← “Comtes” Capítol 2: O comte o res
→ “Comtes” Capítol 4: Derrota i llibertat
El tercer capítol de la sèrie Comtes se centra en la figura del comte Sunyer, fill petit de Guifré el Pilós, que governà els comtats de Barcelona, Girona i Osona des del 911, quan el seu germà gran Guifré Borrell morí sense descendència masculina, fins el 947, quan professà com a monjo en el monestir occità de Santa Maria de la Grassa.
El govern del comte Sunyer, per tant, s’allargà durant més de 35 anys, oferint una riquesa de matisos i contextos difícilment reduïbles a un episodi de només mitja hora de durada. Això segurament obligà els guionistes a centrar-se en alguns elements concrets de la seva gestió i, per exemple, s’incideix molt en la forta conflictivitat del moment, marcada per la reactivació de les bel·licositats amb el món musulmà, l’enrariment de les relacions entre els descendents del comte Guifré i l’arribada dels magiars. Tant és així, que la guerra esdevé el tema sobre el qual s’estructura pràcticament tot el capítol, i Sunyer se’ns acaba presentat com un home ambiciós i imprudent, però alhora victoriós sobre els seus enemics.
No hi ha dubte que el mandat de Sunyer va ser un període militarment convuls. Ara bé, a través de la poca i lacònica documentació que ens ha arribat, es fa més difícil saber si realment era l’home arruixat i poc amic de la pau que se’ns mostra en el vídeo. No oblidem en aquest sentit que la primera topada entre Sunyer i les forces musulmanes que tenim referenciada no es produí per voluntat del comte de Barcelona, sinó que fou el cabdill musulmà Muhammad al-Tawil qui, aprofitant la joventut i inexperiència de Sunyer, encapçalà una algarada contra els seus dominis l’any 912. Quant a la seva representació com un militar capaç i victoriós, cal tenir present que, si bé és cert que protagonitzà algunes expedicions reeixides sobre territori musulmà, arribant a atacar el llevant peninsular entre el 936 i 937, enfront seu Sunyer es trobà un personatge molt més poderós que ell, el califa ‘Abd al-Rahman III, que el 940 l’obligà a signar un tractat de pau molt beneficiós per als musulmans. Tal era la necessitat de pau, que el comte arribà a enviar el bisbe Gotmar de Girona, un dels seus grans col·laboradors, a Còrdova per ratificar-la. Per tant, les fonts ens ofereixen una visió força matisada del caràcter bel·licós de Sunyer, molt allunyada d’aquella escena en què expulsa de males maneres els enviats del califa i declara la seva voluntat de fer-li la guerra.
A part del front meridional, un altre conflicte que rep una atenció especial és el de l’arribada dels magiars, un poble seminòmada que, des de la seva base a l’actual Hongria, va protagonitzar nombroses incursions dins l’Imperi Carolingi. És, sens dubte, un tema que pot despertar la curiositat del gran públic i, per tant, s’entén que sigui explotat per la sèrie, dedicant-li una part important del capítol. No obstant això, des d’un punt de vista històric, els atacs magiars de mitjan segle X són un fenomen bastant mal conegut, sobretot per la manca de fonts, ja que, fora de les cròniques àrabs que parlen de l’atac a Lleida, per la Catalunya comtal només tenim alguna dotalia de la zona de la Garrotxa i la Selva que indiquen la destrucció del temple anterior per part de “pagani” (“pagans”). Fins i tot, com bé apunta Josep M. Salrach en el vídeo, hi ha arguments que fan dubtar que la batalla de Baltarga, on morí el comte Ermengol, fos realment un enfrontament amb els magiars, sent possible que es tractés d’una escaramussa entre els comtes de Cerdanya i Barcelona.
El tema de les complicades relacions entre els diferents comtes catalans, precisament, és un dels que rep menys atenció per part dels guionistes i, malgrat la seva rellevància, pràcticament només s’esmenta al principi i al final del capítol. Entrant una mica més en el tema, cal dir que les relacions entre Sunyer i el seu germà Miró II de Cerdanya i Besalú no sembla que haguessin estat gens dolentes, car cadascú controlava una part del patrimoni familiar i tenia molt clar el seu àmbit d’actuació. Els problemes arribaren arran de la mort del comte Miró el 927, ja que fou succeït pels seus fills, Sunifred II i Guifré II, cosa que implicava el naixement d’un nou llinatge comtal i, de facto, la fragmentació del patrimoni del Casal de Barcelona. A més, cap dels altres dos fills de Guifré el Pilós que controlaven part dels dominis familiars, Sunifred d’Urgell i l’abadessa Emma de Sant Joan, tenien descendència i, per tant, hi havia en joc importants territoris que tant la branca cerdana com la barcelonina volien controlar. Això va generar problemes i, per exemple, sabem que arran de la mort d’Emma el 942 hi hagué una escalada de tensions entre Sunyer de Barcelona i Sunifred de Cerdanya per dominar la vall de Sant Joan, moment en el qual podria inscriure’s la batalla de Baltarga i la mort del comte Ermengol, significativament esdevinguda només un any després de la desaparició d’Emma. Per tant, l’escassa atenció que es dóna a aquest tema és bastant sorprenent, sobretot perquè hauria permès entendre molt millor la figura de Sunyer al mateix temps que hauria donat peu a parlar dels altres comtes catalans, alguns d’ells de primera importància, i que queden completament eclipsats en la sèrie pels de Barcelona, que en aquells moments encara no havien aconseguit imposar la seva primacia.
