Cesare Lombroso, l'antropologia criminal i l’origen de la delinqüència - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

“Ells parlen diferent que nosaltres perquè no senten de la mateixa forma, parlen com salvatges, perquè són veritablement salvatges al bell mig de la brillant civilització europea.”

Cesare Lombroso, L’uomo delinquente (1876)



Cesare Lombroso (1835-1909) és considerat un dels màxims exponents de la criminologia positivista i el fundador d’una nova ciència: l’antropologia criminal. Graduat en medicina per la Universitat de Pavia, va exercir com a professor de medicina legal, higiene, psiquiatria i antropologia criminal en la mateixa institució, i va ser director del manicomi de Pesaro des de 1871. La seva aportació més rellevant la va fer l’any 1876, amb la publicació de “L’uomo delinquente”, un estudi sobre els trets antropològics dels criminals.

Els seus estudis aportaran un nou enfocament per explicar l’origen la delinqüència. Si bé els primers diagnòstics el van portar a parlar d’atavisme al fer una anàlisi purament biologista, Lombroso acabarà considerant altres factors, com l’epilèpsia i la bogeria, en la seva anàlisi.  Una de les contribucions més importants va ser la introducció del concepte de “perillositat social”. A partir d’aquesta idea s’originaren sistemes com el dobble binario a Itàlia, el qual va suposar l’aplicació de mesures de seguretat –com és el treball forçós– en aquells casos no imputables. Les mesures van ser aplicades fins ben entrat el segle XX. N’és exemple el cas del règim feixista de Benito Mussolini als anys trenta.

Fotogravat i signatura de Cesare Lombroso, nascut a Verona el 6 de novembre de 1835 i mort el 19 de desembre de 1909 a Torí als 73 anys. Font: Wellcome Collections.

Influenciat per la teoria evolucionista de Charles Darwin, l’italià incorpora en el seu pensament el determinisme biològic. La influència del sociòleg britànic Herbert Spencer és igualment palpable en la seva obra. Lombroso, a través del positivisme, trasllada a les ciències socials les idees i els mètodes que fonamenten el camp de les ciències naturals. A la segona meitat del segle XIX, el plantejament arbitrista recolzat per l’escola clàssica de Francesco Carrara va ser reemplaçat per la concepció determinista, representada per l’Scuola Positiva. Enrico Ferri i Raffaele Garofalo van ser altres dues figures destacades de la nova escola fundada per Lombroso, la qual va rebre la influència del materialisme alemany en detriment d’una concepció metafísica pròpia de l’etapa precientífica de la disciplina.

El canvi de paradigma va tenir lloc en un context marcat per la unificació italiana i pel triomf del liberalisme. Enmig d’un clima de pobresa generalitzada i d’una desigualtat social puixant, la classe obrera planteja vies alternatives que buscaven revertir l’ordre establert. Els interessos de la burgesia, la classe dominant, semblaven perillar a causa dels canvis que estava generant el procés d’industrialització. No perdem de vista que Lombroso és fill de la ciutat de Verona, al nord d’Itàlia, la regió més industrialitzada del país. 

El fenomen també va afectar les dinàmiques socials de l’època. L’augment de la criminalitat guarda una estreta relació amb les precàries condicions de vida i treball. Una important part de la població urbana estava conformada per immigrants provinents dels entorns rurals, els quals es desplaçaren fins a les ciutats a la cerca de feina. Malgrat les esperances, la desocupació i la pobresa empenyia a qui patia els seus efectes als marges de la societat. La delinqüència esdevindria una forma de subsistència. L’alarma social no es va fer esperar i el concepte de “perillositat” va irrompre amb força en el si la societat decimonònica.

La burgesia va trobar en els intel·lectuals el suport necessari per fer front a la nova realitat social, resultant de l’avenç del sistema econòmic que aquesta classe defensava. D’entrada, la burgesia es negà a acceptar la desigualtat social com a un factor explicatiu que justifiqués els desordres de la nova societat. Les reticències la van portar a buscar altres raons que permetessin impulsar polítiques de control i coerció social efectives. Va ser en aquest punt quan la jove criminologia positivista, impregnada per un conjunt d’idees que vetllaven per la conservació de l’ordre establert, va erigir-se com a garant dels interessos dels poderosos. El liberalisme, assumit com un ordre natural i legítim, el qual hauria de ser preservat pel bé de la “brillant civilització europea”, trobaria en la ciència moderna un dels seus principals baluards.

