Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Ramón Villares (Cazás, 1951) i Borja de Riquer (Barcelona, 1945). Dos dels historiadors més rellevants de l’actualitat que són, respectivament, un gallec i un català. Això potser, no significa res per a ells, acadèmicament parlant: són dos dels personatges més destacats de la historiografia espanyola gràcies al seu rigor, les seves investigacions i el seu saber gairebé enciclopèdic. Però són conscients que provenen de Galícia i Catalunya, uns territoris que en l’època contemporània s’han definit com a “nacions”. I ambdós són conscients que aquest fet ha marcat la història posterior de la seva terra i la seva comprensió de certs fets. I per aquest mateix motiu, els anem a buscar: per a que ens expliquin per què Catalunya i Galícia s’han reivindicat com a nacions.

Borja de Riquer ens obrí les portes de casa seva per entevistar-lo a ell i a Ramón Villares, vint-i-quatre hores després que presentés el nou llibre del segon: Galicia: Una nación entre dos mundos (Pasado & Presente, 2019), a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. La seva relació no és estrictament professional, sinó que és una amistat que s’ha anat forjant en base a trobades acadèmiques, complicitats intel·lectuals i un gran respecte i apreci mutus. Abans de començar amb l’entrevista, ens confessen, rient curulls, que tornen de visitar Montserrat: no únicament un dels símbols del catalanisme, sinó també el lloc on (ens informa Villares), s’admeté a tràmit el nou Estatut de Galícia, durant la guerra civil espanyola (1936-39).

Aquestes preguntes foren preparades conjuntament amb la revista de divulgació històrica gallega Mazarelos. Esperem que no sigui l’última vegada que una col·laboració d’aquest tipus ens permeti comunicar-nos millor als uns als altres les nostres pròpies realitats: les diferències, però també les semblances.

A Galicia. Una nación entre dos mundos, assenyales que ser identificat des de fora és el primer assoliment d’una societat vertebrada i dotada d’una cultura pròpia. Quines diferències veieu entre la nació cultural gallega i la catalana pel que fa a la identificació d’un sentiment de pertinença dels seus habitants presents i absents? Quin paper juguen les societats gallega i catalana repartides a les diferents latituds del món cosmopolita actual en la vertebració d’una cultura pròpia?

Villares: Crec que aquí hi ha diverses preguntes. Segons la meva opinió, se’n pot distingir una primera: com s’identifica una cultura, un estat, una societat o una nació des de fora per tenir identificació; i una segona: com i quines són les diferències que poden existir entre Catalunya i Galícia. Fins i tot crec que té més a veure amb la segona pregunta, ja que tracta sobre migracions i les seves influències. Les dues primeres preguntes són més adequades per tractar-les en aquesta primera intervenció.

La necessitat de ser identificat constata la pròpia existència; si no ets identificat, no existeixes com a tal. En certa manera, per ser identificat has de ser o bé diferent o bé tenir alguna cosa que et caracteritzi. Vicente Risco, un autor gallec (a vegades concís, que de vegades abusa de les simplificacions), en una ocasió va dir que «ser diferent és ser existent». D’alguna manera, estava aplicant la màxima de l’historicisme alemany: la Història està formada per unitats que són com societats, en certa manera, perfectes en si mateixes i que de vegades fins i tot són incompatibles amb altres societats. Per tant, si faig aquesta afirmació és per mostrar que, realment, Galícia (en el cas de Catalunya és bastant diferent) té un dèficit de projecció, de ser identificada des de l’exterior. Fins i tot, Galícia és identificada amb clixés una mica negatius o amb estereotips, de vegades, una mica penosos. Però no té una gran ciutat, ni un gran equip de futbol, ni, per exemple, un pianista de gran nivell; el que vull dir és que cada país o societat necessita uns referents que actuïn com portaes des de fora. En aquest cas, Galícia té alguns històrics, però insisteixo que ser identificada des de fora és un requeriment que tota societat ha de tenir per ser madura i comptar amb alguna possibilitat d’ésser quelcom en el concert de la Història Universal.

Pel que fa a les diferències entre la nació cultural gallega i la catalana, jo crec que la nació catalana està mostrant, sobretot en els últims 20 o 30 anys (i més en els últims deu anys), que naturalment, a més de ser una nació cultural, és una nació política o, si més no, que està caminant cap a la direcció de fer confluir la força d’una nació-cultura amb una mobilització i una transformació del seu model de govern i de convivència per una via clarament política. Que això tingui èxit o no, que sigui majoritàriament assumit o no, és una altra cosa; però la diferència substancial és aquesta. És una diferència que, a més, té un gran gruix històric. L’amic Borja de Riquer s’ha afartat de dir que la primera escletxa que es va obrir al sistema tornista de la Restauració va ser amb la irrupció del catalanisme polític a les Corts d’Alfons XIII. Això va suposar que, per primera vegada, els partits dinàstics no van guanyar les eleccions a Catalunya.

En el cas de Galícia, aquesta capacitat política de poder irrompre a l’escenari de la política espanyola no s’ha donat encara. Pot donar-se en un futur, no ho descarto, però els historiadors no podem fer profecies (o no n’hauríem de fer). En tot cas, la diferència substancial crec que és aquesta. Ara, pel que fa a l’humus cultural, Galícia té una fortalesa i una complexitat diferents de la catalana, la basca, la bretona o la irlandesa, naturalment, però crec que pot ser comparable amb elles. Però només amb la cultura no n’hi ha prou; vull dir que una societat, perquè esdevingui una nació moderna (políticament parlant), ha de tenir no solament llengua, territori o usos comuns, sinó que també ha de tenir institucions i un destí, “orteguianament” parlant (encara que potser sigui excessiu). En definitiva, un projecte que sigui assumit per una part substancial, majoritària per descomptat, d’una comunitat que se senti reflectida en els seus dirigents, i que se senti solidària d’aquells que diuen que són també catalans, gallecs o irlandesos. Com cridava l’atenció a Anderson a les seves Comunitats Imaginades, no tots ens coneixem, però tenim elements que ens permeten sentir-nos semblants: poden ser un himne, una cançó o una llengua. En aquest sentit, les diferències crec que són relativament importants. Deixo per a més endavant l’assumpte de les societats gallegues i catalanes a l’exterior.

De Riquer: Enllaçant-ho amb el que deia en Ramón, en aquest àmbit sí que es percep la gran diferència amb el cas català, en el qual el pes del passat històric és molt important. Tot i que s’intentarà ocultar, roman latent i, en certs moments, reapareix; l’haver tingut unes institucions pròpies, l’haver tingut clars elements de sobirania… Al segle XIX es recupera aquesta història en un context de canvi notable a la societat catalana provocat sobretot pel procés industrialitzador que accentua les diferències entre Catalunya i un context espanyol, encara dominat per estructures agràries i comercials. A més, juntament amb la recuperació del passat, es produeix l’intent de dignificar i normalitzar la diferència cultural i lingüística. En definitiva, es tracta d’un moviment cultural centrat a recuperar i prestigiar tot allò català que culminarà polititzant-se en aprofitar la crisi política espanyola del 1898. Fins fa molt poc, una de les característiques del catalanisme polític sorgit a finals del segle XIX és que és un moviment que es construeix com un projecte de transformació d’Espanya; es pretén  ubicar Catalunya en una forma diferent dins d’Espanya. Per tant, no pot ser un projecte exclusivament català, sinó que ha de ser un projecte fet des de Catalunya per transformar les estructures de l’Estat espanyol, no solament en un sentit politicoadministratiu, sinó també impulsant unes transformacions socials i econòmiques modernes, més en l’òrbita europea i occidental de finals del segle XIX i inicis del XX. És a dir, es pretén “europeïtzar” Espanya. 

Per tant, els projectes catalans són regeneracionistes espanyols, ja que parteixen de la convicció que no és convenient una secessió sinó el contrari, que Catalunya sigui el motor del canvi. Catalunya volia ser el Piemont d’Espanya. El que havien fet els piemontesos a Itàlia ho podien fer els catalans: ser el nord industrial que vertebra el nou estat i la nova societat. El catalanisme jugarà aquesta carta però es trobarà amb enormes dificultats, exteriors i interiors. Tot i que aconsegueix progressivament un cert consens interior, es troba amb grans hostilitats a Espanya; primer per les reticències de les forces polítiques espanyoles que no acaben de tenir confiança en el que és el catalanisme, o fins i tot li manifesten una clara hostilitat. 

Així doncs, la història del segle XX, en el cas català, està marcada pels continus intents catalanistes de dretes i d’esquerres per participar en els canvis polítics espanyols. Durant la monarquia d’Alfons XIII no ho aconsegueixen i, a més, les tensions socials internes frenen els projectes de grups conservadors com la Lliga Regionalista, que té por a la crisi social. El gran èxit vindrà amb el projecte republicà l’any 1931, amb la creació del primer govern català, la Generalitat, des de 1714. Ara es tracta d’un pacte entre les esquerres espanyoles i les catalanes, on el tema de l’autogovern català és substancial. Aquest pacte és fonamental per la consolidació del nou règim republicà, tot i que serà un règim fràgil. Les dretes antirepublicanes i antiautonomistes actuaran més com enemics del règim que com adversaris polítics i s’entrarà en una greu crisi que conduirà en una guerra civil i una dictadura, la de Franco, notablement centralista i contrària a qualsevol sentiment identitari no espanyolista. Després, la Transició es desenvoluparà amb les regles marcades per qui té el poder, els exfranquistes, que assenyalen unes línies vermelles intocables, no hi havia dret d’autodeterminació, no es podia qüestionar la monarquia i no es poden exigir responsabilitats polítiques als franquistes. Passem pàgina i elaborem unes noves regles de joc. Els partits catalanistes tant de dretes com d’esquerres, acceptaran el projecte de l’Espanya de les autonomies. Però a finals del segle XX apareix la percepció, en bona part de l’opinió política catalana, que l’estat de les autonomies s’ha convertit en un fre a una possible evolució de la Generalitat amb més poders i inclús cap a una Espanya federalitzant. Amb el govern d’Aznar del PP de 1996 s’inicia una involució cap a posicions conservadores i de re-espanyolització, i això és el que ha dut a la crisi actual. Després del fracàs del projecte de Pasqual Maragall d’un estatut català de màxims, però constitucional, la política intransigent del PP -ara Mariano Rajoy- ha provocat que per primera vegada en la història catalana hi hagi una àmplia opinió ciutadana que consideri que ja no hi ha possibilitat d’un bon encaix de Catalunya dins d’aquesta Espanya i que ha de buscar una via pròpia. Aquesta és la gran novetat i el gran repte.

Des de les perifèries, veient el cas espanyol, és aventurat dir que Espanya com a projecte històric, polític i social és quelcom fallit? 

Villares: Ortega parlava des de la perspectiva de la queixa envers aquesta afirmació; tenia un fort sentit de projecte nacional espanyol amb base castellana, i la perifèria l’entenia malament. Existiren altres dirigents, especialment a la República, com Azaña, que almenys feien un esforç per entendre la diversitat o “el diferent”. Perquè el problema nacional d’Espanya és un problema d’una angoixa, d’una societat que, d’alguna manera, viu un constant empat entre els seus projectes generals i els projectes alternatius, especialment el català i el basc, cosa que arrossega des de fa molts segles i que s’incrementà al segle XX. En aquest segle, es produí una crisi molt profunda en una nació gairebé moribunda i posada en dubte per un estat ineficaç i amb una diversitat i diferències socials molt fortes. És a dir, una feble integració o capacitat d’integrar el conjunt de la societat: apareixen constantment fractures o fuites bé per la via fiscal, bé per la via militar o bé per la via cultural.

Com ha dit Borja, s’intenta arreglar primer amb la monarquia, a través de la incorporació de la qüestió regional i la política monàrquica, la qual donà lloc a la Mancomunitat de Catalunya i a una idea de mancomunitats que a Galícia va tenir un seguidor: Lois Peña Novo (que fins i tot va escriure un llibre: La mancomunitat gallega). En aquest llibre, mostra que es coneixia el que estava passant. Un segon intent va ser durant la República (ja ho ha explicat bé en Borja, així que no diré més). 

De tota manera, aquesta idea de reformar Espanya no es donà només a Catalunya sinó que era una idea que compartien algunes forces gallegues, basques, navarreses, valencianes, etc. El que passa és que tot això va quedar relativament bloquejat després de la guerra a causa de la Guerra Freda. Jo crec que el fet d’entendre Espanya d’una altra manera, de recuperar una tercera República diferent de la que hi havia hagut el 1931, es va plantejar però no va ser possible. I la novetat va ser que la sortida del Franquisme es va donar amb un pes extraordinari de l’interior sobre la memòria de la República i el seu projecte. Aquesta sortida, que coneixem a la Transició democràtica, es va fer sobre un acord en el qual cadascú va entendre una cosa diferent. Aquest tipus d’acords solen ser viables a curt termini, però mai a mitjà i llarg termini perquè, al cap i a la fi, l’aigua corre per on ha d’anar. En aquest aspecte, la posició catalana va ser molt important a la Transició, concretament en la seva organització des del punt de vista territorial. Tot i que es tractava d’una minoria catalana amb alguns suports indirectes de gallecs o d’altres llocs, i amb el constrenyiment del cas basc, es pensava que hi hauria una distinció entre nacionalitats i regions i, per tant, un panorama espanyol diferent on hi hagués una certa jerarquia: no de millor a pitjor, sinó de diferència i reconeixement d’aquesta diferència, la qual aviat va quedar bloquejada.

