Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Inicis, funcionament i influència de les tropes ibèriques en els exèrcits de Cartago

L’exèrcit cartaginès i el seu funcionament:

Fins a temps moderns s’ha considerat que el model d’exèrcit de Cartago era fonamentalment de tipus mercenari i que els habitants de la ciutat de Cartago no desitjaven fer la guerra i preferien pagar a mercenaris perquè lluitessin per a ells. Recentment s’ha demostrat que aquesta afirmació no és certa, ja que si bé van utilitzar tropes mercenàries de diferents indrets, durant segles la base del seu exèrcit va ser de tipus ciutadà, molt similar a la falange grega. Aquestes tropes consideraven lluitar en defensa de la seva ciutat com un fet de prestigi i en el cas de ser derrotats és probable que s’haguessin d’exiliar, cosa que té una gran similitud amb el model grec.

El seu sistema de combat es basava en la falange, que tenia un model de lluita de combat tancat, basat en la infanteria pesada, on es buscava un combat de proximitat i armes com les fletxes i altres utensilis per llançar a l’enemic tenien un lloc molt secundari en el camp de batalla; de la mateixa manera, la cavalleria i les tropes lleugeres no eren considerades fonamentals pels comandants cartaginesos. No obstant això, alguns autors plantegen que en època de la Primera Guerra Púnica la falange cartaginesa ja no lluitava en territoris de fora d’Àfrica i que simplement es dedicaven a funcions de comandament. Tenim constància que els comandaments superiors de l’exèrcit cartaginès eren d’origen ciutadà de la mateixa urbs de Cartago, però els oficials subalterns eren de la mateixa nacionalitat que les seves tropes.

A nivell armamentístic trobem que els carros de guerra havien estat substituïts ja durant els inicis del segle III a.C pels famosos elefants portats d’Àsia i del mateix nord d’Àfrica. A partir d’aquesta etapa podem diferenciar entre tres models de soldats incorporats al nou exèrcit: en primer lloc, els súbdits de Cartago, obligats a portar contingents de libis o turdetans –per exemple-; en segon lloc, cossos militars aportats per aliats de Cartago, generalment en situació de certa dependència o inferioritat (unitats númides i alguns pobles peninsulars, juntament amb gals i lígurs). Finalment, veritables mercenaris contractats a sou, com ara contingents d’habitants de la Campània, balears i celtibers. Cal tenir en compte que, molt ocasionalment, es va contractar individus excepcionals com ara generals de primeríssima qualitat com l’espartà Xàntip.

annibal-barca
Bust d’Anníbal Barca. Font: Llibre “Römische Geschichte” pàgina 265 de Mommsen.

El moment de major auge dels exèrcits de Cartago a la Península Ibèrica es produeix just abans d’iniciar-se la Segona Guerra Púnica. Coneixem els detalls de les tropes que van romandre al sud peninsular gràcies al bronze del cap Lacini, ja que conté les disposicions militars d’Anníbal per assegurar la defensa d’Ibèria mentre ell està lluitant a Itàlia contra els romans. Les seves ordres són perfectament versemblants i típiques d’un gran exèrcit cartaginès de l’època amb un clar principi: les tropes peninsulars havien de defensar Àfrica i les africanes i de Ligúria havien de romandre a la Península Ibèrica. Anníbal s’emportaria amb ell únicament als millors. L’exèrcit que es quedava a defensar Ibèria estaria sota el comandament del seu germà Asdrúbal, considerat Primer General de l’exèrcit; els seus segons al comandament eren Hannó, com a lloctinent d’Asdrúbal, i Himilcó, com a almirall de la flota cartaginesa.

L’esquadra naval amb la qual afirmava comptar Anníbal disposava de 50 quinquerrems i cinc trirrems, però les fonts ens diuen que en total només tenien 32 quinquerrems operatives, juntament amb les trirrems ja citades. Cal dir que la qualitat d’aquesta flota era molt minsa i aquest fet va quedar demostrat a la batalla de l’Ebre del 217 a.C, on perdé un bon nombre de recursos.

Pel que fa a la cavalleria, la majoria era mercenària i aglutinava un gran nombre d’ètnies diferents. A Ibèria, la cavalleria estava composta per 450 soldats d’origen africà (libiofenices) i libis, 300 ilergets i 1.800 númides. En total es formava un cos de 2.550 homes aproximadament. Pel que fa als ilergets podem dir que constituïen un tipus de cavalleria pesada que també realitzava feines de transport de tropes dins el propi combat. Les seves armes principals eren les javelines de ferro, l’escut i l’espasa.

Els númides eren fonamentals a l’hora de desenvolupar l’estratègia militar cartaginesa i van guanyar molta importància dins l’exèrcit gràcies a les reformes militars d’Amílcar Barca. Són considerats com a cavalleria lleugera i la seva lleialtat serà molt canviant al llarg de la Segona Guerra Púnica. Pel que fa a la infanteria, trobem que el conjunt de tropes de línia de l’exèrcit que defensa Ibèria està format per uns 12.000 soldats africans i 300 lígurs contractats com a mercenaris professionals.

Pel que fa a les tropes auxiliars, trobem 500 unitats de foners balears contractats amb la funció d’esdevenir tiradors selectes contra punts concrets de les tropes enemigues. També tenim constància d’una reserva de 21 elefants de petita mesura portats de la zona del nord d’Àfrica.

L’anàlisi d’aquestes dades ens permet afirmar que l’exèrcit cartaginès que s’encarregava de dominar Ibèria i assegurar la seva lleialtat envers Cartago és aproximadament de 14.550 homes, més les tropes que dominen les ciutats i amb una poderosa cavalleria. Tot i la quantitat de recursos i forces que hem anomenat, cal dir que quan va arribar l’hora de defensar Ibèria de les legions romanes es va veure que eren totalment incapaços de fer front amb efectivitat als atacs romans. De fet, les desfetes cartagineses contra Cneu Escipió a la ciutat de Cissa van provocar que aquest exèrcit quedés notablement debilitat i que el Senat cartaginès hagués d’enviar recursos per fer front al poder de Roma (no obstant, l’ajuda vinguda d’Àfrica va ser molt minsa i es van haver d’utilitzar sistemes de reclutament massiu d’ibers). Asdrúbal va posar en marxa tots els mitjans possibles per reforçar el sistema defensiu cartaginès a Ibèria de quatre maneres diferents. En primer lloc va fer ús de reclutes regulars mercenaris de la península i d’altres territoris sota control de Cartago; en segon lloc va fer incorporacions massives de pobles indígenes aliats o sotmesos a l’exèrcit cartaginès. També es van incorporar tropes autònomes de defensa a les ciutats púniques i en darrer lloc es van integrar nous exèrcits i naus enviades oficialment per Cartago.

 

falange-grega
Formació atacant de la falange grega. Font: Vikipèdia

L’exèrcit d’Anníbal com un cas particular:

Cal dir que el model d’exèrcit cartaginès no va ser sempre uniforme i particularment va variar molt durant l’etapa en la qual Anníbal Barca va controlar el seu exèrcit particular per sotmetre a Roma. El nou model d’exèrcit que va promoure va abandonar la falange cartaginesa impulsada pel seu pare per adoptar una estructura menor d’agrupament d’unitats que tenia semblances amb el manípul romà. No obstant, si bé el seu armament i estructura en unitats no era de tipus hel·lenístic, les seves tàctiques encara conservaven el model d’origen grec. A més, si bé els ibers no van ser tropes especialment lleials als generals cartaginesos que van romandre a Ibèria, sí que van ser extremadament fidels a Anníbal i molts d’ells van formar part de l’última línia d’infanteria que va resistir amb el seu general a la batalla de Zama, la batalla que donaria fi a la Segona Guerra Púnica.

El reclutament de mercenaris ibers per a Cartago:

Els mercenaris ibers van ser una base molt important per als exèrcits de Cartago, si bé són majoritàriament coneguts per la seva marxa cap a Itàlia amb l’exèrcit d’Anníbal la seva presència dins els exèrcits de Cartago ja era documentada des de diversos segles abans, quan a la batalla d’Himera del 480 a.C van ser fonamentals per ajudar als combatents púnics en la seva lluita contra els grecs. Això ens permet afirmar que els reclutaments començarien a tenir lloc cap al segle V a.C i amb el motiu de les guerres greco-púniques que s’estaven desenvolupant a l’illa de Sicília. Les fonts ens informen que a partir del 480 a.C els reclutes ibers van tenir cada cop més presència en els contingents cartaginesos i es fa esment al fet que durant la destrucció de la població siciliana de Seliunte els contingents ibers van tenir una importància gens menyspreable.

En finalitzar les campanyes sicilianes no hi ha notícies de nous reclutaments de tropes ibers fins al 397 a.C i no tornen a incrementar-se de forma significativa fins als conflictes a Sicília contra Timoleó l’any 374 a.C. No obstant, aquesta contractació de mercenaris ibers durant les guerres greco-púniques no serà ni molt menys tan decisiu com el que es produirà durant la Primera i la Segona Guerra Púnica.

El veritable procés d’allistament massiu de tropes ibèriques només es produirà a partir de l’arribada dels cartaginesos a la Península Ibèrica. Aquest procés de reclutament permet veure el creixent poder polític que adquiriran els cartaginesos amb l’arribada al sud peninsular, atrets pels seus recursos econòmics. El poder i la influència sobre territori iber per part de Cartago començaran a fer-se notar de forma important a partir del segle IV a.C., i tindran lloc gràcies a l’hegemonia mercantil que exerceixen els cartaginesos sobre les poblacions ibèriques ja sigui per les delegacions diplomàtiques i comercials com per les accions militars i de coacció sobre la població local. D’aquesta manera s’assegurava el control dels recursos del sud de la península fins hi tot abans de l’arribada dels bàrquides a la península, per tant hem d’entendre que també tindrien una major capacitat de reclutar ibers.

Els territoris controlats de forma més eficaç pels cartaginesos a Ibèria s’estenien entre la desembocadura del Guadiana, passant per Sierra Morena i arribant al rerepaís pel Guadiana i el Tajo fins a acabar connectant amb el riu Ebre. En aquest territori els principals pobles que van quedar sota la seva esfera d’influència van ser els turdetans i els bastetans. Gràcies a aquest major control sobre el territori, les tropes d’Ibèria tindran un pes significatiu a les campanyes sobre territori enemic, com ara a la Segona Guerra Púnica. Si bé podem veure com en aquest moment hi ha un major nombre de reclutaments, aquest procés de lleva de la població ibèrica augmenta exponencialment en el moment en què els bàrquides fan de la Península Ibèrica el seu bastió principal per enriquir-se i augmentar els exèrcits de Cartago.

No obstant, la veritable arribada dels cartaginesos a Ibèria i, per tant, els inicis de la major etapa de reclutament es van produir després de la pau de Lutaci. A causa de l’entrega de Sicília i la posterior pèrdua de Còrsega i Sardenya a mans de Roma, juntament amb les compensacions de guerra a pagar als romans, els cartaginesos van decidir endinsar-se en una campanya per dominar el sud de la Península Ibèrica, extremadament rica per les seves mines de plata.

Per portar endavant aquesta política de dominació i d’enrolament de tropes mercenàries utilitzarien sistemes coercitius: utilitzar presoners de guerra ibers a l’exèrcit i promoure casaments dels caps militars cartaginesos amb princeses ibers per guanyar-se el favor de les poblacions locals. Podem veure una mostra d’aquest sistema coercitiu en el moment en que Anníbal fa un intercanvi de tropes africanes amb ibèriques per assegurar la defensa d’Hispània mentre ell marxa a Itàlia. Cal dir que a partir de l’any 209 a.C la major part dels exèrcits cartaginesos que encara operaven a Hispània estaven formats en gran part per tropes ibèriques i pràcticament no hi havia africans d’origen cartaginès enquadrats en aquests exèrcits a causa de les reticències del Senat cartaginès a reduir el nombre d’efectius que defensaven Cartago. Aquest procés de reclutament massiu va ser especialment important després de la batalla d’Ilipa al 206 a.C, en la qual l’exèrcit romà comandat per Publi Corneli Escipió es va fer amb la victòria. No obstant, aquestes tropes reclutades de forma sobtada no van romandre lleials a Cartago i es va produir la conquesta final de la Península Ibérica pels romans poc temps després.

Sabem que entre bona part dels pobles del sud de la Península Ibèrica es va aportar un notable nombre de mercenaris per als exèrcits de Cartago, però tenim informacions que aquests soldats van tenir una lleialtat molt dubtosa respecte als seus comandants i que el seu compromís en el camp de batalla estava directament vinculat amb les perspectives de victòria i del destí conjunt de la guerra. En molts casos, els mercenaris ibers no es reclutaven de forma individual, sinó que se seguia un patró de contractació de grans grups enviant grans quantitats de diners a determinades poblacions. Durant la seva estada a Ibèria, els cartaginesos van desenvolupar sistemes eficients per aconseguir mercenaris, principalment treballar amb les poblacions d’Ibèria amb un cos de comissaris de reclutament que eren enviats per tot el territori a la recerca de soldats i d’oficials professionals. De fet, Magó Barca va desenvolupar aquesta tasca al més alt nivell per bona part de la Península Ibèrica durant gran part de la Segona Guerra Púnica.

Tot i les lleves en massa de població ibèrica, l’actitud despòtica dels generals cartaginesos i la poca habilitat dels africans per fer-se respectar per les tropes peninsulars van provocar que molts pobles ibers es passessin al bàndol romà i que la posició de Cartago a Ibèria fos totalment insostenible des del 206 a.C, moment en què es produeix la batalla d’Ilipa.

Els pobles ibers i la guerra:

Els pobles ibers, considerats pels romans com a pobles bàrbars de la Mediterrània, van tenir un potencial militar molt important i van ser reclutats com a mercenaris tant per l’exèrcit cartaginès com pel romà. No obstant el seu model de fer la guerra era molt peculiar i la seva lleialtat estava molt lligada al seu cap militar per un jurament ritual o per clientelisme. A més, el seu sistema de fer la guerra era molt particular; en paraules del propi historiador Fernando Quesada Sanz podem dir que utilitzen el “warband”, una milícia temporal formada per guerrers ben preparats que porten el lideratge del grup que són acompanyats per altres amb una preparació més minsa i pobrament armats. A l’hora d’entrar directament en combat, els ibers actuaven d’una manera molt específica. Es basaven en la infanteria de doble ús –de línia o lleugera- que combatia en formacions molt tancades i denses que generalment acabava adoptant una forma de cunya i basava la seva efectivitat en un atac inicial molt violent. No obstant, hi havia una notable carència de disciplina i per tant era molt difícil que es recuperés d’un contraatac efectiu o del desordre de la batalla. També tenien contingents de cavalleria que després de carregar contra l’enemic descavalcaven i s’enfrontaven amb la infanteria enemiga juntament amb altres tropes d’infanteria molt lleugera que lluitaven contra els seus enemics amb un ordre de batalla obert mitjançant l’ús de javelines.

No obstant això, cal dir que aquest model de funcionament de les tropes d’origen iber va començar a predominar a partir del segle IV a.C, quan les relacions amb altres indrets del Mediterrani, especialment amb els púnics, els va permetre d’adoptar una nova concepció militar, cada cop més propera al sistema d’exèrcits estables amb una doctrina militar i una forma específica d’operar al camp de batalla. Durant el segle IV a.C els guerrers ibers adquiriran una gran fama per tot el món Mediterrani a causa del seu valor i capacitat combativa en diversos fronts.

A més, durant aquests conflictes van ser capaços d’adaptar les tàctiques de combat en formació tancada, un model de lluita propi dels exèrcits més desenvolupats del moment. Aquesta afirmació ens permet deixar de banda l’antiga concepció que afirma que les tropes ibèriques eren molt individualistes i no sabien lluitar en formació ni seguir les ordres dels oficials en el propi camp de batalla. A més, el conjunt d’ensenyes militars i determinats símbols representats en els escuts dels ibers ens mostra l’elevat nivell d’organització militar interna de la qual disposaven per tal de tenir un bon nivell de coordinació en les batalles, i que tenien prou coneixements bèl·lics per organitzar-se en unitats molt cohesionades. En el moment en què les tropes estaven immerses en la batalla s’utilitzaven instruments i senyals lumínics per indicar els moviments que havien de seguir els soldats durant el combat.

El conjunt de les tropes iberes estaven estructurades seguint subdivisions d’infanteria, infanteria muntada i cavalleria. Fins i tot, pel que fa a la infanteria, podem dir que hi havia una divisió entre infanteria pesada i lleugera. Aquest domini de les diferents formacions de combat va portar a Anníbal a confiar a les tropes ibers mantenir el cos central de l’exèrcit que va enfrontar-se als romans a la batalla de Cannas (216 a.C). Això no obstant, la forma de dirigir la guerra d’Anníbal i els seus desitjos de guanyar per al seu favor els pobles itàlics per acabar amb Roma i amb el model que l’havia sustentada, donarien pas a mantenir les tropes en constants batalles per tota la Campània i això acabaria generant una gran frustració per a les seves tropes. De fet, Titus Livi ens recorda com el comandant Maharbal, després de la batalla de Cannas, va dir-li a Anníbal: “Els deus no han concedit al mateix home totes les seves virtuts. Saps vèncer, Anníbal, però no saps aprofitar-te de la victòria.

No obstant això, la qualitat de les tropes iberes era equiparada pels seus oficials en cap, ja que la mobilització i el comandament de cossos d’exèrcit d’entre 7.500 i 30.000 homes requeria un gran coneixement sobre el desenvolupament d’estratègies militars, de control de les rutes de subministrament i un lideratge prou fort com per mantenir cohesionats a cossos de tropes diferenciades.

batalla-de-zama1
Mural representatiu de la Batalla de Zama, la qual marcaria el final de la Segona Guerra Púnica i es convertiria en la derrota més notable d’Anníbal Barca. Font: Vikipèdia

Conclusions

Si bé els exèrcits de Cartago sempre s’havien vinculat amb les forces mercenàries i en la poca motivació dels ciutadans de participar en els conflictes per defensar la seva “Polis” cartaginesa, ara es pot afirmar amb tota seguretat que durant els segles VI, V i IV a.C, el gruix de les tropes de Cartago eren ciutadans de la pròpia capital i seguien un model de combat basat en la falange hel·lenística. No obstant això, hem de reconèixer que aquest model decau durant el segle IV i ja al segle III a.C els ciutadans cartaginesos no emprenen accions militars fora de territori africà, exceptuant que els més grans generals dels exèrcits de Cartago sí que lideren les expedicions a territoris exteriors, com ara a Ibèria. Serà en aquest moment quan es produeixi un gran auge dels reclutaments de mercenaris.

Amb l’arribada d’Amílcar Barca al sud de la Península Ibèrica podem veure com els exèrcits de Cartago augmentaran notablement les seves files gràcies a l’ús de mercenaris dels diferents pobles que habiten la meitat sud d’Hispània. El reclutament d’ibers no sempre estarà vinculat amb grans pagaments de diners a poblacions indígenes, sinó que en molts casos les poblacions ibèriques seran envaïdes militarment i s’agafaran ostatges per assegurar la fidelitat d’aquells pobles a la causa cartaginesa contra Roma.

Pel que fa als propis exèrcits cartaginesos a Ibèria, podem dir que el seu moment de major esplendor es va produir al 219 a.C, moments abans que Anníbal ataqués Sagunt i s’iniciés la Segona Guerra Púnica. Va ser en aquest moment quan Cartago va controlar un major nombre de tropes a Ibèria, uns 14.450 soldats en total sense contar l’exèrcit d’Anníbal que anava cap a Itàlia. Si bé en aquests moments les tropes iberes van resultar decisives a l’hora de constituir els exèrcits, encara van tenir un major pes després de la desfeta de Cissa, quan els exèrcits de Cartago van estar a punt de ser derrotats i es van dur a terme lleves massives. En aquest moment els ibers van fluctuar entre els exèrcits romans i púnics per finalment acabar vinculats majoritàriament a Roma, ja que estaven segurs que seria la guanyadora de la guerra.

Puc afirmar que si bé els exèrcits de Cartago a Hispània gaudien d’un gran poder militar i eren capaços d’enfrontar a les legions romanes, en cap moment haurien pogut guanyar en els camps de batalla si no hagués estat pels contingents de milers d’ibers i celtibers que van donar un suport decisiu a les batalles contra els enemics romans. Els pobles del sud de la península dominaven i coneixien amb certa profunditat les tàctiques militars fonamentals per triomfar en les batalles contra exèrcits com els de Cartago i Roma i van esdevenir uns soldats fonamentals per ambdós bàndols.

 

Read More

Abans que el sindicalisme es convertís en un actor històric principal a la vida social i política catalana a partir de les últimes dècades del segle XIX, el procés que va conduir a la formació del sindicalisme va ser un fenomen històric totalment decisiu per entendre la història de la Catalunya contemporània. La implantació exitosa del capitalisme com a mode productiu dominant a l’economia catalana al llarg del segle XIX va ser un factor necessari perquè aquest procés donés els seus fruits però, com veurem, ni va tenir un efecte automàtic i mecànic en la realitat social i laboral del país ni va ser l’únic factor d’aquest procés. El sindicalisme català té la seva arrel en la conjunció de diferents elements històrics que tot seguit repassem.

