A l’Europa del segle XV es van produir una sèrie de grans canvis –sobre els quals no val la pena allargar-se aquí–, amb l’avanç de l’Imperi Otomà, la consegüent interrupció de la Ruta de la Seda, el redescobriment del coneixement clàssic, el canvi d’esperit i de paradigmes que aquest va comportar, els textos de pensadors com Erasme de Rotterdam o Martí Luter, la seva difusió gràcies a la impremta, el cisma protestant, la resposta catòlica al Concili de Trento, els avenços tècnics relacionats amb la navegació i l’astronomia, i un llarg etcètera. Tot això va fer que hi hagués tant un motiu per arribar a l’Àsia Oriental i per descobrir nous territoris, com els mitjans necessaris per intentar-ho, essent Portugal i Castella els primers a embarcar-se a la recerca d’una ruta marítima a llocs als quals fins llavors s’arribava per terra i d’on venien mercaderies tan importants com les espècies o la seda. Castella va intentar arribar-hi navegant cap a l’oest i ja sabem que es va trobar de casualitat amb Amèrica, però no arribaria a Japó fins prop d’un segle més tard, per la qual cosa no ens interessa massa ara mateix. Portugal, en canvi, va optar per un camí una mica més conservador, podríem dir; el que feia la volta a tot el continent africà sense separar-se massa de la costa, per saltar des d’allí a Índia i, llavors, continuar amb la mateixa estratègia fins a arribar al que avui dia és Indonèsia, i més tard, a Xina i a Japó. 

Ruta seguida pels portuguesos fins a Japó

Ruta seguida pels portuguesos fins a Japó

 

Arribada dels europeus i les seves armes de foc

Així, el 23 de setembre de 1543 van posar finalment els peus a Japó, a les costes de Tanegashima, una petita illa just al sud de Kyūshū, la més meridional de les quatre principals illes japoneses. Es tractava únicament de tres comerciants portuguesos i la tripulació del petit jonc xinès en el qual viatjaven; seria precisament un d’aquests mariners xinesos, fent d’intèrpret, qui presentaria els nouvinguts com a “bàrbars del sud”, tal com a Xina es denominava els portuguesos –i posteriorment els occidentals en general– atès que van arribar al seu país des d’aquest punt. I així seria com es coneixeria també els occidentals al Japó de l’època, amb el nom de nanban.

Si important és saber què feien allà els portuguesos, més important encara és saber quin Japó es van trobar en arribar, perquè la seva peculiar situació en aquest moment va marcar completament la recepció que se’ls va donar. Al 1543 el país portava més de setanta anys sumit en una guerra civil absoluta que enfrontava desenes de daimyōs –senyors feudals, sense espai aquí per a matisar-ho com caldria–, pràcticament tots contra tots, organitzats en aliances temporals que es formaven i es trencaven quan era necessari, sense que ningú aconseguís ni l’impossible de vèncer a tots els seus adversaris ni el més assequible de fer-se amb la capital. Perquè hi havia una capital, Kyoto, en la qual existia nominalment un govern central, tot i que aquest era des de feia temps completament incapaç d’exercir cap control més enllà d’aquesta ciutat i la zona adjacent, essent així, en la pràctica, només un daimyō més. Amb el pas de les dècades, els senyors més febles havien anat caient i, en una espècie de selecció natural, a mitjans del segle XVI els que seguien existint eren molts menys en nombre però molt més forts. Malgrat tot, cap d’ells ho era prou com per alçar-se per sobre de la resta, sobretot perquè, quan un d’ells semblava ser un candidat seriós a la victòria, alguns dels altres cooperaven ràpidament en contra seva. I així, Japó semblava condemnat a mantenir-se en aquesta situació de taules durant un llarg temps quan van fer aparició els portuguesos. Amb la seva arribada es produirien alguns canvis en aquest panorama, encara que mai podrem saber què hauria succeït si no s’hagués produït aquest contacte –ni és un assumpte del qual hagin d’encarregar-se els historiadors–; s’acostuma a estar d’acord, però, que almenys va accelerar el desenllaç d’aquest període de guerres. I això es deu, bàsicament, a una cosa que els comerciants portuguesos, a més de diverses mercaderies més o menys interessants per als japonesos, portaven amb ells: les armes de foc.

