleis que permetien regular la incorporació de llengües com el català o el basc als programes educatius. Tanmateix en aquells anys tot seguia vinculat a la voluntarietat i en molts casos l’aprenentatge estava lligat a l’esforç que es duia a terme fora de les hores lectives.

La lluita per aconseguir que l’ensenyament del català fos present a les aules de manera regulada i notòria no fou tan sols una reivindicació dels entorns polítics sorgits en defensa de la cultura catalana sinó que ho fou sobretot dels espais on es parlava en castellà i el català era fins i tot una llengua desconeguda, uns espais on aquesta lluita esdevenia no tan sols una reivindicació cultural sinó que també prenia un marcat caire social. Fou sota aquesta darrera premissa que, a partir dels primers anys de la dècada de 1980, s’iniciaren les primeres experiències d’immersió lingüística a les aules de molts centres escolars de barris i localitats amb una gran majoria de famílies amb orígens fora de Catalunya. Aquest projecte, per tant, no fou una imposició de cap institució sinó que anà a remolc de la demanda social d’una població que volia una escola pública i en català per als seus infants.

La primera experiència en immersió lingüística a les aules

La primera experiència de bastir una escola pública on el català fos llengua vehicular es feu realitat a Santa Coloma de Gramenet. Un grup de pares i mares, tant castellanoparlants com catalanoparlants, es van organitzar l’any 1982 per a reivindicar que els seus fills i filles poguessin ser escolaritzats en català. Iniciaren una recollida de signatures per tal d’aconseguir que la immersió lingüística, que s’estava duent a terme en algunes escoles privades d’altres localitats, fos una realitat i de forma pública a Gramenet. Aquesta empenta es transformà en una realitat al curs 1983/84 quan s’aconseguí, gràcies als diversos anys de lluita, reunions entre entitats, institucions i  les famílies, que a les aules provisionals de l’escola Rosselló-Pòrcel s’iniciessin les classes en català com a llengua vehicular per primera vegada en una escola pública catalana. Tres mestres i 46 alumnes, la majoria dels quals castellanoparlants, foren els primers protagonistes d’un projecte que pretenia fomentar l’aprenentatge progressiu del català a tots els nivells gràcies a comptar amb aquesta llengua com a vehicular. Fou també gràcies a l’ajut de l’Ajuntament de Gramenet, governat pel PSUC, que els cedia el local provisional i es comprometia a construir o habilitar-ne un de definitiu per al següent curs. La iniciativa tirà endavant i s’estengué ràpidament.

Díptic editat per la Comissió per l'Escola Pública en Català de Santa Coloma de Gramenet al febrer de 1983. Font: elsaltodiario.com
Díptic editat per la Comissió per l’Escola Pública en Català de Santa Coloma de Gramenet al febrer de 1983. Font: elsaltodiario.com

Aquell mateix curs es començà a aplicar a dotze centres més d’aquella localitat. Fou d’acord amb la predisposició dels seus claustres de professores, les famílies, l’Ajuntament i el Casal del Mestre de Santa Coloma que s’aconseguí instaurar aquest mètode d’aprenentatge en una població on els seus alumnes eren majoritàriament castellanoparlants. Al següent curs, i en paral·lel a l’acció política i parlamentària que permetria bastir la futura norma d’immersió lingüística, l’experiència s’amplià a altres centres del Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès Occidental, la majoria en contextos sociolingüístics on la majoria de la seva població tenia el castellà com a llengua materna.

 

La Llei de Normalització Lingüística arriba al Parlament

Agafant el relleu de l’empenta popular, el Parlament de Catalunya decidí crear la normativa que permetés que la immersió lingüística esdevingués la base del model educatiu català. L’Estatut de Catalunya de 1979 ja afirmava en el seu tercer article que “la llengua pròpia de Catalunya és el català” i expressava la seva oficialitat al territori català juntament amb el castellà, “llengua oficial en tot l’Estat espanyol”. A més, la Generalitat esdevenia la institució encarregada de crear les condicions d’igualtat entre ambdues llengües així com garantir-ne i respectar-ne el seu ús. Aquestes apreciacions estatutàries marcarien profundament els debats entorn de la política lingüística que s’havia d’adoptar.