Ara diem que està molt malament la Transició i la Constitució, sí, però també hi ha una altra perspectiva que es pot incloure: aquell escrit constitucional va virar en una direcció diferent de la que els mateixos constituents estaven pensant (alguns, almenys). Com a primer treball a realitzar, hauríem de restaurar l’esperit propi (no dic el del consens, això és una altra cosa), l’esperit des del punt de vista territorial de la Constitució. D’aquesta manera, ens trobaríem amb vies que podríem explorar. Per exemple, en aquell moment el pes de Catalunya va ser molt fort, però aquesta no va exigir tenir un concert econòmic com ja tenien històricament el País Basc i Navarra. Sembla (el mateix Tarradelles es va quedar una mica sorprès, diuen algunes memòries com les de Puyol, i altres més tarradellistes) que es va quedar sorprès que no hi haguessin hagut pressions dels diputats catalans en aquesta direcció, però en fi. Hi va haver també una posició d’alguns diputats catalans que van dir: no, millor no ho demanem perquè ens complicarà les tasques de gestió i tot això. No entraré en aquest tema perquè ho sabrà millor en Borja.

En tot cas, el que diferencia a Catalunya i a Galícia en aquest punt no és tant el nombre de diputats nacionalistes o galleguistes que hi hagi o no, sinó la capacitat d’influir en la pròpia dinàmica de la Transició. Per exemple, hi ha diputats gallecs de la pròpia UCD que defensen amb prou força (però no suficient) una interpretació a l’anglesa de la resolució constitucional, és a dir, reconèixer la diferència i no esquinçar-se les vestidures per això. N’hi ha altres, com la castellana, andalusa etc, que creuen que només la suposada igualtat jurídica resol els problemes de convivència, i no és ben bé així. Però això, tornant a l’assumpte anterior, ens porta cap a un altre problema: el cas de Galícia en certa manera juga en un altre equip però no en una altra lliga. Juga amb altres paràmetres, amb una societat molt menys industrialitzada, amb una estructura urbana molt més feble i amb una part d’aquesta societat fora de Galícia a les migracions a Amèrica i a Europa. Però, tot i això, manté la seva pròpia identitat i la seva condició de nació cultural. Galícia té un punt ètnic més fort que Catalunya per exemple, però és un detall en el qual no entrarem.

De Riquer: Certament, a la Transició, Catalunya juga un paper de protagonista perquè els partits catalans han tingut un notable paper molt destacat en el moviment antifranquista. Ara tanmateix alguns analistes consideren que aquests partits potser van pecar d’ingenuïtat.

Villares: Bé, jo no he dit això.

De Riquer: Bé, jo ho dic. Van pecar d’ingenuïtat a l’hora d’acceptar les noves regles de joc en el sentit que, si bé és cert que hi va haver unes certes imposicions de qui tenia el poder, com per l’exemple que la sobirania espanyola era intocable, sí que semblava que les diferenciacions nacionals es respectarien i hi hauria procediments juridicopolítics per mantenir un estatus ben diferenciat). Però no va ser així, la diferència es va anar diluint a mesura que hi hagué contraatacs per part dels socialistes, com per exemple amb el cas andalús que es va liquidar la diferenciació entre les nacionalitats i regions. El fet de convertir Andalusia en una nacionalitat i saltar-se les diferenciacions, va obrir pas al fet que altres comunitats seguissin aquest camí i les diferències desapareguessin. I aquí és evident que el problema no van ser estrictament els pactes de la Transició sinó el que ha succeït després: la gestió democràtica a partir dels anys 1979 i 1890. Durant l’etapa del govern socialista de Felip González, mentre una part del catalanisme -Convergència- es tancava en la construcció de la seva Generalitat i s’inhibia bastant de la política espanyola, a Madrid el PSOE tornava als discursos jacobins de sempre i retornava amb habilitat al centralisme, oblidant-se del que inclús el seu propi programa proposava avançar de forma progressiva cap a la federalització de l’Estat. Llavors no ho van fer els socialistes i després -Aznar, a partir de 1996, va arribar amb el seu discurs de la “segona Transició”-, que pretenia impulsar una involució centralista i espanyolitzadora. Aquí esclatarà el conflicte del segle XXI, que s’inicia amb el segon govern d’Aznar, quan té majoria absoluta el PP. Després, el 2006, Mariano Rajoy líder de l’oposició, és qui porta l’estat català al Tribunal Constitucional, on, després de quatre anys de tensions i pressions, s’acaba dictant una sentència contrària. Esclata d’aquesta manera el conflicte polític que s’havia anat generant durant vint anys i escaig, potser per haver estat uns massa ingenus i per no haver-se atrevit a impulsar canvis els altres.

Galícia i Catalunya són dos territoris on les migracions van tenir molt d’impacte a la conformació identitària, però de dues maneres oposades. Mentre que de Galícia van sortir milers de persones, Catalunya les rebé. Quina és la diferència fonamental entre emetre i rebre immigrants i quins ecos té en el present?

De Riquer: Jo crec que són casos totalment diferents. Catalunya és un país que, quantitativament, té poca migració externa (potser el més significatiu sigui l’exili polític del 39). Però no és una emigració per motius econòmics, sinó polítics. Això ha fet que les comunitats catalanes de l’exterior siguin numèricament petites, incomparables respecte les gallegues, i en alguns casos molt polititzades en ser bàsicament d’exiliats, com passa a Mèxic, Argentina o França, on, si bé hi ha hagut una emigració anterior molt reduïda, els que més van influir van ser els nous que impulsen una forma de sociabilitat molt política. Ells són els pocs republicans que queden, els de l’exili, que segueixen ancorats en l’any 1936 i no coneixen bé ni viuen els problemes de la gent de l’interior.

En canvi, Catalunya és un país de recepció de moltíssima gent en unes condicions peculiars. Si bé és cert que anteriorment hi havia hagut migracions, les de finals del segle XIX, fins als anys 1930 procedien de les regions properes a Catalunya (Aragó, País Valencià, Balears) no es creaven grans problemes d’integració, entre altres coses perquè aquí s’estava reconstruint una societat que s’estava catalanitzant progressivament. El gran canvi es produirà durant la dictadura franquista, ja que en 25 anys van arribar 1.800.000 persones, majoritàriament castellanoparlants -sobretot andalusos-, de classes populars i poc alfabetitzades, que vindran a ocupar els llocs més subalterns de la societat. Amb la qual cosa, el problema serà múltiple: és un problema social al tractar-se de classes populars poc qualificades, amb una altra llengua i unes altres pautes cultural, i això es produeix en un règim dictatorial on la catalanitat està prohibida. Això genera un problema d’enormes conseqüències, com tots sabem, que s’intentarà canalitzar més o menys per part de l’oposició antifranquista a finals dels 60, i que serà un dels grans reptes de la nova Catalunya democràtica i autonòmica de la Transició. I aquí sorgeixen alguns problemes que després seran ressuscitats per alguns grups polítics: el tema de la llengua i del bilingüisme, el tema de la cultura única o diverses cultures, el que s’entén per cultura, si s’identifica llengua amb cultura, etc. És un aspecte extremadament complex. 

De totes maneres, jo diria que cap als anys 1990 aquest tema ha estat relativament ben resolt: s’han aturat les migracions des de l’any 1974 amb la crisi econòmica. Ja no hi ha fluxos massius, els fills dels emigrants ja són catalans, són “els nous catalans”, i fins i tot desapareix la paraula “emigrant”. Han funcionat relativament bé els mecanismes, tant d’integració cultural-lingüística per mitjà de l’educació i els mitjans de comunicació, com de promoció social. Adquirir el català és un dels procediments fonamentals d’integració i de promoció social. Això ho saben perfectament els andalusos que viuen, per exemple, a Santa Coloma de Gramenet, que van ser els primers a exigir classes de català per als seus fills perquè no fossin diferents, perquè tinguessin les mateixes oportunitats per prosperar en el país en què volien viure permanentment. Perquè no es tractava d’una migració temporal, ja que consideren que Catalunya ja era el seu país.

Després s’afegirà un problema que encara no s’ha acabat d’analitzar amb profunditat. Des de l’any 1998 al 2008, a Catalunya han arribat 1.200.000 de persones; la diferència és que ara no són andalusos, ni espanyols en majoria, sinó que són magribins, subsaharians o llatinoamericans, molts d’ells amb problemes legals i amb pautes culturals notablement diferents. Aquesta qüestió no s’ha acabat d’analitzar a fons. Amb la crisi econòmica del 2008, unes 300.000 persones van marxar, però Catalunya segueix sent la comunitat autònoma amb més gent nascuda fora d’Espanya, un 15% aproximadament. D’ella, més de la meitat són musulmans. Actualment a Catalunya hi ha 500.000 persones que són de religió musulmana (magribins, pakistanesos, senegalesos, etc.) i hi ha més de 250 mesquites. Aquesta Catalunya és un país bastant diferent que el de fa vint anys i gestionar aquesta diversitat, sigui un país independent o no, serà extremadament complex. Crec que els partits polítics encara no s’han pres seriosament el que ha significat aquest radical canvi dels últims anys.

Villares: Aquesta pregunta planteja un problema bastant seriós per a l’àmbit científico-social. El que es proposa aquí, exposant casos tan diferents com els de Catalunya i Galícia, és el paper que tenen, d’una banda, els altres catalans i, de l’altra, els altres gallecs, de la seva pròpia personalitat i estratègia polítiques. Ja ha explicat en Borja per què hi ha una solució totalment diferent, i ja es diu en la mateixa pregunta: Catalunya és un país d’immigració, i Galícia d’emigració. Hi ha un punt d’unió en aquests dos fets: els dos contribuïren a crear una fractura social i cultural (sobretot cultural) que van tenir algunes conseqüències en la formació de la identitat. De la mateixa manera que els processos d’industrialització i desestructuració de la societat tradicional permeten prendre consciència sobre el que hom és i cap a on vol anar, aquest fer es pot aconseguir ja sigui amb la vinguda de gent de fora, diferent de la pròpia del territori, o amb la gent que marxa fora i es reconeix diferent, retornant amb algunes remeses que poden ser útils per a la concepció de la imatge de Galícia. I aquí crec que el paper no és tan diferent com podria semblar sinó que són fenòmens paral·lels: què passa amb els altres catalans? Com s’integren? Què passa amb gallecs que estan fora? Passa que les elits cultes gallegues consideren que es desgalleguitzen, que es perd una força no només laboral, sinó cultural, per vigoritzar i regenerar Galícia. Però, en canvi, després veiem que la gent que marxa fora, contràriament al que opinen algunes de les elits culturals i constructores de la nació gallega com Castelao, ha estat decisiva amb el seu retorn i el seu suport en els àmbits de memòria, d’educació, de creació de mitjans de comunicació… És difícil establir en un mateix pla les dues coses. 

Galícia actualment és un dels llocs d’Espanya on menys immigració hi ha; dels cinc milions d’immigrants que han arribat des de principis del segle XXI, a Galícia se n’han establert el 2-3%, és a dir, prop de vuitanta mil immigrants, bàsicament brasilers, portuguesos, uruguaians o argentins. El que vull dir és que no hi ha una concentració de musulmans, pakistanesos, romanesos o magribins; naturalment, aquesta immigració existeix però no ha estat rellevant en els últims anys. A Galícia se segueix plantejant l’assumpte des d’un altre punt de vista: què fer amb les noves generacions que han d’emigrar com a “emigració de cervells” i que no tenen un assentament còmode al seu poble? Això planteja altres debats, fins i tot hi ha qui ja parla de la “mort demogràfica de Galícia”, cosa que sembla una mica angoixant o excessiva però que es pot afirmar. Per tant, el que m’importa assenyalar és que el problema de les migracions formalment pot presentar molta semblança, però, per altra banda, té conseqüències força diferents. Malgrat tot, al final, per una via o per una altra, la mobilitat espacial contribueix a crear una identitat, per vies diferents, tant a Catalunya com a Galícia.

L’emigració tan forta que hi va haver a Catalunya durant l’època franquista (també n’hi va haver en menor mesura durant l’època democràtica) va crear una figura d’ús social que, durant un temps, es va anomenar xarnego; però sobretot va crear un espai cultural català diferent. Els escriptors que escriuen en llengua castellana, les festes que celebrades amb pautes de fora del Principat (andaluses, murcianes, extremenyes …), etc., donen més pluralitat a la cultura pròpia que es fa a Catalunya. Aquesta cultura és bastant plural, fins i tot més que la gallega. A Galícia també existeix una cultura en castellà, tot i que minoritària en certa manera perquè els escriptors de l’època autonòmica són gairebé monolingües, més que a Catalunya, en termes comparats absoluts. Aquesta situació també es donà amb Emilia Pardo Bazán, Valle-Inclán, Cunqueiro, etc., tot i que no són de cultures tan dispars com les de dins de la societat catalana, en la qual no és el mateix un Javier Cercas (que a més fa gala del seu propi origen immigrant) que Quim Monzó.

