Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

Entrevistem a Jordi Tura sobre patrimoni cultural. Sobre el sorgiment del Museu Etnològic del Montseny, la recerca i restauració del Castell de Montsoriu i la vinculació entre els professionals del patrimoni, el teixit associatiu i la societat civil.

Read More

En la Guerra Civil espanyola es produí un fet excepcional en la història de la humanitat, sobretot tenint en compte la seva gran magnitud: desenes de milers de voluntaris de més de 50 països van prendre la decisió d’abandonar les seves llars per viatjar a Espanya i lluitar a favor del govern de la II República. Tot i provenir de diferents orígens socials,  polítics i geogràfics, els brigadistes van decidir arriscar la seva vida per unir-se a la lluita en defensa de les seves conviccions ideològiques. Aquestes persones, la gran part de les quals han restat sempre anònimes, són un dels exemples més potents de solidaritat internacional i de lluita per uns ideals comuns.

Internacionalització del conflicte

Amb el fracàs del cop d’estat iniciat els dies 17 i 18 de juliol, i amb la certesa de que davant l’estancament militar del conflicte s’iniciava una guerra civil de durada incerta,  tant el govern republicà com els militars rebels van buscar immediatament ajuda internacional. Si bé el general Franco va rebre ràpidament l’ajuda de Mussolini i Hitler, el govern de la República no ho va tenir tan fàcil ja que les potències democràtiques europees – encapçalades per la Gran Bretanya i França –  van procurar aconseguir un aïllament del conflicte ja que temien que la internacionalització de la guerra compliqués encara més el tens i complex joc estratègic que s’estava desenvolupant a escala europea, i que tres anys més tard desembocaria en la II Guerra Mundial. Aquesta política, anomenada d’apaivagament, consistia en evitar una nova guerra europea a canvi de fer la no actuar davant les accions amenaçants de les dictadures feixistes.

Cartell propagandístic en contra de la intervenció italiana que plasma la internacionalització del conflicte. Font: Viquipèdia
Cartell propagandístic en contra de la intervenció italiana que plasma la internacionalització del conflicte. Font: Viquipèdia

D’aquesta manera, a finals d’agost de 1936, 27 estats europeus (entre els quals  Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica) van signar l’Acord de No Intervenció a Espanya, on es pactà la prohibició d’intervenir en la guerra espanyola amb l’enviament de qualsevol ajuda militar. Però a la pràctica, aquest acord fou una farsa des de la seva mateixa creació ja que el bàndol rebel no deixà mai de rebre la vital ajuda d’Itàlia i Alemanya des del mateix inici del conflicte. Per altra banda, el govern republicà va començar a rebre ajuda de la Unió Soviètica – tot i que en menor mesura – a partir de l’octubre del 36. La Guerra Civil espanyola es transformà així en un conflicte amb impacte internacional.

La creació de les Brigades Internacionals

Veiem doncs com li va ser més difícil aconseguir ajuda internacional al govern de la República, ja que aquesta li va arribar dos mesos més tard que al bàndol rebel. De fet, els republicans ja van demanar ajuda a l’URSS el mateix juliol de 1936, però inicialment Stalin es mostrà prudent i va fer cas omís. De fet, el que més buscava el dictador soviètic era conservar en bon estat les relacions amb Gran Bretanya i França. Per tant, no tenia la intenció d’arriscar les relacions amb les potències democràtiques ajudant al govern republicà i incomplint de l’Acord de No Intervenció.

Stalin, però, era plenament conscient del joc estratègic que s’estava desenvolupant a Europa en aquells moments, i comprenia que una victòria del feixisme tindria greus repercussions per els interessos de l’URSS. Veient que Hitler i Mussolini seguien violant constantment l’Acord de No Intervenció sense conseqüències, i davant la certesa que amb la derrota de la República perillaven els interessos geoestratègics de l’URSS, Stalin decidí a ajudar al govern republicà. Tot i que l’ajuda es va intentar camuflar i justificar per motius de solidaritat internacional i d’ajuda desinteressada, realment Stalin només va començar a enviar ajuda quan va veure perillar els interessos de l’URSS davant la possible victòria de Franco.

Cartell propagandístic que ressalta la diversitat de les Brigades Internacionals. Font: Viquipèdia
Cartell propagandístic que ressalta la diversitat de les Brigades Internacionals. Font: Viquipèdia

Al setembre de 1936, finalment Stalin decidí ajudar materialment a la República, tot i que aquesta no arribà fins l’octubre. Paral·lelament, va ordenar a la III Internacional – coneguda també com la Comintern –  que iniciés i dirigís la creació i organització d’un cos de voluntaris que anessin a Espanya a lluitar a favor del govern republicà. Naixien així les Brigades Internacionals. Stalin delegà  la creació d’aquestes unitats a la Comintern per tal de no comprometre directament a l’URSS amb l’Acord de No Intervenció. D’aquesta manera, Stalin intervenia militarment en la guerra sense comprometre greument el seu prestigi. A la pràctica era aquesta organització política, i no directament l’URSS, la que impulsà i controlà el cos de voluntaris.

Hem de tenir en compte que tot i que les Brigades Internacionals van ser creades al setembre, els primers voluntaris estrangers són els que es trobaven a Espanya quan es va iniciar l’aixecament militar al juliol. La majoria eren refugiats polítics dels seus països d’origen. Com a fet curiós, cal destacar que entre aquests primers voluntaris que van participar en els primers combats es trobaven alguns dels atletes que havien vingut a participar a la Olimpíada Popular, que fou cancel·lada a causa del cop d’Estat.

A aquests voluntaris internacionals es van anar sumant durant les primeres setmanes del conflicte tots els altres estrangers que decidien creuar la frontera d’Espanya per incorporar-se desinteressadament a la lluita. Veiem com abans de la creació oficial de les Brigades Internacionals, centenars de voluntaris estrangers ja havien decidit lluitar a favor de la República i en defensa dels seus ideals democràtics i polítics. Les Brigades Internacionals, doncs, no van  “crear” els voluntaris i la seva decisió de participar en la lluita, sinó que van esdevenir una eina per vehicular i organitzar als milers de voluntaris fins a Espanya.

Tots aquests estrangers que durant les primeres setmanes de la guerra van decidir quedar-se o venir a lluitar es van anar sumant a les diferents columnes milicianes espanyoles, o bé  van optar per crear unitats pròpies formades per estrangers. La majoria d’aquests primers voluntaris es van integrar després a les Brigades Internacionals. Cal remarcar, però, que no tots els estrangers es van enquadrar a Brigades Internacionals. Alguns d’ells – sobretot els de filiació aliena al comunisme stalinista (socialistes, anarquistes o marxistes) –  van preferir lluitar en altres unitats de l’exèrcit republicà o en les unitats milicianes.   

Voluntaris estrangers del Batalló Thaelmann. Font: Viquipèdia
Voluntaris estrangers del Batalló Thaelmann. Font: Viquipèdia

Pas per guerra

Albacete fou la localització escollida pel govern de la República per  ubicar la base principal de les Brigades Internacionals. Els primers brigadistes hi van arribar el 14 d’octubre de 1936, gairebé tres mesos després del cop d’Estat. Entre l’octubre de 1936 i el gener de 1937 es van crear les cinc primeres brigades (de la XI a la XV) de forma successiva. Cada una d’elles estava dividida en tres o quatre batallons, formats bàsicament en funció de la nacionalitat i l’idioma per tal d’atorgar una major cohesió i capacitat de comunicació entre els seus integrants. Més endavant es van crear la 150ª Brigada – que durà poc temps –  i la CXXIX, tot i que quan es creà la major part dels seus components eren ja espanyols.

La primera actuació i el “bateig de foc” de les Brigades Internacionals va ser – a partir del novembre del 36 – a la decisiva batalla de Madrid. Els brigadistes van jugar un paper important, sobretot també a nivell moral, per evitar la caiguda de Madrid. Els defensors de la República veien que no estaven sols, i que persones d’arreu del món havien vingut a Espanya a lluitar per la mateixa causa. Sens dubte, si la capital hagués caigut durant els primers mesos de la guerra, la victòria de Franco hagués estat un fet.

Les Brigades Internacionals van participar en les principals batalles de la guerra. Així doncs, van combatre – a banda de la batalla de Madrid – a les batalles del Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol, a l’ofensiva d’Aragó de l’exèrcit franquista i a la batalla de l’Ebre. Les brigades, a més, van ser usades com a tropes de xoc durant el conflicte. Aquest fet, juntament amb el participar en els principals combats, va fer que es produís un elevat índex de baixes entre els brigadistes. Sens dubte, l’escassa preparació militar de la majoria dels brigadistes també contribuí en l’elevat nombre de baixes. Hem de pensar que tan sols un reduït nombre d’ells tenia experiència en combat al haver participat en la Primera Guerra Mundial.

Alguns exemples que plasmarien l’elevat nombre de baixes que van sofrir serien els següents: el 15 de novembre de 1936 (durant la batalla de Madrid, i molt poc temps després de la seva arribada) la XI Brigada Internacional havia perdut el 40% dels seus efectius; a inicis del desembre del mateix any la XII Brigada només comptava amb la meitat dels seus homes; i durant la batalla del Jarama – una de les més sagnants de tota la guerra – van morir prop del 10% del nombre total de brigadistes que van passar per Espanya.

embres nord-americansdel Batalló Lincoln a Brunete. Font: Sbhac
Membres nord-americansdel Batalló Lincoln a Brunete. Font: Sbhac

A causa del gran nombre de baixes i el desgast sofert en combat, resultà cada vegada més difícil cobrir les baixes amb més voluntaris estrangers. Hem de tenir en compte que l’arribada dels brigadistes a Espanya fou gradual, però que la majoria d’ells arribà entre 1936 i 1937, en els moments de més optimisme. Davant el progressiu empitjorament de la situació militar de la República, i enfront una visió pessimista sobre el desenllaç de la guerra (cada vegada es feia més evident la dificultat del govern republicà de guanyar), el flux de voluntaris que venien a Espanya va descendir fortament. La greu situació de la República  va frenar enormement l’entusiasme i l’allistament dels potencials nous brigadistes. Ja a finals de 1937, el declivi de les Brigades Internacionals ja era molt pronunciat. Un clar exemple el trobem en el fet que al desembre de 1937 el 60% dels brigadistes eren, en realitat, reclutes espanyols. Davant la cada vegada major dificultat de cobrir les baixes amb nous voluntaris estrangers va ser necessari començar a cobrir les baixes amb espanyols, provocant una “espanyolització” de les Brigades Internacionals.

El 21 de setembre de 1938, l’aleshores president del govern de la República, Juan Negrín, va anunciar davant l’Assemblea general de la Societat de Nacions la retirada immediata de tots els efectius no espanyols de l’exèrcit republicà. L’objectiu principal d’aquesta mesura era que el bàndol franquista fes el mateix, renunciant a totes les tropes que Hitler i Mussolini li havien proporcionat durant tota la guerra. Tot i que a primera vista pot semblar un error, la proposta de Negrín fou en el fons una mesura intel·ligent i un risc fins a cert punt calculat.

Davant la davallada de les Brigades Internacionals – tan a nivell moral com numèric – i la derrota casi imminent de la República, si Franco hagués acceptat retirar les seves tropes no espanyoles (més nombroses i millor equipades) com a contrapartida, hauria estat una victòria política del president de la República. Negrín sacrificava unes tropes amb un valor militar que s’havia vist dràsticament reduït a canvi de la possibilitat de poder frenar o fins i tot revertit el curs del conflicte. De totes maneres, aquest gest no tingué correspondència en el bàndol rebel ja que Franco no va fer cap mena de concessió. Les tropes de Hitler i Mussolini continuarien combatent en el bàndol rebel.

D’aquesta manera,  el 8 d’octubre de 1938 – en plena batalla de l’Ebre – els voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals eren retirats dels combats; i el 28 d’octubre van desfilar per darrera vegada per els carrers de Barcelona, omplerts amb una enorme quantitat de gent per acomiadar a aquella gent que havia abandonat casa seva per defensar la República i els seus propis ideals.

Brigadistes durant l’acte d’acomiadament. Font: Magnum Photos
Brigadistes durant l’acte d’acomiadament. Font: Magnum Photos

Inclús després que Negrín ordenés la retirada dels brigadistes  del front, encara es van quedar a Espanya entre 5.000 i 6.000 voluntaris internacionals, ja fos per convicció o perquè  els era impossible tornar als seus països d’origen a causa de que serien perseguits per haver lluitat a favor del bàndol republicà. De fet, durant els anys posteriors al conflicte, la figura del brigadista resultava molt incòmode per a certs països, motiu pel qual molts d’ells van ser perseguits. Tot i que en alguns casos es van intentar recuperar antigues unitats, ben aviat es van veure obligats a creuar la frontera amb França davant l’implacable avenç de les tropes franquistes.

A França els esperaven els famosos camps d’internament on centenars de milers d’exiliats republicans van haver de subsistir en unes deplorables condicions. Amb la invasió nazi sobre França durant la Segona Guerra Mundial, molts d’aquests brigadistes acabarien en els camps de concentració alemanys. Altres, en canvi, van aconseguir camuflar-se en la clandestinitat i unir-se als diferents moviments de resistència al nazisme

 Voluntaris estrangers internats al camp de Gurs (França). Font: Pinterest

Voluntaris estrangers internats al camp de Gurs (França). Font: Pinterest

Qui eren els brigadistes?

El nombre exacte de brigadistes que van venir a Espanya ha estat sempre motiu de debat, en part a causa de la dificultat de comptabilitzar de forma sòlida el nombre total, i a vegades també per raons propagandístiques. Actualment, però, la  xifra més sòlida i que compta amb una enorme acceptació entre els investigadors seria la d’uns 35.000 brigadistes. Hem de tenir en compte  que no tots els brigadistes van estar simultàniament a Espanya. Generalment les estàncies eren curtes i els relleus freqüents, per la qual cosa la mitjana de brigadistes que es trobaven simultàniament a Espanya es situa al voltant dels 15.000 efectius.

Actualment es calcula que el nombre de morts entre els brigadistes ascendeix a 10.000, una xifra extraordinàriament alta tenint en compte la xifra total de voluntaris. Com hem vist, darrere d’aquest alt índex de baixes hi ha la seva condició com a tropes de xoc, la participació en les principals batalles i l’escassa preparació militar de molts d’ells.

Les Brigades Internacionals van esdevenir unes unitats enormement multinacionals. Es calcula que a Espanya van arribar voluntaris de 53 països diferents. Per nacionalitats, els francesos van ser clarament els més nombrosos.. L’origen social i polític dels brigadistes també fou bastant divers. Si bé el 80% provenia, a nivell social, del món obrer, hi havia també intel·lectuals, escriptors, treballadors de classe mitjana, estudiants, etc. És important destacar tambbé l’existència d’un gran nombre de brigadistes d’origen jueu (entre 8.000 i 10.000).

En el pla polític, la major part dels voluntaris eren militants o simpatitzants comunistes, però la seva presència no fou tan aclaparadora com sovint s’ha afirmat des de certs sectors de la historiografia. Certament molts dels brigadistes eren republicans, socialistes, i fins i tot anarquistes. Així doncs, si bé no es pot negar la majoria comunista entre les files brigadistes, realment dins les Brigades Internacionals van coexistir diferents ideologies polítiques. Al ser una organització creada i organitzada per la Comintern – per la qual cosa tots els membres de l’Estat Major n’eren membres importants, i gairebé tots els comissaris polítics eren membres del Partit Comunista – sovint s’ha pensat que gairebé tots els brigadistes eren comunistes.

A dia d’avui, però, sabem que la composició de les Brigades Internacionals era molt més heterogènia, i per tant és impossible traçar un perfil únic del brigadista. De la mateixa manera, si bé les Brigades estaven organitzades per la Comintern, no podem dir que fossin “l’exèrcit de la Comintern”, tal com ha aparegut sempre en certs sectors de la historiografia. Tot i els diferents orígens socials i polítics, el que unia a tots brigadistes va ser un sentiment comú d’antifeixisme, d’internacionalisme i de defensa de la democràcia.

Per concloure, podem dir que les Brigades Internacionals són un tema que segueix atraient enormement l’atenció tan del món acadèmic com per part de la societat. Ho demostra el fet que 80 anys després de la fi de la guerra segueixen apareixent un gran nombre de publicacions cada any. A més, molts d’aquests treballs segueixen tractant aspectes poc coneguts i obrint noves línies d’investigació.

A banda de les nombroses publicacions, existeix una important xarxa de centres, associacions i portals que es dediquen a recuperar i divulgar la memòria dels brigadistes. En resum, doncs, podem dir que l’interès per les Brigades Internacionals està molt lluny de decaure. Val la pena destacar el portal SIDBRINT com a un dels projectes més interessants, rigorosos i amb un major reconeixement a l’hora d’estudiar, recuperar i difondre la memòria dels brigadistes. Aquest projecte està esdevenint una de les majors bases de dades de brigadistes a nivell global, i és una eina vital per aquelles persones que dediquen la seva recerca en aquest àmbit, com també per aquelles que tan sols busquen informació sobre els brigadistes.

No hem d’oblidar aquelles persones que tot i no participar directament en els combats – com per exemple el personal sanitari –, també van abandonar les seves llars per ajudar amb el seu màxim esforç a una causa compartida. Cal destacar també l’important paper de les dones, que ha estat sovint massa poc estudiat i oblidat. Tot i que en una proporció minoritària en relació amb els homes, moltes dones van venir a Espanya i es van enrolar a les Brigades Internacionals. Malgrat els arquetips de gènere d’aquella època, les dones van assumir un protagonisme molt actiu en tasques sanitàries i d’ajuda humanitària (tasques relacionades amb el model de feminitat de l’època).

Independentment de la ideologia de cadascú, la major part de la societat reconeix el que van suposar les Brigades Internacionals. Sens dubte, aquests voluntaris estrangers van arriscar desinteressadament les seves vides per combatre al feixisme i lluitar a favor dels seus valors i ideals. Són doncs un dels major exemples de solidaritat internacional al llarg de la història de la humanitat. Arribarà realment la humanitat a tornar a veure un moviment d’esforç, solidaritat i compromís de tanta envergadura?

infermeres
Grup d’infermeres canadenques. Font: Pinterest
Read More
“-¿De dónde venís?
-De Gernika.
-¿Qué pasa en Gernika?
-Gernika no existe”
Testimoni de Garbiñe Arzanegi.

Després de 40 anys de silenci imposat per la dictadura i com a resultat de la transcendència de l’arxiconeguda obra pictòrica de l’artista malagueny, el bombardeig de Gernika ha estat tradicionalment un dels temes icònics de la memòria històrica. La tragèdia del cor del nacionalisme basc ha sigut el punt de partida de la cerca de la veritat, la justícia i la reparació dels crims que van tenir lloc tant a la Guerra Civil com durant el franquisme al País Basc.

La campanya del nord al País Basc: Durango – Gernika – Bilbao

La incorporació definitiva del PNB al bàndol republicà, després de l’aprovació de l’Estatut basc l’octubre de 1936 i de la investidura del lehendakari José Antonio Aguirre a Gernika, poc després de la caiguda de Guipúscoa, va implicar que Biscaia esdevingués l’única zona demòcrata en la qual un partit catòlic dirigia la guerra. No és d’estranyar, per tant, que la principal conseqüència fossin les constants contradiccions entre el Govern Basc i la República, especialment en el terreny militar.

Després del fracàs de les batalles de Jarama i Guadalajara (febrer i març de 1937), Franco va abandonar la idea de conquerir la capital, i va decidir dirigir les seves forces al nord, un sector aïllat de la resta de la zona republicana. Els territoris del nord eren una presa temptadora: no només estaven dividits políticament i més mal equipats que les unitats del centre, sinó que a més contenien el ferro del País Basc i el carbó d’Astúries, així com l’acer i les indústries químiques de Biscaia. El tema del particularisme i la profunda desunió entre les tropes republicanes del nord és de vital importància a l’hora d’intentar estudiar i entendre el transcurs de la guerra.

Durant la denominada Campanya del Nord, l’artilleria i l’aviació tingueren un gran protagonisme. La superioritat aèria de les forces franquistes era inqüestionable: la Luftwaffe i la Aviazione Legionaria van fer ús dels avions, bombes i pilots més moderns de l’època. De la mateixa manera, per primera vegada durant la guerra, l’aviació alemanya (el cap visible de la qual era el coronel Richthofen) va estar al capdavant de les operacions, també de la Aviazione Legionaria després del revés de Guadalajara. Si a això li afegim la creença del general Mola que la destrucció de la indústria de Bilbao i Catalunya era necessària per, d’aquesta manera, sanejar la dependència malaltissa que creaven a la resta de l’estat, tenim com a resultat que durant els dos mesos de primavera de 1937 el terror aeri sobre Biscaia era diari. L’inici d’aquesta ofensiva va tenir lloc el 31 de març, fou una combinació d’atacs terra-aire sobre posicions de l’exèrcit basc en el tram Bilbao-Vitòria i el bombardeig de Durango. Tal com Richthofen relata en el seu diari de guerra, la campanya s’executaria en tres fases d’una setmana aproximada de duració per cadascuna. El plantejament del general Mola estava ideat per poder “alliberar” la capital biscaïna el 20 d’abril, dia de l’aniversari de Hitler. Tot i així, malgrat la seva superioritat desbordant, les tropes franquistes no van tardar tres setmanes, sinó més de dos mesos i mig en prendre Bilbao. De fet, durant les tres setmanes inicials les tropes nacionals només van aconseguir els objectius apuntats per la primera setmana segons el pla d’operacions. Com més lent era l’avenç de les forces d’infanteria, més agressives i destructives van esdevenir les incursions de la força aèria rebel, un fet que va estimular la proliferació d’operacions de terror.

Tot i que el de Gernika no fou el primer dels bombardejos, van ser els efectes tan físics com morals d’aquell 26 d’abril el que va provocar una resposta per part de l’executiu del PNV. D’aquesta manera, Aguirre va decidir despenjar-se del comandament de l’Exèrcit del Nord i, per acord unànime del seu govern, va passar a encapçalar les tropes basques en un context de crisi per a la República, que havia quedat sotmesa a la guerra interna que van suposar els fets de maig de 1937.

Tot i la reorganització de l’exèrcit promulgada per Aguirre i l’enviament de noves bateries d’artilleria, les tropes republicanes no aconseguien més que victòries parcials en un clima d’absoluta superioritat per part dels nacionals gràcies al control de l’aire. En paral·lel, la República va optar per obrir un front a Navacerrada (Madrid) amb la intenció de desviar el focus d’atenció franquista del front basc, però sense èxit. Així doncs, la caiguda de la línia de defensa de Bermeo i Sollube va deixar via lliure a l’enemic i des d’aquest moment els dies de la capital biscaïna estaven contats.

Perquè Gernika?

Es pot dir que, sense cap tipus de dubte, en l’atac a Gernika varen confluir dos aspectes: un bombardeig de terror i un experiment de guerra. Les causes d’aquesta acció de guerra van ser les següents:

1. Era un objectiu militar?

Alguns generals franquistes, així com autors posteriors com Salas, han afirmat que la localitat era un blanc de guerra legítim, fent referència a les fabriques, els encreuaments de carreteres, les casernes o les fabriques d’armes que posseïa Gernika. També, segons Salas, Gernika era el nucli on confluïen les tropes en retirada i els reforços. Es per això que el bombardeig es plantejava com una acció estratègica per tallar aquesta via de comunicació, apuntant de fet al pont de Renteria com la missió de l’aviació rebel.

Al contrari que els autors anteriors, Irujo defensa que Gernika no constituïa en cap cas un objectiu militar, ja que era una ciutat oberta, és a dir, que no comptava amb un sistema de defensa armat ni amb estructures de fortificació. A aquest aspecte s’hi ha de sumar l’elecció de Gernika com a centre d’arribada de refugiats procedents de la zona de Guipúscoa, ja que segons el Govern Basc Gernika estava “allunyada del front”. Irujo també denuncia que tant el pont de Renteria com la fàbrica d’armes varen quedar intactes, un fet que contradiu la versió de Salas, mentre que aquest últim al·lega que la tècnica dels bombardejos s’estava perfeccionant i que era “normal” que els pilots no encertessin al blanc.

2. Motius polítics: atac al nucli del nacionalisme basc

Hi ha autors, com seria el cas d’Irujo, que defensen que el bombardeig té unes connotacions polítiques clares ja que aquestes accions buscaven minar la moral de l’enemic i l’impacte psicològic de l’acció sobre objectius indefensos generava insatisfacció i derrotisme entre les autoritats civils i militars.

Per defensar el seu posicionament, l’autor fa referència al fet de que Gernika i el seu arbre son la icona de les institucions i costums de Biscaia des de l’època medieval, l’epicentre de les Juntes Generals del Senyoriu de Biscaia. Més tard, la “universalització ideològica” de Gernika del símbol foral es va ampliar a la resta de territoris bascos durant els segles XIX i XX. Si a l’històric simbolisme de Gernika per al poble basc se li afegeix que Bilbao ja havia patit diversos atacs aeris, no ens ha d’estranyar que la presa de possessió del que fou el primer lehendakari de la història es donés en el municipi: Aguirre va jurar davant del roure vell el seu càrrec el 7 d’octubre de 1936. Amb aquest acte Gernika tornava a ser la capital no només moral, sinó també política dels bascos.

Figura 1
Soldats franquistes custodiant la Casa de Juntas de Gernika. Font: Asociación Gernikazarra.

En una línia diferent, altres historiadors, com Muñoz Bolaños, parlen de que l’atac tenia una consideració política, que no tindria relació amb l’emblema que representaven la Casa de Juntas, ni l’Arbre ja que cap dels dos van ser destruïts durant el bombardeig. Aquests autors, afegeixen que si l’objectiu hagués estat acabar amb aquest simbolisme o aura que rodejava Gernika, fer-ho no hagués sigut un problema ni tècnic, ni ètic per a l’aviació franquista.

Reportatge del diari nacionalista “Euzkadi” que parla de la no destrucció tant de l’Arbre com de la Casa de Juntas de Gernika. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Reportatge del diari nacionalista “Euzkadi” que parla de la no destrucció tant de l’Arbre com de la Casa de Juntas de Gernika. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Els responsables de la massacre

La postura inicial del bàndol franquista fou la negació absoluta de la seva responsabilitat en el bombardeig, però avui dia, ben entrat el segle XXI, ningú discuteix l’autoria d’aquest crim. La comunitat acadèmica és unànime a l’hora de culpar a la Legió Còndor i a la Aviazione Legionaria com les mans executores del bombardeig tot i que la qüestió de fons continua sent més o menys la mateixa: Franco o Mola van ordenar aquesta operació? O va ser una acció unilateral de Richthofen?

Segons Jesús Salas únicament tres persones tenien l’autoritat suficient per ratificar una ordre d’aquestes característiques: els generals Mola y Sperrle (per la seva condició de caps de l’Exèrcit del Nord i de les forces actuants al País Basc respectivament) o el tinent coronel Von Richthofen per delegació d’Sperrle. Davant d’aquestes tres opcions, Salas es decanta per l’última, adduint, a més, que l’objectiu prioritari de Mola era Durango i no Gernika.

