Havent assolit la independència d’una Espanya immersa en convulsions internes, els nous Estats llatinoamericans nasqueren sense Nació. La fragmentació fronterera al continent no va implicar, en un primer moment, una diferència de sentiment de pertinença a una nacionalitat concreta, el que va permetre experiments (tots fallits) per a la unió de països en federacions, com la Gran Colòmbia de Bolívar o la Confederació Perú-Boliviana d’Andrés de Santa Cruz. La necessitat de crear una Nació per a la diferenciació entre els països de la regió va dur als llatinoamericans a considerar com a objectiu polític principal la consecució d’un projecte liberal compartit per la totalitat de l’oligarquia del país; era la Nació en el sentit francès de la paraula, com a comunitat de voluntats comunes, a falta de diferència lingüística o cultural amb els veïns.
L’objectiu principal, és a dir, la construcció de la Nació, passava per la necessitat de les diferents oligarquies d’emmarcar el seu país dins del que s’anomenava com a “concert de nacions civilitzades”; amb això, es referien a introduir els Estats llatinoamericans en l’elit econòmica mundial a partir de projectes de Nació viables i exitosos. Cada Estat tindria el seu projecte nacional particular, que el diferenciaria del veí i que hauria de dur-lo a l’Olimp econòmic. Per a imposar-lo, s’optà per dues vies diferents: o bé l’acord entre diversos grups socioeconòmics, o la imposició d’un projecte de Nació d’un grup oligàrquic concret.
El que sembla clar és que en els països llatinoamericans això es donaria entre 1840/50 i 1880, ordenant les economies de la regió en agràries, ramaderes, mineres i extractives, segons les qualitats del país en concret, per tal d’incrementar la producció i l’exportació. Per les característiques de la regió, aquest projecte havia d’alliberar capitals, així com el mercat de mà d’obra, al mateix temps que expandir la frontera agropecuària, aprofitant la gran quantitat de recursos naturals de què es disposaven per al comerç amb Europa i Amèrica del Nord. Per assolir aquests objectius, es desenvoluparien processos interns en cada país en funció de la història colonial i de les potencialitats econòmiques existents, amb l’objectiu d’implementar l’ordre liberal. A l’Amèrica Llatina trobem tres vies per a la implantació del projecte nacional.
En primer lloc, l’abolició de l’esclavitud. Aquesta es duria a terme en regions amb una economia i societat estructurada al voltant de l’existència de la plantació amb mà d’obra esclava, és a dir, bàsicament a la zona del Carib. S’iniciaria una lenta transformació cap al treball assalariat, alliberant així la mà d’obra per al projecte liberal.
En segon lloc, les reformes liberals. Serien promulgades en regions on les institucions, com l’Església o les comunitats indígenes, que acumulaven terres i mantenien a mà d’obra vinculada a aquestes, eren importants. Implicaren reformes econòmiques (com les desamortitzacions a l’Església secular, l’abolició del tribut indígena…), socials (amb legislació relativa a la mà d’obra) i institucionals (creant un Registre Civil i secularitzant la vida quotidiana).
Finalment, la tercera via fou la colonització de les terres mal anomenades com a “buides”. Això implicaria expandir la frontera interna agropecuària i extractiva cap a les zones on l’Estat colonial no havia arribat a establir la seva autoritat. Les repúbliques que guardaven territoris d’aquestes característiques en el seu interior, com el Perú, Bolívia, l’Argentina o Xile, es disposarien a créixer a costa d’uns territoris que consideraven deserts, però que en la seva majoria eren poblats per comunitats indígenes.
Tres factors fonamentals permetrien a les noves repúbliques llatinoamericanes prendre el control d’aquests territoris “desèrtics” sota el pretext d’expandir la “civilització”. D’una banda, la migració internacional, vivint processos en què tenien a veure els factors d’expulsió d’Europa, que aportava els immigrants per a la subsistència, i els d’atracció a Amèrica, que acabava fent arribar els que volien millorar la seva situació; així com les polítiques migratòries, trobant diferències entre els països llatinoamericans a partir d’interessos econòmics dels grups dirigents. Entre 1850 i 1930 arribarien uns 14 milions d’immigrants a l’Amèrica Llatina. Per altra banda, la construcció d’infraestructures, vivint un auge en la navegació fluvial i el ferrocarril, a partir de la iniciativa pública i privada al servei de l’economia dedicada a l’exportació. Finalment, per l’existència de capitals estrangers, amb crèdits als governs llatinoamericans i inversions en activitats econòmiques com la mineria, l’agricultura, les finances i els serveis, que incentivaven l’expansió.
Exemples de “Conquesta del Desert”: de la Patagònia a la Guerra del Chaco
Tenint en compte aquestes premisses, podem observar exemples d’incorporació de territoris considerats “buits” al projecte nacional, i els conflictes que van suposar pels Estats republicans i per les poblacions preexistents. El cas més conegut fou, sens dubte, l’anomenada Campanya del Desert protagonitzada per l’Argentina. Tot i que la historiografia sovint la veu iniciar el 1878, les campanyes de les repúbliques del Riu de la Plata cap al sud són presents des de 1833, atacant directament a la població indígena. El cabdill argentí Juan Manuel de Rosas veié en l’expansió cap al sud una via d’augment de les exportacions i de fre a la inestabilitat interna, repartint les terres entre els seus col·laboradors més pròxims. Això li donà un poder immens a ell i a la ciutat de Buenos Aires, que es configurà ràpidament com a centre de poder principal de l’Argentina. Rosas demostrà la fortalesa de les milícies que tenia sota les seves ordres a partir de la contínua matança de les comunitats nadiues, i la puixança econòmica resultant de l’expansió agrícola i ramadera duria a atraure immigració europea per a poblar el “desert” amb gents “civilitzades”.
La Campanya del Desert argentina no acabà amb Rosas, sinó que continuà i fins i tot augmentà la seva intensitat. Entre 1878 i 1881, l’Estat argentí incorporà gairebé 1,4 quilòmetres quadrats de territori a la Pampa i la Patagònia, així com al Chaco del nord. Pobles com el maputxe o el tehueltxe foren gairebé exterminats, i d’altres, com els mamultxes, serien erradicats del territori a la pràctica. Presidents argentins com Julio Argentino Roca posaren a les comunitats originàries en el punt de mira, i donaren autonomia a l’exèrcit per perpetrar un etnocidi d’arrel institucional. Volien, així, convertir el “desert” teòric en un de pràctic, buidant zones atractives per a l’economia de gents considerades com a “no civilitzades” per a reomplir-les amb immigració europea que dediqués la seva vida a la “prosperitat” de l’economia nacional.
Mentre l’expansió argentina fou la més coneguda d’aquestes, en trobem d’altres, més tardanes, que també implicaren conseqüències de llarg abast per als països implicats i per a les comunitats indígenes del territori. És el cas de l’expansió al Chaco de Bolívia i Paraguai, que dugué a l’esclat de la guerra entre els dos països als anys 30 del segle XX. Davant un moment de crisi mundial, havent caigut la borsa de Nova York l’any 1929, tant Bolívia com Paraguai necessitaven accedir a nous recursos naturals que compensessin la davallada en les exportacions que sofrien. Les grans companyies petroleres es feren ràpidament ressò de la possibilitat de trobar petroli al Chaco, i mentre la britànica Royal Dutch Shell es posicionaria al darrere del govern paraguaià, la nord-americana Standard Oil finançaria l’ocupació boliviana del territori per a iniciar prospeccions a la zona.
L’ocupació paraguaiana fou de naturalesa simple, ignorant o directament exterminant la població indígena, però en canvi la boliviana es dugué a terme a partir de diversos instruments. Per una part, les missions cristianes van tenir un rol fonamental per al sotmetiment indígena; és a dir, per a l’aplicació sobre ells del projecte de “civilització” que l’Estat prometia. A més, els reduïts suposarien una font de mà d’obra per als terratinents del voltant en una zona de baixa densitat poblacional. Alhora, trobem la via militar, amb una expansió a través de la construcció de forts i destacaments per a actuar contra els considerats “salvatges”, imitant així l’acció del Paraguai. Finalment, també s’utilitzaria la colonització directa amb l’establiment de colònies agrícoles, tot i que la totalitat dels intents van fracassar (el més famós fou el de l’aventurer nord-americà Bill Murray, frustrat per l’exèrcit del Paraguai).
Les poblacions indígenes no es mantindrien indiferents davant la presència estatal al Chaco i els atacs, tot i que invisibilitzats en la historiografia, es succeïren en el temps. Una de les poques fites històriques que han transcendit en aquest sentit foren les batalles de Kuruyuki, on una coalició de grups Chiriguano tractaren de forçar la marxa dels colonitzadors blanc-mestissos, però acabaren per ser derrotats davant la seva desunió i la resposta militar boliviana. La massacre resultant provocà un canvi en l’estratègia dels Chiriguano, que com altres poblacions indígenes deixaren les armes per a lluitar per aconseguir títols de propietat de la terra.
La situació dramàtica de les comunitats no acabà així. L’expansió paraguaiana i la boliviana acabarien per trobar-se, i la tensió per al control d’un territori suposadament ric en hidrocarburs creixeria cada vegada més. Després de discussions i mediació internacional, tant la disputa territorial com l’empresarial, entre la Standard Oil i la Royal Dutch Shell, s’imposà, i les escaramusses es transformaren en conflicte. A la Guerra del Chaco resultant, duta a terme entre 1932 i 1935, els principals afectats foren els indígenes, reclutats forçosament per a lluitar en ambdós bàndols, veient convertits els seus territoris en escenaris de guerra i sent oblidats pels relats i la historiografia resultant. Serien sovint relocalitzats en missions, obligats a desplaçaments i utilitzats com a instruments en l’aparell bèl·lic, pel que encara que no se n’acostumi a parlar, la Guerra del Chaco és inexplicable sense veure la col·laboració -forçosa o no- de la població local.
Aquest fet té més pes quan tractem de visualitzar les condicions en què els diferents exèrcits van haver de viure. Paratges inhòspits i desolats del que l’autor bolivià Augusto Céspedes dona diverses pinzellades en els seus relats:
“Verano sin agua. En esta zona de Chaco, al norte de Platanillos casi no llueve, y lo poco que llovió se ha evaporado. Al norte, al sur, a la derecha o a la izquierda, por donde se mire o se ande en la transparencia casi inmaterial del bosque de leños plomizos, esqueletos sin sepultura condenados a permanecer de pie en la arena exangüe, no hay una gota de agua, lo que impide que vivan aquí los hombres de guerra. Vivimos, raquíticos, miserables, prematuramente envejecidos los árboles, con más ramas que hojas, y los hombres, con más sed que odio”.
Així, sense la presència indígena, que coneixia el terreny i la possibilitat d’accés a recursos vitals com l’aigua, era impossible per a ambdós Estats dur a terme una guerra en tals condicions, però tot i això no apareixerien en el relat històric que s’ha traslladat fins a l’actualitat del conflicte. Després de la victòria del Paraguai, el territori passaria a ser a ulls del món com a homogeni, i les seves diverses poblacions seguirien sent ignorades i sistemàticament invisibilitzades en pro del projecte nacional oligàrquic. Així, el Chaco passava, en la teoria, a formar part de la Nació, a ser significatiu per la seva economia, i deixava de ser un “problema fronterer” o un territori “buit”.
Reflexions finals
L’Estat-Nació llatinoamericà va ser, a la pràctica, un projecte imposat per l’oligarquia de cadascun dels Estats de la regió al segle XIX, amb conseqüències de llarga durada. Cada país tingué un procés emmarcat en les seves característiques, però en definitiva el model d’aplicació del projecte va ser bàsicament compartit, tenint en alguns més importància l’abolició de l’esclavitud, en d’altres les reformes liberals, i en altres l’anomenada “conquesta del desert”.
Aquest últim cas, repassat aquí, implicava l’ocupació per la força de territoris on ja hi havia població caçadora-recol·lectora. Havent participat sovint del comerç amb els grans imperis precolombins, i sent bàsicament ignorats per colonitzadors com els hispànics, que es centraren en la conquesta de societats més complexes a escala política, seria en els temps de les noves repúbliques quan es posaria el focus d’atenció més clarament sobre aquestes poblacions.
Les comunitats indígenes no eren considerades com a grups de persones “civilitzades” i, per tant, havien de deixar pas al “progrés”, pacíficament o per les armes. L’Argentina i la seva Campanya del Desert ens mostra com un Estat es dirigí directament a l’extermini d’aquestes poblacions per a l’expansió del seu projecte nacional. En canvi, el cas del Chaco ens permet veure com, a més de ser un objectiu a abatre, els indígenes podien ser també un instrument a utilitzar segons el criteri de cada país per a ocupar un territori a priori interessant per a l’economia.
Les conseqüències per a les poblacions indígenes, però, sovint acabarien per ser les mateixes: expropiació dels territoris, desplaçaments forçosos i mort o fugida. Un llegat de gran duresa que ha perdurat fins a l’actualitat; fou la destrucció del món indígena per part d’un nou rival com eren les repúbliques liberals americanes. Les comunitats indígenes americanes apareixen com a marginades del joc polític republicà encara en ple segle XXI, i només en alguns països s’han fet passos per a encabir a tota la població dins el projecte nacional actual. El cas més famós és el de l’Estat Plurinacional de Bolívia, que feu néixer la població boliviana el 2009, pocs anys després de la victòria a les eleccions presidencials de l’aimara Evo Morales, a través d’un referèndum on s’acceptava una nova Constitució pel país i es blindava la igualtat d’oportunitats per a indígenes, mestissos i blancs.
