Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

ETA durant el Franquisme (I)

El camí cap a la lluita armada (1965 – 1968)

Al darrer article, havíem vist com una ETA ideològicament en evolució, ja havia començat a preparar les seves bases organitzatives per a un futur conflicte armat: en aquesta línia, trobem la divisió d’Euskal Herria en 6 zones militars, aprovades a la II Assemblea Nacional de 1963, o l’estructuració d’un front militar a la IV Assemblea de 1965. Amb tot però, l’acció propagandística sense accions mortals seguia sent la línia d’actuació de l’organització, que encara esperaria 3 anys més per entrar plenament a la lluita armada.

Per altra banda, els canvis ideològics a ETA estaven deixant paleses diferències insalvables dins la mateixa organització, que acabarien per esclatar l’any 1966 a la V Assemblea Nacional, celebrada en dues parts a Gaztelu (desembre 1966) i a Getaria (Març 1967). En aquesta AN, primer s’expulsa el sector obrerista del Zutik (el qual crea una escissió anomenada ETA Berri, que acabarà entrant al Movimiento Comunista de España l’any 1972), i el març de 1967, el sector culturalista s’escindeix per discrepàncies amb el viratge ideològic d’ETA cap al marxisme

ETA seguia doncs després de la V AN redefinint-se ideològicament, alhora que la seva popularitat creixia entre la població, paral·lelament al nivell repressiu per part de les forces i cossos de seguretat de l’estat. Tot plegat, creava l’escenari ideal per aplicar el mecanisme d’acció  – repressió  -acció aprovat a la IV AN i del qual ja vam parlar a l’article anterior.

La repressió com dèiem, va créixer exponencialment l’any 1967, moment també en què la propaganda d’ETA es va intensificar, alhora que el teixit reivindicatiu d’Euskadi semblava despertar, celebrant-se un multitudinari Aberri Eguna amb gairebé 30.000 assistents. A la vegada, ETA s’estava armant via Txecoslovàquia i avisava amb un Manifest publicat el març de l’any 1968, on llegim que Difícilment sortirem de 1968 sense un mort”.

I així fou. El 7 de juny de 1968, un jove militant d’ETA anomenat Txabi Etxebarrieta, fou aturat a un dels múltiples controls de la Guàrdia Civil a territori basc. Txabi, per fugir del control, dispara i mata a un dels Guàrdies Civils del control, José Pardines i fuig a Tolosa, on es reconegut i crivellat per la Guàrdia Civil. Aquest fet representa les dues primeres víctimes mortals del conflicte, però cal dir que si bé com podem deduir, l’organització s’estava preparant per a la lluita armada, la mort de Pardines no estava programada i per tant, des de la lògica de l’organització, no seria la primera acció armada premeditada.

Fos com fos, el conflicte armat havia començat amb força. A Euskadi, els funerals d’Etxebarrieta van ser massius i mostraren a ETA un suport popular molt important, clau per al mecanisme d’acció – repressió – acció. La societat basca, començava a veure en aquells militants, majoritàriament joves, exemples de la lluita per l’alliberament nacional d’Euskal Herria en primer terme, a més de persones de valor que s’enfrontaven a un règim repressiu com era el franquista. El PNB, tot i que a les acaballes de 1960 torna a reorganitzar-se per intentar recuperar el terreny polític i social que havia perdut des de la Guerra Civil, no aconseguirà en aquells moments grans suports i simpaties, fet del qual ETA en sabrà treure profit ampliant així la seva base social.

Així doncs,  la mort d’Etxebarrieta fou  un cop dur per bona part de la societat basca i ETA, endega en aquest punt amb més força que mai, el mecanisme d’acció – repressió – acció. Poc menys de dos mesos després, el 2 d’agost de 1968, ETA fa la seva primera acció mortal premeditada. L’objectiu, Melitón Manzanas, cap de la brigada político – social de Guipúscoa, al qual ETA ja havia acusat de torturador l’any 1961. L’Operació Sagarra, complí el seu objectiu, però si bé a Euskadi ETA veia créixer els seus suports, ràpidament l’oposició democràtica al franquisme va condemnar l’acció, en coherència amb el seu discurs pacífic.

Titular del diari “El Correo” informant de la mort de Melitón Manzanas. Font: elconfidencial.com
Titular del diari “El Correo” informant de la mort de Melitón Manzanas. Font: elconfidencial.com

La mort de Manzanas, de nou va provocar un augment de la repressió a Euskadi amb uns 2.000 detinguts, dels quals 147 són jutjats (64 a tribunals militars) i més de 300 exiliats. Una repressió, que havia de tenir el seu punt àlgid amb el macro procés de Burgos, però que es converteix en una mostra de debilitat del règim franquista i de popularitat d’ETA, tant a Euskadi com a fora de les seves fronteres.

El procés de Burgos i la consolidació d’ETA (1970 – 1973)

L’estiu de 1970 el govern franquista pretén fer un macro judici contra ETA al Tribunal Militar de Burgos, amb l’objectiu d’escenificar una suposada derrota d’ETA. Així el 3 de desembre de 1970, s’iniciava el Procés de Burgos, amb 16 militants d’ETA com acusats.

El judici durà fins al dia 9 de desembre, enmig de grans protestes i manifestacions tant a Euskal Herria com a altres països. El judici porta a ETA a fer-se coneguda internacionalment, fet que segons historiadors com Santiago de Pablo o José Felix Azurmendi, és un irreparable error del règim franquista. En aquest context, el règim va veure com els carrers, tant de l’estat espanyol com d’altres països, s’emplenen de solidaritat, pel que han d’emprar encara una major repressió a les manifestacions, amb l’ajuda de l’exèrcit i enmig de grans tensions internes, ja que els ultres del règim acusen l’Opus Dei dominant a l’executiu franquista, de la greu situació social a l’estat espanyol.

Manifestació contra el Procés de Burgos celebrada a l’ambaixada espanyola de Caracas. Font: noticiasdenavarra.com
Manifestació contra el Procés de Burgos celebrada a l’ambaixada espanyola de Caracas. Font: noticiasdenavarra.com

El veredicte fou públic el 28 de desembre de 1970. El resultat, 9 condemnes a mort (a 6 persones, ja que tres condemnes eren dobles), 1 absolució i 9 penes de presó d’entre 12 i 70 anys, fet que provocà un gran descontentament social. La pressió social, aconseguí que el dia 30, el mateix Franco commutes les penes capitals per penes de presó, mostrant així una gran mostra de debilitat enfront de la pressió social.

Així doncs, el que pretenia ser un procés judicial de càstig i enfortiment del règim enfront ETA, es va convertir en el contrari. ETA va sortir del judici amb major prestigi i amb un suport social creixent, alhora que l’organització s’havia donat a conèixer internacionalment.

Tot i aquesta “victòria” a Burgos i l’augment de popularitat de l’organització, internament ETA seguia molt dividida, i l’any 1971 encara estan paleses les grans diferències sorgides a la VI Assemblea Nacional celebrada l’agost de 1970, mesos abans dels judicis de Burgos. En aquella AN, ETA veié una altra escissió que provocarà que durant més de 2 anys convisquin dues ETA diferent: per un costat, trobem ETA VI, composta per la majoria obrerista que hi havia a l’organització en aquells moments i que apostava per un major èmfasi en la lluita social i una confluència amb moviments antifranquistes (de fet, ETA VI acabarà dissolent-se i passant a formar part de la Lliga Comunista Revolucionaria) i per l’altra ETA V, que no reconeix els acords presos per la majoria obrerista a la VI Assemblea Nacional, i per tant, es manté en funcionament d’acord amb la V AN, sota un principi ideològic marxista, però amb major importància de la lluita per l’alliberament nacional i la lluita armada com a mitjà per aconseguir-ho. Serà ETA V, qui tot i ser minoria el 1970, perdurarà com l’única ETA existent, guanyant ràpidament popularitat i terreny a ETA VI a través d’accions militars en l’àmbit laboral, essent un exemple el segrest de l’empresari Lorenzo Zabala el gener de 1972 exigint millores laborals pels treballadors.

Però sens dubte, l’acció que catapultarà a ETA com a una de les principals organitzacions de l’antifranquisme i arribant així a màxims de popularitat, serà l’acció contra Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973.

L’“Operación Ogro” i ETA davant la fi del Franquisme (1973 – 1975)

El 20 de desembre de 1973 ETA es situa més que mai al centre de l’opinió pública amb la seva acció armada més coneguda, la “Operación Ogro”, que tenia com a objectiu l’almirall Carrero Blanco.

Mesos abans, l’acció que ETA pretenia era un segrest del mandatari pensant en l’intercanvi per presoners, però el nomenament de Carrero com a president del govern el 9 de juny del mateix 1973 va comportar un augment de les mesures de seguretat i un consegüent canvi de plans per part de l’organització: l’objectiu ara era l’assassinat del president del govern.

 L’acció fou un èxit per l’organització i tingué una forta repercussió internacional que com a Burgos, ajuda a catapultar encara més l’organització, alhora que va suposar una acceleració del final del franquisme.

Estat en que va quedar el carrer on esclatà l’explosiu que acabà amb la vida de Carrero Blanco. Font: elpais.com
Estat en que va quedar el carrer on esclatà l’explosiu que acabà amb la vida de Carrero Blanco. Font: elpais.com

Òbviament, després de la mort de Carrero Blanco, el règim franquista, tot i que agonitzant, seguirà amb la seva forta repressió contra el moviment basc. En aquest context, ETA (l’única branca que el 1974 existeix, que seria ETA V, com hem especificat anteriorment) es veu obligada a fer la seva VI Assemblea en dues parts: una primera part el mateix 1973, on trobem una nova escissió, de nou provinent del Front Obrer (tot i que ideològicament no tan distanciada de les següents, ja que el seu posterior partit polític, LAIA, serà un dels embrions d’Herri Batasuna i aquest Front també crearà el sindicat LAB), i una segona part el novembre de 1974, gairebé un any després de la mort de Carrero.

El context social i polític d’un règim franquista agonitzant, marca l’any 1964 i aquesta Assemblea Nacional i el seu posterior desenllaç. Amb un franquisme que ja només és qüestió de temps que desaparegui, el gran debat de l’organització és que fer un cop aquest fet succeeixi. Així doncs, dins d’ETA comencen a sorgir dues visions que si bé ideològicament serien similars, a la pràctica i en la lectura del context, tenen diferències insalvables que es traduiran en la possiblement major escissió de l’organització.

Per un costat, trobem sectors que, coneixedors de la popularitat social que havia guanyat ETA els darrers anys, plantegen de forma crítica com aconseguir enquadrar aquesta creixent base social en l’organització, impulsant cèl·lules autònomes locals amb aquest objectiu. Per altra banda, el debat sobre els partidaris del manteniment de l’acció armada i els d’iniciar un camí per la via de la política, també s’agreujarà a les acaballes de 1974. Així doncs, a la segona part de la VI Assemblea Nacional, ETA torna a escindir-se entre ETA-Militar, partidària de reconèixer totes les accions armades, sigui quin sigui el seu resultat, assumint les possibles morts civils en un marc de confrontació militar i danys humans colaterals, i ETA-Político Militar (ETA – pm), defensora de no reconèixer atemptats com l’ocorregut el mateix setembre de 1974 a la Cafeteria Rolando de Madrid, on hi hagueren 13 morts (només 1 policia, tot i ser aquest sector l’objectiu de l’acció).

Arran d’aquesta escissió, ens trobem de nou amb una ETA que si bé mantenia un fort suport popular a Euskadi, internament havia patit una nova escissió. ETA Político-Militar, formada per la majoria de la direcció de l’organització en aquell moment (amb Iñaki Mújica “Ezkerra” al capdavant), opta a partir d’aquell moment per intensificar l’acció armada per, un cop acabi el franquisme, arribar a una situació gairebé insurreccional en la qual assolir els objectius últims de l’organització. Per altra banda l’altre sector ETA Militar (qui a la llarga mantindrà l’únic nom d’ETA), liderat per José Miguel Beñaran “Argala”, es centrarà a reestructurar l’organització internament, considerant que el final del franquisme comportarà l’inici a l’estat espanyol d’una democràcia europea, en la qual l’organització haurà de ser visible a més d’en el front militar, en l’àmbit polític, pel que s’aposta pel desdoblament d’estructures, separant la branca militar de la política.