El govern sorgit de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, l’any 1980, estigué encapçalat per CiU amb el recolzament d’UCD i ERC tot i que la important força del bloc de l’oposició, format per PSC i PSUC, marcà les negociacions de les lleis sorgides d’aquella legislatura. Els treballs i reunions per encetar l’elaboració de la normativa es van allargar gairebé tres anys arrel de les dues visions contraposades que existien al sí de l’arc parlamentari. Pel que fa a la matèria lingüística en l’ensenyament, la proposta sorgida de CiU amb el beneplàcit d’ERC i UCD-CC es basava en l’ús del català com a llengua pròpia en l’ensenyament escolar però permetent que, ja fos per voluntat de progenitors, tutors o a resultes de la situació sociolingüística del centre es pogués fer una excepció a aquesta norma.

Tot i incloure’s que l’Administració era l’encarregada de vetllar per a què no es produís una separació de l’alumnat per raons de llengua, aquesta formulació permetia que a la pràctica es pogués crear una doble xarxa escolar dividida per la llengua vehicular en què es desenvolupessin les classes, similar a aquella que s’acabà constituint al País Valencià i País Basc. El PSUC, en canvi, recollint els sentiments expressats a les mobilitzacions populars, es va mostrar molt bel·ligerant a renunciar a la creació d’una única xarxa escolar, posició que fou recolzada també pel PSC. Finalment el redactat en matèria d’ensenyament va assumir aquesta darrera posició i el 6 d’abril de 1983 s’aprovava amb 105 vots a favor, cap en contra i una abstenció d’un diputat d’UCD. Amb aquesta normativa quedava més que palesada una voluntat expressa d’arribar a consensos en relació a les finalitats i a les metodologies de la normativa. La feina de les Associacions de Veïns i dels sindicats en la voluntat de construir una societat catalana integrada van ajudar a pressionar per assolir aquests consensos basats en la construcció d’un eix vertebrador –el català- com a pont de cohesió social i de construcció de país, de construcció d’un sol poble.

La consolidació d’un model d’èxit

La construcció de Catalunya com un poble cohesionat i integrat, tesi que el pujolisme acabà fent-se seva, va tenir com a pilars fonamentals l’Administració pública, els mitjans de comunicació (creació de TV3 1983-1984) i l’escola. L’escola catalana poc a poc va anar agafant forma i múscul amb especial menció i dedicació per part dels claustres i el professorat que van aconseguir adaptar-se als entorns sociolingüístics existents a Catalunya per tal de fer del català una llengua de trobada, lliurement assumida, una opció de quotidianitat i una eina no-imperativa de vertebració i inclusió social. A més cal remarcar la ingent tasca que la comunitat educativa va fer per tal d’interioritzar i aprendre a ensenyar la llengua catalana i a emprar-la en l’àmbit educatiu, una feina que sense el suport dels sindicats tampoc hagués estat possible. Aquesta labor quotidiana juntament amb l’ampli consens polític van fer d’aquesta una fórmula d’èxit. Segons dades del Departament d’Ensenyament al curs 1992-1993 el català era ja la llengua vehicular d’un 72.9% dels centres d’educació infantil i primària.

