Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

A tall d’introducció, què vol dir ser viuda a la Baixa Edat Mitjana? Per quin procés i etapes passaven les viudes un cop adquirien aquesta categoria i perdien l’estatus de dones casades? Quina era la seva condició legal?

Ser viuda a l’Edat Mitjana depenia de la posició social de les viudes en qüestió. Si venien d’una família ben posicionada, si tenien una feina pròpia, si tenien recursos, etc., un cop passaven a ser viudes (tot i que jo considero que passar a ser viuda sempre era un daltabaix), la seva situació era molt diferent de les que no gaudien d’aquestes condicions. Hi ha una casuística molt diferent entre les diverses viudes, de la mateixa manera que hi ha una casuística variada de dones casades.

L’únic problema és que, a partir d’aquest moment, passen a ser dones sense home. Però això es pot posar una mica entre cometes perquè, teòricament, la llei diu que han de tenir un curador que vigili la seva gestió i administració del seu patrimoni, però la realitat no sempre era així: hi ha moltes viudes soles que administren el seu patrimoni (si en tenen), així com viudes molt pobres que estan soles i són grans i, per tant, no poden treballar. Així doncs, la seva situació també depenia de l’edat en què les dones quedaven vídues; no és el mateix una noia jove que es casi als 12 o 13 anys i al cap de pocs anys es quedi viuda que una dona que ha passat la quarantena i que, de cop i volta, es queda sense marit i potser sense fills.

L’element dels fills és un altre aspecte a tenir en compte, si aquests eren menors o majors d’edat… En conclusió, la casuística de les viudes era molt variada.

La seva condició legal venia determinada pel seu estatus de viuda. En relació a les viudes, la llei sobretot es fixava en la seva possibilitat de controlar el patrimoni familiar i en la tutoria dels seus fills.

Si bé passar a ser viuda alliberava moltes dones de la dependència de la figura masculina i les convertia en subjectes jurídics, per la majoria d’elles també suposava viure una situació de misèria econòmica per diversos motius com els deutes del marit o la no recuperació de la totalitat del dot. Per tant, i fent referència al títol del teu llibre Entre la solitud i la llibertat: vídues barcelonines a finals de l’Edat Mitjana (Roma: Viella, 2015), creus que les dones que passaven a ser viudes topaven més amb la llibertat o amb la solitud? En quins casos la viduïtat suposava la independència i en quins la solitud i/o l’exclusió social?

Jo vaig triar aquest títol perquè mostra el ventall de situacions de les viudes: des de les que es troben soles de cop i volta perquè l’única xarxa que tenen és el marit (i no hem d’oblidar que és un daltabaix emocional en molts casos), fins per les que resulta una alliberació deixar de tenir marit perquè poden fer allò que volen. Entre unes i altres hi ha un ventall de possibilitats molt gran, depenia molt de la seva realitat anterior a quedar-se vídues, com ja he comentat anteriorment. El títol és també un reconeixement a la meva mestra, la Teresa Vinyoles, perquè s’inspira en el seu treball pioner sobre història de les dones Les barcelonines a les sarreries de l’Edat Mitjana, (1370-1410) (Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana), publicat l’any 1976.

En general, s’ha de tenir en compte la importància del dot que rebien i el que recuperaven, ja que la llei diu que, un cop dissolt el matrimoni, el dot ha de tornar a la dona viuda; però si aquesta és morta, el dot retorna a la família. Però el dot no sempre tornava. En primer lloc, no sempre es pagava totalment perquè algunes quantitats de vegades eren molt elevades i suposaven molts jornals poder pagar-lo; així que normalment es pagava a terminis o amb censals o terres. De la mateixa manera que costa lliurar el dot, també costava retornar-lo perquè sovint significava la desintegració d’un patrimoni o simplement no es tenien els diners suficients per retornar-lo. Mentre no es retornava totalment el dot, hi havia una figura legal, la tenuta, que permetia a les viudes poder continuar vivint dels béns del marit fins que se li retornés completament tot el que havia aportat. Per això moltes vegades es diu que el dot era una assegurança per la viduïtat, perquè les dones recuperaven uns diners amb els quals podien continuar vivint.

Però si tenim en compte que no sempre el dot es pagava completament ja d’entrada, el dot perd la seva funció inicial. Això no vol dir que els dots no es retornessin sempre, hi ha molta variabilitat en els casos; però sí que és cert que no era tan fàcil recuperar el dot. Per això moltes vegades a algunes viudes les designen usufructuàries, és a dir, que podran continuar vivint dels béns del marit i així no se’ls ha de retornar el dot, ja que el que diuen els capítols matrimonials moltes vegades és que el dot es reparteixi entre els fills del matrimoni en qüestió (depenent de la situació dels fills). Moltes vegades, quan s’imagina l’usdefruit, es pensa que les vídues podien continuar vivint com vivien abans de passar a ser viudes, però sovint només és una pensió, de manera que se’ls garanteix l’alimentació, el vestit i un habitatge. Si les viudes són joves, sovint retornen a casa els pares. Fins i tot tenim exemples de famílies que tanquen la porta de casa seva a les viudes un cop aquestes han passat l’any de plor (és a dir, l’any posterior a la mort del marit, any en què per llei han de viure com a usufructuàries), els retornen el dot i es desentenen d’elles.

En canvi, hi ha viudes que es posen al capdavant del patrimoni i l’administren bé, que exerceixen un ofici i se’n surten, i que tenen una vida plena i amb una llarga viduïtat, ja sigui al costat dels seus fills o soles. Però, per altra banda, veiem viudes (sobretot es pot apreciar als fogatjaments) que viuen soles, són pobres i fan referència a la condició de “viudes pobres i miserables” perquè estan exemptes de pagaments d’impostos. O altres que tenien un dot molt petit, que amb prou feines el podien recuperar, que no tenien feina, que eren grans i no podien treballar, etc., d’aquí a l’exclusió hi ha un pas. Per tant, la realitat era molt diferent entre les viudes depenent de la seva condició social, econòmica i anterior a la seva viduïtat. Però bé, això passava a l’Edat Mitjana però també passa ara; la realitat de la viduïtat no ha canviat gaire en aquest sentit.

El col·lectiu de les viudes baixmedievals era classificat sota la categoria de miserabiles persone. Què suposava aquesta denominació i per què se les hi incloïa?

És més una fórmula, ja que moltes vegades hi ha viudes ben posicionades econòmicament i socialment que utilitzen aquesta fórmula. És una categoria en què estaven incloses totes les persones que mereixien l’auxili o l’atenció de les autoritats. Dins d’aquest grup també hi ha els infants i els orfes. En resum, feia referència a totes aquelles més vulnerables que quedaven protegides per la llei, com és el cas de les vídues i dels orfes. Aquesta protecció ja apareix a les constitucions de Pau i Treva.

Però, repeteixo, moltes vegades era només una fórmula. Per exemple, Sança Ximenis de Cabrera, viuda, senyora de la vall d’Osor, que té un negoci de teixits en què es fa portar les fibres de la seva senyoria, escriu una carta al rei en ple conflicte remença (ja que les seves terres van ser ocupades per Verntallat) en què li demana protecció. En ella, fa servir el terme de “pobra i miserable” i diu a les autoritats: «Què voleu? Que vagi a viure a l’hospital? Que sigui pobra i acabi entrant a l’hospital perquè no puc cobrar les meves rendes perquè és el que em manté?». Ella tenia un gran poder econòmic però en aquell moment no rebia les rendes del seu feu. Per ella era una dificultat perquè no podia continuar vivint com ella es mereixia viure, perquè no tenia aquesta font d’ingressos; però, en canvi, fa servir aquest terme de “pobra viuda i miserable” perquè és un element que implicava la protecció especial a les viudes, ja que eren un col·lectiu vulnerable, podríem dir.

També utilitzes l’expressió “pobresa sexuada” per parlar de la viduïtat, ja que només empobria i inclús podia deixar en la misèria a les dones. Quins aspectes econòmics i/o socials produïen aquest fet?

Jo dic que la viduïtat porta associada una sexualització de la pobresa perquè és pel fet de ser dona i viuda el que fa que t’empobreixis més. En canvi, amb els homes vidus, que ens costen molt de detectar perquè mai utilitzen el terme “vidu” (si no coneixem les relacions familiars que té per altres fonts, és molt difícil detectar a simple vista i amb un sol document els homes vidus) no és així. En el cas de les dones, per contra, s’utilitza el terme “viuda” o “muller de X home mort” utilitzant el terme “quondam”. Per tant, les vídues les identifiquem fàcilment.

Però clar, les dones no tenen la mateixa realitat econòmica que els homes. Poden tenir uns béns propis (perquè hi havia separació de béns al règim de béns català) però, moltes vegades, si no es retorna el dot (que és un dels drets de la dona) o si aquest és molt petit, significa un empobriment pel fet de ser viuda. Per altra banda, l’home, pel fet de ser vidu, no s’empobreix en aquest sentit.

No en totes les dones era així, ja que, com he dit, hi havia multiplicitat de casos, però el fet de ser més pobres és pel fet que eren dones vídues, perquè la viduïtat acabava empobrint només les dones.

A banda del model jurídic, hi havia altres elements i aspectes que sustentaren i perpetraren la viduïtat. Un d’ells, i potser el més important, fou l’imaginari col·lectiu medieval. Quin model de viduïtat aplicava i amb quins objectius?

La recuperació del dret romà i l’arribada del corrent misogin estès per tota Europa creen un escenari i una realitat que fan que la situació de les dones empitjori. Els pares de l’Església i els autors cristians a la literatura de caràcter didàctic també fomenten aquest imaginari amb tots aquests elements, imaginari que empitjora la valoració i condició de les dones. Trobem una sèrie d’autors que escriuen sobre la viduïtat, com Francesc Eiximenis. Ell, que té un comentari per a qualsevol cosa perquè té una obra molt prolífica, a El llibre de les dones dedica una part a parlar de les viudes. Fa referència a com s’han de comportar les vídues, a l’ideal de viuda cristiana i a les seves pautes de comportament: ha de ser una dona devota, ha de plorar el marit, ha de fer bones obres en memòria de l’ànima del marit, ha de tenir cura de la casa…

Això ja crea un model de comportament de les viudes: què està bé que facin i què està malament, la vídua bona (o, com deia Sant Pau, la vera vídua, la viuda vertadera) o la mala vídua. La mala viuda quina és? La que no respecta la memòria del marit, que de seguida es busca un home, etc. Fins i tot fiscalitza les llàgrimes (si ploren massa o massa poc), les viudes que es mostren molt desconsolades d’una manera exacerbada, és a dir, que ploren i s’arranquen les vestidures del dolor, no són creïbles pel prototip de bona viuda. I, si ploren massa poc, vol dir que no s’estimaven massa els seus marits. Aquelles que s’arreglen o que es maquillen, o, com diu Eiximenis, aquelles que es vesteixen de negre únicament per exaltar la seva bellesa, tampoc es comporten adequadament.

Però encara ara tenim aquest imaginari, tot i que cada vegada menys, afortunadament; el tòpic de la viuda alegre ha arribat fins fa poc i aquesta és la vídua que es critica: la que es torna a casar, que va amb altres homes, que s’està a la finestra parlant amb les veïnes, etc. A la literatura en tenim diversos exemples: El Corbaccio de Bocaccio critica aquestes vídues que aparenten una cosa però que realment en són una altra, que per molt que vesteixin de negre, per darrere buscaven altres homes. També hi ha un control de la sexualitat de les viudes que s’han de mantenir castes per respecte al marit i es vigila el seu comportament sexual perquè no tinguin més relacions. Les vigilen els veïns, la societat, la família… tothom vigila aquestes dones que de cop i volta estan soles.

Tot i la teoria i el discurs oficial de la viduïtat (elaborat per homes i per a les dones), la realitat i les experiències femenines en podien ser unes altres. Un exemple en fou Christine de Pisan, quina imatge ens ofereix de la viduïtat?

A mi m’agrada molt l’exemple de Christine de Pisan perquè es va quedar viuda molt jove i, a més, es va haver de fer càrrec dels fills, de la mare i d’una neboda. Per tant, es troba sola a la Cort del rei de França, sense cobrar els deutes del marit i sense el seu pare i s’ha d’espavilar. I per espavilar-se què fa? Comença a escriure. Com que allò que escriu és des de la seva pròpia experiència, es mostra ella com a viuda i els seus textos s’aparten de la literatura moral i didàctica d’autors com Francesc Eiximenis o Francesco Barberini, els quals estipulen com s’ha de comportar la dona viuda. Però aquests no expliquen quins eren els problemes reals de les vídues, mentre que Christine de Pisan sí que ho fa.

Per exemple, en l’aspecte de la defensa dels drets de les viudes (un dels temes en què jo m’hi he dedicat més) ella explica que es va veure immersa en una gran quantitat de plets per defensar els seus drets. Per això aconsella a les altres viudes que es busquin un procurador, ja que, com diu, les dones no poden anar tan sovint davant del jutge i, per tant, necessiten un procurador; però recomana que hi estiguin a sobre, perquè tampoc se’n poden refiar gaire. És a dir, als seus textos mostra quina era la realitat de les vídues, no pas el que s’esperava d’elles (anar a missa, mantenir-se castes, etc.).

També apunta que la gent parlarà malament d’una dona pel fet de ser viuda i estar sola i no tenir cap home. Mostra una realitat de la viduïtat que per mi és més propera a la quotidianitat de les viudes de la Baixa Edat Mitjana que no pas la que ens ensenya Francesc Eiximenis. Val a dir que, en algun text, Eiximenis sí que parla de les vídues del seu temps, però per criticar-les, per exemple, en com van vestides. Això evidencia que una cosa és allò que diuen els textos literaris i legals i, una altra, la realitat. 

La realitat, per tant, s’allunya del que ens explica Francesc Eiximenis perquè això s’aprecia quan es critica. Critica que la gran preocupació de les vídues és anar a la moda, recollir-se els cabells a la castellana, etc. i, per tant i com moltes altres vegades, el que diu la llei és una cosa, però la realitat n’és una altra.

Això no vol dir que totes les viudes no intentessin seguir aquest model de viduïtat perfecta sent dones castes i dedicant-se a la memòria del marit; però jo penso que la realitat més freqüent n’era una altra, ja que veiem vídues davant dels jutges, defensant els seus drets i reclamant allò que els pertoca, més que no pas el que ens mostra Eiximenis. És per això que jo parlo més aviat d’un imaginari i d’una simbologia de la viduïtat.

Així com en la condició social de les dones, s’observen diferències entre la viduïtat altmedieval i baixmedieval. Quines són aquestes diferències i per què es donaren? Quina degeneració de les dones i, més concretament, de les dones viudes va comportar?

La realitat de les dones medievals canvia a mitjans de l’Edat Mitjana. D’una banda, es recupera el dret romà, el qual situa les dones en una situació legal inferior respecte l’Alta Edat Mitjana. A l’Alta Edat Mitjana, el dot era una aportació que feia l’home a la dona en matrimoni i les viudes, amb la mort del marit, esdevenien automàticament usufructuàries dels béns d’aquest, és a dir, se’ls garantia poder continuar vivint com havien viscut abans.

A la Baixa Edat Mitjana és diferent: és la dona qui aporta el dot al matrimoni que era per sustentar les càrregues matrimonials. Però, a més, la llei no deia que havia de ser usufructuària, sinó que era una decisió del marit. Per tant, la seva condició un cop vídua, empitjora legalment respecte a l’Alta Edat Mitjana.

A banda de la recuperació del dret romà, es produeix l’arribada d’un corrent misogin estès per tota Europa fomentat, en part, per la lectura d’Aristòtil, dels clàssics grecs i de Plató a les universitats. Aquí apareix la consideració de la dona com a ésser inferior, consideració que se suma al dret romà, entre d’altres.

Aquests dos elements contribueixen, com he dit anteriorment, a la literatura de caràcter didàctic que ajuda a degradar la condició de les dones i estableix un model de la viuda perfecta.

Per part de la imatge pública, hi havia certa protecció, almenys social, cap a les viudes. El dret canònic les protegia contra aquells que atemptessin contra la seva condició, Alfons el Cast les inclogué dins la protecció de la pau i treva de Déu i altres monarques les tingueren en especial protecció i consideració. Què hi veus en aquesta protecció? Paternalisme, manteniment de l’ordre social, compassió, dependència…?

Existien lleis que protegien les viudes; per exemple, hi ha una llei que estableix que els soldats no es puguin allotjar en cases de viudes, protegint d’aquesta manera la idea de castedat de les viudes (de la qual parlàvem anteriorment). Per tant, sí que hi ha una part d’ideal cavalleresc en la protecció dels més febles que es traspua en aquest tipus de llei.

Però no sé si podem parlar de paternalisme, no ho sé; el que sí que hi veig és una protecció dels més febles, com també passa en el cas dels orfes. Per exemple, les vídues també podien anar directament a l’Audiència Reial per defensar els seus problemes, se les protegeix, ja que hi havia la consciència que tenien una sèrie de dificultats per la seva condició. La qüestió no és si les protegien perquè eren vulnerables o si les protegien perquè eren dones sense home. En aquest aspecte, la línia és molt fina. 

D’altra banda, a elles ja els hi anava bé aquesta protecció. La nostra realitat i la de l’Edat Mitjana són molt diferents i, per tant, valorar-la des del present és una mica difícil. Però sí que crec que elles buscaven aquesta protecció, ja que eren perfectament conscients que la tenien i la coneixien, i defensaven els seus drets ja fos amb l’ajuda d’un procurador, d’un advocat o d’alguna altra persona, o per elles mateixes. Utilitzaven les eines i els recursos que tenien a l’abast per defensar els seus drets. Si per fer-ho havien de dir que eren viudes miserables, com és el cas de Sança Ximenis de Cabrera, utilitzaven el terme sense problema, perquè d’aquesta manera eren considerades el conjunt de les viudes.

I després de la viudetat, què?: quina era la perspectiva laboral de les dones quan quedaven viudes? Quines estratègies adoptaven per no resignar-se en la seva condició social i econòmica? Podien contraure segones núpcies?

Un cop viudes, tenien diverses opcions. Quan vaig plantejar la meva tesi vaig pensar que la viduïtat estava plena de dificultats, però que algunes de les viudes seguien una sèrie d’estratègies per millorar la seva situació. Una, com he dit, era defensar els seus drets i recuperar tot allò que havien perdut. Una altra era casar-se en segones núpcies. La meva hipòtesi és que es casaven amb gent del seu voltant per poder continuar amb el negoci del marit (tot i que a mi m’agrada més utilitzar el terme “negoci familiar”, perquè al negoci hi ajudava tothom, no només hi treballava el marit). El problema és que moltes corporacions d’ofici prohibien a la vídua continuar amb el negoci familiar, llavors s’havien de tornar a casar amb algun home que el pogués “regentar”, a no ser que tinguessin un fill en edat suficient per continuar amb el negoci. Altres vegades, però, les viudes s’havien de vendre el negoci o buscar argúcies legals per cedir-lo a algú altre mentre elles el dirigien a l’ombra. Hi ha una viuda especiera que ven el negoci al seu germà, tot i que es veu clarament que qui controlava el negoci era ella. La Luz Ballart ja fa temps que està estudiant la documentació d’una família d’especiers i, entre ella i jo, hem trobat diverses especieres viudes que, com estem veient, buscaven tots els subterfugis legals per poder continuar al capdavant de l’especiaria, tot i que el gremi d’especiers prohibia que les vídues soles continuessin al capdavant del negoci.

Algunes, en certa manera i malgrat les prohibicions, podien continuar treballant al negoci familiar; d’altres tenien un negoci diferent del marit i podien anar fent, i n’hi havia d’altres que entraven en un monestir o es feien beguines. Aquest tipus d’estratègia enfront de la viduïtat no l’he estudiat tant perquè ja se m’escapava de les mans, però sí que és veritat que hi havia vídues, sobretot de famílies benestants, que optaven per entrar a un monestir. Documentem beguines viudes (tot i que en baixos percentatges), cosa que indica que l’opció espiritual de retirar-se i optar per la vida retirada un cop havent complert el rol assignat per la societat (casar-se i tenir una família amb fills) existia i era una realitat.

Existien xarxes de solidaritat i formes d’assistència o caritat a les quals poguessin recórrer les viudes?

Jo penso que sí. El fet que les vídues es trobessin soles va fer que es creessin xarxes de solidaritat que, tot i que no deixen gaires traces documentals, es poden apreciar estirant alguns fils. Són dones que viuen la mateixa realitat i que s’ajuden en les dificultats. A Barcelona hi arribaven moltes viudes sense família; moltes vegades no sabem per què arriben però sí que sabem que buscaven una nova vida. Observem que estableixen llaços amb altres dones que pateixen les mateixes dificultats o realitats.

Un cas molt bonic és el d’una sèrie de dones que tornen de Sardenya un cop vídues (ja que s’havien traslladat a Sardenya amb la repoblació) i a Barcelona viuen i actuen juntes. Les detectem en un procés arran de la violació d’una filla d’aquestes viudes i es pot veure com totes ajuden a la viuda en qüestió: decideixen anar a veure la reina Elionor de Sicília perquè han sentit a dir que el rei dóna almoines a aquells que han tornat de Sardenya. En elles es pot veure molt bé aquestes xarxes de solidaritat.

En altres documents apareixen dones que s’ajuden perquè no tenen cap altra relació familiar en la qual recolzar-se, i busquen dones que viuen la mateixa situació.

Ara fa poc he estat estudiant els hospitals, i en els registres documentats el percentatge de dones és bastant més inferior que el dels homes. El meu objectiu era veure per què es donà aquesta diferència de percentatge i saber si les que anaven a l’hospital eren dones que no tenien aquestes xarxes, que estaven soles a la ciutat, que venien de fora, etc. El que vaig concloure és que hi havia de tot: hi havia dones que no tenien ningú a la ciutat, que eren serventes que treballaven a casa d’algú i per això anaven a l’hospital, i també dones barcelonines que probablement decidien anar a l’hospital per curar-se perquè per elles era la millor opció.

Per tant, en els registres de l’hospital sí que hi ha dones foranes a Barcelona, però també n’hi havia de barcelonines. La informació que aporten les entrades del registre de malalts és molt escassa i es fa difícil poder anar més enllà. Però n’hi ha algunes que no. D’aquesta manera veiem que no totes eren pobres de solemnitat, sinó que tenien diners. En el punt de la investigació en què estic ara se’m fa difícil dir que només les que no tenien aquest recurs de xarxes i llaços familiars a la ciutat eren les que anaven a l’hospital; no n’estic segura. Tot i que la hipòtesi que llançava jo és que l’única opció que tenien era anar a parar a l’hospital. Però hi ha molt poques dones ingressades en proporció als homes i, a més, que siguin viudes. La documentació no diu sempre que siguin viudes; portar un cognom d’home feminitzat fa pensar que potser n’hi hauria alguna més, però si no es diu explícitament que és vídua, es fa difícil de veure.

També és interessant investigar si hi havia auxili a les viudes per la línia de les corporacions d’ofici, és un estudi que tinc present i que començaré algun dia quan tingui temps [riu]. Seria interessant veure si hi havia auxilis per a les dones dels confrares que es trobaven en una situació de vulnerabilitat. Una altra opció que tenien eren els bacins, tot i que no hi acudien gaires vídues perquè qui rebia majoritàriament les almoines eren els homes. En la majoria de casos, les dones que en rebien ho feien per ajuts al part, per casar-se, pels fills… i hi ha alguna viuda. D’alguna se’n diu que està malalta i d’altres que reben ajut perquè són velles i, per tant, necessiten ajuda perquè no podien treballar.

S’ha de tenir en compte que moltes de les vídues eren dones grans que arribaven soles a la vellesa, n’hi havia més de les que ens pensem. Per exemple, al llibre de registres de l’infermer a l’hospital de Perpinyà vaig trobar una viuda de 80 anys que la pobra la portaven a l’Hospital amb una llitera perquè ja no s’aguantava dempeus.

Com tot, la cosa és buscar les vídues a les fonts, perquè hi són. Ara que faig classe de Gènere i Història em diuen: “però a quines fonts apareixen les dones?”; de fonts n’hi ha moltes i a la documentació apareixen, la cosa és voler-les llegir per veure-les i treballar-les. El problema que tenia quan vaig començar a fer la recerca sobre la viduïtat és que em trobava vídues a tort i a dret i no donava l’abast perquè n’hi havia moltes i són molt fàcils d’identificar a la documentació.

De casos concrets de viudes, n’has estudiat moltíssims. Per posar-les-hi també noms i vides, ens podries parlar sobre algunes viudes barcelonines que t’hagin cridat l’atenció per algun motiu?

N’hi ha una que em va frapar molt: el cas de la Margarida. Era una viuda casada en segones núpcies que rep un requeriment del seu marit. Ella tenia cura dels seus propis fills i el marit de segones núpcies li diu que ja no volia tenir més els fills a casa seva, perquè no era ell qui els havia de mantenir, sinó que era el tutor dels infants qui ho havia de fer. El que tenen de “bonic” els requeriments és que recreen l’escena de quan l’escrivent, en nom del notari, arriba a casa de la persona requerida i emet el requeriment. En aquest cas, s’explica que Margarida va pujar corrents per les escales de casa dient que no volia sentir aquelles paraules. Per mi, aquesta situació és bastant desesperada perquè li estan demanant a una mare que faci fora els seus fills de casa, ja que quan les dones vídues es tornaven a casar, si havien estat escollides tutores pel pare en el testament, havien de renunciar a la tutoria dels infants. Tot i això, el que he vist i estudiat és que les dones, per molt que deixin de ser tutores perquè es tornen a casar, no es desentenen dels fills sinó que continuen tenint-los amb elles. Però legalment ja no tenen res a dir respecte als infants sinó que hi ha uns tutors que se n’ocupen i que administren l’herència d’aquests, passant-los-hi una pensió.

Jo m’imagino la situació desesperada en aquella casa: en primer lloc, el fet que el marit hagi de recórrer a un requeriment perquè la seva dona faci el que ell vol i, en segon lloc, com la dona diu que no ho vol sentir. Diu: «Tot el que estic sentint per mi no té cap valor». La seva reacció indica que no es vol desentendre dels seus fills. Alguns autors han volgut fer veure o estendre la idea que a l’Edat Mitjana no s’estimaven els infants a causa de l’alta mortalitat infantil (a mi, com a mare, se’m fa molt difícil arribar a aquesta conclusió), però escenes com aquestes o altres mostres d’amor de mares i pares envers els seus fills ho desmenteixen. El cas de la Margarida evidencia que també era una incompatibilitat tenir fills d’un altre matrimoni i tenir-los a casa del marit de les segones núpcies. Però bé, actualment també hi ha molts problemes familiars, així que tampoc és res que ens soni estrany.

Per tant, jo penso que hi ha molts exemples de mares que van lluitar pels seus fills a l’Edat Mitjana, i el cas de Margarida n’és un d’ells davant la injustícia del fet que l’home tingués la pàtria potestat i que decidís qui era tutor dels seus fills (que molts cops no eren les mares).

Un altre exemple podria ser el de Caterina d’Olzinelles, una dona benestant de la burgesia, vídua de Rafael d’Olzinelles, home amb un important càrrec a la Cort. A Caterina la volen tancar al convent de les Egipcíaques (on anaven les dones que cometien adulteris) i hi ha un procés en contra d’ella, el qual arriba al Consell de Cent i hi acaba intervenint la reina Maria. El problema és que no sabem per què la volien tancar, però el fet de tancar-la a les Egipcíaques indica que es tractava d’algun “delicte” de condició sexual o immoral. És a dir, que fins i tot sent vídua, aquesta dona no podia fer el que volia amb el seu cos. Ella diu: «Si he comès un delicte tan greu, tanqueu-me a la presó, no a la casa de les Egipcíaques»; però aquesta dona era vídua, per tant no podria haver-hi hagut cap adulteri. M’interessa aquest cas perquè mostra la fiscalització del cos de la vídua, la qual s’havia de mantenir casta per fidelitat envers el marit mort. I també veiem com ella hi lluita en contra. Les autoritats acaben estipulant que se’n facin càrrec d’ella els amics de la família perquè a les dones ingressades a les Egipcíaques se les hi havia de pagar privadament la manutenció. D’aquest cas em va cridar l’atenció que la societat seguia observant i vigilant les dones un cop passaven a ser vídues.

Hi ha hagut moltes dones viudes que han ocupat alts càrrecs de poder (la comtessa Ermessenda, 972 – 1058; Isabel d’Hongria, 1207 – 1231; Maria Anna d’Àustria, 1634 – 1696…). Què comportava ser viuda ocupant aquests càrrecs? Com han estat presentades i tractades per la historiografia? En destacaries alguna?

Tot i que majoritàriament he tractat vídues del poble menut dins d’entorns urbans, crec que les dones que ocupen càrrecs de poder sovint no se les tracta com a viudes ni com a dones sinó que se les estudia com si fossin homes. Les reines vídues, un cop ho són, han de deixar el poder perquè hi puja el fill o el fillastre, el qual ja té una dona; així, la reina vídua ja queda reemplaçada. Aquestes reines vídues, si volien continuar vivint i mantenint-se com abans, s’havien de seguir comportant de forma casta i adequada a la seva condició de reina vídua, comportament que, com ja hem vist, també se li exigia a Caterina d’Olzinelles.

En aquest aspecte és curiós el cas de la Margarida de Prades (1387-1429, esposa de Martí l’Humà). Quan mor Martí l’Humà ella inicia una relació amb un altre home, amb qui tindrà un fill. Però ho porta d’amagat per no perdre l’usdefruit i la pensió, és a dir, el seu poder econòmic dels seus béns. Un altre cas és Violant de Bar (1365-1431, esposa de Joan el Caçador), la qual un cop mor el seu marit, diu que està embarassada. Però no sabem realment si va estar o no embarassada. Aquells que diuen que no va estar embarassada no ho sabien, potser va tenir un avortament; no ho sabrem mai. Aquests dos casos són un altre exemple de com es vigilava les reines vídues un cop deixaven d’estar a primera línia de govern. No és un tema que he estudiat massa però sempre he pensat que és interessant i que algú podria estirar del fil per estudiar-lo.

El cas d’Ermessenda és un cas molt diferent perquè se situa a l’Alta Edat Mitjana. Ella pot estar al capdavant dels comtats perquè és una viuda usufructuària: per la dècima marital tenia dret a intervenir als béns del seu marit. Per això ella es manté ferma al capdavant dels comtats i va ser una gran defensora de la llei antiga plasmada al Liber Iudiciorum.

Read More

En l’imaginari col·lectiu la figura de Joana d’Arc la percebem a priori com el d’una llegenda, si alguna lectora o lector té arrels i consciència francesa l’entendrà com a un símbol, el que avui en diríem una heroïna nacional. Però entre el mite i la realitat hi ha tot un món. Davant una impossibilitat, de moment, d’analitzar la vida de la «Pucelle d’Orléans» a partir de distintes tipologies de fonts, més enllà de les textuals, no tenim més remei que contrastar les fonts documentals de les quals disposam. I què tenim de la seva vida que ens pugui ajudar a reconstruir-la? Doncs com bé apunta Jacques Cordier, partim de dues fonts documentals principals: les actes del procés de condemnació i les actes i enquestes del procés de rehabilitació de la nostra protagonista. Però abans d’arribar a les fonts de la seva vida anem a fer un repàs pel context en què va créixer.

Read More

A més de quaranta anys de la mort del dictador Francisco Franco el 1975 i la ratificació de la Constitució espanyola del 1978, el període de la Transició Democràtica continua sent objecte de debat per bona part de la societat. El relat oficial de l’Estat burgès-democràtic sorgit de 1978, reproduït pels seus aparells ideològics, judicials, legislatius, mediàtics, acadèmics i culturals, assegura que la Transició fou un període pacífic, de consens i exemplar. Però els testimonis i les investigacions relatives a aquesta etapa de la nostra història recent posen en dubte tal relat.

La Transició espanyola compta amb 591 morts –només els que s’han pogut enregistrar–, milers de manifestacions amb càrregues policials, empresonaments, tortures, desaparicions, violacions del dret internacional que Espanya subscrivia formalment, persecucions i per sobre de tot això, el manteniment d’estructures dictatorials un cop mort el dictador.

Joan Carles de Borbó i Francisco Franco l’any 1975. Font: Wikimedia Commons

Tot i això, cal esmentar que la mort de Franco no va fer esclatar la violència de sobte, sinó que la dictadura franquista ja tenia un elevat component de conflicte actiu per dos factors fonamentals: el primer, el poder de les oligarquies i l’empresariat, propi dels Estats capitalistes, democràtics o no; el segon, la realitat dictatorial de l’Espanya franquista, que eixamplava els mecanismes repressius al seu abast. Aquest poder burgès es desplegava en el monopoli de la violència legal entre unes minories molt restringides que posseïen l’exèrcit, els cossos policials, el control judicial, penitenciari i legal; aquestes minories, al seu torn, tenien la capacitat per catalogar com violències il·lícites totes les respostes i resistències que s’enfrontaven a la dictadura, des dels moviments revolucionaris millor articulats en la clandestinitat fins a cada petit acte quotidià d’irreverència. A més a més, el fet dictatorial espanyol ampliava la dimensió de la violència, restringint fins a punts força accelerats els drets més fonamentals de la majoria treballadora i popular.

Malgrat aquesta violència procedent de les classes dominants, durant els anys seixanta es va produir una nova embranzida del moviment obrer, que es va reestructurar arreu l’Estat, sobretot entorn del Partit Comunista Espanyol (PCE) i les Comissions Obreres (CCOO), així com amb partits i organitzacions de l’esquerra revolucionària. Tanmateix, el moviment veïnal i l’estudiantil també s’hi reorganitzaren i presentarien llurs lluites durant el tardofranquisme, mentre que el feminisme o la qüestió nacional no irromprien amb força fins ben entrats els anys setanta.

Tant per tant, quin era el grau de conflictivitat política-social durant els primers instants de la Transició? A partir d’un estudi que vam realitzar quantitativament i qualitativa al periòdic La Vanguardia, s’ha pogut elaborar una base de dades que ens mostra un total de 1004 conflictes, només als Països Catalans i només durant els dos primers mesos de la Transició (és a dir, des del 20 de novembre del 1975, dia en què mor Franco, al 20 de gener del 1976). A partir d’aquestes xifres, hem de fer primer dues  matisacions:

  • El periòdic La Vanguardia Española té la seua seu central a Barcelona i el seu recull de notícies és majoritàriament corresponent a l’actual marc territorial de la Comunitat Autònoma de Catalunya, deixant en un segon plànol la resta de Països Catalans. Aquest fet sobredimensiona els fets ocorreguts a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i no ajuda a investigar la realitat conjunta dels Països Catalans.
  • La Vanguardia Española és un periòdic amb ideologia pròpia, enquadrada en els principis del règim, donant lloc a la manipulació permanent de la informació a fi de passar la censura i de reproduir uns valors fidels al franquisme. En aquest sentit, el periòdic faria un ús determinat dels esdeveniments, esbiaixant-los a parer seu.
Memorial a víctimes del franquisme al Camp de la Bota, Barcelona. Font: Flickr

A continuació, veiem una taula on es mostren els conflictes classificats per categories. En aquesta taula hi ha classificats 947 conflictes del total de 1.004. L’exclusió dels 57 conflictes restants respon a dos criteris: primerament, que eren tipologies molt minoritàries –menys de 10 conflictes per cada categoria– i, segonament, que es tractava de tipologies complexes, és a dir, que combinen dos, tres o quatre tipus de conflictes. Així, els conflictes que sí que mostra la taula són: Laboral (408), Veïnal (134), Amnistia (85), Amnistia i Laboral junts (77), Repressió (61), Repressió i Laboral junts (33), Nacional (30), Estudiantil (20) i Altres (99).

Els conflictes en xifres 20/11/75 – 20/01/76. Font: Mònica Chirivella

Així, veiem com la primera tipologia és la de conflictes laborals, amb 408 casos que sumen el 40,63% del total. Li segueix la veïnal, amb 134 casos i un 13,34%. En tercer lloc trobem els conflictes d’amnistia, amb 85 casos i un 8,46% del total acumulat. En quarta posició, veiem els conflictes relatius a l’amnistia barrejada amb l’àmbit laboral: 77 casos i el 7,66%. En cinquè lloc, la repressió acumula 61 casos  i el 6,07% del total. En sisè lloc, la mescla entre els conflictes laborals i la repressió confereix 33 fets, el 3,28%. A continuació, la qüestió nacional acumula 30 successos, el 2,98%. Per últim, l’àmbit estudiantil: 20 casos, l’1,99%.

Per tant, observem com la distància entre el nombre de conflictes laborals i la resta és força ampla, cosa que respon a un moviment obrer fort i estructurat malgrat les condicions repressives que es derivaven del règim franquista. Aquest moviment fou tan preeminent que alguns historiadors apunten que fou decisiu per descartar la continuïtat del règim franquista. Aquesta fortalesa respon a un alt nivell de politització de la classe treballadora, sobretot la industrial, que es veié espitjada a autoorganitzar-se sobretot a partir de la crisi econòmica de 1973. Aquesta crisi va precipitar la configuració d’un sindicalisme més combatiu i les mesures preses per la patronal foren contestades amb vagues i protestes que sovint foren reprimides per la policia. Alcoi, una de les ciutats industrials més mitigades per la crisi, havia viscut tres vagues generals només entre 1974 i 1975; altres sectors en creixement, com la banca i la sanitat, també es radicalitzarien. L’organització sindical també erapresent en àmbits tradicionals com l’estiba i la mecànica, amb els casos destacats de la Unió Naval de Llevant o els tallers de Bunyol.

La politització de les obreres respon no només a la tradicional lluita econòmica sindical, sinó a l’afegit de la lluita política dins les organitzacions de treballadores; és a dir, els reclams d’aquestes organitzacions no serien només per assolir millors condicions laborals, sinó que suposaven la materialització de l’enquadrament en projectes polítics concrets que comprenien diferents opcions, des de la revolució socialista fins a la reforma gradual democràtica. Un dels exemples més exponencials dels dos mesos en què se centra la investigació realitzada és el de la vaga de Laforsa (Cornellà de Llobregat); aquesta vaga va durar 103 dies, oposant-se a l’acomiadament d’uns quants obrers de la fàbrica i va ser capaç d’engegar altres vagues en solidaritat amb les treballadores de Cornellà, fent que centenars de sindicats i organitzacions se solidaritzaren.

Cartell proamnistia a Badalona. Font: Flickr

Pel que fa al moviment veïnal, cal destacar alguns elements força importants: l’articulació d’aquest es realitzà elementalment a partir del PCE i l’estratègia que va dissenyar mitjançant les dones obreres militants. El Movimiento Democrático de Mujeres, impulsat pels comunistes, apostaria, entre altres, per introduir quadres polítics femenins dins les associacions veïnals per agitar els barris obrers, així com les associacions de pares i mares d’alumnes per promoure la millora de les condicions de les escoles i la politització d’aquest entorn. En aquest sentit, el lideratge de les dones obreres en l’àmbit veïnal fou molt notori.

Tanmateix, el moviment veïnal, tot i els seus lligams amb el PCE i altres organitzacions d’esquerres, no deixà de tindre el seu propi ritme i alhora és categoritzat com un moviment de base que suposà una escola de militància per milions de persones. A mitjans de la dècada dels setanta, ja s’havia constituït com un potent moviment social, amb un matalàs d’experiències fort i variat. Amb una identitat i un univers cultural propi o particular, forjat a partir de la seua incisió en els conflictes de les barriades, no només de planificació urbana, també de caire més polític, com havia passat amb el moviment obrer.

El moviment veïnal es va implantar arreu del territori dels Països Catalans, si bé seria més prolífic als nuclis urbans i de major densitat demogràfica. Veiem com el 1979, les comarques de la CAC que més Associacions de Veïns tindrien eren Barcelonès amb 199, Baix Llobregat amb 77 i Vallès Occidental amb 71. La següent comarca principatina amb més AAVV seria el Gironès, amb 43.

Com dèiem, les reivindicacions veïnals no es limitaven només a la planificació urbana. Les AAVV van formar part de les lluites de defensa del territori, com ara al Saler de l’Horta; fent front als seguiments i la repressió de l’Estat franquista i postfranquista o sumant-se a les demandes d’amnistia. No obstant això, la lluita per millorar les condicions d’habitabilitat fou la més intensa i continuada d’aquest tipus d’agrupacions de base. Això no implica, en cap cas, que foren demandes despolititzades; ans al contrari, suposarien un fort bastió d’enfrontament cap als diferents espais en què es materialitzava el poder estatal, així com les oligarquies econòmiques.