Deixant de banda els diferents conflictes que ens mostra la sèrie, un altre tema que hi té una presència constant és el de la relació paternofilial entre el comte Sunyer i el seu primogènit, el comte Ermengol. No en va, Sunyer se’ns presenta com un pare sobreprotector que viu vertaderament obsessionat per evitar que el seu fill gran, que l’haurà de succeir com a hereu, pateixi qualsevol mal, quelcom que no evita que aquest acabí morint en batalla. Respecte a aquesta qüestió, hem de tenir present que obeeix més a la necessitat de crear una narració atractiva per al públic que no pas a la plasmació d’una realitat històrica, ja que, com hem comentat, les lacòniques fonts altmedievals difícilment permeten inferir sentiments. En conseqüència, no podem saber com va afectar a Sunyer la pèrdua del seu fill, si bé les nombroses donacions que va fer després del 943 per l’ànima d’Ermengol semblen demostrar que la seva mort va ser sentida.
Quant al tema de la primogenitura i el concepte d’hereu únic, que al llarg del capítol s’intueix plenament desenvolupat, sobretot en la part actuada, cal dir que no sembla que en aquells moments s’hagués superat la idea goda de dividir el patrimoni familiar entre els diversos fills del comte anterior. És cert que Ermengol va ser l’únic que va ser associat en vida del seu pare al càrrec comtal, però segurament això s’ha d’explicar més per la seva edat que no pas per un canvi en el sistema successori. Prova d’això és que en el moment de l’abdicació de Sunyer no va heretar el comtat Miró, en aquells moments l’hereu, sinó que s’establí un govern conjunt entre ell i el seu germà petit, Borrell II. Per tant, malgrat que s’observi una tendència a procurar reduir la fragmentació del patrimoni familiar, la idea d’un únic hereu en la persona del primogènit encara no s’havia acabat de desenvolupar.
Un darrer aspecte que convé destacar del present capítol és la importància donada als monestirs i al seu paper clau com a elements d’organització del territori. La relació dels conjunts monàstics amb les principals vies de comunicació proporciona a l’espectador una visió molt clara del seu rol vertebrador i de quins objectius de caràcter geoestratègic es podien amagar darrera la seva fundació per part dels comtes. Tanmateix, no queda clar per què s’ha decidit parlar d’aquest aspecte fonamental del període en el context del govern de Sunyer, que, malgrat contribuir notablement a la promoció dels cenobis existents, no va destacar com un gran fundador de monestirs. De fet, fou el seu pare, Guifré el Pilós, qui inicià aquest sistema de control territorial amb l’establiment, per exemple, de Santa Maria de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, cenobis d’evident interès estratègic per assegurar la comunicació entre els seus dominis. Així doncs, vistos els esdeveniments que més es destaquen del mandat de Sunyer, potser hauria convingut que aquest tema s’hagués desenvolupat en el primer episodi, posant-lo en relació amb la labor reestructuradora del comte Guifré.
Arribats a aquest punt, podem concloure que és un fet que els primers comtes de Barcelona gaudeixen d’una fama desigual. Així, en comparació amb el seu pare o amb el seu fill Borrell, Sunyer és un personatge força desconegut, cosa que dota aquest episodi d’un valor especial. Més enllà d’algunes llicències artístiques i d’algun reduccionisme obligat per la manca de temps, la tasca d’apropar la figura històrica del comte Sunyer al gran públic, així com el seu paper en l’expansió i consolidació del comtat de Barcelona durant l’Alta Edat Mitjana, ja és per si sola encomiable. A més, s’ha de valorar que s’hagi comptat amb la participació d’alguns dels principals especialistes en el període, fet que contribueix a fer del capítol una experiència més enriquidora. Ara bé, segueix sent una llàstima que les mencions als altres comtes catalans, com els de Cerdanya o els de Pallars, siguin gairebé anecdòtiques, o, en el cas dels darrers, inexistents. Seria interessant que el públic veiés que durant els anys en què els comtes de Barcelona van iniciar aquesta “marxa cap a la sobirania”, al seu voltant s’estaven produint uns processos similars, protagonitzats pel altres comtes.
Xavier Costa Badia. Universitat de Barcelona. Laura Miquel Milian. Institució Milà i Fontanals – CSIC.