A Galícia, aquestes remeses migratòries van ser importants pel gruix cultural i organitzacional  que suposaren, ja que no s’haurien obtingut de cap altra manera perquè van substituir en escoles, mitjans de comunicació, llocs de memòria, etc., el que hauria d’haver fet la societat civil a Galícia i que a Catalunya sí que es va fer. Un petit exemple ho resumeix: Joan Maragall diu que l’himne català va començar a cantar-se, posem, a Reus i que després es va anar expandint per diferents llocs gràcies a un grup de catalanistes que anaven en tren; “L’himne va viatjar en tren”. Jo dic que l’himne gallec va viatjar en vaixell: es va crear a Galícia, va anar a Amèrica, es va estrenar allà i va tornar.

Sembla que hi hagué un pont d’idees i persones entre Galícia i Catalunya a principis del segle XX. Solidaritat catalana inspirà a l’“agrerismo galego”, capitals catalanes tingueren molta presència a Galícia, els esportistes gallecs miraven Barcelona com a model a seguir. Portela Valladares va arribar a la Ciutat Comtal després de la Setmana Tràgica, Castelao va ser-hi més tard, etc. Aquest pont va ser d’anada i tornada?

Borja de Riquer: D’una banda és cert que ja a finals del segle XIX, personalitats destacades del galleguisme van a Catalunya perquè els hi interessa veure què hi està passant; però al mateix temps tenen una certa influència al plantejar el discurs galleguista a Catalunya, on no solament és recollit pel que podríem anomenar els centres gallecs, sinó també pels grups catalanistes.

És significatiu veure la premsa catalanista de finals del segle XIX plena de notícies sobre Galícia i el galleguisme, molt més que sobre el País Basc, el nacionalisme del qual és el gran desconegut. Fa poc vaig localitzar una carta molt curiosa d’Enric Prat de la Riba a Pompeu Fabra quan aquest era catedràtic a Bilbao, demanant-li que li expliqués què sabia del nacionalisme basc, qui eren els seus líders, els seus objectius, etc., ja que el seu discurs li semblava molt diferent al del catalanisme. La resposta de Fabra va ser que el nacionalisme de Sabino Aran no s’assemblava gens al catalanisme polític. Això canviarà bastant més tard, cap als anys 1930, però abans no. Quan Solidaritat Catalana enviï l’any 1907 una delegació al País Basc, s’entendrà molt més amb els foralistes que no pas amb els nacionalistes.

Això demostra que els moviments nacionalistes intenten conèixer-se entre ells, de la mateixa manera que tots estan al dia del que passa a Irlanda. La qüestió irlandesa és present en tota la premsa catalana i gallega perquè és un referent (tot i que també es fixen en el cas d’Hongria i en els txecs). És evident que tot canvia quan es crea un moviment tan excepcional com Solidaritat Catalana, la qual obté un triomf electoral històric (41 dels 44 diputats que s’escollien a Catalunya l’any 1907. No hi ha hagut mai una representació catalanista tan important a les Corts espanyoles).

Hi ha un altre moment d’influència catalana, tot i que diferent: als anys 1917 i 1918, quan apareixen les Irmandades da Fala i Francesc Cambó està creant una aliança amb les burgesies perifèriques per reformar Espanya. En aquell moment visita Galícia i pacta amb certes forces, però no tant amb els galleguistes sinó amb els agraristes. Els galleguistes s’indignen amb Cambó pel seu pragmatisme, ja que ell considera que són més importants els agraristes (que tenen elements més tradicionalistes i poc nous) que els galleguistes. A l’hora d’organitzar la coalició, els candidats a diputats que predominen a les llistes són els agraristes. A més, a Galícia aquesta aventura política acaba malament… i permetrà que Calvo Sotelo sigui diputat.

Francesc Cambó com a trampolí de l’èxit de Calvo Sotelo?

Villares: No va ser ben bé així, va ser el fracàs a les eleccions de 1918 de la coalició que donava suport a Cambó. El joc dels cacics locals va permetre que sortís, per la via conservadora (maurista, diria jo), José Calvo Sotelo, diputat per primera vegada amb vint anys. Tot i això, diria que no va ser volgut per Cambó ni pels galleguistes però va ser possible gràcies a la pèssima organització d’uns i altres.

De Riquer: També és evident que, durant la República, pel galleguisme, el qual comença a consolidar-se, el referent català és bàsic. Castelao, per exemple, tindrà claríssim que cal seguir la via catalana d’Esquerra Republicana. L’Organització Republicana Gallega Autònoma (ORGA) i el Partit Galleguista són resultat de les aliances de les esquerres gallegues i galleguistes per intentar aconseguir un estatut com el català. Catalunya serà sempre un referent per a un galleguisme que finalment l’any 1936 aconsegueix l’autonomia. Però la seva aplicació es veurà frustrada per la sublevació militar.

Villares: Jo diria que aquestes relacions existeixen des de finals de segle XIX i que, més o menys intensament, ho fan de forma regular. Potser la concreció més evident va ser l’aliança, primer la triple aliança Galeusca, formada a la República l’any 1933, aglutinadora de les tres nacions històriques (Galícia, Euskadi i Catalunya), mantinguda força bé a l’exili fins a l’any 1947-1948 i recuperada pàl·lidament a la fi del segle XX a la Declaració de Barcelona de 1998.

Dit tot això, és veritat que a Galícia l’exemple del regionalisme, primer català i nacionalisme després, exerceix una gran influència; era un referent d’imitació. Hi havia també un referent a Irlanda, tot i que molt més concret i particular. Però Catalunya, en estar dins l’Estat espanyol, exercia a Galícia una gran influència i, de fet, també hi haurà problemes en aquesta relació. 

Seguint amb el que explicava abans en Borja, moltes problemàtiques van venir amb la relació mantinguda per Cambó: després de la seva ruptura l’any 1918, el 1920 molts galleguistes el consideren (especialment per la seva política proteccionista) un “excatalà” i es refereixen a ell com “aquell jueu ronyós” en moltes cartes privades.

Més enllà d’aquests assumptes menors, és obvi que hi ha una voluntat d’imitar Catalunya, d’aplicar (bé sigui per Solidaritat Catalana, bé per les Irmandades da Fala o bé pel Partit Galleguista) algunes de les pautes polítiques de caràcter autonomista i la consecució de l’autogovern. Això es mantindrà fins i tot durant la Guerra Civil (1936-39). A Barcelona tenen lloc reunions de Galeusca tractant de reconstruir una mica aquella aliança, la qual es manté a l’exili i arriba, almenys, fins a la Transició democràtica.

Ara bé, aquesta imitació de Catalunya moltes vegades no va anar més enllà: no va assumir tota la textura interna de l’evolució política catalana. Recordo, quan va començar l’autonomia a Galícia, alguns directors generals que estaven en tal conselleria o tal altra, dient: “estem fent un calc de les disposicions del govern català per aplicar-les aquí”. Però la distància també va ser bastant forta, copiar a Catalunya no era suficient sinó que es necessitava alguna cosa més.

Així doncs, podríem concloure que hi ha una voluntat de trobar-se, de buscar una aliança que entén Espanya d’una altra manera: des de les “realitats perifèriques”. La revista Espanya regional, de finals de segle XIX, en va ser un exemple, Solidaritat Catalana i la Gallega en van ser d’altres, així com Galeusca, la política a l’exili, etc. Fins i tot durant la Transició, l’embús que va patir l’estatut gallec es va poder resoldre d’alguna manera per la via catalana. Recordem que quan es va fer l’anomenat Pacte d’Hostal (1980) per evitar que l’estatut caigués gairebé en una simple descentralització administrativa, la combinació de José Antonio González Casanova i Jordi Solé Tura (que integrava la comissió dels pares de la Constitució) va facilitar la nova redacció d’uns articles de l’estatut gallec, els quals van permetre que fos homologable a la resta. Les coses van arribar a l’extrem, una mica ja barroer, d’aconseguir-ho a través de particulars o de la còpia d’altres documents.

Però allò fonamental, sobretot, va ser Galeusca perquè, tot i que no va arribar a tenir una estructura interpartidària sòlida, va ser una utopia. Fins i tot es va publicar una revista a Buenos Aires anomenada Galeuzca, que, per Castelao i fins i tot per les comunitats catalanes o basques, va ser de gran importància a Amèrica. Ara bé, això s’aturà els anys 1947-48 tot i la seva persistència com a referent. Les relacions, per tant, són evidents però tenen una part formal (gairebé superficial) d’imitació i una estratègia assumida com a conjunta però més difícil.

Com creieu que és la relació de la historiografia acadèmica amb la societat a Catalunya i a Galícia? Els discursos que últimament calen a la ciutadania són un símptoma de que alguna cosa es féu malament? 

Villares: En aquest aspecte hi ha un problema general i un altre d’específic. El general és que el paper de la historiografia en les societats europees, tot i que desigual, no destaca gaire entre els notables generadors d’opinions, inclosa Espanya.

Dit això, hauré de remarcar que el pes de la historiografia acadèmica és molt més fort a Catalunya que a Galícia (tot i tenir en compte les diferències demogràfiques, universitàries, etc.). Per què? Per dues raons. En primer lloc, perquè el Principat té institucions relativament estables des de principis del segle XX: l’Institut d’Estudis Catalans, acadèmies, universitats… cosa que a Galícia només va donar-se en un breu període de temps, durant la República, seguit d’una aturada molt gran amb la guerra. La reconstrucció historiogràfica no s’elaborà de forma seriosa fins als anys setanta del segle XX. A Galícia no trobem un Vicens Vives ni altres personalitats semblants. Potser és que no podia haver-n’hi… Bé, hi ha un Zara, que no hi és pas a Catalunya! [Riu] Amb això vull dir que a Galícia poden existir aspectes que no hi són en altres llocs; però no trobem un pes tan fort de la historiografia acadèmica com el que hi ha a Catalunya, la qual compta amb revistes d’història, per exemple.

També s’ha de tenir en compte un altre element important, i és que en la configuració de la identitat cultural gallega, tot i la gran importància de Manuel Murguía i d’alguns historiadors romàntics del segle XIX, el pes historiogràfic va anar disminuint mentre guanyaven rellevància altres argumentacions més hegemòniques de caràcter econòmic durant el segle XX (tot i que el Seminari d’Estudis Gallecs i Nós fossin historicistes). Tot el nou nacionalisme dels anys setanta en endavant s’ha definit des d’una perspectiva antiimperialista, anticolonial i d’antidependencia econòmica, no només en el Llibre de Beira, sinó també a la pràctica política. Aquest aspecte, però, no col·loca en primer pla els historiadors, perquè es considera que la història és injusta i un greuge per a Galícia.

En canvi, Catalunya té un origen certament medieval. No es remunta a la Prehistòria per buscar el seu fons ètnic (o no va a buscar-lo de forma prioritària), sinó que el cerca en l’Edat Mitjana, moment en què sorgeixen les institucions, les figures dels monarques, etc. Aquest fet adquireix una veritable importància i explica per què la història a Catalunya té un perfil diferent de la gallega.

Pel que fa a la relació amb la societat actual i amb els conflictes polítics actuals es diu, tot i que jo no n’estic gaire segur, d’això, que hi ha hagut un excés d’historiadors al Procés, tant en la política com en l’opinió publicada; però no crec que això sigui especialment rellevant ni que sigui l’explicació del Procés. Les relacions que l’historiador actual té amb la societat segueixen sent tan difícils com ho eren fa vint o trenta anys. La societat demana una història, té set d’història, però no la que es fa a l’Acadèmia… o no sempre.

La història que es fa a l’Acadèmia, quan es vol adaptar, comporta algunes relliscades. A Catalunya, durant molt de temps Vicens Vives va lluitar contra la historiografia romàntica. A Galícia, potser, també tenim un pes de la idealització del passat que caldria revisar. Però el paper de l’historiador és bastant difícil tant de defensar com de percebre en la societat actual, en què la distinció entre passat i present és molt feble. Avui en dia, la història té molt poc a veure amb la que es feia fa cent anys i ja no és l’instrument usat per educar i nacionalitzar la ciutadania. Aquesta, si és que s’educa, ho fa a través d’altres mitjans tecnològics més forts, hi ha altres ciències socials que ofereixen altres explicacions de la realitat.

De Riquer: La història té un pes molt important en el conjunt de la cultura catalana, és un element central d’aquesta. Sense la història i sense la llengua, no podria existir la construcció de la cultura i l’imaginari catalanistes.

