Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

La formació del SOE

Format el 1940 en estricte secret per ordre del llavors Primer Ministre del Regne Unit Winston Churchill, l’Special Operations Executive (SOE) fou un servei secret britànic dedicat a realitzar actes de sabotatge i operacions encobertes arreu de l’Europa ocupada per l’exèrcit Alemany, així com també a seleccionar, formar i equipar els futurs agents, que podien ser britànics o d’altres punts del continent (en el cas de la resistència txeca o noruega es van instruir diversos dels seus membres). Una de les obsessions dels caps del SOE era que els diferents membres de l’organització dedicats a les tasques de camp poguessin passar com a civils autòctons del lloc de l’operació, cosa que implicava un coneixement impol·lut de la llengua i els costums, així com del vestuari. Així doncs, es formaren grups d’agents secrets encarregats de donar suport tant als grups de resistència locals com a les diferents forces d’operacions especials, principalment als Royal Marines Comandos i l’Special Air Service. També podien executar accions d’espionatge i actuar com a guerra de guerrilles.

La data oficial de fundació del SOE és el 19 de juliol de 1940, quan feia 10 mesos que Anglaterra havia declarat la guerra a Alemanya, moment en el qual Polònia, Dinamarca, Noruega, Holanda, Bèlgica i França ja es trobaven sota la influència —o sota el control directe— del III Reich. Tot i així, ja al març de 1938, esperonat per l’annexió d’Àustria a l’Alemanya Nazi, l’Almirall Hugh Sinclair, com a cap del SIS (o MI6), havia contactat amb un oficial de l’exèrcit, el Major L.D. Grand, per iniciar una nova organització de serveis secrets que s’anomenà Section D (“secció D”) i que hauria de propulsar ofensives secretes. Per fer-ho s’havien de perfeccionar diversos mètodes que podien anar des de l’agitació laboral a maneres de fer pujar la inflació en territori enemic; en resum, qualsevol mena de sabotatge que servís per debilitar l’enemic.

Igualment, el propi govern britànic, també arran de l’Anschluss, començà a intuir el perill al qual podia estar sotmès a causa de l’expansionisme Nazi. Per aquest motiu decidí investigar l’ús de la propaganda en l’esforç bèl·lic contactant amb Sir Campbell Stuart (qui més tard esdevindria  director del diari The Times), expert en comunicacions, que s’encarregà de la secció CS, ubicada dins de la Secció D, que tenia la seva base a Electra House, coneguda com a S.O1.

En aquest context, en el qual es temia per la integritat del Regne Unit, Winston Churchill va reunir un consell de guerra extraordinari format pels caps de l’Estat Major que arribà a la conclusió que una forma efectiva d’aturar la maquinaria de guerra Nazi seria fomentar revoltes i accions subversives als territoris ocupats. Aquest gabinet va elaborar un projecte d’organització dedicada a coordinar tota aquesta tasca subversiva i sabotejadora, que va dur a la signatura de l’ordre de creació del SOE el 19 de juliol del 1940.

Hugh Dalton, ministre d'Economia britànic durant la Segona Guerra Mundial
Hugh Dalton, ministre d’Economia britànic durant la Segona Guerra Mundial

Hugh Dalton, ministre d’economia per la guerra, que va justificar que romangués independent d’altres serveis militars per treballar en secret i sense interferències externes emmirallant-se en el Sinn Fein, es posava al capdavant del SOE creant el que ell considerava cinquenes columnes que havien de suscitar el caos a l’Europa ocupada. Dalton va comptar amb el seu propi servei d’informació comandat pel Major Norton, amic personal de Churchill i va ocupar el càrrec fins al 1942, quan va ser rellevat per Lord Selborne.

Sota control del SOE, Churchill va reunir els dos serveis ja existents per l’anomenada guerra irregular; El Military Intelligence Research (MIR), depenent del Departament de Guerra, amb l’objectiu de desenvolupar armament i la Section D abans referida, que estava formada per tres subseccions, la S.O1 (electra House, propaganda negra), la S.O2 (sabotatge) i la S.O3 (investigació). Aquestes organitzacions doten l’Special Operations Executive de llur Estat major, primers comandaments militars, bases per la doctrina, entrenament, equipament, armament i experiència en operacions clandestines.

F.T. Davies, encarregat de la Secció D fou designat per a l’entrenament dels futurs agents i el Major George Taylor organitzà tant les primeres seccions estrangeres com les operacions inicials. Al seu torn, el Coronel Colin Gubbins (MIR), serà l’encarregat de les seccions d’operacions a la Europa oriental durant les primeres passes del SOE tot i que a finals de novembre del 1940 serà nomenat director d’operacions amb comandament a totes les seccions estrangeres (Country Sections) encarregades d’organitzar la tasca pròpia del SOE a cadascun dels territoris ocupats. La següent taula exposa les Country Sections de les que disposà el SOE a Europa:

3. Taula country sections

El Quarter General es va ubicar a Londres, al número 64 de Baker Street, no obstant, per tal d’organitzar millor la seva logística, a partir de 1944, les diferents Country Sections passen a formar part de 3 directoris en funció del territori on actuaven. Des de Londres (London Group) es controlarien les accions a l’Europa Occidental, Alemanya i Escandinàvia, el Mediterranean Operations Directorate, amb seu a El Caire, s’encarregaria de les operacions al mediterrani occidental, Itàlia, els Balcans i l’Europa Central i el GSI(k), amb seu primer Meerut i posteriorment a Ceylon, actuaria a Orient, est d’Àsia, Àfrica, Austràlia, a més de servir com oficina d’enllaç amb la Unió Soviètica i els Estats Units.

Colin Gubbins, primer cap de les Country Sections. Font: Viquipèdia
Colin Gubbins, primer cap de les Country Sections. Font: Viquipèdia

Però perquè s’escull Gubbins com a cap de les Country Sections? De natural pulcre, intel·ligent i audaç parlava fluidament francès, alemany, japonès i rudiments de Rus. Tenia experiència militar en un batalló d’artilleria durant la Primera Guerra Mundial i al 1939 inicià la revisió de les normes d’actuació que imposava el ministeri de defensa als soldats destinats al front, que considerà massa formals. Buscava arguments per defensar que en el context creat per Alemanya als territoris ocupats s’havia de desenvolupar una guerrilla amb uns mètodes menys ortodoxos. Prenia com a exemple un fet que va viure a Dublín al 1919 en el marc de la Guerra d’Independència d’Irlanda on era destinat com a major; L’èxit de les incursions armades dels homes de Michael Collins que en comptes d’anar uniformats anaven vestits de civil.

Per exposar les seves idees redacta The art of Guerrilla Warfare i “Partisan Leaders” Handbook, als quals es suma How to use high explosives de l’expert en explosius del MIR Sir Millis Jefferis. Gubbins exposava els principis generals de la guerra de guerrilles posant sempre l’accent en el factor sorpresa, agrupar els soldats entorn dels punts dèbils de l’enemic, moure’s en grups reduïts per propiciar atacs ràpids i un replegament igualment veloç i àgil, la importància de la mobilitat (tractar de no residir durant molt temps a la mateixa casa o barri), etc. Al seu torn, Jefferis explicava com sabotejar i fer explotar de la manera més eficient possible tot tipus d’elements: motors i eixos de vehicles, pistons de locomotores, caixes de comunicacions telefòniques, subestacions elèctriques…

Malgrat la utilitat aparent, el SOE, no comptà amb el beneplàcit de tota l’administració britànica, doncs sectors de l’exèrcit s’hi oposaren des d’una òptica en certa manera fins i tot lobbista. Fou el cas d’alts rangs de la RAF, que es mostraren reticents a enviar avions a sobrevolar les línies enemigues per transportar agents del SOE (que eren llançats en paracaigudes) als diferents camps d’operació. Consideraven que era un risc massa gran per a l’aviació. Igualment, veterans tant de Whitehall (Centre de l’administració del govern britànic) com de l’exercit, mostraren certa por vers les activitats que podia desenvolupar el SOE arribant a considerar els seus agents com a no legítims i més quan els identificaven amb un perfil individualista que podia posar en risc les operacions. També, s’acusà al SOE de voler duu a terme una tasca poc cavallerosa i poc decent, que a més es trobava sota l’empara del Ministeri d’Economia de Guerra, al qual Churchill va anomenar com a resposta als crítics “El ministeri de la guerra bruta”.

Agent del SOE a França col·loca una càrrega explosiva a les vies del tren. Font: Special Operations Executive: A new Instrument of war
Agent del SOE a França col·loca una càrrega explosiva a les vies del tren. Font: Special Operations Executive: A new Instrument of war

Reclutament i entrenament

Com ja s’ha esmentat, el SOE era una organització secreta, per tant, no es podia reclutar ningú mitjançant anuncis. Tot i així, l’executiva britànica permetia als caps del SOE estar atents a l’activitat de qualsevol persona potencialment apta pel servei ja fos un membre de l’exèrcit o bé un civil.

Quan els oficials de reclutament advertien un potencial agent (tan a través del contacte d’un altre membre del SOE com a través de la filtració d’un servei militar) el contacte en qüestió rebia una carta emplaçant-lo a una reunió, que solia tenir lloc a una habitació reconvertida en despatx del Londinenc hotel Victoria. En aquesta reunió, on l’oficial de reclutament ja disposava d’un informe complert de l’aspirant a agent, aquest posava a prova els coneixement en geografia i llengua del territori on hauria d’operar  l’entrevistat, que havia de ser quasi bé de nivell nadiu així com llur opinió al voltant de la ocupació Nazi. També es posava especial interès en les tasques que realitzava com a civil, com era la seva família… a grans trets es tractava de fer aflorar qualsevol informació que permetés traçar un perfil per determinar si el candidat era òptim pel SOE.

L'agent Jacqueline Nearne recreant l'entrenament d'agents al Film School for Danger (1947). Font: SOE: Churchill's secret agents
L’agent Jacqueline Nearne recreant l’entrenament d’agents al Film School for Danger (1947). Font: “SOE: Churchill’s secret agents”

Les entrevistes duraven al voltant de 20 minuts i es tenia molt en compte l’aspecte físic del candidat, doncs es volia que el subjecte fos el més semblant al tipus prototípic del lloc on operar. No obstant, algunes excepcions podien tornar-se avantatges com en el cas de Francis Cammaerts. Aquest agent destinat a França, de cabell ros i 1,95 metres d’alçada no s’adequava al prototip de francès. Malgrat tot, s’adonà que a causa del seu imponent físic quan es trobava davant d’un soldat alemany sí s’estava ben dret i amb cara de pomes agres, per exemple en el control dins d’un vagó de tren, sovint el soldat passava de llarg cercant normalment personatges amb un físic més aviat jueu. Això era important, ja que l’agent podia ser de qualsevol nacionalitat mentre complís els paràmetres indicats. Normalment, si el futur agent seria capaç de passar com a autòcton es determinava ja en la primera entrevista, malgrat que podia decidir-se en diverses. Cal remarcar que les persones amb possibilitats de ser reclutades eren emplaçades a l’entrevista seguint diverses tretes com per exemple l’emprada amb Violette Szabo, que creia que se la citava per a tractar al voltant de la seva pensió de viudetat.

L’habilitat essencial que havia de tenir un futurible agent del SOE era Passing Skills, és a dir, la capacitat de passar desapercebut allà on fos enviat. Per això era molt important el coneixement profund de la llengua del lloc on s’havia d’actuar a banda d’una coneixença relativament amplia dels costums i normes socials del territori en qüestió, motiu pel qual la quantitat de possibles agents fou més o menys limitada.

Bona part dels que complien el perfil no pertanyien a l’exercit sinó que provenien de sectors civils: La banca, les assegurances, el comerç de compra-venda, la borsa, educació, periodisme… és a dir, del sector serveis i no pas de la indústria o la manufactura, quelcom a tenir en compte negativament tenint present que aquestes persones havien de sabotejar, entre d’altres, equipament industrial.

Majoritàriament provenien de classes mitjanes o mitjanes altes en tant que a l’època eren les que més fàcil tenien l’accés a una educació superior i a les llengües estrangeres així com la possibilitat d’haver viatjat, aspectes bàsics atenent a les exigències del personal de reclutament. De tota manera, agents com Violet Szabo o Andrée Borrell provenien d’un context obrer. Tampoc es feien distincions de religió, filiació política, raça, edat, estat civil o procedència a l’hora d’escollir agents. La tònica imperant era de pragmatisme absolut, havent-ne també d’homosexuals.

D’aquí rauen les acusacions d’amateurisme fetes contra el SOE pels caps de l’MI6, que van comportant l’aplicació d’un entrenament exprés (només disposava d’uns 10 mesos i segons les necessitats podia ser molt menor) malgrat que molt intens i a consciència. L’entrenament es feia en diferents cases de camp distribuïdes per diversos indrets de l’interior del Regne Unit, on hi residien tant els futurs agents com els formadors i cada secció del SOE n’ocupava diverses en funció de les necessitats del seu entrenament específic.

La primera part de l’entrenament, que es feia a les cases de camp situades a Wanborough Manor (Special Training Schools), consistia en exercicis de fitness, en especial rutes que es feien corrent, rudiments en lectura de mapes, iniciació al codi Morse i una introducció al tir amb pistoles i subfusells. Fet això, s’entrenava els futurs agents en tècniques de comando.

Els aspirants a agents que passaven aquestes proves preliminars eren enviats quatre setmanes a Escòcia, a la zona d’Arisaig, a les escoles de Grup A, on rebien entrenament paramilitar, aprenien a fer servir explosius i eren formats en l’ús de l’armament més popular o més utilitzat a la zona on havien de ser destinats. Se’ls ensenyava a muntar, netejar i carregar les armes així com a disparar en situacions diverses: de nit, de dia, en moviment, quiets o després de sortejar obstacles. A més, en aquesta segona fase d’entrenament els instructors desenvolupen la tècnica del Silent Killing (matar silenciosament) barrejant tècniques de Ju-jitsu i karate.

Acabada la segona fase, els agents en formació eren enviats a les escoles de Grup B com la ubicada a Beaulieu, on es practicava el salt en paracaigudes i rebien formació específica en relació al seu destí. Se’ls exposava l’organització dels cossos policials, la seva relació amb les forces d’ocupació Nazis, les formes més útils de passar els seus controls i com actuar en cas d’interrogatori. De cara a donar la màxima versemblança a aquest aspecte de l’entrenament, els instructors (que sovint solien ser agents amb experiència en missions) recreaven interrogatoris com els que els futurs agents podrien trobar-se, disfressant-se de membres de la Gestapo o la Abwehr (servei d’intel·ligència alemany) i despertant els alumnes en plena nit, arribant fins al punt de colpejar-los. També van existir altres formacions específiques com la necessària per a esdevenir operador de ràdio o aquelles relacionades amb la propaganda negra, emprada per desmoralitzar l’enemic i posicionar la població civil en la seva contra mitjançant informació falsa o exagerada.

Agents del SOE entrenant amb paracaigudes.
Agents del SOE entrenant amb paracaigudes. Font: Pinterest

Per finalitzar l’entrenament existien les Finnishing School. Allà, l’agent era dotat d’un nom en clau i una història personal com a coartada. Per posar-los a prova  i comprovar si estaven preparats i també amb la intenció de duu els agents al límit, se’ls conduïa a alguna de les poblacions de la zona de Beaulieu on durant 48 o 72 hores els instructors recreaven tot tipus d’accions que s’haurien de realitzar en la missió real com contactar amb un altre agent fent valer la coartada, establir amb discreció un espai per transmetre missatges per ràdio, etc. També es recreaven possibles situacions de perill que poguessin esdevenir mentre es realitzaven els sabotatges com per exemple ser descoberts per l’enemic.

Finalment, el SOE comptava amb un equip d’experts en cirurgia plàstica que podien afegir als agents, entre d’altres, cicatrius falses emprant Culloden, una substància semblant a la cera ja que era molt important lligar l’aspecte físic a les històries de coartada i al lloc d’activitat. Per això, eren comuns els tintats de cabell i els canvis de pentinats segons les diferents modes. Igualment s’ha de destacar un aspecte cabdal en l’entrenament: Homes i dones eren entrenats sense distinció emprant els mateixos mètodes. L’única diferencia és que les dones no solien rebre entrenament específic en l’ús d’explosius malgrat rebre’n la formació bàsica. Per qüestions de Passing Skills abans esmentades, normalment, eren formades en radio-transmissions.

 

Read More

Introducció

La noció d’identitat, en el sentit original del terme, defineix el conjunt de característiques que fan d’un subjecte o element quelcom únic i irrepetible. Aquestes especificitats, al mateix temps, el diferencien de la resta. Tanmateix, resulta interessant observar que, quan ens referim a col·lectius humans, la significació d’identitat desborda la seva definició estrictament individual i passa a designar grups de persones que comparteixen un mínim comú denominador. Aquests trets compartits són els que conformen les identitats col·lectives, que al seu torn determinen en gran mesura les identitats individuals. El «jo» està constituït per un seguit de rols i identitats superposades: de gènere, ètniques, territorials, familiars, de classe i religioses. Per tant, la nostra identitat personal està condicionada per la relació i posició que tinguem respecte aquesta sort d’identitats compartides. No obstant això, des de fa dos segles, una de les identificacions col·lectives més influents i amb major capacitat de subjecció són, sens dubte, les identitats nacionals.

Anthony Smith en la seva obra National Identity posa d'exemple la trasbalsada vida d’Èdip rei, la narració de Sòfocles, per desvetllar com el jo el constitueixen múltiples identitats, condicionades per classificacions socials que poden ser modificades o abolides. Èdip i l’esfinx. Font: Museo Gregoriano Etrusco.
Anthony D. Smith en la seva obra National Identity posa d’exemple la trasbalsada vida d’Èdip rei, la narració de Sòfocles, per desvetllar com el jo el constitueixen múltiples identitats, condicionades per classificacions socials que poden ser modificades o abolides. Èdip i l’esfinx. Font: Museo Gregoriano Etrusco.

Pot semblar paradoxal que, en un món cada vegada més globalitzat, el nacionalisme segueixi gaudint d’una rabiosa actualitat. Ara bé, l’origen d’aquest malentès es deriva de l’equiparació naturalitzada que fem sobre dos conceptes que, malgrat hagin conviscut sota una mateixa estructura, són totalment diferents: parlem de l’estat i la nació. El segle XXI ha qüestionat seriosament els límits i competències dels estats mitjançant fluxos econòmics, financers i informatius que no s’inscriuen en aquests marcs. L’era mundial transnacional ha mostrat algunes debilitats dels estats que, tot i seguir encarnant la màxima expressió del poder, estan forçats a replantejar-se. En canvi, la qüestió de la identitat nacional segueix generant una inequívoca capacitat de mobilització i sentiment de pertinença.

La història recent de la humanitat ens n’ha brindat diversos exemples. En les darreres dècades, la força del nacionalisme -amb instigació imperialista- va contribuir al desmembrament de la URSS o a l’esclat de la Guerra de Iugoslàvia, així com al sorgiment de nous estats, com per exemple Namíbia, Timor Oriental o Eritrea, entre d’altres. Actualment, les referències a la identitat nacional no han minvat, ans al contrari. Són palpables, de manera regressiva, en les decisions de l’administració Trump, en la puixança de forces d’extrema dreta arreu d’Europa o en tràgiques neteges ètniques foses en intoleràncies religioses com les del poble Rohingya, a Birmània. En canvi, també s’utilitzen en clau emancipadora en territoris que cerquen la seva independència, com podria ser el cas d’Escòcia, el Quebec, Euskal Herria o, sense anar més lluny, Catalunya.

El nacionalisme s’ha mantingut perseverant, amb actitud estoica, davant les profundes transformacions del món contemporani. El redactat que ve a continuació se centrarà en comprendre precisament una de les seves vàlues principals: els mecanismes i agents que permeten la reproducció i divulgació de les identitats nacionals. Minimitzant els casos pràctics, focalitzarem l’atenció en l’apartat teòric, des d’on entrarem a valorar els processos de nacionalització de masses, un dels aspectes centrals del camp d’investigació dedicat al nacionalisme. Aquesta dimensió inclou el procediment segons el qual es crea, es transmet i s’incorpora el concepte de nació -i les idees que s’hi vinculen- en els individus. És a dir, la manera com es difonen socialment les identitats nacionals.

Val la pena tenir present que els estudis específics centrats en aquest àmbit concret del nacionalisme són relativament recents. En conseqüència, cercarem les seves arrels a través d’una introducció històrica i teòrica de caire més general sobre el món de les nacions. Fraccionada en dues parts, aquesta lectura pren forma d’estat de la qüestió. Seguint un itinerari cronològic lineal, en aquesta entrega, després d’unes consideracions inicials, començarem el recorregut al segle XIX, període d’apogeu de l’essencialisme, per finalitzar-lo a la primera meitat del segle XX, punt de partida dels primers estudis que mereixen ser considerats científics.

El bressol de la nació moderna

El concepte modern de nació es va consolidar a l’Europa de finals del segle XVIII i inicis del XIX, moment en el qual va adquirir noves efectivitats i atribucions polítiques. La irrupció del nacionalisme a l’arena política va modificar substancialment la concepció que es tindria a partir de llavors sobre les identitats, que assolirien un punt de no retorn en la forma sobre la qual es construïen. La inserció de la nació en la identitat de les persones desembocaria en la creació de l’esperit o geni nacional, l’embrió de la identitat nacional contemporània. Simultàniament, els individus, membres i valedors de la nació, adquiririen progressivament rellevància com a subjectes polítics i quedarien delimitats en nous compartiments juridicoterritorials. Ens referim, en efecte, al trànsit de súbdits a ciutadans. El nacionalisme, diu Craig Calhuon, fou «la part més important del consens tàcit que es va forjar en el segle XIX al voltant del que haurien de comptar les identitats polítiques idònies».

L’origen de la identitat nacional que coneixem actualment no es remunta, doncs, a temps remots, sinó que és de creació relativament recent. El seu sorgiment és paral·lel al redreçament i perfeccionament que patiren els estats nació vuitcentistes. Partim a l’alba d’aquest segle per exposar breument les dues concepcions principals del nacionalisme primigeni i la manera segons la qual es duia a terme la nacionalització. Per fer-ho, emprarem els arguments dels ideòlegs nacionalistes de l’època, intentant oferir una visió completa del fenomen, anterior fins i tot, als estudis acadèmics.

El primer model, matriu del nacionalisme liberal-voluntarista, neix al tombant del segle XVIII i considerava que la formació de les nacions era conseqüència d’un acte d’adhesió voluntària; el desig cristal·litzat de tots els membres que componen la societat civil d’esdevenir un col·lectiu. Les nacions no eren organismes naturals ni provenien d’un passat ancestral, sinó que afloraven a través d’un gest estrictament polític. Els límits de les nacions no responien a criteris ètnics, històrics, culturals o religiosos, sinó al conjunt de ciutadans que habitaven un territori i que, a través d’un contracte social, es reconeixien mútuament i se sotmetien als designis legals d’una constitució.

Aquest nacionalisme és pioner en l’ús de la idea de sobirania nacional: la nació, font d’on emanava i residia la sobirania, quedava institucionalitzada en les estructures de l’estat, que actuaven en nom de la nació. La voluntat és un dels pals de paller d’aquest arquetip, car n’impregna totes les seves expressions. Com que qualsevol comunitat podia convertir-se en una nació si així ho expressava, els individus que en formaven part esdevenien «nacionalitzats/membres de la nació» de motu proprio. Amb la mateixa facilitat hom podia renunciar-hi.

La Revolució francesa cimentà la seva legitimitat i desplegà una proposta política neòfita en aquests termes, creant un precedent quasi paradigmàtic. La superació de l’Antic Règim fou molt més profunda del que pot semblar a primera vista. Així i tot, des de bon inici es fongué amb nocions ètniques i imperialistes que en desvirtuaren el sentit. El pare intel·lectual d’aquesta teoria fou Jean-Jacques Rosseau, del qual se’n van extreure les aportacions sobre el contracte social i la sobirania popular. Tanmateix, al llarg de tot el segle XIX se’n feren abundants revisions i contribucions. Foren especialment rellevants les d’Ernest Renan, Giuseppe Mazzini i John Stuart Mill. Si fem un salt del full al mapa, els països que es feren garants d’aquest nacionalisme, malgrat els biaixos, serien el Regne Unit, França, els Països Baixos, Suïssa o els Estats Units, entre altres.

Què és una nació? es preguntava Ernest Renan en la conferència que oficià el 1882. Font: En Français, Classe!
Què és una nació? es preguntava Ernest Renan en la conferència que oficià el 1882. Font: En Français, Classe!

Pel que fa a la segona tipologia de nacionalisme, hem de situar-ne l’aparició al primer terç del segle XIX. Sorgí com a reacció a les successives invasions napoleòniques, causants del despertar de la consciència nacional en molts punts d’Europa. Allunyat de l’òptica voluntarista, en aquest nacionalisme predominaria la qüestió ètnica i ha estat batejat com a nacionalisme essencialista. El pensament germànic, malgrat que no en fou l’única mostra, n’esdevindria el màxim exponent. Vinculat al Romanticisme, es manifestava contrari als «abusos de la raó», qüestionant-se seriosament el paradigma racional-positivista que havia predominat a l’Europa occidental des del segle XVII. Els ideòlegs més rellevants d’aquest corrent foren els filòsofs Johann Gottlieb Fichte, amb els seus Discursos a la Nació Alemanya, i Johann Gottfried Herder.

La formació de l'esperit nacional (FEN) era una assignatura obligatòria de batxillerat durant el franquisme. Pretenia inculcar els valors que propugnava el nacionalisme espanyol del Movimiento Nacional. Font: Todo colección
La formació de l’esperit nacional (FEN) era una assignatura obligatòria de batxillerat durant el franquisme. Pretenia inculcar els valors que propugnava el nacionalisme espanyol del Movimiento Nacional. Font: Todo colección

La nació es presentava com un ens abstracte, anterior i superior a les pròpies persones que la componien, l’origen de la qual es remuntava en la nit dels temps. En canvi, la seva existència era un fet objectiu. Davant la «sobirania nacional» hi trobem l’«esperit del poble» (volkgeist en alemany), l’essència que convertia les nacions en genuïnes i autònomes. Aquest grau d’autonomia justificava que cada nació havia d’escriure i seguir el seu destí. L’estat seria l’artefacte polític emprat per acabar de realitzar-se i fer-se present en l’escena internacional. Allò que permetia distingir objectivament una nació d’una altra eren característiques com ara l’ètnia, la cultura, la territorialitat o l’organització social. Aquests elements havien romàs immutables al transcurs de la història i aquells qui els compartien eren indestriablement membres de la nació. En efecte, la condició per pertànyer-hi no s’adjudicava a través d’un acte d’adhesió voluntari, sinó que vindria donat pel naixement en un determinat entorn «nacional». Els territoris de tradició germànica i els estats de l’est d’Europa serien susceptibles de ser encabits en aquest model. Aquesta apreciació es fa seguint un dictamen gairebé antonomàstic, per bé que no són les úniques realitats mereixedores d’aquesta denominació. De la mateixa manera que ocorre amb l’anterior prototipus, la prèdica nacionalista està sempre sotmesa a variacions en funció del marc geogràfic o temporal en què es desenvolupa.

La trampa discursiva

La comparació entre els dos nacionalismes ens presenta arquetips completament dicotòmics. Tanmateix, en buidar la trama argumental d’argüicions nacionalistes, emprades per adulterar la seva legitimitat, marcs d’actuació i existència singular, existeixen nombrosos punts de connexió entre els dos models. De fet, a efectes pràctics, en el període vuitcentista un fou clarament hegemònic. Així ens ho determina el transcurs històric de les societats del XIX i inicis del XX. Tal com intentarem demostrar, cap realitat geopolítica concreta encaixa plenament en les definicions proposades i, per tant, elimina la possibilitat de bastir-ne una teoria basant-se únicament en aquests termes. Així doncs, no poden oferir una explicació científicament vàlida per comprendre i analitzar com es duen a terme els processos de nacionalització.

Tanmateix, cal tenir molt present que les dues formes nacionals primigènies, salvant evidents distàncies, fonamentarien la base dels estudis sobre el nacionalisme fins a la segona meitat del segle XX. Hans Kohn, filòsof i historiador de gran prestigi en aquesta matèria, publicà el 1944 The Idea Of Nationalism, on aprofundia sobre aquesta divisió. Malgrat no ser l’única contribució important de l’obra, fou qui va descriure amb major perícia la fecunda proposta de dos models antitètics. El primer que hem tractat correspondria al de l’Europa occidental, sorgit després de la Revolució francesa i regit per principis «voluntaristes/cívics»; el segon neix com a reacció a aquest i s’ubica a l’Europa oriental, marcat per una forta càrrega «orgànica/ètnica».

Nombroses investigacions posteriors seguirien reproduint aquesta diferenciació, continuant amb el llegat de Kohn. No obstant això, els estudis recents han demostrat que aquesta tesi és poc convincent i s’allunya de la realitat. Investigadors com Taras Kuzio consideren que la tesi de Kohn «està idealitzada i no encaixa en els estudis històrics o teòrics». Els estats «cívics» o «ètnics» purs només existeixen en la teoria. Allò que existeix és el dinamisme històric, gairebé pendolar, en el qual hi ha moments on predominen determinats components de la identitat nacional que s’aproximen més cap a una de les tipologies, per bé que mai hi encaixen plenament. És més, la trajectòria històrica de les nacions considerades paradigmàticament «cíviques» està farcida d’imperialisme, racisme i etnocentrisme.

Exposem-ne alguns exemples. Estats Units no va alliberar els esclaus negres fins a la dècada de 1860, però la concessió de drets civils elementals, com ara el vot, no va ser atorgada a aquest col·lectiu fins a la de 1960. França encetà guerres expansionistes de la mà de Napoleó Bonaparte exportant la «superioritat» del model nacional francès. També dugué a terme una homogeneïtzació cultural que deixà anorreada la diversitat etnicocultural del país, especialment durant la Tercera República (1870-1914). Alhora, sostingué un imperi colonial fins al 1962, data de la independència d’Algèria. Els episodis de discriminació no es limitaren a les poblacions indígenes, sinó també contra els pied-noirs (colons europeus) repatriats. Per últim, Anglaterra, que sempre s’ha mostrat intolerant i preeminent respecte les nacions properes, les quals ha envaït i sotmès. Gales, Escòcia i especialment Irlanda foren vilipendiades durant segles. El menyspreu als irlandesos ha mantingut encesa la flama de conflictes ètnics, territorials i religiosos fins als nostres dies. Tot això, sense entrar a valorar que l’imperi anglès fou el major que ha conegut mai el món, amb tot el que això implica.

Quan vam baixar del vaixell els comunistes de la CGT ens van rebre amb les pancartes de "Els peus negres al mar". Font: Extracte del llibre «Les Pieds-noirs à la mer» de Fred Neidhardt.
Quan vam baixar del vaixell els comunistes de la CGT ens van rebre amb les pancartes de “Els peus negres al mar”. Font: Extracte del llibre «Les Pieds-noirs à la mer» de Fred Neidhardt.

Per aquest motiu, afirma Kuzio, no podem parlar d’estats cívics consolidats fins als anys seixanta del segle XX. Precisament aquests estats occidentals han evolucionat d’estats ètnics a cívics de manera gradual, una vegada «el nucli ètnic [ha tingut] seguretat en si mateix dins del seu territori delimitat per a obrir la comunitat a aquelles persones que procedeixen d’altres grups ètnics». De fet, hi ha autors que consideren que la vinculació entre els postulats liberals i el nacionalisme esdevenen un antagonisme en si mateix difícilment superable.

Recollint el que s’ha dit, resulta evident allunyar-se del parany discursiu nacionalista i apostar per analitzar la nacionalització de les societats vuitcentistes a través de la pròpia praxi nacionalista. Lluny dels patrons «cívics/voluntaristes», la dinàmica nacionalista hegemònica durant el segle XIX s’atansava cap a postures essencialistes. Tenint en compte les especificitats de cada realitat nacional, tot seguit es detallaran únicament aquelles característiques presents en un ampli contingent de casos.

La nació en l’essència de l’individu

Hem exposat que, al segle XIX, el nacionalisme fou la pedra angular en la qual confegirien les identitats polítiques plenes. Simultàniament, apunta novament Calhoun, «va jugar un paper fonamental en el desenvolupament del pensament essencialista, que també va ser bàsic en el la constitució de la raça, el gènere, l’orientació sexual i altres tipus d’identitats col·lectives». L’essencialisme tractava de reduir la diversitat d’una població a determinats criteris elementals, utilitzats per constituir el seu caràcter més decisiu i extreure’n l’essència que el definia. Aquesta afirmació, sovint, tot i que no sempre, solia anar acompanyada de la certesa que l’essència era d’origen natural o inevitablement objectiva.

L’adveniment de la modernitat industrial, globalitzada i de masses trobà en el nacionalisme un artefacte cultural indispensable pel desplegament efectiu de determinats programes sociopolítics. Arran d’això la identitat nacional passà a convertir-se en un atribut inherent de cada individu. El nacionalisme es transformà en una mena de religió secularitzada, fixant una visió ortodoxa de la nació per inserir-la en la ciutadania com un element fonamental de la seva identitat. El compliment d’aquest requisit atorgava un relat sòlid sobre la identitat personal dels individus que es fonamentava en un conjunt de formulacions inqüestionables.

Logotip de la Reichskulturkammer (RKK). Institució nacionalsocialista que regulava totes les expressions i oficis relacionats amb la cultura del Tercer Reich, els quals sempre havien de casar amb l’ideari nazi. «Qui col•labora en la producció, la reproducció, l'afaiçonament espiritual o tècnic, la difusió, la conservació, la venda o l'agència de bens culturals, ha de ser afiliat a la cambra competent per a la seva activitat. Difusió també compren la producció i la venda de mitjans de difusió. Font: Viquipèdia
Logotip de la Reichskulturkammer (RKK). Institució nacionalsocialista que regulava totes les expressions i oficis relacionats amb la cultura del Tercer Reich, els quals sempre havien de casar amb l’ideari nazi. «Qui col•labora en la producció, la reproducció, l’afaiçonament espiritual o tècnic, la difusió, la conservació, la venda o l’agència de bens culturals, ha de ser afiliat a la cambra competent per a la seva activitat. Difusió també compren la producció i la venda de mitjans de difusió. Font: Viquipèdia

S’assumia d’entrada que les persones formaven part d’una nació única i exclusiva, així com d’una determinada raça, gènere o orientació sexual, entre altres afirmacions. Cadascun d’aquests elements descrivia intrínsecament la seva personalitat i conducta. De manera paral·lela, el pensament essencialista va redissenyar la concepció de les identitats col·lectives, destriant certs aspectes i reduint els restants al seu extracte més elemental. Aquest fet tingué una important repercussió en les identitats individuals. La nació, per la seva banda, desenvolupava un paper concret. Si bé es trobava per sobre dels propis individus, aquests l’encarnaven i s’establia una simbiosi. La llibertat i plenitud personal únicament era realitzable si la nació, en la seva màxima expressió, era totalment autònoma. Alhora, se cercava la creació de realitats culturals o espais vitals únics i exclusius. L’evidencia més clara venia marcada per l’assoliment d’un entorn cultural pur que usés una sola llengua, adoptés un sistema de valors compartits i elegís una forma de govern immutable que estigués sempre al servei dels interessos nacionals.

Aquesta visió no comprenia les persones com un subjecte autònom, sinó com una individualitat sotmesa indefugiblement als designis del nacionalisme. Les nacions esdevenien l’únic subjecte autònom sobre el qual es desenvolupava la història. Encara que s’hagi exposat la doctrina essencialista en temps verbal passat, la seva allargada ombra es mantingué viva fins a la primera meitat del segle XX. Àdhuc, segueix essent una retòrica present en els discursos de líders nacionalistes contemporanis. Això no obstant, en clau historiogràfica, compartir uns determinats principis rectors, basats en una concepció natural i objectiva d’una nació específica, fan que l’ortodòxia nacionalista acabi per dirigir-se únicament als interessos particulars de cada nació. Aquesta premissa desestima qualsevol oportunitat de confeccionar-ne una teoria global.

És evident, diu Fernando Molina, que «si la nació és considerada una identitat natural que pren forma social com a «sentiment», la seva anàlisi històrica té un recorregut molt limitat». La historiografia no pot dedicar-se a analitzar emocions o estats de consciència. L’empenta dels nous estudis provinents de les ciències socials rebutjaren flagrantment aquests postulats, puix confirmaren que la identitat és cultural i subjectiva. L’evolució trepidant de les investigacions sobre el nacionalisme demostraren que la identitat, en qualsevol cas, és una construcció narrativa que pretén aportar sentit a l’experiència vital de les persones. En tot aquest entramat, la nació hi juga un paper protagonista perquè és el referent fonamental d’aquesta construcció, conferint a l’individu unitat, coherència, continuïtat històrica i orientació política a les seves vivències passades i presents. La dimensió narrativa de la nació atorga a l’historiador la capacitat per investigar el procés segons el qual els individus decideixen apropiar-se’n. En no aprofitar aquesta potencialitat, en paraules d’Ernest Gellner, l’historiador acceptaria «de manera tàcita, indirecta, la presumpció més desafortunada de l’ideòleg nacionalista: que les «nacions» existeixen com el fet més normal del món». Deixant de banda aquesta qüestió, en l’àmbit historiogràfic es tancava una etapa confusa i poc rigorosa per inaugurar-ne una de nova.

El trànsit cap a un model historicista

La concepció naturalista de la nació, la mateixa que havia impregnat tots els camps acadèmics, va quedar obsoleta. Ho féu després de generar innumerables conflictes de diversa mena. Les religions establertes que són indestriablement universalistes, com ara el catolicisme, xocaven amb els designis particulars de cada nació i es van veure qüestionades. La costosa tasca d’ajustar l’amalgama de xarxes culturals humanes en compartiments polítics senzills i nítids comportà tràgics èxodes i expulsions forçoses. A més, fou la font d’on brollà l’antisemitisme. La mostra més clara d’aquesta deformació ideològica i inflamació nacionalista la protagonitzà l’ascens del règim nacionalsocialista alemany. Tal com exposa Antonio Lopez, «juntament amb el darwinisme polític i el biologisme, nodriren els corrents eugenèsics i estigueren en l’origen de la jerarquització de les races i, en conseqüència, de la superioritat de la raça ària». Ja fos a la pràctica, on l’aplicació extrema d’aquests principis desembocaria en els feixismes i els horrors de la Segona Guerra Mundial, o en la teoria, on aquests postulats tenien poc recorregut analític, l’essencialisme fou forçat a un replantejament.