En aquell mateix curs es van desplegar els decrets catalans de la LOGSE que garantien el coneixement i domini del català i el castellà al finalitzar l’ensenyament obligatori. Per tant, va ser durant els anys noranta quan la política lingüística catalana es va consolidar. Un model consolidat que, a més, s’ha reivindicat com un model d’èxit en el qual els alumnes catalans assoleixen nivells de llengua castellana superiors als de la mitjana espanyola, fins i tot superior a comunitats que només tenen el castellà com a llengua vehicular. De la mateixa manera, informes com el PISA demostren que alumnes catalanoparlants i castellanoparlants treuen els mateixos resultats demostrant, per tant, que la llengua vehicular emprada no interfereix en el seu aprenentatge. Igualment, s’ha reivindicat com un model solvent per garantir la cohesió social arrel de l’arribada d’alumnes nouvinguts provinents de fora de l’Estat espanyol a partir dels anys noranta i sobretot amb l’entrada al nou mil·leni.

El català com a llengua vehicular a les aules es consolidà a partir dels anys ’90. Font: La Vanguàrdia
El català com a llengua vehicular a les aules es consolidà a partir dels anys ’90. Font: La Vanguàrdia

Tot i els èxits del model i els consensos dins de l’arc polític català així com dins de la comunitat educativa, la immersió lingüística catalana ha estat subjecte de crítiques i atacs. El “Manifiesto de los 2.300” sorgit al 1981, el “Foro Babel” al 1996 i la fundació a partir d’aquests dos moviments del partit polític Ciutadans-Partit de la Ciutadania al 2005 van intentar, en diferents etapes i seguint diverses estratègies que anaven des de la via judicial fins a l’atac a través dels mitjans de comunicació, posar entrebancs o directament aturar la implantació i reeixida d’aquest model. L’any 1994 el Tribunal Constitucional va posar fi –en principi- a aquesta polèmica emetent una sentència favorable a la política d’immersió lingüística. En aquesta mateixa línia, l’any 1998 el Parlament de Catalunya va tornar a demostrar el consens que girava al voltant d’aquest model aprovant per àmplia majoria la nova “Llei de Política Lingüística”, una legislació impregnada del mateix sentir que la precedent. Els debats i polèmiques entorn de la redacció del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 van reobrir les crítiques al model lingüístic català. Els detractors d’aquest model tingueren en l’aprovació per part del govern del Partit Popular de la LOMCE que imposava a les comunitats autònomes que el castellà també hagués de ser llengua vehicular, un punt d’inflexió per continuar tensant la corda, obrint de nou l’escletxa de la possible segregació escolar per motius lingüístics que s’havia combatut durant els vuitanta. Amb els darrers moviments polítics i judicials encapçalats tant per PP com per Cs, s’albira la possibilitat de trencament de l’horitzó polític de cohesió i integrador del model català. El 155 i la manca d’un govern català els hi ha obert una nova oportunitat.

Read More

Explorar els confins d’una pràctica com la desobediència civil és fer referència explícita a Henry David Thoreau. És, sobretot, parlar de teoria i praxi, d’una vida dedicada a la reflexió conseqüent. L’aportació que ve a continuació es marca com a objectiu analitzar l’obra Civil Disobedience. Tanmateix, per tal de poder copsar la magnitud de l’obra cal connectar el redactat amb la captivadora biografia del personatge.

L’analogia és fonamental. Thoreau és un dels màxims exponents de la pràctica filosòfica. El seu nom s’ha inserit per mèrits propis en la història del pensament nord-americà i mundial. Llurs reflexions responen a una actitud cívica imperativa, una manera singular i específica d’habitar i entendre el món. Al mateix temps, les nombroses inquietuds del lliurepensador el convertirien en un intel·lectual versàtil. Thoreau és ascetisme, naturalisme, romanticisme, transcendentalisme i, per descomptat, desobediència civil.

El bressol d’una consciència a contracorrent

Henry David Thoreau va néixer a Concord, Massachusetts, el 12 de juliol de 1817. Sabem que la seva llar fou un primer pol d’influència per forjar el seu caràcter contestatari. El seu progenitor era un home aficionat a la lectura i la música, responsable de diverses iniciatives empresarials poc exitoses. Respecte a la seva mare, de la qual se’n conserva més informació, sabem que era una dona amb sensibilitat social, abolicionista i amant de la natura. Tenia dues germanes, Helen i Sophia, i un germà, John, amb el qual compartiria moments transcendentals de la seva trajectòria vital.