L’interessant del moviment veïnal és que és un dels que sobreviu a la Transició, encara que com la resta, també experimentà una forta despolitització i atomització en els seus afers particulars. Tot i que minoritàriament, a l’igual que la majoria de l’activisme i de la militància en altres espais de lluita, el cas veïnal ha dinamitzat els barris dels Països Catalans fins l’actualitat, en què podem observar un reviscolament amb estructures i discursos prou similars als dels anys de la Transició.

Frederica Montseny fent un míting a Motnjuic. Font: Wikimedia Commons

Tot plegat, l’elevat nombre de conflictes que hem pogut enregistrar en un període de temps tan curt evidencia la insostenibilitat del discurs d’una transició pacífica. Per tant, les mesures de justícia transicional que es van aplicar d’acord amb aquestes premisses no s’adequaren a la realitat. Un exemple seria la llei d’Amnistia, la qual no només no ha passat desapercebuda dins l’Estat, sinó que el tractament del passat dictatorial i la gestió democràtica posterior han estat severament esmenades, fins i tot des d’organismes internacionals com les Nacions Unides.

Així doncs, ens cal remarcar que el subjecte polític que va plantar batalla a la dictadura fou la classe treballadora, no només en les seues organitzacions sindicals, sinó també als fronts veïnals, estudiantils, antirrepressius i feministes. Això es fa palès en què foren les barriades més humils les que concentraven un major nombre d’associacions veïnals; que l’entrada massiva a la universitat de joves de procedència obrera va revifar el moviment estudiantil; que les dones treballadores farien demandes concretes en clau de gènere com l’avortament o l’educació sexual adreçades a la seua classe; i que a causa de tot això, seria la treballadora la classe que omplia les cel·les i les portes de les presons.

Tot i això, la consolidació d’un petit nombre de sindicats cada cop més burocratitzats que passaren de la confrontació a la negociació, l’afiliació disminuiria notablement a mesura que avançava el procés democratitzador. Els pactes i els acords amb la patronal i la reducció de la participació directa dels treballadors erosionarien el moviment obrer als Països Catalans i també a la resta de l’Estat. Això tingué els seus efectes directes amb els altres fronts de lluita, que es desinflarien amb el decret general d’amnistia i altres consecucions molt parcials dels objectius que s’havien marcat a l’inici, deixant pas al pacte i la consolidació de les elits oligàrquiques que havien preexistit durant la dictadura.

Read More

Durant el segle XVI Europa va viure diverses convulsions religioses que obren una nova concepció de la religió i la fe a tot el continent. L’aparició del luteranisme va donar pas a sorgiment de noves doctrines com el calvinisme o el presbiterianisme, amb grans diferències amb la tradicional religió catòlica. Encara que el presbiterianisme es va consolidar ràpidament a Escòcia, els presbiterians anglesos van haver d’esperar fins a la Revolució Gloriosa de 1688 per aconseguir una certa tolerància al país.

El naixement del presbiterianisme com a doctrina:

Durant la Reforma Protestant del segle XVI, Joan Calví – teòleg francès – va defensar que el govern de l’Església havia de ser guiat pel pobre, on només Déu podia ser el cap d’aquesta i tots els seus membres eren iguals. La relació entre Calví i John Knox – predicador escocès i fundador del presbiterianisme – va desenvolupar la creació de la doctrina presbiteriana, sent aquesta la forma que va adoptar el calvinisme a Escòcia. La pesada estructura de Roma i el constant èmfasi en crear una acumulació de poder havia derivat en el rebuig a l’estructura piramidal dins de les esglésies reformadores, ja que la lectura dels textos del Nou Testament expressaven un govern molt més horitzontal. El govern d’aquestes Esglésies es basaria en assemblees representatives d’ancians, considerant que tots els pastors eren iguals i que cap d’ells podia reclamar una superioritat respecte a la resta. Creien que havien d’existir estructures fortes de disciplina eclesiàstica, organitzada de baix a dalt, començant per les parròquies.

Retrat de John Knox. Font: Viquipèdia

Els presbiterians consideraven que Crist era rei sobre la seva Església i tenia drets de corona, sent la màxima autoritat com a cap governant del seu poble. Cap altre figura, sigui el papa o un rei, podia usurpar el lloc de Crist com a rei de la seva Església. Per Knox, per sobre del rei està el sacerdot de la Kirk, que actuaria com a defensor del dret diví.

John Knox i la Reforma Escocesa:

John Knox neix el 1514, abans de les tesis de Luter, encara que després seguirà els passos de la Reforma Protestant. Com a predicador entra en contacte amb les idees reformistes i, en ple furor de la Reforma, marxa a Ginebra per ser alumne directe de Joan Calví. El 1555 tornarà a Escòcia per transformar completament el panorama religiós del país cosa que xocarà, no només amb la seva reina María Stuart –de la casa de Guisa i catòlica– sinó també amb la religió anglicana del país veí: Anglaterra. La seva arribada a Escòcia va comportar l’arribada de les idees protestants i la seva contínua predicació contra els abusos de l’Església de Roma va provocar una reacció al país a la qual es van afegir molts adeptes, fent cada cop més gran la seva influencia en tots els aspectes de la vida política i religiosa.

En els seus escrits va arribar a predicar, a través de la lectura de l’Antic Testament, que els protestants tenien el dret i deure de matar als catòlics per idòlatres, advocant per l’expulsió dels catòlics no només a Escòcia, sinó també a Anglaterra.

John Knox predicant davant les Lords de la Congregació. Font: Vikipedia

Cap a 1559 el pobre escocès es rebel·là contra la dominació francesa al país, ja que la presència de la família Guisa al poder creava un gran conflicte per la consolidació de la nova doctrina. Les tropes enviades contra el poble protestant van despertar l’interès d’Isabel I d’Anglaterra qui, com a gran contrincant del catolicisme a Europa, va intervenir al país amb un potent exèrcit que va assetjar a les tropes franceses a Leith, aconseguint la seva capitulació. Només cinc anys després de l’arribada de Knox, el Parlament escocès adopta la confessió protestant el 1560, ara coneguda com la confessió escocesa. A finals del mateix any, el govern presbiterià s’implanta a les esglésies de tot el país amb un projecte de crear un pacte nacional firmat pels escocesos presbiterians.

La historiografia ha considerat a John Knox un servent de la seva pròpia religió, un intolerant que atacarà a tots aquells opositors de la seva doctrina i un fanàtic impertorbable que demandarà al poble la lluita contra al catolicisme a Escòcia concentrar, sobretot, a les Highlands.

La nova doctrina contra la reina:

A l’arribada de Maria Stuart a Escòcia –rere la mort del seu marit, el rei de França Francesc II– les complicacions pel govern comencen a fer-se tangibles. John Knox, l’home més poderós del poble i qui té el suport de la kirk escocesa, està contra el govern de la jove reina. La subordinació que Knox demanda a la reina en relació al sistema teocràtic que defensa, desemboca en una reacció negativa de Maria Stuart sobre la nova religió del país. Un aspecte a tenir en compte és la rivalitat entre Maria Stuart i Isabel I, derivada de la legitimitat que tindria o no Isabel I com hereva del tron d’Anglaterra, que veu en el presbiterianisme un nou front per debilitar el catolicisme defensat per la reina escocesa, encara que el seu rebuig a Knox es fa més que evident. Les discrepàncies cíniques de Knox cap a la reina Maria es veuen clarament quan el predicador celebrà de forma pública la mort del delfí de França i marit de Maria Stuart, Francesc II, per la seva confessió catòlica.

La reina escocesa Maria Stuart. Font: Viquipèdia

Els moments en què Maria Stuart i Knox es veuen cara a cara es troben en un marc ple d’hostilitats on Knox evitarà reconèixer la sobirania de la reina per no haver de jurar-li obediència, aquest fet, juntament amb les seves constants crítiques a l’Església Catòlica, crearà un cisma amb la monarca. Encara que Maria i Knox van estar enfrontats de forma pública durant tot el regnat d’aquesta, el poder del fanàtic va superar a la fe de la reina. Una mostra d’això és la coronació de Jacob VI d’Escòcia, fill de Maria Stuart, on Knox va predicar el sermó i el va educar en el protestantisme durant la regència del comte de Moray. Aquest fet serà clau per entendre, posteriorment, el desenvolupament del presbiterianisme a Anglaterra.

El 1566, el secretari personal i conseller de Maria Stuart, el catòlic Rizzio, és assassinat al Palau de Holyrood per ordre de Darnley, rei consort d’Escòcia. Encara que no es va poder provar la implicació de Knox en l’assassinat, aquest va decidir abandonar Edimburg per temor a les possibles represàlies que podrien portar a terme els catòlics.

Vista del Palau de Holyrood a Escòcia. Font: Viquipèdia

L’imprevisible assassinat del mateix Darnley va provocar una gran rebel·lió contra la reina que fugirà cap a Anglaterra, sent presa de la reina anglesa i executada per aquesta. La historiografia ha marcat el declivi de Knox en el mateix moment en què cau el regnat de Maria i, per tant, la seva gran enemiga, amb una consegüent pèrdua de poder i influencia en la societat anglesa i escocesa.

El presbiterianisme com a conflicte a Anglaterra:

Les diferències entre l’Església catòlica i Enric VIII d’Anglaterra, vers a la demanda d’anul·lar el matrimoni del rei amb Catalina d’Aragó, van provocar la separació definitiva amb l’Església catòlica i la fundació de l’anomenada Església d’Anglaterra: l’Església Anglicana. Encara que la separació es dona quasi de facto, no serà fins al regnat d’Isabel I d’Anglaterra que s’estructuri l’anglicanisme a través de l’Act of Supremacy el 1559, creant una Església teològicament ambigua on l’anglicanisme queda en un camí intermedi entre el catolicisme i el calvinisme, on es sotmet la religió a la raó d’estat. Per entendre els fets que es desenvoluparan posteriorment entre ambdues Esglésies és necessari comprendre que la història de l’Església presbiteriana es creuaria en un futur de manera permanent amb la història de l’Església anglicana, cada cop que els fils del poder s’entreteixien entre Anglaterra i Escòcia.

L’Anglicanisme té un component polític molt fort en els seus orígens, cosa que li farà mantenir un corpus teològic amb aspectes teològics fonamentals carregats d’ambigüitat que donaran peu a intents de canviar el contingut d’aquesta Església. La mort d’Enric VIII ja suposar la pujada al tron de Maria Tudor, qui retorna el catolicisme encara que no fos romà. El matrimoni forjat amb Felip II, conegut com el gran defensor de la cristiandat, crearà un cisma en el desenvolupament de l’Església Anglicana i la seva implantació a Anglaterra. A la seva mort, Isabel I estructurarà definitivament l’anglicanisme, però amb l’ambigüitat de naixement.

És així com els puritans plantegen les seves queixes al no acabar de sintonitzar amb les propostes de la cort d’Isabel, buscant al Parlament un suport per a defensar la seva visió i trobant en els presbiterians un ressò al tenir inquietuds comunes. L’aparició de John Knox dins aquest conflicte fa sorgir la idea del presbiterianisme com un possible motor pel canvi, encara que no són compatibles amb l’anglicanisme perquè el presbiterianisme no és una Església episcopaliana, és a dir, no té bisbes, imprescindibles en l’anglicanisme. Thomas Cartwright serà l’exponent del presbiterianisme a Anglaterra i el gran defensor de què l’anglicanisme agafés el model presbiterià on l’Església tindria ministres oficials escollits i mantindria una disciplina típica de l’anglicanisme. Aquesta idea fa que Isabel ataqui a Cartwright per posar en dubte l’Església d’Anglaterra i inici una campanya i persecució que acabarà amb l’exili del presbiterià.

Retrat de Thomas Cartwright. Font: Wikimedia

Rere la mort d’Isabel I, Jacob VI d’Escòcia pujarà al tron d’Anglaterra malgrat les diferències religioses amb l’anterior reina, ja que Jacob tenir una educació religiosa dins el presbiterianisme, encara que a la seva arribada a Anglaterra es va passar ràpidament a l’anglicanisme. A causa d’aquest fet, el rei va voler instaurar un govern episcopal de tipus anglicà en l’Església presbiteriana d’Escòcia. Les diferències religioses, però, es trobaran amb una època de certa estabilitat donant pas a una època de certa tolerància religiosa respecte a l’Església d’Escòcia. No serà així amb el seu fill, Carles I d’Anglaterra qui, el 1637, va intentar obligar a l’Església d’Escòcia a utilitzar el llibre de l’oració comú de l’Església Anglicana, el Prayer Book, cosa que ocasionà noves revoltes contra la imposició del culte anglicà.

Carles I considerava que en la monarquia havia d’haver-hi una unificació del govern que implicava la uniformització de la religió, una idea ja rebutjada el 1607 per les clares diferencies entre ambdues Esglésies per aspectes com l’absència de bisbes a l’Església presbiteriana. Aquesta imposició provocarà que la nació política escocesa, els covenanters, declarin la guerra al monarca al veure aquest intent com a inacceptable per la tradició Escocesa. La coneguda com a Guerra dels Bisbes, iniciada el 1638, provocarà que la nació política escocesa recluti un exèrcit que derrotà al monarca i obligarà a signar el Tractat de Berwick el 1639, pel qual una petita part del territori del nord d’Anglaterra quedarà sota domini escocès, un punt clau pel desenvolupament de la imminent Guerra Civil per la necessitat de convocar al Parlament l’abril de 1640 davant el requeriment del monarca d’aconseguir diners per fer front a la presència de l’exèrcit escocès.

Anglicanisme i presbiterianisme: de la guerra a la tolerància

El conflicte entre ambdues Esglésies, de nou reobert, es topa amb l’esclat de la Guerra Civil Anglesa que enfronta als reialistes contra el Parlament. Des de 1642 fins a 1651 – marcat pel final de la guerra i l’exili de Carles II d’Anglaterra al morir el rei Carles I –  Anglaterra viu un conflicte que s’estendrà a nivell polític i religiós per tot el territori angles i escocès. Ja avançada la guerra, els escocesos seguidors del presbiterianisme enviaran tropes per donar suport al bàndol d’Oliver Cromwell, un purità que defensava idees més afins al presbiterianisme. Amb el temps, la confessió dels escocesos seria suplantada per la Confessió de Fe de Westminster.

Carles II va provocar molta tensió política per la seva política religiosa, ja que des que va arribar a Anglaterra es va entendre amb els presbiterians cosa que va crear una forta tensió política amb el Parlament Cavalier. El monarca va intentar aprovar una tolerància cap als presbiterians, cosa que va negar el Parlament.

Les tensions entre l’Església anglicana creixien cada cop més i les dissidències que es profunditzaven ràpidament van fer que els presbiterians fossin coneguts com a “no conformistes” o dissidents, fent al·lusió a la no conformitat i la negació a seguir l’Església anglicana, negant-se a l’acte d’uniformitat de 1662 que establia l’Església d’Anglaterra com l’única església aprovada legalment, encara que totes aquestes esglésies estaven unides entre si d’alguna forma per la Confessió de Fe de Westminster. Rere la mort de Carles II, el seu germà, Jacob II d’Anglaterra, va tenir com a objectiu obrir la tolerància cap als dissidents. Va proposar l’abolició de les Test Acts per permetre que catòlics i presbiterians poguessin ocupar càrrecs administratius, militars i locals. A més a més, Jacob II va pressionar perquè s’apliqués un edicte de tolerància dins el clergat anglicà.

Maria II i Guillem III d’Anglaterra. Font: Viquipèdia

Les diferencies arribarien a la seva fi el 1688 amb la Revolució Gloriosa i la intervenció de Guillem III d’Orange – stadhouder dels Països Baixos –, futur Guillem III d’Anglaterra i II d’Escòcia. Amb aquest regnat es prendran mesures orientades a afavorir l’entrada de presbiterians a l’Església d’Anglaterra – encara que no totes van tenir èxit – i van esdevenir el precedent per signar una limitada tolerància a través de l’Indulgence Bill, que declarava als presbiterians lliures de les lleis penals a les quals havien sigut sotmesos durant anys.

Finalment, els camins d’Anglaterra i Escòcia s’uniran definitivament amb l’Acta d’Unió de 1707, donant pas al conegut com a Regne de Gran Bretanya rere la unió dinàstica entre ambdues corones.

Read More

Introducció

Molts mites i llegendes s’han creat al voltant del canibalisme vinculat amb els éssers humans, ja que ha estat practicat durant segles per diferents civilitzacions i cultures arreu del món. Encara que el cas més recent sigui el de la tribu Fore de Nova Guinea -el van practicar fins als anys 60 del segle XX en forma de ritus funeraris, alimentant-se dels seus familiars difunts- aquest article es centrerà en les primeres evidències de canibalisme que va haver-hi a Europa, en especial a la península Ibèrica. Es farà un repàs pels diferents indicis que s’han trobat, veient que no és un comportament exclusiu de la nostra espècie, sinó que també se n’observarà en altres del gènere Homo.

Possible joia dels neandertals de Krapina, a Croàcia (Font: Viquipèdia)
Possible joia dels neandertals de Krapina, a Croàcia (Font: Viquipèdia)

Els primers indicis que trobem de canibalisme provenen dels neandertals de Krapina, a Croàcia, fa uns 130 mil anys, descoberts a inicis del segle XX. El fet que posteriorment es produïssin més troballes de diferents cranis relacionades també amb aquesta pràctica a Steinheim, Alemanya (250 mil anys), Zhoukoudian, Xina (400 mil anys) i Monte Circeo, Itàlia (50 mil anys), provocà que es vinculés el canibalisme amb el culte als cranis. No obstant això, les interpretacions d’Itàlia i la Xina estan en dubte actualment. Però aquí és on entren en escena els jaciments arqueològics europeus, els quals no tenen els indicis més abundants de canibalisme però sí els més antics. En trobem les primeres evidències fa uns 800 mil anys, a la Sierra de Atapuerca, més concretament, al nivell TD6-2 del jaciment de la Gran Dolina, a l’estrat Aurora.

Encara que en trobem molts més indicis amb l’Homo Sapiens (Gough’s Cave del plistocè superior), els neandertals també van practicar el canibalisme, convertint-se així en una conducta molt estesa. Les evidències comencen a augmentar a partir del neolític, quan trobem la Cueva de Malalmuerzo, però a l’Edat de Bronze es va seguir practicant, com es pot comprovar al jaciment de la Cueva de El Mirador, a la Sierra de Atapuerca també.

Mapa de la Serra d’Atapuerca (Font: Viquipèdia)
Mapa de la Serra d’Atapuerca (Font: Viquipèdia)

Tipus de canibalisme

El canibalisme és l’acció, el fet, l’activitat de consumir individus de la mateixa espècie. Així doncs, per començar, s’ha de recordar que parlarem de les víctimes, és a dir, dels individus consumits, i que gràcies a les nombroses evidències, s’han pogut elaborar dues classificacions: la finalitat i l’objectiu d’aquest acte i l’origen dels consumits.

Segons la finalitat que promogui el canibalisme, podem trobar diferents categories: supervivència, que la trobem practica en moments puntuals i motivada per la falta d’aliments; el canibalisme ritual o màgic, que es basa en les creences religioses i funeràries, i per últim, el nutricional o gastronòmic, que es centra més en el consum pel seu valor nutricional i/o pel seu gust.

Quan es fa referència a l’origen dels individus consumits, parlem de canibalisme social, és a dir, quin tipus de relació tenien amb els consumidors. Per començar, trobem l’exocanibalisme, és a dir, el consum d’estrangers; l’afectiu, el consum d’éssers propers i estimats; l’endocanibalisme, el consum d’individus d’un mateix grup, que en aquests casos es sol relacionar amb qüestions més rituals i/o espirituals, i l’agressiu, el consum d’enemics. 

Les diferències que s’observen en els cossos ajuden a distingir si parlem d’un tipus de canibalisme o d’un altre. Per exemple, si hi ha mostres de respecte, honor i dignitat cap al difunt (com seria un aixovar a prop de l’individu), es tractarà d’un membre del grup, que pot ser més o menys estimat, i si s’observa menyspreu i rebuig (com per exemple, les restes antròpiques fracturades i barrejades amb restes faunístiques) es tractarà d’un enemic. A més a més, en el cas de trobar les restes humanes separades d’altres restes d’animals i amb un tractament especial (el que vindria a ser un aixovar, el qual seria una mostra de respecte, presència de pigments o inhumació), se sol parlar de canibalisme funerari o ritual. Aquest sembla prou senzill de diferenciar en el cas de tenir forces evidències; en canvi, el canibalisme gastronòmic i de supervivència es fa més complicat d’identificar. La manca de restes animals i/o la falta d’evidències rituals pot demostrar un moment d’escassetat de recursos alimentaris, inclinant la balança cap a un canibalisme de supervivència

Com veiem, a vegades les tipologies són tan semblants que es necessiten un bon nombre d’evidències per poder definir de quin tipus concret de canibalisme parlem. Turner i Turner (1999) i White (1992) recullen un seguit de quatre criteris que serveixen per identificar el canibalisme alimentari: tècniques de carnisseria iguals per als humans i pels animals, analogies en la fracturació d’ossos llargs d’ambdues mostres per a l’extracció de medul·la, tractament idèntic de les restes humanes i dels altres animals i evidències de cocció.

La Gran Dolina

Ara, centrant-nos en les evidències europees més antigues anem a parar a Burgos, més concretament a la Gran Dolina, considerat el jaciment més emblemàtic de la Sierra de Atapuerca, on està situat. Pertany al Plistocè inferior (2,8 Ma – 780 ka) i els nivells superiors (TD11 – TD9) estan datats entre el 300 – 350 ka. En total, té una altitud màxima de 18 metres. Té 11 unitats litoestratigràfiques, de les quals quasi totes contenen registre arqueopaleontològic (només hi ha quatre nivells estèrils). Actualment, s’han aconseguit recuperar més de 20 mil peces d’indústria lítica i milers de restes faunístiques. La Sierra de Atapuerca és una cruïlla de camins i zones de pas que representa un entorn important amb grans recursos, cosa que significa que els grups d’homínids podien arribar a competir per instal·lar-s’hi. Es caracteritza per ser un paisatge principalment pla que adopta el paper de refugi, amb un petit gruix boscós proveït de coves i cavitats, fonts per proveir-se d’aigua i miradors per vigilar l’arribada dels herbívors en migració.

La Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
La Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

En el nivell TD6 és on hi ha el canvi de polaritat, i està separat en dues fraccions: l’est i l’oest. D’ençà que es produeix el canvi fins a baix hi ha més de 780 ka. Aquí és on es troben les úniques restes d’Homo antecessor i és el moment més antic d’ocupació de la Gran Dolina. El nivell és molt gran i té diferents subnivells. L’única manera d’accedir-hi és enderrocant els blocs del sostre. El conjunt arqueològic recuperat en aquest nivell està format per 6500 restes faunístiques (majoritàriament adults i cèrvids de talla mitjana), 800 eines lítiques i 163 eines d’Homo antecessor, amb les quals s’han pogut reconstruir cadenes operatives completes amb nuclis i restes de talla. L’activitat antròpica també és molt intensa, ja que es nota que està relacionada amb les diferents fases del procés de les carcasses: desossar, evisceració, desarticulació i descarnació.

Es creu que l’Homo antecessor és l’avantpassat comú de neandertals i humans moderns partint d’evidències dentals i cranials, però no només això, sinó que també podríem dir que és l’ancestre comú entre el llinatge europeu i el llinatge africà. Els Homo antecessor eren individus alts i forts, caçadors recol·lectors. Les primeres restes d’aquests homínids es van trobar el 1994 i ja en aquell moment es va determinar que havien estat canibalitzades. Aquests homínids són característics per la morfologia primitiva de les seves dents, ja que comparteixen una gran part d’aquests caràcters dentals amb l’Homo erectus d’Àsia i amb altres homínids africans d’entre 1,8 i 1,4 milions d’anys. També es va identificar un homínid amb una estructura idèntica amb els Homo sapiens. Pel que fa a la península Ibèrica, no hi ha indicis de la presència d’una altra espècie contemporània a la trobada a la Gran Dolina.

Rèplica del crani incomplet d’un Homo antecessor procedent de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
Rèplica del crani incomplet d’un Homo antecessor procedent de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

A la Gran Dolina es troba l’existència d’un canibalisme gastronòmic, amb 107 restes d’Homo antecessor que representen set individus consumits en l’ocupació del TD6: dos menors de 5 anys, dos menors adolescents entre 9 i 15 anys, i per últim, tres adults joves d’entre 16 i 18 anys, un dels individus era molt probablement de sexe femení. Aquestes evidències inclouen principalment dents, elements cranials i postcranials. Pràcticament un 30% de les restes presenten marques de tall amb un mateix patró, i a més a més, estan associades a 268 artefactes lítics elaborats sobre quarsita, quars, calcària, sílex i sorrenca. Les evidències dentals han ajudat a interpretar l’edat de la seva mort. També s’observa un patró de selecció d’individus joves, no hi ha cap adult major de 20 anys. Els membres d’aquesta edat són els més importants demogràficament parlant, ja que la seva funció és la reproducció per garantir la continuïtat, així que la seva mort és un punt negatiu per la supervivència del grup i d’una espècie.

Estrat Aurora de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)
Estrat Aurora de la Gran Dolina (Font: Viquipèdia)

De les troballes, un gran percentatge està molt fragmentat, no s’ha trobat cap element cranial ni cap esquelet axial complet. Són nombroses les marques de tall, així que les restes es veuen molt afectades. Es considera que hi va haver un alt i intens aprofitament de les troballes humanes, ja que s’han trobat marques de tall i fractures a les costelles, vèrtebres, clavícules, esquelets axials, falanges i extremitats. A més, com més elevat és el valor nutricional dels ossos, més trencats i fracturats s’han trobat les restes; per exemple, la fragmentació dels ossos de la cara és deguda al fet que volien aconseguir el cervell. Les marques de tall són abundants perquè com que els homínids de la Gran Dolina no coneixien el foc, ni per tant cap tècnica de cocció, havien de preparar el consum dels cossos amb l’ús d’eines lítiques. Aquesta fragmentació dificulta greument el procés d’identificació de les restes humanes. S’ha de tenir en compte que l’àrea intervinguda és molt petita, i que, molt probablement, quan s’excavi el nivell TD6-2, augmenti considerablement la representació esquelètica. 

Les alteracions trobades als ossos analitzats són: marques de tall (incisions i raspats), fracturació per flexió i percussions, indicacions de l’extracció de la carn, i evidències i patrons similars a altres registres canibalitzats. La fracturació per flexió consistia a trencar un os agafant-lo amb les dues mans, quedant una textura fibrosa;  i la percussió seria la fricció de l’os contra un altre material que és usat com un martell, permetent que actualment es puguin identificar els punts d’impacte d’aquests cops que han malmès la superfície òssia. Aquestes marques poden ser de diferents mides i profunditats, depenent de la matèria sòlida utilitzada. S’ha creat un patró de processament específic (extracció de la pell, desarticulació, evisceració i extracció de la medul·la) similar al procés utilitzat amb els animals; i per últim s’ha documentat que aquestes alteracions són d’origen antròpic.

Conclusió

Finalment, s’ha provat que els set individus d’Homo antecessor del nivell TD6 del jaciment de la Gran Dolina de fa uns 780 mil anys, descoberts a través de 107 restes humanes, van ser canibalitzats. La disposició de les restes no és específica, sinó que van ser abandonades i posteriorment trobades barrejades amb altres restes faunístiques i eines lítiques. A més a més, no hi ha cap indicador d’un tractament ritual ni durant ni després del consum de les víctimes. Per tant, com que no hi ha cap tractament especial sembla que l’únic objectiu del canibalisme era el nutricional.

Gràcies també als patrons de processament dels humans i d’altres mamífers, les restes s’han interpretat com a canibalisme gastronòmic o nutricional, i no com un canibalisme de supervivència, ja que, a més a més, en aquell moment no mancaven els recursos. Però no només això, sinó que era també una etapa climàtica favorable amb una gran font alimentària, així que la idea del canibalisme per necessitat queda descartada. Així doncs, es creu que era un acte de violència entre diferents grups i poblats de la mateixa espècie, com una forma de baralla pel territori o pels recursos alimentaris, considerant que va ser un moment puntual d’exocanibalisme (consum d’estrangers) a causa de l’hostilitat i l’agressivitat entre els diferents conjunts d’individus. A més a més, el grup de víctimes consumides sembla que seria un grup d’individus fàcils d’atacar i amb poques possibilitats de defensar-se, ja que, recordem, eren menors d’escassa edat, no n’hi havia cap que superes els 20 anys. Es creu que podria ser també la primera prova fins ara descoberta de què els homínids exercien aquesta pràctica com una forma d’adaptació a l’entorn, conscients dels enemics i la competència que tenien.

L’estrat Aurora, que és on es troben aquests primers registres de canibalisme, està representat per una sèrie de subnivells, el qual ens indica que s’extén en el temps, que no va ser un fet concret. A més a més, es creu que quan un fet es produeix com una conseqüència d’una situació determinada s’acaba convertint en un hàbit. Així doncs, recordem que aquest és el cas de canibalisme més antic de la història de l’evolució humana, una pràctica que es va realitzar durant generacions, per tant podem deduir que formava part del sistema cultural.

Read More

Ramón Villares (Cazás, 1951) i Borja de Riquer (Barcelona, 1945). Dos dels historiadors més rellevants de l’actualitat que són, respectivament, un gallec i un català. Això potser, no significa res per a ells, acadèmicament parlant: són dos dels personatges més destacats de la historiografia espanyola gràcies al seu rigor, les seves investigacions i el seu saber gairebé enciclopèdic. Però són conscients que provenen de Galícia i Catalunya, uns territoris que en l’època contemporània s’han definit com a “nacions”. I ambdós són conscients que aquest fet ha marcat la història posterior de la seva terra i la seva comprensió de certs fets. I per aquest mateix motiu, els anem a buscar: per a que ens expliquin per què Catalunya i Galícia s’han reivindicat com a nacions.

Borja de Riquer ens obrí les portes de casa seva per entevistar-lo a ell i a Ramón Villares, vint-i-quatre hores després que presentés el nou llibre del segon: Galicia: Una nación entre dos mundos (Pasado & Presente, 2019), a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. La seva relació no és estrictament professional, sinó que és una amistat que s’ha anat forjant en base a trobades acadèmiques, complicitats intel·lectuals i un gran respecte i apreci mutus. Abans de començar amb l’entrevista, ens confessen, rient curulls, que tornen de visitar Montserrat: no únicament un dels símbols del catalanisme, sinó també el lloc on (ens informa Villares), s’admeté a tràmit el nou Estatut de Galícia, durant la guerra civil espanyola (1936-39).

Aquestes preguntes foren preparades conjuntament amb la revista de divulgació històrica gallega Mazarelos. Esperem que no sigui l’última vegada que una col·laboració d’aquest tipus ens permeti comunicar-nos millor als uns als altres les nostres pròpies realitats: les diferències, però també les semblances.

A Galicia. Una nación entre dos mundos, assenyales que ser identificat des de fora és el primer assoliment d’una societat vertebrada i dotada d’una cultura pròpia. Quines diferències veieu entre la nació cultural gallega i la catalana pel que fa a la identificació d’un sentiment de pertinença dels seus habitants presents i absents? Quin paper juguen les societats gallega i catalana repartides a les diferents latituds del món cosmopolita actual en la vertebració d’una cultura pròpia?

Villares: Crec que aquí hi ha diverses preguntes. Segons la meva opinió, se’n pot distingir una primera: com s’identifica una cultura, un estat, una societat o una nació des de fora per tenir identificació; i una segona: com i quines són les diferències que poden existir entre Catalunya i Galícia. Fins i tot crec que té més a veure amb la segona pregunta, ja que tracta sobre migracions i les seves influències. Les dues primeres preguntes són més adequades per tractar-les en aquesta primera intervenció.

La necessitat de ser identificat constata la pròpia existència; si no ets identificat, no existeixes com a tal. En certa manera, per ser identificat has de ser o bé diferent o bé tenir alguna cosa que et caracteritzi. Vicente Risco, un autor gallec (a vegades concís, que de vegades abusa de les simplificacions), en una ocasió va dir que «ser diferent és ser existent». D’alguna manera, estava aplicant la màxima de l’historicisme alemany: la Història està formada per unitats que són com societats, en certa manera, perfectes en si mateixes i que de vegades fins i tot són incompatibles amb altres societats. Per tant, si faig aquesta afirmació és per mostrar que, realment, Galícia (en el cas de Catalunya és bastant diferent) té un dèficit de projecció, de ser identificada des de l’exterior. Fins i tot, Galícia és identificada amb clixés una mica negatius o amb estereotips, de vegades, una mica penosos. Però no té una gran ciutat, ni un gran equip de futbol, ni, per exemple, un pianista de gran nivell; el que vull dir és que cada país o societat necessita uns referents que actuïn com portaes des de fora. En aquest cas, Galícia té alguns històrics, però insisteixo que ser identificada des de fora és un requeriment que tota societat ha de tenir per ser madura i comptar amb alguna possibilitat d’ésser quelcom en el concert de la Història Universal.

Pel que fa a les diferències entre la nació cultural gallega i la catalana, jo crec que la nació catalana està mostrant, sobretot en els últims 20 o 30 anys (i més en els últims deu anys), que naturalment, a més de ser una nació cultural, és una nació política o, si més no, que està caminant cap a la direcció de fer confluir la força d’una nació-cultura amb una mobilització i una transformació del seu model de govern i de convivència per una via clarament política. Que això tingui èxit o no, que sigui majoritàriament assumit o no, és una altra cosa; però la diferència substancial és aquesta. És una diferència que, a més, té un gran gruix històric. L’amic Borja de Riquer s’ha afartat de dir que la primera escletxa que es va obrir al sistema tornista de la Restauració va ser amb la irrupció del catalanisme polític a les Corts d’Alfons XIII. Això va suposar que, per primera vegada, els partits dinàstics no van guanyar les eleccions a Catalunya.

En el cas de Galícia, aquesta capacitat política de poder irrompre a l’escenari de la política espanyola no s’ha donat encara. Pot donar-se en un futur, no ho descarto, però els historiadors no podem fer profecies (o no n’hauríem de fer). En tot cas, la diferència substancial crec que és aquesta. Ara, pel que fa a l’humus cultural, Galícia té una fortalesa i una complexitat diferents de la catalana, la basca, la bretona o la irlandesa, naturalment, però crec que pot ser comparable amb elles. Però només amb la cultura no n’hi ha prou; vull dir que una societat, perquè esdevingui una nació moderna (políticament parlant), ha de tenir no solament llengua, territori o usos comuns, sinó que també ha de tenir institucions i un destí, “orteguianament” parlant (encara que potser sigui excessiu). En definitiva, un projecte que sigui assumit per una part substancial, majoritària per descomptat, d’una comunitat que se senti reflectida en els seus dirigents, i que se senti solidària d’aquells que diuen que són també catalans, gallecs o irlandesos. Com cridava l’atenció a Anderson a les seves Comunitats Imaginades, no tots ens coneixem, però tenim elements que ens permeten sentir-nos semblants: poden ser un himne, una cançó o una llengua. En aquest sentit, les diferències crec que són relativament importants. Deixo per a més endavant l’assumpte de les societats gallegues i catalanes a l’exterior.

De Riquer: Enllaçant-ho amb el que deia en Ramón, en aquest àmbit sí que es percep la gran diferència amb el cas català, en el qual el pes del passat històric és molt important. Tot i que s’intentarà ocultar, roman latent i, en certs moments, reapareix; l’haver tingut unes institucions pròpies, l’haver tingut clars elements de sobirania… Al segle XIX es recupera aquesta història en un context de canvi notable a la societat catalana provocat sobretot pel procés industrialitzador que accentua les diferències entre Catalunya i un context espanyol, encara dominat per estructures agràries i comercials. A més, juntament amb la recuperació del passat, es produeix l’intent de dignificar i normalitzar la diferència cultural i lingüística. En definitiva, es tracta d’un moviment cultural centrat a recuperar i prestigiar tot allò català que culminarà polititzant-se en aprofitar la crisi política espanyola del 1898. Fins fa molt poc, una de les característiques del catalanisme polític sorgit a finals del segle XIX és que és un moviment que es construeix com un projecte de transformació d’Espanya; es pretén  ubicar Catalunya en una forma diferent dins d’Espanya. Per tant, no pot ser un projecte exclusivament català, sinó que ha de ser un projecte fet des de Catalunya per transformar les estructures de l’Estat espanyol, no solament en un sentit politicoadministratiu, sinó també impulsant unes transformacions socials i econòmiques modernes, més en l’òrbita europea i occidental de finals del segle XIX i inicis del XX. És a dir, es pretén “europeïtzar” Espanya. 

Per tant, els projectes catalans són regeneracionistes espanyols, ja que parteixen de la convicció que no és convenient una secessió sinó el contrari, que Catalunya sigui el motor del canvi. Catalunya volia ser el Piemont d’Espanya. El que havien fet els piemontesos a Itàlia ho podien fer els catalans: ser el nord industrial que vertebra el nou estat i la nova societat. El catalanisme jugarà aquesta carta però es trobarà amb enormes dificultats, exteriors i interiors. Tot i que aconsegueix progressivament un cert consens interior, es troba amb grans hostilitats a Espanya; primer per les reticències de les forces polítiques espanyoles que no acaben de tenir confiança en el que és el catalanisme, o fins i tot li manifesten una clara hostilitat. 

Així doncs, la història del segle XX, en el cas català, està marcada pels continus intents catalanistes de dretes i d’esquerres per participar en els canvis polítics espanyols. Durant la monarquia d’Alfons XIII no ho aconsegueixen i, a més, les tensions socials internes frenen els projectes de grups conservadors com la Lliga Regionalista, que té por a la crisi social. El gran èxit vindrà amb el projecte republicà l’any 1931, amb la creació del primer govern català, la Generalitat, des de 1714. Ara es tracta d’un pacte entre les esquerres espanyoles i les catalanes, on el tema de l’autogovern català és substancial. Aquest pacte és fonamental per la consolidació del nou règim republicà, tot i que serà un règim fràgil. Les dretes antirepublicanes i antiautonomistes actuaran més com enemics del règim que com adversaris polítics i s’entrarà en una greu crisi que conduirà en una guerra civil i una dictadura, la de Franco, notablement centralista i contrària a qualsevol sentiment identitari no espanyolista. Després, la Transició es desenvoluparà amb les regles marcades per qui té el poder, els exfranquistes, que assenyalen unes línies vermelles intocables, no hi havia dret d’autodeterminació, no es podia qüestionar la monarquia i no es poden exigir responsabilitats polítiques als franquistes. Passem pàgina i elaborem unes noves regles de joc. Els partits catalanistes tant de dretes com d’esquerres, acceptaran el projecte de l’Espanya de les autonomies. Però a finals del segle XX apareix la percepció, en bona part de l’opinió política catalana, que l’estat de les autonomies s’ha convertit en un fre a una possible evolució de la Generalitat amb més poders i inclús cap a una Espanya federalitzant. Amb el govern d’Aznar del PP de 1996 s’inicia una involució cap a posicions conservadores i de re-espanyolització, i això és el que ha dut a la crisi actual. Després del fracàs del projecte de Pasqual Maragall d’un estatut català de màxims, però constitucional, la política intransigent del PP -ara Mariano Rajoy- ha provocat que per primera vegada en la història catalana hi hagi una àmplia opinió ciutadana que consideri que ja no hi ha possibilitat d’un bon encaix de Catalunya dins d’aquesta Espanya i que ha de buscar una via pròpia. Aquesta és la gran novetat i el gran repte.

Des de les perifèries, veient el cas espanyol, és aventurat dir que Espanya com a projecte històric, polític i social és quelcom fallit? 

Villares: Ortega parlava des de la perspectiva de la queixa envers aquesta afirmació; tenia un fort sentit de projecte nacional espanyol amb base castellana, i la perifèria l’entenia malament. Existiren altres dirigents, especialment a la República, com Azaña, que almenys feien un esforç per entendre la diversitat o “el diferent”. Perquè el problema nacional d’Espanya és un problema d’una angoixa, d’una societat que, d’alguna manera, viu un constant empat entre els seus projectes generals i els projectes alternatius, especialment el català i el basc, cosa que arrossega des de fa molts segles i que s’incrementà al segle XX. En aquest segle, es produí una crisi molt profunda en una nació gairebé moribunda i posada en dubte per un estat ineficaç i amb una diversitat i diferències socials molt fortes. És a dir, una feble integració o capacitat d’integrar el conjunt de la societat: apareixen constantment fractures o fuites bé per la via fiscal, bé per la via militar o bé per la via cultural.

