Cocaïna, sexe, cabarets i pistoles: els baixos fons barcelonins (1914-1929) - Ab Origine Magazine

Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

“Mandanga”. I, si era de bona qualitat, se l’anomenava “mandanga chachi”. La que circulava entre els bons cabarets era nomenada “cocó”. Tot i que també feu fortuna un altre apel·latiu: “nievita”. I no era un negoci menor. D’acord amb el periodista Paco Villar, el negoci de la cocaïna movia cada nit milers de pessetes de l’època. Tothom en consumia. Francisco Madrid (1900-52), un dels millors periodistes de la seva època, relatava com alguns farmacèutics feien un petit sobresou gràcies a la sobreexplotació d’una substància que en aquells moments encara era considerada medicinal. 

Aquestes transaccions se situaven quasi sempre en un lloc molt concret de la ciutat de Barcelona: el Districte Cinquè. Tot i que potser és més conegut pel malnom que li donà el ja esmentat Madrid, a principis de la dècada dels vint: el “Barri Xino”

No era l’única cosa amb la qual es traficava per aquells carrers estrets, bruts, decadents i atapeïts de gent pintoresca. També es feia amb la carn. Amb la carn femenina, per ser més exacte. En una guia nocturna de la dècada de 1920, sota el suggerent títol de “Direcciones que se buscan” i alternant-ho amb tota mena d’anuncis de preservatius, “meublés”, tractaments per a la sífilis o la gonorrea o clíniques, es llistaven (agrupant-los de menys a més cars) més de 120 prostíbuls… la majoria, com pot imaginar-se el lector, es localitzaven, és clar, al famós Districte Cinquè. Un recompte que no inclou els prostíbuls sense llistar o les moltes prostitutes que s’oferien pels carrers del Raval o Drassanes per preus irrisoris i que sovint havien de fer-ho amb els seus clients en els descampats d’una avinguda del Paral·lel encara en construcció o en cases mig derruïdes i amb condicions higièniques deplorables.

Complementaven aquest panorama de fosc i decadent desig les tavernes, les “societats de ball”, els “music-halls”, cabarets, etc. on la gent podia trobar més o menys allò que buscava acompanyada de generoses quantitats d’alcohol. Ja no era suficient el vi de tota la vida servit en la típica taverna de barri. Des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-18), un nou univers d’alcohols, begudes i la barra americana havien arribat a la ciutat mediterrània i no l’abandonarien mai més.

El recorregut per aquell barri, especialment de nit, era perillós. Qualsevol que s’endinsés en aquells carrers era conscient que s’hi jugava la vida; els lladres podien arribar a matar per unes poques pessetes, però la misèria era massa gran i no tenien res a perdre. Si li sumem, a més, que a partir de 1917 la ciutat s’endinsaria en una guerra social que duraria sis anys (1917-23) entre pistolers sindicalistes i de la patronal (i que el Paral·lel i el Districte Cinquè eren punts actius de trobades de destacats dirigents anarcosindicalistes… i policies). Com si tot això no fos suficient,  durant els anys de la Primera Guerra Mundial Barcelona va ser un niu d’espies i contraespies de les potències europees que s’estaven massacrant en els camps de batalla de la Gran Guerra. Hom arriba a la conclusió que els baixos fons barcelonins eren perillosos i vius. Però tenien un fet que els redimia: oferien un món de vertigen, descontrol, ball, alcohol, drogues, sexe i aventura que fins al 1914 no s’havia vist mai. I, per a vergonya dels apologetes de la Barcelona burgesa (els d’aquell moment i els actuals), el Barri Xino era el veritable cor de la vida nocturna i en molt bona mesura, de la modernitat.

Carrer de l’Om, el 1934, retratat per la periodista austríaca Margaret Michaelis. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Els orígens del Districte Cinquè i els “miserables” barcelonins

El nom oficial de “Districte Cinquè” per referir-se a la zona compresa entre la Rambla i el carrer Pelai; entre el Port, el Paral·lel i les rondes de Sant Pau i Sant Antoni fou vàlid fins al 1984. Però popularment ha tingut dos noms que han calat especialment: el Barri Xino (denominació que li donà Francisco Madrid a principis de la dècada de 1920 en un dels seus reportatges) o Raval.