Després d’aquests infortunis, l’acadèmia no prengué en consideració aquests arguments i els condemnà a l’ostracisme. Des de llavors, les ciències socials van capgirar el concepte i s’interessaren pel seu substrat subjectiu. És en els anys centrals del segle XX, concretament entre el 1944 i el 1960, quan aquest camp va patir una transformació radical i començà un nou cicle d’estudis sobre el nacionalisme i la identitat nacional. El gir intel·lectual sofert en aquest camp va acabar per confirmar que les nacions no són fenòmens naturals, sinó creacions històriques. Per tant, prosseguint amb la idea prèviament esmentada, calia descobrir com s’havia produït la naturalització de la nació en la vida dels individus durant l’època contemporània.

Elie Kedourie, el 1960, en la seva obra Nationalism, fou més taxatiu: «El nacionalisme és una doctrina inventada a l’Europa de començaments del segle XIX». Sobre la seva aportació, destacar la reducció del marc cronològic i geogràfic a l’Europa vuitcentista, on la nació constituïa una nova forma de «religió civil». El nacionalisme, segons Kedourie, pretenia subministrar un criteri per generar unitat a una determinada població i que aquesta disposés d’un govern exclusivament propi, que l’estat exercís legítimament el seu poder i organitzés de manera justa la societat internacional. L’historiador iraquià exiliat a Londres es va centrar, especialment, en desvetllar la dependència intel·lectual del nacionalisme. Afirmà que mitjançant les paraules de l’alta filosofia els governants podien controlar millor als governats, que queien en la trampa de la seva pròpia capacitat de llegir i escriure, obtenint així el seu suport actiu o la seva aquiescència passiva. D’altra banda, un altre autor a considerar és Rupert Emerson, l’historiador que va modificar el substrat semàntic en descriure-ho com un «fenomen subjectiu». Emerson va posar l’accent en què la idea de pertinença a la nació se sustentava en un conjunt simbòlic i referencial. Aquest entramat era capaç de «dominar eficaçment les lleialtats humanes, imposant-se sobre les exigències d’altres comunitats menors encabides en la nació, així com per sobre de la resta que s’encavalcaven amb ella o l’englobaven potencialment en el si d’una societat encara més gran».

La visió immutable de l’essencialisme quedà en entredit quan els acadèmics dictaminaren que es tracten de construccions històriques. On no hi ha consens, és en els elements que conformen aquesta estructura i la seva projecció. Font: Pinterest.
La visió immutable de l’essencialisme quedà en entredit quan els acadèmics dictaminaren que es tracten de construccions històriques. On no hi ha consens, és en els elements que conformen aquesta estructura i la seva projecció. Font: Pinterest.

Hans Kohn, l’autor abans esmentat, trencà amb la dinàmica i va determinar el 1944 que no es podia parlar de nacionalisme en propietat abans del segle XVIII, titllant l’etapa prèvia de «prenacionalista». La biografia d’aquest jueu txec exiliat el 1933 cap als EUA ajuda a entendre la seva lectura del nacionalisme, el qual considerava pervertit des dels seus orígens liberals fins a l’apogeu del segle XX, on aflorà la seva vessant més destructiva. L’experiència immediata de la guerra influí comprensiblement en els estudis sobre nacionalisme posteriors a 1945, que autor rere autor conformaren una «veritable escola del pessimisme», que diria Ferran Archilés. El 1953, el catedràtic de Yale Karl W. Deutsch, publicava Nationalism and Social Communication allunyant-se de Kohn i posant l’accent en la capacitat del nacionalisme per crear una esfera de comunicació compartida entre els membres de la nació i, per tant, en la consciència nacional. La seva contribució provenia de les tesis funcionalistes i les teories de la modernització. Deutsch, tal com veurem més endavant, fou decisiu en les contribucions d’altres autors insígnia com Ernest Gellner, Benedict Anderson i Eugen Weber.

A tall de tancament, aquests noms són alguns dels responsables més destacats de la ruptura, tractant per primer cop la nació com una construcció social de naturalesa politicocultural. Malgrat tot, no s’havia aconseguit datar el procés ni definir els motius de la seva naturalització en la vida de les persones. Historiogràficament ens trobem en un impàs, caracteritzat pel sorgiment de nous estudis professionals que, donada la seva novetat, travessaven un camí verge. Els historiadors d’aquest període estaven focalitzats en comprendre de manera genèrica què eren les nacions, els seus orígens i funcionament. Encara haurem d’esperar gairebé una dècada per poder analitzar obres dedicades exclusivament als processos de nacionalització.

Conclusió

En aquesta primera entrega hem desglossat les principals impressions teòriques al voltant de la creació de les identitats nacionals. En primer lloc, s’han analitzat les nocions més elementals en les quals es va basar el nacionalisme vuitcentista, període d’eclosió d’aquesta doctrina. En aquest mateix punt hem analitzat la bifurcació en dues concepcions completament antagòniques: la liberal-voluntarista i l’ètnica. Posteriorment, s’ha desmantellat el bastiment argumental nacionalista per redireccionar l’exposició cap a una vessant més objectiva, cenyida a l’anàlisi històric de les societats del XIX. Més endavant, s’ha pres de referència el pensament essencialista, principi imperant en les dinàmiques històriques de molts països fins ben entrat el segle XX. En última instància, s’ha posat el focus en el gir intel·lectual que patiren les interpretacions acadèmiques en l’estudi de les nacions i el nacionalisme. Es rebutjà el pilar discursiu essencialista, segons el qual les nacions havien existit des de sempre i tenien un caràcter natural i objectiu, atorgant per primera vegada la qualitat de construccions històriques a les nacions.

En la propera publicació s’entrarà de ple en els anys seixanta i setanta del segle passat, on la irrupció del paradigma modernista, replet de subtendències internes, es tornà hegemònic fins als nostres dies. A grans trets, els modernistes conceben la nació com una comunitat política derivada de la modernitat; creada, mecànica, dividida i construïda eminentment per elits. Tanmateix, tindrem en compte el gir cultural que aportà una nova perspectiva a aquestes tesis recolzada en lectures de l’antropologia del contacte cultural i processos d’identificació, demostrant que l’individu té la necessitat de dotar-se de significat en societats nacionals. En darrer terme, aprofundirem en la dimensió individual dels processos de nacionalització, valorant els subjectes de manera concreta i les seves experiències.

Read More
Aquí podeu trobar el treball complet [Treball de Final de Grau de la Universitat de Barcelona, 2017].

La concepció del món Maia

Fins ben avançat el segle XIX la concepció que el món occidental tenia sobre la societat maia estava força —per no dir absolutament— allunyada de la realitat. Els maies eren considerats una civilització sense precedents, pacifistes i veneradors de la naturalesa i el temps en si mateix. Es van atribuir els seus orígens —i el de totes les cultures mesoamericanes— a una de les tribus perdudes de Canaán, així com també a la mitològica civilització perduda de l’Atlàntida de Plató. Simplement, era impensable creure que les impressionants estructures monumentals que s’aixecaven per sobre de l’espessor selvàtica fossin obra d’aquells pobles indígenes als quals els descobridors del “Nou Món” donaven la condició salvatges.

D’aquesta concepció sorgia també la idea que les grans ruïnes eren temples habitats per una minoria d’homes encomanats a la pràctica de la seva religió i que estaven allunyats de la resta de la població, la qual estaria, suposadament, dispersa arreu la selva. De la mateixa manera, els conqueridors europeus observaven els jeroglífics i les pintures murals com simples ornamentacions i representacions rituals, mai varen pensar que aquella civilització fos posseïdora d’un sistema desenvolupat d’escriptura. De fet, tanta fou la ignorància sobre aquestes cultures que gairebé tot el seu registre escrit fou cremat, i per tant, perdut per a sempre. Així ens ho relata una font del segle XVI, contemporània a la conquesta de la península del Yucatan, el cronista Fray Diego de Landa:

“Usaban también esta gente de ciertos caracteres o letras con las cuales escribían en sus libros sus cosas antiguas y sus ciencias, y con estas figuras y algunas señales de las mismas, entendían sus cosas y las daban a entender y enseñaban. Llallámosles gran númro de libros de estas sus letras, y porque no tenían cosa en que no hubiese superstición y falsedades del demonio, se los quemamos todos, lo cual sintieron a maravilla y les dio mucha pena” (1992:92) [1566].

“Primer desembarco de Cristobal Colón en América”. Pintura de Dióscoro Puebla, 1862. Font: museodelprado.es
“Primer desembarco de Cristobal Colón en América”. Pintura de Dióscoro Puebla, 1862. Font: museodelprado.es

Si ens fixem en les últimes paraules del fragment de Fray Diego de Landa, podem observar com fa referència a les supersticions i les seves creences no cristianes: els acusaven d’idolatria i de practicar el culte al dimoni. Però, malgrat la crema de llibres, avui en dia els maianistes tenen al seu abast una de les grans vies d’accés al coneixement del món maia: el corpus jeroglífic. Podem trobar l’escriptura jeroglífica als llindes, esteles, murals, columnes llaurades o també en els objectes portàtils d’ús personal com instruments —eines de cuina, instruments musicals o religiosos utilitzats durant els rituals, etc.— o joies treballades en jade, obsidiana, cloïsses o ossos. En quant a l’escriptura registrada en llibres —paper fet de l’escorça de l’arbre amate presentat en documents plegats— tan sols disposem de l’existència de quatre manuscrits originals, són els anomenats còdex maies, resguardats a Madrid, Dresden, París i Mèxic.

En aquests còdex es reuneix informació molt valuosa, registres minuciosos sobre astronomia, com per exemple el del cicle sinòdic del planeta Venus —Chak Ek—, que trobem al còdex de Dresden, conegut com “les taules de Venus”. No tan sols apareix el seu cicle sinó també una anàlisi detallada i exacta dels dies de duració dels quatre fenòmens que produeix aquest planeta mentre transita per la seva òrbita: després de produir-se la seva conjunció inferior —quan el planeta es posiciona davant del Sol, vist des de la Terra— Venus es situa en el cel oriental i tan sols és visible durant les primeres hores del matí. Durant aquests dies, que són 236, els maies el coneixien com l’estrella matutina. Els dies que desapareix de la nostra vista són 90 abans de la seva conjunció superior, i un cop es produeix aquesta, Venus torna a aparèixer, però aquest cop en el cel de ponent durant 250 dies. El coneixeran com l’estel vespertí. I per últim, abans de tornar a començar el seu cicle novament amb la conjunció inferior, el planeta torna a desaparèixer a la nostra vista durant 8 dies. Un total de 584, que es el comput total de dies del seu cicle sinòdic, uns càlculs exactes que queden enregistrats en els únics còdex sobrevivents de la civilització maia.

Aquesta petita introducció als coneixements astronòmics ens permet aproximar-nos a la cosmovisió maia i sobretot ens permet entendre millor aquesta civilització tan apassionant. L’afany per projectar concepcions bíbliques i de l’antiguitat clàssica sobre aquests vestigis, a més d’esborrar qualsevol document escrit al·legant que era portador de màgia negra i maleficis, simplement reflexa la incapacitat de l’Europa del segle XVIII per comprendre aquesta gran civilització mesoamericana. A més a més, no podien permetre’s pensar que aquells súbdits als quals sobreexplotaven poguessin haver dissenyat aquelles meravelles arquitectòniques, elaborades per una consistent estructura social i alçades d’una manera sublim per damunt del bosc selvàtic.

El canvi de concepció sobre la civilització maia no es va produir fins al segle XIX, i va tenir lloc gràcies a l’escriptor americà John Lloyd Stephens i el dibuixant Frederick Catherwood, els quals van realitzar un viatge d’exploració per tota Mesoamèrica l’any 1840. Dels seus viatges naixerà posteriorment “Incidentes de viaje en América Central, Chiapas y Yucatán”, on Stephens plasmà les seves cavil·lacions entorn a la controvèrsia sobre l’origen dels primers pobladors d’Amèrica. Tracta la poc encertada atribució, que varen fer alguns autors, a un origen antediluvià. L’autor rebutja aquesta teoria predominant al segle XIX, al·legant que no va haver-hi cap raça molt més antiga que la que habitava el territori durant l’època de la conquesta espanyola. Stephens reivindica als maies com autors de la construcció de les ruïnes:

“No parecido a nada que hubiésemos visto antes jamás […] la vista de este inesperado monumento hizo descansar nuestra mente de una vez y para siempre, de toda incertidumbre con respecto a las antigüedades americanas y nos dio la seguridad que los objetos que estábamos buscando eran interesantes, no solo como restos de un pueblo desconocido, sino como obras de arte, probando, como recurdos históricos nuevamente descubiertos, que los pueblos que antiguamente ocuparon el Continente Americano no eran salvajes” (2008: 57) [1841]

Les evidències arqueològiques ens indiquen que Mesoamèrica va estar poblada originàriament per pobles nòmades procedents d’Àsia Central, els quals van creuar l’estret de Bering fins Alaska, a finals del Pleistocè, de 11.500 a 48.000 anys enrere. El progrés en el desxiframent de l’escriptura jeroglífica maia també va ajudar a donar una volta de 180º a la seva comprensió: per primer cop s’afirmava amb rotunditat que fou una civilització amb una amplia visió del cosmos i una pragmàtica estructura de govern. Aquestes societats van començar la seva expansió cultural durant el període preclàssic, entre 2000 aC- 250 dC. En aquest transcurs cronològic es va esdevenir l’apogeu de la cultura olmeca a la costa del Golf de Mèxic, capaç d’aglutinar els aspectes culturals més desenvolupats de la regió, i que va cimentar les bases de la societat maia. De la cultura olmeca ens arriben els primers indicis d’escriptura i de sistema de registre del temps.

A finals del període preclàssic apareixen les primeres particularitats que conformen el període següent: el període clàssic. En aquest trobem una societat maia en plena expansió, serà la seva època daurada de la cultura i les ciències, tindrà les característiques pròpies d’una ideologia política basada en els regnes dinàstics, així com també l’ús del calendari del Compte Llarg i les inscripcions jeroglífiques que contenen relats històrics. Aquestes primeres dinasties s’estableixen a Tikal cap al 100 d.C. A diferència d’altres civilitzacions, mai va haver-hi unitat política entre les diferents ciutats maies; de fet, hi havia més de 60 regnes amb els seus respectius “senyors divins”, tots ells, com veurem a continuació, en constants conflictes interns per assolir el domini sobre els seus veïns. Això no obstant, mai va haver-hi cap regne que aconseguís un poder absolut sobre la resta. No va ser un període pacifista i va continuar així fins el segle X, quan les dinasties reals fugiren i començà una crisi social a tots els nivells, la qual coneixem com “el col·lapse maia”.

Un dels experts més importants en la temàtica tractada és Andrés Ciudad, en el següent vídeo podeu sentir-lo en una conferència parlant de la concepció del món maia:

Estructura social, estructura política

Un dels gran errors teòrics que ha arrossegat la història maia és la seva idealització, la d’una cultura pacifista amb tendència a la inoperància militar. Aquest enfocament arrenca a principis del segle XX amb E.S. Thompson. A causa de la forta influència d’aquest investigador, aquesta teoria va prevaldre fins ben entrada la dècada dels 70 del segle XX, quan la feina interdisciplinària d’arqueòlegs, epigrafistes, lingüistes i historiadors —entre els quals destaquen autors com Knorosov, David H. Kelley, Ian Graham, Michael Coe i Tatiana Proskouriakoff— va permetre el progrés en el desxiframent de l’escriptura maia. Gràcies a aquestes investigacions va quedar enrere la vessant “thompsoniana” i es va conformar una nova concepció més aproximada entorn a la civilització maia del període clàssic.

Tant l’arqueologia com l’epigrafia han demostrat que els maies van ser una civilització amb una forta organització militar, com es pot observar en les inscripcions, iconografia, fortificacions, armes, incidents de destruccions violentes i en la interrupció sobtada dels patrons culturals. A més, les fonts escrites de l’època colonial també ho corroboren; així, per exemple, fray Diego de Landa descriu la cultura de guerres dels maies.

El registre arqueològic ressalta a més que la major part de les armes es troben en les estructures públiques i en les residències de les elits. Això és degut al fet que la producció lítica —a temps parcial— estava reservada a l’esfera de la noblesa, així com la seva pràctica i utilització. Quan l’exercici de les armes està reservat a una elit governant es reforça la teoria d’un estat militarista, però en cas de la cultura maia, s’observa la inexistència d’una dicotomia entre els conceptes d’un estat militarista i un estat basat en la reialesa divina, tots dos van conviure com un sistema de govern.
Als governants, a més de la seva naturalesa humana, se’ls reconeixia essència divina i una de les seves funcions va ser interrelacionar el món dels deus amb el dels humans, aconseguint monopolitzar el poder en una nissaga concreta. Un exemple de l’acumulació de poder en determinats llinatges s’observa en l’ascens al poder en Copan de K’inich Yax K’uk’ Mo— ca. 427 d.C— fundador i primer rei de la dinastia que va regnar a la regió durant de quatre segles.

Figura 1: Altar Q de Copan. En ell es mostren cada uns dels governants de la dinastia Yax K’uk’ Mo. Al centre coincideixen la figura del primer monarca i la de l’últim, d’aquesta manera passat i present s’uneixen. Aquest altar va ser elaborat 350 anys després del primer rei. Font: Uncovered History.
Figura 1: Altar Q de Copan. En ell es mostren cada uns dels governants de la dinastia Yax K’uk’ Mo. Al centre coincideixen la figura del primer monarca i la de l’últim, d’aquesta manera passat i present s’uneixen. Aquest altar va ser elaborat 350 anys després del primer rei. Font: Uncovered History.

La Figura 1 ressalta dos punts de gran interès per la comprensió del sistema institucional durant el període clàssic maia: la instauració d’un estat basat en la reialesa divina a través d’una nissaga familiar i un sistema militarista on la reialesa i els nobles tindrien també el poder militar, ja que els monarques que hi apareixen representats van vestits de guerrer.

Per altra banda, el mapa geopolític es dibuixa sobre un sistema de ciutats-estats; encara que, com hem vist amb anterioritat, l’hegemonia mai va recaure sobre un sol estat, sí que hi va haver fusions entre diferents ciutats a escala regional. Una prova d’aquest fet la trobem en els anomenats glifs emblemes de les ciutats maies, on apareix l’agrupament de tres o quatre emblemes [Un bon exemple és l’Estela A de Copan, on estan agrupats els emblemes de les ciutats de Tikal, Calakmul, Palenque i Copan] Pel que fa al paper de la guerra entre les ciutats-estats maies, el seu objectiu no va ser mai l’expansió territorial; de fet el registre documental no representa cap tipus de benefici material associat a les incursions bèl·liques. Amb aquestes incursions es buscava la captura de presoners enemics pertanyents a la noblesa per humiliar-los i sacrificar-los com a mostra de superioritat militar. A més la guerra fou associada íntimament als sacrificis rituals i les cerimònies dinàstiques. La intencionalitat de les guerres maies durant el període clàssic tenia com objectiu annexionar tributaris en les ciutats veïnes i fer-se amb el botí de guerra. Per tant, tenia una justificació religiosa i una motivació econòmica.

FIGURA 2: Mostra de l’estructura que constitueix un glif emblema. Nom del centre regional i la nomenclatura de K’uhul Ajaw. Imatge de: Martin & Grube (2002).
FIGURA 2: Mostra de l’estructura que constitueix un glif emblema. Nom del centre regional i la nomenclatura de K’uhul Ajaw. Imatge de: Martin & Grube (2002).

Legitimació del poder

Els maies del període clàssic van utilitzar l’arquitectura per reproduir la topografia de l’univers, i com no podia ser d’una altra forma, les representacions corresponents al governant eren col·locades al centre de l’univers. Se’ls atorgava una posició principal dins de les vides de la població, ja que en la construcció de la seva mentalitat l’univers i els seus fenòmens astronòmics exercien una influència directa sobre ells. En posicionar el monarca al centre, se li estava atorgant el paper de regidor dels fenòmens que s’esdevenien en el cel i la terra.

La importància dels rituals públics realitzats pel governador i la classe noble va radicar, entre altres aspectes, en legitimar el seu estatus i autoritat, a més de reafirmar-los com a líders socials que actuaven com a personificacions de les divinitats davant la comunitat, per assegurar les collites, les pluges i la fertilitat de les terres. De fet, en algunes manifestacions artístiques es representa al rei amb l’aspecte del déu del blat de moro, íntimament relacionat amb l’abundància agrícola.

A partir del 250 a.C s’observa un auge en la construcció dels complexos religiosos megalítics, decorats amb pintura vermella (color propi de la noblesa maiense) i revestits d’una iconografia que relata informació sobre els rituals, ascensions al poder, deïtats i genealogies de l’elit. En aquestes representacions els sobirans portaven símbols tant del món terrenal com de l’univers diví, per transmetre així la seva posició d’intermediaris entre els seus súbdits i els déus.

Durant el període clàssic es va establir un sistema jerarquitzat de govern, encapçalat per un K’uhul Ajaw (senyor diví) i recolzat per un grup de nobles i sacerdots, tots ells relacionats entre si per vincles de consanguinitat; eren les nissagues de les elits. La successió era, excepte alguns casos, patrilineal, mentre que el govern femení era l’última opció en cas de perillar la continuïtat dinàstica. L’hereu era el primogènit, anomenat b’aah ch’ok, literalment “primer jove”, la resta de la prole eren denominats simplement ch’ok, “noble”.

La infància d’aquests nobles estava marcada per diferents rituals d’iniciació, i encara que la successió estava establerta per la puresa de la sang, havien de provar-se com a guerrers en diferents incursions bèl·liques. Ho feien en les conteses per capturar presoners enemics que precedien l’ascenció de l’hereu, a més, els noms dels presoners capturats s’incorporaven al rei. Pel que fa a l’entronització, normalment durant el ritual, l’hereu seia sobre una pell de jaguar estesa i li lligaven al cap, en forma de diadema, una imatge del déu Huunal, el patró de l’autoritat reial, i se li afegia al nom d’infància la paraula k’uhuk k’aba, “nom diví”.

Cal ressaltar que l’elit de la societat maia era l’encarregada del funcionament dels sistemes calendàrics— els sacerdots-científics encarregats dels calendaris són coneguts com daykeepers o guardians del temps—, regint d’aquesta manera la vida quotidiana de la comunitat. Així mateix, eren els únics posseïdors dels coneixements astronòmics —com també de les altres ciències— i comptaven amb els recursos necessaris per avançar-se a qualsevol esdeveniment astronòmic, i per tant dels canvis climàtics íntimament relacionats a aquests. Una de les grans mostres d’autoritat i legitimació de poder dels governants varen ser les orientacions arquitectòniques, les quals exercien dues funcions: per una banda, amb l’alineació amb alguns dels fenòmens astronòmics més populars entre la societat maia, es remarcava el coneixement que en tenia l’elit governant, a més les construccions servien d’observatori. I, per altra banda, el megalitisme en les construccions ressaltava el poder magnànim dels seus sobirans.

En aquesta breu síntesi hem vist com la concepció maia ha anat evolucionant al llarg del temps. Poc a poc aquesta ha anat avançant, gràcies a la investigació interdisciplinària, i ens ha permès aproximar-nos a la seva realitat històrica. Malgrat tot, encara queda molt per descobrir: sorgiran nous materials arqueològics, noves corrents historiogràfiques, noves concepcions i noves interpretacions. Però el que queda ben clar és la fascinació que provoca aquesta gran civilització i l’interès cada cop més fort que desperta en els investigadors científics.

Read More

Què se’n va fer dels visigots a partir del segle VIII? Per què sembla que un cop finalitzada l’antiguitat tardana hagin desaparegut? Quin va ser el seu paper en la “Reconquesta”? Com apliquem el terme “visigot” abans i després dels segles VIII-IX en la documentació? Aquests dubtes són tractats en aquest article realitzat amb una intenció divulgativa, contrastant historiografia i fonts històriques.

El capvespre visigot

L’Estat visigot va desaparèixer del poder per la invasió musulmana l’any 711; un poder que havien acaparat de forma irregular tot i haver estat una minoria poblacional respecte als hispanoromans (prop de 200.000 gots van governar com a elit militar una població indígena de vuit milions, aproximadament, d’hispanoromans, segons Thomas G. Glick). L’arribada dels musulmans a la península Ibèrica va ser possible gràcies a diferents esdeveniments històrics: l’estat de guerra civil a la península i el comportament d’un cert nombre de visigots.

Amb la mort del rei visigot Vítiza l’any 710 a Toledo, la península va quedar dividida en dues faccions: els partidaris de Roderic, que va ser el nou rei legítim pels seus defensors de 710 a 711, i els d’Àkhila II, rei de la Tarraconense i de la Septimània de 710 a 713. La historiografia tradicional va afirmar que en un context de guerra civil, els musulmans van entrar a la península convidats per una de les faccions, la d’Àkhila II. Aquesta teoria se sosté amb la crònica mossàrab del 754, en la qual l’escriptor Ibn al-Qutiyya (en àrab Ibn al-Qūṭiyya) va relatar que “Don Julián (YLYÂN), pare de Florinda (QAHBA), va escortar la flota de Tàriq ibn Ziyad (en àrab: طارق بن زياد, Târiq ibn Ziyâd) en el pas de l’estret en revenja per l’ultratge de la seva filla per part del rei Roderic”.

Per una altra banda, la història clàssica convé que Vítiza havia pactat abans de la seva mort la conquesta musulmana de la península Ibèrica per al control del regne. Els que sostenen que va ser Àkhila II mantenen que les forces del Califat Omeia, després d’haver conquerit el nord d’Àfrica, van creuar l’estret de Gibraltar i van conquerir Toledo, vencent i matant a Roderic a la batalla del riu Guadalete (o de la Llacuna de la Janda). La batalla de Guadalete (en àrab clàssic: معركة وادي لكة) és el nom amb el qual es coneix una batalla que, segons la historiografia tradicionalment admesa, basada en cròniques àrabs dels segles X i XI, va tenir lloc a la península Ibèrica entre el 19 i el 26 de juliol de 711 prop del riu Guadalete (Bètica) i les conseqüències de la qual van ser decisives per al futur de la península. A la batalla, el rei got Roderic va ser derrotat i probablement va perdre la vida a les mans de les forces del Califat Omeia (un exèrcit format per uns 7.000 berebers als quals, posteriorment, se’ls van sumar 5.000) comandades per Tàriq ibn Ziyad. Tàriq va creuar la frontera des de Ceuta (Septem) i va desembarcar a la roca que encara duu el seu nom, Gebel-al-Tarik, el nom aràbic de Gibraltar, i va començar a saquejar les ciutats, tal com explica E. A. Thompson.

La derrota va ser tan completa que va suposar el final de l’estat visigot a la península Ibèrica. Una de les causes de l’èxit de la invasió musulmana de la península va ser la inestabilitat de la monarquia visigoda i que el seu rei, Roderic, es trobava lluitant al nord contra els vascons. La notícia de l’atac va trigar dues setmanes a arribar-li, cosa que impedí que pogués ser a temps d’arribar al sud, a Guadalete, per lluitar contra el berber Tàriq, i el feu partir ja des d’una posició de desavantatge. En una sola batalla, Roderic va perdre el seu tron i la seva pàtria —i probablement la vida, ja que no es torna a saber res d’ell. L’entrada de les forces del Califat Omeia va ser imparable i dos anys més tard assetjaven Saragossa.

El rey Don Rodrigo arengando a sus tropas en la batalla de Guadalete, de Bernardo Blanco. 1871. Representa a les tropes visigodes a la batalla de Guadalete.
El rey Don Rodrigo arengando a sus tropas en la batalla de Guadalete, de Bernardo Blanco. 1871. Representa a les tropes visigodes a la batalla de Guadalete.

Pel que fa a la conquesta musulmana, primerament es va produir, com s’ha mencionat, la invasió de l’any 711, encapçalada pel bereber Tàriq ibn Ziyad, que es va decidir amb la victòria invasora a la batalla de Guadalete. Un any més tard, l’àrab Mussa ibn Nussayr (en àrab موسى بن نصير, Mūsà ibn Nuṣayr) va passar amb un exèrcit de divuit mil homes a territori visigot. Segons Jacinto Bosch, arabista i historiador català, 50.000 àrabs i 350.000 berebers van penetrar a la península, dels quals entre 150.000 i 200.000 eren combatents, segons apunta Pierre Guichard, historiador francès i especialista en al-Àndalus.

Enric A. Llobregat afirma que després de la batalla decisiva amb prou feines va haver-hi enfrontaments d’importància. Les columnes musulmanes van seguir els camins romans sense sobrepassar els fortificats límits romanovisigots del limes. Els exèrcits musulmans van rebre la rendició de la noblesa goda de les principals ciutats i en alguns casos van deixar enrere les guarnicions jueves. La majoria de les vegades els musulmans van exigir total submissió a la seva autoritat, encara que en alguns casos van fer pactes amb els senyors visigots garantint-los una considerable autonomia. Aquest va ser el cas de l’acord amb Teodomir, l’administració del qual en els primers temps va seguir un model d’autonomia local molt difós en l’última època del domini visigot. El regne de Tudmir, segons Julio Valdeón Baruque, era un vast territori entorn de la ciutat d’Oriola, a les actuals províncies d’Alacant i Múrcia, i es mantingué «acceptant el patronat i la clientela d’Alà… amb la condició de que no s’imposarà domini sobre ell ni sobre cap dels seus».

Per al segle IX, tota la península, a excepció del nord peninsular, quedaria sota el domini musulmà. A la zona occidental vivien pobles d’origen remot, com els asturs, els càntabres, els gal·lecis i els vascons, que no es van veure afectats pràcticament per la influència cultural dels romans els quals, com veurem just a continuació, tingueren certa importància en el procés de “Reconquesta”. Existeixen altres teories minoritàries per explicar la fi del Regne visigot substituït pel predomini musulmà.

L’impacte de la Romanització va ser desigual a la Península

Que l’impacte de la romanització fos desigual a la península va determinar la fragmentació política de l’estat visigot i la permanència de pobles preromans al nord. Aquests, entre els quals trobem els asturs i càntabres, tot i estar controlats per l’imperi Romà des de la conquesta de l’emperador August l’any 19 a.C., sempre es van mantenir en un cert grau d’autonomia degut, principalment, a les condicions geogràfiques i de llunyania respecte als nuclis plenament romanitzats. Amb l’arribada dels visigots al poder i després de la creació del Regne de Toledo, els pobles del nord van patir un pràcticament complet aïllament.

Mapa simplificat de la conquesta d’Hispània. Font: Geofrafía infinita
Mapa simplificat de la conquesta d’Hispània. Font: Geofrafía infinita

Amb la invasió islàmica es va establir, arreu de la península, una política de pactes i es va atorgar una sèrie de llibertats als habitants a canvi del pagament de determinats tributs. A més, tenim constància que els senyors territorials visigots van actuar com a reietons, tal com afirma José María Mínguez.

Tot fa pensar que els àrabs, berebers i sirians arribats a la península es van assentar als territoris més romanitzats. Així doncs, els pobles preromans del nord, abans esmentats, van quedar, de nou, al marge, en gran mesura, de la nova situació administrativa, cultural, econòmica, jurídica, política i religiosa. Als sistemes muntanyencs Càntabre i Pirinenc, indrets on va haver-hi pràcticament una absència de romanització, el domini musulmà es va limitar a la imposició de tributs.

Estat de la qüestió

La historiografia tradicional afirmà que diversos nobles visigots van escapar a Astúries, una zona fora del control musulmà, encara que les fonts històriques ressenyen la presència de governadors musulmans (com el famós «moro Muza», en realitat Munuza), i un d’ells, un oficial  de Roderic i antic espatario dels reis visigots, anomenat Pelai, va aconseguir derrotar el 722 a una expedició de conquesta musulmana a la Batalla de Covadonga. Pelai va ser triat príncep dels asturs i així s’aconseguí la creació d’un petit però ferri nucli de resistència que donaria lloc a la formació dels primers regnes cristians. Les proves històriques no permeten corroborar tal afirmació, ni la localització exacta del lloc de la batalla, ni la data concreta, que abasta el període inclòs entre els anys 718 i 722.

Asturs i càntabres van frenar l’expansió dels musulmans cap al nord i van començar el procés d’expansió territorial tradicionalment anomenat “Reconquesta”. Però, aquests pobles van expandir-se encapçalats realment per nobles visigots, tal com afirma la historiografia tradicional? O aquesta tesi és únicament un intent de legitimar la conquesta sobre els musulmans, justificant que els visigots van realitzar la “Reconquesta” per recuperar un territori que els havia pertangut, i els visigots, simplement, van quedar homogeneïtzats amb la societat hispanoromana al llarg dels anys?

Per resoldre aquest dubte, el qual no té una única resposta historiogràfica, hem d’estudiar la formació dels nuclis cristians prefeudals al nord de la península Ibèrica i, per poder estudiar correctament la història medieval de la península Ibèrica, hem de conèixer la influència, major o menor, dels diferents pobles que, tenint un origen divers, es van assentar a la península Ibèrica durant l’antiguitat i l’alta edat mitjana.

La transformació social dels asturs i els càntabres

Un fet transcendental va ser la transformació social dels asturs i càntabres, pobles del nord peninsular que, a partir del segle VIII, van començar a expandir-se.

Aquests pobles, durant l’edat antiga, tenien com a activitat fonamental la cacera i la guerra, un caràcter matriarcal i tribal, una estructura econòmica preagrícola, un règim de subsistència i practicaven el nomadisme. No va ser fins els segles I i II d.C. que els pobles del nord van adaptar-se a noves formes de producció i d’organització social. Van començar a practicar l’agricultura i la ramaderia i van patir un procés de sedentarització. A més, gràcies a les millores productives, asturs i càntabres van tenir un creixement demogràfic tendencial que va forçar una expansió territorial, intensificada a partir del segle VIII.

Ja des d’època medieval, les fonts han volgut legitimar la conquesta dels pobles del nord, produïda per una necessitat d’expansió territorial causada pel creixement demogràfic. Un exemple d’aquesta necessitat de legitimació ja el trobem a la Crònica d’Alfons III. En aquest document s’atribueix a Pelai I, primer rei del Regne d’Astúries i iniciador de la conquesta dels asturs i càntabres, una ascendència visigoda. D’aquesta manera, es justifica el discurs de que van ser els descendents dels visigots qui van conquerir els musulmans i que, per tant, van “reconquerir” el territori peninsular que havia estat dels seus ancestres.

L’inici de l’expansió astur i càntabra

L’inici de l’expansió astur i càntabra està documentada l’any 722, quan es va produir la Batalla de Covadonga, un fet històric que va consistir en la trobada dels habitants de les muntanyes càntabres amb l’expedició musulmana de reconeixement, dirigida per Àlqama —en àrab علقمة, ʿAlqama— que havia enviat l’emir cordovès. Els asturs i els càntabres lluitaven per mantenir la seva independència, com havien fet en el passat en enfrontar-se tant a romans com a visigots. Dues fonts contraposades diferents que tracten la batalla són la narració musulmana de la resistència de Pelai, versió d’Al-Maqqari a Nafh al-tib, i la narració cristiana de la resistència de Pelai i de la victòria de Covadonga, versió d’Alfons III a la seva crònica.

El cronista musulmà tardà, Al-Maqqari, afirmà que les hosts d’Àlqama van decidir retirar-se de les muntanyes càntabres perquè allà només hi havia «trenta ases salvatges», per la qual cosa es van preguntar «quin dany poden fer-nos?». Els cristians, contràriament, van magnificar aquell esdeveniment, fins al punt de considerar-lo, alguns eclesiàstics pròxims a la cort, anys més tard, res més que «la salvació d’Hispània». Aquesta interpretació, segons l’historiador Julio Valdeón Baruque, en canvi, té un clar component ideològic.

Segons Amancio Isla Frez, Professor Titular a la Universitat Rovira i Virgili, la historiografia astur va recollir aquest esdeveniment i el va adornar amb elements de tot tipus, hagiogràfics i llegendaris en general, desdibuixant molt la trajectòria de Pelai i, per suposat, inflant la magnitud de la batalla i el sentit i els efectes de la mateixa.

La Crònica d’Alfons III és un clar exemple de font que ens presenta a Pelai (Pelagio, segons la crònica) com a descendent dels reis visigots Vítiza (Vitizano), rei del 695 al 710, i Roderic (Ruderico), rei entre els anys 710 i 711. Pelai, segons la font, va fer promoure un cabdillatge vitalici, una cohesió de diferents clans i una hegemonia estable. Va frenar l’expansió dels musulmans cap al nord, va començar la “Reconquesta” i se l’ha considerat tradicionalment com el fundador del Regnum Asturorum, encara que recents recerques arqueològiques suggereixen que podria haver-ho fet sobre una organització política local prèvia.

Quina conclusió en podem treure?

Asturs i càntabres van expandir-se encapçalats realment per nobles visigots, tal com afirma la historiografia tradicional? En el cas que hagués estat així, com es va produir la connexió entre els nobles visigots refugiats a la serralada Cantàbrica i els pobles que habitaven aquelles terres? La resposta continua a l’aire. Contràriament, aquesta teoria podria ser una manera, ja des d’època medieval, de justificar la conquesta cristiana sobre els musulmans, teoria que consisteix a fer creure que els visigots van realitzar la “Reconquesta” per recuperar un territori que els havia pertangut.

Com els resultats sobre investigacions historiogràfiques, tradicionals i recents, que tracten la participació o no de visigots durant els primers anys de la “Reconquesta” son divergents, així com la informació que ens donen les fonts escrites i les troballes arqueològiques, es considera que aquest és un tema obert d’estudi fonamental sobre quina va ser la realitat durant aquest període de l’alta edat mitjana a la península Ibèrica.