Com ha dit Borja, s’intenta arreglar primer amb la monarquia, a través de la incorporació de la qüestió regional i la política monàrquica, la qual donà lloc a la Mancomunitat de Catalunya i a una idea de mancomunitats que a Galícia va tenir un seguidor: Lois Peña Novo (que fins i tot va escriure un llibre: La mancomunitat gallega). En aquest llibre, mostra que es coneixia el que estava passant. Un segon intent va ser durant la República (ja ho ha explicat bé en Borja, així que no diré més). 

De tota manera, aquesta idea de reformar Espanya no es donà només a Catalunya sinó que era una idea que compartien algunes forces gallegues, basques, navarreses, valencianes, etc. El que passa és que tot això va quedar relativament bloquejat després de la guerra a causa de la Guerra Freda. Jo crec que el fet d’entendre Espanya d’una altra manera, de recuperar una tercera República diferent de la que hi havia hagut el 1931, es va plantejar però no va ser possible. I la novetat va ser que la sortida del Franquisme es va donar amb un pes extraordinari de l’interior sobre la memòria de la República i el seu projecte. Aquesta sortida, que coneixem a la Transició democràtica, es va fer sobre un acord en el qual cadascú va entendre una cosa diferent. Aquest tipus d’acords solen ser viables a curt termini, però mai a mitjà i llarg termini perquè, al cap i a la fi, l’aigua corre per on ha d’anar. En aquest aspecte, la posició catalana va ser molt important a la Transició, concretament en la seva organització des del punt de vista territorial. Tot i que es tractava d’una minoria catalana amb alguns suports indirectes de gallecs o d’altres llocs, i amb el constrenyiment del cas basc, es pensava que hi hauria una distinció entre nacionalitats i regions i, per tant, un panorama espanyol diferent on hi hagués una certa jerarquia: no de millor a pitjor, sinó de diferència i reconeixement d’aquesta diferència, la qual aviat va quedar bloquejada.

Ara diem que està molt malament la Transició i la Constitució, sí, però també hi ha una altra perspectiva que es pot incloure: aquell escrit constitucional va virar en una direcció diferent de la que els mateixos constituents estaven pensant (alguns, almenys). Com a primer treball a realitzar, hauríem de restaurar l’esperit propi (no dic el del consens, això és una altra cosa), l’esperit des del punt de vista territorial de la Constitució. D’aquesta manera, ens trobaríem amb vies que podríem explorar. Per exemple, en aquell moment el pes de Catalunya va ser molt fort, però aquesta no va exigir tenir un concert econòmic com ja tenien històricament el País Basc i Navarra. Sembla (el mateix Tarradelles es va quedar una mica sorprès, diuen algunes memòries com les de Puyol, i altres més tarradellistes) que es va quedar sorprès que no hi haguessin hagut pressions dels diputats catalans en aquesta direcció, però en fi. Hi va haver també una posició d’alguns diputats catalans que van dir: no, millor no ho demanem perquè ens complicarà les tasques de gestió i tot això. No entraré en aquest tema perquè ho sabrà millor en Borja.

En tot cas, el que diferencia a Catalunya i a Galícia en aquest punt no és tant el nombre de diputats nacionalistes o galleguistes que hi hagi o no, sinó la capacitat d’influir en la pròpia dinàmica de la Transició. Per exemple, hi ha diputats gallecs de la pròpia UCD que defensen amb prou força (però no suficient) una interpretació a l’anglesa de la resolució constitucional, és a dir, reconèixer la diferència i no esquinçar-se les vestidures per això. N’hi ha altres, com la castellana, andalusa etc, que creuen que només la suposada igualtat jurídica resol els problemes de convivència, i no és ben bé així. Però això, tornant a l’assumpte anterior, ens porta cap a un altre problema: el cas de Galícia en certa manera juga en un altre equip però no en una altra lliga. Juga amb altres paràmetres, amb una societat molt menys industrialitzada, amb una estructura urbana molt més feble i amb una part d’aquesta societat fora de Galícia a les migracions a Amèrica i a Europa. Però, tot i això, manté la seva pròpia identitat i la seva condició de nació cultural. Galícia té un punt ètnic més fort que Catalunya per exemple, però és un detall en el qual no entrarem.

De Riquer: Certament, a la Transició, Catalunya juga un paper de protagonista perquè els partits catalans han tingut un notable paper molt destacat en el moviment antifranquista. Ara tanmateix alguns analistes consideren que aquests partits potser van pecar d’ingenuïtat.

Villares: Bé, jo no he dit això.

De Riquer: Bé, jo ho dic. Van pecar d’ingenuïtat a l’hora d’acceptar les noves regles de joc en el sentit que, si bé és cert que hi va haver unes certes imposicions de qui tenia el poder, com per l’exemple que la sobirania espanyola era intocable, sí que semblava que les diferenciacions nacionals es respectarien i hi hauria procediments juridicopolítics per mantenir un estatus ben diferenciat). Però no va ser així, la diferència es va anar diluint a mesura que hi hagué contraatacs per part dels socialistes, com per exemple amb el cas andalús que es va liquidar la diferenciació entre les nacionalitats i regions. El fet de convertir Andalusia en una nacionalitat i saltar-se les diferenciacions, va obrir pas al fet que altres comunitats seguissin aquest camí i les diferències desapareguessin. I aquí és evident que el problema no van ser estrictament els pactes de la Transició sinó el que ha succeït després: la gestió democràtica a partir dels anys 1979 i 1890. Durant l’etapa del govern socialista de Felip González, mentre una part del catalanisme -Convergència- es tancava en la construcció de la seva Generalitat i s’inhibia bastant de la política espanyola, a Madrid el PSOE tornava als discursos jacobins de sempre i retornava amb habilitat al centralisme, oblidant-se del que inclús el seu propi programa proposava avançar de forma progressiva cap a la federalització de l’Estat. Llavors no ho van fer els socialistes i després -Aznar, a partir de 1996, va arribar amb el seu discurs de la “segona Transició”-, que pretenia impulsar una involució centralista i espanyolitzadora. Aquí esclatarà el conflicte del segle XXI, que s’inicia amb el segon govern d’Aznar, quan té majoria absoluta el PP. Després, el 2006, Mariano Rajoy líder de l’oposició, és qui porta l’estat català al Tribunal Constitucional, on, després de quatre anys de tensions i pressions, s’acaba dictant una sentència contrària. Esclata d’aquesta manera el conflicte polític que s’havia anat generant durant vint anys i escaig, potser per haver estat uns massa ingenus i per no haver-se atrevit a impulsar canvis els altres.

Galícia i Catalunya són dos territoris on les migracions van tenir molt d’impacte a la conformació identitària, però de dues maneres oposades. Mentre que de Galícia van sortir milers de persones, Catalunya les rebé. Quina és la diferència fonamental entre emetre i rebre immigrants i quins ecos té en el present?

De Riquer: Jo crec que són casos totalment diferents. Catalunya és un país que, quantitativament, té poca migració externa (potser el més significatiu sigui l’exili polític del 39). Però no és una emigració per motius econòmics, sinó polítics. Això ha fet que les comunitats catalanes de l’exterior siguin numèricament petites, incomparables respecte les gallegues, i en alguns casos molt polititzades en ser bàsicament d’exiliats, com passa a Mèxic, Argentina o França, on, si bé hi ha hagut una emigració anterior molt reduïda, els que més van influir van ser els nous que impulsen una forma de sociabilitat molt política. Ells són els pocs republicans que queden, els de l’exili, que segueixen ancorats en l’any 1936 i no coneixen bé ni viuen els problemes de la gent de l’interior.

En canvi, Catalunya és un país de recepció de moltíssima gent en unes condicions peculiars. Si bé és cert que anteriorment hi havia hagut migracions, les de finals del segle XIX, fins als anys 1930 procedien de les regions properes a Catalunya (Aragó, País Valencià, Balears) no es creaven grans problemes d’integració, entre altres coses perquè aquí s’estava reconstruint una societat que s’estava catalanitzant progressivament. El gran canvi es produirà durant la dictadura franquista, ja que en 25 anys van arribar 1.800.000 persones, majoritàriament castellanoparlants -sobretot andalusos-, de classes populars i poc alfabetitzades, que vindran a ocupar els llocs més subalterns de la societat. Amb la qual cosa, el problema serà múltiple: és un problema social al tractar-se de classes populars poc qualificades, amb una altra llengua i unes altres pautes cultural, i això es produeix en un règim dictatorial on la catalanitat està prohibida. Això genera un problema d’enormes conseqüències, com tots sabem, que s’intentarà canalitzar més o menys per part de l’oposició antifranquista a finals dels 60, i que serà un dels grans reptes de la nova Catalunya democràtica i autonòmica de la Transició. I aquí sorgeixen alguns problemes que després seran ressuscitats per alguns grups polítics: el tema de la llengua i del bilingüisme, el tema de la cultura única o diverses cultures, el que s’entén per cultura, si s’identifica llengua amb cultura, etc. És un aspecte extremadament complex. 

De totes maneres, jo diria que cap als anys 1990 aquest tema ha estat relativament ben resolt: s’han aturat les migracions des de l’any 1974 amb la crisi econòmica. Ja no hi ha fluxos massius, els fills dels emigrants ja són catalans, són “els nous catalans”, i fins i tot desapareix la paraula “emigrant”. Han funcionat relativament bé els mecanismes, tant d’integració cultural-lingüística per mitjà de l’educació i els mitjans de comunicació, com de promoció social. Adquirir el català és un dels procediments fonamentals d’integració i de promoció social. Això ho saben perfectament els andalusos que viuen, per exemple, a Santa Coloma de Gramenet, que van ser els primers a exigir classes de català per als seus fills perquè no fossin diferents, perquè tinguessin les mateixes oportunitats per prosperar en el país en què volien viure permanentment. Perquè no es tractava d’una migració temporal, ja que consideren que Catalunya ja era el seu país.

Després s’afegirà un problema que encara no s’ha acabat d’analitzar amb profunditat. Des de l’any 1998 al 2008, a Catalunya han arribat 1.200.000 de persones; la diferència és que ara no són andalusos, ni espanyols en majoria, sinó que són magribins, subsaharians o llatinoamericans, molts d’ells amb problemes legals i amb pautes culturals notablement diferents. Aquesta qüestió no s’ha acabat d’analitzar a fons. Amb la crisi econòmica del 2008, unes 300.000 persones van marxar, però Catalunya segueix sent la comunitat autònoma amb més gent nascuda fora d’Espanya, un 15% aproximadament. D’ella, més de la meitat són musulmans. Actualment a Catalunya hi ha 500.000 persones que són de religió musulmana (magribins, pakistanesos, senegalesos, etc.) i hi ha més de 250 mesquites. Aquesta Catalunya és un país bastant diferent que el de fa vint anys i gestionar aquesta diversitat, sigui un país independent o no, serà extremadament complex. Crec que els partits polítics encara no s’han pres seriosament el que ha significat aquest radical canvi dels últims anys.

Villares: Aquesta pregunta planteja un problema bastant seriós per a l’àmbit científico-social. El que es proposa aquí, exposant casos tan diferents com els de Catalunya i Galícia, és el paper que tenen, d’una banda, els altres catalans i, de l’altra, els altres gallecs, de la seva pròpia personalitat i estratègia polítiques. Ja ha explicat en Borja per què hi ha una solució totalment diferent, i ja es diu en la mateixa pregunta: Catalunya és un país d’immigració, i Galícia d’emigració. Hi ha un punt d’unió en aquests dos fets: els dos contribuïren a crear una fractura social i cultural (sobretot cultural) que van tenir algunes conseqüències en la formació de la identitat. De la mateixa manera que els processos d’industrialització i desestructuració de la societat tradicional permeten prendre consciència sobre el que hom és i cap a on vol anar, aquest fer es pot aconseguir ja sigui amb la vinguda de gent de fora, diferent de la pròpia del territori, o amb la gent que marxa fora i es reconeix diferent, retornant amb algunes remeses que poden ser útils per a la concepció de la imatge de Galícia. I aquí crec que el paper no és tan diferent com podria semblar sinó que són fenòmens paral·lels: què passa amb els altres catalans? Com s’integren? Què passa amb gallecs que estan fora? Passa que les elits cultes gallegues consideren que es desgalleguitzen, que es perd una força no només laboral, sinó cultural, per vigoritzar i regenerar Galícia. Però, en canvi, després veiem que la gent que marxa fora, contràriament al que opinen algunes de les elits culturals i constructores de la nació gallega com Castelao, ha estat decisiva amb el seu retorn i el seu suport en els àmbits de memòria, d’educació, de creació de mitjans de comunicació… És difícil establir en un mateix pla les dues coses. 

Galícia actualment és un dels llocs d’Espanya on menys immigració hi ha; dels cinc milions d’immigrants que han arribat des de principis del segle XXI, a Galícia se n’han establert el 2-3%, és a dir, prop de vuitanta mil immigrants, bàsicament brasilers, portuguesos, uruguaians o argentins. El que vull dir és que no hi ha una concentració de musulmans, pakistanesos, romanesos o magribins; naturalment, aquesta immigració existeix però no ha estat rellevant en els últims anys. A Galícia se segueix plantejant l’assumpte des d’un altre punt de vista: què fer amb les noves generacions que han d’emigrar com a “emigració de cervells” i que no tenen un assentament còmode al seu poble? Això planteja altres debats, fins i tot hi ha qui ja parla de la “mort demogràfica de Galícia”, cosa que sembla una mica angoixant o excessiva però que es pot afirmar. Per tant, el que m’importa assenyalar és que el problema de les migracions formalment pot presentar molta semblança, però, per altra banda, té conseqüències força diferents. Malgrat tot, al final, per una via o per una altra, la mobilitat espacial contribueix a crear una identitat, per vies diferents, tant a Catalunya com a Galícia.

L’emigració tan forta que hi va haver a Catalunya durant l’època franquista (també n’hi va haver en menor mesura durant l’època democràtica) va crear una figura d’ús social que, durant un temps, es va anomenar xarnego; però sobretot va crear un espai cultural català diferent. Els escriptors que escriuen en llengua castellana, les festes que celebrades amb pautes de fora del Principat (andaluses, murcianes, extremenyes …), etc., donen més pluralitat a la cultura pròpia que es fa a Catalunya. Aquesta cultura és bastant plural, fins i tot més que la gallega. A Galícia també existeix una cultura en castellà, tot i que minoritària en certa manera perquè els escriptors de l’època autonòmica són gairebé monolingües, més que a Catalunya, en termes comparats absoluts. Aquesta situació també es donà amb Emilia Pardo Bazán, Valle-Inclán, Cunqueiro, etc., tot i que no són de cultures tan dispars com les de dins de la societat catalana, en la qual no és el mateix un Javier Cercas (que a més fa gala del seu propi origen immigrant) que Quim Monzó.

A Galícia, aquestes remeses migratòries van ser importants pel gruix cultural i organitzacional  que suposaren, ja que no s’haurien obtingut de cap altra manera perquè van substituir en escoles, mitjans de comunicació, llocs de memòria, etc., el que hauria d’haver fet la societat civil a Galícia i que a Catalunya sí que es va fer. Un petit exemple ho resumeix: Joan Maragall diu que l’himne català va començar a cantar-se, posem, a Reus i que després es va anar expandint per diferents llocs gràcies a un grup de catalanistes que anaven en tren; “L’himne va viatjar en tren”. Jo dic que l’himne gallec va viatjar en vaixell: es va crear a Galícia, va anar a Amèrica, es va estrenar allà i va tornar.

Sembla que hi hagué un pont d’idees i persones entre Galícia i Catalunya a principis del segle XX. Solidaritat catalana inspirà a l’“agrerismo galego”, capitals catalanes tingueren molta presència a Galícia, els esportistes gallecs miraven Barcelona com a model a seguir. Portela Valladares va arribar a la Ciutat Comtal després de la Setmana Tràgica, Castelao va ser-hi més tard, etc. Aquest pont va ser d’anada i tornada?

Borja de Riquer: D’una banda és cert que ja a finals del segle XIX, personalitats destacades del galleguisme van a Catalunya perquè els hi interessa veure què hi està passant; però al mateix temps tenen una certa influència al plantejar el discurs galleguista a Catalunya, on no solament és recollit pel que podríem anomenar els centres gallecs, sinó també pels grups catalanistes.

És significatiu veure la premsa catalanista de finals del segle XIX plena de notícies sobre Galícia i el galleguisme, molt més que sobre el País Basc, el nacionalisme del qual és el gran desconegut. Fa poc vaig localitzar una carta molt curiosa d’Enric Prat de la Riba a Pompeu Fabra quan aquest era catedràtic a Bilbao, demanant-li que li expliqués què sabia del nacionalisme basc, qui eren els seus líders, els seus objectius, etc., ja que el seu discurs li semblava molt diferent al del catalanisme. La resposta de Fabra va ser que el nacionalisme de Sabino Aran no s’assemblava gens al catalanisme polític. Això canviarà bastant més tard, cap als anys 1930, però abans no. Quan Solidaritat Catalana enviï l’any 1907 una delegació al País Basc, s’entendrà molt més amb els foralistes que no pas amb els nacionalistes.

Això demostra que els moviments nacionalistes intenten conèixer-se entre ells, de la mateixa manera que tots estan al dia del que passa a Irlanda. La qüestió irlandesa és present en tota la premsa catalana i gallega perquè és un referent (tot i que també es fixen en el cas d’Hongria i en els txecs). És evident que tot canvia quan es crea un moviment tan excepcional com Solidaritat Catalana, la qual obté un triomf electoral històric (41 dels 44 diputats que s’escollien a Catalunya l’any 1907. No hi ha hagut mai una representació catalanista tan important a les Corts espanyoles).

Hi ha un altre moment d’influència catalana, tot i que diferent: als anys 1917 i 1918, quan apareixen les Irmandades da Fala i Francesc Cambó està creant una aliança amb les burgesies perifèriques per reformar Espanya. En aquell moment visita Galícia i pacta amb certes forces, però no tant amb els galleguistes sinó amb els agraristes. Els galleguistes s’indignen amb Cambó pel seu pragmatisme, ja que ell considera que són més importants els agraristes (que tenen elements més tradicionalistes i poc nous) que els galleguistes. A l’hora d’organitzar la coalició, els candidats a diputats que predominen a les llistes són els agraristes. A més, a Galícia aquesta aventura política acaba malament… i permetrà que Calvo Sotelo sigui diputat.

Francesc Cambó com a trampolí de l’èxit de Calvo Sotelo?

Villares: No va ser ben bé així, va ser el fracàs a les eleccions de 1918 de la coalició que donava suport a Cambó. El joc dels cacics locals va permetre que sortís, per la via conservadora (maurista, diria jo), José Calvo Sotelo, diputat per primera vegada amb vint anys. Tot i això, diria que no va ser volgut per Cambó ni pels galleguistes però va ser possible gràcies a la pèssima organització d’uns i altres.

De Riquer: També és evident que, durant la República, pel galleguisme, el qual comença a consolidar-se, el referent català és bàsic. Castelao, per exemple, tindrà claríssim que cal seguir la via catalana d’Esquerra Republicana. L’Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA) i el Partit Galleguista són resultat de les aliances de les esquerres gallegues i galleguistes per intentar aconseguir un estatut com el català. Catalunya serà sempre un referent per a un galleguisme que finalment l’any 1936 aconsegueix l’autonomia. Però la seva aplicació es veurà frustrada per la sublevació militar.

Villares: Jo diria que aquestes relacions existeixen des de finals de segle XIX i que, més o menys intensament, ho fan de forma regular. Potser la concreció més evident va ser l’aliança, primer la triple aliança Galeusca, formada a la República l’any 1933, aglutinadora de les tres nacions històriques (Galícia, Euskadi i Catalunya), mantinguda força bé a l’exili fins a l’any 1947-1948 i recuperada pàl·lidament a la fi del segle XX a la Declaració de Barcelona de 1998.

Dit tot això, és veritat que a Galícia l’exemple del regionalisme, primer català i nacionalisme després, exerceix una gran influència; era un referent d’imitació. Hi havia també un referent a Irlanda, tot i que molt més concret i particular. Però Catalunya, en estar dins l’Estat espanyol, exercia a Galícia una gran influència i, de fet, també hi haurà problemes en aquesta relació. 

Seguint amb el que explicava abans en Borja, moltes problemàtiques van venir amb la relació mantinguda per Cambó: després de la seva ruptura l’any 1918, el 1920 molts galleguistes el consideren (especialment per la seva política proteccionista) un “excatalà” i es refereixen a ell com “aquell jueu ronyós” en moltes cartes privades.

Més enllà d’aquests assumptes menors, és obvi que hi ha una voluntat d’imitar Catalunya, d’aplicar (bé sigui per Solidaritat Catalana, bé per les Irmandades da Fala o bé pel Partit Galleguista) algunes de les pautes polítiques de caràcter autonomista i la consecució de l’autogovern. Això es mantindrà fins i tot durant la Guerra Civil (1936-39). A Barcelona tenen lloc reunions de Galeusca tractant de reconstruir una mica aquella aliança, la qual es manté a l’exili i arriba, almenys, fins a la Transició democràtica.

Ara bé, aquesta imitació de Catalunya moltes vegades no va anar més enllà: no va assumir tota la textura interna de l’evolució política catalana. Recordo, quan va començar l’autonomia a Galícia, alguns directors generals que estaven en tal conselleria o tal altra, dient: “estem fent un calc de les disposicions del govern català per aplicar-les aquí”. Però la distància també va ser bastant forta, copiar a Catalunya no era suficient sinó que es necessitava alguna cosa més.

Així doncs, podríem concloure que hi ha una voluntat de trobar-se, de buscar una aliança que entén Espanya d’una altra manera: des de les “realitats perifèriques”. La revista Espanya regional, de finals de segle XIX, en va ser un exemple, Solidaritat Catalana i la Gallega en van ser d’altres, així com Galeusca, la política a l’exili, etc. Fins i tot durant la Transició, l’embús que va patir l’estatut gallec es va poder resoldre d’alguna manera per la via catalana. Recordem que quan es va fer l’anomenat Pacte d’Hostal (1980) per evitar que l’estatut caigués gairebé en una simple descentralització administrativa, la combinació de José Antonio González Casanova i Jordi Solé Tura (que integrava la comissió dels pares de la Constitució) va facilitar la nova redacció d’uns articles de l’estatut gallec, els quals van permetre que fos homologable a la resta. Les coses van arribar a l’extrem, una mica ja barroer, d’aconseguir-ho a través de particulars o de la còpia d’altres documents.

Però allò fonamental, sobretot, va ser Galeusca perquè, tot i que no va arribar a tenir una estructura interpartidària sòlida, va ser una utopia. Fins i tot es va publicar una revista a Buenos Aires anomenada Galeuzca, que, per Castelao i fins i tot per les comunitats catalanes o basques, va ser de gran importància a Amèrica. Ara bé, això s’aturà els anys 1947-48 tot i la seva persistència com a referent. Les relacions, per tant, són evidents però tenen una part formal (gairebé superficial) d’imitació i una estratègia assumida com a conjunta però més difícil.

Com creieu que és la relació de la historiografia acadèmica amb la societat a Catalunya i a Galícia? Els discursos que últimament calen a la ciutadania són un símptoma de que alguna cosa es féu malament? 

Villares: En aquest aspecte hi ha un problema general i un altre d’específic. El general és que el paper de la historiografia en les societats europees, tot i que desigual, no destaca gaire entre els notables generadors d’opinions, inclosa Espanya.

Dit això, hauré de remarcar que el pes de la historiografia acadèmica és molt més fort a Catalunya que a Galícia (tot i tenir en compte les diferències demogràfiques, universitàries, etc.). Per què? Per dues raons. En primer lloc, perquè el Principat té institucions relativament estables des de principis del segle XX: l’Institut d’Estudis Catalans, acadèmies, universitats… cosa que a Galícia només va donar-se en un breu període de temps, durant la República, seguit d’una aturada molt gran amb la guerra. La reconstrucció historiogràfica no s’elaborà de forma seriosa fins als anys setanta del segle XX. A Galícia no trobem un Vicens Vives ni altres personalitats semblants. Potser és que no podia haver-n’hi… Bé, hi ha un Zara, que no hi és pas a Catalunya! [Riu] Amb això vull dir que a Galícia poden existir aspectes que no hi són en altres llocs; però no trobem un pes tan fort de la historiografia acadèmica com el que hi ha a Catalunya, la qual compta amb revistes d’història, per exemple.

També s’ha de tenir en compte un altre element important, i és que en la configuració de la identitat cultural gallega, tot i la gran importància de Manuel Murguía i d’alguns historiadors romàntics del segle XIX, el pes historiogràfic va anar disminuint mentre guanyaven rellevància altres argumentacions més hegemòniques de caràcter econòmic durant el segle XX (tot i que el Seminari d’Estudis Gallecs i Nós fossin historicistes). Tot el nou nacionalisme dels anys setanta en endavant s’ha definit des d’una perspectiva antiimperialista, anticolonial i d’antidependencia econòmica, no només en el Llibre de Beira, sinó també a la pràctica política. Aquest aspecte, però, no col·loca en primer pla els historiadors, perquè es considera que la història és injusta i un greuge per a Galícia.

En canvi, Catalunya té un origen certament medieval. No es remunta a la Prehistòria per buscar el seu fons ètnic (o no va a buscar-lo de forma prioritària), sinó que el cerca en l’Edat Mitjana, moment en què sorgeixen les institucions, les figures dels monarques, etc. Aquest fet adquireix una veritable importància i explica per què la història a Catalunya té un perfil diferent de la gallega.

Pel que fa a la relació amb la societat actual i amb els conflictes polítics actuals es diu, tot i que jo no n’estic gaire segur, d’això, que hi ha hagut un excés d’historiadors al Procés, tant en la política com en l’opinió publicada; però no crec que això sigui especialment rellevant ni que sigui l’explicació del Procés. Les relacions que l’historiador actual té amb la societat segueixen sent tan difícils com ho eren fa vint o trenta anys. La societat demana una història, té set d’història, però no la que es fa a l’Acadèmia… o no sempre.

La història que es fa a l’Acadèmia, quan es vol adaptar, comporta algunes relliscades. A Catalunya, durant molt de temps Vicens Vives va lluitar contra la historiografia romàntica. A Galícia, potser, també tenim un pes de la idealització del passat que caldria revisar. Però el paper de l’historiador és bastant difícil tant de defensar com de percebre en la societat actual, en què la distinció entre passat i present és molt feble. Avui en dia, la història té molt poc a veure amb la que es feia fa cent anys i ja no és l’instrument usat per educar i nacionalitzar la ciutadania. Aquesta, si és que s’educa, ho fa a través d’altres mitjans tecnològics més forts, hi ha altres ciències socials que ofereixen altres explicacions de la realitat.

De Riquer: La història té un pes molt important en el conjunt de la cultura catalana, és un element central d’aquesta. Sense la història i sense la llengua, no podria existir la construcció de la cultura i l’imaginari catalanistes.

Efectivament, hi ha hagut una presència força notable d’historiadors, fins i tot en la política, però crec que és un fet anecdòtic. El que sí que crec que ha estat important és el següent: d’una banda, existeix un món historiogràfic acadèmic, bastant tancat en si mateix; però, d’altra banda, en el discurs històric que es projecta cap a la societat, el que surt als mitjans de comunicació, etc., la majoria d’historiadors, tot i els matisos, han insistit a intentar restar importància a l’element essencialista-ètnic com a agent mobilitzador polític de l’actual procés.

Altres especialistes en ciències socials, antropòlegs, sociòlegs o politòlegs, però sobretot els historiadors, han insistit més en afirmar que la recent mobilització catalana no és identitària i nacionalista, sinó que respon a uns elements de la política pràctica (crisi del model autonòmic, discriminacions fiscals, frustració de les aspiracions d’un projecte de futur millor…). Jo crec que aquest discurs ha anat quallant dins de Catalunya; però fora, no. Hi ha alguns historiadors espanyols, alguns molt rellevants, que continuen sostenint que el Procés català és una confrontació entre dues identitats. No és cert. S’ha de fer una anàlisi més rigurosa sobre quina és la realitat de l’estat de les autonomies i del paper dels catalans dins d’Espanya. Són molts els historiadors catalans que han contribuït amb les seves reflexions contrastant les experiències del passat amb la realitat actual per intentar entendre el que ha passat en els últims anys.

Villares: Assumint el que diu en Borja, crec que el nacionalisme català és més cívic que ètnic, i, en aquest aspecte, el paper de la història és molt més rellevant. Això no vol dir que a Galícia el nacionalisme només sigui ètnic, perquè la historicitat va ser també un element essencial; però en el nacionalisme més recent, el que s’autodefineix com a “nacionalista” (que es defineix com la veu dels gallecs), es troba bastant allunyat de posicions històriques, ja que no estudia la història ni la incorpora en el seu propi discurs. Més aviat invoca raons de caràcter econòmic i gairebé antropològic. En l’últim debat d’investidura, el de Pedro Sánchez, el representant del nacionalisme gallec va començar dient que era el representant d’un país, Galícia, que havia estat maltractat històricament, però no incorpora l’anàlisi històrica per a l’acció política sinó que és una simple denúncia. És un exemple superficial, si es vol, però serveix per demostrar les diferents posicions historiogràficament parlant: les catalanes i les gallegues.

També m’agradaria aprofitar per dir que, si més no per part meva i per la d’alguns historiadors gallecs més, s’ha procurat tenir una relació de diàleg i de curiositat per la historiografia catalana i que he trobat moltes referències i ajudes. Crec que ha estat un diàleg molt fructífer gràcies a figures com Josep Fontana, Jordi Nadal, el mateix Borja, etc., durant els últims trenta o quaranta anys.

De Riquer: Aquest és un aspecte important. Hi ha hagut, com a mínim en els últims trenta anys, una comunicació i una empatia notables entre historiadors, sobretot entre els contemporaneistes, de Galícia i de Catalunya, no solament perquè hi havia temes d’interès comú sinó també pels procediments metodològics i els pressupòsits de partida similars. Això ha fet que, en els col·loquis on intervenim, normalment hi hagi un cert coneixement i una empatia previs i, d’aquesta manera, es pugui establir una discussió realment científica.

Desgraciadament, en els últims deu anys també m’he trobat que el tipus de debat que podia fer-se perfectament a Santiago de Compostel·la, ja no era possible fer-lo a Madrid. El tipus d’arguments entorn de la temàtica catalana, que podien plantejar-se a Galícia, a València, al País Basc sense gaires problemes, a Madrid, en canvi, s’hi notava un notable desacord. Hi havia posicions ideològiques prèvies que ho dificultaven notablement. Apareixia un tipus de discurs ideològic espanyolista que dificultava molt el debat en termes científics.

En quins aspectes?

De Riquer: Sobre com tractar els problemes.

Villares: I l’empatia. L’empatia sobre les qüestions del debat. També podria afegir, com a referència, que hi ha una figura que, en certa manera, s’ha unit bastant en aquest interès per la qüestió nacional: Pierre Villar (que també és molt important per a la intel·ligència de Catalunya i que era un autor molt llegit a Galícia des dels meus temps de formació). Els seus escrits tenien més preferència sobre altres textos i cursos de la formació marxiana i, per avantatge nostre, també sobre Marta Harnecker, Louis Althusser, etc. És clar que això bloquejava una mica l’arribada d’altres autors provinents del marxisme anglès, els quals també haguessin estat necessaris. En tot cas, Pierre Villar va exercir una mica el paper de liaison entre Catalunya i Galícia a través de la influència de la historiografia marxista francesa i de la qüestió nacional durant un temps significatiu.

Read More

Quan parlem d’Història, amb majúscules, pensem en els grans esdeveniments del passat, guerres, paus, revolucions i reaccions. De vegades oblidem, però, que tots aquests fets varen ser protagonitzats per milers, per milions de persones anònimes que solen passar desapercebudes en les obres de la majoria d’historiadors, els quals pretenen explicar, amb raó, els processos que ens han anat portant fins a les situacions que vivim avui dia.

L’esclavatge en època moderna és un d’aquests grans fenòmens que tenen un paper cabdal en el desenvolupament de la història europea, i sobretot africana i americana. Ens hi podem acostar de moltes maneres, i una d’elles és el que alguns historiadors, durant les darreres dècades del segle XX, van anomenar Microhistòria. En aquest article es relatarà la història d’un grup d’esclaus que van acabar a la perifèria de la perifèria de l’Imperi Espanyol: el Darién.

Del Vell al Nou Món, els inicis de la història

Els antecedents d’aquesta història es troben a les costes occidentals de l’Àfrica subsahariana, a finals del segle XVI o inicis del segle XVII. Allà comença l’odissea d’una sèrie de persones, de les quals només coneixem el nom de pila que els posaren els seus amos un cop arribats a Amèrica. En aquell moment, a l’Àfrica subsahariana començava a intensificar-se l’espiral de violència que l’esclavitud comportava. Diferents societats guerreres africanes s’especialitzaren en la captura d’esclaus d’altres nacions, que posteriorment eren venuts als traficants d’esclaus europeus: portuguesos, holandesos, anglesos… es dedicaven a noliejar vaixells plens de persones que haurien de creuar l’oceà per cobrir la demanda d’esclaus que reclamaven les colònies de la Monarquia Hispànica.

No es pot saber res més sobre la vida dels esclaus capturats fins que aquests desembarcaven a Amèrica, que és on té lloc la present història. Ens remuntem a l’any 1608, quan un vaixell negrer portuguès naufragava a les costes del Darién, prop de l’antiga ciutat colonial d’Acla. Les autoritats colonials panamenyes reberen el toc d’alerta: un contingent d’esclaus del vaixell naufragat havia desaparegut a les selves del Darién, massa a prop del que havia estat un niu de cimarrons durant les dècades anteriors. Panamà envià soldats a buscar tant els esclaus com els mariners portuguesos que els transportaven. A mesura que l’expedició espanyola s’endinsava a la selva, començà a trobar alguns indicis de presència indígena així com alguns cadàvers.

Finalment aparegueren els primers, i únics, testimonis dels fets. Amagats i separats entre ells «dos negras y dos negros» relataren el que havia ocorregut: mariners i esclaus havien estat sorpresos per un contingent d’indígenes que habitaven autònomament la regió. Després d’un primer enfrontament, els indis havien mort els portuguesos armats que acompanyaven els esclaus. Els supervivents de l’atac indígena explicaren que, després d’aquestes primeres morts, la lluita acabà.

Els espanyols tornaren als seus vaixells en direcció a Portobelo, la ciutat atlàntica per excel·lència del Panamà del segle XVII. L’any següent el governador de Panamà va ordenar que s’enviés una expedició per cercar el destí dels més de 200 esclaus “angolas” que havien desaparegut. La recerca no va reeixir, i no es torna a tenir notícia sobre aquests esclaus fins prop d’una dècada després.

Elmina slave castle.jpg
Fotografia actual del castell d’Elmina, a l’actual Ghana, una de les primeres factories esclavistes portugueses, d’on van sortir un nombre important d’esclaus al llarg de l’època colonial. Font: Viquipèdia

En paral·lel a la història dels nàufrags d’Acla, se’n donà una altra, que s’acabarà entrellaçant amb la primera. Don Tomás de Quiñones era un veí de la ciutat de Panamà, possiblement d’origen castellà. Com molts dels colonitzadors d’Amèrica, especialment en les zones on la població indígena havia quedat extremadament disminuïda per l’acció dels conqueridors durant el segle XVI, Tomás de Quiñones tenia en propietat (com a mínim) una quadrilla d’esclaus negres. L’any 1614 els esclaus de Tomás de Quiñones van desaparèixer però les autoritats consideraren que havien estat “robats” per algun grup de cimarrons que habitava a la zona del Bayano. La veritat és, però, que el destí d’aquests esclaus no va ser massa rellevant per a la colònia, ja que poc després esclatà una revolta indígena, protagonitzada pels antecessors dels actuals kuna panamenys, i això va fer restar importància al “furt”.

Aquests esclaus, doncs, es tractaven de persones nascudes a l’Àfrica occidental, capturades per altres africans i venudes a uns europeus que els forçaren a viure un viatge transatlàntic llarguíssim que acabà a les costes de l’actual Panamà. Un cop arribats al Nou Món, la vida d’aquests esclaus prengué un rumb que no era el previst: en lloc de passar a engrossir la mà d’obra negra que habitava l’Amèrica Hispànica, van passar a ser propietat d’un líder indígena kuna, en un espai, el Darién, que es resistia a integrar-se al món colonial.

L’esclavitud al Darién, de mans europees a indígenes

Les notícies sobre els esclaus dels quals parlem apareixen en algunes cartes que els governadors de Cartagena de Indias (actual Colòmbia) i de Panamà enviaven a la monarquia. Però la principal font sobre els fets es troba en el relat que ens presenta el franciscà fra Pedro Simón. Els diferents documents de l’època ens mostren com, per vies diferents, els africans als quals s’ha fet referència havien passat a tenir un nou propietari: el cacic indígena Tunuguna. Domingo, Manuel, Sebastián, Dominiguillo… seran els noms cristians que rebran una sèrie d’esclaus africans que havien vist com se’ls forçava a abandonar la vida amb la qual havien nascut i a integrar-se, per la força, en una societat totalment aliena a les seves persones.

Evidentment, ni els governadors del port negrer americà (Cartagena) ni el frare franciscà tenien massa interès a explicar la vida d’uns esclaus perduts. La informació que en tenim és secundària i com a resultes de l’explicació del que fou una de les diverses expedicions armades que van fracassar a l’hora de conquerir el Darién durant les primeres dècades del segle XVII. Continuem, però, amb la microhistòria que ens ocupa.

Fra Pedro Simón ens parla d’un únic supervivent dels nàufrags d’Acla, anomenat Manuel. És força difícil creure que, de més de dues-centes persones, només en sobrevisqués una (les cartes del governador de Cartagena parlen de diversos supervivents); però no tenim forma de saber amb exactitud quin va ser el destí de la resta de la càrrega del vaixell portuguès. El cas és que, després d’uns quants anys en mans dels indígenes, Manuel havia esdevingut “ladino”, és a dir, havia après la cultura i la llengua dels seus captors, de la mateixa manera que li hagués passat si el vaixell en el qual viatjava hagués arribat a port. Era esclau d’un cacic, i això li permetia assistir-lo i dur a terme missions d’una certa importància, com ara viatjar a Cartagena de Indias acompanyat per altres africans i indígenes amb l’objectiu d’entrevistar-se amb el governador de la ciutat. Això feu Manuel a inicis de l’any 1618, acompanyat per un altre esclau negre: Domingo.

Il·lustració de Giovanni Battista Boazio de finals del segle XVI on recrea l’atac de Sir Francis Drake a Cartagena de Indias. La ciutat fou un dels ports negrers més importants de l’Amèrica Hispànica. Font: Viquipèdia.

Domingo només feia 3 anys que era esclau del cacic Tunuguna. Havia arribat a les seves mans després de ser part d’un intercanvi entre diferents indígenes del Darién. Era, i es reconeixia com a tal, esclau de don Tomás de Quiñones, el propietari panameny al qual s’ha fet referència anteriorment. Domingo va viure un procés més complex que Manuel: va arribar de l’Àfrica i va ser comprat per, com a mínim, una persona. Va formar part d’una quadrilla d’esclaus, com moltes altres del Panamà del segle XVII, mentre aprenia una nova llengua, el castellà, i potser alguns rudiments de cristianisme. Després d’això fou segrestat una altra vegada, no podem saber si per cimarrons o per indígenes, però, en tot cas, va acabar sent propietat dels darrers. Seguidament, passà per diferents amos indígenes fins que arribà a mans del cacic Tunuguna. Si la seva vida no havia sigut prou agitada, ara es veia viatjant en un vaixell cap a Cartagena de Indias, on seria rebut per la màxima autoritat de la ciutat. El seu paper, doncs, no seria secundari.

Des de Cartagena s’estava intentant forjar un pacte amb qui es considerava la màxima autoritat entre els indígenes de la part més propera a Colòmbia del Darién; eren, però, uns indígenes i un territori pràcticament desconeguts per la colònia. Els africans que viatjaren a la ciutat en qüestió eren els intermediaris perfectes entre els dos col·lectius protagonistes: els kuna i la colònia. Manuel i, sobretot, Domingo, podien explicar (i no tenien d’entrada les reticències que podien tenir els indígenes) la realitat del Darién a les autoritats colonials. Podien fer de mitjancers lingüístics entre castellans i indígenes, ja que coneixien les dues llengües. A través del testimoni i de la intermediació de Domingo i de Manuel, la colònia guanyà interès en el territori que poc després s’intentaria conquerir. Parlaven de terres fèrtils i, sobretot, de grans quantitats d’or, un incentiu que no es podia menysprear.