Efectivament, hi ha hagut una presència força notable d’historiadors, fins i tot en la política, però crec que és un fet anecdòtic. El que sí que crec que ha estat important és el següent: d’una banda, existeix un món historiogràfic acadèmic, bastant tancat en si mateix; però, d’altra banda, en el discurs històric que es projecta cap a la societat, el que surt als mitjans de comunicació, etc., la majoria d’historiadors, tot i els matisos, han insistit a intentar restar importància a l’element essencialista-ètnic com a agent mobilitzador polític de l’actual procés.

Altres especialistes en ciències socials, antropòlegs, sociòlegs o politòlegs, però sobretot els historiadors, han insistit més en afirmar que la recent mobilització catalana no és identitària i nacionalista, sinó que respon a uns elements de la política pràctica (crisi del model autonòmic, discriminacions fiscals, frustració de les aspiracions d’un projecte de futur millor…). Jo crec que aquest discurs ha anat quallant dins de Catalunya; però fora, no. Hi ha alguns historiadors espanyols, alguns molt rellevants, que continuen sostenint que el Procés català és una confrontació entre dues identitats. No és cert. S’ha de fer una anàlisi més rigurosa sobre quina és la realitat de l’estat de les autonomies i del paper dels catalans dins d’Espanya. Són molts els historiadors catalans que han contribuït amb les seves reflexions contrastant les experiències del passat amb la realitat actual per intentar entendre el que ha passat en els últims anys.

Villares: Assumint el que diu en Borja, crec que el nacionalisme català és més cívic que ètnic, i, en aquest aspecte, el paper de la història és molt més rellevant. Això no vol dir que a Galícia el nacionalisme només sigui ètnic, perquè la historicitat va ser també un element essencial; però en el nacionalisme més recent, el que s’autodefineix com a “nacionalista” (que es defineix com la veu dels gallecs), es troba bastant allunyat de posicions històriques, ja que no estudia la història ni la incorpora en el seu propi discurs. Més aviat invoca raons de caràcter econòmic i gairebé antropològic. En l’últim debat d’investidura, el de Pedro Sánchez, el representant del nacionalisme gallec va començar dient que era el representant d’un país, Galícia, que havia estat maltractat històricament, però no incorpora l’anàlisi històrica per a l’acció política sinó que és una simple denúncia. És un exemple superficial, si es vol, però serveix per demostrar les diferents posicions historiogràficament parlant: les catalanes i les gallegues.

També m’agradaria aprofitar per dir que, si més no per part meva i per la d’alguns historiadors gallecs més, s’ha procurat tenir una relació de diàleg i de curiositat per la historiografia catalana i que he trobat moltes referències i ajudes. Crec que ha estat un diàleg molt fructífer gràcies a figures com Josep Fontana, Jordi Nadal, el mateix Borja, etc., durant els últims trenta o quaranta anys.

De Riquer: Aquest és un aspecte important. Hi ha hagut, com a mínim en els últims trenta anys, una comunicació i una empatia notables entre historiadors, sobretot entre els contemporaneistes, de Galícia i de Catalunya, no solament perquè hi havia temes d’interès comú sinó també pels procediments metodològics i els pressupòsits de partida similars. Això ha fet que, en els col·loquis on intervenim, normalment hi hagi un cert coneixement i una empatia previs i, d’aquesta manera, es pugui establir una discussió realment científica.

Desgraciadament, en els últims deu anys també m’he trobat que el tipus de debat que podia fer-se perfectament a Santiago de Compostel·la, ja no era possible fer-lo a Madrid. El tipus d’arguments entorn de la temàtica catalana, que podien plantejar-se a Galícia, a València, al País Basc sense gaires problemes, a Madrid, en canvi, s’hi notava un notable desacord. Hi havia posicions ideològiques prèvies que ho dificultaven notablement. Apareixia un tipus de discurs ideològic espanyolista que dificultava molt el debat en termes científics.

En quins aspectes?

De Riquer: Sobre com tractar els problemes.

Villares: I l’empatia. L’empatia sobre les qüestions del debat. També podria afegir, com a referència, que hi ha una figura que, en certa manera, s’ha unit bastant en aquest interès per la qüestió nacional: Pierre Villar (que també és molt important per a la intel·ligència de Catalunya i que era un autor molt llegit a Galícia des dels meus temps de formació). Els seus escrits tenien més preferència sobre altres textos i cursos de la formació marxiana i, per avantatge nostre, també sobre Marta Harnecker, Louis Althusser, etc. És clar que això bloquejava una mica l’arribada d’altres autors provinents del marxisme anglès, els quals també haguessin estat necessaris. En tot cas, Pierre Villar va exercir una mica el paper de liaison entre Catalunya i Galícia a través de la influència de la historiografia marxista francesa i de la qüestió nacional durant un temps significatiu.

Read More

Quan parlem d’Història, amb majúscules, pensem en els grans esdeveniments del passat, guerres, paus, revolucions i reaccions. De vegades oblidem, però, que tots aquests fets varen ser protagonitzats per milers, per milions de persones anònimes que solen passar desapercebudes en les obres de la majoria d’historiadors, els quals pretenen explicar, amb raó, els processos que ens han anat portant fins a les situacions que vivim avui dia.

L’esclavatge en època moderna és un d’aquests grans fenòmens que tenen un paper cabdal en el desenvolupament de la història europea, i sobretot africana i americana. Ens hi podem acostar de moltes maneres, i una d’elles és el que alguns historiadors, durant les darreres dècades del segle XX, van anomenar Microhistòria. En aquest article es relatarà la història d’un grup d’esclaus que van acabar a la perifèria de la perifèria de l’Imperi Espanyol: el Darién.

Del Vell al Nou Món, els inicis de la història

Els antecedents d’aquesta història es troben a les costes occidentals de l’Àfrica subsahariana, a finals del segle XVI o inicis del segle XVII. Allà comença l’odissea d’una sèrie de persones, de les quals només coneixem el nom de pila que els posaren els seus amos un cop arribats a Amèrica. En aquell moment, a l’Àfrica subsahariana començava a intensificar-se l’espiral de violència que l’esclavitud comportava. Diferents societats guerreres africanes s’especialitzaren en la captura d’esclaus d’altres nacions, que posteriorment eren venuts als traficants d’esclaus europeus: portuguesos, holandesos, anglesos… es dedicaven a noliejar vaixells plens de persones que haurien de creuar l’oceà per cobrir la demanda d’esclaus que reclamaven les colònies de la Monarquia Hispànica.

No es pot saber res més sobre la vida dels esclaus capturats fins que aquests desembarcaven a Amèrica, que és on té lloc la present història. Ens remuntem a l’any 1608, quan un vaixell negrer portuguès naufragava a les costes del Darién, prop de l’antiga ciutat colonial d’Acla. Les autoritats colonials panamenyes reberen el toc d’alerta: un contingent d’esclaus del vaixell naufragat havia desaparegut a les selves del Darién, massa a prop del que havia estat un niu de cimarrons durant les dècades anteriors. Panamà envià soldats a buscar tant els esclaus com els mariners portuguesos que els transportaven. A mesura que l’expedició espanyola s’endinsava a la selva, començà a trobar alguns indicis de presència indígena així com alguns cadàvers.

Finalment aparegueren els primers, i únics, testimonis dels fets. Amagats i separats entre ells «dos negras y dos negros» relataren el que havia ocorregut: mariners i esclaus havien estat sorpresos per un contingent d’indígenes que habitaven autònomament la regió. Després d’un primer enfrontament, els indis havien mort els portuguesos armats que acompanyaven els esclaus. Els supervivents de l’atac indígena explicaren que, després d’aquestes primeres morts, la lluita acabà.

Els espanyols tornaren als seus vaixells en direcció a Portobelo, la ciutat atlàntica per excel·lència del Panamà del segle XVII. L’any següent el governador de Panamà va ordenar que s’enviés una expedició per cercar el destí dels més de 200 esclaus “angolas” que havien desaparegut. La recerca no va reeixir, i no es torna a tenir notícia sobre aquests esclaus fins prop d’una dècada després.

Elmina slave castle.jpg
Fotografia actual del castell d’Elmina, a l’actual Ghana, una de les primeres factories esclavistes portugueses, d’on van sortir un nombre important d’esclaus al llarg de l’època colonial. Font: Viquipèdia

En paral·lel a la història dels nàufrags d’Acla, se’n donà una altra, que s’acabarà entrellaçant amb la primera. Don Tomás de Quiñones era un veí de la ciutat de Panamà, possiblement d’origen castellà. Com molts dels colonitzadors d’Amèrica, especialment en les zones on la població indígena havia quedat extremadament disminuïda per l’acció dels conqueridors durant el segle XVI, Tomás de Quiñones tenia en propietat (com a mínim) una quadrilla d’esclaus negres. L’any 1614 els esclaus de Tomás de Quiñones van desaparèixer però les autoritats consideraren que havien estat “robats” per algun grup de cimarrons que habitava a la zona del Bayano. La veritat és, però, que el destí d’aquests esclaus no va ser massa rellevant per a la colònia, ja que poc després esclatà una revolta indígena, protagonitzada pels antecessors dels actuals kuna panamenys, i això va fer restar importància al “furt”.

Aquests esclaus, doncs, es tractaven de persones nascudes a l’Àfrica occidental, capturades per altres africans i venudes a uns europeus que els forçaren a viure un viatge transatlàntic llarguíssim que acabà a les costes de l’actual Panamà. Un cop arribats al Nou Món, la vida d’aquests esclaus prengué un rumb que no era el previst: en lloc de passar a engrossir la mà d’obra negra que habitava l’Amèrica Hispànica, van passar a ser propietat d’un líder indígena kuna, en un espai, el Darién, que es resistia a integrar-se al món colonial.

L’esclavitud al Darién, de mans europees a indígenes

Les notícies sobre els esclaus dels quals parlem apareixen en algunes cartes que els governadors de Cartagena de Indias (actual Colòmbia) i de Panamà enviaven a la monarquia. Però la principal font sobre els fets es troba en el relat que ens presenta el franciscà fra Pedro Simón. Els diferents documents de l’època ens mostren com, per vies diferents, els africans als quals s’ha fet referència havien passat a tenir un nou propietari: el cacic indígena Tunuguna. Domingo, Manuel, Sebastián, Dominiguillo… seran els noms cristians que rebran una sèrie d’esclaus africans que havien vist com se’ls forçava a abandonar la vida amb la qual havien nascut i a integrar-se, per la força, en una societat totalment aliena a les seves persones.

Evidentment, ni els governadors del port negrer americà (Cartagena) ni el frare franciscà tenien massa interès a explicar la vida d’uns esclaus perduts. La informació que en tenim és secundària i com a resultes de l’explicació del que fou una de les diverses expedicions armades que van fracassar a l’hora de conquerir el Darién durant les primeres dècades del segle XVII. Continuem, però, amb la microhistòria que ens ocupa.

Fra Pedro Simón ens parla d’un únic supervivent dels nàufrags d’Acla, anomenat Manuel. És força difícil creure que, de més de dues-centes persones, només en sobrevisqués una (les cartes del governador de Cartagena parlen de diversos supervivents); però no tenim forma de saber amb exactitud quin va ser el destí de la resta de la càrrega del vaixell portuguès. El cas és que, després d’uns quants anys en mans dels indígenes, Manuel havia esdevingut “ladino”, és a dir, havia après la cultura i la llengua dels seus captors, de la mateixa manera que li hagués passat si el vaixell en el qual viatjava hagués arribat a port. Era esclau d’un cacic, i això li permetia assistir-lo i dur a terme missions d’una certa importància, com ara viatjar a Cartagena de Indias acompanyat per altres africans i indígenes amb l’objectiu d’entrevistar-se amb el governador de la ciutat. Això feu Manuel a inicis de l’any 1618, acompanyat per un altre esclau negre: Domingo.

Il·lustració de Giovanni Battista Boazio de finals del segle XVI on recrea l’atac de Sir Francis Drake a Cartagena de Indias. La ciutat fou un dels ports negrers més importants de l’Amèrica Hispànica. Font: Viquipèdia.

Domingo només feia 3 anys que era esclau del cacic Tunuguna. Havia arribat a les seves mans després de ser part d’un intercanvi entre diferents indígenes del Darién. Era, i es reconeixia com a tal, esclau de don Tomás de Quiñones, el propietari panameny al qual s’ha fet referència anteriorment. Domingo va viure un procés més complex que Manuel: va arribar de l’Àfrica i va ser comprat per, com a mínim, una persona. Va formar part d’una quadrilla d’esclaus, com moltes altres del Panamà del segle XVII, mentre aprenia una nova llengua, el castellà, i potser alguns rudiments de cristianisme. Després d’això fou segrestat una altra vegada, no podem saber si per cimarrons o per indígenes, però, en tot cas, va acabar sent propietat dels darrers. Seguidament, passà per diferents amos indígenes fins que arribà a mans del cacic Tunuguna. Si la seva vida no havia sigut prou agitada, ara es veia viatjant en un vaixell cap a Cartagena de Indias, on seria rebut per la màxima autoritat de la ciutat. El seu paper, doncs, no seria secundari.