Roda de premsa de dissolució d’ETA-pm l’any 1982. Font: Elpais.com
Roda de premsa de dissolució d’ETA-pm l’any 1982. Font: Elpais.com

Així doncs, ETA arriba l’any 1975 amb una forta escissió i patint la repressió d’un règim franquista que si bé està tocat de mort, no oblida l’acció contra el moviment basc. Aquell any, tot i que serà el de la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, serà especialment dur per les dues escissions d’ETA, ja que acabaran el 1975 amb fins a 11 militants morts, entre ells Txiqui i Otaegi, els dos militants d’ETA que juntament amb 3 més del FRAP, passaran tristament a la història per ser les últimes execucions del règim franquista, el 27 de setembre de 1975. A més, aquell mateix any, les forces policials aconsegueixen infiltrar a ETA-Político militar a l’agent conegut com El Lobo” causant de la detenció de més de 150 membres de l’organització, entre ells líders com “Ezkerra”.

Conclusions

La història d’ETA durant el franquisme (1958 – 1975), és com hem vist, un recorregut a través de diverses estratègies i canvis ideològics per part d’una organització que té com a fi últim l’alliberament nacional d’Euskal Herria. És aquest objectiu final, el que ens porta a una primera conclusió: podem titllar ETA d’organització antifranquista, però no per se, ja que el seu objectiu no és acabar amb el franquisme, sinó aconseguir la independència d’Euskal Herria. Aquest fet, entre molts d’altres des del punt de vista de l’organització, explica el perquè l’acció armada va continuar en democràcia fins a l’any 2011. ETA és una organització d’oposició al franquisme en tant que a l’estat espanyol hi ha en aquells moments un dictador al poder, de la mateixa forma que ETA lluita contra els diversos presidents del govern espanyol escollits democràticament.

La segona conclusió és que no podem entendre ETA únicament valorant l’acció armada que ha portat a terme les darreres dècades d’activitat. ETA, sorgida en part per la inoperància d’un PNB a l’exili i molt tocat després de la Guerra Civil, és el punt de partida de gran part d’entitats socials, culturals i sindicals basques, les quals tot i separar-se de l’activitat d’ETA, tenen una gran influència d’ella en la seva fundació. De fet, les diverses escissions produïdes a ETA entre la dècada dels 60 i els 70, explicarien el naixement de diverses entitats sorgides a l’òrbita de l’organització i que expliquen la gran heterogeneïtat ideològica que hi havia a ETA en els seus inicis.

L’última conclusió d’aquests anys de la història d’ETA la trobem en la importància de l’estratègia d’acció – repressió – acció i la conseqüent opció de l’organització per iniciar la lluita armada. Hem vist com des dels seus inicis, tot i no estructurar-se fundacionalment de forma militar, ETA no descarta utilitzar mitjans violents en un futur, en una estratègia plantejada de forma opcional i a llarg termini, dependent de les conjuntures de cada moment. L’organització s’estructura poc a poc militarment alhora que, sobretot des de 1966, potencia l’estratègia d’acció – repressió – acció, la qual no hauria tingut èxit sense la tasca propagandística de l’organització i el conseqüent creixement de la popularitat d’ETA al País Basc.

Sense aquesta popularitat, suportada en gran part, per la repressió desmesurada de la dictadura franquista que permetia a l’organització virar cap a accions més contundents, no es podria explicar l’inici de la lluita armada l’any 1968, una estratègia que lluny de debilitar l’organització, aconseguirà enfortir-la després del fracàs de l’executiu franquista en el Procés de Burgos de 1970 i l’acció mortal contra Carrero Blanco de l’any 1973.

El que de totes formes queda clar, és que a partir de la mort del dictador Franco, ETA iniciarà un nou període en la seva història, amb una major estructuració i força, tan política com militar, que marcarà socialment i políticament no només el País Basc, sinó tot el conjunt de l’estat espanyol.

 

Read More

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I). Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Durant els anys de la Segona República (1931-1936), els governs progressistes havien impulsat algunes mesures legislatives que milloraven la condició social i política de les dones i havien establert un règim de llibertats polítiques que havien afavorit la seva participació política. En els sectors esquerrans, la militància política femenina s’havia desenvolupat sobretot en les tendències anarquistes i comunistes, en un context de politització creixent que potenciava les postures més radicals. En un principi les dones militaren al costat dels seus companys en partits o sindicats, però durant els anys de la República van néixer també algunes organitzacions femenines.

Les comunistes s’agruparen sota l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA) –amb la Unió de Dones de Catalunya (UDC) com a homòloga catalana. L’AMA es va fundar el 1933, de la mà del PCE, i es vinculà a la Tercera Internacional i al Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme. Tot i l’evident domini comunista d’aquesta associació, un cop esclatà la guerra intentà erigir-se com una organització femenina unitària de les forces antifeixistes –seguint la pràctica del Front Popular–, i algunes dones socialistes, republicanes i anarquistes hi participaren. La majoria de militants, però, ho eren també de la UGT o del PCE.

Ni l’AMA ni la UDC van establir un programa de gènere clar, i el seu objectiu principal ara la mobilització de les dones en favor del comunisme i l’antifeixisme, més que iniciar una lluita feminista. Com afirma Mary Nash, aquestes «organizaciones carcían de una reflexión crítica sobre la situación de las mujeres y apenas ponían en tela de juicio los valores patriarcales».

La dependència política de l’AMA al PCE era evident –així com la UDC del PSUC–, i així ho denunciaven algunes dones anarquistes, que rebutjaren participar d’aquesta organització i preferiren organitzar-se autònomament sota la nova organització anarquista Mujeres Libres. Aquesta s’havia fundat només uns mesos abans del cop d’estat, resultes d’una reflexió crítica sobre la pràctica dels companys del sindicat que, deien, no obeïa a la teoria igualitària que defensaven.

Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público
Dones integrants de l’organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público

A diferència de l’AMA, Mujeres Libres sí que emprenia una lluita anarcofeminista amb la que pretenia aconseguir l’emancipació femenina, i defensava la doble militància –en el sindicat mixt i en l’organització femenina– com a camí de lluita. Rebutjaven que amb la revolució social s’arribés també a l’emancipació femenina, i optaven per la lluita binària feminista i revolucionària. Malgrat que Mujeres Libres ho sol·licités formalment, mai va ser reconeguda com una organització anarquista dins del Movimiento Libertario Español (MLE), que integrava la CNT, la FAI i la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL), demostrant així la poca sensibilització respecte la lluita de gènere dins d’un moviment anarquista altament masculinitzat.

A la zona republicana, per tant, la mobilització femenina es va vehicular a partir de diferents organitzacions, i no es va poder construir una proposta transversal de gènere. Les diferents formacions plantejaven unes apostes polítiques diferenciades i, contràriament al que succeí a la zona nacional, l’heterogeneïtat marcà la política, també de gènere, de les esquerres.

 

Expulsades del front

El 19 de juliol de 1936 moltes van ser les dones, sobretot joves, que entusiasmades pel crit de la revolució i l’antifeixisme, sortiren als carrers i participaren de la victòria popular sobre el cop militar. Els primers dies de la guerra prengueren, de seguida, un caire festiu i reivindicatiu, i per moltes d’elles significà l’oportunitat de viure diferent. L’estiu s’acostava, i aquell no seria igual que els anteriors: moltes dones s’allunyaren de la llar o de les fàbriques –es convocà una vaga general com a resposta a l’aixecament de l’Exèrcit– i ocuparen els carrers, adquirint una nova actitud, activa, optimista i, potser, provocadora, que trencava amb els límits culturals de la domesticitat. Concha Liaño, de les Joventuts Llibertàries del Clot recorda que «estaba excitadísima. En la calle se habían empezado unas barricadas, con tenedores, cuchillos y todo lo que se pillaba. Me junté con los que hacían barricadas».

Després de la victòria sobre el cop d’estat, la vida canvià dràsticament. La improvisació dominà les accions dels mesos posteriors, i aquesta manca d’organització i regulació obrí nous espais per a les dones, en un moment on es reconfiguraven els discursos i es redefinien els rols –no només de gènere, també de classe– assignats. La mobilització femenina, en aquest context, despuntà. Aurora Molina recorda com volia participar de tot el que estava passant.

«Ah, y me acuerdo que iba a la casa CNT-FAI […]. Y yo iba por la calle y yo tenía un Winchester [un fusell], que no lo dejaba ni a tiros e iba con mi Winchester. Y suena un tiro, y entonces veo a mi madre que sale de un portal, y me agarra así y me mete pa’ dentro: ‘¿Pero qué haces mamá?, ¿con un fusil y me metes aquí dentro?’. Y salí fuera.»

Passats uns dies es va fer evident, entremig de notícies confuses i que arribaven tard, que no s’havia aconseguit vèncer les forces feixistes arreu de l’estat i que començava una guerra que, tot i que encara no se sabia, seria llarga i feixuga. Es van establir les línies del front i de seguida s’organitzaren les primeres milícies populars. Les diferents formacions d’esquerra –principalment comunistes i anarquistes– crearen columnes de milicians que es dirigiren a Mallorca, Aragó, Madrid, Guadalajara o algun dels altres fronts que s’ubicaven entre nacionals i republicans.

I enmig d’aquests milicians també s’hi allistaren milicianes: dones, sovint joves sense càrregues domèstiques ni familiars, que empeses per la necessitat instantània de combatre el feixisme es dirigiren, fusell en mà, al costat dels seus companys a primera línia de la guerra. Moltes d’aquestes dones es movien responent a una consciència política ja arrelada anteriorment, i anaven al front al costat dels seus companys de militància, entenent que en un moment així no podia haver-hi diferències entre sexes en la lluita contra l’enemic. Una miliciana del front d’Aragó advertia que «si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes».

Un grup de milicianles. Font: El Diario.es
Un grup de milicianles. Font: El Diario.es

Altres dones, però, es mobilitzaren per propòsits més banals: simplement acompanyar el xicot o el marit, o amb la voluntat de viure un estiu diferent, mogut per l’aventura i amb l’oportunitat de teixir noves relacions socials. Conxa Pérez explicava que «jo anava amb el grup que perteneixia i érem tots del grup [anarquista]. Hi havia el meu company també allà. […] Bueno, no m’hagués agradat tirar tiros, però la veritat és que quan anàvem a tirar tiros no ho pensava, semblava que tenies que fer allò i ho feies».

Un cop situades al front, aquestes dones, que pretenien empunyar el fusell com feien els seus companys, es van trobar amb una nova barrera: moltes es van veure obligades a realitzar les tasques domèstiques, auxiliars i de cura. Eren elles les que cuinaven, rentaven o atenien els ferits. Una miliciana, la Manuela, es queixava que ella no havia vingut al front «para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano». La divisió sexual del treball a les trinxeres de seguida creà diferències entre les tasques desenvolupades per homes i dones, un fet que suposà per elles un fort desencís. Al final, tot i la voluntat de les dones de trencar esquemes i límits, es van acabar imposant al front unes noves regles de gènere.

Cartell de la Guerra Civil en el que s'insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d'una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d'Espanya
Cartell de la Guerra Civil en el que s’insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d’una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

La realitat és que van ser poques les dones que practicaren el «manejo del fusil» –i aquí cal trencar tòpics–, tot i això, la imatge de la miliciana de seguida es materialitzà com a símbol de la lluita antifeixista. Es van fer cartells, es van compondre cançons i s’explicaven relats a la ràdio sobre la valentia i l’heroisme d’aquestes dones que havien deixat la seguretat de la rereguarda per combatre el fantasma del feixisme en primera persona. Com relata la historiadora Mary Nash, sovint gran part d’aquesta premsa no anava dirigida a les dones, amb la voluntat que seguissin l’exemple i es mobilitzessin també al front, sinó que intentava apel·lar als homes. Es realitzaven campanyes on la miliciana, a vegades al costat dels seus companys a primera línia, era la figura principal, capaç de fer reaccionar els homes i animar-los a allistar-se promovent els valors tradicionalment masculins de la virilitat, la valentia o l’honor.

El discurs que es desprenia de l’ús de la miliciana com a eina propagandística, per tant, estava molt lluny de ser trencador i assumia els rols culturals de gènere tradicionals. De fet, la propaganda dirigida a les dones les situava clarament a la rereguarda, i les interpel·lava com a mares, sobretot, i esposes. Des d’un primer moment existí el tàcit acord comú entre totes les forces polítiques, i també les associacions femenines, que la contribució femenina al conflicte havia de ser des de la rereguarda.

A poc a poc, el mite de la miliciana anà transformant-se. De fet, des del desembre del mateix 1936 ja no es van veure més cartells de milicianes: l’eufòria inicial de la guerra havia aportat a l’imaginari col·lectiu un nou model femení, amb unes actituds actives que res tenien a veure amb les que tradicionalment s’havia associat a les dones; però aquesta obertura va ser transitòria, i en els mesos posteriors es passà del mite de la miliciana al seu descrèdit.