La formació del proletariat urbà

Les formació d’un nou col·lectiu humà a Catalunya, el dels obrers urbans de fàbrica, va dur-se a terme gràcies a la transformació de dos tipus de treballadors preindustrials: per una banda, els artesans rurals que havien sorgit a l’era preindustrial a través de la penetració del treball tèxtil al camp, de la mà del conegut com a domestic system -treball rural a domicili. Aquest nou model econòmic va permetre un creixement demogràfic que va proporcionar l’excedent humà que permetria l’enlairada de la industrialització catalana. Per altra banda, la formació del proletariat català tampoc es pot entendre sense tenir en compte la transformació del món artesanal urbà, en la que es van barrejar processos com la deslocalització que implicava el domestic system, la penetració del capitalisme, la mecanització dels instruments de treball i la crisi del gremialisme. Aquests fenòmens van contribuir de manera decisiva al pas de milers de persones d’artesans a proletaris en el si de les ciutats catalanes.

domestic_system_03
Exemple del model de domestic system (Font: apuntes.santanderlasalle.es)

En la primera via que hem assenyalat, la migració a les ciutats l’hem d’entendre com una estratègia adaptativa de famílies rurals, que tenien un origen laboral artesanal i la procedència de les quals estava dispersa per tot el món de la manufactura preindustrial catalana. La formació del sistema fabril a Catalunya es va fonamentar, d’aquesta forma, en els transvasaments de població industrial i no de població agrària, contràriament al que tradicionalment s’ha afirmat. Aquestes migracions es realitzaven a diferents escales, del camp a ciutats petites i mitjanes en primer lloc i, en una segona fase, d’aquestes ciutats a nuclis industrials capdavanters, com Barcelona o Sabadell.

Pel que fa a la pròpia transformació dels artesans urbans, la decadència del sistema gremial ajuda a explicar el procés. Els gremis van ser, al llarg de molts segles, el marc en el qual es desenvolupava tota l’activitat productiva manufacturera a les ciutats. Es tractava d’unes institucions que gaudien del reconeixement de les autoritats municipals i disposaven d’una sèrie de privilegis i prerrogatives legals i públiques. Entre aquestes destacaven el monopoli local en la producció i distribució del bé en qüestió i un reglament que fixava les tècniques, les formes i les quantitats que havien de seguir tots els treballadors agremiats. La degradació de l’ofici gremial va produir-se en bona mesura a causa del creixement de la població de les ciutats i l’augment del consum, que van obrir noves vies de negoci al marge de la legalitat gremial. A més, la fugida de bona part de l’activitat manufacturera al camp, sumat a l’augment de mà d’obra disponible, va generar una reducció significativa dels sous i la pèrdua de control dels manufacturers urbans de la totalitat del seu procés productiu.

Paral·lelament, el naixement de l’Estat liberal a Espanya va comportar que l’any 1836 s’abolissin a nivell legal els privilegis gremials, cosa que va comportar noves alteracions socials i laborals. Aquesta decisió política va provocar que els membres dels gremis perdessin més control sobre el procés productiu i va intensificar la penetració del capital al món manufacturer. Els artesans, per tal de resistir-se a la ofensiva contra el seu model de treball, van intentar reforçar, per una banda, el control que el gremi exercia sobre l’oferta de mà d’obra, impedint l’entrada de nous treballadors, i, per l’altra, el sistema d’aprenentatge tradicional que es basava en les categories d’aprenent, oficial i mestre i que servia per controlar l’accés a l’ofici d’artesà. Aquesta reacció va generar un model de resistència al capital en el qual s’emmirallarà més endavant el primer sindicalisme.

La transformació productiva al tèxtil català a la primera meitat del segle XIX

La modernització tecnològica durant la primera meitat del segle XIX va ser un altre dels factors claus per a la formació d’un grup humà que acabaria tenint la capacitat d’organitzar els seus interessos com a treballadors a través d’una institució pròpia i autònoma, el sindicat. A les tres primeres dècades del segle la filatura va protagonitzar la gran majoria d’innovacions del sector tèxtil, a través de la generalització de les spinning jenny i, sobretot, de la berguedana, màquines de filar introduïdes a Catalunya l’últim decenni del segle XVIII i que van permetre un notable increment de la productivitat. La innovació que més impacte va causar es va produir a la dècada de 1830 amb la introducció de la mule-jenny, una màquina accionada per un motor de vapor que automatitzava l’operació de convertir la metxa de cotó en fil. Per operar amb ella era necessari empènyer un carro metàl·lic de grans proporcions i, a més, requeria la necessitat d’augmentar els nombre de persones dedicades a tasques auxiliars, cosa que suposava un fort eixamplament dels equips de filatura.

mule-jenny
Màquina mule-jenny (Font: www.arts-et-metiers.net)

La introducció de la mule-jenny va posar les bases perquè, a determinades ciutats com Barcelona, es produís la masculinització de la feina de filar, és a dir, que una gran quantitat de nous filadors reemplacessin una mà d’obra essencialment femenina. Els nous treballadors del fil d’aquells indrets on es va masculinitzar la filatura van construir sistemes informals d’aprenentatge a través de la subcontractació de treballadors, sovint familiars, el que els va permetre formar un espai d’autonomia i autoritat dins el procés productiu i adquirir una posició de gerents a peu de màquina. Aquest va ser un procés de creació d’una nova figura de filador, masculí, assalariat i fabril, que tenia la capacitat de forçar el treball d’altres per augmentar la productivitat i gaudia del control de l’accés al nou ofici.

Pel que fa al tissatge, la mecanització de la maquinària va ser força més tardana, però igualment rellevant. A la dècada de 1830 es van doblar el nombre de telers, i els 1840 es van introduir les màquines jacquards i els telers mecànics. A més, es va dur a terme una profunda transformació de l’organització del treball, sobretot a través de la concentració fabril, un procés que no va ser un simple resultat de la mecanització, ja que es va experimentar tant en el tissatge manual com en el ja mecanitzat. Aquest procés tenia com a motor la voluntat dels patrons de controlar el procés de producció i disciplinar la mà d’obra, per tal de poder augmentar la intensitat i el ritme de treball i establir uns horaris més estrictes. Aquesta lluita per l’apropiació del temps va derivar en uns horaris ben estipulats i en l’amenaça d’unes multes d’enormes proporcions als obrers que no els complissin. La progressiva implantació del sistema fabril va provocar una separació entre l’activitat domèstica i la remunerada, la qual cosa va generar noves pautes tant d’edat com, sobretot, de gènere. Les dones van ser les més afectades per l’atur generat pel canvi tecnològic i l’increment de l’oferta de treball, i les estratègies familiars van tendir a destinar l’activitat femenina exclusivament a la llar quan la dona arribava, aproximadament, a la trentena d’edat, etapa en què els primers fills ja tenien edat per incorporar-se a la fàbrica.

El desenvolupament del primer sindicalisme català

El 1840 és la data documentada del naixement del sindicalisme formalitzat a Catalunya. Els orígens i les arrels de l’associacionisme obrer reivindicatiu, això no obstant, es remunten diversos anys enrere, en un procés que va tenir com a principal protagonista el sector del tissatge. Des de finals dels anys 1820 la conflictivitat laboral va augmentar de forma accelerada en tot el món tèxtil; el conflicte més habitual girava entorn el tir de les peces de roba, que els fabricants allargaven per tal de reduir el salari efectiu dels treballadors. També va ser destacada la disputa sobre la llibertat dels patrons d’acomiadar lliurement els teixidors. Tot i que puntualment van enfrontar-se a les màquines i van protagonitzar episodis de ludisme a Catalunya, com en el cas del conegut incendi de la fàbrica Bonaplata l’any 1835, el mecanisme principal utilitzat pels treballadors va ser presentar reclamacions a les autoritats municipals. Paral·lelament, es va generalitzar l’elecció de comissionats de fàbrica per part dels treballadors i la recaptació de quotes setmanals. Els anys 1830, d’aquesta forma, van servir als teixidors per adquirir experiència estratègica i organitzativa, en el marc d’un sindicalisme clandestí que no s’oficialitzaria fins que el context polític ho permetés.

assteixidors1840
Icona de l’Associació Mútua de Teixidors de arcelona (Font: http://www.veuobrera.org/02organi.htm)

Els primers sindicats catalans van aparèixer amb noms que feien referència a la protecció mútua, prenent com a model la titulació de les societats de socors mutus. L’Associació Mútua de Teixidors es va crear el 1840 i és la primera mostra d’associació amb objectius sindicals explícits, tot i que van existir organitzacions obreres no oficials els anys immediatament anteriors. La seva oficialitat va ser possible gràcies a la Reial Ordre de febrer de 1839 que culminava un procés de legalització limitada de les associacions, que es frenaria en sec l’any 1843 arran de la fi del Trienni Esparterista i el retorn dels moderats al poder. Entre els principis sobre els quals es va assentar el sindicat tèxtil hi figuraven la lluita per la millora dels jornals, l’establiment de borses de treball per als aturats, una cotització setmanal per part dels associats –amb l’objectiu de sufragar aquells treballadors que es trobessin en situació de malaltia o d’invalidesa- , el boicot al treball dels no associats i la vaga com a eina de lluita principal. Van aconseguir englobar entre un terç i la meitat de tots els teixidors barcelonins, van establir un sistema de socors per als acomiadats i, uns anys més endavant, van crear tallers de fabricació pròpia, els quals tenien com objectiu principal pal·liar la manca de feina en moments de crisi.  

El col·lectiu dels filadors de cotó barcelonins, per la seva banda, format per pocs centenars d’homes, va adquirir una visibilitat sindical i política de primera magnitud. La seva situació laboral estava marcada per la seva àmplia autonomia en l’organització del treball a peu de màquina, que els permetia subcontractar ajudants pel seu propi compte i acumular experiència en la gestió i supervisió d’equips de treball, i per la centralitat salarial que ocupaven en el món menestral de Barcelona, tractant-se de l’ofici més ben remunerat de la ciutat comtal. Arran d’això, els homes filadors van gaudir d’una extraordinària capacitat de pressió laboral i de mobilització col·lectiva, reforçada pel context polític que es va viure entre el 1840 i el 1843 i per l’impuls que va suposar l’actuació de l’Associació Mútua de Teixidors. Un dels objectius dels filadors cotoners era tancar sindicalment el mercat laboral per garantir el sistema de subcontractació endogàmica, que es vinculava a una cultura del treball en què nocions com la llibertat i autonomia en el treball i el costum, tot i tractar-se d’un ofici recent, jugaven un paper central.

L’Associació Mútua de Teixidors va actuar com un focus de difusió associativa, impulsant, per una banda, una confederació sindical amb societats d’altres oficis, que va donar els seus primers passos a finals de l’any 1840 i que estava encapçalada per Joan Munts i, per l’altra, la creació d’associacions teixidores a diferents nuclis industrials catalans, les quals rebien informació, ajuts i préstecs per part de l’entitat barcelonina. Les associacions de teixidors que es van formalitzar arreu de Catalunya al Trienni Esparterista de 1840 a 1843 van néixer majoritàriament en situacions de concentració fabril, més que no pas en aquells indrets on predominava la dispersió física del treball, i el seu caràcter va ser eminentment urbà. No van ser establertes allà on les remuneracions eren més baixes, per la qual cosa es tractava, entre d’altres coses, d’organitzacions que articulaven la defensa de l’ofici en front el treball més barat provinent del món rural. Pel que fa a la composició de gènere d’aquestes organitzacions, i amb correspondència al seu caràcter d’ofici masculí, els associats eren homes. Era la posició dels teixidors masculins d’autoritat i autonomia als tallers i fàbriques el que els va permetre construir sindicats per protegir els seus interessos com a homes treballadors.

Després d’uns anys de forçada clandestinitat al llarg de la Dècada Moderada, entre 1854 i 1856, en l’anomenat Bienni Progressista, les organitzacions obreres van recuperar un protagonisme destacat a la vida pública catalana. El 1854 es van reproduir diversos atacs contra selfactines, màquines que estaven introduint-se amb força a la filatura catalana i que, per als filadors, suposava una amenaça de rebaixa salarial i, encara més important, de reestructuració de l’organització del treball amb l’entrada de mà d’obra desqualificada i femenina. El mateix any es va crear la Unió de Classes, la primera confederació d’associacions obreres coneguda a Espanya, i el 1855 sorgia la Junta Central de Directors de la Classe Obrera, que reunia els representants de totes les societats obreres de Catalunya. A inicis de juliol del 1855 es va convocar la primera vaga general de la història tot l’Estat espanyol, amb l’objectiu de reclamar la constitució de jurats mixtos d’obrers i patrons, la jornada legal de deu hores i, sobretot, el dret a la lliure associació. La resposta de les autoritats progressistes, que va posar la defensa de la llibertat d’indústria en el centre del seu interès, va provocar malestar i decepció en el si de la classe obrera. Una sèrie de teixidors, de fet, es van manifestar al maig del 1856 defraudats pel progressisme i es van afirmar disposats a seguir un camí polític propi.

Caigudes novament en la clandestinitat arran de la represa del poder per part dels moderats el 1856, les associacions obreres van continuar vertebrant bona part de la vida dels treballadors de determinats oficis, tot i que les transformacions laborals van ser protagonistes en diferents sectors. Hi destaca, sobretot, la filatura, branca tèxtil on es va engegar un procés de feminització de la mà d’obra que va possibilitar que es generés una pressió patronal i política per minar les bases laborals i organitzatives amb que s’havia construït l’ofici filador de la mà de les mule-jennies. La menor importància de la força de treball en la nova filatura regida per les selfactines, juntament amb la confiança política dels patrons degut al context de contrarrevolució moderada, van facilitat el procés de degradació de la posició de força de la que havien gaudit els filadors barcelonins.

El 1869, una vegada la Gloriosa Revolució va permetre instaurar la llibertat política, els filadors reclamaven restablir les tarifes de preus de les que es derivava el seu salari de l’any 1855. El mateix any es va crear el primer sindicat que integrava totes les branques productives del cotó, les Tres Classes del Vapor. Una de les finalitats principals del nou sindicat era preservar els sistemes informals d’aprenentatge per tal de no veure deteriorada la capacitat de control de l’accés de la mà d’obra al sector. Paral·lelament, les idees internacionalistes es van expandir acceleradament durant els primers anys de la dècada de 1870, arran de l’impacte de la Primera Internacional en un context de major obertura política. El sindicalisme català entrava en una nova etapa de la seva historia.

Els factors culturals, polítics i de gènere en el primer obrerisme català

La cultura comunitària de l’ofici i els valors solidaris entre els treballadors masculins, que tenia l’origen en el sistema gremial preindustrial, per una banda, i l’exclusió dels no qualificats, les dones i els nens, per l’altra, són els dos fonaments del desenvolupament del sindicalisme en l’etapa prèvia a la Gloriosa Revolució de 1868. Aquesta cultura s’assentava en una moral que potenciava la solidaritat i la igualtat com a valors principals, i que es va materialitzar en pràctiques com el repartiment del treball i el control i la limitació de la productivitat per treballador. Per altra banda, la demanda de pagament a jornal reforçava la defensa de la masculinitat de l’ofici, un altre dels pilars sobre els que es va construir aquesta cultura del treball, que situava les dones en una escala inferior de la jerarquia laboral.

nena-filadora
Representació del treball infantil al tèxtil (Font: www.es.mhcat.cat/)

Els oficials van ser els protagonistes del sorgiment del moviment obrer, i el centre de la seva lluita va estar en la defensa de la seva posició davant l’avenç del capitalisme i les seves derivades, entre les que figuren els avenços tecnològics i els processos de feminització. En el cas dels filadors, existia un fort component de defensa corporativa, ja que pretenien preservar les seves atribucions organitzatives i reivindicar una cultura del treball que els permetia un ample marge de maniobra pel que fa a la relació entre el seu esforç i l’ingrés que rebien. Les condicions materials contribuïen a configurar unes determinades reclamacions, però aquestes tenien tant a veure amb factors materials com amb qüestions com la mestria i l’autoritat i el respecte i l’honor.

Les condicions del treball fabril a peu de màquina tenien, per tant, molta importància en la construcció d’una determinada cultura del treball, especialment pel que fa a aspectes com la gestió del treball, la divisió de gènere o les subcontractacions informals. Pel cas dels teixidors, la seva situació en el procés productiu és el tret fonamental que permet explicar l’organització i mobilització que van protagonitzar. Els teixidors van construir de forma compartida una sèrie de valors i pràctiques comunitàries que es contraposaven amb el model econòmic i social dels fabricants. L’existència mateixa d’una associació amb voluntat de negociar i fer pressió, la idea pròpia de quins costums i quines condicions han de regir en el lloc de treball o la defensa d’un ofici que havia de seguir sent manual i masculí són algunes dels trets principals que evidencien que els obrers posseïen una cultura i un projecte social i laboral compartit i autònom. Situaven la llibertat política com un dels principis fonamentals, que garantia l’existència formal i pública de les associacions, la qual, no obstant, no era per si mateixa suficient per millorar les condicions de vida dels treballadors, els quals havien d’organitzar-se autònomament. El obrers veien els polítics progressistes com a potencials aliats institucionals, i en alguns casos, com el de les associacions teixidores, van fructificar relacions cordials i estables. La influència va ser mútua va permetre que el llenguatge de classes, amb el seu accent en les contradiccions socials, es situés al centre del discurs polític barceloní, desplaçant la retòrica populista que havia predominat fins el 1840 tant en el progressisme com en el republicanisme.

Read More

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (I)

Miquel Mateu, un dels més grans exponents del franquisme català (III)

El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes entraven a la ciutat de Barcelona. L’endemà mateix Miquel Mateu seria nomenat alcalde de la ciutat (càrrec que ocuparia fins l’any 1945). Abans de continuar la introducció m’agradaria obrir un parèntesi.  Els governadors civils van ser els encarregats arreu del territori d’elegir els alcaldes i les comissions gestores. No obstant això, el nomenament de les alcaldies tant de Madrid com de Barcelona de forma extraordinària, pel fet de ser les ciutats més importants i conflictives, van escapar a la voluntat dels governadors. Va ser Franco per orde directe que va elegir una persona d’absoluta confiança. Aquest fet ens ajuda a ressituar-lo i  identificar, d’entrada, que no estem parlant d’un col·laborador qualsevol. Reprenem el fil. Aquell canvi pel qual havia lluitat Miquel i que vam veure en la primera partes posaria en pràctica, realment, un cop finida la guerra. Paral·lelament a la significació i les activitats que desenvolupà durant la seva primera etapa com a participant orgànic del règim a l’alcaldia de Barcelona, ponderarem aspectes com la implantació d’aquest règim, amb el consegüent desplegament del projecte, la posició que ocupà la burgesia i la relació d’aquesta vers el teixit social.

La instauració del franquisme a Catalunya vindrà donada per la creació d’estructures (jeràrquiques), a partir del final de l’ocupació del Principat l’any 1939. Es forjà un nou marc legal, unes noves institucions i s’efectuà “la prohibició de la totalitat de les organitzacions socials – polítiques, sindicals, culturals, etc. – i la temptativa, en bona part reeixida, de destruir les considerades contràries al “Movimiento Nacional” segons expliquen Molinero i Ysàs. En el cas dels ajuntaments de l’època hem de precisar que “[…] foren concebuts més com a ens administratius dependents dels organismes centrals de l’Estat que com a entitats pròpiament polítiques, estigueren mancats de recursos, amb moltes competències assumides […]”, com avança Huertas. Tal cosa propiciarà la confrontació d’entrada amb el governador civil González Oliveros abocat a les tesis purament feixistes que xocaven amb les idees monàrquiques i reformistes que tenia Mateu de rerefons. A això se li ha de sumar el fet que aquest volgués constantment acotar les accions de Mateu intentant relegar-lo a una posició subalterna. En canvi amb Correa (el següent governador) va tenir una molt bona relació, degut a l’autonomia que va donar a industrials i financers dins un espai tutelat, facilitant-li també l’aplicació de les seves polítiques.

dins el fitxer word la descripció
Descoberta d’una placa commemorativa de la victòria franquista a l’Ajuntament de Barcelona. D’esquerra a dreta. Miguel de los Santos Díaz de Gómara (adminsitrador de la diòcesi de Barcelona). Miquel Mateu i Pla, Eliseo Álvarez Arenas (general en cap de les forces d’ocupació) i Josep M. Milà i Camps (president de la Diputació de Barcelona i comte de Montseny). 19 de maig de 1939. Branguli, Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquestes estructures a nivell municipal pretenien esborrar el passat més recent i implantar uns nous patrons, sobretot, ideològics. Més enllà d’això sols es podrà parlar de repressió. Una atribució específica que tindran els ajuntaments serà la de depurar l’administració pública i vigilar la ciutadania. Barcelona serà el cas més preeminent amb un inventari d’aquestes pràctiques més extens que qualsevol altra ciutat tant en quantitat com pràcticament també en densitat. Soriano testifica que “Les primeres mesures que va prendre l’Ajuntament foren readmetre […] els que havien estat acomiadats per l’Ajuntament republicà a partir del juliol del 1936, fer cessar els funcionaris que havien ingressat a partir d’aquesta data i obrir expedient de depuració a tots aquells que havien entrat amb anterioritat a la data i que posteriorment havien continuat prestant els seus serveis.” Cal superar la visió que els ajuntaments no executaven perquè això era una competència militar, ja que aquests hi intervenien en altres vessants i nivells.