Certament, part de la historiografia més recent és favorable a creure que asturs i càntabres van expandir-se territorialment responent a una necessitat expansiva a causa del seu creixement demogràfic, tal com s’ha explicat anteriorment, sense que els visigots fossin determinants en aquest procés històric. En aquest cas, no seria correcte parlar de “Reconquesta” (visigoda) sinó de “Conquesta” (astur i càntabra), ja que els pobles del nord peninsular es van expandir per un territori el qual no havien trepitjat en un temps anterior.

Read More

La història de Catalunya i d’Espanya sembla que sigui cíclica en molts aspectes, però especialment ho és en la relació i encaix de Catalunya dins l’estat espanyol. Aquesta relació pren forma de conflicte, molts cops resolt en forma de pactes, però molts altres en forma d’imposició de la força per part de l’estat o la monarquia, si ens referim a aquells períodes en que encara no existia l’estat com a tal. L’exemple paradigmàtic i gairebé fundacional d’aquest conflicte (malgrat anteriorment ja n’hi havia hagut d’altres com la Guerra dels Segadors) és la Guerra de successió, que acaba amb la ocupació militar de les tropes borbòniques en l’actual territori dels Països Catalans, que com a part integrant de la Corona d’Aragó donava suport a l’altre família que reivindicava el tro, els Àustria. Com sabem, la victòria de Felip V de Borbó va suposar la eliminació dels drets i llibertats de Catalunya, i concretament la supressió de les institucions catalanes que ostentaven la representació institucional dels catalans i produïen unes normes pròpies, un dret que s’anava recopilant en diferents textos jurídics. Els borbons, família que ja regnava a França, es caracteritzaven per una visió molt centralista del poder i pretenien uniformitzar tot el territori, tant pel que fa a les seves institucions com a nivell cultural i lingüístic, amb la idea de crear un sol estat-nació de matriu castellana. Això va provocar que a Catalunya la monarquia fos una institució rebutjada deixant un terreny fèrtil per la difusió del republicanisme, especialment després de la Revolució francesa de 1789, i entre altres coses per una estructura social cada cop més capitalista on comerciants i industrials desitjaven un nou règim polític en el que intervenir. No és d’estranyar que després del pronunciament militar de 1868 que va destronar la reina Isabel II, donant lloc a un procés revolucionari de caire popular, a Catalunya es van produir cremes dels Retrats d’aquesta reina i de Felip V. Cremes de fotos del rei que també hem pogut veure els últims anys a Catalunya, acabant amb persones detingudes i declarant a l’Audiència Nacional de Madrid.

Quadre que simbolitza la Revolució de La Gloriosa el 1968, i que comportà l'exili d'Isabel II. Font: Sàpiens
Quadre que simbolitza la Revolució de La Gloriosa el 1868, i que comportà l’exili d’Isabel II. Font: Sàpiens

Aquella fugida d’Isabel II a finals d’un convuls segle XIX, porta a la constitució d’un govern provisional que convoca corts constituents on les forces monàrquiques guanyen per una àmplia majoria. És així que es redacta una Constitució, la de 1869, i es busca un nou rei, càrrec que és encomanat a Amadeu de Saboia. La inestabilitat política i social provocada bàsicament per la tercera guerra Carlina, la Guerra de la independència de Cuba i les divisions constants de les forces polítiques que ostentaven el poder, van portar a aquest rei a renunciar al tro. Immediatament les Corts proclamen la República, una República que des de Catalunya es defensava com a federal, i així es proclamà en diferents Ajuntaments catalans, alhora que hi va haver diversos intents perquè es declarés l’estat català federat des de la Diputació de Barcelona, en mans dels federals. Catalunya era al capdavant d’aquest ideal que inclús cristal·litzaria amb un projecte de constitució federal el 1873 que va ser interromput pel cop d’estat del general Pavía el 3 de gener de 1874. La efímera experiència de la I República, motivada en part per la renúncia d’Amadeu de Saboia, no parteix doncs d’una votació popular sinó d’una proclamació de les dues càmeres legislatives erigides en Assembles nacional.

Després de la restauració borbònica, que va tenir lloc a finals del segle XIX amb Alfons XII i més tard Alfons XIII, es va estabilitzar un règim d’alternança política entre Conservadors i Liberals, el torn dinàstic, entrant en crisi a partir de 1914 i sent interromput per la dictadura de Primo de Ribera 1922, dictadura que tingué suport del rei Alfons XIII. A Catalunya, la Lliga Regionalista -fins llavors partit hegemònic del catalanisme-, que prèviament havia iniciat una campanya per l’autonomia el 1918 -cal recordar que en aquella època a Catalunya hi havia la Mancomunitat-, no es va oposar clarament al cop d’estat de Primo de Ribera. Aquest fou un dels factors que va permetre estructurar un catalanisme republicà més radicalitzat, representat bàsicament per Acció Catalana (impulsada pels joves de la Lliga), Unió Socialista de Catalunya (com a escissió de la Federació catalana del PSOE) i el partit Estat català fundat per Francesc Macià, inspirat en l’independentisme irlandès, nació recentment independitzada del Regne Unit. Aquestes noves forces van prendre un paper rellevant després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, durant la “dictablada” del general Berenguer, participant en el Pacte de Sant Sebastià, que agrupava la majoria de forces d’oposició. Una oposició que, després d’un intent frustrat d’aixecament militar i vaga general el desembre de 1930, va obtenir una aclaparadora victòria a les urnes de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Aquells resultats, a Catalunya liderats per una Esquerra Republicana de Catalunya recent creada i punt de trobada de gairebé tot el catalanisme republicà, van precipitar la dimissió del govern monàrquic i la fugida del rei Alfons XIII. Les eleccions van ser plebiscitàries pel context, en un moment de màxima debilitat del règim monàrquic en que el posicionament de tots els actors –i especialment dels republicans després del Pacte de Sant Sebastià- va determinar el canvi. La proclamació de la República catalana dins la federació ibèrica per part de Macià, censurada però pel govern provisional de la República espanyola, accelerà l’elaboració d’un projecte d’Estatut d’autonomia per Catalunya i la recuperació de la institució de govern històrica, la Generalitat.ç

La delcaració de Companys a l'octubre de 1934 va suposar l'empresonament del govern de la Generalitat. Font: Sàpiens
La delcaració de Companys a l’octubre de 1934 va suposar l’empresonament del govern de la Generalitat. Font: Sàpiens

Poc temps després, es van produir els coneguts com a Fets d’octubre de 1934. Al clima de tensió i vagues constants i amb les dretes governant a l’estat, s’hi sumà el conflicte Generalitat-Estat, que era insostenible. L’enfrontament per la Llei catalana de contractes de conreu desenvolupada pel govern català i declarada inconstitucional, es suma amb la por de que la República “en els seus fonamentals postulats democràtics”  ,en paraules de Companys, està en perill. És llavors quan el 6 d’octubre el President Companys va proclamar la República catalana. Una proclama que ràpidament va acabar en fracàs, i cal preguntar, per què? Josep Termes ho defineix, de forma precisa, el que creu que va ser “en definitiva, un aixecament d’un poder legal contra un altre, fet sense forces suficients, mal preparat i concebut, en el qual un grup arrossega a l’altre i tots plegats feien com que feien. Això explica les contradiccions, les indecisions de Companys, les del seu govern i les de les planes majors dels partits importants. En el fons creuen que serà com el 14 d’abril, quan amb una mica de soroll les coses canviaren (però aleshores si que hi havia mobilització pública, ambient, i acords, i l’enemic estava desmoralitzat, però aquest no és ara el cas del govern de la República ni de l’exèrcit)”. Les conseqüències ja les sabem, tot el govern català empresonat i portat a un vaixell militar ancorat al port de Barcelona -conjuntament amb altres presos polítics-, l’estatut d’autonomia suspès i el coronel Francisco Jiménez nomenat governador de Catalunya. Octubre de 1934. La història sembla cíclica.

El President Puigdemont votant la declaració d'independència el passat 27 d'octubre. Font: El Confidencial
El President Puigdemont votant la declaració d’independència el passat 27 d’octubre. Font: El Confidencial

A les portes de les eleccions del 21 de Desembre, convocades des de Madrid, i amb el govern català a la presó o a l’exili; amb la República catalana votada pel Parlament de Catalunya el passat 27 d’octubre; i amb la incertesa de la efectivitat de la suspensió de l’autonomia catalana mitjançant l’article 155, convé fer una mirada històrica de la situació actual. És possible que, tant la proclamació de Companys com la Declaració del Parlament amb Puigdemont president, han respost més a una dinàmica interna -i incessant- del catalanisme republicà de donar sortida als anhels col·lectius en situacions de confrontació amb l’estat que no pas a decisions fermes i amb objectius realistes a assolir tenint en compte les forces de cada part? No sembla que les eleccions del 21 de Desembre puguin esdevenir plebiscitàries en relació a la República -potser si respecte al 155- ni tampoc sembla que s’apropi un escenari de canvi de govern a l’estat, com al febrer de 1936 quan es va retornar a Catalunya les seves institucions i alliberar el govern legítim. Així doncs, com continuarà aquesta història? Caldrà veure quina és la reestructuració de l’independentisme, les seves possibles aliances nacionals, estatals i internacionals, la redefinició dels objectius estratègics, la emergència de nous actors i els moviments que farà l’estat.

Read More

El 6 d’octubre de 1934, poc després de les vuit de la tarda, el president Lluís Companys proclamava des del balcó del Palau de la Generalitat “l’Estat Català de la República Federal espanyola”. L’acció de Companys fou en aquell mateix moment i amb posterioritat caracteritzada de la manera més diversa: un greu error polític, una acció aventurista, un cop separatista o, fins i tot, un presagi del què succeiria amb l’inici de la guerra civil. Però del què parlem quan ens referim al 6 d’octubre? Al marge de falses analogies i lectures anacròniques, cal situar els fets d’octubre en el seu context i en les seves coordenades històriques: l’experiència democratitzadora de la Segona República i la conjuntura històrica del món d’entreguerres.

Els antecedents: de la mort de Macià al conflicte dels contractes de conreu

Revolta de pagesos contra l'anul·lació de la llei de contractes de conreu el juny de 1934. Foto: Camil Merletti. Col•lecció Merletti de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Font: www.elpunt.cat
Revolta de pagesos contra l’anul·lació de la llei de contractes de conreu el juny de 1934. Foto: Camil Merletti. Col•lecció Merletti de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Font: www.elpunt.cat

Entre els darrers mesos del 1933 i l’octubre de 1934, Catalunya es caracteritzà per tenir un marc polític i social plenament diferenciat del de la resta de l’Estat. Aquest marc polític propi s’havia anat articulant, molt especialment, d’ençà de la proclamació de la República el 14 d’abril de 1931. Fins al 1936 Catalunya va mantenir una situació d’excepcionalitat dins la República espanyola: era l’única autonomia existent arreu de l’Estat.

L’escenari diferenciat de la Catalunya autònoma va produir una dinàmica interna durant el 1934 que va conduir a l’acció de força del 6 d’octubre. En primer lloc, els resultats de les eleccions generals republicanes havien tingut una concreció prou diferenciada: arreu de l’Estat els republicans d’esquerres i els socialistes s’enfonsaven mentre la dreta antirepublicana de Gil Robles, la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), i els lerrouxistes sortien victoriosos. A Catalunya, en canvi, la dreta catalanista de la Lliga havia guanyat les eleccions però amb molt poca diferència respecte el republicanisme catalanista. En segon lloc, la mort de Francesc Macià, el desembre de 1933, va convertir en nou president del govern de la Generalitat a Lluís Companys. Companys va compondre un govern de concentració esquerrana i catalanista que va donar nova força a l’autogovern de Catalunya i que, a més, es va veure reforçat amb els bons resultats de les eleccions municipals de gener de 1934. El contrast entre la realitat catalana i la situació política de la resta de l’Estat es va fer més que evident: si a Catalunya hi havia un govern republicà catalanista que pretenia aprofundir en l’autonomia i en un ampli programa de reforma al govern de l’Estat eren els lerrouxistes amb el suport de la CEDA els que tenien a les seves mans el futur de la República. A partir d’aquest moment, la Catalunya autònoma, republicana i esquerrana es va convertir en el cavall de batalla predilecte de les dretes antirepublicanes per acabar amb la democràcia republicana. La victòria electoral de Gil Robles i els governs del partit de Lerroux van significar un clar sotrac per a l’autogovern dels catalans i per al projecte socialment reformador de la República. L’anticatalanisme era un element distintiu de la dreta antirepublicana, de la mateixa manera que ho era l’exaltació de l’”antidemocràcia”. En aquest sentit, la preponderància de la CEDA a partir de novembre de 1933 suposava un desafiament absolut a la legitimitat i viabilitat de la Catalunya republicana i les seves institucions. Per aquest motiu, una qüestió com la Llei de contractes de conreu va passar a ocupar un lloc central en la política espanyola.

La llei de contractes de conreu havia estat aprovada pel parlament de Catalunya l’abril de 1934 com a mesura per a facilitar que rabassaires i pagesos pobres es convertissin en propietaris de la terra que treballaven. No es tractava de cap llei revolucionària. Seguia allò establert en altres reformes similars arreu d’Europa de respecte a la propietat privada de la terra. Per a les dretes antirepublicanes, amb el suport entusiasta de les dretes catalanes, el conflicte sobre la llei de contractes resultava especialment manipulable pel que tenia d’indissociable amb l’anomenat “problema catalán”. Inicialment fou la principal força conservadora de Catalunya, la Lliga Catalana, qui, en companyia del partit d’Alejandro Lerroux, qüestionà la legitimitat de l’autonomia i la sobirania catalana. Es demanava al govern central que portés la Llei de contractes davant el Tribunal de Garanties Constitucionals amb l’argument que el parlament de Catalunya no tenia competències per a legislar sobre la matèria. En conseqüència, calia declarar la llei inconstitucional. La conseqüència directa de l’acció de la Lliga, lerrouxistes i l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) fou la de posar en dubte la legitimitat de l’autonomia catalana i facilitar que la dreta antirepublicana agafés l’anticatalanisme com un dels grans eixos de la seva acció.

El Tribunal de Garanties Constitucionals declarà nul•la la llei de contractes de conreu el 8 de juny de 1934. Quatre dies més tard el Parlament català aprovava una nova Llei de contractes totalment idèntica a la votada anteriorment. Finalment la fórmula legal que resolgué el conflicte fou la d’afegir un article addicional a la Llei de Contractes que permetia posar d’acord els preceptes d’aquesta amb la Constitució. La solució jurídica quedava resolta però aquesta no tenia cap tipus de recorregut sense la solució política. Aquesta darrera no es produiria per diversos motius.

El govern Companys davant la crisi d’octubreEl govern Companys davant la crisi d’octubre

Jose María Gil Robles, líder de la CEDA; l'any 1935. Font: Vikipèdia.
Jose María Gil Robles, líder de la CEDA; l’any 1935. Font: Vikipèdia.

Tot i la voluntat negociadora del president del govern de la República, Ricardo Samper, la força de la CEDA i la divisió sobre la qüestió catalana entre els diversos membres del govern convertia la resolució negociada en una sortida extremadament dèbil. Gil Robles demanava l’aplicació rigorosa de la llei contra la “rebeldía separatista” de la Generalitat. El dirigent de la CEDA considerava la solució negociada com una claudicació davant el govern català. Quan l’1 d’octubre es van reobrir l’activitat parlamentària a les Corts republicanes la crisi de govern estava servida. La dimissió de Samper va anar acompanyada d’un “Nosotros tenemos conciencia de nuestra fuerza, aquí y fuera de aquí” per part de Gil Robles.

Des que es va conèixer la solució donada a la crisi del govern Samper el govern de la Generalitat va quedar reunit de manera permanent. L’entrada dels ministres de la CEDA al govern de la República suposava, segons l’editorial del periòdic L’Opinió, “el desprestigi de les institucions republicanes, el triomf segur, inevitable, d’un feixisme catòlic”. En el mateix sentit s’expressava La Humanitat “és hora de defensar fins a tots els extrems la nostra ciutadania exemplar i democràtica. ¿Això pot fer-se amb paraules? Creiem que ja és tard. Alerta les esquerres nacionalistes i republicanes de Catalunya! Ha sonat l’hora de la mobilització”.

Què suposava la presència de la CEDA al govern de la República? Per a importants sectors de la societat una amenaça més que clara contra l’autonomia, el projecte socialment reformador del govern català i els petits avenços aconseguits d’ençà d’abril de 1931. La CEDA de Gil Robles emparava la violència política de la dreta antirepublicana i transitava pel camí dels feixismes. Gil Robles havia tornat entusiasmat del congrés del Partit Nazi a Nuremberg i el temor al què havia succeït a Alemanya, Àustria i també a Itàlia resultava ben present entre sectors importants de la societat catalana. L’ascens dels feixismes, l’agudització de la confrontació social i política a Catalunya, el canvi de rumb al capdavant de la República a partir de novembre de 1933 i la conflictivitat entre les institucions catalanes i les de l’Estat va conduir al punt d’arribada del 6 d’octubre.

La proclamació de l’Estat Català i els fets d’octubre arreu de Catalunya

Què va fer el govern català davant aquesta situació crítica? Com és prou conegut, Lluís Companys va proclamar l’”Estat Català de la República federal espanyola” des del balcó del Palau de la Generalitat. La decisió de Companys no responia ni a una supeditació de la política catalana a l’espanyola, com recentment encara s’argumenta, ni encara menys a qüestions d’indole personal del president. La iniciativa del govern Companys tenia dos objectius: anar més enllà en l’autonomia catalana a través de la República federal i aprofundir en el projecte socialment reformador. Per aconseguir-ho necessitava una mobilització popular forta, una certa capacitat armada i un escenari de protesta generalitzada arreu de l’Estat. Cap d’aquestes condicions no es van complir amb prou solidesa i la conseqüència va ser l’ensulsiada de l’acció de Companys.

Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.
Imatge de la plaça Sant Jaume en el moment en què Lluís Companys va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Font: pinterest.

Al mateix temps, a l’interior del govern català existia un altre plantejament representat pel conseller de Governació i cap visible de les Joventuts d’Esquerra Estat Català (JEREC) Josep Dencàs. En aquest cas, es tractava d’impulsar una estratègia governamental separatista: la separació política utilitzant les institucions autonòmiques i preveient un escenari revolucionari arreu de l’estat, que només acabaria succeint a Astúries. La iniciativa de Dencàs, els germans Badia i el separatisme governamental pretenia repetir un gest similar a la proclamació de la República Catalana de Macià de 1931. La fallida immediata de l’acció armada que comandava Dencàs, amb la inacció absoluta dels escamots de les JEREC, va ensorrar l’estratègia governamental separatista i la pròpia iniciativa de Companys. En aquest sentit, podem dir que la falta d’unanimitat entre els membres del govern, la manca d’uns objectius políticament clarament definits i la falta de preparació de la mobilització expliquen perquè el General Domènec Batet, amb una guarnició de poc més de 2000 homes, aconseguí acabar amb el moviment a Barcelona en poques hores.

A banda de l’acció del president Companys i de l’estratègia del separatisme governamental existien altres objectius i estratègies al marge del govern. L’Aliança Obrera, que agrupava tot el seguit de forces obreres fora de la CNT, plantejava la necessitat de proclamar la República Catalana i activar una insurrecció social generalitzada. La seva estratègia fracassà a Barcelona però va resultar exitosa a molts punts del Principat, tant urbans com rurals. A molts dels principals centres industrials de Catalunya, Mataró, Badalona, Vilanova i la Geltrú, etc., la proclamació de la República Catalana o l’Estat Català va anar acompanyada d’una confrontació socialment revolucionària. El mateix succeí en els principals centres agraris de Catalunya com ara Vilafranca del Penedès, Valls o diversos pobles del Priorat i les comarques de Lleida. A més, es produí en diversos casos una participació activa de diversos nuclis anarcosindicalistes en els fets revolucionaris. En tot cas, l’àmplia mobilització popular que es produí a Catalunya entre el 4 i el 10 d’octubre va quedar en no res en ser derrotada la iniciativa política del govern Companys a Barcelona.

Les conseqüències dels fets d’octubre: repressió i militarització de la vida social i política

L’acció de Companys el 6 d’octubre va ser la d’un cap de govern que va actuar en un sentit governamental perquè no es va limitar a gestionar el marc polític fixat, sinó que va engegar una acció encaminada a redefinir l’Estat republicà i l’autonomia catalana davant l’amenaça possible de liquidació d’ambdues. L’entrada de la CEDA al govern de l’Estat representava aquest perill el 1934. Més que no pas com una mostra de la falta d’acatament de la democràcia representativa, l’acció de Companys s’ha de situar en aquell corrent de fons que existia arreu d’Europa i que volia reformular els fonaments de l’Estat democràtic enfront l’amenaça de la consolidació dels feixismes. Amplis sectors de la societat catalana percebien l’existència aquesta amenaça contra la democràcia republicana, l’autonomia, els drets socials i polítics i el moviment obrer i aquest fet explica perquè van coincidir en la iniciativa del govern Companys tot un seguit de mobilitzacions de caràcter ben divers.

La derrota d’octubre significà la suspensió de l’autonomia, una repressió social i política generalitzada, amb més de 5.000 empresonats, la militarització de la vida pública, la clausura d’entitats socials, polítiques i culturals, la fi de la catalanització popular i l’empitjorament de les condicions laborals d’una bona part de la població. Al mateix temps, l’experiència d’octubre i els efectes de la repressió van convertir-se en elements centrals de l’antifeixisme i el frontpopulisme català. Alguns van parlar d’una derrota fecunda que, el juliol de 1936, va permetre derrotar el cop d’Estat militar i feixista a Catalunya.

CRONOLOGIA
Gener 1933 Adolf Hitler nomenat canceller d’Alemanya
Novembre 1933 Victòria de la CEDA a les eleccions legislatives republicanes
16 Desembre 1933 Alejandro Lerroux president del Govern de la República
25 Desembre 1933 Mort de Francesc Macià
Gener 1934 Primer govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys
18 de Gener Els electes de la Lliga Catalana decideixen abandonar el Parlament de Catalunya
Febrer 1934 Dictadura del mariscal Dollfuss a Àustria
28 març 1934 Ricardo Samper nou president del Govern de la República
Abril 1934 El Parlament de Catalunya aprova la Llei de Contractes de conreu
Juny 1934 El Tribunal de Garanties Constitucionals declara nul•la la llei de contractes de conreu
4 d’octubre 1934 Nou govern d’Alejandro Lerroux amb participació de tres ministres de la CEDA
6 d’octubre 1934 Lluís Companys proclama l’Estat Català de la República Federal espanyola
7 d’octubre 1934 Detenció i empresonament del govern de la Generalitat. Detencions massives de regidors dels Ajuntaments republicans, afiliats sindicals, polítics i culturals.
7 d’octubre de 1934 El Coronel Francisco Giménez Arenas assumeix les funcions del govern de la Generalitat
Octubre 1934 Revolució social a Astúries i fracàs de la revolta socialista a la resta de l’Estat
Desembre 1934 Suspensió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i de la Llei de Contractes de Conreu
Juny 1935 Lluís Companys i el govern de la Generalitat condemnats a 30 anys de presó
Febrer 1936 Victòria electoral del Front d’Esquerres de Catalunya i del Front Popular a Espanya

Read More

La monarquia composta

Les noces dels infants Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, el 1469, van donar pas, deu anys més tard, un cop resoltes les respectives guerres civils, a la unió de les dues corones. Ferran, el model de príncep que Maquiavel va voler descriure en un cèlebre manual, va triar com a lema del seu regnat “tanto monta, monta tanto”: a diferència del rei macedoni Alexandre el Gran, que havia desfet el nus gordià d’un cop d’espasa, Ferran advocava per l’ús adequat de la força i de l’astúcia –per ser lleó i guineu, en la paràbola del teòric florentí. Anys després, el papa Alexandre VI (el valencià Roderic de Borja) va coronar els monarques i els seus descendents amb el tractament de “reis catòlics” –encara que fos per compensar el títol de “reis cristianíssims” que els seus predecessors havien atorgat als monarques francesos.

Ferran el Catòlic. Retrat de Joaquín Domínguez. Font: ABC
Ferran el Catòlic. Retrat de Joaquín Domínguez. Font: ABC

Aquella unió conjuntural va sobreviure a alguns imprevistos: la mort prematura d’Isabel i de l’infant Joan, la bogeria de Joana, la filla hereva, i la mort del seu espòs, Felip I de Castella, les noves noces de Ferran amb la jove Germana de Foix i el seu embaràs…

A la mort de Ferran, el 1516, un joveníssim príncep Carles d’Habsburg es va fer càrrec de l’herència dels quatre avis i va instaurar una monarquia composta de dimensió europea –que les conquestes d’Hernán Cortés a l’imperi asteca i de Francisco Pizarro en terres inques van fer esdevenir mundial. Carles, proclamat emperador del Sacre Imperi el 1519, va exclamar, en conèixer la notícia a Barcelona: “abans prefereixo ser comte de Barcelona que emperador de Romans”. Més enllà de la dosi de diplomàcia i d’afalac per als autòctons, l’expressió mostrava un model de monarquia caracteritzat pel respecte a tots els socis constitutius i a la seva sobirania política i fiscal. Una construcció més empírica que teòrica, i no absenta de contradiccions. Alguns anys després, la dama catalana Estefania de Requesens, casada amb Juan de Zúñiga, tutor del futur Felip II, explicava a la seva mare el comportament del seu nét Lluïset a la cort de Madrid: “que vol ser català, que ja defensa la terra ab los altres patges del príncep [Felip] que li diuen mal de Catalunya”. Lluïset era el futur Lluís de Requesens i Zúñiga, l’heroi de Lepant.

Centre i perifèries

Amb Felip II (1556-1598), la monarquia europea va esdevenir essencialment hispànica. Carles  havia repartit els seus nombrosos territoris entre el seu germà Ferran, que es quedà els regnes centreeuropeus i la dignitat imperial, i el seu fill Felip, que n’heretà la resta. A més, l’annexió del regne de Portugal, el 1580, suposà l’assoliment de la unitat peninsular, és a dir, de l’ideal renaixentista d’Hispaniam restaurare et recuperare –i incorporà a les possessions de la monarquia les colònies portugueses d’Àfrica, Àsia i Amèrica.

Felip II situà de manera permanent la cort a Madrid, que va esdevenir la seu d’una poderosa maquinària d’estat, basada en consells i secretaries. El nou imperi mundial pivotava sobre l’arribada massiva i creixent de plata de les mines americanes i es fonamentava en una classe força homogènia, l’aristocràcia castellanoandalusa, que va copar càrrecs i mercès en els àmbits administratiu, militar i eclesiàstic.

Però a Catalunya el procés de castellanització de la monarquia  i de periferització dels altres regnes hispànics va ser paral·lel a la consolidació política i fiscal de les institucions “de la terra”, i notablement de la Diputació del General i del Consell de Cent de Barcelona. Són també anys de creixement demogràfic i econòmic i de grans canvis estructurals, amb l’aparició de xarxes comercials urbanes que relacionaven la major part del territori, l’especialització agrícola, l’extensió de la indústria domiciliària i els progressos en l’exportació, especialment als països de la mar del Nord –en el marc de l’anomenat “segle decisiu”, 1550-1640.  No resulta estrany que aleshores apareguessin els primers conflictes polítics entre la corona i les institucions catalanes, que van comportar, entre altres conseqüències, la detenció dels diputats de la Generalitat el 1569, i noves crisis polítiques acompanyades de mesures repressives el 1591 i el 1602.

Lluís de Requesens. Font: Sàpiens
Lluís de Requesens. Font: Sàpiens

Efectivament, els segles moderns es van caracteritzar arreu d’Europa per la consolidació de dos models polítics contraposats: l’absolutisme i el parlamentarisme o constitucionalisme. En el primer, el poder polític i fiscal era assumit per la corona, mentre que en el segon corresponia al Parlament. Com és sabut, França va optar per la primera via, mentre que Anglaterra va consolidar la segona, en especial després de la Revolució Gloriosa de 1688. Doncs bé: la Monarquia Hispànica, a causa del seu caràcter agregatiu, es va trobar amb la paradoxa de la coexistència dels dos models: el centrat en la corona a Castella (seu de la maquinària de la monarquia), i el fonamentat en els parlaments a la Corona d’Aragó i Portugal –que constituïen les seves àrees econòmiques més dinàmiques.

Aquesta contradicció es va fer més evident a començament del segle XVII, a causa de la reducció del creixement de les importacions de plata americana i de les primeres bancarrotes de la corona, immersa en una costosa política de prestigi imperial arreu d’Europa.

Per això la corona es va proposar com a objectiu reduir la sobirania fiscal dels estats perifèrics, cosa que a la pràctica suposava l’abolició de les seves constitucions i la seva assimilació a les lleis castellanes. El programa de reformación que el comte-duc d’Olivares va presentar de manera secreta a Felip IV el 1621 era prou explícit en aquest punt: “Tenga Vuestra Magestad por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente V. M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y procure, con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V. M. lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo”.

El 1640 es va produir el xoc de legitimitats i de sobiranies. La corona, immersa en la Guerra dels Trenta Anys que aleshores l’enfrontava amb França, va imposar a Catalunya una duríssima política fiscal, de mobilitzacions militars i, sobretot, d’allotjaments, que van generar una ampli rebuig popular. Per la seva banda, les institucions de la terra van haver de respondre a l’amenaça militar hispànica amb una autèntica revolució política. La Junta General de Braços, sota el lideratge de Pau Claris, va legitimar la ruptura amb la Monarquia Hispànica, va organitzar la defensa del país i va acabar acceptant la proclamació de Lluís XIII de França com a comte de Barcelona. En aquell context, també Portugal va proclamar la independència. Olivares es va veure obligat a triar. I ho va fer per Catalunya.

La Pau dels Pirineus (1659) va posar fi a la Guerra dels Segadors. Els comtats de Rosselló i Cerdanya van ser annexats al Regne de França. El Principat estricte, reincorporat a la Monarquia Hispànica, va mantenir les Constitucions però va haver de pagar un important peatge polític. La nòmina d’aspirants a la Diputació del General va ser assumida directament per la monarquia, cosa que suposava el control polític de la institució; i la defensa militar de Barcelona (amb la vigilància de les muralles i de Montjuïc), fins aleshores en mans dels consellers, va passar a ser responsabilitat de l’exèrcit reial. Aleshores fins i tot es va barallar la possibilitat de construir una ciutadella militar a Barcelona per controlar la ciutat.

Del  projecte austriacista a les Noves Plantes

El darrer terç del segle XVII va reprendre el creixement econòmic aturat per la Guerra dels Segadors i la seva postguerra. Tanmateix, va viure la important revolta dels Barretines (o Gorretes) i l’ocupació francesa de la meitat nord-est del Principat, Barcelona inclosa (1694-1697).

A la mort de Carles II (1700), la proclamació del duc Felip d’Anjou com a rei d’Espanya, amb el nom de Felip V, va donar pas a la Guerra de Successió. La guerra internacional va enfrontar l’Aliança de l’Haia i els estats borbònics. Però ben aviat el conflicte va esdevenir també guerra civil. L’aposta de Catalunya pels aliats, i en concret per l’arxiduc Carles d’Àustria, o Carles III, va obeir a raons polítiques i econòmiques. Els catalans recelaven dels Borbons, que havien abolit les institucions polítiques al Rosselló i acabaven de prohibir-hi l’ús públic de la llengua catalana. Però també un segment important de la burgesia comercial mirava amb creixent interès el model polític i econòmic dels països de la Mar del Nord. Un dels seus intel·lectuals i homes d’acció més prestigiosos, Narcís Feliu de la Penya, havia afirmat que Catalunya havia de ser “l’Holanda del Mediterrani”. Després de la Pau d’Utrecht (1713), les institucions catalanes i els seus ambaixadors van defensar la creació d’una “República lliure de Catalunya” –una posició política que va reaparèixer en cada un dels contextos bèl·lics internacionals de les dècades següents.

Gravat que representa el setge de Barcelona. Font: Viquipèdia
Gravat que representa el setge de Barcelona. Font: Viquipèdia

Ja el decret de Nova Planta dels regnes de València i Aragó, de 1707, posava en primer pla els nous arguments: d’una banda, “el justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas con el motivo de su rebelión”; de l’altra, “el dominio absoluto de los referidos reinos”. València i Aragó esdevenien, doncs, territoris conquerits, i per tant sense drets ni condicionants previs, posats totalment a mercè de la voluntat del monarca. Per aquest motiu van ser privats de tota la seva legislació.

El decret de Nova Planta de Catalunya, signat el 12 de gener de 1716, feia referència a un terme homònim al de “conquesta”, encara que formalment pugui semblar més moderat: em refereixo al de “pacificació”. “Habiendo con la asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis armas ese Principado, toca a mi soberanía establecer gobierno con él”. Justament el canvi del mot “conquesta” pel de “pacificació” s’havia produït ja en els textos que legitimaven les guerres contra els indígenes d’Amèrica un segle abans –sense que hagués suposat cap canvi conceptual o de fet mínimament real.

La Nova Planta de Catalunya no va traslladar les lleis de Castella al Principat ni va crear l’Estat Espanyol, si per estat entenem un àmbit caracteritzat per una mateixa llei i fiscalitat. Tot al llarg del segle XVIII, les lleis vigents a Catalunya divergiren significativament de les de València i Aragó, i encara més de les de Castella. El mateix s’esdevingué en l’àmbit fiscal, on, com he demostrat, la imposició del cadastre va multiplicar per vuit la pressió fiscal directa dels catalans. En un i altre sentit, les autoritats borbòniques van aprofitar la victòria per imposar nous models polítics de caràcter absolutista extrem.

La situació va ser tan insostenible que fins i tot els mateixos botiflers van proposar en diverses ocasions tot al llarg del segle XVIII la recuperació de les constitucions. El 1760, en ocasió de la proclamació de Carles III de Borbó, els representants dels ajuntaments borbònics de Barcelona, Saragossa, València i Palma van presentar l’anomenat memorial de greuges. En ell afirmaven que amb la implantació de les noves plantes havien estat “imponderables los males que en su execución han padecido aquellos reinos”. I afegien: “siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales, deben ser diferentes las leyes para que esté bien ordenado el todo y sea dichoso el cuerpo de esta Monarquía”.

Per aquelles mateixes dates, la Monarquia va intentar estendre el cadastre a Castella, però es va trobar amb una profunda contestació, que ho va fer inviable. La creació de l’Estat Espanyol va restar ajornada, si més no, fins al 1812. Altre tant cal dir de la construcció d’una nació espanyola.

Read More

El llarg de l’època contemporània podem rastrejar diferents moments de tensions i confrontació entre els projectes d’autonomia defensats transversalment des de Catalunya i les autoritats de l’Estat. Això no vol dir que també no es registressin sacsejades revolucionàries en el si de la mateixa societat catalana, per la qual cosa la mateixa classe dirigent no dubtà en l’ús de la força de l’Estat envers les embastades revolucionàries. Segurament la síntesi de totes les contradiccions possibles les podem analitzar en els convulsos anys de la Guerra Civil i especialment al llarg del període 1937-1939, o sigui des del final dels Fets de Maig fins la ensulsiada de la República.

 

L’impacte de les Jornades del maig de 1937

Les conseqüències dels Fets de maig repercutiren sensiblement en la vida política catalana i de l’Estat espanyol: el camí cap a l’autonomia plena del Principat patia un retrocés considerable i in crescendo, amb retallada de competències, mentre el govern de Largo Caballero queia a meitat de mes per deixar lloc a una nova coalició presidida pel doctor Negrin. Els agents polítics revolucionaris sortien mal parats: els anarquistes perdien no sols considerablement el seu poder, essent expulsats els quatre ministres del govern de l’Estat i els quatre consellers de la Generalitat, sinó que també coneixien una davallada progressiva en tots els àmbits políticosocials de la vida del Principat i també de l’Estat. Per altra banda, l’onada repressiva que colpí el POUM va representar la desaparició d’aquesta formació marxista dissident i inaugurà la nova hegemonia dels comunistes filosoviètics del PSUC i del PCE en les dinàmiques catalanes i espanyoles.  Els esdeveniments ocorreguts en aquests dies de maig havien donat peu a allò que la historiografia normalment ha equiparat a una petita “guerra civil” dins la més gran tragèdia de la “Guerra Civil”. Aquests fets havien ofert una oportunitat històrica al govern de la República de recuperar el poder de l’ordre públic i imposar aquelles polítiques centralistes a les quals el Principat s’havia sostret amb l’Estatut d’autonomia de 1932, primer, i amb la nova conjuntura bèl·lica, després. La Generalitat de Catalunya, per això, coneixia una agressió plena a llurs prerrogatives tant que veié disminuir el seu pes específic començant per l’ordre públic i la defensa.

Una barricada durant els fets de maig de 1937. Font: Dossiers de Ciències Socials
Una barricada durant els fets de maig de 1937. Font: Dossiers de Ciències Socials

A la tarda del mateix dia 5 de maig, amb els combats als carrers i totes les barricades disseminades per la capital catalana, arribava la notícia que el Govern de la República, des de València, rellevava la Generalitat en la seva funció de garantir l’ordre públic i que aquest passava directament al delegat d’Estat el tinent coronel Alberto Arredondo. Juntament amb això, el dia següent arribava un altre imperatiu que suprimia el departament de defensa de la Generalitat i concentrava tots els poders militars en les mans del general Pozas que assumia així el control de la Quarta Divisió Militar.

Aquests esdeveniments acabaven amb uns drets, com el control de l’ordre públic i de la defensa, que havien estat atorgats al Principat per l’Estatut d’Autonomia de 1932 (el primer), i per la conjuntura oberta de l’aixecament dels militars rebels del juliol de 1936 (la segona). Si les competències militars assolides per la Generalitat eren una evident extralimitació respecte a les pròpies atribucions estatutàries, la pèrdua de control de l’ordre públic constituïa una vexació eloqüent dels poders establerts per l’Estatut, tot i que el Govern de l’Estat disposava de l’article 9 d’aquell per donar cobertura legal a les seves accions. Si el dia 11 de maig, el Govern central havia anomenat els seus representants en l’Ordre Públic, dos dies després el ministre de Governació, Àngel Galarza, feia públic dos decrets que pretenien representar un punt i a part respecte a tot el passat recent. Com subratllava Manuel Creus, en el seu llibre El separatisme català durant la guerra civil, aquestes resolucions no eren sols una consagració del poder de l’Estat en vers d’una altra concepció de la societat, sinó que indicava també que els aventurismes s’havien acabat, tant si responien a unes exigències revolucionàries com a uns plantejaments federalistes o cantonalistes.  En uns pocs dies, l’Estat central havia pretès recobrar tota la seva autoritat que els cinc anys de règim republicà li havien minvat i poder tornar a exercitar les seves polítiques jacobines i centralistes.

