Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 5
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Entrevistem a Jordi Tura sobre patrimoni cultural. Sobre el sorgiment del Museu Etnològic del Montseny, la recerca i restauració del Castell de Montsoriu i la vinculació entre els professionals del patrimoni, el teixit associatiu i la societat civil.

Read More


Jordi Aragonès i Martínez
Jordi Vives i faig
Jordi Aragonès i Martínez

Colonialisme: xacra o progrés?

Els antics deien Ex Oriente Lux (la llum ve d’orient) i certament no els faltava raó. El Jardí de l’Edèn estava a Orient. Mesopotàmia, la terra entre dos rius, el Tigris i l’Èufrates, on començà a desenvolupar-se una de les més grans civilitzacions de l’antiguitat també nasqué a Orient. Sense anar més lluny, els fonaments morals d’Occident, és a dir, el pilar judeocristià i la seva escala de valors, també ens prové d’Orient, a més Jesús de Natzaret era nat a Judea, per tant, a Pròxim Orient. Tanmateix, ja ha plogut molt des de l’antiguitat, i Occident ha sabut adoptar tot allò que li ha calgut d’Orient com Roma va saber adoptar tot allò eficaç i bell de les altres cultures. I per això actualment és Occident la llum del món. És Occident la civilització en majúscules, com diria l’historiador Niall Ferguson. Malgrat tot, el constant sentiment de culpa, de ressentiment cap el passat, imposat per certs corrents ens impedeix veure les bondats que Occident va exportar arreu del món primer amb el colonialisme i, després, amb la pròpia voluntat occidentalitzadora dels pobles d’arreu de la Terra. Però si us plau, no s’escandalitzin abans d’hora, clar que el colonialisme va tenir un costat fosc, clar que té morts a l’esquena. Com morts a l’esquena té el liberalisme expandint-se a força de canons contra l’Antic Règim, com morts a l’esquena té el capitalisme, com morts a l’esquena té el comunisme, el nacionalisme o el sindicalisme. Tot això, però, no treu els notables avantatges i bondats del colonialisme.

Si llegim el llibre “Civilization: The West and the Rest” de Niall Ferguson veurem que 6 grans “killer apps” occidentals han fet que la nostra civilització s’imposi sobre les altres des del segle XV i que, de fet, siguem el far del progrés civilitzador:

Competència: A l’Europa del segle XV hi havia una gran fragmentació d’unitats polítiques, no existia un gran imperi, una gran unitat política. Aquestes unitats competien entre elles i, per això, prosperaven acceleradament (bon argument euroescèptic per cert) per sobre les altres nacions del món.
La revolució científica: El control de l’home occidental sobre la naturalesa li va permetre de crear tota una revolució tecnològica que li serví per sobreposar-se a les altres nacions del món.
El dret a la propietat privada: El dret a la propietat, més l’imperi de la llei, han donat a l’home occidental la seguretat necessària per viure tranquil·lament amb la voluntat d’aconseguir més propietats i bens.
La medicina moderna: Els avenços en medicina han atorgat una qualitat i esperança de vida cabdal per a la preeminència d’Occident al món.
La societat de consum: Ha permès un revolucionari augment del creixement econòmic Occidental.
L’ètica del treball: Crear incentiu pel treball ha permès a Occident tenir una producció de qualitat i un esforç per millorar els fruits del treball.

Si llegim Ferguson veurem que aquests 6 pilars han fet d’Occident la civilització regnant al món; tanmateix, veurem també que aquests 6 pilars formen part de la identitat occidental. Una identitat que hem exportat mitjançant la colonització i les seves tres “C” (Cristianitzar, Comerciar i Civilitzar), una identitat occidental, al cap i a la fi, beneficiosa pel progrés humà de qualsevol poble. Per aquest motiu, quan Japó al segle XIX va realitzar la Restauració Meiji va occidentalitzar-se. Quan Iran buscant el progrés amb el Xa de Pèrsia va fer la Revolució Blanca, què va intentar fer? Doncs occidentalitzar-se. Quan Xina i Mao al segle XX van reclamar el seu lloc al món, què van fer? Doncs, altra vegada, occidentalitzar-se. I és que, no ens enganyem, el Comunisme neix a la sala de lectures del Museu Britànic de Londres, per tant, és també un fruit d’Occident. O per exemple, anant a l’Índia, sense que els britànics haguessin estudiat i ensenyat als indis quina era la seva història, ni ells ni nosaltres coneixeríem ara mateix el passat d’aquelles gents. Ni els nacionalistes indis haguessin pogut reivindicar un passat que no coneixerien.

Així doncs, parem de mortificar-nos pel nostre passat colonial, Europa va exportar la llei i la moral, va exportar la ideologia capitalista i la comunista, va exportar la moda i el gust, va exportar l’ordre i el progrés. I tot això no fou exportat només colonitzant, ja que els models d’èxit son perfectament assumits per tothom. Si entenem que Roma va fer una brillant tasca civilitzadora aconseguint que el bàrbar volgués esdevenir romà (perquè volia progressar) hem d’entendre, i agrair, que ara la resta del món vulgui copiar els nostres models occidentals.

Jordi Vives i faig

Dir les coses pel seu nom: Imperialisme

Aquí sempre hi ha hagut grans experts en la matèria. La gran Roma era sostinguda pels esclaus i el seu sistema de colònies a través de la matriu de l’Ager publicus. L’Europa medieval regida per l’ordre feudal tenia una necessitat expansionista inherent, d’aquí el mantra de les croades. El Renaixement renovà el contracte amb el bressol occidental, també en forma de control i d’obertura de les rutes comercials (promocionant la burgesia com a classe social). Tot al servei de les monarquies autoritàries, les quals atorgaven un ús social als humanistes: enaltir les seves corts. Arribà així l’aplicació pràctica d’aquest interès d’expansió i domini, amb nom personalitzat: Amèrica.

Després que durant els segles XVI i XVII els europeus es veiessin immersos en diatribes de si tractaven amb éssers humans o no, o si la corona tenia els títols justificatius per emprendre la conquesta del continent americà, es forjà un sistema de comerç triangular que els beneficià exclusivament a ells, i per ser més a la monarquia i la burgesia. Mercadejant amb les matèries i les persones, per afany de lucre. Tot plegat, més que contrastat per historiadors americanistes com Pedro Pérez Herrero.

Aquest sistema donaria peu a l’acumulació de capitals, la qual actuaria com a condició sine qua non per endegar el procés d’industrialització. Com narren E.P. Thompson en La Formación de la clase obrera i Gonzalo Pontón a La lucha por la desigualdad, la burgesia blegaria l’Antic Règim i institucionalitzaria els seus interessos, posant a l’eix central la propietat privada. Com certifica aquest darrer:

“Estas élites económicas e intelectuales, que dispusieron de poder político y de un proyecto económico y social claro, tuvieron la visión, o el espejismo, de imaginar un mundo pletórico de riqueza en el que ellos —decían— iban a encarnar el papel de redentores de una humanidad indigente. En realidad, estaban conduciendo al mundo hacia una desigualdad brutal que ya no estaría basada tan solo en el reparto desigual de renta, porque a la plusvalía económica vital para el capitalismo iba a sumarse una conmoción emocional ante el paro forzoso que habría de traducirse en dramas individuales y en patologías sociales a la medida del impacto de los ciclos depresivos con que las crisis económicas recurrentes habían de golpear desde entonces a la mayor parte de la humanidad”

L’evolució (per no dir reproducció) d’aquest nou paradigma conduí al fet que a finals del segle XIX hi hagués un increment enorme de la indústria, i un procés de concentració i aparició del capitalisme financer. Quines conseqüències va tenir? Com bé explica J.A. Hobson en uns pocs anys la major part de la producció i els guanys ja es trobaren sols en mans d’unes poques empreses capitalistes, els anomenats monopolis, els quals tenien la percepció que sols la possessió del territori els garantiria el monopoli.

V.I. Lenin que compartia l’anàlisi de Hobson, va fer ús del terme que aquest havia forjat: imperialisme. Així, en els capítols V i VI del seu llibre Imperialismo, fase superior del capitalismo explica com es produeix un repartiment del món entre les associacions capitalistes. Així fou com el bo i millor de cada casa es reuní a la conferència de Berlín de 1885 per repartir-se el pastís, que ells creien que era el món. Resultat? Doncs Àfrica n’és l’exemple més clarivident. El percentatge de territori pertanyent a les potències europees i als EEUU passa d’un 10,8% el 1876 a un 90,4% el 1900. Dit i fet.

Un altre historiador, molt conegut, que relata a la perfecció la introducció del progrés d’occident a base de canonades, és Hobsbawn en el seu llibre La Era del Imperio (1875-1914). Si no havien comportat ja, durant aquells anys, desenes de milers de morts, la lluita pel control de mercats, els recursos primaris i les zones d’inversió, finalment provocarien la Primera Guerra Mundial. Ens trobem davant d’una situació sense precedents amb un ritme d’ocupació més elevat i d’un caràcter més bel·licós que mai.

El pitjor de tot és que no és qüestió només de morts, i més morts. Europa (per no dir el grup reduït d’associacions monopolístiques) aconsegueix dominar el món segons els seus interessos per sobre de la voluntat dels habitants i pobles de la resta del planeta per simple benefici propi i això ho anomena progrés. Amb productes tan selectes com la misèria dels que no tenen els mitjans de producció, la creació del tercer món, la superioritat moral, el racisme, etc.

Així doncs, veiem com darrere de tot això, hi ha una submissió geoestratègica a un determinat model econòmic, d’unes determinades classes socials i amb uns determinats interessos. I el problema de tot plegat és que aquesta xacra és una de les peces constitutives de les desigualtats estructurals actuals.

Read More


Jordi Aragonès i Martínez
Pau Chica
Jordi Aragonès i Martínez

Personalisme, Clericalisme i Reacció

Molt s’ha debatut, i es debat, sobre quina és la verdadera sang, l’autèntic l’ADN del Franquisme. No poca gent afirma que es tractà d’un règim de tall feixista, altres es limiten a dir que fou un sistema totalitari i altres l’anomenen autoritari. Procuraré en aquestes línies donar una visió meditada, lluny de tota passió, sobre la descripció política del règim que governà Espanya entre la Guerra Civil i la mort del dictador (allargant-se, de fet, més enllà d’aquesta). Una descripció política, com veurem, que es troba fora del que considerem un règim feixista.

Personalisme: D’entrada hem de tenir ben clar que el que millor descriu el franquisme és la figura del General Franco. De tots els règims polítics dictatorials que aparegueren a l’Europa d’entreguerres fou l’espanyol el qui concentrà més poder en la figura d’un sol home. A Itàlia Mussolini arribà al poder mitjançant la legalitat, amb el vist i plau del cap de l’Estat, tenint per sobre d’ell un Gran Consell Feixista que l’arribà a destituir al mig de la Segona Guerra Mundial. També a Portugal, el doctor Salazar havia de fer contínuament equilibris de poders per mantenir el govern que havia anat aconseguit, pas per pas, d’ençà que començà a regir l’economia portuguesa. A Alemanya, el totpoderós Hitler també arribà al poder mitjançant la legalitat, amb unes eleccions, coexistint diversos poders amb els quals havia de dirigir el III Reich. El cas espanyol, per contra, és totalment diferent. Franco aconseguí el poder absolut després d’una guerra, per tant, mitjançant uns mecanismes que es saltaren la legalitat (d’aquí vingueren molts problemes de reconeixement internacional), es feu amb la direcció dels tres exèrcits, aconseguí la més alta prefectura del govern i la de l’Estat, tingué callada i fidel durant molts anys l’alta jerarquia de l’Església Catòlica, controlà personalment l’únic partit polític permès a l’Estat: la Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS. Per tant, a diferència d’altres dictadors, el General Franco tingué el control directe sobre els diversos poders que controlaven Espanya i, de fet, dels dirigents que hem citat, fou el qui més anys governà i el qui tingué un final més plàcid, aconseguint que els seus seguidors poguessin gestionar tranquil·lament la transició cap a la situació constitucional actual. El mateix president de les Corts, el Sr. Torquato Fernández Miranda, afirmà que en el procés de transició s’aniria “de la ley a la ley, pasando por la ley”.

Clericalisme: Per descomptat, al llarg del franquisme es succeïren diverses etapes polítiques. No fou igual el govern durant les etapes de control falangista que durant les etapes de control tecnòcrata. La gran diversitat d’opinions (falangistes, militars, carlins, tecnòcrates) tenia en comú la lleialtat a Franco però ben poca cosa més. Tanmateix, la noció que el franquisme representava una lluita cristiana era compartida per tots els sectors. Durant els primers anys, s’afirmava que el Règim se sustentava sobre la legitimitat i la legalitat sorgida de l’Alçament Nacional del 18 de Juliol. Anys més tard, sobretot a partir del demolidor informe de la Comissió Internacional de Juristes, òrgan consultiu de la ONU, del 1962 referent a l’aplicació de l’Estat de Dret a Espanya, el Règim començà a variar el seu discurs, començà a adoptar un vocabulari diferent, a parlar d’Estat de Dret Cristià, d’imperi de la llei. Tanmateix, quan es defensava per font de legitimitat el 18 de Juliol, s’afirmava que es tractava d’una Croada per salvar la Cristiandat. Quan es buscava assimilar-se als cànons internacionals, també hi havia l’adjectiu cristià. Quan es parlava d’Espanya es parlava de Reserva Espiritual d’Occident. El General tenia potestat d’entrar sota pali a les Esglésies. A més a més, s’havia atorgat a l’Església el dret de regir la moral pública espanyola, el control de l’ensenyament i tenir una potent dotació econòmica per part de l’Estat. Per altra part, entre altres potestats, el dictador tenia el poder d’intervenir en la designació de nous bisbes. Per això, una de les ideologies que més influenciaren al Franquisme fou l’autòcton nacional-catolicisme. És en definitiva, el clericalisme, un dels trets d’identitat fonamentals del Franquisme.

Reacció: Com hem afirmat al principi, hi ha gent que descriu el franquisme com un règim feixista, tanmateix, en aquest article defensaré tot el contrari. Per descomptat, el franquisme tingué tractes amb governs feixistes, aliances fins i tot, la seva arribada al poder es deu al suport directe de Hitler i Mussolini però, també, a la tebiesa i el deixar fer de Gran Bretanya i França. La Falange estigué des del minut 1 donant suport a l’Alçament Nacional, i podríem descriure a la Falange original com un partit amb un fort component feixista (corporativista, nacionalista i contraria al liberalisme). Tot i això, el Feixisme és un moviment polític que neix amb la modernitat, és hereu de l’eclosió d’ideologies i mentalitats que neixen amb la Revolució Francesa: Liberalisme, Nacionalisme i, posteriorment, també Comunisme. El component republicà, de comunitat nacional, és fortament present en l’aparició del feixisme. Franco, per contra, una de les primeres coses que decretà fou la unió dels falangistes amb els carlins, és a dir, dels més pròxims al feixisme amb els defensors de la Monarquia Tradicional i l’Espanya Foral. Per tant, sols començar, Franco ja desvirtuà uns i altres, deixant un partit únic que no fou ni carlí ni falangista, per tant, lluny del feixisme. Calia potenciar la fidelitat a ell no pas a una determinada ideologia. A més a més, lluny de buscar la ideologia del Règim dins la modernitat feixista, Franco estava convençut que aquesta modernitat havia portat Espanya a una situació de decadència. Calia, doncs, buscar un altre referent, buscar l’origen en els temps daurats de la història d’Espanya, això és en els Reis Catòlics. De fet, el mateix escut nacional que el Franquisme incorporà portà l’Àguila de l’Apòstol Sant Joan utilitzada per Isabel i Ferran. A més a més, podem considerar que el règim feixista italià, o el nacional-socialista, buscaven la mobilització social en favor del govern, mitjançant grans partits de masses, per contra, a Espanya el Franquisme va preferir potenciar la desmobilització política de la societat, aquesta desmobilització va ser clau pel manteniment del Règim.

Cal dir però, en favor dels qui defineixen el Règim com un sistema feixista, que el corporativisme feixista influencià l’organització laboral i sindical de l’Estat espanyol durant la dictadura. El Fuero del Trabajo fou una de les 8 Lleis Fonamentals del franquisme i estava fortament influenciada per la Carta del Lavoro italiana. En aquella llei fonamental s’establia la creació de sindicats verticals que incorporaven a patrons i treballadors. També l’autarquia fou una constant en els primers anys de la dictadura, Franco estava convençut que Espanya no devia dependre de l’exterior per a la seva prosperitat econòmica. Tanmateix, quan diverses institucions financeres internacionals advertiren de la greu situació econòmica d’Espanya provocada per l’autarquia, el govern decidí obrir-se econòmicament, el General Franco va desentendre’s de l’economia deixant que els ministres del Opus Dei obressin el seu miracle econòmic. Per tant, podem afirmar que als anys 50 l’economia es liberalitzà i s’allunyà de l’intervencionisme més propi del feixisme (i altres sistemes).

Finalment, podem afirmar que el franquisme es contemplava a si mateix com l’extirpador dels mals d’Espanya, com el cirurgià que havia de reaccionar davant les debilitats provocades per la decadència, reaccionar davant del que reconeixien con causants dels mals: El liberalisme, la maçoneria, el comunisme o el separatisme. No guanya el poder legítimament amb un partit feixista (com a Itàlia o Alemanya), el franquisme pren el poder per la força, essent la reacció d’una unió de múltiples forces amb ideologies diferents (monàrquics alfonsins, falangistes, carlins, militars de dreta, conservadors i, fins i tot, catalanistes) que s’uneixen per posar fi a la II República. De tota la reacció, el general Franco serà qui prendrà el poder i serà qui gestionarà de manera personal el govern, deixant-li la seva marca, però amb la mirada sempre posada als anys daurats de la història d’Espanya, als temps dels reis Isabel, Ferran, Carles o Felip, no pas seguint les idees d’ideologies noves com el feixisme.

Pau Chica

Un règim d’influència feixista en evolució

El règim franquista imperant a tot l’estat espanyol des de la fi de la Guerra Civil Espanyola (1936 – 1939) fou un règim polític dictatorial que tingué unes característiques pròpies que el fan únic a l’Europa de mitjans del S.XX.

Aquesta singularitat però, no ens ha de portar a diferenciar-lo dràsticament d’altres règims dictatorials que aparegueren a Europa entre els anys 20’ i 30’ del segle XX, com seria el cas del feixisme que es portarà a la pràctica a Itàlia a partir de l’any 1922 sota el lideratge de Benito Mussolini (1883 – 1945).

Mussolini, pare del feixisme italià, influenciarà des d’aquell moment a José Antonio Primo de Rivera (1903 – 1936), fundador i referent ideològic de Falange Espanyola, un dels grupuscles que conformarien l’heterogeni moviment franquista. És en aquest punt en el què podem començar a relacionar de forma clara feixisme i franquisme.

El franquisme beu, en una primera etapa (1937 – 1953), de la ideologia feixista italiana, representada a l’estat espanyol per Falange. Durant aquests primers anys, trobem com el règim franquista pren alguns dels elements principals que caracteritzaven el feixisme italià, com pot ser el personalisme (en la figura de Franco), el corporativisme feixista i els sindicats verticals. Un exemple d’aquesta influència feixista el trobem al Fuero del Trabajo de 1938. En aquesta primera etapa doncs, podem afirmar seguint les tesis d’Ismael Saz (1952) que el franquisme s’intenta desenvolupar amb una clara influència feixista.

La historiografia del franquisme és rotunda pel que fa la davallada de la influència de Falange en l’executiu de Franco. A mesura que avancen els anys 40’, aquesta influència d’una formació que podríem titllar de purament feixista, disminueix en benefici d’altres sectors del règim franquista, en especial del religiós (nacional – catòlic) on tindrà molt de pes l’Opus Dei.

El trencament és clar a la dècada dels 50’ i definitiu l’any 1957, quan el règim franquista inicia una nova etapa anomenada Tecnocràcia amb clara hegemonia de l’Opus Dei. Podríem dir llavors que en aquest punt el règim franquista deixa de tenir influència feixista? Res més lluny de la realitat.  En aquest moment, podríem parlar d’un segon tipus d’influència i de components feixistes desenvolupats dins el règim franquista, molt marcat pel context internacional.

La davallada de Falange dins el règim coincideix clarament amb la caiguda del feixisme italià i el nazisme alemany a Europa. La fi de la IIGM deixa l’estat espanyol com un dels únics països dictatorials del vell continent. Aquest fet, podria portar al franquisme a seguir desenvolupant-se amb una influència feixista més “contemporània” i adaptada al nou context internacional. És a dir, en aquest punt el franquisme perd part de la puresa i organització del feixisme italià, per a seguir desenvolupant un model amb tics feixistes en una nova Europa. Aquesta tesi, seria defensada per l’economista Vicenç Navarro (1937) i historiadors com Edward Malefakis (1932 – 2016) qui ens parla dels 8 punts pels quals un país podria titllar-se de feixista i els quals el règim franquista compleix clarament.

Si intentem situar-nos entre les tesis de Ismael Saz i Edward Malefakis, no podem afirmar categòricament que el franquisme fou feixisme, però si que el franquisme va tenir una clara influència feixista, considerant dos moments de feixisme diferenciats: un primer moment de major puresa ideològica feixista (1936 – 1953) i una segona etapa (1953 – 1975) de persistència d’un feixisme adaptat, més contemporani,  no tant emmirallat en la Itàlia dels anys 30’ sinó amb una concepció més adaptada al context del moment, no obstant sense perdre components feixistes claus com el personalisme, l’aliança amb elits econòmiques o el control ideològic i social.

Separant franquisme i feixisme tot defensant que l’únic feixisme existent és l’italià i basant-se en el fet que Falange no és la organització hegemònica del règim, el que sovint s’intenta aconseguir és no voler relacionar el criminal feixisme amb la madura i moderna dictadura franquista. Aquesta  perillosa diferenciació ens pot portar a pensar que aquells que defensen aquesta tesi, el que realment intenten fer és un rentat de cara d’un període criminal i cruel de la història de l’estat espanyol com és el franquisme.  Per aquest motiu, esdevé important posar l’èmfasi en aquest component feixista que té el règim franquista i que ajuda al desenvolupament d’una dictadura de terror que assolà l’estat espanyol entre 1936 i 1975.

Read More


Jordi Vives i Faig
Sergio Plana García
Jordi Vives i Faig

Espai d’obertura, pugna i presa del poder

Al parlar de les institucions catalanes de l’Antic Règim el primer que cal fer és no caure en el presentisme.  No les podem concebre des de l’òptica actual i dirimir si eren més o menys democràtiques segons els paràmetres que guien les disputes contemporànies sobre la democràcia. Aquestes s’han d’emmarcar en un període concret.

En aquesta petita ressenya explicarem que les institucions catalanes no només signifiquen la representació de l’ordre preestablert, sinó que també posen de manifest l’obertura d’aquest a mesura que avança la baixa edat mitjana, i com es consolida com espai de pugna; la seva presa significarà tenir domini efectiu sobre les decisions que marquen la dinàmica social i econòmica. Dit això, fem una ràpida ressenya a la seva història, que en qualsevol cas mereix molts matisos que no podem realitzar per qüestió d’espai.

Les Corts Catalanes  fundades al finals del segle XIII, que reunirien als representants de diferents territoris i fixaren la seva periodicitat i funcionament, han estat considerades un dels grans models de parlamentarisme de l’Antic Règim com explica Thomas Bisson. Amb antecedents com les Assemblees de Pau i Treva, que tot i la seva complexitat, cal assenyalar que garantitzaven una millor situació per les classes no privilegiades, davant la violència de la noblesa.

Per contra del que explica Stefano. M. Cingolani, que es tractava d’una fixació de drets i privilegis ja existents, consistia en un gir en el poder de Pere II el Gran, per la necessitat  d’afermar la sobirania reial vers els nobles amb el suport dels ciutadans que li garantirien la posició preeminent en el poder. En aquest mateix moment amb el Recogneverunt proceres arrencat, més que no pas concedit, es posarà les bases d’una major autonomia per les ciutats de tot el país.  D’aquesta manera es posarien les bases del que certifica Ramon d’Abadal, com l’estat de lluita constant entre braços i el rei. Aquesta, en última instància, és la naturalesa de la dialèctica de les institucions de l’Antic Règim catalanes, l’anomenat pactisme de Vicens Vives. Cal reconèixer que aquest seria el primer pas per a que qualsevol estament o classe social tingués més força en el tauler de joc – que era la societat -,  capitanejat pel rei de torn.

La constitució de la Diputació del General (que no feia referència a quelcom militar, sinó a una noció de conjunt o totalitat del territori), de forma permanent, després de les Corts de 1359 és clarament un símptoma d’una altra obertura del poder.  La necessitat del rei, després de la Guerra dels dos Peres, per fer front a les despeses militars va ser la causa que va portar-lo a noves concessions a la resta d’estaments. Els braços feren entrega dels florins demandats pel rei català, però a canvi consolidaren una nova estructura de poder en clau tributària.

Berenguer d’Oller, podria ser el primer al·legat contra aquestes hipòtesis, ja que poc després  de la conformació de les Corts Catalanes es revoltà amb petits i mitjans menestrals per la imposició de rendes i censals, i es succeïren altres enfrontaments per la paupèrrima situació de les classes més baixes que no tenien força en aquests espais. Ara bé, cal constatar com aquestes accions derivaren amb una acció paral·lela a les institucions. Per una banda, la crisi al camp engegada el segle XIII amb els primers sindicats remença, que gràcies als estudis d’Eva Serra sabem que les pagesos tenien moltes diferències endògenes, però que de totes maneres de forma general aquests cercaran les institucions com a cobertura legal dels seus interessos que seran satisfets parcialment. Per altra banda,  en el conflicte urbà  (en el marc del Consell de Cent) que posava d’acord a diferents braços menors com a representants del menestrals, artistes i comerciants, aliant-se conjunturalment amb la dinastia Trastàmara per arrabassar el poder del monopoli municipal a la minoria corrupta que falsejava les eleccions, que havia dut a la ruïna les finances de la ciutat comtal i que posava tota mena d’impediments a l’adopció de mesures de reforma que poguessin perjudicar els seus interessos, per mínim que fos.