Banquet d'inauguració de la Feria de Muestras Nacional e Internacional al Ritz amb totes les personalitats de l'època
Banquet d’inauguració de la Feria de Muestras Nacional e Internacional al Ritz amb totes les personalitats de l’època.

Hem de posar el punt de mira més enllà de la “[…] transformació del nomenclàtor urbà […], la reelaboració del calendari i de la litúrgia de celebracions i festes ciutadanes, els usos i costums de la pràctica pública institucional foren les seves activitats més visibles, però no pas les fonamentals.” Com ens relata Marín en aquesta cita; s’acostuma a donar molta importància a la cara pública dels ajuntaments i això comporta que sigui complicat de definir l’actuació concreta del personal polític. Participarà de les tasques de reconstrucció, dels projectes urbanístics i l’ordenació de la ciutat, emprenent grans obres públiques; això li suposarà una oportunitat per treure’n benefici. Trobarem casos com l’ordre de demolició del Palau de Belles Arts perquè les seves empreses n’aprofitessin el ferro. Mateu aspirava a alguna cosa més que reconstruir la ciutat, cosa que es veurà amb la gestió del pressupost general i les finances. Intentarà utilitzar les seves influències, saltant-se la jerarquia, per tal d’obtenir els crèdits i marges de maniobra suficients per garantir el finançament que les seves ambicions reclamaven, batallant amb molts organismes i augmentant la recaptació municipal.

Pel que fa referència a l’activitat social, es dedicava a celebrar banquets i participava d’actes ostentosos amb la burgesia mentre hi havia restriccions, racionament i la beneficència arribava a límits inhumans. A nivell cultural veurem que aplicarà els criteris franquistes i acabarà transformant la cultura de Barcelona a imatge i semblança de la cultura oficial del franquisme. Esborrarà i substituirà la identitat catalana en base a la construcció de la identitat local i potenciant en aquest cas el conegut com a “barcelonismo”, i efectuarà també una reorganització a nivell artístic i històric realitzant una depuració específica d’aquests espais.

Heinrich Himmler en un primer pla i Miquel Mateu a darrere en ela seva visita a Montserrat
Heinrich Himmler en un primer pla i Miquel Mateu a darrere en la seva visita a Montserrat.

No podem oblidar que des de la seva entrada va donar cobertura a la internacionalització, que alguns elements del règim com el mateix González Oliveros o Serrano Suñer, van voler donar a la ciutat. Barcelona intentarà esdevenir un enclavament del feixisme durant els primers anys després de la guerra. Per exemple, quan Ciano (ministre d’assumptes exteriors de la Itàlia feixista) va visitar Barcelona, ell expressament demanarà que s’engalanessin els balcons amb domassos i banderes espanyoles. Cal afegir que poc abans havia enviat missatge de gratitud, personalment a Mussolini, pel suport durant la guerra. L’altra gran visita va ser la de Heinrich Himmler (mà dreta de Hitler i cap de les Schutzstaffel, més conegudes com a SS). En aquest cas – entre d’altres anècdotes de la visita – va fer decorar la ciutat amb multitud de banderes amb la creu gammada. En tot cas, al tornar a matisar que ell no ideà els actes, sinó que simplement es dedicà a organitzar-los en la mesura que era l’alcalde de la ciutat.  Pel que fa a afers ideològics interns – Mateu continuarà al capdavant de la gestora el 1942 quan es renovin alguns dels regidors i es faci patent l’entrada de la línia dura de la falange amb l’ingrés dels seus màxims exponents. Aquí podem recuperar la tesi exposada a l’anterior article sobre la seva naturalesa camaleònica. Si bé com dèiem abans, tenia conflictes amb els sectors més totalitaris del règim perquè no era partidari de les polítiques d’índole més estrictament feixista, va seguir les seves directrius i va ser un executor d’alt rang.

A nivell de repressió hem d’anar amb peus de plom – com he explicat anteriorment -, per tal de valorar la responsabilitat de Mateu. S’ha d’entendre que les comissions depuradores demanaven informes als alcaldes, però tenint en compte la dimensió de Barcelona, aquesta feina era duta a terme per càrrecs intermedis de l’administració municipal. Tanmateix, s’ha de reconèixer que la seva responsabilitat política, en tan que màxima autoritat de la ciutat, és total i absoluta. Trobem casos, però, en els quals es personificarà, durant el període que ell va ser alcalde. No sempre tindrà la mateixa actitud. En alguns casos, ja sigui per tornar possiblement un favor, com per ajudar antics amics, s’intercedirà favorablement; serà el cas d’Eusebi Bertrand, en el qual, a diferència de les declaracions de la resta d’agents addictes al règim, ell intervindrà favorablement. Vell company de la burgesia catalana i membre de la Lliga Regionalista, el presentà com una persona d’ordre netejant-li de l’expedient les accions d’estraperlo i desentesa durant el conflicte bèl·lic. En canvi tindrà una actitud diametralment diferent en d’altres informes, que segons Vilanova, feia amb desdeny. Un dels exemples el trobarem vers els seus predecessors en el càrrec d’alcalde: aquests eren Carles Pi i Sunyer i Hilari Salvadó i Castell (alcaldes per ERC durant la II República), els quals van ser perjudicats solament amb sancions econòmiques al romandre a l’exili.

Per sintetitzar la seva tasca com a alcalde trobo que Riera, autor del millor estudi sobre els catalans franquistes, ho resumeix molt bé: “Aportó sentido de organización y una falta absoluta de escrúpulos a la hora de hacer limpieza política, tanto de los rastros del catalán institucional como de los funcionarios sospechosos de veleidades a favor de la República y/o de la Generalitat.”

De Barcelona, normalment es recorda a Porcioles, com a alcalde, pels més de 15 anys que va exercir el càrrec i per ser també dels darrers de la dictadura. No obstant això, Salgado-Araujo – cosí de Franco – ens explica que segons Franco seria difícil trobar un alcalde amb tan bona relació amb la Falange (membre i home dur de FET JONS);  amb unes excel·lents aptituds en tots els sentits i, sobretot, que a nivell administratiu tingués l’energia de Miquel Mateu. Com encaixa que Mateu fóra tan ben vist per Franco si hem pogut constatar els conflictes i les desavinences amb membres del règim? Podríem afegir també fets controvertits com la permissió d’actes culturals en la clandestinitat, entre d’altres, però sobretot la seva proximitat a la conxorxa reformista de caire monàrquic en aquells primers anys del règim; especialment quan serà ambaixador a París del 1945 al 1947 (fets que tractarem més detingudament en el següent article). Per tot això, dins el règim se’l veurà com un oportunista.

Com comprendre-ho, doncs? Aquí s’ha de posar en valor dos aspectes principals. Per una banda, per entendre la seva fortalesa en el règim hem de copsar – com explica Marín – que comptà amb el fet de tenir la confiança personal del dictador. Mateu es convertí en un alcalde poderós perquè era amic de Franco, i Franco l’admirà pel fet de ser un alcalde poderós.” Franco, que era desconfiat de mena, sempre el considerarà fidel i el tindrà en alta estima. Per altra banda, per concebre aquesta posició camaleònica que he exposat, se l’ha d’emmarcar en l’evolució de la burgesia catalana en aquell context. Tot i que per inducció no podem generalitzar l’actuació d’aquest subjecte, si que ens ajuda a entendre-ho en gran mesura, ja que Mateu s’acosta fidedignement al paradigma de burgesia catalana de l’època.

L’alcalde Mateu i Pla, a l’esquerra de Franco, a Barcelona el 30 de gener de 1942, per celebrar el tercer aniversari de l’entrada a la ciutat.
L’alcalde Mateu i Pla, a l’esquerra de Franco, a Barcelona el 30 de gener de 1942, per celebrar el tercer aniversari de l’entrada a la ciutat.

Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola la burgesia torna, a Catalunya, a recuperar les seves propietats de la mà dels vencedors, com també serà el cas de Mateu. A canvi d’això, la burgesia catalana va renunciar al seu poder polític com a classe social. S’ha de matisar el fet de la pèrdua del seu poder polític, ja que el que perdrien realment, seria la seva capacitat d’autogovern. Per a la burgesia catalana, participar del nou règim va suposar recuperar les relacions de producció tradicionals i esborrar les fites polítiques dels segments més importants de la població i, a la vegada, impossibilitar-ne de nous; asseguraria els seus interessos com cap altre sistema des de la primera etapa de la Restauració. Moltes vegades l’anàlisi purament polític desdibuixa aquesta dominació classista que va exercir el règim.

Un dels trets lligats històricament a la burgesia catalana havia sigut el catalanisme. On quedaria aquest llavors? Consignes com les de Ferran Valls i Taberner exposades en el seu article La falsa ruta, dibuixarien la concepció per part de la dreta sobre el catalanisme durant el franquisme. Els propis burgesos van veure que el seu passat catalanista despertava malfiances amb els nous companys de ruta i varen decidir accentuar el seu rebuig i condemna per tal de resoldre-ho. I totes les mostres de suport al règim que va efectuar la burgesia catalana no anaven solament dirigides a la restauració de l’ordre social, sinó també a la política del nou règim, que col·locà els propietaris en una posició de preeminència en les relacions socials. La identificació del 39 com “ensulsiada” va afectar profundament la trajectòria i l’abast del catalanisme. L’exili i la repressió franquista (un altre intent de posar fi al “problema de Catalunya”, ara d’una virulència i una violència molt més grans) va fer la resta. A l’hora de resseguir l’actitud de la burgesia, i per extensió la de Mateu, haurem de tenir en compte, doncs, la qüestió del poder polític, la qüestió de l’activitat econòmica i les propietats i la qüestió del catalanisme. Totes tres com a eixos principals per posar-nos a la seva pell.

Sense títol
Fragment de l’article “La Falsa Ruta” de Fernando Valls Taberner, publicat al diari La Vanguardia el 15 de febrer de 1939.

“Era la hora en que los empresarios catalanes se habían visto obligados a reflexionar sobre su futuro.” Marín ens explica la impossibilitat de mantenir el catalanisme dins el franquisme. La burgesia es preocupà de teixir les relacions de forma directa o indirecta amb les estructures orgàniques del règim, des del partit a les institucions, però, realment, sols els més primats com Miquel Mateu, podrien gaudir de cert poder i posicions rellevants.

Després de veure la seva formació com a industrial i polític i també la seva implicació en la Guerra Civil Espanyola, en aquest article hem pogut resseguir com es consolidà com a un actiu col·laborador amb el règim i quines foren algunes de les seves actuacions en aquesta primera etapa. En el pròxim article veurem quins varen ser els altres vincles que va tenir amb el règim i el seu recorregut fins a la seva mort l’any 1972.

Posar el focus en aquesta etapa ens serveix també per evidenciar no només el seu fort lligam amb el règim i les seves actuacions, sinó per col·locar-lo en el seu context i entendre què va suposar la implantació del règim franquista a Catalunya en general i a Barcelona concretament; com també l’evolució d’un subjecte importantíssim en la història contemporània de Catalunya, com és la burgesia nativa. Dissociar el personatge de la seva conjuntura seria, doncs, un error. L’anàlisi de figures rellevants com Miquel Mateu ens permet fer aquest important exercici de comprensió històrica des d’una perspectiva d’estudi biogràfic, posant-lo en escena.

 

Read More

La conformació d’un gust artístic és quelcom dependent de molts factors. En el cas de l’art anomenat “hispanoflamenc”, van ser moltes les línies que van haver-se de traçar per confluir en un punt d’acord estètic. Durant les darreries del segle XV i més tard en el segle XVI, l’art hispanoflamenc va tenir una esplèndida recepció dins de les preferències estètiques de l’esfera de les corts peninsulars. El terme “hispanoflamenc”, emprat per la historiografia de l’art dels últims cinquanta anys, més que descriure una característica referent a la seva pròpia naturalesa artística sintetitza una pluralitat de veus que van enriquir la història de l’art. El terme hispanoflamenc no només descriu un llenguatge visual propi, sinó tota una sèrie de relacions internacionals que van donar com a resultat una manifestació artística consolidada, la qual assentarà les bases visuals d’èpoques posteriors. Estudiar l’art “nòrdic”, entès com l’art dels Països Baixos meridionals i el nord de França, és estudiar i entendre un dels tants models de prestigi existents a la història de l’art i la fenomenologia de la seva diàspora, en aquest cas, en els territoris peninsulars. Per tant, què fou el que causà una major acceptació d’aquest model artístic a la Península? Per què precisament procedent dels Països Baixos? Quins elements van entrar en joc per establir una nomenclatura específica per aquesta nova situació artística?

 

Tríptic de Miraflores
Tríptic de Miraflores, Rogier van der Weyden, 1438-1445, Gemäldegalerie Berlin .

 

 

La tendència artística en un context històric depèn de molts factors contextuals. Esdeveniments polítics, situació econòmica, dogmes religiosos vigents, són qüestions a tenir en compte a l’hora d’entendre la praxi artística d’un període en concret. Així doncs, el gust, la moda, la iconografia de l’art, ballen al mateix compàs del ritme històric. En la història de l’art, els models de referència s’han anat succeint a poc a poc. Mentre que en segle XIII el model artístic més valorat portava influències de l’italianisme del trecento, en el segle XV, la preferència es decanta pels Països Baixos meridionals i el nord de França, concretament l’art format en l’entorn del cercle dels Valois a la Borgonya, destacats per tenir una estricta etiqueta i una gran admiració pel luxe.

Aquest fet farà que posteriorment, ja amb Felip el Bell al poder dels comtats flamencs, es vulgui rememorar la sumptuositat i prestigi que van establir els seus avantpassats borgonyons. Com he assenyalat abans, el gust artístic es defineix mitjançant factors sociològics, econòmics i polítics, ja que uns i altres neixen conjuntament en el mateix marc de condicions favorables. Gràcies a aquest creixement econòmic i polític dels comtats de Flandes des del segle IX, la producció artística es va veure molt afavorida per diversos motius.

El panorama polític influeix directament en el fenomen del patronatge artístic, ja que apareix al servei de les eines del poder. L’art acompanya fidelment als interessos polítics, i floreix al compàs de les polítiques expansionistes aconseguides pels ducs de la Borgonya durant tot el segle XIV. El 1369, Felip l’Atrevit, germà del monarca francès Carles VI, es casa amb Margarida de Male, filla del comte de Flandes, Lluís de Male. Aquesta estratègia que en principi pot semblar tenir fins polítiques i territorials, comporta l’annexió del poder del duc de la Borgonya en el pròsper comtat de Flandes i va tenir com a conseqüència la conformació i consolidació d’una cort fixa, la qual mantenia un abundant contacte amb mestres i tallers locals. L’art i els mestres que van establir les bases del que després s’anomenaria “pintura flamenca” precisament van ser els pintors de cort, el cas més interessant dels quals és el de Jan van Eyck. El 1425, Felip el Bo (1396-1467) el va anomenar pintor de cambra i el 1428 envià el pintor, juntament amb tota la seva cort, a una missió diplomàtica per demanar la mà d’Isabel de Portugal. El viatge del pintor ha estat molt estudiat i ha suscitat moltes hipòtesis al voltant de la influència eyckiana de pintors castellans i aragonesos. Més enllà de la seva importància política, la figura d’aquests patrons a finals del segle XIV va ser cabdal, ja que van suposar un gran impuls artístic a l’hora de donar suport a mestres que fonamentaran les bases estètiques de l’art dels segles vinents. Trobem en actiu els tallers dels Eyck al voltant de la cort el 1425, així com el taller de mestre Rogier van der Weyden. Ambdós van ser pintors de cort afavorits per Felip el Bo.

En aquest moment molts tallers i artistes es veuen beneficiats per una situació que afavoreix la creació de manuscrits, orfebreria, estatuària i pintura, a causa d’una clientela que demana un art exigent i luxós, d’acord al seu estatus cortesà. De manera que l’art de finals del segle XV i principis del XVI va experimentar un refinament de les formes, un major realisme lligat a les primeres experiències amb la pintura a l’oli i un increment de la perícia dels mestres, els quals es veien beneficiats per una certa estabilitat econòmica gràcies als encàrrecs ducals i eclesiàstics. Un clima favorable a molts nivells va fer que els Països Baixos meridionals i el ducat de Flandes es posicionessin com centres artístics de primera categoria, un lloc on els aprenents de tot arreu anaven a adquirir coneixement i formar-se com a futurs artistes aprenent les tècniques i el llenguatge innovador dels seus col·legues del nord. Un cop el seu aprenentatge concloïa, tornaven al seu lloc d’origen, on traspassaven el coneixement dels grans pintors flamencs a nous aprenents locals. També tenia lloc el fenomen contrari: la contractació de mestres flamencs i borgonyons a la Península. Així nasqué un model de prestigi i així es va originar l’art hispanoflamenc.

Als regnes peninsulars cristians, Castella, Aragó i Navarra, seguidors ferms de les influències del gòtic internacional de finals del segle XIV, trobem que a les darreries del segle XV es van continuar proclamant fidels receptors de la renovació artística nòrdica, liderada pels “primitius flamencs”. Tant Alfons el Magnànim com Joan I el Caçador i Carles III  El  Noble  de  Navarra  van dur  a terme moltes iniciatives artístiques que contemplaven el nou gust emprat per les corts franceses i flamenques. Al voltant de les corts dels monarques peninsulars hi havia lloc per a artistes locals que s’havien format al nord o volien fer-ho, o bé el fenomen invers, és a dir, artistes francesos i flamencs que eren adoptats a l’entorn reial.

A    Alfons    el    Magnànim    hem d’atribuir el fet d’enviar al seu propi pintor de cambra, Lluís Dalmau, a Flandes a formar-se el Lluís Dalmau és l’autor de la significativa obra La Verge dels Consellers, que va ser concebuda dins del marc d’influència del taller de Jan van Eyck, pintor insígnia i precedent modèlic d’influència d’un llarg seguit d’artistes posteriors. L’aprenentatge de Dalmau a l’estranger ens  serveix  d’exemple  il·lustratiu  d’un artista vinculat  a la  cort aragonesa que aconsegueix adoptar el llenguatge visual provinent de la Borgonya i Flandes, i sintetitzar-lo en el seus encàrrecs ja de tornada a la Península. Durant el govern de Maria de Castella entre el 1416 i 1458, es va emprendre un mecenatge molt intens, fet que va propiciar l’arribada d’artistes francesos, alemanys i flamencs a ciutats com Saragossa, Terol, Tarazona, i Daroca.

 

Missa de Sant Gregori
Verge dels Consellers, Lluís Dalmau, 1445, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 

El fenomen contrari el trobem a Navarra, en la figura de Enric d’Estencop, anomenat de Brussel·les, a finals del segle XIV. Pintor flamenc introductor de l’estil italogòtic sienès, el trobem actiu al seu taller de Saragossa, on realitza diversos retaules amb ajuda d’aprenents locals. El 1402 es trasllada a Navarra sota la crida de Carles III El Noble. A Olite, el rei li encarregarà la decoració del Palau Reial, on figura com a “pintor de las obras del rey en Olite” i dirigirà les tasques d’ornamentació del convent de Sant Francesc. 

Castella, per motius geogràfics i històrics, va tenir molts contactes amb Anglaterra i els Països Baixos mitjançant els ports de Laredo, Bilbao i San Sebastià. Aquest flux mercantil va obrir les vies de comunicació entre ambdós territoris, i va permetre que la importació d’obres fos quelcom comú. El comerç va jugar un paper molt important com a agent consolidant dels contactes. Fires com les de Medina del Campo van servir d’escenari per la compra de mercaderies provinents de tot arreu. Així doncs, aquest continu contacte mercantil apropava produccions locals a un nivell extraterritorial. En l’aspecte polític, el govern dels Reis Catòlics a Castella i Aragó van posseir una amplia xarxa de contactes i figures diplomàtiques establertes als Països Baixos des de finals del segle XV. La figura més representativa d’aquesta tasca va ser Don Francisco de Rojas, diplomàtic al servei dels Reis Catòlics, el qual va encarregar-se de concertar els dobles matrimonis reials entre els fills d’Isabel i Ferran, Joan i Joana i els fills de Maximilià i Maria de Borgonya des de 1492. Resulta interessant esmentar la tasca dels dignataris en el terreny del comerç artístic, actuant com a mitjancers entre mestres i clientela. Gràcies als contactes establerts en institucions i corts estrangeres, es va estimular la presència d’artistes flamencs en corts hispàniques, un fet que va suposar la diàspora del gust per l’art “nòrdic”, com a garantia qualitativa i estatus del client.

N’és un exemple de molts el mecenatge impulsat pels Reis Catòlics, i, concretament, per Isabel de Castella. Sabem que era una gran entusiasta de l’art flamenc i en els seus inventaris recopilats per Sánchez Cantón, a principis del segle XX, es veuen reflectides obres de gran importància com el Tríptic de Miraflores de Rogier van der Weyden, manuscrits il·luminats i una llista d’aproximadament dos-cents tapissos brabançons. També va patrocinar l’estança a la seva cort d’artistes com Juan de Flandes i Michael Sittow (o Melchor Alemán, segons el viatger Hyeronimus Münzer), emblemàtics retratistes i pintors de cambra de la reina, avui dia considerats com a principals exponents de l’art flamenc a la Península.