L’expedició de Sebastián Tristancho, darrera intervenció esclava en els fets

Un cop acabaren els interrogatoris de les autoritats colonials de Cartagena, en Domingo, en Manuel i els seus acompanyants indígenes van tornar al Darién. S’havia decidit signar un pacte per començar l’evangelització dels indis i la seva incorporació a la Corona. El “negro Domingo” esdevindrà,  de fet, el principal intermediari entre l’expedició liderada per Sebastián Tristancho, i els indígenes de la regió. Tristancho tenia com a missió ocupar per les armes (de forma “pactada”) el Darién, ja havent-hi entrat l’any 1618.

Fotografia actual del riu Tuira, un dels principals rius del Darién. La mobilitat a la regió, durant l’època en la qual hi visqueren els protagonistes d’aquesta història, era principalment fluvial. Font: Viquipèdia

Pels espanyols, però, les coses es van torçar ràpidament: malgrat que la seva entrada havia estat pactada amb un indígena important, no van ser ben rebuts. En poques setmanes es va organitzar un contingent armat kuna que havia de posar fi a la vida dels potencials conqueridors, com, de fet, van aconseguir. Fra Pedro Simón, ens mostra, però, que el darrer obstacle que van trobar els kuna va ser un dels seus esclaus africans. Un altre traductor, anomenat Sebastián, va intentar avisar el capità Tristancho de la imminent emboscada que preparaven els indígenes. La prepotència del soldat castellà el va portar a insultar Sebastián –possiblement també propietat de Tomás de Quiñones– i a continuar pel camí que el portava a la seva mort. L’esclau, que possiblement veia en l’ajuda als colonitzadors una possibilitat d’obtenir la llibertat, va callar davant de la resposta de Tristancho i, un cop es va produir l’atac que ell hauria pogut evitar, va empescar-se-les per fugir i sobreviure. Sebastián és el darrer testimoni d’intervenció africana en aquesta història, i hi posa punt final.

L’arribada casual, i forçada, d’una sèrie d’africans a les comunitats indígenes del Darién del segle XVII tingué un paper cabdal en el seu desenvolupament que podria ser fàcilment ignorat. La història de l’Amèrica Llatina està farcida de buits i de col·lectius oblidats. Estudiar el passat d’un grup indígena que quedà al marge de l’ordre colonial ajuda a entendre’n la complexitat. Cal tenir present, però, que la realitat fou encara més complexa, ja que als conflictes entre nadius i colonitzadors hi havia, entremig, els esclaus, els quals eren vistos com a aliens per tots dos bàndols. Al trobar-se en aquesta “terra de ningú” social, els africans del Darién van haver de buscar vies per adaptar-se a una realitat que els havia sigut hostil des que havien sigut segrestats a l’Àfrica fins que es trobaven al cor d’una selva americana on espanyols i indígenes lluitaven pel domini de les terres.

És força fàcil trobar uns “opressors” al “Nou Món”, els colonitzadors; però és molt més difícil d’entendre la complexitat del món dels “oprimits”, que tenien molts més elements que els podien separar (condició social, ètnica, raça, cultura…) abans que unir-los.

Read More

El mes de setembre ha arribat i probablement parlar d’un projecte que va versar al voltant del descans i de les vacances sembla fer llenya de l’arbre caigut o furgar dins una ferida encara oberta; tanmateix –consideracions melancòliques a part- és important prestar atenció a aquesta proposta d’espai de vacances per la classe treballadora que va aparèixer a finals dels anys vint i, sobretot, a principis dels anys trenta –ja en plena Segona República-.

L’atenció cap aquest projecte em va sorgir de cop i volta cercant a l’arxiu de la fundació Roca&Galés temes relacionats amb el cooperativisme al barri barceloní del Poble-sec. En aquest arxiu es conserven els números –molts d’ells digitalitzats- de la premsa cooperativa (Revista Cooperativa Catalana, El Cooperador Cooperatista, El Cooperatista, Cooperatismo, Acción Cooperatista, són els diferents noms que tingué l’òrgan de la Federació Regional de Cooperatives de Catalunya i Balears). Així doncs, en el número 557 de la publicació Acción Cooperatista del 4 de gener de 1934 –durant el Bienni Negre o Conservador- apareixia sota el títol d’”Una obra popular de interés social y cooperatista” el projecte de “La Cooperativa ‘Ciutat de Repòs i de Vacances”. 

El projecte “Ciutat de Repòs i de Vacances” va néixer de la mà del col·lectiu GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura) –de cabdal importància per entendre l’arquitectura durant la Segona República amb obres tan importants com la casa bloc de Barcelona-. Aquest col·lectiu va elaborar un projecte per construir un espai de descans i de vacances per la classe treballadora que s’havia de situar entre Gavà i Castelldefels. Els primers estudis d’aquest projecte van iniciar-se el 1929 però no fou fins als anys 1933 i 1934 quan el projecte i els estudis analitzats es van presentar al públic a Madrid i Barcelona. Un projecte que es preveia que s’havia de realitzar a través de la creació d’una “unió cooperativa” (una “cooperativa popular” presidida per Francesc Maspons i Anglasell), d’aquí que la premsa cooperativista se’n fes ressò de manera àmplia. L’esclat de la guerra civil posaria punt final a aquest projecte tot i que podríem parlar que, paradoxalment, l’avenç de la història ha acabat convertint aquella zona en un dels punts més importants en els quals la classe treballadora metropolitana barcelonina va acabar establint-hi les seves llars pels períodes de vacances.

Les vacances de la classe treballadora

Tal com es recull en les primeres línies de l’article on es fa un resum extens del projecte, aquest està intrínsecament vinculat des del primer moment amb la classe treballadora barcelonina i catalana. En l’exposició del projecte que se’n fa es parla de l’esclavitud que representa la vida a la ciutat per la classe treballadora. Una vida urbana que es menja la força, l’espai i el temps de les treballadores i treballadors; «una economia que cotiza la fuerza, el espacio y el tiempo […] tres factores de los cuales era propietario absoluto el hombre en estado primitivo». Una situació d’opressió que a la ciutat de Barcelona tenia una cara més cruel degut també a l’augment de la població que havia experimentat en poc temps. L’any 1810 Barcelona comptava amb 115.000 habitants i la xifra en aquells primers anys de la dècada dels trenta sobrepassaria el milió. I la tendència era a l’alça. Un creixement poblacional que anava acompanyat d’un creixement del territori urbà, és a dir, de la ciutat pròpiament dita. Per tant, davant d’aquesta situació, la vida a la ciutat comportava diversos conflictes i disfuncions que afectaven sobretot a la classe treballadora i que a les quals calia donar resposta des del món de l’arquitectura i la planificació urbana.

En aquest cas, feien referència al descans dels i les treballadores, «el reposo de las masas». Una reconquesta de l’espai i el temps que el capitalisme li estava furtant a la classe treballadora. Una problemàtica totalment filla del seu temps. Fou durant les primeres dècades del segle XX –pel que fa a l’Estat espanyol, però a les darreries del segle XIX a economies europees més industrialitzades com Anglaterra o França- quan el descans i l’oci de les masses i, per tant, de les classes populars, va començar a esdevenir un tema important. Fins llavors l’oci i el descans eren quelcom només reservat a les classes benestants –que tot i això seguien essent les que més en gaudien d’ambdós elements-. La modernitat va arribar també en forma d’oci de masses, de l’extensió de teatres, espectacles, esports de masses, fires i exposicions internacionals, etc.). En aquest context, doncs, l’oci i descans de la classe treballadora apareixia com un dret i calien solucions en aquell sentit; unes solucions que, per tal de ser efectives, havien de tenir un caràcter popular. D’aquí prové el projecte de la “Ciutat de Repòs i Vacances”.

Finalitats del projecte

La idea principal i vertebradora de la proposta era la idea que la classe treballadora havia de poder gaudir –igual que la classe benestant i dirigent- de la possibilitat de tenir un temps i espai d’oci i esbarjo fora de la ciutat. Com s’ha dit, la classe burgesa dirigent ja tenia aquesta necessitat coberta, ja que tenia cases d’estiueig, segones residències i, també en molts casos, propietats rurals a prop de la ciutat o per arreu del territori. Unes propietats a les quals es retiraven per desconnectar –com en diem ara- de la vida a una ciutat densament poblada com Barcelona. Una ciutat que, igualment, no gaudia de zones verdes notables i que vivia d’esquena al mar. Sota el paraigua d’aquestes premisses el projecte pretenia esdevenir a la vegada zona verda i parc marítim. La seva situació privilegiada geogràfica a una pineda davant del mar i relativament a prop de Barcelona es considerava com a idònia per a complir els seus objectius. A més, es considerava que el fet de situar aquest espai fora de la ciutat de Barcelona permetria a la ciutat seguir el seu creixement poblacional i territorial.

Prototip de caseta desmuntable ideat pel GATPAC per aquest projecte (Font: proyectos4etsa.files.wordpress.com)

De la mateixa manera, un altre dels objectius era establir un parc d’esports dins d’aquell complex. Es deia que Barcelona no comptava amb suficients espais populars on la classe treballadora pogués practicar esport. A més, es deia que els pocs terrenys buits que quedaven a la ciutat acabarien esdevenint habitatges. Aquesta situació portava al fet que Barcelona –i les seves classes populars- estigués condemnada a patir un dèficit crònic d’equipaments esportius. Per pal·liar aquest dèficit la “Ciutat de Repòs i Vacances” projectava diversos espais on poder realitzar activitat esportiva. I, paral·lelament, també se cercava apropar la pràctica esportiva i els seus beneficis a la classe treballadora. És a dir, també era una proposta encaminada a la democratització de l’esport i la seva extensió a la societat sense que els ingressos hi comptessin.

Una altra idea que estructurava i inspirava el projecte era la necessitat de planificar les vacances de la classe treballadora. Les vacances eren un dret que la classe treballadora havia assolit. Tanmateix, com estructurarien les vacances uns treballadors i treballadores que mai n’havien gaudit? És a dir, com podien assegurar els treballadors i treballadores que les seves vacances estaven tenint els efectes positius a la salut que havien de tenir? Els autors del projecte consideraven que la classe treballadora es trobava desorientada en el moment d’estructurar i programar les seves vacances i que aquestes fossin aprofitades i efectives al màxim possible. Per solucionar aquesta casuística el projecte comptava amb diversos espais: zones d’esbarjo, zones d’esport, zones verdes, platges, zones de caps de setmana, zones de residència per temporades, apartaments, casetes, centres de diversió, etc. Espais i propostes d’activitats que estaven encaminades a garantir un aprofitament òptim de les vacances dels i les treballadores. 

Una proposta familiar, ja que també contemplava a la canalla de la classe treballadora. Una canalla que també s’havia de poder beneficiar de marxar de la ciutat periòdicament; nens i nenes de famílies amb ingressos modestos, mainada «de constitución delicada», etc. Establint, doncs, un vincle total entre la salut i l’accés a la natura. Una salut que en el cas dels adults també es centrava en l’establiment d’hotels per persones amb trastorns nerviosos o respiratoris.

Continuant amb l’èmfasi que el projecte posava en la naturalesa, aquest també recollia la «costumbre tan fervientemente arraigada en nuestros ciudadanos» que era l’horticultura. Aquesta pràctica desenvolupada per la ciutadania barcelonina a Horta, Gràcia o Montjuïc era atesa per la proposta en forma de petites parcel·les disponibles per al conreu. De la mateixa manera també cercaven el foment d’aquesta activitat en forma d’exposicions, concursos d’horticultura, de floricultura, etc.

Des dels autors de l’article també es posava en relleu els beneficis que aquest projecte tindria pel turisme interior. Es deia que el turisme, el fet de viatjar, de conèixer altres indrets, de moure’s, era una font de cultura molt important. I no només parlaven del turisme “exterior”, és a dir, del fet de poder conèixer realitats llunyanes, sinó que també valoraven els beneficis del turisme “interior”, de proximitat, dins del mateix territori català i estatal. Una mobilitat a la qual només hi estaven avesades les classes dirigents. L’emplaçament del projecte, en una pineda i una zona de platges que els autors consideraven millor i de més qualitat que les del Maresme a les quals atribuïen una perillositat degut a la cicatriu que suposaven les vies del tren.

Estructura i organització de la “Ciutat de Repòs i Vacances”

Segons exposaven els autors «La orientación del proyecto de la Ciudad de Reposo que proponemos se construïa en la zona antedicha es completamente democrático, encaminado a satisfacer una necesidad social de la clase media y trabajadora. No se trata de crear una playa de moda más. Se prescinde en absoluto del lujo en casinos y hoteles». Per aquesta finalitat, el projecte es dividia en cinc zones: zona de banys, zona pel cap de setmana (segons apareixia a l’article “week-end”), zona de residència, zona de cura i de repòs i zona de cultiu. En total, 8 quilòmetres de platja que s’estenien entre els municipis del Prat del Llobregat, Gavà mar, Viladecans i Castelldefels.

Plànol general Ciutat del Repòs i Vacances

La zona de banys era una de les més importants i estava destinada a «cobijar grandes aglomeraciones periódicas (días festivos)»; es tractava d’una zona de platja de 2 quilòmetres que tindria cabines per canviar-se, piscines, restaurants “populares” amb terrasses a la platja, zones d’aparcaments, zones verdes per on passejar, zones amb instal·lacions esportives més a l’interior que podrien llogar-se a preus populars, cinemes a l’aire lliure i zones lliures on podrien realitzar-se exposicions, fires, parcs d’atraccions, etc. 

La zona de “week-end”, que també comptaria amb 2 quilòmetres de platja tindria una línia d’edificis d’apartaments –o «cèl·lules mínimas», com apareix en el text- d’un dormitori amb dues lliteres, lavabo i una dutxa que serien llogades per un màxim de tres dies al preu de dues o tres pessetes diàries. També comptarien amb restaurants, espais per casetes desmuntables, espais per acampada, zones pel cap de setmana d’escolars i, com en l’anterior zona, cap a l’interior s’hi trobarien els equipaments esportius. 

La tercera zona que es projectava –la zona residencial– comptaria amb 2 quilòmetres i mig de platja (entre l’Estany de la Murtra i el del Remolà), amb hotels de residència «con supresión total de todo lujo», petites cases que els obrers podien llogar per quinze o vint dies, zones verdes, zones infantils, establiments, metges per urgències i zones destinades a colònies escolars durant el curs. 

En quart lloc es trobava la zona de cura i de repòs, una zona amb 2 quilòmetres i mig de platja que arribaria a la població de Garraf que tindria «hoteles sanatorios con grandes terrazas y dispositivos para tamizar la luz» –unes instal·lacions destinades a persones convalescents que practicarien «la cura de sol y aire» i que estarien sotmesos a inspecció mèdica continuada-. I, en darrer lloc la zona destinada al cultiu a la que s’ha fet referència amb anterioritat.

Un projecte truncat que connecta amb l’actualitat

Aquest projecte va ser una il·lusió d’arquitectes, tècnics i cooperatistes que va quedar truncat amb l’esclat de la guerra civil i la victòria feixista que va portar una dictadura que durà dècades. Tanmateix, la proposta i les raons que en ella s’hi volcaven va romandre viu –de manera inconscient- i es va fer realitat de manera parcial. El territori platja situat entre el Prat del Llobregat, Gavà, Viladecans i Castelldefels és un bosc de pins banyat pel mar Mediterrani ben situat a prop de Barcelona i ben comunicat per les vies que surten de la ciutat –sobretot per la Gran Via de les Corts Catalanes-.

I és que entre els anys seixanta i setanta –a cavall del “desarrollismo”- aquesta zona va experimentar un creixement urbà i poblacional extraordinari. A la immigració que arribava a Catalunya provinent d’altres llocs de l’estat se li va sumar –sobretot a finals dels setanta i principis dels vuitanta- una població que va fer d’aquesta zona de la costa del Baix Llobregat lloc de segona residència. Moltes famílies de les classes populars van comprar o llogar allà el petit apartament amb piscina, zona verda, zona infantil, etc. on hi passarien els períodes vacacionals. D’aquí part del creixement urbà i poblacional que experimentà aquella zona durant aquelles dècades. La mostra d’això la trobem en el moment en què aterrem o ens enlairem en avió des de l’aeroport del Prat; quan l’avió comença a endinsar-se en el Mediterrani observem boscos de pinedes, les platges i, entremig, blocs de petits apartaments vacacionals. Aquí és on es pot dir que parcialment aquell projecte de ciutat de repòs i de vacances va esdevenir realitat. Tanmateix, aquesta realitat no anà acompanyada d’una gestió cooperativa i popular de la construcció i manteniment d’aquelles instal·lacions, sinó que participà de la forma de creixement econòmic especulatiu i fonamentat en la construcció –sobretot en el llevant del litoral peninsular- que es va consolidar a l’estat espanyol a cavall del vell i el nou mil·lenni. Però això són figues d’un altre paner.

Read More

Dimonis i exorcismes

El dimoni es defineix com un ésser espiritual de caràcter angèlic i naturalesa incorpòria que viu condemnat eternament perquè no va superar les proves que Déu li va posar, a diferència dels àngels, que van romandre fidels. Segons els tractats en demonologia, es diferencien diversos tipus de dimonis a la Bíblia: Satanàs, Diable, Belzebú, Lilith, Asmodeu, Seirim, Dimoni, Belial, Apollyon i Llucifer. En qualsevol cas, el dimoni s’apodera del cos de persones per a dur a terme els seus actes a conseqüència d’un pacte amb ell per tal d’aconseguir alguna cosa a canvi, per la participació en ritus satànics o d’invocació d’esperits, per la blasfèmia continuada, per maleficis o bé per la consagració d’un nen al dimoni per part dels seus pares.

Dins de la dualitat cristiana entre Déu i el Maligne, sempre ha existit a l’Església catòlica (i també en altres Esglésies cristianes) la figura del sacerdot exorcista que allibera el posseït pel dimoni mitjançant un ritual. Durant l’exorcisme, el sacerdot sosté a la mà un crucifix i mulla el posseït amb aigua beneïda, manifesta la renúncia al dimoni, defensa la professió de la fe, invoca tots els sants i, finalment, recita dues oracions, una per demanar a Déu que alliberi el posseït i una altra per a ordenar l’esperit maligne que abandoni el cos. Durant el ritu, segons els tractats específics, el dimoni s’enfronta a l’exorcista parlant per la boca del posseït i l’amenaça, l’insulta i el coacciona sovint amb violència i agitació. Actualment, diverses diòcesis espanyoles compten amb una figura d’aquest tipus. Juan José Gallego, exorcista oficial de l’Arxidiòcesi de Barcelona des de l’any 2007, ha tractat centenars de persones i, segons ha manifestat, ha dut a terme exorcismes on ha observat xenoglòssia i d’altres en què la persona posseïda, estirada al llit, havia arribat a saltar dos o tres metres sobre el llit. Qualsevol sacerdot pot dur a terme exorcismes, ja que no són més que una oració litúrgica de l’Església recollida en el Ritual Romà de 1952, concretament al Títol XII De exorcizandis Obsessis a Daemonio, o bé en la versió renovada segons l’esperit del Concili Vaticà II i promulgada per Joan Pau II el 1999 De exorcismis et supplicationibus quibusdam. Això sí, és imprescindible l’autorització del Bisbe, que pot ser genèrica per a un període d’anys o bé específica per a cada cas. Segons escriu l’exorcista José Antonio Fortea “als sacerdots ens arriben persones d’intensa vida d’oració i que sense haver tingut mai cap problema psicològic, sobtadament els vénen pensaments de blasfemar contra Déu, de trepitjar un crucifix i coses similars. Si aquestes pertorbacions són cròniques, és raonable pensar que provenen de la malaltia. Tanmateix, si la seva aparició és sobtada i la persona sembla sana de ment, aleshores hi ha raó per a sospitar que siguin una temptació provinent del dimoni”. En cas que es determini que ha patit temptació, el Nou Testament és clar: les temptacions són només obra del dimoni, ja que “Déu no pot ser temptat per al Mal, ni Ell tempta ningú” (Sant 1, 16). No és necessari cap informe psiquiàtric per tal de descartar una psicopatia abans de dur a terme un exorcisme, només cal l’opinió de l’exorcista delegat pel Bisbe pertinent i ni tan sols cal que el presumpte posseït sigui cristià ni estigui batejat segons cap ritus (cristià o no). Com a curiositat, els animals també poden ser presos pel dimoni, si bé en el seu cas es parla d’infestació (no de possessió) i com a procediment se’n recomana el sacrifici.

Mossèn Cinto Verdaguer i els exorcismes: pràctica religiosa i càstig

Mossèn Cinto Verdaguer, eminent i reconegut poeta, va combinar la literatura amb la vida eclesiàstica, gràcies al mecenatge del Marqués de Comillas, Antonio López López, propietari de la Compañía Transatlántica i amo d’una de les grans fortunes del país en aquells moments. El va contractar com a capellà d’un dels vaixells de la companyia i va esdevenir també el sacerdot de la família. Fruit dels seus nombrosos viatges, com el que va fer a Terra Santa, va experimentar la necessitat d’aprofundir en la vida santa, el misticisme, el sacrifici, l’almoina i la introspecció com a mètode per a combatre les injustícies del seu món. Així va ser com cada cop va adoptar una vessant més mística que el va dur a introduir-se a la Casa d’Oracions, que es trobava al carrer Mirallers, núm. 7, del barri de la Ribera de Barcelona. Acompanyat del seu cosí Joan Güell, una de les coneixences de Verdaguer a la Casa de l’Oració va ser el paül exclaustrat Joaquim Piñol, deixeble de Francesc Palau i Quer, que el va introduir en la pràctica dels exorcismes i li’n va ensenyar rituals, tècniques i aplicacions que el poeta va dur a terme entre 1890 i 1892. Fruit d’aquesta relació va sorgir l’admiració de Verdaguer per la persona i l’obra del frare carmelita Francesc Palau, si bé no hi ha constància que s’arribessin a conèixer mai.

El Pare Palau, venerat per Verdaguer i darrer anacoreta de Barcelona, amb un crucifix com els utilitzats en els exorcismes catòlics. Font: rainhamaria.com

En aquells temps, la societat catalana vivia unes condicions molt dures que van afavorir un ambient anticlerical, que es va manifestar, entre d’altres, en diversos actors anarquistes, de lluita obrera, maçònics i també espiritistes. L’Església considerava que aquest ambient anticlerical era obra del Dimoni i, per combatre’l, el mateix Sant Pare Lleó XIII, recomanava la pràctica de l’exorcisme en la seva encíclica Rerum Novarum de 1891. Ara bé, en aquella Barcelona van aparèixer nombroses societats espiritistes que també duien a terme exorcismes, com va ser la Casa de l’Oració. De fet, Verdaguer sempre va apel·lar que les seves pràctiques eren totalment fidels a les directrius marcades pel pontífex. Però les seves pràctiques no van agradar en absolut la família Comillas ni a les autoritats eclesiàstiques i va ser obligat a fer un repòs a la Gleva el 1893 per Josep Morgades, bisbe de Vic, i el segon marquès de Comillas, Claudio López Bru, amb l’objectiu d’allunyar-lo dels ambients espiritistes i exorcistes.

Més endavant retornà a Barcelona acollit per la família Durán. En morir Manuel Durán, Verdaguer va prometre a la vídua Durán (Deseada Martínez Guerrero) i a la seva filla, Amparo Durán, que cuidaria d’elles. Es dóna el cas que Amparo tenia visions espiritistes i era mèdium. Aquesta relació íntima i de convivència amb elles no va agradar tampoc a les autoritats i, juntament amb la controvèrsia per les seves pràctiques, va comportar entre altres mesures, que el bisbe de Vic enviés el 1895 la policia a detenir Verdaguer per tal de recloure’l a la Gleva per la força i que fos suspès a divinis (del dret a dir missa) el 23 de juliol de 1896. La seva actitud tenaç i fidel als seus principis li va suposar un allunyament dels nuclis conservadors i eclesiàstics i, per contra, un apropament als sectors més populars, revolucionaris i inconformistes de la societat catalana. Mentor exorcista i íntim amic de Verdaguer, el frare Joaquim Piñol també va ser suspès a divinis per reaccionar violentament quan el Bisbe va intentar arrencar-li el crucifix que duia sota l’hàbit, que era el que havia utilitzat el Pare Palau per dur a terme els exorcismes.

El Pare Palau i els Penitents

Francesc Palau i Quer (Aitona, 1811 – Tarragona, 1872), beatificat el 1988 per Joan Pau II, fou un catequista renovador que va fundar l’Escola de la Virtut a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona el 16 de novembre de 1851. Si bé feia catequesi per a adults, ho feia des d’un punt de vista adaptat a la societat i tingué una gran acceptació i influència en la societat del moment i va superar els dos mil alumnes. Al cap de pocs anys, el 23 de març de 1854, esclatà la vaga dels obrers de la fàbrica de teixits de l’Espanya Industrial, a la Vila de Sants, i d’aquí s’estengué a la resta de Barcelona. El capità general de Catalunya, Ramón de la Rocha Duji, va culpar el Pare Palau i les seves ensenyances populars de l’aixecament. Per això, va suprimir l’Escola i en va ordenar el tancament.

Creu de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca sobre l’única paret que es conserva de l’ermita, a la seu fundacional de les Carmelites Missioneres. Les estelles que falten a la base, van ser arrencades per fidels que els conferien propietats miraculoses. Font: Enric Ortega

El barri dels Penitents va ser incorporat el 1904 a Barcelona i actualment pertany al barri de Gràcia. Es troba envoltat de carrers amb noms bíblics, com el passeig de la Vall d’Hebron, la plaça de Palestina, que van ser posats per antics anacoretes i ermitans de l’ermita de Sant Jeroni de Collserola. Per sobre de tots ells hi destaca una muntanya antigament anomenada Puig o Punta de l’Àliga: el Tibidabo, que és el cim més alt de la comarca del Barcelonès (512 msnm) i que està presidit per l’imponent Temple Expiatori del Sagrat Cor, la construcció del qual va finalitzar el 1961. És obra dels arquitectes Enric Sagnier i Villavecchia i Josep Maria Sagnier i Vidal (pare i fill, respectivament). Doncs bé, el nom de Tibidabo (en llatí, “et donaré”) prové del passatge bíblic en què el diable tempta a Jesús de Natzaret, mostrant-li les vistes des d’una elevació del terreny, amb les paraules “…et dīxit illī haec tibi omnia dābō si cadens adōrāveris mē” (“i li digué: – Tot això et donaré si et prostres i m’adores”) (Mateu 4:9). Com s’ha vist anteriorment, segons la Bíblia, Déu no pot ser temptat però sí que ho pot ser l’ésser humà, com ho era Jesús encara que fos fill de Déu. Casualment, als peus de la muntanya del temple que fa referència a la temptació del dimoni a Jesús, s’hi va establir una comunitat exorcista molt potent.

El Pare Palau duia una vida contemplativa, mística i apostòlica. Era un eremita que dins de la seva dedicació a les persones marginades per la societat, practicava regularment els exorcismes. Entenia que fer fora el dimoni de dins una persona era una obra de caritat cristiana. De nou, la seva popularitat el va dur al càstig de les autoritats, que el van empresonar el 1870. La seva particular militància religiosa es va expressar en la revista El ermitaño, que ell mateix va fundar el 5 de novembre de 1868, i on s’hi comprenien passatges religiosos, poètics, històrics, polítics i, evidentment, les seves teories de com els exorcismes constituïen un dels eixos principals en la divulgació i la pràctica del cristianisme. La seva acceptació i popularitat creixent es van materialitzar en dues imatges: d’una banda, l’animadversió de les autoritats a causa de les seves pràctiques i, de l’altra, l’augment de la seva obra.

Als segles passats, l’actual matriu de cases i edificis del barri dels Penitents, era muntanya amb alguns conreus i comptades edificacions. Va ser precisament en aquesta zona on l’any 1853-1854 es va instal·lar el Pare Francesc Palau i Quer i a pocs metres va fundar el convent en què va donar origen a la congregació de les Carmelites Descalces Missioneres. El Pare Palau, com se’l coneixia popularment, va ser el darrer anacoreta de la ciutat de Barcelona i va viure en una cova propera situada entre els actuals carrers Vall Par i Collserola, al torrent de Can Falcó (posteriorment torrent dels Penitents). Ben a prop, va fundar l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca el 1862 on vivien els membres masculins de la congregació, s’hi va afegir uns terrenys propers que va comprar més endavant on actualment es troba la Clínica Solàrium, on el 1862 s’hi va establir una comunitat femenina que hi va desenvolupar un centre d’educació i irradiació evangelitzadora. El nombre de membres de la comunitat de la Santa Creu de Vallcarca va anar creixent i el 1865 ja eren tretze. Cada cop eren més els fidels que visitaven el santuari des de contrades properes però també llunyanes, atrets per les pràctiques místiques i exorcistes. Tant ell com els seus seguidors, van donar sense voler-ho nom a aquest indret, ja que els habitants de la zona els anomenaven “els penitents”, per la seva humilitat i vida austera.

Tal era la corrua de peregrins i la popularitat que acumulava el Pare Palau que, quan el Capità General de Catalunya ordenà el tancament de la seva missió al barri dels Penitents el 1866, desenes de veïns del barri van presentar un escrit al Bisbe de Barcelona defensant els resultats de les pràctiques que duia a terme. Entre els signants, s’hi comptaven dos regidors de l’Ajuntament, un dels quals esdevindria alcalde de Vallcarca anys més tard, Joan Borrega. La pressió de les autoritats sobre l’obra del Pare Palau, va comportar la disminució dels membres de la congregació, alguns dels quals van anar morint els anys següents. El Pare Palau va morir el 20 de març de 1872, en els anys següents van morir diversos membres masculins i la congregació femenina va abandonar els Penitents el 1895. L’any 1936, l’inici de la Guerra Civil suposa el final de la primera època palautiana als Penitents, que va ser una zona d’execucions polítiques, i la congregació quedà relicta a Roma. A partir d’aleshores es va anar expandint per tot el món i actualment és present als cinc continents. L’antic emplaçament de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca, que va ser enderrocada el 1940, i on es troba actualment la Clínica Solàrium que va acollir la comunitat femenina, van ser comprats de nou el 1960 per la congregació i s’hi van tornar a traslladar membres de la comunitat de les Carmelites Missioneres. Avui en dia, la comunitat de monges perpetuen amb devoció l’obra del Pare Palau i se senten orgulloses de les seves pràctiques, de la seva obra i de la seva valentia. Duen a terme diverses tasques sanitàries i socials i, evidentment, religioses. Tanmateix, la pràctica dels exorcismes va quedar esquinçada amb la repressió patida i la disgregació de la Comunitat.

Jacint Verdaguer i els Penitents

Abandonada ja per la congregació, la Santa Creu de Vallcarca va entrar en el desús i en l’oblit i, el 1891, Verdaguer va saber que estava a la venda i que podia ser malvenuda. Tal com explica Mossèn Cinto a l’article XII d’En defensa pròpia:

“A últims d’octubre de 1891 me donaren avís de que s’anava a malvendre una capella de la Mare de Déu, al capdamunt de Vallcarca, cinc minuts més enllà dels “Quatre Camins” a mà dreta en lo punt en què la carretera d’Horta s’embranca amb la de Sant Cugat. Desitjós d’evitar aquella venda que a mi em semblava un sacrilegi, l’aní a visitar. És una capella pobra i senzilla, situada en la falda d’una de les estribacions orientals de Tibidabo. Té part davall una cova de penitència davant un rengle de xiprers que, com sentinelles, semblen guardar-la i fer-li companyia en aquella soletat. (…) Com més jo els mirava, més s’encenia en mi el desig de salvar aquella ermita, costàs lo que costàs.

Pas del Via Crucis a l’antic convent dels Penitents, actual Clínia Solàrium.” Font: Viquipèdia

Fruit d’aquesta devoció Mossèn Cinto va demanar un préstec per uns diners que no tenia pel valor de 25.000 pessetes del qual responia la vídua Durán i va comprar l’ermita i els terrenys adjacents. El 1896 va ser desnonat del pis on vivia amb la vídua i, condemnat pel Tribunal eclesiàstic de Vic, va buscar refugi a l’ermita dels Penitents, on va viure sol i en extrema pobresa entre l’hivern i l’estiu de 1896. Va ser allà on va compondre part de la seva obra Al cel. El poeta recull en la seva obra confessa que es va equivocar en comprar aquells terrenys, perquè li van suposar un deute que no podia assumir i l’inici d’una nova sèrie de problemes. Així mateix, manifesta com en pujar a l’ermita de la Santa Creu (ubicada dalt d’un turonet), ho feia pesadament amb la càrrega d’aquelles obligacions i les que se’n van derivar, ofegat per les calúmnies i els atacs que va haver de patir i que serien capaces “de fer caure pel camí del calvari el més robust per no tornar-se a aixecar mai més”. Una de les visites documentades que va rebre Verdaguer als Penitents, va ser la de Narcís Oller i Benito Pérez Galdós. Mossèn Cinto va morir de tuberculosi el 10 de juny de 1902 a Vil·la Joana, a Vallvidrera. Tot i que havia estat castigat repetidament per les autoritats i els seus detractors l’havien tractat de boig, pertorbat i anticlerical, el poble sempre el va estimar i admirar. El seu enterrament va ser un esdeveniment públic de primer nivell i hi van assistir 200.000 persones, gairebé la meitat de la població barcelonina d’aleshores.

Read More

La història darrere les parets del Tabaran

El Tabaran (que consta de dos blocs; cooperativa i teatre), dissenyat per l’arquitecte Sebastià Mayol, és inaugurat l’any 1919 pels responsables de la Teneria Moderna Franco-Española per acollir la Cooperativa Obrera de Consum i Socors Mutus, amb l’objectiu de mantenir una bona sintonia amb els treballadors de la companyia, doncs els anys previs a la construcció s’havien caracteritzat per la conflictivitat laboral. Així, el 1918 finalitza la Primera Guerra Mundial, el que va provocar una greu crisi en una indústria catalana que no havia sabut preveure com afectaria la cloenda del conflicte a les seves exportacions i que havia dilapidat els guanys acumulats en el període 1914-1918 en oci. Com a conseqüència, les vendes cauen fortament, perllongant-se la crisi fins a aproximadament el 1921, esdevenint un nou context de lluita laboral que comporta vagues tan importants com la de la Canadenca (1919)-amb la qual s’aconsegueix la jornada laboral de 8 hores- i en el que l’afiliació a sindicats de classe va en augment. En aquest context, marcat per l’inici del període anomenat del pistolerisme, amb l’objectiu canalitzar el descontentament obrer i evitar-ne el contacte amb sindicats revolucionaris, la patronal comença a formar l’anomenat sindicalisme groc que restà sota el seu control. Aquest va ser el cas de la Societat Cooperativa Obrera de Consum i de Socors Mutu dels Operaris de la Teneria Moderna Franco Espanyola (1918), els afiliats de la qual no podien pertànyer a cap altre organització. Una de les accions d’aquest sindicalisme groc va ser engegar una sèrie de mesures paternalistes amb els seus obrers, que en el cas de la Teneria i la Cooperativa Obrera de Consum es concreten en la construcció del Tabaran, un edifici destinat a l’esbarjo i l’aprovisionament dels treballadors de l’empresa mitjançant la construcció d’un teatre i d’un economat. Posteriorment, l’any 1931, l’afiliació d’un gran nombre de treballadors a la CNT comporta que la cooperativa passi a ser gestionada pels treballadors com a mesura dissuasiva per part de la direcció de la Teneria, pas previ a la fundació de la Societat de Socors Mutus de Mollet (1933).

Obrers a la Teneria Moderna Franco Española. Font: El Tabaran de Mollet. Projecte final de carrera

Encetada la Guerra Civil, la Teneria i, per extensió, el Tabaran passen a ser col·lectivitzats. L’inici del conflicte amb la defensa que fan de Barcelona les milícies obreres amb preponderància de la CNT -que fan fracassar el Cop d’Estat militar a la ciutat comtal dirigit pel general Manuel Goded- deixa igualment noquejat l’aparell repressiu de l’Estat Republicà, el que comportà l’inici a Catalunya d’un període polític caracteritzat per la preponderància dels principals comitès sindicals, que aprofiten la situació per fer-se, bé per la força, bé per la marxa dels propietaris, amb el control de les empreses. Aquest període, caracteritzar per les col·lectivitzacions, amb especial incidència a la indústria, s’allarga aproximadament fins als fets de maig del 1937 i Mollet del Vallès, no és una excepció. Com ja s’ha indicat la Teneria va ser col·lectivitzada, un fet que ocórrer a finals d’octubre del 1936 quan la Generalitat, organisme que tractava de mantenir el control del territori, va decretar la col·lectivització de les empreses de més de 100 treballadors, quelcom que va afectar la Teneria. Val a dir però, que la majoria dels seus directius van fugir al cap de poques setmanes de començar la guerra, com per exemple Pallarès, que després de passar pel nord d’Àfrica i París, acabà a Sant Sebastià on va adherir-se al bàndol franquista com d’altres membres de la burgesia catalana. Tot i això, van morir dos encarregats, el contramestre de tallers Manuel Vilà Mitjans (22-10-1936) i el segon encarregat Josep Puntí Puig (4-8-1936), destacat militant Carlista. Un cop finalitzada la Guerra Civil l’any 1939, la Falange passarà a ocupar l’edifici durant un temps, el suficient com per arribar a realitzar el 7% de denúncies per a l’obertura de processos judicials per no adhesió al Movimento, tot just abans que en 1945 el Tabaran es refundès com a economat d’empresa i tornés a mans dels treballadors de la Teneria. Aquest retorn, situació d’escassetat de productes bàsics a banda, s’ha de contextualitzar en un moment d’expansió de les formes Tayloristes (productivistes) d’organització del treball, en conseqüència l’empresa aposta novament per les polítiques paternalistes mitjançant el proveïment de serveis al marge del salari com sanitat, habitatge o esbarjo, amb l’objectiu d’aconseguir l’harmonia social i una mà d’obra submisa i barata, tot transmeten la imatge que l’empresa era una gran família en la qual l’empresari vetllava pels seus treballadors. En qualsevol cas, a partir de 1959, el Tabaran esdevé igualment economat per als treballadors de Can Fàbregas i Can Mulà, una situació que es perllonga fins al 1979, quan l’edifici es ven a la Societat Mutual La Sabadellenca, entitat que el gestiona com a economat fins al 1984.

Precisament, és en aquesta data quan l’edifici de la Cooperativa Obrera és remodelat per a fer-hi les actuals galeries del Petit Boulevard, reconvertint l’espai en una galeria comercial als baixos i en locals d’oficines o botigues el pis superior. Aquesta galeria i les botigues que conté responen a la tipologia de galeria comercial amb comerços de superfície mínima i serveis comuns, molt típics dels anys 80, situades a banda i banda d’un passatge que connecta els dos carrers, creant un recorregut cobert però com a prolongació del carrer. Amb aquesta intervenció es reformen les façanes, es suprimeixen les escales exteriors i s’habiliten accessos amb rampes des de l’Avinguda Llibertat a la planta baixa.

El Tabaran a la dècada dels anys 30 del segle XX. A l’esquerra l’edifici de la cooperativa i a la dreta el teatre.  Font: http://coneixercatalunya.blogspot.com

Igualment, s’hauria de destacar el vessant recreatiu del Tabaran que va dinamitzar enormement la vida cultural de Mollet del Vallès, de fet, el nom d’“ElTabaran” es podria referir a un dels primers espectacles que va acollir, la sarsuela “La Duquesa del Bal Tabarín”, de Leo Bard. Com indica la Molletana nascuda en 1910, Teresa Casado, en una entrevista al diari Contrapunt (2009), el Tabaran va ser el local de referència pel que fa als espectacles de varietés als anys 20 i 30 moments en els quals el ball del xarleston va trobar el seu apogeu. Casado també exposa una característica particular de l’espai del teatre del Tabaran on es realitzaven aquests espectacles; A baix hi havia una filera de llotges i al pis de dalt, una barana amb cadires al voltant, no obstant això, les butaques es podien retirar per convertir l’espai en una sala de ball prou àmplia. A més, l’edifici de la Cooperativa va acollir fins a l’inici de la Guerra Civil sales d’ús recreatiu on la Societat del Renaixement va ubicar l’any 1932 la seu del Club Escacs a banda d’organitzar, en les diverses dependències de l’edifici, obres de teatre, cicles de conferències, vetllades literàries, exposicions de pintura i festes de cap d’any. Amb posterioritat, a partir del 1950 amb la fundació del Club Recreatiu Mollet, es sumen al Tabaran el club de billar i el club de teatre a més de fer-se servir la sala de teatre com a cinema i d’instal·lar-se la Pista Trèvol a la finca adjacent, el que comporta que entitats esportives com el Club Bàsquet Mollet i el Club Muntanya Mollet hi instal·lessin la seva seu. Ja als anys setanta, en un context de canvi social caracteritzat per la relaxació dels codis morals, l’alliberament sexual i l’aparició de les modes juvenils importades pels turistes, l’emigració, el cinema o la publicitat l’oci del jovent varia i les tradicionals pistes de ball deixen lloc a les discoteques que ràpidament s’estenen per Mollet, instal·lant-se en 1970 la discoteca Dunhill a la sala del Tabaran. Malgrat els canvis, la petjada de la seva història hi ha estat ben present fins dates recents. L’escola de Pool Dance ha mantingut l’essència picant dels variétes, quelcom al que també ha contribuït Fine Art amb el seu sex shop i l’estudi de pírcings, aspecte aquest últim que lliga amb l’escena alternativa representada per la discoteca Dunhill, mentre que el Casal Popular el Tabaran ha contribuït a mantenir viva la flama de la tradició associativa prenent el relleu en la tasca de dinamització cultural.