Com hem pogut veure, si alguna cosa revela l’experiència de govern ciutadà de la Busca – representant dels braços menors no privilegiats – , és que les regles de govern vigent a la societat catalana no solament servien per preservar els interessos de l’oligarquia, sinó que podien usar-se per al bé comú, segons qui els utilitzés des del poder. Les disputes per la democràcia no van ser mai pels principis de govern, sinó pel dret de participació tal i com explica Josep Fontana.

Com en el conflicte anteriorment citat,  en el marc de la Guerra Civil Catalana (1462-72), la Diputació del General tenia la potestat de nombrar un nou rei, a més d’armar un exèrcit sols per defensar el propi territori entre d’altres atribucions. Pràcticament dos segles més tard ens trobarem amb una situació semblant, però més emblemàtica. La Diputació del General, fent valdre la legalitat va girar l’esquena a la Unión de Armas que demandava que el Principat de Catalunya contribuís amb 16.000 homes per la Guerra dels Trenta Anys en la que es veia immersa la Monarquia. Poc després, al portar la guerra al territori català, i amb Pau Claris al capdavant, des d’aquesta es proclamà a I República Catalana que sobiranament va decidir aliar-se amb el Regne de França. El final ja el coneixem, el Tractat dels Pirineus de 1659.

En qualsevol cas, mantenir aquestes institucions, tot i els alts i baixos del segle XVI i XVII es pot posar en valor, després de la desfeta de 1714. Cal fer patent doncs, en aquests darrers exemples, que no només parlen d’obertura, pugna o presa de poder, sinó que al cap i a la fi les institucions catalanes denoten una personalitat pròpia i representen una font de sobirania respecte els altres regnes, corones, imperis o repúbliques.

Sergio Plana García

Pactisme i cavall de batalla de la historiografia contemporània

El de les institucions catalanes – això és, la Cort General, la Diputació del General, i en bona mesura també el Consell de Cent – és una qüestió que ha suscitat debat i controvèrsia entre els diferents historiadors que s’hi ha ocupat, sovint abordant el tema des de perspectives carregades d’ideologia i d’historicisme, donant lloc a dues visions o paradigmes enfrontats i igualment matisables. La Cort General té el seu origen i es consolida al llarg del segle XIII, amb  motiu del desenvolupament de les ciutats i vil·les reials, i de la creixent influència de les oligarquies urbanes, que aconsegueixen fer-se un lloc entre els estaments privilegiats del sistema feudal, noblesa i clergat, formant així una assemblea que assumeix funcions legislatives, limitant així l’autoritat del sobirà, que requeria de l’aprovació de les Corts per aprovar lleis i alhora obtenir finançament i recolzament militar.

Lamentablement, els historiadors que han estudiat les formes de govern parlamentàries a l’Edat Mitjana, tant a Catalunya com arreu d’Europa, han entès en molts casos aquesta qüestió com una mena competició per tal de demostrar que un o altre parlament és el més antic d’Europa, amb intencions clarament presentistes, i malgrat que les corts catalanes es puguin trobar entre les més antigues d’Europa, i sens dubte entre les més desenvolupades en termes competencials i de legislació, aquest em sembla un debat anecdòtic, propi del xauvinisme historicista, que no em desperta major interès i que no hagués esmentat si no fos perquè es tracta d’un fenomen bastant generalitzat.

Ni tan sols caldria insistir en la naturalesa d’aquestes corts, que han volgut ser vistes en molts casos com a democràtiques, quan tan sols representaven als diferents sectors oligàrquics i privilegiats de la societat de l’Antic Règim. Poc o res tenen a veure els parlaments medievals amb els sistemes parlamentaris moderns, però això no ha impedit que es creïn relats de continuïtat entre un fenomen i un altre, arribant a interpretar les institucions catalanes medievals i modernes com allò que no eren. Dit això, i malgrat que la historiografia actual defuig aquestes definicions, es manté el debat entre dues visions enfrontades sobre la naturalesa d’aquestes institucions i també del pactisme, definit per Vicens i Vives com “la fórmula de relacionar-se entre els catalans i la monarquia”.

Aquesta cultura del pacte entre elits d’orígens feudals impregna la política catalana i de la Corona d’Aragó, i és fruit de la relativa feblesa de la monarquia, que es veu obligada a recórrer a les Corts de manera continuada per a pal·liar les seves necessitats financeres, cosa que ha de pagar veient limitat la seva autoritat, un fenomen que no succeeix en el cas de monarquies, com ara França o Castella, en les que el poder reial no està molt menys limitat per les Corts. Al voltant del concepte de pactisme s’han presentat fonamentalment dues interpretacions; la primera, derivada de la historiografia romàntica del XIX, entén el pactisme de manera fonamentalment positiva i traçant paral·lelismes entre aquesta cultura del pacte amb aspectes de la vida política actual del país. El segon paradigma interpretatiu s’ha identificat especialment amb la figura de Jaume Vicens i Vives, que identificava monarquia amb la defensa del bé comú, i per tant amb un fre per al desenvolupament de l’Estat Modern. En darrer terme Vicens i Vives culpava les elits catalanes del XV de la decadència política i econòmica dels segles XVI i XVII, per portar el pactisme fins les darreres conseqüències amb l’enfrontament amb la monarquia de Joan II a la Guerra Civil Catalana (1462-1472).

Aquest paradigma de Vicens Vives, emmarcat dins una percepció positiva de l’absolutisme, tanmateix defensada per historiadors com John H. Elliott, entenent aquest com una etapa necessària en la construcció de l’Estat modern, ha estat revisat per autors posteriors, que no comparteixen aquesta visió unívoca de la construcció de l’Estat modern. Si bé jo tampoc coincideixo en que hi hagués una via única que passés per la monarquia absoluta, com demostren els exemples d’Anglaterra o les Províncies Unides, això no implica que els sistemes parlamentaris d’Antic Règim hagin de rebre una consideració positiva per se, com succeeix en moltes ocasions, ja que no deixaven de ser sistemes on només quedaven defensats els interessos dels grups privilegiats dins la societat estamental, que abans que res volien preservar i en la mesura que els fos possible ampliar els seus privilegis, en funció de la correlació de forces amb el poder reial. En definitiva, considero el parlamentarisme d’Antic Règim una qüestió de gran interès, que va tenir una expressió molt ben desenvolupada a la Corona d’Aragó, però que malauradament presenta alguns problemes per al seu estudi, doncs resulta difícil no projectar elements de la política del nostre temps sobre aquest fenomen del passat, com han fet uns historiadors i uns altres d’ençà el segle XIX.

Read More


Jordi Aragonès i Martínez
Albert Gobern i Canals
Jordi Aragonès i Martínez

La República Romana estava en greu perill

Abans de començar cal esmentar que no sento necessitat de prendre partit per cap dels dos bàndols enfrontats en aquell sagnant 15 de març de l’any 44 aC, dia en que 23 ganivetades acabaren amb la vida del dictador romà Gai Juli Cèsar. Tan els nobles republicans com Cèsar i els seus partidaris sentien poderosos motius per defensar llur causa, tan uns com altres havien rebut una ineludible missió davant la història, ja fos defensar la República i la seva essència tal com havia estat creada o, per contra, portar Roma a la més alta grandesa en riquesa i extensió territorial, sense importar els canvis en el model de govern. Però millor parlem dels Idus de Març, parlem del qui, el quan, el com i el per què.

<strong>Qui?</strong> Aquell 15 de març (els idus de març cauen en aquesta data) hi hagueren dos bàndols enfrontats, per una banda el que quedava de la facció política dels <em>optimates</em>, el sector polític que defensava la República tal com havia estat creada, bàndol que a més representava generalment les causes de la vella aristocràcia republicana, defensors de potenciar el poder del Senat, i aliats en aquell moment de molts ex seguidors del derrotat i mort Pompeu el Gran. Per altra part hi havia Cèsar, membre de la facció dels <em>populares</em>, és a dir, els representants de les causes del poble romà, en Cèsar hi havia depositades un munt d’esperances tan per part del poble com dels seus soldats. Dos bàndols, dues causes: Conservar l’essència republicana o fer de Roma la dominadora del món.

<strong>Quan? </strong>El magnicidi va succeir el dia 15 de març de l’any 44 aC. durant una reunió del Senat al Teatre de Pompeu de Roma, lloc on es reunia llavors l’esmentada institució. <strong>Com?</strong> La història ens ha fet arribar que l’assassinat de Cèsar va ser planificat per una conspiració d’una seixantena de senadors, entre ells destacava el noble Marc Juni Brut, de fortes idees republicanes i descendent de Dècim Juni Brut, l’il·lustre ciutadà que expulsà l’últim Rei de Roma. Es va decidir donar mort a Cèsar en el mateix Senat per demostrar que es tractava d’un fet transcendental, per deixar clar que aquella sang vessada servia per salvar la República, per fer públic que amb aquelles 23 ganivetades s’acabava l’autocràcia de Cèsar i es restauraven les costums i l’ordre republicà.

<strong>Per què? </strong>Cèsar era el ciutadà romà més il·lustre del moment, era el general més brillant i reconegut, el polític més estimat pel poble i, segurament, l’home més poderós d’aquells temps, un home que podia somiar amb dominar el món i emular Alexandre el Gran. Havia estat victoriós contra les bel·licoses tribus celtes en la Guerra de les Gàl·lies i, seguidament, havia derrotat a Pompeu el Gran i molts dels seus seguidors durant la Guerra Civil.  A més a més, havia demostrat una gran compassió al perdonar tot enemic romà que li demanés clemència. Un home com ell, amb tot aquell suport popular i militar, si ho volia, podia arribar a ser Rei. La República penjava d’un fil. Tampoc cal oblidar que Cèsar estava planificant una guerra contra els dacis i l’Imperi Part, una guerra que es preveia llarga i que comportaria una prolongada absència del dictador a la capital. No podem menystenir la idea que una gesta militar com aquella, a part d’elevar-lo a la categoria de semidéu, li requeriria tenir un control total dels mecanismes de govern romà, possiblement un control major que el que li brindava el càrrec de dictador atorgat pel Senat. No era gens estrany que molts senadors pensessin que Cèsar plantejava esdevenir un nou Rex, heus aquí el mòbil del magnicidi: la por a que Cèsar posés fi al sistema republicà.

Dos mil seixanta-un anys després de la seva mort, la figura de Cèsar ens segueix arribant gloriosa a dia d’avui, igual que en el seu dia il·luminava tots els seus conciutadans, aliats o enemics. La grandiositat de l’home, els seus valors i el seu geni multiplicaren exponencialment el rebuig contra el seu assassinat, el poble clamava venjança. De fet, els principals líders republicans acabaren exiliats, fugits i morts en batalla contra les tropes del que aviat seria una nova Roma, un nou sistema imperial. Fou als camps de batalla d’Orient on morí la República Romana. Tanmateix, per gloriós que fos Cèsar, per lloable que fos la seva figura, cal entendre que els paladins de la República no podien tolerar aquells esdeveniments, Juni Brut era descendent del noble que expulsà l’últim Rei, podríem afirmar que era, fins i tot, genèticament republicà. Les ensenyances de Cató el Vell i altres prohoms republicans havien guiat des de petit els passos de Brut, de tal manera que entengué que el seu amic Juli Cèsar havia de ser eliminat pel bé comú, per salvar allò que tots havien jurat defensar: la República. A ulls dels conjurats la fama de Cèsar no era res més que un perill pel sistema, en la seva lògica mai un individu podia passar per sobre de la col·lectivitat, per sobre del Senat, i s’encarregaren de deixar-ho clar mitjançant la sang i els punyals.

Albert Gobern i Canals

Juli Cèsar, l’Alexandre romà

Roma havia estat República d’ençà que el 510 aC Dècim Juni Brut havia expulsat l’últim rei, Tarquini el Superb, per la violació que el fill del dit rei, Tarquini Sext, havia perpetrat a Lucrècia, patrícia romana. Així s’inicià la República, que es basava en les decisions del col·lectiu –tots patricis– reunits al Senat, en contraposició al règim que hi havia llavors, la Monarquia, que es basava en el poder de l’individu, el rei.

A l’època de Gai Juli Cèsar (100 –44 aC) la República estava molt pervertida: les divisions internes dins del Senat, la corrupció i les promocions es regien per qui detenia el poder. A més amés havien passat guerres civils i dictadures prolongades més enllà del que la llei permetia.

Juli Cèsar, després d’haver conquerit les Gàl·lies (58 a.C. – 49 a.C.), haver vençut Gneu Pompeu Magne (106 aC – 48 aC) a la Segona Guerra Civil romana (49 aC – 45 aC) i haver esdevingut dictador vitalici, gaudia d’una popularitat molt gran entre la plebs. Les famílies patrícies originàries van conservar el títol, ara ja purament honorífic, tot i que en temps de Cèsar ja no en quedaven més de 15 o 16. Com a dictador, Cèsar va desenvolupar un seguit de reformes per al món romà:

  1. El Senat va quedar regalat a un cos consultiu que preparava lleis i ordenances per a l’administració, sovint redactades per un sol senador i promulgades per tot el Senat. Va ampliar el nombre de senadors i de qüestors anuals, i va modificar el sistema de governadors i de prefectes.
  2. Es va atorgar els càrrecs de Pontifex Maximus i d’àugur, i també el dret de jutjar causes capitals i privades. Va eliminar la possibilitat que un criminal quedés lliure a canvi d’acceptar el desterrament.
  3. Va fer modificacions dins de les legions per tal que els soldats cobressin llur sou quan els tocava –evitant que acabessin efectuant actes de rampinya a la província per la que havien de vetllar– i va introduir un exèrcit d’estrangers a sou –sobretot germànics– entre altres reformes.
  4. Va suprimir els arrendaments d’impostos, fent que cada ciutat fos l’encarregada de cobrar els seus. Va rebaixar a un màxim de 150.000 els beneficiaris de l’annona –uns ajuts econòmics– i va impedir que qui estigués en bona posició econòmica o tingués altres recursos se’n pogués beneficiar. Va regularitzar els impostos ordinaris, suprimint les excepcions per concessió o a qui gaudís del dret llatí o del de ciutadania.
  5. L’any 46 aC va entrar en vigor la reforma del calendari que va reparar els errors existents a antics calendaris: l’Era Juliana començava l’1 de gener –del 709 aC, any de la fundació de Roma–, i a partir del 709 de Roma –45 aC– s’afegia 1 dia cada 4 anys entre el 23 i el 24 de febrer. Va augmentar les festes públiques: seixanta-dos dies de festa sense comptar les festes extraordinàries. Tot i afavorir la religió dionisíaca i el culte a Bacus –prohibits el 184 aC– també va permetre la difusió dels cultes egipci i jueu.
  6. També va fer millores a l’urbanisme i reformes als oficis, als luxes que es podies exhibir, a l’agricultura i a la ramaderia, a les ciutats, a la moneda, al cens, i va dur el dret civil als nous territoris conquerits. Moltes de les seves reformes anaven encarades a disminuir la corrupció.

Com podem veure, Cèsar era un reformista. La seva voluntat era la de millorar la vida de la plebs –la immensa majoria dels habitants de la República romana– i Roma mateixa. Si bé és cert que cada vegada s’acostava més a un règim personalista, Cèsar mai no va voler trencar amb la legalitat de la República. Plutarc ens explica al seu segon volum de les Vides paral·leles –on compara Alexandre Magne i Juli Cèsar– que <<[…] un dia que Cèsar baixava d’Alba a l’Urbs tingueren [els que treballaven per a Cèsar] la gosadia de saludar-lo com a rei; però el poble va agitar-se tot, i ell, enutjat, exclamà que no es deia rei, sinó Cèsar, a la qual cosa tothom va callar, i ell continuà el seu camí, no pas amb cara alegre ni complaguda>>.

Després dels idus de març del 44 aC, els assassins de Cèsar creien que el poble se’ls uniria, però veient que no era així sinó que es revoltaven, molts van fugir de Roma, anat a províncies, a l’exili o, fins i tot, suïcidant-se. Amb tot, Quint Pedi i Octavi van aconseguir aprovar el 43 aC la Lex Pedia, que ordenava encausar tots els autors de la mort de Juli Cèsar i establia que els que fossin condemnats se’ls vetés l’aigua i el foc –el beure i l’escalfor–.

Com a exemple de la magna importància de Cèsar hem de dir que el seu nom va esdevenir, gràcies a què Octavi August i els seus successors al tron imperial l’usessin en llurs noms, sinònim d’emperador: Kaysar era el títol que els àrabs preislàmics donaven als emperadors romans i bizantins –amb l’adveniment de l’Islam, els Kaysar van representar l’enemic i l’infidel–; Els emperadors germànics rebien el títol de kàiser, i els reis i emperadors eslaus el de tsar. Totes aquestes variacions del mot Caesar llatí no deixen de ser les adaptacions d’aquest nom en diferents llengües.

Read More


Francesc Collado Sànchez
Guillem Garcia Solé
Francesc Collado Sànchez

En defensa del terme “feudal”

El feudalisme és, segurament, un dels grans conceptes que forma la Història. Juntament amb altres elements historiogràfics com el feixisme, la Revolució Industrial, el capitalisme, etc. és sovint emprat i esmentat tot i que, amb freqüència, de forma incorrecta.

Si prenem com a referència la visió de la Història de Marx veiem com aquest va dividir-la tenint en compte els sistemes de producció. D’aquesta manera trobem el mode de producció esclavista -previ al feudalisme- i el capitalista -posterior. El mode esclavista es caracteritza per l’explotació i la possessió de l’home per l’home. En la societat capitalista, per la seva banda, l’home és lliure de iure, però el treball d’aquest és explotat pels qui posseeixen els mitjans de producció. Enmig d’aquestes dues etapes històriques va esdevenir-se arreu del món el que coneixem com a feudalisme.

Segons Charles Parain podem establir unes característiques bàsiques pel que fa a les relacions de producció feudals. Aquestes són, principalment, la importància de la terra en les relacions socials i una economia bàsicament agrícola; els treballadors tenen el dret d’ocupació i d’usdefruit d’aquesta terra, però qui en té la propietat són els seus senyors, els quals tenen dret a obtenir-ne prestacions; finalment cal parlar de l’existència de la servitud -que no esclavitud-, la qual vincula en camperol amb el seu amo i la terra i, alhora també, enllaça senyors segons un sistema jeràrquic basat en deures militars amb el superior.

Veiem, doncs, que el terme feudal no presenta la mateixa natura que esclavista o capitalista. En els dos últims casos la paraula fa referència al mitjà social fonamental -propietat sobre l’esclau o bé propietat del capital. Feudalisme, en canvi, és un concepte que no es relaciona més que amb la superestructura política de la societat que es troba entre la societat antiga -esclavista- i la moderna -capitalista- i que normalment encabim en els segles de l’Edat Mitjana. D’aquí radica el fet que la paraula no sempre sigui adequada del tot per caracteritzar aquest tipus de societats.

En tots aquests casos, el feudum, paraula de la qual deriva el terme feudal, no desenvolupa un paper fonamental. Pensem, doncs, ¿és aquesta una raó per negar-se, com fan la major part dels historiadors no-marxistes, a emprar el concepte feudal, sempre que no es tracti estrictament de formes juridicopolítiques nascudes de l’existència del feudum? Nosaltres, de la mateixa forma en què ho fa Pierre Vilar, no ho creiem així i veiem, en canvi, que aquesta negació condueix a oblidar l’estret lligam entre les relacions de producció, forjades entre camperols i senyors entorns a la terra, i la jerarquia feudal, que va garantir durant molt de temps el mateix mecanisme d’aquelles relacions.

A més, cal recordar que és a partir del segle XVIII -moment en què es produeix la lluita duta a terme per la burgesia ascendent contra un règim que havia entrat en decadència- que es va adoptar el costum d’anomenar feudal al conjunt del sistema, incloent-hi les relacions de base entre senyors i camperols i els vestigis juridicopolítics de l’Edat Mitjana, en el si de la ja monarquia absoluta moderna. En aquesta lluita, el terme feudal va prendre un matís pejoratiu i polèmic: el mateix que el terme capitalista al llarg de les lluites de classe del segle XIX. Justament per això, els historiadors no-marxistes prefereixen no emprar-lo, de la mateixa forma que, durant molt de temps, els economistes burgesos s’han negat a emprar el terme capitalista. Però tot això no treu ni un pessic de realitat al fet capitalista, ni al fet feudal.

Cal dir, també, que les relacions socials de tipus feudal van crear-se molt abans del feu pròpiament dit, que no és res més que el seu zenit polític, i que aquest tipus de relacions va sobreviure durant molt de temps, a vegades fins a temps molt moderns, encara que el seu zenit polític hagués desaparegut.

Així, doncs, no hauríem de tenir problemes en anomenar feudal a qualsevol sistema en el qual el treballador agrícola, que ja no és esclau, es troba, però, sotmès a tota mena de traves extraeconòmiques que limiten la seva llibertat i la seva propietat personal, de tal forma que ni la seva força de treball ni el producte del seu treball s’han convertit encara en simples objectes d’intercanvi lliures, en autèntiques mercaderies.

D’aquesta manera, el colonus romà del segle IV anuncia ja el feudalisme, i el camperol andalús o sicilià dels anys 30 del segle XX viu encara sota lligadures de la mateixa naturalesa.

Guillem Garcia Solé

Saturació semàntica; dificultats explicatives

Encara avui dia podríem dir que els termes «feudalisme» i «feudal» són genèricament coneguts i, de tant en tant, socialment utilitzats. Ho són, però, sense tenir-ne una comprensió massa definida d’aquests, utilitzant-se grosso modo per donar èmfasi a condicions socials aparentment negatives o injustes. És així com potser algun cop hem sentit a parlar dels “nous senyors feudals” o del “feudalisme a les universitats”.

Aquest ús, però, pot empobrir i distorsionar els continguts i la complexitat d’un concepte sobre el qual s’ha debatut incansablement en el si de la historiografia. Malauradament, però, mai s’ha arribat a assolir-ne una definició comuna.

Possiblement, aquesta ha estat irrealitzable per les múltiples divergències historiogràfiques i, concretament, per la manca d’acord a l’hora de definir què esdevé constitutiu, en última anàlisi, de «ser feudal».

En essència, podríem parlar de dues grans concepcions generals del terme: del «feudalisme» com a organització històrica de la producció i del «feudalisme» com a model històric institucional i jurídic. El desenvolupament d’aquestes concepcions aparentment contraposades ha conduït a interpretacions i aplicacions excloents i contradictòries del terme, entenent com a «feudals» societats històriques tan distants en el temps i l’espai com l’Imperi Carolingi, el Japó medieval, l’Amèrica colonial o la França del segle XVIII, entre molts altres casos.

Aquesta disparitat teòrica i la falta de concreció semàntica del terme ha induït a la confusió i l’error, i és aquí on hem de retornar a l’origen etimològic del terme. Sense absència de polèmica, es creu que el concepte «feudalisme» prové del llatí medieval feudum, fevum i altres variants, que a la vegada deriven del fràncic i protogermànic fĕhu (que pot voler dir ramat, bestiar o propietat). Essencialment, podríem definir el feu com aquella propietat que el senyor feudal atorga al senyor feudatari (o vassall) en contracte, assumint envers el primer obligacions de caràcter civil i militar. A la vegada, el senyor feudatari cedeix el feu en propietat d’ús als camperols, que es troben més o menys lligats a la mateixa jurisdicció.

És interessant debatre sobre si el feudum és realment fonamental en el desenvolupament de les relacions socials de les societats on és històricament existent; i sobre si és encertat universalitzar el terme «feudalisme» a altres societats on aquest no hi ha existit mai. Aquest fet, a part de ser desafortunat etimològicament, implica deslligar-lo dels seus contextos i sentits històrics originals i en limita extraordinàriament la capacitat d’explicar formacions socials diferents, en tant que en coarta la seva pròpia originalitat històrica.

També, en tant que no existeix una concreció dels elements essencialment ontològics del «feudalisme», es defineixen societats com a «feudals» o «no feudals» en relació amb un major o menor grau de coincidència amb les formes institucionals i jurídiques típiques del desenvolupament i disgregació de l’Imperi Carolingi: l’exemple històric cabdal. En conseqüència, es tendeix a utilitzar el concepte de manera formalista i, de vegades, arbitrària.

Particularment en la historiografia marxista, existeixen dificultats teòriques internes. Sovint es realitza una sinonímia entre el «feudalisme» i el «mode de producció feudal», confonent així la formació social concreta amb la conceptualització abstracta de l’organització de la producció.

Caldria també posar èmfasi en el fet que s’utilitzi un element superestructural (el feudum) per definir, precisament, l’abstracció de l’organització de la producció. Aquest fet pren més rellevància si entenem que, en la teoria marxista, el que és determinant per definir els modes de producció és el mode d’apropiació de l’excedent conjuntament amb el procés a partir del qual es combinen productors i mitjans de producció. És per això que diversos autors entenen que no existeixen diferències essencials entre aquelles formacions socials anomenades «feudals» i moltes altres formacions socials precapitalistes; i, en substitució del «mode de producció feudal», proposen l’ús del «mode de producció tributari».

Així doncs, davant de tot aquest seguit de dificultats historiogràfiques, conclouríem que és necessari un treball intens i un debat sincer per tal de superar les dificultats epistemològiques pròpies del concepte «feudalisme». Potser acordar una limitació semàntica d’aquest sigui un primer gran avenç en la qüestió. Mentrestant, però, n’hauríem de posar críticament en qüestió el seu ús i utilitat.

Read More

En la Guerra Civil espanyola es produí un fet excepcional en la història de la humanitat, sobretot tenint en compte la seva gran magnitud: desenes de milers de voluntaris de més de 50 països van prendre la decisió d’abandonar les seves llars per viatjar a Espanya i lluitar a favor del govern de la II República. Tot i provenir de diferents orígens socials,  polítics i geogràfics, els brigadistes van decidir arriscar la seva vida per unir-se a la lluita en defensa de les seves conviccions ideològiques. Aquestes persones, la gran part de les quals han restat sempre anònimes, són un dels exemples més potents de solidaritat internacional i de lluita per uns ideals comuns.