No només la pintura sobre taula, els retaules o l’escultura van ser el focus d’atenció de la clientela hispànica, també la tapisseria tenia un paper preponderant que avui dia fins i tot costa de tenir en ment. L’estatus de les arts fluctua de la mà del gust de l’època. Mentre que la pintura va tenir el protagonisme a partir de la segona meitat del segle XVI, s’oblida que altres manifestacions eren més preuades pel seu valor material i estètic. La manufactura d’un tapís significava més treball i esforç per part de tot un taller, tenint en compte les variables dimensions d’aquests, ja que podien arribar a mesurar setze metres d’amplada per sis d’alçada. Els materials depenien del pressupost: normalment els més modestos eren fets amb llana, però podien estar realitzats amb seda, fils d’or i fils de plata els més cars. Per aquest motiu, no ens ha de sorprendre si a l’hora de llegir un inventari d’un posseïdor de tapissos veiem que tenen un valor que triplica el d’una pintura sobre taula. La funció d’aquests era molt preuada i la seva adquisició estava a l’abast de monarques, eclesiàstics i nobles amb un patrimoni molt elevat. Anomenats “els frescos mòbils del nord”, degut a la seva procedència –majoritàriament del ducat de Brabant-, donaven dignitat a una estança, protegien contra el fred i decoraven grans perímetres murals en principi buits. S’entén, llavors, que aquestes obres artístiques hagin tingut una recepció tan notable dins de la cort reial castellana a causa de la seva naturalesa itinerant, ja que els tapissos eren un recurs pràctic que s’ajustava a les necessitats distintives de la monarquia.

 

Missa de Sant Gregori
Missa de Sant Gregori, cercle de Colijn de Cooter, 1503, Real Granja de San Ildefonso.

 

Així doncs, ens trobem davant d’un exemple d’oferta i de demanda a escala artística marcada per un gust específic, la tendència de l’art procedent dels Països Baixos meridionals. Una estètica que dialoga íntimament amb l’estatus i dignitat d’una clientela exigent i cultivada, que traspassa fronteres, i que està intrínsecament lligada a fets històrics, socials, polítics i econòmics.

 

Podeu veure més material de l’autora a: https://elartenovienedemarte.wordpress.com/

Read More

 


Des de l’any 1359, quan el Bisbe de Girona Berenguer de Cruïlles va assumir la primera presidència de la Generalitat de Catalunya, fins arribar a l’actual cap de govern, Carles Puigdemont i Casamajó, el llistat oficial de Presidents ens diu que s’han succeït 130 molt honorables. Ara bé, igual que passa amb el llistat dels Sants Pares, hi ha figures que queden apartades o oblidades del llistat oficial. Avui m’agradaria recordar a dos caps de la Generalitat que, actualment, no consten a l’auca de Presidents i, tot i així, varen lluitar amb totes les seves forces per mantenir en peu una institució que penjava d’un fil.

L’any 1872, quan a Espanya regnava un monarca vingut d’Itàlia amb el nom d’Amadeu I, el Carlisme va revifar i va llançar-se als camps de batalla amb tota la força de la qual disposava. El pretendent Carles Maria de Borbó i Àustria-Este (Carles VII per als carlins) va fer una proclama cridant a la revolta el dia 15 d’abril de 1872, amb aquella proclama, a més a més, s’ordenava a la minoria carlina no prendre seient al Congrés dels diputats, les paraules del jove pretendent deien així: “El momento solemne ha llegado […]. Ordeno y mando que el día 21 del corriente se haga el alzamiento en toda España, al grito de ¡abajo el extranjero! ¡Viva España! “Yo estaré de los primeros en el puesto de peligro”. Tanmateix, uns dies abans del previst, el 6 d’abril, Joan Castells, tan bon punt va ser posat en llibertat del seu empresonament al Castell de Montjuïc, va formar una partida amb un grapat d’homes iniciant la Tercera Guerra Carlina a Catalunya.

Durant tot el segle XIX, els carlins varen intentar fer-se amb el poder mitjançant tres guerres civils: la Primera Carlinada va allargar-se des del 1833 fins al 1840; la Segona Carlinada, del 1846 al 1849, amb el nom de Guerra dels Matiners i, per últim, la Tercera Carlinada, que va anar del 1872 al 1876. És en el marc de la tercera guerra que els carlins, sota el comandament de Carles VII, varen fer clars gestos cap a la recuperació de les llibertats perdudes de Catalunya l’any 1714.

Pàtria-Furs-Rei, els legitimistes lluitaven per una organització totalment diferent de les Espanyes. D’entrada, volien acabar amb el laïcisme de certs sectors liberals i retornar a l’Església totes les propietats que li havien estat expropiades amb les desamortitzacions. A part, volien retornar a l’Església Catòlica la seva antiga preeminència dins la societat com a gestora de la moral pública. El concepte de Pàtria l’entenien com l’organització típica d’Espanya d’abans de l’entrada del model centralista i liberal, és a dir, volien una Corona Espanyola descentralitzada, amb principats i senyorius i, per aquest motiu, els furs (les lleis i privilegis de cada territori) estaran força presents en el discurs polític del Carlisme. Per últim, el Rei era el garant de tots els principis carlins, era el garant de les llibertats de cada territori, el garant de la posició de l’Església i el que havia de mantenir un pacte amb els súbdits per tal de conservar la corona. Aquest pacte entre el poble i el Rei mitjançant una confiança mútua era molt important en la cultura carlina ja que, en cas de trencar-se, els carlins reconeixien el dret a la insurgència, un dret que varen exercir contra Isabel II, Amadeu I, la Primera República i Alfons XII.

El primer gest important del pretendent Carles VII cap a les llibertats de Catalunya es va produir en la proclama de devolució dels furs als territoris de l’antiga Corona d’Aragó feta des de la frontera basca el mes de juliol de 1872. Al Principat es va tenir notícia de la devolució entre el juliol i el setembre quan va començar a circular una edició en català d’aquesta. Com veurem a continuació, la devolució foral constava de dues parts; la primera tenia un caràcter de declaració d’intencions i la segona part era una selecció dels principals furs vigents a Catalunya.

 

“Catalanes, aragoneses, valencianos:

 

El 2 de Mayo llamé desde Vera a todos los españoles, lleno de fe en la grandeza de la Causa, cuyo depósito me ha confiado Dios.

Lo que entonces era una esperanza será muy pronto magnífica realidad. Los cimientos de la Restauración del Trono de Recaredo están labrados con los laureles de Oñate y de Mañaría, de Urbasa, de Ceberio, de Más de Roig, de Arbucias, Tivisa y de Reus. El camino de la victoria está regado con la sangre de los mártires: en él escribieron sus nombres inmortales Ulibarri, Agastuy, García y Francesc.

Hoy, como entonces, pero con más aliento, repito con el orgullo de Rey de una nación heroica: Voluntarios que fijos los ojos en el cielo y en mi bandera corréis generosos al sacrificio, yo os admiro. Soldados de Pavía y de Bailén, que estáis bastante ciegos para ser mercenarios del extranjero, también admiro vuestro valor.  A todos os llamo, porque todos sois españoles; que la empresa salvadora comienza apenas y el mundo nos contempla sorprendido, espantada la Revolución, lleno el país de júbilo inefable. Sí, se acerca el día en que sean realidad mis vehementes aspiraciones.  Por lo tanto, amante de la descentralización, según consigne en mi carta-Manifiesto de 30 de Junio de 1869, hoy os digo pública y solemnemente:

Intrépidos catalanes, aragoneses y valencianos: Hace un siglo y medio que mi ilustre abuelo Felipe V creyó deber borrar vuestros fueros del libro de las Franquicias de la Patria. Lo que él os quitó como Rey, yo como Rey os lo devuelvo; que si fuisteis hostiles al fundador de mi dinastía, baluarte sois ahora de su legítimo descendiente.

Yo os devuelvo vuestros fueros, porque soy el mantenedor de todas las justicias, y para hacerlos, como los años no transcurren en vano, os llamaré, y de común acuerdo podremos adaptarlos a las exigencias de nuestros tiempos.   Y España sabrá, una vez más, que en la bandera donde está escrito Dios, Patria y Rey están escritas todas las legítimas libertades.

Vuestro Rey. –Carlos

 

Frontera de España, 16 de Julio de 1872.

Principales fueros vigentes en Cataluña,

1° La incorporación del Principado de Cataluña, lo mismo que los demás estados del reino de Aragón, Mallorca y Valencia a la Corona de Castilla es por vía de una unión federativa, que le permite conservar su antigua naturaleza, así en leyes y privilegios como en territorio y Gobierno.

2° La religión del Estado es la católica, apostólica romana.

3° El Rey de Castilla no puede ser reconocido por Conde de Barcelona, si antes no jura en las Cortes Generales de Cataluña guardar y defender los fueros y privilegios del Principado.

4° La sucesión en el condado de Barcelona está vinculada en la línea masculina de sus soberanos.

5° Deben celebrarse Cortes Generales en Cataluña cada año.

6° No puede imponerse tributo alguno que no esté votado en las Cortes.

7° La recaudación y administración de tributos están a cargo de la Diputación General de Cataluña.

8° No puede eximirse del pago del tributo general persona alguna de cualquier clase que sea, incluso el Rey y su familia.

9° No hay quintas en Cataluña, todos los habitantes son soldados de la patria y deben tomar las armas cuando aquella se haya en peligro, ya por invasión extranjera, ya por verse amenazada en sus fueros y privilegios.

10° La Diputación General de Cataluña consta por ley inviolable, de tres individuos, elegidos uno por cada estado de los tres que se componen las Cortes.

11° Los municipios se rigen independientemente por las leyes municipales y privilegios que cada uno tenga especialmente otorgado, conforme a sus respectivas necesidades locales.

12° Cataluña no conoce el impuesto del papel sellado ni las obligaciones de alojamiento.

13° En la administración de justicia todos los jueces y oidores de Audiencia serán naturales del país.

Estos son los más notables fueros que regirán con todos los demás en Cataluña, salvo las modificaciones que los adelantos de la época reclaman y serán discutidos por el Rey con las Cortes Catalanas.

Publíquese esta orden de S.A.R., el Infante don Alfonso, Comandante General del Principado. P.S.O. El General en Jefe de Estado Mayor, General Hermenegildo de Ceballos. Frontera de España 29 de Junio de 1872.

 

Cal dir que entre l’abril de 1872 (quan va començar la Guerra) i el juliol del mateix any (quan es va fer la devolució), en gairebé cap de les proclames fetes pels cabdills carlins s’havia fet esment a la qüestió foral. Però al juny, quan la guerra havia donat molts problemes i l’exèrcit carlí es trobava en una situació crítica, el pretendent Carles VII va voler donar un cop d’efecte amb la restauració de les Constitucions Catalanes (furs).

Segons l’historiador liberal Antonio Pirala (dipositari de les cartes creuades entre Hermenegildo Díaz de Cevallos, sevillà de 58 anys i cap de l’estat major carlí, i Joaquín Elío, militar de confiança del Rei carlí) la proclama de devolució de les Constitucions Catalanes va ser una iniciativa estrictament privada del pretendent Carles VII, perquè no tothom dins del moviment tradicionalista hi estava d’acord. De fet, Cevallos pensava que era un greu error acabar amb la unitat administrativa que s’havia imposat a Espanya amb Felip V. Estava preocupat pel fet que, per sortir del pas, es retornessin a Catalunya les llibertats perdudes i, per aquest motiu, va intentar dissuadir al pretendent de la seva decisió. Cevallos va mirar de fer una junta de prohoms catalans que enviessin un comunicat al Rei Carles advertint-lo de la conveniència –o no- de fer pública la proclama de devolució foral. Tanmateix, no es va constituir cap junta i el pretendent va publicar la seva proclama a la premsa estrangera, al diari legitimista L’Unión. El mateix Cevallos tampoc va complir la seva amenaça de dimissió en motiu de la devolució foral.

Sabem que l’any 1872, amb la devolució foral, el Carlisme català va poder reanimar la guerra i sortir de la situació crítica en la qual es trobava. Ara bé, va ser únicament gràcies a la devolució? El cert és que seria agosarat afirmar-ho. El que sabem segur és que altres causes varen reanimar les partides carlines: la ineficàcia de les columnes liberals davant la guerra de guerrilles que practicaven els tradicionalistes, les petites però simbòliques victòries que generals carlins com Savalls varen aconseguir a pobles com Vidrà, la desmoralització de la tropa liberal que portava mesos esperant la seva llicència, la indiferència del republicanisme català davant l’entrada de partides carlines als pobles, símbol del descontent republicà amb el govern de torn. I, a més a més, hem de considerar raons de caire social, com el fet que els joves es reincorporessin a les partides després de la collita als camps. Fos com fos, a partir de la proclama, les partides carlines varen incorporar el concepte Furs en els seus crits i visques.                               

francesc savalls
Francesc Savalls

Amb la guerra ja més avançada, el dia 26 de juliol de 1874, Carles VII signà el decret d’establiment d’una Diputació de Guerra. En el document de creació de la Diputació, el pretendent no feia esment explícitament als furs però les paraules del monarca feien entendre que la Diputació de Guerra tenia molt a veure amb la foralitat catalana: “He representado siempre las tradicionales libertades que he prometido restaurar (…)”. El dia 2 d’agost, el General Rafael Tristany rebia una comunicació del ministre de guerra carlí on aquest li feia saber que, degut al mal estat de l’administració civil al Principat, el Carlisme havia de fer un pas endavant. En la carta s’anunciava que, amb la bona marxa de la guerra, era el moment de crear una administració que preparés el futur canvi de les institucions de poder catalanes. La Diputació de Guerra seria la institució -un cop aconseguida la victòria carlina que mai va arribar- a partir de la qual normalitzar la Diputació del General (Generalitat) que en la devolució foral el pretendent Carles VII ens havia promès.

Els tres primers articles del decret disposaven que la Diputació estaria integrada per 16 membres nomenats pel Rei, i que representarien les demarcacions territorials del Principat. La Presidència de la Diputació havia de recaure en el màxim cap militar de Catalunya, per aquest motiu, durant el seu temps d’existència, els presidents varen ser el general Rafael Tristany primer i Francesc Savalls després. Ara bé, a la pràctica va ser el vicepresident de la Diputació, el Sr. Joan Mestre i Tudela (antic alcalde de Lleida), qui va desenvolupar les funcions de president, ja que Tristany i Savalls estaven ocupats amb els afers de la guerra. A més a més, el pretendent dotava a la Diputació de sobirania per fixar i decidir els impostos, contribucions i tributs que afectessin al Principat, nomenar i suspendre els alcaldes dels municipis catalans, sobirania en matèria d’educació (tenint en compte que havia de comptar amb els vistiplau eclesial) o, també, la creació d’una Reial Audiència de Catalunya. Ja que el document de creació de la Diputació de Guerra és força extens, el podreu trobar a l’annex, al final d’aquest escrit.

rafael tristany
Rafael Tristany

La Diputació s’establiria oficialment el dia 1 de novembre de 1874 a la vila de Sant Joan de les Abadesses. Aquella localitat de poc més de 2000 habitants va ser la seu de la Diputació fins a la primavera de 1875, quan durant el mes de maig es va haver de traslladar a la població de Vidrà (ja que Olot ja havia caigut en mans liberals) i, posteriorment, es traslladaria de Vidrà a la Seu d’Urgell. La guerra cada cop deixava als carlins en una situació més precària i, al març de 1875, el general Martínez-Campos va posar setge a la Seu d’Urgell.
Joan Mestre i Tudela, President en funcions d’aquella Generalitat, va caure ferit defensant la Seu i va ser fet presoner. Setmanes després de l’empresonament del Vicepresident, els representants de la Diputació que encara restaven lliures varen continuar realitzant sessions de treball i disposicions enmig d’un panorama dantesc per a la causa legitimista. Finalment, al més d’octubre deixem de tenir notícies del funcionament d’aquella institució. De nou, la Generalitat havia caigut.

Amb la derrota carlina també va venir la supressió de qualsevol possibilitat d’establiment d’una Diputació General a Catalunya amb sobirania real (tributs, exèrcit, educació, justícia, duanes etc). Però, tot i que fora del llistat oficial, hi ha dos noms que entre 1874 i 1875 que varen desenvolupar les funcions de presidents d’una Generalitat de Catalunya recuperada: el general Rafael Tristany i el general Francesc Savalls. D’una Generalitat molt més similar a l’original, la qual gaudia de gran sobirania, que no pas a l’autonòmica actual, la qual beu de la legalitat republicana. Dos noms que potser podríem considerar d’incorporar al llistat de presidents, si més no, de forma extraoficial, tenint en compte que són un clar exemple del fet que Catalunya, anys després de 1714, encara aspirava a recuperar les seves llibertats perdudes. Tanmateix, i ja per acabar, fora bo no deixar de banda la importància de Joan Mestre Tudela, el President en Funcions, ja que va ser realment ell qui s’encarregà de tirar endavant aquella institució que defensarà personalment amb les armes durant el setge de la Seu d’Urgell.

 

Annex: Creació d’una Diputació de Guerra per decret de Carles VII

 

Carlos VII,

 

“He representado siempre las tradicionales libertades que he prometido restaurar y como complemento de este plan y para dar satisfacción a la imperiosa necesidad de que se administre rectamente la justicia y se deje sentir en el Principado, se ha hecho preciso crear Tribunales que, investidos de atribuciones extraordinarias, puedan responder a la difícil y altísima misión que les está reservada. Para dar cima a tamañas empresas, es indispensable contar con el concurso del país, representado en sus fuerzas más vivas por una Diputación digna y respetable, investida con amplias facultades, robustecida con poderes discrecionales y dotada de elevado criterio, reconocido celo, profunda sabiduría e inquebrantable lealtad hacia la Santa Causa que represento. –En virtud de lo cual, y deseando dar una prueba más de mí acrecentado amor a las leales provincias que componen el Principado de Cataluña, he venido en decretar lo siguiente:

 

Artículo 1°. Se establece en el Principado de Cataluña una Diputación de Guerra, que se compondrá de diez y seis miembros nombrados por Mi, procurándose en cuanto sea posible que represente los diferentes Distritos del Principado.

 

Artículo 2°. La Presidencia de la Diputación recaerá siempre en el Gerente que desempeñe el mando superior militar de Cataluña, asistiéndole el derecho de delegar a una persona de su confianza, para que presencie las sesiones que la Diputación celebre, en el caso de que las atenciones del servicio, las operaciones militares u otro motivo cualquiera le impidiesen concurrir personalmente a aquéllas. Dicho Delegado podrá tomar parte en las deliberaciones, a fin de ilustrar la opinión de los Sres. Diputados, pero carecerá de voto.

 

Artículo 3°. La Diputación nombrará de su seno dos vice-Presidentes, encargados de suplir al Presidente nato en sus ausencias y enfermedades. Asimismo elegirá también un Secretario General, que podrá indistintamente ser o no de la clase de Diputados, y los vice-Secretarios que ejerzan estas funciones asistirán a las Sesiones de la Diputación, aun cuando no sean Diputados, con objeto de levantar oportunamente acta de lo que en las mismas se trate o resolviere. Podrán asimismo tomar parte de los debates, pero sin derecho a votar, cuando no fuesen Diputados.

 

Artículo 4°. La Diputación entenderá la compra y confección de los uniformes destinados al Ejército Real de Cataluña; así como también en la adquisición o fabricación del equipo y demás utensilios que el mismo necesitare, debiendo la Administración militar legitimar los pedidos que por los jefes militares se hagan a la Diputación, y los pagos y entregas que por ellas se verifique.

 

Artículo 5°. A cargo de la Diputación estarán también la instalación, conservación y vigilancia de los Hospitales de sangre; la construcción, explotación y desarrollo de las fábricas de municiones y Maestranzas de Artillería, bajo la dirección de este cuerpo; el abastecimiento del Ejército y la organización de los convoyes, cuando las circunstancias lo exijan; y el suministro de todos los Cuerpos e instituciones del mismo, mediante un presupuesto detallado de la Intendencia y previamente aprobado por el Comandante General del Principado y el Jefe de E.M.G.

 

Artículo 6°. La Diputación de Guerra queda autorizada para fijar impuestos, contribuciones y demás tributos que deban hacerse efectivos en el Principado de Cataluña, cuidando, ante todo, de que sean suficientes para cubrir por lo menos la cantidad a que se eleva la cifra total de los presupuestos.

 

Artículo 7°. Queda asimismo facultada para contratar y realizar empréstitos, bajo la garantía de las propiedades o rentas de las cuatro provincias sometidas a su jurisdicción; pero con la expresa voluntad de que las condiciones a que los mismos estén sujetos, deben ser aprobadas por Mi, o por la autoridad a quien yo delegare.

 

Artículo 8°. Es también de incumbencia de la Diputación el nombramiento y suspensión de los Alcaldes y Ayuntamientos del territorio de Cataluña, pudiendo además destituir definitivamente a unos y a otros, mediante causa criminal o expediente gubernativo legalmente incoado y previa la aprobación del Comandante General.

 

Artículo 9°. A la Diputación está además reservado el nombramiento de todos los funcionarios del orden civil, debiendo utilizar con preferencia a los veteranos e inválidos del Ejército, que por su edad o achaques estén imposibilitados para el servicio de las armas; a cuyo efecto el E.M. de Cataluña procederá desde luego a hacer una nota detallada de los Jefes, Oficiales, clases y voluntarios que se hallen en esta situación.