No obstant això, segons Irujo, en consonància amb les instruccions generals per a l’enllaç amb l’aviació del 17 de novembre de 1936, únicament el Cuartel General del Generalísimo –és a dir, Franco– podia donar llum verda al bombardeig de poblacions, tot i que és cert que Mola i Sperrle podien sol·licitar-lo. De la mateixa manera, els Supuestos de acción de la Legión Cóndor para el frente vasco, acordats entre Richthofen i Juan Vigón –cap de l’Estat Major i de les brigades navarreses– contemplaven que les unitats alemanyes sempre actuarien en coordinació i sota el comandament o beneplàcit d’oficials espanyols. D’aquesta manera, tant Franco com Mola estarien sempre en coneixement de les accions militars. A aquest darrer fet, Niegel i Egaña sumen les paraules de les octavetes que Mola va llançar a la població bilbaïna durant la primavera de 1937: “si la sumisión no es inmediata, arrasaré toda Vizcaya

Ultimàtum del General Mola a Biscaia. Font: Diario Mugalari.
Ultimàtum del General Mola a Biscaia. Font: Diario Mugalari.

Més enllà d’això, Irujo manifesta que és molt poc versemblant que ni Franco, ni Mola ni Kindelán tinguessin coneixement de que s’estaven utilitzant un 20% dels avions rebels durant una acció bèl·lica de tres hores i mitja. A aquest últim fet, s’hi hauria d’afegit la presencia de Franco a Vitòria durant la primavera de 1937, un fet que suposaria que el Generalísimo hauria assumit de facto el control de les operacions sobre Biscaia, sense la intermediació del general Mola. Per part seva, l’autor italià Angelo d’Orsi afegeix que l’elecció d’un blanc tan simbòlic ha de respondre a una persona que conegués de primera mà el país.

La premsa franquista va culpar als marxistes del bombardeig de la vila biscaïna. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
La premsa franquista va culpar als marxistes del bombardeig de la vila biscaïna. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Danys humans

A causa de la falta d’evidències arqueològiques i de registres civils, el cost humà del bombardeig de Gernika és, encara avui dia, tot un enigma. Actualment es té constància de que la retirada dels cossos sense vida es va iniciar tot just després de l’atac i que la tasca es va allargar fins la presa de la vila per les tropes rebels el matí del dia 29 d’abril. Tot i així, en aquests tres dies tan sols es va poder recuperar, registrar i donar un enterrament digne a un percentatge mínim dels morts durant el bombardeig.

Els carrers de la vila biscaïna després de l’atac aeri. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Els carrers de la vila biscaïna després de l’atac aeri. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

El gruix dels cadàvers continuaven sota les ruïnes de Gernika i, de fet, les tasques per treure la runa no van començar fins el febrer de 1939 i a finals de desembre de 1941 encara quedaven restes del bombardeig el centre urbà de Gernika. Per a més inri, després de la caiguda de la vila a mans del bàndol rebel, aquest va fer desaparèixer qualsevol rastre dels morts durant el bombardeig, tant físicament (a través de fosses comunes) com documentalment (eliminant les actes de defunció). Un clar exemple d’això seria que el règim no va registrar la troballa de cap cadàver durant les citades tasques de desenrunament. En conseqüència, no hi ha indicis fiables sobre el nombre de víctimes. A causa d’això existeix una gran varietat d’opinions i les xifres varien notablement entre les que donen diferents investigadors. Tal i com es pot observar a la taula 1, les xifres oscil·len entre els 200 o els 2000 morts.

Taula resum dels danys humans i materials de Gernika segons diversos autors. Font: Elaboració pròpia
Taula resum dels danys humans i materials de Gernika segons diversos autors. Font: Elaboració pròpia

Fos com fos, es tracta d’una incògnita de difícil solució. Una de les moltes raons es que les tasques de desenrunament no van tenir lloc en tot el municipi. És per això que el terra original de la vila es trobaria entre 1,50 i 1,80 metres per sota de l’actual Gernika-Lumo.

Danys materials

Pel que respecta als danys materials existeix també un ball de xifres i percentatges: es tracta d’una altra incògnita no tancada avui dia. Hi ha autors, com Salas o Muñoz Bolaños que corroboren i comparteixen les dades de l’”Informe Herrán”, que parteix de la base de que Gernika (a la qual sumen petits municipis del seu extraradi com Ajangiz o Lumo) estava conformada per prop de 300 habitatges. D’aquest número, els edificis destruïts a causa de “l’incendi” es xifren en un 71% (uns 213), to i que únicament un 7% (és a dir, 21) haurien patit danys greus.

Contràriament als autors anteriors, Irujo defensa que el total de les edificacions totalment destruïdes durant l’atac a la vila foral (ell exclou les poblacions dels voltants) pujava fins a 271, això seria, el 85,22%. Encara més, el basc apunta que els 271 habitatges de Gernika que van quedar en ruïnes representen casi tres quartes parts de les destruïdes durant la guerra en el conjunt del terreny de Biscaia (el total oficial seria de 401), sempre excloent el cas de Bilbao. I per si això fos poc, el bombardeig també hauria afectat la resta de cases de Gernika, en major o menor mesura, arribant al punt de que el 99% d’edificis va patir algun tipus de danys.

Gernika després del bombardeig del 26 d’abril de 1937. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Gernika després del bombardeig del 26 d’abril de 1937. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Pel que respecta al cost econòmic, l’informe de la direcció general de regions devastades reflectia un cost total d’11.940.791 pessetes. D’aquesta manera, dels 35 milions de cost que va tenir la guerra en el conjunt de Biscaia, el bombardeig de Gernika va suposar un 34,1% si no contem els danys dels atacs a la capital.

Conclusions

L’atrocitat que va tenir lloc a Gernika i la seva plasmació en la pintura a l’oli de Picasso ha convertit el bressol del nacionalisme basc en un símbol universal que recorda la indefensió de la població civil en la guerra moderna al mateix temps que clama per la pau. Així doncs, tal i com va afirmar el ministre basc Telesforo Monzón, Gernika era la nostra ciutat, però després del bombardeig va esdevenir un símbol universal de la pau i la llibertat que ara hereta tota la humanitat.

Pòster sobre el bombardeig de Gernika. Font: Centro Documental de Memoria Histórica (CDMH).
Pòster sobre el bombardeig de Gernika. Font: Centro Documental de Memoria Histórica (CDMH).
Read More

Què va ser i què va suposar el debat conegut com la querella de les dones? Com s’entenia la feminitat a la Baixa Edat Mitjana? Com va evolucionar aquest concepte en l’àmbit teòric, seguint l’estela dels raonaments exposats pels dos bàndols que van protagonitzar aquest enfrontament? Quines foren les seves conseqüències? Aquestes són algunes de les preguntes que intentaré respondre en les properes línies amb l’objectiu d’esclarir què suposava ser dona en la mentalitat dominant de l’Europa baixmedieval. Si bé és cert que aquesta idea no reflecteix la realitat viscuda pel sector femení de la societat, sí que ajuda a comprendre el pensament sobre què havien de ser, o no, dins el món que els va tocar viure.

Es coneix amb el nom de querella de les dones el debat literari, polític i filosòfic ocorregut en l’occident europeu entre els segles XIII i XVIII sobre la naturalesa femenina. Aquesta causa va aixecar passions, com bé demostren l’extensa llista d’aportacions literàries d’autors i autores dels diferents països del Vell Continent al llarg d’aquest període. D’altra banda, si bé existeixen discrepàncies pel que fa a la cronologia, generalment s’accepta que el segle XIII fou l’inici de la discussió a causa de la recrudescència del pensament misogin, pels motius que exposaré més endavant; mentre que la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791) d’Olympe de Gouges, al segle XVIII, en marca el punt final.

Els escrits d’índole misògina i antifemenina són presents al llarg de tot el període medieval. Per citar alguns dels exemples més coneguts, al segle XII en destaca el Dissuasio Valerii ad Rufinum philosophum ne uxorem ducat del gal·lès Walter Map; o Les lamentacions de Mateolo, molt famoses al dotzè segle, mentre que a la península Ibèrica podem esmentar el Maldezir de mujeres de Pere Torroella, publicat al segle XV. De tota manera, l’obra més significativa d’aquesta tendència fou la publicació de la segona part del Roman de la Rose, obra de Jean de Meun, convertint-se en tot un èxit de vendes de l’època. Apareguda com a contestació de les obres profemenines, divulgava una imatge molt negativa de les dones. Va rebre diverses rèpliques que acabaren per produir la Querelle de la Rose, precedent de la Querelle des Dames, un títol que analitzarem. L’autèntica guspira de la Querella es va encendre amb la redacció d’Epístola del Déu Amor (1399), escrita per Christine de Pizan (1364-1430), on criticava l’obra de Meun. Dos anys més tard escriuria l’obra profemenina culminant de la Querella, La Ciutat de les Dames (1401).

Abans de la intervenció de Christine de Pizan es van trobar alguns escrits que posen de manifest el valor i mèrit de les dones, però no suposen una defensa explícita del gènere femení. Aquestes obres a les quals faig referència no serien ben bé una reacció davant les injúries misògines, sinó un reconeixement. Mitjançant la recol·lecció d’exemples s’intentava que fossin referents per a les dones; són el que s’anomenen tractats d’educació femenina baixmedieval, seguint el model dels miralls dels prínceps. Un exemple d’això és el De claris mulieribus de Boccaccio, que al llarg de l’obra posa de manifest el valor especial de les fites femenines precisament per haver estat dutes a terme per una dona, entenent el hàndicap que això suposa a ulls de l’autor.

Les idees antifemenines troben una resposta clara i explícita, doncs, a partir de la intervenció de Christine de Pizan. No per això s’han d’infravalorar les actuacions femenines prèvies que, potser no tan directament, intentaren oposar-se a les idees preponderants en el seu temps. El millor exemple per entendre aquestes intervencions camuflades és l’exercici del matronatge; a través del mecenatge, les dones més poderoses de la societat europea medieval van fomentar l’elaboració d’obres profemenines. Aquest fenomen explica, per exemple, perquè es van produir tantes obres a favor de les dones a la cort castellana de la reina Maria d’Aragó (1403-1445).

Christine de Pizan oferint-li el seu llibre a Isabel de Baviera. Font: Wikimedia Commons.
Christine de Pizan oferint-li el seu llibre a Isabel de Baviera. Font: Wikimedia Commons.

Després d’aquesta breu contextualització, aprofundirem en els arguments que manejaven ambdós bàndols per tal de comprendre millor la idea de dona que defensaven. El corrent de pensament misogin imperava en la mentalitat medieval, de la mateixa manera que en les societats pretèrites. Tanmateix, aquesta misogínia es va veure justificada per les tesis dels autors clàssics que llavors foren redescoberts per l’Humanisme.

La intel·lectualitat del segle XIII va començar a trencar amb la tradició escolàstica dominant fins al moment, obrint-se a la raó i a l’experimentació com a mètode. A poc a poc va produir-se una inevitable separació entre fe i filosofia, especialment palpable en l’àmbit universitari. Ens trobem, doncs, en un moment de crisi intel·lectual, d’indefinició i de naixement d’una nova cultura. Davant d’aquesta confusió va sorgir l’Humanisme a la Florència del segle XIV, un retorn als textos clàssics a la recerca de solucions. A través de la meditació sobre els textos clàssics i evangèlics es creia que l’ésser humà podia atènyer el coneixement per si mateix. Alguns dels referents pels intel·lectuals del moment a partir del ressorgiment dels clàssics foren Aristòtil o Galeno, que defensaven la teoria hipocràtica dels humors i a De usu partium corporis humani afirma:

«La dona és menys perfecta que l’home per una raó senzilla: perquè es més freda. Perquè si entre els animals el que és més càlid és el més actiu, un animal més fred seria menys perfecte que el més càlid.» (Archer, 2001, p. 46)

No obstant, l’impacte de les tesis aristotèliques fou molt major. Així ho ha reflectit en la seva teoria la historiadora de la filosofia Prudence Allen, que va posar a aquest procés el nom de “revolució aristotèlica”. Aquest canvi resulta decisiu a l’hora de comprendre l’origen de la concepció de la dona que es va utilitzar des de llavors a les societats medievals. Segons Allen, les relacions entre els sexes s’han entès al llarg de la història al voltant de tres idees: “unitat entre sexes”, “polaritat entre sexes” i “complementarietat dels sexes”. La primera d’aquestes considera la igualtat entre dones i homes, la segona planteja una significativa diferència i la tercera reconeix una diferència corporal, però amb el mateix valor i mèrit intern, subratllant també la necessitat de complementar-se per a formar un ésser “complet”. Totes fluctuen i evolucionen de manera més o menys paral·lela i interactuada al llarg de la història del pensament.

La defensa de les idees misògines aristotèliques, que considerava la dona com un home incomplet, seria un exemple de polaritat entre sexes. Una concepció que tal vegada va produir respostes i reaccions que varen donar vida a la teoria de la complementarietat, defensada anteriorment en les tesis d’Hidelgarda de Bingen (1098-1179), i represa a La ciudad de la damas de Christhine de Pizan de la manera següent:

«Tot home al qual li agradi parlar malament de les dones és poc honrat i de baix esperit, perquè actua a la vegada en contra de la Raó i la Naturalesa» (De Pizan, 1999, p. 20)

Actua en contra de la raó perquè dins de la naturalesa humana, donada per Déu, és il·lògic que un home calumniï a aquella que necessita per a ser complet.

Queda demostrada la rellevància de les fonts bíbliques per a l’argumentació dels textos misògins, centrats principalment en la imatge d’una Eva que fou l’origen del pecat i que és identificada amb totes les dones. Per aquest motiu, els escrits profemenins van provar de capgirar aquests raonaments i utilitzar-los a favor seu a través de cinc arguments que Vélez-Sainz resumeix així a La bonté des femmes:

«Materia. Quia Adam factis de limo terre, Eva de costa Ade.
Loco. Quia Adam factus extra paradisum, Eva in Paradiso.
In conceptione. Quia mulier concepit Deum, quod homo non potuit.
Apparicione. Quia Christus primo apparuit mulieri post resurrectionem, scilicet Magdalene.
Exaltatione. Quia mulier exaltata est super choros angelorum, scilicet beata Maria.»

L’argument de materia posa de manifest la superioritat d’Eva, feta de la carn purificada d’Adam i no del fang del qual ell havia sorgit; el de loco subratlla que Eva fou creada dins del Paradís i no fora, com ho fou Adam; l’argument in conceptione fa èmfasi en la incapacitat de l’home per concebre i en l’elecció de Déu d’una dona, Maria la seva mare terrenal; en el d’apparicione se senyala que Crist va escollir dones per aparèixer a elles primers després de la Resurrecció; per últim, el d’exaltatione es refereix a la figura de la Verge, una dona, aixecada sobre la coral dels àngels en el camí cap al Regne celestial. D’aquesta manera, els escrits profemenins van trobar el camí de negació dels principals raonaments bíblics utilitzats per les postures misògines per augmentar la inferioritat femenina des de la Creació. Un episodi que, d’altra banda, compta amb dues narracions diferents dins de la mateixa Bíblia: una en la que Eva és creada a partir de la costella d’Adam i una altra en la que ambdós són creats simultàniament del fang. Veient el transcurs dels esdeveniments, no és necessari assenyalar quina d’elles ha estat la més promulgada pels intel·lectuals de les societats occidentals.

La creació d’Eva, Capella Sixtina, Miquel Àngel (1508-1512). Font: Wikimedia Commons.
La creació d’Eva, Capella Sixtina, Miquel Àngel (1508-1512). Font: Wikimedia Commons.

No s’ha d’oblidar, sobre aquest tema, la importància ineludible i inequívoca de l’argument teològic, la base i autoritat del qual és Déu mateix, en una societat, a més, en què la religió assoleix una rellevància tan important com a l’Edat Mitjana. Per aquest motiu és d’una importància cabdal que els escrits a favor del gènere femení trobessin la manera d’argüir contra les acusacions d’una societat medieval fortament patriarcal i misògina utilitzant, per això, les mateixes fonts.

El pensament mèdic (amb la teoria hipocràtica dels humors al capdavant), filosòfic i científic de l’Antiguitat que la mentalitat medieval va recuperar, sumat a l’esdevenir i monopoli cultural del dogma cristià va provocar una recrudescència de la misogínia a l’Europa dels segles XIII i XIV. Els homes que van escriure obres antifemenines, ja que no es coneix o conserva cap tractat similar de l’autoria femenina en el període medieval, comptaven amb un suport pel pensament misogin hegemònic. Així es resumeix a la Historia de las mujeres: una historia propia de B. S. Anderson i J. Zinsser:

«La creença que les dones eren “fredes” i “humides”, en tant que els homes eren “calents” i “secs” procedia d’Hipòcrates; de la mateixa manera que a Aristòtil, “fred” es considerava inferior i s’utilitzava per demostrar la inferioritat de la dona respecta l’home. “La dona és menys perfecte que l’home per una raó principal –escriu Galè al segle II-: perquè és més freda”»

Plantejar-se les raons que motivaren, i continuen motivant actualment, a tants homes en el seu odi a les dones pot resultar frustrant i segurament eixorc. No obstant, és una qüestió que, amb seguretat, va preocupar als intel·lectuals del segle XIV, conscients de les vituperacions rebudes per les dones. A més a més, ningú millor que elles podia comprendre l’abast de les fal·làcies abocades sobre elles, sobretot en allò que refereix al cos femení. La creença que la sang menstrual era impura i contaminava tot allò amb què entrava en contacte estava molt estesa; l’atribució de propietats sobrenaturals a la menstruació és només un exemple del nivell de desconeixement del cos femení, quelcom que les mateixes dones sabien que era fals per experiència pròpia.

El gènere femení a l’Edat Mitjana estava, i se sabia a si mateix, subordinat a l’home tant per decret diví com humà, donada la seva imperfecció i inferioritat. No obstant això, les dames del Quatre-cents que van formar part de l’elit social, instruïdes i cultivades, es van veure atacades rabiosament pels seus predecessors i contemporanis. Conscients de les capacitats del seu gènere, així com de l’ús interessat de certes fonts i l’elusió de les que no alimentaven el sistema de polaritat de sexes, van decidir intervenir. Aquesta presa de paraula, com s’ha vist, no va ser sempre de facto sinó que el fenomen del “matrocini” va prendre també gran rellevància amb la implicació de figures com Maria d’Aragó, reina de Castella, o Isabel de Baviera, reina de França. La capacitat de fer política amb els seus actes de personatge de tal calibre en el context de la Querella, manifesta l’abast públic del debat.

Encara que la Querella de les Dones no va generar canvis legislatius o polítics, sí que va provocar un canvi de la mentalitat que és, en definitiva, l’origen de tota transformació social. Per aquest motiu, entre molts altres, la Querella s’emmarca en el lent procés històric d’apoderament femení. Constitueix, així mateix i des del meu punt de vista, un capítol molt signficatiu d’aquest, ja que en aquesta constant del feminisme que és la falta d’Història, d’una narrativa pròpia, en certa manera i parcialment, aporta una solució. Els textos profemenins es van entossudir a reconstruir una genealogia de figures femenines que servissin de model i argument a favor de la vàlua de les dones. Amb això no només van aconseguir facilitar ideals de comportament, sinó que van donar als seus congèneres una arma molt important: la dels referents, la d’unes fites que podien fer-se seves. El record i la posada en relleu de l’exemple de dames il·lustres i valuoses, confirmava amb la seva existència la possibilitat de la resta d’elles de ser també virtuoses i recordades per fites més enllà dels de bona filla, esposa i mare. I aquest és, pel que a mi respecta, l’èxit més gran de la Querella.

Un exemple de la importància dels referents femenins en l’art modern. The dinner Party, Judy Chicago (1979). Font: judychicago.
Un exemple de la importància dels referents femenins en l’art modern. The dinner Party, Judy Chicago (1979). Font: judychicago.
Read More

El 23 de gener d’aquest 2019, en una manifestació a Caracas, Juan Guaidó, president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela, s’autoproclamà President de la República, tractant d’usurpar el càrrec pel qual havia estat escollit Nicolás Maduro el 20 de maig de 2018 amb més de sis milions de vots. Pocs minuts després de l’acció de Guaidó, el cop d’Estat fou recolzat obertament pels Estats Units, sense por a reconèixer la seva implicació en l’obert aixecament opositor al projecte bolivarià. Per entendre la situació inestable que viu el país caribeny en l’actualitat, i l’interès dels Estats Units en fer explotar el polvorí en què ha estat convertit, cal una mirada llarga cap a un passat d’auges, caigudes, conflictes i, sobretot, petroli.

De la “Venezuela Saudita” al “Caracazo”

Mentre la crisi del petroli de 1973 suposà un xoc econòmic mundial, l’Amèrica Llatina s’hi adherí a partir de l’endeutament. L’aparició en els mercats internacionals d’una enorme quantitat de diners que buscava fer negoci suposà un endeutament molt barat per a la regió, derivat de l’auge dels petrodòlars. Davant l’esgotament del model de la industrialització per substitució d’importacions, present des del final de la Segona Guerra Mundial, la regió emprengué la renovació de la indústria a partir d’aquest deute barat. Veneçuela, en canvi, fou una anomalia; amb la reserva de petroli més important del món, els ingressos del país es van multiplicar exponencialment i, segons Tarre Murzi, el país es convertiria en una mena d’Aràbia Saudita americana en l’economia.

La “Venezuela Saudita”; un carrer de Caracas als anys 70. Font: https://www.pinterest.es/pin/396879785889827158
La “Venezuela Saudita”; un carrer de Caracas als anys 70. Font: https://www.pinterest.es/pin/396879785889827158

El 1974, Carlos Andrés Pérez, qui després seria repudiat per nombrosos càrrecs de corrupció derivats dels petrodòlars, accediria al poder, i poc després nacionalitzaria el cru creant “Petróleos de Venezuela”. La migració regional cap a ciutats com Maracaibo o Caracas fou intensa i el país semblava estar complint el “somni americà” capitalista. Foren anys de bonança econòmica; els èxits macroeconòmics i la bona reputació internacional, que durien al fet que, per exemple, l’aeroport de Caracas fos una parada regular de l’avió supersònic Concorde, subduïren la gran desigualtat social que fou, durant els 70, amagada i emmudida de forma efectiva.

Tot i aquest èxit macroeconòmic, a finals dels 70 l’economia es va alentir progressivament, i l’Executiu va decidir acudir al mercat internacional per aprofitar els petrodòlars per, així, quadrar els comptes estatals. Entrats els 80, l’anomenada “Dècada Perduda” a l’Amèrica Llatina, es feu evident que l’economia veneçolana tenia falles de magnitud, i es demanà ajut al Fons Monetari Internacional. La caiguda dels preus del petroli dugueren a una pèrdua de milers de milions en exportacions anuals d’aquest recurs, i les dificultats per a pagar el deute internacional es feren palesos el Divendres Negre, el 18 de febrer de 1983, quan a causa de les polítiques econòmiques del President Herrera Campins, la moneda veneçolana, el bolívar, es devaluà abruptament davant el dòlar. El fet que la comunitat internacional només acceptés el pagament dels deutes en dòlars empitjorà la situació, formant una profunda crisi econòmica i un auge de la inflació. Tot i els intents per a controlar la caiguda en el valor de la moneda, baixà en picat fins al 1989, deteriorant així el poder adquisitiu de la població. De la “Venezuela Saudita” es passà a un país amb alts índexs de pobresa extrema que, com la resta de Llatinoamèrica, era obligat a pagar el seu deute per intercessió dels Estats Units i l’FMI.

Carlos Andrés Pérez seria tornat a investir President de Veneçuela el 1988, prometent salvar al país d’aquella caiguda sense fre. El seu paquet econòmic era promogut per l’FMI, pel que havia d’alliberar les taxes d’interès en el sistema financer, eliminar les taxes de canvi preferencials que tractaven -sense èxit- de frenar la inflació galopant, alliberar els preus dels productes, inclosa la gasolina, incrementar les tarifes dels serveis públics i congelar els càrrecs de l’administració pública, eliminar els aranzels al comerç exterior, així com optar per la privatització de nombroses empreses estatals. És a dir, el que es pretenia era aplicar el model neoliberal dels Chicago Boys, de Reagan, Thatcher o Pinochet, per tal d’aconseguir el pagament del deute i sortir de la mala conjuntura econòmica.

Les mesures de xoc, anomenades “el Gran Viraje”, provocaren l’empitjorament de les condicions de vida de, sobretot, els més pobres del país, que ja havien vist reduïdes les seves possibilitats d’adquirir un mínim benestar en la caiguda de 1983 a 1989. La taxa creixent de pobresa extrema, davant d’aquestes mesures, només augmentaria; l’índex de Gini, creat per a mesurar la desigualtat econòmica, mostra uns alts valors per la dècada dels 80 que s’allargarien amb el temps. Això feu esclatar el país, originant protestes a nivell nacional, tot i que concentrades a Caracas. El 27 de febrer de 1989 s’iniciaria l’anomenat “Caracazo”.

Les protestes durant el “Caracazo” deixaren centenars de morts. Font: TeleSUR.
Les protestes durant el “Caracazo” deixaren centenars de morts. Font: TeleSUR.

Aquell mateix dia, la capital i gran part del país es sumí en el caos. Si bé en un inici les protestes foren pacífiques, davant la resposta desproporcionada dels cossos d’ordre de l’Estat es va respondre amb la construcció de barricades, saquejos i protestes violentes per tal de frenar les reformes i, fins i tot, fer caure el govern neoliberal. L’Executiu respongué suspenent les garanties constitucionals i aplicant el Pla Ávila, habilitant l’exèrcit per a actuar amb armes de guerra i prendre el control de la ciutat; la xifra de morts, tot i que no s’ha fet pública amb exactitud -la xifra oficial, 276, és considerada molt baixa-, es calcula en uns 400, en la seva immensa majoria civils.

La protesta finalitzà amb la modificació del pla de govern, alleugerint les reformes, tot i que acabarien sent aplicades en la seva majoria, duent a un augment del malestar social. Això, sumat a la inestabilitat política que provocà el “Caracazo”, seria latent durant els anys 90, sent considerat un dels principals antecedents de l’anomenada com a Revolució Bolivariana d’Hugo Chávez.

La Revolució Bolivariana: de Chávez a Maduro

Hugo Chávez es va anar consolidant com una figura d’oposició al neoliberalisme i a l’intrusisme de l’FMI i els Estats Units en la política veneçolana; alguns parlamentaris, fins i tot, consideraren que el “Caracazo” fou obra seva per tal de desestabilitzar el govern i poder prendre el poder. Encara que no hi ha proves de tal cosa, cert és que, el 4 de febrer de 1992, Chávez va tractar de dur a terme un cop d’Estat contra el President Pérez i les polítiques neoliberals, la corrupció generalitzada, la utilització de les Forces Armades per a la repressió i el deteriorament de les condicions socioeconòmiques del país. Fou fallit, però la imatge pública del President quedà totalment desacreditada, mentre es creà un nou quadre polític, Hugo Chávez, heroi pels veneçolans que més havien notat les reformes; és a dir, els de menys recursos econòmics.

Poc després, el 27 de novembre del mateix any, un altre cop d’Estat tractaria d’alliberar Chávez de la presó i fer caure el Govern de Veneçuela, cada vegada més deslegitimat, però fou també fallit. L’any següent, el President seria obligat a renunciar pels casos de corrupció i la mala situació econòmica, i el nou Executiu alliberà a Chávez de la presó i tractà d’estabilitzar el país. La inflació, que superà el 100% a mitjans dels noranta, no es frenà, i la situació aparentava ser insalvable.