Es començà a culpar a les dones del mal funcionament del front. Segons deien, la seva falta de coneixements i preparació militar obstaculitzava l’activitat bèl·lica, i en canvi de reclamar una formació per aquestes, s’exigia la seva retirada de les trinxeres. Amb un discurs força patriarcal es justificava que els coneixements femenins eren més útils a la rereguarda i, a més, la suposada inclinació natural de les dones per la pau les inhabilitava per a la lluita armada.

Un grup de dones vestides de milicianes la costat d'un cubell. Font: Alcalahoy
Un grup de dones vestides de milicianes la costat d’un cubell. Font: Alcalahoy

A tots aquests arguments de seguida se’n sumà un altre: la prostitució. Tot i que eren poques les prostitutes que es mobilitzaren al front, i que la majoria de prostitució es produïa a la rereguarda durant els dies de permís dels soldats, l’equiparació de les milicianes amb prostitutes acabà per desprestigiar-les per complet, en un relat fortament sexista que convencé a tothom. La realitat, però, era que moltes dones havien anat al front acompanyant a les seves parelles, amb projectes de casament. I són alguns els relats de joves que denunciaven assetjament sexual i violacions al front per part dels soldats, dels que deien que només eren «comunistas, socialistas o anarquistas de cintura para arriba».

Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest
Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest

Però en uns temps on les malalties venèries es contagiaven ràpidament i causaven moltes baixes, s’identificà la prostitució com a causa d’aquest problema. S’havia arribat a dir que la presència de les dones –acusades de prostitució– era «un plan preconcebido de los fascistas para iniciar el movimineto contrarrevolucionario» i que «la enfermedad venérea debe ser extirpada del frente, y para ello hay que eliminar previamente a las mujeres».

Finalment, Largo Caballero, el Ministre de Guerra, aprovà un seguit de decrets a finals de 1936 en el que s’expulsava les dones del front. Tot i que algunes s’hi quedaren, en un acte de desobediència individual, després del maig del 1937 amb la militarització de les milícies populars i la creació d’un exèrcit regular i disciplinari, la presència femenina als fronts passà a ser insignificant. Conxa Pérez recorda així aquell moment:

«I això ens va doldre molt, quan va arribar l’ordre de «las mujeres a la retaguardia» i donaven com excusa que tenien més baixes d’enfermetats venèries que de tiros i això era fals completament. Jo no en vaig conèixer cap [de prostituta] […]. I a mi em va doldre més que a les altres [la nova consigna], perquè precisament ho van projectar companys nostres, Ortiz, que era amic meu […]. En Durruti, que érem companys de tota la vida, reivindicant la igualtat i en canvi en aquest punt crec que no varen estar bé».

Així, la defensa de la presència de les dones a primera línia de guerra va respondre més a veus individuals de dones que rebutjaven tornar a la rereguarda que no a un front femení unitari. De fet, les diferents associacions femenines –AMA, Mujeres Libres… – ja des del principi de la guerra encaminaren els seus esforços en mobilitzar les dones a la rereguarda, i no reivindicaren el dret a establir-se al front.

Heroïnes de la rereguarda

Com hem vist, la figura de la miliciana s’instrumentalitzà, durant els primers mesos de la guerra, per cridar als homes al front. Per contra, la propaganda dirigida a les dones incentivava la seva contribució a la lluita antifeixista des de la rereguarda. Responia a l’estesa idea de «els homes al front, les dones a la rereguarda». Totes les formacions polítiques d’esquerra coincidien en aquest punt, i van ser les associacions femenines les que vehicularen la participació de les dones.

Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir "Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde". Font: Burbuja
Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir “Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde”. Font: Burbuja

En les setmanes posteriors al cop d’estat, la propaganda destinada a les dones les apel·lava en tant que mares o esposes, i buscava crear actituds proactives per tal que forcessin a marits i fills a allistar-se al front. Amb lemes com «más vale ser viudas de héroes que esposas de cobardes» o «nosotras, las mujeres catalanas, nunca hemos criado cobardes; nuestros hijos no deben faltar a su deber» s’intentava assimilar el sofriment i sacrifici de les dones, que veien els seus familiars emprendre el camí del front, com una activitat necessària per la resistència antifeixista. També es constituïren comitès de vigilància, a partir dels quals s’indentificava aquells homes que seguien a la rereguarda i no complien el deure de defensar la República.

La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest
La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest

Les dones, per tant, no eren considerades per ser, sinó en relació als homes. Eren mares, germanes, filles o esposes, relacions que s’emmarcaven en l’àmbit “natural” de les dones: la llar i la família. Tot i que aquest discurs no resultava gens trencador amb la concepció tradicional de les relacions de gènere, sí que les interpel·lava per crear actituds actives, i s’abandonava així el discurs de la domesticitat. Tothom havia de participar de la causa antifeixista, i també les dones havien de respondre a aquesta crida, però des d’un espai diferenciat.

La vida a la rereguarda no era gens fàcil. De seguida es van començar a notar els efectes adversos de la guerra, i la falta de subministraments i la inflació van dificultar enormement l’abastiment. A aquestes problemàtiques al cap de poc s’hi sumaren els bombardejos constants que desmoralitzaven a la població i dificultaven, encara més, el dia a dia. I ja des de l’inici del conflicte arribaven a les zones republicanes masses de refugiats –majoritàriament dones i nens– que escapaven de l’horror franquista, agreujant la manca de subministraments alhora que es generaven noves necessitats a la rereguarda.

En un moment on les institucions i els canals oficials eren incapaços de donar una resposta efectiva a les dificultats de la població, les dones s’organitzaren per desenvolupar de forma col·lectiva totes aquelles activitats d’assistència essencials per la supervivència. Elles, en definitiva, realitzaven allò que sempre havien fet per la seva família –subministrar aliments, roba, higiene, sanitat, etc.–, però ho feien en un nou marc col·lectiu i destinat a tota la població civil. Sobre elles va recaure el feixuc pes de la lluita per la supervivència, fet que els atorgava una nova condició social i un paper destacat, per primer cop, en la vida pública.

Es va establir una xarxa d’iniciatives assistencials, moltes d’elles hospitalàries i d’atenció als infants, arreu de la zona republicana. De fet, moltes dones de classes populars iniciaren durant la guerra la seva carrera com a infermeres, en un context on les que tradicionalment havien desenvolupat aquesta tasca, les monges, havien fugit a la zona nacional. Moltes d’elles mai haurien pogut accedir a aquests estudis si no fos pel context bèl·lic del moment. Gràcia Ventura, militant de la CNT de Borriana, explicava que quan va esclatar la guerra volia participar com fos, i va voler ser infermera. Com ella recorda, «entonces hi havia moltes infermeres voluntàries […]. totes nos apuntàvem per ser infermeres i coses d’estes».

El treball femení: un dret o una necessitat?

Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest
Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest

Tot i l’activitat assistencial que es va desenvolupar, la principal mobilització de les dones havia de ser en la productivitat fabril. Calia ocupar tots els llocs vacants pels homes mobilitzats al front, i les crides de «Mujeres al Trabajo» van omplir gran part de la propaganda de les diferents formacions polítiques. Es pretenia mobilitzar la mà d’obra femenina, i es feia amb un discurs i una retòrica militarista que permetia identificar el treball a les fàbriques amb la lluita antifeixista. Així, es parlava de les «heroïnes de la producció», dels «fronts de producció» o dels «soldats de la neteja».

Per les dones, assumir l’activitat industrial no només era una tasca transitòria derivada del conflicte, sinó que representava l’oportunitat històrica de legitimar el seu dret al treball remunerat. Les anarquistes, que havien protagonitzat ja des de feia dècades intensos debats respecte a aquest tema en les seves organitzacions, van veure aquest accés massiu a les fàbriques com un pas en l’emancipació femenina. La captació de les dones per les fàbriques, i la posterior capacitació per realitzar les tasques assignades, van ser els principals objectius de Mujeres Libres.

Però els treballadors, molts dels quals ocupats ara a les trinxeres, veien amb recel aquesta introducció massiva de les dones a les fàbriques, i sovint s’hi oposaren tement que, quan tornessin, no poguessin recuperar els seus llocs de treball. Les organitzacions femenines de seguida intentaren calmar-los, i vinculaven el seu treball a les necessitats de la guerra, assumint que se’n retirarien quan el conflicte acabés. La subordinació dels drets femenins als privilegis masculins es feia evident, i un cop més les limitacions culturals de l’època s’imposaven sobre la voluntat emancipadora de les dones. Així, la incorporació femenina a les fàbriques no va anar acompanyada d’un debat real ni d’un qüestionament sobre el dret de les dones al treball remunerat i a la independència econòmica.

Tot i que les organitzacions juvenils i l’anarquista Mujeres Libres defensava en els seus programes el treball remunerat com un principi fonamental, també assumiren aquest discurs tranquil·litzador durant la guerra. Així, la Unión de Muchachas assegurà que «no queremos desplazaros de vuestros lugares de trabajo, no queremos suplantaros; sólo queremos aprender, queremos saber».

Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index
Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index

I és que, tot i aquest discurs, les dones trobaren l’escenari perfecte per formar-se, i superar «l’esclavitud de la ignorància» a la que estaven condemnades. Es formaren arreu escoles i cursos de formació que anaven molt més enllà de la tasca a realitzar a les fàbriques, i que normalment s’acompanyava d’una formació política. L’accés a la cultura i a l’educació suposà una oportunitat històrica per moltes dones, sobretot per aquelles de classe treballadora.

Aprofitaren també aquesta conjuntura per reclamar la fi d’algunes desigualtats en el món laboral entre homes i dones. Reivindicaven el mateix salari pel mateix treball, la possibilitat d’especialitzar-se professionalment o el dret a la capacitació. Tot i els avenços que s’emprengueren en el context de la guerra –la Generalitat de Catalunya va decretar diverses mesures en pro de la igualtat entre sexes als llocs de treball–, la realitat va ser que es va mantenir la discriminació i segregació laboral per sexes. Les dones no aconseguiren representació paritària a les empreses col·lectivitzades ni una equiparació real dels salaris.

Tot i les crides per la mobilització femenina, moltes dones no van poder accedir a un lloc de treball remunerat, i la major part del gran esforç femení a la resistència va ser a partir del treball voluntari no remunerat i menys valorat socialment, però que alhora va resultar indispensable per la supervivència de la població a la rereguarda i pel manteniment del front. Pura López, de València, recorda que «después jo també vaig cosir per les milícies com si diguerem però eren treballs voluntaris, això no era res retribuït, tot era cosa voluntària»

Canvis i continuïtats

Els anys de la Guerra Civil van significar per les dones una època de ràpids canvis que els oferí noves oportunitats. S’obriren nous horitzons per moltes d’elles, i durant el conflicte van poder gaudir d’un treball remunerat, rebre formació política o participar de projectes a la vida pública. També van poder gaudir de nous espais, on les dones podien reunir-se i treballar col·lectivament. Tot i això, i com Geraldine Scanlon ja sentenciava el 1986, «la Guerra Civil no produjo una verdadera liberación de la mujer».

Constantment les demandes i aspiracions femenines van quedar subordinades a les necessitats de la guerra o a les exigències de la revolució. Els comunistes propagaven l’alliberament femení com un premi que vindria després de la victòria a la guerra, mentre que els anarquistes lligaven l’emancipació femenina al triomf de la revolució, i rebutjaven, per tant, una lluita feminista paral·lela a l’anticapitalista.

Expulsades ràpidament del front, la participació femenina en la lluita antifeixista es desenvolupà a la rereguarda, a partir sobretot de projectes assistencials i d’auxili. L’assistència social va projectar els rols femenins a l’esfera pública, trencant les barreres que fins llavors les havien reclòs a les llars. Això suposava un cert reajustament de les relacions de gènere, tot i que les activitats que les dones van desenvolupar no suposaven una ruptura respecte als manaments que tradicionalment havien recaigut sobre elles. Va ser des dels seus rols tradicionals de mares i esposes que van participar de l’espai públic.

GUERRA CIVIL ESPAÑOLA: LOS REPUBLICANOS Barcelona, 21-7-1936.- La miliciana Marina Ginestà, miembro de la juventud comunista catalana, posa en la terraza del hotel Colón, donde se estableció una oficina de alistamiento de milicianos. EFE/JUAN GUZMÁN
La miliciana Marina Ginestà, de la Joventut Comunista Catalana. Font: Justa Revolta

Així i tot, aquestes tasques femenines, ara visibles, es valoraren socialment, i les dones gaudiren d’una millora en la seva condició social.  També durant els anys de conflicte es generà una nova identitat cultural femenina, i moltes dones començaren a qüestionar un sistema de relacions de gènere que els perjudicava.

Malgrat tot, és paradigmàtic veure com les activitats femenines i la participació de les dones a la guerra no va diferir molt en ambdós bàndols. La mobilització dels homes al front va permetre a les dones fer-se un espai a la vida pública, i les activitats assistencials, ara destinades a la col·lectivitat i no només a la seva família, adquiriren un nou valor social i polític que alhora prestigià totes aquelles tasques desenvolupades per dones.

Read More

Els camps de concentració del franquisme: origen i funcionament

El sistema de camps de concentració va resultar ser una eina útil per a les autoritats franquistes, ja que s’adaptaria fàcilment a les necessitats penitenciàries del nou estat dictatorial sorgit de la guerra civil espanyola (1936-39). El camp de concentració com a element penitenciari és un exemple perfecte per a reflectir el grau de control social dels règims totalitaris -no només feixistes- sobre altres grups contraris a l’estat. Aquest sistema penitenciari facilitava l’ús de la violència com a mitjà plausible per a la imposició de l’ordenament polític del règim: reeducació, reevangelització i treballs forçats. Una de les principals característiques que diferencien un camp de concentració d’una presó convencional és una sèrie de procediments que a les presons militars no existien. L’historiador Javier Rodrigo, per exemple, apunta que van marcar la diferència fets com la retenció preventiva o el marc d’il·legalitat i l’arbitrarietat.

Un altre element a tenir en compte és que els oficials i comandaments capturats de l’exèrcit republicà es traslladarien a les presons militars, mentre que als camps van anar a parar la majoria de presoners de guerra. Rodrigo defensa que a banda del motiu preventiu que va caracteritzar originàriament el fenomen dels camps de concentració i que el va diferenciar de la presó, van ser el context bèl·lic i la dependència institucional de l’exèrcit. Per tant, a Espanya la creació del sistema concentracionari responia a una estratègia de guerra sorgida del bàndol revoltat i que va ser modelat pels seus comandaments militars a mesura que es desenvolupava el conflicte. A diferència dels camps de concentració alemanys, a Espanya el camp de concentració tenia una altra finalitat: depurar i reconstruir la nació espanyola a través de la delimitació de responsabilitats, netejar, curar la pàtria i imposar una determinada veritat -doctrina- política. Per això es van aplicar mesures d’exclusió, repressió, reeducació i reconstrucció nacional. Un cop creada la Comissió sobre els camps de concentració, les autoritats del govern militar de Burgos van posar a treballar la seva maquinària administrativa per a organitzar tot aquest complex entramat penitenciari.

El Valle de los Caídos és una de les grans obres en la qual s'empraren i explotaren batallons d'obrers, conformats per presoners republicans. Font: Wikimedia
El Valle de los Caídos és una de les grans obres en la qual s’empraren i explotaren batallons d’obrers, conformats per presoners republicans. Font: Wikimedia

Per començar, la Comissió va redistribuir els milers de presoners republicans en batallons de treballadors. Aquests Batallons de Treballadors, coneguts com a “BB.TT” i reclosos en els ICCP (Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros), serien utilitzats com a mà d’obra barata per a la construcció i manteniment d’obres públiques -inclosa la construcció del Valle de los Caídos a Cuelgamuros-. Seguidament, es va encarregar la direcció i organització de cada un d’aquests camps a oficials que majoritàriament es trobaven a la reserva el 18 de juliol de 1936. A partir d’aquest moment, aquests oficials van rebre el títol de “oficials d’Ordre públic” perquè estaven considerats com si estiguessin al front de guerra. Finalment, el govern militar de Burgos va planificar tota aquesta xarxa de camps basant-se en el model alemany. És per aquest motiu que el III Reich alemany va enviar a un membre de la Gestapo i de les SS anomenat Paul Winzer. Aquest individu es va encarregar de supervisar l’establiment dels camps de concentració en tot el territori controlat pel bàndol nacional. A l’interior dels camps de concentració, els presoners, civils o militars, es van classificar segons els seus antecedents de la següent manera:

1- Presoners forçats a ingressar a l’exèrcit republicà que poguessin justificar les seves accions, fossin o no hostils al Moviment Nacional

2- Presoners incorporats de l’exèrcit republicà de forma voluntària sense cap tipus de responsabilitat: política, social o comú

3- Caps i Oficials de l’exèrcit republicà o dirigents destacats de partits polítics o testes visibles en moviments polítics o socials

4- Individus capturats o presentats com a responsables de delictes comuns o contra el dret de les gents (delinqüents comuns).

El periodista i escriptor català Francesc Grau i Viader, ens dóna una mostra de la brutalitat quotidiana al camp de Miranda de Ebro, reproduint el discurs d’un sergent del camp en el qual, després d’haver realitzat un recompte de presoners el sergent replicava el següent:

Sou uns miserables presoners de guerra; simple malbaratament humà sense cap valor. Tots junts no aconseguiu el preu d’un llumí usat. Heu lluitat contra la vostra pàtria i heu perdut; heu combatut contra el nostre Gloriós Exèrcit i heu estat derrotats. Us prometo que aquí ens encarregarem que ho tingueu ben present. Vosaltres sou els responsables de la mort dels nostres màrtirs i de les ferides que han mutilat als millors i més valents espanyols. Que ningú confiï en el nostre perdó i molts menys en el nostre oblit. Hi ha coses que mai podrem oblidar…

Ja a la primavera de 1939, abans de la derrota definitiva de la República el 18 d’abril del mateix any, els revoltats militars van anar capturant i recloent a centenars de milers de soldats a les presons i als camps. Durant el període 1939-1940, les fonts oficials van donar una xifra de més de 270.000 reclusos, xifra que va decréixer de forma continuada en els dos anys següents a causa de les nombroses execucions i dels milers de morts per malaltia i desnutrició. Dins de la lògica de reeducació del règim, Francisco Franco, ja el 1937 va divulgar un decret en el qual es concedia el “dret al treball” als presoners de guerra. En aquest mateix decret es van crear els ja esmentats Batallons de Treball. Més endavant explicarem una de les iniciatives més importants del règim i que està molt lligada a aquest dret al treball, al qual es van acollir la gran majoria dels presos, el Patronato para la Redención de Penas.

Presoners republicans en el camp de concentració de Miranda de Ebro. Font: El Correo
Presoners republicans en el camp de concentració de Miranda de Ebro. Font: El Correo

Les presons a la dècada dels anys 40

La guerra i la postguerra van afectar greument les presons oficials controlades ara pel règim causa de la saturació de presos. Si recordem la dada oficial de reclusos fets pel règim franquista entre 1939 i 1940 –270.000 reclusos-, el nou Estat espanyol només disposava en aquell moment d’unes 20.000 places en els seus presons. És per aquest motiu que l’historiador Ricard Vinyes explica que per a l’Estat la saturació de presos va esdevenir un greu problema d’estat; no per raons humanitàries, sinó per les següents causes:

1) L’amenaça del col·lapse de l’administració de Justícia

2) La càrrega econòmica: Els presos i preses i els seus fills constituïen una despesa considerable per a l’Estat, amb el perill de consolidar-se en els pressupostos. El director de presons l’any 1945, Àngel B. Sanz, argumentava que un pres era un individu a l’atur voluntari alimentat i sostingut per l’Estat.

3) La insubordinació i la conflictivitat que va anar augmentant a mesura que augmentava la població reclusa a les presons i en els diversos edificis convertits en centres de reclusió, el que va provocar fins i tot motins amb violència armada.

Encara que en els camps de concentració també podem trobar-la, és a la presó on veurem la diferenciació més clara entre el que el règim va classificar com a presos “anteriors” i “posteriors”. Els “anteriors” eren aquells que constituïen una massa heterogènia i caòtica procedent de l’antic exèrcit republicà, mentre que els “posteriors” eren individus capturats per les autoritats policials durant els anys de postguerra per haver dut a terme accions de resistència contra la dictadura. Una característica que diferencia la presó franquista del camp de concentració, defensa Vinyes, és que als posteriors no només se’ls va aplicar la mateixa tortura i repressió que els presos qualificats com a anteriors, sinó que, a més, l’Estat va decidir practicar amb ells nous mètodes d’agressió més precisos i utilitaris per tal d’obtenir informació per a desmantellar les xarxes de resistència clandestines.

Algunes d’aquestes pràctiques van ser descàrregues elèctriques, immersió del cap en aigua o alguna que assegurés un dolor sostingut i acumulat, però que permetés mantenir viu al pres, com ara penjar-lo pels peus amb un garfi de carnisseria. Havent contextualitzat de manera sintètica el funcionament de camps i presons, queda clar que tot i que la dictadura tenia molt clar quin volia que fos el seu nou model de règim penal i judicial, la seva implantació es va trobar amb diversos problemes derivats de la finalització de la guerra. El nou estat franquista va posar molt interès en una depuració i una repressió ambicioses, però molt llastades per les condicions en què es trobava el país en acabar la guerra civil.

Segell amb el valor d'una pesseta dedicat al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo. Font: todocoleccion
Segell amb el valor d’una pesseta dedicat al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo. Font: todocoleccion

Tot i disposar d’una legislació penal clara, en els camps de concentració i les presons, no van acabar d’aplicar-la com ells esperaven en diverses ocasions a causa del caos, la indefinició i la incapacitat de les autoritats per identificar una població massiva de presos. Així doncs, les conseqüències del nou sistema penitenciari espanyol van ser especialment nefastes pels presos, però també van ser negatives per al règim. Aquest últim, fruit de la seva ambició i voluntat d’establir la seva nova manera de govern, també es va veure afectat negativament pel seu propi sistema ja que no sempre va poder donar la resposta que hauria desitjat i també a causa de la manca de recursos humans, econòmics i logístics que necessitava per establir un sistema penitenciari que fos realment eficaç.

El sistema de redempció de penes

No podem parlar del sistema penitenciari del franquisme, sense tenir en compte una de les seves mesures més conegudes durant el període de la postguerra: el Patronat per a la Redempció de Penes pel Treball. Aquest nou sistema de redempció de penes, que fou ideat pel jesuïta José Antonio Pérez del Pulgar, ho atribuïa a una nova concepció “cristianísima” del sistema penitenciari afavorit pel Caudillo. Va acabar sent un excel·lent mitjà de proporcionar mà d’obra barata a moltes empreses i al propi Estat. Les investigacions del periodista Isaïes Lafuente sobre aquest model de redempció de penes ens acosten a tota l’activitat que va generar aquesta llei dins de l’univers penitenciari de la postguerra. Bàsicament, aquest decret permetia als presos/es, la possibilitat de reduir una part de la seva condemna mitjançant la realització de treballs forçats. Com hem esmentat en l’apartat anterior, en el decret de 1937 el Caudillo reconeixia el “dret al treball” dels presos, però només els permetia guanyar-se un exigu subsidi familiar. En el butlletí del Patronat de Redempció de Penes de l’any 1941, s’estipulava per exemple que un pres- o presa- percebia un salari de la següent manera:

1) Les despeses per alimentació suposaven un 1,40 pessetes (1,70 pessetes al 1941)

2) Per la sobrealimentació per als reclusos que treballaven: 0,35 pessetes

3) Despeses personals: 0,50 pessetes

4) Auxili per als obrers amb família: abonat a la dona→ 2 pessetes

5) Per cada fill menor de 15 anys: 1 pesseta més

La diferència entre treballs realitzats i penes retallades podia variar al llarg dels anys en funció de cada cas. També cal destacar que aquest sistema de redempció no va néixer fruit de la generositat o l’obra caritativa del règim. Lafuente considera que l’Estat va crear aquest sistema com a conseqüència de la imperiosa necessitat de reduir la disparada- i disparatada- població reclusa. Aquest argument té sentit si ho enllacem amb allò que hem dit abans, quan explicàvem que per al règim la saturació dels presos es va convertir en un greu problema d’Estat. Per a poder controlar el seu treball, el Patronat va designar a cada municipi una Junta Local que revisava els casos d’aquests presos. Estaven compostos per: l‘alcalde del municipi (o en el seu lloc, un representant), un membre de Falange, el rector de la localitat i una dona que reunís “condicions d’esperit profundament caritatives”

A més de supervisar el treball realitzat pels presos, les juntes locals s’havien d’encarregar de la reconversió ideològica dels presos i les seves famílies i “alleujar les famílies en les seves necessitats amb esperit de veritable assistència i solidaritat social”. Lafuente apunta que en alguns casos, això últim es podia complir en funció del tarannà dels que integraven la Junta Local. Però hi va haver altres casos on les Juntes van actuar com a autèntics comissaris polítics. No només això, sinó que en la mateixa llei que se suposava que havia de beneficiar d’alguna manera als presos, es va convertir en un sistema que va acabar per explotar-los. En l’article 8 del Boletín Oficial del Estado (BOE) es pot interpretar que el pres només cobraria íntegrament les hores extraordinàries que hagués realitzat. Amb els diners que percebien oficialment les famílies per la feina del pres, no en tenien prou i per aquesta raó els presos es van veure obligats a estendre i allargar la seva jornada per a poder obtenir ingressos addicionals.

En resum, la creació del Patronat de Redempció de Penes va respondre sobretot a unes necessitats de tipus econòmic del règim i de poder alleugerir la massa de població reclusa. Això no vol dir que el règim estigués disposat a perdonar els presos polítics. D’haver estat així, la dictadura podria haver optat per l’amnistia i no per la redempció.

La situació de la dona en el sistema penitenciari: el cas de la presó de Les Corts

És ben conegut que la victòria dels militars revoltats a Espanya va eradicar les conquestes socials que durant tants anys els va costar aconseguir a les dones, com ara el sufragi femení, el divorci o l’autosuficiència econòmica per comprar i arrendar patrimoni sense necessitat de demanar permís a un home. El nou règim tenia molt clar que el paper de la dona estava en un pla secundari i de subordinació. Per això, l’administració franquista també va castigar severament a aquelles dones que durant el conflicte haguessin col·laborat amb la República o que estiguessin casades, promeses o relacionades amb algun home que tingués afiliacions polítiques contràries al Moviment Nacional.

Un exemple d’això ens l’ofereix el militar Queipo de Llano, qui el 23 de Juliol de 1936 a Unión Radio Sevilla opinava el següent sobre les dones que col·laboraven amb la II República o les seves formacions polítiques afins:

“Els nostres valents Legionaris i Regulars han demostrat als rojos covards el que significa ser homes de veritat (…) Això és totalment justificat perquè aquestes comunistes i anarquistes prediquen l’amor lliure. Ara, almenys, sabran el que són homes de debò i no milicians maricons. No se’n lliuraran per molt que cridin i donin puntades de peu. (…) Estem decidits a aplicar la llei amb fermesa inexorable: Morón, Utrera, Pont Genil, Castro del Riu, aneu preparant sepultures! Jo us autoritzo a matar, que si ho féssiu així, quedareu exempts de tota responsabilitat “.

Tot i que la Presó Model de Barcelona no acceptaria dones fins a 1955, l’administració franquista va habilitar una altra presó per a empresonar les dones a la ciutat després de 1939: la presó de Les Corts. En aquesta presó, es va donar la particularitat que la Junta Disciplinària i els funcionaris del règim no tenien contacte directe amb les preses, sinó que eren les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül les que administraven i dirigien la presó sota el comandament de la monja sor Felipa García Sanchez.

Presó de dones de Les Corts. Font: Biblioteca del Pavelló de la República
Presó de dones de Les Corts. Font: Biblioteca del Pavelló de la República

La investigació que va fer l’historiador Ricard Vinyes sobre la presó de Les Corts mostra que realment, la persona que tenia el control total de la presó i que no va dubtar a utilitzar-la com un mitjà de promoció personal i de la seva congregació enfront de les autoritats del règim , era sor Felipa. Com a directora i juntament amb el capellà de la presó el pare Cots, tots dos van usar la presó de les Corts com el model ideal de centre penitenciari per a dones. La pròpia mare i les monges s’asseguraven que les mesures d’higiene que requeria la presó a tot l’establiment eren excel·lents. També el manteniment de la disciplina i el control sobre les preses. Però sens dubte, com assegura el propi Vinyes, el gran èxit de sor Felipa va ser l’escola de la presó, on s’impartien classes de religió, lectura, escriptura, higiene, història d’Espanya … i tot això malgrat l’escassetat de material. A l’escola sor Felipa consentia que fins i tot algunes preses poguessin donar elles mateixes les classes a l’aula, excepte les de ciències, història i religió que quedaven circumscrites exclusivament a les religioses.

Lluny d’aquesta imatge idíl·lica i més pròpia de la propaganda de redempció de presos del règim, Vinyes ens mostra una realitat ben diferent de la presó de dones de les Corts. Igual que passava a la Presó Model, l’amuntegament de recluses també va ser habitual. Les Corts era una presó que tenia només capacitat per albergar a 100 persones, però el 1940 hi havia registrades 1.436 recluses, a les quals s’hi havia d’afegir la xifra de 44 nens i nenes, que mai van ser inclosos en els llibres de registre de la presó. Així que algunes de les preses no només havien de mantenir-se a elles, sinó també als seus propis fills que estaven amb elles a la presó. Per sobreviure a les dures condicions de vida de la presó com la fam o les condicions higièniques, les recluses tenien dues maneres de fer-ho:

1) El suport exterior d’amics i familiars que els aportaven la manutenció per mitjà de paquets de queviures

2) La disponibilitat de diners per comprar aliments articles de tocador a l’economat de la presó.

Aquest últim mitjà era important, perquè hi havia moltes preses que feien alguns treballs remunerats per poder mantenir els seus fills o pares ancians que només percebien el que elles guanyaven a la presó. Les recluses de les Corts només tenien dues formes de guanyar diners: o bé es treballava a l’hort de la presó, o bé en tasques de costura. Sobre el treball a l’hort, les preses guanyaven 4,50 pessetes per nou dies treballats més bonificacions d’assignació familiar, unes 3,50 pessetes. Les tasques de costura van ser la segona opció de treball majoritàriament escollida per les recluses. La raó és que encara que les religioses es quedaven part dels guanys del treball de les cosidores, aquestes recluses amb el temps van crear una xarxa de distribució i fabricació que se les va enginyar per poder evadir els controls dels funcionaris i arribar fins als mercats de l’exterior.

A tot això hem de sumar-li que les recluses, malgrat la seva situació, van continuar ocupant-se dels seus familiars més vulnerables, sobretot els ancians i els nens. Per descomptat, la fam no només va afectar als reclusos i recluses de l’Espanya de postguerra, sinó també als civils. Tots dos sectors van patir les conseqüències de l’escassetat d’aliments, la manca d’higiene i de les deficiències sanitàries que patia el país. Conseqüències que haurien tingut efectes a més llarg termini, especialment en les persones nascudes durant la guerra i en la postguerra.

Read More

Al món romà, el període de transició que va de la república a l’imperi – per centrar-nos en un marc més o menys ampli − porta implícites una sèrie de transformacions de caràcter molt més profund que les merament estructurals. Les repercussions de la gran expansió i consolidació de l’estat roma, així com l’inici de la seva decadència, faran forat a la mentalitat dels habitants de tots els racons de l’Occident romà. Alguns d’aquests nous horitzons mentals s’expressaran per via de l’espiritualitat. És el cas de l’expansió i proliferació de cultes orientals, també coneguts com a misteris, que fugiran de la concepció tradicional del ritu cívic o domèstic característic de les expressions religioses pròpiament romanes. Així, entre finals del segle I dC i fins ben entrat el segle IV dC, arrelen arreu de l’imperi aquests tipus de manifestacions religioses que els experts han anomenat orientals o mistèriques a causa de la seva procedència estrangera i la seva ritualitat, més intimista, iniciàtica i bastant tancada als no iniciats.

L’èxit de la religiositat mistèrica a Occident vindrà determinat en gran mesura, per una esperançadora creença en el més enllà i unes formes d’expressió espiritual molt més íntimes, propiciades pel coneixement dels misteris de la divinitat, només revelats als iniciats. A més a més, gràcies a l’organització característica d’aquests misteris, els iniciats també tindran l’oportunitat de viure experiències comunitàries diferents, associats en confraries o grups selectes amb jerarquies i valors propis.

Tradicionalment, la proliferació d’aquests cultes s’ha interpretat com una reacció a l’evident incapacitat de la religió pagana “tradicional” per donar resposta a les inquietuds espirituals i psicològiques dels adeptes, cada cop més exigents i complexes a causa de la crisi general que s’iniciarà a l’imperi durant aquests segles.

Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV
Estatua romana d’Isis amb “sistrum” i “situla”, elements afegits al segle XV

Els principals cultes orientals a Roma es poden classificar segons el seu origen: frigi, en el cas del conjunt Cibeles-Atis; egipci, pel que fa a Isis i Serapis i persa en el cas de Mitra. Un dels casos més estesos territorialment és el de la deessa Egípcia Isis

Origen i Mite del culte a Isis

Prou conegudes són les penes d’lsis en la mitologia Egípcia, paradigma de l’ansietat que sentien els agricultors africans esperant les anades i vingudes estacionals del Nil. Aquesta deessa nilòtica, documentada per primer cop juntament amb la seva parella divina, Osiris, al voltant del segle III aC, tingué en el panorama romà una projecció significativa.

Els misteris d’Isis eren coneguts arreu de l’imperi, fet del qual ens parla Plutarc (Plutarco Sobre lsis i Osiris cap. XII a XIX). Plutarc és la font principal per conèixer una versió integradora del mite d’Isis i Osiris al món romà durant els primers anys del s. II aC, moment en què aquest culte egipci ja feia anys que s’havia integrat en el sistema de creences grecoromà −. El mite plutarquí − també exposat per Diodor de Sicília amb la seva pròpia versió dels fets − gira entorn dels anguniosos viatges d’lsis mentre cerca els membres esquarterats del seu germà-espòs Osiris, assassinat en una conjura reial. La perseverança d’lsis, l’esposa incansable, que aconsegueix reunir tot el cos – a excepció del membre viril – li atorga un poder màgic capaç de retornar la vida a la seva parella divina, que abandona el món d’ultratomba per fer justícia. Per posar solució al problema del membre viril perdut, Isis, amb la seva màgia, en recrea un, del que quedarà fecundada, prova de la seva pròpia capacitat fertilitzadora. De la unió entre el ressucitat i la deessa, naixerà el nen Harpòcrates, figura amb la qual Isis és representada sovint.

Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)
Estatueta de Bronze que representa a la deessa Isis alletant el seu fill Horus o Harpòcretes ca. 680-640 BCE (Període Tardà)

No és d’estranyar l’èxit d’aquesta divinitat al món romà. El seu mite, que recrea l’angúnia cíclica dels que viuen sotmesos a la terra, és també el conglomerat perfecte d’un sistema de valors que coincidia plenament amb els ideals romans. Isis és representada com l’esposa fidel, la garant incansable de la justícia, la fertilitat i la protectora d’una sèrie d’oficis i activitats. A partir de la conquesta hel·lenística d’Egipte, la fisonomia d’Isis en les representacions artístiques adquirirà tot l’aspecte d’una matrona romana. La seva “orientalitat”, queda només patent en els sistemes rituals i algunes de les seves atribucions màgiques,pel que fa a la resta, es tracta d’un culte plenament integrat en els complexos religiosos del món romà.

Alguns Rituals Documentats

D’entre les divinitats mistèriques, potser és Isis la més coneguda i propagada del món romà. Les fonts no són tan restringides com el cas de Mitra i, tot i que si hi hagué zones de preferència pel que fa a la propagació d’aquest culte- de la mateixa manera que passa amb les altres divinitats -, les seves expressions religioses – almenys la seva vessant pública – tot i el seu exotisme o gràcies a ell, van arribar a agafar una projecció equiparable a la de qualsevol divinitat del panteó oficial.

Les fonts per a l’estudi del fenomen Isíac no són tant reveladores com abundants. Gràcies a Apuleu, ens ha arribat una magnífica relació literària sobre el tema. Tot i la clau humorística i potser poc fidel de l’obra, les seves Metamorfosis narren com el jove Luci, després de ser transformat en ase, prega a Isis per recuperar la seva forma i, en agraïment, s’inicia en els seus misteris. En aquesta etapa, Luci descriu meticulosament la seva vida consagrada al culte, per la qual cosa, l’obra d’Apuleu esdevé – agafada amb prudència – una de les fonts més completes per a l’anàlisi de l’organització al voltant d’aquest culte.

Per explicar les formalitats pròpies del culte Egipci del món grecoromà, cal diferenciar entre les celebracions de tipus públic o festes i el culte quotidià. En efecte, el culte Isiac, tenia una vessant de celebració pública: dos dies a l’any s’abandonaven els temples i els reductes de celebració íntima per a rendir honor a la deessa enmig del clamor i el fervor religiós dels habitants dels indrets en els quals hi existien comunitats devotes. La primera d’aquestes manifestacions públiques, la navigium Isidis que commemorava a la Isis Pelàgia, se celebrava cap al 5 de març i obria el cicle de navegació, de la que la deessa n’era patrona. A aquesta deïtat marinera li era atribuïda la tasca de tenir cura de tot aquell ofici relacionat amb la Mar. Les celebracions, descrites per Luci a Les Metamorfosis i també en nombroses reconstruccions pictòriques, consistien a passejar les imatges de la divinitat en una barcassa, engalanada entre flors i encens, mentre que la gent esperava amb fervor la seva arribada a terra, on li rendien culte i li feien libacions. Les cerimònies, tot i ser públiques, eren oficiades pels sacerdots del temple.

Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.
Isis Lactans, sostenint Harpocrates. Pintura en fresc. Segle IV dC.

Un altre ritual públic, rebia en nom de Isia i tenia lloc a la tardor. Sembla, que consistia en la representació dramàtica del mite, amb el qual es commemorava l’adveniment de la fase hivernal, la pèrdua de la vida enfront de la vigorosa regeneració vital de la primavera, el renaixement d’Osiris. La inventio, nom que rebia aquesta representació, era l’excusa per a la reunió d’una intensa activitat comercial al voltant del temple, amb més força de la que ja es pot contrastar els dies no festius.

Dels rituals quotidians sabem quelcom menys. Luci ens parla detalladament del temple i de la seva organització, alguns relleus o imatges pictòriques també poden ser proclius a l’anàlisi i a més, semblen sostenir la visió d’Apuleu. Però, com en el cas de Mitra – potser amb el plus que tota la imatge externa d’aquesta religiositat en comparació amb el culte persa és de més fàcil reconstrucció -, les fases més íntimes de ritual, tampoc queden documentades, etern problema de l’estudi de les religions mistèriques.

L’oració i el sacrifici queden més nítidament reconstruïdes. Sobretot pel que fa a la segona qüestió – tema en el qual l’epigrafia grega n’és la més abundosa i no s’absté de detalls tan curiosos com per exemple l’ofrena de pastissos – posseïm nombrosa informació.

Els sacrificis es duien a terme mitjançant cerimonials pomposos i eren oficiats i realitzats pel sacerdoci del temple, amb la possibilitat que fossin ajudats per especialistes. Els devots amb menys capacitats econòmiques oferien aus, que freqüentment eren oques. Els més rics, donaven braus o cérvols. Pel que sabem d’autors com Pausanies, Plutarc i Heròdot, ovelles, cabres i porcs estaven prohibits, així com la vaca, possiblement perquè aquest era l’animal sagrat de la deessa. Les ofrenes eren de tipus cerealístic, com sègol, civada o també vi, així com alguns fruits, en especial rem i figues. L’aigua era l’element més important en les libacions, el caràcter sagrat d’aquest element purificador en els cultes Isíacs s’aprecia en múltiples fonts iconogràfiques i textuals, fet que vindria a corroborar l’arqueologia, gràcies a les nombroses troballes de cràteres i hidres dins dels recintes del temple. La puresa tant física com espiritual era un element indispensable. L’encens cremava contínuament i es recomanava la castedat, almenys els dies previs a l’entrada al temple.

Les oracions a Isis eren concebudes des d’una posició de total submissió de l’orant envers la divinitat. S’alçaven en forma de súplica i s’entenien com un intercanvi recíproc, segons el qual, l’orant acompanyava les plegaries amb promeses que hauria de complir, si no volia ofendre la deessa i patir el seu càstig. Les faltes es confessaven públicament, una pràctica que degué resultar sorprenent per a la resta d’habitants no consagrats, com expressen alguns versos elegíacs contemporanis a les etapes de proliferació del culte. Paradoxalment, aquesta ideologia de submissió cap a la divinitat, s’inscrivia dins de les concepcions imperialistes de Roma envers els seus conquerits, que havien de demostrar la fides cap a l’invasor sota amenaça de càstig a tot aquell que no mostrés sotmès. (ALVAR, 200 I : 240)

El context de comunicació amb la divinitat mitjançant l’oració és sempre el temple, en el qual la deessa es manifesta, sigui per mitjà d’un somni o una visió. El santuari, solia presentar una estructura diferenciada de la resta de patrons arquitectònics propis de l’estil romà. La tendència era recrear petits temples egipcis, ambientats amb elements nilòtics que reproduïen el context originari. Es partia del fet que fins i tot el seu sacerdoci imitava els costums egipcis integrant a vegades esclaus de color per a donar més realisme a la simulació. La teoria no és del tot precipitada, la tònica general en les religions de l’antiguitat és sempre la de recrear el mite, integrant elements que reprodueixin un microcosmos ordenat, reflex de l’originari. Però la iconografia i l’arqueologia, especialment a les parts menys hel·lenitzades de l’imperi fan sospitar que s’havien mantingut les avitualles pròpiament romanes, almenys pel que fa al sacerdoci, que ara si, integrava ambdós sexes. Les evidències apunten cap a una major consagració femenina al culte, per tot el que representa per al gènere, però el sexe masculí no sembla quedar exclòs ni tan sols del sacerdoci. L’aspecte iniciàtic sembla començar cap a finals de l’hel·lenisme, ja en època imperial l’absència de documents d’època republicana així ho vindrien a corroborar.

Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC
Relleu d’Isis i Osiris al temple de Seti, Abidos s.XII aC

L’obra d’Apuleu s’ha d’agafar amb extrema prudència en aquest aspecte, perquè el constant to irònic i satíric de l’episodi en què Luci narra les iniciacions fa sospitar de la fiabilitat de la descripció. Malgrat això, alguns elements criden a ser considerats característics del ritual, és el cas de la necessària advocatio divina, és a dir, la crida de la divinitat al que ha de ser iniciat, que mai ho ha de fer per pròpia voluntat. L’iniciat s’hauria de sotmetre a una sèrie de proves divines, molt probablement relacionades amb el dejuni i l’abstinència, les fases següents, en les que l’iniciat era guiat pel mistagogo i sotmès a purificacions, eren les de la instrucció en els secrets de la religió fins a l’arribada al coneixement de la revelació sobre l’ordre còsmic i el significat de l’existència, finalment quedaria la unió mística amb la divinitat, l’experiència més transcendental i íntima per a l’iniciat, ara ja consagrat. Les descripcions fan pensar que l’èxtasi al qual arribava l’iniciat que anava a renéixer, hauria de ser induït, entre altres coses, pels dies de dejuni i per la ingesta d’algun tipus d’al·lucinogen. Es tractava en tota regla, d’un simulacre de mort que l’iniciat superava per a tornar amb una ànima renovada.

La iniciació en els misteris egipcis sembla més pròpia de la classe sacerdotal. La qual cosa no exclouria a la resta de devots de la participació en rituals o festes en honor a la divinitat. De la mateixa manera, no existeixen evidències que puguin provar l’exclusivitat de culte dels adeptes, que sobretot en els seus inicis, podrien professar multiplicitat de cultes.

Read More

Els nins de la Catalunya del Nord parlen en francès. Ho fan a casa, al parc jugant amb la resta de mainatges i durant les activitats extraescolars. Sons pares també l’enraonen. Cada diumenge, quan es reuneix la família per dinar a casa els avis, escolten llargues converses de sobretaula en aquesta mateixa llengua. Després d’espertinar s’escarxofen al sofà i miren la seva sèrie preferida de dibuixos animats. La mare és al costat llegint el diari mentre el pare fa endreça al garatge amb la ràdio posada. Abstrets els uns dels altres segueixen compartint la llengua franca per sintonitzar els mitjans de comunicació. Fora de l’àmbit domèstic el patró lingüístic no s’altera. Passa el mateix quan es dirigeixen al funcionari de l’ajuntament, a la revisora del tren i al jove dependent de la fruiteria.

Aquest reguitzell d’escenes quotidianes es repeteixen constantment en qualsevol punt de la geografia nord-catalana. El francès és la llengua vehicular i hegemònica tant en l’àmbit públic com en el privat. Mentrestant, el català, la llengua que històricament s’ha utilitzat en aquesta regió, malda per sobreviure. La seva presència i ús social, parlem sense embuts, és anecdòtica i frega el folklorisme. Aquesta situació no és d’estranyar si tenim en compte que durant segles el català ha estat proscrit, perseguit i desprestigiat per les autoritats franceses. D’ençà del 1659, l’any de l’annexió i signatura del Tractat dels Pirineus, l’estat francès va emprendre un procés d’homogeneïtzació cultural que pretenia substituir el català en favor del francès. El procés en qüestió, conegut com a francesització, ha travessat diverses fases i el seu grau d’agressivitat ha anat variant, si bé l’objectiu, a grans trets, ha estat sempre el mateix: nacionalitzar en clau francesa els catalans del nord, així com tots els territoris dissidents culturalment i lingüística.

L’objectiu d’aquesta redacció és aprofundir en el procés de francesització. Només així podrem desvelar les causes per les quals una terra essencialment catalana a finals del segle XIX perd gran part de la seva identitat cultural durant les dècades posteriors. Així i tot, els processos de nacionalització són fenòmens complexos i multidimensionals, motiu pel qual no poden ser analitzats en un article d’aquestes característiques. Atesa aquesta raó, l’entrada que ve a continuació se centrarà en el paper de l’escola, un dels instruments més eficaços per a la reproducció cultural i difondre la idea de nació. La llarga i densa història de l’educació a França ens força a seleccionar la política escolar encetada a finals del segle XIX, el punt d’inflexió determinant. Únicament a través de l’actuació que va tenir l’escola pública podem arribar a entendre l’esfondrament que patiren les llengües «patueses», erosionades als límits de l’extinció.

L’artífex del que podem denominar una autèntica revolució educativa fou Jules Ferry, a través de dues propostes de lleis aprovades el juny de 1881 i el març de 1882. En plena consonància amb els valors i caràcter ideològic que propugnava la naixent Tercera República (1870-1940), l’escola dissenyada per Ferry esdevenia: laïque, grauite et obligatoire. La universalització escolar va introduir l’ensenyament del francès, que va convertir-se en l’única llengua permesa en els recintes, acompanyada de mètodes pedagògics coactius i la transmissió sistemàtica de determinats ideals corol·laris de la tradició centralista de l’Estat.

Els antecedents

L’obra de Ferry es troba en la cúspide d’un llarg recorregut en el desenvolupament de la legislació educativa, suscitat en bona mesura per un conflicte de competències entre l’Església i Estat. A França, foren dos els factors que exerciren una influència determinant per superar aquesta contradicció: un fou la centralització de l’educació per Napoleó, i l’altre, l’enorme pes de l’ideal d’igualtat revolucionària. A partir de la dècada de 1830, sota l’influx de la Monarquia de Juliol (1830-1848), l’educació paulatinament s’erigia com un afer d’Estat. Tanmateix, James Bowen certifica que no es va fer cap implementació significativa en l’educació primària fins quaranta anys més tard. No obstant això, les mesures adoptades en aquest període, encara que tímides, són d’una significació transcendental.

22.-Guizot
Retrat del Conseller Estatal François Guizot (1787-1874) per Jehan Georges Vihert, Château de Versailles. En el moment de ser aprovada la llei que porta el seu nom ocupava el càrrec de Ministre de la Instrucció Pública (1812-1837). Font: Metahistoria.

L’aprovació de la Loi Guizot de 1833 va marcar l’inici d’una progressiva socialització en l’accés escolar. Les comunes amb més de 500 habitants foren forçades a construir una escola per a nens (les nenes rebien la seva instrucció en congregacions de monges), garantint-hi la gratuïtat per als indigents. El model esdevenia mixt, combinant la presència d’escoles religioses i públiques, però les matèries impartides les dictaminava per primera vegada l’Estat. Per Guizot la «centralització ideològica» suposava la preponderància de l’Estat en l’ensenyança primària, sense que aquesta postura l’encabís dins els postulats de l’anticlericalisme, especialment si tenim en compte la potestat que donava al sacerdot d’una parròquia per supervisar el funcionament de les classes.

Un altre aspecte determinant d’aquesta etapa fou la creació d’una plantilla d’inspectors públics, personal que més endavant Ferry va professionalitzar i ampliar. No obstant això, la implantació de l’ensenyament públic no gaudia de consens entre la societat francesa, tal i com senyala Jean Le Gal, enfrontant els dictàmens d’intel·lectuals i progressistes amb burgesos i eclesiàstics. Els primers, que pretenien aprofundir en aquesta reforma, defensaven un model de país on llibertat i instrucció anessin plegades. En contraposició, la burgesia conservadora s’exasperava amb les possibles concessions a la classe treballadora, motiu pel qual no concebien la instrucció popular sense moral, ni la moral sense religió. Certament, aquesta reforma no va satisfer als catòlics, crítics amb la creixent presència de l’escola pública, ni tampoc l’esquerra anticlerical, que rebutjava l’ensenyament confessional. Pel que fa a l’obligatorietat, malgrat la creixent reivindicació, no fou inclosa en aquesta llei per la controvertida necessitat que tenien famílies i patrons en la conservació del treball infantil. En darrera instància, les mancances logístiques i el folgat absentisme expliquen l’èxit relatiu del projecte.

A l’avantsala de la reforma estructural encetada per Ferry, el Ministre d’Educació de Napoleó III, Victor Duruy, des del 1863, va intentar sense massa fortuna garantir l’ensenyament de la llengua francesa als territoris patuesos. Més enllà d’altres regulacions en la seva praxi política, l’element més rellevant per aquest estudi és que fa constar la preocupació de les autoritats per estendre l’uniformisme lingüístic a les zones no francòfones. Al mateix temps, les reivindicacions per incorporar la noció d’obligatorietat s’envigorien i s’afegien a l’agenda política estatal.

L’obra escolar de Jules Ferry: laïque, grauite et obligatoire.

Jules Ferry fou l’encarregat de conjugar aquestes demandes desplegant el que Patrick Cabanel ha anomenat: «le blanc manteau des écoles laïques», establint una analogia amb la mateixa dinàmica que seguiren les esglésies romàniques l’any mil. No és per menys, la pràctica totalitat dels municipis dels Pyrénées-Orientales ja gaudien d’una escola pública en temps de Ferry, a diferència de l’etapa anterior, el Segon Imperi (1852-1870), on tot i l’exigència de mantenir un centre educatiu, gairebé una tercera part n’estaven mancades.

índex
Retrat de Jules Ferry fet per Léon Bonnat (1888). Font: Wikimedia Commons.

Arran de la Loi Ferry de 1882 s’incrementava la pressió de l’Estat per desterrar l’escolarització religiosa. A partir d’aquell moment l’escola primària esdevenia pública, laica i obligatòria per tots els infants de 6 a 13 anys, independentment del seu sexe. França veia néixer en aquest moment la seva escola nacional, per bé que seguint les tesis d’Octavi Fullat , la formació de l’anomenada “escola nacional” al llarg del segle XIX –indistintament del país al qual fem referència- anava sempre encadenada a l’Estat, motiu pel qual és més convenient denominar-la escola estatal.

La Tercera República implementava un seguit de canvis i regulacions en matèria educativa, disposada a introduir França en la nova era urbana i industrial. En efecte, l’escola de Ferry s’erigí com un dels pilars de la República francesa i se segueix considerant un dels instruments fonamentals per a conformar l’esperit republicà. Tal i com sosté Olga Fullana, fins a dia d’avui Jules Ferry és lloat com un dels pares fundadors de la identitat republicana francesa.

Els progressos que van acompanyar la universalització de l’accés escolar són innegables. Sobre el paper, atorgava igualtat d’oportunitats als homes –i per primera vegada a les dones- de tots els territoris, malgrat que sobre el terreny les escoles seguien reflectint les divisions socials de la societat francesa. No en va, les famílies acolliren de bon grat la nova mesura tot i el portatge cultural que se’ls imposava: el francès esdevenia la única llengua vehicular a les escoles. En un territori que, en línies generals, ignorava per complet la llengua franca, sota el pretext de desterrar el català de les aules, l’escola republicana va valer-se de la coerció i de pràctiques pedagògiques que sovint incloïen càstigs físics i institucionalitzaven la delació entre companys. El resultat de tot plegat fou l’establiment d’un veritable condicionament psicològic per l’associació d’idees negatives amb la llengua vernacla.

El català: un obstacle pel progrés?

L’activitat de persecució lingüística més destacable fou el “joc de la plaquette”, que promovia deliberadament l’acusació entre companys que parlaven el català. Tot i les diverses variacions que n’adoptaven els docents, el procediment i objectiu final era sempre el mateix. El docent donava una plaqueta a un alumne, advertint-lo que la única manera de desfer-se’n era enxampant un dels seus companys parlant patuès i passar-li la senyal. En alguns casos l’activitat s’allargava durant les hores no lectives. Quan el professor ho considerava adient aturava el “joc” i l’últim infant portador de la plaqueta rebia algun tipus de càstig o burla. Aquest sistema no és exclusiu de la Catalunya Nord, existeix documentació que en prova l’ús en altres regions, com ara Occitània. A banda d’això, la maquinària propagandística de Ferry va irrompre amb força a les escoles, on hi lluïen sentències gravades en murs com ara «C’est interdit cracher par terre et parler patois» [«És prohibit escopir a terra i parlar patuès»] o «Parlaiz français, soyez propres» [«Parleu francès, sigueu nets»].

img_1632
Aquesta sentència segueix inscrita en una de les parets de l’antiga escola d’Aiguatèbia, a l’Alt Conflent. És una de les imatges més emblemàtiques del conflicte lingüístic nord-català d’aquesta època. Font: Homenatgecala.blogspot.com

L’aversió cap a la llengua materna era transmesa pels propis mestres, que pretenien enorgullir els pares amb el domini del francès dels seus fills, mentre els fills s’avergonyien del desconeixement dels seus progenitors. Vegem-ne dos exemples:

«Dans leur intérêt, j’ai essayé de prosciure le catalan.» [«Pel seu bé, vaig provar de proscriure el català.»] Léontine Paris, mestressa d’escola a Serdinyà, al Conflent. (Payrou 1985, 95)

«Par una disciplines sévère, j’oblige les enfants à parler françeais entre eux, même en dehors des classes. […] Le patois local ou catalan est un obstacle immense à la bonne rédaction.» [«Amb una disciplina severa obligo els infants a parlar francès entre ells, fins i tot fora de les classes. […] El patuès local o català és un obstacle immens a la bona redacció.»] Sylvain Massé, mestre d’Èvol, a les Garrotxes de l’alt Conflent. (Payrou 1985, 81) (Ambdues cites extretes de Bonet: 2014)

Monés (1995) estableix un paral·lelisme en el que el català esdevé sinònim de vergonya, inferioritat i escàs nivell social, en contraposició amb el francès, llengua que atorgava honor, superioritat i prestigi social. Precisament, aquesta idea es referma si prenem en consideració el que exposa Lluc Bonet: el desig d’escolarització en francès era transversal al nord de l’Albera, així com també ho era l’ús del català. Aquesta postura contradictòria revela el bilingüisme conflictual de la societat, és a dir, la diglòssia que es gestava en el conjunt dels autòctons. L’aculturació els permetria la promoció social en determinats oficis, com ara les categories subalternes del funcionariat. Les classes populars s’emmirallaren en les elits rosselloneses, que es trobaven en una fase del procés de francesització molt més avançada decidides a conservar la seva posició predominant.

La filiació ideològica a la República

Tanmateix, en el triomf de la política escolar convé agregar-hi un altre aspecte que li atorga un valor afegit: la República preconitzava la creació d’una nova societat d’individus lliures i instruïts, capaços d’agafar les regnes d’aquest nou ordenament. La ruptura amb l’Ancien Régime, una fase on el poder romania en mans de nobles i eclesiàstics, suposava, de facto, eliminar els vestigis feudals que s’expressaven en vells costums i tradicions locals pròpies d’un estadi que s’havia de superar. La llengua catalana n’era un d’ells. L’escola de Ferry va proveir d’un instrument que responia a les necessitats d’aquesta nova era, per tant, l’escola estatal fou identificada com un patrimoni valuós i modern. Per consegüent, l’adhesió del poble català al projecte educatiu se sustentava en l’afecció als valors ideològics de la República. Malgrat que, en última instància, l’únic traçat per progressar individual i col·lectivament, aconseguint certa base material en un departament econòmicament deprimit, es regia en aquesta lògica.

Pel que fa a la laïcitat, aquest és un concepte que s’ha de dissociar de l’exempció d’ideologia. Novament Fullat (1990) defineix Jules Ferry com un prototipus del fabricador d’ideologies per tal de legitimar la seva escola laica inculcadora de la moral de l’Estat francès, moral que assegurava la permanència dels aparells estatals. El caràcter col·lectiu i solemnement compartit entre alumnes de diverses edats, conjuntament amb el ritual de cada classe, s’inscriu en una punyent mirada moralitzadora i edificant: la vestimenta d’alumnes i professors; l’elecció dels textos de lectura; els temes dictats o de les redaccions; la inscripció diària a la pissarra, etc. En resum, a classe tot concorre fent que la moral, malgrat la seva mínima representació en l’horari setmanal, en termes d’ensenyança, constitueixi el pedestal fonamental i recorrent de l’escola republicana.

De manera paral·lela, en termes didàctics, l’exaltació permanent a les virtuts de la Patrie dispensaren els elements necessaris per confegir una nova consciència nacional als alumnes nord-catalans. Les conseqüències de la guerra francoprussiana (1870-1871), desastroses per França, esperonaren el ressorgiment d’un nacionalisme diletant i excloent, que trobava en la germanofòbia el seu element cohesionador. L’escola fou el vehicle per inocular el sentiment de venjança als infants, aplicant el model educatiu militant prussià per a superar-lo.

Una història negada i silenciada

La unificació de les matèries d’història, geografia i instrucció pública assentaren les bases per superar les reminiscències del passat català, imposant un nou relat sobre el recorregut històric del territori. La construcció del passat i la interpretació d’aquest es transmet tradicionalment a l’escola, proporcionant a l’alumne una cosmovisió del món i la seva herència, indispensable per a entendre els fets quotidians un cop esdevé adult. Val la pena tenir en compte, a més, que l’experiència col·lectiva dels catalans a una banda i altra de la frontera, en aquest moment, transitava a ritmes molt diferents, divergint fins gairebé contraposar-se. L’escola de Ferry s’aprofità d’aquesta conjuntura dèbil pel catalanisme i tancà files, presentant l’Estat francès com una entitat lògica, natural i positiva, en la qual es va integrar pel seu bé a la Catalunya Nord. L’homogeneïtzació de les matèries compartides per totes les escoles va comportar que el relat oficial sobre la història de França esdevingués únic i hegemònic a l’Hexàgon. Aquest fet enllaçaria tots els francesos sota una ideologia comuna. En la història oficial de la nació francesa els particularismes de les diverses regions no hi tenien cabuda. El resultat de tot plegat fou la tergiversació de la història dels pobles, desterrada dels quaderns d’estudi.

Palau_dels_Reis_de_Mallorca_a_Perpinyà_2
El Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà. La imposició del relat sobre la història oficial de França ha provocat que actualment molts dels habitants de la Catalunya Nord ignorin per complet l’origen i significació del patrimoni català al seu territori. Imatges com aquesta evidencien el passat comú que comparteixen tots els catalans. Font: blogs.xtec.cat

Un altre punt a considerar és el paper de les dones, immerses per primera vegada en les dinàmiques escolars gràcies als efectes de la universalització escolar. Fins aquell moment havien romàs a les llars, analfabetes i alienes a la francesització. Les dones, valedores de la llar, eren les encarregades de custodiar el cabal lingüístic i cultural (rondalles, llegendes, tradicions, costums, etc.) del territori i la seva transmissió. En entrar a formar part de la instrucció pública francesa, amb tot el que això comportava, la transmissió cultural entre generacions quedà truncada.

La cristal·lització d’un procés

En acabar el segle l’alfabetització era gairebé universal entre homes i dones, així com el coneixement de la llengua francesa, que poc a poc s’imposava com la llengua vehicular dels habitants nord-catalans. L’escolarització va potenciar la idea de França, unint un conglomerat de pobles dispersos i atorgant-los una potent consciència nacional. A més, l’adopció del francès va provocar –i segueix fent-ho- un seguit de tensions i reajustaments psicològics. Domènec Bernardó titlla la reacció d’una part de la població d’«autoodi», acceptant com a real la inferioritat atribuïda als catalans i rebutjant llur llengua i les característiques culturals de la seva comunitat. Comenta que es va produir un desplaçament de tipus intropunitiu sobre el propi grup, fruit de l’agressivitat d’aquesta situació frustrant. La repressió del conflicte lingüístic va prendre una colla de formes diverses: la negació del problema, la seva exclusió parcial, l’evasió dins la pretesa confusió de la ideologia bilinguista, l’apatia, etc. Les ideologies diglòssiques tendien a consolidar la superposició lingüística del francès sobre el català, establint una compatibilitat jeràrquica.

Read More

Un divendres de febrer, part de l’equip d’Ab Origine es desplaçà fins al taller d’Alma Cubrae, a Camós (prop de Banyoles, Pla de l’Estany). En aquest és on els germans Àngel i Jordi produeixen i emmagatzemen tot l’attrezzo i material que utilitzen per a les recreacions de la companyia. Després de conèixer-nos una mica i instal·lar el material, ens dispoàrem a iniciar l’entrevista:

Primerament, us volíem preguntar qui sou i com vàreu començar el vostre projecte:

Jordi: Alma Cubrae és una companyia d’espectacles medievals de recreació històrica, amb una vessant medieval-fantàstica (ens agrada aquesta part de ficció) i una altra de recreació i reconstrucció històrica, en la qual reconstruïm passatges de la història i recreem material.

Som una companyia formada per unes dotze persones, companys nostres de Banyoles i rodalies, amb els quals ens dediquem a fer espectacles medievals pels pobles. Ara mateix, però, se’ns han obert noves ofertes per treballar amb entitats, museus i productores, entre d’altres.

Imatge 1: Fotografia de l'inici de l'entrevista. Font: view films
Imatge 1: Fotografia de l’inici de l’entrevista. Font: view films                                 

I com sorgeix Alma Cubrae?

Jordi: Va ser per culpa de l’Àngel. Jo estava molt tranquil fent les meves escultures i històries  i va ser ell que un dia va venir…

Àngel: I li vaig fer la proposta. Nosaltres venim del món de l’escultura (havíem fet belles arts) i sempre ens ha agradat molt la temàtica medieval. Vam veure que hi havia un mercat per explotar, sobretot a les fires medievals, que en el seu moment (fa 11 anys) era al seu punt àlgid. Era un tema que ens agradava i va sorgir, l’un per l’altre, d’intentar-ho, sorgint la idea de la companyia.

Des de la vostra fundació deveu haver treballat en molts espais diferents. Ens en podeu explicar alguns?

Àngel: Nosaltres vam començar treballant en fires medievals fent espectacles de fantasia. Vam crear uns personatges amb els quals recreàvem tornejos d’herois.

Jordi: Cal dir que nosaltres veníem del món dels jocs de rol. Era una època en què es va estrenar el Senyor dels Anells i tota aquesta èpica fantàstica va ser un boom.

Àngel: Llavors sí que vam veure que hi havia molt poca informació. La gent demanava més; no tenia coneixement de la nostra història. És per això que vam decidir fer una exposició sobre cavallers catalans. Realment a la gent li va encantar i vam veure que era cap aquí on havíem d’anar. No hem deixat de fer els espectacles de fantasia, que ens agraden, però hem tirat més cap a la recreació històrica. Nosaltres som un mitjà de comunicació i de transmissió; a través dels nostres espectacles recreem de manera didàctica i amena fets històrics de les poblacions (setges, batalles, etcètera), com es vestia un cavaller realment i com era lluitar realment, que dista molt del que veiem al món cinematogràfic o a les sèries: lluitar amb una armadura completa és molt diferent.

Imatge 2: exemple d'exposició amb la col·laboració d'Alma Cubrae. Font: almacubrae.com
Imatge 2: exemple d’exposició duta terme per Alma Cubrae. Font: almacubrae.com

Així optem per la recreació històrica i també per la reconstrucció. Al tenir facilitat per treballar les diverses tècniques escultòriques (en Jordi treballava en una farga de bronze) ara fem des de rèpliques de sivelles que hem trobat en excavacions arqueològiques a …

Jordi: També cal dir que als inicis ens trobàvem en una època on Internet estava a les beceroles. Nosaltres quan vam començar havíem d’anar a la biblioteca, agafar llibres, fer fotocòpies. La forma en la qual ens documentàvem era molt antiquada.

I concretament a quines fires o en quins projectes heu treballat?

Jordi: A diverses.  Vam néixer a Terra de trobadors a Castelló d’Empúries, on ens van mig apadrinar; ens vam estrenar allà i des de llavors no hem deixat d’anar-hi. Després hem estat voltant per tot Catalunya: hem fet gran part del Gironès, Barcelonès i Tarragona. A Lleida potser és on hem anat menys, per exemple, a la fira d’Anglesola.

Àngel: També fa 7 anys que anem a l’Arde Lvcvs, una fira romana que es fa a Galícia, a Lugo. També hem fet casaments jueus a Portugal, etcètera. A Alemanya, en un parc d’atraccions a Hamburg, vam anar a fer vestuari steampunk. Al final no només fem recreació medieval; de vegades ens encarreguen una mica de tot. Anem fent el que ens va sorgint.

Imatge 3: combat de recreació històrica dut a terme per Alma Cubrae. Font: almacubrae.com
Imatge 3: combat de recreació històrica dut a terme per Alma Cubrae. Font: almacubrae.com

També tenim entès que vàreu col·laborar en el rodatge de Joc de Trons a Girona:

Àngel: Vàrem fer un càsting com tothom. Jo hi vaig participar com a figurant, una companya de l’equip hi va ser com ajudant de vestuari, una altra d’ajudant d’attrezzo. I sí, realment va ser una experiència molt maca; l’equip de Joc de Trons és espectacular.

A part d’això hem fet audiovisuals i anuncis. Vàrem fer un anunci que es va passar per la Superbowl amb la Kate Upton; d’un videojoc d’aplicació de mòbil, el Game of War, amb un nivell altíssim. A part d’això hem fet videoclips, audiovisuals, elements per museus, etcètera.

Imatge 4: l'Àngel com a figurant de Joc de Trons, al costat de Maisie Williams en el paper d'Arya Stark. Font: Game of Thrones, HBO.
Imatge 4: l’Àngel com a figurant de Joc de Trons, al costat de Maisie Williams en el paper d’Arya Stark. Font: Game of Thrones, HBO.

En el cas de Comtes: l’origen de Catalunya hi heu treballat íntegrament; en Jordi com a comte Sunyer I i l’Àngel com a lloctinent de Guifré el Pilós. Ens podeu explicar com ha estat treballar en aquesta producció?

Jordi: Ha estat una experiència molt positiva per nosaltres. Estàvem aquí treballant i un dia se’ns varen presentar en Carles Porta i l’Albert Sánchez Piñol, acompanyats d’en Xavier Hernández Cardona, catedràtic de la Universitat de Barcelona. Va ser una sorpresa per nosaltres.

Van veure com treballaven i ens van proposar de fer un teaser. Ens van dir que per tal dia havíem de tenir vestit a un petit exèrcit de vint persones. Les primeres imatges es van gravar a Calafell. Un cop allà ens van dir que necessitaven algú que fes de comte però que no es veiés massa. Vaig dir que sí, i em van demanar que ho fes d’esquenes perquè no m’assemblés massa a l’actor que ho fes realment a la sèrie. Jo vaig trampejar una mica i m’anava posant de perfil, a veure si les imatges eren bones. La sorpresa va ser que al cap d’un temps van trucar a l’Àngel i li van preguntar: “Escolta, el teu germà es veuria en cor de fer d’actor, amb guió?”. Va contestar que cap problema, tot i que jo no ho havia fet mai, amb guió i dramàtic. Em van convocar per fer un càsting, els hi va agradar com ho feia, em van anar citant a Barcelona tres o quatre cops per fer diverses proves i al final em van agafar. Va ser una experiència molt positiva.

I sobre la part de vestuari, l’Àngel s’ocupava de gestionar la batalla…

Àngel: Exactament. Vam portar molta part de vestuari i attrezzo per les batalles sobretot. Vam haver de fabricar armes per tothom: armament i armadures. I vam fer una petita batalla d’entre seixanta i setanta persones, amb cavalleria i tot. I vaja, la feina va ser gestionar tot això i que ningú prengués mal. I n’estem molt contents del resultat. Ha estat un projecte amb poc pressupost però molt ambiciós.

Jordi: Crec que és una producció nova per conèixer una mica la història dels nostres orígens. Realment trobem a faltar més produccions com aquestes.

Imatge 5: en Jordi en el paper de comte Sunyer I. Font: Capítol 3 de Comtes, La Xarxa.
Imatge 5: en Jordi en el paper de comte Sunyer I. Font: Capítol 3 de Comtes, La Xarxa

Enllaçant-ho amb la vostra participació a Comtes: vosaltres produïu i forgeu tot el material d’attrezzo que feu servir i tenim entès que sou els únics armurers de Catalunya. Ens podeu explicar com rescateu aquest ofici històric i com comenceu a treballar-hi?

Jordi: Aquest ofici va venir una mica de casualitat, crec jo. Nosaltres dos havíem estudiat escultura i quan l’Àngel em va proposar de muntar una companyia no teníem res de material. Així que vam decidir anar a Barcelona i fer unes primeres compres. Vam anar a un pakistanès, on venien diferents souvenirs (guantellets, espases, etcètera) i ens vam deixar una barbaritat.

Àngel: Vam veure que per començar el vestuari i el material que necessitàvem era molt car.

Jordi: Llavors un any per Reis li vaig fer un regal a l’Àngel. Em vaig entretenir a forjar com vaig poder unes ombreres i unes grebes. I l’Àngel em va dir: “Ostres, d’on ho has tret això? És molt xulo” i li vaig dir que no, que ho havia fet jo. I va ser aquí quan l’Àngel va dir…

Àngel: Si es pot fer, doncs endavant, fem-ho!

Jordi: Ell s’ha especialitzat més en el treball de picar ferro i jo més de foneria (motlles, molats) i ell se’n cuida més de les armadures.

Àngel: Per documentar hem revisat pintures medievals de tombes fúnebres de cavallers. Hem viatjat per tot Europa consultant col·leccions d’armadures: el museu de les Invalides de París, el Wallace collection d’Anglaterra, diferents castells de França on hi ha material arqueològic. També a Alemanya. I vaja, anar recollint informació i practicant.

Ara també amb Internet i les xarxes socials s’ha avançat molt en el coneixement. Estem en contacte amb armurers molt bons de tot el món i hi compartim coneixements. Ara hem assolit un nivell amb el qual ens surten peces molt dignes i n’estem molt contents del resultat.

Imatge 6: l'Àngel treballant el metall al taller d'Alma Cubrae. Font: View films.
Imatge 6: l’Àngel treballant el metall al taller d’Alma Cubrae. Font: View films.

Ja que parleu d’altres persones que treballen al mateix sector. Quin és una mica l’estat de la recreació històrica a nivell professional a Catalunya? A vegades potser tenim la impressió des de fora que laboralment és un món realment dur.

Jordi: Aquí a Catalunya estem molt verds en recreació històrica en comparació altres països. Si bé els últims anys la gent s’ha interessat per aquest tema, han sorgit companyies noves, comencen a invertir. L’època que nosaltres recreem potser és la més complicada.

Àngel: Sí, la més cara potser. Hi ha companyies que s’han especialitzat en el 1714, en els Miquelets. Han sorgit i s’han consolidat diferents associacions (els Miquelets de Catalunya, la Coronela, etcètera). Probablement de recreació és la temàtica que més es toca.  De medieval sí que hi ha diferents grups però tothom encara està molt verd. Trampeja molt, va a comprar (perquè fabricar és molt difícil), compren el que els hi sembla, compren barat i van vestits per passar just.

Jo he estat present a la recreació de la batalla d’Azincourt (que en va ser l’aniversari fa uns anys) i va ser espectacular. Veure tres mil soldats, mil-cinc-cents arquers anglesos, tots vestits perfecte és impressionant. I aquí a Catalunya encara ens queda molt. Nosaltres intentem anar empenyent una mica, donar-ho a conèixer entre la gent i anar lluitant.

I a part de tot el comentat, teniu algun altre projecte en desenvolupament?

Jordi: Doncs bé, ara estem començant el segon còmic. L’any passat vam estrenar el primer: Alma Cubrae: el cobrador d’ànimes, que vénen a ser els nostres alter egos, els nostres personatges que quan érem jovenets ens vam inventar a les partides de rol. Era una cosa que ens feia molta gràcia fer, ens ha constat molt de temps perquè ha estat una inversió per nosaltres i ha estat molt esforç. Però finalment vam poder estrenar aquest primer còmic que ens l’ha dibuixat en Sergio Sandoval, que ha estat dissenyador a pel·lícules com el Laberinto del Fauno o Hellboy. Té un dibuix espectacular, un color de Mado Peña i un guió de Gonzalo Torné. Vam anar a buscar un equip potent.

Àngel: Llavors també ens el va editar Ominiky, que era una editorial petita que es va fusionar amb Panini i ens ha fet una edició de luxe impressionant: portada platejada, amb imitació de cuir… Realment estem molt contents amb el resultat, ha tingut molt bones crítiques i s’està venent molt bé. I és això, ara ens posarem amb el segon i, si Déu vol, el 2018 ja el traurem.

Imatge 7: imatge del còmic Alma Cubrae: el cobrador d'ànimes. Font: almacubrae.com
Imatge 7: imatge del còmic Alma Cubrae: el cobrador d’ànimes. Font: almacubrae.com

Doncs fins aquí la nostra entrevista, agraïm molt que ens hàgiu donat l’oportunitat d’entrevistar-vos i donar a conèixer una mica el món de la recreació històrica i el vostre projecte. Esperem que tot us vagi molt bé!

Àngel i Jordi: Moltes gràcies!

A vosaltres!

Read More