A partir de les reordenacions urbanístiques del segle XVIII i, per descomptat, a partir del segle XIX, la zona coneguda com a Raval canvià els cultius i molts dels seus monestirs per les noves fàbriques industrials de vapor. Com a conseqüència, tota aquella zona començà a atreure treballadors que decidiren (o es veieren forçats) a viure a prop d’on treballaven. No únicament venien d’altres punts d’una ciutat encara emmurallada. Catalunya començava a industrialitzar-se i Barcelona n’era la punta de llança. Molta gent de diversos punts del Principat va començar a sentir-se atreta per la possibilitat d’obtenir una feina que als seus llocs  d’origen no trobaven (més endavant, s’inicià la immigració provinent de l’Aragó i el País Valencià).

La densificació del nucli històric de la ciutat va fer-se insuportable. Poc abans de la fi de l’enderrocament de les muralles de la ciutat (1853), Barcelona era la ciutat més densament poblada de tota Europa. Ildefons Cerdà (1815-76), la futura ment pensant de l’Eixample, elaboraria un informe on detallava les terribles condicions en què vivien els obrers, el seu amuntegament i les conseqüències sanitàries que això tenia per a ells (essencialment, la propagació de malalties respiratòries, com ara la tuberculosi).

A finals de segle XIX, amb un Eixample en construcció, l’annexió dels pobles del pla de Barcelona i una ràpida expansió demogràfica (entre 1850 i el 1900, el creixement de la població urbana fou del 300%; i entre 1900 i 1930, doblà la quantitat), la Ciutat Comtal ja estava començant a treure el cap com a gran ciutat europea mediterrània i a ser un pol important per als mercats internacionals. Tot i que encara era una ciutat prou provincial, no es pot negar que els seus progressos havien sigut molts i en molt poc temps. El catalanisme polític creixent, a més, li havia donat l’ambició de no ser únicament una capital de província espanyola més, sinó convertir-la en el cap i casal de la nació catalana.

Interior d’una casa del carrer Arc del Teatre, el 1934. Fotografia de Margaret Michaelis. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Tot i això, és innegable també que començava a consolidar-se una dinàmica bicèfala a la ciutat. Malgrat que a partir de l’enderrocament de les muralles que constrenyien el creixement de la ciutat, les capes benestants i burgeses de la ciutat concretessin una ciutat capitalista, projectessin una imatge de modernitat ‘europea’ (“la llum” ens venia “del nord”, afirmava el poeta i burgès Joan Maragall) i malgrat que el record banal general sigui avui dia el d’una ciutat capdavantera del Modernisme i burgesa, la misèria i les males condicions laborals eren el pa de cada dia de la majoria de la població barcelonina. 

En el fons, existien dues ciutats dintre de Barcelona, que vivien d’esquenes una de l’altra: la burgesa i la proletària (o tres, segons Paco Ignacio Taibo II, si comptem la marginal), la qual havia de suplir les carències que les privacions materials i la manca de qualsevol mena de prestació social per part de l’estat espanyol. La utopia de Cerdà, concretada al projecte original de l’Eixample, de crear una ciutat interclassista s’havia vist superada pels interessos burgesos i dels terratinents locals, els quals amassaren una considerable fortuna especulant amb els terrenys on s’havia de construir l’Eixample. 

La realitat fou que els sectors socials benestants de Barcelona anaren deixant el nucli antic de la ciutat i s’autoexiliaren als barris de nova construcció i, amb el temps, les més adinerades acabarien vivint a barris més allunyats com Sant Gervasi, Tres Torres, Bonanova, Sarrià o Pedralbes. Això acabaria generant, en opinió de l’historiador britànic Chris Ealham, una partició urbana irreversible i una generació de “pànics morals” que periòdicament sentien les classes acomodades vers les proletàries, a les quals ràpidament definirien com a subclasse i que, amb el temps, acabarien esdevenint l’“enemic intern” sobre el qual havien d’actuar sense cap clemència les forces de seguretat de l’Estat.  