 

Artículo 10°. La Diputación organizará cuanto antes la Guardia Foral, bajo la dirección y mando de Jefes y Oficiales del Ejército Real .- Asimismo formará los somatenes y milicias realistas, con el carácter de reserva del Ejército de Cataluña, debiendo regirse unos y otros Institutos por reglamentos previamente aprobados por el Comandante General.

 

Artículo 11°. La Diputación a Guerra entenderá provisionalmente, y sin que de sus decisiones se admita ulterior aprobación en la resolución de toda clase de expedientes, tanto los meramente administrativos como los contenciosos.- Las cuestiones de competencia con las autoridades militares, que puedan surgir las resolverá la Diputación, siempre de acuerdo con el Comandante General, sometiéndose el asunto a la Superioridad cuando fuese imposible entre una y otra la avenencia.

 

Artículo 12°. La Diputación está encargada, además de la organización del servicio postal y telegráfico, pudiendo dictar, en este como en todos los ramos de su incumbencia, los Reglamentos que estime más oportunos; de la conservación, mejora y fomento de las carreteras y demás vias de comunicación; del sostenimiento e inspección de los Hospitales Civiles; de mantener la salubridad y vigilancia en las cárceles y demás establecimientos de reclusión; de prestar el más eficaz apoyo y decidida protección a los Ministros del Altar en el ejercicio de su Sagrado Ministerio, así como también a todas las Corporaciones piadosas e Institutos de beneficencia; y de tomar toda clase de medidas administrativas, conducentes a la conservación y afianzamiento del orden social, a la propagación de los salvadores principios representados por la bandera de la legitimidad, y al desarrollo y fomento de la riqueza pública en todas sus manifestaciones.

 

Artículo 13°. La instrucción pública estará también a cargo de la Diputación, la cual, teniendo presente la legítima intervención que en este punto corresponde al clero, y muy especialmente a los Reverendos Obispos y Cura-párrocos, cuidará preferentemente de que se infiltren por ese medio en el corazón de la juventud, las máximas religiosas y morales de la Fe Católica.

 

Artículo 14°. Se creará cuanto antes en Cataluña, una Audiencia Territorial, llamada a entender y fallar en segunda y última instancia en toda clase de litigios y procesos.

 

Artículo 15°. Además de las atribuciones que competen a las Reales Audiencias Territoriales, incumbirán a la de Cataluña, mientras dure el estado de guerra como las del Supremo Tribunal de Justicia. Las decisiones tendrán por lo mismo, aunque sólo transitoriamente, fuerza de ley.

 

Artículo 16°. La Real Audiencia de Cataluña estará autorizada para dictar instrucciones, encaminadas a que la acción de la justicia se deje sentir de manera rápida y equitativa. A este efecto podrá formular, sometiéndolo a Mi aprobación: un Reglamento que haga, interinamente, las veces de Enjuiciamiento civil y criminal.

 

Artículo 17°. La Real Audiencia de Cataluña constará de dos Salas compuestas de tres Magistrados cada una, un Presidente, que hará las veces de Regente, y un Fiscal, todos de Mi nombramiento, a propuesta de la Diputación a Guerra.

 

Artículo 18°. Los Tribunales de primera instancia se compondrán de una Alcalde mayor y del Promotor Fiscal, acompañados del número de Escribanos que se juzgue necesario.

 

Artículo 19°.  El nombramiento de los Alcaldes mayores y Promotores fiscales se hará por Mi, a propuesta de la Diputación, debiendo recaer forzosamente en personas investidas con el carácter de Letrados.
Artículo 20°. La Real Audiencia de Cataluña queda facultada para proponer a la Diputación, y esta a Mi, las reformas y medidas, cuya adopción crea conveniente, para el perfeccionamiento de la Administración de justicia en el Principado. -Tendréislo entendido y lo comunicaréis a quien corresponda.- Y lo traslado a V E. para su conocimiento y efectos consiguientes.- Dios guarde a V. E. muchos años. Real de Estella, a 26 de Julio de 1874.

 

 

Read More

El golpe militar contra Mohamed Mursi en la conocida como segunda revolución egipcia puso en evidencia el control total que los militares ejercen sobre el país, el cual en términos económicos, podría traducirse en el control directo de entre el 5 y el 30% del PIB de Egipto.

Sin embargo, la segunda revolución egipcia (obviando la de Nasser en 1952) ha producido un cambio en la política de control social en terreno interno y de fortalecimiento de las relaciones internacionales de Egipto con su vecindad, por tal de asegurar la posición de Al Sisi en el poder.

Si bien se consideraba el régimen de Mubarak como una autocracia liberal en la cual, la Hermandad Musulmana era tolerada como grupo opositor, llegando incluso a que sus miembros participasen de forma individual en las elecciones egipcias, así como el régimen militar se sustentaba en la élite civil del propio NPD, la situación se ha revertido totalmente con la llegada de Abdel Fattah al-Sisi al seno del poder. Esta nuevo escenario ha supuesto la eliminación los militantes de la Hermandad Musulmana en Egipto, ya sea con sus asesinatos durante las confrontaciones con las fuerzas de seguridad egipcia, las sentencias judiciales de muerte a sus líderes, o el encarcelamiento de miles de simpatizantes acusados de terrorismo, espionaje o de incitación a la violencia. Además, en el seno del poder egipcio, al tiempo que los militares están fortaleciendo su posición, la antigua élite burocrática y gobernativa del NDP está siendo marginalizada por el ejército , tal como es el caso de Ahmed Ezz, quien llegó a ser enviado a prisión.

Sin embargo, pese a estas luchas en el seno del poder al-Sisi no ha podido consolidar plenamente su poder ya que existen ciertos elementos independientes en la estructura organizativa del estado egipcio. De entre los diferentes actores  que dominan la denominada estructura híbrida del poder egipcio, cabe destacar la judicatura, actor que tras sobrevivir a la ofensiva del anterior mandatario Mursi, tratan de limitar en base a la constitución la jurisdicción militar a asuntos militares, manteniendo así su cuota de poder autónoma.

Por otra parte, el régimen de Al-Sisi organiza el control social en base  a la violencia estatal mediante leyes contra terroristas que acaban por enviar a prisión a aquellos que critican la versión oficial del régimen; y mediante la hiper-nacionalización del discurso político entorno a la figura mediática de Al-Sisi.  

Por otra parte, en terreno internacional, la lucha doméstica contra la Hermandad Musulmana ha sido una de las acciones político militares por excelencia que el régimen egipcio ha marcado en su agenda. Contando con Arabia Saudí e Israel como principales aliados, el derribo del Airbus ruso el pasado 31 de octubre de 2015 ha sido el causus belli para el control militar del Sinaí, y así proteger uno de sus principales activos económicos, el turismo high class de Sharm el Sheik.

Con el objetivo de estabilizar la península del Sinaí, el ejército egipcio ha llevado a cabo operaciones militares contra Ansar Bair al-Maqdis (afiliado regional de ISIS), así contra los túneles de Hamás que conectaban el Sinaí con Gaza para así deteriorar, si cabe todavía más, la influencia de la Hermandad Musulmana en la región.

Finalmente, esta relación con Israel no podría ser entendida, sino tanto por la aceptación de Al-Sisi de los tratados de Camp David, y el lobby que, desde Jerusalén, el presidente Benjamin Netanyahu ejerce sobre Washington. Del total de la Ayuda Oficial al Desarrollo que desde Washington emana hacia Oriente Medio, Israel y Egipto son los dos principales países beneficiarios. Además, si observamos de forma más detenida esta ayuda, podremos observar como en el caso de Egipto, la ayuda se compone principalmente de asistencia militar que se dirige al presupuesto de defensa egipcio, el cual queda controlado por el Consejo Supremo de las Fuerzas Armadas.

Por otro lado, es interesante comentar en referencia a la cooperación entre Egipto y Arabia Saudí, que principalmente las grandes inversiones realizadas por los saudíes dirigidas a revitalizar y mejorar el comercio en el Estrecho de Suez y el Mar Rojo han sido invertidas principalmente en compañías controladas por el Consejo Supremo de las Fuerzas Armadas.

Habríamos de preguntarnos pues, ¿la consolidación de los Hermanos Musulmanes en el poder de Egipto suponía ciertamente un reto mayor para los militares del país o para sus vecinos regionales?

 

 

Read More

Tothom té en ment una sèrie de coses quan parlem d’Atenes en el segle V aC, l’anomena’t segle de Pèricles. Associem aquest període i aquesta cultura a una sèrie de valors i sistemes molt propers als nostres fins al punt que els considerem models i referents, sobretot en matèria de democràcia i cultura. El segle d’or atenenc es considera on espai on llibertat i pau anaven de la mà amb una democràcia real i plenament ciutadana establerta. A nivell internacional considerem que és una època d’igualtat jurídica entre ciutat-estat que es formaven en lligues, la més important la Lliga de Delos capitanejada per Atenes per el seu esplendor. Res més lluny de la realitat. La democràcia a Atenes era un sufragi masculí i restringit en què es calcula que no votava més d’un 30% de la població total segons els autors més generosos, altres calculen que amb prou feines arribava al 20%, la gran majoria nobles i terratinents o alta burgesia comercial i financera. La resta de població (dones, esclaus i treballadors) només tenien obligacions i molt pocs drets. Pèricles, el gran estadista, com a gran home d’estat va mirar per l’esplendor d’Atenes per la seva part més rica i la seva importància política, no social tot i que, fent justícia, va tenir polítiques dedicades a les classes socials mitjanes.

 

Però el més sonat d’aquest període va ser la seva política exterior, no la interior. Atenes durant aquest segle dedica pràcticament tots els seus esforços i recursos a combatre els seus dos principals enemics, un real i un imaginari: el real, Esparta, l’altre gran ciutat-estat diarquia i amb una base aristocràtica i tradicionalista molt important era diametralment oposada a Atenes, burgesa i democràtica. Aquesta tensió va culminar amb la Guerra del Peloponès (431 aC- 401 aC) on es va iniciar la decadència de l’imperi atenenc. I es pot parlar d’imperi ja que durant tot el segle V aC Atenes es dedica a crear un imperi no només comercial si no territorial amb l’excusa de combatre el seu segon gran enemic per els atenencs: l’Imperi Persa que ocupava quasi tot l’Orient Mitjà i havia intentat dues incursions sobre territori grec sense èxit (499 aC i 480 aC). Aquestes invasions crea una cultura de defensa constant i sentiment d’amenaça entre els grecs que dedicaren grans esforços a la seva defensa constant al llarg de tot el segle V aC que es va traduir en una política expansionista i la creació d’una nova política molt utilitzada avui dia: la política del altrisme.

La pmapa greciaolítica del altrisme es basa en la creació d’un enemic constant i proper que pot anihilar la cultura pròpia en qualsevol moment i que està en guerra continua amb el país d’origen. A través de la deformació dels fets, la propaganda i els prejudicis i estereotips es crea una imatge arquetípica d’un enemic invisible, doncs no està prou a prop per combatre’l i no s’està en guerra oberta amb aquest. Atenes durant tot el seu segle d’or es dedica a combatre un enemic que l’anomena “tirànic”, “dèspota” i “barbar”. Aquest enemic, l’Imperi Persa ha arribat als nostres dies com una monarquia tirànica i basada en un misticisme inculte que sobrevivia a base de l’explotació d’esclaus i la por. Paral·lelament s’acostuma a obviar o oblidar que l’economia grega també es basava en part en l’esclavitud, sobretot a Esparta on el “ilotes” no eren ni considerats humans i estaven adscrits a la terra. De fet l’Imperi Persa era científicament molt avançat i alguns dels descobriments matemàtics i físics atribuïts als grecs ja s’havien descobert a Pèrsia abans de ser importats a Europa, com es per exemple el Teorema de Tales. Pèrsia era un imperi basat en el control de regnes menor o satrapies, territoris annexats a l’Imperi Persa de manera militar o diplomàtica que estaven governats per un governador o sàtrapa amb l’ajuda d’un consell de consellers i burocràcia, principalment autòctona. Totes les satrapies pagaven un tribut anual a l’Imperi Persa, generalment en or però en alguns casos també en esclaus o recursos estratègics. A canvi es garantien uns drets específics cap a la població annexada i es respectava la seva autonomia en major o menor segons l’acord en què s’hagués arribat en el moment de l’anexió.

 

Durant tot el segle V aC es busca constantmvas persesent desprestigiar l’enemic i crear-ne un monstre que és una amenaça perillosíssima i aquesta idea cala molt profundament en la població hel·lènica fins al punt que haver lluitat en la famosa batalla de Marató (490 aC) era un gran orgull per qualsevol grec fins al punt que el gran autor de teatre Esquil (525-456 aC) tot i haver estat reconegut com un dels millors dramaturgs de història en el seu epitafi es va fer escriure només “aquí jau un combatent de Marató” donant més importància a la seva participació contra els perses que a les seves obres immortals. Hi ha moltes probes arqueològiques i escrites que els grecs sentien un gran menyspreu per als perses considerant-los una colla d’efeminats, incultes i tirans com per exemple es pot observar en gerro del segle V aC un es veu una figura típica persa (cabell i barba espessa i rinxolada) ajupit amb el cul davant d’una figura clarament grega (sense barba, cabell curt) i amb una inscripció que es traduiria per “i els perses es van ajupir” fent referència a les Guerres Mèdiques. També sabem que la paraula més utilitzada popularment per referir-se a la fel·lació traduït vol dir “fer la persa”. També s’atacava la seva religió, doncs la nostre paraula actual “mag” ve del grec i en realitat és una transcripció de la paraula magush que eren els principals sacerdots de Zaratrusta, principal divinitat persa. Sempre s’ha vist la màgia i la bruixeria com una cosa dolenta a Occident i aquí és on neix la seva aversió per tot el que tingui contingut màgic, doncs es deia que tots els mags venien de l’Orient, més concretament de Pèrsia i feien pactes amb esperits malvats i sacrificaven nens als déus, cosa certa, igual que Grècia un nadó que no fos sa era immediatament abandonat o eliminat. Tot això ens indica que aquest sentiment es retroalimentava dins de la pròpia societat que sense saber-ne gran cosa de l’Imperi Persa el considerava dolent i malvat.

Tot això, alimentat per les classes socials dirigents de les diferents ciutat-estat gregues va justificar una sèrie de campanyes militars a Àsia, liderades per Atenes que gràcies a les contribucions dels seus confederats a la Lliga de Delos va poder posar en marxa una gran campanya d’armament d’una flota militar que li permetien a la vegada reactivar la seva economia després de les guerres creant una gran indústria d’armament de vaixells i comercial d’ultramar a la vegada que li va permetre iniciar una campanya expansionista. Amb l’excusa de deslliurar els seus germans grecs de la Jònia de les cadenes del malvat Imperi Persa Atenes aconsegueix una sèrie de victòries militars sobre un debilitat Imperi Persa en l’Àsia Menor en punts com Efes o Pèrgam. Aquestes ciutats, però poc van conèixer de la democràcia atenenca. Se’ls va imposar un tribut anual com qualsevol altre ciutat conquerida, però era força més elevat que el que havien de pagar inicialment als perses. També va desaparèixer la seva autonomia quedant en un no res i completament subjectes a les decisions preses de la gran metròpoli d’Atenes. Aquesta les va tractar sense massa consideracions, ja que per a les classes dirigents atenenques només representaven nous mercats oberts per als seus productes que necessitaven trobar constantment noves vies per on expandir-se. Aquesta és la sort que van córrer moltes ciutats i territoris de l’actual Turquia i es van arribar a expandir fins a l’actual Xipre. És cert que en alguns casos van ser cridats verdaderament des d’aquestes ciutats sota el control persa per ser alliberats, però generalment era més aviat per desfer-se d’algun sàtrapa molt tirànic concretament i Atenes va respondre d’acord amb la crida d’ajut que havia rebut, però un cop acabada la campanya d’alliberament imposaven les seves condicions sobre els alliberats o si no tornaven cap a casa deixant els auxiliats a mercè de la repressió persa. En altres casos si la invasió no estava justificada el que es feia era provocar el descontent de la població autòctona o armar i finançar d’amagat la oposició perquè provoqués una revolta o un cop d’estat per crear una situació d’emergència o un clima d’inestabilitat que pogués justificar la seva intervenció exterior per “restablir la pau i l’ordre” o que obligués a les elits dirigents a demanar socors a la poderosa Atenes. Totes aquestes campanyes sempre es van fer de fons amb el pretext de combatre un enemic que feia temps que no posava els peus a Europa i que a més quan ho havia fet havia sortir perdent. Tot i aquestes expedicions militars sobre territori persa o d’influència política persa les relacions comercials, polítiques i econòmiques entre Grècia i Pèrsia no es van deteriorar gens i de fet s’importaven des de Pèrsia molts aliments exòtics com ara el préssec que té l’origen de la paraula en el farsi. Políticament trobem moltes ambaixades perses a Grècia un cop acabades les Guerres Mèdiques i de fet molts grecs continentals emigraven cap a l’est i de fet molts sàtrapes van ser grecs exiliats políticament cap a Orient com és el cas d’Alcíbiades (450-404 aC) que després de la Guerra del Peloponès es va haver de refugiar a la satrapia de Fernabazos on va acabar essent sàtrapa i va acabar morint allà. Aquests llaços comercials units als botins i beneficis de les campanyes militars permeten a Atenes crear una xarxa comercial que arriba fins a l’actual Síria i Egipte, encara sota el control dels faraons de dinastia autòctona creant una gran quantitat de riquesa per a les capes socials mitjana-alta i les altes que eren les que principalment participaven de la guerra i ,sobretot, dels càrrecs polítics públics que només podien optar les capes socials més pudents.

Aquesta política militarista expansiva basada en la creació d’enemics teòrics acaba quan un enemic real aconsegueix unir les antipaties cap la potència del moment. Esparta, políticament antagònica d’Atenes després de quasi un segle de tensions polítiques amb Atenes crea l’anomenada Lliga del Pel·loponès   que avarca la meitat de les ciutat-estat hel·lèniques i finalment declara la guerra a Atenes comptant amb una superioritat militar terrestre, mentre que Atenes i els seus aliats comptaven amb una gran superioritat naval. Aquest conflicte, anomenat la Guerra del Pel·loponès (431-401 aC) que es descriu com a “guerra civil grega” tot i que no ho és. El motiu real per el qual Esparta declara la guerra a Atenes, més enllà dels motius ideològics, és que Esparta, després de la batalla de les Termopiles (480aC) degut a la crisis política que deixa la derrota a Esparta es desentén del conflicte i, per tant, després de la victòria final no participa dels beneficis i és condemnada a veure com la seva gran rival estens el seu imperi d’ultramar durant quasi mig segle. Per frenar l’avenç econòmic i imperialista atenenc Esparta decideix estendre el seu propi que passa per la captura d’Atenes, cosa que aconseguirà finalment el 404 aC. Però aquí cal remarcar el paper que va jugar el gran protagonista “barbar”. L’Imperi Persa, veient com la guerra arriba a Grècia decideix que si no pot governar militarment ho farà a través dels diners. El fill de Dario II, Cir el Jove (424-402 aC) va mantenir tota la seva vida una aRepresentacó del conflicte de la Guerra del Pel·loponèsmistat personal amb el general espartà Lisandre (?-395aC, almirall responsable de la desfeta final d’Atenes. Aquest almirall, després de reunir-se amb el príncep i sàtrapa Cir el Jove va obtenir una gran quantitat de diners per posar en marxa una flota espartana sota les seves ordres per poder enfrontar-se a la imparable d’Atenes, que va ser derrotada finalment a Egospótamos el 405 aC. A partir d’aquell moment, tot i el clar domini espartà sobre la Grècia continental Pèrsia va aconseguir el domini real de tota Grècia a través dels suborns i de finançar alternativament les ciutat-estat gregues per mantenir segons els seus interessos un dominador o un altre. Les tres ciutats que s’aniran disputant l’hegemonia des d’aquest moment seran Tebas, Atenes i Esparta, però només podran arribar a aconseguir aquest poder amb el constant finançament d’or de Pèrsia que acabarà així controlant uns territoris que el consideren un barbar, dèbil i malvat. No serà fins l’arribada d’un nou protagonista a qui ningú tenia en compte que acabarà amb aquesta situació derrotant a tots els implicats i arribant quasi fins la Índia un segle després: Macedònia sota el control del famós Alexandre Magne.

 

Cal dir que la política de l’ altrisme s’anirà utilitzant al llarg de la història constantment per a la justificació dels conflictes militars i per dur a terme certes polítiques interiors i que arriben fins als nostres dies. De fet tota la política exterior atenenca va ser referència per a l’imperi Bizantí més de mil anys després, que després van copiar l’Imperi Britànic entre els segles XVII i XIX i avui dia utilitzada EEUU i Occident durant el que portem de segle XX. La política de l’ altrisme es basa en la por, en crear unitat nacional a través de la creació d’enemics perillosos, malvats, però sobretot distants, massa distants per veure’ls però prou a prop per rebre els danys, donant ales i justificant moltes polítiques i decisions que sense el vel de la por la població no acceptaria.

Read More

A l’hora d’abordar la historiografia sobre el continent negre escrita per africans i/o des d’un punt de vista afrocentrat es fa necessari parlar de Cheikh Anta Diop,  autor de Naciones negras y cultura, una obra pilar per l’africanisme i que sempre ha generat gran controvèrsia entre historiadors i egiptòlegs, i considerat per molts el pare de la historiografia africana independent.