La seva formació començà a l’escola municipal de Concord, memoritzant i recitant textos bíblics i clàssics anglesos. Sens dubte, els mètodes pedagògics mecànics deixaren petja en un jove Thoreau. No van ser pocs els episodis en els quals, essent un adolescent, va exhibir un caràcter polèmic i crític. El 1833, quan tenia setze anys, va ingressar a Harvard. D’aquesta experiència en va deixar testimoni als Journals, una mena de diari personal que va començar a redactar després de deixar l’acadèmia. Segons ell, el millor que li va aportar Harvard fou la biblioteca, un espai en el qual va invertir hores immers en infinitat lectures. Fins i tot després de graduar-se hi va acudir assíduament. Una de les obres que més va marcar-lo fou Nature (1836), de Ralph Waldo Emerson (1803-1882). Poc temps després, aquest personatge va traslladar-se a Concord acompanyat de la seva família. Les inquietuds del púber Thoreau agraïren l’arribada de l’escriptor com si es tractés d’una coincidència celestial. Tardaren poc a entaular una amistat, una relació que marcaria profundament a ambdues persones. Emerson esdevingué un mentor i guia comprensiu de Thoreu, gairebé un referent paternal donats els catorze anys d’edat que els separaven. No era per menys, el prestigi d’Emerson desbordava les fronteres estatunidenques, i els postulats de la seva filosofia transcendentalista comptaven entre els seus deixebles, amb intel·lectuals insignes com José Martí o Friedrich Nietzsche.

1 Thoreau
Retrat d’un jove Henry David Thoreau. Font: Thought Co.

En aquests anys va fer els primers passos en la docència, treballant a la mateixa escola de la qual fou estudiant. El seu pas pel centre fou efímer, mostrant-se molt crític amb el sistema de càstigs físics. Pocs anys després, el 1838, obrí la seva pròpia escola per esmenar les mancances de l’anterior projecte. Treballaria tres anys en aquesta iniciativa amb el seu germà John, fins que, tràgicament, morí en caure malalt. El sotrac emocional va colpir-lo profundament, un esdeveniment que recordarà com un dels més dolorosos de la seva vida. Sobre la seva vessant pedagògica, Thoreau considerava que l’educació era una obligació governamental i comunitària. Criticava la pedanteria dels mestres, els quals necessitaven aprendre tant dels alumnes com aquests d’ells. Segons el seu parer només els homes sincers i lliures eren mereixedors de l’educació. Una educació que, tot i partir d’una concepció clàssica, s’havia de desenvolupar sobre tot allò que ja existia prèviament en un mateix, gràcies al contacte amb el no-ser.

La tasca que havia de desenvolupar en el món adult era essencialment l’escriptura. A banda dels dos llibres que va publicar en vida, va presentar nombrosa documentació per entregues a The Dial, des del 1840. En aquest estadi, sense al·licients pels negocis, Emerson va oferir-li una proposta que s’aproximava al mecenatge: a canvi d’ocupar-se del manteniment de la casa i del jardí, aconseguiria manutenció i habitatge. Thoreau va acceptar l’oferta sense dubtar-ho, no només per l’admiració personal, sinó perquè gràcies a l’oferiment podria disposar d’unes de les biblioteques més extenses dels Estats Units. Va romandre allà durant dos anys, a partir del 1841. En acabar aquesta etapa va convertir-se en el tutor de la família d’en William, germà d’Emerson, a Staten Island. Més endavant va viatjar a Nova York i en retornar va ajudar al seu pare a instal·lar una factoria de llapis. Malgrat descobrir una tècnica per elaborar grafit d’alta qualitat i tenir l’oportunitat de prosseguir en el negoci familiar esdevenint en un empresari reputat, va declinar aquests propòsits per perseguir els dictàmens de la seva vocació literària i ideològica.