Aquesta ‘subclasse’ habitava en llocs degradats, bruts (físicament i moral) i la seva caracterització gairebé com a bèsties no era un fenomen exclusiu de la burgesia barcelonina. De fet, era un fet molt comú arreu d’Europa i dels Estats Units. Arreu d’occident estaven àmpliament acceptades les teories racials que apostaven per l’esterilització en massa de certs individus per salvar la raça (que normalment coincidien amb el poder adquisitiu dels individus en qüestió, cosa que permetia desviar el focus de les condicions de vida de la població). En llocs com Anglaterra va arribar a tenir tant èxit que molts dels seus principals polítics (o grans escriptores com Virginia Woolf) eren ferris defensors de les idees eugenèsiques: calia eliminar els elements deficients de la societat per impedir la seva expansió.

La guerra que canvià una ciutat neutral

Abans de la Primera Guerra Mundial, doncs, Barcelona ja disposava d’uns baixos fons ben delimitats. Són els carrers i carrerons que el novel·lista Juli Vallmitjana va retratar en les seves novel·les. Per aquests escenaris hi transita gent humil i treballadora. Però Vallmitjana no romantitza aquestes figures. La situació de misèria material en què es troben és el punt que marca les seves vides i les obliga a cometre actes moralment molt reprovables i les submergeix en una espiral decadent i descendent de la qual no poden escapar. Per molt que alguns lluitin contra aquest destí, aquest es mostra implacable amb ells, especialment amb les dones (les quals acaben prostituint-se, la majoria de les vegades). Amb unes altres paraules, Vallmitjana el que retrata (i amb molta raó) és la quasi inexistència de mobilitat social de la Barcelona de principis de segle XX (només un de cada deu fills dels obrers immigrats entre 1914 i finals de la dècada dels vint podia accedir a una feina no manual).

La febre dels cuplets, en una caricatura de L’Esquella de la Torratxa, l’abril de 1920. Font: Esquella de la Torratxa – La Directa

Els llocs de socialització d’aquests trinxeraires, lladres, borratxos i contrabandistes són ben coneguts i les batudes de la policia, habituals però poc efectives. Els noms de les ubicacions que van apareixent són reals i habituals. Els trobem al carrer del Cid o retratades en tavernes molt conegudes de l’època, com La Mina:

“Aquell interior contínuament atapeït de gent de totes les edats que, amb el cap caigut damunt de la taula, vigilen de reüll qui entra i qui surt de la taverna. Els uns estan amb la por de si hauran sigut descoberts, els altres saben que el jutjat els reclama per haver estat complicats en algun robo o perquè pròpiament han robat. (…) Cada personatge dels que allí es veien, quin cúmul de coses feia pensar! Allí, en aquells barris, ells han creat el seu ambient i li han donat l’aspecte trist, com si per l’espai sols hi rondessin els pensaments malèfics.”

Confrontant amb el seu límit occidental, l’avinguda del Paral·lel (oficialment, del Marqués del Duero) s’havia convertit ja, des de finals del segle XIX en l’epicentre de l’oci nocturn de la ciutat. Malgrat una certa moral puritana burgesa i oficial, les esquerdes contra la decència ja eren abundoses en aquest lloc i se sabia àmpliament que era el lloc on passar-s’ho bé: teatres (en una guia de Barcelona publicada poc abans de la Primera Guerra Mundial, de vint-i-cinc teatres que es mencionen, deu estan ubicats al Paral·lel), cafès (a la Barcino-mecum de 1914 per a ús de la Guàrdia Urbana, de quaranta-nou cafès que se citen per a tota la ciutat, onze es troben al Paral·lel), els incipients cabarets, quioscos de begudes… Tot plegat ja ens dóna una idea que, abans de 1914, Barcelona disposava ja d’una oferta cultural i d’oci (si bé de dubtosa qualitat) en els seus barris baixos i al Paral·lel.