Internacionalització del conflicte

Amb el fracàs del cop d’estat iniciat els dies 17 i 18 de juliol, i amb la certesa de que davant l’estancament militar del conflicte s’iniciava una guerra civil de durada incerta,  tant el govern republicà com els militars rebels van buscar immediatament ajuda internacional. Si bé el general Franco va rebre ràpidament l’ajuda de Mussolini i Hitler, el govern de la República no ho va tenir tan fàcil ja que les potències democràtiques europees – encapçalades per la Gran Bretanya i França –  van procurar aconseguir un aïllament del conflicte ja que temien que la internacionalització de la guerra compliqués encara més el tens i complex joc estratègic que s’estava desenvolupant a escala europea, i que tres anys més tard desembocaria en la II Guerra Mundial. Aquesta política, anomenada d’apaivagament, consistia en evitar una nova guerra europea a canvi de fer la no actuar davant les accions amenaçants de les dictadures feixistes.

Cartell propagandístic en contra de la intervenció italiana que plasma la internacionalització del conflicte. Font: Viquipèdia
Cartell propagandístic en contra de la intervenció italiana que plasma la internacionalització del conflicte. Font: Viquipèdia

D’aquesta manera, a finals d’agost de 1936, 27 estats europeus (entre els quals  Alemanya, Itàlia i la Unió Soviètica) van signar l’Acord de No Intervenció a Espanya, on es pactà la prohibició d’intervenir en la guerra espanyola amb l’enviament de qualsevol ajuda militar. Però a la pràctica, aquest acord fou una farsa des de la seva mateixa creació ja que el bàndol rebel no deixà mai de rebre la vital ajuda d’Itàlia i Alemanya des del mateix inici del conflicte. Per altra banda, el govern republicà va començar a rebre ajuda de la Unió Soviètica – tot i que en menor mesura – a partir de l’octubre del 36. La Guerra Civil espanyola es transformà així en un conflicte amb impacte internacional.

La creació de les Brigades Internacionals

Veiem doncs com li va ser més difícil aconseguir ajuda internacional al govern de la República, ja que aquesta li va arribar dos mesos més tard que al bàndol rebel. De fet, els republicans ja van demanar ajuda a l’URSS el mateix juliol de 1936, però inicialment Stalin es mostrà prudent i va fer cas omís. De fet, el que més buscava el dictador soviètic era conservar en bon estat les relacions amb Gran Bretanya i França. Per tant, no tenia la intenció d’arriscar les relacions amb les potències democràtiques ajudant al govern republicà i incomplint de l’Acord de No Intervenció.

Stalin, però, era plenament conscient del joc estratègic que s’estava desenvolupant a Europa en aquells moments, i comprenia que una victòria del feixisme tindria greus repercussions per els interessos de l’URSS. Veient que Hitler i Mussolini seguien violant constantment l’Acord de No Intervenció sense conseqüències, i davant la certesa que amb la derrota de la República perillaven els interessos geoestratègics de l’URSS, Stalin decidí a ajudar al govern republicà. Tot i que l’ajuda es va intentar camuflar i justificar per motius de solidaritat internacional i d’ajuda desinteressada, realment Stalin només va començar a enviar ajuda quan va veure perillar els interessos de l’URSS davant la possible victòria de Franco.

Cartell propagandístic que ressalta la diversitat de les Brigades Internacionals. Font: Viquipèdia
Cartell propagandístic que ressalta la diversitat de les Brigades Internacionals. Font: Viquipèdia

Al setembre de 1936, finalment Stalin decidí ajudar materialment a la República, tot i que aquesta no arribà fins l’octubre. Paral·lelament, va ordenar a la III Internacional – coneguda també com la Comintern –  que iniciés i dirigís la creació i organització d’un cos de voluntaris que anessin a Espanya a lluitar a favor del govern republicà. Naixien així les Brigades Internacionals. Stalin delegà  la creació d’aquestes unitats a la Comintern per tal de no comprometre directament a l’URSS amb l’Acord de No Intervenció. D’aquesta manera, Stalin intervenia militarment en la guerra sense comprometre greument el seu prestigi. A la pràctica era aquesta organització política, i no directament l’URSS, la que impulsà i controlà el cos de voluntaris.

Hem de tenir en compte que tot i que les Brigades Internacionals van ser creades al setembre, els primers voluntaris estrangers són els que es trobaven a Espanya quan es va iniciar l’aixecament militar al juliol. La majoria eren refugiats polítics dels seus països d’origen. Com a fet curiós, cal destacar que entre aquests primers voluntaris que van participar en els primers combats es trobaven alguns dels atletes que havien vingut a participar a la Olimpíada Popular, que fou cancel·lada a causa del cop d’Estat.

A aquests voluntaris internacionals es van anar sumant durant les primeres setmanes del conflicte tots els altres estrangers que decidien creuar la frontera d’Espanya per incorporar-se desinteressadament a la lluita. Veiem com abans de la creació oficial de les Brigades Internacionals, centenars de voluntaris estrangers ja havien decidit lluitar a favor de la República i en defensa dels seus ideals democràtics i polítics. Les Brigades Internacionals, doncs, no van  “crear” els voluntaris i la seva decisió de participar en la lluita, sinó que van esdevenir una eina per vehicular i organitzar als milers de voluntaris fins a Espanya.

Tots aquests estrangers que durant les primeres setmanes de la guerra van decidir quedar-se o venir a lluitar es van anar sumant a les diferents columnes milicianes espanyoles, o bé  van optar per crear unitats pròpies formades per estrangers. La majoria d’aquests primers voluntaris es van integrar després a les Brigades Internacionals. Cal remarcar, però, que no tots els estrangers es van enquadrar a Brigades Internacionals. Alguns d’ells – sobretot els de filiació aliena al comunisme stalinista (socialistes, anarquistes o marxistes) –  van preferir lluitar en altres unitats de l’exèrcit republicà o en les unitats milicianes.   

Voluntaris estrangers del Batalló Thaelmann. Font: Viquipèdia
Voluntaris estrangers del Batalló Thaelmann. Font: Viquipèdia

Pas per guerra

Albacete fou la localització escollida pel govern de la República per  ubicar la base principal de les Brigades Internacionals. Els primers brigadistes hi van arribar el 14 d’octubre de 1936, gairebé tres mesos després del cop d’Estat. Entre l’octubre de 1936 i el gener de 1937 es van crear les cinc primeres brigades (de la XI a la XV) de forma successiva. Cada una d’elles estava dividida en tres o quatre batallons, formats bàsicament en funció de la nacionalitat i l’idioma per tal d’atorgar una major cohesió i capacitat de comunicació entre els seus integrants. Més endavant es van crear la 150ª Brigada – que durà poc temps –  i la CXXIX, tot i que quan es creà la major part dels seus components eren ja espanyols.

La primera actuació i el “bateig de foc” de les Brigades Internacionals va ser – a partir del novembre del 36 – a la decisiva batalla de Madrid. Els brigadistes van jugar un paper important, sobretot també a nivell moral, per evitar la caiguda de Madrid. Els defensors de la República veien que no estaven sols, i que persones d’arreu del món havien vingut a Espanya a lluitar per la mateixa causa. Sens dubte, si la capital hagués caigut durant els primers mesos de la guerra, la victòria de Franco hagués estat un fet.

Les Brigades Internacionals van participar en les principals batalles de la guerra. Així doncs, van combatre – a banda de la batalla de Madrid – a les batalles del Jarama, Guadalajara, Brunete, Belchite, Terol, a l’ofensiva d’Aragó de l’exèrcit franquista i a la batalla de l’Ebre. Les brigades, a més, van ser usades com a tropes de xoc durant el conflicte. Aquest fet, juntament amb el participar en els principals combats, va fer que es produís un elevat índex de baixes entre els brigadistes. Sens dubte, l’escassa preparació militar de la majoria dels brigadistes també contribuí en l’elevat nombre de baixes. Hem de pensar que tan sols un reduït nombre d’ells tenia experiència en combat al haver participat en la Primera Guerra Mundial.

Alguns exemples que plasmarien l’elevat nombre de baixes que van sofrir serien els següents: el 15 de novembre de 1936 (durant la batalla de Madrid, i molt poc temps després de la seva arribada) la XI Brigada Internacional havia perdut el 40% dels seus efectius; a inicis del desembre del mateix any la XII Brigada només comptava amb la meitat dels seus homes; i durant la batalla del Jarama – una de les més sagnants de tota la guerra – van morir prop del 10% del nombre total de brigadistes que van passar per Espanya.

embres nord-americansdel Batalló Lincoln a Brunete. Font: Sbhac
Membres nord-americansdel Batalló Lincoln a Brunete. Font: Sbhac

A causa del gran nombre de baixes i el desgast sofert en combat, resultà cada vegada més difícil cobrir les baixes amb més voluntaris estrangers. Hem de tenir en compte que l’arribada dels brigadistes a Espanya fou gradual, però que la majoria d’ells arribà entre 1936 i 1937, en els moments de més optimisme. Davant el progressiu empitjorament de la situació militar de la República, i enfront una visió pessimista sobre el desenllaç de la guerra (cada vegada es feia més evident la dificultat del govern republicà de guanyar), el flux de voluntaris que venien a Espanya va descendir fortament. La greu situació de la República  va frenar enormement l’entusiasme i l’allistament dels potencials nous brigadistes. Ja a finals de 1937, el declivi de les Brigades Internacionals ja era molt pronunciat. Un clar exemple el trobem en el fet que al desembre de 1937 el 60% dels brigadistes eren, en realitat, reclutes espanyols. Davant la cada vegada major dificultat de cobrir les baixes amb nous voluntaris estrangers va ser necessari començar a cobrir les baixes amb espanyols, provocant una “espanyolització” de les Brigades Internacionals.

El 21 de setembre de 1938, l’aleshores president del govern de la República, Juan Negrín, va anunciar davant l’Assemblea general de la Societat de Nacions la retirada immediata de tots els efectius no espanyols de l’exèrcit republicà. L’objectiu principal d’aquesta mesura era que el bàndol franquista fes el mateix, renunciant a totes les tropes que Hitler i Mussolini li havien proporcionat durant tota la guerra. Tot i que a primera vista pot semblar un error, la proposta de Negrín fou en el fons una mesura intel·ligent i un risc fins a cert punt calculat.

Davant la davallada de les Brigades Internacionals – tan a nivell moral com numèric – i la derrota casi imminent de la República, si Franco hagués acceptat retirar les seves tropes no espanyoles (més nombroses i millor equipades) com a contrapartida, hauria estat una victòria política del president de la República. Negrín sacrificava unes tropes amb un valor militar que s’havia vist dràsticament reduït a canvi de la possibilitat de poder frenar o fins i tot revertit el curs del conflicte. De totes maneres, aquest gest no tingué correspondència en el bàndol rebel ja que Franco no va fer cap mena de concessió. Les tropes de Hitler i Mussolini continuarien combatent en el bàndol rebel.

D’aquesta manera,  el 8 d’octubre de 1938 – en plena batalla de l’Ebre – els voluntaris estrangers de les Brigades Internacionals eren retirats dels combats; i el 28 d’octubre van desfilar per darrera vegada per els carrers de Barcelona, omplerts amb una enorme quantitat de gent per acomiadar a aquella gent que havia abandonat casa seva per defensar la República i els seus propis ideals.

Brigadistes durant l’acte d’acomiadament. Font: Magnum Photos
Brigadistes durant l’acte d’acomiadament. Font: Magnum Photos

Inclús després que Negrín ordenés la retirada dels brigadistes  del front, encara es van quedar a Espanya entre 5.000 i 6.000 voluntaris internacionals, ja fos per convicció o perquè  els era impossible tornar als seus països d’origen a causa de que serien perseguits per haver lluitat a favor del bàndol republicà. De fet, durant els anys posteriors al conflicte, la figura del brigadista resultava molt incòmode per a certs països, motiu pel qual molts d’ells van ser perseguits. Tot i que en alguns casos es van intentar recuperar antigues unitats, ben aviat es van veure obligats a creuar la frontera amb França davant l’implacable avenç de les tropes franquistes.

A França els esperaven els famosos camps d’internament on centenars de milers d’exiliats republicans van haver de subsistir en unes deplorables condicions. Amb la invasió nazi sobre França durant la Segona Guerra Mundial, molts d’aquests brigadistes acabarien en els camps de concentració alemanys. Altres, en canvi, van aconseguir camuflar-se en la clandestinitat i unir-se als diferents moviments de resistència al nazisme

 Voluntaris estrangers internats al camp de Gurs (França). Font: Pinterest

Voluntaris estrangers internats al camp de Gurs (França). Font: Pinterest

Qui eren els brigadistes?

El nombre exacte de brigadistes que van venir a Espanya ha estat sempre motiu de debat, en part a causa de la dificultat de comptabilitzar de forma sòlida el nombre total, i a vegades també per raons propagandístiques. Actualment, però, la  xifra més sòlida i que compta amb una enorme acceptació entre els investigadors seria la d’uns 35.000 brigadistes. Hem de tenir en compte  que no tots els brigadistes van estar simultàniament a Espanya. Generalment les estàncies eren curtes i els relleus freqüents, per la qual cosa la mitjana de brigadistes que es trobaven simultàniament a Espanya es situa al voltant dels 15.000 efectius.

Actualment es calcula que el nombre de morts entre els brigadistes ascendeix a 10.000, una xifra extraordinàriament alta tenint en compte la xifra total de voluntaris. Com hem vist, darrere d’aquest alt índex de baixes hi ha la seva condició com a tropes de xoc, la participació en les principals batalles i l’escassa preparació militar de molts d’ells.

Les Brigades Internacionals van esdevenir unes unitats enormement multinacionals. Es calcula que a Espanya van arribar voluntaris de 53 països diferents. Per nacionalitats, els francesos van ser clarament els més nombrosos.. L’origen social i polític dels brigadistes també fou bastant divers. Si bé el 80% provenia, a nivell social, del món obrer, hi havia també intel·lectuals, escriptors, treballadors de classe mitjana, estudiants, etc. És important destacar tambbé l’existència d’un gran nombre de brigadistes d’origen jueu (entre 8.000 i 10.000).

En el pla polític, la major part dels voluntaris eren militants o simpatitzants comunistes, però la seva presència no fou tan aclaparadora com sovint s’ha afirmat des de certs sectors de la historiografia. Certament molts dels brigadistes eren republicans, socialistes, i fins i tot anarquistes. Així doncs, si bé no es pot negar la majoria comunista entre les files brigadistes, realment dins les Brigades Internacionals van coexistir diferents ideologies polítiques. Al ser una organització creada i organitzada per la Comintern – per la qual cosa tots els membres de l’Estat Major n’eren membres importants, i gairebé tots els comissaris polítics eren membres del Partit Comunista – sovint s’ha pensat que gairebé tots els brigadistes eren comunistes.

A dia d’avui, però, sabem que la composició de les Brigades Internacionals era molt més heterogènia, i per tant és impossible traçar un perfil únic del brigadista. De la mateixa manera, si bé les Brigades estaven organitzades per la Comintern, no podem dir que fossin “l’exèrcit de la Comintern”, tal com ha aparegut sempre en certs sectors de la historiografia. Tot i els diferents orígens socials i polítics, el que unia a tots brigadistes va ser un sentiment comú d’antifeixisme, d’internacionalisme i de defensa de la democràcia.

Per concloure, podem dir que les Brigades Internacionals són un tema que segueix atraient enormement l’atenció tan del món acadèmic com per part de la societat. Ho demostra el fet que 80 anys després de la fi de la guerra segueixen apareixent un gran nombre de publicacions cada any. A més, molts d’aquests treballs segueixen tractant aspectes poc coneguts i obrint noves línies d’investigació.

A banda de les nombroses publicacions, existeix una important xarxa de centres, associacions i portals que es dediquen a recuperar i divulgar la memòria dels brigadistes. En resum, doncs, podem dir que l’interès per les Brigades Internacionals està molt lluny de decaure. Val la pena destacar el portal SIDBRINT com a un dels projectes més interessants, rigorosos i amb un major reconeixement a l’hora d’estudiar, recuperar i difondre la memòria dels brigadistes. Aquest projecte està esdevenint una de les majors bases de dades de brigadistes a nivell global, i és una eina vital per aquelles persones que dediquen la seva recerca en aquest àmbit, com també per aquelles que tan sols busquen informació sobre els brigadistes.

No hem d’oblidar aquelles persones que tot i no participar directament en els combats – com per exemple el personal sanitari –, també van abandonar les seves llars per ajudar amb el seu màxim esforç a una causa compartida. Cal destacar també l’important paper de les dones, que ha estat sovint massa poc estudiat i oblidat. Tot i que en una proporció minoritària en relació amb els homes, moltes dones van venir a Espanya i es van enrolar a les Brigades Internacionals. Malgrat els arquetips de gènere d’aquella època, les dones van assumir un protagonisme molt actiu en tasques sanitàries i d’ajuda humanitària (tasques relacionades amb el model de feminitat de l’època).

Independentment de la ideologia de cadascú, la major part de la societat reconeix el que van suposar les Brigades Internacionals. Sens dubte, aquests voluntaris estrangers van arriscar desinteressadament les seves vides per combatre al feixisme i lluitar a favor dels seus valors i ideals. Són doncs un dels major exemples de solidaritat internacional al llarg de la història de la humanitat. Arribarà realment la humanitat a tornar a veure un moviment d’esforç, solidaritat i compromís de tanta envergadura?

infermeres
Grup d’infermeres canadenques. Font: Pinterest
Read More
“-¿De dónde venís?
-De Gernika.
-¿Qué pasa en Gernika?
-Gernika no existe”
Testimoni de Garbiñe Arzanegi.

Després de 40 anys de silenci imposat per la dictadura i com a resultat de la transcendència de l’arxiconeguda obra pictòrica de l’artista malagueny, el bombardeig de Gernika ha estat tradicionalment un dels temes icònics de la memòria històrica. La tragèdia del cor del nacionalisme basc ha sigut el punt de partida de la cerca de la veritat, la justícia i la reparació dels crims que van tenir lloc tant a la Guerra Civil com durant el franquisme al País Basc.

La campanya del nord al País Basc: Durango – Gernika – Bilbao

La incorporació definitiva del PNB al bàndol republicà, després de l’aprovació de l’Estatut basc l’octubre de 1936 i de la investidura del lehendakari José Antonio Aguirre a Gernika, poc després de la caiguda de Guipúscoa, va implicar que Biscaia esdevingués l’única zona demòcrata en la qual un partit catòlic dirigia la guerra. No és d’estranyar, per tant, que la principal conseqüència fossin les constants contradiccions entre el Govern Basc i la República, especialment en el terreny militar.

Després del fracàs de les batalles de Jarama i Guadalajara (febrer i març de 1937), Franco va abandonar la idea de conquerir la capital, i va decidir dirigir les seves forces al nord, un sector aïllat de la resta de la zona republicana. Els territoris del nord eren una presa temptadora: no només estaven dividits políticament i més mal equipats que les unitats del centre, sinó que a més contenien el ferro del País Basc i el carbó d’Astúries, així com l’acer i les indústries químiques de Biscaia. El tema del particularisme i la profunda desunió entre les tropes republicanes del nord és de vital importància a l’hora d’intentar estudiar i entendre el transcurs de la guerra.

Durant la denominada Campanya del Nord, l’artilleria i l’aviació tingueren un gran protagonisme. La superioritat aèria de les forces franquistes era inqüestionable: la Luftwaffe i la Aviazione Legionaria van fer ús dels avions, bombes i pilots més moderns de l’època. De la mateixa manera, per primera vegada durant la guerra, l’aviació alemanya (el cap visible de la qual era el coronel Richthofen) va estar al capdavant de les operacions, també de la Aviazione Legionaria després del revés de Guadalajara. Si a això li afegim la creença del general Mola que la destrucció de la indústria de Bilbao i Catalunya era necessària per, d’aquesta manera, sanejar la dependència malaltissa que creaven a la resta de l’estat, tenim com a resultat que durant els dos mesos de primavera de 1937 el terror aeri sobre Biscaia era diari. L’inici d’aquesta ofensiva va tenir lloc el 31 de març, fou una combinació d’atacs terra-aire sobre posicions de l’exèrcit basc en el tram Bilbao-Vitòria i el bombardeig de Durango. Tal com Richthofen relata en el seu diari de guerra, la campanya s’executaria en tres fases d’una setmana aproximada de duració per cadascuna. El plantejament del general Mola estava ideat per poder “alliberar” la capital biscaïna el 20 d’abril, dia de l’aniversari de Hitler. Tot i així, malgrat la seva superioritat desbordant, les tropes franquistes no van tardar tres setmanes, sinó més de dos mesos i mig en prendre Bilbao. De fet, durant les tres setmanes inicials les tropes nacionals només van aconseguir els objectius apuntats per la primera setmana segons el pla d’operacions. Com més lent era l’avenç de les forces d’infanteria, més agressives i destructives van esdevenir les incursions de la força aèria rebel, un fet que va estimular la proliferació d’operacions de terror.

Tot i que el de Gernika no fou el primer dels bombardejos, van ser els efectes tan físics com morals d’aquell 26 d’abril el que va provocar una resposta per part de l’executiu del PNV. D’aquesta manera, Aguirre va decidir despenjar-se del comandament de l’Exèrcit del Nord i, per acord unànime del seu govern, va passar a encapçalar les tropes basques en un context de crisi per a la República, que havia quedat sotmesa a la guerra interna que van suposar els fets de maig de 1937.

Tot i la reorganització de l’exèrcit promulgada per Aguirre i l’enviament de noves bateries d’artilleria, les tropes republicanes no aconseguien més que victòries parcials en un clima d’absoluta superioritat per part dels nacionals gràcies al control de l’aire. En paral·lel, la República va optar per obrir un front a Navacerrada (Madrid) amb la intenció de desviar el focus d’atenció franquista del front basc, però sense èxit. Així doncs, la caiguda de la línia de defensa de Bermeo i Sollube va deixar via lliure a l’enemic i des d’aquest moment els dies de la capital biscaïna estaven contats.

Perquè Gernika?

Es pot dir que, sense cap tipus de dubte, en l’atac a Gernika varen confluir dos aspectes: un bombardeig de terror i un experiment de guerra. Les causes d’aquesta acció de guerra van ser les següents:

1. Era un objectiu militar?

Alguns generals franquistes, així com autors posteriors com Salas, han afirmat que la localitat era un blanc de guerra legítim, fent referència a les fabriques, els encreuaments de carreteres, les casernes o les fabriques d’armes que posseïa Gernika. També, segons Salas, Gernika era el nucli on confluïen les tropes en retirada i els reforços. Es per això que el bombardeig es plantejava com una acció estratègica per tallar aquesta via de comunicació, apuntant de fet al pont de Renteria com la missió de l’aviació rebel.

Al contrari que els autors anteriors, Irujo defensa que Gernika no constituïa en cap cas un objectiu militar, ja que era una ciutat oberta, és a dir, que no comptava amb un sistema de defensa armat ni amb estructures de fortificació. A aquest aspecte s’hi ha de sumar l’elecció de Gernika com a centre d’arribada de refugiats procedents de la zona de Guipúscoa, ja que segons el Govern Basc Gernika estava “allunyada del front”. Irujo també denuncia que tant el pont de Renteria com la fàbrica d’armes varen quedar intactes, un fet que contradiu la versió de Salas, mentre que aquest últim al·lega que la tècnica dels bombardejos s’estava perfeccionant i que era “normal” que els pilots no encertessin al blanc.

2. Motius polítics: atac al nucli del nacionalisme basc

Hi ha autors, com seria el cas d’Irujo, que defensen que el bombardeig té unes connotacions polítiques clares ja que aquestes accions buscaven minar la moral de l’enemic i l’impacte psicològic de l’acció sobre objectius indefensos generava insatisfacció i derrotisme entre les autoritats civils i militars.

Per defensar el seu posicionament, l’autor fa referència al fet de que Gernika i el seu arbre son la icona de les institucions i costums de Biscaia des de l’època medieval, l’epicentre de les Juntes Generals del Senyoriu de Biscaia. Més tard, la “universalització ideològica” de Gernika del símbol foral es va ampliar a la resta de territoris bascos durant els segles XIX i XX. Si a l’històric simbolisme de Gernika per al poble basc se li afegeix que Bilbao ja havia patit diversos atacs aeris, no ens ha d’estranyar que la presa de possessió del que fou el primer lehendakari de la història es donés en el municipi: Aguirre va jurar davant del roure vell el seu càrrec el 7 d’octubre de 1936. Amb aquest acte Gernika tornava a ser la capital no només moral, sinó també política dels bascos.

Figura 1
Soldats franquistes custodiant la Casa de Juntas de Gernika. Font: Asociación Gernikazarra.

En una línia diferent, altres historiadors, com Muñoz Bolaños, parlen de que l’atac tenia una consideració política, que no tindria relació amb l’emblema que representaven la Casa de Juntas, ni l’Arbre ja que cap dels dos van ser destruïts durant el bombardeig. Aquests autors, afegeixen que si l’objectiu hagués estat acabar amb aquest simbolisme o aura que rodejava Gernika, fer-ho no hagués sigut un problema ni tècnic, ni ètic per a l’aviació franquista.

Reportatge del diari nacionalista “Euzkadi” que parla de la no destrucció tant de l’Arbre com de la Casa de Juntas de Gernika. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Reportatge del diari nacionalista “Euzkadi” que parla de la no destrucció tant de l’Arbre com de la Casa de Juntas de Gernika. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Els responsables de la massacre

La postura inicial del bàndol franquista fou la negació absoluta de la seva responsabilitat en el bombardeig, però avui dia, ben entrat el segle XXI, ningú discuteix l’autoria d’aquest crim. La comunitat acadèmica és unànime a l’hora de culpar a la Legió Còndor i a la Aviazione Legionaria com les mans executores del bombardeig tot i que la qüestió de fons continua sent més o menys la mateixa: Franco o Mola van ordenar aquesta operació? O va ser una acció unilateral de Richthofen?

Segons Jesús Salas únicament tres persones tenien l’autoritat suficient per ratificar una ordre d’aquestes característiques: els generals Mola y Sperrle (per la seva condició de caps de l’Exèrcit del Nord i de les forces actuants al País Basc respectivament) o el tinent coronel Von Richthofen per delegació d’Sperrle. Davant d’aquestes tres opcions, Salas es decanta per l’última, adduint, a més, que l’objectiu prioritari de Mola era Durango i no Gernika.

No obstant això, segons Irujo, en consonància amb les instruccions generals per a l’enllaç amb l’aviació del 17 de novembre de 1936, únicament el Cuartel General del Generalísimo –és a dir, Franco– podia donar llum verda al bombardeig de poblacions, tot i que és cert que Mola i Sperrle podien sol·licitar-lo. De la mateixa manera, els Supuestos de acción de la Legión Cóndor para el frente vasco, acordats entre Richthofen i Juan Vigón –cap de l’Estat Major i de les brigades navarreses– contemplaven que les unitats alemanyes sempre actuarien en coordinació i sota el comandament o beneplàcit d’oficials espanyols. D’aquesta manera, tant Franco com Mola estarien sempre en coneixement de les accions militars. A aquest darrer fet, Niegel i Egaña sumen les paraules de les octavetes que Mola va llançar a la població bilbaïna durant la primavera de 1937: “si la sumisión no es inmediata, arrasaré toda Vizcaya

Ultimàtum del General Mola a Biscaia. Font: Diario Mugalari.
Ultimàtum del General Mola a Biscaia. Font: Diario Mugalari.

Més enllà d’això, Irujo manifesta que és molt poc versemblant que ni Franco, ni Mola ni Kindelán tinguessin coneixement de que s’estaven utilitzant un 20% dels avions rebels durant una acció bèl·lica de tres hores i mitja. A aquest últim fet, s’hi hauria d’afegit la presencia de Franco a Vitòria durant la primavera de 1937, un fet que suposaria que el Generalísimo hauria assumit de facto el control de les operacions sobre Biscaia, sense la intermediació del general Mola. Per part seva, l’autor italià Angelo d’Orsi afegeix que l’elecció d’un blanc tan simbòlic ha de respondre a una persona que conegués de primera mà el país.

La premsa franquista va culpar als marxistes del bombardeig de la vila biscaïna. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
La premsa franquista va culpar als marxistes del bombardeig de la vila biscaïna. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Danys humans

A causa de la falta d’evidències arqueològiques i de registres civils, el cost humà del bombardeig de Gernika és, encara avui dia, tot un enigma. Actualment es té constància de que la retirada dels cossos sense vida es va iniciar tot just després de l’atac i que la tasca es va allargar fins la presa de la vila per les tropes rebels el matí del dia 29 d’abril. Tot i així, en aquests tres dies tan sols es va poder recuperar, registrar i donar un enterrament digne a un percentatge mínim dels morts durant el bombardeig.

Els carrers de la vila biscaïna després de l’atac aeri. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Els carrers de la vila biscaïna després de l’atac aeri. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

El gruix dels cadàvers continuaven sota les ruïnes de Gernika i, de fet, les tasques per treure la runa no van començar fins el febrer de 1939 i a finals de desembre de 1941 encara quedaven restes del bombardeig el centre urbà de Gernika. Per a més inri, després de la caiguda de la vila a mans del bàndol rebel, aquest va fer desaparèixer qualsevol rastre dels morts durant el bombardeig, tant físicament (a través de fosses comunes) com documentalment (eliminant les actes de defunció). Un clar exemple d’això seria que el règim no va registrar la troballa de cap cadàver durant les citades tasques de desenrunament. En conseqüència, no hi ha indicis fiables sobre el nombre de víctimes. A causa d’això existeix una gran varietat d’opinions i les xifres varien notablement entre les que donen diferents investigadors. Tal i com es pot observar a la taula 1, les xifres oscil·len entre els 200 o els 2000 morts.

Taula resum dels danys humans i materials de Gernika segons diversos autors. Font: Elaboració pròpia
Taula resum dels danys humans i materials de Gernika segons diversos autors. Font: Elaboració pròpia

Fos com fos, es tracta d’una incògnita de difícil solució. Una de les moltes raons es que les tasques de desenrunament no van tenir lloc en tot el municipi. És per això que el terra original de la vila es trobaria entre 1,50 i 1,80 metres per sota de l’actual Gernika-Lumo.

Danys materials

Pel que respecta als danys materials existeix també un ball de xifres i percentatges: es tracta d’una altra incògnita no tancada avui dia. Hi ha autors, com Salas o Muñoz Bolaños que corroboren i comparteixen les dades de l’”Informe Herrán”, que parteix de la base de que Gernika (a la qual sumen petits municipis del seu extraradi com Ajangiz o Lumo) estava conformada per prop de 300 habitatges. D’aquest número, els edificis destruïts a causa de “l’incendi” es xifren en un 71% (uns 213), to i que únicament un 7% (és a dir, 21) haurien patit danys greus.

Contràriament als autors anteriors, Irujo defensa que el total de les edificacions totalment destruïdes durant l’atac a la vila foral (ell exclou les poblacions dels voltants) pujava fins a 271, això seria, el 85,22%. Encara més, el basc apunta que els 271 habitatges de Gernika que van quedar en ruïnes representen casi tres quartes parts de les destruïdes durant la guerra en el conjunt del terreny de Biscaia (el total oficial seria de 401), sempre excloent el cas de Bilbao. I per si això fos poc, el bombardeig també hauria afectat la resta de cases de Gernika, en major o menor mesura, arribant al punt de que el 99% d’edificis va patir algun tipus de danys.

Gernika després del bombardeig del 26 d’abril de 1937. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.
Gernika després del bombardeig del 26 d’abril de 1937. Font: Fundación Museo de la Paz de Gernika.

Pel que respecta al cost econòmic, l’informe de la direcció general de regions devastades reflectia un cost total d’11.940.791 pessetes. D’aquesta manera, dels 35 milions de cost que va tenir la guerra en el conjunt de Biscaia, el bombardeig de Gernika va suposar un 34,1% si no contem els danys dels atacs a la capital.

Conclusions

L’atrocitat que va tenir lloc a Gernika i la seva plasmació en la pintura a l’oli de Picasso ha convertit el bressol del nacionalisme basc en un símbol universal que recorda la indefensió de la població civil en la guerra moderna al mateix temps que clama per la pau. Així doncs, tal i com va afirmar el ministre basc Telesforo Monzón, Gernika era la nostra ciutat, però després del bombardeig va esdevenir un símbol universal de la pau i la llibertat que ara hereta tota la humanitat.

Pòster sobre el bombardeig de Gernika. Font: Centro Documental de Memoria Histórica (CDMH).
Pòster sobre el bombardeig de Gernika. Font: Centro Documental de Memoria Histórica (CDMH).
Read More

Què va ser i què va suposar el debat conegut com la querella de les dones? Com s’entenia la feminitat a la Baixa Edat Mitjana? Com va evolucionar aquest concepte en l’àmbit teòric, seguint l’estela dels raonaments exposats pels dos bàndols que van protagonitzar aquest enfrontament? Quines foren les seves conseqüències? Aquestes són algunes de les preguntes que intentaré respondre en les properes línies amb l’objectiu d’esclarir què suposava ser dona en la mentalitat dominant de l’Europa baixmedieval. Si bé és cert que aquesta idea no reflecteix la realitat viscuda pel sector femení de la societat, sí que ajuda a comprendre el pensament sobre què havien de ser, o no, dins el món que els va tocar viure.

Es coneix amb el nom de querella de les dones el debat literari, polític i filosòfic ocorregut en l’occident europeu entre els segles XIII i XVIII sobre la naturalesa femenina. Aquesta causa va aixecar passions, com bé demostren l’extensa llista d’aportacions literàries d’autors i autores dels diferents països del Vell Continent al llarg d’aquest període. D’altra banda, si bé existeixen discrepàncies pel que fa a la cronologia, generalment s’accepta que el segle XIII fou l’inici de la discussió a causa de la recrudescència del pensament misogin, pels motius que exposaré més endavant; mentre que la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791) d’Olympe de Gouges, al segle XVIII, en marca el punt final.

Els escrits d’índole misògina i antifemenina són presents al llarg de tot el període medieval. Per citar alguns dels exemples més coneguts, al segle XII en destaca el Dissuasio Valerii ad Rufinum philosophum ne uxorem ducat del gal·lès Walter Map; o Les lamentacions de Mateolo, molt famoses al dotzè segle, mentre que a la península Ibèrica podem esmentar el Maldezir de mujeres de Pere Torroella, publicat al segle XV. De tota manera, l’obra més significativa d’aquesta tendència fou la publicació de la segona part del Roman de la Rose, obra de Jean de Meun, convertint-se en tot un èxit de vendes de l’època. Apareguda com a contestació de les obres profemenines, divulgava una imatge molt negativa de les dones. Va rebre diverses rèpliques que acabaren per produir la Querelle de la Rose, precedent de la Querelle des Dames, un títol que analitzarem. L’autèntica guspira de la Querella es va encendre amb la redacció d’Epístola del Déu Amor (1399), escrita per Christine de Pizan (1364-1430), on criticava l’obra de Meun. Dos anys més tard escriuria l’obra profemenina culminant de la Querella, La Ciutat de les Dames (1401).

Abans de la intervenció de Christine de Pizan es van trobar alguns escrits que posen de manifest el valor i mèrit de les dones, però no suposen una defensa explícita del gènere femení. Aquestes obres a les quals faig referència no serien ben bé una reacció davant les injúries misògines, sinó un reconeixement. Mitjançant la recol·lecció d’exemples s’intentava que fossin referents per a les dones; són el que s’anomenen tractats d’educació femenina baixmedieval, seguint el model dels miralls dels prínceps. Un exemple d’això és el De claris mulieribus de Boccaccio, que al llarg de l’obra posa de manifest el valor especial de les fites femenines precisament per haver estat dutes a terme per una dona, entenent el hàndicap que això suposa a ulls de l’autor.

Les idees antifemenines troben una resposta clara i explícita, doncs, a partir de la intervenció de Christine de Pizan. No per això s’han d’infravalorar les actuacions femenines prèvies que, potser no tan directament, intentaren oposar-se a les idees preponderants en el seu temps. El millor exemple per entendre aquestes intervencions camuflades és l’exercici del matronatge; a través del mecenatge, les dones més poderoses de la societat europea medieval van fomentar l’elaboració d’obres profemenines. Aquest fenomen explica, per exemple, perquè es van produir tantes obres a favor de les dones a la cort castellana de la reina Maria d’Aragó (1403-1445).

Christine de Pizan oferint-li el seu llibre a Isabel de Baviera. Font: Wikimedia Commons.
Christine de Pizan oferint-li el seu llibre a Isabel de Baviera. Font: Wikimedia Commons.

Després d’aquesta breu contextualització, aprofundirem en els arguments que manejaven ambdós bàndols per tal de comprendre millor la idea de dona que defensaven. El corrent de pensament misogin imperava en la mentalitat medieval, de la mateixa manera que en les societats pretèrites. Tanmateix, aquesta misogínia es va veure justificada per les tesis dels autors clàssics que llavors foren redescoberts per l’Humanisme.

La intel·lectualitat del segle XIII va començar a trencar amb la tradició escolàstica dominant fins al moment, obrint-se a la raó i a l’experimentació com a mètode. A poc a poc va produir-se una inevitable separació entre fe i filosofia, especialment palpable en l’àmbit universitari. Ens trobem, doncs, en un moment de crisi intel·lectual, d’indefinició i de naixement d’una nova cultura. Davant d’aquesta confusió va sorgir l’Humanisme a la Florència del segle XIV, un retorn als textos clàssics a la recerca de solucions. A través de la meditació sobre els textos clàssics i evangèlics es creia que l’ésser humà podia atènyer el coneixement per si mateix. Alguns dels referents pels intel·lectuals del moment a partir del ressorgiment dels clàssics foren Aristòtil o Galeno, que defensaven la teoria hipocràtica dels humors i a De usu partium corporis humani afirma:

«La dona és menys perfecta que l’home per una raó senzilla: perquè es més freda. Perquè si entre els animals el que és més càlid és el més actiu, un animal més fred seria menys perfecte que el més càlid.» (Archer, 2001, p. 46)

No obstant, l’impacte de les tesis aristotèliques fou molt major. Així ho ha reflectit en la seva teoria la historiadora de la filosofia Prudence Allen, que va posar a aquest procés el nom de “revolució aristotèlica”. Aquest canvi resulta decisiu a l’hora de comprendre l’origen de la concepció de la dona que es va utilitzar des de llavors a les societats medievals. Segons Allen, les relacions entre els sexes s’han entès al llarg de la història al voltant de tres idees: “unitat entre sexes”, “polaritat entre sexes” i “complementarietat dels sexes”. La primera d’aquestes considera la igualtat entre dones i homes, la segona planteja una significativa diferència i la tercera reconeix una diferència corporal, però amb el mateix valor i mèrit intern, subratllant també la necessitat de complementar-se per a formar un ésser “complet”. Totes fluctuen i evolucionen de manera més o menys paral·lela i interactuada al llarg de la història del pensament.

La defensa de les idees misògines aristotèliques, que considerava la dona com un home incomplet, seria un exemple de polaritat entre sexes. Una concepció que tal vegada va produir respostes i reaccions que varen donar vida a la teoria de la complementarietat, defensada anteriorment en les tesis d’Hidelgarda de Bingen (1098-1179), i represa a La ciudad de la damas de Christhine de Pizan de la manera següent:

«Tot home al qual li agradi parlar malament de les dones és poc honrat i de baix esperit, perquè actua a la vegada en contra de la Raó i la Naturalesa» (De Pizan, 1999, p. 20)

Actua en contra de la raó perquè dins de la naturalesa humana, donada per Déu, és il·lògic que un home calumniï a aquella que necessita per a ser complet.

Queda demostrada la rellevància de les fonts bíbliques per a l’argumentació dels textos misògins, centrats principalment en la imatge d’una Eva que fou l’origen del pecat i que és identificada amb totes les dones. Per aquest motiu, els escrits profemenins van provar de capgirar aquests raonaments i utilitzar-los a favor seu a través de cinc arguments que Vélez-Sainz resumeix així a La bonté des femmes:

«Materia. Quia Adam factis de limo terre, Eva de costa Ade.
Loco. Quia Adam factus extra paradisum, Eva in Paradiso.
In conceptione. Quia mulier concepit Deum, quod homo non potuit.
Apparicione. Quia Christus primo apparuit mulieri post resurrectionem, scilicet Magdalene.
Exaltatione. Quia mulier exaltata est super choros angelorum, scilicet beata Maria.»

L’argument de materia posa de manifest la superioritat d’Eva, feta de la carn purificada d’Adam i no del fang del qual ell havia sorgit; el de loco subratlla que Eva fou creada dins del Paradís i no fora, com ho fou Adam; l’argument in conceptione fa èmfasi en la incapacitat de l’home per concebre i en l’elecció de Déu d’una dona, Maria la seva mare terrenal; en el d’apparicione se senyala que Crist va escollir dones per aparèixer a elles primers després de la Resurrecció; per últim, el d’exaltatione es refereix a la figura de la Verge, una dona, aixecada sobre la coral dels àngels en el camí cap al Regne celestial. D’aquesta manera, els escrits profemenins van trobar el camí de negació dels principals raonaments bíblics utilitzats per les postures misògines per augmentar la inferioritat femenina des de la Creació. Un episodi que, d’altra banda, compta amb dues narracions diferents dins de la mateixa Bíblia: una en la que Eva és creada a partir de la costella d’Adam i una altra en la que ambdós són creats simultàniament del fang. Veient el transcurs dels esdeveniments, no és necessari assenyalar quina d’elles ha estat la més promulgada pels intel·lectuals de les societats occidentals.

La creació d’Eva, Capella Sixtina, Miquel Àngel (1508-1512). Font: Wikimedia Commons.
La creació d’Eva, Capella Sixtina, Miquel Àngel (1508-1512). Font: Wikimedia Commons.

No s’ha d’oblidar, sobre aquest tema, la importància ineludible i inequívoca de l’argument teològic, la base i autoritat del qual és Déu mateix, en una societat, a més, en què la religió assoleix una rellevància tan important com a l’Edat Mitjana. Per aquest motiu és d’una importància cabdal que els escrits a favor del gènere femení trobessin la manera d’argüir contra les acusacions d’una societat medieval fortament patriarcal i misògina utilitzant, per això, les mateixes fonts.

El pensament mèdic (amb la teoria hipocràtica dels humors al capdavant), filosòfic i científic de l’Antiguitat que la mentalitat medieval va recuperar, sumat a l’esdevenir i monopoli cultural del dogma cristià va provocar una recrudescència de la misogínia a l’Europa dels segles XIII i XIV. Els homes que van escriure obres antifemenines, ja que no es coneix o conserva cap tractat similar de l’autoria femenina en el període medieval, comptaven amb un suport pel pensament misogin hegemònic. Així es resumeix a la Historia de las mujeres: una historia propia de B. S. Anderson i J. Zinsser:

«La creença que les dones eren “fredes” i “humides”, en tant que els homes eren “calents” i “secs” procedia d’Hipòcrates; de la mateixa manera que a Aristòtil, “fred” es considerava inferior i s’utilitzava per demostrar la inferioritat de la dona respecta l’home. “La dona és menys perfecte que l’home per una raó principal –escriu Galè al segle II-: perquè és més freda”»

Plantejar-se les raons que motivaren, i continuen motivant actualment, a tants homes en el seu odi a les dones pot resultar frustrant i segurament eixorc. No obstant, és una qüestió que, amb seguretat, va preocupar als intel·lectuals del segle XIV, conscients de les vituperacions rebudes per les dones. A més a més, ningú millor que elles podia comprendre l’abast de les fal·làcies abocades sobre elles, sobretot en allò que refereix al cos femení. La creença que la sang menstrual era impura i contaminava tot allò amb què entrava en contacte estava molt estesa; l’atribució de propietats sobrenaturals a la menstruació és només un exemple del nivell de desconeixement del cos femení, quelcom que les mateixes dones sabien que era fals per experiència pròpia.

El gènere femení a l’Edat Mitjana estava, i se sabia a si mateix, subordinat a l’home tant per decret diví com humà, donada la seva imperfecció i inferioritat. No obstant això, les dames del Quatre-cents que van formar part de l’elit social, instruïdes i cultivades, es van veure atacades rabiosament pels seus predecessors i contemporanis. Conscients de les capacitats del seu gènere, així com de l’ús interessat de certes fonts i l’elusió de les que no alimentaven el sistema de polaritat de sexes, van decidir intervenir. Aquesta presa de paraula, com s’ha vist, no va ser sempre de facto sinó que el fenomen del “matrocini” va prendre també gran rellevància amb la implicació de figures com Maria d’Aragó, reina de Castella, o Isabel de Baviera, reina de França. La capacitat de fer política amb els seus actes de personatge de tal calibre en el context de la Querella, manifesta l’abast públic del debat.

Encara que la Querella de les Dones no va generar canvis legislatius o polítics, sí que va provocar un canvi de la mentalitat que és, en definitiva, l’origen de tota transformació social. Per aquest motiu, entre molts altres, la Querella s’emmarca en el lent procés històric d’apoderament femení. Constitueix, així mateix i des del meu punt de vista, un capítol molt signficatiu d’aquest, ja que en aquesta constant del feminisme que és la falta d’Història, d’una narrativa pròpia, en certa manera i parcialment, aporta una solució. Els textos profemenins es van entossudir a reconstruir una genealogia de figures femenines que servissin de model i argument a favor de la vàlua de les dones. Amb això no només van aconseguir facilitar ideals de comportament, sinó que van donar als seus congèneres una arma molt important: la dels referents, la d’unes fites que podien fer-se seves. El record i la posada en relleu de l’exemple de dames il·lustres i valuoses, confirmava amb la seva existència la possibilitat de la resta d’elles de ser també virtuoses i recordades per fites més enllà dels de bona filla, esposa i mare. I aquest és, pel que a mi respecta, l’èxit més gran de la Querella.

Un exemple de la importància dels referents femenins en l’art modern. The dinner Party, Judy Chicago (1979). Font: judychicago.
Un exemple de la importància dels referents femenins en l’art modern. The dinner Party, Judy Chicago (1979). Font: judychicago.
Read More

El 23 de gener d’aquest 2019, en una manifestació a Caracas, Juan Guaidó, president de l’Assemblea Nacional de Veneçuela, s’autoproclamà President de la República, tractant d’usurpar el càrrec pel qual havia estat escollit Nicolás Maduro el 20 de maig de 2018 amb més de sis milions de vots. Pocs minuts després de l’acció de Guaidó, el cop d’Estat fou recolzat obertament pels Estats Units, sense por a reconèixer la seva implicació en l’obert aixecament opositor al projecte bolivarià. Per entendre la situació inestable que viu el país caribeny en l’actualitat, i l’interès dels Estats Units en fer explotar el polvorí en què ha estat convertit, cal una mirada llarga cap a un passat d’auges, caigudes, conflictes i, sobretot, petroli.

De la “Venezuela Saudita” al “Caracazo”

Mentre la crisi del petroli de 1973 suposà un xoc econòmic mundial, l’Amèrica Llatina s’hi adherí a partir de l’endeutament. L’aparició en els mercats internacionals d’una enorme quantitat de diners que buscava fer negoci suposà un endeutament molt barat per a la regió, derivat de l’auge dels petrodòlars. Davant l’esgotament del model de la industrialització per substitució d’importacions, present des del final de la Segona Guerra Mundial, la regió emprengué la renovació de la indústria a partir d’aquest deute barat. Veneçuela, en canvi, fou una anomalia; amb la reserva de petroli més important del món, els ingressos del país es van multiplicar exponencialment i, segons Tarre Murzi, el país es convertiria en una mena d’Aràbia Saudita americana en l’economia.

La “Venezuela Saudita”; un carrer de Caracas als anys 70. Font: https://www.pinterest.es/pin/396879785889827158
La “Venezuela Saudita”; un carrer de Caracas als anys 70. Font: https://www.pinterest.es/pin/396879785889827158

El 1974, Carlos Andrés Pérez, qui després seria repudiat per nombrosos càrrecs de corrupció derivats dels petrodòlars, accediria al poder, i poc després nacionalitzaria el cru creant “Petróleos de Venezuela”. La migració regional cap a ciutats com Maracaibo o Caracas fou intensa i el país semblava estar complint el “somni americà” capitalista. Foren anys de bonança econòmica; els èxits macroeconòmics i la bona reputació internacional, que durien al fet que, per exemple, l’aeroport de Caracas fos una parada regular de l’avió supersònic Concorde, subduïren la gran desigualtat social que fou, durant els 70, amagada i emmudida de forma efectiva.

Tot i aquest èxit macroeconòmic, a finals dels 70 l’economia es va alentir progressivament, i l’Executiu va decidir acudir al mercat internacional per aprofitar els petrodòlars per, així, quadrar els comptes estatals. Entrats els 80, l’anomenada “Dècada Perduda” a l’Amèrica Llatina, es feu evident que l’economia veneçolana tenia falles de magnitud, i es demanà ajut al Fons Monetari Internacional. La caiguda dels preus del petroli dugueren a una pèrdua de milers de milions en exportacions anuals d’aquest recurs, i les dificultats per a pagar el deute internacional es feren palesos el Divendres Negre, el 18 de febrer de 1983, quan a causa de les polítiques econòmiques del President Herrera Campins, la moneda veneçolana, el bolívar, es devaluà abruptament davant el dòlar. El fet que la comunitat internacional només acceptés el pagament dels deutes en dòlars empitjorà la situació, formant una profunda crisi econòmica i un auge de la inflació. Tot i els intents per a controlar la caiguda en el valor de la moneda, baixà en picat fins al 1989, deteriorant així el poder adquisitiu de la població. De la “Venezuela Saudita” es passà a un país amb alts índexs de pobresa extrema que, com la resta de Llatinoamèrica, era obligat a pagar el seu deute per intercessió dels Estats Units i l’FMI.

Carlos Andrés Pérez seria tornat a investir President de Veneçuela el 1988, prometent salvar al país d’aquella caiguda sense fre. El seu paquet econòmic era promogut per l’FMI, pel que havia d’alliberar les taxes d’interès en el sistema financer, eliminar les taxes de canvi preferencials que tractaven -sense èxit- de frenar la inflació galopant, alliberar els preus dels productes, inclosa la gasolina, incrementar les tarifes dels serveis públics i congelar els càrrecs de l’administració pública, eliminar els aranzels al comerç exterior, així com optar per la privatització de nombroses empreses estatals. És a dir, el que es pretenia era aplicar el model neoliberal dels Chicago Boys, de Reagan, Thatcher o Pinochet, per tal d’aconseguir el pagament del deute i sortir de la mala conjuntura econòmica.

Les mesures de xoc, anomenades “el Gran Viraje”, provocaren l’empitjorament de les condicions de vida de, sobretot, els més pobres del país, que ja havien vist reduïdes les seves possibilitats d’adquirir un mínim benestar en la caiguda de 1983 a 1989. La taxa creixent de pobresa extrema, davant d’aquestes mesures, només augmentaria; l’índex de Gini, creat per a mesurar la desigualtat econòmica, mostra uns alts valors per la dècada dels 80 que s’allargarien amb el temps. Això feu esclatar el país, originant protestes a nivell nacional, tot i que concentrades a Caracas. El 27 de febrer de 1989 s’iniciaria l’anomenat “Caracazo”.

Les protestes durant el “Caracazo” deixaren centenars de morts. Font: TeleSUR.
Les protestes durant el “Caracazo” deixaren centenars de morts. Font: TeleSUR.

Aquell mateix dia, la capital i gran part del país es sumí en el caos. Si bé en un inici les protestes foren pacífiques, davant la resposta desproporcionada dels cossos d’ordre de l’Estat es va respondre amb la construcció de barricades, saquejos i protestes violentes per tal de frenar les reformes i, fins i tot, fer caure el govern neoliberal. L’Executiu respongué suspenent les garanties constitucionals i aplicant el Pla Ávila, habilitant l’exèrcit per a actuar amb armes de guerra i prendre el control de la ciutat; la xifra de morts, tot i que no s’ha fet pública amb exactitud -la xifra oficial, 276, és considerada molt baixa-, es calcula en uns 400, en la seva immensa majoria civils.

La protesta finalitzà amb la modificació del pla de govern, alleugerint les reformes, tot i que acabarien sent aplicades en la seva majoria, duent a un augment del malestar social. Això, sumat a la inestabilitat política que provocà el “Caracazo”, seria latent durant els anys 90, sent considerat un dels principals antecedents de l’anomenada com a Revolució Bolivariana d’Hugo Chávez.

La Revolució Bolivariana: de Chávez a Maduro

Hugo Chávez es va anar consolidant com una figura d’oposició al neoliberalisme i a l’intrusisme de l’FMI i els Estats Units en la política veneçolana; alguns parlamentaris, fins i tot, consideraren que el “Caracazo” fou obra seva per tal de desestabilitzar el govern i poder prendre el poder. Encara que no hi ha proves de tal cosa, cert és que, el 4 de febrer de 1992, Chávez va tractar de dur a terme un cop d’Estat contra el President Pérez i les polítiques neoliberals, la corrupció generalitzada, la utilització de les Forces Armades per a la repressió i el deteriorament de les condicions socioeconòmiques del país. Fou fallit, però la imatge pública del President quedà totalment desacreditada, mentre es creà un nou quadre polític, Hugo Chávez, heroi pels veneçolans que més havien notat les reformes; és a dir, els de menys recursos econòmics.

Poc després, el 27 de novembre del mateix any, un altre cop d’Estat tractaria d’alliberar Chávez de la presó i fer caure el Govern de Veneçuela, cada vegada més deslegitimat, però fou també fallit. L’any següent, el President seria obligat a renunciar pels casos de corrupció i la mala situació econòmica, i el nou Executiu alliberà a Chávez de la presó i tractà d’estabilitzar el país. La inflació, que superà el 100% a mitjans dels noranta, no es frenà, i la situació aparentava ser insalvable.

En aquest sentit, el 1998 Hugo Chávez guanyà les eleccions presidencials amb el 56.20% dels vots i donà per iniciada la Revolució Bolivariana. Pretenia trencar amb el passat de corrupció, mala gestió i submissió als designis dels Estats Units, establint l’autonomia nacional, la democràcia participativa, una economia autosostenible, ètica de servei al poble, distribució justa dels ingressos del petroli i lluita contra la pobresa. La primera acció fou la redacció d’una nova Constitució, aprovada el 1999 amb un 71.78% dels vots, garantint la descentralització del govern, els drets indígenes i ambientals, la possibilitat de convocar referèndums revocatoris de lleis, l’abolició del Senat, l’eliminació del servei militar obligatori i el canvi de nom del país, que passà a dir-se República Bolivariana de Venezuela, entre altres aspectes. El canvi seria confirmat en unes eleccions avançades per l’any 2000, on Chávez s’imposà amb el 59.76%.

Chávez sent investit amb el poder Executiu. Font: El Comercio.
Chávez sent investit amb el poder Executiu. Font: El Comercio.

Davant els canvis enfocats a la millora social i al control estatal de part de l’economia, l’oligarquia veneçolana respongué amb un intent de cop d’Estat el 2002; algunes fonts apunten al suport a aquest per part de José María Aznar i George Bush, donant suport logístic i econòmic per a fer caure Chávez i tornar a privatitzar el país. Tot i estar a prop de ser un cop exitós, no reeixí; Chávez admetria anys després que fou aquell el moment en el qual les seves polítiques prengueren un caire més antiimperialista i socialista, centrant-se en la creació de programes socials com les missions bolivarianes, de caràcter mèdic, educatiu, etc., i el Pla Bolívar 2000 d’infraestructures, aprofitant alhora la bonança internacional i la crescuda dels preus del petroli.

El creixement de l’economia veneçolana sota Chávez es traduí en una notable reducció de la pobresa i la desigualtat. El President liderà la pujada de preus del petroli decretada per l’OPEP el 2005 i denuncià la continuïtat de la Doctrina Monroe per part dels Estats Units, que sota la frase “Amèrica pels americans”, havien legitimat l’aplicació de l’Operació Còndor per a convertir tota Llatinoamèrica en el pati del darrere de les seves polítiques; la frase corregida, doncs, era “Amèrica pels (nord)americans”. Alhora, Chávez realitzà un fort acostament amb Fidel Castro i la Cuba socialista, el que posà tensió amb l’administració Bush; progressivament formà un grup de dirigents llatinoamericans d’esquerres que s’oposaven a l’imperialisme dels Estats Units, com Evo Morales a Bolívia, Néstor Kirchner a l’Argentina, Lula da Silva al Brasil, Rafael Correa a l’Equador o Nicanor Duarte al Paraguai, l’anomenada “marea rosa” o “pink tide”.

Reunió del “pink tide” l’any 2007. Font: Presidencia de la Nación Argentina.
Reunió del “pink tide” l’any 2007. Font: Presidencia de la Nación Argentina.

Veneçuela va prosperar lligada als preus a l’alça del petroli, mentre Chávez seguí en el poder, guanyant un referèndum el 2004 i dues eleccions més, el 2006 i el 2012. En les últimes, però, no arribà a prendre possessió, ja que morí el març de 2013 de càncer; poc després es convocaren noves eleccions, on el seu successor, Nicolás Maduro, fou escollit nou President.

Coincidint amb la mort de Chávez, Veneçuela es sumí en una crisi econòmica, de la mà de la davallada dels preus del cru. La dependència total d’un recurs natural ha implicat -també en aquest cas- nombroses davallades econòmiques en la història; el fet de no haver diversificat de forma suficient l’economia veneçolana dugué a l’inici d’aquesta crisi. Val a dir, però, que si bé podria haver estat superada, la crisi empitjorà degut al bloqueig internacional, els moviments de sabotatge de l’oposició interior, i les sancions imposades pel govern de Donald Trump a partir de 2017, provocant un estat d’emergència traduït en el món de la política. A més, el “pink tide” llatinoamericà ha desaparegut, havent-hi un auge de les dretes arreu, amb alguna excepció com Mèxic o Bolívia.

El cop de Trump i Guaidó

Després que Maduro guanyés les eleccions de 2018 amb àmplia majoria, els Estats Units, àvids de petroli barat i proper, s’adonaren de la dificultat de fer caure el règim bolivarià amb bloquejos i sancions. Les altres dues grans potències mundials, Xina i Rússia, aportaren crèdits i construïren bases militars respectivament al país caribeny, el que suposà una emergència pel govern dretà de Trump. Els Estats Units no podien permetre que la Doctrina Monroe, després de dos segles, fos trencada, com ho feu Castro a Cuba anys abans, i donà suport a l’oposició veneçolana per a dur a terme un cop d’Estat. Alhora, ajudà a aconseguir suport al cop a partir de l’OEA i les aliances amb la Unió Europea.

És una situació que recorda de manera preocupant al cop a Xile el 1973. Un govern socialista escollit a les urnes, el d’Allende, es proposà un canvi radical de les polítiques estatals enfocant-les en la millora social, l’antiimperialisme i la democràcia participativa. Després de ser boicotejat per l’administració Nixon, que creà una crisi econòmica per la manipulació dels preus del coure, el principal producte xilè, es donà suport logístic al cop de Pinochet, que s’imposà al poder presidencial. En aquest cas, el paral·lelisme és clar, si bé cal canviar el coure pel petroli i cal tenir en compte el fet que, a Maduro, les Forces Armades no li han girat l’esquena. El temps dirà si Veneçuela marca l’inici d’una nova Operació Còndor pel restabliment del control nord-americà de l’Amèrica Llatina, o si bé Trump és frenat a l’Orinoco.

Read More

La figura de la Deessa Mare ha estat sempre símbol de vida, esguard i protecció de la naturalesa fèrtil. La base de moltes civilitzacions ha estat fundada en una o diverses figures ginecocèntriques a partir de les quals s’organitzà l’imaginari cultural de les comunitats. Pensem en les paganes Kore, Afrodita i Kali, cadascuna d’elles pertanyents a un dels tres estadis que componien el món: la verge, no casta en el sentit heterosexual, sinó lliure en si mateixa; la mare de la Terra (la dona fèrtil) i, per últim, la sàvia, poderosa i inspiradora, deessa de la mort i del renaixement.

L’absència del culte a les divinitats femenines, com a originàries del món, és la nostra herència d’un matricidi simbòlic. A mesura que l’home s’imposava com a patriarca en la dimensió humana, subordinava també la feminitat en l’imaginari religiós. L’ordre simbòlic de la mare, en el qual la deessa és, en cos i paraula, origen de la vida, estava essent cancel·lat per l’ordre del pare, un ordre que, sens dubte, necessitava fornir-se de referents masculins. Aquest fou un pas que calà en les tradicions i en el culte religiós i que tingué la seva traducció en el monoteisme del Déu Pare. A un ordre de naixement i de matriu femenina el substituirà un ordre masculí de càstig, guerra i mort. Tanmateix, sabem que durant l’Edat Medieval el principi femení de la divinitat seguí viu en l’espiritualitat i en el saber de moltes dones i de qui les rodejava.

El segle XII fou un període especialment transformador per a l’espiritualitat cristiana d’Occident. Si bé la Verge Maria ja era venerada per l’Església, aquest fou el moment del ressorgiment del culte marià i de la recuperació de la figura de la Verge Maria com a mare del creador. Augmentà exponencialment la presència de la maternitat en la imatgeria i en els textos religiosos, a la vegada que es popularitzà el culte a moltes altres santes. La historiadora Caroline Walker Bynum ha denominat aquest fenomen com la «feminització del llenguatge religiós», un fet que podem considerar com un preludi d’allò que arribaria un segle més tard.

La Verge amb el Nen a l’absis de Santa Maria de Taüll. Font: Wikimedia
La Verge amb el Nen a l’absis de Santa Maria de Taüll. Font: Wikimedia

El desenvolupament del culte marià no suposà essencialment un canvi en la situació de les dones. L’Església romana es negava a crear nous convents femenins, oferint a les dones l’única opció d’ingressar en monestirs regits per regles masculines. Això no obstant, aquesta feminització del llenguatge religiós tingué la seva repercussió, un segle després, amb l’eclosió a les ciutats d’uns models religiosos lliures protagonitzats per dones. És el que s’ha anomenat la feminització de la vida religiosa.

El segle XIII és el brillant segle de l’espiritualitat i la mística femenina. La Reforma de l’Església confluí amb una activa participació dels laics i laiques a la vida religiosa i amb la recerca d’unes pràctiques devocionals encarnades en la humanitat de Crist i els ideals penitencials. En aquest context, neixen els ordes mendicants, franciscans i dominics, especialment aquests últims sorgits com a rèplica ortodoxa de les “heretgies”, sobretot del catarisme.

La recerca espiritual d’aquests nous temps concorre a les ciutats amb unes pràctiques devocionals centrades en l’acció i en la contemplació, seguint els ideals apostòlics de la imitatio christi, basats en la pobresa i en una vida errant, en imitació de la vida de Jesucrist. Proliferà aleshores el conegut moviment penitencial, iniciat amb el Papa Innocenci III i el IV Concili de Laterà (1215), en el qual es prohibí la creació de nous ordes religiosos i s’oferiren als laics, tant homes com dones, noves formes de participació religiosa in domibus propriis, és a dir, a la pròpia llar. L’Orde de la Penitència i els ordes tercers mendicants, pensats per a homes i per a dones laics, mantingueren un especial lligam amb el moviment de les beguines.

La presència femenina en aquests nous corrents espirituals i formes de vida religiosa no fou tan sols un fet quantitatiu, és a dir, un augment de les dones que dedicaren la seva vida a Déu. Fou, sobretot, un fenomen polític que donà lloc a noves pràctiques relacionals entre dones i entre homes i dones, ja que transformà les mediacions espirituals i polítiques entre ambdós sexes.

Aquesta feminització de la vida religiosa tingué la seva matriu en la recerca de noves formes religioses seculars i rebé suport, inicialment, de l’Orde del Cister i dels franciscans. Aquestes dones, conegudes genèricament com a mulieres religiosae, foren devotes, beates, beguines i rescluses; dones que es mogueren pel seu desig de dur una vida dedicada a Déu, sense que la seva relació amb la divinitat fos mediada per altri.

La dicotomia evangèlica de la Marta, la dona dedicada al proïsme, a la cura dels desvalguts, pobres i malalts respecte a Maria, la cristiana contemplativa i submisa, es difumina i es perd en el model de vida de les beguines i les mulieres sanctae. Un cop més els patrons femenins elaborats pel poder masculí i pensats per a les dones quedaren relegats per l’exercici de la llibertat femenina.

Juliana de Norwich a la Santa Abadia de Westminster, epresentada amb el seu llibre Revelations of Divine Love. Font: Wikipedia
Juliana de Norwich a la Santa Abadia de Westminster, epresentada amb el seu
llibre Revelations of Divine Love. Font: Wikipedia

A la recerca d’una lliure unió amb Déu, el Déu Amor substituirà el Déu escolàstic i extern de la mística especulativa (especulativa perquè especula sobre Déu sense viure l’experiència divina). En aquesta tradició amorosa (que recull l’amor cortès del segle passat) hi trobem també la visió de “Jesús com a mare”. Catalina de Siena (1347-1380), mística, escriptora i predicadora, associà el Crist crucificat amb la mare que alleta el seu fill. Dos segles més tard, Maria de la Visitació (segle XVI), monja de Portugal, recollirà també la mateixa tradició. Juliana de Norwich (1342-1416), emmurada, mística i teòloga, plasmarà en les seves Revelacions de l’amor a Déu aquesta visió de Déu com a mare, elaborant així una genealogia femenina que restitueix a la deessa mare un lloc prominent, no tan sols en l’espiritualitat, sinó també en les relacions entre homes i dones representades en l’imaginari religiós. Matilde de Magdeburg (1207-1282), beguina, mística i escriptora, evoca en un dels seus escrits la maternitat de la Verge Maria, el seu cos matern i espiritual, ja que «veritablement, vaig veure molt sovint els teus pits tan plens que d’un pit fluïren set raigs contra el meu cos i la meva ànima».

Tornem ara a la figura de la Verge Maria per entendre com aquesta figura es transforma. Les divinitats neixen i es modelen, creixen paral·lelament a l’imaginari cultural i polític de les comunitats que les veneren. Així doncs, seria estúpid pensar en una única Maria, fixa i permanent en el temps. La figura de la Verge ha estat remodelada per exegetes, teòlegs i dones, moltes dones que la prengueren com a referent femení de la divinitat. De fet, sabem que l’Església es veié pressionada a distingir i a honrar la figura de Maria a causa de la seva popularitat (i no pas per una pròpia voluntat teològica i política). Fou així com se li atorgà la categoria de “Mare de Déu” en el Concili celebrat a Efes l’any 431.

És llavors durant el segle V quan, segons una de les biògrafes i estudioses de Maria, Hilda Graef, la Mare de Déu agafa el relleu d’una de les deesses mare. El culte a Theothokos (del grec Θεός Theós, ‘Déu’ i τόκος tokos, ‘part, infantament’) ocupà el lloc del culte a la pagana Artemisa, antiga fundadora de la ciutat d’Efes i de qui Maria prengué el simbolisme planetari: la lluna, les estrelles i l’aigua. Una combinació d’elements que esguarda l’origen i la cura de la vida i que roman sota la protecció de la Dona-Deessa.

A la Itàlia del segle XIII la filòsofa Luisa Muraro descobrí l’heretgia femenina dels “guigliemites” milanesos, personalitzada en la seva fundadora Blazena Vilemina, més coneguda com a Guiglielma, del qual pren nom el moviment. Els guigliemistes foren seguidors de la fundació femenina d’una nova Redempció. En un intent de trencar amb el passat, no tenien com a referència els ideals evangèlics i creien que la renovació de la societat cristiana havia de partir de les dones; una renovació que inicià Guiglielma convertint-se en mare i en mestra espiritual. Un segle després apareix a la mateixa ciutat el culte a una divinitat femenina, la Madonna d’Orient o la Domina Ludi. Sibila Zanni i Pierina Bugatis són els testimonis de dues dones adoradores de la Senyora del Joc, una deïtat femenina, sàvia i receptora de secrets, coneixedora dels misteris de les herbes.

Anys abans, concretament el dia 1 de juny de 1310, Marguerite Porete (1250c.-1310) fou cremada a la foguera acusada d’heretge. Aquesta beguina havia escrit l’Espill de les Ànimes Simples, un tractat de teologia traduït a diverses llengües i que va fer la volta a Europa. La beguina d’Hainaut mostra el reflex de la veritat espiritual exposada al mirall. En el seu text protagonitzat per la Dama Amor, l’Ànima és lliure en la seva fusió amorosa amb Déu: «Aquesta filla de Sió no desitja misses, ni sermons, ni dejunis, ni oracions… Aquesta ànima no té pensament, ni paraula, ni obra, fora de l’ús de la gràcia de la divina Trinitat». Marguerite Porete és només l’exemple de moltes dones que visqueren i promulgaren una vida religiosa sense intermediaris, essent elles mateixes les mediadores de la seva relació amb la divinitat.

La Verge Maria apareixerà en totes elles com a referent femení i com a portadora de l’amor de la mare, amor originari que dona lloc a la llengua materna. No és casualitat, doncs, que la mística femenina del segle XIII es caracteritzi per l’ús original de la llengua materna, en un període en el qual el llatí era la llengua oficial per parlar de Déu.

Aquesta recerca del simbòlic femení continua i es reformula amb la Querella de les Dones i l’aportació literària d’altres escriptores, fins a arribar a l’Època Moderna. Maria serà reina de la Ciutat de les Dames de Christine de Pisan (1364-1430) i Isabel de Villena (1430-1490) la farà Doctora de l’Església en la seva Vita Christi. Personatge d’una gran saviesa, en la famosa obra d’Isabel Maria es reconcilia amb Eva, trencant-se així la dicotomia patriarcal de la dona pietosa versus la dona pecadora i dibuixant un nou model femení basat en l’afecte i en el reconeixement entre dones.

Sens dubte, les dones trobaren en Maria un referent del simbòlic lliure femení i li retornaren l’autoritat que l’ordre del pare havia cancel·lat. Amb l’autoritat restituïda a Maria, aquestes dones ressituen la potència creadora de la maternitat en el primer plànol del culte diví, fent-lo cos i paraula, ja que anomenen la seva experiència en llengua materna.

Teresa d’Àvila (1515-1582) demanà a la Verge Maria que ocupés el lloc de la seva difunta mare. La Mare de Déu apareixerà en les seves visions «vestida de blanco con grandísimo esplandor, no que dislumbra sino suave” i exercí amb ella el mestratge de les monges de la seva comunitat, les quals reconegueren també en Teresa una mare espiritual.

Veiem com la Verge Maria encarna la díada mare-filla i restableix una relació amorosa i de reconeixement entre ambdues figures, separades per la voluntat i el poder del pare. Valentina Pinelo, monja agustina i escriptora del segle XVII, escrigué la història d’Anna, la mare de Maria, a partir de textos clàssics i les Sagrades Escriptures. Aquesta és una de les poques obres escrites per dones que relaten la vida de la mare de Maria i que ressalten el seu paper en la vida de Crist. El seu Libro de alabanzas y excelencias de la Gloriosa Santa Ana (1601) és la història de la mare de la mare, i és també el testimoni d’una de tantes dones que restituïren a la divinitat l’ordre simbòlic de la mare.

Read More

En l’imaginari col·lectiu europeu, l’esclat de la Primera Guerra Mundial l’estiu del 1914 va ser rebut amb un alt grau d’idealisme. La Gran Guerra, com se l’anomenaria, hauria de posar fi a totes les guerres, podria acabar amb el militarisme i dirimiria el plet entre democràcia i autoritarisme. A més a més, entre alguns grups nacionals sense Estat, la Gran Guerra representava la oportunitat d’un nou ordre internacional en el que es fessin valer els drets de les nacionalitats. Aquesta il·lusió seria molt present en el catalanisme d’esquerres i es mantindria fins ben acabada la guerra només per acabar derivant en un trist desengany.

L’estiu del 1914, el govern d’Eduardo Dato va decretar la neutralitat d’Espanya en el conflicte des d’un primer moment. Aquesta neutralitat oficial no evitaria una segmentació de la divisió pública entre els aliadòfils, partidaris de la victòria dels països aliats, i els germanòfils, favorables a la victòria de les Potències Centrals. Aquests sectors aliadòfils s’emmirallaven majoritàriament en la República Francesa, que per ells representava els valors de llibertat, laïcisme, justícia i democràcia en oposició al conservadorisme i el militarisme alemany. La germanofília a Catalunya tendí a ser força residual i només la majoria de sectors del carlisme hi donaren suport. Per la seva banda, la Lliga Regionalista, la força catalanista hegemònica electoralment, va tendir a brandir arguments neutralistes mentre procurava que la burgesia catalana maximitzés els seus beneficis econòmics en virtut de l’increment de la demanda per part dels països bel·ligerants. Contràriament, els sectors republicans i el nacionalisme català més intransigent van defensar activament la victòria aliada i van fer gala d’una profunda francofilia. Més enllà d’aquesta francofilia, els nacionalistes catalans aliadòfils van veure en la Gran Guerra una oportunitat de dur a terme una política internacional catalana que hauria de fer conèixer el plet nacional català a les cancelleries europees, com defensà Antoni Rovira i Virgili l’octubre del 1914. Per a que la qüestió catalana fos escoltada, calia fer saber a França que Catalunya estava amb ella, i per aquesta raó s’impulsaren diverses iniciatives que havien de posar de manifest la intensa francofilia catalana. A més a més de la francofilia exhibida als òrgans de premsa del catalanisme progressista com La Nació, setmanari lligat a la Unió Catalanista de Domènec Martí i Julià, l’abril del 1915 va aparèixer Iberia, una revista aliadòfila que pretenia ser el referent escrit de la defensa catalana dels Aliats i influir també en la opinió pública espanyola. Més ambiciosa encara va ser la campanya al voltant dels voluntaris catalans a la Gran Guerra. Des de l’esclat de la guerra, alguns centenars de catalans es van allistar per diferents motius juntament amb homes d’arreu d’Europa i del món a la Legió Estrangera Francesa, una unitat de l’exèrcit francès creada l’any 1831 que integrava voluntaris mancats de la ciutadania francesa. Aquest fet donà la oportunitat al catalanisme aliadòfil d’impulsar tota una campanya de sublimació que havia de demostrar que els catalans havien vessat llur sang per la justa causa de França i que havia de comportar que, durant les negociacions de pau, França afavorís la independència de Catalunya o, almenys, alguna fórmula de govern propi. El febrer del 1916 es constituí el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, una plataforma d’ajut als catalans que es trobaven lluitant a les trinxeres que també havia de servir per donar ressò a aquells combatents. Fidel a aquest propòsit, les pàgines de la premsa catalanista aliadòfila magnificaren les xifres de combatents voluntaris fins a extrems improbables i retrataren als voluntaris catalans com homes idealistes moguts unànimement pel desig de contribuir a la victòria francesa i a la causa de la llibertat dels pobles i les petites nacionalitats. No obstant, aquell idil·li amb França s’afebliria l’any 1917.

Portada del setmanari La Nació que duia a portada la qüestió dels voluntaris catalans a la Legió Estrangera Francesa en el marc de la campanya propagandística impulsada pel nacionalisme aliadòfil. Font: La Nació: setmanari adherit a la Unió Catalanista (26 d’agost de 1916), Biblioteca de Catalunya
Portada del setmanari La Nació que duia a portada la qüestió dels voluntaris catalans a la Legió Estrangera Francesa en el marc de la campanya propagandística impulsada pel nacionalisme aliadòfil. Font: La Nació: setmanari adherit a la Unió Catalanista (26 d’agost de 1916), Biblioteca de Catalunya

En el sí del moviment catalanista el gran esdeveniment de l’any 1917 no va ser la Revolució Russa, sinó l’Assemblea de Parlamentaris, que pretenia una reforma profunda de l’Estat que passés per trencar el monopoli del poder que havien mantingut tradicionalment els dos grans partits dinàstics. L’agitació política resultant de l’Assemblea, així com de la vaga general revolucionària d’agost, va comportar que l’Estat francès volgués marcar distàncies amb elements que interpretava com a un perill per a l’estabilitat política d’Espanya, i refermar els llaços amb un país amb el que compartia no només la frontera meridional, sinó també un mar i un oceà. Per la República Francesa, era convenient garantir l’estabilitat i la neutralitat d’Espanya, un país que a més a més era un dels seus grans proveïdors comercials. Per aquesta raó, la diplomàcia francesa va donar ordres a cònsols i ambaixadors d’evitar qualsevol apropament als sectors nacionalistes catalans, així com als sectors republicans i obreristes. Això va sumir al catalanisme francòfil en un gran desconcert.

En aquest context, el 8 de gener del 1918, el president nord-americà Thomas Woodrow Wilson va anunciar en un discurs dirigit als aliats de l’Entesa els coneguts com els Catorze Punts de Wilson, tota una crida a construir una pau fonamentada en la transparència diplomàtica, la llibertat econòmica, la desocupació militar i el reconeixement de les nacionalitats. L’èmfasi que donava aquella proposta programàtica al principi de les nacionalitats va oferir al catalanisme polític una nova oportunitat de recuperar les seves esperances en l’Entesa i deixar enrere la confusió creada per l’aposta francesa d’apropament a la monarquia espanyola i als partits dinàstics. Si bé la paradoxal francofilia sostinguda pel catalanisme aliadòfil no va minvar substancialment, almenys pel que fa la premsa escrita, Wilson passaria a ser clarament l’eix al voltant del qual pivotaria el somni internacionalista del nacionalisme català en els anys 1918 i 1919. Això faria que el catalanisme oblidés el tradicional aïllament dels Estats Units en els afers internacionals i ignorés la pressió dels grups neutralistes nord-americans oposats al president; contràriament, Wilson es convertí en l’home de moda: arreu de Catalunya s’organitzaren banquets en honor seu i molts municipis, com ara Montblanc, Terrassa o Mollerussa, li van dedicar carrers. L’Ajuntament de Barcelona arribà fins i tot a declarar Wilson ciutadà honorari de la ciutat, essent alcalde el lerrouxista d’origen andalús Manuel Morales Pareja. Nogensmenys, el lerrouxisme, que des d’un primer moment havia estat manifestament aliadòfil i fins i tot aspirava a la integració militar d’Espanya al conflicte bèl·lic, havia firmat una mena de treva tàcita amb el catalanisme perquè considerava aquest una força aliada en la pretensió de reforma de l’Estat. Per aquesta raó, el lerrouxisme va fer costat al catalanisme en totes aquelles iniciatives orientades a l’exaltació de la figura del president nord-americà. El consistori de Barcelona arribà a considerar Wilson el 16 d’octubre del 1918 com “escut de la justícia, defensor del principi de les nacionalitats, representant dels principis universals de l’internacionalisme de pau i humanitat”. Esperonats per la il·lusió en la via wilsoniana, alguns elements en l’òrbita de la Unió Catalanista van constituir el juliol del 1918 el Comitè Pro Catalunya, una organització independentista liderada per Vicenç Albert Ballester, considerat dissenyador de la bandera estelada, que l’11 de setembre del 1918 va publicar un díptic en català, francès i anglès en el que reclamava la revisió del Tractat d’Utrecht del 1713, que havia posat fi a la Guerra de Successió Espanyola reconeixent com a rei d’Espanya Felip V, i en el que es recollien fragments del discurs que Wilson havia fet el mes de gener, tot lloant la figura del president nord-americà.

Woodrow Wilson, original de Virgínia, havia estat rector de la Universitat de Princeton i governador de Nova Jersei pel Partit Demòcrata abans d’esdevenir l’any 1913 el 28é president dels Estats Units d’Amèrica (1913-1921). Font: Wikipedia
Woodrow Wilson, original de Virgínia, havia estat rector de la Universitat de Princeton i governador de Nova Jersei pel Partit Demòcrata abans d’esdevenir l’any 1913 el 28é president dels Estats Units d’Amèrica (1913-1921). Font: Wikipedia

La matinada del dia 11 de novembre del 1918 es va firmar l’armistici al bosc de Compiègne que posava fi a la Primera Guerra Mundial. La notícia de la victòria aliada va fer esclatar l’eufòria dels aliadòfils catalans, que van celebrar tota mena de banquets, van desplegar banderes franceses i nord-americanes a diversos ajuntaments, van impulsar manifestacions ciutadanes de celebració i van posar retrats de personatges com Wilson a no pocs ajuntaments. Darrera d’aquesta eufòria estava la convicció que la victòria aliada suposaria per Catalunya la consecució de la independència o, almenys, d’un govern propi amb amplis poders. Ara era el moment de maniobrar per tal d’aconseguir un nou estatus polític per a Catalunya i per a corroborar si els esforços que s’havien fet durant els quatre anys de guerra per internacionalitzar la causa catalanista donaven fruits. Ja el dia 10 de novembre, un dia abans de la firma de l’armistici, l’advocat i impulsor del Partit Republicà Català, Francesc Layret, havia reivindicat Wilson en una conferència i havia reclamat la formació d’una Assemblea que nomenés uns delegats que plantegessin a la futura Lliga de les Nacions que propugnava Wilson la solució del plet català. El 15 de novembre la minoria republicana al Congrés dels Diputats presentava una proposició de llei per a concedir a Catalunya l’autonomia. La Lliga Regionalista, amb Francesc Cambó al capdavant, va maniobrar ràpidament, amb el suport del propi monarca Alfons XIII, per capitalitzar la campanya autonomista de Catalunya: l’interès compartit per la monarquia i la Lliga era que aquesta campanya no derivés en un perill de desestabilització o de caiguda del règim, com havia passat a Rússia l’any anterior, i per tal d’evitar-ho era convenient desplaçar a les esquerres catalanistes a un segon terme. Per aquesta raó, la Lliga s’ensenyoriria provisionalment de la retòrica aliadòfila que havia estat pròpia de les esquerres catalanistes i impulsà banquets en honor als aliats i altres iniciatives, tot confiant també en la possibilitat que des de les cancelleries estrangeres s’afavorís la causa autonomista. Altres sectors més intransigents miraven més enllà de l’autonomia i pensaven en la consecució de la independència de Catalunya. El govern espanyol va arribar a preocupar-se seriosament per les maniobres d’internacionalització que practicava el nacionalisme català. En aquest sentit, per exemple, el 15 de novembre del 1918 l’ambaixador espanyol a París, José María Quiñones de León, va enviar un telegrama confidencial, que actualment es conserva a l’Archivo Histórico Nacional, exposant que des del Consolat espanyol a Perpinyà s’havia fet saber que un legionari català s’havia adreçat a un comandant militar de la ciutat demanant permís per a que els voluntaris catalans de la Legió Estrangera firmessin un document adreçat a Wilson en el que es demanava el reconeixement de la nacionalitat catalana. La preocupació l’expressava el propi Quiñones al final del seu telegrama: “entero a Vuestra Excelencia de este hecho por si pudiera ser manifestación de un estado de espíritu que tienda a generalizarse”. El neguit de les autoritats espanyoles fou tant que el desembre del 1918 el president del govern, el comte de Romanones, va fer un viatge a París en el transcurs del qual es reuní amb Clemenceau i Wilson, i el president francès va assegurar a Romanones que la creació de nous Estats nacionals només es concretaria en el centre i est d’Europa. Segons sembla, el propi Wilson va confessar no saber res de les pretensions dels sectors nacionalistes catalans ni que a Espanya existien moviments d’aquesta índole.

Versió en anglès del díptic publicat pel Comitè Pro Catalunya el 1918. El document, el primer en mostrar una bandera independentista estelada, és un testimoni documental fonamental per visualitzar les esperances que alguns sectors del nacionalisme català havien dipositat en Wilson. Font: Wikipedia
Versió en anglès del díptic publicat pel Comitè Pro Catalunya el 1918. El document, el primer en mostrar una bandera independentista estelada, és un testimoni documental fonamental per visualitzar les esperances que alguns sectors del nacionalisme català havien dipositat en Wilson. Font: Wikipedia

Malgrat la força aparent de la campanya autonomista, l’esclat de la vaga de La Canadenca animà a la Lliga Regionalista a donar per tancada la campanya a finals de febrer del 1919. No obstant, el fracàs de la Lliga acabaria enfortint alguns grups nacionalistes més radicals, i sobretot no va fer defallir a alguns joves separatistes de defensar la seva causa a París, on des del 18 de gener del 1919 s’estaven duent a terme les negociacions de pau al Quai d’Orsay, seu del Ministère des Affaires Étrangères. El Comitè Nacional Català, una organització independentista establerta a París l’any 1918 i impulsada per un jove separatista radical nascut a les Terres de l’Ebre que havia servit com a voluntari a les files de la Legió Estrangera, Daniel Domingo Montserrat, va lliurar l’abril del 1919 uns documents dirigits als delegats de la Conferència de Pau en els que s’exposava la seva versió de la realitat històrica catalana, es reiterava el desig de supressió de les clàusules del Tractat d’Utrecht, i es demanava una intervenció internacional en benefici de la independència de Catalunya, tot lloant novament a Wilson i als països vencedors. Domingo, Montañà i un altre jove independentista, Josep Castanyer, van mantenir diverses trobades a París amb diplomàtics i directors de diaris. La tarda del 21 d’abril, tots tres van arribar a presentar-se a l’Hotel Crillon, a la Place de la Concorde, on s’havia instal·lat el gruix de la representació dels Estats Units durant les negociacions de pau. Els joves independentistes van enfrontar la reunió amb optimisme, confiant que els Estats Units intervindrien en benefici de la opció separatista catalana. Els va rebre el comandant Tyler, un dels secretaris del president Wilson, qui per sorpresa dels tres joves sabia parlar una mica el castellà. Els joves van lliurar a Tyler un document adreçat directament al president Wilson, però la reacció de Tyler fou poc convencional: va criticar que el document estava mal escrit en anglès. Desprès, li van entregar més documents que pretenien deixar palesa la intensitat de l’aliadofilia a Catalunya, com ara el número 4 de La Trinxera Catalana, una petita publicació dels voluntaris catalans a la Legió Estrangera més compromesos políticament amb el separatisme: en aquell exemplar, apareixia una vinyeta de Wilson amb una destral a punt d’alliberar Catalunya desprès d’haver tallat els lligams que oprimien altres pobles com Polònia o Sèrbia. Tyler va dir que li agradava la vinyeta i encoratjà als joves catalans a treballar i reforçar els seus contactes si Catalunya pretenia ésser escoltada en les negociacions que s’estaven duent a terme a París. La qüestió catalana no semblava estar a l’agenda, però per aquells joves i pels cercles intransigents dels que procedien, podia existir la possibilitat que arribés a ser-hi.

Vinyeta que representa Wilson amb una destral a punt de deslligar Catalunya d’Espanya. Font: La Trinxera Catalana, núm. 4 (19 de desembre del 1918), Biblioteca de Catalunya.
Vinyeta que representa Wilson amb una destral a punt de deslligar Catalunya d’Espanya. Font: La Trinxera Catalana, núm. 4 (19 de desembre del 1918), Biblioteca de Catalunya.

El 28 de juny del 1919 se signava la Pau de Versalles, el primer i més important dels grans tractats de pau. Els tractats subsegüents corroborarien el que Clemenceau havia anunciat a Romanones el desembre del 1918: l’autodeterminació només s’aplicaria en els territoris dels Estats vençuts, amb la intenció paral·lela de crear un conjunt d’estats que poguessin frenar una eventual expansió del comunisme. La qüestió catalana, malgrat els esforços dels grups aliadòfils catalanistes i sobre tot dels grups minoritaris de l’incipient separatisme, va ser totalment ignorada. La retirada de la Lliga Regionalista de la campanya autonomista i les realitats de la política internacional del món de postguerra no van ajudar a les aspiracions del nacionalisme català. Però, sobretot, el nacionalisme català era un moviment encara poc desenvolupat, i a més a més era un moviment a l’interior d’una Espanya que en el marc europeu del moment tenia poc d’excepcional i que era un important aliat econòmic i polític de les principals potències del seu entorn. Al cap i a la fi, Espanya no havia entrat en guerra i, si bé no va guanyar res amb la neutralitat, tampoc va perdre res. El catalanisme polític que va dipositar les seves esperances en una via internacionalista que passà per França primer i per Wilson desprès havia caigut en l’autoengany. El contingut de les proclames de Wilson havia donat esperança a molts més moviments nacionals que els que el propi Wilson mai va voler atendre, com fou també el cas del nacionalisme irlandès, segons exposà David Hunter Miller, membre de la delegació americana. A finals del 1919 Wilson va reconèixer que la idea d’autodeterminació que havia expressat havia anat massa més enllà del que originalment pretenia i que el 1918 havia parlat d’autodeterminació “sense saber que existien les nacionalitats que ens venen a veure dia rere dia”. La via internacionalista del catalanisme havia nascut, doncs, morta, i Wilson es va convertir, finalment, en el nom d’un desengany.

Fotografia d’una excursió de joves independentistes catalans amb joves nord-americans a Montserrat l’any 1918, en el marc de l’eufòria wilsoniana. Font: Vibrant.
Fotografia d’una excursió de joves independentistes catalans amb joves nord-americans a Montserrat l’any 1918, en el marc de l’eufòria wilsoniana. Font: Vibrant.
Read More

Els fonaments del conflicte

Quan el 1914 esclatà la Primera Guerra Mundial, l’imperi rus fou una de les primeres potències a intervenir-hi, servint-se de l’enemic extern com una manera d’apaivagar els problemes interns. Malauradament per al tsar de Rússia, la guerra fou llarga i obtingué poques victòries, així que es feren requises d’aliments que generaren alçaments basmatxis a l’Àsia Central, també la politització creixent a les fàbriques s’acabà estenent entre les masses de soldats del front, fent encara més precària la posició de l’oficialitat tsarista.

El febrer de 1917, una revolució popular a les principals ciutats de la Rússia europea portà a un govern de concentració nacional amb partits polítics d’esquerra i dreta: al capdavant del govern civil, Kérenski, i Kornilov com un dels seus puntals militars.

Donat el desastre de la guerra, una de les principals reivindicacions dels soviets era l’acabament d’aquesta, si bé Kérenski, que devia la seva posició a l’acció revolucionària dels soviets, no es veié en cor de fer-ho a causa de l’enorme deute que havia contret Rússia amb França i el Regne Unit, que exigien continuar amb la guerra.

Kérenski s’ho jugà tot a una gran ofensiva estiuenca que fracassà davant l’aferrissada defensa alemanya i al baix estat d’ànim dels soldats russos. A més a més, un fallit pronunciament militar de Kornilov al juliol posà Kérenski en mans dels soviets. Quan el novembre de 1917 els soviets ocuparen el Palau d’Hivern i arrestaren els membres del govern provisional (titllats així pel bolxevic Lenin), no es vessà sang doncs no quedava a Moscou o Petrograd cap força armada lleial a Kérenski.

Lavr Kornilov, un dels referents del moviment blanc. Font: Wikipedia
Lavr Kornilov, un dels referents del moviment blanc. Font: Wikipedia

El cop bolxevic

Amb una militància que no arribava a les 10,000 persones, el partit bolxevic (d’ideologia socialista) fou l’escollit dels soviets per a dirigir els destins d’un imperi rus en plena descomposició. Ho feren sense comptar amb la majoria de l’Assemblea Constituent, dominada per una esquerra moderada que formaria el seu propi govern, el Komuch, si bé lluny de les principals ciutats russes, dominades pels soviets probolxevics.

Fidel als manaments del soviet, Lenin i els seus s’afanyaren a pronunciar-se a favor d’un armistici de totes les potències implicades en la Gran Guerra. Alemanya, necessitada de pau al front oriental s’oferí a negociar, els Aliats no en volgueren ni sentir a parlar i amenaçaren al nou govern amb l’ofegament econòmic.

El tractat de Brest-Litovsk (3 març de 1918) amb Alemanya suposà el desmantellament de l’imperi rus europeu: a canvi de salvar el seu govern als centres industrials de Rússia, el govern bolxevic es replegà de Polònia, Finlàndia i Ucraina entre d’altres. Aquesta claudicació davant alemanya li donà la lleialtat dels soviets, però al mateix temps concedí territoris segurs per a la formació de moviments antibolxevics doncs, el govern alemany, si bé havia facilitat el retorn de Lenin a Petrograd l’any anterior, era totalment hostil a un govern estable i d’esquerres a Rússia.

Així, tropes alemanyes ajudaren a la dreta finlandesa a aconseguir el poder, recolzaren el govern del Hetman a Ucraina i oferiren suport a la nova república de Geòrgia. Per la seva banda, l’imperi otomà, aliat d’Alemanya, envià tropes en ajut dels nacionalistes àzeris. [Per saber-ne més de la guerra al Caucas, consultar: Revolució i reacció a la perifèria de tres imperis (1917-1921)]

Els bolxevics havien perdut tota la perifèria però conservaven les ciutats més poblades i polititzades, mentre que els seus rivals d’esquerra, el Komuch, partien d’una situació menys avantatjosa. El Komuch buscà en la dreta moderada i en els militars no tsaristes un suport, com també entre els polítics de les nacions perifèriques. Malauradament, la dreta russa no volia sentir a parlar de concessions a les minories i no suportaven al Komuch, al qual amb prou feines distingien dels bolxevics. De mica en mica, l’esquerra moderada anà perdent partidaris fins a esdevenir marginals, quedant limitada la guerra a dos bàndols irreconciliables: els blancs i els rojos (bolxevics).

Els txecoslovacs salven la contrarevolució

La revolució de febrer del 1917 havia deixat tocada la jerarquia dretana russa, que hagué de reconstruir-se a correcuita i deixar la figura del tsar en un segon terme, quedant sota el lideratge de personatges de l’estament militar que no havien tingut gaire responsabilitat en la nefasta gestió de la Gran Guerra.

Qui despunta ben aviat en el nou bàndol blanc fou Kornilov, el fallit colpista, que aplegà un exèrcit de voluntaris i es dirigí a principis del 1918 cap a la província russa de Rostov, on pretenia afegir a les seves forces el poble cosac, un dels més militaritzats de l’imperi. No fou una decisió oportuna doncs en aquell moment els principis revolucionaries s’estenien imparables, amb alçaments de soviets a les comunitats russes més remotes (Bakú a l’Azerbaidjan o Harbin a Manxúria entre d’altres), no sent els cosacs una excepció, que es dividiren ideològicament permetent a les poc preparades milícies soviètiques prendre el control de Rostov.

Infatigable, Kornilov dirigí els seus homes a través de l’estepa gelada fins a la regió del Kuban, a la vora del mar negre amb la voluntat de crear una zona segura per a l‘exèrcit blanc des d’on rebre provisions dels enemics internacionals de la Revolució; però, el 13 d’Abril l’exèrcit blanc quedà orfe quan el seu general morí en combat. Sense ell, tot apuntava al fet que els bolxevics prendrien el control de tot el país en breus, però, l’oportú amotinament el maig de 1918 de la Legió Txecoslovaca donà als blancs un gran impuls. No era una amenaça menor: en aquell moment de la guerra civil eren la força militar més nombrosa i preparada de l’imperi, i a més controlaven l’indispensable transsiberià, l’únic que comunicava la Rússia Europea de Sibèria.

Samara (a l’est de la Rússia Europea) esdevingué la capital del Komuch, des d’on una aliança entre els russos del general Kappel i els txecoslovacs iniciaren una gran ofensiva cap al centre de poder bolxevic. Les pobrament armades milícies bolxevics retrocediren fins més enllà de la ciutat de Kazan on les circumstàncies es capgiraren a causa de l’entrada en escena d’oficials del tsarisme reinserits en el nou govern bolxevic i a la crida dels joves a complir amb el servei militar obligatori. Oficials d’esquerres com Tukhatxevski lideraren el nou Exèrcit Roig en els combats contra les forces del general Kappel, les quals no podien comptar amb tants reclutes com els seus adversaris i hagueren d’abandonar Samara l’octubre de 1918.

Aleshores la facció més dretana dins el moviment blanc prengué el control, reunides inicialment les diferents sensibilitats polítiques dins l’anomenat Directori d’Omsk, el 18 del novembre l’almirall Koltxak donà un cop d’Estat contra les forces d’esquerra, que foren exiliades o arrestades. La Legió txecoslovaca, que havia estat indispensable per al govern del Komuch, no estava d’acord amb aquesta decisió, si bé els partidaris de Koltxak eren molt més poderosos: Franca i el Regne Unit.

Una setmana abans s’havia donat un canvi de paradigma fonamental per la guerra civil russa: els alemanys havien perdut la Gran Guerra i signat un armistici, i ara els majors enemics dels bolxevics serien els Aliats. A l’Europa Oriental afavoriren la creació de repúbliques independents com Polònia, que ben aviat tractà d’expandir el seu territori cap a Ucraïna aprofitant el caos generalitzat, i al Caucas enviaren una missió militar amb l’objectiu de garantir la independència dels nous estats (a més d’impedir noves massacres entre armenis, georgians i turcs); a l’Extrem Orient, per la seva banda, el Japó envià un exèrcit amb la voluntat d’annexar nous territoris [Per saber-ne més de la guerra a l’extrem oriental de l’imperi rus, veure: La guerra de l’Extrem Orient (1918-1922)].

Moment decisiu del setge dels blancs sobre el govern bolxevic (1919). Font: Wikipedia
Moment decisiu del setge dels blancs sobre el govern bolxevic (1919). Font: Wikipedia

L’ofensiva de Koltxak

Reconegut pels Aliats i per bona part de les forces blanques com a Comandant Suprem, Koltxak pretengué guanyar la guerra amb una gran ofensiva la primavera de 1919 servint-se de tots els exèrcits que envoltaven el nucli de l’antic imperi rus. Tot i la preparació militar més gran de les seves forces, no arribaria molt més lluny que el Komuch l’any anterior per dues raons principals: falta de coherència política i d’equipament militar.

El govern de Koltxak, més enllà de l’antibolxevisme i el supremacisme rus no tenia un programa polític atractiu per a la població, la qual en algun moment hauria de contribuir a l’esforç bèl·lic mitjançant reclutes; alguns generals com Denikin tenien prejudicis antisemites, així com una estratègia que poc afavorí la lluita contra els bolxevics (Yudenich, el general d’Arcàngel estava disposat a reconèixer la independència de Finlàndia, Semiónov actuà més com un bandit a sou del Japó i Denikin alienà possibles aliats com la república georgiana a la qual feu la guerra). En tant al subministrament, tot i la bona voluntat dels Aliats, només començà a arribar als blancs quan l’ofensiva ja estava de capa caiguda i sempre a través dels ports càlids del sud de Rússia.

Per a l’ofensiva, Koltxak confià la conquesta de Petrograd (la seu dels bolxevics) al general Yudenich, Denikin havia d’avançar des d’Ucraïna i el mateix líder avançar des de Sibèria i recuperar les ciutats de Samara i Tsaritsin, prèvies a la presa de Moscou. L’empenta fou contundent i la gent de Koltxak avançà més de 300 km, però ben aviat es féu evident que havien allargat massa les línies i que no s’enfrontaven a un exèrcit improvisat: Yudenich arribà als afores de Petrograd però davant l’enorme resistència hagué de replegar-se, la cavalleria del general roig Budionni impedí que les forces de Denikin contactessin amb les principals de Koltxak, i aquest darrer es trobà que l’exèrcit oriental de Frunze havia estat reforçat i ja al juny hagué de tornar al punt de partida.

De professió militar, Mikhail Frunze fou un dels generals més brillants de l'exèrcit roig Font: Wikipedia
De professió militar, Mikhail Frunze fou un dels generals més brillants de l’exèrcit roig. Font: Wikipedia

Fracassada l’ofensiva, un qüestionat Kolchak abandonà Omsk a les tropes de Frunze i es dirigí cap a la siberiana ciutat d’Irkutsk, on esperava tornar a estabilitzar el front. Però, un amotinament de la Legió Txecoslovaca en connivència amb grups esquerrans d’Irkutsk prengueren el control de la ciutat i arrestaren al Comandant Suprem, al qual executaren el 7 de febrer de 1920.

Els límits del poder soviètic

La mort de Koltxak enterrà tota possibilitat blanca de guanyar de la guerra civil: Yudenich, entre els bolxevics i el mar, optà per refugiar-se a la república d’Estònia; les tropes del difunt Kappel es replegaren cap a l’extrem orient, seguint les passes del general Semiónov; Denikin per la seva banda, que encara conservava un exèrcit disciplinat i nombrós, hagué de cedir el comandament del mateix a Wrangel, qui decidí atrinxerar-se a la península de Crimea. Els governs britànic i francès seguien donant suport als blancs de Wrangel, però davant d’una opinió pública cada vegada més pacifista, era implantejable incrementar els ajuts. Ara es tractava de determinar quins serien els límits del nou govern soviètic.

Sense l’amenaça d’un atac a gran escala dels blancs, l’excèrcit roig es concentrà en reemplaçar les repúbliques nacionalistes que s’havien format a la seva perifèria amb suport Aliat per repúbliques soviètiques. La República Democràtica d’Azerbaidjan, d’importància cabdal donat els seus recursos energètics, fou de les primeres a ser conquerides el 28 d’abril de 1920 (menys d’un any després caurien també Armènia i Geòrgia). Els territoris orientals, donada la seva menor importància estratègica, trigaren a ser annexionats: la mort del comandant panturc Enver Paixà el 4 d’agost de 1922 a mans de les tropes de Frunze evidencià la superioritat soviètica a l’Àsia Central i la conquesta de Vladivostok, el 25 d’octubre d’aquell any, fou l’última de les grans campanyes d’aquella sagnant guerra civil.

Les fronteres orientals havien estat reconquerides, però no així les occidentals, aquelles més importants donada la voluntat del govern bolxevic d’estendre la revolució a la resta d’Europa. No es deixaven endur per l’idealisme: el 1919 s’havia configurat governs soviètics a Hongria i Baviera.

La Polònia del general Pilsudski era el principal mur de contenció de l’Exèrcit Roig, en la seva missió revolucionaria; donat el mutu odi cap al moviment blanc, ambdós s’hi havien compromès a una guerra de baixa intensitat que es transformà després del replegament de Wrangel.

Les tropes de Tukhatxevski i Budionni aconseguiren grans èxits a principis del 1920, però caigueren pels mateixos motius que els blancs de Koltxak: allargaren massa les línies de subministrament i infravaloraren la capacitat enemiga (els polonesos tenien armes i entrenament francès). La batalla de Varsòvia, l’agost de 1920, forçà el govern soviètic a reconèixer una Polònia hostil que tenia part dels territoris bielorussos i lituans. Letònia i Estònia també obtindrien la independència en aquestes circumstàncies.

Els acords amb Polònia i les repúbliques bàltiques segellaren la sort del moviment blanc a Crimea, el qual s’enfrontava ara a un Exèrcit Roig reforçat i aliat amb els anarquistes de Makhno. Conscient de l’impossibilitat de sostenir la guerra, Wrangel ordenà l’evacuació dels blancs que conclogué el 14 de novembre de 1920.

El contraatac bolxevic tingué en vil a bona part dels governs europeus (1920). Font: Wikipedia
El contraatac bolxevic tingué en vil a bona part dels governs europeus (1920). Font: Wikipedia

L’estat soviètic havia sobreviscut a la guerra però a un alt cost social i econòmic, així com territorial a les seves fronteres occidentals. Mentre els refugiats blancs s’escampaven per tot Europa i Àsia, les autoritats soviètiques tractaven de trencar el seu aïllament internacional mitjançant el suport a moviments revolucionaris com als acords amb els països vençuts de la Gran Guerra. No fou fins al Pacte Molotov-Ribbentrop de 1939 que el govern soviètic reconquerí els territoris de l’antic imperi rus i fins a la Conferència de Teheran de 1943 on l’URSS fou definitivament reconeguda pels EEUU i Gran Bretanya, els seus aliats a la Segona Guerra Mundial, com un membre legítim dins la comunitat internacional.

Read More

Havent assolit la independència d’una Espanya immersa en convulsions internes, els nous Estats llatinoamericans nasqueren sense Nació. La fragmentació fronterera al continent no va implicar, en un primer moment, una diferència de sentiment de pertinença a una nacionalitat concreta, el que va permetre experiments (tots fallits) per a la unió de països en federacions, com la Gran Colòmbia de Bolívar o la Confederació Perú-Boliviana d’Andrés de Santa Cruz. La necessitat de crear una Nació per a la diferenciació entre els països de la regió va dur als llatinoamericans a considerar com a objectiu polític principal la consecució d’un projecte liberal compartit per la totalitat de l’oligarquia del país; era la Nació en el sentit francès de la paraula, com a comunitat de voluntats comunes, a falta de diferència lingüística o cultural amb els veïns.

