La revolució iraniana de 1979 fou un dels grans esdeveniments històrics del segle XX, especialment si l’emmarquem en relació al cop d’Estat de Zia ul-Haq al Pakistan el 1977 (caracteritzada pel suport a l’islamisme en un país de tradició laica) i la intervenció soviètica a l’Afganistan el 1979 en ajuda d’un govern socialista enfrontat als senyors de la guerra locals. S’hi decidia en aquests anys crucials quin rumb prendrien les societats de l’Orient Mitjà vers el món de la Guerra Freda doncs, a cadascun d’aquests països (tret de l’Iran que no ho fou oficialment ocupada per occidentals) la descolonització obrí la porta als agents soviètics i nord-americans en la cerca d’aliats en aquesta regió de gran importància geoestratègica. La batalla entre les superpotències fou cruenta i creà al llarg de la següent dècada situacions i personatges inversemblants, que sovint escapaven a les categories. L’Iran fou el cas més paradigmàtic.

El delicat equilibri de poders a l’Iran

Des de feia 400 anys, les altes instàncies de l’Iran es dividien entre una institució governamental, la monarquia, i una d’espiritual, el clergat xiïta. Mentre el sobirà persa, el xa, exercia el seu poder absolut, la classe sacerdotal dels ulemes aprovava o condemnava el govern, emparant-se sempre en la seva superioritat espiritual. El segle XX havia estat especialment convuls en un país que maldava per equiparar-se a les grans potències occidentals, sobretot en l’àmbit tecnològic, encara que a la dècada dels 60 les altes instàncies  seguien dividides:

Mohammad Reza Pahlavi: "El xa, o la desmesura del poder". Font: Viquipèdia

Mohammad Reza Pahlavi: “El xa, o la desmesura del poder”. Font: Viquipèdia

per una banda el xa Mohamed Pahlavi, per l’altra l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini. El 1963 el xa havia impulsat l’anomenada Revolució Blanca, una sèrie de reformes polítiques i econòmiques que pretenien impulsar la modernitat occidental a la societat des de dalt; aprofitant els enormes beneficis de l’indústria petroliera (que gestionava conjuntament amb els EUA) el xa va iniciar la construcció d’infraestructures, impulsar l’educació mixta i trencar amb els lligams clientelars tradicionals que encara existien en el sí de la societat, creant un Estat capaç d’intervenir arreu. Un dels punts on el poder del xa se sentí especialment fou a les escoles, històricament gestionades pel clergat que, juntament amb la pèrdua del seu rol com a jutges interpretes de la xaria, veieren perdre la posició de preeminència social de la qual havien gaudit des de feia segles. Aquell mateix any, a causa d’uns discursos incendiaris contra el xa, Khomeini es veié obligat a refugiar-se a la ciutat santa de Najaf, a l’Iraq.

La classe ulema no era en cap cas l’única enemiga del xa Pahlavi, tant líders de minories ètniques (com kurds o àzeris) com partits de tendència liberal i comunista eren perseguits implacablement pel SAVAK, el servei d’intel·ligència del xa, que es va guanyar una sinistra reputació a la zona. I és que la inversió dels beneficis del petroli ni estava sent equitativa ni havia derivat en llibertats civils i polítiques, tot havia anat destinat a la compra d’equipament militar (a principis dels 70 se li havia permès al xa iniciar un petit programa nuclear) i a la formació d’un gran exèrcit. La industrialització del país, gestionada de la mà d’empresaris nord-americans i d’altres països europeus, s’havia fet sense comptar amb els comerciants del basar que tot i ser una classe conservadora, es veié a l’hora de la veritat del costat de la revolució; a més a més, la creació de noves empreses als 60 i 70 impulsà un important allau migratori de treballadors precaris del camp a la ciutat, especialment a ciutats com Teheran, establint-se a la rodalia en molt males condicions. El xa no ho sabia, però la seva Revolució Blanca contenia les llavors de la seva pròpia destrucció.

Manifestacions a favor del xa a Tabriz, un dels punts calents del procés revolucionari iranià. Font: Viquipèdia

Manifestacions a favor del xa a Tabriz, un dels punts calents del procés revolucionari iranià. Font: Viquipèdia

En el zenit del seu poder, el xa decidí promocionar el país a l’estranger amb la celebració del 2500 aniversari de l’imperi persa a les ruïnes de Persèpolis (1971). Aquest acte, que va situar l’Iran al mapa del món, a l’interior del país fou molt criticat pels descomunals costos del mateix: ben aviat, tant les esquerres a les universitats, com els treballadors precaris, com els cercles religiosos, s’organitzarien i farien sentir la seva veu en una revolució popular que cap de les superpotències havia pogut calcular.