L’esclat de la Gran Guerra trastocà totalment i per sempre la ciutat. El conflicte bèl·lic que canviaria totalment el Vell Continent i que havia de ser, en teoria, una curta passejada militar d’algun dels exèrcits contendents, va convertir-se en el conflicte més destructiu fins aquell moment de la humanitat i semblava no tenir final. De la nit al dia, Barcelona esdevingué un dels ports neutrals més importants de la Mediterrània occidental (especialment després que Itàlia també se sumés a la guerra al costat de l’Entente Cordiale, el 1915) i un centre industrial que havia de suplir allò que les altres fàbriques europees, reconvertides en indústria de guerra, ja no podien produir.

Un transvestit i un home en una cantonada del carrer Cid, a la dècada dels vint. Font: Josep Maria Sagarra – L’armari obert

L’efecte va ser brutal: això no només va ocasionar la vinguda d’un nombrós públic internacional (on es barrejaven refugiats, immigrants que tornaven, intel·lectuals, artistes, espies, diplomàtics i un llarg etcètera de personalitats, com ara el famós boxejador negre Jack Johnson), el qual sovint s’involucrà  amb els conflictes socials in crescendo de la ciutat, en la seva vida cultural o en les corrupteles policials del moment (pensem, sinó, en el baró de Köenig o en el policia espanyol Manuel Bravo Portillo) i que no només ajudà a ‘cosmopolitzar’ la ciutat (incloent-hi la relaxació de les seves conductes morals), sinó que també facilità un nou flux de capitals estrangers que es reinvertirien en nous negocis relacionats amb l’oci i la moda… o, almenys en el fet d’aparentar: una de les societats anònimes constituïdes el 1915 amb un dels majors capitals inicials (1.000.000 de pessetes) portava el nom de “Industria Española de Perlas de Imitación”. 

Però l’enorme creixement de la demanda per a les fàbriques catalanes també suposà una nova onada immigratòria que, per primera vegada en la història del Principat, depassava les tradicionals zones immigratòries (és a dir, Aragó i País Valencià), i també començava a atreure nouvinguts de Múrcia i d’Andalusia (essencialment, d’Almeria). Aquests nous immigrants es concentraren en aquelles zones més enllà dels antics pobles del pla de Barcelona: Can Dragó, Guinardó, el Camp de l’Arpa, Carmel, Sants, Collblanc, Can Baró… autèntiques segones perifèries urbanes aïllades, amb molt males connexions de transport i una infraestructura d’oci i sociabilitat quasi inexistents.

Però els ‘nous catalans’ també anaren a parar en una zona ja coneguda i concorreguda de Barcelona: la ciutat vella. I, més concretament, foren les zones de la Barceloneta i del Districte Cinquè les que més gent reberen. En conseqüència, el Barri Xino es densificà com no ho havia fet mai abans: de 200.000 habitants que es calcula que tenia el casc antic el 1900, s’arribaren als 246.000 vers el 1930. Malgrat que associem els grans canvis urbanístics de la ciutat amb el segle XIX, d’acord amb l’urbanista-historiador José Luis Oyón, entre 1914 i 1936 es dugueren a terme enormes transformacions urbanes que anaren acompanyades de reestructuracions sociològiques molt importants en els barris de la ciutat.

Si bé és cert que Barcelona continuaria essent una ciutat essencialment obrera, el nucli històric de la ciutat anà desfent-se d’aquells elements més populars, formats i més llargament assentats a la ciutat i s’anà proletaritzant progressivament entre els anys de la Primera Guerra Mundial i durant tota la dècada dels vint. Aquest procés de major homogeneïtzació social explicaria també fets com les preferències per la filiació sindical (més inclinada cap a la Confederació Nacional del Treball -CNT-) i la seva pobresa explicaria posicions polítiques més radicals i afins a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) o un major arrelament de les joventuts llibertàries.

El Café Español, un dels cafès més grans de tota Europa, situat al Paral·lel. Imatge de 1930. Font: Barcelona memory

Oci de primera i oci de segona?

La vergonya que ha perseguit sempre els contemporanis de l’època i la recança a investigar l’oci barceloní, particularment el de les classes populars barcelonines, ens ha deixat orfes a l’hora de poder llegir investigacions sobre el Paral·lel o la vida nocturna en el Barri Xino. Malgrat que el Paral·lel fou a principis del segle XX el lloc d’Europa amb una major densitat d’espectacles teatrals per metre quadrat, no disposem de grans estudis sobre l’oci que es consumia en aquestes localitzacions i qui el podia consumir Malgrat algunes aportacions imprescindibles, encara queda molt terreny per cobrir. Sembla que només s’hagi d’investigar la Barcelona del Modernisme i la del Passeig de Gràcia; els escenaris burgesos i la cultura ‘oficials’ que s’hi produïa.

Quan hom parla del Paral·lel de l’època, li venen al cap algunes generalitzacions interclassistes i estrambòtiques: els nous plutòcrates passejant pel Paral·lel amb els seus flamants Hispano-Suiza, menestrals embadalits escoltant la darrera revista musical o joves implorant a les ‘vedettes’ que es treguin la poca roba que duen a sobre. Però fins al dia d’avui no sabem realment si tot aquest oci ofert pels cartells lluminosos del Paral·lel i Nou de la Rambla (una de les fronteres ‘naturals’ d’entrada a la part més degradada del Barri Xino) era accessible a tothom. Malgrat que és cert que els preus de les entrades de teatre eren força assequibles per al públic en general, cal un estudi rigorós sobre quins segments de les classes populars (un terme, per altra banda, massa generalista i ampli) van poder participar de la gran festa en què es convertí Barcelona entre 1914 i 1929. 

Interior de La Criolla, el mític local del Raval, el 1930. Font: Gabriel Casas i Galobardas/ ANC – El Nacional

Malgrat tot, està clar que la ‘cosmopolització’ de l’oci barceloní va filtrar-se fins als espectacles més vulgars, tal com mostra la trajectòria de l’excèntrica Criolla, la sofisticació dels prostíbuls o la creació d’autèntics monstres de l’espectacle com l’Excelsior (amb capacitat per acollir 1800 persones); i també està clar que l’aparició de nous alcohols va ser generalitzada (potser en alguns llocs més que altres). Per la seva banda, el consum de cocaïna va ser suficientment generalitzat en tota la societat per a preocupar els mateixos diaris de tirada popular. El 1917, el diari El Diluvio xifrava en 6.500 els addictes a la cocaïna (sobre una població d’unes 700.000 persones, llavors) i inicià una campanya contra aquesta substància: 

“En los locales del Raval y del Paralelo era de buen gusto esnifar o pincharse a la vista de todos. Entonces todavía era muy fàcil encontrar droga, se podía comprar cocaïna de la marca Merck o  Boehringer a siete pesetas la caja. En aquellos años se pusieron de moda los clubs de cocainómanos, de los cuales hubo un gran número en las calles de Robador, San Rafael o del Este. La conocían como papirusa, y algunes farmacias del Barrio Chino la vendían por debajo del mostrador. El caso más sonado fue el de la botica Zamarreta, donde el propietario también era cocainómano y, a última hora del día, la despachaba sin pesarla, a puñados”

El Barri Xino era també l’obscur objecte del desig de les capes benestants. Malgrat ser un ambient marginal i perillós, exercí una poderosa capacitat d’atracció per a figures d’aquí (pensem, si no, en la Vida privada de Josep Maria de Sagarra), però també de fora de Catalunya, com acredita el llibre de signatures de La Criolla. El poder d’atracció del barri i els plaers prohibits que oferia obviava, aparentment, qualsevol mena de lluita de classes…

Uns baixos que no eren impermeables al món

… o potser no. Durant el gener de 1918, quan les dones de Barcelona protestaren contra la pujada dels preus de les subsistències, recorregueren els camins del vici on els seus marits gastaven bona part dels seus mísers sous: cafès de cambreres o cafès-concert com l’Apolo o el Pompeia tancaren per l’acció directa femenina. Una protesta que acollí en el seu si a prostitutes i on el dia catorze de gener se sumà la famosa ballarina “Neti”. I el febrer de 1919 (mentre començava la gran vaga de la Canadenca) s’iniciava una vaga de treballadors del món de l’espectacle… I a partir del vint-i-u de febrer d’aquell mateix any, els espectacles s’interromperen a causa de l’aturada del flux elèctric produït per la vaga. A l’abril, després de la vaga de la Canadena, i convocada la vaga general, al primer dia només funcionaven tres teatres i un cinema. Un any després, el 1920, en una Barcelona immersa de ple en la guerra social de 1917-23, una bomba col·locada al cabaret Pompeia matava dues persones i en deixava ferides gairebé vint.