L’objectiu principal, és a dir, la construcció de la Nació, passava per la necessitat de les diferents oligarquies d’emmarcar el seu país dins del que s’anomenava com a “concert de nacions civilitzades”; amb això, es referien a introduir els Estats llatinoamericans en l’elit econòmica mundial a partir de projectes de Nació viables i exitosos. Cada Estat tindria el seu projecte nacional particular, que el diferenciaria del veí i que hauria de dur-lo a l’Olimp econòmic. Per a imposar-lo, s’optà per dues vies diferents: o bé l’acord entre diversos grups socioeconòmics, o la imposició d’un projecte de Nació d’un grup oligàrquic concret.

El que sembla clar és que en els països llatinoamericans això es donaria entre 1840/50 i 1880, ordenant les economies de la regió en agràries, ramaderes, mineres i extractives, segons les qualitats del país en concret, per tal d’incrementar la producció i l’exportació. Per les característiques de la regió, aquest projecte havia d’alliberar capitals, així com el mercat de mà d’obra, al mateix temps que expandir la frontera agropecuària, aprofitant la gran quantitat de recursos naturals de què es disposaven per al comerç amb Europa i Amèrica del Nord. Per assolir aquests objectius, es desenvoluparien processos interns en cada país en funció de la història colonial i de les potencialitats econòmiques existents, amb l’objectiu d’implementar l’ordre liberal. A l’Amèrica Llatina trobem tres vies per a la implantació del projecte nacional.

En primer lloc, l’abolició de l’esclavitud. Aquesta es duria a terme en regions amb una economia i societat estructurada al voltant de l’existència de la plantació amb mà d’obra esclava, és a dir, bàsicament a la zona del Carib. S’iniciaria una lenta transformació cap al treball assalariat, alliberant així la mà d’obra per al projecte liberal.

n algunes zones de l’Amèrica emancipada d’Espanya, com Colòmbia o Veneçuela, l’esclavitud tenia un pes fonamental en l’economia. Font: National Geographic.
En algunes zones de l’Amèrica emancipada d’Espanya, com Colòmbia o Veneçuela, l’esclavitud tenia un pes fonamental en l’economia. Font: National Geographic.

En segon lloc, les reformes liberals. Serien promulgades en regions on les institucions, com l’Església o les comunitats indígenes, que acumulaven terres i mantenien a mà d’obra vinculada a aquestes, eren importants. Implicaren reformes econòmiques (com les desamortitzacions a l’Església secular, l’abolició del tribut indígena…), socials (amb legislació relativa a la mà d’obra) i institucionals (creant un Registre Civil i secularitzant la vida quotidiana).

Finalment, la tercera via fou la colonització de les terres mal anomenades com a “buides”. Això implicaria expandir la frontera interna agropecuària i extractiva cap a les zones on l’Estat colonial no havia arribat a establir la seva autoritat. Les repúbliques que guardaven territoris d’aquestes característiques en el seu interior, com el Perú, Bolívia, l’Argentina o Xile, es disposarien a créixer a costa d’uns territoris que consideraven deserts, però que en la seva majoria eren poblats per comunitats indígenes.

Tres factors fonamentals permetrien a les noves repúbliques llatinoamericanes prendre el control d’aquests territoris “desèrtics” sota el pretext d’expandir la “civilització”. D’una banda, la migració internacional, vivint processos en què tenien a veure els factors d’expulsió d’Europa, que aportava els immigrants per a la subsistència, i els d’atracció a Amèrica, que acabava fent arribar els que volien millorar la seva situació; així com les polítiques migratòries, trobant diferències entre els països llatinoamericans a partir d’interessos econòmics dels grups dirigents. Entre 1850 i 1930 arribarien uns 14 milions d’immigrants a l’Amèrica Llatina. Per altra banda, la construcció d’infraestructures, vivint un auge en la navegació fluvial i el ferrocarril, a partir de la iniciativa pública i privada al servei de l’economia dedicada a l’exportació. Finalment, per l’existència de capitals estrangers, amb crèdits als governs llatinoamericans i inversions en activitats econòmiques com la mineria, l’agricultura, les finances i els serveis, que incentivaven l’expansió.

Exemples de “Conquesta del Desert”: de la Patagònia a la Guerra del Chaco

Tenint en compte aquestes premisses, podem observar exemples d’incorporació de territoris considerats “buits” al projecte nacional, i els conflictes que van suposar pels Estats republicans i per les poblacions preexistents. El cas més conegut fou, sens dubte, l’anomenada Campanya del Desert protagonitzada per l’Argentina. Tot i que la historiografia sovint la veu iniciar el 1878, les campanyes de les repúbliques del Riu de la Plata cap al sud són presents des de 1833, atacant directament a la població indígena. El cabdill argentí Juan Manuel de Rosas veié en l’expansió cap al sud una via d’augment de les exportacions i de fre a la inestabilitat interna, repartint les terres entre els seus col·laboradors més pròxims. Això li donà un poder immens a ell i a la ciutat de Buenos Aires, que es configurà ràpidament com a centre de poder principal de l’Argentina. Rosas demostrà la fortalesa de les milícies que tenia sota les seves ordres a partir de la contínua matança de les comunitats nadiues, i la puixança econòmica resultant de l’expansió agrícola i ramadera duria a atraure immigració europea per a poblar el “desert” amb gents “civilitzades”.

La Campanya del Desert argentina no acabà amb Rosas, sinó que continuà i fins i tot augmentà la seva intensitat. Entre 1878 i 1881, l’Estat argentí incorporà gairebé 1,4 quilòmetres quadrats de territori a la Pampa i la Patagònia, així com al Chaco del nord. Pobles com el maputxe o el tehueltxe foren gairebé exterminats, i d’altres, com els mamultxes, serien erradicats del territori a la pràctica. Presidents argentins com Julio Argentino Roca posaren a les comunitats originàries en el punt de mira, i donaren autonomia a l’exèrcit per perpetrar un etnocidi d’arrel institucional. Volien, així, convertir el “desert” teòric en un de pràctic, buidant zones atractives per a l’economia de gents considerades com a “no civilitzades” per a reomplir-les amb immigració europea que dediqués la seva vida a la “prosperitat” de l’economia nacional.

Els militars atacarien sense dubtar les poblacions indígenes fins a reduir algunes a la inexistència. Font: Museo Histórico Nacional, Buenos Aires.
Els militars atacarien sense dubtar les poblacions indígenes fins a reduir algunes a la inexistència. Font: Museo Histórico Nacional, Buenos Aires.

Mentre l’expansió argentina fou la més coneguda d’aquestes, en trobem d’altres, més tardanes, que també implicaren conseqüències de llarg abast per als països implicats i per a les comunitats indígenes del territori. És el cas de l’expansió al Chaco de Bolívia i Paraguai, que dugué a l’esclat de la guerra entre els dos països als anys 30 del segle XX. Davant un moment de crisi mundial, havent caigut la borsa de Nova York l’any 1929, tant Bolívia com Paraguai necessitaven accedir a nous recursos naturals que compensessin la davallada en les exportacions que sofrien. Les grans companyies petroleres es feren ràpidament ressò de la possibilitat de trobar petroli al Chaco, i mentre la britànica Royal Dutch Shell es posicionaria al darrere del govern paraguaià, la nord-americana Standard Oil finançaria l’ocupació boliviana del territori per a iniciar prospeccions a la zona.

L’ocupació paraguaiana fou de naturalesa simple, ignorant o directament exterminant la població indígena, però en canvi la boliviana es dugué a terme a partir de diversos instruments. Per una part, les missions cristianes van tenir un rol fonamental per al sotmetiment indígena; és a dir, per a l’aplicació sobre ells del projecte de “civilització” que l’Estat prometia. A més, els reduïts suposarien una font de mà d’obra per als terratinents del voltant en una zona de baixa densitat poblacional. Alhora, trobem la via militar, amb una expansió a través de la construcció de forts i destacaments per a actuar contra els considerats “salvatges”, imitant així l’acció del Paraguai. Finalment, també s’utilitzaria la colonització directa amb l’establiment de colònies agrícoles, tot i que la totalitat dels intents van fracassar (el més famós fou el de l’aventurer nord-americà Bill Murray, frustrat per l’exèrcit del Paraguai).

Les poblacions indígenes no es mantindrien indiferents davant la presència estatal al Chaco i els atacs, tot i que invisibilitzats en la historiografia, es succeïren en el temps. Una de les poques fites històriques que han transcendit en aquest sentit foren les batalles de Kuruyuki, on una coalició de grups Chiriguano tractaren de forçar la marxa dels colonitzadors blanc-mestissos, però acabaren per ser derrotats davant la seva desunió i la resposta militar boliviana. La massacre resultant provocà un canvi en l’estratègia dels Chiriguano, que com altres poblacions indígenes deixaren les armes per a lluitar per aconseguir títols de propietat de la terra.

La Guerra del Chaco seria un conflicte sanguinari del que els indígenes no n’estarien absents. Font: Europa Press (Notimérica).
La Guerra del Chaco seria un conflicte sanguinari del que els indígenes no n’estarien absents. Font: Europa Press (Notimérica).

La situació dramàtica de les comunitats no acabà així. L’expansió paraguaiana i la boliviana acabarien per trobar-se, i la tensió per al control d’un territori suposadament ric en hidrocarburs creixeria cada vegada més. Després de discussions i mediació internacional, tant la disputa territorial com l’empresarial, entre la Standard Oil i la Royal Dutch Shell, s’imposà, i les escaramusses es transformaren en conflicte. A la Guerra del Chaco resultant, duta a terme entre 1932 i 1935, els principals afectats foren els indígenes, reclutats forçosament per a lluitar en ambdós bàndols, veient convertits els seus territoris en escenaris de guerra i sent oblidats pels relats i la historiografia resultant. Serien sovint relocalitzats en missions, obligats a desplaçaments i utilitzats com a instruments en l’aparell bèl·lic, pel que encara que no se n’acostumi a parlar, la Guerra del Chaco és inexplicable sense veure la col·laboració -forçosa o no- de la població local.

Aquest fet té més pes quan tractem de visualitzar les condicions en què els diferents exèrcits van haver de viure. Paratges inhòspits i desolats del que l’autor bolivià Augusto Céspedes dona diverses pinzellades en els seus relats:

“Verano sin agua. En esta zona de Chaco, al norte de Platanillos casi no llueve, y lo poco que llovió se ha evaporado. Al norte, al sur, a la derecha o a la izquierda, por donde se mire o se ande en la transparencia casi inmaterial del bosque de leños plomizos, esqueletos sin sepultura condenados a permanecer de pie en la arena exangüe, no hay una gota de agua, lo que impide que vivan aquí los hombres de guerra. Vivimos, raquíticos, miserables, prematuramente envejecidos los árboles, con más ramas que hojas, y los hombres, con más sed que odio”.

Així, sense la presència indígena, que coneixia el terreny i la possibilitat d’accés a recursos vitals com l’aigua, era impossible per a ambdós Estats dur a terme una guerra en tals condicions, però tot i això no apareixerien en el relat històric que s’ha traslladat fins a l’actualitat del conflicte. Després de la victòria del Paraguai, el territori passaria a ser a ulls del món com a homogeni, i les seves diverses poblacions seguirien sent ignorades i sistemàticament invisibilitzades en pro del projecte nacional oligàrquic. Així, el Chaco passava, en la teoria, a formar part de la Nació, a ser significatiu per la seva economia, i deixava de ser un “problema fronterer” o un territori “buit”.

Reflexions finals

L’Estat-Nació llatinoamericà va ser, a la pràctica, un projecte imposat per l’oligarquia de cadascun dels Estats de la regió al segle XIX, amb conseqüències de llarga durada. Cada país tingué un procés emmarcat en les seves característiques, però en definitiva el model d’aplicació del projecte va ser bàsicament compartit, tenint en alguns més importància l’abolició de l’esclavitud, en d’altres les reformes liberals, i en altres l’anomenada “conquesta del desert”.

Aquest últim cas, repassat aquí, implicava l’ocupació per la força de territoris on ja hi havia població caçadora-recol·lectora. Havent participat sovint del comerç amb els grans imperis precolombins, i sent bàsicament ignorats per colonitzadors com els hispànics, que es centraren en la conquesta de societats més complexes a escala política, seria en els temps de les noves repúbliques quan es posaria el focus d’atenció més clarament sobre aquestes poblacions.

Les comunitats indígenes no eren considerades com a grups de persones “civilitzades” i, per tant, havien de deixar pas al “progrés”, pacíficament o per les armes. L’Argentina i la seva Campanya del Desert ens mostra com un Estat es dirigí directament a l’extermini d’aquestes poblacions per a l’expansió del seu projecte nacional. En canvi, el cas del Chaco ens permet veure com, a més de ser un objectiu a abatre, els indígenes podien ser també un instrument a utilitzar segons el criteri de cada país per a ocupar un territori a priori interessant per a l’economia.

Les conseqüències per a les poblacions indígenes, però, sovint acabarien per ser les mateixes: expropiació dels territoris, desplaçaments forçosos i mort o fugida. Un llegat de gran duresa que ha perdurat fins a l’actualitat; fou la destrucció del món indígena per part d’un nou rival com eren les repúbliques liberals americanes. Les comunitats indígenes americanes apareixen com a marginades del joc polític republicà encara en ple segle XXI, i només en alguns països s’han fet passos per a encabir a tota la població dins el projecte nacional actual. El cas més famós és el de l’Estat Plurinacional de Bolívia, que feu néixer la població boliviana el 2009, pocs anys després de la victòria a les eleccions presidencials de l’aimara Evo Morales, a través d’un referèndum on s’acceptava una nova Constitució pel país i es blindava la igualtat d’oportunitats per a indígenes, mestissos i blancs.

Read More

Si Fontana hagués sigut anglès, avui seria considerat un segon Eric Hobsbawm“, em va dir un dels seus companys que el coneixia força. Paraules grosses. No acostuma a passar que et comparin amb un dels millors historiadors de tots els temps (fins a la seva mort, Hobsbawm va ser l’historiador viu més citat). Amb una companya argentina del màster vam parlar fa uns anys sobre ell i assegurava que al seu país era considerat una mena de “déu”.

No recordo el moment exacte en el qual vaig sentir per primera vegada el nom de Josep Fontana (Barcelona, 1931-2018), però sé que a partir d’aquell moment es quedaria per sempre més amb mi. Apareixia en la bibliografia recomanada de diverses assignatures del Grau d’Història, sonava en els llavis dels professors, parlàvem dels seus llibres, fins i tot abans, durant i després de les cerveses de mitjanit amb els companys de classe. I la primera vegada que el vaig anar a escoltar en una conferència al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), va il·lustrar les seves tesis amb llibres que havia devorat, tesis que havia llegit i dades que havia conegut fins a unes hores abans de l’inici de la conferència.

Fill d’un llibreter de vell, criat i vinculat a ambients d’esquerra i catalanista (“Sóc nacionalista, i segueixo sent roig“), Josep Fontana segurament tindria clar que va ser el continuat entrenament en el seu ‘ofici d’historiador’, el convenciment que la història és una disciplina en contínua revisió i una font de coneixement infinita, la disciplina i el rigor el que va fer d’ell l’historiador que era.

Segurament no hi ha una obra millor per a començar a conèixer la personalitat, el recorregut i algunes de les línies d’investigació de Fontana que L’ofici d’historiador (Arcàdia, 2018). És en aquest llibre (una reedició d’un recull de conferències impartides a la Universitat de Girona durant el 2009) on parla, entre altres coses, de la seva formació intel·lectual i dels seus mestres, autèntics gegants de la historiografia catalana damunt dels quals es pujarà per a esdevenir finalment ell mateix un altre gegant: Ferran Soldevila, Jaume Vicens i Vives o Pierre Vilar. Alguns d’aquests coneixements eren clandestins, com mostra recordant les classes que impartia d’amagatotis Soldevila al menjador de casa seva en la Barcelona dels anys cinquanta (els Estudis Universitaris Catalans). Un deixeble, doncs, d’algunes de les millors ments pensants durant la llarga nit cultural del Franquisme. De cada un en recalcà una virtut que ell mateix absorbiria: una estima pel país, la consciència de la dimensió cívica de l’historiador, el seu compromís amb la societat i el temps que l’hi havia tocat viure… i quins temps: nascut el mateix any de la proclamació de la Segona República, patí la Guerra Civil espanyola, el Franquisme i la Guerra Freda; però també fou un actor actiu durant la Transició, testimoni de la construcció de la democràcia espanyola, la crisi del 2008, el 15-M, el Procés sobiranista…

L’intel·lectual ja havia nascut, i encarrilà la seva feina amb la voluntat de fer una història… millor dit, una ciència històrica, amb vocació de servei: “El que havia de representar per a mi aquest ofici [el d’historiador] (…) tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina“. Una defensa apassionada de la seva feina, però respectant sempre la metodologia i el rigor. Com li va dir un dels seus mestres, Pierre Vilar: “No és pas una ciència freda el que volem, però és una ciència“. La Història (en majúscula, sí) com a eina militant, de combat i de canvi.

Militant també de l’antifranquisme i partícip d’una Transició (1975-83) el resultat de la qual el decebria, més tard seria capaç d’analitzar críticament aquell període en les seves obres més posteriors. Especialment, en destacà la ‘traïció’ dels líders de l’oposició democràtica, per haver permès la supervivència del franquisme a partir del pacte polític, cosa que li permeté mantenir el poder en les estructures de l’estat espanyol. Fontana estaria afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) fins al 1980, atret per veure en ell l’eina més eficaç en el combat contra la dictadura franquista (1939-75) i que buscava, al mateix temps, el socialisme i el dret a l’autodeterminació catalana.

Josep Fontana, en un moment de l'entrevista que li vam fer. Font: Ab Origine
Josep Fontana, en un moment de l’entrevista que li vam fer. Font: Ab Origine

Però també estaria compromès amb la renovació de la historiografia catalana i espanyola, per la qual lluitava després de la fossilització a la qual l’havia condemnat el franquisme; i ho feu a partir de les seves aportacions de caràcter marxista. Per tant, més que voler parlar sobre temes merament acadèmics, o d’una utilitat social limitada, Fontana va destacar sempre per compondre obres que responguessin les preguntes dels nostres temps. A mesura que ens acostarem al segle XXI, Fontana decidí aprofundir en temàtiques d’abast global, on molts historiadors peninsulars no s’atreveixen.

En un món complex, on mor la preeminència occidental, augmenten brutalment les desigualtats socials i amb molta incertesa en el futur, que ens priva de respostes a moltes de les nostres preguntes, Fontana va posar una mica de llum, regalant-nos una monumental història del món que narra des de 1945 (any del final de la Segona Guerra Mundial) fins a l’arribada d’Obama a la Casa Blanca: Por el bien del imperio (Pasado & Presente, 2012), que complementaria amb El futuro es un país extraño (Pasado & Presente, 2013). A arran de l’inici del Procés sobiranista i del xoc Catalunya-Espanya (i la consegüent cerca de preguntes i respostes), Fontana decidí parlar d’aquells elements que havien conformat la ‘identitat’ catalana i la seva dinàmica històrica; el resultat fou La formació d’una identitat (Eumo, 2014)… i per descomptat, El siglo de la revolución (Crítica, 2017) va ser el llibre idoni per a commemorar el centenari de la Revolució Russa (1917), essencial per a entendre la centralitat de la revolució que “capgirà el món” i que es va atrevir a fer una història global des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18) fins a l’actualitat.

Però els seus orígens acadèmics eren uns altres: malgrat que no li agradés ser considerat un ‘especialista’ en un període concret, Fontana va agafar una ràpida volada a partir de les seves obres sobre el segle XIX català i espanyol; interpretant lúcidament l’ensulsiada de l’Antic Règim i la implementació del liberalisme. Sobresortí per la frescor de la seva anàlisi i la nova documentació que aportà; un mèrit encara més lloable si tenim en compte el desert historiogràfic que existia del període i les connotacions negatives que el franquisme recent li havia atribuït (el liberalisme i la seva implementació al XIX foren una de les bèsties negres de la dictadura, un moment a partir del qual el franquisme considerava iniciada la decadència espanyola). D’especial importància, també, fou la renovació historiogràfica que es dugué a terme gràcies a l’accés a la documentació que començà a investigar durant els anys cinquanta, la descoberta d’autors fora d’Espanya i els seus lligams amb l’editor de Crítica, Gonzalo Pontón, que començaria a publicar els grans historiadors marxistes britànics, com el mateix Hobsbawm.

Fontana demostrà, amb tota la seva producció literària, que era capaç tant d’explicar realitats històriques més concretes (com demostra la seva ingent obra sobre la Catalunya i Espanya dels segles XVIII, XIX i XX) o internacionals. Però també en el pla historiogràfic va combatre amb molta força els tòpics neoliberals que es formularen després de la caiguda del bloc soviètic (i el triomf ‘incontestable’ del model capitalista defensat pels Estats Units després de la Guerra Freda) i la suposada “fi de la història” que plantejà Francis Fukuyama; La història després de la fi de la història (Eumo, 1992) és un exemple d’aquesta lluita.

Deia el líder soviètic Nikita Khrushov (1894-1971) que els historiadors són gent perillosa, perquè són capaços de desballestar els discursos oficials i, en última instància, l’ordre establert. Potser per aquest motiu, segurament, Fontana era un personatge incòmode, perquè li agradava qüestionar a l’engròs i al detall. Serveixi com a exemple l’èmfasi que va posar en els seus últims llibres i actes per a desmuntar i explicar l’imaginari i argumentari neoliberal que va portar el món a la Gran Recessió de 2008 i que ha consolidat una societat més desigual i un sistema més voraç. Gràcies a ell, podem entendre una mica millor aquesta crisi, no com a un accident del sistema, sinó com a culminació d’un pensament econòmic i polític que nasqué als vuitanta i que s’ha anat estenent arreu del món.

No ens ha d’estranyar, per tant, que amb aquest bagatge hagués ensenyat Història Contemporània i Història Econòmica a diverses universitats: la de Barcelona, l’Autònoma de Barcelona, la de València i la Pompeu Fabra. I encara hauríem de parlar sobre la infinitat de cursos, conferències en altres universitats llatinoamericanes (Mèxic, Colòmbia, Perú, Equador, Xile, Brasil…) que impartí. A més, va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Rovira Virgili, la de Valladolid i la Universitat Nacional de Comahue (Argentina). A ningú li hauria d’estranyar que el 2006 rebés el Premi Nacional de Cultura de Catalunya, per la seva trajectòria professional. Va ser a la Universitat Pompeu Fabra, però, on es va jubilar el 2001 i on ajudà a muntar una important institució cultural universitària: l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives. El nom, clar, era un homenatge al seu mestre, però que ha servit per a demostrar també que la tasca de represa cultural i historiogràfica durant el franquisme que feu aquell, ha pogut ser transmès a les noves generacions d’historiadors.

En aquest annus horribilis que ha sigut 2018 (amb la pèrdua d’Eva Serra, Toni Muñoz i Jaume Riera) per a la historiografia catalana, hem de sumar-li ara una nova defunció. El 28 d’agost de 2018 ha mort Josep Fontana, un individu extraordinari, que va fer una donació de més de 37.000 documents a la biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, que tenia uns coneixements amb una profunditat vertiginosa i no va dubtar mai en dir la seva opinió; ja fos perquè volíem saber-la, o perquè sentia que, com a historiador, tenia l’obligació de fer-ho. En un temps on els debats els marca el ritme de Tuiter i sovintegen les opinions superficials a cop de tertulià, la seva pèrdua és especialment sentida. Mestre entre mestres; gegant entre gegants. El seu secret? Sospito que ser de la vella escola: davant de la liquiditat, del relativisme postmodern i d’interpretacions estètiques, la seva millor arma sempre van ser les dades, les dades i les dades, sobre les quals interpretava la realitat. El millor homenatge que hom li pot fer? Llegir-lo, perquè encara el podem trobar allà, entre les pàgines que ens ha llegat; perquè encara ens pot ensenyar molt.

Read More

Passen els anys i també les generacions, i avui una àmplia majoria de la societat catalana se sent identificada no només amb algunes accions d’Òmnium Cultural, sinó amb la seva raó de ser. Però què ho fa això?

Partim de trobades a porta tancada, per obligada clandestinitat, vora l’11 de juliol de l’any 1961. Uns empresaris decideixen posar de la seva part per salvar la cultura catalana. La seva tasca de mecenatge, acompanyada pel voluntariat (cosa que acompanyarà per sempre més l’ADN de l’entitat), permetran difondre la literatura, la música i la llengua catalanes en temps difícils.

Es veuran obligats, per culpa de la persecució, a obrir fins i tot una seu a París. Ara li modificaríem el nom per Brussel·les i veuríem que Espanya no ha canviat tan.

Arribarà al seu esplendor l’any 1982, després d’una feinada ingent procurant l’educació en llengua catalana, conjuntament amb els moviments de renovació pedagògica i en la seva fase final amb sindicats, partits i associacions de veïns, que farà possible la immersió lingüística. D’aquest patrimoni en sorgeixen iniciatives posteriors com la plataforma educativa Somescola i en cristal·litza un altre dels seus vectors: la cohesió social.

Aquí l’entitat tocarà el seu sostre, ja que la seva activitat s’havia enfocat a suplir les institucions, i l’aparició de la Generalitat amb els seus clarobscurs, li traurà la transcendència que havia tingut durant el franquisme i la Transició. Això i l’envelliment, farà aflorar noves propostes i veus dins l’entitat. Aquestes prendran forma, finalment, amb el nom d’Òmnium 21.

Amb l’objectiu d’enfortir el catalanisme cívic, ampliant la seva base social, potenciant altres entitats sectorials i la coordinació amb la Federació Ramon Llull, de la qual formen part Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear, tindrà la vocació de passar de suplir a complementar la tasca de les institucions. Tindrà un component renovador a nivell generacional amb un to independentista, ja que una part del nous quadres seran vinguts d’espais com el BEI (Bloc d’Estudiants Independentistes).

Aquí és necessari fer un apunt. Com bé explica Jordi Muñozno es pot entendre l’independentisme actual sense la fortalesa del teixit associatiu, i aquest és el punt sobre el que pivotarà l’entitat a partir de llavors.