Diop va néixer el 1923 a Senegal.  En la immediata postguerra va marxar a París per estudiar la carrera de Física. Allà va descobrir una altra passió, la Història. Així mateix, va passar a ser un activista dins de grups d’estudiants africans que militaven a favor de la independència de les colònies del seu continent.

Aquesta lluita per les independències feia que fossin necessàries eines culturals que contribuïssin a afermar la identitat nacional africana. En aquest sentit, alguns creien que la construcció d’aquella consciència històrica i de la identitat cultural podia esperar fins que s’haguessin independitzat les colònies. Diop, en canvi, pensava just el contrari. Ell considerava que l’antiguitat egípcia era a la cultura africana el mateix que l’antiguitat grecollatina a la cultura d’occident i, per això, la constitució d’un cos de ciències humanes africanes hauria de partir des d’aquest fet.

Va ser doncs, en funció d’aquestes idees que Anta Diop va atacar el nucli dur de la tradició historiogràfica hegeliana plantejant de forma contundent l’africanitat de Kemet -l’Antic Egipte- i el lloc clau que tindria en la futura reelaboració cultural postcolonial.

Cheikh Anta Diop va afirmar l’africanitat de l’Antic Egipte
Cheikh Anta Diop va afirmar l’africanitat de l’Antic Egipte

Per tal de demostrar aquesta africanitat de Kemet, Diop es va servir d’un laboratori de radiocarboni que va establir la Universitat de Dakar per ajudar-lo en les seves investigacions. D’aquesta manera, va utilitzar la tècnica per determinar el contingut de melanina que posseïen les mòmies egípcies.

En aquest sentit, Diop és el creador de l’enfocament conegut com afrocentrisme, que desafia radicalment la Filosofia de la Història tal i com es duu a terme al món occidental.  No s’ha d’oblidar que els pobles i nacions de l’Àfrica subsahariana no ocupen cap lloc dins de la concepció hegeliana de la Història, concepció de tipus racista i colonial, ja que per a Hegel el negre representa l’home natural indòmit i en completa barbàrie que posseeix un caràcter que encara no ha arribat a la intuïció de cap objectivitat incommovible i, en dit caràcter, no es pot trobar res que recordi a l’ésser humà.  Bàsicament, Hegel creu que els negres no són humans i, per aquest motiu, només poden entrar a la Història Universal com a esclaus sense possibilitat de cap altre tipus d’accés.  En definitiva, per a Hegel Àfrica no té Història i Cartago i Egipte són civilitzacions europees, ja que considera que els pobles africans son pobles sense Història.

Enfront de tota aquesta filosofia hegeliana, Cheikh Anta Diop treballa per recuperar la historicitat de l’Àfrica subsahariana i propulsa l’afrocentrisme, tal i com s’ha mencionat anteriorment, un moviment filosòfic i cultural que té enormes conseqüències en la construcció d’identitats polítiques i culturals en les poblacions negres del continent africà i la seva diàspora. Així, Diop elabora un programa amb tres objectius dependents entre si:

  1. Descriure les trajectòries temporals complexes de les comunitats humanes de l’Àfrica negra.
  2. Defensar el caràcter independent, la naturalesa endògena dels seus determinants i la possible homologia de dites trajectòries temporals respecte d’aquelles que van succeïr en l’àmbit meso-oriental-mediterrani.
  3. Mostrar el caràcter central del passat històric de l’Àfrica negra respecte del nucli acceptat –el mes-oriental-mediterrani- per la Història universal.

Posteriorment, al desenvolupar el seu programa, veu que A3 s’ha de separar en dues tesis complementàries, doncs la centralitat de la història africana subsahariana respecte a la història meso-oriental-mediterrània requereix una continuïtat espacial i temporal. Aquesta continuïtat es localitza en la civilització egípcia, que d’aquesta forma esdevé el centre de la tasca intel·lectual de Diop i els seus deixebles. Dites tesis són:

  1. Mostrar el caràcter negre –d’origen subsaharià- de la civilització egípcia.
  2. Mostrar el caràcter central del passat històric de l’Egipte negre respecte del nucli –mesoriental mediterrani- acceptat per la Història universal.

En resum, es produeix en el seu pensament la inversió de les tesis sobre la Història d’Àfrica de Hegel, cosa que permet el rebuig radical de l’eurocentrisme: “no és que la ciència i la filosofia europea informada pels grecs sigui comuna a la producció dels pobles africans, sinó que és ella mateixa d’origen africà”. És a dir, la ciència i filosofia pròpies de l’arc meso-oriental-mediterrani són d’origen africà i, per aquest motiu, quan aquestes arribin a Àfrica, Cheikh Anta Diop dirà que no fan altra cosa que retornar a la seva casa natal. Serà des d’aquest enfocament que la història intel·lectual de l’Àfrica negra adquireixi un contingut genuí i no pas subsidiari, com sostenia la visió sobre el pensament africà que posseïa l’etnografia evolucionista.

Simplement, per Cheikh Anta Diop, Àfrica és el bressol de la civilització humana: “Es pues África y no Europa el lugar de origen de nuestra civilización. Prometeo, el dios castigado por robar el conocimiento a los dioses y entregárselo a los hombres no era un dios europeo sino africano, no era blanco sino negro”.

En definitiva, quan parlem d’Àfrica, no podem deixar de banda algú que va arribar a ser premiat durant la celebració del Primer Festival de les Arts Negres (1966) com l’escriptor amb més influència sobre el pensament africà del segle XX.  Sense Cheikh Anta Diop la historiografia africana no hagués adquirit el pes que té actualment i els africans seguirien estan considerats un poble sense civilització i sense cap mena de veu dins de la Història Universal.

Read More

Per a entendre la major implicació de les empreses militars i de seguretat privades en els conflictes del nou mil·lenni, hem de mirar endarrere, retrocedint fins a la fase final de la Guerra Freda.

En el ja esmentat període, hom observa que el fenomen bèl·lic ha sofert una transformació: ha deixat de ser una batalla entre exèrcits estatals formals i s’ha convertit progressivament en una lluita entre agents difosos, ja siguin insurgència, guerrilles o grups paramilitars.

En el camp militar d’aquest període, la transformació militar dintre del conflicte de la Guerra Freda es va fer en un escenari d’equilibri nuclear, implicant la transformació de les doctrines estratègiques militars i la recerca de noves capacitats armamentístiques. Aquesta situació durant molts anys ha fet palès la utilització d’una tecnologia militar cada vegada més sofisticada que, malgrat que ha facilitat la resolució dels conflictes convencionals, ha fracassat en l’estabilització de les zones afectades per la guerra, ha provocat un major nombre de víctimes civils i ha fracassat per a parar les contraofensives de la insurgència en el terreny.

Un altre fenomen important a destacar és la reducció internacional dels exèrcits, ja que mentre que entre 1986-1996 es comptabilitzaren fins a sis milions de militars, entre 1996 i 2006 es calculà un descens de tres milions d’individus.

A nivell econòmic, aquest fenomen coincidí en el temps amb la revolució neoliberal impulsada per Reagan i Thatcher als anys vuitanta, durant la qual la privatització de serveis com l’energia o les telecomunicacions també es feu patent en l’àmbit militar.

Ens trobem, doncs, davant d’un fenomen polifacètic en el qual les implicacions militars es transfereixen de l’àmbit públic a través de decisions polítiques, culturals i econòmiques a l’esfera privada implicant un fenomen totalment revolucionari: la pèrdua de l’hegemonia estatal en relació a l’ús de la força militar.

Aquest fenomen ha provocat l’aparició d’unes 700 empreses a nivell global, les quals queden localitzades en la seva immensa majoria (un 80%) als Estats Units i a Anglaterra, però de les quals només un selecte grup de quinze empreses controlen el mercat.

És interessant destacar la seva funció a partir del caràcter no polític de la guerra, entenent aquesta com a un element tècnic i neutral, implicant que la seguretat militar privada sigui un bé privat adquirible en els mercats.

Abans d’assenyalar la implicació de l’empresa militar que portava el nom de “Blackwater” (actualment, “Academi”), és important donar un cop d’ull a la seva història i als seus vincles amb el poder polític nordamericà.

Partint de l’ideal econòmic en relació a l’ús de la força militar i defensant l’autoregulació del mercat sense intervenció estatal, les empreses de seguretat militar privades han aconseguit establir, a partir de les seves figures com a grups de pressió o lobbies, un bon enteniment amb les diferents administracions de la Casa Blanca.

Blackwater (Donoso) N.0
Blackwater va ser fundada el 1992 per dos antics integrants de la Navy Seal nordamericana. Les portes giratòries entre l’administració de la Casa Blanca i l’empresa sorprenen per la seva fluïdesa i expliquen part del “laissez faire” per part de l’executiu de Washington

En relació a la història de Blackwater, l’organització fou fundada l’any 1992 per dos antics integrants de la Navy Seal nordamericana: Erik Prince i Al Clarck. El bon enteniment amb les diferents administracions americanes ha provocat que personal important estatunidenc passés a nodrir les files de l’organització militar privada; figures tals com Robert Ficher, qui fou nomenat vicepresident d’intel·ligència a Blackwater i que anteriorment era el director associat d’operacions de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA en les seves sigles angleses) fins a l’any 2005. De la mateixa manera, Cofer Black, veterà de la CIA i antic director del Centre de contraterrorisme de la CIA va ser honorat amb la vicepresidència de l’entitat.

Lamentablement, lluny d’una bona praxis en el terreny, Blackwater es feu tristament cèlebre per les crisis que se succeïren a Fallujah durant el març de 2004 i a Bagdad el setembre de 2007.

El març de 2004, un comboi militar de Blackwater que transportava material de cuina d’una base militar a una altra fou assaltada per la insurgència talibana, acabant amb la vida de quatre empleats de l’organització. Les imatges dels seus cossos mutilats i carbonitzats penjant d’un pont van donar la volta al món; al mateix temps que se succeïen nombroses manifestacions que clamaven contra l’agressió americana a l’Orient Mitjà. Com a resposta a aquest atac i ignorant els consells de la comandància militar en el terreny, el secretari de defensa Donald Rumsfeld autoritzà l’assalt a la ciutat de Fallujah el quatre d’abril de 2004, durant el qual, malgrat que les tropes americanes hagueren de donar inicialment mitja volta a causa de la ferotge resistència en el terreny, al final aconseguiren prendre la ciutat el novembre d’aquell mateix any.

Mentrestant, en territori americà, els informes del Congrés assenyalaren les deficiències comeses per Blackwater, tals com la falta de possessió de vehicles suficientment armats i capaços de parar un assalt de tals dimensions, a més de dur a terme l’operació abans de la formalització del contracte amb l’administració americana, així com del cas omís que des de la pròpia organització es feu de les advertències de la força de la insurgència sobre el terreny. A la seva vegada, Blackwater intentà d’entrebancar el procés d’investigació al·legant que els informes en estudi estaven classificats, buscant així la implicació del propi departament de Defensa, evidenciant una vegada més els riscos de contractar empreses militars de seguretat privades en una zona de guerra; riscos derivats del seu ànim de lucre.

Per altra banda, el setembre de 2007, un cotxe que no s’aturà suficientment a poc a poc davant un punt de control de la Blackwater a Iraq acabà amb la vida de disset civils que estaven en la zona dels fets. El primer ministre iraquià, Nuri Kamal al-Maliki afirmà que els incidents ocorreguts al carrer Nisoor suposaven un repte a la sobirania d’Iraq, i després de l’aprovació per part del seu gabinet d’una sèrie de mesures legislatives es revocà la llicència a Blackwater per a operar a Iraq.

academi-hi-res-logo11
Després de diversos escàndols sobre tortures, negligències i ineficàcia, “Blackwater” passà a anomenar-se “Xe Services LLC” el febrer de 2009 i “Academi” el 2010

Seguint l’escàndol polític, els oficials militars dels Estats Units reportaren al Departament d’Estat la necessitat de mantindre un control més ferm sobre les activitats de Blackwater.

Finalment, els agents de l’organització implicats en el tiroteig foren tornats als Estats Units, on varen ser jutjats per homicidi involuntari, càrrecs que foren revocats el desembre de 2009 per un jutge federal al·legant la violació dels seus drets constitucionals.

 

 

Read More

L’objectiu del següent article és compila escrits teològics medievals que posen de manifest la intolerància contra el pecat de la sodomia. A través d’ells, ens farem una idea de la mentalitat de l’època i de la posició de l’Esglèsia medieval davant aquests desviaments immorals.

Des de la constitució dels primers regnes confessionalment cristians va ser constant la defensa de la moralitat, tant des de les institucions religioses com des de l’estructura del poder polític. S’acostuma a

Destrucció de Sodoma i Gomorra
Destrucció de Sodoma i Gomorra

datar el segle XIV com a inici de la veritable persecució contra els que han estat anomenats pecats nefastos o contranatura. L’origen de la intolerància es troba inserit a les sagrades escriptures, i van ser molts els teòlegs medievals els que van emprar aquestes referències per crear un veritable programa d’odi i intolerància contra els que s’anomenà com “abominació sense de nom”.

Aquest va ser el principi de la discriminació, però s’ha de matisar la persecució segons el moment en que s’estudia la condemna de certs pecats. Després dels textos bíblics, les primeres manifestacions que clamen per l’antimoralitat del pecat arriben de la teologia medieval. Luis Mott (2010)fa una recopilació de totes les doctrines que condemnen l’abominable i nefast pecat i crim de sodomia.

A continuació, prendrem alguns exemples de textos originals per il·lustrar les opinions que es tenien sobre la sodomia. Sant Agustí d’Hipona (354-430) va escriure que “Els entorpiments contra la natura, com els practicats pels habitants de Sodoma, ha de ser detestades y punyides, sempre i a qualsevol lloc”. Per la seva part, el

La sodomia era considerada com un dels pitjors pecats
La sodomia era considerada com un dels pitjors pecats

pare Joan Crisóstomo (344-407) va afirmar que els qui practiquen el pecat de la sodomia son “pitjors que els assassins i seria millor morir que viure així, sense honra”. També el Papa Sant Gregori Magne (540-604) es pronunciava amb duresa, i afirmava que “[…] els sodomites mereixeran morir pel foc”. Més endavant, el franciscà Sant Bonaventura (1217-1274) parla, a més de la preservació de l’ordre natural, quelcom que semblava haver-se escapat als anteriors teòlegs i que tampoc semblava interessar massa a moralistes posteriors, fins que es publiquen els escrits d’un altre franciscà, el Pare Sinistrati d’Amerno, la sodomia en la dona.

“Tots els sodomites, homes i dones, van morir en tota la Terra, segons ensenya Sant Jeroni, per evidenciar que el Fill de Déu que havia de nèixer venia per reformar la natura i promoure la castedat.”[1]

Les teories teològiques de Sant Pere Damiani (1007-1072) i Sant Tomàs d’Aquino (1224-1274), tot i molt més tardanes, no varen ser menys inquisidores amb aquells que cometien pecats contranatura.

Ultrapassa en gravetat tots els demés pecats, doncs mata el cos, llença l’ànima a l’abisme, embruta la carn, apaga la llum de la raó (…). Aquesta falta és considerada justament el pitjor dels crims, doncs és l’únic que provoca la venjança divina, per violar l’austeritat, sufocar el pudor, prendre esclava la castedat, matar irrecuperablement la virginitat amb la violència del contagi impur, doncs tot embruta, tot taca, fent impossible sobreviure res que sigui pur, cast i net”[2]

 

“Tenir relacions amb persones del mateix sexe és comparable a menjar carn humana o a tenir relacions amb animals.”[3]

 

En aquest últim fragment observem com Sant Tomàs enuncia els tres pecats que formulen la triata pecata. Aquest enunciat tomista serà emprat per la Corona Castellana en la conquesta del Nou Món per justificar la guerra justa contra els indígenes.

Observem ara les paraules que Santa Catalina va dedicar al pecat de la sodomia:

“Son maleïts i insensats, doncs la llum del seu judici es va apagar (…). Déu té horror d’aquest pecat, tant en la seva suprema i eterna puresa va destruir cinc ciutats únicament degut a ell, com també els propis dimonis, a qui aquests miserables han acollit com mestres, no poden ells mateixos suportar aquest pecat, doncs han tingut una natura angelical, en raó de la qual viuran d’esquenes per no veure cometre tan enorme pecat.”[4]

El segon, Sant Bernardino (1380-1444) parla en els seus escrits de la imposició dels càstigs més durs per aquests pecadors més enllà de la mort, a l’infern:

 

“No existeix altre pecat al món que corrompi més l’ànima com la maleïda sodomia, doncs és germana de la follia (…). Aquells que han viscut el vici de la sodomia pateixen penes més greus a l’infern que els demés, doncs aquest vici és el més gran que existeix.”[5]

Aquests dos autors mostren el grau de fanatisme i repressió del segle XIV, enfrontant la abominació que era el cometre pecat contranatura a la pròpia naturalesa dels dimonis, que s’avergonyeixen de l’actitud dels sodomites.

Totes aquestes doctrines de la Santa Església es van veure reforçades per un seguit de Concilis que pretenen universalitzar aquesta persecució i que es van realitzar per tot l’orbe cristià. El primer[6] va ser el concili de Toledo de 693, on per primera vegada es considerava la sodomia com un crim, amb grans

Dimonis en l'homosexualitat
Dimonis en l’homosexualitat

càstigs pel sodomita laic i potser poc més benvolents pel sodomita eclesiàstic. El Concili de Naplouse de 1120 és similar a l’anterior, però castiga al reincident amb la mort a la foguera, i al III Concili Ecumènic de Letràn de 1179 s’imposa als clergues sodomites la reclusió als monestirs per fer la deguda penitència[7]. Posteriorment, el V Concili de Letràn de 1512 continua apostant pel càstig de regularitzar el clergat que havia estat acusat de cometre pecats contra la natura, tot i que això, a la llarga, no seria sinó un agreujant del mateix, i en el transcurs de la modernitat la sodomia rebria l’irònic apel·latiu de ‘vici dels clergues’.

De manera paral·lela a aquest Concilis de la Cúria cristiana, els regnes medievals van començar a constituir els seus corpus legals propis, en els que ja apareixen algunes referències a l’abominació de la sodomia, com al Corpus Iuris Civilis. Rafael M. Mérida Jiménez (2007) assenyala que la primera legislació ibèrica que tractarà el tema dels sodomites serà la promulgada pel monarca visigot de Toledo al 654, el Líber Iudicorum o Codi Recesvinto. Un dels objectes de les crues sancions que imposava el vuitè llibre del cos legal visigot era  el d’acabar amb els masculorum concubitores. El preu del delicte de la sodomia era la castració dels genitals, i en cas de que el criminal estigués casat, els seus béns patrimonials serien cedits al seu hereu, que no rebria perjuri, i el matrimoni amb la seva esposa seria anul·lat la dot d’aquesta, retornada. Aquesta legislació va continuar en una doble forma: d’una banda, al codi dels mossàrabs  fins el final de l’avanç cristià, i de l’altra, en la traducció del codi i l’aparició del Fuero Juzgo.

[1] BONAVENTURA; Opera Omnia, Roma, 1993. Sermón XXI.

2 PIETRO DAMIANI; Libro de Gomorra, Waterloo, 1982.

3 TOMASSO DE AQUINO; Summa Theologica, Torino, 1948.

4 CATALINA DE SIENNA; Le livre des Dialogues, París, 1981. Cap. 124.

5 BERNARDINO DI SIENA; Prediche volgari sul Campo di Siena, Milano, 1427. Sermón XXXIX.

6 Estudiosos como Luiz Mott, sitúan las primeras condenas en el Concilio de Iliberis, Elvira, sin embargo, en el se hace referencia únicamente a la prohibición de la comunión de los  stupratores puerorum, pedófilos, cuestión que queda marginada en este trabajo. MOTT, L; “Del malo pecado al pecado intrínsecamente malo: La radicalización fundamentalista de la homofobia católica desde los tiempos de la inquisición hasta Benedicto XVI”, en Revista: História, São Paulo, 2010. Pag.9.

7 “Decrets du III Concile de Latran I, II, III e IV” en FOREVILLE, R; Historie des conciles oecumeniques, Paris, 1965.

Read More

 

Carlemany
Carlemany Emperador d’Occident, rei dels Francs i dels Germànics

Des del primer Imperi Carolingi, la disputa del Papat contra els poders laics és un fet constant i continuat, però les disputes més fortes seran amb el Sacre Imperi Germànic, ja que els carolingis després de la mort de Carlemany, les disputes internes seran una constant dins la dinastia carolíngia, a la vegada, la seva partició en tres parts del Imperi Franc (França, Lotaríngia i Germània) i després, amb la mort de Lotari en dos, mentres els comtes de cada territori van agafant força i poder pel seu compte, mentres els reis francs van perdent poder de facto dins dels seus territoris iniciant així la feudalització de França, el Papat no té problemes per fer pal·lès el seu poder, no té cap força contra la qual competir, Bizanci te prouta feina al est a frenar els musulmans i al oest les invasions eslaves, per tant, occident queda sota el paraigües romà.