La convulsió d’uns anys que quedaren gravats a la memòria

El 4 de juliol de 1845, Henry D. Thoreau es va recloure en una cabanya de Walden Pond construïda amb les seves pròpies mans. Estava situada en un extrem allunyat d’una de les propietats d’Emerson. Aquí començà la seva experiència de vida solitària durant dos anys, dos mesos i dos dies. Va concloure aquest experiment quan va considerar assolits els objectius fixats per aquesta aventura introspectiva en contacte amb la naturalesa. Les vivències viscudes en aquest període li serviren per publicar el 1854 Walden; or, Life in the Woods.

Durant la seva estada a Walden Pond, la tarda del dia 23 de juliol de 1846, va abandonar el bosc per dirigir-se al sabater. Sam Staples, el recaptador d’impostos local, va recordar-li que des de feia varis anys no realitzava el pagament de les taxes. En exigir-li el cobrament, Thoreau va negar-se a contribuir amb un govern que legitimava l’esclavitud o promovia la guerra contra Mèxic, fet pel qual fou empresonat una nit. Va sortir-ne l’endemà perquè la seva tieta Mary va pagar-li la fiança, malgrat la seva voluntat de romandre pres per evitar trencar llur coherència ideològica. Les reflexions emanades d’aquest breu període de reclusió foren enviades a la revista Æsthetic Papers el 1849, en forma d’assaig, sota el nom Resistance to Civil Government. Aquí es recollien algunes de les crítiques que Henry D. Thoreau havia exposat l’any anterior al Liceu Concord, en una conferència celebrada poc abans de finalitzar el conflicte amb Mèxic. Pòstumament, l’any 1866, es va canviar el seu títol per Civil Disobedience.

Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.
Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.

La dècada dels cinquanta suposen un punt d’inflexió i recepció de noves influències cabdals en el seu recorregut vital. És en aquest moment quan realitza les visites al Cap Cod i els boscos de Maine; fa un viatge a Canadà i realitza els lliuraments de Slavery in Massachusetts (1854) i A Plea For John Brown (1859). És significatiu que tres de les persones més admirades per Thoreau al llarg de la seva vida es condensin en aquest període i tinguin un perfil social tan controvertit. El primer d’ells és el poeta maleït i marginal Walt Whitman amb el que va coincidir a Nova York el 1856. En segon lloc, el guia indi Joe Polis, l’acompanyant en els seus periples pel Maine. I per últim, però no per això menys destacable, la relació amb el personatge a voltes heroi, a voltes bandoler, John Brown, mite antiesclavista per excel·lència. La seva execució va suscitar alguns dels escrits més enèrgics i aspres de l’autor. La fi d’un periple vital que ha deixat una empremta innegable en el pensament filosòfic i polític universal es va acabar a Concord, el 6 de maig del 1862, després de contraure una llarga i corrosiva tuberculosi. La seva mort, en una macabra metàfora poètica, tancava un cicle perfecte dominat per l’austeritat, la simplicitat i la reflexió.

Els Estats Units de mitjans del segle XIX: jingoísme, progrés econòmic i Romanticisme

Com acostuma a succeir amb aquelles obres impregnades d’una forta càrrega moral, bona part de les reflexions que trobem a Civil Disobedience són indissociables del context en què escriu. La guerra dels EUA amb Mèxic és una de les mostres més evidents de la influència que va tenir la realitat que envoltava el pensador a l’hora d’escriure el llibre. En aquest cas va ser el jingoísme del govern nord-americà, el que despertà la crítica ferotge de Thoreau.

Aquest conflicte bèl·lic ocupà una posició central en la configuració del text. Promoguda per interessos econòmics, essencialment Del cotó i les indústries fabrils del Nord, les elits econòmiques del país empenyeren al President Polk a ordenar l’ocupació militar d’una àrea disputada amb Mèxic que s’estenia entre les conques hidrogràfiques dels rius Nueces i Grande. En el sotabosc de la qüestió s’ocultava una apropiació territorial, que en ser annexada als territoris del sud permetria desenvolupar-hi l’esclavisme, mètode per salvaguardar l’economia nord-americana. Des de la seva condició de ciutadà, era inadmissible que el govern dels EUA sufragués amb els seus impostos una guerra sota aquests propòsits.

Thoreau havia desobeït al govern negant-se a pagar uns impostos que considerava injustos, en la mesura que aquests servirien per perllongar l’esclavisme als EUA. Ell mateix justificaria la seva acció com a legítima i com la menys cruenta de totes les possibles. Ho exemplificava amb les següents paraules: «Si mil homes deixessin de pagar els seus impostos, tal mesura no seria ni violenta ni cruel, mentre que si els paguen, es capacita a l’Estat per cometre actes de violència i vessar la sang dels innocents». Finalitzà la seva justificació afirmant: «aquesta és la definició d’una revolució pacífica, si tal és possible». Ara bé, van ser l’expansionisme dels EUA i l’esclavisme els únics motius per formular la seva crítica, o va ser capaç d’anar més enllà dels grans assumptes d’Estat?

Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original de el mateix any de la contesa electoral. Font: Nathaniel Currier.
Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original del mateix any de la cita electoral. Font: Nathaniel Currier.

Henry D. Thoreau viurà els anys del progrés dels EUA: una etapa caracteritzada per l’ambivalència entre la línia ascendent de la història i la desnaturalització de la societat i l’individu. A mitjans del segle XIX, la societat nord-americana havia iniciat un procés d’expansió territorial cap a l’oest. Alhora, la població estava altament segmentada i en plena efervescència. L’exemple més evident és la pugna entre els antiesclavistes del nord i els proesclavistes del sud. A més, tant l’expansionisme geogràfic com l’industrialisme dels grans capitalistes trobaven en la idea de progrés un aval indispensable per a la consolidació dels seus respectius processos.

D’altra banda, l’arribada del romanticisme revolucionari i l’idealisme als EUA va motivar el sorgiment d’una nova filosofia de la naturalesa, de la que Emerson i el seu deixeble en serien els màxims exponents. Paga la pena fer-ne esment. El romanticisme, en ser un moviment d’ampli espectre amb diversos canals d’expressió i interpretació, caldria, per no estendre’ns en excés, minvar llurs influències a l’idealisme de l’alemany Friedrich W. J. Schelling (1775-1854).

En relació a aquesta qüestió, fou a la ciutat costanera de Boston on, l’any 1836, es començaren a reunir un petit grup d’intel·lectuals que compartien el gust pels escrits kantians. Ho van fer al Transcendental Club. El propòsit dels transcendentalistes no era constituir un sistema de pensament, sinó fer front a la idea de progrés que legitimava accions injustes, destructives i violentes amb els homes i els recursos. A més, tampoc van defallir a l’hora de denunciar la mercantilització i mecanització de la societat nord-americana, arribant a parlar d’una actitud romàntica contrària als canvis que s’estaven produint.

De la pràctica conscient a la teoria: la desobediència com a instrument

Es podria pensar que una negació deliberada i pràctica
de la seva autoritat és l’única ofensa que el govern no contempla;
sinó, per què no ha establert el càstig definitiu, adequat i proporcionat?
Desobediència civil, 1866.

Aquesta cita ens és especialment significativa, en la mesura que exposa els quatre elements cabdals de l’obra de Thoreau: la força dels ideals, la pràctica desobedient, la legitimitat de l’autoritat governamental i una mena de càstig definitiu que més enllà de ser exemplificant, hauria de mantenir el principi de proporcionalitat. Per exemple, a Walden, va remarcar que, per ell, el filòsof és aquell capaç de «resoldre certs problemes de la vida, no només des de la teoria, sinó també des de la pràctica», afegint que el filòsof és qui «va per davant del seu temps». Podria ser aquest el motiu pel qual els seus escrits van passar desapercebuts entre els seus coetanis?