Precisament el lloc on van desembarcar els primers portuguesos que van arribar a costes japoneses, l’illa de Tanegashima, donaria nom des d’aquest moment a aquest tipus d’arcabús a Japó. El daimyō local ràpidament va veure que aquestes noves armes podien marcar la diferència respecte als arcs, espases i llances usades fins llavors, i els primers arcabussos que es van vendre a Japó van aconseguir preus astronòmics. De disseny simple però efectiu, es tractava d’armes considerablement lleugeres que podien recolzar-se en l’espatlla sense necessitat de suports externs, mesuraven aproximadament un metre de longitud, amb un canó llis de quinze mil·límetres, i la seva detonació causava bastant retrocés i una gran quantitat de fum. No podien utilitzar-se en condicions de pluja, la qual cosa tampoc era un gran inconvenient perquè això afectava tant als arcabussers propis com als enemics, i no eren recomanables per a un atac per sorpresa a causa del potent soroll que es produïa en disparar. La cadència era de només un tret cada quinze o vint segons, i el radi d’acció era d’uns cinc-cents metres –en el més òptim dels casos–, encara que un impacte des de dos-cents metres o més no era massa letal i gens precís; bastant recentment s’han realitzat proves a Japó amb algunes d’aquestes armes i s’ha comprovat que a partir de cinquanta metres només un vint per cent dels trets encertaven a impactar en una figura humana, cosa que els feia efectius només amb objectius més grans, com guerrers a cavall o tropes en formació. Tot i això, implicaven una millora gens menyspreable.

 

L’arcabús, arma samurai

Les armes de foc van encaixar perfectament dins d’una tendència ja existent al moment cap a un major ús de la infanteria. Des de feia unes dècades, la situació de guerra absoluta havia fet que els diferents contendents no tinguessin una altra forma de competir amb la resta que ampliant la grandària dels seus exèrcits, intentant aconseguir amb això no només un poder real sobre el camp de batalla, sinó també certa legitimitat política. Així, es tractava de tenir el major exèrcit possible, per la qual cosa qualsevol camperol era benvingut com a soldat, i com que cada soldat era responsable de l’adquisició i manteniment del seu equip i armament, i la gran majoria d’ells eren incapaços de pagar-se un cavall, les tropes d’infanteria van augmentar enormement. El gruix dels exèrcits, doncs, estava format pels anomenats ashigaru, en detriment de les clàssiques tropes de cavalleria de les elits samurai. Un soldat a cavall seguia sent més efectiu que un a peu, però un grup de deu ashigaru armats amb llargues llances i units per vincles de parentiu o de pertinença a un mateix poble, lluitant com una unitat i havent necessitat molt menys entrenament del necessari per combatre a cavall, podia ser quelcom molt més útil. La guerra a partir d’aquest moment funcionaria, doncs, amb grans batallons d’infanteria movent-se de forma compacta i organitzada, dirigits per un general situat en un pujol proper. Així, veiem exèrcits formats per desenes de milers de soldats, cosa que fins llavors tenia lloc en molt comptades ocasions i que gairebé feia necessari mobilitzar els recursos de tot el país. Amb l’arribada dels arcabussos només va fer falta armar algunes d’aquestes unitats d’ashigaru amb ells. Un arquer experimentat podia disparar moltes més fletxes en el mateix temps, i amb major precisió, però l’avantatge dels arcabussos era que aprendre a fer-los servir no requeria massa entrenament, a diferència de l’arc, la qual cosa permetia la creació de batallons d’arcabussers formats per ashigaru de rangs baixos.

Arcabussos estil Tanegashima

Arcabussos estil Tanegashima

 