Llavors, quina era l’explicació que atribuïa la burgesia a l’existència de determinades conductes delictives? L’objectivitat científica va ser l’encarregada de resoldre l’interrogant. Cesare Lombroso va realitzar en 1871 una primera investigació forense del crani de Giuseppe Villella, un criminal calabrès de l’època. L’estudi conclou que existia una relació de similitud morfològica entre els cranis dels delinqüents i els dels animals. Va ser llavors quan l’antropòleg va elaborar una hipòtesi que incorporava la teoria darwinista de l’evolució humana. Lombroso afirma que l’home delinqüent és un esglaó entremig en l’escala evolutiva. Un ésser atàvic i primitiu, el qual presenta trets diferencials, tant anatòmics com de comportament, que ens porten a poder considerar al criminal un anormal. La inclinació al crim estaria lligada, segons el seu estudi, a factors hereditaris que determinen biològicament a l’individu. Alhora, el crim serà percebut com una “necessitat natural”. Per tant, malgrat que no seria possible la seva erradicació total, sí que podria preveure’s.

Imatge de l’obra “Les applications de l’anthropologie criminelle” (1892), amb un dibuix dels instruments antropomètrics. Font: Wikimedia. Fondo Antiguo de la Biblioteca de la Universidad de Sevilla

L’autòpsia de Villela va ser complementada posteriorment amb altres estudis que van permetre l’elaboració de la teoria del criminal nat i l’establiment de diverses categories. Lombroso realitza quatre-centes autòpsies forenses, analitza al voltant de sis mil delinqüents vius i observa un total de vint-i-cinc mil presoners d’arreu d’Europa. Arribats a aquest punt, convé aclarir que les dades recollides en tots aquests estudis no proven res per si mateixes. Partint del que hom pot considerar simplement indicis, Lombroso articula un discurs recorrent a judicis de valor, però el qual troba en la ciència un rígid suport que dota de coherència el seu discurs.

L’estudi al detall del cos humà es va dur a terme a partir de la mesura acurada del crani, del nas, de les extremitats, de l’alçada i del pes, i va complementar-se amb fotografies i esbossos que eren presentats a la societat com un recurs probatori de les anomalies diagnosticades. Segons la teoria lombrosiana, els delinqüents són fàcilment reconeixibles si ens hi fixem en els trets facials, la forma del crani i les dimensions corporals. Destacarien, per exemple, en el cas dels assassins els ulls freds, les orelles allargades i el cabell fosc i rinxolat. D’igual manera, els carteristes podien ser identificats per les seves mans prominents; els falsificadors per tenir una gran circumferència cranial; i els violadors pel seu cabell ros, per tenir les mans petites i per presentar anomalies als seus genitals. El metge també incorpora la fisiologia i l’algometria als seus mètodes d’estudis, analitzant la sensibilitat dels criminals amb la primera i la resistència al dolor amb la segona praxi.

El criminal va ser representat com un malalt i un monstre alhora. Així doncs, van ser classificats en sis categories: a) El criminal nat, atàvic, salvatge i supersticiós, b) el boig moral, amb una capacitat cognitiva normal però amb un desviament moral, c) l’epilèptic, amb tendència per les accions violentes, d) el boig, un malalt mental que es trobava alineat, acostumava a ser addicte a l’alcohol i resultava fàcilment reconeixible pels seus brots d’histèria, e) el delinqüent ocasional, i f) el criminal passional, el qual actuava imbuït per la ira i la ràbia. Posteriorment, van ser incloses dues categories més, amb la dona delinqüent i el delinqüent polític. El denominador comú per Lombroso era evident, i és que la majoria presentaven causes biològiques-hereditàries. Nogensmenys, també identifica trets típics dels criminals que serien producte del seu comportament, com per exemple les arrugues causades pel seu riure cínic.

A banda de les categories, Lombroso elabora un esquema amb els patrons que sobresortien de la suposada normalitat. Segons l’esquema, els criminals eren encabits al grup dels antisocials, els considerats com a alineats formarien part dels extrasocials i aquells altres que destaquessin per la seva alta capacitat intel·lectual al grup dels suprasocials. Aquest darrer cas va ser profusament estudiat per l’italià a “Genio e degenerazione” (1897), una obra a la qual equipara els artistes amb els criminals, en la mesura que tant uns com els altres es deixaven emportar per un mateix sentiment: la passió. De fet, partint d’aquest esquema, Lombroso arriba a titllar a l’escriptor francès Émile Zola de malalt.