Otó
Otó I el Gran, fundador de la dinastia otònida i primper emperador del Sacre Imperi

La supremacia a Europa no serà qüestionada fins l’arribada d’una nova dinastia a Germània, la qual posarà en dubte el poder papal per sobre de tot, els Otònides.
La dinastia Otònida fundada per Otó I, posarà en dubte el poder papal, ja des dels seus inicis, qüestionarà el poder del Papa sobre els seus territoris, aquest fet serà degut a la tradició germànica de l’elecció del monarca, els monarques germànics són escollits dintre les families nobles germàniques, els comtes, llavors, el rei, distribuia el poder en alguns territoris, per tant evitava que una familia noble fos més poderosa que les altres, a la vegada, a les families nobles i els seus exercits, els utilitzava per la seva expanció cap al est d’Europa. Otó I, és coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic al any 962 aprofitant la debilitat del Papa Joan XII i al any següent el deposa, quan aquest intenta conspirar contra ell amb els magiars i els bizantins per debilitar el poder imperial, i en seu lloc hi posa un home de la seva confiança Lleó VIII, però al marxar de Roma, els partidaris del anterior Papa inicien disturbis dins de Roma, obligant a Otó tornar i deposar el nou Papa escollit, Benet V, i deixant Roma amb una pau latent fins la seva mort al 973.

Enric IV i Enric V
Enric IV (a l’esquerra) i Enric V, Sacres Emperadors (1050 – 1106) (1086 – 1125)

A Ottó II l’hi passarà el mateix que el seu pare, hi haurà problemes amb Roma de forma continuada, igual que es trobarà Ottó III i Enric II, l’últim de la dinastia imperial. Però tot i acabar-se la dinastia Otònida, el conflicte continuarà i srritoris en mans de nobles elegits pel propi monarca. Otó, per evitar la conflictivitat de les herències en els comtats, hi ficava a bisbes, però la conflictictat s’agreuja amb Enric IV (1075) amb la Guerra de les Investidures, el conflicte sobre qui podia nombrar els bisbes, s’acaba extenent per tot Europa, sobretot després que el Papa Gregori VII, escrigui el Dictatus Papae, en el qual afirma que només el Papa té la postestat per sobre la resta de nombrar bisbes i ningú més. Aquest escrit, anava en contra de la tradició imperial alemanya, per tant Enric IV, com a constestació, nombrarà l’Antipapa Climent III, i entrarà miliatarment a Roma, obligant a Gregori a refugiar-se a Salern fins al final de la seva vida.
El conflicte acabarà amb el Concordat de Worms del 1122, signat entre Enric V i el Papa Calixt II, en el qual acabaran acordant, la reconeixença de les eleccions del Papa eren lliures i l’Emperador no s’hi podia ficar, a a la vegada, es restauraven tots els bens que Enric IV havia confiscat a l’església germànica i l’Emperador hauria de socorrer el Papa en cas que ell ho demanés per una banda, per l’altra, el Papa es comprometia a que l’Emperador fos present a l’elecció de bisbes dins del Regne de Germània

Gregori VII
Gregori VII, Papa (1073 – 1085)

Tot i el Concordat de Worms, els conflictes per la regència del poder continuaran entre el Sacre Imperi i la Santa Seu, solament el tractat serà respectat durant el regnat de Lotari II (1133 – 1137), mort poc després de la derrota contra Roger II de Sicilia, atenent les demandes papals de defensa contra els nordmans de Sicilia, el seu successor serà Federic I Hohenstaufen, però no tindrà el títol imperial fins al 1154.

 

Read More

Pèrsia al segle XV

 El territori que comprenia l’actual Iran i que en el passat habia donat origen a grans imperis de l’antiguitat, es trobava els primers anys del segle XV sota la dominació de dinasties estrangeres d’origen nòmada. Si bé els tadjiks (el nom amb el qual eren coneguts els habitants més antics) seguien sent una peça clau en l’administració, el poder polític l’ostentaven aquests pobles guerrers que, ja des de el segle VII, envaïen Pèrsia, com els àrabs musulmans que derrocaren la dinastia persa sassànida.

Diferents tribus d’origen turc havien arribat a Pèrsia amb l’ànim de quedar-se, però cap habia pogut assolir la posició hegemònica a la qual habia arribat Timur Lang (també conegut com Tamerlà). El 1385 aquest guerrer procedent de l’àrea de Samarcanda (Àsia Central) habia conquerit tota Pèrsia i hi habia instal·lat governants afins mentre ell, continuava les seves campanyes bèl·liques al nord i a l’oest del país.

147 Timurid Empire 1400 Map

L’any 1405 moria Tamerlà quan es dirigia a conquerir la Xina i, aprofitant el buit de poder, les tribus turques que havien estat desallotjades del territori uns anys abans, conegudes com els Qara Quyunlu i els Aq Quyunlu, es barallaren per les restes de l’imperi timúrida.

Inicialment van ser els Qara Quyunlu els que dominaren, apoderant-se de Tabriz (nord de l’Iran) el 1406 i Bagdad el 1410. Aleshores els Aq, que havien rebut de Tamerlà el territori anomenat Diyarbakr (a l’est de l’actual Turquia) no podien expandir-se a causa de la posició dominant dels Qara a l’est, i dels sultans otomans a l’oest.

La situació es capgira amb la mort del cabdill Qara i l’inici de les hostilitats entre els seus fills que debilitarien l’imperi fent-lo vulnerable de cara als enemics exteriors fins al punt que, el 1468, els Aq conquerien tot el territori dels Qara.

A continuació els Aq s’expandirien cap a l’est posant fi als regnes dels descendents de Tamerlà, mantenint sempre un ull a l’oest, amoïnats per les aspiracions del jove imperi otomà.

Quan el desembre de 1490 mor Ya’qub Sultan, cabdill dels Aq, esclata una guerra civil pel tron entre mitja dotzena de clans, una nova dinastia tindrà l’oportunitat de fer-se un lloc en la lluita pel domini de Pèrsia.

 

La dinastia safàvida

 

La propaganda oficial de l’imperi safavida remunta els seus orígens històrics a Firuzhah “zarrinkulah” (del barret daurat) el qual hauria estat un important propietari de caps de bestiar que s’hauria instal·lat al segle X a la ciutat d’Ardabil (al nord d’Iran) i que per la seva pietat i zel religiós hauria aplegat al seu voltant una comunitat religiosa. A més de l’influencia religiosa que la propaganda atribuïa al primer membre històric de la dinastia, es deia que el fill de l’asceta Ibrahim B. Adham, conegut com el xah de Pèrsia, hauria renunciat al títol en favor de Firuzhah, per haber islamitzat la població d’aquelles terres.

Investigacions més recents apunten que, en realitat, la família s’hauria instal·lat a l’Azerbaidjan l’any 1025, acompanyant les tropes del príncep kurd Ravadid Mamlan B. Vahsudan, establint-se al territori i formant aliances clientelars amb la població local, cosa que explicaria que el xah Ismael tingués com a llengua pròpia l’asserí.

 

La dinastia safàvida seguirà donant a cada generació personatges extraordinaris, però no serà fins al 1253, amb el naixement de Shaykh Safí al-Din, que entrarà la família en una etapa decisiva. Animat per visions d’àngels en forma d’ocells, Safí al-Din troba el 1276 en Shaykh Zahid un guia espiritual, i aquest veurà en el jove un digne successor. Contrau matrimoni amb Bibi Fatima, una de les filles del mestre espiritual, passant Safí al-Din a liderar l’ordre religiosa safàvida (safàvida vindria de Safí), un fet que l’enfrontaria amb els fills mascles de Zahid.

L’influencia de l’ordre no es limitava pas al pla espiritual, doncs l’activisme propagandístic trobà molts adeptes entre les tribus turques de l’Anatòlia oriental i Síria, arribant a inquietar les pròpies autoritats mongoles. Es diu que davant la provocació d’un cabdill mongol, Safí al-Din hauria dit: “a Iran per cada soldat (mongol) hi ha 100 sufís”.

20080505_1326_Oli_in_Iran_Ardabil_13

Mausoleu safavida Ardebil

 

El 1372 un decret de la dinastia mongol Jalayirida prohibia als seus governadors i oficials de prendre possessió dels territoris sota jurisdicció safàvida, decisió que seria recolzada posteriorment pel conqueridor Tamerlà.

A partir de 1391 l’ordre pren una vessant definitivament xiïta, deixant enrere els seus inicis sunnites. El cap de la dinastia Ibrahim crearà una organització de gran importància, el Khalifat al-khulafa, el qual tenia l’objectiu de mantenir el contacte amb els seguidors sufís de fora de les fronteres de l’incipient estat safàvida. L’organització entra en una espiral de poder i el fill d’Ibrahim, Junayd, no dubta en demandar títols de poder temporal com el de sultà i a servir-se de la guerra santa per aquests fins, rivalitzant amb les confederacions turques dels Qara Quyunlu i els Aq Quyunlu.

Donada la superioritat dels Qara, Junayd aposta per una aliança amb els Aq Quyunlu, casa el seu fill primogènit Haydar amb la filla del cabdill Uzun Hasan, i forma un exèrcit desafiant la voluntat del cap dels Qara. El resultat serà la desfeta el 1460 de l’exèrcit safàvida i la mort del propi Junayd.

Haydar continuarà la política del seu pare, però en un context completament diferent ja que ara eren el Aq els qui dominaven Pèrsia. Preocupat pel poder creixent dels safàvides, Ya’qub Sultan s’enfronta el 1488 en batalla a Haydar i el mata, no gaire lluny del lloc on habia caigut el seu pare Junayd.

Davant el perill que el primogènit de Haydar, Alí, pugui reunir un nou exèrcit contra els seus interessos, els Aq Quyunlu envien un destacament a Ardabil i fan tancar tota la família safàvida.

 

La revolució del xah

 

Amb la mort de Ya’qub Sultan s’ensorra l’unitat dels Aq Quyunlu i els diferents clans que composaven aquesta confederació aposten per un o un altre candidat al poder. Un dels candidats, Rustam, pretén utilitzar el cap de l’ordre safàvida Ali en el seu favor, arribant a designar-lo el seu hereu. Però quan aquest comença a actuar pel seu compte, Rustam torna a tancar-lo el 1494 a la capital dels Aq Quyunlu, Tabriz (al nord d’Iran).

En aquest punt apareixen uns personatges molt rellevants, coneguts com els Ahl-i ikhtisas, son 7 devots de l’ordre safàvida amb un poder immens dins la mateixa, que ajuden a escapar Ali de Tabriz.

Donada la precària situació d’Ali, els Ahl-i ikhtisas haurien insistit Ali per a que designés com hereu de l’ordre al seu germà petit Ismael. Una historia que posteriorment la propaganda atribuirà a una premonició d’Ali sobre la seva mort el fet que designés Ismael com a successor.

El cas es que, prop d’Ardabil, les tropes de Rustam troben i maten Ali, no així Ismael que passa d’un refugi a un altre durant 6 setmanes fins que es portat a la cort de Lahijan (prop del mar Caspi) on queda sota la protecció del cabdill local Kar Kiya Mirza’Ali.

 

Mentre la guerra civil dels Aq Quyunlu es complica, els Ahl-i ikhtisas continuen estenent les xarxes d’influència de l’ordre, prenent contacte amb les tribus turques d’Anatòlia (les quals tindran una importància cabdal), organitzant i consolidant l’ordre sota la figura carismàtica d´Ismael.

El 1497 Rustam es assassinat pel seu cosí Ahmed, el qual tampoc podrà fer gaire més per reclamar el lideratge dels Aq Quyunlu, l’imperi del qual quedarà dividit en 2 parts: Alvand retenia el nord i l’oest, mentre Murad controlava el sud i l’est. Lluny d’acabar-se, el conflicte seguia consumint excessius recursos d’una població, tan cansada de la guerra com dels seus dirigents. Era el moment que els Ahl-i ikhtisas estaven esperant.

El 1499 els 7 devots de l’ordre consideren que ha arribat el moment de prendre el poder en nom d’un Ismael que només tenia 12 anys.

En primer lloc va avançar Ismael amb les tropes sobre Ardabil, el territori familiar, però davant la manca de forces per prendre’n possessió ha d’esperar fins la primavera següent a l’arribada de la tribu turca dels Bayburtlu des d’Anatòlia, formant ara un digne exèrcit de 7000 homes, molts d’ells genets i experimentats arquers.

Abans d’enfrontar-se a Alvand, el senyor Aq del nord, Ismael s’enfronta al líder local Shirvanshah, derrotant-lo el desembre de 1500 prop del fort Gulistan, el lloc on havien trobat la mort el seu pare i el seu avi. Amb aquesta acció, Ismael venjava els seus antecessors i guanyava un prestigi militar i propagandístic que li hauria d’anar molt be en la lluita pel domini de Pèrsia.

Quan Ismael captura Bakú, indueix Alvand a enfrontar-s’hi en combat. La batalla de Sharur suposa la destrucció del nombrós exèrcit d’Alvand (uns 30000 homes) i la renuncia dels Aq al control de l’Azerbaidjan.

Victoriós, Ismael es corona a la capital Tabriz l’estiu de 1501, anunciant immediatament l’Islam xiïta com la religió oficial del nou Estat.

 

Shah_Ismail_Hatayi

El xah Ismael amb el característic turbant vermell dels quizilbash

 

Cal destacar l’atreviment del nou xah Ismael en proclamar el xiisme com a religió oficial, doncs a Tabriz, 2/3 parts de la població eren sunnites. Ismael no vacil·larà en exiliar o matar els ulemes sunnites, una determinació a l’hora d’homogeneïtzar religiosament el territori, que es reflexa en les seves paraules: “amb l’ajuda de Deu, si el poble diu una sola paraula de protesta, treure l’espasa i no en deixaré cap viu”.

Tot i això, no sembla que aquestes mesures provoquessin gaire agitació en contra seva, en bona mesura perquè els perses encara veien els àrabs com uns invasors, de manera que l’adopció del xiisme permetia a la nova dinastia construir una nova identitat en relació amb la població local, així com rebutjar els líders Aq Quyunlu, tots ells sunnites.

Ismael habia heretat a més, el càrrec de “Murshid-i kamil” (perfecte director espiritual) com a cap de l’ordre safàvida, assumint un poder teocràtic que, estarà molt accentuat durant els primers anys del seu regnat quan les victòries militars li donin un carisma extraordinari davant dels seus seguidors.

Un mercader venecià contemporani als fets senyalava que, els seguidors del xah, tenien més en boca el nom d’Ismael que el de Deu, i certament la propaganda el presentava com una apoteòsica encarnació divina amb el títol de valí Allah (“lloctinent d’Allah”). La desobediència al xah era considerada crim i pecat a l’hora.

 

D’altra banda es important tenir present que el fonament principal dels discursos propagandístics del xah tenien com a prioritat senyalar que Ismael era al poder per dret de sang. Era cap espiritual de l’ordre safàvida perquè el seu avantpassat Shaykh Zahid s’havia casat amb la filla del cap d’un ordre religiosa encara més antiga. Les genealogies oficials explicaven que descendia d’Ali, el primer Imam xiïta, i que pel matrimoni del fill d’Ali amb la filla de l’últim monarca sassànida, Yazdigird III tenien el dret a regir Pèrsia (així lligaven aquesta historia amb la de la donació que hauria rebut el seu avantpassat Firuzhah del fill de l’asceta Ibrahim B. Adham).

Així el poder safàvida tenia 3 pilars que l’aguantaven: la teoria del dret diví heretada dels reis perses, la qual es fonamentava en que el rei posseïa “Hvarnah; khvarenah;farr” (gloria reial); una teoria pre-islàmica que convertia al sobirà en “Zill allah fi’l-arzi” (ombra de deu a la terra); finalment que el xah es considerava el representant a la terra del “Mahdi” (escollit) dotzè i últim imam del Ithna ‘Ashari  xiïta, desaparegut  el 873 i que haurà de tornar a la terra com a herald el dia del judici final.

Tot un discurs que havia d’identificar els safàvides amb la població persa i garantir la seva continuïtat en cas que Ismael morís sense descendència.

 

 

 

 

 

 

Conquesta i assimilació

 

            El prestigi del xah venia directament relacionat amb els seus triomfs al camp de batalla, així que no dubta en abandonar Tabriz, la capital del nou estat safàvida, i atansar-se sobre els seus principals enemics. Amb el príncep Alvand refugiat a les terres altes d’Anatòlia, el xah marxa sobre el sud contra el príncep Murad, al qual derrota el 1503 a Hamadan, assolint així el control del centre i el sud de l’actual Iran.

Tot i que els prínceps Aq Quyunlu son lliures per buscar suports en contra d’Ismael i formar nous exèrcits, el xah prioritza el 1504 la conquesta de les províncies del mar Caspi (Mazandaran i Gurgan) en una campanya especialment ferotge contra un rival, Amir Husayn            Kiya Chulavi, xiïta com el propi xah i per tant, una amenaça a nivell polític i religiós.

Ismael captura Yazd (sud-est d’Iran) el mateix any i entre 1505 i 1507 combat a Diyarbakr fins a assegurar la frontera occidental del seu imperi.

Els triomfs del xah a l’oest no triguen en tenir repercussions a l’est, ja que els uzbeks envaeixen Khurasan i entren a la província safàvida de Kirman, iniciant un llarg conflicte pel control del territori.

Al igual que habia fet anteriorment, el xah no s’atansa de seguida sobre els agressors uzbeks, sinó que abans s’assegura la rereguarda amb la conquesta de Bagdad al príncep Murad el 1508, i Shirvan el 1510, aleshores dirigeix un fulminant contraatac sobre els uzbeks als quals destruirà el 2 de desembre de 1510 davant les muralles de Marv en una de les seves majors victòries.

El xah Ismael es troba en l’apogeu del seu poder. El triomf de Marv ha suposat la conquesta d’Herat (oest Afganistan), la segona ciutat en importància de l’imperi safàvida.

 Battle_of_Marv_(1510)

La batalla de Marv (1510)

 

 

 

Tot i que Ismael gaudia d’una gran popularitat, era conscient al igual que els seus subordinats, que la seva font de poder no era estable. Els “quizilbash” (turbants vermells), el nom amb el qual eren conegudes les tribus turques afins als safàvides, havien estat fonamentals per al xah, i encara en depenia molt. Tant es així, que el xah Ismael era denominat habitualment “padixah-i quizilbash” (rei dels turbants vermells) i els principals càrrecs d’aquest nou Estat requeien en aquests partidaris, que de ja per sí controlaven pràcticament la totalitat dels exèrcits en un Estat molt militaritzat.

Els tadjiks, el nom amb el qual eren coneguts els nadius de Pèrsia, ocuparen càrrecs en un principi menors com el de “sadr” (ministre de religió) i “vazir” (cap de la burocràcia), tal i com havien fet en totes les dinasties des de l’arribada dels invasors àrabs els segle VIII. En aquest nou Estat safàvida ben aviat els quizilbash van ser coneguts com els “homes d’espasa” i els tadjiks com “homes de ploma”.

 

Un dels càrrecs que tingué més influencia aquells anys fou el de “vakil-i nafs-i humayunm”, que feia de viceregent del xah i en el seu nom les funcions espirituals del murshid-i kamil i les temporals del padixah, un pont entre el govern teocràtic i el burocràtic. Recaigué, com era previsible, en un dels seus Ahl-i ikhtisas, Husayn Beg Lala Shamlu, el qual a més de ser un dels principals organitzadors del seu ascens al tron, era cabdill d’una tribu turca (els Shamlu).

Amb la voluntat de guanyar-se el suport de la majoria de la població, el xah Ismael utilitza la derrota de Shamlu el 1507 davant els kurds per a treure-li el càrrec de vakil i donar-li a Amir Najm, un banquer de Rasht.

Shamlu no s’hi avindrà bé amb aquesta decisió però el prestigi del xah era molt alt. 2 anys més tard el farà dimitir del càrrec de cap de l’exèrcit, posant en el seu lloc a un desconegut, Muhammad Beg Ustalju, al qual donarà el títol de Chayan Sultan confiant que així les tribus Shamlu l’acceptarien.

El xah Ismael no es desanimarà i continuarà el pols amb els quizilbash, nomenant un altre tadjik pel càrrec de vakil quan Amir Najm mor el 1510, Amir Yar Ahmad Isfahani, el qual comprovarà en les seves pròpies carns la desobediència dels orgullosos quizilbash quan l’abandonin el 1512 a la seva sort en plena batalla contra els uzbeks. El xah Ismael castigarà Dada Beg Talish, el principal desertor, fent-li portar roba de dona i tallant-li la barba.

Aplicant la terminologia del sociòleg Max Weber podríem dir que el poder carismàtic que habia sostingut Ismael durant aquells anys de regnat era en essència una crisi de poder reial, doncs la durada del mateix dependria de la capacitat del xah d’enviar els seus seguidors contra un objectiu exterior per una causa i reprimint qualsevol dissidència interior.

Aviat es presentaria una oportunitat única per al xah.

 

 

 Map_Safavid_persia

 

 

 

 

 

Ismael contra Selim

 

Els progressos del xah Ismael causaven molta inquietud, tant a la cort del soldà otomà com a la dels mamelucs d’Egipte, doncs propugnava una doctrina religiosa contraria i que comptava amb moltes simpaties entre alguns cabdills de Síria i d’Anatòlia.