Encara que el mite samurai que ha arribat fins a l’actualitat ens diu que aquesta casta de guerrers rebutjava l’ús de les armes de foc per considerar-les indignes, la realitat és que sabem que van ser ràpidament incorporades a l’armament habitual de les tropes samurai sense ocasionar gaires debats morals: es tractava d’una eina més que podia ajudar a fer-se amb la victòria en el camp de batalla, i en un moment de guerra absoluta i descarnada el pragmatisme es va imposar a la suposada tradició. La que sol considerar-se habitualment com la primera vegada que els arcabussos van entrar en combat a Japó, fou a Ōsumi el 1549, província a la qual pertanyia l’illa de Tanegashima, i òbviament van ser utilitzats pel clan local, els Shimazu. Una mica més tard, en 1555, el poderós daimyō Takeda Shingen (1521-1573) va utilitzar tres-cents arcabussers per reforçar la defensa del castell de Asahiyama, i el 1569 va afirmar: “A partir d’ara, les armes de foc seran el més important, així que disminuïu el nombre de llances i feu que els vostres homes més capaços portin arcabussos amb ells”. Tant el seu exèrcit com el de Tokugawa Ieyasu (1543-1616) els van usar en enfrontar-se a la Batalla de Mikatagahara, el 1572, i la seva utilització a partir d’aquesta mateixa dècada estava ja tan estesa que es dóna per assumida. L’ús de l’artilleria pesada, però, no es va popularitzar de la mateixa forma que el dels arcabussos. Els canons van arribar a Japó l’any 1551, quan dos d’ells van ser regalats pels portuguesos, de part del papa de Roma, al daimyō cristià Ōtomo Sōrin (1530-1587) –batejat el 1578 com Francisco. Se solien emprar des de vaixells o de forma gairebé fixa en setges, l’exemple més clar és el del castell d’Osaka el 1614 i 1615, però pràcticament no es van utilitzar com a peces mòbils en el camp de batalla.

Quan Oda Nobunaga (1534-1582) –un dels tres unificadors del Japó de l’època– es va fer amb el lideratge del clan Oda el 1549, va comprar cinc-cents arcabussos per a les seves tropes, cosa que el convertí en un dels primers daimyōs a confiar en el potencial de les armes de foc i utilitzar-les en el camp de batalla amb estratègies d’allò més innovadores, fins i tot si les comparem amb l’Europa del mateix moment. Potser el moment més decisiu en la seva carrera per unificar el país va ser la Batalla de Nagashino, una de les més importants de la història de Japó i que va suposar un punt d’inflexió en la forma d’entendre i plantejar l’estratègia militar, moment en el qual les armes de foc no només van participar en una batalla sinó que van ser decisives per al seu desenllaç. Sabent que el principal perill del poderós clan Takeda era la seva poderosa cavalleria, Nobunaga va dissenyar una estratègia molt innovadora basada principalment en el potencial del seu batalló d’arcabussers, format per la significativa xifra de tres mil homes. Ja hem dit que utilitzar arcabussers no era ja quelcom insòlit el 1575, més aviat tot el contrari, però Nobunaga va afegir algunes novetats a Nagashino: va construir unes estacades darrere de les quals se situarien per disparar, i els va envoltar de soldats d’infanteria que portaven unes llances molt més llargues de l’habitual –de prop de sis metres–, per a protegir així els arcabussers de l’impacte de la cavalleria que escapés als seus trets. Més important encara, va col·locar tres files d’arcabussers, no només una, perquè després d’una càrrega de la primera fila els de la segona ja estiguessin preparats per disparar i que, després de la càrrega de la tercera, la primera ja hagués tingut temps per recarregar les seves armes; en definitiva, una càrrega contínua per relleus –dues dècades abans que aquest revolucionari sistema s’usés per primera vegada a Europa. A més, col·locà els seus homes de manera que entre ells i els seus enemics es trobés un petit però enfangat riu, cosa que garantia que la càrrega de cavalleria es veiés alentida, i tingués després amb prou feines dos-cents metres per tornar a guanyar velocitat. Malgrat tenir tot això en contra, Takeda Katsuyori (1546-1582) va fer gala de la seva famosa valentia –més aviat temeritat– i va decidir carregar contra l’enemic de totes maneres, creient que la forta pluja de la nit anterior hauria inutilitzat la majoria dels arcabussos dels Oda, per la qual cosa la seva cavalleria seria capaç de penetrar les línies enemigues i deixar llavors espai per a l’arribada de la seva infanteria. Així, el matí del 28 de juny de 1575, els genets Takeda es van posar en marxa, van creuar el riu i es van llançar al galop contra la defensa de la coalició Oda-Tokugawa. Malgrat el lògic nerviosisme causat arran de veure a la mítica cavalleria Takeda avançant a tota velocitat cap a ells, els arcabussers de Nobunaga van esperar a rebre l’ordre d’obrir foc, que no es va donar fins a tenir l’enemic a cinquanta metres de distància, quan un tret d’arcabús era ja efectiu. Les armes van funcionar i el sistema de relleus també, i els samurais atacants, a cavall o a peu, van començar a caure ràpidament sota l’incessant foc dels defensors; aquells que aconseguien arribar al seu objectiu eren llavors detinguts per les enormes llances que apareixien sortides de darrere de les estacades, i els que no, combatuts a espasa i llança –aquesta ja de grandària normal– pels samurais que esperaven la seva arribada. Després d’unes hores de combat els Takeda van començar a retirar-se, perseguits i molts d’ells eliminats llavors pels seus enemics. Les baixes produïdes van ser d’unes deu mil en el bàndol atacant i aproximadament la meitat en el defensor.