En aquest sentit, és rellevant recordar com ja, a dos quarts de dotze de la nit del mateix dia 7 de maig de 1937, Radio Barcelona havia difós una nota en català i castellà per la qual s’ordenava a les patrulles de control de posar-se al servei del Govern central, una petició que era recolzada per les mateixes organitzacions sindicals. El mes següent, el dia 6 de juny, eren dissoltes i assimilades per les Forces d’Ordre Públic.

Com anotava Carlos Rojas, a La Guerra en Cataluña, la revolució començada pels llibertaris el juliol del 36 quan s’havien apoderat amb el Parc d’Artilleria de Sant Andreu podia donar-se conclosa. Efectivament, aquell dia 7 de maig la situació començava a normalitzar-se: l’acció dels ministres anarquistes (vinguts el dia 4 des de València) i la dels dirigents de la CRT de Catalunya havia contribuït de manera significativa en aquest sentit. Per altra banda, l’arribada a la capital catalana el dia 6 d’uns cinc mil Guàrdies d’Assalt, armats fins a les dents i transportats en vuitanta autocars i dues companyies motoritzades, havia contribuït a la pacificació, però no volia dir que fossin necessàries per tranquil·litzar els ànims del moment de que ja havien cessat els combats. La seva presència podia recordar la imatge d’una ocupació militar de Catalunya, tot i que la població civil –segons Carlos Roja- no semblava descontenta de l’aixopluc ofert per aquelles forces de policia vingudes per garantir la pau. De fet, les Guàrdies d’Assalt havien de representar el millor fre per a que no es repetís un mot acèfal com el que acabava de consumar-se. Per això aquelles tenien ordre de posar fi a les patrulles de control i de requisar totes les armes presents a la reraguarda.

Forces de la CNT durant la Guerra Civil, a Catalunya. Font: ABC
Forces de la CNT durant la Guerra Civil, a Catalunya. Font: ABC

Amb el nou context obert després d’aquests dies, la desaparició dels incontrolats fou quasi total i també de moltes de les violències que havien caracteritzat la vida pública del País a l’endemà del dinou de juliol de 1936. L’acció de les Guàrdies d’Assalt fou recolzada –tal i com explica Albert Balcells a Justícia i presons, després de maig de 1937, a Catalunya- per la tempestiva acció legislativa del Govern de la República i de la Generalitat. El primer feia caducar tots els permisos de portar armes i obligava a que fossin renovats, mesura que havia de servir per recollir tot tipus d’arma de foc (12 de maig), mentre la segona prenia la decisió de dissoldre les patrulles de control (decret publicat pel DOGC el 5 de juny). Aquestes mesures es traduïren a la pràctica amb dificultat i foren l’origen de xocs violents amb morts, entre guàrdies i patrullers. Entre juny i desembre de 1937 la policia trobava més de cinquanta dipòsits i carregaments d’armes i municions, recuperant també joies, diners, objectes d’art, etc., fruit dels escorcolls i-o robatoris d’algunes patrulles. Per una banda es difonia una certa imatge d’eficàcia en l’acció de les forces de l’ordre i de la justícia que, en els mesos següents a les jornades de maig, no sols havia començat a investigar els presumptes responsables d’aquelles sinó que estengué la seva acció a la recerca dels  cementiris clandestins i als autors d’aquests assassinats arbitraris. Per l’altra, l’honorabilitat i efectivitat de l’aparell repressiu de l’Estat en el respecte dels drets individuals quedava anul·lada per la reproducció de crims polítics injustificats i per la consegüent autonomia de la policia estatal, dòcil als dictats del PCE i dels agents soviètics. El mateix SIM esdevingué aviat una policia incontrolable que practicà assassinats de presos a Barcelona i convertí els judicis dels tribunals especials contra delictes d’alta traïció en condemnes totalment arbitràries. La manca de garanties per als acusats mostrava clarament la fi de la independència judicial.

Començava un nou tipus de temor envers la justícia de l’Estat i els seus executors. El mateix Maurici Serrahima, un dels històrics fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya i que havia estat detingut pel SIM, recordava a les seves memòries com s’havia passat de la “por” als incontrolats al temor per la nova repressió que duia a cap l’Estat espanyol, cada cop més militaritzat i més expeditiu en els procediments per aconseguir els resultats prefixats.

Davant d’una CNT amb un potencial humà massa poderós, la nova situació post maig es cobrava com a primera víctima política tota l’estructura del POUM i els seus militants. La literatura sobre aquests esdeveniments ha estat molt abundant, començant pel citat i ultraconegut llibre d’Orwell, i ha deixat ben clar com tota la inculpació dels Fets de Maig fos adjudicada als marxistes dissidents de Moscou, essent la CNT un enemic massa fort per poder-lo eliminar. Tant el PCE com el PSUC defensaren amb una veu sola la necessitat d’il·legalitzar al POUM, d’ara endavant demonitzat com a partit trotskista.

El dia 11 de maig i en el cine Capítol de València, el secretari general del PCE, José Díaz, acusava els trotskistes d’haver inspirat “el putsch criminal de Catalunya”, mentre, sempre el mateix dia, l’agent de la Internacional Comunista a Espanya, Stepan Minev (conegut com a Stepanov), redactava un informe als seus superiors soviètics on criticava l’actuació del govern de Largo Caballero, considerava els poumistes com a responsables de l’ocorregut i avaluava positivament l’actitud del PSUC, reconeguda com a ortodoxa filial catalana del comunisme oficial.

Cartell que animava a militar al PSUC, a inicis de la Guerra Civil. Font: Sàpiens
Cartell que animava a militar al PSUC, a inicis de la Guerra Civil. Font: Sàpiens

No està de més recordar, tal i com ens explica Josep Puigsech en el seu llibre sobre les relacions entre la formació socialcomunista i el Komintern durant la Guerra Civil, que el PSUC demanà formalment la il·legalització del POUM des del Comitè de Radi de Martorell, el dia 21 de maig: dos dies després era el mateix Partit qui demanava al delegat d’Ordre Públic la dissolució i empresonament dels dirigents marxistes dissidents. El 28 de maig era prohibit el diari La Batalla i s’inicià el procés de destrucció del POUM.  Segons Puigsech no hi hauria implicacions directes o indirectes del PSUC en el posterior assassinat d’Andreu Nin, mentre considera que el partit dels marxistes dissidents pagà la factura d’haver-se aïllat tant dins Catalunya com a nivell internacional. Aquest partit esdevingué, doncs, la víctima propiciatòria dels seus enemics viscerals.

La fi de les hostilitats als carrers barcelonins i als dels altres centres catalans determinava la formació d’un nou Consell de la Generalitat que el president Companys donava a conèixer a finals de juny i en què CNT, PSUC i ERC tenien la mateixa representació. Juntament amb aquestes formacions hi havia un representant d’Unió de Pagesos i compareixia també la moderada Acció Catalana Republicana, amb una conselleria sense cartera que requeia en el prestigiós historiador i arqueòleg Pere Bosch Gimpera, republicà moderat i rector de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les protestes dels anarquistes en veure reduïda la seva presència (passaven de quatre a tres consellers) i sobretot llur rebuig cap a la presència del moderat Bosch Gimpera que inclinava l’equilibri de poders cap als nacionalistes, portaren al president de la Generalitat a excloure els àcrates del nou govern català. La CNT ja no tenia la força per imposar les seves condicions com havia fet fins als Fets de Maig i desaparegueren tots els caps visibles de l’anarcosindicalisme del govern del Principat per no tornar-hi mai més.

La repartició de les conselleries esdevenia aleshores patrimoni dels membres d’ERC i del PSUC, amb la presència d’un representant de la Unió de Rabassaires i de l’ACR. El nou Consell era presidit per Companys i comptava amb la col·laboració dels seus correligionaris Carles Pi i Sunyer (Cultura), Josep Tarradellas (Finances), i Antoni Maria Sbert (Governació i Assistència Social) mentre els comunistes comptaven amb el seu secretari Joan Comorera (Economia), Rafael Vidiella (Treball i Obres Públiques) i Miquel Serra i Pàmies (Proveïments). Finalment, hi havia també el rabassaire Josep Calvet (Agricultura) i Bosch Gimpera (Justícia).

 

Les tensions entre Estat i Generalitat

Els esdeveniments bèl·lics feien impossible que la vida política pogués continuar amb regularitat i per això no sorprèn gaire que el Parlament de Catalunya es pogués reunir únicament algunes vegades. En aquest marc, no podien donar-se eleccions, ni municipals i tampoc per al Parlament, raó per la qual, durant la sessió de l’agost de 1937, el president Companys obtingué de la Cambra catalana la facultat de posposar qualsevol tipus d’eleccions a després de la guerra. Els elements de crispació entre el Govern de la República i la Generalitat foren nombrosos i es pot dir que havien començat abans dels Fets de Maig quan esclatà l’obscur «afer Revertés» en què es veié embolicat el president del Parlament del Principat Joan Casanova. Aquest destacat dirigent d’ERC havia abandonat Catalunya, al novembre de 1936. Des del PSUC i la CNT s’aixecaren veus que denunciaven que hi havia un intent, per part d’alguns membres del nacionalisme català, de detenir els més destacats membres de la FAI i cessar en el càrrec al President Companys que n’era el principal valedor. Aquests passos semblaven suggerir que hi hauria un possible acord internacional per enderrocar el govern de la Generalitat amb el suposat ajut del feixisme italià. Això hauria facilitat les condicions per arribar a una pau separada amb la creació d’una hipotètica República catalana que s’hauria beneficiat de la neutralitat diplomàtica de França i Gran Bretanya.

Si a hores d’ara, encara queda tot confós i poc clar, ja que es barrejaven elements dignes d’una novel·la negra, tal i com ha explicat Eduard Puigventós a Complot contra Companys, el que queda cert és que el cap de Seguretat i Serveis de la Generalitat, el republicà Andreu Revertés (i que prestà el seu nom a tot l’“afer”) va desaparèixer violentament, ja al final de 1936. Sembla que Revertés era favorable a les negociacions de Casanova, però quan aquestes començaren a filtrar-se, no pogué salvar-se: fou assassinat en una cuneta entre Manresa i Calaf, al novembre del primer any de guerra. D’altra banda, el mateix secretari general d’Estat Català, Joan Torres Picart, fugí a l’exili poc temps després, deixant la direcció del partit a Joan Cornudella que, per les seves qualitats de bon periodista i per les seves amistats amb destacats militants cenetistes, aconseguí la supervivència de l’organització independentista en un moment en què les patrulles àcrates tenien el poder a les seves mans. Aquesta història portà cua quan Joan Casanova retornà a Catalunya, a finals de maig de 1937: fou denunciat pels comunistes catalans (agost de 1937). La rèplica de les acusacions no determinà que Casanova dimitís. Un any després (1938), el doctor Negrín, primer ministre de la República, reutilitzà aquests esdeveniments  per reafirmar la poca lleialtat dels catalans a la República. En aquest marc d’enfrontament, el President Companys intentà diverses vegades que el Govern de l’Estat espanyol tornés les competències estatutàries al Principat, des del juliol de 1937, però en va. Les afirmacions de fidelitat a la República eren menyspreades pel govern de Juan Negrín que considerava paper mullat l’autonomia catalana i que s’estimava més poder controlar no sols l’ordre públic sinó també els espectacles, el règim d’associacions, premsa i reunions. Aquestes competències eren per Companys objecte de l’article 5è de l’Estatut i no tenien perquè ésser controlades pel Govern central; de totes maneres, fins i tot els consellers enviats a València hagueren d’esperar dies per poder entrevistar-se amb Negrín. L’actitud antiautonòmica d’aquest com la de Manuel Azaña, president de la República i present a Barcelona durant les jornades de maig, han deixat constància en les memòries de Carles Pi i Sunyer que afirmava com era “un fet innegable que el Govern de la República seguia una deliberada i persistent política de centralització progressiva, amb el retorn del vell anticatalanisme”.

Cal remarcar, tal i com ha explicat Joan Villarroya, que en aquest període la Generalitat desenvolupà una acció importantíssima en organitzar l’acollida de milers de refugiats que escapaven de les zones que anaven ocupant els exèrcits franquistes: a la darreria de 1938 hi havia a Catalunya més de vuit-centes mil persones d’Extremadura, Andalusia, Madrid, Astúries, Aragó, País Basc, etc. A més, el govern català hagué de contribuir a intentar defensar la població civil dels bombardeigs construint refugis col·lectius de ferro i formigó. Finalment, hem de tenir en compte que la Generalitat intentà impulsar una mediació internacional per aconseguir un armistici, o fins i tot, hi hagueren casos que plantejaren una possible independència de Catalunya, i sobre els quals s’ha especulat i escrit moltíssim, tal i com ha estudiat Arnau González Vilalta.

Retrat del president Companys. Font: Viquipèdia
Retrat del president Companys. Font: Viquipèdia

La tònica general de l’Estat envers el Principat era prou clara i també totes les posteriors negociacions de la Generalitat amb el Govern de l’Estat fracassaren. Els greuges que sofria Catalunya oferien una llista molt llarga, entre els principals cal esmentar: la insolvència de l’Estat en pagar les seves deutes amb el Principat, la imposició d’una censura de fer o la cessació de tots els antics càrrecs de la Conselleria de Defensa i de l’Ordre Públic en general i un llarg etcètera. Com ha recordat Josep Maria Solé i Sabaté, en el volum sobre la guerra civil de la Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, malgrat que el territori de la República s’estigués reduint progressivament, en lloc de deixar més espai de maniobra a Catalunya, passava exactament el contrari. Aquesta situació no va fer més que empitjorar quan la capital de la República es traslladà a Barcelona, al final d’octubre de 1937. Aleshores l’autoritat de les institucions catalanes va passar directament a l’oblit davant els agents del Govern central que operaven sense tenir en compte la legalitat dels organismes representatius locals. En aquest sentit, les reunions del Parlament català esdevenien rutinàries. Entre les últimes assemblees destacà, sens dubte, la que oferí la presidència del Parlament a Josep Irla, qui fou recolzat pels vicepresidents Antoni Rovira i Virgili i Manel Serra i Moret, tots elegits en la sessió de l’1 d’octubre de 1938. La possessió d’aquest càrrec determinà que Josep Irla esdevingués, en el exili, nou President de la Generalitat després de l’assassinat de Companys a l’octubre de 1940.

De totes maneres, les últimes sessions de la Generalitat quedaren totalment paralitzades per la greu crisi política que es va obrir a l’agost de 1938 quan Juan Negrín substituí la representació catalana en el Govern de la República, col·locant-hi un membre del PSUC Josep Moix en lloc del republicà Jaume Aiguader que havia dimitit per discrepar amb el Primer Ministre (amb ell també renuncià al seu càrrec el basc Manuel de Irujo). La dimissió es devia a l’aprovació del decret de confiscació i militarització de la indústria de guerra i de militarització dels tribunals especials per a delictes polítics i d’alta traïció. El primer fou votat per tots els altres ministres mentre el segon comptà també amb el rebuig dels exponents dels altres partits republicans espanyols. Finalment, no prosperà perquè Manuel Azaña, president de la República, es negà a signar-lo per anticonstitucional. El fet que Moix esdevingués Ministre tingué una immediata repercussió en la fràgil coalició ERC – PSUC que presidia la Generalitat; Companys acusà el secretari dels comunistes catalans, Joan Comorera, de pràctica deslleial i hom engegà d’aquesta manera una sèrie d’acusacions, recriminacions i discrepàncies entre els dos principals partits catalans que va continuar a l’exili. L’ensulsiada final era però a les portes, en el desgavell de la derrota militar que s’unia a la política: els últims actes del Govern català es traduïren en intentar ajudar a sortir a tots els consellers, diputats, alts càrrecs polítics i personalitats culturals del País.

Després de la batalla de l’Ebre, Catalunya es trobà amb un exèrcit reduït i esgotat, amb armament insuficient i sense poder comptar amb els batallons republicans que, per la marxa de la guerra, eren inactius en altres indrets de l’Estat. El polític republicà Carles Pi i Sunyer escrigué que “a l’hora suprema, Catalunya ni pot tenir el consol que la defensin tots els seus fills. Més de 60.000 catalans romanen inactius als altres fronts peninsulars. L’intent reeixit de traslladar uns milers de soldats de Llevant en plena retirada, mostra que era possible portar a Catalunya, abans de l’ofensiva, un contingent de tropes no fatigades, que haurien permès el joc de reserves estratègiques i haurien canviat probablement el curs i el resultat de la batalla. […] Una batalla general potser encara hauria pogut salvar la República. Per a defensar-la Catalunya complí el seu deure a l’Ebre. Però, després, i davant de tot l’Exèrcit enemic, es trobà sola”. Aquestes paraules de Pi i Sunyer, potser excessivament dures, s’han d’emmarcar en l’ensulsiada general i podem dir que són emblemàtiques perquè ens deixen clar quin fou el sentiment d’un ampli sector dels polítics i de la mateixa societat catalana davant la marxa de la guerra. Les relacions Generalitat amb l’Estat havien quedat profundament tocades i les divisions continuarien en l’exili.

Read More

1. Introducció

La historiografia ha estat unànime a considerar el segle XIII i bona part del XIV com el període de plenitud de la Catalunya medieval, i com a tal font d’inspiració literària i reivindicació política pels autors romàntics del segle XIX. En aquesta etapa va tenir lloc una important expansió territorial (conquesta i constitució dels regnes de Mallorques i València, accés de la casa de Barcelona a la monarquia siciliana, drets sobre l’ocupació de Sardenya, etc), econòmica (augment de la població, extensió dels conreus, auge de la producció manufacturera i dinamisme de l’activitat mercantil, en l’escala interna i externa), i es va construir, alhora, l’ordenament jurídic i institucional que reposava en el reforçament de la institució monàrquica, del paper de les corts, i la rellevància de les magistratures municipals. Aleshores, i des de la meitat del segle XII, el Casal de Barcelona regnava a l’Aragó.

Tanmateix, aquesta brillantor no ha d’amagar una realitat social caracteritzada per forts contrastos en relació a l’accés i gaudi dels recursos i de la riquesa que generaven les esmentades activitats. Fou una època en la qual es va accentuar el procés de servitud de la pagesia, que va derivar cap al gran problema remença; la població urbana també s’esquinçava en augmentar els segments més empobrits com a resultat d’unes pèssimes condicions laborals. Fou també una època de notable activitat bèl·lica que es manifestà sobre la població menys afavorida, directament, i també indirectament en forma de pressió fiscal per fer front al finançament de les despeses originades per unes guerres constants (Sardenya, Gènova, Castella), que van escurar les arques de la monarquia.

Aquí es troba, justament, la llavor del canvi de conjuntura que es manifestarà amb tota la seva cruesa a partir de la segona meitat del segle XIV i tota la centúria següent. Aquest període serà considerat de declivi per bona part de la historiografia, en el context de la crisi baixmedieval que caracteritzà l’Europa feudal. Als estralls de les fams i de l’epidèmia de pesta de l’any 1348 i les rèpliques posteriors cal afegir-hi la ralentització progressiva de les activitats econòmiques, l’enfonsament de les finances reials i municipals, els desequilibris socials al camp i a les ciutats en forma de revoltes i atacs sobre les comunitats jueves arreu del país. No es pot passar per alt una marcada crisi institucional que va derivar cap a l’enfrontament entre els estaments, i aquests amb la monarquia, ja en temps dels Trastàmara. El corol·lari d’aquesta inestabilitat fou l’esclat i el desenvolupament d’una llarga guerra civil (1462-1472) que va suposar el punt culminant de la crisi, amb un resultat nefast: pèrdua de gairebé la meitat de la població, disminució de l’activitat econòmica, desarticulació social, escapçada territorial (pèrdua temporal del Rosselló i la Cerdanya), etc. Ja no es podia caure més avall.

Tanmateix, els contrastos entre els diferents estats de la Corona eren evidents. València i l’Aragó, potser no tan colpides com el Principat, entraven a la quinzena centúria en fase d’evident recuperació, mentre Catalunya s’esquinçava de cap a cap. Mallorca, integrada a la Corona per Pere el Cerimoniós, no va tenir mai unes corts pròpies i penjava de Catalunya, amb qui compartia els durs efectes de la crisi. En elcentre d’aquest marc contextual s’hi ha de situar l’estroncament del Casal de Barcelona per raons biològiques, l’any 1410, en morir sense descendència Martí I l’Humà. Els membres del llinatge s’havien succeït de pares a fills, o germans, sense interrupció en el comtat (i després en el regne d’Aragó), des de la fundació de la dinastia per Guifré el Pelós a les darreries del segle IX.

2. La Casa de Barcelona s’estronca

El juliol de 1409, havia mort a Càller, en el marc del conflicte sard, Martí el Jove, l’únic sobrevivent dels fills de Martí I l’Humà. El Jove deixava un fill il·legítim, Frederic de Luna, un candidat a ocupar el reialme a la mort del seu avi. Mentrestant, el rei Martí es casà en segones núpcies amb la jove Margarida de Prades a la recerca d’un descendent legítim, però el 31 de maig de 1410, va morir sense haver-ho aconseguit. S’estroncava, així, la línia dinàstica del Casal de Barcelona. El rei no havia atorgat un nou testament després del que havia instituït com a hereu universal al seu fill Martí el Jove; i tampoc no havia designat successor, probablement, a l’espera de poder legitimar el seu nét. Sembla que aquest acte solemne, que hauria estat transcendental, s’havia previst pel dia 1 de juny. Però el decés del monarca el dia abans va deixar l’acció en suspens. Aquest estret marge de temps, d’hores només, hauria resolt el desenllaç de la successió? Martí havia designat Jaume, comte d’Urgell, lloctinent d’Aragó i Governador General dels regnes, un càrrec que fins aleshores havia estat reservat a l’hereu de la corona. A mitjan maig de 1410, però, el va destituir dels seus càrrecs. Els dubtes sobre el futur rei planaven en l’horitzó agonitzant de Martí l’Humà. Els dos dies previs a la seva mort havia rebut sengles delegacions, encapçalades per Ferrer de Gualbes que, segons afirmava, eren una representació de les Corts, o, per ser més exactes, del municipi barceloní. Entre els components, però, no hi havia cap partidari de Jaume d’Urgell; més aviat adversaris. A tenor de l’acta aixecada, sembla que Martí va acceptar que el seu successor hauria de ser qui millor s’adaptés a dret. Això vol dir que la designació del futur rei requeia en les Corts Generals dels regnes, i en concret, en el marc d’un Parlament d’aquestes Corts. S’iniciava, d’aquesta manera, un llarg i complex procés fins la tria d’un dels pretendents, que va tenir lloc el juny de 1412, en l’anomenat Compromís de Casp, d’on en va resultar elegit Ferran d’Antequera, membre d’una branca familiar de la monarquia castellana dels Trastàmara. Aquest fet suposava l’entronització d’una dinastia originària de Castella en els regnes que conformaven el que es coneix com la Corona d’Aragó: Aragó, València i el Principat de Catalunya, amb les Balears. El camí fins arribar a aquesta situació fou llarg i complex, no exempt de fortes tensions en l’àmbit institucional i durs enfrontaments armats.

Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l'Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l'Humà i el seu fill Martí el Jove amb l'escut de Barcelona al fons.
Trasllat a Barcelona de les relíques de Sant Sever. Retaule de l’Hospital de Clergues de Sant Sever, Barcelona. En la imatge es pot veure a Martí l’Humà i el seu fill Martí el Jove amb l’escut de Barcelona al fons.

3. L’interregne (1410-1412)

El període de dos anys que transcorren entre la mort del darrer rei de la casa de Barcelona fins a l’elecció del pretendent Trastàmara es coneix com el període d’Interregne. Una etapa de dos anys per resoldre una qüestió d’aquesta mena diu perfectament de la complexitat del procés d’elecció. Martí l’Humà volia guanyar temps
amb l’esperança de legitimar el seu nét, en el cas de no tenir descendència del seu segon matrimoni, d’acord amb el papa. Si és així, es planteja una qüestió central: per què tanta legitimitat? No eren bastards, en origen, els Trastàmara de Castella o els Avís de Portugal? Res del que s’esperava, però, es va produir: ni Margarida va concebre un fill, ni es va legitimar el nét. Quedava obert, doncs, l’interrogant de l’elecció reial. Més que un tema estrictament jurídic es plantejava un problema polític, i en els diferents regnes hi van intervenir diversos grups i faccions amb interessos contraposats que van jugar les seves cartes fins el darrer moment i sense estalviar mitjans. Quins eren els candidats, quins eren els bàndols en disputa, i quins interessos tenien?

3.1. Els candidats

Cinc foren els candidats que van presentar les seves credencials per optar al títol reial.

1. Jaume, comte d’Urgell. Besnét d’Alfons el Benigne (parentiu en tercer grau per via masculina), cunyat del rei, havia estat nomenat Governador General, un càrrec reservat a l’hereu a la corona. Era el més ben vist al Principat i a Mallorca, tot i tenir alguns detractors. La noblesa de l’Aragó i València estava dividida respecte a la seva persona.

2. Ferran d’Antequera. Nét de Pere el Cerimoniós (parentiu en segon grau per via femenina). Tenia molts recursos al seu abast i, des del primer moment, el favor de Benet XIII, papa d’Avinyó.

3. Frederic de Luna. Nét de Martí l’Humà (parentiu en primer grau per via masculina). A la mort del seu avi tenia vuit anys i no era fruit d’una unió legítima.

4. Alfons de Gandia. Nét de Jaume II el Just (parentiu en segon grau per via masculina). Tenia 75 anys i va morir el mateix any 1412. El seu fill va presentar candidatura però sense cap opció.

5. Lluís III d’Anjou o de Calàbria. Nét de Joan I (parentiu en segon grau per via femenina). Era duc d’Anjou i comte de Provença. Només tenia set anys. El seu entorn més proper no va correspondre a l’interès de la burgesia barcelonina, que veia en ell com a principal candidat.

El suport de Benet XIII a favor de Ferran de Trastàmara, la posició de Jaume d’Urgell com a Governador General, i l’escassa aportació de la resta de candidats expliquen que la disputa pel tron es reduís als dos primers.

3.2. Els procediments institucionals

L’elecció del nou monarca havia de decidir-se en un parlament general dels tres regnes, però la manca d’acord, sobretot per les lluites de bàndols i faccions existents a l’Aragó i València ho van impedir. Els esdeveniments que rodejaren l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa, com detallarem, van alterar la situació. La profunda divisió
entre els partidaris de Ferran i Jaume va derivar en l’existència de cinc parlaments. A Tortosa s’hi reuní el Parlament de Catalunya. A l’Aragó, els partidaris dels Trastàmara van constituir el parlament d’Alcanyís, i els urgellistes, el de Mequinença. A València, els parlaments respectius es van reunir a Traiguera i Vinaròs. Davant d’aquesta divisió i la impossibilitat d’un acord hi hagueren dues intervencions decisives: la primera, per part del papa Benet XIII, de la casa aragonesa dels Luna, a favor de Ferran d’Antequera; la segona, la demostració de força i poder de Ferran, que enviava tropes, subornava càrrecs i comprava lleialtats, com la de l’aragonès Berenguer de Bardaixí, a qui pagava 500 florins mensuals. En aquest context, Benet XIII convocà una reunió de juristes per tal de decidir sobre l’elecció del nou monarca, coneguda com Concòrdia d’Alcanyís, justament, on hi havia el parlament aragonès favorable a Ferran, i on es va vetar l’admissió dels partidaris de Jaume d’Urgell a les reunions. En aquesta Junta es va decidir que l’elecció recauria en les votacions de nou compromissaris, tres de cada regne, reunits a Casp a partir del 29 de març, on havien de resoldre en el termini màxim de dos mesos. L’escollit havia de tenir sis vots, com a mínim, i cada regne n’havia de donar, almenys, un. També es van designar els nou compromissaris, de clara majoria Trastàmara, després que el candidat s’imposés clarament a l’Aragó i València. Els delegats del Principat, queixosos dels compromissaris triats, es van perdre en debats estèrils sense arribar a cap alternativa.

Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d'Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d'Aragó
Quadre romàntic de Manuel Aguirre y Monsalbe. Representació del monarca medieval de la corona d’Aragó, Ferran de Trastàmara. Diputació d’Aragó

3.3. Els bàndols en disputa. Interessos i esdeveniments

Diferents personalitats, faccions i grups de poder a Catalunya, Aragó i València s’alinearan amb un o altre candidat, en funció dels seus interessos, en el context d’una intensa lluita de bàndols. Una de les figures clau en tot el procés fou el papa d’Avinyó, Benet XIII, en pugna amb Roma en ple Cisma d’Occident, just en el moment que, arran del Concili de Pisa (1409), França li havia retirat el suport. El papa tenia assegurat el del rei Martí, i poc després de la mort d’aquest, va optar per Ferran de Trastàmara amb el propòsit de mantenir el recolzament dels regnes de la Corona d’Aragó i de Castella.
A l’Aragó, un cop comprovada l’escassa implicació de Lluís d’Anjou (o de Calàbria), els dos principals candidats hi tenien partidaris i detractors. Jaume tenia el suport de la poderosa casa dels Luna, i Ferran, per la casa dels Urrea. En el decurs d’una disputa va ser assassinat l’arquebisbe de Saragossa, García Fernández de Heredia, partidari de Lluís de Calàbria, a mans de la mainada dels Luna. Aquest esdeveniment va marcar el camí de la victòria de l’antiurgellisme en aquell regne. A València, la capital era majoritàriament urgellista, i els Vilaregut n’eren els
principals valedors. Els seus adversaris directes eren encapçalats pels Centelles, que aviat van tenir l’ajuda inestimable dels recursos financers i militars que els va proporcionar Ferran de Trastàmara. La situació a València va derivar vers actes encara més dramàtics que a l’Aragó, amb enfrontaments bèl·lics directes, que van tenir un final decisiu en la batalla del Codolar (Morvedre), el febrer de 1412, on l’exèrcit Trastàmara aixafà les escasses tropes del governador Arnau Guillem de Bellera, que hi va perdre la vida amb centenars d’adeptes. Les tropes de Ferran s’havien establert als regnes d’Aragó i València per liquidar la resistència urgellista. A Catalunya, el principal baluard de l’antiurgellisme era representat per les cases de Gualbes (de Barcelona) i de Cervelló. En un principi semblaven decantar-se per Lluís de Calàbria, però en fracassar el darrer intent d’aquest com a candidat ferm, a les darreries de 1411, van acabar recolzant el Trastàmara, el pretendent més fort i amb més recursos.

4. El Compromís de Casp

Entre els nou compromissaris que havien de prendre la decisió final, tres de cada regne, no hi havia tan sols una majoria de partidaris de Ferran de Trastàmara, sinó també la certesa que, com a mínim, n’hi havia un de cada regne. El resultat final era, doncs, conegut abans de procedir als debats i a l’elecció. Tanmateix, els dos mesos de marge, entre el 29 de març i el 29 de maig, expiraren sense resoldre, i va caldre una pròrroga, fins el 27 de juny.

Quadre "Compromís de Casp" de Dióscoro Puebla, 1867
Quadre “Compromís de Casp” de Dióscoro Puebla, 1867

4.1. Els compromissaris

Pel regne d’Aragó hi participaren: Domingo Ram, que havia estat president de la Generalitat de Catalunya, bisbe d’Osca i Lleida, i arquebisbe de Tarragona, era amic personal de Benet XIII. Francisco de Aranda, conseller reial, era partidari de legitimar Frederic de Luna, però per influència del papa canvià de costat. Berenguer de Bardaixí, cunyat de l’anterior, Justícia d’Aragó, esdevingué un agent a sou del candidat Ferran. Els tres van donar el seu vot a Ferran d’Antequera.

Els tres compromissaris catalans foren: Pere de Sagarriga, bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona. Creia que els candidats que s’ajustaven a dret eren Jaume d’Urgell i Alfons de Gandia, i el seu vot seria per qui tingués la majoria. Recordem que Alfons va morir aquells dies. Guillem de Vallseca era un jurista de gran prestigi que havia estat conseller en cap de Barcelona diverses vegades; votà per Jaume d’Urgell. Bernat de Gualbes era pare de l’esmentat Ferrer de Gualbes, doctor en dret, va ser conseller en cap de Barcelona i va exercir com a jurista en diverses actuacions relacionades amb les institucions. Va votar per Ferran d’Antequera.

Els compromissaris valencians van ser: els germans Vicent i Bonifaci Ferrer. El primer, confessor i conseller de Benet XIII, famós per la seva oratòria, fou canonitzat; el segon es va fer frare cartoixà després que la pesta s’endugués la seva muller i filles. Van votar pel candidat Trastàmara. Gener Rabassa, probablement partidari de Jaume, va ser declarat inhàbil per a la votació per part del seu gendre. El seu substitut fou Pere Bertran, que s’abstingué de votar tot al·legant manca de temps per tenir un criteri just.

4.2. El resultat

Tal com preveia tot l’operatiu orquestrat, el resultat del Compromís de Casp no podia ser cap altre que el que es va produir: Ferran de Trastàmara va obtenir els sis vots necessaris, i també el vot, mínim, per regne. No hi ha cap dubte de la direcció que havia pres el procés, atesa la intervenció de personalitats, com el papa d’Avinyó, amb una gran capacitat per influir en persones i institucions, i també d’actuacions basades en l’ús de la força, la coacció i el suborn. Ferran d’Antequera fou proclamat rei, Ferran I d’Aragó, en un acte solemne i en el marc d’un protocol fastuós davant de l’església de Santa Maria la Major de Casp, el 28 de juny de 1412, on Vicent Ferrer va fer lectura de la sentència amb la seva oratòria i vehemència acostumades. Des d’aleshores, Vicent Ferrer justificava arreu on anava l’elecció de Casp, a través dels seus sermons. Quina necessitat en tenia, de fer-ho, si tot s’havia ajustat a dret? Jaume no va acceptar el resultat, però la seva revolta fou vençuda. Capturat, fou  empresonat i morí en captiveri l’any 1433; el comtat d’Urgell va perdre les seves prerrogatives com a entitat política.

5. Els regnats dels Trastàmara

El nou rei arribà rodejat de de funcionaris i tropes castellanes que van provocar les primeres reaccions contràries a Catalunya. Es trobà, també, amb un sistema constitucionalista que xocava amb el seu tarannà autoritari, propi de la monarquia castellana. Els braços de Corts es van oposar al nomenament de funcionaris castellans i no van cedir a la demanda de subsidis, ans el contrari. Acostumat a l’opulència per la seva fortuna a Castella, aquí es trobà sense recursos, i hagué de fer moltes concessions a l’oligarquia i traspassar poder a la Generalitat. En un altre sentit, es frenà la recuperació del patrimoni reial i es potenciaren els drets feudals sobre els pagesos, la qual cosa alimentava l’enfrontament entre la noblesa i la pagesia, i entre el patriciat urbà i les classes populars. Ferran va morir l’any 1416. No es pot saber què hauria fet un rei sense recursos i poc patrimoni, i apurat per les exigències dels braços. El seu successor, Alfons, dit el Magnànim (1416-1458), optà per una política imperialista a la Mediterrània i tingué com a corol·lari de conquesta de Nàpols, on hi entrà l’any 1443 per no tornar mai més. A Catalunya governaren, en nom seu, la reina Maria, fins que marxà a Castella l’any 1453, i Galceran de Requesens, que afavorí l’ascens de la Busca al govern de Barcelona. El seu regnat fou una autèntica sagnia financera que intentà pal·liar mitjançant una interessada política filoremença (Sentència Interlocutòria, 1455) que li reportà els ingressos de la pagesia que maldava per desfer-se dels mals usos. L’any 1422 es traduïren al català les “Constitucions i altres Drets de Catalunya”.

El seu germà Joan II (el Sense Fe) el va succeir. Fou un regnat tumultuós que derivà en la guerra entre el monarca i la Generalitat, en la qual s’hi van barrejar el conflicte remença i els enfrontaments pel govern de la ciutat de Barcelona entre la Biga i la Busca. A la seva mort, l’any 1479, el va succeir Ferran II (el Catòlic), que va segellar la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) amb la pretensió de posar fi al problema remença. Casat des de l’any 1469 amb Isabel I de Castella (els Reis Catòlics) Catalunya esdevingué una àrea perifèrica en bona part eclipsada pel potencial de Castella, que iniciava la seva dinàmica imperial vers la conquesta i explotació del Nou Continent. Poc després de la mort d’Isabel, el 1504, Ferran, dit despectivament “el catalanote” va marxar de Castella i es va casar amb Germana de Foix a la recerca d’un hereu per a la Corona d’Aragó, però l’infant Joan va morir al poc temps de néixer. Ferran II va morir a l’inici de l’any 1516 sense descendència masculina; la Corona d’Aragó, i amb ells el Principat, ja no es desfeia de la monarquia hispànica, des d’aleshores, ja sota la dinàmica dels Àustries.