Des de Cartagena s’estava intentant forjar un pacte amb qui es considerava la màxima autoritat entre els indígenes de la part més propera a Colòmbia del Darién; eren, però, uns indígenes i un territori pràcticament desconeguts per la colònia. Els africans que viatjaren a la ciutat en qüestió eren els intermediaris perfectes entre els dos col·lectius protagonistes: els kuna i la colònia. Manuel i, sobretot, Domingo, podien explicar (i no tenien d’entrada les reticències que podien tenir els indígenes) la realitat del Darién a les autoritats colonials. Podien fer de mitjancers lingüístics entre castellans i indígenes, ja que coneixien les dues llengües. A través del testimoni i de la intermediació de Domingo i de Manuel, la colònia guanyà interès en el territori que poc després s’intentaria conquerir. Parlaven de terres fèrtils i, sobretot, de grans quantitats d’or, un incentiu que no es podia menysprear.

L’expedició de Sebastián Tristancho, darrera intervenció esclava en els fets

Un cop acabaren els interrogatoris de les autoritats colonials de Cartagena, en Domingo, en Manuel i els seus acompanyants indígenes van tornar al Darién. S’havia decidit signar un pacte per començar l’evangelització dels indis i la seva incorporació a la Corona. El “negro Domingo” esdevindrà,  de fet, el principal intermediari entre l’expedició liderada per Sebastián Tristancho, i els indígenes de la regió. Tristancho tenia com a missió ocupar per les armes (de forma “pactada”) el Darién, ja havent-hi entrat l’any 1618.

Fotografia actual del riu Tuira, un dels principals rius del Darién. La mobilitat a la regió, durant l’època en la qual hi visqueren els protagonistes d’aquesta història, era principalment fluvial. Font: Viquipèdia

Pels espanyols, però, les coses es van torçar ràpidament: malgrat que la seva entrada havia estat pactada amb un indígena important, no van ser ben rebuts. En poques setmanes es va organitzar un contingent armat kuna que havia de posar fi a la vida dels potencials conqueridors, com, de fet, van aconseguir. Fra Pedro Simón, ens mostra, però, que el darrer obstacle que van trobar els kuna va ser un dels seus esclaus africans. Un altre traductor, anomenat Sebastián, va intentar avisar el capità Tristancho de la imminent emboscada que preparaven els indígenes. La prepotència del soldat castellà el va portar a insultar Sebastián –possiblement també propietat de Tomás de Quiñones– i a continuar pel camí que el portava a la seva mort. L’esclau, que possiblement veia en l’ajuda als colonitzadors una possibilitat d’obtenir la llibertat, va callar davant de la resposta de Tristancho i, un cop es va produir l’atac que ell hauria pogut evitar, va empescar-se-les per fugir i sobreviure. Sebastián és el darrer testimoni d’intervenció africana en aquesta història, i hi posa punt final.

L’arribada casual, i forçada, d’una sèrie d’africans a les comunitats indígenes del Darién del segle XVII tingué un paper cabdal en el seu desenvolupament que podria ser fàcilment ignorat. La història de l’Amèrica Llatina està farcida de buits i de col·lectius oblidats. Estudiar el passat d’un grup indígena que quedà al marge de l’ordre colonial ajuda a entendre’n la complexitat. Cal tenir present, però, que la realitat fou encara més complexa, ja que als conflictes entre nadius i colonitzadors hi havia, entremig, els esclaus, els quals eren vistos com a aliens per tots dos bàndols. Al trobar-se en aquesta “terra de ningú” social, els africans del Darién van haver de buscar vies per adaptar-se a una realitat que els havia sigut hostil des que havien sigut segrestats a l’Àfrica fins que es trobaven al cor d’una selva americana on espanyols i indígenes lluitaven pel domini de les terres.

És força fàcil trobar uns “opressors” al “Nou Món”, els colonitzadors; però és molt més difícil d’entendre la complexitat del món dels “oprimits”, que tenien molts més elements que els podien separar (condició social, ètnica, raça, cultura…) abans que unir-los.

Read More

El mes de setembre ha arribat i probablement parlar d’un projecte que va versar al voltant del descans i de les vacances sembla fer llenya de l’arbre caigut o furgar dins una ferida encara oberta; tanmateix –consideracions melancòliques a part- és important prestar atenció a aquesta proposta d’espai de vacances per la classe treballadora que va aparèixer a finals dels anys vint i, sobretot, a principis dels anys trenta –ja en plena Segona República-.

L’atenció cap aquest projecte em va sorgir de cop i volta cercant a l’arxiu de la fundació Roca&Galés temes relacionats amb el cooperativisme al barri barceloní del Poble-sec. En aquest arxiu es conserven els números –molts d’ells digitalitzats- de la premsa cooperativa (Revista Cooperativa Catalana, El Cooperador Cooperatista, El Cooperatista, Cooperatismo, Acción Cooperatista, són els diferents noms que tingué l’òrgan de la Federació Regional de Cooperatives de Catalunya i Balears). Així doncs, en el número 557 de la publicació Acción Cooperatista del 4 de gener de 1934 –durant el Bienni Negre o Conservador- apareixia sota el títol d’”Una obra popular de interés social y cooperatista” el projecte de “La Cooperativa ‘Ciutat de Repòs i de Vacances”. 

El projecte “Ciutat de Repòs i de Vacances” va néixer de la mà del col·lectiu GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura) –de cabdal importància per entendre l’arquitectura durant la Segona República amb obres tan importants com la casa bloc de Barcelona-. Aquest col·lectiu va elaborar un projecte per construir un espai de descans i de vacances per la classe treballadora que s’havia de situar entre Gavà i Castelldefels. Els primers estudis d’aquest projecte van iniciar-se el 1929 però no fou fins als anys 1933 i 1934 quan el projecte i els estudis analitzats es van presentar al públic a Madrid i Barcelona. Un projecte que es preveia que s’havia de realitzar a través de la creació d’una “unió cooperativa” (una “cooperativa popular” presidida per Francesc Maspons i Anglasell), d’aquí que la premsa cooperativista se’n fes ressò de manera àmplia. L’esclat de la guerra civil posaria punt final a aquest projecte tot i que podríem parlar que, paradoxalment, l’avenç de la història ha acabat convertint aquella zona en un dels punts més importants en els quals la classe treballadora metropolitana barcelonina va acabar establint-hi les seves llars pels períodes de vacances.

Les vacances de la classe treballadora

Tal com es recull en les primeres línies de l’article on es fa un resum extens del projecte, aquest està intrínsecament vinculat des del primer moment amb la classe treballadora barcelonina i catalana. En l’exposició del projecte que se’n fa es parla de l’esclavitud que representa la vida a la ciutat per la classe treballadora. Una vida urbana que es menja la força, l’espai i el temps de les treballadores i treballadors; «una economia que cotiza la fuerza, el espacio y el tiempo […] tres factores de los cuales era propietario absoluto el hombre en estado primitivo». Una situació d’opressió que a la ciutat de Barcelona tenia una cara més cruel degut també a l’augment de la població que havia experimentat en poc temps. L’any 1810 Barcelona comptava amb 115.000 habitants i la xifra en aquells primers anys de la dècada dels trenta sobrepassaria el milió. I la tendència era a l’alça. Un creixement poblacional que anava acompanyat d’un creixement del territori urbà, és a dir, de la ciutat pròpiament dita. Per tant, davant d’aquesta situació, la vida a la ciutat comportava diversos conflictes i disfuncions que afectaven sobretot a la classe treballadora i que a les quals calia donar resposta des del món de l’arquitectura i la planificació urbana.

En aquest cas, feien referència al descans dels i les treballadores, «el reposo de las masas». Una reconquesta de l’espai i el temps que el capitalisme li estava furtant a la classe treballadora. Una problemàtica totalment filla del seu temps. Fou durant les primeres dècades del segle XX –pel que fa a l’Estat espanyol, però a les darreries del segle XIX a economies europees més industrialitzades com Anglaterra o França- quan el descans i l’oci de les masses i, per tant, de les classes populars, va començar a esdevenir un tema important. Fins llavors l’oci i el descans eren quelcom només reservat a les classes benestants –que tot i això seguien essent les que més en gaudien d’ambdós elements-. La modernitat va arribar també en forma d’oci de masses, de l’extensió de teatres, espectacles, esports de masses, fires i exposicions internacionals, etc.). En aquest context, doncs, l’oci i descans de la classe treballadora apareixia com un dret i calien solucions en aquell sentit; unes solucions que, per tal de ser efectives, havien de tenir un caràcter popular. D’aquí prové el projecte de la “Ciutat de Repòs i Vacances”.

Finalitats del projecte

La idea principal i vertebradora de la proposta era la idea que la classe treballadora havia de poder gaudir –igual que la classe benestant i dirigent- de la possibilitat de tenir un temps i espai d’oci i esbarjo fora de la ciutat. Com s’ha dit, la classe burgesa dirigent ja tenia aquesta necessitat coberta, ja que tenia cases d’estiueig, segones residències i, també en molts casos, propietats rurals a prop de la ciutat o per arreu del territori. Unes propietats a les quals es retiraven per desconnectar –com en diem ara- de la vida a una ciutat densament poblada com Barcelona. Una ciutat que, igualment, no gaudia de zones verdes notables i que vivia d’esquena al mar. Sota el paraigua d’aquestes premisses el projecte pretenia esdevenir a la vegada zona verda i parc marítim. La seva situació privilegiada geogràfica a una pineda davant del mar i relativament a prop de Barcelona es considerava com a idònia per a complir els seus objectius. A més, es considerava que el fet de situar aquest espai fora de la ciutat de Barcelona permetria a la ciutat seguir el seu creixement poblacional i territorial.

Prototip de caseta desmuntable ideat pel GATPAC per aquest projecte (Font: proyectos4etsa.files.wordpress.com)

De la mateixa manera, un altre dels objectius era establir un parc d’esports dins d’aquell complex. Es deia que Barcelona no comptava amb suficients espais populars on la classe treballadora pogués practicar esport. A més, es deia que els pocs terrenys buits que quedaven a la ciutat acabarien esdevenint habitatges. Aquesta situació portava al fet que Barcelona –i les seves classes populars- estigués condemnada a patir un dèficit crònic d’equipaments esportius. Per pal·liar aquest dèficit la “Ciutat de Repòs i Vacances” projectava diversos espais on poder realitzar activitat esportiva. I, paral·lelament, també se cercava apropar la pràctica esportiva i els seus beneficis a la classe treballadora. És a dir, també era una proposta encaminada a la democratització de l’esport i la seva extensió a la societat sense que els ingressos hi comptessin.

Una altra idea que estructurava i inspirava el projecte era la necessitat de planificar les vacances de la classe treballadora. Les vacances eren un dret que la classe treballadora havia assolit. Tanmateix, com estructurarien les vacances uns treballadors i treballadores que mai n’havien gaudit? És a dir, com podien assegurar els treballadors i treballadores que les seves vacances estaven tenint els efectes positius a la salut que havien de tenir? Els autors del projecte consideraven que la classe treballadora es trobava desorientada en el moment d’estructurar i programar les seves vacances i que aquestes fossin aprofitades i efectives al màxim possible. Per solucionar aquesta casuística el projecte comptava amb diversos espais: zones d’esbarjo, zones d’esport, zones verdes, platges, zones de caps de setmana, zones de residència per temporades, apartaments, casetes, centres de diversió, etc. Espais i propostes d’activitats que estaven encaminades a garantir un aprofitament òptim de les vacances dels i les treballadores. 

Una proposta familiar, ja que també contemplava a la canalla de la classe treballadora. Una canalla que també s’havia de poder beneficiar de marxar de la ciutat periòdicament; nens i nenes de famílies amb ingressos modestos, mainada «de constitución delicada», etc. Establint, doncs, un vincle total entre la salut i l’accés a la natura. Una salut que en el cas dels adults també es centrava en l’establiment d’hotels per persones amb trastorns nerviosos o respiratoris.

Continuant amb l’èmfasi que el projecte posava en la naturalesa, aquest també recollia la «costumbre tan fervientemente arraigada en nuestros ciudadanos» que era l’horticultura. Aquesta pràctica desenvolupada per la ciutadania barcelonina a Horta, Gràcia o Montjuïc era atesa per la proposta en forma de petites parcel·les disponibles per al conreu. De la mateixa manera també cercaven el foment d’aquesta activitat en forma d’exposicions, concursos d’horticultura, de floricultura, etc.

Des dels autors de l’article també es posava en relleu els beneficis que aquest projecte tindria pel turisme interior. Es deia que el turisme, el fet de viatjar, de conèixer altres indrets, de moure’s, era una font de cultura molt important. I no només parlaven del turisme “exterior”, és a dir, del fet de poder conèixer realitats llunyanes, sinó que també valoraven els beneficis del turisme “interior”, de proximitat, dins del mateix territori català i estatal. Una mobilitat a la qual només hi estaven avesades les classes dirigents. L’emplaçament del projecte, en una pineda i una zona de platges que els autors consideraven millor i de més qualitat que les del Maresme a les quals atribuïen una perillositat degut a la cicatriu que suposaven les vies del tren.