Samurais disparant amb arcabussos

Samurais disparant amb arcabussos

 

Toyotomi Hideyoshi (1537-1598) va ser el successor d’Oda Nobunaga i qui va aconseguir unificar Japó el 1590; després, va decidir embarcar-se en una missió tan ambiciosa –i potser poc realista– com la invasió de Xina. Per a això, primer va demanar a Corea que col·laboressin amb el seu projecte cedint el pas pel seu territori als exèrcits japonesos, però com aquests eren una espècie de protectorat dels Ming, s’hi van negar i, per tant, Hideyoshi va decidir envair primer Corea. La guerra, que va durar uns sis anys –encara que la meitat d’ells ocupada per una treva i una llarga negociació–, va acabar deixant les coses tal com estaven i tant Japó com Xina, però sobretot Corea, van perdre milers de vides i grans recursos en el conflicte; però no és això el que més ens interessa ara. El que sí que és rellevant per al nostre relat és que els samurais es van fer amb la capital en només tres setmanes des de la seva arribada a la península coreana, posant els peus a la frontera xinesa en menys de mig any, un avanç molt ràpid contra el qual els coreans no van poder fer gaire. La superioritat japonesa resultava aclaparadora, principalment pels seus moderns arcabussos, que contrastaven amb les poques armes de foc amb les quals comptaven els coreans, que eren unes antiquades pistoles de mà xineses; a més, cal tenir en compte que Corea portava uns dos segles vivint en gairebé completa pau mentre que a Japó hi havia hagut guerra gairebé de forma continuada durant mig mil·lenni, especialment els últims cent anys, i els seus samurais estaven aguerrits en mil batalles. El canvi en el curs d’aquesta guerra es va produir amb l’entrada en escena del gegantesc exèrcit xinès, l’única cosa que va aconseguir equilibrar la balança compensant l’avantatge que aportaven els arcabussos.

 

L’arcabús, eina missionera

Demostrada la incorporació i decisiu ús de les armes de foc en els exèrcits samurais, doncs, tornem ara al moment en el qual van arribar els portuguesos. La Xina dels Ming havia cessat recentment la seva relació tant comercial com diplomàtica amb Japó com a protesta per la ineficiència del govern per evitar que els pirates japonesos, coneguts com wakō, ataquessin les seves costes; la realitat era que la gran majoria d’aquests pirates era d’origen xinès, i que el govern japonès, sent incapaç d’exercir cap autoritat sobre el seu propi territori més enllà de la capital, no tenia manera d’evitar aquests atacs. La falta de comerç entre tots dos països va oferir una excel·lent oportunitat als comerciants portuguesos, que es van convertir en intermediaris, venent a Japó les mercaderies xineses que obtenien a la seva base de Macau i aconseguint així interessants beneficis. Però, estant el territori japonès dividit en províncies gairebé autònomes i enfrontades entre si, quan els vaixells lusitans arribaven a les seves costes eren molts els daimyōs que volien que el seu port fos l’escollit, i així tenir prioritat a l’hora de beneficiar-se del comerç o –important– de fer-se amb les armes de foc que els mercaders portaven des d’Europa. Però no eren precisament els propis comerciants portuguesos qui triaven lliurement en quina província atracar les seves naus; d’això s’encarregaven uns quants sacerdots catòlics.