Gravat al boix de Jaume II "el dissortat" d'Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d'Urgell durant l COmpromís de Casp
Gravat al boix de Jaume II “el dissortat” d’Antoni Olle i Pinell. Representació del comte Jaume II d’Urgell durant l COmpromís de Casp

6. Un balanç

De la confabulació de Casp, una trama orquestrada per Benet XIII i el seu agent en el territori, Vicent Ferrer, després canonitzat, els representants del Principat de Catalunya no se’n poden considerar, en cap cas, exempts; ni víctimes. Persones i faccions rellevants del país van afavorir l’entronització de la nova dinastia amb actuacions directes, com impedir que les forces urgellistes arribessin a Morvedre, o vetar la participació dels representants mallorquins, favorables a Jaume d’Urgell, o no van fer prou en sentit contrari; d’altres no es van pronunciar, o es van fer enrere en moments decisius. Compta, i molt, el suport de la baixa noblesa catalana, atemorida per les reivindicacions pageses, i pel patriciat de Barcelona, temorós de les pressions populars. Uns i altres rebutjaven Jaume d’Urgell. Qui triava el rei ho faria pel candidat que els permetés mantenir els seus privilegis erosionant el poder reial des de les institucions, les Corts i la Diputació del General. Tothom es movia amb tacticisme, segons els seus interessos personals o de grup: els interessos de classe prioritzaren sobre els interessos de legalitat jurídica. Ara bé, això tampoc no s’ha d’interpretar com un acte de maduresa de Catalunya com dirigit a la unitat d’Espanya, com sovint es vol fer creure. Altrament, si tan important era mantenir la integritat moral per excloure un descendent directe perquè era il·legítim, perquè no es va mantenir la integritat jurídica de decantar-se pel pretendent més directe en la línea dinàstica masculina, com s’havia fet sempre segons el costum? No s’entengui, en aquesta consideració, una defensa de la llei sàlica, no vigent aleshores a la Corona, ni tampoc de justificar una discriminació per raó de gènere. El resultat de Casp va tenir un guanyador evident, Ferran d’Antequera i els seus successors, tot i que en cap moment van poder desplegar el model de monarquia que havien previst; també hi van guanyar els sectors de l’alta oligarquia que li havien donat suport. Almenys, a títol personal, els seus votants foren recompensats de forma generosa. Benet XIII, en canvi, el principal artífex de la candidatura Trastàmara, no va treure profit del seu esforç i de les seves arts de conxorxa. Fins i tot el seu pretendent li retirà l’obediència. Després del Concili de Constança, amb Martí V com a papa únic de la cristiandat catòlica, abandonat per tothom, va acabar els seus darrers dies a Peníscola. El gran derrotat fou Jaume d’Urgell, el seu llinatge i el propi comtat. En la correlació de forces entre els regnes de la Corona, el pes es decantà cap a l’Aragó en detriment del Principat. No hi ha cap mena de dubte que el resultat de Casp va marcar profundament, des d’aleshores, el devenir històric del conjunt de la Corona d’Aragó i, molt particularment, del Principat.

Read More

La revolta popular coneguda com La Jamància va iniciar-se la nit de l’1 al 2 de setembre de 1843 —des de mitjan agost la conflictivitat era molt densa— i va durar fins el 20 de novembre. Ha estat considerada com la darrera de les bullangues dels anys 1835-1843, si bé presenta unes característiques i unes dimensions que li atorguen una rellevància singular ja que, a diferència de les anteriors, constituí un projecte de transformació democràtica del conjunt de l’Estat, el contingut del qual Josep Fontana ha comparat amb el cartisme anglès. Tanmateix, continua sent un episodi poc conegut i poc estudiat més enllà de les cròniques contemporànies i d’algunes notables aproximacions que no fan sinó posar de manifest la importància del moviment i la transcendència de la seva derrota. Una derrota que suposà la liquidació d’una sortida de progrés polític, econòmic i social de caràcter federalitzant (juntista) per a l’Espanya liberal, i obrí les portes a un domini moderat que al llarg dels següents 25 anys construí un Estat oligàrquic, molt excloent socialment, centralitzat i militaritzat. Com hauria estat l’Espanya liberal si s’hagués fet realitat el projecte dels “centralistes”, dels partidaris de la Junta Central? Era possible el seu triomf? Són preguntes que, més enllà de les seves hipotètiques respostes, ens porten a interrogar-nos sobre el caràcter i el contingut d’un moviment al qual la recerca històrica no ha parat l’atenció necessària. Per això, més que procedir a la seva descripció, hem optat per formular una sèrie d’apreciacions al respecte.

Retrat del General Espartero, regent d'Espanya entre 1840 i 1843. Font: Viquipèdia
Retrat del General Espartero, regent d’Espanya entre 1840 i 1843. Font: Viquipèdia

1.- La Jamància no pot entendre’s com un episodi aïllat ni només vinculat amb la caiguda d’Espartero, sinó que derivà de la dinàmica política i social de la revolució liberal i, en especial, de l’encetada després de la fi de la guerra civil (1833-40). La derrota del carlisme inaugurava un nou escenari que es redissenyà amb l’expulsió de la Regent Mª Cristina i l’accés d’Espartero al poder (1840), que obria les portes a la creació d’un règim liberal de progrés, a la forja d’un projecte compartit entre elits, de conciliació d’interessos agraris, industrials, comercials i financers, i capaç d’assumir aspiracions de reforma social i política. Es feia possible la perspectiva d’un règim constitucional allunyat de la corrupció i l’intervencionisme polític característics de Mª Cristina, i que  reposés en una ordenació territorial descentralitzada: recordem que l’element bàsic en l’expulsió de Mª Cristina havia estat la forta contestació a una llei d’ajuntaments centralitzadora.

2.- El nou règim esparterista, que disposava d’una important i diversa base social, malbaratà aquestes perspectives. Des de bon principi l’actuació dels dirigents estatals va emprendre una deriva autoritària i excloent. Va configurar-se com un règim militaritzat que, lluny d’atendre les necessitats i aspiracions socials i polítiques, les considerà com un enemic a batre i que va entendre l’exercici del poder com a patrimoni propi fins al punt que es posà en primer pla la fidelització al cap d’Estat. El reforçament de l’autoritat va expressar-se des del moment que Espartero aconseguí de les Corts que el proclamessin Regent únic (maig de 1841) en contra de la proposta d’una Regència trina. Des de llavors l’executiu va predominar sobre els altres poders de l’Estat, van multiplicar-se les respostes autoritàries a les demandes socials i polítiques i la repressió, cada cop més desproporcionada, esdevingué l’opció governativa davant els conflictes i l’exercici de les llibertats (en especial de premsa i associació).

3.- Aquesta deriva tingué com a conseqüència una irreversible desafecció política i social en una societat mobilitzada, en especial, a Catalunya. En efecte, la desafecció a Catalunya respecte del règim va ser gairebé total a finals de 1842. D’una banda, per la repressió als anys 1841 i 1842. De l’altra, per la manca de cultura industrial i, encara més, per la política antiindustrialista practicada pel règim.

Pel que fa a la repressió cal senyalar dos moments claus. El primer, la dissolució de la Junta de Vigilància formada l’octubre de 1841, contra el “pronunciamiento” moderat en favor de Mª Cristina. Erigida com autoritat local (com d’altres juntes arreu) en defensa del règim, la Junta va prendre una sèrie de mesures de govern entre les quals van destacar la supressió d’alguns impostos impopulars i la demolició de part de la cortina interior de la Ciutadella. Aquesta darrera mesura tenia un evident contingut simbòlic pel que representava la fortalesa, servia per donar feina a obrers en atur i expressava la necessitat (i voluntat) de créixer de la ciutat. L’any anterior, l’Ajuntament de Barcelona ja havia posat de manifest aquest anhel en premiar Abajo las muralles! de Pere Felip Monlau: la ciutat havia de deixar de ser plaça forta, d’estar emmurallada, i necessitava expandir-se per múltiples raons (demogràfiques, higièniques, industrials…). Tanmateix, un cop sufocat el pronunciamiento Espartero va dissoldre les juntes, ja que les considerava un desafiament a la seva autoritat, i, en el cas de la de Barcelona, procedí a la seva supressió directa manu militari: va dissoldre l’ajuntament i la diputació, va desarmar la Milícia Nacional i obligà a la reconstrucció de la part demolida de la Ciutadella. Aquesta reacció no es pot separar de la victòria de progressistes no esparteristes —a Barcelona i altres ciutats— a les eleccions municipals de finals de 1841 i la presència de republicans, cosa que constituïa un reflex significatiu d’una nova situació. El segon fet és el bombardeig de la ciutat el desembre de 1842 com a resposta a una insurrecció espontània, que derivà immediatament en protesta contra l’autoritarisme del cap polític de Barcelona, Juan Gutiérrez. Espartero va ignorar totes les propostes d’una sortida negociada al conflicte, va tancar les Corts i es va desplaçar a la ciutat comtal per assistir a l’espectacle del seu bombardeig, afaiçonant una imatge política que tindria conseqüències devastadores. A l’impacte de les bombes sobre la ciutat s’hi afegí la repressió política (execucions, detencions, deportacions…), militar (estat de setge), econòmica (una multa milionària a la ciutat per la seva acció) i social (supressió de les associacions obreres…).

Un gravat de l'època en el que s'observa el bombardeig sobre Barcelona. Font: El País
Un gravat de l’època en el que s’observa el bombardeig sobre Barcelona. Font: El País

Pel que fa a la qüestió industrial, les negociacions del govern amb Gran Bretanya (1842) per aprovar un tractat comercial amb Gran Bretanya que obrís el mercat espanyol als teixits anglesos, fou interpretat com una amenaça directa al tèxtil català. La desconfiança envers les intencions del Regent, incrementada per les sospites de corrupció, va traduir-se en distanciament i oposició.

En conseqüència, a principis de 1843 s’havia esvaït tota perspectiva de reformisme polític i social. Des del poder s’havia malbaratat l’ampli consens que disposava inicialment el règim per assentar un sistema constitucional que, més enllà de la seva formalitat, fos respectuós amb les llibertats, que obrís certs canals de participació, que incorporés demandes descentralitzadores, de millores socials, de control del govern etc…. L’autoritarisme i el personalisme s’havien imposat i es continuaren expressant amb la convocatòria d’unes eleccions generals que van ser denunciades per manipulació governativa i que, malgrat tot, conduïren a la formació d’un govern que seria destituït autoritàriament per Espartero.

4.- Pel maig de 1843 s’inicià un nou moviment insurreccional juntista, una insurrecció popular, en massa, en la qual participaren progressistes de diversa mena, republicans, moderats…, que va foragitar Espartero del poder: el Regent fou destituït i marxà a l’exili el juny de 1843. Van formar-se juntes provincials que, començant per la de Barcelona, feien demanda d’una Junta Central com a dipositaria de la nova sobirania nacional generada per la insurrecció i com a instrument indispensable per a dur a terme un ampli programa de reformes. No va ser aquesta la deriva que, des llavors, van prendre els esdeveniments sinó que l’horitzó de canvi va pretendre canalitzar a través d’un govern provisional i la posterior convocatòria de Corts constituents. Va ser la Junta de Barcelona qui va exigir i defensar amb més decisió la formació de la Junta Central per tal d’implementar de forma immediata les demandes de les provincials. Tal com ha senyalat Josep Fontana, la Junta de Barcelona va elaborar un conjunt de propostes (projectes de llei) que havia de presentar a la Central per a la seva aprovació i aplicació. Aquestes anaven des de la supressió de la partida destinada a la Casa Reial (mentre no estigués amortitzat el deute públic) i l’exigència de responsabilitats a Mª Cristina, a la supressió dels caps polítics i la reducció de l’exèrcit, passant per la reforma dels impostos (prohibició sobre articles de primera necessitat, imposició als articles de luxe…), el reconeixement de la llibertat religiosa i d’impremta, l’enderroc de les muralles i la demolició de la Ciutadella i Montjuïc, o la creació d’un asil per a treballadors vells o invàlides entre d’altres. Un conjunt de propostes que escapaven a la perspectiva dels nous governants, que incidien i que trobaren un suport limitat: a Saragossa, Vigo, Almeria, Granada, Lleó i altres llocs de Catalunya.

Gravat de l'època en el que es veuen els atacs a la muralla de Ciutadella durant la revolta de la Jamància. Font: Enciclopèdia Catalana
Gravat de l’època en el que es veuen els atacs a la muralla de Ciutadella durant la revolta de la Jamància. Font: Enciclopèdia Catalana

5.- La Jamància va bascular entre el reformisme social i la idea de formar una “nació” des de baix (de les juntes provincials a la Central), amb la qual cosa va topar amb l’oposició radical d’unes classes benestants i d’un establishment polític de deriva moderada però també progressista. Durant dos mesos llargs (setembre-novembre de 1843) els revoltats van ser capaços de gestionar Barcelona (en aquest respecte, s’avançaven a la Comuna de Paris) però no aconseguiren estendre el moviment arreu de l’Estat: fora d’algunes excepcions, va quedar aïllat, la qual cosa va suposar el seu fracàs. Progressistes com Joan Prim, el mateix que feia uns mesos havia denunciat a les Corts l’arbitrarietat del govern d’Espartero i la seva política a Catalunya, van tenir un destacat paper en la seva repressió: l’ordre social no es podia veure alterat per l’emergència del “poble menut” en aliança amb altres sectors socials, i l’ordre polític havia de mantenir les regles del joc de l’exclusió política. Es dibuixava nítidament un dels eixos fonamentals de la dinàmica catalana: el recurs a la repressió, a la defensa de l’ordre de les elits catalanes com a prioritat davant possibilitats de canvi que anaven més enllà del que pretenien. D’altra banda, es dibuixava també nítidament l’escassa vocació reformista de les elits espanyoles, tant en termes socials com a l’hora d’impulsar un projecte d’Estat veritablement descentralitzat i sorgit del propi moviment insurreccional: la Junta Central suposava l’acceptació de fórmules veritablement descentralitzadores que derivarien en projectes federals. L’escàs suport que tingué la proposta arreu de l’Estat possibilità la seva derrota. La Jamància apuntava una primera proposta democràtica, l’esclafament de la qual va suposar la fallida d’un projecte de progrés per a l’Espanya liberal: van caure sobre la ciutat uns 12.000 projectils i van comptabilitzar-se uns 300 morts.

Read More

Una destrucció sense precedents

La Segona Guerra Mundial va ser el conflicte més letal de la Història. Una veritable matança de soldats com ho havia estat abans la Primera Guerra Mundial, però també calia afegir els atacs directes –i en alguns casos prioritaris- sobre la població civil a una escala que no té cap precedent. Aquest conjunt de factors devastadors va acabar produint un total de morts d’aproximadament setanta milions de persones segons estimacions força prudents. A l’Extrem Orient, teatre d’operacions que ens ocupa en el present article, la mortaldat, les matances i la brutalitat de la guerra no van ser gaire diferents a les penúries que estaven succeint a altres racons del món on també es desenvolupava tant letal conflicte com és la Segona Guerra Mundial.

Les execucions massives de presoners de guerra en mans de l’Exèrcit Imperial van ser una pràctica habitual, tan amb els seus enemics nord-americans i europeus com amb els xinesos. Font: Wikipedia
Les execucions massives de presoners de guerra en mans de l’Exèrcit Imperial van ser una pràctica habitual, tan amb els seus enemics nord-americans i europeus com amb els xinesos. Font: Wikipedia

A l’Àsia, els japonesos no van desenvolupar una ideologia de superioritat racial tant estructurada com la dels seus aliats nacional-socialistes, però la seva xenofòbia unida a l’odi que sentien per les potencies colonialistes occidentals a les que culpaven d’un tracte desigual per motius racistes a l’acabar la Primera Guerra Mundial va donar peu a terribles crims de guerra que van iniciar al seu auge al 1937, quan Japó es va endinsar a una campanya de conquesta i invasió de la Xina que duraria pràcticament vuit anys i en la que van emprar armes bacteriològiques i gas tòxic per fer retrocedir a l’enemic.

La capacitat bèl·lica i la doctrina militar japonesa

L’Exèrcit Imperial seguia uns objectius força difusos però amb unes línies mestres clares. En primer lloc Japó realitzava preparatius per una guerra de llarg abast des de la finalització de la Primera Guerra Mundial amb l’objectiu de fer-se amb el control de la Xina i Manxúria al llarg de la dècada de 1920. El projecte final dels nipons es basava en acabar amb el domini europeu i nord-americà a Àsia i al Pacífic Oriental. Als voltants de la dècada de 1930, l’exèrcit japonès disposava de 200.000 oficials i soldats distribuïts en disset divisions, però el nombre total de tropes amb instrucció militar i llestes per la guerra rondava els quatre milions segons estimacions occidentals com les dels professors Williamson Murray y Allan R. Millet.

Per l’Imperi del Japó, expulsar a les tropes colonials europees i debilitar l’influència nord-americana al Pacífic van ser alguns dels seus objectius principals durant la guerra. Font: Pinterest.
Per l’Imperi del Japó, expulsar a les tropes colonials europees i debilitar l’influència nord-americana al Pacífic van ser alguns dels seus objectius principals durant la guerra. Font: Pinterest.

El comandament d’aquest gran gruix de tropes i recursos s’estructurava amb forces semblances a l’exèrcit prussià. El Ministre de la Guerra, el Cap de l’Estat Major General i l’Inspector General d’Instrucció eren els veritables dirigents i preparadors de les Forces Armades Japoneses, tot i que sobre el paper l’Emperador estava al capdavant de tots ells. Tot i així, es van generar pugnes importants entre els Estats Majors dels diferents exèrcits que composaven les Forces Armades japoneses, en molts casos provocades per diverses sensibilitats polítiques i per concepcions diverses de com s’havien d’afrontar les guerres en un futur i quins eren els veritables enemics del Japó.

Al llarg dels anys trenta del passat segle, el Japó va augmentar notablement les seves despeses en defensa amb l’objectiu de modernitzar les seves forces de campanya, adquirir nous fusells i substituent les seves metralladores; finalment va iniciar un procés de mecanització de la infanteria amb l’adquisició de tancs lleugers que malgrat no es va arribar a completar mai, va provocar que durant els primers mesos de la campanya del Pacífic contra les potencies europees a la regió les Forces Armades japoneses acumulessin notables victòries. Tot i així, i establint una comparació amb el desenvolupament tecnològic japonès amb el dels Estats Units ens trobem que els nipons portaven una generació d’endarreriment en tot el referent a material de guerra convencional.

L’avió Mitsubishi A6M3 Model 22 “Zero” va esdevenir un dels aparells d’aviació més útils i efectius en tot el teatre d’operacions del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial i va garantir nombroses victòries als nipons en el seu enfrontament amb les potencies colonials europees i contra els Estats Units. Font: Wikipedia
L’avió Mitsubishi A6M3 Model 22 “Zero” va esdevenir un dels aparells d’aviació més útils i efectius en tot el teatre d’operacions del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial i va garantir nombroses victòries als nipons en el seu enfrontament amb les potencies colonials europees i contra els Estats Units. Font: Wikipedia

L’Estat Major nipó suposava que l’habilitat i la motivació de lluita de les seves tropes permetrien als seus exèrcits derrotar als enemics al camp de batalla. La doctrina militar japonesa donava un elevat valor a les operacions nocturnes, les infiltracions entre les línies enemigues, les emboscades, el camuflatge, les fortificacions de campanya i l’aprofitament del terreny per fer front als seus contrincants. Aquest model militar feia que els japonesos fossin formidables quan estaven a la defensiva però molt vulnerables en el moment de passar a l’atac. Aquesta doctrina ens ha de permetre entendre com els japonesos van poder resistir pràcticament la meitat de la contesa amb els Estats Units a la defensiva provocant severes baixes i costoses operacions aeronavals als seus enemics tot i tenir un potencial industrial notablement inferior al dels seus rivals.

Juntament amb el model militar anteriorment descrit, la veritable joia de la que disposaven els japonesos era la Marina Imperial –era la tercera més gran del món- únicament superada per la nord-americana i la Royal Navy. Els seus oficials pertanyien al sector més cosmopolita i occidentalitzat de la societat; el vuitanta per cent de la tropa de marina el constituïen voluntaris amb mèrits superiors. L’any de l’inici de la contesa contra els Estats Units i de la dominació dels territoris colonials de les potencies occidentals a l’Extrem Orient, el Japó disposava de 311.000 oficials i mariners per una flota de 391 vaixells de guerra. Aquest potencial naval deixava als japonesos ben a prop dels seus rivals americans, però partien d’una debilitat estructural que resultaria fatal: la industria japonesa i el seu accés a recursos estratègics era notablement inferior en comparació amb els Estats Units.

El poder industrial dels Estats Units al servei de l’Armada

Es pot afirmar que hi ha un cert consens entre els historiadors sobre que qualsevol rival dels Estats Units durant la dècada dels anys trenta del passat segle hauria detectat sense problemes les seves deficiències en material militar i en bucs de guerra, però també haurien reconegut que tenien un potencial industrial suficient per fer la guerra en dos oceans i de forma paral·lela sense ofegar la seva economia. De fet, els darrers anys de la dècada dels trenta, el govern dels Estats Units va promulgar un seguit de lleis per poder lluitar en condicions avantatjoses sobre els seus rivals a l’oceà Pacífic quan va promulgar la Llei d’Ampliació de la Marina i la Llei de la Marina de Dos Oceans per tal de poder expandir els seus recursos aeronavals fins a arribar als 15.000 aparells moderns.

¡El potencial industrial nord-americà va garantir una superioritat militar sobre els seus enemics nipons que va acabar resultant totalment decisiva en els anys finals del conflicte. Fàbrica d’ensamblatge dels bombarders B-29 als Estats Units d’Amèrica. Font: Wikipedia
¡El potencial industrial nord-americà va garantir una superioritat militar sobre els seus enemics nipons que va acabar resultant totalment decisiva en els anys finals del conflicte. Fàbrica d’ensamblatge dels bombarders B-29 als Estats Units d’Amèrica. Font: Wikipedia

Fins i tot en els moments més durs i de gran incertesa en el conflicte, com ara l’atac japonès contra Pearl Harbor al 1941, posaven de relleu que la capacitat productora de material bèl·lic nord-americana era molt superior a la de l’Imperi Nipó. Just després d’aquest atac tant reconegut, la marina dels Estats Units ja estava construint deu cuirassats i onze portaavions. Simultàniament els japonesos van afegir 171 grans unitats de combat naval i van augmentar el seu personal fins a 1’7 milions d’homes, però els seus rivals nord-americans van afegir cinc-cents vaixells a la seva armada i l’increment en personal va arribar als 3’4 milions de tropes.

A nivell de preparació de tropes en noves tècniques de combat i de desenvolupament estratègic, la marina i el cos d’infanteria de marina van fer de forma conjunta un seguit d’innovacions durant el període d’entreguerres per tal de desenvolupar estratègies efectives en el camp dels portaavions i de la guerra amfíbia. El Col·legi de Guerra Naval de Newport, dirigit per l’almirant William Sims ja duia a terme simulacres de combat per comprovar les possibilitats tàctiques dels portaavions fins i tot abans que la marina disposes d’aquests bucs. La infanteria de marina, a més, va rebre formació en tècniques d’assalt de bases navals i d’aeròdroms per tal de poder iniciar uns hipotètics bombardejos sobre les illes del Japó en cas de guerra oberta contra aquell país.

El camí cap a la guerra:

L’economia japonesa va patir severes restriccions de materials fonamentals per a l’enlairament industrial i militar del país durant la dècada dels anys trenta del segle XX i això va produir un gran malestar en la classe dirigent nipona. Des de Tòquio es veia amb rancúnia als colonitzadors europeus, especialment als britànics, francesos i holandesos que disposaven dels riquíssims territoris d’Indoxina, Birmània i les Indies Orientals Holandeses entre d’altres. El menyspreu i la desconfiança envers als europeus es va acabar convertint en l’espurna que va mobilitzar als sectors més xenòfobs i nacionalistes de les Forces Armades japoneses per tal de començar un seguit d’hostilitats de gran envergadura sobre els territoris ocupats per les nacions europees fins arribar al sud del Pacífic.

Els imperialistes japonesos exercien el seu domini en tot l’exèrcit nipó, si bé és cert que el sector més radical a favor d’una gran campanya intervencionista i de conquesta a Àsia estava situat a l’Exèrcit de Kwantung a la Manxúria ocupada. Per tal d’estendre la seva influència i desitjos polítics sobre el conjunt de la població japonesa, els alts comandants van fer especial èmfasi en l’amenaça del comunisme internacional i del perill que podria suposar una hipotètica aliança entre la Unió Soviètica –i el seu poderós Exèrcit Roig- amb la Xina nacionalista liderada pel Kwomingtang. Els líders militars japonesos, altament motivats per les perspectives que oferia una guerra contra els colonitzadors europeus i tement pel que podia ser una aïllament econòmic total del Japó, van iniciar una gran campanya militar contra la Xina al 1937 que va generar ràpides victòries i el retrocés a marxes forçades dels nacionalistes xinesos cap a l’interior del seu propi país. Davant aquest escenari tant positiu en termes militars, l’Estat Major nipó va iniciar una gran campanya propagandística pro-japonesa sobre els territoris asiàtics dominats per potències europees prometent l’expulsió dels blancs i l’instauració de l’anomenada Esfera de Coprosperitat de la Gran Àsia Oriental. Aquesta campanya pretenia guanyar-se a la població autòctona dels territoris que anaven ocupant per tal de fer un front comú contra els colonitzadors europeus amb l’objectiu de generar un consens entre la opinió pública de que era favorable col·laborar amb els japonesos per tal de –al menys teòricament- garantir un millor nivell de vida i de llibertats entre la població. Malgrat aquestes promeses de cooperació i bon veïnatge entre els autòctons i l’Exèrcit Imperial, ben aviat va quedar clar a la població civil dels territoris ocupats que les Forces Armades nipones únicament desitjaven aprofitar-se dels recursos naturals dels territoris que anaven conquerint als occidentals i que la no-col·laboració directa amb els ocupants de la terra del sol naixent implicava un destí fatal.

A aquest singular escenari bèl·lic entre nipons, xinesos i potències europees, cal afegir la situació crítica que es vivia a Europa al 1941, moment en que Alemanya derrotava a tots els seus enemics en combat i es trobava en plena campanya contra la Unió Soviètica. Davant aquesta situació, l’Exèrcit Imperial va decidir elevar la seva aposta de dominació i van iniciar la campanya hokushu nanshin o “conservar el nord, anar al sud” per tal d’iniciar una gran invasió dels rics territoris del sud-est asiàtic i garantir per al sistema industrial i militar japonès una gran quantitat de matèria primera i de petroli. Les forces de l’Eix dominaven els teatres d’operacions en tots el fronts.

L’Imperi del Japó en guerra

Cartell propagandístic de l’Eix commemorant l’atac contra Pearl Harbor per part de l’Armada japonesa. Font Pinterest
Cartell propagandístic de l’Eix commemorant l’atac contra Pearl Harbor per part de l’Armada japonesa. Font Pinterest

En el moment en que els canons van indicar amb el seu estrall els inicis d’aquest gran conflicte a l’Extrem Orient, la marina japonesa iniciava amb una força de combat de deu cuirassats i deu portaavions la seva llarga marxa fins al sud del Pacífic. L’estratègia japonesa es recolzava en la capacitat de la marina de derrotar a les potencies europees a les seves colònies del sud-est asiàtic , però hi havia dubtes de si els Estats Units seguirien compromesos amb la política “Alemanya Primer” –referent a dedicar la majoria dels seus recursos a derrotar a Hitler- si l’Exèrcit Imperial aconseguia fer-se amb tots els seus objectius militars fins arribar a Austràlia. És ben cert que l’Estat Major nipó tenia motius per preocupar-se pels Estats Units, ja que la seva expansió implicava conquerir les Filipines, sota dominació dels Estats Units, per tal d’assegurar-se que aquesta “gran base terrestre” nord-americana no servís per realitzar atacs contra les illes del Japó o contra el famós i imprescindible “Tòquio Express”, un conjunt de vaixells de transport que era fonamental per portar recursos des de les fàbriques de la metròpoli fins el front de batalla al sud-est asiàtic.

A l’octubre del 1941, els plans de guerra de l’Exèrcit Imperial ja estaven perfectament delimitats i identificaven les Filipines, Pearl Harbor i Malàisia com els principals objectius de la campanya cap al sud, mentre que simultàniament es realitzarien operacions secundàries sobre Hong Kong, l’illa de Wake i Guam. Les Indies Holandeses serien una de les properes campanyes un cop assolits aquests objectius prioritaris, però tots aquests territoris havien de caure en un màxim de 150 dies, ja que així els aliats no disposarien de forces aèries, navals i de terra amb capacitat operativa per frenar als nipons fins arribar al sud de les Indies Orientals Holandeses. Partint d’aquest projecte de ràpida expansió, que es va poder dur a terme sense excessius entrebancs, quedava encara realitzar la més arriscada operació de l’Armada Imperial: atacar Pearl Harbor. L’objectiu no era destruir les forces nord-americanes per preparar una gran invasió, sinó inutilitzar temporalment a la marina enemiga per tal de poder realitzar sense inconvenients les operacions navals anteriorment projectades.

A les acaballes de 1941, l’Armada Imperial acumulava un seguit de victòries que no semblaven tenir fi i l’any següent començaria amb la mateixa dinàmica, especialment contra les forces britàniques de Singapur, que es van haver de retirar després d’una operació estratègica magistral del general Yamashita, que va aconseguir rendir la posició enemiga amb una proporció de tropes desfavorable en 3 a 1. La guerra no donaria un tomb significatiu –que no decisiu- fins la batalla de Midway, a inicis del mes de juny de 1942, quan a costa d’un portaavions, un destructor i 147 avions, la Flota del Pacífic havia destruït a quatre creuers de guerra –entre ells els portaavions dels que disposaven els japonesos- i 322 avions dels portaavions de la Marina Imperial, juntament amb 3.057 baixes nipones en aquest combat, contra únicament 362 morts pel bàndol nord-americà.

Conclusió

La batalla de Midway va representar el punt màxim d’expansió geogràfica japonesa, però la derrota en aquesta batalla no va suposar un canvi significatiu en l’estratègia expansionista nipona al Pacífic. Malgrat les pèrdues significatives, els almiralls japonesos encara disposaven d’una flota equilibrada i els portaavions perduts es podien reposar –tot i que no van arribar fins al 1944- juntament amb bona part del material que requerien les noves operacions al sud de l’oceà Pacífic.

La batalla de Midway va marcar un canvi en la guerra a causa de la incapacitat japonesa de derrotar en una gran batalla a la Flota del Pacífic dels Estats Units. A la imatge, el portaavions Yorktown sotmès a un atac directe de bombarders japonesos. Font: Wikipedia
La batalla de Midway va marcar un canvi en la guerra a causa de la incapacitat japonesa de derrotar en una gran batalla a la Flota del Pacífic dels Estats Units. A la imatge, el portaavions Yorktown sotmès a un atac directe de bombarders japonesos. Font: Wikipedia

El veritable entrebanc que va condemnar a Japó a la derrota va ser els errors de càlcul fets per l’Estat Major sobre quina seria la durada de la guerra i els recursos totals que s’haurien de destinar a una campanya de llarga durada contra la Xina nacionalista juntament amb una guerra d’abast oceànic contra els Estats Units. El que havia de ser una guerra curta s’havia convertit en una campanya d’enorme abast amb una projecció a anys vista que havia de ser sostinguda per una economia que ja donava símptomes d’esgotament.

Pel que fa a l’esforç de guerra dels Estats Units d’Amèrica, l’increment de producció de tipus militar es va disparar arrel de la batalla de Pearl Harbor i no deixaria d’augmentar fins pràcticament el final de la guerra. El propi president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt havia afirmat públicament que el seu país es convertiria en el gran arsenal de les democràcies en la lluita contra l’Eix.

Read More

Del poble a la gran ciutat

Manuel Sesé a Barcelona. Font: fotografia familiar.
Manuel Sesé a Barcelona. Font: fotografia familiar.

Manuel Sesé Mur va néixer en 1912 a Peraltilla, un petit poble agrícola del Somontano de Barbastre, en una família d’humils llauradors. El territori es caracteritzava per les bones collites de raïm, olives i ametlles; en canvi, el cereal, era molt escàs i la ramaderia es trobava enfocada a cobrir les necessitats dels propietaris. El poble no era gran ni tampoc ho havia sigut al passat. El 1915, tres anys després del naixement de Manuel, el cens comptabilitzava 426 habitants. La incultura i l’analfabetisme tenien, com a la resta del país en les dues primeres dècades del segle XX, unes xifres molt elevades. Dels 105 homes majors de 25 anys que componien el cens electoral, 56 es declaraven analfabetes. La misèria més extrema, però, no era present a Peraltilla, ni tampoc a la resta de localitats de l’entorn barbastrenc.

Normalment les famílies del poble disposaven d’un petit hort pel cultiu de llegums, tubercles i verdures; una parcel·la de secà destinada al cereal; una altra parcel·la per a pastos i alzines d’on obtenir llenya, bellotes i una mica de carbó. Era comú tenir un corral amb gallines, conills i porcs, una producció orientada a l’autoconsum i, quan existia un petit excedent, es venia o canviava en l’entorn. Les riqueses d’una família es mesuraven en funció dels cavalls o mules que tenia per treballar el camp, ja que fins a l’arribada de la II República els veïns només comptaven amb arades de tracció animal.

Com en tot l’Alt Aragó, la societat es trobava organitzada i vinculada a la “casa” a la que es pertanyia. Aquesta funcionava com una unitat de producció i consum, organitzada entorn a la figura d’un baró que havia heretat les possessions i que aquest llegaria al seu fill major. Les dones, quan es casaven, formaven part de la casa del marit, malgrat que aquesta situació no feia trencar els lligams familiars propis. En aquesta societat rural de les primeres dècades del XX existia una solidaritat mútua entre els veïns, les famílies s’ajudaven en determinats moments i prevalia l’honor en retornar aquests favors. L’àmbit de socialització dels veïns de Peraltilla es reduïa al nucli que conformava el poble. Ciutats pròximes com Barbastre i Osca es trobaven molt allunyades de les formes de vida tradicionals dels pobles que conformaven la geografia del Somontano de Barbastre.

La misèria de l’entorn, encara força vigent malgrat les intencions reformistes de Primo de Rivera, i la necessitat de majors ingressos per subsistir, va dur a Manuel a prendre la decisió d’emigrar cap a Barcelona, a la recerca d’una feina que li atorgués la possibilitat d’una vida millor. Les reformes del dictador es van centrar a acabar amb el caciquisme tradicional, però a Peraltilla, com a la major part del Somontano, els cacics eren inexistents. Això si, al poble va arribar per primer cop la llum elèctrica, es va construir un safareig i es va idear una nova escola.

Arribada a Barcelona, primer contacte amb el sindicalisme.

Manuel Sesé i Maria Miralles a Barcelona. Font: fotografia familiar.
Manuel Sesé i Maria Miralles a Barcelona. Font: fotografia familiar.

Manuel, en arribar a Barcelona a finals dels anys vint, va començar a treballar a una paradeta de flors de la Rambla. Seran anys molt importants per a la seva vida. A Barcelona va conèixer a una xiqueta valenciana, Maria Miralles Segarra, la que serà la dona de la seva vida i amb la que acabarà tenint cinc fills. A més, a Barcelona, serà on tingui els primers contactes amb el moviment llibertari i sindicalista, simpatitzarà amb la CNT i aquesta posició ideològica acabarà marcant, en els anys següents, el seu destí.

A Barcelona va viure, el 14 d’abril de 1931, la proclamació de la II República espanyola. La proclamació va ser viscuda a tot arreu i també a l’Alt Aragó amb gran entusiasme. Van aparèixer esperances de canvi, de reformes polítiques i socials, que s’aveïnaven amb el nou règim polític. A Osca, Fermín Galán i García Hernández, s’havien convertit en herois nacionals després de la revolta de Jaca en 1930 que va pretendre, fallidament, establir la República uns mesos abans de la proclamació final. Els homenatges eren constants, des d’agrupacions sociopolítiques a obrers i militants, era estrany qui no tenia un retrat dels afusellats a casa seva. Fins i tot en Peraltilla, en proclamar-se la República, el carrer Major va passar a anomenar-se carrer de Galán i García Hernández. Amb l’arribada del nou règim polític la vida dels espanyols es va polititzar intensament.

Un familiar de la seva dona, que tenia una fàbrica de cristalleria fina, li va oferir a Manuel la possibilitat de treballar a l’empresa i, a més, ser soci d’aquesta. El que en teoria semblava una idea força bona, ja que podia donar unes condicions de vida millors a la jove parella, no es va acabar de materialitzar. La situació de la família a Peraltilla no era pas favorable i, la seva mare, es va posar en contacte amb ell perquè tornés al poble. El requerien perquè ajudes en les feines del camp. Manuel va decidir marxar acompanyat de la seva dona el 1931.

La jove parella viurà a la casa familiar de Manuel al poble, i serà gràcies al paper propagandístic de Manuel que, a Peraltilla, va arribar l’anarquisme. Es va esforçar des del primer moment en què els veïns poguessin conèixer els ideals llibertaris, i va establir el sindicat local de la CNT a Peraltilla. Una representació del mateix va participar en el ple comarcal de sindicats de la CNT celebrat el desembre de 1931.

En 1933 la dreta es va imposar amb fermesa en les eleccions. Els dos anys de govern de la coalició dretana de la CEDA i el Partit Radical van acabar amb els modests avanços socials de l’esquerra republicana durant el “bienni negre”. Destacable va ser la feroç repressió a la vaga de miners d’Astúries d’octubre de 1934. Aquests s’havien llançat en armes contra la policia i va acabar tràgicament després de la intervenció de les tropes africanistes comandades pel general Francisco Franco. La coalició dretana acabaria per trencar-se per culpa d’escàndols financers i disputes polítiques.

El febrer de 1936, el Front Popular, una coalició de forces republicanes i socialistes recolzades pels comunistes i separatistes catalans, al costat de sindicats socialistes i anarquistes, van assolir la victòria en les eleccions. El Front Popular va acabar guanyant a la província d’Osca. Era un territori eminentment rural, on la propietat de la terra era bastant equilibrada, dominada per petits i mitjans propietaris sense alts índexs de concentració de la riquesa rústica, ni conflictivitat social o política. El pes de la indústria era mínim i no estava connectat amb l’agrari, sent una província de tradició republicana. En el cas de Peraltilla, amb 250 vots pel Front Popular i 208 per la CEDA, es pot observar malgrat el seu reduït electorat, la tònica habitual que es va viure en les eleccions en l’Alt Aragó. Va guanyar el Front Popular però no va aconseguir una victòria excessivament folgada en nombre de vots, encara que si pel que fa a representants.