Ismael veié indispensable l’uniformització de la doctrina xiïta, així que va fer portar doctors en jurisprudència islàmica de Síria, els quals donaven un contingut al missatge religiós però limitats políticament pel Sadr a fi que el xah tingués sempre l’ultima paraula. Però el principal problema que portava l’expansió de l’Estat safàvida eren els elements sufís, fonamentals per a la conquesta del poder però que demostraren ser molt volàtils i abans que enfrontar-se a revoltes internes, decidí el xah enviar-los en expedicions fora de les seves fronteres, cosa que desencadenarà el conflicte entre els estats islàmics més poderosos del moment.

 

Selim (1465-1520) era un dels prínceps otomans en el moment que Ismael iniciava la conquesta del poder per la causa xiïta. Tot i els esforços del seu pare, el soldà Beyazid, per a contenir els avenços d’Ismael, Selim observà que només una campanya militar a gran escala podria aturar l’expansió del xah persa. El 1502 Beyazid deportava molts xiïtes anatòlics a Morea (actual Grècia) i acollia els prínceps Aq Quyunlu, però el 1511 es produïa una important rebel·lió a Tekke. La repressió de la mateixa portà als participants de la revolta, les tribus Takkalu, a passar-se en massa a les forces del xah. A més a més, arribava aquell any a la cort otomana el cap tallat d’un aliat dels otomans, Muhammad Shibani Khan, el comandant uzbek vençut a la batalla de Marv.

L’any 1512 el soldà Beyazid es trobava a les últimes i els seus fills van iniciar els enfrontaments per ocupar el tron, donant el xah Ismael el seu recolzament a Ahmed, un sunnita, però molt menys intransigent que el seu germà Selim. Però va ser aquest últim el que va acabar ocupant el lloc del seu pare i, servint-se com a excusa de l’expedició del sufí Nur’Ali Khalifa a Anatòlia, va iniciar els preparatius per a formar un exèrcit que havia de posar fi al xiisme i al seu màxim representant.

 

S’inicia una ronda de negociacions entre els grans poders islàmics: otomà, mameluc i safàvida. Els mamelucs, els quals es trobaven en una posició molt feble, temien els seus dos veïns, però fou la severitat del xiisme d’Ismael la que els va situar en una neutralitat favorable als otomans que, tenien així, les mans lliures per avançar sobre l’imperi safàvida.

Surt Selim I de Sivas l’1 de juliol de 1514 amb un exercit de 200000 homes, una quantitat molt superior a la que podia reunir el xah Ismael. La defensa del territori safàvida queda en mans del governador general de Diyarbakr, Muhammad Khan Ustalju, els qual alenteix l’avenç otomà amb tàctiques de terra cremada.

El 22 d’agost arriba Selim a la plana de Chaldiran (Azerbaidjan) on li barra el pas l’exèrcit safàvida sota el comandament del xah Ismael. Selim ha hagut de deixar enrere la meitat dels seus efectius, encara supera de molt els 40000 homes del xah, però les proporcions no semblen tan desiguals a Ismael, acostumat a la victòria en situacions semblants.

Ustalju desaconsellà entrar en batalla amb un atac frontal, tenint en compte que línia defensiva otomana era ocupada per 12000 geníssers armats amb mosquets, a més de la pròpia artilleria. D’altra banda el comandant quizilbash Durmish Khan Shamlu (i parent del xah) no veia aquest fet com un problema, doncs com molts altres soldats safàvides, considerava que els canons no eren aptes al camp de batalla i opinava que la cavalleria podria fàcilment trencar el front enemic.

Al final el xah s’escolta el seu parent i justificà la decisió d’atacar directament amb les següents paraules: “no soc un lladre de caravanes”.

En el moment del combat, l’atac de cavalleria comandat pel propi xah sobre el flanc otomà aconseguí sobreposar-se a l’enemic otomà i matar el comandant Hasan Pasha, però al centre l’artilleria devastà les forces safàvides, caient en combat Ustalju i provocant una desordenada retirada on caigueren també el vakil, el sadr i un bon nombre de governadors provincials.

Veient que la jornada estava perduda, així com el seu prestigi militar, Ismael ordena la retirada total de les seves forces. Encara tingué el xah prou fortuna, doncs, tement Selim que el seu rival els hi estigués parant un trampa, va desistir d’encalçar-los.

Des d’aquell terrible jornada a Chaldiran, Ismael va vestir de negre els estendards de l’exèrcit, la seva roba i el seu turbant, i no va tornar a dirigir un exèrcit en els anys que li quedaven de regnat.

 

 

 

 chaldiran1

Ismael i Selim en combat (1514)

 

 

 

Les conseqüències de Chaldiran

 

El 5 de setembre de 1514 pren Selim la capital safàvida, Tabriz, prèviament evacuada per la cort del xah Ismael. Els problemes logístics impediran que el soldà aprofiti la desfeta safàvida i persegueixi el seu xah, així que acabarà retirant-se per passar l’hivern als quarters d’Amasya (Anatòlia).

Els 2 anys següents els aprofitarà el victoriós soldà per a annexar al seu imperi la regió de Diyarbakr i posar fi a les dinasties locals pro-safàvides de Zu’l-Qadar, Mar’ash i Albistan. Aquesta derrota safàvida donaria ales als uzbeks per assetjar les ciutats de Balkh i Qandahar, i al timúrida Babur de fundar l’imperi Mogol a l’est del safàvida.

 

Per a Ismael la derrota de Chaldiran tingué unes repercussions molt més importants que qualsevol pèrdua territorial, era el trencament de l’aura d’invencibilitat que habia caracteritzat la seva figura des de l’aixecament de 1499.

Conservava el títol de murshid, però habia perdut el fervor dels seus partidaris, i no van trigar en aparèixer figures contestatàries com la del governador general de Khurasan el 1516.

El govern teocràtic del xah Ismael es moderà els anys següents a la derrota, i començà a envoltar-se d’un codi legal redactat per experts en la matèria. També va reformar l’administració, deslligant al vakil de les seves funcions d’alter ego del xah i subordinant-lo a l’Estat amb les funcions burocràtiques pròpies d’un vazir. El sadr passà a controlar l’administració de les institucions religioses i a supervisar la seva propietat. I la derrota de Chaldiran també convertí el Khalifat al-khulafa en un rang prestigiós ara que el murshid-i kamil s’havia convertit en una antigalla.

Els quizilbash es creixeran en aquest context de debilitat política del xah i no trigaran a esclatar conflictes cortesans entre diferents faccions pel control com a “lala” (es pot entendre com a guardians) dels fills d’Ismael, arribant a l’extrem de produir-se l’assassinat del vakil Mirza Shah Husayn Isfahani.

El 23 de maig de 1524 morí el xah Ismael de forma natural i el seu cos fou enterrat al mausoleu familiar d’Ardabil. Encara era calent el seu cos difunt quan es produïren els primers episodis de la guerra civil entre les faccions quizilbash, els quals s’estendran fins a la majoria d’edat del primogènit d’Ismael, Tahmasp, que reestructurarà l’Estat safàvida sobre unes bases més estables que les del seu carismàtic pare.

Tot i la desvirtuació de l’anomenada “Revolució Safàvida”, cal dir que l’imatge del cabdill Ismael tingué una gran importància a la cultura persa, i fora de la mateixa cal senyalar, com a curiositat, que a l’actual Anatòlia perviu encara una branca, coneguda com els Alevís, que conserva la devoció dels primers anys del xah Ismael.

 

300px-Sekumname1525_Chaldiran_battle

Derrota del xah Ismael a la batalla de Chaldiran (1514)

Bibliografia bàsica

 

 

 

SAVORY, R. Iran under the safavids. Cambridge University Press. Cambridge. 1980.

 

FLOOR, W. HERZIG, E. Iran and the world in the safavid age. I.B. Tauris. Londres. 2012

 

MEHRAD, N. Relaciones diplomáticas entre la Persia safávida i la España de Felipe III: el caso de la primera embajada. Librosdelacorte.es (núm.4). 2012. Pág. 22-47

 

 

 

 

 

 

 

 

200px-Shah_Ismail

 

El xah Ismael

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Glossari:

 

 

Timur Lang:

 

Anomenat “el coix”, va ser un cabdill turc d’ascendència mongol nascut el 1336 a Àsia Central. Bagdad, Delhi i Moscou van ser dels seus objectius expedicionaris, assolint en vida un gran imperi amb capital a Samarcanda. El 1402 Timur Lang derrotava a una potencia emergent com els otomans i feia presoner el propi sultà. Va morir l’any 1405 quan es dirigia a la Xina.

Tamerlan

 

 

Aq Quyunlu:

 

Fou una federació de tribus turques, el nom de la qual es pot traduir com “els de l’Ovella Blanca”. El seu servei al conqueridor Timur Lang els hi va valdre la possessió de Diyarbakr, però a la mort d’aquest no van poder estendre la seva influencia per la rivalitat amb els Qara Quyunlu fins al regnat d’Uzun Hasan. Una part de la seva estratègia política consistia en establir enllaços matrimonials amb princeses bizantines del fronterer imperi de Trebisonda.

 

 

Aq_Qoyunlu

 

 

Ravadid Mamlan B. Vahsudan:

 

Cabdill de la tribu kurda dels Ravadid (1019-1054). A l’igual que molta noblesa musulmana no-àrab, va prestigiar la seva persona mitjançant la conquesta i l’islamització, arribant a formar un poderós estat al nord de l’actual Iran.

 

 

 

Jalayirida:

 

Es tracta d’una dinastia musulmana descendent de Gengis Khan via el seu net Hulagu que va regir part de l’actual Iraq i Iran des de la capital a Bagdad entre el 1336 i el 1432. La conquesta de Timur Lang primer, i després la pressió militar de la federació tribal dels Qara Quyunlu van portar aquest imperi mongol a la desaparició.

 

 

Chupanid_-_Jalayerid_dyansty_1337–1432_ad

 

 

Xiïta:

 

Es tracta d’una facció de l’Islam sorgida a la mort del Profeta que pretenia que el successor fos Alí, cosí i gendre del Profeta. Expliquen que existeix una interpretació del Cora, transmesa del Profeta a Alí i d’aquest als seus seguidors. La batalla de Kerbala (actual Iraq) el 680 marca la separació definitiva de les dues branques principals de l’Islam.

 

 

 

 

 

Uzun Hasan (1423-1478):

 

Governant de la federació dels Qara Quyunlu en el seu període de màxim esplendor. L’any 1453 sortia victoriós d’una guerra civil entre els diferents candidats al tron i encarava un regnat complicat amb els turcs otomans a l’oest i els Aq Quyunlu a l’est. El 1458 es casa amb la princesa bizantina Catalina, i enfortia les relacions diplomàtiques amb Egipte i Venecià. La mort del cabdill dels Aq el 1467 li permetrà consolidar un imperi des del centre d’Anatòlia a tot l’Irán.

 

 220px-UzunHasan

Poder teocràtic:

 

Es diu d’un govern justificat per la seva vinculació amb una divinitat. A Europa el cas més conegut es del Papa de Roma, tot i que no ha estat l’únic.

 

 

Yazdigird III:

 

Últim xa persa de la dinastia sassànida (632-651). Arriba al poder molt jove en un període de conflictivitat intern al qual s’hi afegirà l’irrupció dels invasors àrabs musulmans. La derrota dels seus exercits al-Qadisiyya (636) li suposarà la fugida als confins del seu imperi fins que, l’any 651 sigui assassinat per un lladre.

 

thumb03001

 

Ithna ‘Ashari:

 

Amb aquest nom es coneguda la llista dels 12 imams xiïtes, enfrontats a les autoritats sunnites i en la majoria de casos assassinats per aquests. El dotzè hauria escapat a la mort l’any 872 iniciant un període d’ocultació que encara avui dura.

 

 

Geníssers:

 

Un cos d’infanteria elitista creat pel soldà Murad l’any 1330. La seva eficàcia i lleialtat al soldà otomà es devia a que es nodria d’infants procedents d’indrets perifèrics com els Balcans i Etiòpia els quals eren educats en l’Islam i entrenats rigorosament. Tenien tota una sèrie de privilegis que els permetia ser jutjats únicament per tribunals interns, així com més possibilitats d’ascendir a l’administració i l’exercit del soldà que membres de les tribus turques.

 

 

230px-Battle_of_Vienna.SultanMurads_with_janissaries

 

 

Babur (1483-1530):

 

Fundador turc de l’imperi mogol a l’Índia i descendent per via materna de Timur Lang. Des del seu regne amb capital a Kabul, Babur va intentar nombrosos cops d’apoderar-se de Samarcanda i proclamar-se successor de Timur Lang, però la presencia dels uzbeks el va fer dirigir la seva atenció al nord de l’Índia, la qual va conquerir gracies a la superioritat tecnològica de les armes de foc.

babur-1-sized

Read More

En 1854 s’obria a Espanya un panorama polític breu però clau amb el començament del Bienni Progressista i la fi de la Segona Guerra Carlina, fent que Barcelona deixés de ser un emplaçament de guerra emmurallat dominat pel ministeri militar, molt reticent a obrir la ciutat al pla de Barcelona (en aquesta època estava prohibit construir fora del recinte emmurallat per poder obrir foc des de Montjuïc en el cas que s’assetgés la ciutat). Aquesta situació va donar pas a unes demandes que la societat barcelonina havia reclamat prèviament des de 1841, encapçalades pel metge Pere Felip Monlau, que amb el seu discurs Abajo las murallas! criticava i denunciava les condicions dels ciutadans. Aquests estaven molt delmats per les condicions higièniques, amb nombroses epidèmies de còlera enmig d’uncreixement demogràfic molt gran que feia insostenible mantenir les muralles de la ciutat.

Amb el Bienni, el govern central va encarregar un estudi topogràfic per estudiar de quina manera es podria urbanitzar el pla de Barcelona. Però la tornada al moderantisme en 1856, va acabar desvirtuant les aspiracions d’obrir la ciutat i enderrocar definitivament les muralles, ja que els militars van voler obrir la ciutat al pla però amb la condició que seguís emmurallada. Els dos projectes que van suggerir tant els militars com Miquel Garriga i Roca el 1857, la ciutat seguia estant emmurallada. No va ser fins al 1858 on el govern i la substitució de Ramón Narváez per Leopoldo O’Donnell (en una renovació del govern de caràcter més progressista) van fer que es tornés a replantejar el projecte i es va encarregar a Cerdà l’elaboració d’un projecte d’Eixample, un projecte de ciutat oberta i un projecte de futur. Mentrestant, l’Ajuntament de Barcelona no va tenir ni veu ni vot en les decisions que hem esmentat abans i no va ser fins a la renovació esmentada anteriorment i l’arribada del nou alcalde José Santa Maria Gelbert en 1858, on es va intentar una oposició al govern perquè els interessos l’Ajuntament tinguessin cabuda també, encara que va acabar fracassant.

Tot i l’aprovació per decret del pla d’Ildefons Cerdà el 7 de juny de 1859, l’Ajuntament, de manera unilateral, es va afanyar pel seu compte posar en marxa un concurs on el projecte guanyador seria el que serviria per construir el projecte d’Eixample per a Barcelona. Aquest concurs es va fer gairebé 2 mesos després (el 31 de juliol) i es van presentar Rovira i Trias, Soler i Glòria, Fontserè i Mestre (que més tard faria el parc de la Ciutadella), Garriga i Roca (que tornava a presentar un projecte), i altres projectes menors, incomplets o amb falta de documentació com els de Daniel Molina, Josep Massanes, Josep Maria Planas, Tomàs Bertran i Francesc Soler i Mestres .

El guanyador del concurs proposat l’octubre del mateix any va ser el projecte d’Antoni Rovira i Trias, amb una ciutat estesa radialment al voltant de la ciutat i separada a través d’un gran bulevard, però que no arribava a integrar les poblacions del voltant. Era un model semblant al de París, dedicat a una bona part de la burgesia ja que dividia la ciutat en sectors molt definits. L’ajuntament va apostar fins al final amb aquest model, però tenia mancances com la reforma del port que va quedar molt aparcada i va deixar de banda les poblacions dels voltants que d’altra banda sí que estaven integrades a Barcelona com Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sants , Les Corts i Hostafrancs, el Clot i Sant Martí de Provençals i el Poblenou.

EixampleBCN-projecteRovira
Projecte guanyador del concurs d’Antoni Rovira i Trias

 

El primer finalista o accèssit del concurs va ser el projecte de Francesc Soler i Glòria, un projecte urbanístic molt important si tenim en compte fins a on arribava ja que envoltava Montjuïc, amb un projecte de macro illes i jardins enmig d’una ciutat, això sí , encarada al sector econòmic. Proposava un esventrament del centre de la ciutat amb una sèrie de grans avingudes que anaven a parar al centre, ja que Soler i Glòria va fer un projecte basat en la reforma del port i de les drassanes. Unes drassanes que haurien d’haver arribat fins a Sant Antoni, i una línia de port que envoltés Montjuïc per mar.

soler gloria
Projecte finalista de Francesc Soler i Glòria

 

El segon accèssit va ser per a Josep Fontserè i Mestre amb un projecte que seria molt semblant al projecte de Cerdà pel que fa a la grandària. Un projecte que sí que integrava els barris o poblacions de Barcelona, però era un projecte massa ideal, molt romàntic i una ciutat pensada per ser vistosa i atractiva des d’un pla, (es poden comprovar els escuts de Barcelona i Catalunya situats a banda i banda de Gràcia ), amb altres formes geomètriques i diagonals sense una lògica urbanitzadora clara; i per ser també decorada des de dins amb nombrosos i grans jardins (equivalents a la mida de Gràcia) i boscos enjardinats al costat del Besòs.

fontsere i mestre
Projecte de Josep Fontserè i Mestre

 

L’últim dels projectes importants o rellevants de l’Eixample va ser el de Miquel Garriga i Roca,el tercer accèssit del concurs, un projecte aquest cop sí amb una ciutat il·limitada però igualment conservador i poc ambiciós, era un projecte centrat en un eixample que fes de nexe integrador entre el nucli de la ciutat i Gràcia, amb una sèrie d’avingudes que les connectessin amb les poblacions del voltant i una reforma de port diferent a la de la resta amb unes drassanes de grans dimensions situades al Poblenou. Era però conservador a la vegada, perquè encara mantenia la Ciutadella, el perímetre militar on no s’hi podia edificar i on tampoc proposava una reforma del nucli antic.

EixampleBCN-projecteGarriga
Projecte de Miquel Garriga i Roca

 

La dada curiosa que es va guardar el ministeri tot i que el projecte guanyador va ser el de Rovira i Trias, era que el govern ja el tenia aprovat i va buscar una excusa per invalidar el guanyador. El ministeri al·legar que el projecte no s’ajustava al programa i les bases del concurs, i en 1860 van ratificar el projecte de Cerdà, deixant el projecte de Rovira i Trias en un mer projecte d’una ciutat que mai va ser.

        L’elecció del pla Cerdà no es va adoptar de bon gust per a l’ajuntament ni una part de la burgesia fent que Cerdà heretés una mala reputació tant personal com de la seva obra fins als últims anys del segle XX. En el noucentisme Puig i Cadafalch va comprar i va reunir gairebé tots els exemplars de la Teoria de la Urbanització de Cerdà per cremar-los o Domènech i Muntaner, que va projectar l’edificació de l’hospital de Sant Pau just al contrari de com estan edificades les illes de Cerdà, amb un traçat diagonal i que no obeeix la direcció de les illes així com les seves cantonades o xamfrans. El temps, encara que una mica tard, ha donat la raó a Cerdà en el seu projecte i avui l’Eixample és un actiu de Barcelona i paradigma d’urbanisme a nivell internacional, dubtant molt si els projectes que es van presentar per al concurs municipal de 1859 haguessin aconseguit el mateix reconeixement.

mapa_captura
Situació de la porta de l’Hospital de Sant Pau (al centre de la imatge), just al contari de com estan edificades les illes de Cerdà

És cert que l’actuació del ministeri potser no va ser la més adequada i les discussions entorn de l’aprovació del pla Cerdà van ser molt tenses. També hem heretat fins a no fa molt temps aquest conflicte com una “imposició” de Madrid i amb un ajuntament que amb prou feines tenia poder en les decisions que havien de decidir la ciutat futura. També és cert però, que Cerdà va tractar el seu projecte com un projecte complet on ho va estudiar tot, sent un dels pioners de l’urbanisme modern; va tenir en compte els aspectes higiènics, la mobilitat, la indústria i les comunicacions amb la resta de poblacions per aprofitar els efectes que la Revolució Industrial estava provocant. La nova ciutat havia d’adaptar a una sèrie de canvis que Cerdà sí va tenir en compte, mentre que la resta i tal com hem vist anteriorment eren projectes que beneficiaven a uns pocs, a un sector determinat o que responien a projectes de ciutat per decorar enteses com a simples obres d’art. El plànol de Cerdà, que a més comptava amb un estudi topogràfic del Pla de Barcelona des de 1855, ja coneixia com havia de projectar la ciutat i quins aspectes havia de tenir en compte, convertit en un projecte que tenia tres anys d’estudi i planificació. Si tenim en compte el marge entre l’aprovació del Pla Cerdà i l’obertura del concurs només passen dos mesos, temps insuficient per elaborar un projecte competitiu.

 

 

Licencia de Creative Commons
Este obra está bajo una licencia de Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-SinObraDerivada 4.0 Internacional.

Read More