El 7 de març de 2002 seran cridats a les urnes els 15.000 socis per escollir entre l’opció continuista Josep Millàs i el renovador Jordi Porta. Els comicis acabaran amb acusacions de frau mutu i la mediació del mateix president de la Generalitat Jordi Pujol i advocats externs en les que seran, segurament, les eleccions més seguides mediàticament en una entitat sense ànim de lucre, per l’època. El novembre del mateix any hi haurà una nova contesa electoral que acabarà finalment, després d’una campanya renyida, amb la victòria d’Òmnium 21.

palaudalmasses
Palau Dalmasses. Seu d’Òmnium Cultural del 1961 a 2003.

A partir d’aquí la història és coneguda; l’entitat amplificarà la seva acció amb nova imatge, nous programes, noves campanyes com Free Catalonia i nova seu, passant del Palau Dalmasses al carrer Diputació, incorporant un torrent de nous socis i tècnics que ja no cessarà fins a l’actualitat. L’eclosió es donarà amb l’èxit de la  manifestació impulsada per l’entitat el 10 de juliol de 2010 amb el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, amb una assistència històrica de més d’1 milió de persones després de la resolució del recurs contra l’Estatut.

Es consolidarà com agent de primer ordre i revalidarà l’aposta per l’estat propi. En paraules de Muriel Casals, a la Declaració de Santa Coloma el 2012, on es ratificarà aquesta postura:  “1961 cultura, 1982 llengua, 2010 país, tres dates d’unes cruïlles clau en el camí que venim fent”.

Es treballarà colze a colze amb la naixent ANC (Assemblea Nacional Catalana) i es succeiran campanyes com Un país normal i Ara és l’hora enfocades a conscienciar sobre la necessitat d’un referèndum on Catalunya pugui decidir democràticament el seu futur amb el 9N com a primera pantalla a superar, fins arribar al Pacte Nacional pel ReferèndumSense tot aquest recorregut seria impensable, provablement, el Referèndum de l’1 d’octubre.

El dret a l’autodeterminació s’anirà entrellaçant cada cop més amb la vessant social traspuant el propi món del sobiranisme; prova d’això en seran també Lluites Compartides i Crida per la DemocràciaAquesta capacitat d’integrar la convertirà en l’organització civil més gran de Catalunya i la més representativa del catalanisme.

sanchez cuixart_15_970x597
Jordi Sànchez (expresident de l’ANC) a l’esquerra i Jordi Cuixart (president d’Òmnium Cultural) a la dreta durant la campanya pel Referèndum de l’1 d’Octubre. 22 de setembre durant la Marató per la Democràcia a Plaça Universitat.

El país que tan s’anhelava navega a la deriva i el seu president, Jordi Cuixart, resta empresonat acusat de sedició. No obstant això, l’entitat continua creixent, enfortint-se i marcant nous horitzons; Demà pots ser tu. 2018 drets, podria dir la Muriel. Qui sap què ens depararà el futur que hem de compartir.

Segurament aquesta és una visió molt sociopolítica de l’entitat, i Òmnium també és el Sambori el concurs literari infantil i juvenil amb més participació d’Europa, la coordinació de la Flama punt d’unió dels Països Catalans, programes ambiciosos com el Quedem? posant en valor la diversitat cultural, el treball al territori dels milers de socis i sòcies i moltes coses més. I es clar, per copsar la dimensió d’Òmnium cal pensar en gran.

 

Read More

Les dones a la Guerra Civil: al front o a la rereguarda? (I). Blaves i blanques: les dones del bàndol nacional

Roges i negres: les dones del bàndol republicà

Durant els anys de la Segona República (1931-1936), els governs progressistes havien impulsat algunes mesures legislatives que milloraven la condició social i política de les dones i havien establert un règim de llibertats polítiques que havien afavorit la seva participació política. En els sectors esquerrans, la militància política femenina s’havia desenvolupat sobretot en les tendències anarquistes i comunistes, en un context de politització creixent que potenciava les postures més radicals. En un principi les dones militaren al costat dels seus companys en partits o sindicats, però durant els anys de la República van néixer també algunes organitzacions femenines.

Les comunistes s’agruparen sota l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA) –amb la Unió de Dones de Catalunya (UDC) com a homòloga catalana. L’AMA es va fundar el 1933, de la mà del PCE, i es vinculà a la Tercera Internacional i al Congrés Internacional de Dones contra la Guerra i el Feixisme. Tot i l’evident domini comunista d’aquesta associació, un cop esclatà la guerra intentà erigir-se com una organització femenina unitària de les forces antifeixistes –seguint la pràctica del Front Popular–, i algunes dones socialistes, republicanes i anarquistes hi participaren. La majoria de militants, però, ho eren també de la UGT o del PCE.

Ni l’AMA ni la UDC van establir un programa de gènere clar, i el seu objectiu principal ara la mobilització de les dones en favor del comunisme i l’antifeixisme, més que iniciar una lluita feminista. Com afirma Mary Nash, aquestes «organizaciones carcían de una reflexión crítica sobre la situación de las mujeres y apenas ponían en tela de juicio los valores patriarcales».

La dependència política de l’AMA al PCE era evident –així com la UDC del PSUC–, i així ho denunciaven algunes dones anarquistes, que rebutjaren participar d’aquesta organització i preferiren organitzar-se autònomament sota la nova organització anarquista Mujeres Libres. Aquesta s’havia fundat només uns mesos abans del cop d’estat, resultes d’una reflexió crítica sobre la pràctica dels companys del sindicat que, deien, no obeïa a la teoria igualitària que defensaven.

Dones integrants de l'organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público
Dones integrants de l’organització anarquista femenina Mujeres Libres. Font: Diario Público

A diferència de l’AMA, Mujeres Libres sí que emprenia una lluita anarcofeminista amb la que pretenia aconseguir l’emancipació femenina, i defensava la doble militància –en el sindicat mixt i en l’organització femenina– com a camí de lluita. Rebutjaven que amb la revolució social s’arribés també a l’emancipació femenina, i optaven per la lluita binària feminista i revolucionària. Malgrat que Mujeres Libres ho sol·licités formalment, mai va ser reconeguda com una organització anarquista dins del Movimiento Libertario Español (MLE), que integrava la CNT, la FAI i la Federación Ibérica de Juventudes Libertarias (FIJL), demostrant així la poca sensibilització respecte la lluita de gènere dins d’un moviment anarquista altament masculinitzat.

A la zona republicana, per tant, la mobilització femenina es va vehicular a partir de diferents organitzacions, i no es va poder construir una proposta transversal de gènere. Les diferents formacions plantejaven unes apostes polítiques diferenciades i, contràriament al que succeí a la zona nacional, l’heterogeneïtat marcà la política, també de gènere, de les esquerres.

 

Expulsades del front

El 19 de juliol de 1936 moltes van ser les dones, sobretot joves, que entusiasmades pel crit de la revolució i l’antifeixisme, sortiren als carrers i participaren de la victòria popular sobre el cop militar. Els primers dies de la guerra prengueren, de seguida, un caire festiu i reivindicatiu, i per moltes d’elles significà l’oportunitat de viure diferent. L’estiu s’acostava, i aquell no seria igual que els anteriors: moltes dones s’allunyaren de la llar o de les fàbriques –es convocà una vaga general com a resposta a l’aixecament de l’Exèrcit– i ocuparen els carrers, adquirint una nova actitud, activa, optimista i, potser, provocadora, que trencava amb els límits culturals de la domesticitat. Concha Liaño, de les Joventuts Llibertàries del Clot recorda que «estaba excitadísima. En la calle se habían empezado unas barricadas, con tenedores, cuchillos y todo lo que se pillaba. Me junté con los que hacían barricadas».

Després de la victòria sobre el cop d’estat, la vida canvià dràsticament. La improvisació dominà les accions dels mesos posteriors, i aquesta manca d’organització i regulació obrí nous espais per a les dones, en un moment on es reconfiguraven els discursos i es redefinien els rols –no només de gènere, també de classe– assignats. La mobilització femenina, en aquest context, despuntà. Aurora Molina recorda com volia participar de tot el que estava passant.

«Ah, y me acuerdo que iba a la casa CNT-FAI […]. Y yo iba por la calle y yo tenía un Winchester [un fusell], que no lo dejaba ni a tiros e iba con mi Winchester. Y suena un tiro, y entonces veo a mi madre que sale de un portal, y me agarra así y me mete pa’ dentro: ‘¿Pero qué haces mamá?, ¿con un fusil y me metes aquí dentro?’. Y salí fuera.»

Passats uns dies es va fer evident, entremig de notícies confuses i que arribaven tard, que no s’havia aconseguit vèncer les forces feixistes arreu de l’estat i que començava una guerra que, tot i que encara no se sabia, seria llarga i feixuga. Es van establir les línies del front i de seguida s’organitzaren les primeres milícies populars. Les diferents formacions d’esquerra –principalment comunistes i anarquistes– crearen columnes de milicians que es dirigiren a Mallorca, Aragó, Madrid, Guadalajara o algun dels altres fronts que s’ubicaven entre nacionals i republicans.

I enmig d’aquests milicians també s’hi allistaren milicianes: dones, sovint joves sense càrregues domèstiques ni familiars, que empeses per la necessitat instantània de combatre el feixisme es dirigiren, fusell en mà, al costat dels seus companys a primera línia de la guerra. Moltes d’aquestes dones es movien responent a una consciència política ja arrelada anteriorment, i anaven al front al costat dels seus companys de militància, entenent que en un moment així no podia haver-hi diferències entre sexes en la lluita contra l’enemic. Una miliciana del front d’Aragó advertia que «si alguien os dice que la lucha no es cosa de mujeres, decidle que el desempeño del deber revolucionario es obligación de todos los que no son cobardes».

Un grup de milicianles. Font: El Diario.es
Un grup de milicianles. Font: El Diario.es

Altres dones, però, es mobilitzaren per propòsits més banals: simplement acompanyar el xicot o el marit, o amb la voluntat de viure un estiu diferent, mogut per l’aventura i amb l’oportunitat de teixir noves relacions socials. Conxa Pérez explicava que «jo anava amb el grup que perteneixia i érem tots del grup [anarquista]. Hi havia el meu company també allà. […] Bueno, no m’hagués agradat tirar tiros, però la veritat és que quan anàvem a tirar tiros no ho pensava, semblava que tenies que fer allò i ho feies».

Un cop situades al front, aquestes dones, que pretenien empunyar el fusell com feien els seus companys, es van trobar amb una nova barrera: moltes es van veure obligades a realitzar les tasques domèstiques, auxiliars i de cura. Eren elles les que cuinaven, rentaven o atenien els ferits. Una miliciana, la Manuela, es queixava que ella no havia vingut al front «para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano». La divisió sexual del treball a les trinxeres de seguida creà diferències entre les tasques desenvolupades per homes i dones, un fet que suposà per elles un fort desencís. Al final, tot i la voluntat de les dones de trencar esquemes i límits, es van acabar imposant al front unes noves regles de gènere.

Cartell de la Guerra Civil en el que s'insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d'una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d'Espanya
Cartell de la Guerra Civil en el que s’insta als homes per allisar-se a les milícies a partir de la imatge d’una miliciana. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

La realitat és que van ser poques les dones que practicaren el «manejo del fusil» –i aquí cal trencar tòpics–, tot i això, la imatge de la miliciana de seguida es materialitzà com a símbol de la lluita antifeixista. Es van fer cartells, es van compondre cançons i s’explicaven relats a la ràdio sobre la valentia i l’heroisme d’aquestes dones que havien deixat la seguretat de la rereguarda per combatre el fantasma del feixisme en primera persona. Com relata la historiadora Mary Nash, sovint gran part d’aquesta premsa no anava dirigida a les dones, amb la voluntat que seguissin l’exemple i es mobilitzessin també al front, sinó que intentava apel·lar als homes. Es realitzaven campanyes on la miliciana, a vegades al costat dels seus companys a primera línia, era la figura principal, capaç de fer reaccionar els homes i animar-los a allistar-se promovent els valors tradicionalment masculins de la virilitat, la valentia o l’honor.

El discurs que es desprenia de l’ús de la miliciana com a eina propagandística, per tant, estava molt lluny de ser trencador i assumia els rols culturals de gènere tradicionals. De fet, la propaganda dirigida a les dones les situava clarament a la rereguarda, i les interpel·lava com a mares, sobretot, i esposes. Des d’un primer moment existí el tàcit acord comú entre totes les forces polítiques, i també les associacions femenines, que la contribució femenina al conflicte havia de ser des de la rereguarda.

A poc a poc, el mite de la miliciana anà transformant-se. De fet, des del desembre del mateix 1936 ja no es van veure més cartells de milicianes: l’eufòria inicial de la guerra havia aportat a l’imaginari col·lectiu un nou model femení, amb unes actituds actives que res tenien a veure amb les que tradicionalment s’havia associat a les dones; però aquesta obertura va ser transitòria, i en els mesos posteriors es passà del mite de la miliciana al seu descrèdit.

Es començà a culpar a les dones del mal funcionament del front. Segons deien, la seva falta de coneixements i preparació militar obstaculitzava l’activitat bèl·lica, i en canvi de reclamar una formació per aquestes, s’exigia la seva retirada de les trinxeres. Amb un discurs força patriarcal es justificava que els coneixements femenins eren més útils a la rereguarda i, a més, la suposada inclinació natural de les dones per la pau les inhabilitava per a la lluita armada.

Un grup de dones vestides de milicianes la costat d'un cubell. Font: Alcalahoy
Un grup de dones vestides de milicianes la costat d’un cubell. Font: Alcalahoy

A tots aquests arguments de seguida se’n sumà un altre: la prostitució. Tot i que eren poques les prostitutes que es mobilitzaren al front, i que la majoria de prostitució es produïa a la rereguarda durant els dies de permís dels soldats, l’equiparació de les milicianes amb prostitutes acabà per desprestigiar-les per complet, en un relat fortament sexista que convencé a tothom. La realitat, però, era que moltes dones havien anat al front acompanyant a les seves parelles, amb projectes de casament. I són alguns els relats de joves que denunciaven assetjament sexual i violacions al front per part dels soldats, dels que deien que només eren «comunistas, socialistas o anarquistas de cintura para arriba».

Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest
Cartell contra les malalties venèries, on es veu una figura de dona despullada al fons, fent referència a la prostitució. Font: Pintarest

Però en uns temps on les malalties venèries es contagiaven ràpidament i causaven moltes baixes, s’identificà la prostitució com a causa d’aquest problema. S’havia arribat a dir que la presència de les dones –acusades de prostitució– era «un plan preconcebido de los fascistas para iniciar el movimineto contrarrevolucionario» i que «la enfermedad venérea debe ser extirpada del frente, y para ello hay que eliminar previamente a las mujeres».

Finalment, Largo Caballero, el Ministre de Guerra, aprovà un seguit de decrets a finals de 1936 en el que s’expulsava les dones del front. Tot i que algunes s’hi quedaren, en un acte de desobediència individual, després del maig del 1937 amb la militarització de les milícies populars i la creació d’un exèrcit regular i disciplinari, la presència femenina als fronts passà a ser insignificant. Conxa Pérez recorda així aquell moment:

«I això ens va doldre molt, quan va arribar l’ordre de «las mujeres a la retaguardia» i donaven com excusa que tenien més baixes d’enfermetats venèries que de tiros i això era fals completament. Jo no en vaig conèixer cap [de prostituta] […]. I a mi em va doldre més que a les altres [la nova consigna], perquè precisament ho van projectar companys nostres, Ortiz, que era amic meu […]. En Durruti, que érem companys de tota la vida, reivindicant la igualtat i en canvi en aquest punt crec que no varen estar bé».

Així, la defensa de la presència de les dones a primera línia de guerra va respondre més a veus individuals de dones que rebutjaven tornar a la rereguarda que no a un front femení unitari. De fet, les diferents associacions femenines –AMA, Mujeres Libres… – ja des del principi de la guerra encaminaren els seus esforços en mobilitzar les dones a la rereguarda, i no reivindicaren el dret a establir-se al front.

Heroïnes de la rereguarda

Com hem vist, la figura de la miliciana s’instrumentalitzà, durant els primers mesos de la guerra, per cridar als homes al front. Per contra, la propaganda dirigida a les dones incentivava la seva contribució a la lluita antifeixista des de la rereguarda. Responia a l’estesa idea de «els homes al front, les dones a la rereguarda». Totes les formacions polítiques d’esquerra coincidien en aquest punt, i van ser les associacions femenines les que vehicularen la participació de les dones.

Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir "Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde". Font: Burbuja
Dones del Secretariat Femení del POUM amb una pancarta on es pot llegir “Más vale ser viuda de héroe que esposa de cobarde”. Font: Burbuja

En les setmanes posteriors al cop d’estat, la propaganda destinada a les dones les apel·lava en tant que mares o esposes, i buscava crear actituds proactives per tal que forcessin a marits i fills a allistar-se al front. Amb lemes com «más vale ser viudas de héroes que esposas de cobardes» o «nosotras, las mujeres catalanas, nunca hemos criado cobardes; nuestros hijos no deben faltar a su deber» s’intentava assimilar el sofriment i sacrifici de les dones, que veien els seus familiars emprendre el camí del front, com una activitat necessària per la resistència antifeixista. També es constituïren comitès de vigilància, a partir dels quals s’indentificava aquells homes que seguien a la rereguarda i no complien el deure de defensar la República.

La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest
La propaganda durant la Guerra apel·lava a les dones en tant que mares o esposes. Font: Pinterest

Les dones, per tant, no eren considerades per ser, sinó en relació als homes. Eren mares, germanes, filles o esposes, relacions que s’emmarcaven en l’àmbit “natural” de les dones: la llar i la família. Tot i que aquest discurs no resultava gens trencador amb la concepció tradicional de les relacions de gènere, sí que les interpel·lava per crear actituds actives, i s’abandonava així el discurs de la domesticitat. Tothom havia de participar de la causa antifeixista, i també les dones havien de respondre a aquesta crida, però des d’un espai diferenciat.

La vida a la rereguarda no era gens fàcil. De seguida es van començar a notar els efectes adversos de la guerra, i la falta de subministraments i la inflació van dificultar enormement l’abastiment. A aquestes problemàtiques al cap de poc s’hi sumaren els bombardejos constants que desmoralitzaven a la població i dificultaven, encara més, el dia a dia. I ja des de l’inici del conflicte arribaven a les zones republicanes masses de refugiats –majoritàriament dones i nens– que escapaven de l’horror franquista, agreujant la manca de subministraments alhora que es generaven noves necessitats a la rereguarda.

En un moment on les institucions i els canals oficials eren incapaços de donar una resposta efectiva a les dificultats de la població, les dones s’organitzaren per desenvolupar de forma col·lectiva totes aquelles activitats d’assistència essencials per la supervivència. Elles, en definitiva, realitzaven allò que sempre havien fet per la seva família –subministrar aliments, roba, higiene, sanitat, etc.–, però ho feien en un nou marc col·lectiu i destinat a tota la població civil. Sobre elles va recaure el feixuc pes de la lluita per la supervivència, fet que els atorgava una nova condició social i un paper destacat, per primer cop, en la vida pública.

Es va establir una xarxa d’iniciatives assistencials, moltes d’elles hospitalàries i d’atenció als infants, arreu de la zona republicana. De fet, moltes dones de classes populars iniciaren durant la guerra la seva carrera com a infermeres, en un context on les que tradicionalment havien desenvolupat aquesta tasca, les monges, havien fugit a la zona nacional. Moltes d’elles mai haurien pogut accedir a aquests estudis si no fos pel context bèl·lic del moment. Gràcia Ventura, militant de la CNT de Borriana, explicava que quan va esclatar la guerra volia participar com fos, i va voler ser infermera. Com ella recorda, «entonces hi havia moltes infermeres voluntàries […]. totes nos apuntàvem per ser infermeres i coses d’estes».

El treball femení: un dret o una necessitat?

Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest
Cartell de guerra que crida les dones per treballar a les fàbriques. Font: Pintarest

Tot i l’activitat assistencial que es va desenvolupar, la principal mobilització de les dones havia de ser en la productivitat fabril. Calia ocupar tots els llocs vacants pels homes mobilitzats al front, i les crides de «Mujeres al Trabajo» van omplir gran part de la propaganda de les diferents formacions polítiques. Es pretenia mobilitzar la mà d’obra femenina, i es feia amb un discurs i una retòrica militarista que permetia identificar el treball a les fàbriques amb la lluita antifeixista. Així, es parlava de les «heroïnes de la producció», dels «fronts de producció» o dels «soldats de la neteja».

Per les dones, assumir l’activitat industrial no només era una tasca transitòria derivada del conflicte, sinó que representava l’oportunitat històrica de legitimar el seu dret al treball remunerat. Les anarquistes, que havien protagonitzat ja des de feia dècades intensos debats respecte a aquest tema en les seves organitzacions, van veure aquest accés massiu a les fàbriques com un pas en l’emancipació femenina. La captació de les dones per les fàbriques, i la posterior capacitació per realitzar les tasques assignades, van ser els principals objectius de Mujeres Libres.

Però els treballadors, molts dels quals ocupats ara a les trinxeres, veien amb recel aquesta introducció massiva de les dones a les fàbriques, i sovint s’hi oposaren tement que, quan tornessin, no poguessin recuperar els seus llocs de treball. Les organitzacions femenines de seguida intentaren calmar-los, i vinculaven el seu treball a les necessitats de la guerra, assumint que se’n retirarien quan el conflicte acabés. La subordinació dels drets femenins als privilegis masculins es feia evident, i un cop més les limitacions culturals de l’època s’imposaven sobre la voluntat emancipadora de les dones. Així, la incorporació femenina a les fàbriques no va anar acompanyada d’un debat real ni d’un qüestionament sobre el dret de les dones al treball remunerat i a la independència econòmica.

Tot i que les organitzacions juvenils i l’anarquista Mujeres Libres defensava en els seus programes el treball remunerat com un principi fonamental, també assumiren aquest discurs tranquil·litzador durant la guerra. Així, la Unión de Muchachas assegurà que «no queremos desplazaros de vuestros lugares de trabajo, no queremos suplantaros; sólo queremos aprender, queremos saber».

Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index
Moltes dones participaren com a infermeres, i van poder així formar-se per accedir a una formació. Font: Fundación Index

I és que, tot i aquest discurs, les dones trobaren l’escenari perfecte per formar-se, i superar «l’esclavitud de la ignorància» a la que estaven condemnades. Es formaren arreu escoles i cursos de formació que anaven molt més enllà de la tasca a realitzar a les fàbriques, i que normalment s’acompanyava d’una formació política. L’accés a la cultura i a l’educació suposà una oportunitat històrica per moltes dones, sobretot per aquelles de classe treballadora.

Aprofitaren també aquesta conjuntura per reclamar la fi d’algunes desigualtats en el món laboral entre homes i dones. Reivindicaven el mateix salari pel mateix treball, la possibilitat d’especialitzar-se professionalment o el dret a la capacitació. Tot i els avenços que s’emprengueren en el context de la guerra –la Generalitat de Catalunya va decretar diverses mesures en pro de la igualtat entre sexes als llocs de treball–, la realitat va ser que es va mantenir la discriminació i segregació laboral per sexes. Les dones no aconseguiren representació paritària a les empreses col·lectivitzades ni una equiparació real dels salaris.

Tot i les crides per la mobilització femenina, moltes dones no van poder accedir a un lloc de treball remunerat, i la major part del gran esforç femení a la resistència va ser a partir del treball voluntari no remunerat i menys valorat socialment, però que alhora va resultar indispensable per la supervivència de la població a la rereguarda i pel manteniment del front. Pura López, de València, recorda que «después jo també vaig cosir per les milícies com si diguerem però eren treballs voluntaris, això no era res retribuït, tot era cosa voluntària»

Canvis i continuïtats

Els anys de la Guerra Civil van significar per les dones una època de ràpids canvis que els oferí noves oportunitats. S’obriren nous horitzons per moltes d’elles, i durant el conflicte van poder gaudir d’un treball remunerat, rebre formació política o participar de projectes a la vida pública. També van poder gaudir de nous espais, on les dones podien reunir-se i treballar col·lectivament. Tot i això, i com Geraldine Scanlon ja sentenciava el 1986, «la Guerra Civil no produjo una verdadera liberación de la mujer».

Constantment les demandes i aspiracions femenines van quedar subordinades a les necessitats de la guerra o a les exigències de la revolució. Els comunistes propagaven l’alliberament femení com un premi que vindria després de la victòria a la guerra, mentre que els anarquistes lligaven l’emancipació femenina al triomf de la revolució, i rebutjaven, per tant, una lluita feminista paral·lela a l’anticapitalista.

Expulsades ràpidament del front, la participació femenina en la lluita antifeixista es desenvolupà a la rereguarda, a partir sobretot de projectes assistencials i d’auxili. L’assistència social va projectar els rols femenins a l’esfera pública, trencant les barreres que fins llavors les havien reclòs a les llars. Això suposava un cert reajustament de les relacions de gènere, tot i que les activitats que les dones van desenvolupar no suposaven una ruptura respecte als manaments que tradicionalment havien recaigut sobre elles. Va ser des dels seus rols tradicionals de mares i esposes que van participar de l’espai públic.

GUERRA CIVIL ESPAÑOLA: LOS REPUBLICANOS Barcelona, 21-7-1936.- La miliciana Marina Ginestà, miembro de la juventud comunista catalana, posa en la terraza del hotel Colón, donde se estableció una oficina de alistamiento de milicianos. EFE/JUAN GUZMÁN
La miliciana Marina Ginestà, de la Joventut Comunista Catalana. Font: Justa Revolta

Així i tot, aquestes tasques femenines, ara visibles, es valoraren socialment, i les dones gaudiren d’una millora en la seva condició social.  També durant els anys de conflicte es generà una nova identitat cultural femenina, i moltes dones començaren a qüestionar un sistema de relacions de gènere que els perjudicava.

Malgrat tot, és paradigmàtic veure com les activitats femenines i la participació de les dones a la guerra no va diferir molt en ambdós bàndols. La mobilització dels homes al front va permetre a les dones fer-se un espai a la vida pública, i les activitats assistencials, ara destinades a la col·lectivitat i no només a la seva família, adquiriren un nou valor social i polític que alhora prestigià totes aquelles tasques desenvolupades per dones.

Read More