El període de temps entre febrer i juliol de 1936 es caracteritzarà per una poca conflictivitat social. La CNT havia estat escapçada i neutralitzada per la dreta després dels fets de 1934 i, encara en la primavera de 1936, es trobava en procés de reorganització. I, la UGT, mantenia posicions moderades en suport a l’esquerra reformista. Ens situem davant una República perfectament operativa abans de la revolta militar i, que no col·lapsa per si sola, si no per l’agressió feixista de juliol de 1936.

La Guerra Civil i la revolució a l’Alt Aragó.

Portada de La Vanguardia. 29 de setembre de 1936.
Portada de La Vanguardia. 29 de setembre de 1936.

El cop d’Estat feixista de juliol de 1936 va arribar a l’Alt Aragó el 19 de juliol. La província d’Osca va restar des de llavors i, fins març de 1938, dividida en dues zones. La zona occidental; Osca i Jaca, que depenia de la V Divisió Orgànica de Saragossa sota el comandament del general Cabanellas, es va sumar a l’aixecament. I la zona oriental, Barbastre, que estava sota influència de la IV Divisió amb capçalera a Barcelona, es va mantenir fidel a la República. Manuel va participar directament com a milicià, empunyant l’arma al front d’Osca en esclatar la guerra.

L’Estat republicà com a tal va desaparèixer i van sorgir micropoders. A Barbastre es van formar els Comitès d’Enllaç, Recerca i Vigilància, a la manera catalana, doncs els anarquistes barbastrencs mantenien estretes relacions amb els de Barcelona. En les localitats més petites es repetirà el procés creant-se els Comitès revolucionaris. A Peraltilla, amb uns 370 habitants en aquell moment, el Comitè revolucionari va ser format immediatament després de la revolta feixista, sent presidit per Manuel Sesé, que ja comptava amb una àmplia trajectòria propagandística llibertària. Les terres del poble van ser col·lectivitzades, i l’església i el saló de ball van ser utilitzats com a magatzem de gra. La col·lectivitat va funcionar sense problemes encara que, naturalment, va haver-hi reticències per part d’algunes famílies.

Ara, després de la revolta militar, es pot parlar de l’inici d’una revolució, però una revolució que no comença en la República, sinó després de l’atac a aquesta. Les localitats de l’Alt Aragó van viure sense policia, sense tribunals, sense aparell polític-administratiu, sense burocràcia, sense patrons, sense diners, sense Església i sense impostos. A més van aconseguir augmentar la producció sobre un 25% respecte a l’any anterior.

L’arribada de la revolució va comportar també la presència d’una violència duríssima i una repressió sagnant. En les primeres setmanes de la guerra, van arribar des de Catalunya i València les columnes anarquistes de milicians. A Peraltilla va arribar la dels “Aguiluchos”, aquests van redactar una llista amb un nombre indeterminat de persones per ser portats fora del poble i afusellar-los. Però Manuel, en condició de president del Comitè local, es va oposar frontalment a les intencions de donar mort a veïns del poble, aconseguint que cap habitant de Peraltilla caigués sota les bales revolucionàries.

A més, la Diòcesi de Barbastre té, el desgraciat honor, de ser la diòcesi espanyola amb més clergues morts. En ella es va donar el cas més espectacular d’anticlericalisme de tota la Guerra Civil: va ser executat el 87,8% del clergat secular, un total de 120 sacerdots. A més de 18 benedictins, 51 claretians i 9 escolapis. Malgrat aquesta violència brutal contra l’estament eclesiàstic, en molts pobles de l’Alt Aragó cal destacar que, veïns d’esquerres, van ajudar a escapar de la mort als capellans, com en el cas de Peraltilla. El nostre protagonista, Manuel Sesé, li va donar robes de paisà i vitualles al capellà local, Vicente Benito, perquè fugís del poble i passés al bàndol nacional. Va romandre amagat en una caseta durant onze dies, mentre Andrés Budiós, integrant també del comitè local, li portava menjar diàriament. Finalment es va decidir a emprendre el camí i, en Alberuela de Laliena, un veí el va reconèixer i el va delatar, sent lliurat al Comitè d’Abiego. El 5 d’agost de 1936 el van portar fins a una corba en la carretera de Barbastre a Osca i, en un penya-segat al costat del riu Alcanadre, va ser afusellat. El cadàver va restar allà, sense enterrar, fins a l’entrada de les tropes franquistes.

La repressió de l’estat feixista a Osca.

El Front d’Aragó es va trencar el març de 1938 i, els territoris orientals sota control republicà, van ser sistemàticament ocupats per les tropes del bàndol nacional. La retirada d’unitats militars va ser desastrosa i, la de població civil, encara més dramàtica. Els pobles d’Osca es van evacuar amb cada qui a la seva sort: a peu, en ruc o amb carro. Van deixar les seves cases abandonant-ho tot i es van llençar a muntanyes, camins i carreteres. La fugida va salvar a moltes de les bales feixistes.

Manuel Sesé, després de sortir de la presó. Font. fotografia familiar.
Manuel Sesé, després de sortir de la presó. Font. fotografia familiar.

Amb la victòria franquista sobre l’Aragó, es va donar el fenomen dels “fugits”; individus que es van llançar a la muntanya escapant de la repressió, ja anessin armats per resistir o simplement per amagar-se. Com en el cas de Manuel Sesé. En caure el front, va fugir a les muntanyes de Peraltilla i va romandre amagat en casetes i barrancs. La Guàrdia Civil el va estar buscant i, al no trobar-lo, van empresonar a la seva esposa, María Miralles, per coaccionar-lo. En assabentar-se dels fets, va decidir lliurar-se voluntàriament, sent empresonat durant cinc anys entre les presons de Torrero i les Caputxines de Barbastre. En les quals va ser durament torturat.

Les autoritats franquistes no van trobar-li cap delicte de sang, i li van concedir la llibertat. Va retornar al poble per exercir de pastor, vivint amb la seva dona i els seus fills. Però, en 1948, tot faria un gir dramàtic que acabaria amb la seva vida.

El 1948 es van donar nombroses detencions i desercions que van provocar el desmantellament gairebé total de la resistència guerrillera de l’Alt Aragó. A la tardor les autoritats franquistes van acabar amb les infraestructures de suport als maquis al Somontano. L’enllaç de la guerrilla a Peraltilla era Manuel, i serà assassinat el 20 de gener a les mans de la Guàrdia Civil. Després d’un registre a la seva casa els agents haurien trobat unes suposades armes de foc. Manuel no intentarà fugir, però serà abatut en l’acte, utilitzant-se el subterfugi de la “Ley de Fugas” que, des de 1920, permetia a les forces de l’ordre encobrir un assassinat. Se simulava la fugida d’un individu que, després de no obeir a el “Alto!” de la policia, s’obria foc contra ell. Normalment el suposat escapolit era tirotejat per l’esquena, per donar major credibilitat del fals intent de fugida. El cos de Manuel, encara amb vida després del tret, va ser carregat en un camió pels seus dos fills majors, Vicente i Manolo, i traslladat a l’Hospital Provincial d’Osca on, després d’un agònic viatge, morirà finalment.

Conclusions.

La trajectòria vital del nostre subjecte ens ha permès fer un repàs per les intenses dècades dels vint, trenta i quaranta del segle XX. La seva vida fou la vida d’un doble represaliat, el seu posicionament ideològic, que havia perfilat durant la seva estança a Barcelona, el va condemnar després de la Guerra Civil a passar cinc anys tortuosos en dues presons diferents. I posteriorment, la seva col·laboració amb els maquis en la lluita antifranquista, malgrat que ell no va empunyar cap arma ni va participar directament en cap acte de sabotatge, el va endur a la mort, sent assassinat per la Guàrdia Civil. La seva fou la vida d’una persona que va tractar de buscar la igualtat per a tothom que el va rodejar, així era com ell va entendre els ideals llibertaris, i ens ho mostra que, en arribar les milícies catalanes al poble, es negà a què ningú fos represaliat pel fet de no estar d’acord amb la revolució.

Alhora, el seu cas, és perfecte per mostrar com l’assassinat a mans del feixisme fou vigent a Espanya després d’onze anys d’haver-hi acabat la guerra. Posant de manifest la necessitat d’investigar més a fons aquest espai geogràfic i temporal, ja que la bibliografia s’ha centrat en l’estudi de la repressió franquista fins a 1945, obviant les desenes d’assassinats pel franquisme fins que el PCE va decidir, el 1949, posar fi a la lluita armada com a via per acabar amb el règim feixista espanyol.

Read More

Tot i el gran debat historiogràfic general al voltant de la mateixa naturalesa del projecte de la Perestroika, actualment podríem dividir el global del procés en una reforma encaminada a l’economia i al rendiment d’aquesta, i, en segon lloc, de caire polític, dirigida a la modificació de l’aparell estatal i les seves institucions. Cal deixar constància del fet que, si bé els intents de reforma econòmica ja van aparèixer des del mateix nomenament de Gorbatxov, el mes de març de 1985, l’aspecte polític no va centrar gaire les atencions dels reformadors fins al 1988. Aquesta desincronització va ser deguda a una planificació vinguda des de les altes esferes i motivada per mantenir en tot moment aquesta “revolució” sota control, tot i que, d’altra banda, pogué haver estat fruit de la improvisació de les reformes econòmiques, que sense voler-ho els dirigents conduí a una situació en la qual ja es precisava de reformes en altres àmbits, més enllà del purament econòmic.  Tot i que tota la discussió historiogràfica ha estat, i és, molt ampla i complexa, existeix si més no un denominador comú, l’existència d’un bienni econòmic entre els anys 1985 i 1987, que copsarà les fases inicials del projecte reformador.

Així que moria Konstantin Ustinovitx Txernienko, el fugaç cap d’estat immobilista de l‘URSS, Gorbachov ja era designat com el seu successor. Des de l’exterior del bloc oriental, la imatge del jove líder oferta pels mitjans de comunicació era la d’un polític intel·ligent, estratega, amb prou força i dinamisme com per dur a terme una renovació en el si del monolític règim soviètic, i que sens dubte podria encaixar a la perfecció en l’espiral desarmamentística que imperava en aquell moment. Dins l’Estat socialista l’acolliment general no era gaire diferent: per primera vegada en molts anys existia un cap d’estat allunyat de la idea de l’establishment per part del poble, tot i la llarga carrera com a funcionari del PCUS que hi tenia al darrere Gorbatxov. En un llarg regnat com el de Brezhniev, on s’aguditzaren tot tipus d’alertes referides a l’economia i en uns “interregnes” on poc es va poder (i voler) fer, es va anar anant gestant en la societat la idea, força diluïda cal dir, de la necessitat d’adopció de mesures que posaren final a la depriment evolució dels rendiments econòmics, qualitat de la producció, i benestar. L’elit política va dur a terme un bon diagnòstic de la situació, i, atenent als clams de la població, elaborà durant els anys de la Perestroika un seguit de conceptes que foren venuts al poble soviètic, en els quals s’haurien de basar les directrius polítiques i que determinarien el destí del socialisme real. Conceptes notablement atractius però poc definits en contingut, que serien: Uskorenie o Acceleració, Glasnost o transparència, Demokratitsia o democratització i Perestroika o reestructuració (essent aquest darrer qui passaria a la posteritat com a sinònim de tot el procés de reforma en global). Davant l’actitud força populista del nou cap d’estat, no és d’estranyar la gran popularitat de la qual gaudia, popularitat que com la situació econòmica s’aniria degradant cada cop més.

Portada de La Vanguardia parlant de la successió de Gotbatxov. Font: hemeroteca de La Vanguardia.
Portada de La Vanguardia parlant de la successió de Gotbatxov. Font: hemeroteca de La Vanguardia.

Les primeres paraules de Gorbachov en haver estat escollit anirien referides a la situació geopolítica mundial, sobre la qual adoptà un to diplomàtic i curós, tot i que també faria referencia a la situació econòmica. En aquest punt es confeccionà el primer dels quatre grans lemes reformadors, “ускорение” o acceleració, concepte que començaria a ocupar bona part dels discursos dels dirigents del PCUS. Les primeres manifestacions de canvi podrien considerar-se com una recuperació del discurs andropovià, en el qual la recerca del creixement econòmic qualitatiu i la lluita contra la corrupció serien claus. Quan el nou secretari general no portava encara un mes en el càrrec, ja va anunciar als directors industrials que un seguit de fons destinats a la construcció de noves fàbriques, aniria a parar a la renovació tecnològica de les ja existents per impulsar un creixement relatiu, que feia falta pel compliment del pla quinquennal. Una millor organització del treball, mobilització de totes les forces creatives i reserves, augment de la responsabilitat dels directius, una major disciplina laboral lligada a l’enfortiment de la planificació central, un nou sistema de càlcul d’inversions i despeses, i un augment dels drets de les empreses, serien els mètodes que literalment Gorbatxov va esmentar per seguir amb la lluita contra l’estancament. Aquestes paraules es podrien traduir en: les empreses tindrien més autonomia, fet que dotaria als consells d’obrers de les dites empreses de poder per determinar la planificació de la producció. D’altra banda es dotaria a cadascuna de les empreses d’un pressupost fixat i determinat, el qual hauria de ser gestionat per elles mateixes, fet que trenca amb la situació anterior on la sobreinversió en fàbriques feia d’aquestes un pou sense fons.  La indisciplina laboral, per la seva banda, seria combatuda amb l’intent d’involucrar als treballadors en la direcció de l’empresa i amb un seguit d’incentius que apareixerien en els anys posteriors. La corrupció, per la seva banda, també va estar al cap del Politburó, el qual en una reunió a inicis d’abril va cessar del càrrec prop d’un miler de funcionaris per incompetència o delicte fiscal.

A finals d’abril de 1985 Gorbatxov tindria per primera vegada l’oportunitat d’oficialitzar l’inici de la seva política amb el ple del comitè central del PCUS. En aquesta reunió Gorbatxov va gairebé eliminar la vella guàrdia del partit, incloent als seus peons dins el politburó i assegurant-se d’aquesta manera l’aplicació de les mesures sense haver de rendir comptes a l’ala conservadora. D’aquesta reunió també sorgí una actitud reconciliadora amb la República Popular de Xina, insòlita en els 25 anys que feia des del trencament sino-soviètic i certa bel·ligerància contra la prepotència de Reagan en les converses de desarmament.  Des del PCUS es reiterà en el camí que haurien de seguir els destins econòmics de l’URSS, és a dir, l’acceleració del rendiment econòmic mitjançant la reorganització de la direcció i planificació, el progrés científic-tècnic, l’optimització de les inversions, lamillora de disciplina laboral, etc.  La rellevància d’aquest fet recau que després d’aquest ple, aquestes mesures, que fins llavors s’havien limitat a paraules, ara ja estaven posades per escrit en les actes, i ja s’havien convertit en la política oficial del partit, no només de Gorbatxov. Per tant legislativament, administrativa i econòmica podem identificar l’inici oficial de la Perestroika en aquest ple del PCUS, on de pas es fixaria la data per al XXVII congrés del partit per el febrer del 1986, on s’hauria de ratificar aquest rumb emprès pel cap d’Estat.    

La tendència de Gorbatxov va ser constant i uniforme, i omplí d’aquesta manera els diaris del 1985 de notícies referides a funcionaris corruptes deposats del càrrec, a les intencions de la renovació del sistema econòmic i a discursos destinats a apaivagar les tensions de la Guerra Freda. Però la realitat fou diferent. En el mes de juny d’aquell 1985 tingué lloc una reunió entre membres del comitè central i del consell de ministres amb l’objectiu de fixar quins haurien de ser els mètodes per aconseguir el progrés científic tècnic necessari per donar l’impuls necessari a l’economia soviètica. Les resolucions d’aquella reunió són força ambigües i per a res esclaridores, però sobretot prudents, fets que no ajudarien a desencallar la situació. Aquesta reunió no és pas un fet aïllat, sinó que esdevé paradigmàtic als intents de reforma de tot el 1985, ja que Gorbatxov, tot i haver-se referit innumerables vegades als problemes de l’economia soviètica, mai va fer servir la paraula “reforma” sinó que divagà difusament sobre les mesures que s’haurien d’aplicar en concret. Gorbatxov reconegué les dificultats, però les incrustà en un marc de creixement i desenvolupament econòmic continu, simplement feia falta re accelerar el mecanisme. La síntesi final dels canvis aplicats aquell any fou pobre, canvis de caràcter cosmètic que en cap cas avançarien cap a un dinamisme ni revertirien, d’aquesta manera,  la situació. Semblava clar que cap a inicis de 1986, el concepte “Uskorenie” havia decebut i que calia quelcom més que aquelles mesures superficials destinades a la millora tècnica, la lluita contra la corrupció i a una nova gestió de la planificació per redreçar el rumb decreixent de l’economia de l’URSS. Si mes no, aquestes mesures no havien estat capaces d’acabar d’acomplir algunes previsions de l’11è pla quinquennal, ni tampoc alguns objectius plantejats en el darrer congrés del PCUS de 1981, com els referits a la qualitat dels productes alimentaris. Amb aquest context d’èxit parcial arribà el congrés del PCUS, sobre el qual grans sectors de la població hi tenien dipositada la seva confiança.

Gorbatxov, al XXVII congrès del PCUS. Font: wikipedia.
Gorbatxov, al XXVII congrès del PCUS. Font: wikipedia.

Al XXVII congrés sorprengué els observadors occidentals més escèptics amb les possibilitats de canvi del sistema soviètic, ja que els seus dirigents posaren el fil a l’agulla, deixant l’ambigüitat de banda i establint fets i mesures ben concretes pel compliment dels objectius. D’una banda amb l’objectiu de reconvertir l’economia nacional sobre la base del progrés tècnic i científic, s’establí la necessitat de controlar els índexs qualitatius de producció fins ara obviats, així com el traspàs de pressupost públic ,inicialment destinat a l’augment de la producció extensiva, destinat ara cap a la renovació de la maquinària, objectiu que gaudiria d’uns 200.000 milions de rubles (3.000 milions d’euros) en aquell pla quinquennal. Aquesta modernització s’hauria de dur a terme, per descomptat, sota control d’un organisme estatal creat expressament per aquest fet i que hauria de seguir un pla ja predeterminat pel partit. En l’àmbit energètic, es durien mesures per reduir la contaminació i l’ús de fonts d’energia contaminants, la utilització de les  energies no contaminants ara serien un 150% majors que en el quinquenni anterior. Les inversions en els centres de recerca així com de les universitats augmentarien substancialment, que a més també comptarien amb un augment quantitatiu d’investigadors, ja que es facilitaria la tasca de recerca als estudiants, augmentant d’aquesta manera el contingent científic de forma notable amb l’objectiu també de fer que la població civil es beneficies dels avenços en aquests camps, fet que sens dubte havia estat un dels assumptes pendents de l’URSS.

Per augmentar els pobres i preocupants rendiments agraris, les mesures adoptades en el congrés es basaren en un augment de la inversió per la renovació de les explotacions, acompanyada d’una descentralització de la gestió que dotaria tant als Koljos com als Sovjos d’una notable autonomia, fent partícips als agricultors del producte comú. També s’atorgà la llibertat de venta dels productes, fet bastant limitat fins llavors, que pretenia incentivar personalment a cada agricultor. Per millorar la gestió del camp, moltes competències foren transferides a les repúbliques federades, com la capacitat de subministrar econòmicament a les cooperatives agràries. En general s’obriren grans possibilitats per les manifestacions emprenedores i d’iniciativa personal, encara que limitades a l’àmbit agrari. Pel que fa a l’administració de l’economia, des de el comitè central i el politburó s’elaborà un text que en resum establia: l’optimització de la gestió econòmica mitjançant l’augment d’autonomia dels eslavons inferiors de la cadena de planificació (Consells de fàbrica per exemple), establiment d’incentius eficaços, ser curosos amb el sistema de finançament de les empreses que ara haurien de ser autogestionades en part, així com una desburocratització de l’administració que afectaria  organismes intermedis.

Tot i que el congrés va ser molt profund i afectà a diverses esferes de la vida soviètica, no només la econòmica, fou rellevant per un fet, i es que per primera vegada Gorbatxov pronuncià la paraula “reestructuració”, per tant ja no calia potenciar lo ja existent, si no que ja s’hauria de canviar mitjançant “una reforma radical” segons paraules del propi líder.

Al llarg d’aquell  1986 s’anirien aplicant les diferents mesures pactades: la reforma de la agricultura al març, l’establiment de controls de qualitat al juliol així com la legalització de petites iniciatives privades a la tardor, a mode d’experiment. Aquesta situació creà les primeres tensions entre els sectors més conservadors del PCUS, que tot i així poc varen poder fer per aturar les reformes, que es justificaven amb el bon rendiment obtingut, ja que a finals de 1986 els indexos econòmics del país havien superat, aparentment, l’estancament. També apareixerien els primers signes de transparència, tot i que encara estava lluny de convertir-se en la política oficial del partit com ja era la reestructuració. Els resultats del 1986 es van veure tacats per el desastre de Txernobil, que demostrà la incompetència del govern soviètic, i que va fer veure a Gorbatxov que el seu idíl·lic objectiu era molt mes lluny del que pensava.

L’activitat política del 1987 s’inaugurava amb el ple del  comitè central en el mes de gener, dins d’un cima de tensió, ja que aquest ple tingué lloc tot i les resistències de Gorbatxov, qui no volia rendir comptes al sector conservador en aquella reunió. Tot i així, no es va poder violar els estatuts del PCUS, i finalment es convocà el ple i servint d’aquesta manera com a baròmetre de la popularitat de les polítiques reformistes en el si del poder. Gorbatxov sortí triomfant de la reunió, en la que criticà durament les polítiques de Brezhniev i acusà els conservadors de tenir “una visió petrificada de les relacions de producció socialistes”, fet que obria les portes a la possibilitat d’establir noves relacions diferents a les hagudes durant dècades a l’URSS. Per primera vegada es posava sobre la taula l’aplicació a gran escala (ja no només experimental) de formes d’iniciativa privada en l’economia soviètica. El problema principal residia en la substitució el sistema d’administració mitjançant ordres per un sistema radicalment nou basat amb la utilització dels mitjans econòmics com el desenvolupament del mercat i dels mecanismes financers i crediticis i amb l’acceptació de l’autoadministració.

La idea a partir de 1987 era la d’un nou sistema de direcció on s’hauria de proporcionar independència econòmica als eslavons de la producció, és a dir, les empreses de les quals l’estat no es farà càrrec dels seus deutes. També s’acceptaria la diversitat de les relacions de producció, que seria fixada mitjançant dues lleis importants i que marcarien el futur de l’URSS, com són la llei del treball individual, en vigor a partir del mes de maig, que legalitzava el treball autònom, i la llei d’empreses de l’estat, aplicada parcialment des de l’estiu del 1987 i que establia les condicions del nou finançament. Posteriorment, en un nou ple, aquesta vegada el mes de juliol, s’adoptaren resolucions sobre l’aprofundiment de la remodelació de la planificació, les finances, el sistema bancari, preus… Amb l’agosarat salt referent a les relacions de producció en el que es va endinsar el país, juntament amb els resultats econòmics del 1987 força negatius, l’URSS afrontava el 1988 amb una economia debilitada i amb una estructura econòmica diferent de la que havia tingut al llarg de la seva història, creant el context perfecte per a un canvi polític, segons la teoria marxista, que va demostrar estar encertada, ja que en el 1988 la Perestroika canviaria de rumb cap altres àmbits extra econòmics.

Read More

Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), pedagog llibertari i cosmopolita, va morir afusellat el 13 d’octubre de 1909. Acusat de capitanejar els obrers que s’insurreccionaren durant els fets de la Setmana Tràgica (juliol de 1909), va ser jutjat per un tribunal militar i condemnat a mort.

Al llarg del procés judicial es van evidenciar múltiples irregularitats i vexacions que demostraven l’existència d’una ferma voluntat incriminatòria. El gabinet conservador d’Antonio Maura necessitava trobar un cap de turc a qui atribuir la capitania del moviment.

La causa oberta contra Ferrer no va passar desapercebuda a nivell internacional. De fet, el procés contra Ferrer va mobilitzar l’opinió pública europea, que, en la seva àmplia majoria, defensava la innocència del pedagog a través de diferents manifestacions i mítings de protesta.

La indignació arribà al seu punt culminant arran l’afusellament. Es desencadenaren, aleshores, totes les fúries anarquistes, socialistes i maçòniques, que organitzaren clamoroses i tumultuàries manifestacions, com si s’hagués comès la més execrable de les injustícies. Europa, consternada per la reacció espanyola, s’encenia en crítiques i difamacions contra una societat titllada d’inquisitorial, alhora que mitificava la figura de Ferrer i reconeixia la seva noble causa al front de l’Escola Moderna.

L’epicentre de les protestes va ser París. La societat francesa, especialment crítica amb el tràgic destí del pedagog, originà una protesta de grans dimensions, estretament relacionada amb els vincles que Ferrer havia establert al país veí durant la seva estada a l’exili.

Un dels factors més remarcables de la protesta francesa va ser, possiblement, la seva gran transversalitat. El fet que en prenguessin part activa individus i organitzacions de diferents branques ideològiques demostra que la reivindicació no derivava d’un afer de tipus polític, sinó que havia nascut per una qüestió de drets humans. D’aquesta manera, compartint posicions i, en determinades ocasions, actuant de forma conjunta, la campanya pro Ferrer agrupà a francmaçons, socialistes, anarquistes i republicans.

La posició capdavantera de París es devia al fet que la capital francesa acollia la seu del Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, entitat que s’encarregà de canalitzar el creixent malestar. Els socialistes francesos unificats al voltant de la Section française de l’Internationale ouvrière (SFIO), la Lliga Francesa per la defensa dels Drets de l’Home i el Ciutadà i la CGT també participaren activament en aquesta campanya, impulsant-la i donant-li una gran transcendència. Pel que fa a la plasmació de la protesta, cal destacar que aquesta s’estructurà a través d’una gran diversitat de procediments (mítings, manifestacions, atacs al consolat espanyol…).

Manifestació parisenca convocada immediatament després l’afusellament. Font: ferrerguardia.org
Manifestació convocada a París immediatament després l’afusellament. Font: ferrerguardia.org

Les protestes també van ser especialment importants al regne d’Itàlia, que s’escandalitzà per les profundes arbitrarietats i irregularitats del cas Ferrer. De fet, seguint una dinàmica semblant a la francesa, Itàlia, lluny de mantenir-se al marge de la polèmica, és considerada un dels principals focus de la campanya internacional de protesta.

En el cas italià, però, es va constatar una protesta geogràficament molt més disseminada que en el cas francès. Així doncs, tot i que la capital duia a terme una activitat contestatària rellevant, aquesta no monopolitzava la protesta, que es va fer extensiva a ciutats com Venècia, Milà, Pisa, o Gènova. També va presentar un component religiós que França, per exemple, no adoptà.

Làpida en memòria de Ferrer (Perusa). Font: lectoracorrent.blogspot.com.es
Làpida en memòria de Ferrer (Perusa). Font: lectoracorrent.blogspot.com.es

Portugal tampoc restà en silenci. De fet, la manifestació pro Ferrer que s’organitzà el 13 d’octubre a Porto per tal de protestar davant l’ambaixada espanyola arribà a assolir uns nivells de participació i un ressò mediàtic només superats per París. A més, el dol va fer acte de presència durant els dies immediatament posteriors a la mort del pedagog. La bandera de l’ajuntament de Lisboa, per exemple, es va hissar fins a mitja asta, en clara al•lusió al crim comès pel govern espanyol.

La indignació sorgida a Alemanya causà sorpresa, però, sobretot, dolor entre la major part dels intel•lectuals espanyols, que, en gran part, eren germanòfils. Les protestes germàniques impedien a la dreta de seguir utilitzant l’argument que defensava que, a l’estranger, només la xusma estava a favor de Ferrer. La capdavantera cultura alemanya s’havia posicionat en contra d’Espanya i, a través de la premsa, expressava la seva disconformitat amb el cas Ferrer. Una prova d’això és el manifest publicat al Berliner Tageblatt immediatament després de la mort del pedagog i subscrit per 141 professors de diferents universitats alemanyes.

Protesta espontània i gradual, es dilatà en el temps. De fet, quan França començava a cessar en la seva campanya fruit de les pressions diplomàtiques i de la necessitat d’estabilitat interna, Alemanya arribava al punt culminant de la seva protesta.

Es van produir importants manifestacions a Halle i a Frankfurt. A la capital, però, és on es va registrar la manifestació més rellevant. Aquesta, convocada el diumenge 17 d’octubre, va recórrer les principals vies de la ciutat i va derivar en un enfrontament entre els aproximadament 11.000 manifestants i la policia.

Tot i que a Àustria la protesta va ser de dimensions més reduïdes, la seva veu també es va fer sentir. Mostrant un procediment molt similar a l’alemany pel que fa a la forma d’organitzar la protesta, el cas austríac és especialment interessant pels vincles familiars que la casa reial austríaca mantenia amb la corona espanyola.

L’emperador Francesc Josep I, emparentat amb la família reial espanyola, observava amb preocupació el cas Ferrer i les dramàtiques conseqüències que es podien desencadenar. Intentà, doncs, intercedir per tal d’aconseguir un indult que pacifiqués la situació. Resultà, però, inútil. De fet, aquesta intervenció va ser vista, per a alguns, com un motiu precipitant de la execució. Alejandro Lerroux, per exemple, pronuncià, el gener de 1913, una frase que, en aquest sentit, convida a la reflexió: “D’Àustria va sorgir el llamp que el va fer caure” (referint-se a Antonio Maura).

Anglaterra també s’escandalitzà. El diumenge 17 d’octubre el Trafalgar Square de Londres acollí un gran míting en el qual es va poder escoltar la veu dels diputats més crítics. Posteriorment, molts dels assistents van marxar en direcció a l’ambaixada espanyola, per tal de protestar contundentment davant la seu de la diplomàcia espanyola.

A banda de Londres, també es van materialitzar importants mítings de protesta a localitats com Liverpool i Sheffield.

El Partit Laborista Independent demanava una intervenció diplomàtica del govern anglès per tal d’impedir l’aplicació de la condemna. Les protestes dels diputats laboristes i liberals no van arribar fins després de l’afusellament del pedagog. Les Trade Unions, per la seva banda, van intentar perpetrar, sense èxit, un boicot als productes espanyols. Fernando Tarrida de Mármol, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, rellevants figures de l’anarquisme internacional i amics personals del pedagog, també es van sumar a la protesta britànica.

Monument erigit a Brussel·les en memòria de Ferrer (1911). Font: ferrerguardia.org.
Monument erigit a Brussel·les en memòria de Ferrer (1911). Font: ferrerguardia.org.

Bèlgica també adoptà una actitud contundent. Tot i això, l’oposició belga no va capficar a Espanya. A diferència, per exemple, del cas alemany, els intel·lectuals espanyols consideraven que les elits belgues tenien poca autoritat i rellevància a nivell mundial. L’odi i la indignació de la societat belga s’aprecià, per exemple, en el fet que la Federació de Societats Cooperatives decidís iniciar un boicot als productes espanyols, portant la seva proposta davant l’Aliança Cooperativa Internacional.

El dia 17 d’octubre va tenir lloc un important míting a Brussel·les. Nombrosos oradors van prendre la paraula i van manifestar la seva indignació. Dos, però, destacaren especialment: Camille Huysmans, diputat socialista de Brussel•les i secretari de la Segona Internacional; i François André, advocat socialista. Posteriorment, la multitud va formar un seguici fúnebre que s’encaminà cap a l’estàtua dels comtes Egmont i Horn, assassinats el 1568 per la Inquisició espanyola.

També es van produir importants manifestacions a Lieja, on es van assaltar esglésies i s’ocasionaren greus desperfectes en convents. A Gant i Anvers també es van celebrar grans manifestacions. En aquesta darrera ciutat, armadors i comerciants decidiren perpetrar un boicot als productes espanyols.

Socialistes, maçons i lliurepensadors van organitzar nombrosos actes en memòria de Ferrer fins que el país va ser envaït pels alemanys (1914). El 1911, per exemple, es va erigir una estàtua a Brussel•les per tal d’homenatjar al “màrtir del lliurepensament”.

A Suïssa hi va haver atacs contra els consolats espanyols de Ginebra i Zuric. Segons la delegació espanyola, però, les manifestacions de protesta no va presentar un ampli seguiment. De fet, agrupant aproximadament a dos mil manifestants, la ginebrina havia estat la més nombrosa. A Zuric, però, a diferència de Ginebra, els esdeveniments prengueren un caire més violent. Els manifestants es dirigiren a l’ambaixada espanyola amb actitud amenaçadora i, amb intenció d’assaltar-lo, trencaren la porta de l’entrada.

Espanya, però, no veia la reprovació suïssa com una amenaça. De fet, la premsa conservadora espanyola ironitzava sobre l’actitud del poble suís. Es creia que la nació que havia assassinat a Miquel Servet feia mostra de la seva hipocresia quan s’indignava per la mort del pedagog.

Fins i tot dins la repressiva Rússia van aflorar mostres de protesta. De fet, tan bon punt es conegué la notícia de la mort de Ferrer, els estudiants de Sant Petersburg iniciaren una vaga que s’allargà diversos dies.

El procés contra Ferrer oferia als diferents països europeus l’oportunitat d’expressar i demostrar l’abisme que hi havia entre Espanya i les democràcies occidentals. Així, tot i que aquestes encara estiguessin en procés de consolidació, defensaven disposar d’instruments molt més avançats en qüestions polítiques i religioses, així com també un corpus legal molt més extens a nivell de drets humans.

Un altre aspecte rellevant és la instrumentalització del cas per demostrar la força de l’obrerisme nacional, articulat a través de diferents tendències: republicanisme, socialisme, anarquisme… L’afusellament servia per demostrar que eren part activa de la societat i que podien arribar a mobilitzar grans contingents poblacionals.

Les protestes, però, van prendre una major importància als països mediterranis: França i Itàlia. En aquesta àrea geogràfica, la figura de Ferrer i la seva proposta educativa s’havia difós amb major notorietat. A més, l’obrerisme francès i italià, acumulant una llarga tradició de lluita i reivindicacions, facilitava l’aparició de mecanismes que subvertissin l’ordre liberal burgès. En aquests dos països, darrere les diferents manifestacions de protesta, es podien entreveure interessos de tipus polític.

A França, durant la presidència de Combes (1902-1905) el radicalisme arribà al seu màxim exponent. Les mesures d’aquest polític d’ideologia radical van permetre culminar la laïcització política de França, aplicant mesures en contra als interessos del clero, (especialment en afers educatius). Es trencaven, així, les relacions entre França i la Santa Seu. Malauradament, però, a partir de 1907 el bloc d’esquerres de Combes caigué i s’inicià una etapa de major inestabilitat. En aquest nou context es va produir la consolidació de noves forces polítiques, com per exemple el moviment neomonàrquic i nacionalista dirigit per Charles Maurras: Action Française.

Davant aquest auge de les forces conservadores, l’affaire Ferrer oferia l’excusa perfecta per a demostrar la unió de tots els partits laics i pro República en contra de les forces catòliques i monàrquiques, capitanejades, en gran mesura, per Action Française.

Pel que fa al cas italià, també s’aprecien unes clares directrius polítiques al darrere. La campanya pro Ferrer oferia l’ocasió idònia per a expressar uns discursos conflictius i latents sobre la participació de l’església en la vida política. Així, de forma més evident que en altres països, la protesta italiana adquirí un caràcter marcadament anticlerical. L’anticlericalisme havia renascut a Itàlia arran la participació dels catòlics en l’esfera política. A les eleccions celebrades el març de 1909, la Unione Elettorale Cattolica Italiana (UECI) havia obtingut 18 escons; els socialistes del Partito Socialista Italiano (PSI), d’altra banda, passaren de 29 a 41 representants a la Cambra de Diputats.

Així, es pot traçar una relació directa entre la consolidació de les postures anticlericals i la reacció italiana davant el cas Ferrer, que aconseguí cohesionar a la societat italiana en la lluita contra el catolicisme. A més, el pedagog encaixava perfectament amb un dels cavalls de batalla més antics de la lluita política italiana: la laïcització de les escoles.

Read More

Diplomàcia i premsa, dos factors imprescindibles en situacions de conflicte. Especialment, si es tracta d’un conflicte amb doble naturalesa: una militar i l’altra política. Aquest fet va ser el responsable de convertir la Guerra Civil Espanyola en un punt d’interès en l’àmbit internacional. I és que, en gran part, moltes de les decisions transcendentals que es van prendre al llarg de la pugna entre bàndols no van tenir lloc ni a Barcelona ni a Madrid.

A la dècada dels 30, i en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, la lluita per l’opinió pública i l’exercici de la diplomàcia van ser dues de les claus que van fer decantar la balança d’un dels moments més tensos de la història contemporània. Un context de xoc definitiu entre el feixisme, les democràcies liberals i l’expansió del comunisme -de predominança estalinista-, en competència amb l’anarcosindicalisme, que rebutjava els postulats de la segona internacional i agafà força en algun dels sectors obrers oposant-se als partits polítics i a favor de les vaga general en pro dels drets del treballador (a Catalunya amb la Conferedació General del Treball).

I en mig de totes aquestes tensions, Catalunya. Actor i víctima. La primera gran consideració a tenir present és que durant la Guerra Civil, Catalunya va existir en l’imaginari col·lectiu com a ens polític propi. Així ho demostren els arxius i escrits internacionals de l’època que van relatar el conflicte, descrivint-lo entre dos bàndols independents l’un de l’altre. El territori català, autoconscient de si mateix i protagonista del conflicte, conseqüentment avançava amb ímpetu cap a l’estatització nacional.

En sintonia, les cancelleries europees van crear un cos documental destacable que posà especial atenció en Catalunya i el seu paper dins el context del conflicte civil espanyol, i en la seva política dins el territori mediterrani. Però, va ser la creació de la Generalitat el 1931 el fet nacional que crearà -en els cossos diplomàtics- la carpeta catalana. Aquell arxiu on tota manifestació dins de Catalunya, tindrà el seu propi espai intern.