Estructura i organització de la “Ciutat de Repòs i Vacances”

Segons exposaven els autors «La orientación del proyecto de la Ciudad de Reposo que proponemos se construïa en la zona antedicha es completamente democrático, encaminado a satisfacer una necesidad social de la clase media y trabajadora. No se trata de crear una playa de moda más. Se prescinde en absoluto del lujo en casinos y hoteles». Per aquesta finalitat, el projecte es dividia en cinc zones: zona de banys, zona pel cap de setmana (segons apareixia a l’article “week-end”), zona de residència, zona de cura i de repòs i zona de cultiu. En total, 8 quilòmetres de platja que s’estenien entre els municipis del Prat del Llobregat, Gavà mar, Viladecans i Castelldefels.

Plànol general Ciutat del Repòs i Vacances

La zona de banys era una de les més importants i estava destinada a «cobijar grandes aglomeraciones periódicas (días festivos)»; es tractava d’una zona de platja de 2 quilòmetres que tindria cabines per canviar-se, piscines, restaurants “populares” amb terrasses a la platja, zones d’aparcaments, zones verdes per on passejar, zones amb instal·lacions esportives més a l’interior que podrien llogar-se a preus populars, cinemes a l’aire lliure i zones lliures on podrien realitzar-se exposicions, fires, parcs d’atraccions, etc. 

La zona de “week-end”, que també comptaria amb 2 quilòmetres de platja tindria una línia d’edificis d’apartaments –o «cèl·lules mínimas», com apareix en el text- d’un dormitori amb dues lliteres, lavabo i una dutxa que serien llogades per un màxim de tres dies al preu de dues o tres pessetes diàries. També comptarien amb restaurants, espais per casetes desmuntables, espais per acampada, zones pel cap de setmana d’escolars i, com en l’anterior zona, cap a l’interior s’hi trobarien els equipaments esportius. 

La tercera zona que es projectava –la zona residencial– comptaria amb 2 quilòmetres i mig de platja (entre l’Estany de la Murtra i el del Remolà), amb hotels de residència «con supresión total de todo lujo», petites cases que els obrers podien llogar per quinze o vint dies, zones verdes, zones infantils, establiments, metges per urgències i zones destinades a colònies escolars durant el curs. 

En quart lloc es trobava la zona de cura i de repòs, una zona amb 2 quilòmetres i mig de platja que arribaria a la població de Garraf que tindria «hoteles sanatorios con grandes terrazas y dispositivos para tamizar la luz» –unes instal·lacions destinades a persones convalescents que practicarien «la cura de sol y aire» i que estarien sotmesos a inspecció mèdica continuada-. I, en darrer lloc la zona destinada al cultiu a la que s’ha fet referència amb anterioritat.

Un projecte truncat que connecta amb l’actualitat

Aquest projecte va ser una il·lusió d’arquitectes, tècnics i cooperatistes que va quedar truncat amb l’esclat de la guerra civil i la victòria feixista que va portar una dictadura que durà dècades. Tanmateix, la proposta i les raons que en ella s’hi volcaven va romandre viu –de manera inconscient- i es va fer realitat de manera parcial. El territori platja situat entre el Prat del Llobregat, Gavà, Viladecans i Castelldefels és un bosc de pins banyat pel mar Mediterrani ben situat a prop de Barcelona i ben comunicat per les vies que surten de la ciutat –sobretot per la Gran Via de les Corts Catalanes-.

I és que entre els anys seixanta i setanta –a cavall del “desarrollismo”- aquesta zona va experimentar un creixement urbà i poblacional extraordinari. A la immigració que arribava a Catalunya provinent d’altres llocs de l’estat se li va sumar –sobretot a finals dels setanta i principis dels vuitanta- una població que va fer d’aquesta zona de la costa del Baix Llobregat lloc de segona residència. Moltes famílies de les classes populars van comprar o llogar allà el petit apartament amb piscina, zona verda, zona infantil, etc. on hi passarien els períodes vacacionals. D’aquí part del creixement urbà i poblacional que experimentà aquella zona durant aquelles dècades. La mostra d’això la trobem en el moment en què aterrem o ens enlairem en avió des de l’aeroport del Prat; quan l’avió comença a endinsar-se en el Mediterrani observem boscos de pinedes, les platges i, entremig, blocs de petits apartaments vacacionals. Aquí és on es pot dir que parcialment aquell projecte de ciutat de repòs i de vacances va esdevenir realitat. Tanmateix, aquesta realitat no anà acompanyada d’una gestió cooperativa i popular de la construcció i manteniment d’aquelles instal·lacions, sinó que participà de la forma de creixement econòmic especulatiu i fonamentat en la construcció –sobretot en el llevant del litoral peninsular- que es va consolidar a l’estat espanyol a cavall del vell i el nou mil·lenni. Però això són figues d’un altre paner.

Read More

Dimonis i exorcismes

El dimoni es defineix com un ésser espiritual de caràcter angèlic i naturalesa incorpòria que viu condemnat eternament perquè no va superar les proves que Déu li va posar, a diferència dels àngels, que van romandre fidels. Segons els tractats en demonologia, es diferencien diversos tipus de dimonis a la Bíblia: Satanàs, Diable, Belzebú, Lilith, Asmodeu, Seirim, Dimoni, Belial, Apollyon i Llucifer. En qualsevol cas, el dimoni s’apodera del cos de persones per a dur a terme els seus actes a conseqüència d’un pacte amb ell per tal d’aconseguir alguna cosa a canvi, per la participació en ritus satànics o d’invocació d’esperits, per la blasfèmia continuada, per maleficis o bé per la consagració d’un nen al dimoni per part dels seus pares.

Dins de la dualitat cristiana entre Déu i el Maligne, sempre ha existit a l’Església catòlica (i també en altres Esglésies cristianes) la figura del sacerdot exorcista que allibera el posseït pel dimoni mitjançant un ritual. Durant l’exorcisme, el sacerdot sosté a la mà un crucifix i mulla el posseït amb aigua beneïda, manifesta la renúncia al dimoni, defensa la professió de la fe, invoca tots els sants i, finalment, recita dues oracions, una per demanar a Déu que alliberi el posseït i una altra per a ordenar l’esperit maligne que abandoni el cos. Durant el ritu, segons els tractats específics, el dimoni s’enfronta a l’exorcista parlant per la boca del posseït i l’amenaça, l’insulta i el coacciona sovint amb violència i agitació. Actualment, diverses diòcesis espanyoles compten amb una figura d’aquest tipus. Juan José Gallego, exorcista oficial de l’Arxidiòcesi de Barcelona des de l’any 2007, ha tractat centenars de persones i, segons ha manifestat, ha dut a terme exorcismes on ha observat xenoglòssia i d’altres en què la persona posseïda, estirada al llit, havia arribat a saltar dos o tres metres sobre el llit. Qualsevol sacerdot pot dur a terme exorcismes, ja que no són més que una oració litúrgica de l’Església recollida en el Ritual Romà de 1952, concretament al Títol XII De exorcizandis Obsessis a Daemonio, o bé en la versió renovada segons l’esperit del Concili Vaticà II i promulgada per Joan Pau II el 1999 De exorcismis et supplicationibus quibusdam. Això sí, és imprescindible l’autorització del Bisbe, que pot ser genèrica per a un període d’anys o bé específica per a cada cas. Segons escriu l’exorcista José Antonio Fortea “als sacerdots ens arriben persones d’intensa vida d’oració i que sense haver tingut mai cap problema psicològic, sobtadament els vénen pensaments de blasfemar contra Déu, de trepitjar un crucifix i coses similars. Si aquestes pertorbacions són cròniques, és raonable pensar que provenen de la malaltia. Tanmateix, si la seva aparició és sobtada i la persona sembla sana de ment, aleshores hi ha raó per a sospitar que siguin una temptació provinent del dimoni”. En cas que es determini que ha patit temptació, el Nou Testament és clar: les temptacions són només obra del dimoni, ja que “Déu no pot ser temptat per al Mal, ni Ell tempta ningú” (Sant 1, 16). No és necessari cap informe psiquiàtric per tal de descartar una psicopatia abans de dur a terme un exorcisme, només cal l’opinió de l’exorcista delegat pel Bisbe pertinent i ni tan sols cal que el presumpte posseït sigui cristià ni estigui batejat segons cap ritus (cristià o no). Com a curiositat, els animals també poden ser presos pel dimoni, si bé en el seu cas es parla d’infestació (no de possessió) i com a procediment se’n recomana el sacrifici.

Mossèn Cinto Verdaguer i els exorcismes: pràctica religiosa i càstig

Mossèn Cinto Verdaguer, eminent i reconegut poeta, va combinar la literatura amb la vida eclesiàstica, gràcies al mecenatge del Marqués de Comillas, Antonio López López, propietari de la Compañía Transatlántica i amo d’una de les grans fortunes del país en aquells moments. El va contractar com a capellà d’un dels vaixells de la companyia i va esdevenir també el sacerdot de la família. Fruit dels seus nombrosos viatges, com el que va fer a Terra Santa, va experimentar la necessitat d’aprofundir en la vida santa, el misticisme, el sacrifici, l’almoina i la introspecció com a mètode per a combatre les injustícies del seu món. Així va ser com cada cop va adoptar una vessant més mística que el va dur a introduir-se a la Casa d’Oracions, que es trobava al carrer Mirallers, núm. 7, del barri de la Ribera de Barcelona. Acompanyat del seu cosí Joan Güell, una de les coneixences de Verdaguer a la Casa de l’Oració va ser el paül exclaustrat Joaquim Piñol, deixeble de Francesc Palau i Quer, que el va introduir en la pràctica dels exorcismes i li’n va ensenyar rituals, tècniques i aplicacions que el poeta va dur a terme entre 1890 i 1892. Fruit d’aquesta relació va sorgir l’admiració de Verdaguer per la persona i l’obra del frare carmelita Francesc Palau, si bé no hi ha constància que s’arribessin a conèixer mai.

El Pare Palau, venerat per Verdaguer i darrer anacoreta de Barcelona, amb un crucifix com els utilitzats en els exorcismes catòlics. Font: rainhamaria.com

En aquells temps, la societat catalana vivia unes condicions molt dures que van afavorir un ambient anticlerical, que es va manifestar, entre d’altres, en diversos actors anarquistes, de lluita obrera, maçònics i també espiritistes. L’Església considerava que aquest ambient anticlerical era obra del Dimoni i, per combatre’l, el mateix Sant Pare Lleó XIII, recomanava la pràctica de l’exorcisme en la seva encíclica Rerum Novarum de 1891. Ara bé, en aquella Barcelona van aparèixer nombroses societats espiritistes que també duien a terme exorcismes, com va ser la Casa de l’Oració. De fet, Verdaguer sempre va apel·lar que les seves pràctiques eren totalment fidels a les directrius marcades pel pontífex. Però les seves pràctiques no van agradar en absolut la família Comillas ni a les autoritats eclesiàstiques i va ser obligat a fer un repòs a la Gleva el 1893 per Josep Morgades, bisbe de Vic, i el segon marquès de Comillas, Claudio López Bru, amb l’objectiu d’allunyar-lo dels ambients espiritistes i exorcistes.

Més endavant retornà a Barcelona acollit per la família Durán. En morir Manuel Durán, Verdaguer va prometre a la vídua Durán (Deseada Martínez Guerrero) i a la seva filla, Amparo Durán, que cuidaria d’elles. Es dóna el cas que Amparo tenia visions espiritistes i era mèdium. Aquesta relació íntima i de convivència amb elles no va agradar tampoc a les autoritats i, juntament amb la controvèrsia per les seves pràctiques, va comportar entre altres mesures, que el bisbe de Vic enviés el 1895 la policia a detenir Verdaguer per tal de recloure’l a la Gleva per la força i que fos suspès a divinis (del dret a dir missa) el 23 de juliol de 1896. La seva actitud tenaç i fidel als seus principis li va suposar un allunyament dels nuclis conservadors i eclesiàstics i, per contra, un apropament als sectors més populars, revolucionaris i inconformistes de la societat catalana. Mentor exorcista i íntim amic de Verdaguer, el frare Joaquim Piñol també va ser suspès a divinis per reaccionar violentament quan el Bisbe va intentar arrencar-li el crucifix que duia sota l’hàbit, que era el que havia utilitzat el Pare Palau per dur a terme els exorcismes.

El Pare Palau i els Penitents

Francesc Palau i Quer (Aitona, 1811 – Tarragona, 1872), beatificat el 1988 per Joan Pau II, fou un catequista renovador que va fundar l’Escola de la Virtut a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona el 16 de novembre de 1851. Si bé feia catequesi per a adults, ho feia des d’un punt de vista adaptat a la societat i tingué una gran acceptació i influència en la societat del moment i va superar els dos mil alumnes. Al cap de pocs anys, el 23 de març de 1854, esclatà la vaga dels obrers de la fàbrica de teixits de l’Espanya Industrial, a la Vila de Sants, i d’aquí s’estengué a la resta de Barcelona. El capità general de Catalunya, Ramón de la Rocha Duji, va culpar el Pare Palau i les seves ensenyances populars de l’aixecament. Per això, va suprimir l’Escola i en va ordenar el tancament.