Pel que fa a la primera de les quatre qüestions, la força dels ideals és el fonament en virtut del qual els éssers humans constitueixen el seu «jo» particular i entenen la realitat del món que els envolta. En conseqüència, són les idees l’única força capaç de teixir aliances entre individus amb l’objectiu de dur a terme accions col·lectives. Vet aquí un altre element clau del discurs thoreaunià: la primacia de la unitat.

Per una banda, resultava imprescindible que tant les accions com els ideals fossin exemple per a la resta d’individus. Segurament el seu plany per haver passat només un dia arrestat, guarda relació amb aquesta idea. La seva intenció era que a partir de l’observació del seu exemple, la resta de conciutadans iniciessin una onada progressiva de denúncies. Per l’altra, la seva idea de llibertat serà constantment enarborada al llarg del text. Thoreau dirà que la llibertat és l’únic valor amb potencialitat per humanitzar als individus. Seguint el fil d’aquesta aportació, arribaríem fins a la qüestió de l’obediència: un acte voluntari de legitimació del poder.

James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau. Font: history.com
James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau en els seus escrits. Font: history.com

En segon lloc trobem el que segurament és l’aspecte més interessant de l’assaig: la pràctica de la desobediència. Primer de tot, convé assenyalar que quan l’autor parla de desobediència, ho fa des de la seva experiència personal. Com ja s’ha dit, el fet de no pagar l’impost de capitació des de 1842, el portà a la garjola només un parell d’anys abans de publicar l’escrit. A més, també va experimentar altres pràctiques d’acord amb els seus ideals. Durant l’estada al bosc va tenir l’oportunitat de repensar la seva vida i reflexionar al voltant dels problemes del seu temps. Per tant, trobaríem que com a pas previ a la desobediència, cal una preparació de l’individu en diversos sentits. Sense anar més lluny, l’autor ja havia dut a la pràctica bona part d’allò que preconitzava en els seus escrits. La pràctica era per Thoreau la garantia de la seva existència com a individu. A més, afirmà que per sobre de la legalitat trobem la legitimitat de les nostres accions, considerant que aquells que obeeixen al govern tot i ser conscients de les injustícies, ho fan motivats per la por als canvis.

El penúltim element a destacar és la legitimitat i l’autoritat del govern. L’autor argumenta que el poder necessita el reconeixement dels seus ciutadans. Per tant, llur autoritat vindria donada per la legitimitat dels seus actes. El raonament és simple: si el gruix dels ciutadans s’haguessin negat a pagar els impostos, el govern no podria haver sufragat la campanya militar contra el poble mexicà. Llavors, de qui emana l’autoritat? A les primeres pàgines de Civil Disobedience, l’autor llença un dard emmetzinat contra el govern dels EUA: el cataloga –i per extensió a tots els governs d’arreu– de ser un impediment per a l’establiment d’unes relacions socials lliures, justes i sobiranes. Així doncs, lluny de servir als interessos de la majoria, el govern esdevé en una institució instrumentalitzada en mans de grans magnats capitalistes que només cerquen llur benefici individual.

Davant d’aquesta conjuntura, l’autor respectarà la llibertat dels individus a no donar la seva vida per una causa política, tanmateix, exigirà uns mínims. Ho farà sempre des d’una posició de no-violència, defensant acèrrimament la via pacífica i rebutjant l’emulació d’aquells comportaments i actituds a les quals s’oposa. Thoreau sentencià que és deure de qualsevol ciutadà mantenir certa integritat ètica i rebutjar la col·laboració, directa o indirecta, amb unes lleis criminals. Infinitat d’injustícies són comeses no per la implicació ciutadana, sinó per la permissivitat i per un excés de legitimitat no merescuda al govern.