En aquest sentit, el 1998 Hugo Chávez guanyà les eleccions presidencials amb el 56.20% dels vots i donà per iniciada la Revolució Bolivariana. Pretenia trencar amb el passat de corrupció, mala gestió i submissió als designis dels Estats Units, establint l’autonomia nacional, la democràcia participativa, una economia autosostenible, ètica de servei al poble, distribució justa dels ingressos del petroli i lluita contra la pobresa. La primera acció fou la redacció d’una nova Constitució, aprovada el 1999 amb un 71.78% dels vots, garantint la descentralització del govern, els drets indígenes i ambientals, la possibilitat de convocar referèndums revocatoris de lleis, l’abolició del Senat, l’eliminació del servei militar obligatori i el canvi de nom del país, que passà a dir-se República Bolivariana de Venezuela, entre altres aspectes. El canvi seria confirmat en unes eleccions avançades per l’any 2000, on Chávez s’imposà amb el 59.76%.

Chávez sent investit amb el poder Executiu. Font: El Comercio.
Chávez sent investit amb el poder Executiu. Font: El Comercio.

Davant els canvis enfocats a la millora social i al control estatal de part de l’economia, l’oligarquia veneçolana respongué amb un intent de cop d’Estat el 2002; algunes fonts apunten al suport a aquest per part de José María Aznar i George Bush, donant suport logístic i econòmic per a fer caure Chávez i tornar a privatitzar el país. Tot i estar a prop de ser un cop exitós, no reeixí; Chávez admetria anys després que fou aquell el moment en el qual les seves polítiques prengueren un caire més antiimperialista i socialista, centrant-se en la creació de programes socials com les missions bolivarianes, de caràcter mèdic, educatiu, etc., i el Pla Bolívar 2000 d’infraestructures, aprofitant alhora la bonança internacional i la crescuda dels preus del petroli.

El creixement de l’economia veneçolana sota Chávez es traduí en una notable reducció de la pobresa i la desigualtat. El President liderà la pujada de preus del petroli decretada per l’OPEP el 2005 i denuncià la continuïtat de la Doctrina Monroe per part dels Estats Units, que sota la frase “Amèrica pels americans”, havien legitimat l’aplicació de l’Operació Còndor per a convertir tota Llatinoamèrica en el pati del darrere de les seves polítiques; la frase corregida, doncs, era “Amèrica pels (nord)americans”. Alhora, Chávez realitzà un fort acostament amb Fidel Castro i la Cuba socialista, el que posà tensió amb l’administració Bush; progressivament formà un grup de dirigents llatinoamericans d’esquerres que s’oposaven a l’imperialisme dels Estats Units, com Evo Morales a Bolívia, Néstor Kirchner a l’Argentina, Lula da Silva al Brasil, Rafael Correa a l’Equador o Nicanor Duarte al Paraguai, l’anomenada “marea rosa” o “pink tide”.

Reunió del “pink tide” l’any 2007. Font: Presidencia de la Nación Argentina.
Reunió del “pink tide” l’any 2007. Font: Presidencia de la Nación Argentina.

Veneçuela va prosperar lligada als preus a l’alça del petroli, mentre Chávez seguí en el poder, guanyant un referèndum el 2004 i dues eleccions més, el 2006 i el 2012. En les últimes, però, no arribà a prendre possessió, ja que morí el març de 2013 de càncer; poc després es convocaren noves eleccions, on el seu successor, Nicolás Maduro, fou escollit nou President.

Coincidint amb la mort de Chávez, Veneçuela es sumí en una crisi econòmica, de la mà de la davallada dels preus del cru. La dependència total d’un recurs natural ha implicat -també en aquest cas- nombroses davallades econòmiques en la història; el fet de no haver diversificat de forma suficient l’economia veneçolana dugué a l’inici d’aquesta crisi. Val a dir, però, que si bé podria haver estat superada, la crisi empitjorà degut al bloqueig internacional, els moviments de sabotatge de l’oposició interior, i les sancions imposades pel govern de Donald Trump a partir de 2017, provocant un estat d’emergència traduït en el món de la política. A més, el “pink tide” llatinoamericà ha desaparegut, havent-hi un auge de les dretes arreu, amb alguna excepció com Mèxic o Bolívia.

El cop de Trump i Guaidó

Després que Maduro guanyés les eleccions de 2018 amb àmplia majoria, els Estats Units, àvids de petroli barat i proper, s’adonaren de la dificultat de fer caure el règim bolivarià amb bloquejos i sancions. Les altres dues grans potències mundials, Xina i Rússia, aportaren crèdits i construïren bases militars respectivament al país caribeny, el que suposà una emergència pel govern dretà de Trump. Els Estats Units no podien permetre que la Doctrina Monroe, després de dos segles, fos trencada, com ho feu Castro a Cuba anys abans, i donà suport a l’oposició veneçolana per a dur a terme un cop d’Estat. Alhora, ajudà a aconseguir suport al cop a partir de l’OEA i les aliances amb la Unió Europea.

És una situació que recorda de manera preocupant al cop a Xile el 1973. Un govern socialista escollit a les urnes, el d’Allende, es proposà un canvi radical de les polítiques estatals enfocant-les en la millora social, l’antiimperialisme i la democràcia participativa. Després de ser boicotejat per l’administració Nixon, que creà una crisi econòmica per la manipulació dels preus del coure, el principal producte xilè, es donà suport logístic al cop de Pinochet, que s’imposà al poder presidencial. En aquest cas, el paral·lelisme és clar, si bé cal canviar el coure pel petroli i cal tenir en compte el fet que, a Maduro, les Forces Armades no li han girat l’esquena. El temps dirà si Veneçuela marca l’inici d’una nova Operació Còndor pel restabliment del control nord-americà de l’Amèrica Llatina, o si bé Trump és frenat a l’Orinoco.

Read More

La figura de la Deessa Mare ha estat sempre símbol de vida, esguard i protecció de la naturalesa fèrtil. La base de moltes civilitzacions ha estat fundada en una o diverses figures ginecocèntriques a partir de les quals s’organitzà l’imaginari cultural de les comunitats. Pensem en les paganes Kore, Afrodita i Kali, cadascuna d’elles pertanyents a un dels tres estadis que componien el món: la verge, no casta en el sentit heterosexual, sinó lliure en si mateixa; la mare de la Terra (la dona fèrtil) i, per últim, la sàvia, poderosa i inspiradora, deessa de la mort i del renaixement.

L’absència del culte a les divinitats femenines, com a originàries del món, és la nostra herència d’un matricidi simbòlic. A mesura que l’home s’imposava com a patriarca en la dimensió humana, subordinava també la feminitat en l’imaginari religiós. L’ordre simbòlic de la mare, en el qual la deessa és, en cos i paraula, origen de la vida, estava essent cancel·lat per l’ordre del pare, un ordre que, sens dubte, necessitava fornir-se de referents masculins. Aquest fou un pas que calà en les tradicions i en el culte religiós i que tingué la seva traducció en el monoteisme del Déu Pare. A un ordre de naixement i de matriu femenina el substituirà un ordre masculí de càstig, guerra i mort. Tanmateix, sabem que durant l’Edat Medieval el principi femení de la divinitat seguí viu en l’espiritualitat i en el saber de moltes dones i de qui les rodejava.

El segle XII fou un període especialment transformador per a l’espiritualitat cristiana d’Occident. Si bé la Verge Maria ja era venerada per l’Església, aquest fou el moment del ressorgiment del culte marià i de la recuperació de la figura de la Verge Maria com a mare del creador. Augmentà exponencialment la presència de la maternitat en la imatgeria i en els textos religiosos, a la vegada que es popularitzà el culte a moltes altres santes. La historiadora Caroline Walker Bynum ha denominat aquest fenomen com la «feminització del llenguatge religiós», un fet que podem considerar com un preludi d’allò que arribaria un segle més tard.

La Verge amb el Nen a l’absis de Santa Maria de Taüll. Font: Wikimedia
La Verge amb el Nen a l’absis de Santa Maria de Taüll. Font: Wikimedia

El desenvolupament del culte marià no suposà essencialment un canvi en la situació de les dones. L’Església romana es negava a crear nous convents femenins, oferint a les dones l’única opció d’ingressar en monestirs regits per regles masculines. Això no obstant, aquesta feminització del llenguatge religiós tingué la seva repercussió, un segle després, amb l’eclosió a les ciutats d’uns models religiosos lliures protagonitzats per dones. És el que s’ha anomenat la feminització de la vida religiosa.

El segle XIII és el brillant segle de l’espiritualitat i la mística femenina. La Reforma de l’Església confluí amb una activa participació dels laics i laiques a la vida religiosa i amb la recerca d’unes pràctiques devocionals encarnades en la humanitat de Crist i els ideals penitencials. En aquest context, neixen els ordes mendicants, franciscans i dominics, especialment aquests últims sorgits com a rèplica ortodoxa de les “heretgies”, sobretot del catarisme.

La recerca espiritual d’aquests nous temps concorre a les ciutats amb unes pràctiques devocionals centrades en l’acció i en la contemplació, seguint els ideals apostòlics de la imitatio christi, basats en la pobresa i en una vida errant, en imitació de la vida de Jesucrist. Proliferà aleshores el conegut moviment penitencial, iniciat amb el Papa Innocenci III i el IV Concili de Laterà (1215), en el qual es prohibí la creació de nous ordes religiosos i s’oferiren als laics, tant homes com dones, noves formes de participació religiosa in domibus propriis, és a dir, a la pròpia llar. L’Orde de la Penitència i els ordes tercers mendicants, pensats per a homes i per a dones laics, mantingueren un especial lligam amb el moviment de les beguines.

La presència femenina en aquests nous corrents espirituals i formes de vida religiosa no fou tan sols un fet quantitatiu, és a dir, un augment de les dones que dedicaren la seva vida a Déu. Fou, sobretot, un fenomen polític que donà lloc a noves pràctiques relacionals entre dones i entre homes i dones, ja que transformà les mediacions espirituals i polítiques entre ambdós sexes.

Aquesta feminització de la vida religiosa tingué la seva matriu en la recerca de noves formes religioses seculars i rebé suport, inicialment, de l’Orde del Cister i dels franciscans. Aquestes dones, conegudes genèricament com a mulieres religiosae, foren devotes, beates, beguines i rescluses; dones que es mogueren pel seu desig de dur una vida dedicada a Déu, sense que la seva relació amb la divinitat fos mediada per altri.

La dicotomia evangèlica de la Marta, la dona dedicada al proïsme, a la cura dels desvalguts, pobres i malalts respecte a Maria, la cristiana contemplativa i submisa, es difumina i es perd en el model de vida de les beguines i les mulieres sanctae. Un cop més els patrons femenins elaborats pel poder masculí i pensats per a les dones quedaren relegats per l’exercici de la llibertat femenina.

Juliana de Norwich a la Santa Abadia de Westminster, epresentada amb el seu llibre Revelations of Divine Love. Font: Wikipedia
Juliana de Norwich a la Santa Abadia de Westminster, epresentada amb el seu
llibre Revelations of Divine Love. Font: Wikipedia

A la recerca d’una lliure unió amb Déu, el Déu Amor substituirà el Déu escolàstic i extern de la mística especulativa (especulativa perquè especula sobre Déu sense viure l’experiència divina). En aquesta tradició amorosa (que recull l’amor cortès del segle passat) hi trobem també la visió de “Jesús com a mare”. Catalina de Siena (1347-1380), mística, escriptora i predicadora, associà el Crist crucificat amb la mare que alleta el seu fill. Dos segles més tard, Maria de la Visitació (segle XVI), monja de Portugal, recollirà també la mateixa tradició. Juliana de Norwich (1342-1416), emmurada, mística i teòloga, plasmarà en les seves Revelacions de l’amor a Déu aquesta visió de Déu com a mare, elaborant així una genealogia femenina que restitueix a la deessa mare un lloc prominent, no tan sols en l’espiritualitat, sinó també en les relacions entre homes i dones representades en l’imaginari religiós. Matilde de Magdeburg (1207-1282), beguina, mística i escriptora, evoca en un dels seus escrits la maternitat de la Verge Maria, el seu cos matern i espiritual, ja que «veritablement, vaig veure molt sovint els teus pits tan plens que d’un pit fluïren set raigs contra el meu cos i la meva ànima».

Tornem ara a la figura de la Verge Maria per entendre com aquesta figura es transforma. Les divinitats neixen i es modelen, creixen paral·lelament a l’imaginari cultural i polític de les comunitats que les veneren. Així doncs, seria estúpid pensar en una única Maria, fixa i permanent en el temps. La figura de la Verge ha estat remodelada per exegetes, teòlegs i dones, moltes dones que la prengueren com a referent femení de la divinitat. De fet, sabem que l’Església es veié pressionada a distingir i a honrar la figura de Maria a causa de la seva popularitat (i no pas per una pròpia voluntat teològica i política). Fou així com se li atorgà la categoria de “Mare de Déu” en el Concili celebrat a Efes l’any 431.

És llavors durant el segle V quan, segons una de les biògrafes i estudioses de Maria, Hilda Graef, la Mare de Déu agafa el relleu d’una de les deesses mare. El culte a Theothokos (del grec Θεός Theós, ‘Déu’ i τόκος tokos, ‘part, infantament’) ocupà el lloc del culte a la pagana Artemisa, antiga fundadora de la ciutat d’Efes i de qui Maria prengué el simbolisme planetari: la lluna, les estrelles i l’aigua. Una combinació d’elements que esguarda l’origen i la cura de la vida i que roman sota la protecció de la Dona-Deessa.

A la Itàlia del segle XIII la filòsofa Luisa Muraro descobrí l’heretgia femenina dels “guigliemites” milanesos, personalitzada en la seva fundadora Blazena Vilemina, més coneguda com a Guiglielma, del qual pren nom el moviment. Els guigliemistes foren seguidors de la fundació femenina d’una nova Redempció. En un intent de trencar amb el passat, no tenien com a referència els ideals evangèlics i creien que la renovació de la societat cristiana havia de partir de les dones; una renovació que inicià Guiglielma convertint-se en mare i en mestra espiritual. Un segle després apareix a la mateixa ciutat el culte a una divinitat femenina, la Madonna d’Orient o la Domina Ludi. Sibila Zanni i Pierina Bugatis són els testimonis de dues dones adoradores de la Senyora del Joc, una deïtat femenina, sàvia i receptora de secrets, coneixedora dels misteris de les herbes.

Anys abans, concretament el dia 1 de juny de 1310, Marguerite Porete (1250c.-1310) fou cremada a la foguera acusada d’heretge. Aquesta beguina havia escrit l’Espill de les Ànimes Simples, un tractat de teologia traduït a diverses llengües i que va fer la volta a Europa. La beguina d’Hainaut mostra el reflex de la veritat espiritual exposada al mirall. En el seu text protagonitzat per la Dama Amor, l’Ànima és lliure en la seva fusió amorosa amb Déu: «Aquesta filla de Sió no desitja misses, ni sermons, ni dejunis, ni oracions… Aquesta ànima no té pensament, ni paraula, ni obra, fora de l’ús de la gràcia de la divina Trinitat». Marguerite Porete és només l’exemple de moltes dones que visqueren i promulgaren una vida religiosa sense intermediaris, essent elles mateixes les mediadores de la seva relació amb la divinitat.

La Verge Maria apareixerà en totes elles com a referent femení i com a portadora de l’amor de la mare, amor originari que dona lloc a la llengua materna. No és casualitat, doncs, que la mística femenina del segle XIII es caracteritzi per l’ús original de la llengua materna, en un període en el qual el llatí era la llengua oficial per parlar de Déu.

Aquesta recerca del simbòlic femení continua i es reformula amb la Querella de les Dones i l’aportació literària d’altres escriptores, fins a arribar a l’Època Moderna. Maria serà reina de la Ciutat de les Dames de Christine de Pisan (1364-1430) i Isabel de Villena (1430-1490) la farà Doctora de l’Església en la seva Vita Christi. Personatge d’una gran saviesa, en la famosa obra d’Isabel Maria es reconcilia amb Eva, trencant-se així la dicotomia patriarcal de la dona pietosa versus la dona pecadora i dibuixant un nou model femení basat en l’afecte i en el reconeixement entre dones.

Sens dubte, les dones trobaren en Maria un referent del simbòlic lliure femení i li retornaren l’autoritat que l’ordre del pare havia cancel·lat. Amb l’autoritat restituïda a Maria, aquestes dones ressituen la potència creadora de la maternitat en el primer plànol del culte diví, fent-lo cos i paraula, ja que anomenen la seva experiència en llengua materna.

Teresa d’Àvila (1515-1582) demanà a la Verge Maria que ocupés el lloc de la seva difunta mare. La Mare de Déu apareixerà en les seves visions «vestida de blanco con grandísimo esplandor, no que dislumbra sino suave” i exercí amb ella el mestratge de les monges de la seva comunitat, les quals reconegueren també en Teresa una mare espiritual.

Veiem com la Verge Maria encarna la díada mare-filla i restableix una relació amorosa i de reconeixement entre ambdues figures, separades per la voluntat i el poder del pare. Valentina Pinelo, monja agustina i escriptora del segle XVII, escrigué la història d’Anna, la mare de Maria, a partir de textos clàssics i les Sagrades Escriptures. Aquesta és una de les poques obres escrites per dones que relaten la vida de la mare de Maria i que ressalten el seu paper en la vida de Crist. El seu Libro de alabanzas y excelencias de la Gloriosa Santa Ana (1601) és la història de la mare de la mare, i és també el testimoni d’una de tantes dones que restituïren a la divinitat l’ordre simbòlic de la mare.

Read More

En l’imaginari col·lectiu europeu, l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’estiu del 1914 va ser rebut amb un alt grau d’idealisme. La Gran Guerra, com se l’anomenaria, hauria de posar fi a totes les guerres, podria acabar amb el militarisme i dirimiria el plet entre democràcia i autoritarisme. A més a més, entre alguns grups nacionals sense Estat, la Gran Guerra representava la oportunitat d’un nou ordre internacional en el que es fessin valer els drets de les nacionalitats. Aquesta il·lusió seria molt present en el catalanisme d’esquerres i es mantindria fins ben acabada la guerra només per acabar derivant en un trist desengany.

L’estiu del 1914, el govern d’Eduardo Dato va decretar la neutralitat d’Espanya en el conflicte des d’un primer moment. Aquesta neutralitat oficial no evitaria una segmentació de la divisió pública entre els aliadòfils, partidaris de la victòria dels països aliats, i els germanòfils, favorables a la victòria de les Potències Centrals. Aquests sectors aliadòfils s’emmirallaven majoritàriament en la República Francesa, que per ells representava els valors de llibertat, laïcisme, justícia i democràcia en oposició al conservadorisme i el militarisme alemany. La germanofília a Catalunya tendí a ser força residual i només la majoria de sectors del carlisme hi donaren suport. Per la seva banda, la Lliga Regionalista, la força catalanista hegemònica electoralment, va tendir a brandir arguments neutralistes mentre procurava que la burgesia catalana maximitzés els seus beneficis econòmics en virtut de l’increment de la demanda per part dels països bel·ligerants. Contràriament, els sectors republicans i el nacionalisme català més intransigent van defensar activament la victòria aliada i van fer gala d’una profunda francofilia. Més enllà d’aquesta francofilia, els nacionalistes catalans aliadòfils van veure en la Gran Guerra una oportunitat de dur a terme una política internacional catalana que hauria de fer conèixer el plet nacional català a les cancelleries europees, com defensà Antoni Rovira i Virgili l’octubre del 1914. Per a que la qüestió catalana fos escoltada, calia fer saber a França que Catalunya estava amb ella, i per aquesta raó s’impulsaren diverses iniciatives que havien de posar de manifest la intensa francofilia catalana. A més a més de la francofilia exhibida als òrgans de premsa del catalanisme progressista com La Nació, setmanari lligat a la Unió Catalanista de Domènec Martí i Julià, l’abril del 1915 va aparèixer Iberia, una revista aliadòfila que pretenia ser el referent escrit de la defensa catalana dels Aliats i influir també en la opinió pública espanyola. Més ambiciosa encara va ser la campanya al voltant dels voluntaris catalans a la Gran Guerra. Des de l’esclat de la guerra, alguns centenars de catalans es van allistar per diferents motius juntament amb homes d’arreu d’Europa i del món a la Legió Estrangera Francesa, una unitat de l’exèrcit francès creada l’any 1831 que integrava voluntaris mancats de la ciutadania francesa. Aquest fet donà la oportunitat al catalanisme aliadòfil d’impulsar tota una campanya de sublimació que havia de demostrar que els catalans havien vessat llur sang per la justa causa de França i que havia de comportar que, durant les negociacions de pau, França afavorís la independència de Catalunya o, almenys, alguna fórmula de govern propi. El febrer del 1916 es constituí el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, una plataforma d’ajut als catalans que es trobaven lluitant a les trinxeres que també havia de servir per donar ressò a aquells combatents. Fidel a aquest propòsit, les pàgines de la premsa catalanista aliadòfila magnificaren les xifres de combatents voluntaris fins a extrems improbables i retrataren als voluntaris catalans com homes idealistes moguts unànimement pel desig de contribuir a la victòria francesa i a la causa de la llibertat dels pobles i les petites nacionalitats. No obstant, aquell idil·li amb França s’afebliria l’any 1917.

Portada del setmanari La Nació que duia a portada la qüestió dels voluntaris catalans a la Legió Estrangera Francesa en el marc de la campanya propagandística impulsada pel nacionalisme aliadòfil. Font: La Nació: setmanari adherit a la Unió Catalanista (26 d’agost de 1916), Biblioteca de Catalunya
Portada del setmanari La Nació que duia a portada la qüestió dels voluntaris catalans a la Legió Estrangera Francesa en el marc de la campanya propagandística impulsada pel nacionalisme aliadòfil. Font: La Nació: setmanari adherit a la Unió Catalanista (26 d’agost de 1916), Biblioteca de Catalunya

En el sí del moviment catalanista el gran esdeveniment de l’any 1917 no va ser la Revolució Russa, sinó l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia una reforma profunda de l’Estat que passés per trencar el monopoli del poder que havien mantingut tradicionalment els dos grans partits dinàstics. L’agitació política resultant de l’Assemblea, així com de la vaga general revolucionària d’agost, va comportar que l’Estat francès volgués marcar distàncies amb elements que interpretava com a un perill per a l’estabilitat política d’Espanya, i refermar els llaços amb un país amb el que compartia no només la frontera meridional, sinó també un mar i un oceà. Per la República Francesa, era convenient garantir l’estabilitat i la neutralitat d’Espanya, un país que a més a més era un dels seus grans proveïdors comercials. Per aquesta raó, la diplomàcia francesa va donar ordres a cònsols i ambaixadors d’evitar qualsevol apropament als sectors nacionalistes catalans, així com als sectors republicans i obreristes. Això va sumir al catalanisme francòfil en un gran desconcert.

En aquest context, el 8 de gener del 1918, el president nord-americà Thomas Woodrow Wilson va anunciar en un discurs dirigit als aliats de l’Entesa els coneguts com els Catorze Punts de Wilson, tota una crida a construir una pau fonamentada en la transparència diplomàtica, la llibertat econòmica, la desocupació militar i el reconeixement de les nacionalitats. L’èmfasi que donava aquella proposta programàtica al principi de les nacionalitats va oferir al catalanisme polític una nova oportunitat de recuperar les seves esperances en l’Entesa i deixar enrere la confusió creada per l’aposta francesa d’apropament a la monarquia espanyola i als partits dinàstics. Si bé la paradoxal francofilia sostinguda pel catalanisme aliadòfil no va minvar substancialment, almenys pel que fa la premsa escrita, Wilson passaria a ser clarament l’eix al voltant del qual pivotaria el somni internacionalista del nacionalisme català en els anys 1918 i 1919. Això faria que el catalanisme oblidés el tradicional aïllament dels Estats Units en els afers internacionals i ignorés la pressió dels grups neutralistes nord-americans oposats al president; contràriament, Wilson es convertí en l’home de moda: arreu de Catalunya s’organitzaren banquets en honor seu i molts municipis, com ara Montblanc, Terrassa o Mollerussa, li van dedicar carrers. L’Ajuntament de Barcelona arribà fins i tot a declarar Wilson ciutadà honorari de la ciutat, essent alcalde el lerrouxista d’origen andalús Manuel Morales Pareja. Nogensmenys, el lerrouxisme, que des d’un primer moment havia estat manifestament aliadòfil i fins i tot aspirava a la integració militar d’Espanya al conflicte bèl·lic, havia firmat una mena de treva tàcita amb el catalanisme perquè considerava aquest una força aliada en la pretensió de reforma de l’Estat. Per aquesta raó, el lerrouxisme va fer costat al catalanisme en totes aquelles iniciatives orientades a l’exaltació de la figura del president nord-americà. El consistori de Barcelona arribà a considerar Wilson el 16 d’octubre del 1918 com “escut de la justícia, defensor del principi de les nacionalitats, representant dels principis universals de l’internacionalisme de pau i humanitat”. Esperonats per la il·lusió en la via wilsoniana, alguns elements en l’òrbita de la Unió Catalanista van constituir el juliol del 1918 el Comitè Pro Catalunya, una organització independentista liderada per Vicenç Albert Ballester, considerat dissenyador de la bandera estelada, que l’11 de setembre del 1918 va publicar un díptic en català, francès i anglès en el que reclamava la revisió del Tractat d’Utrecht del 1713, que havia posat fi a la Guerra de Successió Espanyola reconeixent com a rei d’Espanya Felip V, i en el que es recollien fragments del discurs que Wilson havia fet el mes de gener, tot lloant la figura del president nord-americà.