Per saber què estaven fent aquests religiosos a Japó hem de tornar a Europa, on el Vaticà va contestar al procés de reformes que exigien els protestants amb el que es coneix com la Contrareforma, una estratègia que, encara que contemplava certa renovació i normativització de la doctrina oficial i els ritus, i la creació o reactivació d’ordres religioses, també enfortia l’autoritat del papa i la institucionalització de la Inquisició, entre altres. Un d’aquests nous ordes religiosos va ser l’anomenada Companyia de Jesús –els coneguts com a jesuïtes–, fundada el 1534 per Ignacio de Loyola (1491-1556) i sis companys de la Universitat de París i admesa el 1540 com a ordre religiós pel Papa Pau III (1468-1549). Estava formada pels homes més i més ben preparats de l’Església, una espècie de cos d’elit intel·lectual, altament disciplinats i versats en tot tipus de coneixements, que retien comptes únicament i directa davant el mateix pontífex, i que tenien l’educació –especialment la de les classes altes– com un dels seus principals objectius i interessos. El rei portuguès Joan III (1502-1557), fervorós catòlic, va simpatitzar ràpidament amb els jesuïtes i va demanar al Papa que fossin els encarregats de portar l’evangelització als nous territoris portuguesos. És per això que durant els anys en els quals únicament Portugal va tenir tractes amb Japó i Xina, serien els jesuïtes els únics religiosos occidentals a la zona, gaudint d’un monopoli molt beneficiós per a ells. 

Sacerdots jesuïtes –acompanyats pels seus esclaus africans– sortint a rebre comerciants portuguesos, detall d’un paravent atribuït a l’artista Kanō Naizen (1570-1616)

Sacerdots jesuïtes –acompanyats pels seus esclaus africans– sortint a rebre
comerciants portuguesos, detall d’un paravent atribuït a l’artista Kanō Naizen (1570-1616)

En 1549, només sis anys després de l’arribada dels primers comerciants portuguesos i nou anys després de l’aprovació de l’orde, arribava a Japó un dels seus fundadors, el sacerdot navarrès Francisco Javier (1506-1552), acompanyat de dos altres jesuïtes. Aquesta orde, al contrari d’altres, acostumava a realitzar la seva tasca evangelitzadora seguint una estratègia descendent: la seva intenció era convertir al Cristianisme les elits dirigents amb la creença que, un cop aconseguit això, estendre-ho a la resta de la societat hauria de ser una tasca molt més fàcil. En el cas del Japó del segle XVI i com hem dit anteriorment no existia un únic poder central, com va descobrir el propi Javier en una visita a Kyoto, i aquest estava atomitzat, de manera que cada territori era completament autònom. Així, la tasca dels jesuïtes es va veure dificultada ja que hagueren d’anar treballant cada feu o província per separat. D’altra banda, i basant-nos en el que va passar dècades més tard, potser si haguessin arribat a un Japó unificat i en pau, la rebuda que se’ls hagués donat hauria estat molt més freda i fins i tot hostil, per no oferir quelcom tan interessant “a canvi” com resultaven ara les armes de foc per a un país en guerra. I com que, tal com dèiem abans, eren els sacerdots qui decidien amb quin feu o província comerciaven els mercaders portuguesos, els diferents daimyōs es van adonar ràpidament que podia resultar molt útil tenir bona relació amb ells. Per això molts d’aquests senyors samurai van autoritzar els jesuïtes a desenvolupar la seva tasca evangelitzadora a les seves terres o fins i tot es van convertir ells mateixos al Cristianisme –algunes vegades acompanyats de les seves famílies o de la totalitat dels seus súbdits. La gran majoria d’historiadors –amb l’excepció d’aquells vinculats a l’Església– creuen que per norma general va ser aquest, i no una autèntica devoció, el motiu de la major part de les conversions. Així, no és cap casualitat que els primers daimyōs cristians fossin també els primers a incorporar l’arcabús a les seves tropes, o que Nobunaga tingués una molt bona relació amb els sacerdots, com va passar també posteriorment amb Hideyoshi… curiosament, només fins que va aconseguir unificar el país. Quan unes dècades després Japó va tancar definitivament aquesta llarga etapa de guerra i es va instaurar un govern estable –que duraria dos segles i mig–, la relació amb els països catòlics es va fer completament innecessària, per la qual cosa es va prohibir el Cristianisme en tot el país sota pena de mort i es van tallar gairebé del tot els vincles amb Europa.

Pel que fa al suposat èxit –temporal– del Cristianisme a Japó, les fonts jesuïtes ens diuen que a inicis de la dècada de 1580 hi havia al país uns cent-cinquanta mil conversos –encara que és una xifra òbviament exagerada perquè inclou milers de persones que es consideraven automàticament convertides per haver-ho ordenat així el seu daimyō–, mentre que unes altres ens parlen de cent mil, i unes altres els xifren en amb prou feines quinze mil en aquest mateix moment. Trobem la mateixa disparitat de dades referent pel que fa a dècades més tard; per 1613 algunes fonts ens parlen de tres-cents mil conversos mentre que unes altres arriben a xifres tan altes com set-cents mil, tenint en compte que la població de tot Japó era llavors de menys de vint milions de persones. En general, des d’Occident s’ha exagerat l’impacte del contacte amb Europa, sobretot pel que fa a l’acolliment del Cristianisme, en els manuals occidentals d’història japonesa aquest tema ocupa gran part del que s’explica sobre el segle XVI, però a Japó s’explica com el segle de l’auge dels daimyōs, i el contacte europeu ocupa un espai molt –però molt– menor.

 

Per saber-ne més...

BAYLE, Constantino. Un siglo de Cristiandad en el Japón. 1935

BERRY, Mary Elizabeth. Hideyoshi. 1982.

BOXER, Charles R. The Christian Century in Japan, 1549-1650. 1993

BRADING, D.A. “Europe and a world expanded”. Cameron, Euan, ed. The Sixteenth Century. 2006, pàgs. 174-199

BROWN, Delmer M. “The Impact of Firearms on Japanese Warfare, 1543-98”. The Far Eastern Quarterly, 7 (3), 1948, pàgs. 236-253

CABEZAS, Antonio. El siglo ibérico de Japón. La presencia hispano-portuguesa en Japón (1543-1643). Valladolid: Universidad de Valladolid, 1995.

CAMERON, Euan. “The turmoil of faith”. Cameron, Euan, ed. The Sixteenth Century. Oxford: Oxford University Press, 2006, pàgs. 145-173.

COOPER, Michael. They came to Japan: An Anthology of European Reports on Japan, 1543-1640. 1982

DEAL, William E. Handbook to Life in Medieval & Early Modern Japan. 2006

ELISONAS, Jurgis. “The inseparable trinity: Japan’s relations with China and Corea”. Hall, John Whitney, ed. The Cambridge history of Japan, vol. 4, early modern Japan. 1991, pàgs. 235-300

ELISONAS, Jurgis. “Christianity and the daimyo”. Hall, John Whitney, ed. The Cambridge History of Japan, vol. 4, early modern Japan. 1991, pàgs. 301-372

FERNÁNDEZ-ARMESTO, Felipe. 1492. El nacimiento de la modernidad. 2010 

GENJō MASAYOSHI, ed. Sengokushi. 2005

Gil, Juan. Hidalgos y samurais. España y Japón en los siglos XVI y XVII. 1991

HALL, John Whitney. Japan. From prehistory to modern times. 1970

KNAUTH, Lothar. Confrontación Transpacífica. El Japón y el nuevo mundo hispánico. 1542-1639. 1972

LISÓN TOLOSANA, Carmelo. La fascinación de la diferencia. La adaptación de los jesuitas al Japón de los samurais, 1549-1592. 2005

LÓPEZ-VERA, Jonathan. “La misión jesuita en Japón y China durante los siglos XVI y XVII, un planificado proceso de adaptación”. Asiadémica nº1, 2012, 44-56.

LÓPEZ-VERA, Jonathan. “Descripciones de Japón para Felipe II: El Imperio del sol naciente visto por el Imperio donde nunca se pone el sol”. Osami Takizawa y Antonio Míguez, coords. Visiones de un Mundo Diferente. Política, literatura de avisos y arte namban. Madrid: Centro Europeo para la Difusión de las Ciencias Sociales y Archivo de la Frontera, 2015, 59-86.

MORILLO, Stephen. “Guns and Government: A Comparative Study of Europe and Japan”. Journal of World History, 6 (1), 1995, 75-106.

MURDOCH, James. A History of Japan, vol 1. 1925

REYES, Ainhoa. “La introducción de las armas de fuego en Japón”. Brocar, Cuadernos de investigación histórica, 33, 2009

ROBERTSON, Lisa J. “Warriors and Warfare”. Deal, William E., ed. Handbook to Life in Medieval and Early Modern Japan. 2006

SADLER, Arthur L. The Maker of Modern Japan. The Life of Shogun Tokugawa Ieyasu. 1980

SOLA, Emilio. Historia de un desencuentro. España y Japón, 1580-1614. 1999

TAKIZAWA, Osami. La historia de los jesuitas en Japón (siglos XVI-XVII). 2010

TURNBULL, Stephen. Samurai Invasion. Japan’s Korean War 1592-1598. 2002