Creu de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca sobre l’única paret que es conserva de l’ermita, a la seu fundacional de les Carmelites Missioneres. Les estelles que falten a la base, van ser arrencades per fidels que els conferien propietats miraculoses. Font: Enric Ortega

El barri dels Penitents va ser incorporat el 1904 a Barcelona i actualment pertany al barri de Gràcia. Es troba envoltat de carrers amb noms bíblics, com el passeig de la Vall d’Hebron, la plaça de Palestina, que van ser posats per antics anacoretes i ermitans de l’ermita de Sant Jeroni de Collserola. Per sobre de tots ells hi destaca una muntanya antigament anomenada Puig o Punta de l’Àliga: el Tibidabo, que és el cim més alt de la comarca del Barcelonès (512 msnm) i que està presidit per l’imponent Temple Expiatori del Sagrat Cor, la construcció del qual va finalitzar el 1961. És obra dels arquitectes Enric Sagnier i Villavecchia i Josep Maria Sagnier i Vidal (pare i fill, respectivament). Doncs bé, el nom de Tibidabo (en llatí, “et donaré”) prové del passatge bíblic en què el diable tempta a Jesús de Natzaret, mostrant-li les vistes des d’una elevació del terreny, amb les paraules “…et dīxit illī haec tibi omnia dābō si cadens adōrāveris mē” (“i li digué: – Tot això et donaré si et prostres i m’adores”) (Mateu 4:9). Com s’ha vist anteriorment, segons la Bíblia, Déu no pot ser temptat però sí que ho pot ser l’ésser humà, com ho era Jesús encara que fos fill de Déu. Casualment, als peus de la muntanya del temple que fa referència a la temptació del dimoni a Jesús, s’hi va establir una comunitat exorcista molt potent.

El Pare Palau duia una vida contemplativa, mística i apostòlica. Era un eremita que dins de la seva dedicació a les persones marginades per la societat, practicava regularment els exorcismes. Entenia que fer fora el dimoni de dins una persona era una obra de caritat cristiana. De nou, la seva popularitat el va dur al càstig de les autoritats, que el van empresonar el 1870. La seva particular militància religiosa es va expressar en la revista El ermitaño, que ell mateix va fundar el 5 de novembre de 1868, i on s’hi comprenien passatges religiosos, poètics, històrics, polítics i, evidentment, les seves teories de com els exorcismes constituïen un dels eixos principals en la divulgació i la pràctica del cristianisme. La seva acceptació i popularitat creixent es van materialitzar en dues imatges: d’una banda, l’animadversió de les autoritats a causa de les seves pràctiques i, de l’altra, l’augment de la seva obra.

Als segles passats, l’actual matriu de cases i edificis del barri dels Penitents, era muntanya amb alguns conreus i comptades edificacions. Va ser precisament en aquesta zona on l’any 1853-1854 es va instal·lar el Pare Francesc Palau i Quer i a pocs metres va fundar el convent en què va donar origen a la congregació de les Carmelites Descalces Missioneres. El Pare Palau, com se’l coneixia popularment, va ser el darrer anacoreta de la ciutat de Barcelona i va viure en una cova propera situada entre els actuals carrers Vall Par i Collserola, al torrent de Can Falcó (posteriorment torrent dels Penitents). Ben a prop, va fundar l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca el 1862 on vivien els membres masculins de la congregació, s’hi va afegir uns terrenys propers que va comprar més endavant on actualment es troba la Clínica Solàrium, on el 1862 s’hi va establir una comunitat femenina que hi va desenvolupar un centre d’educació i irradiació evangelitzadora. El nombre de membres de la comunitat de la Santa Creu de Vallcarca va anar creixent i el 1865 ja eren tretze. Cada cop eren més els fidels que visitaven el santuari des de contrades properes però també llunyanes, atrets per les pràctiques místiques i exorcistes. Tant ell com els seus seguidors, van donar sense voler-ho nom a aquest indret, ja que els habitants de la zona els anomenaven “els penitents”, per la seva humilitat i vida austera.

Tal era la corrua de peregrins i la popularitat que acumulava el Pare Palau que, quan el Capità General de Catalunya ordenà el tancament de la seva missió al barri dels Penitents el 1866, desenes de veïns del barri van presentar un escrit al Bisbe de Barcelona defensant els resultats de les pràctiques que duia a terme. Entre els signants, s’hi comptaven dos regidors de l’Ajuntament, un dels quals esdevindria alcalde de Vallcarca anys més tard, Joan Borrega. La pressió de les autoritats sobre l’obra del Pare Palau, va comportar la disminució dels membres de la congregació, alguns dels quals van anar morint els anys següents. El Pare Palau va morir el 20 de març de 1872, en els anys següents van morir diversos membres masculins i la congregació femenina va abandonar els Penitents el 1895. L’any 1936, l’inici de la Guerra Civil suposa el final de la primera època palautiana als Penitents, que va ser una zona d’execucions polítiques, i la congregació quedà relicta a Roma. A partir d’aleshores es va anar expandint per tot el món i actualment és present als cinc continents. L’antic emplaçament de l’ermita de la Santa Creu de Vallcarca, que va ser enderrocada el 1940, i on es troba actualment la Clínica Solàrium que va acollir la comunitat femenina, van ser comprats de nou el 1960 per la congregació i s’hi van tornar a traslladar membres de la comunitat de les Carmelites Missioneres. Avui en dia, la comunitat de monges perpetuen amb devoció l’obra del Pare Palau i se senten orgulloses de les seves pràctiques, de la seva obra i de la seva valentia. Duen a terme diverses tasques sanitàries i socials i, evidentment, religioses. Tanmateix, la pràctica dels exorcismes va quedar esquinçada amb la repressió patida i la disgregació de la Comunitat.

Jacint Verdaguer i els Penitents

Abandonada ja per la congregació, la Santa Creu de Vallcarca va entrar en el desús i en l’oblit i, el 1891, Verdaguer va saber que estava a la venda i que podia ser malvenuda. Tal com explica Mossèn Cinto a l’article XII d’En defensa pròpia:

“A últims d’octubre de 1891 me donaren avís de que s’anava a malvendre una capella de la Mare de Déu, al capdamunt de Vallcarca, cinc minuts més enllà dels “Quatre Camins” a mà dreta en lo punt en què la carretera d’Horta s’embranca amb la de Sant Cugat. Desitjós d’evitar aquella venda que a mi em semblava un sacrilegi, l’aní a visitar. És una capella pobra i senzilla, situada en la falda d’una de les estribacions orientals de Tibidabo. Té part davall una cova de penitència davant un rengle de xiprers que, com sentinelles, semblen guardar-la i fer-li companyia en aquella soletat. (…) Com més jo els mirava, més s’encenia en mi el desig de salvar aquella ermita, costàs lo que costàs.

Pas del Via Crucis a l’antic convent dels Penitents, actual Clínia Solàrium.” Font: Viquipèdia

Fruit d’aquesta devoció Mossèn Cinto va demanar un préstec per uns diners que no tenia pel valor de 25.000 pessetes del qual responia la vídua Durán i va comprar l’ermita i els terrenys adjacents. El 1896 va ser desnonat del pis on vivia amb la vídua i, condemnat pel Tribunal eclesiàstic de Vic, va buscar refugi a l’ermita dels Penitents, on va viure sol i en extrema pobresa entre l’hivern i l’estiu de 1896. Va ser allà on va compondre part de la seva obra Al cel. El poeta recull en la seva obra confessa que es va equivocar en comprar aquells terrenys, perquè li van suposar un deute que no podia assumir i l’inici d’una nova sèrie de problemes. Així mateix, manifesta com en pujar a l’ermita de la Santa Creu (ubicada dalt d’un turonet), ho feia pesadament amb la càrrega d’aquelles obligacions i les que se’n van derivar, ofegat per les calúmnies i els atacs que va haver de patir i que serien capaces “de fer caure pel camí del calvari el més robust per no tornar-se a aixecar mai més”. Una de les visites documentades que va rebre Verdaguer als Penitents, va ser la de Narcís Oller i Benito Pérez Galdós. Mossèn Cinto va morir de tuberculosi el 10 de juny de 1902 a Vil·la Joana, a Vallvidrera. Tot i que havia estat castigat repetidament per les autoritats i els seus detractors l’havien tractat de boig, pertorbat i anticlerical, el poble sempre el va estimar i admirar. El seu enterrament va ser un esdeveniment públic de primer nivell i hi van assistir 200.000 persones, gairebé la meitat de la població barcelonina d’aleshores.

Read More

La història darrere les parets del Tabaran

El Tabaran (que consta de dos blocs; cooperativa i teatre), dissenyat per l’arquitecte Sebastià Mayol, és inaugurat l’any 1919 pels responsables de la Teneria Moderna Franco-Española per acollir la Cooperativa Obrera de Consum i Socors Mutus, amb l’objectiu de mantenir una bona sintonia amb els treballadors de la companyia, doncs els anys previs a la construcció s’havien caracteritzat per la conflictivitat laboral. Així, el 1918 finalitza la Primera Guerra Mundial, el que va provocar una greu crisi en una indústria catalana que no havia sabut preveure com afectaria la cloenda del conflicte a les seves exportacions i que havia dilapidat els guanys acumulats en el període 1914-1918 en oci. Com a conseqüència, les vendes cauen fortament, perllongant-se la crisi fins a aproximadament el 1921, esdevenint un nou context de lluita laboral que comporta vagues tan importants com la de la Canadenca (1919)-amb la qual s’aconsegueix la jornada laboral de 8 hores- i en el que l’afiliació a sindicats de classe va en augment. En aquest context, marcat per l’inici del període anomenat del pistolerisme, amb l’objectiu canalitzar el descontentament obrer i evitar-ne el contacte amb sindicats revolucionaris, la patronal comença a formar l’anomenat sindicalisme groc que restà sota el seu control. Aquest va ser el cas de la Societat Cooperativa Obrera de Consum i de Socors Mutu dels Operaris de la Teneria Moderna Franco Espanyola (1918), els afiliats de la qual no podien pertànyer a cap altre organització. Una de les accions d’aquest sindicalisme groc va ser engegar una sèrie de mesures paternalistes amb els seus obrers, que en el cas de la Teneria i la Cooperativa Obrera de Consum es concreten en la construcció del Tabaran, un edifici destinat a l’esbarjo i l’aprovisionament dels treballadors de l’empresa mitjançant la construcció d’un teatre i d’un economat. Posteriorment, l’any 1931, l’afiliació d’un gran nombre de treballadors a la CNT comporta que la cooperativa passi a ser gestionada pels treballadors com a mesura dissuasiva per part de la direcció de la Teneria, pas previ a la fundació de la Societat de Socors Mutus de Mollet (1933).

Obrers a la Teneria Moderna Franco Española. Font: El Tabaran de Mollet. Projecte final de carrera

Encetada la Guerra Civil, la Teneria i, per extensió, el Tabaran passen a ser col·lectivitzats. L’inici del conflicte amb la defensa que fan de Barcelona les milícies obreres amb preponderància de la CNT -que fan fracassar el Cop d’Estat militar a la ciutat comtal dirigit pel general Manuel Goded- deixa igualment noquejat l’aparell repressiu de l’Estat Republicà, el que comportà l’inici a Catalunya d’un període polític caracteritzat per la preponderància dels principals comitès sindicals, que aprofiten la situació per fer-se, bé per la força, bé per la marxa dels propietaris, amb el control de les empreses. Aquest període, caracteritzar per les col·lectivitzacions, amb especial incidència a la indústria, s’allarga aproximadament fins als fets de maig del 1937 i Mollet del Vallès, no és una excepció. Com ja s’ha indicat la Teneria va ser col·lectivitzada, un fet que ocórrer a finals d’octubre del 1936 quan la Generalitat, organisme que tractava de mantenir el control del territori, va decretar la col·lectivització de les empreses de més de 100 treballadors, quelcom que va afectar la Teneria. Val a dir però, que la majoria dels seus directius van fugir al cap de poques setmanes de començar la guerra, com per exemple Pallarès, que després de passar pel nord d’Àfrica i París, acabà a Sant Sebastià on va adherir-se al bàndol franquista com d’altres membres de la burgesia catalana. Tot i això, van morir dos encarregats, el contramestre de tallers Manuel Vilà Mitjans (22-10-1936) i el segon encarregat Josep Puntí Puig (4-8-1936), destacat militant Carlista. Un cop finalitzada la Guerra Civil l’any 1939, la Falange passarà a ocupar l’edifici durant un temps, el suficient com per arribar a realitzar el 7% de denúncies per a l’obertura de processos judicials per no adhesió al Movimento, tot just abans que en 1945 el Tabaran es refundès com a economat d’empresa i tornés a mans dels treballadors de la Teneria. Aquest retorn, situació d’escassetat de productes bàsics a banda, s’ha de contextualitzar en un moment d’expansió de les formes Tayloristes (productivistes) d’organització del treball, en conseqüència l’empresa aposta novament per les polítiques paternalistes mitjançant el proveïment de serveis al marge del salari com sanitat, habitatge o esbarjo, amb l’objectiu d’aconseguir l’harmonia social i una mà d’obra submisa i barata, tot transmeten la imatge que l’empresa era una gran família en la qual l’empresari vetllava pels seus treballadors. En qualsevol cas, a partir de 1959, el Tabaran esdevé igualment economat per als treballadors de Can Fàbregas i Can Mulà, una situació que es perllonga fins al 1979, quan l’edifici es ven a la Societat Mutual La Sabadellenca, entitat que el gestiona com a economat fins al 1984.