Woodrow Wilson, original de Virgínia, havia estat rector de la Universitat de Princeton i governador de Nova Jersei pel Partit Demòcrata abans d’esdevenir l’any 1913 el 28é president dels Estats Units d’Amèrica (1913-1921). Font: Wikipedia
Woodrow Wilson, original de Virgínia, havia estat rector de la Universitat de Princeton i governador de Nova Jersei pel Partit Demòcrata abans d’esdevenir l’any 1913 el 28é president dels Estats Units d’Amèrica (1913-1921). Font: Wikipedia

La matinada del dia 11 de novembre del 1918 es va firmar l’armistici al bosc de Compiègne que posava fi a la Primera Guerra Mundial. La notícia de la victòria aliada va fer esclatar l’eufòria dels aliadòfils catalans, que van celebrar tota mena de banquets, van desplegar banderes franceses i nord-americanes a diversos ajuntaments, van impulsar manifestacions ciutadanes de celebració i van posar retrats de personatges com Wilson a no pocs ajuntaments. Darrera d’aquesta eufòria estava la convicció que la victòria aliada suposaria per Catalunya la consecució de la independència o, almenys, d’un govern propi amb amplis poders. Ara era el moment de maniobrar per tal d’aconseguir un nou estatus polític per a Catalunya i per a corroborar si els esforços que s’havien fet durant els quatre anys de guerra per internacionalitzar la causa catalanista donaven fruits. Ja el dia 10 de novembre, un dia abans de la firma de l’armistici, l’advocat i impulsor del Partit Republicà Català, Francesc Layret, havia reivindicat Wilson en una conferència i havia reclamat la formació d’una Assemblea que nomenés uns delegats que plantegessin a la futura Lliga de les Nacions que propugnava Wilson la solució del plet català. El 15 de novembre la minoria republicana al Congrés dels Diputats presentava una proposició de llei per a concedir a Catalunya l’autonomia. La Lliga Regionalista, amb Francesc Cambó al capdavant, va maniobrar ràpidament, amb el suport del propi monarca Alfons XIII, per capitalitzar la campanya autonomista de Catalunya: l’interès compartit per la monarquia i la Lliga era que aquesta campanya no derivés en un perill de desestabilització o de caiguda del règim, com havia passat a Rússia l’any anterior, i per tal d’evitar-ho era convenient desplaçar a les esquerres catalanistes a un segon terme. Per aquesta raó, la Lliga s’ensenyoriria provisionalment de la retòrica aliadòfila que havia estat pròpia de les esquerres catalanistes i impulsà banquets en honor als aliats i altres iniciatives, tot confiant també en la possibilitat que des de les cancelleries estrangeres s’afavorís la causa autonomista. Altres sectors més intransigents miraven més enllà de l’autonomia i pensaven en la consecució de la independència de Catalunya. El govern espanyol va arribar a preocupar-se seriosament per les maniobres d’internacionalització que practicava el nacionalisme català. En aquest sentit, per exemple, el 15 de novembre del 1918 l’ambaixador espanyol a París, José María Quiñones de León, va enviar un telegrama confidencial, que actualment es conserva a l’Archivo Histórico Nacional, exposant que des del Consolat espanyol a Perpinyà s’havia fet saber que un legionari català s’havia adreçat a un comandant militar de la ciutat demanant permís per a que els voluntaris catalans de la Legió Estrangera firmessin un document adreçat a Wilson en el que es demanava el reconeixement de la nacionalitat catalana. La preocupació l’expressava el propi Quiñones al final del seu telegrama: “entero a Vuestra Excelencia de este hecho por si pudiera ser manifestación de un estado de espíritu que tienda a generalizarse”. El neguit de les autoritats espanyoles fou tant que el desembre del 1918 el president del govern, el comte de Romanones, va fer un viatge a París en el transcurs del qual es reuní amb Clemenceau i Wilson, i el president francès va assegurar a Romanones que la creació de nous Estats nacionals només es concretaria en el centre i est d’Europa. Segons sembla, el propi Wilson va confessar no saber res de les pretensions dels sectors nacionalistes catalans ni que a Espanya existien moviments d’aquesta índole.

Versió en anglès del díptic publicat pel Comitè Pro Catalunya el 1918. El document, el primer en mostrar una bandera independentista estelada, és un testimoni documental fonamental per visualitzar les esperances que alguns sectors del nacionalisme català havien dipositat en Wilson. Font: Wikipedia
Versió en anglès del díptic publicat pel Comitè Pro Catalunya el 1918. El document, el primer en mostrar una bandera independentista estelada, és un testimoni documental fonamental per visualitzar les esperances que alguns sectors del nacionalisme català havien dipositat en Wilson. Font: Wikipedia

Malgrat la força aparent de la campanya autonomista, l’esclat de la vaga de La Canadenca animà a la Lliga Regionalista a donar per tancada la campanya a finals de febrer del 1919. No obstant, el fracàs de la Lliga acabaria enfortint alguns grups nacionalistes més radicals, i sobretot no va fer defallir a alguns joves separatistes de defensar la seva causa a París, on des del 18 de gener del 1919 s’estaven duent a terme les negociacions de pau al Quai d’Orsay, seu del Ministère des Affaires Étrangères. El Comitè Nacional Català, una organització independentista establerta a París l’any 1918 i impulsada per un jove separatista radical nascut a les Terres de l’Ebre que havia servit com a voluntari a les files de la Legió Estrangera, Daniel Domingo Montserrat, va lliurar l’abril del 1919 uns documents dirigits als delegats de la Conferència de Pau en els que s’exposava la seva versió de la realitat històrica catalana, es reiterava el desig de supressió de les clàusules del Tractat d’Utrecht, i es demanava una intervenció internacional en benefici de la independència de Catalunya, tot lloant novament a Wilson i als països vencedors. Domingo, Montañà i un altre jove independentista, Josep Castanyer, van mantenir diverses trobades a París amb diplomàtics i directors de diaris. La tarda del 21 d’abril, tots tres van arribar a presentar-se a l’Hotel Crillon, a la Place de la Concorde, on s’havia instal·lat el gruix de la representació dels Estats Units durant les negociacions de pau. Els joves independentistes van enfrontar la reunió amb optimisme, confiant que els Estats Units intervindrien en benefici de la opció separatista catalana. Els va rebre el comandant Tyler, un dels secretaris del president Wilson, qui per sorpresa dels tres joves sabia parlar una mica el castellà. Els joves van lliurar a Tyler un document adreçat directament al president Wilson, però la reacció de Tyler fou poc convencional: va criticar que el document estava mal escrit en anglès. Desprès, li van entregar més documents que pretenien deixar palesa la intensitat de l’aliadofilia a Catalunya, com ara el número 4 de La Trinxera Catalana, una petita publicació dels voluntaris catalans a la Legió Estrangera més compromesos políticament amb el separatisme: en aquell exemplar, apareixia una vinyeta de Wilson amb una destral a punt d’alliberar Catalunya desprès d’haver tallat els lligams que oprimien altres pobles com Polònia o Sèrbia. Tyler va dir que li agradava la vinyeta i encoratjà als joves catalans a treballar i reforçar els seus contactes si Catalunya pretenia ésser escoltada en les negociacions que s’estaven duent a terme a París. La qüestió catalana no semblava estar a l’agenda, però per aquells joves i pels cercles intransigents dels que procedien, podia existir la possibilitat que arribés a ser-hi.

Vinyeta que representa Wilson amb una destral a punt de deslligar Catalunya d’Espanya. Font: La Trinxera Catalana, núm. 4 (19 de desembre del 1918), Biblioteca de Catalunya.
Vinyeta que representa Wilson amb una destral a punt de deslligar Catalunya d’Espanya. Font: La Trinxera Catalana, núm. 4 (19 de desembre del 1918), Biblioteca de Catalunya.

El 28 de juny del 1919 se signava la Pau de Versalles, el primer i més important dels grans tractats de pau. Els tractats subsegüents corroborarien el que Clemenceau havia anunciat a Romanones el desembre del 1918: l’autodeterminació només s’aplicaria en els territoris dels Estats vençuts, amb la intenció paral·lela de crear un conjunt d’estats que poguessin frenar una eventual expansió del comunisme. La qüestió catalana, malgrat els esforços dels grups aliadòfils catalanistes i sobre tot dels grups minoritaris de l’incipient separatisme, va ser totalment ignorada. La retirada de la Lliga Regionalista de la campanya autonomista i les realitats de la política internacional del món de postguerra no van ajudar a les aspiracions del nacionalisme català. Però, sobretot, el nacionalisme català era un moviment encara poc desenvolupat, i a més a més era un moviment a l’interior d’una Espanya que en el marc europeu del moment tenia poc d’excepcional i que era un important aliat econòmic i polític de les principals potències del seu entorn. Al cap i a la fi, Espanya no havia entrat en guerra i, si bé no va guanyar res amb la neutralitat, tampoc va perdre res. El catalanisme polític que va dipositar les seves esperances en una via internacionalista que passà per França primer i per Wilson desprès havia caigut en l’autoengany. El contingut de les proclames de Wilson havia donat esperança a molts més moviments nacionals que els que el propi Wilson mai va voler atendre, com fou també el cas del nacionalisme irlandès, segons exposà David Hunter Miller, membre de la delegació americana. A finals del 1919 Wilson va reconèixer que la idea d’autodeterminació que havia expressat havia anat massa més enllà del que originalment pretenia i que el 1918 havia parlat d’autodeterminació “sense saber que existien les nacionalitats que ens venen a veure dia rere dia”. La via internacionalista del catalanisme havia nascut, doncs, morta, i Wilson es va convertir, finalment, en el nom d’un desengany.

Fotografia d’una excursió de joves independentistes catalans amb joves nord-americans a Montserrat l’any 1918, en el marc de l’eufòria wilsoniana. Font: Vibrant.
Fotografia d’una excursió de joves independentistes catalans amb joves nord-americans a Montserrat l’any 1918, en el marc de l’eufòria wilsoniana. Font: Vibrant.
Read More

Els fonaments del conflicte

Quan el 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial, l’imperi rus fou una de les primeres potències a intervenir-hi, servint-se de l’enemic extern com una manera d’apaivagar els problemes interns. Malauradament per al tsar de Rússia, la guerra fou llarga i obtingué poques victòries, així que es feren requises d’aliments que generaren alçaments basmatxis a l’Àsia Central, també la politització creixent a les fàbriques s’acabà estenent entre les masses de soldats del front, fent encara més precària la posició de l’oficialitat tsarista.

El febrer de 1917, una revolució popular a les principals ciutats de la Rússia europea portà a un govern de concentració nacional amb partits polítics d’esquerra i dreta: al capdavant del govern civil, Kérenski, i Kornilov com un dels seus puntals militars.

Donat el desastre de la guerra, una de les principals reivindicacions dels soviets era l’acabament d’aquesta, si bé Kérenski, que devia la seva posició a l’acció revolucionària dels soviets, no es veié en cor de fer-ho a causa de l’enorme deute que havia contret Rússia amb França i el Regne Unit, que exigien continuar amb la guerra.

Kérenski s’ho jugà tot a una gran ofensiva estiuenca que fracassà davant l’aferrissada defensa alemanya i al baix estat d’ànim dels soldats russos. A més a més, un fallit pronunciament militar de Kornilov al juliol posà Kérenski en mans dels soviets. Quan el novembre de 1917 els soviets ocuparen el Palau d’Hivern i arrestaren els membres del govern provisional (titllats així pel bolxevic Lenin), no es vessà sang doncs no quedava a Moscou o Petrograd cap força armada lleial a Kérenski.

Lavr Kornilov, un dels referents del moviment blanc. Font: Wikipedia
Lavr Kornilov, un dels referents del moviment blanc. Font: Wikipedia

El cop bolxevic

Amb una militància que no arribava a les 10,000 persones, el partit bolxevic (d’ideologia socialista) fou l’escollit dels soviets per a dirigir els destins d’un imperi rus en plena descomposició. Ho feren sense comptar amb la majoria de l’Assemblea Constituent, dominada per una esquerra moderada que formaria el seu propi govern, el Komuch, si bé lluny de les principals ciutats russes, dominades pels soviets probolxevics.

Fidel als manaments del soviet, Lenin i els seus s’afanyaren a pronunciar-se a favor d’un armistici de totes les potències implicades en la Gran Guerra. Alemanya, necessitada de pau al front oriental s’oferí a negociar, els Aliats no en volgueren ni sentir a parlar i amenaçaren al nou govern amb l’ofegament econòmic.

El tractat de Brest-Litovsk (3 març de 1918) amb Alemanya suposà el desmantellament de l’imperi rus europeu: a canvi de salvar el seu govern als centres industrials de Rússia, el govern bolxevic es replegà de Polònia, Finlàndia i Ucraina entre d’altres. Aquesta claudicació davant alemanya li donà la lleialtat dels soviets, però al mateix temps concedí territoris segurs per a la formació de moviments antibolxevics doncs, el govern alemany, si bé havia facilitat el retorn de Lenin a Petrograd l’any anterior, era totalment hostil a un govern estable i d’esquerres a Rússia.

Així, tropes alemanyes ajudaren a la dreta finlandesa a aconseguir el poder, recolzaren el govern del Hetman a Ucraina i oferiren suport a la nova república de Geòrgia. Per la seva banda, l’imperi otomà, aliat d’Alemanya, envià tropes en ajut dels nacionalistes àzeris. [Per saber-ne més de la guerra al Caucas, consultar: Revolució i reacció a la perifèria de tres imperis (1917-1921)]

Els bolxevics havien perdut tota la perifèria però conservaven les ciutats més poblades i polititzades, mentre que els seus rivals d’esquerra, el Komuch, partien d’una situació menys avantatjosa. El Komuch buscà en la dreta moderada i en els militars no tsaristes un suport, com també entre els polítics de les nacions perifèriques. Malauradament, la dreta russa no volia sentir a parlar de concessions a les minories i no suportaven al Komuch, al qual amb prou feines distingien dels bolxevics. De mica en mica, l’esquerra moderada anà perdent partidaris fins a esdevenir marginals, quedant limitada la guerra a dos bàndols irreconciliables: els blancs i els rojos (bolxevics).

Els txecoslovacs salven la contrarevolució

La revolució de febrer del 1917 havia deixat tocada la jerarquia dretana russa, que hagué de reconstruir-se a correcuita i deixar la figura del tsar en un segon terme, quedant sota el lideratge de personatges de l’estament militar que no havien tingut gaire responsabilitat en la nefasta gestió de la Gran Guerra.

Qui despunta ben aviat en el nou bàndol blanc fou Kornilov, el fallit colpista, que aplegà un exèrcit de voluntaris i es dirigí a principis del 1918 cap a la província russa de Rostov, on pretenia afegir a les seves forces el poble cosac, un dels més militaritzats de l’imperi. No fou una decisió oportuna doncs en aquell moment els principis revolucionaries s’estenien imparables, amb alçaments de soviets a les comunitats russes més remotes (Bakú a l’Azerbaidjan o Harbin a Manxúria entre d’altres), no sent els cosacs una excepció, que es dividiren ideològicament permetent a les poc preparades milícies soviètiques prendre el control de Rostov.

Infatigable, Kornilov dirigí els seus homes a través de l’estepa gelada fins a la regió del Kuban, a la vora del mar negre amb la voluntat de crear una zona segura per a l‘exèrcit blanc des d’on rebre provisions dels enemics internacionals de la Revolució; però, el 13 d’Abril l’exèrcit blanc quedà orfe quan el seu general morí en combat. Sense ell, tot apuntava al fet que els bolxevics prendrien el control de tot el país en breus, però, l’oportú amotinament el maig de 1918 de la Legió Txecoslovaca donà als blancs un gran impuls. No era una amenaça menor: en aquell moment de la guerra civil eren la força militar més nombrosa i preparada de l’imperi, i a més controlaven l’indispensable transsiberià, l’únic que comunicava la Rússia Europea de Sibèria.

Samara (a l’est de la Rússia Europea) esdevingué la capital del Komuch, des d’on una aliança entre els russos del general Kappel i els txecoslovacs iniciaren una gran ofensiva cap al centre de poder bolxevic. Les pobrament armades milícies bolxevics retrocediren fins més enllà de la ciutat de Kazan on les circumstàncies es capgiraren a causa de l’entrada en escena d’oficials del tsarisme reinserits en el nou govern bolxevic i a la crida dels joves a complir amb el servei militar obligatori. Oficials d’esquerres com Tukhatxevski lideraren el nou Exèrcit Roig en els combats contra les forces del general Kappel, les quals no podien comptar amb tants reclutes com els seus adversaris i hagueren d’abandonar Samara l’octubre de 1918.

Aleshores la facció més dretana dins el moviment blanc prengué el control, reunides inicialment les diferents sensibilitats polítiques dins l’anomenat Directori d’Omsk, el 18 del novembre l’almirall Koltxak donà un cop d’Estat contra les forces d’esquerra, que foren exiliades o arrestades. La Legió txecoslovaca, que havia estat indispensable per al govern del Komuch, no estava d’acord amb aquesta decisió, si bé els partidaris de Koltxak eren molt més poderosos: Franca i el Regne Unit.

Una setmana abans s’havia donat un canvi de paradigma fonamental per la guerra civil russa: els alemanys havien perdut la Gran Guerra i signat un armistici, i ara els majors enemics dels bolxevics serien els Aliats. A l’Europa Oriental afavoriren la creació de repúbliques independents com Polònia, que ben aviat tractà d’expandir el seu territori cap a Ucraïna aprofitant el caos generalitzat, i al Caucas enviaren una missió militar amb l’objectiu de garantir la independència dels nous estats (a més d’impedir noves massacres entre armenis, georgians i turcs); a l’Extrem Orient, per la seva banda, el Japó envià un exèrcit amb la voluntat d’annexar nous territoris [Per saber-ne més de la guerra a l’extrem oriental de l’imperi rus, veure: La guerra de l’Extrem Orient (1918-1922)].

Moment decisiu del setge dels blancs sobre el govern bolxevic (1919). Font: Wikipedia
Moment decisiu del setge dels blancs sobre el govern bolxevic (1919). Font: Wikipedia

L’ofensiva de Koltxak

Reconegut pels Aliats i per bona part de les forces blanques com a Comandant Suprem, Koltxak pretengué guanyar la guerra amb una gran ofensiva la primavera de 1919 servint-se de tots els exèrcits que envoltaven el nucli de l’antic imperi rus. Tot i la preparació militar més gran de les seves forces, no arribaria molt més lluny que el Komuch l’any anterior per dues raons principals: falta de coherència política i d’equipament militar.

El govern de Koltxak, més enllà de l’antibolxevisme i el supremacisme rus no tenia un programa polític atractiu per a la població, la qual en algun moment hauria de contribuir a l’esforç bèl·lic mitjançant reclutes; alguns generals com Denikin tenien prejudicis antisemites, així com una estratègia que poc afavorí la lluita contra els bolxevics (Yudenich, el general d’Arcàngel estava disposat a reconèixer la independència de Finlàndia, Semiónov actuà més com un bandit a sou del Japó i Denikin alienà possibles aliats com la república georgiana a la qual feu la guerra). En tant al subministrament, tot i la bona voluntat dels Aliats, només començà a arribar als blancs quan l’ofensiva ja estava de capa caiguda i sempre a través dels ports càlids del sud de Rússia.

Per a l’ofensiva, Koltxak confià la conquesta de Petrograd (la seu dels bolxevics) al general Yudenich, Denikin havia d’avançar des d’Ucraïna i el mateix líder avançar des de Sibèria i recuperar les ciutats de Samara i Tsaritsin, prèvies a la presa de Moscou. L’empenta fou contundent i la gent de Koltxak avançà més de 300 km, però ben aviat es féu evident que havien allargat massa les línies i que no s’enfrontaven a un exèrcit improvisat: Yudenich arribà als afores de Petrograd però davant l’enorme resistència hagué de replegar-se, la cavalleria del general roig Budionni impedí que les forces de Denikin contactessin amb les principals de Koltxak, i aquest darrer es trobà que l’exèrcit oriental de Frunze havia estat reforçat i ja al juny hagué de tornar al punt de partida.

De professió militar, Mikhail Frunze fou un dels generals més brillants de l'exèrcit roig Font: Wikipedia
De professió militar, Mikhail Frunze fou un dels generals més brillants de l’exèrcit roig. Font: Wikipedia

Fracassada l’ofensiva, un qüestionat Kolchak abandonà Omsk a les tropes de Frunze i es dirigí cap a la siberiana ciutat d’Irkutsk, on esperava tornar a estabilitzar el front. Però, un amotinament de la Legió Txecoslovaca en connivència amb grups esquerrans d’Irkutsk prengueren el control de la ciutat i arrestaren al Comandant Suprem, al qual executaren el 7 de febrer de 1920.

Els límits del poder soviètic

La mort de Koltxak enterrà tota possibilitat blanca de guanyar de la guerra civil: Yudenich, entre els bolxevics i el mar, optà per refugiar-se a la república d’Estònia; les tropes del difunt Kappel es replegaren cap a l’extrem orient, seguint les passes del general Semiónov; Denikin per la seva banda, que encara conservava un exèrcit disciplinat i nombrós, hagué de cedir el comandament del mateix a Wrangel, qui decidí atrinxerar-se a la península de Crimea. Els governs britànic i francès seguien donant suport als blancs de Wrangel, però davant d’una opinió pública cada vegada més pacifista, era implantejable incrementar els ajuts. Ara es tractava de determinar quins serien els límits del nou govern soviètic.

Sense l’amenaça d’un atac a gran escala dels blancs, l’excèrcit roig es concentrà en reemplaçar les repúbliques nacionalistes que s’havien format a la seva perifèria amb suport Aliat per repúbliques soviètiques. La República Democràtica d’Azerbaidjan, d’importància cabdal donat els seus recursos energètics, fou de les primeres a ser conquerides el 28 d’abril de 1920 (menys d’un any després caurien també Armènia i Geòrgia). Els territoris orientals, donada la seva menor importància estratègica, trigaren a ser annexionats: la mort del comandant panturc Enver Paixà el 4 d’agost de 1922 a mans de les tropes de Frunze evidencià la superioritat soviètica a l’Àsia Central i la conquesta de Vladivostok, el 25 d’octubre d’aquell any, fou l’última de les grans campanyes d’aquella sagnant guerra civil.

Les fronteres orientals havien estat reconquerides, però no així les occidentals, aquelles més importants donada la voluntat del govern bolxevic d’estendre la revolució a la resta d’Europa. No es deixaven endur per l’idealisme: el 1919 s’havia configurat governs soviètics a Hongria i Baviera.

La Polònia del general Pilsudski era el principal mur de contenció de l’Exèrcit Roig, en la seva missió revolucionaria; donat el mutu odi cap al moviment blanc, ambdós s’hi havien compromès a una guerra de baixa intensitat que es transformà després del replegament de Wrangel.

Les tropes de Tukhatxevski i Budionni aconseguiren grans èxits a principis del 1920, però caigueren pels mateixos motius que els blancs de Koltxak: allargaren massa les línies de subministrament i infravaloraren la capacitat enemiga (els polonesos tenien armes i entrenament francès). La batalla de Varsòvia, l’agost de 1920, forçà el govern soviètic a reconèixer una Polònia hostil que tenia part dels territoris bielorussos i lituans. Letònia i Estònia també obtindrien la independència en aquestes circumstàncies.

Els acords amb Polònia i les repúbliques bàltiques segellaren la sort del moviment blanc a Crimea, el qual s’enfrontava ara a un Exèrcit Roig reforçat i aliat amb els anarquistes de Makhno. Conscient de l’impossibilitat de sostenir la guerra, Wrangel ordenà l’evacuació dels blancs que conclogué el 14 de novembre de 1920.

El contraatac bolxevic tingué en vil a bona part dels governs europeus (1920). Font: Wikipedia
El contraatac bolxevic tingué en vil a bona part dels governs europeus (1920). Font: Wikipedia

L’estat soviètic havia sobreviscut a la guerra però a un alt cost social i econòmic, així com territorial a les seves fronteres occidentals. Mentre els refugiats blancs s’escampaven per tot Europa i Àsia, les autoritats soviètiques tractaven de trencar el seu aïllament internacional mitjançant el suport a moviments revolucionaris com als acords amb els països vençuts de la Gran Guerra. No fou fins al Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939 que el govern soviètic reconquerí els territoris de l’antic imperi rus i fins a la Conferència de Teheran de 1943 on l’URSS fou definitivament reconeguda pels EEUU i Gran Bretanya, els seus aliats a la Segona Guerra Mundial, com un membre legítim dins la comunitat internacional.

Read More

Havent assolit la independència d’una Espanya immersa en convulsions internes, els nous Estats llatinoamericans nasqueren sense Nació. La fragmentació fronterera al continent no va implicar, en un primer moment, una diferència de sentiment de pertinença a una nacionalitat concreta, el que va permetre experiments (tots fallits) per a la unió de països en federacions, com la Gran Colòmbia de Bolívar o la Confederació Perú-Boliviana d’Andrés de Santa Cruz. La necessitat de crear una Nació per a la diferenciació entre els països de la regió va dur als llatinoamericans a considerar com a objectiu polític principal la consecució d’un projecte liberal compartit per la totalitat de l’oligarquia del país; era la Nació en el sentit francès de la paraula, com a comunitat de voluntats comunes, a falta de diferència lingüística o cultural amb els veïns.

L’objectiu principal, és a dir, la construcció de la Nació, passava per la necessitat de les diferents oligarquies d’emmarcar el seu país dins del que s’anomenava com a “concert de nacions civilitzades”; amb això, es referien a introduir els Estats llatinoamericans en l’elit econòmica mundial a partir de projectes de Nació viables i exitosos. Cada Estat tindria el seu projecte nacional particular, que el diferenciaria del veí i que hauria de dur-lo a l’Olimp econòmic. Per a imposar-lo, s’optà per dues vies diferents: o bé l’acord entre diversos grups socioeconòmics, o la imposició d’un projecte de Nació d’un grup oligàrquic concret.

El que sembla clar és que en els països llatinoamericans això es donaria entre 1840/50 i 1880, ordenant les economies de la regió en agràries, ramaderes, mineres i extractives, segons les qualitats del país en concret, per tal d’incrementar la producció i l’exportació. Per les característiques de la regió, aquest projecte havia d’alliberar capitals, així com el mercat de mà d’obra, al mateix temps que expandir la frontera agropecuària, aprofitant la gran quantitat de recursos naturals de què es disposaven per al comerç amb Europa i Amèrica del Nord. Per assolir aquests objectius, es desenvoluparien processos interns en cada país en funció de la història colonial i de les potencialitats econòmiques existents, amb l’objectiu d’implementar l’ordre liberal. A l’Amèrica Llatina trobem tres vies per a la implantació del projecte nacional.

En primer lloc, l’abolició de l’esclavitud. Aquesta es duria a terme en regions amb una economia i societat estructurada al voltant de l’existència de la plantació amb mà d’obra esclava, és a dir, bàsicament a la zona del Carib. S’iniciaria una lenta transformació cap al treball assalariat, alliberant així la mà d’obra per al projecte liberal.

n algunes zones de l’Amèrica emancipada d’Espanya, com Colòmbia o Veneçuela, l’esclavitud tenia un pes fonamental en l’economia. Font: National Geographic.
En algunes zones de l’Amèrica emancipada d’Espanya, com Colòmbia o Veneçuela, l’esclavitud tenia un pes fonamental en l’economia. Font: National Geographic.

En segon lloc, les reformes liberals. Serien promulgades en regions on les institucions, com l’Església o les comunitats indígenes, que acumulaven terres i mantenien a mà d’obra vinculada a aquestes, eren importants. Implicaren reformes econòmiques (com les desamortitzacions a l’Església secular, l’abolició del tribut indígena…), socials (amb legislació relativa a la mà d’obra) i institucionals (creant un Registre Civil i secularitzant la vida quotidiana).

Finalment, la tercera via fou la colonització de les terres mal anomenades com a “buides”. Això implicaria expandir la frontera interna agropecuària i extractiva cap a les zones on l’Estat colonial no havia arribat a establir la seva autoritat. Les repúbliques que guardaven territoris d’aquestes característiques en el seu interior, com el Perú, Bolívia, l’Argentina o Xile, es disposarien a créixer a costa d’uns territoris que consideraven deserts, però que en la seva majoria eren poblats per comunitats indígenes.

Tres factors fonamentals permetrien a les noves repúbliques llatinoamericanes prendre el control d’aquests territoris “desèrtics” sota el pretext d’expandir la “civilització”. D’una banda, la migració internacional, vivint processos en què tenien a veure els factors d’expulsió d’Europa, que aportava els immigrants per a la subsistència, i els d’atracció a Amèrica, que acabava fent arribar els que volien millorar la seva situació; així com les polítiques migratòries, trobant diferències entre els països llatinoamericans a partir d’interessos econòmics dels grups dirigents. Entre 1850 i 1930 arribarien uns 14 milions d’immigrants a l’Amèrica Llatina. Per altra banda, la construcció d’infraestructures, vivint un auge en la navegació fluvial i el ferrocarril, a partir de la iniciativa pública i privada al servei de l’economia dedicada a l’exportació. Finalment, per l’existència de capitals estrangers, amb crèdits als governs llatinoamericans i inversions en activitats econòmiques com la mineria, l’agricultura, les finances i els serveis, que incentivaven l’expansió.