La impulsivitat és un dels conceptes més recurrents a l’hora d’analitzar determinats grups humans. Per exemple, Lombroso no dubta a recórrer al testimoni de l’historiador romà Tàcit quan aquest ens parla de l’alta taxa d’homicidis comesos pels esclaus, per parlar de la suposada impulsivitat dels antics pobladors germans (bàrbars). El criminòleg arriba a afirmar que “los pueblos normalmente más indolentes y perezosos se entregan a las danzas más desenfrenadas y ruidosas, hasta llegar a una especie de delirio furioso” a efectes de la impulsivitat que pateixen les seves gents. La mateixa idea serà emprada per justificar les formes de vida nòmades d’alguns pobles i el rebuig cap a les tasques mecàniques i continuades per part d’alguns individus.

En darrer lloc, un últim element a tenir present de la seva obra és com Lombroso percep el càstig i la condemna. O, millor dit, quines solucions proposa per afrontar el problema. Si anem als casos més greus, Lombroso arriba a defensar la pena de mort quan la situació sigui incorregible. Ara bé, criticarà tant la tortura com el sistema de presons de llavors, ja que opiniava que aquest pervertia als criminals i no feia més que agreujar algunes situacions. Més bé, es mostrà partidari d’ajustar les penes en funció del grau de perillositat que presentava el delinqüent. Individualitzar-les segons el perfil, trencant així el principi d’igualtat. D’aquesta manera, les penes haurien de ser molt més contundents pels criminals nats que en altres casos.

Paral·lelament, durant la segona meitat del segle XIX l’anarquisme sacsejava amb força molts països arreu del món. L’Espanya de finals de segle, per exemple, va viure un turbulent clima social al qual es va escampar la preocupació entre les autoritats i la burgesia davant l’onada d’atemptats perpetrats suposadament pels anarquistes –no pocs de dubtosa autoria. Cesare Lombroso va fer la seva particular contribució amb la publicació de “Gli Anarchici” (1894). Malgrat dedicar unes poques pàgines a reflexionar al voltant de la situació de penúria i desesperació d’alguns dels seus coetanis, el seu posicionament és ferm: “no puede ser considerada una teoría como la anárquica, que representa la vuelta al hombre prehistórico […], sino como un enorme retroceso.”. Els anarquistes, prosegueix Lombroso, “tienen perfecto tipo criminal”. Entre els arguments antropologics que sustenten tals afirmacions trobem l’ús de la “jerga” criminal, elements simbòlics com els tatuatges de cors, calaveres, ossos creuats i àncores, a més de diagnosticar en els anarquistes una “falta general de sentido moral, falta por la que les parece sencillísimo el robo, el asesinato y todos los crímenes que á los demás parecen horribles.”

Imatge de la cinquena edició de “L’uomo delinquente” (1897) amb una il·lustració dels tatuatges que llueixen els delinqüents. Font: Wikimedia. Fondo Antiguo de la Biblioteca de la Universidad de Sevilla

El descrèdit de part de la seva obra arribà al final de la vida de l’autor. A la dècada dels noranta les crítiques començaren a qüestionar la validesa de l’enfocament. Sociòlegs com el francès Gabriel Tarde, autor de “La criminalité comparée” (1886), van refutar les seves tesis. Gina Lombroso va ser l’encarregada de biografiar la vida del seu pare, a més de continuar la seva obra. Encara avui dia la figura de Cesare Lombroso suscita una certa polèmica. Són molts els seus detractors i de fet, el Museu d’Antropologia Criminal que porta el seu nom ha estat tancat en diverses ocasions. 

En definitiva, Cesare Lombroso va presentar un diagnòstic innovador basat en el determinisme biològic, el qual va gaudir d’una notable acceptació científica i popular durant dècades. La deshumanització del delinqüent, representat com una bèstia primitiva a remolc entre el simi i l’humà en l’escala evolutiva, va tenir un gran impacte en la societat de l’època, estigmatitzant-lo i creant estereotips al voltant de la seva existència. El dret penal i la medicina legal també es van fer ressò de les seves publicacions. Els seus estudis van servir com a prova a l’hora de dictar sentències judicials i de perseguir conductes titllades de ser “perilloses” per a la societat. L’alarma social que generava la delinqüència va trobar resposta per part del positivisme científic, amb discursos imparcials i instrumentalitzats que lluny de dibuixar un horitzó de millores socials, contribuí a condemnar a la marginació als més pobres i a la seva estigmatització. Segons les tesis lombrosianes, el delinqüent era poc més que un anacronisme que reapareixia a la societat moderna.

4 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments