Quan la vida l’abandonà a causa d’un afusellament, el 15 d’octubre de 1940, Lluís Companys i Jover rebia el terrible honor de la història de ser l’únic president d’un govern escollit democràticament que era assassinat pel feixisme. Va ser al Castell de Montjuïc, després d’un judici-farsa on l’únic motiu realment de pes per a la seva execució era que havia sigut ser el president de la Generalitat catalana republicana. Moria l’home, l’advocat laboralista, el republicà d’esquerres, el president; naixia el mite, tot i que va haver d’esperar alguns anys per ser reconegut com a tal.

Setanta-cinc anys després, la seva memòria perdura i l’Ajuntament de Barcelona va desplegar una digna ‘performance’ del personatge que havia d’homenatjar: al Centre Cultural del Born, a prop del Fossar de les Moreres, on “no s’hi enterra cap traïdor”. En deien “acte d’homenatge”, però entre les cançons interpretades pels diferents artistes convidats (repartits entre les ruïnes del Born de 1714), les intervencions audiovisuals i els parlaments, hom sentia que, si bé Companys va morir, el seu record continua present i arriba als nostres dies com un autèntic referent.

En tot acte de memòria, el context condiciona com concebem i recordem; i el cas Companys no és diferent. Setanta-cinc anys després de la seva mort, en una Catalunya que es debat entre independència sí-independència no i la projecció d’un nou ‘president màrtir’, una part substancial de l’independentisme ha creat un Companys màrtir per a Catalunya, molt símbol nacional i poc símbol obrerista. El mateix catalanisme conservador que va recuperar Companys com a símbol nacional és el mateix que a principis del segle XX el perseguí com a republicà catalanista i progressista. No podem entendre el Companys-màrtir-nacional sense entendre’l també com l’incansable advocat laboralista que va patir la pèrdua quan el pistolerisme de la patronal s’encarregà de l’assassinat dels seus companys Francesc Layret i Salvador Seguí.

I aquest va ser el gran encert de l’acte organitzat per l’Ajuntament, on, malgrat la considerable emoció posada per part de tots els participants (incloent un vell i cansat Paco Ibáñez que va provocar la llàgrima d’algú), la sensació d’equilibri i ‘cientifiscisme’ al voltant de la figura de Companys van ser imperants.

Els crits d’independència al final de l’acte s’emmarquen en una percepció potser excessivament nacionalista del president Companys; i s’entenen també per un Estat espanyol que encara no ha declarat la nul·litat del judici-farsa fet per un règim criminal, mentre a països com Alemanya o França, malgrat no provenir del III Reich o del règim col·laboracionista de Vichy, han interioritzat els actes de la Segona Guerra Mundial com a part de la història del seu país i han ofert disculpes i reparacions a les víctimes. Setanta-cinc anys després, Companys, però, espera.

“Visca Companys, visca Barcelona, la Rosa de Foc, visca Catalunya i visca la República!” clamava l’alcaldessa Ada Colau en l’última intervenció de l’acte. En una Catalunya que es considera sobirana per decidir el seu propi futur i on es torna a lluitar per recuperar i ampliar drets socials, Companys continua sent i serà.

"En una Catalunya que es considera sobirana per decidir el seu propi futur i on es torna a lluitar per recuperar i ampliar drets socials, Companys continua sent i serà."

“En una Catalunya que es considera sobirana per decidir el seu propi futur i on es torna a lluitar per recuperar i ampliar drets socials, Companys continua sent i serà.”