Exemples de “Conquesta del Desert”: de la Patagònia a la Guerra del Chaco

Tenint en compte aquestes premisses, podem observar exemples d’incorporació de territoris considerats “buits” al projecte nacional, i els conflictes que van suposar pels Estats republicans i per les poblacions preexistents. El cas més conegut fou, sens dubte, l’anomenada Campanya del Desert protagonitzada per l’Argentina. Tot i que la historiografia sovint la veu iniciar el 1878, les campanyes de les repúbliques del Riu de la Plata cap al sud són presents des de 1833, atacant directament a la població indígena. El cabdill argentí Juan Manuel de Rosas veié en l’expansió cap al sud una via d’augment de les exportacions i de fre a la inestabilitat interna, repartint les terres entre els seus col·laboradors més pròxims. Això li donà un poder immens a ell i a la ciutat de Buenos Aires, que es configurà ràpidament com a centre de poder principal de l’Argentina. Rosas demostrà la fortalesa de les milícies que tenia sota les seves ordres a partir de la contínua matança de les comunitats nadiues, i la puixança econòmica resultant de l’expansió agrícola i ramadera duria a atraure immigració europea per a poblar el “desert” amb gents “civilitzades”.

La Campanya del Desert argentina no acabà amb Rosas, sinó que continuà i fins i tot augmentà la seva intensitat. Entre 1878 i 1881, l’Estat argentí incorporà gairebé 1,4 quilòmetres quadrats de territori a la Pampa i la Patagònia, així com al Chaco del nord. Pobles com el maputxe o el tehueltxe foren gairebé exterminats, i d’altres, com els mamultxes, serien erradicats del territori a la pràctica. Presidents argentins com Julio Argentino Roca posaren a les comunitats originàries en el punt de mira, i donaren autonomia a l’exèrcit per perpetrar un etnocidi d’arrel institucional. Volien, així, convertir el “desert” teòric en un de pràctic, buidant zones atractives per a l’economia de gents considerades com a “no civilitzades” per a reomplir-les amb immigració europea que dediqués la seva vida a la “prosperitat” de l’economia nacional.

Els militars atacarien sense dubtar les poblacions indígenes fins a reduir algunes a la inexistència. Font: Museo Histórico Nacional, Buenos Aires.
Els militars atacarien sense dubtar les poblacions indígenes fins a reduir algunes a la inexistència. Font: Museo Histórico Nacional, Buenos Aires.

Mentre l’expansió argentina fou la més coneguda d’aquestes, en trobem d’altres, més tardanes, que també implicaren conseqüències de llarg abast per als països implicats i per a les comunitats indígenes del territori. És el cas de l’expansió al Chaco de Bolívia i Paraguai, que dugué a l’esclat de la guerra entre els dos països als anys 30 del segle XX. Davant un moment de crisi mundial, havent caigut la borsa de Nova York l’any 1929, tant Bolívia com Paraguai necessitaven accedir a nous recursos naturals que compensessin la davallada en les exportacions que sofrien. Les grans companyies petroleres es feren ràpidament ressò de la possibilitat de trobar petroli al Chaco, i mentre la britànica Royal Dutch Shell es posicionaria al darrere del govern paraguaià, la nord-americana Standard Oil finançaria l’ocupació boliviana del territori per a iniciar prospeccions a la zona.

L’ocupació paraguaiana fou de naturalesa simple, ignorant o directament exterminant la població indígena, però en canvi la boliviana es dugué a terme a partir de diversos instruments. Per una part, les missions cristianes van tenir un rol fonamental per al sotmetiment indígena; és a dir, per a l’aplicació sobre ells del projecte de “civilització” que l’Estat prometia. A més, els reduïts suposarien una font de mà d’obra per als terratinents del voltant en una zona de baixa densitat poblacional. Alhora, trobem la via militar, amb una expansió a través de la construcció de forts i destacaments per a actuar contra els considerats “salvatges”, imitant així l’acció del Paraguai. Finalment, també s’utilitzaria la colonització directa amb l’establiment de colònies agrícoles, tot i que la totalitat dels intents van fracassar (el més famós fou el de l’aventurer nord-americà Bill Murray, frustrat per l’exèrcit del Paraguai).

Les poblacions indígenes no es mantindrien indiferents davant la presència estatal al Chaco i els atacs, tot i que invisibilitzats en la historiografia, es succeïren en el temps. Una de les poques fites històriques que han transcendit en aquest sentit foren les batalles de Kuruyuki, on una coalició de grups Chiriguano tractaren de forçar la marxa dels colonitzadors blanc-mestissos, però acabaren per ser derrotats davant la seva desunió i la resposta militar boliviana. La massacre resultant provocà un canvi en l’estratègia dels Chiriguano, que com altres poblacions indígenes deixaren les armes per a lluitar per aconseguir títols de propietat de la terra.

La Guerra del Chaco seria un conflicte sanguinari del que els indígenes no n’estarien absents. Font: Europa Press (Notimérica).
La Guerra del Chaco seria un conflicte sanguinari del que els indígenes no n’estarien absents. Font: Europa Press (Notimérica).

La situació dramàtica de les comunitats no acabà així. L’expansió paraguaiana i la boliviana acabarien per trobar-se, i la tensió per al control d’un territori suposadament ric en hidrocarburs creixeria cada vegada més. Després de discussions i mediació internacional, tant la disputa territorial com l’empresarial, entre la Standard Oil i la Royal Dutch Shell, s’imposà, i les escaramusses es transformaren en conflicte. A la Guerra del Chaco resultant, duta a terme entre 1932 i 1935, els principals afectats foren els indígenes, reclutats forçosament per a lluitar en ambdós bàndols, veient convertits els seus territoris en escenaris de guerra i sent oblidats pels relats i la historiografia resultant. Serien sovint relocalitzats en missions, obligats a desplaçaments i utilitzats com a instruments en l’aparell bèl·lic, pel que encara que no se n’acostumi a parlar, la Guerra del Chaco és inexplicable sense veure la col·laboració -forçosa o no- de la població local.

Aquest fet té més pes quan tractem de visualitzar les condicions en què els diferents exèrcits van haver de viure. Paratges inhòspits i desolats del que l’autor bolivià Augusto Céspedes dona diverses pinzellades en els seus relats:

“Verano sin agua. En esta zona de Chaco, al norte de Platanillos casi no llueve, y lo poco que llovió se ha evaporado. Al norte, al sur, a la derecha o a la izquierda, por donde se mire o se ande en la transparencia casi inmaterial del bosque de leños plomizos, esqueletos sin sepultura condenados a permanecer de pie en la arena exangüe, no hay una gota de agua, lo que impide que vivan aquí los hombres de guerra. Vivimos, raquíticos, miserables, prematuramente envejecidos los árboles, con más ramas que hojas, y los hombres, con más sed que odio”.

Així, sense la presència indígena, que coneixia el terreny i la possibilitat d’accés a recursos vitals com l’aigua, era impossible per a ambdós Estats dur a terme una guerra en tals condicions, però tot i això no apareixerien en el relat històric que s’ha traslladat fins a l’actualitat del conflicte. Després de la victòria del Paraguai, el territori passaria a ser a ulls del món com a homogeni, i les seves diverses poblacions seguirien sent ignorades i sistemàticament invisibilitzades en pro del projecte nacional oligàrquic. Així, el Chaco passava, en la teoria, a formar part de la Nació, a ser significatiu per la seva economia, i deixava de ser un “problema fronterer” o un territori “buit”.

Reflexions finals

L’Estat-Nació llatinoamericà va ser, a la pràctica, un projecte imposat per l’oligarquia de cadascun dels Estats de la regió al segle XIX, amb conseqüències de llarga durada. Cada país tingué un procés emmarcat en les seves característiques, però en definitiva el model d’aplicació del projecte va ser bàsicament compartit, tenint en alguns més importància l’abolició de l’esclavitud, en d’altres les reformes liberals, i en altres l’anomenada “conquesta del desert”.

Aquest últim cas, repassat aquí, implicava l’ocupació per la força de territoris on ja hi havia població caçadora-recol·lectora. Havent participat sovint del comerç amb els grans imperis precolombins, i sent bàsicament ignorats per colonitzadors com els hispànics, que es centraren en la conquesta de societats més complexes a escala política, seria en els temps de les noves repúbliques quan es posaria el focus d’atenció més clarament sobre aquestes poblacions.

Les comunitats indígenes no eren considerades com a grups de persones “civilitzades” i, per tant, havien de deixar pas al “progrés”, pacíficament o per les armes. L’Argentina i la seva Campanya del Desert ens mostra com un Estat es dirigí directament a l’extermini d’aquestes poblacions per a l’expansió del seu projecte nacional. En canvi, el cas del Chaco ens permet veure com, a més de ser un objectiu a abatre, els indígenes podien ser també un instrument a utilitzar segons el criteri de cada país per a ocupar un territori a priori interessant per a l’economia.

Les conseqüències per a les poblacions indígenes, però, sovint acabarien per ser les mateixes: expropiació dels territoris, desplaçaments forçosos i mort o fugida. Un llegat de gran duresa que ha perdurat fins a l’actualitat; fou la destrucció del món indígena per part d’un nou rival com eren les repúbliques liberals americanes. Les comunitats indígenes americanes apareixen com a marginades del joc polític republicà encara en ple segle XXI, i només en alguns països s’han fet passos per a encabir a tota la població dins el projecte nacional actual. El cas més famós és el de l’Estat Plurinacional de Bolívia, que feu néixer la població boliviana el 2009, pocs anys després de la victòria a les eleccions presidencials de l’aimara Evo Morales, a través d’un referèndum on s’acceptava una nova Constitució pel país i es blindava la igualtat d’oportunitats per a indígenes, mestissos i blancs.

Read More

Si Fontana hagués sigut anglès, avui seria considerat un segon Eric Hobsbawm“, em va dir un dels seus companys que el coneixia força. Paraules grosses. No acostuma a passar que et comparin amb un dels millors historiadors de tots els temps (fins a la seva mort, Hobsbawm va ser l’historiador viu més citat). Amb una companya argentina del màster vam parlar fa uns anys sobre ell i assegurava que al seu país era considerat una mena de “déu”.

No recordo el moment exacte en el qual vaig sentir per primera vegada el nom de Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018), però sé que a partir d’aquell moment es quedaria per sempre més amb mi. Apareixia en la bibliografia recomanada de diverses assignatures del Grau d’Història, sonava en els llavis dels professors, parlàvem dels seus llibres, fins i tot abans, durant i després de les cerveses de mitjanit amb els companys de classe. I la primera vegada que el vaig anar a escoltar en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), va il·lustrar les seves tesis amb llibres que havia devorat, tesis que havia llegit i dades que havia conegut fins a unes hores abans de l’inici de la conferència.

Fill d’un llibreter de vell, criat i vinculat a ambients d’esquerra i catalanista (“Sóc nacionalista, i segueixo sent roig“), Josep Fontana segurament tindria clar que va ser el continuat entrenament en el seu ‘ofici d’historiador’, el convenciment que la història és una disciplina en contínua revisió i una font de coneixement infinita, la disciplina i el rigor el que va fer d’ell l’historiador que era.

Segurament no hi ha una obra millor per a començar a conèixer la personalitat, el recorregut i algunes de les línies d’investigació de Fontana que L’ofici d’historiador (Arcàdia, 2018). És en aquest llibre (una reedició d’un recull de conferències impartides a la Universitat de Girona durant el 2009) on parla, entre altres coses, de la seva formació intel·lectual i dels seus mestres, autèntics gegants de la historiografia catalana damunt dels quals es pujarà per a esdevenir finalment ell mateix un altre gegant: Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives o Pierre Vilar. Alguns d’aquests coneixements eren clandestins, com mostra recordant les classes que impartia d’amagatotis Soldevila al menjador de casa seva en la Barcelona dels anys cinquanta (els Estudis Universitaris Catalans). Un deixeble, doncs, d’algunes de les millors ments pensants durant la llarga nit cultural del Franquisme. De cada un en recalcà una virtut que ell mateix absorbiria: una estima pel país, la consciència de la dimensió cívica de l’historiador, el seu compromís amb la societat i el temps que l’hi havia tocat viure… i quins temps: nascut el mateix any de la proclamació de la Segona República, patí la Guerra Civil espanyola, el Franquisme i la Guerra Freda; però també fou un actor actiu durant la Transició, testimoni de la construcció de la democràcia espanyola, la crisi del 2008, el 15-M, el Procés sobiranista…

L’intel·lectual ja havia nascut, i encarrilà la seva feina amb la voluntat de fer una història… millor dit, una ciència històrica, amb vocació de servei: “El que havia de representar per a mi aquest ofici [el d’historiador] (…) tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina“. Una defensa apassionada de la seva feina, però respectant sempre la metodologia i el rigor. Com li va dir un dels seus mestres, Pierre Vilar: “No és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència“. La Història (en majúscula, sí) com a eina militant, de combat i de canvi.

Militant també de l’antifranquisme i partícip d’una Transició (1975-83) el resultat de la qual el decebria, més tard seria capaç d’analitzar críticament aquell període en les seves obres més posteriors. Especialment, en destacà la ‘traïció’ dels líders de l’oposició democràtica, per haver permès la supervivència del franquisme a partir del pacte polític, cosa que li permeté mantenir el poder en les estructures de l’estat espanyol. Fontana estaria afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) fins al 1980, atret per veure en ell l’eina més eficaç en el combat contra la dictadura franquista (1939-75) i que buscava, al mateix temps, el socialisme i el dret a l’autodeterminació catalana.

Josep Fontana, en un moment de l'entrevista que li vam fer. Font: Ab Origine
Josep Fontana, en un moment de l’entrevista que li vam fer. Font: Ab Origine

Però també estaria compromès amb la renovació de la historiografia catalana i espanyola, per la qual lluitava després de la fossilització a la qual l’havia condemnat el franquisme; i ho feu a partir de les seves aportacions de caràcter marxista. Per tant, més que voler parlar sobre temes merament acadèmics, o d’una utilitat social limitada, Fontana va destacar sempre per compondre obres que responguessin les preguntes dels nostres temps. A mesura que ens acostarem al segle XXI, Fontana decidí aprofundir en temàtiques d’abast global, on molts historiadors peninsulars no s’atreveixen.

En un món complex, on mor la preeminència occidental, augmenten brutalment les desigualtats socials i amb molta incertesa en el futur, que ens priva de respostes a moltes de les nostres preguntes, Fontana va posar una mica de llum, regalant-nos una monumental història del món que narra des de 1945 (any del final de la Segona Guerra Mundial) fins a l’arribada d’Obama a la Casa Blanca: Por el bien del imperio (Pasado & Presente, 2012), que complementaria amb El futuro es un país extraño (Pasado & Presente, 2013). A arran de l’inici del Procés sobiranista i del xoc Catalunya-Espanya (i la consegüent cerca de preguntes i respostes), Fontana decidí parlar d’aquells elements que havien conformat la ‘identitat’ catalana i la seva dinàmica històrica; el resultat fou La formació d’una identitat (Eumo, 2014)… i per descomptat, El siglo de la revolución (Crítica, 2017) va ser el llibre idoni per a commemorar el centenari de la Revolució Russa (1917), essencial per a entendre la centralitat de la revolució que “capgirà el món” i que es va atrevir a fer una història global des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18) fins a l’actualitat.

Però els seus orígens acadèmics eren uns altres: malgrat que no li agradés ser considerat un ‘especialista’ en un període concret, Fontana va agafar una ràpida volada a partir de les seves obres sobre el segle XIX català i espanyol; interpretant lúcidament l’ensulsiada de l’Antic Règim i la implementació del liberalisme. Sobresortí per la frescor de la seva anàlisi i la nova documentació que aportà; un mèrit encara més lloable si tenim en compte el desert historiogràfic que existia del període i les connotacions negatives que el franquisme recent li havia atribuït (el liberalisme i la seva implementació al XIX foren una de les bèsties negres de la dictadura, un moment a partir del qual el franquisme considerava iniciada la decadència espanyola). D’especial importància, també, fou la renovació historiogràfica que es dugué a terme gràcies a l’accés a la documentació que començà a investigar durant els anys cinquanta, la descoberta d’autors fora d’Espanya i els seus lligams amb l’editor de Crítica, Gonzalo Pontón, que començaria a publicar els grans historiadors marxistes britànics, com el mateix Hobsbawm.

Fontana demostrà, amb tota la seva producció literària, que era capaç tant d’explicar realitats històriques més concretes (com demostra la seva ingent obra sobre la Catalunya i Espanya dels segles XVIII, XIX i XX) o internacionals. Però també en el pla historiogràfic va combatre amb molta força els tòpics neoliberals que es formularen després de la caiguda del bloc soviètic (i el triomf ‘incontestable’ del model capitalista defensat pels Estats Units després de la Guerra Freda) i la suposada “fi de la història” que plantejà Francis Fukuyama; La història després de la fi de la història (Eumo, 1992) és un exemple d’aquesta lluita.

Deia el líder soviètic Nikita Khrushov (1894-1971) que els historiadors són gent perillosa, perquè són capaços de desballestar els discursos oficials i, en última instància, l’ordre establert. Potser per aquest motiu, segurament, Fontana era un personatge incòmode, perquè li agradava qüestionar a l’engròs i al detall. Serveixi com a exemple l’èmfasi que va posar en els seus últims llibres i actes per a desmuntar i explicar l’imaginari i argumentari neoliberal que va portar el món a la Gran Recessió de 2008 i que ha consolidat una societat més desigual i un sistema més voraç. Gràcies a ell, podem entendre una mica millor aquesta crisi, no com a un accident del sistema, sinó com a culminació d’un pensament econòmic i polític que nasqué als vuitanta i que s’ha anat estenent arreu del món.

No ens ha d’estranyar, per tant, que amb aquest bagatge hagués ensenyat Història Contemporània i Història Econòmica a diverses universitats: la de Barcelona, l’Autònoma de Barcelona, la de València i la Pompeu Fabra. I encara hauríem de parlar sobre la infinitat de cursos, conferències en altres universitats llatinoamericanes (Mèxic, Colòmbia, Perú, Equador, Xile, Brasil…) que impartí. A més, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira Virgili, la de Valladolid i la Universitat Nacional de Comahue (Argentina). A ningú li hauria d’estranyar que el 2006 rebés el Premi Nacional de Cultura de Catalunya, per la seva trajectòria professional. Va ser a la Universitat Pompeu Fabra, però, on es va jubilar el 2001 i on ajudà a muntar una important institució cultural universitària: l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives. El nom, clar, era un homenatge al seu mestre, però que ha servit per a demostrar també que la tasca de represa cultural i historiogràfica durant el franquisme que feu aquell, ha pogut ser transmès a les noves generacions d’historiadors.

En aquest annus horribilis que ha sigut 2018 (amb la pèrdua d’Eva Serra, Toni Muñoz i Jaume Riera) per a la historiografia catalana, hem de sumar-li ara una nova defunció. El 28 d’agost de 2018 ha mort Josep Fontana, un individu extraordinari, que va fer una donació de més de 37.000 documents a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, que tenia uns coneixements amb una profunditat vertiginosa i no va dubtar mai en dir la seva opinió; ja fos perquè volíem saber-la, o perquè sentia que, com a historiador, tenia l’obligació de fer-ho. En un temps on els debats els marca el ritme de Tuiter i sovintegen les opinions superficials a cop de tertulià, la seva pèrdua és especialment sentida. Mestre entre mestres; gegant entre gegants. El seu secret? Sospito que ser de la vella escola: davant de la liquiditat, del relativisme postmodern i d’interpretacions estètiques, la seva millor arma sempre van ser les dades, les dades i les dades, sobre les quals interpretava la realitat. El millor homenatge que hom li pot fer? Llegir-lo, perquè encara el podem trobar allà, entre les pàgines que ens ha llegat; perquè encara ens pot ensenyar molt.

Read More

Passen els anys i també les generacions, i avui una àmplia majoria de la societat catalana se sent identificada no només amb algunes accions d’Òmnium Cultural, sinó amb la seva raó de ser. Però què ho fa això?

Partim de trobades a porta tancada, per obligada clandestinitat, vora l’11 de juliol de l’any 1961. Uns empresaris decideixen posar de la seva part per salvar la cultura catalana. La seva tasca de mecenatge, acompanyada pel voluntariat (cosa que acompanyarà per sempre més l’ADN de l’entitat), permetran difondre la literatura, la música i la llengua catalanes en temps difícils.

Es veuran obligats, per culpa de la persecució, a obrir fins i tot una seu a París. Ara li modificaríem el nom per Brussel·les i veuríem que Espanya no ha canviat tan.

Arribarà al seu esplendor l’any 1982, després d’una feinada ingent procurant l’educació en llengua catalana, conjuntament amb els moviments de renovació pedagògica i en la seva fase final amb sindicats, partits i associacions de veïns, que farà possible la immersió lingüística. D’aquest patrimoni en sorgeixen iniciatives posteriors com la plataforma educativa Somescola i en cristal·litza un altre dels seus vectors: la cohesió social.

Aquí l’entitat tocarà el seu sostre, ja que la seva activitat s’havia enfocat a suplir les institucions, i l’aparició de la Generalitat amb els seus clarobscurs, li traurà la transcendència que havia tingut durant el franquisme i la Transició. Això i l’envelliment, farà aflorar noves propostes i veus dins l’entitat. Aquestes prendran forma, finalment, amb el nom d’Òmnium 21.

Amb l’objectiu d’enfortir el catalanisme cívic, ampliant la seva base social, potenciant altres entitats sectorials i la coordinació amb la Federació Ramon Llull, de la qual formen part Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, tindrà la vocació de passar de suplir a complementar la tasca de les institucions. Tindrà un component renovador a nivell generacional amb un to independentista, ja que una part del nous quadres seran vinguts d’espais com el BEI (Bloc d’Estudiants Independentistes).

Aquí és necessari fer un apunt. Com bé explica Jordi Muñozno es pot entendre l’independentisme actual sense la fortalesa del teixit associatiu, i aquest és el punt sobre el que pivotarà l’entitat a partir de llavors.

El 7 de març de 2002 seran cridats a les urnes els 15.000 socis per escollir entre l’opció continuista Josep Millàs i el renovador Jordi Porta. Els comicis acabaran amb acusacions de frau mutu i la mediació del mateix president de la Generalitat Jordi Pujol i advocats externs en les que seran, segurament, les eleccions més seguides mediàticament en una entitat sense ànim de lucre, per l’època. El novembre del mateix any hi haurà una nova contesa electoral que acabarà finalment, després d’una campanya renyida, amb la victòria d’Òmnium 21.

palaudalmasses
Palau Dalmasses. Seu d’Òmnium Cultural del 1961 a 2003.

A partir d’aquí la història és coneguda; l’entitat amplificarà la seva acció amb nova imatge, nous programes, noves campanyes com Free Catalonia i nova seu, passant del Palau Dalmasses al carrer Diputació, incorporant un torrent de nous socis i tècnics que ja no cessarà fins a l’actualitat. L’eclosió es donarà amb l’èxit de la  manifestació impulsada per l’entitat el 10 de juliol de 2010 amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, amb una assistència històrica de més d’1 milió de persones després de la resolució del recurs contra l’Estatut.

Es consolidarà com agent de primer ordre i revalidarà l’aposta per l’estat propi. En paraules de Muriel Casals, a la Declaració de Santa Coloma el 2012, on es ratificarà aquesta postura:  “1961 cultura, 1982 llengua, 2010 país, tres dates d’unes cruïlles clau en el camí que venim fent”.

Es treballarà colze a colze amb la naixent ANC (Assemblea Nacional Catalana) i es succeiran campanyes com Un país normal i Ara és l’hora enfocades a conscienciar sobre la necessitat d’un referèndum on Catalunya pugui decidir democràticament el seu futur amb el 9N com a primera pantalla a superar, fins arribar al Pacte Nacional pel ReferèndumSense tot aquest recorregut seria impensable, provablement, el Referèndum de l’1 d’octubre.

El dret a l’autodeterminació s’anirà entrellaçant cada cop més amb la vessant social traspuant el propi món del sobiranisme; prova d’això en seran també Lluites Compartides i Crida per la DemocràciaAquesta capacitat d’integrar la convertirà en l’organització civil més gran de Catalunya i la més representativa del catalanisme.

sanchez cuixart_15_970x597
Jordi Sànchez (expresident de l’ANC) a l’esquerra i Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural) a la dreta durant la campanya pel Referèndum de l’1 d’Octubre. 22 de setembre durant la Marató per la Democràcia a Plaça Universitat.

El país que tan s’anhelava navega a la deriva i el seu president, Jordi Cuixart, resta empresonat acusat de sedició. No obstant això, l’entitat continua creixent, enfortint-se i marcant nous horitzons; Demà pots ser tu. 2018 drets, podria dir la Muriel. Qui sap què ens depararà el futur que hem de compartir.

Segurament aquesta és una visió molt sociopolítica de l’entitat, i Òmnium també és el Sambori el concurs literari infantil i juvenil amb més participació d’Europa, la coordinació de la Flama punt d’unió dels Països Catalans, programes ambiciosos com el Quedem? posant en valor la diversitat cultural, el treball al territori dels milers de socis i sòcies i moltes coses més. I es clar, per copsar la dimensió d’Òmnium cal pensar en gran.

 

Read More

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I). Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Durant els anys de la Segona República (1931-1936), els governs progressistes havien impulsat algunes mesures legislatives que milloraven la condició social i política de les dones i havien establert un règim de llibertats polítiques que havien afavorit la seva participació política. En els sectors esquerrans, la militància política femenina s’havia desenvolupat sobretot en les tendències anarquistes i comunistes, en un context de politització creixent que potenciava les postures més radicals. En un principi les dones militaren al costat dels seus companys en partits o sindicats, però durant els anys de la República van néixer també algunes organitzacions femenines.

Les comunistes s’agruparen sota l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA) –amb la Unió de Dones de Catalunya (UDC) com a homòloga catalana. L’AMA es va fundar el 1933, de la mà del PCE, i es vinculà a la Tercera Internacional i al Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme. Tot i l’evident domini comunista d’aquesta associació, un cop esclatà la guerra intentà erigir-se com una organització femenina unitària de les forces antifeixistes –seguint la pràctica del Front Popular–, i algunes dones socialistes, republicanes i anarquistes hi participaren. La majoria de militants, però, ho eren també de la UGT o del PCE.

Ni l’AMA ni la UDC van establir un programa de gènere clar, i el seu objectiu principal ara la mobilització de les dones en favor del comunisme i l’antifeixisme, més que iniciar una lluita feminista. Com afirma Mary Nash, aquestes «organizaciones carcían de una reflexión crítica sobre la situación de las mujeres y apenas ponían en tela de juicio los valores patriarcales».

La dependència política de l’AMA al PCE era evident –així com la UDC del PSUC–, i així ho denunciaven algunes dones anarquistes, que rebutjaren participar d’aquesta organització i preferiren organitzar-se autònomament sota la nova organització anarquista Mujeres Libres. Aquesta s’havia fundat només uns mesos abans del cop d’estat, resultes d’una reflexió crítica sobre la pràctica dels companys del sindicat que, deien, no obeïa a la teoria igualitària que defensaven.

Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público
Dones integrants de l’organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público

A diferència de l’AMA, Mujeres Libres sí que emprenia una lluita anarcofeminista amb la que pretenia aconseguir l’emancipació femenina, i defensava la doble militància –en el sindicat mixt i en l’organització femenina– com a camí de lluita. Rebutjaven que amb la revolució social s’arribés també a l’emancipació femenina, i optaven per la lluita binària feminista i revolucionària. Malgrat que Mujeres Libres ho sol·licités formalment, mai va ser reconeguda com una organització anarquista dins del Movimiento Libertario Español (MLE), que integrava la CNT, la FAI i la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL), demostrant així la poca sensibilització respecte la lluita de gènere dins d’un moviment anarquista altament masculinitzat.

A la zona republicana, per tant, la mobilització femenina es va vehicular a partir de diferents organitzacions, i no es va poder construir una proposta transversal de gènere. Les diferents formacions plantejaven unes apostes polítiques diferenciades i, contràriament al que succeí a la zona nacional, l’heterogeneïtat marcà la política, també de gènere, de les esquerres.

 

Expulsades del front

El 19 de juliol de 1936 moltes van ser les dones, sobretot joves, que entusiasmades pel crit de la revolució i l’antifeixisme, sortiren als carrers i participaren de la victòria popular sobre el cop militar. Els primers dies de la guerra prengueren, de seguida, un caire festiu i reivindicatiu, i per moltes d’elles significà l’oportunitat de viure diferent. L’estiu s’acostava, i aquell no seria igual que els anteriors: moltes dones s’allunyaren de la llar o de les fàbriques –es convocà una vaga general com a resposta a l’aixecament de l’Exèrcit– i ocuparen els carrers, adquirint una nova actitud, activa, optimista i, potser, provocadora, que trencava amb els límits culturals de la domesticitat. Concha Liaño, de les Joventuts Llibertàries del Clot recorda que «estaba excitadísima. En la calle se habían empezado unas barricadas, con tenedores, cuchillos y todo lo que se pillaba. Me junté con los que hacían barricadas».

Després de la victòria sobre el cop d’estat, la vida canvià dràsticament. La improvisació dominà les accions dels mesos posteriors, i aquesta manca d’organització i regulació obrí nous espais per a les dones, en un moment on es reconfiguraven els discursos i es redefinien els rols –no només de gènere, també de classe– assignats. La mobilització femenina, en aquest context, despuntà. Aurora Molina recorda com volia participar de tot el que estava passant.

«Ah, y me acuerdo que iba a la casa CNT-FAI […]. Y yo iba por la calle y yo tenía un Winchester [un fusell], que no lo dejaba ni a tiros e iba con mi Winchester. Y suena un tiro, y entonces veo a mi madre que sale de un portal, y me agarra así y me mete pa’ dentro: ‘¿Pero qué haces mamá?, ¿con un fusil y me metes aquí dentro?’. Y salí fuera.»

Passats uns dies es va fer evident, entremig de notícies confuses i que arribaven tard, que no s’havia aconseguit vèncer les forces feixistes arreu de l’estat i que començava una guerra que, tot i que encara no se sabia, seria llarga i feixuga. Es van establir les línies del front i de seguida s’organitzaren les primeres milícies populars. Les diferents formacions d’esquerra –principalment comunistes i anarquistes– crearen columnes de milicians que es dirigiren a Mallorca, Aragó, Madrid, Guadalajara o algun dels altres fronts que s’ubicaven entre nacionals i republicans.

I enmig d’aquests milicians també s’hi allistaren milicianes: dones, sovint joves sense càrregues domèstiques ni familiars, que empeses per la necessitat instantània de combatre el feixisme es dirigiren, fusell en mà, al costat dels seus companys a primera línia de la guerra. Moltes d’aquestes dones es movien responent a una consciència política ja arrelada anteriorment, i anaven al front al costat dels seus companys de militància, entenent que en un moment així no podia haver-hi diferències entre sexes en la lluita contra l’enemic. Una miliciana del front d’Aragó advertia que «si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes».

Un grup de milicianles. Font: El Diario.es
Un grup de milicianles. Font: El Diario.es

Altres dones, però, es mobilitzaren per propòsits més banals: simplement acompanyar el xicot o el marit, o amb la voluntat de viure un estiu diferent, mogut per l’aventura i amb l’oportunitat de teixir noves relacions socials. Conxa Pérez explicava que «jo anava amb el grup que perteneixia i érem tots del grup [anarquista]. Hi havia el meu company també allà. […] Bueno, no m’hagués agradat tirar tiros, però la veritat és que quan anàvem a tirar tiros no ho pensava, semblava que tenies que fer allò i ho feies».

Un cop situades al front, aquestes dones, que pretenien empunyar el fusell com feien els seus companys, es van trobar amb una nova barrera: moltes es van veure obligades a realitzar les tasques domèstiques, auxiliars i de cura. Eren elles les que cuinaven, rentaven o atenien els ferits. Una miliciana, la Manuela, es queixava que ella no havia vingut al front «para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano». La divisió sexual del treball a les trinxeres de seguida creà diferències entre les tasques desenvolupades per homes i dones, un fet que suposà per elles un fort desencís. Al final, tot i la voluntat de les dones de trencar esquemes i límits, es van acabar imposant al front unes noves regles de gènere.

Cartell de la Guerra Civil en el que s'insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d'una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d'Espanya
Cartell de la Guerra Civil en el que s’insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d’una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

La realitat és que van ser poques les dones que practicaren el «manejo del fusil» –i aquí cal trencar tòpics–, tot i això, la imatge de la miliciana de seguida es materialitzà com a símbol de la lluita antifeixista. Es van fer cartells, es van compondre cançons i s’explicaven relats a la ràdio sobre la valentia i l’heroisme d’aquestes dones que havien deixat la seguretat de la rereguarda per combatre el fantasma del feixisme en primera persona. Com relata la historiadora Mary Nash, sovint gran part d’aquesta premsa no anava dirigida a les dones, amb la voluntat que seguissin l’exemple i es mobilitzessin també al front, sinó que intentava apel·lar als homes. Es realitzaven campanyes on la miliciana, a vegades al costat dels seus companys a primera línia, era la figura principal, capaç de fer reaccionar els homes i animar-los a allistar-se promovent els valors tradicionalment masculins de la virilitat, la valentia o l’honor.

El discurs que es desprenia de l’ús de la miliciana com a eina propagandística, per tant, estava molt lluny de ser trencador i assumia els rols culturals de gènere tradicionals. De fet, la propaganda dirigida a les dones les situava clarament a la rereguarda, i les interpel·lava com a mares, sobretot, i esposes. Des d’un primer moment existí el tàcit acord comú entre totes les forces polítiques, i també les associacions femenines, que la contribució femenina al conflicte havia de ser des de la rereguarda.

A poc a poc, el mite de la miliciana anà transformant-se. De fet, des del desembre del mateix 1936 ja no es van veure més cartells de milicianes: l’eufòria inicial de la guerra havia aportat a l’imaginari col·lectiu un nou model femení, amb unes actituds actives que res tenien a veure amb les que tradicionalment s’havia associat a les dones; però aquesta obertura va ser transitòria, i en els mesos posteriors es passà del mite de la miliciana al seu descrèdit.

Es començà a culpar a les dones del mal funcionament del front. Segons deien, la seva falta de coneixements i preparació militar obstaculitzava l’activitat bèl·lica, i en canvi de reclamar una formació per aquestes, s’exigia la seva retirada de les trinxeres. Amb un discurs força patriarcal es justificava que els coneixements femenins eren més útils a la rereguarda i, a més, la suposada inclinació natural de les dones per la pau les inhabilitava per a la lluita armada.

Un grup de dones vestides de milicianes la costat d'un cubell. Font: Alcalahoy
Un grup de dones vestides de milicianes la costat d’un cubell. Font: Alcalahoy

A tots aquests arguments de seguida se’n sumà un altre: la prostitució. Tot i que eren poques les prostitutes que es mobilitzaren al front, i que la majoria de prostitució es produïa a la rereguarda durant els dies de permís dels soldats, l’equiparació de les milicianes amb prostitutes acabà per desprestigiar-les per complet, en un relat fortament sexista que convencé a tothom. La realitat, però, era que moltes dones havien anat al front acompanyant a les seves parelles, amb projectes de casament. I són alguns els relats de joves que denunciaven assetjament sexual i violacions al front per part dels soldats, dels que deien que només eren «comunistas, socialistas o anarquistas de cintura para arriba».

Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest
Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest

Però en uns temps on les malalties venèries es contagiaven ràpidament i causaven moltes baixes, s’identificà la prostitució com a causa d’aquest problema. S’havia arribat a dir que la presència de les dones –acusades de prostitució– era «un plan preconcebido de los fascistas para iniciar el movimineto contrarrevolucionario» i que «la enfermedad venérea debe ser extirpada del frente, y para ello hay que eliminar previamente a las mujeres».

Finalment, Largo Caballero, el Ministre de Guerra, aprovà un seguit de decrets a finals de 1936 en el que s’expulsava les dones del front. Tot i que algunes s’hi quedaren, en un acte de desobediència individual, després del maig del 1937 amb la militarització de les milícies populars i la creació d’un exèrcit regular i disciplinari, la presència femenina als fronts passà a ser insignificant. Conxa Pérez recorda així aquell moment:

«I això ens va doldre molt, quan va arribar l’ordre de «las mujeres a la retaguardia» i donaven com excusa que tenien més baixes d’enfermetats venèries que de tiros i això era fals completament. Jo no en vaig conèixer cap [de prostituta] […]. I a mi em va doldre més que a les altres [la nova consigna], perquè precisament ho van projectar companys nostres, Ortiz, que era amic meu […]. En Durruti, que érem companys de tota la vida, reivindicant la igualtat i en canvi en aquest punt crec que no varen estar bé».

Així, la defensa de la presència de les dones a primera línia de guerra va respondre més a veus individuals de dones que rebutjaven tornar a la rereguarda que no a un front femení unitari. De fet, les diferents associacions femenines –AMA, Mujeres Libres… – ja des del principi de la guerra encaminaren els seus esforços en mobilitzar les dones a la rereguarda, i no reivindicaren el dret a establir-se al front.

Heroïnes de la rereguarda

Com hem vist, la figura de la miliciana s’instrumentalitzà, durant els primers mesos de la guerra, per cridar als homes al front. Per contra, la propaganda dirigida a les dones incentivava la seva contribució a la lluita antifeixista des de la rereguarda. Responia a l’estesa idea de «els homes al front, les dones a la rereguarda». Totes les formacions polítiques d’esquerra coincidien en aquest punt, i van ser les associacions femenines les que vehicularen la participació de les dones.

Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir "Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde". Font: Burbuja
Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir “Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde”. Font: Burbuja

En les setmanes posteriors al cop d’estat, la propaganda destinada a les dones les apel·lava en tant que mares o esposes, i buscava crear actituds proactives per tal que forcessin a marits i fills a allistar-se al front. Amb lemes com «más vale ser viudas de héroes que esposas de cobardes» o «nosotras, las mujeres catalanas, nunca hemos criado cobardes; nuestros hijos no deben faltar a su deber» s’intentava assimilar el sofriment i sacrifici de les dones, que veien els seus familiars emprendre el camí del front, com una activitat necessària per la resistència antifeixista. També es constituïren comitès de vigilància, a partir dels quals s’indentificava aquells homes que seguien a la rereguarda i no complien el deure de defensar la República.

La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest
La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest

Les dones, per tant, no eren considerades per ser, sinó en relació als homes. Eren mares, germanes, filles o esposes, relacions que s’emmarcaven en l’àmbit “natural” de les dones: la llar i la família. Tot i que aquest discurs no resultava gens trencador amb la concepció tradicional de les relacions de gènere, sí que les interpel·lava per crear actituds actives, i s’abandonava així el discurs de la domesticitat. Tothom havia de participar de la causa antifeixista, i també les dones havien de respondre a aquesta crida, però des d’un espai diferenciat.

La vida a la rereguarda no era gens fàcil. De seguida es van començar a notar els efectes adversos de la guerra, i la falta de subministraments i la inflació van dificultar enormement l’abastiment. A aquestes problemàtiques al cap de poc s’hi sumaren els bombardejos constants que desmoralitzaven a la població i dificultaven, encara més, el dia a dia. I ja des de l’inici del conflicte arribaven a les zones republicanes masses de refugiats –majoritàriament dones i nens– que escapaven de l’horror franquista, agreujant la manca de subministraments alhora que es generaven noves necessitats a la rereguarda.

En un moment on les institucions i els canals oficials eren incapaços de donar una resposta efectiva a les dificultats de la població, les dones s’organitzaren per desenvolupar de forma col·lectiva totes aquelles activitats d’assistència essencials per la supervivència. Elles, en definitiva, realitzaven allò que sempre havien fet per la seva família –subministrar aliments, roba, higiene, sanitat, etc.–, però ho feien en un nou marc col·lectiu i destinat a tota la població civil. Sobre elles va recaure el feixuc pes de la lluita per la supervivència, fet que els atorgava una nova condició social i un paper destacat, per primer cop, en la vida pública.

Es va establir una xarxa d’iniciatives assistencials, moltes d’elles hospitalàries i d’atenció als infants, arreu de la zona republicana. De fet, moltes dones de classes populars iniciaren durant la guerra la seva carrera com a infermeres, en un context on les que tradicionalment havien desenvolupat aquesta tasca, les monges, havien fugit a la zona nacional. Moltes d’elles mai haurien pogut accedir a aquests estudis si no fos pel context bèl·lic del moment. Gràcia Ventura, militant de la CNT de Borriana, explicava que quan va esclatar la guerra volia participar com fos, i va voler ser infermera. Com ella recorda, «entonces hi havia moltes infermeres voluntàries […]. totes nos apuntàvem per ser infermeres i coses d’estes».

El treball femení: un dret o una necessitat?

Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest
Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest

Tot i l’activitat assistencial que es va desenvolupar, la principal mobilització de les dones havia de ser en la productivitat fabril. Calia ocupar tots els llocs vacants pels homes mobilitzats al front, i les crides de «Mujeres al Trabajo» van omplir gran part de la propaganda de les diferents formacions polítiques. Es pretenia mobilitzar la mà d’obra femenina, i es feia amb un discurs i una retòrica militarista que permetia identificar el treball a les fàbriques amb la lluita antifeixista. Així, es parlava de les «heroïnes de la producció», dels «fronts de producció» o dels «soldats de la neteja».

Per les dones, assumir l’activitat industrial no només era una tasca transitòria derivada del conflicte, sinó que representava l’oportunitat històrica de legitimar el seu dret al treball remunerat. Les anarquistes, que havien protagonitzat ja des de feia dècades intensos debats respecte a aquest tema en les seves organitzacions, van veure aquest accés massiu a les fàbriques com un pas en l’emancipació femenina. La captació de les dones per les fàbriques, i la posterior capacitació per realitzar les tasques assignades, van ser els principals objectius de Mujeres Libres.

Però els treballadors, molts dels quals ocupats ara a les trinxeres, veien amb recel aquesta introducció massiva de les dones a les fàbriques, i sovint s’hi oposaren tement que, quan tornessin, no poguessin recuperar els seus llocs de treball. Les organitzacions femenines de seguida intentaren calmar-los, i vinculaven el seu treball a les necessitats de la guerra, assumint que se’n retirarien quan el conflicte acabés. La subordinació dels drets femenins als privilegis masculins es feia evident, i un cop més les limitacions culturals de l’època s’imposaven sobre la voluntat emancipadora de les dones. Així, la incorporació femenina a les fàbriques no va anar acompanyada d’un debat real ni d’un qüestionament sobre el dret de les dones al treball remunerat i a la independència econòmica.

Tot i que les organitzacions juvenils i l’anarquista Mujeres Libres defensava en els seus programes el treball remunerat com un principi fonamental, també assumiren aquest discurs tranquil·litzador durant la guerra. Així, la Unión de Muchachas assegurà que «no queremos desplazaros de vuestros lugares de trabajo, no queremos suplantaros; sólo queremos aprender, queremos saber».

Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index
Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index

I és que, tot i aquest discurs, les dones trobaren l’escenari perfecte per formar-se, i superar «l’esclavitud de la ignorància» a la que estaven condemnades. Es formaren arreu escoles i cursos de formació que anaven molt més enllà de la tasca a realitzar a les fàbriques, i que normalment s’acompanyava d’una formació política. L’accés a la cultura i a l’educació suposà una oportunitat històrica per moltes dones, sobretot per aquelles de classe treballadora.

Aprofitaren també aquesta conjuntura per reclamar la fi d’algunes desigualtats en el món laboral entre homes i dones. Reivindicaven el mateix salari pel mateix treball, la possibilitat d’especialitzar-se professionalment o el dret a la capacitació. Tot i els avenços que s’emprengueren en el context de la guerra –la Generalitat de Catalunya va decretar diverses mesures en pro de la igualtat entre sexes als llocs de treball–, la realitat va ser que es va mantenir la discriminació i segregació laboral per sexes. Les dones no aconseguiren representació paritària a les empreses col·lectivitzades ni una equiparació real dels salaris.

Tot i les crides per la mobilització femenina, moltes dones no van poder accedir a un lloc de treball remunerat, i la major part del gran esforç femení a la resistència va ser a partir del treball voluntari no remunerat i menys valorat socialment, però que alhora va resultar indispensable per la supervivència de la població a la rereguarda i pel manteniment del front. Pura López, de València, recorda que «después jo també vaig cosir per les milícies com si diguerem però eren treballs voluntaris, això no era res retribuït, tot era cosa voluntària»

Canvis i continuïtats

Els anys de la Guerra Civil van significar per les dones una època de ràpids canvis que els oferí noves oportunitats. S’obriren nous horitzons per moltes d’elles, i durant el conflicte van poder gaudir d’un treball remunerat, rebre formació política o participar de projectes a la vida pública. També van poder gaudir de nous espais, on les dones podien reunir-se i treballar col·lectivament. Tot i això, i com Geraldine Scanlon ja sentenciava el 1986, «la Guerra Civil no produjo una verdadera liberación de la mujer».

Constantment les demandes i aspiracions femenines van quedar subordinades a les necessitats de la guerra o a les exigències de la revolució. Els comunistes propagaven l’alliberament femení com un premi que vindria després de la victòria a la guerra, mentre que els anarquistes lligaven l’emancipació femenina al triomf de la revolució, i rebutjaven, per tant, una lluita feminista paral·lela a l’anticapitalista.

Expulsades ràpidament del front, la participació femenina en la lluita antifeixista es desenvolupà a la rereguarda, a partir sobretot de projectes assistencials i d’auxili. L’assistència social va projectar els rols femenins a l’esfera pública, trencant les barreres que fins llavors les havien reclòs a les llars. Això suposava un cert reajustament de les relacions de gènere, tot i que les activitats que les dones van desenvolupar no suposaven una ruptura respecte als manaments que tradicionalment havien recaigut sobre elles. Va ser des dels seus rols tradicionals de mares i esposes que van participar de l’espai públic.

GUERRA CIVIL ESPAÑOLA: LOS REPUBLICANOS Barcelona, 21-7-1936.- La miliciana Marina Ginestà, miembro de la juventud comunista catalana, posa en la terraza del hotel Colón, donde se estableció una oficina de alistamiento de milicianos. EFE/JUAN GUZMÁN
La miliciana Marina Ginestà, de la Joventut Comunista Catalana. Font: Justa Revolta

Així i tot, aquestes tasques femenines, ara visibles, es valoraren socialment, i les dones gaudiren d’una millora en la seva condició social.  També durant els anys de conflicte es generà una nova identitat cultural femenina, i moltes dones començaren a qüestionar un sistema de relacions de gènere que els perjudicava.

Malgrat tot, és paradigmàtic veure com les activitats femenines i la participació de les dones a la guerra no va diferir molt en ambdós bàndols. La mobilització dels homes al front va permetre a les dones fer-se un espai a la vida pública, i les activitats assistencials, ara destinades a la col·lectivitat i no només a la seva família, adquiriren un nou valor social i polític que alhora prestigià totes aquelles tasques desenvolupades per dones.

Read More

Els nins de la Catalunya del Nord parlen en francès. Ho fan a casa, al parc jugant amb la resta de mainatges i durant les activitats extraescolars. Sons pares també l’enraonen. Cada diumenge, quan es reuneix la família per dinar a casa els avis, escolten llargues converses de sobretaula en aquesta mateixa llengua. Després d’espertinar s’escarxofen al sofà i miren la seva sèrie preferida de dibuixos animats. La mare és al costat llegint el diari mentre el pare fa endreça al garatge amb la ràdio posada. Abstrets els uns dels altres segueixen compartint la llengua franca per sintonitzar els mitjans de comunicació. Fora de l’àmbit domèstic el patró lingüístic no s’altera. Passa el mateix quan es dirigeixen al funcionari de l’ajuntament, a la revisora del tren i al jove dependent de la fruiteria.

Aquest reguitzell d’escenes quotidianes es repeteixen constantment en qualsevol punt de la geografia nord-catalana. El francès és la llengua vehicular i hegemònica tant en l’àmbit públic com en el privat. Mentrestant, el català, la llengua que històricament s’ha utilitzat en aquesta regió, malda per sobreviure. La seva presència i ús social, parlem sense embuts, és anecdòtica i frega el folklorisme. Aquesta situació no és d’estranyar si tenim en compte que durant segles el català ha estat proscrit, perseguit i desprestigiat per les autoritats franceses. D’ençà del 1659, l’any de l’annexió i signatura del Tractat dels Pirineus, l’estat francès va emprendre un procés d’homogeneïtzació cultural que pretenia substituir el català en favor del francès. El procés en qüestió, conegut com a francesització, ha travessat diverses fases i el seu grau d’agressivitat ha anat variant, si bé l’objectiu, a grans trets, ha estat sempre el mateix: nacionalitzar en clau francesa els catalans del nord, així com tots els territoris dissidents culturalment i lingüística.

L’objectiu d’aquesta redacció és aprofundir en el procés de francesització. Només així podrem desvelar les causes per les quals una terra essencialment catalana a finals del segle XIX perd gran part de la seva identitat cultural durant les dècades posteriors. Així i tot, els processos de nacionalització són fenòmens complexos i multidimensionals, motiu pel qual no poden ser analitzats en un article d’aquestes característiques. Atesa aquesta raó, l’entrada que ve a continuació se centrarà en el paper de l’escola, un dels instruments més eficaços per a la reproducció cultural i difondre la idea de nació. La llarga i densa història de l’educació a França ens força a seleccionar la política escolar encetada a finals del segle XIX, el punt d’inflexió determinant. Únicament a través de l’actuació que va tenir l’escola pública podem arribar a entendre l’esfondrament que patiren les llengües «patueses», erosionades als límits de l’extinció.

L’artífex del que podem denominar una autèntica revolució educativa fou Jules Ferry, a través de dues propostes de lleis aprovades el juny de 1881 i el març de 1882. En plena consonància amb els valors i caràcter ideològic que propugnava la naixent Tercera República (1870-1940), l’escola dissenyada per Ferry esdevenia: laïque, grauite et obligatoire. La universalització escolar va introduir l’ensenyament del francès, que va convertir-se en l’única llengua permesa en els recintes, acompanyada de mètodes pedagògics coactius i la transmissió sistemàtica de determinats ideals corol·laris de la tradició centralista de l’Estat.

Els antecedents

L’obra de Ferry es troba en la cúspide d’un llarg recorregut en el desenvolupament de la legislació educativa, suscitat en bona mesura per un conflicte de competències entre l’Església i Estat. A França, foren dos els factors que exerciren una influència determinant per superar aquesta contradicció: un fou la centralització de l’educació per Napoleó, i l’altre, l’enorme pes de l’ideal d’igualtat revolucionària. A partir de la dècada de 1830, sota l’influx de la Monarquia de Juliol (1830-1848), l’educació paulatinament s’erigia com un afer d’Estat. Tanmateix, James Bowen certifica que no es va fer cap implementació significativa en l’educació primària fins quaranta anys més tard. No obstant això, les mesures adoptades en aquest període, encara que tímides, són d’una significació transcendental.

22.-Guizot
Retrat del Conseller Estatal François Guizot (1787-1874) per Jehan Georges Vihert, Château de Versailles. En el moment de ser aprovada la llei que porta el seu nom ocupava el càrrec de Ministre de la Instrucció Pública (1812-1837). Font: Metahistoria.

L’aprovació de la Loi Guizot de 1833 va marcar l’inici d’una progressiva socialització en l’accés escolar. Les comunes amb més de 500 habitants foren forçades a construir una escola per a nens (les nenes rebien la seva instrucció en congregacions de monges), garantint-hi la gratuïtat per als indigents. El model esdevenia mixt, combinant la presència d’escoles religioses i públiques, però les matèries impartides les dictaminava per primera vegada l’Estat. Per Guizot la «centralització ideològica» suposava la preponderància de l’Estat en l’ensenyança primària, sense que aquesta postura l’encabís dins els postulats de l’anticlericalisme, especialment si tenim en compte la potestat que donava al sacerdot d’una parròquia per supervisar el funcionament de les classes.

Un altre aspecte determinant d’aquesta etapa fou la creació d’una plantilla d’inspectors públics, personal que més endavant Ferry va professionalitzar i ampliar. No obstant això, la implantació de l’ensenyament públic no gaudia de consens entre la societat francesa, tal i com senyala Jean Le Gal, enfrontant els dictàmens d’intel·lectuals i progressistes amb burgesos i eclesiàstics. Els primers, que pretenien aprofundir en aquesta reforma, defensaven un model de país on llibertat i instrucció anessin plegades. En contraposició, la burgesia conservadora s’exasperava amb les possibles concessions a la classe treballadora, motiu pel qual no concebien la instrucció popular sense moral, ni la moral sense religió. Certament, aquesta reforma no va satisfer als catòlics, crítics amb la creixent presència de l’escola pública, ni tampoc l’esquerra anticlerical, que rebutjava l’ensenyament confessional. Pel que fa a l’obligatorietat, malgrat la creixent reivindicació, no fou inclosa en aquesta llei per la controvertida necessitat que tenien famílies i patrons en la conservació del treball infantil. En darrera instància, les mancances logístiques i el folgat absentisme expliquen l’èxit relatiu del projecte.

A l’avantsala de la reforma estructural encetada per Ferry, el Ministre d’Educació de Napoleó III, Victor Duruy, des del 1863, va intentar sense massa fortuna garantir l’ensenyament de la llengua francesa als territoris patuesos. Més enllà d’altres regulacions en la seva praxi política, l’element més rellevant per aquest estudi és que fa constar la preocupació de les autoritats per estendre l’uniformisme lingüístic a les zones no francòfones. Al mateix temps, les reivindicacions per incorporar la noció d’obligatorietat s’envigorien i s’afegien a l’agenda política estatal.

L’obra escolar de Jules Ferry: laïque, grauite et obligatoire.

Jules Ferry fou l’encarregat de conjugar aquestes demandes desplegant el que Patrick Cabanel ha anomenat: «le blanc manteau des écoles laïques», establint una analogia amb la mateixa dinàmica que seguiren les esglésies romàniques l’any mil. No és per menys, la pràctica totalitat dels municipis dels Pyrénées-Orientales ja gaudien d’una escola pública en temps de Ferry, a diferència de l’etapa anterior, el Segon Imperi (1852-1870), on tot i l’exigència de mantenir un centre educatiu, gairebé una tercera part n’estaven mancades.

índex
Retrat de Jules Ferry fet per Léon Bonnat (1888). Font: Wikimedia Commons.