Alhora, també cal posar en valor la importància urbanística i arquitectònica del Tabaran, elements estrictament lligats a la seva història. Per una banda, les escales que salven la distància de dos metres entre el carrer i la planta noble de l’edifici resulten molt característiques, ja que aquest fet permetia eixamplar una vorera que en hores d’espectacle acollia molt de públic i, a més, evitava hipotecar l’interior amb nuclis de comunicació, tot col·locant les escales a la mateixa vorera. D’altra banda, el Tabaran, edifici de línies generals noucentistes, és un exemple de la denominada Construcció Catalana, basada en l’ús intensiu del maó en parets i voltes, com demostren la façana i els pilars de l’edifici . De fet, el tipus de volta del Tabaran, la volta catalana, es correspon a una tècnica constructiva tradicional que a partir del segle XIX es comença a aplicar a les construccions nobles de l’època de la industrialització. Tanmateix, l’espai de l’antic economat es caracteritza per l’ús d’un altre tipus de volta, la volta d’aresta, en aquest cas construïda de manera encadenada, aconseguint arestes en forma d’arc d’eclipsi mitjançant la intersecció de dos cilindres d’igual directriu amb dos eixos que es tallen en angle recte. També és distintiva la façana del Tabaran. Amb petites mostres d’inspiració modernista, la façana de ceràmica remet al seu passat industrial mentre que el seu disseny recorda els elements que caracteritzaven aquella arquitectura: el ritme de pilastres, els coronaments ondulats dels panys de façana, i la verticalitat dels buits. Alhora, la façana dóna una pesantor que assenta l’edifici sobre el lloc.

Guix que presidia l’escenari del teatre. Font: molletvalles.cat

Rebobinant, el Tabaran, ha estat testimoni de com s’ha manifestat el context històric de la Catalunya Contemporània a la localitat. La seva fundació respon a la necessitat de la burgesia local d’aplacar les reivindicacions obreristes i aturar l’afiliació dels treballadors als sindicats revolucionaris i de classe, tot propulsant polítiques paternalistes en un moment en el qual van assolir la fita de la jornada laboral de vuit hores i la tensió sociolaboral va anar en augment a causa de l’anomenat pistolerisme. Pocs anys més tard, en el marc de la continuïtat d’aquesta política empresarial, el Tabaran acull la fundació  de la Societat de Socors Mutus després de la fusió de les germandats dels Montepios de S. Vicente Mártir, Sta. Rita, S. Isidro Labrador i, posteriorment, el de S. Jaume (1945), una institució mèdica que oferia ajuts que les assegurances socials encara no cobrien: un subsidi per malaltia, per impossibilitat, per invalidesa, per defunció o per maternitat i també assistència mèdica i quirúrgica per als socis i familiars. Sens dubte, tota una efemèride en el sistema de salut molletà. Durant la Guerra Civil Teneria i Tabaran són col·lectivitzats per ordre de la Generalitat de Catalunya, institució que tractava de recuperar la seva autoritat arran de l’augment de poder dels sindicats revolucionaris encapçalats per la CNT, mentre que en finalitzar el conflicte amb victòria del bàndol franquista passa a ser seu de la Falange de les JONS, organització que des d’allà fou partícip de la repressió en la postguerra molletana. Durant aquest període, també continua amb la seva funció d’economat d’empresa en el marc d’una nova política paternalista que tenia per objectiu disposar d’una mà d’obra submisa. Tanmateix, el Tabaran és un reflex de la vida associativa, recreativa i esportiva de Mollet. Com hem pogut veure al llarg del temps esdevé seu d’entitats de diversa índole com el Club Bàsquet Mollet o el Club d’Escacs, a més de ser utilitzat com a espai polivalent on es realitzaven des d’obres de teatre a exposicions o, fins i tot, xerrades i sessions de cinema, sense oblidar l’ús com a sala de ball, discoteca o casal popular en moments posteriors. Tot plegat, en un edifici arquitectònicament singular, en tant que fidel reflex del seu origen industrial que, a més, inclou mostres de la tradicional volta catalana i de la gens menyspreable volta d’aresta.

El principi del final d’un símbol molletà

Malauradament, el juliol de l’any 2017 marca el principi del final per a una de les parts del Tabaran; el Teatre, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), notificava l’Ajuntament de Mollet del Vallès que acceptava parcialment el recurs presentat per la Inmobiliaria Eurocarat per a anul·lar l’adjudicació dels terrenys de la Vinyota a Decathlon l’any 2008, sentència que atorgava la victòria en el concurs públic a la immobiliària, que havia ofert 8,5 milions d’euros enfront del 6,2 de l’empresa esportiva, una decisió discutida pel consistori que presentà un recurs de cassació. Però  el Tribunal Suprem ratificava l’abril del 2018. Preveient la sentència final, l’Ajuntament de Mollet, liderat pel socialista Josep Monràs, va aprofitar l’esfondrament parcial del sostre de la botiga de teles la Toscana (mòdul independent que era l’accés al teatre i que separa els dos espais del Tabaran) el 8 de febrer del 2018, per prohibir momentàniament l’accés al Tabaran i reactivar una antiga proposta d’enderroc recollida al POUM de 2005 (anul·lat per sentència del Tribunal Suprem). Així, el 13/02/2018 l’Ajuntament publicava les propostes d’adequació de l’edifici, mesures que contemplaven que la resta del Tabaran (l’edifici de la cooperativa, on s’ubiquen galeries comercials) també fos inclòs en el projecte d’adequació, esdevenint aquest espai l’indret on es desenvoluparia l’actuació mentre que el Teatre seria enderrocat per a la venda del solar. No obstant això, els propietaris i la mobilització popular van evitar-ho. Malgrat tot, el Teatre va continuar amenaçat, en no disposar de protecció segons les Normes de Plantejament Urbanístic de Mollet del Vallès (ordenament transitori mentre es redacta un POUM que substitueixi el de 2005). En aquest sentit, Mollet Impulsa, empresa municipal propietària del solar on s’alça el Teatre va treure a concurs l’enderroc a mitjans d’octubre del 2018, estimant-se l’inici pel gener del 2019, tot justificant l’operació mitjançant un estudi tècnic que manifesta la necessitat de l’enderroc degut a “la corrosió d’alguns elements estructurals metàl·lics i de fusta i també una esquerda continua i vertical en la paret mitgera esquerra de l’edifici” tot i que l’informe conclou dient que “no es produeix una situació de ruïna tècnica i, per tant, no hi ha perill d’esfondrament”.

Acció de protesta de la plataforma Salvem el Tabaran prèvia a l’enderroc del teatre. Font: Fons personal

La celeritat amb la que actua l’Ajuntament de Mollet per tirar endavant el projecte d’enderroc des de la comunicació de les sentències del TSJC sobre la concessió del Decathlon, fan pensar a part de la ciutadania molletana que l’actuació sobre el Tabaran s’emmarca en un cas d’especulació urbanística; una concessió fraudulenta per concurs públic, que comporta una multa econòmica per al municipi, que s’acaba pagant amb la venda del terreny on s’alça un edifici històric i on molt probablement es construiran edificis o s’especularà encara més amb el sòl. De resultes d’aquesta lectura dels fets, apareix la plataforma ciutadana Salvem el Tabaran que va comptar amb el suport de les assemblees locals de la CUP i Poble Lliure. Una de les primeres accions de la plataforma va ser la recollida de signatures per a pressionar l’Ajuntament i difondre el que passava a peu de carrer, quelcom que també es va fer mitjançant xarxes socials i la premsa local. Tanmateix, quan es publica que l’estudi tècnic d’enderroc del teatre del Tabaran no només admet que “no es produeix una situació de ruïna tècnica”, sinó que l’estat de l’edifici és només de “ruïna econòmica”, la plataforma contacta amb l’ONG Arquitectura Sense Fronteres amb la intenció que l’entitat accedeixi al teatre del Tabaran i confirmi que l’edifici és recuperable. L’objectiu a partir de les hores és incoar el Tabaran en el seu conjunt com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) segons el que disposa la llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català, cosa que permetria accedir a finançament per restaurar l’edifici i transformar-lo en equipament per a la localitat.

Tot i això, l’Ajuntament no deixa accedir a les tècniques d’Arquitectura Sense Fronteres i veient que l’enderroc del teatre del Tabaran és proper, la CUP Mollet registra el març de 2019 una moció per tal d’aturar-lo i estudiar la possibilitat de la incoació de l’edifici com a BCIL que acompanyen d’un recurs judicial. En tot cas, la moció no arriba a plenari doncs el partit no disposava de regidors i cap altra formació va decidir defensa la moció. L’únic partit polític amb representació que presentà quelcom per salvaguardar el teatre va ser Junts per Mollet, que va demanar mantenir algun element estructural singular de l’antic edifici, proposta que s’accepta per unanimitat. Amb tot, les obres d’enderroc s’inicien a finals de març del 2019 culminant poques setmanes després, no sense una acció protesta per part de la plataforma Salvem el Tabaran tement que es pugui dur a terme alguna acció similar amb el que queda del Tabaran.

Read More

Introducció i contextualització

En el present article tractarem de mostrar de manera sintètica quins foren els canvis econòmics més rellevants a l’illa de Cuba després del seu procés revolucionari. Aquest procés s’inicia el 1953 amb el Movimiento 26 de Julio (M-26-7), una revolta de caràcter militar encapçalada per Fidel Castro (1926-2016). Aquest moviment es definia com antiimperialista, nacionalista i demòcrata, i s’enfrontava a la dictadura presidida per Fulgencio Batista, la qual venceria el 31 de desembre de 1958. El primer de gener de 1959 es considera la data del triomf de la revolució cubana, amb la fugida del dictador i l’inici de l’establiment del govern revolucionari, encapçalat per Manuel Urrutia i José Miró.

Quan es defensava a si mateix durant l’acusació de traïció per la revolta militar de 1953, en el seu ja famosíssim discurs La historia me absolverá, Castro denunciava l’amuntegament de més de 400.000 famílies en el camp, així com que un 90% dels infants cubans no tenien accés a mesures bàsiques d’higiene, salut ni educació. Durant els anys cinquanta del segle passat, un 80% de les grans finques cubanes eren propietat nord-americana. Aquesta última dada ajuda a comprendre per què en els anys revolucionaris i els que vingueren després es continuava parlant d’antiimperialisme, ja que encara que Cuba fos un Estat independent des de 1898, mantenia lligams econòmics de sotmetiment amb els Estats Units d’Amèrica.

A continuació mostrarem, primerament, els canvis econòmics produïts a la Cuba revolucionària i, segonament, inclourà alguns dels debats produïts durant la dècada dels seixanta. Finalment, hi haurà unes breus conclusions respecte a tot plegat. Aquest ordre no és casual; creiem més il·lustratiu mostrar primerament els canvis i els seus efectes i després entrar en matèria teòrica, per poder entendre què és el que implicava el debat i els diferents posicionaments respecte del període de transició de l’economia capitalista a la socialista.

Els canvis econòmics fruits de la revolució

El 16 de febrer de 1959, Fidel Castro adquiria el càrrec de Primer Ministre i presentava el seu programa polític, que s’aniria desenvolupant durant els mesos subsegüents. Aquest programa tenia, entre altres, els següents punts:

  • Llei de rebaixa de lloguers fins al 50%.
  • Rebaixa del preu dels medicaments entre el 15 i el 20%.
  • Es decreta l’ús públic de totes les platges del país.
  • Creació de 10.000 noves aules i conversió de 69 casernes en escoles.
  • Extensió dels serveis de salut al camp i creació del Servei Mèdic Rural.
  • Salari mínim pels treballadors públics.
  • Prohibició del joc, la prostitució, el contraban i les drogues.
  • Lluita contra la discriminació racial i de les dones.
  • Pel que fa a la Reforma Agrària, s’expropiarien aquelles propietats superiors a 402 hectàrees, passant a ser propietat de l’Estat més del 40% de terres conreables.
Els comandants revolucionaris Raúl Castro, Antonio Núñez, Ernesto Guevara, Juan Almeida i Ramiro Valdés a l’Havana. Font: Infobae

Com ja hem comentat, la situació econòmica de Cuba mantenia unes relacions comercials caracteritzades per la carestia dels productes més bàsics, sense garantir educació ni sanitat a la major part de la població, subjugada en la pobresa. Pel Moviment 26-J, que a mesura que avançaven els mesos s’enquadrava més visualment dins dels paràmetres del marxisme-leninisme, l’educació de la població era fonamental pel canvi social cubà, sobretot entre els infants i el jovent.

La política econòmica dels anys 1959-60 vingué marcada per un paper crucial del govern. El 1960, Cuba va nacionalitzar companyies nord-americanes de petroli, sucre, telefònica i electrònica, així com la banca nacional i estrangera i unes quatre-centes empreses. Amb la Llei de Reforma Urbana, es construïren milers d’habitatges. L’abril de 1961, Cuba es proclamava oficialment com Estat socialista, però la transició cap aquest model econòmic només havia acabat de començar. El 1963 es realitzà la segona llei de Reforma Agrària, la qual expropiava la burgesia rural bona part de les seues propietats, però no la totalitat.

D’aquesta manera, el 1960, l’Estat comptava amb una elevada participació en els actius fixes de diferents àmbits econòmics: un 37% en agricultura, 85% en indústria, 80% en construcció, 92% en transport i un 50% en comerç a la menuda, mentre que ja controlava la totalitat dels serveis bancaris, del comerç exterior i del majorista. El 1961, la planificació es fonamentava en el primer pla fonamentat en la industrialització accelerada, amb prioritat de la demanda interna. A més a més, s’aplicà gradualment la diversificació agrícola, la redistribució dels ingressos i la reorientació de les relacions econòmiques internacionals, establint lligams sobretot amb la Unió Soviètica. El foment de les noves indústries i la incidència en el sector agropecuari pretenien disminuir les importacions i diversificar la producció interior a fi de pal·liar la dependència exterior.

Entre els anys 1961-63, fruit de la manca d’experiència i sobretot d’uns posicionaments comuns per part del govern cubà, s’hi donà un desbordament dels desequilibris macroeconòmics, produïts també per un context internacional advers –influenciat per la Guerra Freda, la caiguda del paradigma organitzatiu partit – sindicat – joventut, les transformacions del capitalisme postindustrial, etc.–, el bloqueig econòmic i la invasió de Playa Girón per part dels EUA. Si bé el 1960 hi havia un superàvit de 28 milions de pesos fruit de les nacionalitzacions i la redistribució dels ingressos, el 1963 s’havia generat un dèficit de 322 milions de pesos. Les exportacions havien caigut un 10.4% i les importacions havien augmentat un 49.5%. Entre els anys 1963-64 es donarien interessants debats respecte a com adequar l’època de transició del capitalisme al socialisme, però els comentarem més endavant; aquests debats es convertiren en urgents en aquest moment de dèficit.

El 1964, l’economia cubana troba un canvi transcendent: l’èmfasi en la substitució de les importacions és contraposat per un augment i diversificació de les exportacions en el marc de la divisió socialista del treball, fonamentada en la col·laboració fraternal i cooperativa entre estats socialistes a partir de les seues possibilitats (recursos) i capacitats (grau de desenvolupament del procés socialista cap al comunisme). Els objectius fonamentals de la divisió socialista del treball rauen a augmentar l’eficiència de la producció social, així com assolir ritmes alts de creixement de l’economia i el benestar dels treballadors dels estats socialistes, per tal de superar gradualment les diferències històriques entre els dits estats. En definitiva: crear les condicions materials necessàries perquè els estats socialistes puguen arribar al comunisme aproximadament al mateix temps, en el marc d’una sola etapa històrica. En aquest sentit, Cuba s’especialitza en níquel, cítrics i sucre –el qual vendria a un preu elevat a l’URSS–, mentre que es beneficiava del petroli a baix preu provinent del seu soci soviètic.

Entre el 1967-70 es visqué un agreujament en els mecanismes de direcció de l’economia per la desactivació parcial del càlcul econòmic i del SPF (Sistema Presupuestario de Finanzamiento). A més a més, s’havien suprimit els cobraments i pagaments entre empreses públiques i desestimat les relacions monetàries, extingint-se el Ministerio de Hacienda i restringint-se les funcions del Banco Nacional de Cuba com agent secundari en les transaccions econòmiques. A més a més, els mecanismes de regulació macroeconòmics s’havien afeblit perquè se substituí el Sistema Nacional de Contabilidad per un Sistema de Registro Económico improvisat, amb l’eliminació del pressupost estatal pel sistema de controls administratius directes. Aquests alts i baixos no s’han de llegir de manera aïllada: el món socialista havia d’afrontar els canvis econòmics globals, com ara la terciarització de l’economia a Occident i la consegüent deslocalització del món fabril cap al mal denominat “Tercer Món”; la fallida de la família patriarcal i amb aquesta, l’autonomia femenina respecte del lligam familiar; el seguit de provetes de laboratori que experimentarien els Estats de Benestar com a vies d’esgotament de l’anterior fase capitalista occidental; les dictadures militars que germinarien arreu d’Amèrica Llatina durant els anys seixanta, setanta i huitanta com a materialització de la Doctrina de Seguretat Nacional estatunidenca, etc. I ho haurien de fer sense experiència prèvia, i veiem com les apostes foren diverses arreu; mentre la República Popular Xinesa apostava per les reformes antimercat, l’URSS prenia mesures de liberalització que tampoc foren eficients per fer front el dur moment econòmic que s’hi vivia.

Guerrillers armats cubans. Font: Batallas Históricas.

Tot i aquestes crisis, el PIB cubà va créixer a un ritme anual del 4,2% entre els anys 1964-70, i entre 1969-70 exportaren 8,5 milions de tones de sucre. La millora substancial vindria en el quinquenni 1971-75: es crearen les condicions per l’aplicació posterior d’un sistema de direcció i planificació de l’economia renovat, que es recolzaria en l’autofinançament de les empreses públiques i en l’ús d’alguns mecanismes de mercat en l’assignació de recursos. Resultava compatible, doncs, amb l’ingrés de Cuba el 1972 en el Consejo de Ayuda Mútua Económica, un organisme d’origen soviètic creat a fi de gestionar les relacions econòmiques de cooperació entre els estats socialistes d’arreu.

Ja entre 1976-1985, es privilegia la indústria en el programa d’inversions públiques en un context general d’integració internacional amb la comunitat socialista i d’enfortiment dels controls macroeconòmics interns. Es va establir un marc institucional que afavorí substancialment el procés de reformes econòmiques. El febrer de 1976, es proclamà una nova Constitució que reestructuraria els Organismes de l’Administració Central de l’Estat, destacant en particular la creació del Comitè Estatal de Finances, pal·liant les absències produïdes en aquest àmbit els anys anteriors. El PIB cresqué en major mesura que en els anys anteriors, amb un ritme del 5,3% entre aquests anys, gràcies a l’augment de les capacitats d’importació dels països socialistes. Tot i afrontar greus problemes com la falta d’innovació i adequació a un món cada cop més globalitzat, aquest creixement es mantingué durant els anys. Veiem la següent taula:

La particularitat de la teoria i praxi cubanes

Com bé ha quedat palès en diversos estudis, els projectes socialistes amb aspiracions comunistes suposaven un veritable hàndicap per les potències capitalistes occidentals, que travessaven un període històric molt particular en el desenvolupament del capitalisme i la lluita de classes. Els projectes revolucionaris serien l’objectiu a fulminar per part de les potències capitalistes, sobretot pels Estats Units d’Amèrica. Hem de tindre en compte que els anys seixanta i setanta suposen l’assentament del nou món globalitzat que afrontava reptes d’una manera tan primerenca com ho feien els estats socialistes, amb el triomf de la nova societat de consum i el desmantellament gradual del moviment obrer als països occidentals. Mentre el sindicalisme s’afeblia arreu d’Europa –difuminant-se, al seu torn, en els anomenats Nous Moviments Socials– i les desigualtats s’hi agreujaven, els EUA intervindrien en múltiples països amb projectes revolucionaris o socialdemòcrates, afavorint l’establiment de dictadures militars a Xile, Argentina, o El Salvador, entre altres. Aquests projectes però necessitaven d’un gran debat intern, i al cas cubà s’emfatitzaren les reflexions entre els anys 1963-1964.

Segons Ernest Mandel, el debat se centra en quatre qüestions principals, dues d’ordre pràctic i dues d’ordre teòric. En el sentit pràctic, fa referència als problemes de política econòmica del govern revolucionari (com ara l’organització de les empreses industrials) i a la importància relativa dels estímuls materials (com ara, l’augment dels salaris i les primes) en la construcció del socialisme. En el sentit teòric, al paper exacte de la llei del valor en l’època de transició socialista i a la naturalesa estricta dels mitjans de producció estatitzats en eixa època.

Hi ha llavors una dialèctica ferma entre teoria i praxi revolucionàries i en el cas cubà hagueren d’aprendre a escollir les opcions més adients en cada cas. La pràctica doncs esdevenia l’expressió del coneixement adquirit, però aquest diàleg hauria d’afrontar els perills del pragmatisme i del dogmatisme. Una de les febleses que havia mostrat el període estalinià havia estat abolir l’autonomia relativa de la praxi respecte de la teoria sota el pretext de l’eficàcia i haver degradat la teoria al nivell del pragmatisme apologètic, traduïda en una enorme pèrdua d’eficàcia pràctica. Així, al cas cubà se li ha de reconèixer la cerca de conciliació entre l’autonomia relativa de la teoria i l’eficàcia de la pràctica immediata, amb sinceritat i seriositat en el debat.

Hi hagué, a més, dos imperatius: la voluntat de superar el maresme en què s’havia estancat la teoria econòmica del socialisme en època estaliniana i la necessitat de superar les formes de gestió de l’economia i els mètodes de planificació per adaptar-los a la realitat concreta que la Cuba socialista necessitava. En aquest àmbit, és de renom la capacitat de mantenir fidels les masses populars per l’obra revolucionària. La prioritat dels dirigents fou mantenir aquest suport actiu en tres aspectes fonamentals:

  • La mobilització de les masses per resoldre tasques concretes com l’alfabetització,
  • La tria de les masses dels quadres i membres del Partit i
  • Informar constantment les masses dels problemes que travessava la revolució, amb major o menor sinceritat.

Així i tot, la gestió de l’economia fou aliena a aquestes masses i això suposaria un problema. Pel que fa a aquest aspecte, l’autonomia financera de les empreses fou un altre punt clau del debat. Ernesto Che Guevara defensava el SPF (Sistema Presupuestario de Finanzamiento), un model d’indústria nacionalitzada a Cuba i organitzada en trusts, dividits segons branques. Aquests serien finançats pels pressupostos dissenyats des de l’Estat, i les seves finances controlades mitjançant els ministeris d’Indústria i el de Finances. Així, la banca desenvoluparia un paper secundari d’intermediària. Els arguments a favor d’aquesta opció foren el reduït nombre d’empreses i de quadres industrials i financers capacitats, així com la necessitat d’una economia més estricta dels recursos i del seu control.

En contraposició, hi era l’opció de Carlos Rodríguez, un Sistema d’Autonomia Financera de les Empreses que desembocava en el principi de rendibilitat individual d’aquestes. A favor hi eren els arguments de l’obligació que adquirien les empreses a ser rendibles, la necessitat de descentralització, l’eficàcia més gran i el perill de la burocratització.

El primer cas defensava l’ús d’estímuls morals i el segon, d’estímuls materials. És a dir, o bé s’empraria l’educació en valors revolucionaris o bé es mantindrien estratègies heretades del capitalisme, com els incentius individuals. Guanyaria l’opció guevarista, qui argumentava que els estímuls materials enfronten els treballadors i s’oposava a tota generalització abusiva dels materials per crear efectes disgregadors sobre la consciència de les masses, que corrien el risc de la corrupció i desmoralització.

Per últim, el comandant Mora apuntava, en referència a la naturalesa dels mitjans de producció, que aquests no eren mercaderies en el socialisme, però que s’havia de defensar l’autonomia de les empreses en transició, un element contradictori. Pel que fa a la llei del valor, Mora deia que en aquesta fase transicional, seguia reglant la producció sense ser l’únic element en fer-ho. La seua acció reguladora actuaria amb la llei del pla i mitjançant la seua intervenció.

Ací, Guevara, sostingut per Castro, respondria que les categories mercantils sobreviuen durant la transició en la mesura que el desenvolupament insuficient de les forces productives no pot encara satisfer les necessitats fonamentals dels productors. Aquesta supervivència no implicaria que fos la llei del valor qui reglés la producció, sinó que aquesta hauria d’estar reglada pel pla. El pla, així, havia d’emprar el càlcul en valor però la seua lògica estaria funcionalment en contra de la llei del valor.

Estudio, trabajo, fusil. Mural a l’Havana realitzat per la Unión de Jóvenes Comunistas. Font: Flickr

A tall de cloenda, apuntarem que el cas cubà suposa assumir les particularitats pròpies i la no assumpció tàcita del cas soviètic com a cànon, cosa que havia suposat veritables fracassos per les democràcies populars d’arreu. Suposa, per tant, l’obligació històrica d’un projecte revolucionari determinat d’analitzar la seua correlació de forces envers les herències del capitalisme i les persistències d’aquest a escala internacional. A més a més, mostra una gran coherència interna no només pel fet de deslligar-se tot el possible dels valors heretats del capitalisme i la societat de classes, sinó per la mateixa importància donada al debat i al cap i a la fi, a la dialèctica.També, del cas cubà aprenem que les bones intencions no són sempre suficients quan no es té la força necessària per fer front als contrincants geopolítics, en aquest cas, al gegant nord-americà. A això, cal afegir-hi la rigidesa del model cubà en referència al trencament amb l’antic món que hi romania, sobretot per la falta d’innovacions més urgents en matèria industrial i terciària; és a dir, en l’empoderament pels treballadors del desenvolupament econòmic necessari passa per no dependre de potències capitalistes o de socis massa allunyats geogràficament. Amb les seues grans mancances, l’aportació cubana més reeixida potser siga la rellevància conferida a l’hàbit d’analitzar, estudiar i debatre tant al sí orgànic del partit revolucionari com als consells populars (els Comitès de Defensa de la Revolució).

Read More

Un nou virregnat en l’època de les reformes fallides

El virregnat del Riu de la Plata, creat el 1776, va ser una de les darreres incorporacions a l’estructura política de la monarquia hispànica. Va ser ideat tant per optimitzar el circuit dels recursos gestionats pel gran virregnat del Perú, com per reforçar el sistema defensiu contra els bandits, els atacs dels pobles indígenes i els avenços de la colònia portuguesa del Brasil. Ben aviat, els dos centres de poder del nou virregnat -Buenos Aires com a capital administrativa, i Montevideo com a port comercial i de la Marina Reial-, van créixer considerablement.

Tot i això, el nou virregnat no va estar lliure dels efectes de les crisis econòmiques i polítiques de la Península, la qual cosa va afectar el seu sistema defensiu. A més de les mancances de reforços humans i recanvis materials que la metròpolis no enviava, existien qüestions pròpies del territori que feien poc atractiu el servei militar -sous minsos, grans extensions de campanya per a vigilar, absència de grans poblacions, o la necessitat constant de mà d’obra pel camp-. És per això que les autoritats virregnals van patir una constant sensació d’intranquil·litat enfront dels enemics externs, però també interns. No gens menys, el 1780 es va iniciar la revolució indígena de Tupac Amaru II, a zones del virregnat peruà i riuplatenc, que van desgastar significativament les seves forces.

Però si va haver-hi una potència que va intentar influir i beneficiar-se dels territoris americans de la monarquia hispànica, aquesta va ser Anglaterra. Van elaborar diversos plans, alguns del revolucionari veneçolà Francisco de Miranda, amb la intenció tant d’obtenir beneficis econòmics -matèries primeres i mercats-, com evitar que França, aliada de la monarquia hispànica, pogués utilitzar les riqueses d’aquests territoris hispànics.

Retrat de William Carr Beresford. Font: Wikimedia Commons

Va ser a la victòria anglesa a Trafalgar, del 21 d’octubre del 1805, on es va convertir definitivament en la potència dominant al mar, trobant-se amb el ferm tancament del continent europeu per part de Napoleó Bonaparte i els seus aliats. Va ser llavors quan l’almirall Home Riggs Popham va decidir envair el Riu de la Plata. Aquest militar ja havia participat en l’elaboració de diversos plans contra els territoris hispànics a Amèrica i coneixia de primera mà, pels espies que hi tenia, les deficients defenses de Buenos Aires i Montevideo, així com la notícia d’un proper embarcament dels capitals del virregnat riuplatenc i del Perú, cap a la Península. Un cop es va unir a la campanya el militar William Carr Beresford, les tropes britàniques iniciaren la invasió.

La caiguda de Buenos Aires i la Reconquista de 1806

El dia 25 de juny de 1806, els 1.641 oficials i soldats anglesos, comandats per Beresford, van desembarcar a la costa de Quilmes, a pocs quilòmetres de Buenos Aires. Ho van fer amb relativa facilitat, sense una gran oposició per part de les autoritats virregnals.

El seu avenç va ser igualment ràpid i demolidor, com mostra que el dia 27 de juny, la capital ja havia caigut en mans angleses. A banda de les ja mencionades mancances, també va tenir molta incidència la decisió del virrei Rafael de Sobremonte, de no armar a la població -i en especial alscriolls-, per por a una possible revolta en contra seva. També va ser molt important l’actitud de les mateixes autoritats virregnals, que no van prendre accions agosarades per retenir l’avenç enemic, contrastant amb les ganes de lluita que tenia una part de la població, enfervorida. No va ser ben vist pels veïns de Buenos Aires que el virrei, tot i que així ho marcaven els plans defensius oficials, sortís de la ciutat cap a Còrdova, juntament amb el tresor de la ciutat i els capitals d’alguns grans comerciants. Certament, el problema no va ser la seva marxa, sinó la sensació de fer-la a correcuita, sense haver emprès cap acció significativa per a la defensa.

Mapa d’elaboració pròpia

Un cop la ciutat va canviar de mans, la majoria dels oficials de l’exèrcit, les grans famílies i les autoritats administratives i comercials van optar per apropar-se als nous governants, alguns de bon grat i d’altres, en aparença. Els anglesos els hi van prometre respectar les seves propietats i el culte catòlic, a canvi d’una jura, més o menys pública, on afirmessin que no lluitarien en contra d’ells. Això va afectar una nombrosa part dels oficials presoners, molts dels quals es van negar posteriorment a formar part de les accions de reconquesta. Com els anglesos no tenien ordres directes del seu govern que els permetessin assegurar la independència del territori riuplatenc, molts dels que els havien vist com a possibles alliberadors, finalment es van posicionar amb els que volien tornar al sistema hispànic.

Va ser en aquest moment quan, tant a Buenos Aires com a Montevideo, va néixer la idea de, enfront de les accions poc efectives de les autoritats virregnals, ser els mateixos habitants els que iniciessin la defensa contra els anglesos. El primer gran moviment de rescat per a la capital va començar a Montevideo, ideat pel governador Pascual Ruiz Huidobro amb el que quedava de les tropes regulars, que havien creuat el riu per si de cas l’atac inicial es feia contra aquella costa. Però no només van ser els militars els que van reaccionar, els comerciants de Montevideo, i entre ells destacaren catalans com Miquel Antoni Vilardebó o Jaume Illa, van oferir diners, productes i acolliren als militars en campanya en les seves propietats. Aquest col·lectiu català, tal com van fer també un grup de corsaris francesos, es van oferir a formar milícies per ajudar a la reconquesta.

Finalment, el dia 22 de juliol van marxar cap a Buenos Aires els 906 efectius, regulars i milicians, liderats per Santiago de Liniers, oficial de la marina espanyola d’origen francès, que estava destinat a Ensenada quan es va iniciar l’atac anglès. Quan va marxar cap a Buenos Aires per, en teoria, posar el seu càrrec sota la nova administració, va rebre informacions dels grups de resistència de Buenos Aires i va marxar cap a la Banda Oriental, on Huidobro li va confiar el comandament de les forces que havien d’iniciar la coneguda com a Reconquista. Dies després, des de Colonia de Sacramento, aquestes tropes van aconseguir creuar el Riu de la Plata sota la pluja, esquivant el bloqueig anglès del riu.

Mentrestant, dins de la capital portenya, es van portar a terme uns moviments de resistència. Com destaca Alejandro Rabinovich, les primeres operacions les van dur a terme particulars o petits grups que, sense planificació, es dedicaren a robar i a atacar a soldats anglesos de forma indiscriminada. A poc a poc, aquests individus es van començar a unificar per portar a terme actes coordinats de sabotatge. Un dels més importants va ser el grup liderat pels comerciants Felip de Sentenach i Guerau Esteve i Llach, finançats en secret pel cabildo de Buenos Aires, que van iniciar el pla de fer dos túnels per sota de la ciutat per tal de minar la caserna “de la Ranchería”i el fort de la ciutat, on residien les autoritats angleses.

Quan aquest grup ja va ser gran, van decidir fer un campament al Perdriel on poder emmagatzemar armes i entrenar a tropes perquè reforcessin al grup de Montevideo. Tot i la bona organització dels complotats, van haver d’incloure a gent que no va ser tan discreta -borratxeres, anades i tornades del campament…-.  Els anglesos, per la seva part, ben aviat van prendre mesures contra el sabotatge que, unides a les informacions obtingudes pels seus espies, van fer que finalment descobrissin el campament, atacant-lo i dispersant als que estaven allí. Molts d’ells van marxar per trobar-se amb l’exèrcit de Liniers, que creixia ràpidament a mesura que avançava cap a la ciutat.

Plànol d’elaboració pròpia

Tot i la coneguda perícia bèl·lica britànica, aquestes no s’esperaven que els riuplatencs aconseguissin un gruix de gent suficient, ni suficientment preparada, per oposar-se al seu govern. Tampoc van creure que la població de la ciutat, un cop iniciats els atacs el 12 d’agost, participaria tan activament de la recuperació de la ciutat, juntament amb les tropes de Liniers. Així, el llançament d’objectes, d’aigua bullent i l’ajuda a les avançades dels “reconqueridors”, a poc a poc van donar el seu fruit. Un cop guanyades posicions fortes, gràcies a atacs furtius que capturaren canons i obusos, juntament amb el retorn de les tropes del Perdriel i la fusió amb el grup dels sabotejadors interiors, ben aviat van aconseguir arraconar als anglesos a la Plaza Mayor -actual Plaza de Mayo-. Finalment, la pressió va fer que es rendissin, per evitar un mal major.

Intranquil·litat externa i canvis interns

La victòria no va ser definitiva, tot i que important, ja que Popham continuava a l’entrada del riu amb la seva flota, a l’espera dels reforços que Anglaterra els enviava. Els oficials i soldats anglesos empresonats van ser dispersats pels pobles de l’interior, per evitar possibles revoltes.

Mentrestant, a Buenos Aires es va iniciar un procés molt important pels posteriors esdeveniments polítics. El cabildo de la ciutat va fer un canvi, per tal de recuperar les atribucions que la resta d’autoritats li havien pres amb el pas dels anys. A més, per l’oposició entre els capitulars i el virrei Sobremonte -discussions sobre el protocol, parcel·les de poder…- no va sorprendre que al 14 d’agost convoquessin un Cabildo Abierto amb tota la resta d’autoritats, civils, militars i milicianes, per decidir quines mesures havien de prendre per la nova lluita amb els anglesos. Però  també, aquesta reunió va servir per afectar a la figura del virrei, al qual van denunciar de no haver complert amb la primera funció del seu càrrec, defensar a la població. Acusat de covard i de mirar només pels seus interessos, es va decidir que no era digne de liderar la lluita defensiva.

S’ha d’entendre que la figura del virrei era l’alter ego del rei als seus territoris i que aquesta iniciativa del cabildo va respondre a la idea que la sobirania, que residia en la població, la delegaven en el rei -o les seves autoritats- mitjançant un pacte, i si aquest es desfeia, la sobirania retornava al poble o al seu representant, el cabildo. Tot això va ser possible, tant pel trencament de les comunicacions entre el Riu de la Plata i la metròpoli, com per la no l’oposició de la Reial Audiència, tribunal que esdevenia el darrer reducte de la legalitat virregnal. Per tot això, finalment es va aprovar dividir les atribucions del virrei en dos: l’Audiència, seria la dipositaria de les funcions polítiques, i Liniers assumiria el càrrec de comandant d’Armes, encarregat de supervisar la defensa de la ciutat.

Uniforme dels Patricios (criolls) Font: Wikimedia Commons

Una de les primeres iniciatives que va prendre, va ser la militarització de tota la població de Buenos Aires. Tot i que va haver-hi peticions prèvies, el 6 de setembre es va fer una convocatòria oficial on es va proclamar que tots els homes en edat de portar armes, s’havien d’organitzar en milícies per províncies de naixement, incloent-hi a la nombrosa població criolla. Així, van sorgir-ne les milícies de bascos, gallecs, catalans, andalusos… però també la de “Patricios” (criolls de la ciutat de Buenos Aires), els “Arribeños” (de les províncies “de arriba”) i fins i tot una de “pardos, negros y morenos”, amb oficials blancs. El grup de sabotatge que lideraren Sentenach i Esteve i Llach, també es van organitzar en una milícia, vinculada a l’artilleria, anomenada els “Patriotas de la Unión”, pagada pel cabildo.

Aquesta militarització no només va significar que persones que depenien de feines inestables, o de baixa categoria, ara gaudirien d’un sou mentre estiguessin en campanya, sinó que una de les característiques d’aquests cossos milicians va ser la seva participació en política. Sense entendre aquesta en el sentit actual, és cert que a partir d’aquest moment el pes de les decisions i  els suports d’aquests milicians, van ser decisius, esdevenint “el Poble”, un subjecte actiu de la política.

Aquestes no van ser les úniques conseqüències de la primera invasió, ja que també es va iniciar un allunyament entre Buenos Aires i Montevideo, el qual cada cop es faria més gran. És cert que les dues mantenien una relació tibant, donada la submissió administrativa d’una sobre l’altra, però aquesta es va agreujar, tant per la lluita pel reconeixement a la cort dels honors de la victòria, com per les accions presses per a la defensa contra el segon atac dels anglesos. Buenos Aires va iniciar una política restrictiva i d’autoconservació de les forces i els materials bèl·lics, que va agreujar l’escassetat existent a Montevideo. La capital argumentava que si els hi concedia el que demanaven, ella quedaria desprotegida, actitud que contrastava amb les iniciatives presses per Montevideo el juny de 1806.

Aquest aspecte es va agreujar quan, el 14 de gener de 1807, els reforços anglesos van arribar i iniciaren els atacs contra Montevideo. Les mancances bèl·liques, i algunes qüestionables decisions estratègiques, van permetre, de nou, un plàcid desembarcament de les tropes angleses, que ben aviat iniciaren el bombardeig contra les muralles de la ciutat. A la defensa de Montevideo tampoc va ajudar la participació de Sobremonte, el qual havia marxat cap allí després d’assabentar-se de les decisions del Cabildo Abierto. Molt aviat, es van fer paleses les divergències amb el governador Huidobro i l’oposició de la població de la ciutat contra ell, cosa que el va obligar a retirar-se fora de les muralles, a un campament a la zona de Las Piedras.

Retrat de Martín de Álzaga Font: Wikimedia Commons  

Buenos Aires, en mig d’una reorganització general per a la defensa, va enviar -tard- algunes partides per ajudar a Montevideo. Aquestes, es van trobar amb la mala feina -o mala fe- de Sobremonte, que havia d’enviar cavalls a Colonia per facilitar-ne la mobilitat dels reforços, cosa que no va fer. Això va afectar el grup que liderava Pedro de Arze, que tot i el retard, va arribar a Montevideo poc abans de ser atacada. Però també va provocar que el segon dels reforços, liderat pel propi Liniers, es va haver de tornar cap a Buenos Aires en rebre les notícies de la caiguda de la ciutat, el 3 de febrer de 1807, mentre esperaven els cavalls promesos.

A més de la caiguda de Montevideo, a inicis de 1807 també es va produir un canvi important al cabildo de Buenos Aires. En les eleccions que cada 1 de gener es celebraven per a renovar els seus càrrecs, van sortir com a batlles de 1r i 2n vot, Martín de Álzaga i Esteban Villanueva, dos comerciants reconeguts defensors del sistema de comerç monopolístic, sistema restringit als peninsulars. Això va provocar el rebuig dels comerciants criolls i de les milícies de les quals en formaven part, així com dels peninsulars no vinculat a aquest comerç. És aquí on la participació política miliciana es va començar a notar, al oscil·lar la seva adhesió cap els grups de poder que sí que els podien beneficiar, mentre que els grups de catalans, bascos i gallecs, així com inicialment els Patriotas de la Unión, es van mantenir al costat del cabildo i els seus. És a dir, mentre es lluitava contra els anglesos, internament es va iniciar una altra pugna per ocupar els espais de poder oberts al sistema virregnal a causa de les invasions, on participaren els grups propers Àlzaga i els que seguien a Liniers, ara virrei interí.

Com s’havia produït aquest canvi? Amb les notícies de la caiguda de Montevideo es va saber de les incompetències de Sobremonte. Això va fer enfurismar a la població, que va peticionar la destitució del virrei, cosa que es va fer efectiva a la Junta de Guerra del 10 de febrer de 1807. Aquesta, va comptar amb el beneplàcit de la Reial Audiència, la qual va quedar com a representant interina del poder virregnal. Amb l’arribada de notícies de la Península, el 30 de juny, es va saber per una Reial Ordre que a tota Amèrica, en cas de mort o incapacitat del virrei, el poder polític, militar i la presidència de la Reial Audiència, passava al militar de major rang. Com que Huidobro, qui havia de ser el destinatari, estava pres pels anglesos, i com que Liniers havia rebut en el mateix correu l’ascens a brigadier de la Reial Armada, l’Audiència el va anomenar ràpidament virrei interí, fins a la confirmació per part de la cort, la qual va arribar al juliol d’aquell any.

La Defensa de 1807

De nou, l’avenç anglès va ser molt ser ràpid i, sense una forta oposició virregnal. Ja el 28 de juny de 1807, els 9.100 soldats (aprox.), van creuar el riu i van desembarcar tranquil·lament, a Ensenada, a uns 68 quilòmetres de Buenos Aires. Liniers, va decidir plantar-los cara, traspassant el rierol que quedava davant de la capital, abandonant d’aquesta forma una situació estratègica, acció que molts van considerar errònia. Després de diversos combats, els anglesos van aconseguir avançar i entrar en la ciutat, dispersant les tropes de Liniers cap a l’interior de la capital, quedant aquest desaparegut durant unes quantes hores.

Retrat de Santiago de Liniers Font: Wikimedia Commons

Dins de Buenos Aires, va ser el cabildo qui es va reunir amb els comandants de les noves milícies i els militars que quedaven, per tal d’organitzar un pla de defensa. La idea va ser fortificar el centre de la ciutat amb canons, barricades i fusellers a les terrasses dels habitatges. Cal recordar que la immensa majoria de les forces milicianes no havien tingut més formació militar que la donada entre la primera i la segona onada de les invasions. Tot i això, les accions fetes pels veïns-milicians van ser superiors que les de les tropes formals. Un cop tornat Liniers, va ser posat al capdavant de la defensa de la ciutat, i va ser llavors quan es va produir la definitiva transformació de Buenos Aires en una ciutat armada.

Els anglesos van decidir formar columnes per diversos carrers de la ciutat, sense portar els fusells carregats per evitar endarrerir-se en escaramusses, per tal d’avançar ràpidament cap a l’altra punta, on estaven les institucions virregnals, per tal d’ocupar-les. De nou, no van comptar amb la ferocitat dels veïns i veïnes de la ciutat, ni amb trobar-se amb unes forces virregnals més entrenades, ni amb una disposició defensiva feta per a desgastar als enemics. Així, van sofrir atacs ferotges al carrer i als sostres de les cases, la qual cosa els hi va comportar força baixes i els va obligar a atrinxerar-se als punts que ja havien ocupat, algun d’ells d’importància. Finalment, tot i que els virregnals no van aconseguir desfer-se de totes les forces enemigues, aquests es van rendir el dia 7 de juliol.

Un cop reconeguda la victòria riuplatenca, les negociacions van imposar la marxa dels soldats anglesos i el retorn dels presoners fets, per cadascun dels bàndols, a les dues invasions. A més, tal com va exigir el cabildo, havien de retornar Montevideo, decisió molt criticada per a gran part de l’oficialitat anglesa, ja que era una plaça on encara tenien molta força.

En definitiva, les conseqüències sociopolítiques de les invasions angleses van suposar un gran canvi pel virregnat. Després de la marxa dels anglesos, la presència de les milícies es va mantenir per por per a una tercera invasió -que estava prevista però no es va produir-, la qual cosa es va aprofitar a les lluites, cada cop més fortes, entre el grup d’Àlzaga i el de Liniers, que finalment es van enfrontar el 1809. També es van aprofundir les oposicions entre Buenos Aires i Montevideo, especialment a partir de 1808, amb els canvis que es van produir a la Península per l’ocupació francesa. Va ser gràcies a un nou canvi a la Península que es va instaurar una junta autònoma de govern a Buenos Aires el 25 de maig de 1810, la qual va provocar un terratrèmol polític a tot el territori. Però aquesta, és una història per a un altre moment.

Read More

Entrevistem a Jordi Tura sobre patrimoni cultural. Sobre el sorgiment del Museu Etnològic del Montseny, la recerca i restauració del Castell de Montsoriu i la vinculació entre els professionals del patrimoni, el teixit associatiu i la societat civil.

Read More

Abans de començar hem de tenir present el context econòmic per entendre el sorgiment de l’ecologisme a Mallorca, representat durant la Transició pel Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB) i els grups anarco-ecologistes, com Talaiot Corcat. Per tant, hem de tenir en compte que des de la II Guerra Mundial hi ha un creixement molt important de l’economia en els països occidentals, lligat a l’aparició de l’estat del benestar amb les vacances pagades, alhora que hi ha un creixement i abaratiment de l’aviació. Això, lògicament va provocar uns canvis en el turisme essencials, suposant una major pressió sobre el medi ambient, tant a nivell urbanístic com d’infraestructures, alhora que augmentaven les demandes energètiques i hídriques. Així, el 1973, any de la fundació del GOB i últim del primer boom turístic, la població de les Balears era de 557.434 persones, a les quals hem de sumar les  222.680 places hoteleres. En aquesta primera etapa la majoria d’ajuntaments de Mallorca no tenien un pla urbanístic i, per tant, varen anar a remolc de l’expansiva demanda hotelera i de segona residència. A més, les mateixes administracions, que no havien de retre comptes a la ciutadania, promocionaven aquesta expansió. Això es veu amb el Pla Provincial d’Ordenació de Balears de 1973, que permetia la pràctica urbanització de tota l’illa. Aquesta situació no va començar a canviar fins a la Llei del Sòl de 1975, que impossibilitava la construcció si no hi havia pla urbanístic general o si impedia aquest la urbanització.

Després de la crisi del petroli, a partir de 1980, s’iniciarà un nou creixement que va suposar noves infraestructures i una major pressió sobre el territori. Així, el 1981 es construïa la central elèctrica des Murterar i un any després l’aeroport de Son Sant Joan arribava a la xifra rècord de 10 milions de passatgers. En aquesta època comencen a aparèixer els apartaments. Així, els productes immobiliaris de la dècada dels 80 són molt més extensius que no pas els de períodes anteriors. A més, el Consell General Interinsular, l’òrgan preautonòmic balear, deixava en mans del futur govern autonòmic la protecció de l’espai. Per tant, el 1982, a les portes de l’autonomia, les Balears no tenien cap espai natural protegit legalment. Amb aquesta escassa protecció molts d’espais naturals de Mallorca tenien una pressió especuladora i urbanística molt forta, tant de capitals interns com externs. Precisament, davant aquestes pressions especuladores, era necessari dur a terme la protecció legal d’espais on els valors ecològics no estiguessin massa alterats i és aquí on el GOB i una part considerable del poble mallorquí va tenir la causa del seu origen i gran activitat.

Retall de la portada de Tot Inclòs, revista anual crítica amb el turisme, que exemplifica el procés de destrucció ocorregut a Mallorca des dels seixanta, també conegut com el procés de balearització. Font: Tot Inclòs

El GOB va néixer a finals de 1973 amb objectius estrictament ornitològics, però ràpidament va donar-se’n compte que sense la protecció dels espais naturals difícilment podria seguir amb la seva tasca ornitològica. Precisament a finals de 1975 decidien iniciar la primera campanya de protecció a la vegada que afegien el “cognom” de defensa de la naturalesa. La primera campanya de protecció fou per s’Albufera, la zona humida més gran de l’illa situada al nord, la qual sofria per una banda la pressió urbanística de la zona d’Alcúdia i, per l’altra, els abocaments de la central elèctrica. Aquesta campanya encara no suposà grans mobilitzacions populars, ja que els mecanismes no molt rupturistes. No hem d’oblidar que el Dictador havia mort pocs mesos abans. Per tant, imprimiren un calendari de butxaca, 5000 adhesius pels cotxes i un fulletó. A més, varen dur a terme una recollida de firmes, així com excursions reivindicatives o projeccions de diapositives a col·legis i tota mena d’entitat que ho sol·liciti, amb el títol: “Albufera d’Alcúdia 1976 – Mèrits per ésser un Parc Natural”. Aquesta campanya de pressió també va anar acompanyada d’un treball amb les institucions, ja que a finals de 1976 el GOB presentà la Diputació Provincial el projecte de Parc Natural, alhora que demanaren al Ministeri de l’Habitatge que revises els Plans d’Ordenació de la zona. Finalment, l’octubre de 1978, el GOB informava que presentarien unes 30.000 firmes a Jeroni Albertí, president del CGI. Tot i aquest clar suport popular per la protecció de s’Albufera aquesta no es va convertir en parc natural fins al 1988, tot i ser el primer de les Illes Balears.

La primera gran mobilització popular ecologista es produí en favor de sa Dragonera, un illot al ponent de Mallorca. En aquest es volia construir una urbanització per a unes 4.500 persones, sent un projecte molt polèmic, ja que s’havien de construir una gran quantitat de serveis per assumir aquella població, suposant la total destrucció de l’illot. En aquest cas els pioners en la lluita per la seva protecció foren els col·lectius anarco-ecologistes (Terra i Llibertat i Talaiot Corcat), els quals sempre comptaren amb el suport del GOB, centrats sobretot en les  qüestions jurídiques. Així, com a mecanisme de protesta els grups anarco-ecologistes decidiren ocupar l’illot, que era propietat privada, en dues ocasions. La primera fou la del 7 de juliol de 1977 i durà 10 dies, a la vegada que es produïen tot un seguit de mobilitzacions a Palma i Andratx (municipi a on pertany sa Dragonera). Aquesta primera ocupació va rebre moltes crítiques dels sectors interessats en la urbanització, entre les quals destaca l’intent de menysprear la seva acció considerant que realment eren un grup de joves que volia anar de vacances de manera gratuïta. Així, aquests col·lectius respongueren amb una nova ocupació, però aquesta vegada en ple hivern, el 21 de desembre de 1978 i durà 17 dies.

Fotografia de la segona ocupació de sa Dragonera, que es realitzà en resposta a les critiques pel suposat interès en estiuejar dels joves anarco-ecologistes. Font: Salvem sa Dragonera. Història dels ecologismes a Mallorca

Poc després es produí la primera gran manifestació multitudinària de l’ecologisme mallorquí. El 3 de febrer de 1979 sortiren al carrer entre 4.000 i 5.000 persones per defensar sa Dragonera. Encara que puguin semblar uns nombres molt reduïts hem de tenir present la societat mallorquina de l’època era molt difícil de mobilitzar. Així en el mateix 1979 hi hagué la manifestació de l’1 de maig més concorreguda de la història mallorquina amb unes 8.000 persones o la manifestació més important del període preautonòmic fou en favor de l’autonomia i agrupà entre 25.000 i 30.000 persones. Per tant, encara que en termes absoluts pugui parèixer un suport reduït no ho hem d’entendre així en termes relatius. A més, la mobilització en favor de sa Dragonera gaudeix d’un suport continuat, com demostra la convocatòria d’una nova manifestació el 31 de gener de 1981 hi acudiren unes 4.000 persones. A més, al llarg d’aquesta campanya el GOB va promocionar un boicot a Codorniu, ja que el seu propietari –Manuel Raventós– era el promotor de la urbanització. També es va iniciar una recollida de signatures, aconseguint unes 13.000. Finalment, després d’un llarg procés judicial on es va acabar impedint la urbanització el Consell Insular de Mallorca va comprar l’illa el 1987 i el 1995 era declarada Parc Natural.

Una altra campanya important a l’època fou la de protecció des Trenc, un llarg arenal al migjorn de l’illa. La gran campanya popular s’inicià el 1981, encara que en 1978 ja hi havia hagut certs conflictes per un projecte de càmping que no es va arribar a realitzar. El 1980 un grup immobiliari suec va promoure la construcció d’una urbanització per 9.000 persones, sent aprovada per l’Ajuntament de Campos. Aquest projecte en un primer moment ja va rebre una allau d’impugnacions. Al llarg de 1982 i 1983 la protecció des Trenc va rebre un gran suport tant insular, com estatal i internacional, fins al punt que la campanya es va estendre a Suècia a través dels contactes que tenia el GOB a la Universitat d’Uppsala. Tot i aquesta campanya, que va arribar a tenir una gran càrrega simbòlica al col·locar pancartes a favor d’es Trenc a les cases properes el mateix dia que Gabriel Cañelles feia el seu discurs d’investidura, el 13 de juliol de 1983 el flamant govern autonòmic de Cañelles va autoritzar la urbanització parcial d’es Trenc. Com a resposta es va convocar una manifestació pel 30 de setembre, la qual va aplegar a 10.000 persones. El titular del Ultima Hora és clar: “Es Trenc: la mayor manifestación de los últimos tiempos”. Aquesta manifestació va fer trontollar el pacte Alianza Popular, del president Cañellas, i Unió Mallorquina, ja que aquest darrer partit va canviar la seva posició i va passar a la defensa des Trenc. Tot i aconseguir la seva protecció no ha estat fins al 2017 que es Trenc i el Salobrar de Campos han esdevingut parc natural.

Per acabar amb aquest breu recorregut per les principals mobilitzacions ecologistes durant la Transició a Mallorca no podem oblidar la finca de la Trapa, al ponent de la Serra de Tramuntana. Aquesta finca aconseguirà un altre tipus de mobilització, més enllà de sortir al carrer. La Trapa és una finca que Josep Casasayas, un dels fundadors del GOB, va comprar amb la voluntat de conservar-la, però les seves necessitats econòmiques varen fer que es veiés obligat a vendre-la. Així, abans de vendre-la a uns especuladors interessats amb urbanitzar el territori va decidir que ho comprés el GOB. Per dur a terme els pagaments es va haver de demanar una hipoteca i, per pagar aquesta hipoteca, el maig de 1980 es va iniciar la campanya de subscripcions populars a 10.000 pessetes cada una. A més, aquests doblers també anirien destinats a la restauració de la finca. La restauració es va organitzar a través d’excursions de treball s’aniran repetint. Hem de tenir present que pocs mesos després d’iniciar la campanya, pel juliol s’havien aconseguit 2 milions de pessetes. Mentrestant, a finals d’any ja s’havien posat portes al molí, eliminada l’heura que afectava a les cases, s’havia fet net la zona i podat arbres, s’havia preparat llenya pels excursionistes i adequat la font amb l’objectiu de reconstruir l’ermita.

Finca de la Trapa i les seves vistes a sa Dragonera. Font: GOB

Per altra banda, la col·laboració ciutadana va ser molt important. Per exemple, a principis de 1982 es varen fer una sèrie de pipes d’en Bonet de ses Pipes per finançar la compra de la Trapa. A més, a finals de 1982 havien col·laborat econòmicament 15 ajuntaments de l’illa o es varen dur a terme una sèrie de concerts de música amb voluntat recaptatòria. No hem d’oblidar, però, la important ajuda estrangera. Així, el Comitè Nacional Suís per la Protecció dels Aucells va donar 23.000 francs suïssos, al voltant d’un milió de pessetes, i la Societat Zoològica de Frankfurt va fer un crèdit sense interessos de 100.000 marcs alemanys (entre 4,3 i 4,6 milions de pessetes). A  tot això es sumava que a finals de 1982 la subscripció popular ja es trobava al voltant dels 7 milions de pessetes. La compra de la Trapa per part del GOB i la posterior campanya per obtenir els recursos necessaris per dur a terme el projecte va suposar un impacte social molt important, ja que el cap i a la fi era que una entitat privada comprés una part de Mallorca per dur a terme el seu projecte ideològic.

Podem veure a partir d’aquest petit recorregut per les principals mobilitzacions ecologistes a l’illa de Mallorca que la protecció del medi ambient i els espais naturals va passar de ser una qüestió pràcticament desconeguda a mobilitzar nombres de persones considerables tenint en compte la psicologia social dels mallorquins i mallorquines. Això ens dona a entendre que les problemàtiques ambientals ràpidament adquiriren gran importància dins els debats públics, ja que de cada vegada es mobilitzava més població. Aquesta major penetració de les idees ecologistes entre el poble mallorquí la podem vincular a un altre aspecte de la psicologia col·lectiva illenca, la concepció d’un territori finit. Així, podem explicar per què l’ecologisme va calar més entre els mallorquins i mallorquines que no entre altres pobles de l’Estat que sofrien una igual o major pressió urbanística. Una sensació major que el territori, en comparació a les poblacions continentals, fa que l’expansió urbanística es percebi com un perill més gran, ja que més ràpidament i més fàcilment pot ocupar tot el territori d’una illa. A més, al ser un territori finit, no és que només hi hagi la sensació que s’ocupa més territori sinó que hi ha menys zones preservades.

Titular de la manifestació en favor des Trenc del 30 de setembre de 1983. Font: Ultima Hora

Per altra banda, també ens interessa destacar la importància de l‘ecologisme com a moviment social a Mallorca en dos aspectes. En primer lloc, hem de tenir en compte que fou un dels moviments més rupturistes de la Transició, sobretot en la seva versió anarco-ecologista, i que, per tant, a part de lluitar per la protecció del medi ambient també va ocasionar una democratització de les formes de fer política, possibilitant una major participació popular en les decisions de les institucions i, sobretot, en el fet de permetre que la gent prengués consciència de les possibilitats de la mobilització ciutadana, sent un dels principals elements de democratització. En segon lloc i per acabar, no podem oblidar el fet que l’ecologisme des de la Transició fins avui en dia ha estat un dels moviments socials més importants, per no dir el que més en el cas de Mallorca. L’ecologisme després de la Transició es va anar consolidant tant en l’àmbit organitzatiu baix el paraigua del GOB, com en el que respecta a la seva capacitat de mobilització, rompent cada cert temps el rècord de persones assistents a manifestacions a Mallorca, arribant a un màxim de 50.000 el 2005. Aquest rècord no es va rompre fins a la mobilització dels docents contra el govern Bauzà, on hi assistiren 100.000 persones. Tot i això, hem de tenir present que aquesta manifestació fou un fet puntual mentre que les lluites ecologistes són una constant política a Mallorca durant tot el període autonòmic.

Read More

Si alguna font ens permet aproximar-nos, tot i la seva parcialitat, a la moralitat quotidiana del baix clergat i del poble pla en els darrers segles de l’edat mitjana és, sens dubte, la visita pastoral. Document que encara avui dia és confeccionat, neix de la necessitat de fer inspeccions puntuals a totes les parròquies, tant pel que fa a l’estat material del temple i de les dependències, com el compliment de la normativa eclesiàstica tant pels estrats més senzills de la mateixa institució com pel gruix dels feligresos.

Les visites pastorals s’imposen com a obligació en el si de tota l’Església Catòlica a partir del segle XIII i a Catalunya la primera que es conserva és un fragment que fa referència a la parròquia de Sords, al Pla de l’Estany, visitada en 1295. No obstant això, ràpidament s’estén el costum i conservem documents de principis del segle XIV pertinents a les diòcesis de Barcelona, Tortosa o la Seu d’Urgell.

La visita s’iniciava amb l’arribada del bisbe -o el seu delegat- i del seu seguici a la població, on se’l rebia i s’oficiaven oficis, s’impartia la confirmació als feligresos que la requerien -en tant que és un sagrament que només pot impartir un bisbe- i tonsurava als clergues. Després, inspeccionava l’estat i la correcta disposició material de l’església, capelles, dependències i tot allò que conté, alhora que  també supervisava el cementiri. Més tard, s’interrogava als clergues i parroquians sobre possibles faltes tant dels religiosos com dels laics. El bisbe acabaria ordenant els càstigs, que no són tan severs com podríem imaginar. Per a seguir un protocol d’anotació de la informació extreta en la inspecció ocular i els interrogatoris existien una mena de qüestionaris.

La visita que ens ocupa, és la que fa el bisbe de Barcelona, Ponç de Gualba, a la seva diòcesi el 1303, circumscrivint-la al territori del Penedès. El pas per aquesta contrada es va fer entre el 14 de juliol i el 2 d’agost, dues setmanes on el seguici registrà negligències i faltes relatives tant a l’estat dels edificis eclesiàstics com a la moral de clergues i laics, acudint a la majoria de localitats el mateix bisbe o un delegat per fer el seguiment, però també convocant els habitants dels nuclis poblacionals més petits a localitats de major pes demogràfic per tal d’interrogar-los sense mobilitzar tot el seguici cap a zones més inaccessibles i recòndites. Per aquest article, es destacarà el tipus de faltes comeses tant de clergues com de laics, tot relacionant-ho amb el context general del moment.

Partint del fet  que aproximadament nou de cada deu localitats del Penedès en l’any 1303 són assenyalades per l’Església com a ubicacions on es  duen a terme hàbits incorrectes, començarem l’anàlisi per la moralitat dels homes de l’Església i, concretament, per les faltes derivades de l’incompliment del celibat, o la preferible situació que el sacerdot opti per a no mantenir relacions sexuals amb ningú. Amb relació al celibat dels clergues i a l’incompliment d’aquest, usualment anomenat nicolaisme, és quelcom reiterat al llarg de l’edat mitjana i amb el qual es dóna una veritable muntanya russa amb la major o menor tolerància de l’Església envers el fenomen. Ja en el segle IV es desaconsella la cohabitació conjugal dels sacerdots des de Roma i corroborat per nombrosos concilis provincials a Gàl·lia, Hispània i Àfrica. En la Gàl·lia merovíngia molts dels sacerdots estaven casats i en concilis com el de Lió (583) s’exhorta a aquests que repudiïn a les seves esposes, tot i que sembla que a la pràctica aquest imperatiu va tenir poca repercussió. Als segles VII i VIII no es testimonia una preocupació real d’imposar el celibat, però que rebrota en època carolíngia. El segle X, el segle de ferro o pornocràcia, es torna a tenir el nicolaisme per un problema. La reforma gregoriana al segle XI i el I Concili Laterà al segle XII advoquen per impedir el matrimoni i el concubinatge clerical, sovint castigant a les concubines i no als preveres. En el Concili de Constança (1445) s’intenta dur endavant el darrer projecte d’acceptar el matrimoni dels clergues com  a mal menor per evitar pecats pitjors . La problemàtica es mantindria fins a Trento, on ja quedaria consolidada la idea que un sacerdot ha de ser cèlibe. 

Font: Bibliothèque de l’Arsenal del Decameron

Si es posa en relació amb els resultats obtinguts al Penedès en 1303, s’observa que sobre el total de setanta clergues de diferent tipus que han sigut acusats d’alguna falta, cinquanta-quatre no són cèlibes (un 77%) i d’aquests no cèlibes trenta-sis tenen descendència, la qual cosa suposa que dos terços de clergues no cèlibes han tingut fills. Fins i tot, alguns d’aquests celebren missa amb son pare i acaben esdevenint eclesiàstics. Només dos capellans haurien formalitzat la parella casant-s’hi amb alguna mena de ritus que l’Església contempla com a matrimoni. Així mateix, dos clergues eren bígams, o sigui, que tenien dues parelles alhora i un prevere és acusat d’incestuós a Vilafranca del Penedès. És en aquesta mateixa localitat on crida l’atenció el fet que molts sacerdots de diferents pobles hi tenen allà la seva amant o concubina i els seus fills, a qui venien a veure amb major o menor regularitat i freqüència. 

De la mateixa forma, ressalta el fet que en una localitat costanera com és Cubelles, que llavors aglutinava també Vilanova de Cubelles -el que passaria a convertir-se en Vilanova i la Geltrú-, el prevere Andreu, que era fill d’un prevere homònim, tenia una esclava sarraïna d’amant i amb la qual tenia fills com ho testimonia l’acusació en llatí: “Andreas presviter cognosvit quandam servam sarracenam. Andreas predictus habet filios”.

Tanmateix, no guardar celibat no era l’única falta dels clergues del Penedès. Així doncs, un 18,5% clergues són aficionats als jocs d’atzar, un 10% han malversat fons de l’Església o han fet negoci a expenses de la fe i l’espiritualitat  dels feligresos, un 7% no residien a les seves parròquies i un 11,5% no atenien correctament la parròquia, ja sigui no dispensant els sagraments al gruix de la comunitat, no fent determinats ritus i oficis que els hi eren requerits, no atenent l’escolania o no tenint habilitat correctament l’edifici, que podia estar en deplorables condicions amb la deixadesa i inacció més absolutes del clergue responsable.

El fet de lucrar-se a partir de la compravenda de béns sagrats i espirituals, mercantilitzant-los, és la simonia i esdevé un dels majors obstacles a combatre que topà la institució eclesiàstica en la corrupció de les seves pròpies. Un exemple ben conegut d’aquest fenomen va ser la controvèrsia de les indulgències que Martí Luter s’hi oposà tan severament en les seves tesis publicades en 1517, però la realitat sembla apuntar que casos de simonia ja anaven reiterant-se al llarg de l’edat mitjana. Simonia podia aglutinar des de la venda de l’absolució dels pecats, el cobrament de la impartició de benediccions i la celebració de sagraments, fins a la compra del càrrec de rector o bisbe tot evitant el procediment que pertocaria. 

Ja fou condemnada reiteradament en concilis com el d’Orléans (533), el de Braga (572) i el VI de Toledo (638) en temps altmedieval. Un mal que novament esdevé freqüent amb la consolidació del sistema feudal, així que el mateix papa Inocenci II ho condemnà durament en ple context de la Querella de les Investidures. Un segle després, el Concili IV de Laterà (1215) exhortà que els clergues havien d’administrar els sagraments gratuïtament i es prohibia rebre res per baptisme, matrimoni i sepultura, en la legislació posterior. Els sínodes de Tortosa, Girona i Tarragona ho ratificaren en terres principatines al llarg del segle XIV. Casos de simonia en aquesta visita són el del capellà de Foix que no vol fer ofici de difunt i altres tasques si no li són pagades, o els capellans Quer i Jaume Plana, ambdós de la Geltrú, que de la mateixa forma exigeixen diners per celebrar oficis.

Poden resultar més sorprenents que la resta diversos casos particulars que trobem a la visita pastoral de 1303, delimitant-la a l’àrea del Penedès, uns casos especialment extraordinaris i greus en el nostre enteniment. En primer lloc, que el clergue Ferrer de la localitat d’Arboç fos denunciat per anar armat a la nit juntament amb altres homes laics, deixant clar que aquest clergue participava d’alguna mena de la idea de virilitat estesa en aquesta població. Així mateix, a Santa Oliva, la missa era oficiada per un monjo que no havia estat ordenat sacerdot, atès que el poble no disposava de prevere que s’encarregués de l’església. Finalment, altres dos casos realment pertorbadors són, per una banda, la immesurable incompetència de Ferrer Llaurador, rector de la Bleda, que va ser denunciat perquè no vivia a la parròquia, no hi havia ni hòsties ni aigua beneïda en el temple i no es podia administrar correctament el sagrament. Hi havia parroquians que havien mort, fins i tot, sense confessió. Per altra banda, la també tremenda conducta de Ponç ses Trosses, rector de la parròquia de Santa Anna del Vendrell, que desperta l’enuig del bisbe atès que no celebrava ni misses ni sagrament, no tenia escolania, demanava diners per absoldre els pecats en una evident mostra de simonia, no visitava als malalts, jugava i, a sobre, tenia de concubina a una dona casada amb un veí del poble, de la que tenia fills. Conductes que sobten a qui les llegeix en el segle XXI i són assenyalades com a tremendament escandaloses.

Font: Li Livres dou Santé d’Aldobrandino de Siena

Diversos són els vicis comesos pels homes i les dones medievals segons les autoritats eclesiàstiques, però si ho concretam en la visita pastoral de Ponç de Gualba als pobles del Penedès s’observa una problemàtica molt similar al panorama general de l’Occident medieval i és que en el segle XIV el concubinatge o, en termes actuals la unió de fet, estava àmpliament estès a conseqüència de l’obligatorietat del matrimoni com a única via per a formalitzar la unió en una parella heterosexual i fer-ne lícites tant les relacions sexuals com la descendència era un fet relativament recent, ja que la reforma del sagrament del matrimoni i la consolidació dels seus ritus i cerimònies s’havien donat en la primera meitat del segle XII. Fins llavors, el matrimoni, a la pràctica, ni era indissoluble ni estava generalitzat al gruix de la població.

Tanmateix, cal entendre el matrimoni medieval inserit en aquella dinàmica on es requerien una potència econòmica per tal de resoldre el tema del dot, la idea de la unió conjugal entesa com a negoci entre famílies i la interferència de les senyories feudals en aquesta dimensió de la formalització de les unions sexuals. En aquest context, no estranya que no poques parelles decidissin iniciar una convivència tot imitant la vida matrimonial sense que cap poder fàctic intervingués per res, per a còlera de les autoritats eclesiàstiques. La lluita de l’Església contra el concubinatge tindria com a objectiu els drets de legítima o d’herència dels fills. Una de les raons de l‘Església per a la supressió del concubinatge entre els laics hauria estat la seva capacitat per a generar hereus ficticis o addicionals que sostraurien el patrimoni familiar de possibles donacions a I’Església. Mentre que la prohibició del concubinatge dels laics afavoriria l’augment del patrimoni eclesiàstic, el celibat dels clergues afavoriria que aquest patrimoni es dispersés en mans laiques. Amb uns objectius tan precisos, l’Església estava  tenaçment preocupada per a erradicar aquesta problemàtica. 

D’una forma evident es demostra que el concubinatge encapçala la llista de faltes dels laics penedesencs de 1303, quan 55 casos dels 177 comptabilitzats tenen algun tipus de relació de concubinatge, alguns amb descendència. Això suposa un 31% sobre el total dels laics registrats. Un exemple de registre d’aquestes relacions de concubinàries per part de laics és el cas de Bernat Creixell, que tenia a una concubina de nom Dolça, a la qual hauria deixat embarassada. 

Relacionat amb el concubinatge, es troba l’existència de matrimonis secrets i no solemnitzats, matrimonis que per diferents circumstàncies no eren procedits de la forma adequada. S’identifiquen dos matrimonis secrets, un a Font-rubí entre Marià Solà i Gueraula Pinyol on s’especifica que ja havia ocorregut la consumació sexual  i un altre a Vilanova de Cubelles on el prevere Bosquet casà en secret al fill de Berenguer Ribes i la filla de Berenguer Clapés, així com el prevere Bartomeu des Quart de la Geltrú fou amonestat per celebrar matrimonis secrets . De la mateixa forma, s’hi registren dos matrimonis no solemnitzats, un entre Berenguera Comes i Pere Gironella a Sant Pere de Riudebitlles i un altre entre Bernat Barceló i Burda Martorell a Castellet. 

No obstant això, no era el concubinatge l’únic descontrol sexual que el seguici de Ponç de Gualba recrimina als habitants del Penedès el 1303. Estretament lligats a això hi van el fornici i l’adulteri, dues formes de mantenir relacions carnals heterosexuals que depenen del que avui anomenaríem “estat civil” de qui ho comet. Si el sexe és prematrimonial, és a dir de fadrí/na, o si s’és vidu/a, els eclesiàstics classificaran aquestes relacions sexuals incorrectes com a fornici. Si pel contrari, un dels dos o tots dos són casats, les relacions sexuals que atempten contra la fidelitat promesa a l’hora de desposar-se amb algú, és adulteri, nom pel qual encara avui es coneix a la infidelitat en una parella que no contempla les relacions sexuals amb altres persones. L’adulteri ha estat sempre reprovat en la doctrina cristiana, amonestant-se seriosament en concilis com el d’Elvira i el de Braga en el segle IV. 

A la zona del Penedès, que es tingui constància en aquesta visita decretada pel bisbe Ponç de Gualba, s’hi registren 23 adúlters i adúlteres de diferent tipologia, la qual cosa suposa que un 13% dels que han sigut acusats ho són per aquest motiu. La majoria de les infidelitats aquí són perpetrades per homes i semblen respondre a un adulteri simple, comès amb una dona fadrina o vídua i que no està compromesa amb ningú. Tanmateix, exemples d’adulteri doble, que és el que implica la unió carnal entre un home casat i una dona casada, també s’hi troben en aquesta zona. Un exemple és el de Romeu Fuster i de Romia, de la Geltrú  o el d’Albert Conill, a Sitges, que s’entén amb la germana de la seva esposa, és a dir, la seva cunyada. Així mateix, Ferrer de Vilafranca, de Vilafranca del Penedès, també és infidel a la seva dona amb una tal Elisabet, convertida al cristianisme recentment, suposant doncs que aquesta dona devia ser abans jueva o musulmana. 

Fornicadors i fornicadores hi són també ben presents en la visita, registrant-hi 13 entrades específiques, un 7,5% de denúncies a laics. Aquestes parelles ocasionals de les quals es desconeix la durada però sí que no convivien junts, no era excusa perquè  alguns d’ells tinguessin fills, i no només un, malgrat que els pares mai arribessin a conformar una llar i una família. He destacat el cas de Perico Ferrandis de Sant Vicenç de Calders, que fornicava amb dues dones -no s’especifiquen els detalls d’aquestes relacions i com eren dutes a terme- amb na Banyeta i amb la filla de Ferrer Martí de Font.

Crida l’atenció que hi ha nuclis poblacionals on les denúncies només responen a diferents persones adúlteres o a diferents fornicadors, en un fenomen repetit per diferents veïns de la localitat. No se sap si això respon a la ignorància dels que acusaven o a un efecte de moda i contagi dels hàbits de l’altri quant a la conducta pròpia. Així doncs a Castellví de la Marca i a Albinyana quasi la totalitat de les incorreccions assenyalades responen a fornicadors, mentre que a la Bleda serien adúlters, dos dels casos, Ramon Manlleu i Pere Manlleu, essent infidels a les seves esposes amb dones no identificades de Vilafranca del Penedès.

A banda de fornicació i adulteri, hi ha altres dos fenòmens en relació amb el matrimoni que l’Església desaprova i que són presents en les reprovacions d’aquesta visita pastoral: es tracta de la bigàmia o el fet d’estar casat amb dues persones de forma simultània, tot i no necessàriament conviure amb les dues alhora, i el repudi o la finalització de la convivència conjugal sense que l’Església hagi anul·lat el matrimoni. Tant una com l’altra tampoc poden ser  ja encabides en la concepció baixmedieval que el clergat té del matrimoni. Cinc persones al Penedès havien repudiat a les seves parelles l’any 1303, posant punt final a la cohabitació baix un mateix sostre. Pel que fa als bígams, s’hi troben dos casos, un el d’un sabater de Vilafranca del Penedès que s’ha tornat a casar sense haver anul·lat el matrimoni, així com el d’una dona de la Bisbal del Penedès, Arsenda Ginera, que s’ha casat amb Guillem d’Olesa i té el seu primer marit vivint a Sicília, tot i que Guillem assegurava no saber que Arsenda ja estigués casada .

Font: pinterest

També trobem dos casos d’homes que no volien mantenir relacions sexuals amb les seves esposes, una proporció molt reduïda enfront del total de casos registrats, però no menys significatius i que sobten en trobar-los en aquest llistat. Un és Berenguer Marquès, veí de Sant Quintí de Mediona, al nom del qual l’acompanya un acusador “non vult comunicare cum uxore sua”, eufemisme del desinterès absolut en mantenir contacte sexual amb ella. Bertran de Llagostera, de Pontons, tampoc vol tenir sexe amb la seva dona. Es desconeix quina era la causa d’aquesta falta d’interès i al que, als ulls de l’Església, era una falta al deure conjugal, d’aquests dos homes penedesencs del segle XIV. No hi consta que tinguessin altres amants o concubines, suscitant l’especulació del fet que poguessin ser homosexuals o que simplement no els hi agradaven les seves respectives esposes.

Seguint aquest fil en el que s’ha insinuat una possible orientació homosexual d’aquests dos homes, cal destacar que no hi ha casos explícits de sodomia en el llistat de la visita pastoral de 1303, a diferència d’altres casos com pugui ser el que es va trobar el Dr. Palau del monjo Berenguer a Santa Maria de Meià. Aquesta paraula tan ambigua pel que fa al significat, tant podia fer referència a les relacions entre dos homes, la penetració anal entre home i dona i, en menor mesura, a relacions sexoafectives entre dues dones. Aquest vici de sodomia, durament reprovat per Tomàs d’Aquino i que a finals del segle XIII i començaments del segle XIV es registra un enduriment del seu tractament, guarda relació  amb la molícia, que fa referència a la masturbació, també pecaminosa. Tampoc s’hi registren acusacions explícites d’això, segurament per tal de tractar-se d’una activitat més discreta i menys donada a aixecar sospites.

Tant el joc i la usura fou durament reprimida al clergat i desaconsellada al laicat, fins al punt d’intentar-la prohibir. El joc a cartes i a daus és quelcom habitual en la societat d’aquella època, practicada per clergues i laics. El cas més peculiar és el de Sant Quintí de Mediona, on es veu que és habitual que la gent jugui a daus durant la missa.

Entre el llistat de faltes reprovables per a l’Església, una de les pràctiques supersticioses que més molestà als clergues i més s’hi entossudiren a combatre-la fou la fetilleria i l’endevinació, trobant-se casos en aquesta visita pastoral analitzada. Aquestes pràctiques que suposaven un aiguabarreig d’antigues tradicions i costums, moltes provinents de creences i religions precristianes, i de remanents de saviesa popular traslladats de generació en generació s’escapaven del control eclesiàstic, malgrat que tenien molt de ressò i eren àmpliament practicades. Aquestes arts, que tant podien aglutinar la curanderia i la remeieria fins a intentar esbrinar el futur, maleir a algú o controlar l’entorn a través de conjurs i màgia simpàtica, eren sovint practicades per les dones, col·lectiu que l’Església tractà compulsivament de controlar fins a l’últim pensament. No es pot parlar de “bruixes” per a referir-nos a dones fetilleres i endevines fins a finals de l’edat mitjana, atès que fins al segle XIV feia referència estrictament a dones mitològiques de tarannà malèvol i diabòlic.

Al Penedès el 1303 s’hi troben diversos casos de fetilleria i endevinació, sovint perpetrats per dones, però també es recriminen aquestes accions a algun home. Concretament, són 9 casos particulars que són assenyalats per cometre fetilleria o endevinació: com na Sibil·la Pujol a  la Llacuna i a Pontons, en Castellar, en Berenguer Martorella i na Valentòria a l’Arboç i n’Orpina i na Guitarda de Miralpeix a Sant Pere de Ribes, aquestes dues són estudiades per Josep Perarnau i arriba a la conclusió que, en efecte, són dones amb dots guaridores i per això mateix, assenyalades per l’Església perquè queden fora de la regulació. Mentre n’Orpina era especialista en gontornons del coll, na Guitarda ho era de les molèsties oculars i ho feia a través d’un encanteri anomenat “jur de la corretja”.

Per acabar la part de les faltes dels laics i, deixant de banda els casos particulars, volia assenyalar l’enuig del seguici episcopal amb diversos grups. Crida l’atenció com va quedar escrit que tots els parroquians de la Bleda  no solien anar a missa, així com els de Sant Quintí de Mediona eren mals feligresos i jugaven a missa, possiblement per una cristianització precària i negligent, els deodats i les deodates –possibles oblats i expòsits– de la Llacuna i Sant Martí Sarroca duien una vida dissoluta, així com molts habitants de pobles blasfemaven, sense particularitzar els casos.

Com es veu en altres estudis sobre la temàtica, el clergat comet moltes faltes, entre elles el concubinatge i la procreació. Així mateix cometen usura, juguen als daus i duen a terme altres comportaments plenament habituals en la resta d’habitants. Els clergues no solien tenir una bona formació abans de Trento, quan es regularitza la qüestió dels seminaris, i se’n constata un aprenentatge negligent i despreocupat. Així mateix, s’observa que entre els laics també es duen a terme molts comportaments que desperten l’enuig de l’Església i que demostren que el discurs reiteratiu del clero envers la rectificació d’aquests processos es devia precisament a l’incompliment d’aquestes exhortacions i que el missatge tardà molt en calar entre la població.

Read More

Ens desplacem a Calafell, on la nostra entrevistada realitza una excavació. Llicenciada en història, arqueòloga i actualment doctoranda, Roser Marsal és especialista en Arqueologia i Història de l’Edat del Ferro al Pròxim Orient i en la cultura de l’aigua a la Transjordània del I mil·lenni a.C.

Arribem al pis on farem l’entrevista, ple de restes de convivència arqueològica: microscopis, botes i cafè. Deixem el llibre Oikonomía: Cuidados, reproducción, producción. Tarragona: Publicacions URV, 2015. sobre la taula, obrim la grabadora i ens disposem a parlar de les dones egípies en clau de gènere i africanitat a partir del capítol del llibre que la nostra entrevistada va redactar: Mujeres de Kémit: madres, diosas, reinas y trabajadoras. Un bonic homenatge d’actuals dones treballadores (qui sap si mares, deesses i reines) a les dones de Kèmit d’ara fa uns 4.000 anys.

A què ens referim quan parlem de Kèmit dins l’Antic Egipte?

La paraula Kèmit fa referència a com els egipcis anomenaven la seva terra. La transcripció d’aquesta paraula és Kemet, i significa “el país de la terra negra” (transliteració que van fer els egiptòlegs occidentals). Però hi ha un altre vessant de l’Egiptologia, la visió africanista, que exposa que la paraula Kemet no vol dir “el país de la terra negra” sinó “el país dels negres”; aquest altre significat fa referència als seus habitants i no al territori. D’aquí és d’on va sorgir el debat sobre l’africanitat de l’Antic Egipte. 

A nivell personal, he fet aquesta referència a Kèmit com a homenatge a un professor que vaig tenir a la Universitat de Barcelona, el professor Ferran Iniesta, que em va introduir als estudis africanistes de l’Antic Egipte.

Fas referència a discursos historiogràfics occidentalistes, imperials i androcèntrics aplicats als estudis de l’Antic Egipte que han conformat la nostra visió sobre aquesta civilització. Quins han estat aquests discursos en el cas de Kèmit i quina visió ens han configurat? I, més concretament, en el cas de les dones?

Nosaltres, quan parlem d’Egipte, sobretot la gent que no ha estudiat directament la civilització egípcia, ho fem des d’una visió romàntica i idíl·lica. La visió que ens ha arribat de les primeres investigacions que es van fer a l’Antic Egipte és una visió imperialista, ja que van ser els grans imperis els que van començar a excavar en aquest territori (sobretot a les piràmides, als grans temples funeraris… tots ells conjunts monumentals). Progressivament, aquesta visió ha anat canviant, però ha costat, ja que les visions romàntiques i imperialistes estan molt arrelades als estudis de l’Egiptologia i d’occident.

Però també faig referència als discursos androcèntrics perquè la majoria de fonts (arqueològiques, textuals i iconogràfiques) estan elaborades per homes. Per tant, la visió que tenim de l’Antic Egipte sempre és una visió androcèntrica.

Però, com us explicaré, i el que hem intentat fer amb aquest llibre (CUADRADA MAJÓ, Coral (coord.). Oikonomía: Cuidados, reproducción, producción. Tarragona: Publicacions URV, 2015. ISBN 978-84-8424-375-5), és capgirar aquest discurs per intentar veure i estudiar les dones com a subjecte dins d’aquesta ja conformada visió general.

En el cas de les dones a l’Antic Egipte, al llarg de la història de l’Egiptologia se n’han fet algunes publicacions al respecte, però sempre des del punt de vista de la desigualtat. Fins fa relativament molt poc, no se n’han fet Estudis de Gènere. Per tant, des de la visió tradicional, les dones no apareixien dins el discurs de l’Egiptologia: n’estaven excloses. 

Les dones de Kèmit no s’han d’estudiar des de la desigualtat respecte a l’home, sinó com un subjecte amb autonomia però lligat a la dualitat de la cosmologia egípcia. En què consistia aquesta dualitat?

La dualitat és un element que costa molt d’entendre des del nostre punt de vista occidentalista. No podem obviar ni defugir els paràmetres inherents en què hem nascut, però hem d’intentar imaginar com vivien aquest tipus de cultures, les quals estan molt allunyades de la nostra concepció. 

A partir de textos religiosos i d’iconografia sabem que els egipcis tenien el concepte de la dualitat: dos oposats creaven equilibri. Fins i tot existia una deessa, Maat, que vol dir “l’equilibri”. Per tant, segons les seves creences, dos oposats ocasionaven aquest equilibri vital i sagrat. És d’aquesta manera que el binomi home-dona aconseguia aquest equilibri, tot i que també s’hi associava el binomi passivitat-activitat amb una figura o amb una altra.

La dualitat que volia remarcar en aquest capítol al capdavall és una analogia, ja que, per entendre-la, hem de fer un canvi de “xip”, perquè costa moltíssim inserir-nos en l’estudi d’aquestes societats que tenen un pensament totalment diferent del nostre. Intentem fer analogies però al final són relativismes.

Un dels objectius del teu capítol Mujeres de Kémit: madres, diosas, reinas y trabajadoras és revalorar i canviar la visió dels treballs de cures i de reproducció, tradicionalment associats a la dona relegada a l’espai privat domèstic. A Kèmit, els treballs de cures i de reproducció eren considerats producció. Què caracteritzava l’economia i la societat de Kèmit perquè fossin considerats d’aquesta manera i, per tant, fossin activitats econòmiques? Com es vivien a Kèmit aquests treballs?

Això té molt a veure amb el títol que li vam donar al llibre les quatre autores: Oikonimia. Cuidados, reproducción, producción. Un dels objectius que vam voler assolir va ser canviar el paradigma tradicional d’aquestes activitats. Sembla que nosaltres atorguem més importància a allò que actualment considerem producció mentre que la reproducció i els treballs de cures (com el manteniment de la família, la criança, etc.) no es consideren producció i queden en un pla secundari.

Hem volgut canviar-ne el punt de vista perquè en aquest tipus de societats, i fins i tot en la nostra, reproducció i cures són tant o més importants que el que actualment considerem activitats de producció. Perquè, òbviament, si no hi ha reproducció ni es cuida la descendència, no pot haver-hi producció. De què serviria produir?

Cal dir que a l’Antic Egipte no consideraven aquestes tres activitats producció en si, sinó que no en feien una divisió com la fem nosaltres. Per ells, la unitat bàsica era la família, la qual era important tant per perpetuar el mateix llinatge, com per mantenir els progenitors, com per retre culte als avantpassats. Un exemple en són les mastabes i les  diverses fórmules funeràries, les quals servien perquè mai s’oblidessin els ancestres. Per tant el culte i les cures familiars eren activitats molt importants.

Però, repeteixo, no devien diferenciar aquestes activitats: simplement era un aspecte global i inherent en la seva cultura. A la nostra societat sí que separem producció i religió però ells no tenien aquesta concepció. Tot anava lligat i era considerat producció, fins a tal punt que els temples eren els centres redistributius de l’economia egípcia.

Com es relacionaven les dones amb l’espai de producció? Es podia parlar d’esferes públiques i privades i de domesticitat femenina?

Aquest és un àmbit espinós. No sóc especialista en aquest tema, però quan vaig començar a investigar-hi, preguntant també a professors del màster d’Egiptologia, va costar molt establir el significat d’esfera pública i esfera privada a banda del que considerem nosaltres una esfera pública i una esfera privada. Si nosaltres considerem que l’esfera privada són les quatre parets de la casa, què considerem el pati o la terrassa (és a dir, el sostre de les cases egípcies, on es realitzaven diverses activitats productives), que van més enllà de les quatre parets? Perquè les dones realitzaven activitats als camps propis adossats a la seva casa o terreny. Això què vol dir? Que és públic, que és privat…? Quins són els límits?

La conclusió és que no sempre s’han de relacionar les activitats de les dones amb espais que nosaltres actualment considerem únicament privats o lligats a la ideologia de la domesticitat. La domesticitat pot ser tan àmplia com un vulgui que sigui. Les feines que fa una dona les pot fer a casa o fora d’aquesta i a Kèmit hi ha molts exemples de cada.

Dins el que actualment es considera producció (tot i que ja hem vist que les activitats de producció no es corresponien als mateixos paradigmes actuals), hi ha indicis de l’existència d’una divisió sexual del treball a Kèmit? Quins àmbits laborals ocupaven les dones (com ara religiosos, estatals, comercials…) i quines feines hi realitzaven?

A partir dels textos transcrits, de l’arqueologia (tot i que en menor mesura) i sobretot de la iconografia, s’ha vist que entre homes i dones hi ha certs treballs que podien ser especialitzats. 

Les dones eren importantíssimes en els àmbits religiosos. Fins i tot existia el títol de cantora de Hathor, una de les divinitats per excel·lència de l’Antic Egipte. També trobem ploraneres, activitat que en molts països era o segueix sent habitual.

Per a la dona que s’ocupava de la casa o de totes les activitats que s’hi produïen, com per exemple el teixir, existia el títol de la nebet per. El teixir era importantíssim per a la societat egípcia. Fins i tot en l’actualitat teixir el lli segueix sent una activitat pròpia de les dones a Egipte. 

També eren activitats especialitzades per a les dones la premsa de certes flors per extreure’n perfums, cuidar i alimentar animals i activitats comercials com l’intercanvi de productes. 

En àmbits estatals, i fora de l’especialització, ocupaven títols honorífics com “la mà del Déu”, en egipci hemet netjer. Això vol dir que estaven al costat del Faraó i, per tant, tenien un gran poder a les altes esferes. 

En general, les activitats exercides per les dones depenien de la jerarquia social a la qual pertanyien, però es pot afirmar que a l’Antic Egipte les dones estaven presents en moltíssims àmbits, no únicament (insisteixo) en el domèstic, que és la típica visió que en tenim). Sí que hi havia certa especialització però com la que hi ha hagut en totes les cultures. Però aquesta especialització no era una divisió categòrica i estricta. A més, estem parlant de les activitats que queden registrades a les fonts oficials, però què hi havia per darrere? Segurament una economia submergida com n’hi ha hagut sempre. Malgrat tot, aquest és un aspecte difícil de poder registrar i del qual quasi no hi ha evidències.

Fins ara hem tractat les dones com a col·lectiu general, però existien molts factors que les diferenciaven entre elles en diversos aspectes i paràmetres. Un d’ells eren les jerarquies de la societat egípcia. Malgrat que la majoria d’informació arqueològica és sobre les dones d’alta jerarquia, a trets generals què suposava ser dona i de baixa jerarquia a Kèmit?

Les fonts que tenim o que ens han arribat fins al dia d’avui normalment són fonts oficials i elaborades per homes. Per tant, la visió que tenim de Kèmit és d’un punt de vista de les altes esferes i androcèntric. Iconogràficament existeixen algunes representacions on surten dones, però és difícil estudiar-les o interpretar-les només amb la iconografia: les dones normalment apareixen al costat d’una figura masculina (tot que hi ha excepcions) i a les representacions funeràries que es troben a les tombes les dones apareixen darrere els homes. Però hi ha algunes connotacions que podrien variar aquest discurs aparent. 

També s’ha parlat molt de les dones esclaves a l’Antic Egipte, però realment no en sabem gaire cosa. Sembla que perquè apareguin dones en les representacions d’esclaus totes les dones havien de ser esclaves, i això no és cert. Tampoc sabem ben bé a quin tipus d’economia responien. 

La majoria d’informació que tenim de l’Antic Egipte i de les dones que hi van viure és de les altes esferes, és a dir, esposes reials, filles de les esposes reials i dones que van tenir més renom i rellevància política. Per exemple, tothom té al cap Hatshepsut, Nefertiti o altres dones importants. Constatem, per tant, que hi havia dones importants en les altes esferes. 

Però pel que fa a les dones d’estaments més baixos, tot i que apareixen a les fonts, semblen un col·lectiu oblidat dins la disciplina egiptològica. Es van recuperant poc a poc però seria necessari fer una relectura de les fonts existents i, en lloc de veure el més clar, donar-li el tomb per veure què se’ns està escapant.

Hi ha una gran diferència en la condició de les dones si les comparem al Regne Antic (2.686 aC – 2.345 aC) i al Regne Nou (1.567 aC – 1.200 aC). Fou un fet estructural o va ser qüestió del discurs que les fonts oficials de l’època (la majoria elaborades per homes i des del poder) ens han volgut fer arribar?

Crec que més que un fet estructural o del discurs de les fonts de l’època, és cosa de la perspectiva que li hem donat des dels discursos de l’Egiptologia (a causa del que he comentat anteriorment). Hi ha moltes dones importants al Regne Antic que, no és que estiguin oblidades, sinó que simplement no han tingut el mateix ressò que les del Regne Nou. Això s’explica per què el Regne Nou és una època presentada com una època de grans conquestes des del punt de vist occidental, com per exemple les proeses de Ramsès II contra la batalla de Qadesh amb els hitites. En aquest context, les dones d’altes esferes, com la Hatshepsut, han tingut molt de ressò. 

Això no vol dir que abans les dones que apareixen a les fonts oficials no tinguessin la mateixa importància: hi ha molts i diversos títols aplicats a les dones. Però les dones que apareixeran a les fonts d’èpoques posteriors estaran emmascarades, com és el cas d’aquestes famoses figures que he anomenat, que han tingut més ressò a causa d’una trajectòria més visual.

Entre els diversos regnes, l’estructura social tampoc devia canviar, així que les dones que eren d’una jerarquia determinada continuaven sent-ho i exercint les mateixes funcions.

A tall de conclusió: quina importància social, econòmica i política tenia el trinomi producció-reproducció-cures en el sistema econòmic i social de Kèmit? I, per tant, quina importància hi tenien les dones?

Aquesta és la part central del capítol i, per tant, a la qual vaig voler donar més importància. És el que anteriorment he explicat: òbviament sense les dones no hi ha descendència; per tant, eren un pilar fonamental en l’economia i la societat. Tenien un paper central perquè eren les que donaven i garantien la vida, activitats molt preuades pels antics egipcis.

Tenim constància de rituals de prosperitat femenins, d’ús d’amulets durant l’embaràs… Fins i tot sembla ser, tot i que està bastant discutit, que tenien uns espais on les dones que acabaven de parir el nadó s’hi poguessin estar uns dies després del part. 

També sabem que les dones eren les qui controlaven la natalitat i que entenien el sexe com a activitat recreacional més enllà de la reproducció. Per tant, era importantíssim el concepte de la dona com a garantia de vida i perpetuïtat.

Posteriorment, les dones decidien com es garantien les cures, és a dir, el manteniment de la família i la producció, perquè realment la reproducció i les cures són activitats productives. Els homes biològicament no podien tenir fills, i per això era una activitat tan important en la societat egípcia. 

Són importants les tres activitats per igual: no les separaven, sinó que les concebien sota una mateixa idea. El problema recau en el fet que són tasques que estan menyspreades segons la nostra mentalitat, perquè nosaltres associem economia a mercat, mentre que a Kèmit hi havia una idea del tot. A més, no podem oblidar tota la part cultural i religiosa, aspectes inherents d’aquesta cultura que formaven part d’aquesta globalitat.

Hi ha una necessitat de fer historiografia en clau de gènere i de raça. A través de l’Arqueologia del Gènere, de noves metodologies d’estudi i de publicacions com aquesta (Mujeres de Kémit: madres, diosas, reinas y trabajadoras), es reivindiquen la negritud egípcia i les dones que hi pertanyen. Aquest camp d’estudi està començant a prendre una magnitud considerable. Quin futur li augures?

Ara mateix crec que el gènere està entrant d’una manera molt consistent en totes les disciplines, tot i que és un discurs que encara costa d’introduir malgrat que pensem que vivim en una societat moderna. Mai hem d’oblidar què són el gènere i el feminisme, i s’ha d’entendre que no estem parlant de les dones ni estudiant-les des del punt de vista de la desigualtat, sinó que estem donant veu a les dones que han estat oblidades per la historiografia malgrat haver viscut i protagonitzat la Història. Al donar veu a aquest col·lectiu, ens trobem que les dones són una categoria molt gran i plena de moltíssimes subcategories. 

A l’Egiptologia crec que cada vegada s’estan fent més Estudis de Gènere a més universitats i estan entrant assignatures que es dediquen exclusivament a temes de gènere (amb diferents estudis que es fan sobre maternitat, reproducció…). Pel que fa a l’Arqueologia, també està entrant amb força des de fa uns anys l’Arqueologia del Gènere. Però és una cosa que encara costa, perquè la majoria de projectes no estan dedicats, per exemple, a l’estudi d’un poblat, sinó que encara es dediquen al món funerari i religiós. Aquests àmbits també són importants però costa arrelar els estudis d’Arqueologia del Gènere en altres àmbits i activitats.

Pel que fa a la negritud a Egipte, és un tema que va sorgir a finals del segle passat i principis d’aquest segle. En aquell moment semblava que Egipte conformés un món idíl·lic, com he dit anteriorment. Però Egipte es troba a Àfrica, i a vegades ens costa acceptar-ho. Aquesta és la perspectiva que els africanistes han defensat de l’Egipte. Tots aquests estudis, però, es fan des del punt de vista de la Prehistòria, i és molt interessant veure la configuració de la societat, les característiques de les comunitats que en un primer moment van viure a la vall el Nil, als oasis… És cert que Egipte va rebre influències i connotacions del sud, l’actual Sudan, i que segurament també hi hagueren migracions del Proper Orient, però no podem perdre mai la perspectiva de l’africanitat egípcia.

Per això, a banda de les dones, també vam voler fer un homenatge a un altre enfocament d’Egipte: el de la negritud. Mai hem d’oblidar que Egipte està a Àfrica, i no per això és una civilització pitjor o millor. És aquesta idea la que costa de veure entre els idíl·lics i els romàntics. L’Egiptologia com a ciència va néixer en època imperial: d’aquí la visió imperialista amb què començo el capítol, ja que és molt important saber d’on partim per saber on estem. I actualment, al segle XXI, ens trobem en un discurs postprocessual, el qual que en certa manera configura els estudis i els dóna un determinat rumb.

Per acabar, i ja que parlem d’Egiptologia i de Gènere, m’agradaria anomenar la gent que s’hi dedica i que d’alguna manera han donat nom i ímpetu a aquests estudis. Un d’ells és Marc Orriols, el qual fa Estudis de Gènere i ha liderat tots aquests estudis a Espanya. És qui em va introduir en el tema a l’únic màster oficial d’Egiptologia que hi ha a Espanya: el de la Universitat Autònoma de Barcelona, on el vaig cursar jo. Existeixen alguns màsters no oficials i algunes carreres que integren estudis d’Egipte, però l’únic oficial, de moment, és el de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Read More

El territori que ocupa l’actual Equador va començar a poblar-se el 3000 aC. amb pobles d’agricultors que ja utilitzaven la ceràmica. Però, no va ser fins al 500 aC. quan van aparèixer els primers nuclis definits d’agricultors, que s’organitzaven en poblats complexos vinculats a règims polítics no igualitaris. Per aquesta raó i per la gran extensió que van adquirir aquestes unitats sociopolítiques, els arqueòlegs van batejar aquesta època com a període “Integración Regional (500-1500 dC.)”. Va ser en aquesta època a on es va identificar la cultura cañari.

L’àrea habitada pels cañaris, tant en època prehispànica com en els segles següents a la Conquesta, és la que ocupen les actuals províncies del Cañar i de l’Azuay, sumant aproximadament un total de 10.800 km2.

La frontera nord natural, el “Nudo de Azuay” els separava dels Puruhaes, encara que, més enllà del límit, hi havia poblacions cañaris com les de Chumbi, Alausí i Tiquizambi, que actualment, formen part de la província del Chimborazo. Per contra, la frontera sud marcava els límits amb els Palta, a través de la frontera natural de la conca del riu Jubones. La frontera oriental estava marcada per la serralada dels Andes; i, la frontera occidental, la més difícil de definir, amb els Huancavilcas com a veïns.

ELS CAÑARIS EN EL SEGLE XV

OCUPACIÓ DEL TERRITORI I ORGANITZACIÓ SOCIOPOLÍTICA

En època prehispànica, anterior a la conquesta incaica, el territori cañari s’organitzava a partir de diferents centres administratius dels quals depenia una població molt dispersa. Aquesta població estava organitzada en senyorius, integrats per diferents ayllus, governat per un cap local. Malgrat aquest model d’organització territorial i polític, així com els seus constants enfrontaments, els cañaris estaven units per aspectes com l’economia basada en l’agricultura i el comerç amb la costa i el nord dels Andes Centrals i l’existència d’un enemic comú. Per tant, abans de la seva incorporació al Tahuantinsuyu, la societat cañari mostra una unitat cultural, però no política.

Fotografia de dones cañaris actuals. Font: Viquipèdia

Els caps dels diferents ayllus constituïen el sector hegemònic i superior de la societat, a on pertanyien per herència. Cada un d’ells; per contra, la “gent comuna”, subordinada al sector de lideratge, formava la majoria de població. També hi havia especialistes com comerciants i artesans. Ambdós grups estaven enllaçats per un sistema gradual de redistribució de béns i del control d’aliments. El grup social inferior, el formaven individus amb la llibertat personal restringida, és a dir, per persones que tenien una posició social semblant a la que en termes europeus podríem classificar de serfs o esclaus. Per tant, van existir desigualtats socials i econòmiques determinades per factors com el naixement o pel caràcter politicomilitar.

ELS CAÑARIS SOTA EL TAHUANTINSUYU

El període cañari-inca va començar amb la invasió i el sotmetiment dels senyorius cañaris davant dels inques, aproximadament el 1460 i, possiblement, va concloure el 1533, amb la guerra entre Huàscar i Atahualpa.

La conquesta dels cañaris va tenir una gran importància, especialment pel seu paper com a distribuïdors del Mullu cap a la serralada dels Andes Centrals. Eren experts comerciants i guerrers gràcies a la relació directa amb els productors costaners d’Spondylus Princeps. Per tant, la seva conquesta va ser una important victòria bèl·lica, però també econòmica per l’imperi que s’estava expandint.

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Després de la seva integració al Tahuantinsuyu, sota el mandat de Tupac Yupanqui, es va establir un nou ordre a la regió; encara que, es van conservar, alterades, algunes de les estructures territorials i locals.

Un bon exemple dels canvis que el Tahuantinsuyu va realitzar a la regió va ser la creació de noves construccions i infraestructures; entre elles, la fundació de Tomebamba, actual ciutat de Cuenca, com a centre administratiu de les regions acabades de conquerir. La ciutat es va convertir en la residència preferida de l’Inca Huayna Capac, convertint-la en una seria competidora del Cuzco, ja que va ser capital residencial incaica durant molts anys.

Principals centres poblats cañaris en època incaica. Font: Lozano, (1991:59)

A més, alguns dels principals centres de la província, com Hatún Cañar, Cañaribamba, Sigsig i Molleturo, que servien com a llocs de concentració ritual, necessaris en l’organització política, van ser objecte de noves construccions incaiques.

Malgrat això, es va mantenir la bipartició andina clàssica de l’espai entre dues meitats: la part septentrional (Hanansuya) que tenia com a centre principal l’assentament Hatún Cañar; i l’altre, corresponent a la part meridional, l’assentament de Cañaribamba. En conseqüència, no es va alterar la seva estructura territorial original.

Un altre element essencial de l’administració incaica en el territori cañari va ser la construcció d’una xarxa de punts de suport, enllaçades entre si per carreteres com el “camino real”. La ciutat de Tomebamba es va convertir en el centre geopolític de la regió cañari inca, tenint com a element vertebrador la xarxa viària del Capac Ñañ, que travessava de nord a sud la regió.

El 1455 va néixer a la ciutat de Tomebamba, l’inca Huayna Capac; per aquesta raó, els cañaris sempre van tenir predilecció cap a ell. Fins i tot, van ajudar-lo a complir el seu principal objectiu, enfrontar i sotmetre a Cachar, el Shyri XV del Regne de Quito. A més, la ciutat va ser una de les causes que va enfrontar a Huàscar i Atahualpa en la seva lluita per aconseguir el poder absolut del Tahuantinsuyu.

Per reforçar l’impacte de la seva administració, els inques freqüentment utilitzaven els llocs sagrats de les ètnies súbdites, a on erigien les seves instal·lacions, permetent practicar les cerimònies autòctones, a costa de les imperials. Aquesta fou probablement la situació d’Ingapirca, que, s’identifica amb l’antic assentament d’Hatún Cañar.

SISTEMA DE PODER I ORGANITZACIÓ SOCIAL

Des del punt de vista social, els inques no van eliminar la base de l’estructura politicosocial dels cañaris, sinó que, la van modificar d’acord amb les exigències de l’imperi en expansió. Entre altres aspectes, va canviar la funció dels curacas locals de cada ayllu, ja que havien de mantenir la pau del territori conquerit i col·laborar amb l’imperi; per aquesta raó, s’obligava als fills dels curacas a aprendre en el Cuzco les bases de l’imperi. El poder dels senyors ètnics es va restringir principalment pel trasllat de la població autòctona a altres regions de l’imperi, que passaran a anomenar-se mitimacuna. Per aquesta raó, es va produir la pèrdua de comandament dels curacas cañaris sobre ells, i també, la pèrdua de la població cañari en el seu territori.

Els mitimacuna van ser l’instrument més eficaç per donar a conèixer i imposar l’idioma oficial, el quechua, la religió (culte al sol), els costums i les formes de vida dels inques, a més d’exercir el centre polític dels pobles sotmesos.

El sistema de poder estava constituït per l’Inca com a suprema autoritat, del qual la paraula i voluntat era divina, ja que era considerat fill del Déu Sol. Els caps dels pobles sotmesos conservaven la seva autoritat, però sempre subordinats a l’Inca.

Els inques no van alterar la base de l’estructura política i social dels cañaris, però sí que la van desestabilitzar amb el canvi de funcions dels curacas, i, especialment, amb el trasllat de poblacions d’una província a l’altra.

ELS CAÑARIS EN EL SEGLE XVI

El 1528 va morir l’Inca Huayna Capac, segurament per la plaga de verola que van portar els europeus abans de trepitjar el territori inca. En aquest moment va començar una guerra d’interessos entre els dos fills de l’Inca, Atahualpa i Huàscar, per la successió del tron. Eren unes disputes molt comunes entre els inques, ja que, malgrat que molts cronistes i historiadors moderns creuen que va existir la institució del successor com en les monarquies europees, era l’Inca, encara en vida, qui designava a una sèrie de fills per les seves capacitats.

En la disputa entre els dos successors hi van entrar una multitud d’interessos i preferències, que van determinar l’adhesió de les províncies de l’imperi i dels seus funcionaris incaics a un dels dos. Els territoris del sud de l’Equador i nord del Perú eren partidaris de Huàscar, però a l’altiplà central i nord de l’Equador s’hi concentraven els defensors d’Atahualpa.

Vistes de l’actual ciutat de Cuenca, els seus origens es troben en l’ocupació colonial del territori cañari. Font: Viquipèdia.

Els primers enfrontaments entre els dos germans es van centrar en aconseguir el domini de Tomebamba, centre polític i administratiu de la regió cañari. Els cañaris van ser fidels a Huàscar, però la batalla la va guanyar Atahualpa. Això va provocar la matança de gran part de la població cañari per part dels soldats del guanyador.

Aquests esdeveniments expliquen el desig dels cañaris d’alliberar-se de l’opressió inca sota les ordres del vencedor Atahualpa, motiu que els va portar a aliar-se amb els espanyols. Va ser durant la guerra entre els dos germans quan van aparèixer els expedicionaris espanyols, liderats per Francisco Pizarro i Diego de Almagro, una situació bèl·lica que van aprofitar a favor seu.

Durant la conquesta europea, els cañaris van jugar un paper fonamental, ja que es van integrar a les hosts espanyoles. Van servir com a soldats i guerrers, però també com a guies i traductors donat que eren ells qui coneixien la geografia del territori.. L’ajuda prestada als conqueridors va reportar beneficis, en un moment inicial, als cañaris. Malgrat això, un cop pacificat el territori, els espanyols van imposar un model d’organització territorial, administratiu i social totalment aliè als indígenes.

La conquesta no va ser entre espanyols i indígenes, sinó una guerra multilateral entre el Tahuantinsuyu, els pobles sotmesos a l’imperi i els invasors. L’arribada dels europeus va trencar el precari equilibri imposat per l’Imperi Inca i va donar lloc a un període de relacions fluides entre sectors ètnics i unitats polítiques.

NOVA ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Pels conqueridors i per la corona, les ciutats que es van fundar a Amèrica no eren només centres urbans a on s’instal·laven colons, sinó també, centres de govern que possibilitaven l’organització i administració del gran imperi que s’estava formant.

La primera mostra de la nova organització va ser la creació de cabildos o ciutats que van representar l’Estat en la ciutat i en la regió, contribuint, a més, a organitzar i controlar la colonització i a repartir les terres entre els conqueridors.

El 12 d’abril de 1557 Gil Ramírez Dávalos, governador de Quito i capità general va fundar la ciutat de “Santa Ana de los Ríos de Cuenca” en nom del Virrei Andrés Hurtado de Mendoza. La ciutat, que va comptar amb 19 veïns, es va instal·lar a poca distància de Tomebamba. Des del primer moment va pertànyer a l’Audiència de Quito, que comprenia una jurisdicció política i eclesiàstica d’un milió de quilòmetres quadrats.

Una vegada realitzat el ritual de fundació, determinants els límits jurídics i acceptada pels curacas de la regió, la repartició dels solars als 19 veïns va significar la creació física de la ciutat. Finalment, el 12 d’agost de 1576 es va crear el “Corregimiento de Cuenca” incloent tota la regió cañari en la seva jurisdicció.

Corregimiento de Cuenca. Segle XVI. Font: Poloni-Simbard (2006: 24).

Aquesta fundació va comportar una dràstica alteració en l’ocupació territorial dels cañaris que va desembocar, inevitablement, en la seva reducció en pueblos de indios i en el seu repartiment en petites encomiendas.

L’encomienda serà, durant els segles XVI i la primera meitat del XVII, el punt d’articulació i reproducció de la societat colonial. Gràcies a ella, es cobraven les rendes, s’obligava als indígenes a pagar un tribut, i es possibilitava el control i dominació ideològica d’aquests.

En un principi, com a favor dels serveis prestats a la corona i també perquè era beneficiós per les noves autoritats, es va mantenir, en gran manera, la seva organització territorial, donat que tot el poble Cañari va passar a formar part d’una única encomienda, la de Rodrigo Núñez de Bonilla. Però, la sort del poble cañari va canviar amb les provisions i repartiments del Virrei de Toledo entre 1567 i 1570, en què va repartir els 5.470 indis tributaris de la província cañari en diferents encomiendas i, consecutivament, a pobles d’indis.

El repartiment de les encomiendas i de la població cañari en pobles no va afectar de la mateixa manera a tots el curacazgos. Mentre que per alguns va comportar la seva desaparició, en altres els va enfortir i inclús es van arribar a crear noves unitats polítiques indígenes. En conseqüència, les noves reagrupacions van afectar dràsticament l’organització interna dels curacazgos.

NOU SISTEMA DE PODER I NOVA ORGANITZACIÓ SOCIAL

Socialment, es va produir un canvi molt important, donat que la societat colonial americana es va dividir en dues repúbliques diferenciades, constituïdes una, pels espanyols i, l’altre pels indis.

La república dels indis va continuar essent una societat jeràrquica, inclús es van intensificar les diferències entre els diferents grups. Fins i tot, es van arribar a crear grups socials nous dins dels ayllus, com eren els grups que abandonaven les seves comunitats per escapar-se de les pressions tributàries.

Fotografia actual del que fou el territori cañari. Font: Viquipèdia.

En aquesta nova època, el paper dels curacas va tornar a canviar, ja que la majoria d’ells es van posar a disposició de la corona espanyola per aconseguir avantatges polítics. Van continuar essent elegits pels mateixos indígenes, encara que sense el suport dels espanyols no tenien cap tipus de poder. A més, havien de fer de pont entre les dues “Repúbliques”, recol·lectant els tributs de la seva comunitat i mantenint la pau en el poble d’indis que dirigien.

Malgrat tot, la seva incorporació forçada en els pueblos de indios i el que va suposar, els cañaris van saber aprofitar un sistema que els era totalment aliè per desenvolupar diferents estratègies que els van permetre la seva supervivència com a grup durant la colònia i fins avui en dia. Realment, es van mantenir les estructures cañaris i andines, dins d’un món totalment nou; el qual va provocar molts canvis interns per les comunitats indígenes, però mai es van deixar d’identificar com a cañaris ni de sentir-se part d’un ayllu, que era la base de la seva organització política i social.

Read More

En portada

Conquesta de Jerusalem de Carlemany. Miniatura d’un manuscrit francès del s. XV. No hi ha (o no s’ha trobat) cap representació gràfica de la conquesta de Barcelona del 801, però aquesta miniatura és prou il·lustrativa de l’èpica amb la qual s’envolta un setge. En el cas de la miniatura, un setge simbòlic, ja que Carlemany mai posà els peus a Jerusalem.

Context i antecedents

El Regne Franc durant els segles VIII i IX, sobretot la primera meitat del primer, fou objecte de nombroses pressions i atacs forans: a la costa de l’Atlàntic, els normands saquejaven i feien incursions; a la frontera est del regne, els magiars i els àvars pressionaven; des del sud, de la península Ibèrica, els musulmans també realitzaven ràtzies en territori franc per costum; i, per si no n’hi havia prou, el Papa de Roma també els demanava ajuda en la seva pugna contra els longobards.

Tanmateix, dins de tots aquests problemes, la qüestió andalusina al sud suposava la menor de les amenaces per la monarquia franca. Primer, Eudes I d’Aquitània, l’any 721 a la Batalla de Tolosa i, segon, Carles Martell, l’any 732, a la Batalla de Poitiers o de Tours havien vençut al saquejador; en ambdues ocasions els francs havien derrotat l’intrús. Encara que ambdues batalles fossin de dubtosa magnitud, quedava demostrat que els omeies peninsulars no eren un enemic invencible.

No obstant això, les constants incursions de saqueig no permetien a la monarquia franca centrar-se en els altres entrebancs. Així doncs, idearen la creació d’una frontera al sud, una marca hispànica, per tapar aquestes ràtzies. La idea definitiva de la marca, fins al riu Ebre, la desenvolupà Carlemany després de l’experiència de Roncesvalles, però els seus antecedents ja buscaven establir una zona forta al sud del regne. Per exemple, l’any 725, Carles Martell havia conquerit la Septimània i l’any 759 Pipí el Breu alliberà de mans andalusines el Rosselló, ocupant de manera relativament pacífica la ciutat de Narbona.

Imatge 1. Mapa de l’expansió de l’Imperi Carolingi. Font: Viquipèdia.

Ambdues gestes tingueren èxit gràcies a, sobretot, dos factors. Per una banda, els dirigents francs varen saber aprofitar la inestabilitat política de la península Ibèrica. Per altra, perquè els territoris pirinencs d’Al-Àndalus preocupaven relativament poc a l’Emirat de Còrdova: veurem com la defensa d’una ciutat rellevant serà molt més important quan els carolingis intentin prendre Barcelona.

Des de la conquesta omeia de la Península dels anys 711-718, el territori passà a anomenar-se Al-Àndalus. El territori andalusí depenia administrativament del Califat Omeia o de Damasc i era governat per un emir des de Còrdova. En tractar-se d’un territori perifèric de l’estat omeia, l’administració i l’ordre no hi eren del tot presents i, sovint, hi havia revoltes i enfrontaments entre la població de la zona. Per exemple, la Revolta de Munusa, el valí de Narbona, de l’any 731 (aquest incident fou un dels elements que aprofitaren els francs per derrotar als andalusins l’any següent a Poitiers) o l’aixecament berber del 740. Aquests, entre altres esdeveniments, portaren a molts conflictes interns i al qüestionament de la legitimitat política i religiosa del poder peninsular del califat.

Ara bé, a partir de l’any 756 el territori andalusí començà a transformar-se gràcies a l’arribada del conegut Abd-ar-Rahman I: molt possiblement l’últim supervivent Omeia després de la massacre de l’any 750. Aquest any, els abbàssides van assassinar a tota la família Omeia; enderrocant així la dinastia dirigent de Damasc. El califat sencer trontollà: hi hagué un canvi dinàstic que suposà grans transformacions; entre altres, el trasllat de la capital a Bagdad.

Imatge 2. Mapa de mitjan s.IX on s’aprecia l’Emirat de Còrdova, independent del Califat de Bagdad. Font: https://www.britannica.com/place/Caliphate.

Abd-ar-Rahman I fugí de Damasc, escapà de la massacre i aconseguí arribar a la península Ibèrica. Un cop allà, durant la dècada dels anys 50 imposà el seu poder i s’autoproclamà emir independent al marge del califat abbàssida. Així doncs, a partir de l’any 756 Al-Àndalus es convertiria en un emirat independent, fins a l’any 929 que Abd-ar-Rahman III es proclamaria califa i, per tant, l’Emirat de Còrdova esdevindria califat.

Imatge 3. Representació contemporània, confeccionada per Dionisio Baixeras, de la cort de Còrdova de l’Emir Abd-ar-Rahman I. Font: artecordoba.com.

Mentre Abd-ar-Rahman I i els seus successors pugnaven per obtenir i mantenir el control territorial, al regne franc hi havia un canvi de dinastia: els merovingis donaven pas als carolingis. El mencionat Carles Martell llaurà el camí als seus descendents: Pipí el Breu, monarca del Regne Franc, i el molts cops anomenat pare d’Europa: Carlemany.

Aprofitant que Abd-ar-Rahman I instaurava el seu poder, les ciutats de Girona, Saragossa i Barcelona s’oposaren al nou emir. Les tres ciutats donaven suport als abbàssides i pactaren amb els francs: les portes de Saragossa havien d’estar obertes per als francs si Carlemany els donava suport contra els omeies de Còrdova.

L’emperador veié l’oportunitat d’assentar la seva desitjada frontera a la península començant per Saragossa, així que envià a Rotllan a prendre la ciutat de manera pacífica, com s’havia acordat. Un canvi en les circumstàncies provocà que les portes de la ciutat estiguessin tancades per a l’exèrcit franc, així que aquest emprengué el camí de retorn cap a Aquisgrà.

De tornada, i arran de la frustració que s’endugueren de Saragossa, els francs destruïren Pamplona. Degut a això els vascons, no els sarraïns com s’explica a la Cançó de Rotllan, es llançaren sobre la rereguarda franca derrotant-los en la famosa batalla de Roncesvalles, aproximadament l’any 778.

Imatge 4. Dibuix fet per Jean Fouquet entre els anys 1455-1460 de la mort de Rotllan durant la Batalla de Roncesvalles. Font: Viquipèdia.

Des de la creació de l’Emirat de Còrdova, tingueren lloc tot un seguit de revoltes dins d’Al-Àndalus, acompanyades de pactes amb els carolingis. Finalment, el 785 la ciutat de Girona s’entregà als francs i els comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent també s’entregaren al poder carolingi l’any 793. Dits territoris formarien  una primera marca: els carolingis, sense intervenir directament, havien aconseguit una frontera.

Aquesta situació de no-intervenció acabà quan al 793 l’emir de Còrdova envià Abd al-Maliq a atacar Girona: arrasaren Carcassona, Narbona i Urgell, entre altres. És interessant mencionar que derrotà a Guillem de Tolosa a la Batalla d’Orbieu, personatge que apareixerà més endavant. Aquests esdeveniments confirmaren a Carlemany la necessitat de crear un mur més poderós per evitar aquestes ràtzies. Així doncs, es reprengué la creació de la marca hispànica amb la convocatòria de l’Assemblea de Tolosa l’any 800.