En definitiva, parlem d’una Catalunya que, per sorpresa dels consolats europeus coetanis, no esdevindrà un estat independent. Les mirades estrangeres, veient que el territori català posava en marxa el seu propi sistema institucional en què s’organitzava políticament l’autogovern de Catalunya, varen creure i tractar documentalment a Catalunya com a estat propi.  Però, perquè no es va consumar aquesta opció?

El periodista soviètic Ilya Ehrenburg afirmà el 1931: “els nacionalistes catalans s’acontenten amb poc”. En el context de l’Europa d’entreguerres, on es creia que el separatisme pragmàtic portaria al que avui entenem com “independentisme”, a Barcelona ningú es va atrevir a prendre decisions ossades. Sobre l’interès que va mostrar la diplomàcia europea per Catalunya, el que va ser ‘Presidente de la República’ Manuel Azaña, escrivia que “se trataba de una trascendencia nada exagerada”. Assegurà que “la opinión pública española tenía presente que la opinión extranjera, bien o mal informada, lo presentía, y ha prestado atención preferente a Barcelona”.

En conseqüència, una de les mirades estrangeres que es va fixar en Catalunya, va ser la Itàlia Feixista de Mussolini. Podem afirmar que al llarg de la dècada dels 30, si va haver-hi un país que s’interessà intensament per l’evolució política i social catalana -considerant també França al 37-, va ser l’Estat Feixista Italià.

Entrada a la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú 1936. Fotografia: Xavier Canalis
Entrada a la fàbrica Pirelli de Vilanova i la Geltrú 1936. Fotografia: Xavier Canalis

La capital catalana, Barcelona, representava per a tota ideologia nascuda en l’Europa d’entreguerres, un pol d’atracció per a la introducció d’un nou pensament. El Feixisme, no deixà de dirigir la seva mirada cap a un territori que li resultava interessant en diversos aspectes. Era aquesta la zona d’Espanya on es concentrava la major part de les inversions italianes, fet que va comportar la creació d’algunes colònies en el territori. El 1930 hi havia inscrits en el consulat un total de 1915 italians, sense comptar fills i matrimonis, residents a Barcelona. Aquests, representaven el 59,9% dels italians que hi havia registrats a l’estat espanyol. Com a comparació, en el cas de Madrid hi havia 398 residents italians. Es tractava doncs, d’una “colònia” controlada, en gran part, per les institucions Feixistes italianes. Un exemple en van ser les grans empreses de capital mixt que allí es van instal·lar, com fou el cas de Pirelli. L’atenció italiana també se centrà en la importància de la coneguda indústria catalana, i la consegüent força que podia suposar el moviment obrer català, fet que generà gran atracció per nombrosos antifeixistes italians i Fuorusciti -exiliats i refugiats del règim-.

Amb la proclamació de la Segona República Espanyola, el consolat no deixarà d’informar Roma a través de Guido Romanelli, Alessandro di Probizer i Carlos Bossi. Aquests van ser els actors encarregats de dotar a la capital de les eines d’interpretació necessàries per avaluar les possibilitats d’exportar el feixisme amb èxit, a Catalunya, amb l’objectiu que si Catalunya esdevinia un estat propi, ho fes sota el model del feixisme italià. Cal entendre-ho com a part de la cursa expansionista, ideològicament, que va tenir lloc durant el segle XX, i la consegüent necessitat de cercar aliats internacionals per tal de mantenir una hegemonia. Serà a causa d’aquest context, i gràcies a la documentació que va requisar l’antifeixista Berneri del consulat italià de Barcelona el 1936, la demostració que Catalunya era un territori on la ideologia feixista es podia establir i postular com la predominant.

Així doncs, en la situació prèvia a la Guerra Civil, se succeiran diversos intents per a establir contacte diplomàtic entre Itàlia i sectors del nacionalisme català. Amb això, es fa referència especial a Josep Dencàs, Conseller de Governació i líder de les Joventuts d’Estat Català i Esquerra Republicana, les JEREC. Ell, va ser qui es reuní amb el Canceller del Consolat Alessandro Majeroni el 1934. Dencàs, demanaria ajuda per a poder aconseguir una Catalunya Independent de caràcter feixista.

Els ‘Fets d’Octubre’ tindran un especial interès en relació a aquest episodi. Serà Enrique Angulo, periodista espanyol, qui descriurà les deu hores d’Estat Català:

“Todo era júbilo y satisfacción en la casa. Los centenares de escamots allí congregados acudían a recibir órdenes de Dencás y su flamante Estado Mayor. Muchachas vestidas de enfermeras se disponían a atender a los que cayesen en la lucha que se avecinaba.
Momentos interesantes de estas primeras horas de frenesí vividas en Gobernación, fueron el instante en que, habiéndose vestido Dencás su uniforme de generalísimo, con la camisa fascista de color caki verdusco, fué a ponerse el brazal en el que sobre las cuatro barras figuraba el triángulo azul con la estrella solitaria.
Las ovaciones y vivas de los reúnidos en el Palacio se sucedían, mientras las afiliadas al Estat Català se disputaban el honor de coser en su brazo el aludido distintivo.”

Segueix descrivint amb detall l’escena viscuda i la conclou:

“Lo fue también el momento de hacer ondear en el balcón principal del edificio una gran bandera con la estrella solitaria, que fue izada por un guardia de Asalto, mientras los reunidos le rendían honores militares y la besaban llenos de entusiasmo. Media hora después, a requerimiento telefónico de Companys, hubo de ser arriada y sustituída por la bandera catalana corriente. Dencás, poseído por una anormal agitación… había solicitado un plazo de tres horas para ponerse a las órdenes del Gobierno de Cataluña”.

Cal doncs, extreure un seguit de detalls que guarden estreta relació amb allò que hem explicat fins ara, i la possibilitat que Catalunya esdevingués un Estat Feixisita. Josep Dencàs, cap d’Estat Català des de la mort del seu amic Francesc Macià, i com s’ha mencionat, Conseller de Governació el 28 de juny de 1934, va ser l’encarregat de formar un Comitè Revolucionari secret format per diversos partits nacionalistes per tal de preparar una insurrecció armada. Un altre personatge clau en la ideologia feixista de Dencàs va ser Miquel Badia, qui ocuparà la Comissaria General d’Ordre Públic, per tal de restar poder als comandaments espanyolistes i en sintonia a l’estratègia iniciada pel Conseller de Governació anteriorment esmentat. Aquesta iniciativa però, serà trencada pel que fou el President de la Generalitat, Lluís Companys.

Ell destituí Miquel Badia, posant en el seu càrrec una persona propera al seu entorn. L’escollit va ser Coll i Llach, antic militant de la ‘Unión Patriótica’ de Miguel Primo de Rivera, suscitant fortes protestes dins el mateix Comitè, tot i que Lluís Companys insistí a ultrança a mantenir-lo.

Membres d'Estat Català desfilant davant de la seu de l'Or del Rhin. Fotografia: Josep Carreras
Membres d’Estat Català desfilant davant de la seu de l’Or del Rhin. Fotografia: Josep Carreras

El 5 d’octubre, queda declarada la vaga general amb el suport de la Generalitat. Dencàs, serà l’encarregat de detenir dirigents anarquistes que aprofiten la situació per agitar l’ordre públic establert i ostentar un paper de control sobre una part del context social català, menys nacionalista i més revolucionari. La temptativa de detenció anarquista però, es veurà fallida. Els Escamots d’Estat Català, creats per Francesc Macià en els ‘Fets de Prats de Molló’, i comandants en aquell moment per Josep Dencàs, van mal armats. El President Companys en serà responsable, a l’haver refusat sistemàticament totes les comandes d’armes que se li havien fet des del Comitè Revolucionari Nacionalista.

En conseqüència, la Generalitat veu les seves garanties limitades als 400 Mossos d’Esquadra i els 3200 Guàrdies d’Assalt. Els Escamots comptaven amb 3400 militants armats. Començarà la pugna de bon principi amb l’Aliança Obrera de Catalunya, que a més de no comptar tampoc amb el suport de la CNT, comparteix la revolució social però no la forma de govern d’Estat Català.

Tota l’acció de Josep Dencàs, i la seva política portada a partir del 1932 des d’Esquerra Republicana i Estat Català, queda recollida en les seves pròpies paraules: “Vull fugir dels vells motlles del republicanisme, no vull entrar en els motlles inèdits al nostre país però vells a d’altres de dogmàtica marxista, per formar un moviment jove i encès sostingut sobre dos principis fonamentals: nacionalisme i socialisme”.

Aquests, van ser dos dels ideals primerencs que ajudaran a formular la base teòrica del model feixista de Mussolinni, ajuntant la defensa nacional, el rebuig a les grans riqueses i la resposta armada. Dencàs, amb l’inici de la Guerra Civil i la polarització entre bàndols dins el mateix territori republicà, es va exiliar el 1936 a I’Itàlia de Mussolini sota la protecció del Comte Ciano, perseguit per la CNT-FAI. Per altra banda, el mateix any, Miquel Badia fou assassinat al seu domicili, junt amb el seu germà Josep, pels pistolers de la mateixa FAI.

L’inici de la Guerra Civil va suposar la fi de qualsevol possibilitat d’instaurar la ideologia feixista que promovia Itàlia, com també qualsevol opció de culminar-la amb l’Estat Feixista a Catalunya. Mussolini, a la recerca d’establir nous aliats militars, donarà suport a la insurrecció franquista que derrocarà el govern legítim. Catalunya, en plena revolució social, va preocupar de manera especial per la seva possible conjunció amb l’element nacionalista. Itàlia, procurarà evitar la consolidació de la ideologia de l’extrema esquerra i la possible relació amb l’òrbita soviètica.

Calmades les primeres hostilitats que comportà l’inici del conflicte civil, el cònsol Bossi, en restablir la comunicació amb l’exterior, informava “impossibilitat de telegrafiar fins ara. El Govern de la Generalitat domina la situació a Barcelona amb l’ajuda d’organitzacions d’extrema esquerra militaritzades”. El malson italià es confirmava.

El següent contacte entre Catalunya i Itàlia es va produir després de l’entrevista amb els Consellers de Governació i Cultura de la Generalitat, Josep Maria Espanya i Ventura Gassol, on els polítics d’Esquerra Republicana expressaran el seu temor per les dificultats de recuperar el control de l’ordre públic en mans dels militants anarquistes de la CNT-FAI.

El posterior govern de la Generalitat, condicionat per l’hegemonia anarquista amb la creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, no tornarà a tenir contacte diplomàtic amb la Itàlia Feixista. La incapacitat per establir una línia de govern conjunta durant els anys pròspers de la Generalitat i l’inici de la Guerra Civil a Catalunya, van impossibilitar que la ideologia feixista o l’Estat Feixista Català esdevinguessin reals.

Read More

La Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) esclatà el 17 de juliol de 1936 i és la culminació d’unes tensions socials i polítiques insostenibles a tota la II República, clarament identificables després del triomf a les eleccions de novembre de la CEDA de Gil Robles i el Partit Republicà Radical de Lerroux i els posteriors Fets d’Octubre de 1934. El anomenat Bienni negre (Nov. 1933 – Feb. 1936) comportà un retrocés pel que fa a les polítiques socials endegades amb la proclamació de la República, tant pel que fa al camp (amb una Llei agrària de 1932 que si en els seus inicis ja no complia les expectatives de la pagesia, amb la reforma del 1935 enterrava les il·lusions camperoles) com a la ciutat, amb uns salaris que tornaven als nivells anteriors a la II República. Aquesta tensió social a més, es veia agreujada per l’augment del nacionalisme basc i català i sobretot pel creixement d’un sindicalisme revolucionari que no es sentia ja representat a les institucions republicanes.

Tot plegat, porta a què després del triomf electoral del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936, les dretes i els elements més reaccionaris de la República (exèrcit i església) comencin a plantejar un aixecament militar. Però el que en un principi es va plantejar pels militars rebels com un ràpid cop d’estat al més pur estil del s. XIX, es va convertir, per la gran resistència de totes aquelles persones fidels a la República, en una guerra civil que va durar gairebé 3 anys.

El cop d’estat doncs, no triomfà a tota la República. En termes generals, els militars rebels triomfaren a zones de l’estat més interiors i rurals (Castella i Lleó Navarra, Galícia, parts d’Aragó…), on la gran propietat agrícola era predominant i on hi havia unes relacions socials amb major influència de les dretes i de l’església. En canvi, a la majoria de grans ciutats (a excepció de Sevilla o Saragossa, entre d’altres) i zones industrialitzades com Catalunya, Astúries, País Basc, Madrid o València, a més de zones on els moviments socials agraris tenien més arrelament, com gran part d’Andalusia, la fidelitat a la República es mantingué. Així doncs, després dels aixecaments de diverses casernes militars per tot el territori republicà, ens trobem el dia 21 de juliol de 1936 amb una II República totalment dividida en dues zones diferenciades: la zona republicana i la zona sollevada.

Aquesta circumstància va comportar que des dels primers mesos de guerra als territoris fidels a la II República i sobretot a Catalunya, s’organitzessin tant a nivell local com a nivell de la Generalitat, eficaces campanyes per l’acollida de persones que malauradament havien vist com les seves zones de residència queien ocupades en mans de l’exèrcit rebel. Aquests refugiats de guerra, fugiren del nou sistema econòmic, cultural i social imposat pel feixisme, i de la brutal repressió de l’exèrcit rebel i la seva nova maquinària estatal.

La fugida de persones de les zones controlades per l’exèrcit colpista fou molt considerable, i a finals de setembre de 1936, la xifra de refugiats a Catalunya ja es situava al voltant de les 200.000 persones (unes 100.000 només a Barcelona), xifra que anà augmentant durant els darrers mesos del 1936, sobretot després de la caiguda d’Irún i l’ofensiva a Guipúscoa, que portà molts refugiats bascos al Principat. Des d’un primer moment, la Generalitat a través del Departament de Governació i Assistència Social i la República amb l’Oficina Central d’Evacuació i Assistència als Refugiats, a més d’organitzacions humanitàries com el Socors Roig del POUM o el Comitè Internacional de la Creu Roja, van vetllar per poder acollir el màxim nombre de refugiats possibles (a les acaballes de 1937, es calcula que Catalunya havia acollit 700.000 refugiats) repartits per totes les poblacions catalanes.

Si bé Barcelona fou la ciutat catalana que més refugiats va acollir i on més es va notar l’impacte del conflicte en aquest sentit, molts municipis de tota la geografia catalana van optar per crear organismes municipals dedicats exclusivament a l’acolliment de refugiats. Entre aquests municipis, trobaríem comitès i comissions d’ajuda als refugiats, a llocs tant diversos com Camprodon, Sabadell, Banyoles, Vilanova i la Geltrú o la ciutat en la qual avui centrarem l’article, la Seu d’Urgell.

Cartell a color realitzat per Martí Bas l’any 1937. Comitè Central d'ajut als refugiats de Catalunya.
Cartell a color realitzat per Martí Bas l’any 1937. Comitè Central d’ajut als refugiats de Catalunya.

La primera referència a refugiats de guerra a la capital alt urgellenca la trobem ja a l’acta de la sessió del Ple de l’Ajuntament de la ciutat del dia 12 de novembre de 1936. En aquells moments, l’alcalde del Consell Municipal, format el 14 d’octubre i hereu directe del Comitè Local de Milícies Antifeixistes (de fet, gairebé la totalitat dels seus membres havien participat del Comitè, i el predomini era anarquista, amb 5 consellers de la CNT d’un total de 9), informa els consellers en sessió plenària que treballadors del Servei d’Assistència Social de la Generalitat havien visitat la ciutat tot “reclamant l’assistència de 200 infants de germans de Castella”. El Consell acceptà l’arribada de 50 d’aquests infants.

La població de la ciutat sembla que no va oposar-se a l’arribada dels primers refugiats de la guerra; es gaudia així d’un sentiment de solidaritat envejable envers aquelles persones que no arribaven a la població per lliure decisió, sinó que ho feien fugint del feixisme.

L’arribada de refugiats va continuar a les darreries de 1936 i en aquest sentit, el dia 7 de desembre es torna a informar al Consell de l’arribada de més refugiats. En aquest cas, es tractaria de 450 refugiats que s’haurien de distribuir per tota la comarca de l’Alt Urgell, allotjant-se o bé en domicilis de famílies o bé en els propis ajuntaments, en el cas “d’aquells que estiguin en condicions de fer-ho, com Organyà”.

En aquest punt, podem veure com el Consell Municipal de la Seu opta de nou per l’acolliment d’aquestes persones, tot buscant allotjaments diversos per als refugiats i proposant l’Hotel Andria de la localitat i el Seminari vell  per a allotjar-los.

La qüestió dels refugiats de guerra a la Seu agafa encara més importància amb l’entrada de l’any 1937. El 5 de gener el Consell aprova la creació d’una comissió pro refugiats de guerra, “tenint en compte que hi ha del sud d’Espanya i Andalusia”, que s’estructura aquell mateix dia amb l’objectiu de “representar el Consell Municipal vers els refugiats, cuidant de la provisió alimentària dels mateixos, robes i assistència benèfica”.

Sembla que l’any 1937, la ciutat notà el desgast de la guerra i començaren petits problemes amb alguns refugiats. L’arribada massiva de refugiats a la Seu provocà ràpidament problemes tant de manca d’aliments i d’habitatge, com de convivència en alguns pocs casos. En aquesta línia, el mateix Consell denúncia el 12 de gener de 1937, “el llibertinatge existent entre els refugiatsalhora que assenyala els primers problemes, com “la qüestió de l’allotjament”. A més, segons podem veure a La Vanguardia del 19 d’agost de 1937, 80 refugiats són expulsats de la ciutat per mal comportament, una xifra ínfima si la comparem amb el total de refugiats arribats a la ciutat.

L’any 1937, la ja citada qüestió de l’allotjament es convertia en un problema a la ciutat, però tot i així, i atenent-nos al llibre registre de refugiats de la Seu d’Urgell, sabem que aquest problema no significà la fi de l’arribada de refugiats a la ciutat, en un nou gest que, en els temps que corren, hem de posar en valor. Un exemple d’aquesta solidaritat, el veiem amb la conservació d’una comanda que fa la Comissió Pro refugiats corresponent als aliments necessaris per als refugiats, per tot el mes de juny de 1937, amb partides com 3.000kg de patates, 480kg de carn o 100kg cereals per a tots els refugiats de la ciutat. En aquells moments, cal dir, el racionament ja havia començat a funcionar a la capital urgellenca, sobretot per la manca d’un aliment de primera necessitat com era i és la farina.

Amb aquesta comanda, finalitza l’actuació envers els refugiats d’aquest primer Consell Municipal de predomini anarquista a la Seu d’Urgell, ja que aquell mateix mes de juny, els consellers es veurien obligats a dimitir a conseqüència dels Fets de Maig de 1937.

Aquesta qüestió seguirà sent de vital importància (ja que el nombre de refugiats no va fer més que augmentar, fins a arribar a uns 570.000 al setembre de 1937 a tota Catalunya) per al nou Consell municipal entrant el juny de 1937, un nou Ajuntament format aquesta vegada per membres en igual nombre tant d’Esquerra com de la CNT, així com amb una forta influència del PSUC, que conjuntament amb Esquerra desplaçaren a la CNT de les posicions de poder a la ciutat.

El nou Consell ja aborda la qüestió dels refugiats a la primera acta d’aquest consistori, el dia 26 de juny de 1937, quan es demana a la Comissió de Sanitat i Assistència Social que iniciï les gestions per a iniciar inspeccions sanitàries als edificis que ocupen els refugiats, alhora que s’obligui a treballar a la ciutat a aquells refugiats en edat de fer-ho.

Cartell anònim (1936 – 1938) de la UGT. Comissió d'agitació i propaganda de la UGT.
Cartell anònim (1936 – 1938) de la UGT. Comissió d’agitació i propaganda de la UGT.

Sembla ser que durant l’any 1937 encara van arribar més refugiats a la capital alt urgellenca, provinents de dues zones diferenciades: en els primers mesos de l’any grans parts d’Andalusia i en general del sud de l’estat foren les zones que més refugiats van tenir a la Seu, mentre que a la segona meitat de 1937, era de nou Castella la zona de la que provenien un considerable nombre de refugiats. El 14 de desembre, una notificació de l’Ajuntament trobada a la Correspondència del mateix Consell, confirma que el Seminari hauria de tornar a acollir refugiats a causa del problema de manca d’habitatges que hi havia a la ciutat. Aquesta no fou l’única part del patrimoni eclesiàstic de la ciutat que fou destinat a l’acolliment de refugiats, ja que aquests també foren situats durant uns mesos de l’any 1938 al Claustre del s. XIII de la catedral de la Seu d’Urgell. Aquesta situació de la Catedral de Santa Maria d’Urgell, l’única romànica de Catalunya, com a campament de refugiats, finalitzarà a instàncies de la pròpia Generalitat de Catalunya el 19 de maig de 1938, quan obligarà el consistori a netejar i tancar la catedral per a la seva bona preservació, tot “prohibint terminantment viure a ningú”. És paradoxal però, que després d’haver donat compliment a aquesta ordre, el 23 de juny de 1938 el ple de l’Ajuntament aprovi l’habilitació de la Catedral com a presó de la ciutat.

Els primers mesos de 1938, també va arribar un considerable nombre de refugiats a la ciutat, provinents en la seva majoria d’Aragó. Cal recordar que el Front d’Aragó estigué actiu entre juliol de 1936 i abril de 1938, quan l’ofensiva rebel aconseguí derrotar les forces republicanes. Veiem aquí, doncs, una clara relació entre zones ocupades i arribada de refugiats a la ciutat d’aquestes zones en els dies immediatament posteriors a l’ocupació.

Una última referència a remarcar sobre la qüestió dels refugiats, la trobem a l’acta del Ple de l’Ajuntament del dia 9 de juliol de 1938. Aquell dia, alhora que se’ns parla d’una població “en estat crític per manca de llenya”s’aprova una despesa de 30.000 pessetes en concepte de “despeses ocasionades pels refugiats de guerra”. Trobem, doncs, aquí un nou exemple i lliçó de la solidaritat exercida a la Seu d’Urgell envers els refugiats durant aquells durs mesos de 1938.

Numèricament, les xifres de refugiats arribats a la ciutat són altíssimes, i més si tenim en compte, com ja hem dit, que en aquells moments la població urgellenca no superava els 4.600 habitants. Segons el llibre registre de refugiats de la ciutat, en funcionament entre el 3 de gener de 1937 i el 31 de març de 1938, 609 persones van arribar a la Seu en qualitat de refugiats. Una xifra que representa gairebé el 15% del total de la població de la ciutat i que, gairebé amb seguretat, fou superior si comptabilitzem també els refugiats arribats l’any 1936 i els nouvinguts a partir de l’abril de 1938, quan tenim constància de noves arribades de refugiats però que no consten al llibre registre de refugiats de la ciutat.

El Comitè Local de Milícies Antifeixistes de la Seu d’urgell. Autor desconegut. Fons fotogràfic de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. ACAU.
El Comitè Local de Milícies Antifeixistes de la Seu d’urgell. Autor desconegut. Fons fotogràfic de l’Ajuntament de la Seu d’Urgell. ACAU.

Amb l’anàlisi dels refugiats de la Guerra Civil a la Seu d’Urgell, podem concloure que si bé aquest fou un assumpte complicat pel consistori, sobretot per la manca d’habitatges i d’aliments, en cap moment trobem retrets cap al col·lectiu de refugiats. Ans el contrari, podem parlar d’una praxi tant per part del Ajuntament com dels veïns del poble, basada en el suport mutu, la solidaritat i l’ajuda envers aquelles persones refugiades, que trobaren en la Seu una ciutat fidel a la República fins a la seva ocupació definitiva, el 5 de febrer de 1939.

Read More

L’any 218 aC., els romans van desembarcar a Empúries. El motiu principal d’aquest viatge era la guerra contra Cartago, dins el marc de la II Guerra Púnica. A la península Ibèrica, Cartago tenia molts territoris com a aliats, un fet que li suposava línies de subministres i influències polítiques. Roma va desembarcar amb la idea de tallar aquests subministres i enfonsar les aliances, però un cop va aconseguir acabar amb la influència de Cartago a la península, va decidir quedar-s’hi i estendre la seva pròpia influència, amb un procés que acabaria amb la romanització total de la península Ibèrica i la seva divisió en províncies romanes.

Batalles i rutes militars de la II Guerra Púnica. Font: historiadeasturias.com
Batalles i rutes militars de la II Guerra Púnica entre el 217 i el 212 aC. Font: historiadeasturias.com

Tot i que el pla original romà no era conquerir la península, sinó minvar el poder de Cartago, la pressió de sectors expansionistes des de Roma va fer que l’expansió peninsular fos una realitat. Els avantatges no eren pocs: des de convertir les noves terres en ager publicus, fins a fer esclaus els presoners de guerra i evitar que Cartago tingués cap mena de possibilitat de recuperar el control sobre els territoris. Al Sud i al Llevant peninsular, la conquesta va ser ràpida: eren zones que havien estat en contacte durant molt de temps amb grecs i púnics, i això va influir les seves institucions i la seva organització, que eren semblants a les de Roma. O, com a mínim, més semblants que les de les tribus celtiberes del nord-oest peninsular. Durant el conflicte, alguns assentaments i ciutats prenien directament iniciativa en favor del bàndol romà si estaven enemistats amb altres ciutats que rendien fidelitat als cartaginesos. Amb la rendició de Cadis, l’any 206 aC., va certificar la influència romana a tot el Sud i el Llevant. Però des d’aleshores, es va obrir un període de guerres que va ser molt més llarg del que es podia esperar: les guerres celtiberes.

Les guerres celtiberes

El primer que hem de preguntar-nos és per què es van donar aquestes guerres, i després ja ens centrarem en el conflicte com a tal. Les primeres batalles van ser moviments defensius romans contra unes tribus celtiberes del nord-oest peninsular, que feien incursions de pillatge i saqueig als territoris delimitats per Roma. No era una acció nova per als celtibers, però havia canviat l’aliat dels saquejats. L’any 179 aC. Tiberi Semproni Grac va vèncer els bel·les, una de les tribus, a la batalla del Mont Chaunus (actual Moncayo), i va pactar la pau amb els habitants de Segeda (situada a l’actual Mara, Saragossa), l’assentament més important d’aquesta tribu. El tractat de pau, a més d’un pacte de no-agressió mútua, incloïa un punt que especificava que els bel·les no podrien construir nous assentaments, ni fortificar els que ja tenien. Així va acabar la primera guerra celtibera.

La segona i tercera guerra van tenir lloc anys més tard; van durar entre el 154 aC. I el 133 aC. Quin va ser el motiu, o motius? Durant molts anys, va estar acceptada popularment la teoria oficial que el detonant de les noves guerres, que ja no van ser defensives sinó d’atac, va ser que els habitants de Segeda van aixecar una nova muralla a la ciutat, amb la qual cosa violaven el tractat de pau. Van argumentar que no era una muralla nova, sinó una expansió de la que ja tenien, i estaven disposats a negociar amb Roma. Hem de dir que els romans estaven acostumats a la negociació, i algunes tribus celtiberes no els van presentar cap resistència armada gràcies a aquesta tàctica. També és veritat que aquestes negociacions van portar conflictes interns dins els assentaments: els consells estaven gairebé sempre a favor de negociar, i treure així un benefici propi, mentre que el gruix de la població de les tribus apostava clarament per la lluita armada. A la ciutat de Belgeda, l’edifici del consell va ser cremat per aquestes desavinences. Però Roma va decidir no negociar amb Segeda després de la construcció de la muralla, i el cònsol Quint Fulvi Nobílior es va plantar davant la ciutat amb un exèrcit de 30.000 homes. Com que va arribar abans que els habitants de Segeda poguessin acabar de construir la muralla, aquests van marxar cap a Numància (pocs quilòmetres al Nord de l’actual Sòria), que d’aquesta manera va passar a ser el centre de la guerra.

Els veritables motius de les guerres

Realment la construcció d’una simple muralla valia la pena dues guerres que es van allargar més de vint anys? Vulnerava de manera poc clara un tractat de pau, però resulta estrany que Roma, amb la seva tradició negociadora, no deixés en aquest cas cap espai pel diàleg. Més encara tenint en compte que no hi havia hagut cap moviment ofensiu cap a territoris marcats com a romans.

quetiempoes
Imatge aèria de l’assentament de Numància. El seu entorn natural va ser clau tant en la seva defensa com en la necessitat de conquerir-la. Font: quetiempo.es

És aquí on conflueixen diverses causes sense les quals no entendríem l’inici ni el cruel desenllaç del conflicte. En primer lloc, cal tenir en compte que l’entorn al voltant de Numància, era una zona clau tant pels recursos naturals com per un control estratègic dels camins entre els rius Ebre i Duero, i per poder seguir conquerint la resta de la meseta. Com diu Alfredo Jimeno, exdirector del pla arqueològic de Numància: per entendre la posició estratègica de Numància, no hem de mirar les restes arqueològiques, sinó l’entorn. A més del control sobre vies de comunicació, les defenses naturals de la ciutat eren excel·lents, entre fosses naturals i terrenys pantanosos. És per això que a Roma li anava molt bé tenir la possibilitat de conquerir aquesta zona, alhora que aquests factors la feien més difícil d’atacar.

Però hi va haver un altre motiu, a part de l’estratègic: la figura del cònsol. Durant el conflicte, que més endavant explicarem, molts soldats romans i voluntaris autòctons de diverses tribus peninsulars van estavellar-se davant les muralles de Numància. Fins abans de les guerres, a Hispània s’hi enviaven pretors, però amb l’arribada de les bel·ligeràncies, s’hi van començar a enviar cònsols. Escipió, anys més tard, va afirmar que l’únic motiu pel qual es designaven cònsols era per fer la guerra. En efecte, molts cònsols van veure a Hispània l’oportunitat de lluir-se al camp de batalla, progressar a la seva carrera, conquerir territoris i aconseguir un bon botí de guerra. Fins i tot, es va canviar l’inici oficial de l’any: normalment, els dos cònsols representants de la República romana es feien càrrec d’aquesta magistratura als idus de març. Però amb l’objectiu que Fulvi Nobílior pogués anar cap a Hispània com abans millor, aquesta presa de possessió va passar dels idus de març a les calendes de gener, és a dir, l’1 de gener. D’aquí que el nostre calendari comenci aquest dia que ja tenim tan assimilat.

Per tant, veiem com el fet de que Roma es prengués tantes molèsties en enviar homes armats i, fins i tot, canviés el seu calendari, havien de respondre a quelcom més que l’aixecament d’una muralla per part d’un assentament que estava disposat a negociar. La posició estratègica de l’entorn de Numància i la possibilitat de lluïment dels cònsuls al camp de batalla, van ser els veritables motius pels quals va acabar detonant el conflicte.

Resistència i caiguda

L’any 154 aC. la guerra va traslladar-se a Numància quan els ciutadans de Segeda van arribar-hi, demanant protecció i ajuda militar. Com hem dit, van ser diversos els cònsols que van fracassar en els intents de sotmetre la ciutat: Fulvi Nobílior, Marc Claudi Marcel, Metel de Macedònia, Quint Pompei, Marc Popili, Gai Hostili Mancí… tots ells van fracassar de manera rotunda, en el que es coneix popularment com la resistència de Numància. Claudi Marcel sí que va optar per la via de la negociació amb diverses tribus i va arribar a acords de pau amb elles, però el senat de Roma no volia sentir a parlar d’aquests acords i apostava sense miraments per una acció armada. En general, tots els cònsols que van emprendre la guerra contra Numància van perdre per considerar-ho com una tasca senzilla i pel tipus de guerra que plantejaven les tropes celtiberes: els guerrers numantins realitzaven atacs ràpids i per sorpresa, i abandonaven el camp de batalla abans que l’enemic es pogués reorganitzar per contraatacar.

Nobílior, el primer que va intentar sotmetre la ciutat, va ser un dels cònsols més desastrosos. Just quan els ciutadans de Segeda van marxar cap a Numància, alguns d’aquests van decidir plantar cara als romans, i els van causar diverses baixes. El 23 d’agost de 153 aC. més de 6000 romans van perdre la vida davant les tropes segedenses i numantines: es va declarar aquella data com a nefasta, i cap altre general romà va lluitar un 23 d’agost. Mesos més tard, Nobílior va esperar reforços fins que va poder comptar amb el suport d’elefants i tropes númides, que van sembrar el pànic entre els numantins. El que ningú esperava és que els elefants es desboquessin amb els projectils que els queien des de la ciutat, que els animals causessin moltes baixes romanes, i que els celtibers no fessin cas a allò de ‘a enemigo que huye, puente de plata’: van perseguir els romans i els van causar una derrota severa. Com severes van ser les derrotes successives de Gai Hostili Mancí, que pensant que els numantins rebrien reforços, es va retirar  de la batalla i es va veure rodejat pels celtibers, que el van obligar a capitular. Arribada aquesta situació, va haver-hi una treva de tres anys a la guerra, entre 137 i 135 aC.

L’arribada d’Escipió ho va canviar tot. La República va decidir que la situació a Hispània acabés d’aquella manera, i hi va enviar l’home que havia destruït Cartago. Després del canvi de calendari per afavorir Nobílior, Escipió va provocar una altra excepcionalitat: va ser cònsol sense que passessin els 10 anys des de la seva anterior magistratura establerts per la llei. Quan va arribar a la península amb 4000 voluntaris romans, Escipió es va trobar unes tropes totalment desmotivades després de combatre durant anys el mateix enemic, sense una tàctica clara i amb nefast resultat. Després d’insuflar moral i ordre entre els soldats, el nou cònsol va decidir la tècnica que els acabaria donant la victòria: l’assetjament prolongat. Escipió va fer construir un perímetre de setge al voltant de Numància: 9 quilòmetres de mur, 300 torres amb artilleria, 7 campaments a punts clau i un fossar per protegir-los de qualsevol atac numantí, i dos fortins a les confluències de vies fluvials. L’avantatge romà era de 15 homes a 1, i aquesta tàctica va deixant totalment aïllada a Numància i va evitar l’enfrontament directe tot i les provocacions dels celtibers.

Imatge del mur i els campaments aixecats per Escipió durant el setge a Numància. Font: batallasdeguerra.com
Imatge del mur i els campaments aixecats per Escipió durant el setge a Numància. Font: batallasdeguerra.com

Després de més d’un any de setge, la fam es va fer insostenible. Els intents de negociació amb Escipió van ser infructuosos: només acceptava que els guerrers celtes entreguessin les seves armes. Això era impensable: un guerrer celta s’enduia les seves armes a la tomba, eren un tot indivisible, com ha quedat demostrar a nombrosos aixovars funeraris. Les societats celtes i celtiberes estaven molt estratificades, i això arribava també a l’àmbit militar: alguns soldats s’enterraven amb les estries del cavall, ja que només l’elit militar cavalcava. Els numantins es van reunir, i van decidir cremar la ciutat i que cadascú decisís si volia viure o suïcidar-se. Alguns van decidir entregar-se als romans, que els van trobar quan van entrar a la ciutat l’any 133 aC., pregant per una engruna de menjar. Capes de cendra i carbó apareixen a les restes arqueològiques pertanyents a la ciutat antiga, que es creuen amb els de la nova: al segle I, la ciutat es va reconstruir exactament al mateix lloc, cosa que posà de manifest, una vegada més, la gran posició estratègica de l’emplaçament.
Tot i que, de vegades, es fa referència a la resistència i el terrible final de Numància com a exemples d’esperit nacional i lluita contra els invasors, és evident que ni existia aquest esperit entre tribus de diverses cultures que ocupaven tota la península, ni totes elles van resistir als invasors. Cadascuna va fer el que considerava millor per a ella mateixa en cada moment: els Saguntins, per exemple, fins i tot van enviar una delegació a Roma per agraïr les accions d’Escipió, que els va lliurar de la influència de Cartago. La caiguda de Numància no va suposar la romanització total de la península: després, van arribar les guerres contra els lusitans i els asturs, i per últim es va conquerir l’actual Galícia. Això últim ho va dur a terme Juli Cèsar, i des d’allà va viatjar cap a la Gàl·lia, on es van desenvolupar les conegudes ‘guerres de les Gàl·lies’.

Read More

Hem anat explicant al llarg d’aquesta sèrie d’articles, que a nivell militar els comunistes a principis del 1947 encara es trobaven en inferioritat numèrica i material contra l’exèrcit del Guomindang. Tot semblava apuntar que la conquesta de Yan’an , capital comunista, al març del mateix any pels nacionalistes seria la derrota definitiva del Partit Comunista Xinès (PCX).

Fins i tot el mateix Stalin creia que ni Mao ni els seus subordinats aconseguirien fer-se amb el poder del país, per la qual cosa els aconsellà pactar amb Chiang. Stalin dubtava de la capacitat d’actuació dels comunistes xinesos. En paraules del líder soviètic “Van acceptar oficialment, però continuaren a la pràctica mobilitzant al poble xinès (…) Els xinesos tenien raó i nosaltres ens equivocàvem.” I efectivament. De manera inesperada els comunistes xinesos encara tenien molt a dir en la seva guerra contra el Guomindang (GMD).

Lin Biao (1907-1971). Font: Viquipèdia
Lin Biao (1907-1971). Font: Viquipèdia

L’estiu de 1947 aprofitant que l’exèrcit nacionalista havia deixat les seves tropes en punt mort, els comunistes van creuar el riu Hwang-Ho fins arribar  a les planures centrals on van rebre suport del camperolat que els va ajudar a fer retrocedir les tropes del GMD (Fontana, 2011: 141). A finals de l’any 1947 es calcula que 640.000 soldats nacionalistes havien sigut ferits o morts en combat i prop d’un milió de soldats es va rendir davant el creixement de l’Exèrcit d’Alliberament Popular.  L’any 1948 seria crític pel GMD.

Fontana ens explica que “[…] a començaments del  1948 arran de nous disturbis civils a Hong Kong i Shanghai, es va començar a notar un increment d’actituds de simpatia en el si de la Xina nacionalista cap als comunistes.” Fins i tot, empresaris conservadors creien que “la vida sota la relativa honestedat totalitària dels comunistes no seria pitjor que viure sota la corrupta ineficàcia del GMD”.