Arran de la Loi Ferry de 1882 s’incrementava la pressió de l’Estat per desterrar l’escolarització religiosa. A partir d’aquell moment l’escola primària esdevenia pública, laica i obligatòria per tots els infants de 6 a 13 anys, independentment del seu sexe. França veia néixer en aquest moment la seva escola nacional, per bé que seguint les tesis d’Octavi Fullat , la formació de l’anomenada “escola nacional” al llarg del segle XIX –indistintament del país al qual fem referència- anava sempre encadenada a l’Estat, motiu pel qual és més convenient denominar-la escola estatal.

La Tercera República implementava un seguit de canvis i regulacions en matèria educativa, disposada a introduir França en la nova era urbana i industrial. En efecte, l’escola de Ferry s’erigí com un dels pilars de la República francesa i se segueix considerant un dels instruments fonamentals per a conformar l’esperit republicà. Tal i com sosté Olga Fullana, fins a dia d’avui Jules Ferry és lloat com un dels pares fundadors de la identitat republicana francesa.

Els progressos que van acompanyar la universalització de l’accés escolar són innegables. Sobre el paper, atorgava igualtat d’oportunitats als homes –i per primera vegada a les dones- de tots els territoris, malgrat que sobre el terreny les escoles seguien reflectint les divisions socials de la societat francesa. No en va, les famílies acolliren de bon grat la nova mesura tot i el portatge cultural que se’ls imposava: el francès esdevenia la única llengua vehicular a les escoles. En un territori que, en línies generals, ignorava per complet la llengua franca, sota el pretext de desterrar el català de les aules, l’escola republicana va valer-se de la coerció i de pràctiques pedagògiques que sovint incloïen càstigs físics i institucionalitzaven la delació entre companys. El resultat de tot plegat fou l’establiment d’un veritable condicionament psicològic per l’associació d’idees negatives amb la llengua vernacla.

El català: un obstacle pel progrés?

L’activitat de persecució lingüística més destacable fou el “joc de la plaquette”, que promovia deliberadament l’acusació entre companys que parlaven el català. Tot i les diverses variacions que n’adoptaven els docents, el procediment i objectiu final era sempre el mateix. El docent donava una plaqueta a un alumne, advertint-lo que la única manera de desfer-se’n era enxampant un dels seus companys parlant patuès i passar-li la senyal. En alguns casos l’activitat s’allargava durant les hores no lectives. Quan el professor ho considerava adient aturava el “joc” i l’últim infant portador de la plaqueta rebia algun tipus de càstig o burla. Aquest sistema no és exclusiu de la Catalunya Nord, existeix documentació que en prova l’ús en altres regions, com ara Occitània. A banda d’això, la maquinària propagandística de Ferry va irrompre amb força a les escoles, on hi lluïen sentències gravades en murs com ara «C’est interdit cracher par terre et parler patois» [«És prohibit escopir a terra i parlar patuès»] o «Parlaiz français, soyez propres» [«Parleu francès, sigueu nets»].

img_1632
Aquesta sentència segueix inscrita en una de les parets de l’antiga escola d’Aiguatèbia, a l’Alt Conflent. És una de les imatges més emblemàtiques del conflicte lingüístic nord-català d’aquesta època. Font: Homenatgecala.blogspot.com

L’aversió cap a la llengua materna era transmesa pels propis mestres, que pretenien enorgullir els pares amb el domini del francès dels seus fills, mentre els fills s’avergonyien del desconeixement dels seus progenitors. Vegem-ne dos exemples:

«Dans leur intérêt, j’ai essayé de prosciure le catalan.» [«Pel seu bé, vaig provar de proscriure el català.»] Léontine Paris, mestressa d’escola a Serdinyà, al Conflent. (Payrou 1985, 95)

«Par una disciplines sévère, j’oblige les enfants à parler françeais entre eux, même en dehors des classes. […] Le patois local ou catalan est un obstacle immense à la bonne rédaction.» [«Amb una disciplina severa obligo els infants a parlar francès entre ells, fins i tot fora de les classes. […] El patuès local o català és un obstacle immens a la bona redacció.»] Sylvain Massé, mestre d’Èvol, a les Garrotxes de l’alt Conflent. (Payrou 1985, 81) (Ambdues cites extretes de Bonet: 2014)

Monés (1995) estableix un paral·lelisme en el que el català esdevé sinònim de vergonya, inferioritat i escàs nivell social, en contraposició amb el francès, llengua que atorgava honor, superioritat i prestigi social. Precisament, aquesta idea es referma si prenem en consideració el que exposa Lluc Bonet: el desig d’escolarització en francès era transversal al nord de l’Albera, així com també ho era l’ús del català. Aquesta postura contradictòria revela el bilingüisme conflictual de la societat, és a dir, la diglòssia que es gestava en el conjunt dels autòctons. L’aculturació els permetria la promoció social en determinats oficis, com ara les categories subalternes del funcionariat. Les classes populars s’emmirallaren en les elits rosselloneses, que es trobaven en una fase del procés de francesització molt més avançada decidides a conservar la seva posició predominant.

La filiació ideològica a la República

Tanmateix, en el triomf de la política escolar convé agregar-hi un altre aspecte que li atorga un valor afegit: la República preconitzava la creació d’una nova societat d’individus lliures i instruïts, capaços d’agafar les regnes d’aquest nou ordenament. La ruptura amb l’Ancien Régime, una fase on el poder romania en mans de nobles i eclesiàstics, suposava, de facto, eliminar els vestigis feudals que s’expressaven en vells costums i tradicions locals pròpies d’un estadi que s’havia de superar. La llengua catalana n’era un d’ells. L’escola de Ferry va proveir d’un instrument que responia a les necessitats d’aquesta nova era, per tant, l’escola estatal fou identificada com un patrimoni valuós i modern. Per consegüent, l’adhesió del poble català al projecte educatiu se sustentava en l’afecció als valors ideològics de la República. Malgrat que, en última instància, l’únic traçat per progressar individual i col·lectivament, aconseguint certa base material en un departament econòmicament deprimit, es regia en aquesta lògica.

Pel que fa a la laïcitat, aquest és un concepte que s’ha de dissociar de l’exempció d’ideologia. Novament Fullat (1990) defineix Jules Ferry com un prototipus del fabricador d’ideologies per tal de legitimar la seva escola laica inculcadora de la moral de l’Estat francès, moral que assegurava la permanència dels aparells estatals. El caràcter col·lectiu i solemnement compartit entre alumnes de diverses edats, conjuntament amb el ritual de cada classe, s’inscriu en una punyent mirada moralitzadora i edificant: la vestimenta d’alumnes i professors; l’elecció dels textos de lectura; els temes dictats o de les redaccions; la inscripció diària a la pissarra, etc. En resum, a classe tot concorre fent que la moral, malgrat la seva mínima representació en l’horari setmanal, en termes d’ensenyança, constitueixi el pedestal fonamental i recorrent de l’escola republicana.

De manera paral·lela, en termes didàctics, l’exaltació permanent a les virtuts de la Patrie dispensaren els elements necessaris per confegir una nova consciència nacional als alumnes nord-catalans. Les conseqüències de la guerra francoprussiana (1870-1871), desastroses per França, esperonaren el ressorgiment d’un nacionalisme diletant i excloent, que trobava en la germanofòbia el seu element cohesionador. L’escola fou el vehicle per inocular el sentiment de venjança als infants, aplicant el model educatiu militant prussià per a superar-lo.

Una història negada i silenciada

La unificació de les matèries d’història, geografia i instrucció pública assentaren les bases per superar les reminiscències del passat català, imposant un nou relat sobre el recorregut històric del territori. La construcció del passat i la interpretació d’aquest es transmet tradicionalment a l’escola, proporcionant a l’alumne una cosmovisió del món i la seva herència, indispensable per a entendre els fets quotidians un cop esdevé adult. Val la pena tenir en compte, a més, que l’experiència col·lectiva dels catalans a una banda i altra de la frontera, en aquest moment, transitava a ritmes molt diferents, divergint fins gairebé contraposar-se. L’escola de Ferry s’aprofità d’aquesta conjuntura dèbil pel catalanisme i tancà files, presentant l’Estat francès com una entitat lògica, natural i positiva, en la qual es va integrar pel seu bé a la Catalunya Nord. L’homogeneïtzació de les matèries compartides per totes les escoles va comportar que el relat oficial sobre la història de França esdevingués únic i hegemònic a l’Hexàgon. Aquest fet enllaçaria tots els francesos sota una ideologia comuna. En la història oficial de la nació francesa els particularismes de les diverses regions no hi tenien cabuda. El resultat de tot plegat fou la tergiversació de la història dels pobles, desterrada dels quaderns d’estudi.

Palau_dels_Reis_de_Mallorca_a_Perpinyà_2
El Palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà. La imposició del relat sobre la història oficial de França ha provocat que actualment molts dels habitants de la Catalunya Nord ignorin per complet l’origen i significació del patrimoni català al seu territori. Imatges com aquesta evidencien el passat comú que comparteixen tots els catalans. Font: blogs.xtec.cat

Un altre punt a considerar és el paper de les dones, immerses per primera vegada en les dinàmiques escolars gràcies als efectes de la universalització escolar. Fins aquell moment havien romàs a les llars, analfabetes i alienes a la francesització. Les dones, valedores de la llar, eren les encarregades de custodiar el cabal lingüístic i cultural (rondalles, llegendes, tradicions, costums, etc.) del territori i la seva transmissió. En entrar a formar part de la instrucció pública francesa, amb tot el que això comportava, la transmissió cultural entre generacions quedà truncada.

La cristal·lització d’un procés

En acabar el segle l’alfabetització era gairebé universal entre homes i dones, així com el coneixement de la llengua francesa, que poc a poc s’imposava com la llengua vehicular dels habitants nord-catalans. L’escolarització va potenciar la idea de França, unint un conglomerat de pobles dispersos i atorgant-los una potent consciència nacional. A més, l’adopció del francès va provocar –i segueix fent-ho- un seguit de tensions i reajustaments psicològics. Domènec Bernardó titlla la reacció d’una part de la població d’«autoodi», acceptant com a real la inferioritat atribuïda als catalans i rebutjant llur llengua i les característiques culturals de la seva comunitat. Comenta que es va produir un desplaçament de tipus intropunitiu sobre el propi grup, fruit de l’agressivitat d’aquesta situació frustrant. La repressió del conflicte lingüístic va prendre una colla de formes diverses: la negació del problema, la seva exclusió parcial, l’evasió dins la pretesa confusió de la ideologia bilinguista, l’apatia, etc. Les ideologies diglòssiques tendien a consolidar la superposició lingüística del francès sobre el català, establint una compatibilitat jeràrquica.

Read More

L’any 1462 els remences catalans es van alçar en armes contra els seus senyors i varen iniciar un conflicte que s’allargaria fins a l’any 1486, moment en què Ferran II, fent ús de la potestat reial i basant-se en l’acatament del seu arbitratge, va estipular un conjunt de disposicions que posaren formalment punt i final al conflicte del camp català del segle XV.

mals usos

Segons la definició tradicional, un remença era un pagès adscrit i lligat a la terra i també al propietari d’aquesta. Aquest lligam suposava la no llibertat i que segons la norma no es pogués abandonar la terra sense permís del senyor. Aquesta situació de servitud i de conseqüent control senyorial, s’associava a un conjunt d’exaccions anomenades mals usos que donaven poder als senyors per treure profit econòmic de la pagesia en les circumstàncies més diverses. Altrament, també hi hagueren les anomenades “costums intolerables”, com ho eren el dret de dida, de primae noctis o bé el dret de maltractar i que juntament amb els mals usos, van acabar identificant a un col·lectiu mancat de llibertat i que va arribar a constituir una quarta part de la població del Principat.

Bona part dels estudiosos, exposen que l’empitjorament de la situació dels remences i l’expansió de l’asserviment en els anys anteriors a l’alçament, va tenir com a conseqüència la contestació camperola que donaria lloc a dos enfrontaments armats dirigits per dos líders de diferent tarannà, Francesc de Verntallat (1462 – 1472) i Pere Joan Sala, antic lloctinent de Verntallat (1484 – 1485) i líder de la facció radical que en aquest cas, lluitaria al marge del poder reial.

Jaume Vicens Vives, autor essencial per a l’estudi del conflicte, va considerar que la lluita per suprimir els mals usos i aconseguir la llibertat individual tot conservant la propietat, fou la raó de les guerres remences. Segons aquest, el moment s’explicaria pels efectes propiciats per la Pesta Negra de 1348, que varen comportar que els senyors protagonitzessin una violenta reacció que es va traduir en una major presència i encariment dels mals usos. Malgrat això, noves recerques mostren que no es pot atribuir una única conducta homogènia envers la pagesia, ja que trobem exemples que no s’adeqüen del tot a la pauta acceptada de brutalitat i irracionalitat de la classe senyorial catalana.

Els remences es concentraven majoritàriament a la Catalunya Vella (a les terres del nord i l’oest del Llobregat).
Els remences es concentraven majoritàriament a la Catalunya Vella (a les terres del nord i l’oest del Llobregat).

La vigència dels mals usos

Com és sabut, els remences van focalitzar les seves demandes legals en la seva injusta submissió a la servitud i en la voluntat d’obtenir la llibertat personal. L’any 1455 els remences es van organitzar i van aconseguir que el rei Alfons el Magnànim publiqués una Sentència Interlocutòria que suspenia provisionalment els mals usos. El desitjat compromís va durar poc, ja que l’any 1481, el nou rei Ferran el Catòlic, va aprovar la constitució Com per lo Senyor que invalidava la Sentència Interlocutòria i en conseqüència tornava a atribuir als senyors directes l’ús de les servituds i dels drets sobre els remences.

Tot i aquestes demandes legals, recerques sobre la població remença gironina ( indret on es documenta la major densitat de focs remences) evidencien que pocs anys abans del primer alçament armat els mals usos s’havien deixat d’aplicar i que la servitud va anar disminuint en el transcurs de la primera meitat del segle XV. En aquests anys, la documentació mostra que la sentència de 1455 es va respectar i que la posterior invalidació no va suposar que els mals usos es tornessin a aplicar de nou.

Ferran II amb la reina Isabel. Font: sapiens.cat
Ferran II amb la reina Isabel. Font: sapiens.cat

En aquest punt, i constatant que la matèria legislativa no sempre es concorda amb la realitat social de totes les senyories, és lògic que ens qüestionem sobre les motivacions que realment varen portar als remences a alçar-se en armes. Si els mals usos ja no tenien la vigència anterior i la pretesa reacció senyorial posterior a la pesta no va reeixir a tots els indrets, és possible que hi haguessin altres      motivacions darrere de les reivindicacions?

Sentència Arbitral de Guadalupe, fi del conflicte?

L’abril de 1486, Ferran II va estipular un conjunt de disposicions per tal de reglamentar les relacions jurídiques i socials al camp, restaurar l’autoritat i castigar els culpables de la revolta. Amb Guadalupe, els odiats mals usos quedaven abolits, a canvi, però, els pagesos van haver de pagar 10 sous per cada un dels mals usos a suprimir o bé 3 sous anuals en concepte de cens fins que fossin totalment redimits. Els pagesos van conservar el domini útil del mas, però van haver de seguir prestant homenatge al senyor i pagant els drets emfitèutics i feudals.

Gran part dels historiadors, seguint les tesis de Vicens Vives, consideren que la sentència va suposar un triomf ja que va pacificar el camp i va solucionar el conflicte remença. Lluny d’aquesta visió optimista, altres autors defensen que en els segles moderns va continuar la presència d’una resistència col·lectiva pagesa amb motiu que la sentència no va cobrir l’abast de totes les demandes. Exposen que aquesta resistència ja no es produiria a gran escala per la via armada, sinó que prendria altres formes com ara el frau o aixecaments puntuals de rebuig als pagaments i capbrevacions. D’altra banda, la continuació del rebuig a la dialèctica pagès/senyor també es constataria en el fet que l’aparell legislatiu català dels anys posteriors, es va encaminar a exercir mesures preventives i de vigilància dirigides a defensar i, si calia, endurir el sistema feudal.

L’any 1492, Joan de Canyamars, pagès de remença, va protagonitzar un intent de regicidi contra Ferran el Catòlic. Font: wikipedia.org
L’any 1492, Joan de Canyamars, pagès de remença, va protagonitzar un intent de regicidi contra Ferran el Catòlic. Font: wikipedia.org

Només mals usos?

Noves recerques evidencien que els remences es van alçar promoguts per altres aspiracions que anaren més enllà de la seva submissió als mals usos. Les altres motivacions, es verificarien, per la presència de pagesos no remences en el transcurs de l’enfrontament i també per la continuïtat del malestar pagès tot i la supressió de 1486. Com més avança la recerca, més confuses semblen les causes que varen portar als remences a plantar-se i a dir prou. Entre altres, s’ha apuntat que ho feren per tal d’aconseguir l’abrogació de totes les càrregues senyorials, també per aconseguir més poder polític o bé per consolidar la seva propietat amb els masos rònecs (masos abandonats arran de la crisi demogràfica).

En aquest punt, és important tenir present que, en la mesura que no ens trobem davant d’un col·lectiu homogeni, difícilment podem delimitar l’enfrontament a la presència d’una única motivació. La diferenciació econòmica en el si de la pagesia i la diversitat de situacions, fou un factor clau que va poder propiciar que és posés més o menys èmfasi en les diferents demandes. Tot i això, s’ha de precisar que, tot i no estar davant d’un grup homogeni pel que fa a la seva condició econòmica, sí que ho eren en referència a la seva situació jurídica i simbòlica, que els definia com a persones no lliures i que, malgrat els canvis de conjuntura, s’havia anat mantenint amb el pas dels anys. És possiblement aquest un dels factors que va propiciar que la supressió dels mals usos constituís una demanda comuna per a la pagesia sotmesa,  la qual, considerà que els temps de la servitud havien quedat obsolets.

Com defensa Rosa Lluch, els mals usos poden ser considerats com l’excusa o la bandera que va permetre canalitzar tot el malestar o sentiment d’injustícia que, amb el pas dels anys, s’havia anat covant al camp català. Aquestes exigències abusives sabem que s’exigien sobre la pagesia remença, però també envers els altres pagesos, que van poder aprofitar el moment per reivindicar altres demandes, com ara l’adquisició de major protagonisme polític o bé l’alliberament del conjunt de rendes i censos de la terra. Lògicament, i sense ser excloents, per aquells remences rics que al seu torn podien posseir altres remences possiblement no els hi va interessar un canvi tant radical, sinó més aviat reinstal·lar-se en millors condicions. En canvi, per aquella pagesia més miserable, el fet d’acabar amb el conjunt d’obligacions feudals i qüestionar el sistema, sí que va poder ser una opció a temptejar.

Actualment, no hi ha unanimitat entre els historiadors en avaluar quines van ser les motivacions que varen dur als remences a alçar-se en armes. Com s’ha constatat, des de les tesis de Vicens Vives, s’han generat noves explicacions i s’han obert nous interrogants. El tema continua obert i caldrien nous estudis que ens ajudessin a apropar-nos amb major rigor a la situació de la pagesia de remença i conseqüentment a les aspiracions de la revolta.

Read More

El programa Erasmus és, avui dia, una eina popular i molt eficaç per als universitaris per conèixer altres regions europees, tenir accés a classes magistrals altrament difícilment accessibles i establir contactes amb les comunitats universitàries foranies. Aquest programa no posseeix, en canvi, el monopoli de la mobilitat universitària internacional, que es nodreix des de molts àmbits i projectes molt diferents però amb un fil conductor comú: la vinculació de l’experiència universitària i el creixement intel·lectual amb la mobilitat i l’intercanvi estudiantil. La comunicació entre comunitats universitàries és quelcom que té els seus orígens en l’Edat Mitjana. Serà durant l’època medieval, especialment durant l’auge de la universitas, que la mobilitat de la comunitat intel·lectual esdevindrà imprescindible per la fluctuació i intercanvi d’idees i mètodes didàctics, així com per l’hegemonització de la comunicació escrita en l’occident llatí.

La diversificació d’oficis i de productes que una societat urbana com la del segles XI i XII demandaria suposaria un creixement econòmic en el comerç, que comportaria inevitablement el desplaçament i intercanvi humà en les fires i els mercats que proliferarien per tota Europa. Així mateix, la tasca evangelitzadora i consolidadora del poder eclesiàstic que, a grans trets, des del segle VI fins el segle XII duia a terme l’Església de Roma per tot el continent, implicaria també un increment en els desplaçaments de persones i de grups. Aquest canvi estigué estretament lligat a l’hegemonia de la comunicació escrita sobre l’oral, i, conseqüentment, a l’aparició de nous mètodes didàctics i la creació i consolidació de les comunitats educatives.

En un període de creixement i desenvolupament socioeconòmic i cultural com fou el posteriorment anomenat renaixement del segle XII, les obres grecollatines començarien a redescobrir-se i a traduir-se amb molt d’interès, en bona part gràcies als intel·lectuals musulmans i jueus que canalitzarien la transmissió d’aquests textos. L’apogeu intel·lectual no sorgiria espontàniament al segle XII: les escoles monàstiques funcionaven des de l’Alta Edat Mitjana i a partir del segle XI les escoles catedralícies haurien començat aparèixer per tota Europa, proporcionant un escenari molt propici per l’augment d’erudits al segle XII. De tot l’occident llatí, París fou, sens dubte, un escenari pioner en el qual les escoles introduirien nous mètodes didàctics, iniciant així una reforma de la vida intel·lectual europea. Una figura rellevant d’aquest moviment fou Pere Abelard (1079-1142), qui estudià a París amb els doctes Guillem de Champeux (1070-1120) i Anselm de Laón (1050-1117) durant la primera dècada del segle XII, i qui reflectí les seves impressions sobre aquest període de transició en les seves epístoles. Pere Abelard escriví: ‹‹em vaig deixar endur pel meu amor cap a l’aprenentatge i vaig renunciar a la glòria militar […] Preferia les armes de la dialèctica sobre qualsevol altra ensenyança filosòfica, i armat amb aquestes vaig triar els conflictes del debat en comptes dels trofeus de la guerra. Vaig començar a viatjar per moltes províncies debatent, com un perfecte filòsof peripatètic, allà on m’assabentava que hi havia interès per l’art de la dialèctica››.

Les escoles catedralícies haurien sorgit al voltant de les biblioteques catedralícies, però després de la Reforma Gregoriana del segle XI haurien començat a desvincular-se de l’àmbit religiós, aconseguint així recursos propis i el títol d’ensenyança superior i més endavant el d’universitat. El reconeixement de Studium generale era atorgat a les escoles més notables per pontífexs, emperadors o monarques, i havien de reunir tres requisits: impartir les disciplines superiors (les set arts lliberals –Trívium i Quatrívium-, teologia, dret i medicina), disposar de mestres per cadascuna de les disciplines, i no vetar l’accés a cap estudiant per motius de procedència geogràfica. Els studium generale serien precursors de les escoles universitàries que sorgirien amb posterioritat.

Imatge 1: Segell de la nació de la Normandia, segle XIV. (Le Moyen-âge et la Renaissance. Tome premier. Paris: Administration,1848)
Imatge 1: Segell de la nació de la Normandia, segle XIV. (Le Moyen-âge et la Renaissance. Tome premier. Paris: Administration,1848)

Les universitats (literalment, universitas) foren comunitats on convivien mestres i alumnes, organitzades en funció de l’especialització en una determinada disciplina, és a dir, en facultats, o bé en funció de la procedència geogràfica dels estudiants, anomenades “nacions”. Les nacions foren un mètode d’organització regional de les universitats, i sovint eren els caps d’aquestes nacions els que escollien els rectors i els membres de l’studium. A la universitat de París, però, només hi havia nacions a la facultat d’arts, constituïdes poc després de la fundació de la universitat: la nació de França, la de la Picardia, la de Normandia (fig. 1) i la d’Anglaterra, aquesta última destinada a tots els estudiants provinents del centre i el nord d’Europa.

Per la seva banda, els monestirs del segle XII foren didàcticament molt més tradicionals que les escoles catedralícies i produïren, per tant, erudits molt diferents. El món universitari es caracteritzava pel moviment i la cerca de quelcom nou, mentre que les escoles monàstiques preservaven i transmetien el coneixement amb un ritme més pausat. L’escola de Sant Víctor de París (fig. 2), però, fou un centre d’ensenyança únic i molt característic del París del segle XII.

Imatge 2: Abadia de Sant Víctor de París, 1702. (Manesson-Mallet, Allain. La Géométrie pratique, livre second. Paris: Anisson, 1702)
Imatge 2: Abadia de Sant Víctor de París, 1702. (Manesson-Mallet, Allain. La Géométrie pratique, livre second. Paris: Anisson, 1702)
Imatge 3: Personificació del Quadrívium (Bamberg, msc. class. 5, fol 9v
Imatge 3: Personificació del Quadrívium (Bamberg, msc. class. 5, fol 9v

Es tractava d’una abadia agustina fundada extramurs a la vora sud del riu Sena per Guillem de Champeaux l’any 1108, que acceptava tant scholares (estudiants d’escoles catedralícies) com claustrales (estudiants d’escoles monàstiques), combinant els contraposats mètodes d’ensenyança dels monestirs i les escoles catedralícies, o els studium, per mitjà d’un programa que reforçava el pes del trívium i el quadrívium (fig. 3). Aquest programa donava un lloc preeminent a les set arts lliberals, que conformaven els estudis d’arts heretats de l’ensenyança llatina i es dividien entre les disciplines relacionades amb l’eloqüència, el trívium (gramàtica, dialèctica i retòrica), i les relacionades amb les matemàtiques, el quadrívium (aritmètica, geometria, astronomia i música).

Imatge 4: Hug de Sant Víctor ensenyant un grup de monjos. (Bodlein Library Oxford, Laud Misc. 409, fol. 003v.)
Imatge 4: Hug de Sant Víctor ensenyant un grup de monjos. (Bodlein Library Oxford, Laud Misc. 409, fol. 003v.)

L’escola de Sant Víctor fou, així mateix, un dels principals centres d’intercanvi intel·lectual entre cristians i jueus,fins al punt que un dels seus més erudits mestres, Hug de Sant Víctor (fig. 3), fou un dels primers cristians de la seva època en tenir coneixements d’hebreu. La rellevància de l’escola de Sant Víctor en aquest període es troba reforçada per les estades que sovint hi realitzaven intel·lectuals rellevants com el teòleg i hebraista Herbert de Bosham i el màrtir Thomas Becket. Les estades d’estudiants escandinaus a l’abadia, així com de membres del capítol catedralici de Nidaros (Noruega) també foren molt freqüents entre els segles XII i XIII. L’inici d’aquestes relacions fou la carta que el pontífex Gregori VII féu arribar al rei Ólaf Haraldsson (1066-1093) de Noruega, el 15 de desembre de l’any 1079, on li proposava enviar a la cúria homes joves amb l’objectiu d’instruir-se en les lleis divines i propagar-les en tornar.

En la documentació medieval trobem una bona mostra dels freqüents i fructífers contactes entre les diòcesis septentrionals i l’anomenada genèricament universitat de París: les cartes de recomanacions, les evidències dels viatges i els testimonis de realització d’exàmens, entre d’altres, són molt abundants. El procediment per viatjar de l’alumne no diferia tant del que segueixen els estudiants a l’actualitat; la cerca de recomanacions que avalessin el viatge i l’acceptació del jove en una comunitat acadèmica estrangera, i la certesa de poder costejar-se el seu allotjament i la manutenció en la universitat de destí, constituïen els principals procediments a tenir en compte. Un dels exemples el trobem en una carta del 12 de maig de 1341, on el bisbe Haakon de Bergen demanava que se li enviés una recomanació de la universitat (de París) per tal que el seu clergue, Erik Askelsson, pogués estudiar a la ciutat parisina. També trobem els testimonis dels perills als que s’exposaven aquests estudiants a l’hora de viatjar sols o en petits grups: el 18 de gener de 1328 Magnus Eriksson, rei de Noruega, Suècia i Dinamarca, escriví al rei Eduard III d’Anglaterra perquè el vaixell de dos estudiants noruecs, els magister Thorlav i Olav Ivarsson, que tenia rumb a París, havia naufragat a les costes angleses, on van ser estafats per un home anomenat Adam Folke; el monarca noruec demanava a l’anglès que s’emprenguessin accions legals contra l’estafador, qui aprofitant-se de la situació d’indefensió dels noruecs, tenia en possessió il·legítima béns dels esmentats estudiants.

La realització d’exàmens per accedir als títols de magister també es troben ben testimoniats a la documentació llatina. N’és un exemple la carta datada del 17 de febrer de 1343, on es testimonia que un estudiant noruec anomenat Roland va dur a terme el seu examen de magister a la universitat de París, com a membre de la nació anglesa, sota la supervisió del magister Nicolau Drukken de Dinamarca.

La mobilitat universitària també tenia, i encara té, un aspecte més incòmode com era el que afectava a la població local. En el París medieval, els drets i privilegis dels mestres foren sovint una causa de conflicte amb les autoritats eclesiàstiques i la població civil. Tant és així que trobem casos com el que succeí l’any 1200, quan un estudiant alemany envià al seu servent a comprar vi, i el posader, intentar aprofitar-se’n econòmicament, li va cobrar de més. Com a conseqüència, l’estudiant i un grup de companys van atacar la posada. El propietari acudí al prebost reial de París, qui decidí assaltar l’hostal on residien els alumnes d’origen germànic i assassinà a molts dels estudiants que s’hi allotjaven. Els mestres parisins van suspendre totes les lliçons i van planejar fugir de la ciutat, però, sortosament, el rei, en aquell moment Felip II (1165-1223), va protegir la comunitat universitària i va fer empresonar al prebost i als seus homes.

A tall de cloenda, les relacions universitàries foren molt fructíferes, no sols per la formació dels estudiants, sinó també per l’enriquiment i consolidació de la cultura intel·lectual de l’Europa medieval, i aportarien així mateix els fonaments de la mobilitat universitària moderna i contemporània. L’escenari baix-medieval de transmissió de coneixements, d’idees i fins i tot de circulació de llibres a regions septentrionals, on l’educació llatina hauria arribat més tard, fou quelcom decisiu en la formació de la universitat medieval. Al capdavall, la mobilitat universitària actual, i també iniciatives com l’Erasmus, deu en bona mesura a aquells inicials i productius contactes universitaris que agafarien força a partir del segle XII gran part de les seves dinàmiques i dels seus encerts.

Read More

Des de la revista de divulgació històrica Ab Origine hem decidit donar suport i secundar la vaga feminista convocada per demà, dia 8 de març de 2018. És per això que aturarem tota l’activitat de la revista durant aquesta jornada.

Com ja vam fer en altres convocatòries de vaga (per exemple, la del 3 d’octubre de 2017), des de l’Equip Editorial d’Ab Origine ens veiem amb el compromís de posicionar-nos obertament davant d’aquestes mobilitzacions. Com a historiadores i historiadors, agents no aïllats de les dinàmiques socials que ens envolten, entenem que la divulgació històrica és una tasca necessària, una eina de conscienciació social i de recuperació d’un passat històric que ha d’incidir de forma clara a la societat actual per tal de generar pensament crític sobre una base de coneixement rigorosa. La Història, per tant, no és només una ciència academista, sinó una branca del coneixement social essencial per qualsevol societat que es vulgui democràtica.

Som conscients de la invisibilització de les dones en l’estudi del passat, una dinàmica que, si bé és cert que porta algunes dècades capgirant-se a partir de la insistència d’algunes historiadores compromeses amb el feminisme, segueix reproduint-se tant en el món acadèmic com fora d’aquest –mitjans de comunicació o diferents institucions culturals, per exemple. És per això que reivindiquem la necessitat de la divulgació històrica com a eina per donar a conèixer a la societat la realitat històrica de la forma més completa i plural possible, i l’obligació de recuperar i reivindicar les vivències de tantes dones, anònimes o no, que van construir el nostre passat i que constitueixen avui la nostra genealogia femenina. També és necessari que la perspectiva de gènere ompli tots els treballs de recerca històrica, perquè aquests parlin de totes i tots, i ens permetin generar una història global.

No es tracta, per tant, de recuperar noms solitaris de dones concretes, sinó de construir un coneixement històric que inclogui totes aquelles dinàmiques socials, culturals i econòmiques que afectaven el nostre passat, també aquelles que sovint quedaven amagades dins la llar i no es visualitzaven a l’esfera pública: aquelles relacionades amb la vida femenina. Cal parlar de cures, d’economia domèstica, d’estructura familiar, de relacions personals, de discriminacions, de dones que trencaren la norma… I això suposa una nova manera de fer història.

Coneixem de prop, a més, la realitat del món de les ciències socials, on les dones tenen sovint dificultats per fer sentir la seva veu. Aquesta situació encara s’agreuja més en el món acadèmic, on hi ha un sostre de vidre que impedeix a moltes dones arribar a les capes altes de la jerarquia universitària. A més, les dificultats que presenta la universitat per conciliar el món laboral i la vida familiar són importants (no es comptabilitzen els mesos de baixa per maternitat o embaràs en el còmput de mesos dedicats a la recerca, suposant una evident desigualtat respecte els homes).

És per tot això que el següent número de la nostra revista, el del mes de març, serà realitzat únicament per dones. Som conscients de la discriminació positiva que suposa aquesta mesura, i la no resolució de la problemàtica actual, però creiem que pot ser un petit gest que ajudi a la recuperació del passat femení i a la reivindicació del lloc que es mereixen les dones dins el món de les Ciències Socials en general i la Història en concret.

Cridem, per tant, a participar de les diferents mobilitzacions que es desenvoluparan durant el dia de demà.

7 de març de 2018

Read More

Explorar els confins d’una pràctica com la desobediència civil és fer referència explícita a Henry David Thoreau. És, sobretot, parlar de teoria i praxi, d’una vida dedicada a la reflexió conseqüent. L’aportació que ve a continuació es marca com a objectiu analitzar l’obra Civil Disobedience. Tanmateix, per tal de poder copsar la magnitud de l’obra cal connectar el redactat amb la captivadora biografia del personatge.

L’analogia és fonamental. Thoreau és un dels màxims exponents de la pràctica filosòfica. El seu nom s’ha inserit per mèrits propis en la història del pensament nord-americà i mundial. Llurs reflexions responen a una actitud cívica imperativa, una manera singular i específica d’habitar i entendre el món. Al mateix temps, les nombroses inquietuds del lliurepensador el convertirien en un intel·lectual versàtil. Thoreau és ascetisme, naturalisme, romanticisme, transcendentalisme i, per descomptat, desobediència civil.

El bressol d’una consciència a contracorrent

Henry David Thoreau va néixer a Concord, Massachusetts, el 12 de juliol de 1817. Sabem que la seva llar fou un primer pol d’influència per forjar el seu caràcter contestatari. El seu progenitor era un home aficionat a la lectura i la música, responsable de diverses iniciatives empresarials poc exitoses. Respecte a la seva mare, de la qual se’n conserva més informació, sabem que era una dona amb sensibilitat social, abolicionista i amant de la natura. Tenia dues germanes, Helen i Sophia, i un germà, John, amb el qual compartiria moments transcendentals de la seva trajectòria vital.

La seva formació començà a l’escola municipal de Concord, memoritzant i recitant textos bíblics i clàssics anglesos. Sens dubte, els mètodes pedagògics mecànics deixaren petja en un jove Thoreau. No van ser pocs els episodis en els quals, essent un adolescent, va exhibir un caràcter polèmic i crític. El 1833, quan tenia setze anys, va ingressar a Harvard. D’aquesta experiència en va deixar testimoni als Journals, una mena de diari personal que va començar a redactar després de deixar l’acadèmia. Segons ell, el millor que li va aportar Harvard fou la biblioteca, un espai en el qual va invertir hores immers en infinitat lectures. Fins i tot després de graduar-se hi va acudir assíduament. Una de les obres que més va marcar-lo fou Nature (1836), de Ralph Waldo Emerson (1803-1882). Poc temps després, aquest personatge va traslladar-se a Concord acompanyat de la seva família. Les inquietuds del púber Thoreau agraïren l’arribada de l’escriptor com si es tractés d’una coincidència celestial. Tardaren poc a entaular una amistat, una relació que marcaria profundament a ambdues persones. Emerson esdevingué un mentor i guia comprensiu de Thoreu, gairebé un referent paternal donats els catorze anys d’edat que els separaven. No era per menys, el prestigi d’Emerson desbordava les fronteres estatunidenques, i els postulats de la seva filosofia transcendentalista comptaven entre els seus deixebles, amb intel·lectuals insignes com José Martí o Friedrich Nietzsche.

1 Thoreau
Retrat d’un jove Henry David Thoreau. Font: Thought Co.

En aquests anys va fer els primers passos en la docència, treballant a la mateixa escola de la qual fou estudiant. El seu pas pel centre fou efímer, mostrant-se molt crític amb el sistema de càstigs físics. Pocs anys després, el 1838, obrí la seva pròpia escola per esmenar les mancances de l’anterior projecte. Treballaria tres anys en aquesta iniciativa amb el seu germà John, fins que, tràgicament, morí en caure malalt. El sotrac emocional va colpir-lo profundament, un esdeveniment que recordarà com un dels més dolorosos de la seva vida. Sobre la seva vessant pedagògica, Thoreau considerava que l’educació era una obligació governamental i comunitària. Criticava la pedanteria dels mestres, els quals necessitaven aprendre tant dels alumnes com aquests d’ells. Segons el seu parer només els homes sincers i lliures eren mereixedors de l’educació. Una educació que, tot i partir d’una concepció clàssica, s’havia de desenvolupar sobre tot allò que ja existia prèviament en un mateix, gràcies al contacte amb el no-ser.

La tasca que havia de desenvolupar en el món adult era essencialment l’escriptura. A banda dels dos llibres que va publicar en vida, va presentar nombrosa documentació per entregues a The Dial, des del 1840. En aquest estadi, sense al·licients pels negocis, Emerson va oferir-li una proposta que s’aproximava al mecenatge: a canvi d’ocupar-se del manteniment de la casa i del jardí, aconseguiria manutenció i habitatge. Thoreau va acceptar l’oferta sense dubtar-ho, no només per l’admiració personal, sinó perquè gràcies a l’oferiment podria disposar d’unes de les biblioteques més extenses dels Estats Units. Va romandre allà durant dos anys, a partir del 1841. En acabar aquesta etapa va convertir-se en el tutor de la família d’en William, germà d’Emerson, a Staten Island. Més endavant va viatjar a Nova York i en retornar va ajudar al seu pare a instal·lar una factoria de llapis. Malgrat descobrir una tècnica per elaborar grafit d’alta qualitat i tenir l’oportunitat de prosseguir en el negoci familiar esdevenint en un empresari reputat, va declinar aquests propòsits per perseguir els dictàmens de la seva vocació literària i ideològica.

La convulsió d’uns anys que quedaren gravats a la memòria

El 4 de juliol de 1845, Henry D. Thoreau es va recloure en una cabanya de Walden Pond construïda amb les seves pròpies mans. Estava situada en un extrem allunyat d’una de les propietats d’Emerson. Aquí començà la seva experiència de vida solitària durant dos anys, dos mesos i dos dies. Va concloure aquest experiment quan va considerar assolits els objectius fixats per aquesta aventura introspectiva en contacte amb la naturalesa. Les vivències viscudes en aquest període li serviren per publicar el 1854 Walden; or, Life in the Woods.

Durant la seva estada a Walden Pond, la tarda del dia 23 de juliol de 1846, va abandonar el bosc per dirigir-se al sabater. Sam Staples, el recaptador d’impostos local, va recordar-li que des de feia varis anys no realitzava el pagament de les taxes. En exigir-li el cobrament, Thoreau va negar-se a contribuir amb un govern que legitimava l’esclavitud o promovia la guerra contra Mèxic, fet pel qual fou empresonat una nit. Va sortir-ne l’endemà perquè la seva tieta Mary va pagar-li la fiança, malgrat la seva voluntat de romandre pres per evitar trencar llur coherència ideològica. Les reflexions emanades d’aquest breu període de reclusió foren enviades a la revista Æsthetic Papers el 1849, en forma d’assaig, sota el nom Resistance to Civil Government. Aquí es recollien algunes de les crítiques que Henry D. Thoreau havia exposat l’any anterior al Liceu Concord, en una conferència celebrada poc abans de finalitzar el conflicte amb Mèxic. Pòstumament, l’any 1866, es va canviar el seu títol per Civil Disobedience.

Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.
Portada original de la seva obra Walden, o la vida als boscos, publicada a Boston el 9 d’agost de 1854. En ella s’observa un dibuix de la cabana a la que visqué Thoreau durant la seva estada de dos anys, dos mesos i dos dies al bosc. Font: Psymon.

La dècada dels cinquanta suposen un punt d’inflexió i recepció de noves influències cabdals en el seu recorregut vital. És en aquest moment quan realitza les visites al Cap Cod i els boscos de Maine; fa un viatge a Canadà i realitza els lliuraments de Slavery in Massachusetts (1854) i A Plea For John Brown (1859). És significatiu que tres de les persones més admirades per Thoreau al llarg de la seva vida es condensin en aquest període i tinguin un perfil social tan controvertit. El primer d’ells és el poeta maleït i marginal Walt Whitman amb el que va coincidir a Nova York el 1856. En segon lloc, el guia indi Joe Polis, l’acompanyant en els seus periples pel Maine. I per últim, però no per això menys destacable, la relació amb el personatge a voltes heroi, a voltes bandoler, John Brown, mite antiesclavista per excel·lència. La seva execució va suscitar alguns dels escrits més enèrgics i aspres de l’autor. La fi d’un periple vital que ha deixat una empremta innegable en el pensament filosòfic i polític universal es va acabar a Concord, el 6 de maig del 1862, després de contraure una llarga i corrosiva tuberculosi. La seva mort, en una macabra metàfora poètica, tancava un cicle perfecte dominat per l’austeritat, la simplicitat i la reflexió.

Els Estats Units de mitjans del segle XIX: jingoísme, progrés econòmic i Romanticisme

Com acostuma a succeir amb aquelles obres impregnades d’una forta càrrega moral, bona part de les reflexions que trobem a Civil Disobedience són indissociables del context en què escriu. La guerra dels EUA amb Mèxic és una de les mostres més evidents de la influència que va tenir la realitat que envoltava el pensador a l’hora d’escriure el llibre. En aquest cas va ser el jingoísme del govern nord-americà, el que despertà la crítica ferotge de Thoreau.

Aquest conflicte bèl·lic ocupà una posició central en la configuració del text. Promoguda per interessos econòmics, essencialment Del cotó i les indústries fabrils del Nord, les elits econòmiques del país empenyeren al President Polk a ordenar l’ocupació militar d’una àrea disputada amb Mèxic que s’estenia entre les conques hidrogràfiques dels rius Nueces i Grande. En el sotabosc de la qüestió s’ocultava una apropiació territorial, que en ser annexada als territoris del sud permetria desenvolupar-hi l’esclavisme, mètode per salvaguardar l’economia nord-americana. Des de la seva condició de ciutadà, era inadmissible que el govern dels EUA sufragués amb els seus impostos una guerra sota aquests propòsits.

Thoreau havia desobeït al govern negant-se a pagar uns impostos que considerava injustos, en la mesura que aquests servirien per perllongar l’esclavisme als EUA. Ell mateix justificaria la seva acció com a legítima i com la menys cruenta de totes les possibles. Ho exemplificava amb les següents paraules: «Si mil homes deixessin de pagar els seus impostos, tal mesura no seria ni violenta ni cruel, mentre que si els paguen, es capacita a l’Estat per cometre actes de violència i vessar la sang dels innocents». Finalitzà la seva justificació afirmant: «aquesta és la definició d’una revolució pacífica, si tal és possible». Ara bé, van ser l’expansionisme dels EUA i l’esclavisme els únics motius per formular la seva crítica, o va ser capaç d’anar més enllà dels grans assumptes d’Estat?

Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original de el mateix any de la contesa electoral. Font: Nathaniel Currier.
Caricatura política sobre les eleccions presidencials de 1848. La imatge fa referència a Z. Taylor o W. Scott, els dos contendents principals per a la nominació del partit whig després de la guerra amb Mèxic. Publicació original del mateix any de la cita electoral. Font: Nathaniel Currier.

Henry D. Thoreau viurà els anys del progrés dels EUA: una etapa caracteritzada per l’ambivalència entre la línia ascendent de la història i la desnaturalització de la societat i l’individu. A mitjans del segle XIX, la societat nord-americana havia iniciat un procés d’expansió territorial cap a l’oest. Alhora, la població estava altament segmentada i en plena efervescència. L’exemple més evident és la pugna entre els antiesclavistes del nord i els proesclavistes del sud. A més, tant l’expansionisme geogràfic com l’industrialisme dels grans capitalistes trobaven en la idea de progrés un aval indispensable per a la consolidació dels seus respectius processos.

D’altra banda, l’arribada del romanticisme revolucionari i l’idealisme als EUA va motivar el sorgiment d’una nova filosofia de la naturalesa, de la que Emerson i el seu deixeble en serien els màxims exponents. Paga la pena fer-ne esment. El romanticisme, en ser un moviment d’ampli espectre amb diversos canals d’expressió i interpretació, caldria, per no estendre’ns en excés, minvar llurs influències a l’idealisme de l’alemany Friedrich W. J. Schelling (1775-1854).

En relació a aquesta qüestió, fou a la ciutat costanera de Boston on, l’any 1836, es començaren a reunir un petit grup d’intel·lectuals que compartien el gust pels escrits kantians. Ho van fer al Transcendental Club. El propòsit dels transcendentalistes no era constituir un sistema de pensament, sinó fer front a la idea de progrés que legitimava accions injustes, destructives i violentes amb els homes i els recursos. A més, tampoc van defallir a l’hora de denunciar la mercantilització i mecanització de la societat nord-americana, arribant a parlar d’una actitud romàntica contrària als canvis que s’estaven produint.

De la pràctica conscient a la teoria: la desobediència com a instrument

Es podria pensar que una negació deliberada i pràctica
de la seva autoritat és l’única ofensa que el govern no contempla;
sinó, per què no ha establert el càstig definitiu, adequat i proporcionat?
Desobediència civil, 1866.

Aquesta cita ens és especialment significativa, en la mesura que exposa els quatre elements cabdals de l’obra de Thoreau: la força dels ideals, la pràctica desobedient, la legitimitat de l’autoritat governamental i una mena de càstig definitiu que més enllà de ser exemplificant, hauria de mantenir el principi de proporcionalitat. Per exemple, a Walden, va remarcar que, per ell, el filòsof és aquell capaç de «resoldre certs problemes de la vida, no només des de la teoria, sinó també des de la pràctica», afegint que el filòsof és qui «va per davant del seu temps». Podria ser aquest el motiu pel qual els seus escrits van passar desapercebuts entre els seus coetanis?

Pel que fa a la primera de les quatre qüestions, la força dels ideals és el fonament en virtut del qual els éssers humans constitueixen el seu «jo» particular i entenen la realitat del món que els envolta. En conseqüència, són les idees l’única força capaç de teixir aliances entre individus amb l’objectiu de dur a terme accions col·lectives. Vet aquí un altre element clau del discurs thoreaunià: la primacia de la unitat.

Per una banda, resultava imprescindible que tant les accions com els ideals fossin exemple per a la resta d’individus. Segurament el seu plany per haver passat només un dia arrestat, guarda relació amb aquesta idea. La seva intenció era que a partir de l’observació del seu exemple, la resta de conciutadans iniciessin una onada progressiva de denúncies. Per l’altra, la seva idea de llibertat serà constantment enarborada al llarg del text. Thoreau dirà que la llibertat és l’únic valor amb potencialitat per humanitzar als individus. Seguint el fil d’aquesta aportació, arribaríem fins a la qüestió de l’obediència: un acte voluntari de legitimació del poder.

James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau. Font: history.com
James K. Polk (1745-1849) fou president dels EUA durant la guerra que van emprendre contra Mèxic. Aquesta decisió fou constantment criticada per Thoreau en els seus escrits. Font: history.com

En segon lloc trobem el que segurament és l’aspecte més interessant de l’assaig: la pràctica de la desobediència. Primer de tot, convé assenyalar que quan l’autor parla de desobediència, ho fa des de la seva experiència personal. Com ja s’ha dit, el fet de no pagar l’impost de capitació des de 1842, el portà a la garjola només un parell d’anys abans de publicar l’escrit. A més, també va experimentar altres pràctiques d’acord amb els seus ideals. Durant l’estada al bosc va tenir l’oportunitat de repensar la seva vida i reflexionar al voltant dels problemes del seu temps. Per tant, trobaríem que com a pas previ a la desobediència, cal una preparació de l’individu en diversos sentits. Sense anar més lluny, l’autor ja havia dut a la pràctica bona part d’allò que preconitzava en els seus escrits. La pràctica era per Thoreau la garantia de la seva existència com a individu. A més, afirmà que per sobre de la legalitat trobem la legitimitat de les nostres accions, considerant que aquells que obeeixen al govern tot i ser conscients de les injustícies, ho fan motivats per la por als canvis.

El penúltim element a destacar és la legitimitat i l’autoritat del govern. L’autor argumenta que el poder necessita el reconeixement dels seus ciutadans. Per tant, llur autoritat vindria donada per la legitimitat dels seus actes. El raonament és simple: si el gruix dels ciutadans s’haguessin negat a pagar els impostos, el govern no podria haver sufragat la campanya militar contra el poble mexicà. Llavors, de qui emana l’autoritat? A les primeres pàgines de Civil Disobedience, l’autor llença un dard emmetzinat contra el govern dels EUA: el cataloga –i per extensió a tots els governs d’arreu– de ser un impediment per a l’establiment d’unes relacions socials lliures, justes i sobiranes. Així doncs, lluny de servir als interessos de la majoria, el govern esdevé en una institució instrumentalitzada en mans de grans magnats capitalistes que només cerquen llur benefici individual.

Davant d’aquesta conjuntura, l’autor respectarà la llibertat dels individus a no donar la seva vida per una causa política, tanmateix, exigirà uns mínims. Ho farà sempre des d’una posició de no-violència, defensant acèrrimament la via pacífica i rebutjant l’emulació d’aquells comportaments i actituds a les quals s’oposa. Thoreau sentencià que és deure de qualsevol ciutadà mantenir certa integritat ètica i rebutjar la col·laboració, directa o indirecta, amb unes lleis criminals. Infinitat d’injustícies són comeses no per la implicació ciutadana, sinó per la permissivitat i per un excés de legitimitat no merescuda al govern.

En última instància, el darrer aspecte a ressenyar és el paper que ocupa el càstig en les seves reflexions. Què és per a Thoreau castigar? És més, quines penes hauria de témer qui desobeeix les lleis injustes? Quan l’escrit aborda la qüestió punitiva, bona part dels arguments i de les justificacions ètiques i morals ja han estat exposades anteriorment. Els següents fragments són una bona mostra del que suposà el pas pels calabossos per a Thoreau: «En no poder arribar a la meva ànima, havien decidit castigar el meu cos […]. No podia fer una altra cosa que somriure al veure amb quin esforç em tancaven la porta, mentre els meus pensaments els seguien fora d’allà sense obstacle ni impediment […]. No vaig poder fer altra cosa que sentir-me impressionat per l’estupidesa d’aquella institució que em tractava com si fos mera carn, sang i ossos que tancar. […] Em semblava que si un mur de pedra em separava dels meus conciutadans, encara n’hi havia un altre més difícil de superar per tal que ells aconseguissin ser tan lliures com ho era jo.»

Aquesta era l’actitud d’un nord-americà que no assumia el càstig com un impediment. Al·legava que mai es va sentir confinat a la cel·la, ja que per a ell la veritable condemna hagués estat trair els seus principis i no atendre l’«esperit de la irreductibilitat» davant una situació de lesa dignitat. El càstig, doncs, no va suposar per a Thoreau un entrebanc, sinó més aviat un motiu per a la reflexió: li continuava semblant menys costós desobeir a l’Estat que obeir-lo.

La fi de la vida, la continuïtat de les idees

Comptat i debatut, és convenient cloure amb una breu reflexió. Henry D. Thoreau ens deixà un llegat inabastable, essent un dels màxims exponents de la història del pensament nord-americà del segle XIX i un dels pares fundadors de la literatura d’aquest país. D’arrel transcendentalista, la seva obra adopta una aparença quasi contradictòria, sovint identificada amb el romanticisme. Pel que fa a la ideologia política, aquesta queda plasmada sense esquerdes en els seus escrits. Els seus postulats s’aproximen al radicalisme-liberal, malgrat la difícil –probablement infecunda– tasca de classificació d’un personatge eclèctic i de naturalesa irreductible a fórmules esquemàtiques. Els matisos i textures del seu cos teòric basculen entre diverses tendències deliberadament rupturistes, contràries a l’autoritat i atiant a la consciència pròpia de l’individu per raonar i actuar.

La idiosincràsia llibertària i solidària que exhibeix és d’una actualitat innegable. En pugna constant contra l’Estat i els seus excessos, carrega contra l’imperialisme estatunidenc en un període de màxim apogeu; s’erigeix en defensa de les minories índies; rebutja obertament l’esclavitud –també com a convicte– en plena efervescència racial; posa en pràctica i reflexiona al voltant de la resistència no violenta davant les convencions i polítiques injustes, irradiant amb la seva visió a figures com Gandhi, Emma Goldman, Martin Luther King, Lanza del Vasto o nombrosos moviments subversius amb l’ordre establert.

Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.
Un punt d’inflexió del moviment encapçalat per Martin Luther King Jr. va ser la famosa marxa multitudinària. Novament, la desobediència civil tornaria a servir com a instrument per a la lluita dels drets i les llibertats de la comunitat afroamericana. Font: Tes teach.

Una de les seves vessants més prolífiques i reconegudes és la relativa al naturalisme, que ha nodrit els dictàmens de les tesis ecologistes un segle i mig després. La seva metodologia es va basar en l’observació romanent en perfecta simbiosi amb el medi, que va idealitzar afirmant que «tot el que és bo, és lliure i salvatge». D’altra banda, també es postulà com a defensor del dret a la mandra, i reivindicà aspectes creatius de l’oci i la dignitat molt abans que ho formulés Paul Lafargue. Parlar de la vida d’aquest personatge sui generis és aprofundir en una de les ments més lúcides i originals del segle XIX universal. Baluard de les causes perdudes, les quals no deixaven de ser justes malgrat les adversitats, va fonamentar la seva vida amb preceptes revolucionaris. La radicalitat de Thoreau, lluny d’apaivagar-se amb el pas del anys, anà in crescendo, carregant-se de raons fins arribar als nostres dies.

Read More