En última instància, el darrer aspecte a ressenyar és el paper que ocupa el càstig en les seves reflexions. Què és per a Thoreau castigar? És més, quines penes hauria de témer qui desobeeix les lleis injustes? Quan l’escrit aborda la qüestió punitiva, bona part dels arguments i de les justificacions ètiques i morals ja han estat exposades anteriorment. Els següents fragments són una bona mostra del que suposà el pas pels calabossos per a Thoreau: «En no poder arribar a la meva ànima, havien decidit castigar el meu cos […]. No podia fer una altra cosa que somriure al veure amb quin esforç em tancaven la porta, mentre els meus pensaments els seguien fora d’allà sense obstacle ni impediment […]. No vaig poder fer altra cosa que sentir-me impressionat per l’estupidesa d’aquella institució que em tractava com si fos mera carn, sang i ossos que tancar. […] Em semblava que si un mur de pedra em separava dels meus conciutadans, encara n’hi havia un altre més difícil de superar per tal que ells aconseguissin ser tan lliures com ho era jo.»

Aquesta era l’actitud d’un nord-americà que no assumia el càstig com un impediment. Al·legava que mai es va sentir confinat a la cel·la, ja que per a ell la veritable condemna hagués estat trair els seus principis i no atendre l’«esperit de la irreductibilitat» davant una situació de lesa dignitat. El càstig, doncs, no va suposar per a Thoreau un entrebanc, sinó més aviat un motiu per a la reflexió: li continuava semblant menys costós desobeir a l’Estat que obeir-lo.

La fi de la vida, la continuïtat de les idees

Comptat i debatut, és convenient cloure amb una breu reflexió. Henry D. Thoreau ens deixà un llegat inabastable, essent un dels màxims exponents de la història del pensament nord-americà del segle XIX i un dels pares fundadors de la literatura d’aquest país. D’arrel transcendentalista, la seva obra adopta una aparença quasi contradictòria, sovint identificada amb el romanticisme. Pel que fa a la ideologia política, aquesta queda plasmada sense esquerdes en els seus escrits. Els seus postulats s’aproximen al radicalisme-liberal, malgrat la difícil –probablement infecunda– tasca de classificació d’un personatge eclèctic i de naturalesa irreductible a fórmules esquemàtiques. Els matisos i textures del seu cos teòric basculen entre diverses tendències deliberadament rupturistes, contràries a l’autoritat i atiant a la consciència pròpia de l’individu per raonar i actuar.

La idiosincràsia llibertària i solidària que exhibeix és d’una actualitat innegable. En pugna constant contra l’Estat i els seus excessos, carrega contra l’imperialisme estatunidenc en un període de màxim apogeu; s’erigeix en defensa de les minories índies; rebutja obertament l’esclavitud –també com a convicte– en plena efervescència racial; posa en pràctica i reflexiona al voltant de la resistència no violenta davant les convencions i polítiques injustes, irradiant amb la seva visió a figures com Gandhi, Emma Goldman, Martin Luther King, Lanza del Vasto o nombrosos moviments subversius amb l’ordre establert.

Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.
Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.

Una de les seves vessants més prolífiques i reconegudes és la relativa al naturalisme, que ha nodrit els dictàmens de les tesis ecologistes un segle i mig després. La seva metodologia es va basar en l’observació romanent en perfecta simbiosi amb el medi, que va idealitzar afirmant que «tot el que és bo, és lliure i salvatge». D’altra banda, també es postulà com a defensor del dret a la mandra, i reivindicà aspectes creatius de l’oci i la dignitat molt abans que ho formulés Paul Lafargue. Parlar de la vida d’aquest personatge sui generis és aprofundir en una de les ments més lúcides i originals del segle XIX universal. Baluard de les causes perdudes, les quals no deixaven de ser justes malgrat les adversitats, va fonamentar la seva vida amb preceptes revolucionaris. La radicalitat de Thoreau, lluny d’apaivagar-se amb el pas del anys, anà in crescendo, carregant-se de raons fins arribar als nostres dies.

Read More