Els ambients marginals no atreien únicament els marginats, els obrers o els rics amb ganes d’aventura, sinó que també constituïen un ecosistema que atreia altres figures que apareixen recurrentment en la literatura de l’època: soldats i mariners (molt habituals en les cases de prostitutes), pagesos, carreters, treballadors del port o policies eren visitants freqüents. Sobre aquests darrers, cal destacar l’enorme importància que tingueren per a ells les xarxes que teixiren amb criminals comuns per acabar amb sindicalistes o les seves corrupteles relacionades amb el tràfic de drogues i de prostitució, amb les quals obtenien un suculent sobresou. 

Però també el govern obtenia beneficis d’aquests baixos fons, al mateix temps que en blasmava públicament i qualificava molts dels seus locals com a immorals. El governador civil de Barcelona, José Morote (qui exercí el càrrec entre el 12 de gener i el 14 de juny de 1917), muntà un comitè benèfic per (en teoria) construir un pavelló de l’Hospital de Sant Pau… la realitat era que era un organisme trucat perquè les arques públiques seguissin rebent ingressos provinents del joc i salvar així la seva imatge pública. Potser per coses com aquesta no trobarem la primera legislació contra el tràfic de substàncies estupefaents fins al 1918 (quatre anys després que comencés el seu boom).

Dones fent cua per obtenir carbó. L’augment del preu de les subsistències desembocaria en la vaga de dones de 1918. Font: CTXT

Els baixos fons de Barcelona exerciren una gran fascinació entre la població catalana, com demostraren els llibrets, articles i reportatges que diversos autors i periodistes produïren des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial fins a pràcticament l’inici de la  Guerra Civil (1936-39). Que avui dia aquest engranatge fonamental de la Barcelona contemporània hagi desaparegut del gran discurs històric quan expliquem la ciutat i el Principat es deu substancialment a un discurs purità que no ha acceptat mai aquesta part de Barcelona. Mirador, un dels millors setmanaris mai produïts a la Catalunya del segle XX, punt de trobada de la millor intel·lectualitat catalana, per exemple, sempre menystingué tota la producció artística i literària produïda al Paral·lel, per exemple. Però avui dia sabem gràcies a investigacions com la d’Eduard Molner que Baixant de la font del gat, per exemple, fou un fenomen de masses que feu una feina de normalització per al català molt major que les poesies de Josep Carner o el mateix Mirador

Malgrat algunes recuperacions parcials del llegat dels baixos fons barcelonins, la tasca que encara queda per fer és considerable. I és una feina necessària. Únicament així podrem explicar una part de la nostra història injustament oblidada i que va ser una peça clau del funcionament de la ciutat durant molt temps, i no una d’accessòria. Durant molt temps, el Barri Xino va ser el veritable cor podrit de la capital catalana.

Per saber-ne més:

Blom, Philipp. La fractura: Vida y cultura en Occidente, 1918-1938. Barcelona: Anagrama 2016

Ealham, Chris (2018). La lucha por Barcelona. Clase, cultura y conflicto 1898-1937. Madrid: Alianza Editorial

Foix, Pere (2019). Apòstols i mercaders. Manresa: Tigre de Paper

Madrid, Francesc (2010). Sang a les Drassanes. Barcelona: A Contra Vent

Molner, Eduard i Albertí, Xavier (2012). Carrer i escena. El Paral·lel 1892-1939. Barcelona: Viena Edicions

Vallmitjana, Juli (2015) La Xava. Barcelona: Edicions de 1984

Villar, Paco (2009) Historia y leyenda del Barrio Chino. Crónica y documentos de los bajos fondos de Barcelona 1900-1992. Barcelona: La Campana

Villar, Paco (2017) La Criolla. La puerta dorada del Barrio Chino. Barcelona: Comanegra

5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
0
Would love your thoughts, please comment.x
()
x