Precisament, és en aquesta data quan l’edifici de la Cooperativa Obrera és remodelat per a fer-hi les actuals galeries del Petit Boulevard, reconvertint l’espai en una galeria comercial als baixos i en locals d’oficines o botigues el pis superior. Aquesta galeria i les botigues que conté responen a la tipologia de galeria comercial amb comerços de superfície mínima i serveis comuns, molt típics dels anys 80, situades a banda i banda d’un passatge que connecta els dos carrers, creant un recorregut cobert però com a prolongació del carrer. Amb aquesta intervenció es reformen les façanes, es suprimeixen les escales exteriors i s’habiliten accessos amb rampes des de l’Avinguda Llibertat a la planta baixa.

El Tabaran a la dècada dels anys 30 del segle XX. A l’esquerra l’edifici de la cooperativa i a la dreta el teatre.  Font: http://coneixercatalunya.blogspot.com

Igualment, s’hauria de destacar el vessant recreatiu del Tabaran que va dinamitzar enormement la vida cultural de Mollet del Vallès, de fet, el nom d’“ElTabaran” es podria referir a un dels primers espectacles que va acollir, la sarsuela “La Duquesa del Bal Tabarín”, de Leo Bard. Com indica la Molletana nascuda en 1910, Teresa Casado, en una entrevista al diari Contrapunt (2009), el Tabaran va ser el local de referència pel que fa als espectacles de varietés als anys 20 i 30 moments en els quals el ball del xarleston va trobar el seu apogeu. Casado també exposa una característica particular de l’espai del teatre del Tabaran on es realitzaven aquests espectacles; A baix hi havia una filera de llotges i al pis de dalt, una barana amb cadires al voltant, no obstant això, les butaques es podien retirar per convertir l’espai en una sala de ball prou àmplia. A més, l’edifici de la Cooperativa va acollir fins a l’inici de la Guerra Civil sales d’ús recreatiu on la Societat del Renaixement va ubicar l’any 1932 la seu del Club Escacs a banda d’organitzar, en les diverses dependències de l’edifici, obres de teatre, cicles de conferències, vetllades literàries, exposicions de pintura i festes de cap d’any. Amb posterioritat, a partir del 1950 amb la fundació del Club Recreatiu Mollet, es sumen al Tabaran el club de billar i el club de teatre a més de fer-se servir la sala de teatre com a cinema i d’instal·lar-se la Pista Trèvol a la finca adjacent, el que comporta que entitats esportives com el Club Bàsquet Mollet i el Club Muntanya Mollet hi instal·lessin la seva seu. Ja als anys setanta, en un context de canvi social caracteritzat per la relaxació dels codis morals, l’alliberament sexual i l’aparició de les modes juvenils importades pels turistes, l’emigració, el cinema o la publicitat l’oci del jovent varia i les tradicionals pistes de ball deixen lloc a les discoteques que ràpidament s’estenen per Mollet, instal·lant-se en 1970 la discoteca Dunhill a la sala del Tabaran. Malgrat els canvis, la petjada de la seva història hi ha estat ben present fins dates recents. L’escola de Pool Dance ha mantingut l’essència picant dels variétes, quelcom al que també ha contribuït Fine Art amb el seu sex shop i l’estudi de pírcings, aspecte aquest últim que lliga amb l’escena alternativa representada per la discoteca Dunhill, mentre que el Casal Popular el Tabaran ha contribuït a mantenir viva la flama de la tradició associativa prenent el relleu en la tasca de dinamització cultural.

Alhora, també cal posar en valor la importància urbanística i arquitectònica del Tabaran, elements estrictament lligats a la seva història. Per una banda, les escales que salven la distància de dos metres entre el carrer i la planta noble de l’edifici resulten molt característiques, ja que aquest fet permetia eixamplar una vorera que en hores d’espectacle acollia molt de públic i, a més, evitava hipotecar l’interior amb nuclis de comunicació, tot col·locant les escales a la mateixa vorera. D’altra banda, el Tabaran, edifici de línies generals noucentistes, és un exemple de la denominada Construcció Catalana, basada en l’ús intensiu del maó en parets i voltes, com demostren la façana i els pilars de l’edifici . De fet, el tipus de volta del Tabaran, la volta catalana, es correspon a una tècnica constructiva tradicional que a partir del segle XIX es comença a aplicar a les construccions nobles de l’època de la industrialització. Tanmateix, l’espai de l’antic economat es caracteritza per l’ús d’un altre tipus de volta, la volta d’aresta, en aquest cas construïda de manera encadenada, aconseguint arestes en forma d’arc d’eclipsi mitjançant la intersecció de dos cilindres d’igual directriu amb dos eixos que es tallen en angle recte. També és distintiva la façana del Tabaran. Amb petites mostres d’inspiració modernista, la façana de ceràmica remet al seu passat industrial mentre que el seu disseny recorda els elements que caracteritzaven aquella arquitectura: el ritme de pilastres, els coronaments ondulats dels panys de façana, i la verticalitat dels buits. Alhora, la façana dóna una pesantor que assenta l’edifici sobre el lloc.

Guix que presidia l’escenari del teatre. Font: molletvalles.cat

Rebobinant, el Tabaran, ha estat testimoni de com s’ha manifestat el context històric de la Catalunya Contemporània a la localitat. La seva fundació respon a la necessitat de la burgesia local d’aplacar les reivindicacions obreristes i aturar l’afiliació dels treballadors als sindicats revolucionaris i de classe, tot propulsant polítiques paternalistes en un moment en el qual van assolir la fita de la jornada laboral de vuit hores i la tensió sociolaboral va anar en augment a causa de l’anomenat pistolerisme. Pocs anys més tard, en el marc de la continuïtat d’aquesta política empresarial, el Tabaran acull la fundació  de la Societat de Socors Mutus després de la fusió de les germandats dels Montepios de S. Vicente Mártir, Sta. Rita, S. Isidro Labrador i, posteriorment, el de S. Jaume (1945), una institució mèdica que oferia ajuts que les assegurances socials encara no cobrien: un subsidi per malaltia, per impossibilitat, per invalidesa, per defunció o per maternitat i també assistència mèdica i quirúrgica per als socis i familiars. Sens dubte, tota una efemèride en el sistema de salut molletà. Durant la Guerra Civil Teneria i Tabaran són col·lectivitzats per ordre de la Generalitat de Catalunya, institució que tractava de recuperar la seva autoritat arran de l’augment de poder dels sindicats revolucionaris encapçalats per la CNT, mentre que en finalitzar el conflicte amb victòria del bàndol franquista passa a ser seu de la Falange de les JONS, organització que des d’allà fou partícip de la repressió en la postguerra molletana. Durant aquest període, també continua amb la seva funció d’economat d’empresa en el marc d’una nova política paternalista que tenia per objectiu disposar d’una mà d’obra submisa. Tanmateix, el Tabaran és un reflex de la vida associativa, recreativa i esportiva de Mollet. Com hem pogut veure al llarg del temps esdevé seu d’entitats de diversa índole com el Club Bàsquet Mollet o el Club d’Escacs, a més de ser utilitzat com a espai polivalent on es realitzaven des d’obres de teatre a exposicions o, fins i tot, xerrades i sessions de cinema, sense oblidar l’ús com a sala de ball, discoteca o casal popular en moments posteriors. Tot plegat, en un edifici arquitectònicament singular, en tant que fidel reflex del seu origen industrial que, a més, inclou mostres de la tradicional volta catalana i de la gens menyspreable volta d’aresta.

El principi del final d’un símbol molletà

Malauradament, el juliol de l’any 2017 marca el principi del final per a una de les parts del Tabaran; el Teatre, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), notificava l’Ajuntament de Mollet del Vallès que acceptava parcialment el recurs presentat per la Inmobiliaria Eurocarat per a anul·lar l’adjudicació dels terrenys de la Vinyota a Decathlon l’any 2008, sentència que atorgava la victòria en el concurs públic a la immobiliària, que havia ofert 8,5 milions d’euros enfront del 6,2 de l’empresa esportiva, una decisió discutida pel consistori que presentà un recurs de cassació. Però  el Tribunal Suprem ratificava l’abril del 2018. Preveient la sentència final, l’Ajuntament de Mollet, liderat pel socialista Josep Monràs, va aprofitar l’esfondrament parcial del sostre de la botiga de teles la Toscana (mòdul independent que era l’accés al teatre i que separa els dos espais del Tabaran) el 8 de febrer del 2018, per prohibir momentàniament l’accés al Tabaran i reactivar una antiga proposta d’enderroc recollida al POUM de 2005 (anul·lat per sentència del Tribunal Suprem). Així, el 13/02/2018 l’Ajuntament publicava les propostes d’adequació de l’edifici, mesures que contemplaven que la resta del Tabaran (l’edifici de la cooperativa, on s’ubiquen galeries comercials) també fos inclòs en el projecte d’adequació, esdevenint aquest espai l’indret on es desenvoluparia l’actuació mentre que el Teatre seria enderrocat per a la venda del solar. No obstant això, els propietaris i la mobilització popular van evitar-ho. Malgrat tot, el Teatre va continuar amenaçat, en no disposar de protecció segons les Normes de Plantejament Urbanístic de Mollet del Vallès (ordenament transitori mentre es redacta un POUM que substitueixi el de 2005). En aquest sentit, Mollet Impulsa, empresa municipal propietària del solar on s’alça el Teatre va treure a concurs l’enderroc a mitjans d’octubre del 2018, estimant-se l’inici pel gener del 2019, tot justificant l’operació mitjançant un estudi tècnic que manifesta la necessitat de l’enderroc degut a “la corrosió d’alguns elements estructurals metàl·lics i de fusta i també una esquerda continua i vertical en la paret mitgera esquerra de l’edifici” tot i que l’informe conclou dient que “no es produeix una situació de ruïna tècnica i, per tant, no hi ha perill d’esfondrament”.

Acció de protesta de la plataforma Salvem el Tabaran prèvia a l’enderroc del teatre. Font: Fons personal

La celeritat amb la que actua l’Ajuntament de Mollet per tirar endavant el projecte d’enderroc des de la comunicació de les sentències del TSJC sobre la concessió del Decathlon, fan pensar a part de la ciutadania molletana que l’actuació sobre el Tabaran s’emmarca en un cas d’especulació urbanística; una concessió fraudulenta per concurs públic, que comporta una multa econòmica per al municipi, que s’acaba pagant amb la venda del terreny on s’alça un edifici històric i on molt probablement es construiran edificis o s’especularà encara més amb el sòl. De resultes d’aquesta lectura dels fets, apareix la plataforma ciutadana Salvem el Tabaran que va comptar amb el suport de les assemblees locals de la CUP i Poble Lliure. Una de les primeres accions de la plataforma va ser la recollida de signatures per a pressionar l’Ajuntament i difondre el que passava a peu de carrer, quelcom que també es va fer mitjançant xarxes socials i la premsa local. Tanmateix, quan es publica que l’estudi tècnic d’enderroc del teatre del Tabaran no només admet que “no es produeix una situació de ruïna tècnica”, sinó que l’estat de l’edifici és només de “ruïna econòmica”, la plataforma contacta amb l’ONG Arquitectura Sense Fronteres amb la intenció que l’entitat accedeixi al teatre del Tabaran i confirmi que l’edifici és recuperable. L’objectiu a partir de les hores és incoar el Tabaran en el seu conjunt com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) segons el que disposa la llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català, cosa que permetria accedir a finançament per restaurar l’edifici i transformar-lo en equipament per a la localitat.

Tot i això, l’Ajuntament no deixa accedir a les tècniques d’Arquitectura Sense Fronteres i veient que l’enderroc del teatre del Tabaran és proper, la CUP Mollet registra el març de 2019 una moció per tal d’aturar-lo i estudiar la possibilitat de la incoació de l’edifici com a BCIL que acompanyen d’un recurs judicial. En tot cas, la moció no arriba a plenari doncs el partit no disposava de regidors i cap altra formació va decidir defensa la moció. L’únic partit polític amb representació que presentà quelcom per salvaguardar el teatre va ser Junts per Mollet, que va demanar mantenir algun element estructural singular de l’antic edifici, proposta que s’accepta per unanimitat. Amb tot, les obres d’enderroc s’inicien a finals de març del 2019 culminant poques setmanes després, no sense una acció protesta per part de la plataforma Salvem el Tabaran tement que es pugui dur a terme alguna acció similar amb el que queda del Tabaran.

Read More