En aquest any 1948 l’Exèrcit d’Alliberament Popular serà un actor clau arran del seu creixement durant l’any anterior. L’home que va liderar i coordinar tot aquest procés d’expansió de l’Exèrcit i els seus avanços militars fou Lin Biao. Ell era, juntament amb Zhou Enlai i Zhu De, un dels homes de la màxima confiança de Mao. Però entre moltes de les campanyes que va dirigir se’l coneix per dirigir, amb el també oficial de l’Exèrcit d’Alliberament Popular Xiao Jinguang, el setge de la ciutat de Changchun. Un dels episodis més negres de la Guerra Civil Xinesa.

La campanya del Nord: El camí cap a Tiananmen

La campanya del nord es preparà durant la tardor del 1948 i es composaria de tres crítiques batalles (entre elles el setge de Changchun) que marcarien el destí de la Xina moderna. Per començar, les principals ciutats de Manxúria, Changchun i Mukden, van caure sota el control comunista. Uns 20.000 soldats nacionalistes que van sobreviure es van retirar i van ser evacuats per via marítima.

Els nacionalistes van fer servir les línies del ferrocarril per transportar tropes per lluitar contra els comunistes, i aquest era un punt que els comunistes volien revertir. Segons l’historiador Jonathan Spence “[…] en un intent de reorganització per part del PCX, Zhu De com a general en cap dels exèrcits comunistes va destinar 600.000 soldats a capturar l’entroncament ferroviari de Xuzhou.”

Xuzhou estava fortament defensada pels nacionalistes i que a més,  disposaven de superioritat aèria a la zona. Fou una batalla seixanta cinc dies on la victòria fou pels comunistes. Com és possible que els comunistes conquerissin Xuzhou si no disposaven d’una força aèria com el Guomindang i es trobaven en inferioritat?

Spence ens aporta alguns elements que podrien explicar aquesta derrota:

  • L’ús de l’artilleria per part dels comunistes i millor aprofitament de la tàctica militar
  • Descoordinació i confusió dels alts comandaments nacionalistes a causa de les ordres contradictòries dictades pel mateix Chiang Kai Shek
  • Deserció de tropes en les files del GMD
  • Mobilització de dos milions de camperols per part del PCX a fi de donar suport logístic a les seves tropes

Poc a poc els comunistes aniran consolidant el seu control a les ciutats que van conquerir sota una nova disciplina militar. La política del Partit Comunista a l’any 1948 es va redefinir de la següent manera: abans de lluitar contra qualsevol ciutat, totes les unitats que donaven suport a l’exèrcit roig a l’avantguarda i la rereguarda eren instruïts sota la política i disciplina del Partit durant una ocupació. S’autoritzava les tropes a confiscar a nivell individual qualsevol material amb finalitats militars. Això si, els estava terminantment prohibit confiscar propietats, ja fossin públiques o privades.

Exèrcit d’Alliberament Nacional desfilant a Tiananmen. Font: China Daily
Exèrcit d’Alliberament Nacional desfilant a Tiananmen. Font: China Daily

Un cop finalitzada la batalla, la política del partit establia que excepte un número raonable de tropes per mantenir l’ordre, la resta havien de deixar la ciutat. El Partit, el govern local i altres organitzacions havien rebut ordres de no permetre als seus membres de comprar o vendre propietats ni participar en cap mena  de comerç. Això hem d’afegir-hi que els camperols no se’ls va autoritzar a entrar a les ciutats amb el propòsit  d’apoderar-se de la propietat o arrestar criminals sospitosos.

Aquesta nova política, que va durar el que restava de Guerra, es va reglamentar en les Tres Lleis Principals i els Deu Punts d’Atenció. Aquestes lleis van ser tan efectives que, fins i tot, Pepper ens explica que “[…] ciutats com Tientsin, Peiping o Nanjing van poder presenciar de manera insòlita que els soldats comunistes rebutjaven fins i tot cigarrets que els oferia qualsevol ciutadà de les ciutats alliberades”.

En un període de 7 setmanes el GMD havia perdut el territori de Manxúria i es calcula que va perdre mig milió de les seves tropes. Philip Short creu “[…] que la situació de la guerra va canviar de manera abrupta. Per primer cop des que s’inicià la guerra, que el GMD es trobava en inferioritat numèrica contra els comunistes.”

A això encara hi hem de sumar un altre desastre: la batalla de Huai Hai. Aquesta batalla, durant la qual es van mobilitzar 1.800.000 soldats, va ser una derrota desastrosa pels nacionalistes. Aleshores Chiang Kai Shek “es retira” sense dimitir del poder i permet que el seu vicepresident, Li Zongren, el substitueixi i miri de signar un armistici vetllat per EE.UU i la URSS a fi de guanyar temps. Però amb la situació al seu favor, els comunistes van saber aprofitar el seu primer avantatge després d’anys de persecució pel GMD. Zhu De, sota ordres de Mao, va començar a mobilitzar les seves tropes cap a dos de les ciutats més importants de Xina: Tianjin i Pequín. Mao va ordenar aquest moviment de tropes sabent que la victòria cada cop era més a prop. No obstant això, segons Josep Fontana, “[…] ho va fer sent plenament conscient de l’esgotament al qual va sotmetre a les seves tropes.”

Tianjin va caure el 15 de gener de 1949 i el seu alcalde, que va jurar resistir fins la mort, fou trobat en un apartament secret amb una concubina que va resultar ser una espia del Partit Comunista. Dies més tard va caure Pequín, això sí, amb una rendició pactada. El general nacionalista que dirigia la ciutat, Fu Zuoyi, volia preservar la ciutat dels bombardejos comunistes i va acordar amb el PCX que els seus 200.000 soldats s’integrarien dins de l’EAP i que el nou govern comunista els oferiria una sinecura. Deu dies més tard Chiang Kai Shek dimiteix com a president i abandona el país rumb a Taiwan. A partir d’aquí es pot dir que la guerra ja estava acabada i Xina iniciaria un procés polític pel qual el GMD desapareixeria del mapa.

Octubre de 1949: El naixement d’un nou estat i les seves conseqüències

Mao proclama la República Popular de la Xina (1949). Font: Viquimèdia

Per a que la fotografia de l’esquerra es pogués produir, van passar molts anys de revolucions i conflictes interns entre els xinesos. El GMD i Chiang Kai Shek fugien de Xina per establir-se a l’illa de Taiwan. La revolució, segons els comunistes, havia assolit el seu objectiu.

Semblava que els comunistes, clars vencedors de la guerra civil, havien de governar en solitari, però això no va ser així. Abans de produir-se la proclamació del nou govern comunista, Mao va començar a articular la base del que seria el seu nou estat. Es va decidir que Xina seria governada per un govern de coalició que, tot i que seria liderat pel Partit Comunista, va incloure petits partits progressistes per representar els simpatitzants no comunistes de la burgesia i la intel·lectualitat liberal.  Aquest sistema es coneixeria com la “dictadura democràtica del poble”, o el que és el mateix, que les forces polítiques que acorden la creació del que serà el nou règim no compartiran els mateixos principis ideològics.

Aquests partits progressistes, que en total eren catorze partits menors, van participar en la Conferència Consultiva de Pequín a finals de setembre de 1949. En aquesta trobada, a part de nomenar Mao com a president del nou govern i a Zhu De com a vicepresident, també es va decidir que la nova capital de la República seria Pequín. També es va votar la nova bandera nacional i la implantació del calendari gregorià occidental.

Hom podria pensar que el nou govern comunista crearia molt recel i escepticisme entre la població que havia viscut des de la caiguda de l’emperador els governs del GMD. No obstant, i si recordem el que hem esmenat en altres punts, la popularitat i acceptació del Guomindang havia caigut en picat.  Short comenta que “[…] els ciutadans de Xina i molts estrangers residents al país, no van percebre el naixement del nou govern comunista com quelcom repressiu. Ans al contrari, ja que això es va interpretar com un alliberament de la corrupció i malversació que havien caracteritzat els últims mandats nacionalistes.”

El nou règim xinès va decidir conservar dos milions de quadres i funcionaris que havien treballat per l’anterior administració. No és estrany ja que el PCX tenia per norma mantenir la majoria dels funcionaris municipals, al mateix temps que professors i policies, sempre que assistissin a sessions de reforma en grup i estudiessin les obres de Mao. Un cop fet això Mao va llençar una forta campanya contra el que els comunistes anomenaven els tres “antis” (contra la corrupció, el malbaratament i el burocratisme). Els resultats d’aquesta política es van veure reflectits en l’èxit quan, a mitjans dels anys 50, una campanya de mobilització de masses i de tractament compulsiu aconseguí que Xina quedés lliure i neta del consum i comerç de l’opi. També el mateix any 1949 Mao va decidir implantar la reforma que ja s’havia anat aplicant als territoris que controlava el PCX durant la guerra: La Reforma Agrària. Segons Fontana “[…] durant el període de 1949-1953 es calcula que es va redistribuir prop d’un un 43 per cent de les superfícies cultivables i donà plena independència a 120 milions de camperols.”

Finalment, també cal destacar l’articulació de la diplomàcia de la República Popular. Primerament, havíem explicat que si abans de la guerra el PCX va intentar tenir bona sintonia amb EE.UU, ara no volien saber res d’Occident. Després del fracàs de les negociacions amb els generals Hurley i  Marshall i la col·laboració nord-americana amb els nacionalistes durant la guerra civil, el Partit Comunista va acabar entenent que Estats Units veia la Xina com un país amb moltes mancances des de la Revolució de Xinhai. Estats Units volia aprofitar aquesta situació de mancança i feblesa per estendre la seva influència i intentar convertir la Xina en una mena d’estat satèl·lit i des del que poder controlar més fàcilment al seu rival polític de la Guerra Freda: l’URSS.  Pel que fa la Unió Soviètica, malgrat que Stalin finalment reconeix el nou estat comunista, Mao no va oblidar mai la passivitat i la traïció que va patir per part de Stalin durant 15 anys des de que Mao inicià la Llarga Marxa l’any 1934. Hem de tenir present que Stalin, fins ben entrada a la guerra civil, no va assistir mai als seus homòlegs xinesos i a més a més, el mateix Stalin va arribar afirmar que no confiava que Mao i els seus arribessin al poder, fet que Stalin va haver de rectificar. Per tant, les relacions entre Stalin i Mao tot i que de respecte mutu i de cordialitat, van esdevenir molt fredes i amb certa desconfiança. No obstant això , i com diu Fontana, “[…] això no l’impedí signar [a Mao]  un tractat d’amistat i aliança amb la URSS el 14 de febrer de 1950”, ja que tant Mao com Stalin sabien que les dues nacions comunistes més grans del planeta com la Unió Soviètica i la Xina, s’haurien de donar suport mutu per poder fer front a la influència i l’amenaça del bloc capitalista, liderat per Estats Units.

Read More

Pocs analistes haurien predit que, en menys de deu anys, tres autocràcies imperials que controlaven extenses àrees territorials al continent asiàtic, podrien caure, les seves dinasties desaparèixer i les seves nacions perifèriques independitzar-se; la realitat però, sovint és imprevisible i tossuda i, arran de la lluita entre el tsar de Rússia i el soldà otomà durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), el seu imperi desapareixeria, així com ho faria la neutral Pèrsia.

Fins al segle XIX l’imperi otomà i el persa s’havien enfrontat pel control del Caucas, sent les nacions asserí i armènia part del botí de cada guerra. La fulgurant victòria tsarista davant Pèrsia a Turkmantxai (1828) posà als asserís i a bona part dels armenis sota la protecció de l’imperi rus i a la dinastia persa del Qajar en una posició de dependència vers aquests i els britànics. Els otomans d’Istanbul, per la seva banda, foren derrotats vàries vegades al llarg del segle XIX, però aconseguiren conservar bona part de la seva independència. Quan esclatà la Primera Guerra Mundial i els alemanys llançaren una ofensiva sobre el flanc occidental rus, el soldà otomà veié una oportunitat de luxe de recuperar les seves possessions perdudes.

Tractat de Sèvres (1920). Projecte dels Aliats vers l'imperi otomà. Font: Viquipèdia
Tractat de Sèvres (1920). Projecte dels Aliats vers l’imperi otomà. Font: Viquipèdia

Amb la intenció de fomentar un alçament prootomà a les províncies asserís (turques com els dirigents de l’imperi), Enver Pasha dirigeix el 1915 el seu exèrcit cap a l’Azerbaidjan rus, travessant un imperi persa en descomposició doncs, l’única força militar efectiva, els cosacs, són més lleials a Rússia que a la dinastia Qajar. El tsar contraataca fomentant aixecaments armenis a la banda turca en un moment que aquesta minoria está patint un genocidi per part del govern. L’avenç britànic des del sud de Pèrsia cap a Bagdad impedeix a Enver Pasha avançar més sobre el Caucas i la situació queda estancada fins a l’adveniment de la Revolució russa el febrer de 1917.

Tractat de Kars (1921). L'acord entre els republicans turcs i els soviets. Font: Viquipèdia
Tractat de Kars (1921). L’acord entre els republicans turcs i els soviets. Font: Viquipèdia

Els alçaments soviètics clau en la caiguda del tsar es donaren a les ciutats russes de Moscou i Petrograd (actual Sant Petersburg), si bé a moltes localitats arreu de l’imperi apareixeran soviets (consells populars). Dos factors caracteritzaren aquests nous pols de poder, especialment a partir de l’Octubre de 1917: el rebuig a seguir amb la guerra (la qual cosa els oposarà a Gran Bretanya i els altres aliats del tsar) i el rebuig al nacionalisme tradicional. Seguint l’exemple de Petrograd, quan l’exèrcit rus es va retirar d’Azerbaidjan, es proclamà un govern soviet a Bakú, punt clau per les seves reserves petrolieres; a l’Armènia russa la retirada dels militars suposà l’arribada al poder dels nacionalistes del Daixnak, que seguiren pugnant amb els otomans pels territoris armenis sota la seva sobirania, mentre els nacionalistes georgians es posaven sota la protecció del soldà i els alemanys. Un autèntic caos que l’armistici de 1918 no ajudaria a resoldre.

La retirada dels bolxevics de la guerra havia enfurismat a Gran Bretanya que s’afanyà a utilitzar les seves bases a Iran per a ajudar l’exèrcit blanc en el seu avanç sobre Moscou. Derrotat el soldà a la guerra contra els Aliats, pogueren els britànics enviar el general Dunsterville cap a Bakú amb ordres d’ajudar la contrarevolució russa i sostenir els nous governs del Caucas i és que, arran de la proclamació dels 14 punts de Wilson (amb la qual es reconeixia el dret a l’autodeterminació de totes les nacions) donava molt bona imatge ajudar els pobles sotmesos dels imperis rus i otomà. Però les coses no serien tan senzilles a la pràctica doncs, ja que els EUA es negaven a aplicar els principis del seu president, fou un altre imperi, el britànic, qui envia tropes a prendre possessió dels nous territoris emancipats i, donat el cansament del poble britànic vers la guerra, l’aventurisme al Caucas fou molt impopular. Naixia la dictadura de la Càspia Central, amb suport del Daixnak i els russos blancs, sota la poc fiable protecció britànica.

El perill de fer politic en aquells anys. Imatge del final de la comuna de Bakú. Font: Viquipèdia
El perill de fer política en aquells anys. Imatge del final de la comuna de Bakú. Font: Viquipèdia

Havent caigut les comunes soviètiques del Caucas i estant el govern bolxevic sota la pressió de l’almirall blanc Koltxak, foren a finals de 1918 les mateixes milícies de l’Azerbaidjan les quals, amb ajuda otomana, recuperaren Bakú per la força provocant un nou bany de sang armènia. I per acabar d’embolicar la situació, es produïren enfrontaments armats entre dues faccions antibolxevics, les del general blanc Denikin i les de Geòrgia per la regió de Sotxi al Mar Negre. Acabada la Gran Guerra i mentre seguia vigent el conflicte intern a Rússia, els Aliats es recolzaren en les nacions perifèriques de l’imperi otomà (grecs, armenis i kurds) per a acabar de sotmetre la junta militar turca, movent el soldà a firmar el tractat de Sèvres (1920), però, l’ascens de la Gran Assemblea Nacional Turca sota el lideratge de Mustafa Kemal tiraren enrere les pretensions dels nous Estats del Caucas, reassumint entre altres coses la guerra amb la república armènia del Daixnak. Ben aviat, dues víctimes dels Aliats, la Rússia bolxevic i la Turquia kemalista, trobarien motius per a l’entesa.

Mentrestant, l’onada revolucionaria s’estenia també a les províncies del nord de l’Iran, on l’autoritat del xa Qajar havia estat reemplaçada per tropes estrangeres (otomanes o russes) i per milícies locals, de les quals, la més influent fou la de Mirza Kutxak Khan Jangali a Gilan, als boscos del sud del mar Caspi. Fins a 1917 combaté les tropes russes i després ho feu amb les britàniques, que utilitzaven les bases de la costa per a ajudar els russos blancs. És natural doncs que Jangali, tot i ser un partidari del pan-islamisme, unís forces amb els bolxevics i el 1920 acabés presidint la nova república soviètica de Gilan. Aquesta rebel·lió i els alçaments kurds i asserís en territori iranià provocaren finalment un cop d’estat a Teheran, la capital de l’imperi, dirigit pel cap de la brigada cosaca, el persa Reza Khan. Com havia passat amb Kemal a l’imperi otomà, també a l’Iran un militar nacionalista es feia amb les regnes de l’Estat.

Els nous liders. Reza Khan a l'Iran i Mustafa Kemal a Turquia. Font: Viquipèdia
Els nous liders. Reza Khan a l’Iran i Mustafa Kemal a Turquia. Font: Viquipèdia

L’any 1921 també fou fonamental per a l’estabilitat del nou govern republicà a Turquia i per als soviets del Caucas arran del tractat de Kars, reconeixent-se mútuament i fent front comú als interessos de França i Gran Bretanya que havien redissenyat el mapa regional al seu gust. Assegurades les fronteres occidentals, els esforços dels bolxevics es pogueren redirigir sobre els exèrcits blancs del Caucas i gràcies al tractat de Kars (on Stalin tingué un paper destacat) començar a prendre el poder a les joves repúbliques de la zona. La primera a caure fou la d’Azerbaidjan, ferint de mort el projecte panturquic de l’exgeneral otomà Enver Paixà; després l’exèrcit roig intervingué a Armènia i a Geòrgia. Partits nacionalistes com el Daixnak, que havien reprimit alçaments soviètics a les seves ciutats i que depenien del suport occidental, acabaren perdent tot el poder que havien obtingut amb la independència. Com a mostra de la germanor de les noves repúbliques soviètiques del Caucas, s’iniciaren converses pacífiques sobre la possessió dels territoris disputats a la guerra.

No tot van ser victòries per a la Rússia bolxevic aquell any, ja que hagué de renunciar a certs avenços en pro de la diplomàcia. Tot i que Winston Churchill havia deixat ben clar que calia “escanyar el bolxevisme al seu  bressol”, Gran Bretanya es comprometé a retirar les ajudes als enemics interns de Rússia si a canvi aquesta abandonava les polítiques expansionistes. El buró soviètic acceptà l’acord amb els anglesos i, entre altres, van deixar d’ajudar el soviet de Gilan, condemnant Jangali a caure sota la brigada cosaca de Reza Khan. El mateix any arribaren els bolxevics russos a un acord amb l’Iran de Reza Khan, reconeixent-se mútuament tal com havia fet amb Kemal. Quatre anys després de la Revolució, l’ordre tornava al Caucas, així com les fronteres tradicionals, però ara, en comptes de dinasties imperials sorgiren mandats republicans, i en comptes de la tradicional jerarquia religiosa, l’adoració popular començà a dirigir-se cap als nous herois de la nació i als ídols revolucionaris.

Read More

Estils que traspassen fronteres

El període franquista (1939-1975) és ben conegut per la historiografia i no menys recordat per l’Espanya actual. Es descriu i es recorda com una època obscura, marcada per la por, la repressió i la venjança política. Un capítol de la història d’Espanya que es va caracteritzar per l’enaltiment del nacionalisme, el catolicisme i el militarisme, i per la unió de facto entre la fe política i la fe religiosa, és a dir entre l’església espanyola més autoritària i la política d’extrema dreta. Sobre aquesta unió de poder es construiran mites de legitimació política, de sacralització de la guerra, de demonització de l’adversari polític i de divinització del líder. Gràcies al suport del catolicisme –que no sempre ni de manera monolítica de l’Església–, és a dir, de la religió com a dogma moral, el franquisme va aconseguir distingir-se de la resta de moviments feixistes i d’extrema dreta del moment pel seu caràcter nacional-catòlic, element ideològic central en el procés de construcció, justificació i estabilització de la dictadura.

Francisco Franco (1892-1975). La seva relació simbiòtica amb l'Església va contribuir a la seva legitimació. Font: donde-esta.org
Francisco Franco (1892-1975). La seva relació simbiòtica amb l’Església va contribuir a la seva legitimació. Font: donde-esta.org

De fet, tot i que el moviment franquista nascut durant la guerra civil apuntava a una unió harmoniosa entre els ideals de la Falange i del Catolicisme conservador, quan la victòria dels aliats durant la Segona Guerra Mundial es preveia imminent, Franco no va tardar en relegar el poder dels falangistes a un pla marginal per enaltir en canvi el caràcter catòlic i anticomunista del nou projecte d’estat. És a partir d’aquí quan el catolicisme comença a adquirir un major rol de poder domèstic, així com un major rol representatiu a nivell internacional. Política autoritària i religió es van unir doncs per recuperar “l’essència cultural” espanyola i reconquerir així el terreny arravatat per la Segona República (1931-1936). La lluita de classes no tenia sentit davant la unió espiritual de tots els espanyols sota una mateixa fe, en Déu i en “el Salvador d’Espanya”, enviat per la Providència per salvar una nació trencada. Així de senzill: el catolicisme definia Espanya, de manera que sense la religió Espanya no podia existir i, per tant, la nació espanyola quedava destruïda, perduda en el caos moral.

Certament, aquest argument va resultar molt útil al franquisme no només per explicar i legitimar la necessitat d’un nou ordre, sinó per mantenir-lo. Així, podríem preguntar-nos: és aquest procés de reconquesta catòlica per l’autoritarisme polític únic en el segle XX? I encara més: és aquest fenomen nacional-catòlic present fora de contextos dictatorials o no-democràtics? La resposta és : el trobem al Quebec (Canadà) dels anys 30 i 40 del segle XX, on va néixer l’anomenat el “clerico-nacionalisme”.

El “clerico-nacionalisme” va ser una forma de nacionalisme quebequès centrat en el tret catòlic de les comunitats franco-parlants del Quebec, una corrent ideològica conservadora que la historiografia canadenca ha relacionat tradicionalment amb el govern del polític conservador Maurice Duplessis, qui va liderar el Quebec com a primer ministre de 1936-1939 i de 1944-1959 després de guanyar les eleccions democràtiques a fins a cinc vegades. Tot i que la historiografia més recent està “desmitificant” el fins ara entès com el paradigma de l’aliança entre l’església i l’Estat degut a l’ús excessiu que els líders liberals a l’oposició n’han fet per raons polítiques, encara avui es coneix el govern de Duplessis com la Grande Noirceur, és a dir, la Gran Foscor. Hi ha moltes raons per validar el nom amb el qual es va batejar el període “duplessista”: el poder de facto atorgat a l’església i al clergat, la promoció pràctica i simbòlica del Quebec com a nació catòlica, la censura, el clientelisme, l’anti-comunisme, l’anti-sindicalisme, el corporativisme social (catòlic), etc.

Tot i que Duplessis no va ser dictador i va obtenir el poder de manera democràtica, trobem en el seu govern elements de caràcter autoritari i paternal paral·lels a la dictadura de Franco que aixequen preguntes sobre la naturalesa i sostenibilitat de la democràcia quebequesa del moment. Per exemple, en ambdós casos trobem la construcció del personalisme polític més enllà del partit o moviment i el foment del culte al líder, personificació de la nació, en un procés de divinització –o justificació transcendental– de l’acció política. Tot això assolit mitjançant una armamentística propagandística dedicada no només a explicar sinó també a censurar –o comprar– arguments adversos.

Tenint en compte tot plegat, el present article pretén introduir breument tan sols alguns dels elements amb presència política i geogràfica transversal que, dins l’estudi de cas d’història comparada entre l’Espanya de Franco i el Quebec de Duplessis, mostren com l’ús i la integració de l’element catòlic en el discurs polític és un element fonamental en l’establiment, la consolidació i la permanència de governs de caràcter autoritari, independentment de les barreres democràtiques en que aquests estan conferits.

Anticomunisme o la demonització de l’enemic

Tant Duplessis com Franco van promoure la por pública a l’adversari polític a través de l’anticomunisme. Per Duplessis, el comunisme es l’enemic número 1 de la província del Quebec, ja que amenaça de manera directa el més important element de la cultura quebequesa, és a dir la fe, així com al “puntal de l’ordre i el benestar, que és el clergat”. Aquestes paraules formen part del discurs pronunciat pel primer ministre quebequès el 17 de març de 1937 a l’Assamblea legislativa del Quebec per justificar l’anomenada “Loi du Cadenas” o Llei del Cadenat, promulgada el mateix any pel partit de l’Union Nationale, fundat i liderat pel propi Maurice Duplessis. Oficialment, aquesta llei es va crear per tal de protegir la província del Quebec contra la propaganda comunista, permetent al govern provincial censurar l’activitat de qualsevol propietat o grup sospitós de propagar aquest tipus d’ideologia política. Però aquesta llei no concretava què es podia definir com a comunista, negant així de manera altament indiscriminada la llibertat d’expressió de l’individu. Precisament, va ser mitjançant aquesta llei que la policia provincial va perseguir judicialment la secta religiosa dels Testimonis de Jehovà, portant al Toronto Globe & Mail a escriure el 19 de desembre de 1946 que aquesta persecució “suggereix que la Inquisició ha retornat al Canadà Francès”. No va ser fins l’any 1957 que la Cort Suprema del Canadà va prohibir la Loi du Cadenas confirmant que aquesta violava el dret constitucional a la llibertat d’expressió.

Llegint revistes prohibides després de la promulgació de la "Loi Cadenes"
Un grup de persones llegeixen revistes prohibides després de la promulgació de la “Loi du Cadenas”

A més d’usar l’anticomunisme per perseguir grups que amenaçaven l’hegemonia del catolicisme a Quebec, Duplessis també va usar aquest discurs per equiparar al Partit Liberal a “el mal”. Tant és així que durant les campanyes electorals de l’Union Nationale, Duplessis sovint presentava als seus oponents liberals com bolxevics –una acusació originada bàsicament degut als projectes del Partit Liberal per a la nacionalització de l’electricitat–, proclamant que “Le ciel est bleu; l’enfer est rouge” (“El cel és blau, l’infern és roig”). És aquesta una frase ben famosa i encara molt coneguda pels quebequesos, essent una metàfora ideada per Duplessis per fer referència als “colors polítics” de l’Union Nationale vers els del Partit Liberal i, de passada, equiparar el partit conservador al “cel” o a Déu mentre s’acusa als liberals de comunistes –el símbol més antic del socialisme i, per extensió, del comunisme, és la bandera vermella. Val a dir que al fervor anticomunista quebequès, propulsat sobretot durant la Guerra Freda, es van sumar les notícies que arribaven des d’Espanya sobre les tortures dels comunistes al clergat. Amb tot, Duplessis va ser del parer que millor prevenir que curar. I, de fet, aquesta prevenció va permetre que Duplessis sovint es vanagloriés de governar el “bastió del catolicisme” a Nord Amèrica.

Maurice Duplessis (1890-1959)
Maurice Duplessis (1890-1959). De la mateixa manera que Franco, el líder quebequès usà també el catolicisme com a arma política i com a una legitimació del seu discurs

Per la seva banda, Franco va abraçar el mite judeo-maçònic-comunista no només per justificar l’aixecament bèl·lic del 18 de juliol de 1936, sinó per actuar contra tota expressió de liberalisme polític, entès com l’origen de totes les revolucions destructores i com el camí cap al caos social i moral conseqüència de la secularització. Dins d’aquesta lògica, inspirada pel discurs finisecular sobre la decadència de les nacions, la Segona República espanyola, entesa com la cúspide política del liberalisme, representava necessàriament el pas previ a la transició cap al comunisme i el caos. Amb l’objectiu, doncs, d’evitar aquesta transició, era necessari aixecar-se contra la República i recuperar la “veritable Espanya”, aquella unida tan espiritualment com políticament. Amb aquest discurs, Franco i els seus al·legats no només justificaran la rebel·lió de 1936, sinó també la permanència del govern franquista per tal de prevenir un nou “retrocés” cap a “l’error” liberal.

Aquesta ideologia contrarevolucionària, ja explotada al llarg de la Segona República per les corrents conservadores d’extrema dreta, no va tardar en convertir-se en llei sota el govern de Franco. L’any 1940 es va promulgar l’anomenada Ley para la Represión de la Masonería y el Comunismo. De la mateixa manera que la Loi du Cadenas de Duplessis, la falta d’especificitat d’aquesta llei va fer que “pràcticament qualsevol conducta heterodoxa pogués caure en l’àmbit d’una política repressiva”, com senyala Gil Pecharromán (2008). Concretament, el primer article d’aquesta llei afegia a la maçoneria i al comunisme “las ramas o núcleos necesarios que [el Gobierno] juzque necesarios y aplicarles entonces las mismas disposiciones de esta Ley”. De manera similar a com concebia Duplessis el Quebec dins el context nord americà, Franco entenia Espanya com “El Centinela de Occidente”, un títol al que el dictador va honrar amb les seves polítiques anticomunistes, pràctiques ideades per evitar la desaparició de la civilització occidental i “verdadera”, altrament dita civilització cristiana.

Representacions polítiques o més enllà del partit

Per regla general, els règims totalitaris més rellevants del segle XX han estat construïts i definits al voltant d’una sola figura, la qual ha volgut personificar un nou ordre polític i social establert per un canvi radical de govern o fins i tot de sistema. Aquesta personificació moderna de la política és pròpia d’aquells moviments que cerquen una nova unitat nacional sota una nova ideologia encapçalada gairebé de manera absoluta o exclusiva per un líder que suposadament “comprèn” quin és el destí i per tant les necessitats del país, definint-se a sí mateix com la representació física de la nació “verdadera” o de la “nova nació”. Sota aquests preceptes, a Franco se’l va batejar com “El Caudillo”, una referència militar simbòlica que explicava el dret de Franco a “mandar legítimamente”, com explica Francisco Javier Conde a la seva Contribución a la doctrina del caudillaje (1942). Així mateix, a Duplessis se’l coneixia com “Le Chef” o cap, designant una posició de responsabilitat adquirida per mèrit, treballant per aquells que estan per sota seu, que en aquest cas seria el poble quebequès. Cal destacar, a més, que “Duplessis” va ser la “marca” més usada per l’Union National, mentre que el propi nom del partit era sovint relegat a un segon pla pel fet de ser una “marca” menys forta per la propaganda política, segons Alain Lavigne (2012).

Sovint, aquesta personificació política va acompanyada del culte al líder. Tot i que no de manera tan exagerada com a l’Alemanya de Hitler o a la Xina de Mao, tant a Espanya com al Quebec es va viure el fantasma d’aquesta “sacralització” moderna del líder polític, per començar atorgant a Franco el títol de “El Salvador de España” i a Duplessis el de “Le Liberateur de sa Province”, respectivament. La principal avantatge de conferir caràcter transcendental a ambdós governadors va ser, per exemple, la possibilitat de poder justificar l’acció política com un resultat de la voluntat divina o de la Providència. Així, aquest discurs “sacralitzador” va permetre als ideòlegs franquistes justificar tant la guerra civil com l’establiment d’un règim totalitari configurat al voltant de Franco, arribant a afirmar-se que aquest “salvó al mundo cumpliendo un mandato providencial y divino” (General Díaz de Villegas), descrivint al “Caudillo” com “uno de esos regalos que, por algo muy grande, hace la Providencia a las naciones cada tres o cuatro siglos” (Luis Carrero Blanco) o fins i tot parlant del nou líder com si es tractés del propi Jesucrist: “Dios ha bendecido a Franco, nuestro Caudillo y Padre” (Camilo José Cela).

Paral·lelament, Duplessis farà referència a elements tan abstractes com la “Providència”, afirmant que era aquesta qui li havia conferit els “talents” per poder servir adequadament a la província del Quebec (discurs del 4 d’octubre de 1939) o per afirmar que l’home deu a “l’Ésser Suprem” totes les coses que pot usar pel benefici propi i pel progrés (discurs del 25 d’abril de 1951). A Duplessis se’l coneixerà –o se’l vendrà–, a més, com l’home que “presideix el destí de la província” (follet propagandístic de l’Union National titulat Québec en evolution, publicat al 1952, p. 7), com si en aquest cas Duplessis substituís o intervingués en la “divina voluntat”, essent aquí representat com l’únic capaç de portar un futur pròsper a la nació.

La "Fleurdelisé", la bandera quebequesa, adoptada el 1948, durant l'administració de Duplessis
La “Fleurdelisé”, la bandera quebequesa, adoptada el 1948, durant l’administració de Duplessis

Dins de la representativitat de la ideologia de govern més enllà del partit al capdavant, una de les coses que caracteritza de manera més rellevant tant al franquisme com a la Grand Noirceur és la instauració d’una nova bandera per representar la nació –la nova nació, doncs. El 1947, Duplessis escull la flor de lis com el símbol central de la nova bandera del Quebec, que substituirà la famosa –i britànica– Union Jack. La nova bandera quebequesa o Fleurdelisé simbolitzarà com a mínim dues coses essencials: a França i a la cristiandat. A França perquè tant la flor de lis com la creu blanca que apareixeran en la nova bandera quebequesa s’emmirallaran en les antigues banderes reials de la França pre-revolucionària, la qual cosa denota una voluntat d’enaltir el passat o, com a mínim, l’herència del passat, mentre que es senyalar així mateix la natura única del Quebec com a nació francesa dins la resta del Canadà –anglès. A més a més, la flor de lis simbolitza tradicionalment l’aprovació divina dels reis francesos, legitimant així una autoritat que provenia directament de Déu. Per altra banda, la Fleurdelisé simbolitzarà la cristiandat, en primer lloc, perquè el color blau, que simbolitza el cel i va ser usat també per la monarquia –catòlica– francesa, és una referència històrica a la Verge Maria. Però a més, segons l’antropòleg Claude Rivière (2008), la nova bandera del Quebec representarà la “unitat” que integra les multituds quebequeses en el present i a través de la història, glorificant aquells que han defensat i glorificat la nació. Es tracta doncs d’una “aliança de tipus sagrat entre els vius, les grans figures del passat i el futur”, afirma l’autor. Segons es descriu en un fullet unionista de 1956, la nova bandera simbolitza “el despertar de la raça, la sortida de 40 anys d’estancament, la unió de tots els francesos canadencs, la represa dels nostres drets ancestrals […], el camí de Quebec cap a la seva culminació, cap al seu destí!”. El mateix fulletó acabava resant: “Seguim patriòticament la bandera dels nostres pares i al seu valent defensor Duplessis cap al nostre millor avenir!”.

El franquisme també va dissenyar una nova bandera que, de la mateixa manera que la Fleurdelisé, evocarà glòries reials i catòliques del passat medieval d’Espanya. Concretament, la nova bandera espanyola adoptarà gairebé tota la simbologia present en l’escut dels Reis Catòlics, els mateixos que van convertir la diversitat cultural d’Espanya en una tara a ser eliminada violentament en nom d’una nova unitat espiritual. Aquests elements essencials seran l’Àguila de Sant Joan, l’evangelista al que Isabel la Catòlica era més devota; el jou, que al segle XV rendia homenatge a la reina Isabel la Catòlica; i el feix de fletxes, que feia referència a Ferran d’Aragó el Catòlic. Aquesta “còpia” gairebé completa de l’escut dels Reis Catòlics per a confeccionar la bandera del “Nuevo Estado” ens dona algunes pistes sobre les intencions del nou règim. D’una banda, mitjançant l’apropiació tant de símbols religiosos com monàrquics, el règim es presenta com una unió de fe i política, com la nova autoritat avalada per la divinitat, de manera que sembla que el franquisme segueixi el llegat de les famílies reials que han governat Espanya com a caps d’Estat “per la gràcia de Déu”. De la mateixa manera, el fet d’adoptar precisament l’escut dels Reis Catòlics sembla un homenatge a la construcció nacional –i la neteja ètnica i religiosa– realitzada pels propis reis medievals, com si el nou règim pretengués igualment “purificar” Espanya de la dissidència moral per tal de recuperar la unitat espiritual i, així, la grandesa de l’Espanya imperial per una nova nació “grande y libre”.

La nova bandera espanyola del règim franquista adoptava simbologia imperial i dels Reis Catòlics
La nova bandera espanyola del règim franquista adoptava simbologia imperial i dels Reis Catòlics

Dictadures i democràcies o paradoxes de la Història

Com veiem, doncs, certament va existir més d’una i rellevant similitud entre la dictadura de Franco i la democràcia de Duplessis, ambdós part d’alternatives de govern que tenien com a objectiu construir –o recuperar– un nou ordre nacional. Però Franco i Duplessis tenen quelcom més en comú: ambdós van morir governant i en la comoditat del seu llit. Així mateix, els dos líders polítics van deixar als seus respectius països una herència que ha sobreviscut a qualsevol tipus de transició –si és que n’hi ha hagut alguna. A Quebec, destaca el fet de que encara avui podem observar la Creu de Crist que “Le Chef” va fer penjar sobre la cadira presidencial de l’Assamblea Legislativa provincial, des d’on actualment es segueix governant un Quebec que, suposadament, és avui laic. De la mateixa manera, els successors jurats de Francisco Franco segueixen avui encara governant una Espanya teòricament laica, i ho fan, paradoxalment, en nom de Déu: els Borbons. Mentre Duplessis va governar com a príncep dins una democràcia, l’actual democràcia espanyola està supeditada a un lideratge escollit per Déu. Paradoxes de la història que ens haurien de recordar que definir no és establir, i que la democràcia no és per dir-s’ho, sinó per ser-ho.

Read More