Preparatius, participació i organització

En l’esmentada assemblea, es decidí que s’atacaria la ciutat de Barcelona, en aquell moment anomenada Barxiluna: a part de la importància estratègica de la conquesta de la ciutat fortificada, hi havia un component simbòlic vinculat amb la legitimació del poder imperial que Carlemany adquiriria poc després de l’Assemblea.

Els historiadors coincideixen que les preparacions foren de grans dimensions perquè les fonts destaquen les enormes magnituds de la planificació de la futura campanya. Ara bé, la campanya no es dirigí des de la cort imperial carolíngia, sinó que es va fer des de zones més perifèriques amb predominança a Aquitània. Per tant, parlem d’una empresa meridional.

Els vascons hi participaren liderats pel seu príncep Sanç, els rossellonencs pel seu comte Berà, en representació dels gots. Els borgonyons guiats per Guillem de Tolosa i pel seu fill Heribert, els provençals per Libulf, comte d’Arles, i els narbonesos pel seu comte Ademar. Fins i tot els gironins hi anaren guiats pel seu comte Rostany i els aquitans sota la direcció del seu rei: Lluís el Pietós, fill i hereu de Carlemany. Aquesta organització tan descentralitzada demostra un cop més que els conflictes andalusins eren de les menors preocupacions de Carlemany. Els preparatius de l’empresa quedarien en mans de Bigó, el gendre de Carlemany i confident de Lluís.

Imatge 5. Representació de Lluís el Pietós de l’any 826. Font: Viquipèdia.

L’expedició militar es dividiria en tres seccions. Per una banda, sota el comandament de Rostany de Girona, possiblement acompanyat de Berà, hi hauria el contingent més numèric: l’encarregat del setge de la ciutat de Barcelona. Rostany era el que coneixia millor la zona. D’altra banda, sota la direcció de Guillem de Tolosa  i juntament amb Ademar de Narbona, un segon contingent fou destinat a les comarques occidentals amb l’objectiu de tallar possibles reforços o subministraments cordovesos. Per últim, Lluís es quedaria al davant de la resta de l’exèrcit a manera de reserva al Rosselló esperant, fora de perill, per recollir el moment del triomf.

El setge, la victòria carolíngia i les conseqüències

Els francs iniciaren el setge de Barcelona l’estiu de l’any 800, el qual  es perllongà durant uns 7 mesos aproximadament. Durant el setge no tingué lloc cap batalla campal. Els defensors dipositaren la seva esperança en quatre factors: en la resistència dels murs, en les provisions emmagatzemades, en la possible arribada de reforços de l’emir de Còrdova Al-Hàkam I i en la incapacitat de l’exèrcit carolingi de mantenir el setge massa temps.

Imatge 6. Representació gràfica contemporània de la Barcino del s.IV on s’aprecien les fortificacions que assaltaren els carolingis. Font: https://patrimoni.weebly.com.

El primer factor fou resultant: les muralles romanes de Barcelona. resistiren l’impacte dels enginys de guerra carolingis, trabuquets i ariets, construïts amb la fusta dels arbres talats del voltant de la ciutat. El segon factor no tingué l’èxit del primer: el gra emmagatzemat començà a minvar després d’uns mesos d’assalts. El tercer  factor tampoc jugà a favor dels defensors: encara que se sap que l’Emirat de Còrdova reuní una host a Saragossa, mai arribà a la ciutat de Barxiluna: ja fos perquè retrocedí en veure l’exèrcit de Guillem de Tolosa que els barrava el pas o perquè l’exèrcit cordovès tenia com a objectiu Astúries i per això no es dirigí cap a Barcelona. El quart factor tampoc fou favorable pels assetjats: contra tot pronòstic, l’exèrcit franc mantingué el setge, desgastant les defenses i les reserves de la ciutat.

La fam, la mort de diversos dirigents militars i la desesperació després de diversos mesos de setge provocaren estralls en la defensa de Barcelona. Per accelerar la conquesta, Guillem de Tolosa, destinat a les contrades més occidentals, es dirigí a la ciutat per complementar el bloqueig de Barcelona. Veient que el setge no acabava, que Guillem de Tolosa s’havia sumat a l’aïllament de la ciutat i que els reforços no arribaven, el valí de Barxiluna Sadun al-Ruanyní, sortí de les muralles d’incògnit. Segurament ho va fer a la recerca d’ajuda cordovesa o, simplement, per fugir d’una mort gairebé segura. Tanmateix, aquesta escapada fou interceptada pels francs i el valí fou capturat i portat a Aquisgrà on fou exiliat o executat.

Arran de la fugida del valí i el desgast del setge, cresqué la dissidència entre els habitants de la ciutat: part dels ciutadans mossàrabs començarien a organitzar-se en contra dels defensors fidels a les autoritats andalusines.

Davant d’aquests esdeveniments, Lluís el Pietós fou avisat d’una imminent victòria i es dirigí amb les forces de la reserva cap a les portes de la ciutat de Barcelona. Un cop els tres contingents estigueren reunits, reprengueren més fortament els assalts a la ciutat durant, molt possiblement, dos mesos més.

El final del setge és l’esperat desenllaç d’aquesta situació de dissidència entre els assetjats: els mossàrabs de Barcelona havien contactat amb les tropes franques i havien acordat un final de les hostilitats passant per l’entrega del successor de Sadun: el valí Hamur. Així doncs, el final del setge de Barcelona fou un final semblant al del setge de Narbona de l’any 759: Lluís, l’hereu i representant de Carlemany, hauria entrat  per les portes obertes de Barcelona el 4 d’abril de l’any 801.

Les conseqüències més immediates del setge foren les capitulacions a les quals s’enfrontaren els habitants de Barcelona. Per una banda, la població musulmana havia d’abandonar la ciutat en un període de temps determinat i perdria totes les seves propietats. Per altra, els cristians en sortirien més beneficiats: conservarien les seves propietats i ostentarien el vigor de la llei; també tindrien la capacitat de jutjar-se a ells mateixos i gaudirien de l’exempció d’impostos.

Així es fundaria el comtat de Barcelona: consolidant una frontera amb una capital forta que ara seria Barcelona en substitució de Girona, com a baluard davanter del poder franc enfront del poder andalusí. Berà, fill de Guillem de Tolosa, fou nomenat pels carolingis primer comte de Barcelona.

Imatge 7. Mapa dels Comtats Catalans d’inicis del s.IX. Font: Viquipèdia.

La marca hispànica quedava consolidada fins a l’eix Llobregat-Cardener, constituint el que coneixem com la Catalunya Vella. Recordem, però, que l’objectiu de Carlemany era enfortir la frontera fins el mateix Ebre; així que, ja després de la mort de Carlemany, Lluís el Pietós, a part de fortificar la zona del Llobregat, es dedicà, infructuosament, a intentar conquerir la resta del territori ambicionat pel seu pare.

El debat historiogràfic

Per acabar donant una visió completa dels fets, cal mencionar que la Conquesta de Barcelona suposa un debat en la historiografia actual.

Les fonts emprades per reconstruir els fets en la seva majoria són biografies, poemes i annals francs. En aquestes fonts, s’hi troben discordances cronològiques entre elles, omissions i s’hi entreveu una actitud de no detallar els fets ocorreguts. Això podria ser una eina, per amagar una victòria pírrica de les tropes carolíngia? Sí que havien conquerit Barcelona, però el setge havia estat molt costós i no havien assolit l’objectiu geogràfic real: l’Ebre.

Imatge 8. Portada de l’obra Vita Karoli Magni, edició del 1521. Compare Carlemany (Carles I) amb Carles V. Font: Viquipèdia.

Davant d’aquesta foscor de les fonts, s’obren diversos debats interpretatius: la cronologia exacta, els motius que impulsaren a Guillem de Tolosa a unir-se al setge de Barcelona, les bones o males condicions de l’exèrcit carolingi durant el setge i, per últim, la valoració general de la conquesta com a victòria i les seves conseqüències.

La cronologia és potser l’element més incert. Sobre l’any no hi ha cap dubte: totes les fonts situen la conquesta al 801. Ara bé, mentre diversos autors defensen un setge de sis-set mesos, d’altres en presenten un de dos mesos i fins i tot n’hi ha que segueixen acèrrimament les fonts més primàries i afirmen que va ser de dos anys. Tot apunta al fet  que les fonts ofereixen una descripció exagerada. Per tant, es tendeix a afirmar que la durada del setge fou de 6-7 mesos, sense afegir-hi els mesos de preparació.

També resta la incògnita del gran moviment de tropes de Guillem de Tolosa: per què es va unir al setge mentre el seu objectiu era vigilar els territoris occidentals? Potser perquè ja havia complert la seva feina i havia comprovat que els reforços cordovesos es desviaven cap a Astúries? O potser perquè comprovà que la host que sortia de Saragossa era massa poderosa per enfrontar-la amb només la seva fracció d’exèrcit? Ara bé, potser caldria remuntar-nos al context: recordem que el valí de Barcelona era un rebel que estava a favor dels abbàssides. Potser és comprensible que l’emir Omeia no el volgués ajudar.

I el setge, com el van viure els carolingis? Està clar que els defensors no massa bé; però, i els atacants? Bàsicament hi ha dues postures: la que afirma que els carolingis van aguantar bé el setge i la que defensa que els mesos de setge van causar molts estralls i dificultats a les tropes de Carlemany. Aquesta última versió coincidiria amb la hipòtesi que les fonts discordants intenten camuflar grans pèrdues.

Finalment, el balanç dels fets. És cert que l’empresa de Carlemany pretenia arribar fins a Tortosa i que mai ho aconseguí, però no per això s’hauria de parlar necessàriament d’una victòria pírrica ni d’una conquesta a mitges de la marca. Com s’ha explicat, Carlemany aconseguí solidificar uns comtats catalans, sota el seu domini, que actuaven amb certa independència com a mur enfront de les ràtzies andalusines. Així que l’objectiu principal de l’empresa es podia donar per assolit. Tanmateix, sí que és cert que la imprecisió de les fonts i el debat que susciten les seves inexactituds porta a la conclusió que s’estaven intentant difuminar situacions desfavorables de la campanya carolíngia.

A tall de conclusió, podem afirmar que la conquesta carolíngia de Barcelona consolidà els Comtats Catalans. No obstant això, encara faltarien anys per l’aparició de la dinastia comtal i per l’enfortiment dels comtats com a territori autònom.

Els francs havien nomenat un comte no autòcton de Barcelona, i des de llavors seguirien escollint tots els comtes des d’Aquisgrà. Aquesta situació no agradà a les elits hispanogodes, a causa de la imposició de governants no provinents de les aristocràcies locals. Arran d’aquest conflicte centre-perifèria, s’iniciaria una pugna pels nomenaments comtals de la ciutat de Barcelona que duraria gran part del segle IX.

Els carolingis tingueren poder sobre els nomenaments comtals de Barcelona fins Guifré el Pilós. Amb ell, el càrrec de comte passaria de ser hereditari. Fou amb aquests personatges que s’iniciaria la dinastia comtal catalana: el Casal de Barcelona. A partir de llavors, els comtats gaudirien de molta més autonomia però no seria fins que l’any 988 quan Borrell II es negués a renovar el ja formal pacte de vassallatge amb els Capets de França. Així, finalment, els Comtats Catalans s’independitzarien de facto dels francs.

Imatge 9. Icona de la Genealogia dels Reis d’Aragó, c. 1400, on es representa Guifré el Pilós. Font: Viquipèdia.
Read More

El conflicte de les Guerres Bòer

A mitjans del segle XVII a l’actual Sud-àfrica, en aquell moment territori britànic, s’hi van assentar colons neerlandesos, posteriorment anomenats bòers o afrikàners, que temps després van fundar dos estats independents: l’Estat Lliure d’Orange, creat el 1854, i l’estat de Transvaal, creat el 1857. Aquests estats bòers es caracteritzaven per tenir una economia rural i mà d’obra esclava amb la població local. 

Entre els estats bòers i Anglaterra constantment es produïen conflictes colonials pel control dels recursos naturals i per la sobirania dels territoris bòer enfront l’Imperi Britànic. És d’aquesta manera que començaran les Guerres Bòer a finals del segle XIX

A la Primera Guerra Bòer (1880-1881) els dos bàndols es van disputar l’estat de Transvaal, el qual, finalment, va aconseguir un autogovern a canvi de reconèixer l’autoritat de l’Imperi Britànic. 

L’any 1886 es van descobrir grans jaciments d’or a Pretòria, la capital de Transvaal, i això va provocar que molts colons britànics s’hi mobilitzessin. Després d’una escalada de conflictes entre els dos col·lectius, va esclatar la Segona Guerra Bòer (1899-1902). Des de la metròpoli, el bàndol britànic va enviar un exèrcit més equipat que les tropes bòer, les quals tot i ser oficialment vençudes van seguir la lluita canviant la naturalesa del conflicte i iniciant una guerra de guerrilles, més avantatjosa per a elles.

La pau, amb victòria britànica el maig de 1902, establia que els estats bòer formaven part de la jurisdicció britànica sota el nom dUnió Sud-africana.El conflicte va ser molt cruel i costós, especialment la Segona Guerra Bòer amb la implantació  per part del govern colonial britànic de camps de concentració amb l’objectiu de tenir internada la població bòer per aïllar els comandos. Es van diferenciar entre els camps de població blanca i els de població negra, aquesta última més explotada i amb menys registre documental. En total, els camps van deixar 27.927 víctimes mortals de població blanca  (1.676 homes, 4.177 dones i 22.074 infants menors de 16 anys) i com a mínim 14.154 de població negra.

Els camps de concentració de població blanca

A partir de la documentació oficial se sap que 4.177 dones, 22.074 infants i 1.676 homes van morir als camps de concentració. (South African History Online. Women & Children in White Concentration Camps during the Anglo-Boer War, 1900-1902 [en línia]. 20 de març de 2011 [consulta: 10 de gener de 2019]).

Creació

Horatio Herbert Kitchener, comandant en cap de les forces britàniques, va haver de fer front a la guerra de guerrilles. Després de, sense èxit, crear un sistema de forts que incapacitava part del territori usat pels comandos bòer i d’aplicar la política de la terra cremada a les cases i granges dels possibles col·laboradors i/o integrants dels comandos, a finals de 1900 va internar en camps de concentració tant les famílies d’aquestes cases o granges com les que no tenien relació amb els comandos.

Lord Kitchener. (Font: Viquipèdia)
Lord Horatio Herbert Kitchener. (Font: Viquipèdia)

Kitchener va justificar la política dels camps de concentració al·legant que així es protegien les famílies lleials al bàndol britànic (de fet, els dos primers camps creats, el de Pretòria i Bloemfontein, tenien refugiada població partidària del bàndol britànic). També privava els comandos de qualsevol suport que poguessin rebre i se’ls coaccionava d’abandonar la lluita al veure les seves famílies internades. Al desembre, per ordre de Kitchener, els camps de refugiats van passar a ser camps de concentració, és a dir, s’hi van enviar, ara de manera forçosa, tan familiars dels integrants dels comandos com la població negra bòer de les granges.

Vista del camp de concentració de Bloemfontein. (Font: Viquipèdia)
Vista del camp de concentració de Bloemfontein. (Font: Viquipèdia)

Malgrat tot, els guerrillers bòer van seguir amb la lluita, fins i tot més aferradament tal com va exposar Albert Milner, l’ambaixador de Sud-àfrica: «Sense res a defensar i sense res a perdre, [les guerrilles] són més provocadores […] que les genuïnes armades de Joubert i Cronje» (ROBBINS, James Jewell. Using Barbaric Methods in South Africa: The British Concentration Camp Policy during the Anglo-Boer War. Scientia Militaria. 2012, vol. 31, núm. 1. Pàg 7).

La vida als camps

Les persones internades eren dones, infants i gent gran, és a dir, població que es considerava no apta per lluitar. Estaven classificades en dos grups: les persones refugiades (famílies de la població neutral, no combatents i persones lleials als britànics) i les famílies dels homes que integraven les guerrilles bòer. Aquest últim grup, i especialment les dones, va ser l’objecte utilitzat per coaccionar els comandos. Tal com s’ha explicat, un objectiu en la creació dels camps de concentració era fer que els guerrillers es rendissin mitjançant l’internament de les seves famílies. Lord Kitchener escriu: «Evidentment que no els agrada veure les seves dones internades, i crec que això els ha fet més desitjosos d’aconseguir la pau» (South African History Online. Women & Children in White Concentration Camps during the Anglo-Boer War, 1900-1902). Al camp de l’Estat Lliure d’Orange es va intentar persuadir les dones bòer perquè convencessin els seus marits d’abandonar els comandos. Però aquesta mesura no va tenir èxit.

Dones i infants Bòers en un camp de concentració britànic. (Font: Viquipèdia)
Dones i infants Bòers en un camp de concentració britànic. (Font: Viquipèdia)

Destaquen les dones anomenades probationers: joves bòers que col·laboraven en tasques d’infermeria i feien d’intermediàries entre les famílies i els hospitals. Els britànics consideraven que se’ls oferia una gran oportunitat perquè creien que les estaven disciplinant i educant. Es pot observar una visió britànica de superioritat envers les dones bòer, ja que se les associava a un medi rural poc desenvolupat. Tot i això, la majoria de dones que van viure als camps van aconseguir bons coneixements de nutrició i de pràctiques sanitàries, per mínimes que fossin, que desconeixien. D’aquesta manera, moltes van poder optar a feines d’infermeria un cop acabada la guerra.

Els britànics no esperaven que, un cop implementada la política dels camps, la guerra s’allargués tant. És per això que, al produir-se un gran augment de població als camps entre 1901 i la fi de la guerra, el nombre de camps va augmentar i les condicions van empitjorar molt (a finals de gener de 1901 es documenten deu camps de concentració, mentre que a finals de febrer s’havien creat sis més).

Els índexs de mortalitat van ser molt elevats en tots els camps i el col·lectiu amb més mortaldat van ser els infants. Les causes de mortalitat derivaven dels mals serveis (mèdics, alimentaris, d’habitatge…) que a la vegada condicionaven la propagació de malalties com el xarampió, la pneumònia o el tifus.

Lizzy Van Zyl, una nena internada al camp de Bloemfontein que va morir. Va ser fotografiada per l’expedició d'Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)
Lizzy Van Zyl, una nena internada al camp de Bloemfontein que va morir. Va ser fotografiada per l’expedició d’Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)

La gent vivia o en tendes o bé en estructures metàl·liques dividides en “apartaments” superpoblats i que rarament tenien matalassos. L’alimentació era insuficient, estava en mal estat i la seva cocció era molt dolenta a causa de la falta de combustible. A més, molts dels trens que transportaven provisions eren assaltats pels comandos bòer i els subministraments sovint no arribaven. Pel que fa a l’aigua, molts cops es contaminava propagant malalties, cosa que obligava a reduir el subministrament diari d’aigua.

L’atenció mèdica era molt pobra, sobretot durant l’any 1901 quan en molts camps no es tenien els recursos mèdics suficients per combatre les malalties. El 1902 van arribar cossos sanitaris d’Anglaterra i els recursos mèdics es van modernitzar i millorar.

A dalt, personal hospitalari del camp d'Springfontein. A baix, dones internades en el mateix camp rentant roba. (Font: The National Archives UK, Flickr)
A dalt, personal hospitalari del camp d’Springfontein. A baix, dones internades en el mateix camp rentant roba. (Font: The National Archives UK, Flickr)

A la tardor de 1900 es va plantejar crear escoles als camps de concentració però no es van implementar fins a finals de la guerra. S’hi van destinar com a mestres quaranta dones procedents d’Austràlia, aleshores sota domini britànic, menors de quaranta anys, de classe mitjana, amb experiència en l’àmbit de l’educació, la majoria nascudes a Anglaterra, solteres i patriotes. Eren enviades als camps de dues en dues i se’ls proporcionava habitació i racionament, però això també implicava una exposició a les malalties (es documenta la mort d’una mestra).

El rerefons d’aquesta educació era “britanitzar” la població bòer: les mestres «no lluitarien per l’imperi amb espases però completarien la missió començada pels soldats» (ANAE, Nicole. Among the Boer Children: Australian women teachers in South African concentration camp schools, 1901-1904. History of Education Review. 2016, vol. 45, núm. 1, p. 28-53. pàg 29). Sovint els infants es negaven a aprendre certs continguts, tal com documenta la mestra Ida M. Robertson: va intentar ensenyar i fer cantar l’himne nacional britànic i els infants s’hi van negar. Als documents oficials a les mestres se les presenta com la personificació dels ideals imperials de coratge, tenacitat, força i compromís.

Escola del camp de concentració de Heilbron. (Font: The National Archives UK, Flickr)
Escola del camp de concentració de Heilbron. (Font: The National Archives UK, Flickr)

Els camps de concentració de població negra

Molta població bòer negra esclava va veure’s obligada a lluitar pels seus amos blancs a les guerres bòer. Per tant, també va patir la política de la terra cremada i va ser internada en camps de concentració. A la discriminació de la internació se li afegia la visió colonial racista, tant britànica com bòer. Segons Kitchener, els bòer autòctons eren «incivilitzats salvatges africans amb una petita capa de blancs» (ROBBINS, 2012. Pàg. 4). 

Es calcula que unes 14.154 persones van morir en aquests camps de concentració, però podrien haver arribat a les 20.000 defuncions. Sigui com sigui, molts documents i dades dels camps de població negra són incomplets, inexistents, o bé van ser destruïts.

Es van crear 36 camps a la colònia de Transvaal, 24 a l’Estat Lliure d’Orange i 4 a la colònia del Cap. Si els camps de població blanca ja eren insuficients en serveis, els de la població negra encara ho eren més.

Com en els camps blancs, la població que acceptava treballar rebia una paga i podia adquirir més aliments que els interns que no treballaven. Però hi havia aliments, com per exemple la carn, que només es podien adquirir comprant-los, mentre que als camps de població blanca la carn formava part de les racions habituals tot i estar en mal estat.

Grups i cossos humanitaris

Alguns grups humanitaris es van desplaçar als camps de concentració per documentar-los. La primera delegació era anglesa, va arribar el gener de 1901 i estava integrada per tres dones entre les quals destaca Emily Hobhouse. Van visitar quatre camps de concentració blancs i van realitzar la majoria de fotografies que es tenen dels camps.

Segons els oficials dels camps, la delegació de Hobhouse causava problemes i és per això que les tres dones van ser retornades a Anglaterra malgrat voler visitar els camps de població negra. A Londres van publicar la situació dels camps i Hobhouse va començar a pressionar el govern britànic perquè s’hi impliqués, va ser l’única interessada en els camps de població negra, proposava l’abolició del sistema de camps de concentració i amb diverses campanyes va aconseguir diners per millorar la situació de dones i infants interns.

Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)
Emily Hobhouse. (Font: Viquipèdia)

El govern britànic va crear una segona comissió, el Comitè Fawcett, per valorar l’estat dels camps blancs basant-se en els informes de Hobhouse. Ella no en va formar part perquè el govern no la considerava neutral. La comissió la van integrar sis dones (doctores, infermeres, escriptores i inspectores del benestar infantil) però només van visitar els camps de població blanca. Els seus informes van fer que al juliol de 1901 els camps de concentració passessin d’estar sota control militar a estar sota control civil.

Tant els informes d’Emily Hobhouse com els del Comitè Fawcett van aconseguir millorar les racions de menjar, la sanitat i l’educació, tot i que van seguir sent insuficients. Com va apuntar Hobhouse, «facin el que facin les autoritats, les quals, crec, estan fent el millor que poden amb els béns limitats, tot és un insignificant pedaç tapant una gran desgràcia» (ROBBINS, 2012. Pàg. 14).

Les dones que van integrar aquests grups de supervisió i control dels camps, van documentar la situació per fer-la pública i denunciar-la. Per la seva militància van ser mal vistes per gran part de la societat britànica. Hobhouse va ser titllada d’histèrica, rebel, mentidera i enemiga de la nació; Kitchener la va anomenar «maleïda dona» (ROBBINS, 2012. Pàg. 14). Pel que fa al grup de dones del Comitè Fawcett, un metge que les va acompanyar en la seva tasca va referir-s’hi com «unes quantes dones histèriques i privades de sexualitat preparades per sacrificar-ho tot per la mala fama» (ROBBINS, 2012. Pàg. 17). 

Si bé el govern britànic les va tenir en consideració, totes aquestes dones van ser menyspreades per certa part de la població, que veia en elles una desviació del rol, considerat natural, del gènere femení. Amb adjectius com “maleïda” o “histèriques” se’ls atribuïa un vessant irracional que deslegitimava la professionalitat de la seva tasca.

També cal destacar els cossos mèdics vinguts d’Anglaterra el 1902, gràcies als quals van millorar les condicions dels camps. Les dones que els integraven van ser presentades com a exemple de gentilesa i feminitat britànica, associant-se d’aquesta manera el gènere femení amb l’exercici de treballs de cures.

Conclusions

En general, el fenomen dels camps de concentració de la Segona Guerra Bòer són un aspecte poc conegut. Es considera que van ser una mesura poc encertada per combatre els comandos bòer, en primer lloc perquè no van tenir l’efecte esperat de rendició en els comandos, i en segon lloc pel devastador impacte econòmic sumat a l’allargada no prevista de la guerra. 

Però per damunt d’aquesta mala gestió i previsió cal afegir-hi la discriminació als col·lectius d’infants, dones i població negra. Els infants van ser el col·lectiu amb taxes més altes de mortalitat. Les dones internades, a més d’haver de suportar les dures condicions dels camps, havien de continuar exercint el rol femení de cures a altres persones exigit socialment, de la mateixa manera que les dones dels grups humanitaris que van implicar-s’hi. En tots els casos observats, a les dones se’ls va pressuposar una manera innata de ser, d’acord amb els rols femenins de gènere. Les que no responien a aquest perfil van ser durament criticades.

Dones i infants bòer a un camp de concentració. (Font: Wikimedia Commons)
Dones i infants bòer a un camp de concentració. (Font: Wikimedia Commons)

Pel que fa a la població negra, va ser el col·lectiu del qual se’n té menys informació però dels més afectats: a més de veure’s implicat forçosament en la guerra, la discriminació racial va convertir-lo en una de les parts més malparades del conflicte.

Sense menystenir la visió negativa i inhumana dels camps, Elisabeth van Heyningen (HEYNINGEN, Elizabeth Van. A tool for modernisation? The Boer concentration camps of the South African War, 1900-1902. South African Journal of Science. 2010, vol. 106, núm. 5–6, p. 52-61. Pàg 52) hi dóna un altre enfocament i sosté que les mesures i els protocols establerts als camps van suposar la modernització de la societat bòer en els àmbits de l’educació i la sanitat. La majoria de població va tenir accés a millores sanitàries i a una nova cultura sobre higiene de vida. Pel que fa a l’educació, l’escolarització va ser un terç més elevada que en temps de pau, almenys a l’Estat Lliure d’Orange, i va assentar les futures bases del sistema educatiu. En l’àmbit laboral, després de la guerra moltes dones bòer van ocupar llocs de treball relacionats amb la sanitat i l’educació gràcies a les tasques realitzades als camps de concentració.

Però malgrat aquest enfocament més optimista, la Segona Guerra Bòer va ser el conflicte més costós en vides humanes entre la fi de les Guerres Napoleòniques i la Primera Guerra Mundial, i ho va ser en gran part a causa dels camps de concentració. Aquests van acabar provocant un genocidi, indirecte però genocidi al capdavall, tot i que en un primer moment els camps s’havien creat amb un altre objectiu.

Els camps de concentració del conflicte bòer es poden considerar un dels precedents dels futurs camps de concentració moderns, tot i que no el primer ja que aquest el trobem als camps de reubicació forçosa de la guerra de Cuba (1895- 1898). Andreas Stucki exposa que, si bé els mètodes de fortifiació de l’espai i de concentració forçosa aplicats als primers camps de concentració (segle XIX) seran la base dels camps de concentració moderns, els camps del segle XIX no es poden considerar els antecedents directes dels camps moderns perquè no tenien una política concreta d’obligació del treball i d’extermini, política que sí que presentaran els camps del segle XX. 

Per tant, els camps de la Segona Guerra Bòer, si bé no són els antecedents directes del que avui en dia s’entén per camp de concentració, van influir de tal manera en la seva configuració que se’ls pot considerar un dels seus precedents, juntament amb els que es documenten al segle XIX a la guerra de Cuba o a Filipines.

Read More

Cap a la Unitat Popular: El procés de fundació d’Herri Batasuna (1974-1978)

Cap a mitjans de 1978 les forces polítiques basques es trobaven en una situació força complicada. Havent passat un any de les eleccions generals del 1977, cap dels partits sabia exactament quines serien les seves expectatives electorals ni el seu sostre demoscòpic. Aquells primers comicis, a causa de les seves peculiaritats, com poden ser l’abstenció de bona part de l’esquerra abertzale o l’omnipresent amenaça d’un cop militar, no reflectien les realitats polítiques de la incipient comunitat autonòmica basca ni de la futura Comunitat Foral de Navarra. D’aquesta situació, derivaria una lluita entre els tres grans partits nacionalistes: Partit Nacionalista Basc (PNB), Euskadiko Ezkerra (EE) i Herri Batasuna (HB), per aconseguir l’hegemonia del vot nacionalista.

D’una banda ens trobem amb un PNB que segueix reivindicant la idea del Partit-Nació, auto erigint-se com els veritables portadors de l’essència nacional basca. El partit jeltzale [El sufix -zale, en euskera, s’utilitza per definir a un aficionat o seguidor d’alguna cosa, així que Jeltzale vol dir seguidor del JEL. Per la seva banda JEL és el lema que va adoptar Sabino Arana, el fundador del PNB, per al seu partit, és a dir Jaungoikoa Eta Lagi Zarra (Déu i llei antiga) referint-se als furs bascos] havia moderat notablement el seu discurs dretà durant els darrers anys del franquisme, sobretot en temes de política econòmica i religiosa, fins al punt d’acceptar en el seu interior certes tendències que podrien ser qualificades de socialdemòcrates. D’aquesta manera, el PNB intentava agrupar sota les seves sigles la quantitat més gran de nacionalistes moderats. Per la seva Banda Euskadiko Ezkerra també havia moderat considerablement el seu discurs. La branca política dels “polimilis” considerà positivament la idea d’un futur i encara hipotètic estatut d’autonomia, així com la participació en les institucions, pel que queda clar que EE intentà fer-se amb el votant nacionalista que, radical o no, era pragmàtic i possibilista. Per últim, la nova i flamant Unitat Popular representada per Herri Batasuna, que pretengué aglutinar sota el seu paraigua el votant abertzale maximalista, el rebuig del nou règim constitucional que estava en procés d’implantació, així com una identificació amb la lluita armada d’ETA.

Herri Batasuna va ser capaç de captar bona part del vot de les classes populars basques. Font: Arxiu UAB

Davant d’aquesta situació, s’inicià una batalla pels votants abertzales, que tindria la seva primera materialització en la campanya del referèndum constitucional del desembre de 1978. El primer partit a moure fitxa seria el PNB, partit que no es trobava en una situació gens fàcil. En el si del partit jeltzale existia un rebuig majoritari al nou projecte de constitució, que mai va acabar d’entusiasmar als militants ni als dirigents del partit. A més, cal esmentar que la constitució no contemplava qüestions relatives als furs, finançament o concert econòmic, que eren veritablement la màxima preocupació del PNB, motiu pel qual l’actitud d’aquest partit a la carta magna va ser de relativa passivitat. Tot i això, el PNB no podia recolzar activament el NO en el referèndum, ja que això els hi suposaria cedir la iniciativa a HB, i quedar-se a l’ombra de la coalició abertzale radical. D’altra banda, els jelkides tampoc podien recolzar el SI a una constitució tan limitada en l’aspecte nacional, pel que bona part del potencial electoral del PNB podria abandonar l’òrbita del partit. En aquesta conjuntura complexa, el Partit Nacionalista Basc optaria per una estratègia ambigua (fet que sempre ha caracteritzat al partit). El dia 28 d’octubre, el PNB juntament amb el PSOE, convocaria una manifestació amb el lema “Contra el terrorismo”, amb la intenció d’oferir una cara moderada i amable a Madrid. Paral·lelament, es comunicà que els jelkides no farien cap campanya per al referèndum constitucional. Aquell mateix dia, HB convocaria una contramanifestació amb el lema de “Por los gudaris de ayer y hoy”, que seria duríssimament reprimida per la policia. Aquest punt mostra un punt de no retorn en les relacions entre HB i PNB, els quals trigarien 20 a posar-se d’acord en quelcom (fins a l’acord de Lizarra de 1998). Per la seva banda EE no convocà cap trobada, i els militants de la formació es dividiren entre els qui assistiren a la manifestació del PNB i a la d’HB.

Amb el món abertzale totalment dividit, tindria lloc el referèndum constitucional el dia 6 de desembre. La constitució quedava ratificada amb mes del 90% dels vots afirmatius, tot i que tan sols es registraren al voltant d’uns 16 milions de vots a nivell de tot l’estat, és a dir, 1 de cada 3 ciutadans amb dret a vot no el va exercir aquell dia. Aquesta alta abstenció fou especialment notable a Euskal Herria, i en especial, a la comunitat autònoma basca, on la població que va recolzar la ratificació del text constitucional no va arribar al 50% de la població total. Aquesta situació, feia de la pròpia constitució, del possible estatut que emanés de la carta magna, així com de les institucions sorgides d’aquest textos, quelcom il·legítim per Herri Batasuna.

Un cop aprovada la ponència constitucional, Herri Batasuna i la resta de partits nacionalistes bascos haurien de trobar-se de nou amb les urnes, amb la convocatòria d’eleccions generals per l’1 de març de 1979. Herri Batasuna s’estrenà amb uns no res menyspreables 172.000 vots i 3 diputats que mai serien ocupats degut a la política d’escons buits. El PNB, amb gairebé 300.000 vots seria el guanyador en les tres províncies que acabarien formant la comunitat autònoma basca, obtenint 7 escons. Por la seva banda EE repetiria l’escó obtingut en el 1977. Aproximadament un mes després, el 3 d’abril concretament, els ciutadans tornaven a ser convocats a les urnes per les eleccions municipals, les primeres des de la mort de Franco. HB obtingué 165.000 vots i uns 250 regidors, obtenint especialment bons resultats als consistoris de Bilbao, Sant Sebastià i Pamplona. Tot plegat demostrava que l’èxit inicial de la coalició abertzale radical no era fruit de la casualitat, i que realment existia una base social que donava suport als postulats d’HB.

Font: Arxiu UAB

No queda dubte que la fundació d’HB havia suposat la unificació d’una bona part del nacionalisme basc sota unes sigles, i que havia acaparat una bona capacitat d’atracció del votant mitjà. De quina manera es pot explicar aquest fet? D’una banda, HB mantingué la capacitat mobilitzadora de l’esquerra abertzale. Des del final del franquisme, el nacionalisme basc radical i d’esquerres sempre havia dut a terme accions espectaculars com les marxes de la llibertat en el 1977, que aglutinaren a milers de bascos i basques. També dugué a terme concentracions i manifestacions de forma constant de tal manera que HB es convertí amb diferència amb la força política amb major capacitat de mobilització de masses de tot l’estat. Aquest és un fet determinant en tenir en compte els resultats electorals, ja que d’aquesta manera HB va empènyer cap als col·legis electorals una part de la societat que en altres casos es trobaria electoralment desmobilitzada. Considero oportú citar literalment l’autor John Sullivan, qui arribà a afirmar que: “ETA militar y Herri Batasuna habían creado una estrategia de movilización extremadamente eficaz que contribuía a evitar que se diera en Euskadi la desmovilización política lograda en el resto de España”. Resulta evident la importància de la política al carrer per HB i no pas la política institucional. En aquest aspecte HB va dur a terme en el seu primer any d’existència una enorme tasca de difusió, divulgació i aproximació a la població, molt més potent en la resta de partits. La tasca propagandística va ser de gran abast i fou en aquesta època quan proliferaren les famoses “Herriko” tabernes, bars que també servien de seu de l’esquerra abertzale. D’aquesta manera s’aconseguia traslladar la política a totes les esferes de la vida, fins i tot a les més quotidianes.

Però l’èxit i impacte que tingué Herri Batasuna en les seves dues primeres cites electorals no només s’explica per la capacitat de mobilització, sinó que cal analitzar altres factors. Alguns autors han considerat a la Herri Batasuna més primerenca com un lluitador capdavanter de totes les causes perdudes a Euskal Herria. D’una banda, HB protagonitzà la lluita obrera i sindical, fins al punt que es podria a firmar que HB va ocupar el lloc natural del Partit Comunista. Aquest fet s’explica arran d’una inacció total del PCE a les terres basques després de la mort de Franco, que no va saber trobar el seu lloc en un context de conflicte nacional. També cal afegir que el PCE va estar més pendent d’aconseguir la seva legalització, i que un cop aconseguida, aquest partit va assumir el nou règim, un fet que no va ser entès ni compartit per bona part dels sectors esquerrans bascos. Aquesta situació es traduiria en una via lliure per a HB per a actuar en l’esfera laboral i sindical atraient nombrosos votants de les classes populars. L’omnipresència del sindicat LAB (lligat a l’esquerra abertzale i a HB) també cal ser considerada com un factor d’èxit, així com la figura de Periko Solabarria, un antic religiós que va abandonar la doctrina eclesiàstica per convertir-se en obrer. Solabarria esdevindria un ferotge lluitador contra la classe empresarial basca i compaginaria la seva labor de sindicalista amb la de diputat d’HB. La formació abertzale radical obtindria un gran nombre de vots d’aquelles zones generalment castellanoparlants i de naturalesa obrera, com els municipis situats en el marge esquerre de la ria de Bilbao (Sestao, Barakaldo, Portugalete, Santurtzi…), fet que delata una certa iniciativa en les qüestions socials per part d’HB.

Altres factors a tenir en compte són la notable capacitat de mobilització de la coalició, i és que ja havent avançat la Transició, HB es mantenia com a l’única força política rellevant que seguia mantenint un total i frontal rebuig a la instauració d’un nou règim constitucional. Mentre que a altres pobles de l’estat, com a Catalunya o Galícia, les agrupacions polítiques que no acceptaven la constitució tenien una influència testimonial, i que Euskadiko Ezkerra havia acceptat el règim, HB es convertí en la marca electoral de sectors de la societat políticament marginals, sobretot provinents de l’extrema esquerra (LCR, Bandera Roja, PTE…) que després del franquisme van perdre tota la seva capacitat d’actuació. De la mateixa manera, alguns autors han lligat la catastròfica situació que estava vivint Euskal Herria amb relació a la plaga d’heroïna que tant estava afectant la població. Molts dels joves, en una situació d’atur considerable (cal no oblidar que tota la Transició va ser un període de crisi econòmica), de la qual no veient una sortida, amb poques oportunitats i amb addictes, buscaven, votant a HB, castigar la societat que els havia dut a aquella situació.

Cartell d’Herri Batasuna per a les eleccions municipals de 1995. Font: Wikimedia Commons

La lluita feminista també esdevindria un afer capital per la formació abertzale. Ben aviat HB es manifestà a favor de reivindicacions històriques com el dret a l’avortament o el divorci. Una part no gens negligible dels vots provinents del feminisme actiu i militant d’Euskal Herria anirien a parar a HB. El conjunt de l’independentisme era conscient de la importància d’aquesta lluita, per aquest fet la mateixa coordinadora Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) impulsaria una organització feminista, Egizan, tot i que aquesta no faria aparició fins al 1987. HB també dugué a terme una enorme tasca en l’aspecte ecologista i antinuclear. L’exemple més clar d’aquesta lluita el trobem entre els anys 1979 i 1981, quan des de l’esquerra abertzale es mobilitzà potentment contra la posada en marxa de la central nuclear de Lemoiz.Queda clar com la multiplicació de l’activitat d’Herri Batasuna en tots el fronts possibles va fer que aquesta formació recollís votants de caràcter divers, esdevenint un conjunt demoscòpic força heterogeni. Però va ser d’aquesta manera, amb l’enorme treball de camp realitzat i protagonitzant lluites i reivindicacions de diferents tipus, com HB va passar de ser en qüestió de pocs mesos, un grup de partits acabat de fundar i amb diverses crisis internes, a esdevenir tot un referent per bona part de l’electorat basc. No obstant això, Herri Batasuna es veuria incapaç de mantenir aquest impuls inicial en les següents convocatòries electorals, la consolidació del règim del 78 i el punt i final a la Transició, així com una tendència uniformitzadora que existí dins d’HB, serien alguns dels causants d’una davallada a les urnes. Malgrat aquestes circumstàncies, HB mai perdria la seva capacitat de mobilització.

Read More