La caiguda del xa Pahlavi

Els edictes de liberalització econòmica de 1977 provocaren l’augment de les tensions al carrer que ja el 18 de febrer de 1978 desembocarien en xocs violents entre manifestants i policies, esdevenint Tabriz, la ciutat principal de la minoria àzeri, el punt més candent del país. Aquestes mobilitzacions populars oscil·laren al llarg de la incipient revolució entre dos pols: l’esquerra filo-soviètica del partit Tudeh i els defensors de l’Aiatolà Khomeini, que en aquells anys clau s’havia refugiat a França. No eren al principi blocs oposats ni hegemònics: entre aquestes dues tendències destacaren clergues intel·lectuals com Ali Shariati, que defensaven una doctrina que sintetitzés el marxisme i l’Islam, l’assassinat del qual al Regne Unit el 1977 fou atribuït al SAVAK; i grups de base confessional com els Mujahidins del poble (MEK) que el 1975 havien abraçat el marxisme. En qualsevol cas, darrere les mesures de liberalització és percebé la mà dels EUA, que foren titllats d’imperialistes per l’esquerra i de “Gran Satanàs” pels cercles religiosos conservadors, a mesura que es radicalitzaren les protestes, agafaren un caire cada cop més anti-nord-americà.

El 29 de març les protestes s’estengueren a 55 ciutats, entre aquestes, Teheran. Els morts pels serveis de seguretat començaren a ser anomenats “màrtirs” i els manifestants començaren a sortir al carrer al mes d’agost a crits de “mort al xa”. Sorprès pels esdeveniments, el xa Pahlavi prometé eleccions per al 1979 i relaxà la censura sense tocar els plans de liberalització, cosa que el seguia enfrontant a partits com el Tudeh que defensaven la nacionalització del petroli. Reconsiderant l’ús de la mà dura, el 8 de setembre declarà la llei marcial, generant nous xocs violents que posaren fi a la vida de milers de manifestants. Això fou l’últim que tolerà la societat: es declararen vagues a les refineries petrolieres  i fins i tot el banc central es va sumar a aquestes; a les reivindicacions econòmiques s’hi sumava l’amnistia per als presos polítics (entre altres l’intel·lectual religiós Taleghani i l’actual aiatol·là suprem Khamenei) així com el retorn de Khomeini de l’exili, que a la mort de Shariati (i més tard de Taleghani) se’l veia com una figura de consens.

Arribada de 'aiatol·là Khomeini a Iran, després del seu exili a França. Khomeini era considerat, durant la Revolució, una figura de consens entre l'esquerra i els grups religiosos. Font: Qantara.de

Arribada de ‘aiatol·là Khomeini a Iran, després del seu exili a França. Khomeini era considerat, durant la Revolució, una figura de consens entre l’esquerra i els grups religiosos. Font: Qantara.de

El gener de 1979 va descobrir el xa que havia perdut el suport de l’exèrcit i  en un darrer intent per guanyar-se la bona voluntat dels manifestants, va nomenar al demòcrata Bakhtiar com a primer ministre (aquest, però, no comptava ni amb el suport del seu propi grup, el Front Nacional). La revolució ja era imparable i el 16 de gener el xa Pahlavi, que 8 anys abans havia celebrat el 2500 aniversari de l’imperi persa, abandonava la futura república iraniana cap a Egipte, doncs els EUA l’havien deixat a l’estacada; dues setmanes més tard, en plena eufòria revolucionaria, arribava amb un avió d’Air France, l’aiatol·là Khomeini després d’un exili de 14 anys.

L’implacable lluita per liderar la revolució

Els següents dos anys foren crucials en l’ascens al poder suprem de Khomeini i que pocs haguessin pogut predir, donada la seva condició d’ulema. I és que al seu exili a Najaf, Khomeini havia elaborat la teoria del Govern dels Juristes, per la qual es posava per primera vegada a la història a un aiatol·là al capdavant d’Iran; però, en el moment de tornar a Teheran es presentà com un home de consens amb un discurs a favor dels desheretats en contra dels poderosos, molt benvingut pels seus socis d’esquerres. Jugant aquesta carta, convocà per al 30 de març d’aquell any un referèndum amb l’ambigua pregunta de si es volia una República Islàmica. Donats els sentiments antimonàrquics de la població no és sorprenent que un 97% dels votants hi estigués d’acord; així, l’1 d’abril Khomeini es va presentar com a líder suprem de la revolució, tot i que encara era ben lluny de donar-li un contingut real a aquesta declaració.

L’ús dels desheretats (que seran coneguts com a basijis) esdevingué la peça clau per a aconseguir el govern revolucionari. El 4 de novembre de 1979, un grup d’estudiants basijis, impulsats per l’anti-nord americanisme, van assaltar l’ambaixada dels EUA i prengueren els funcionaris com a ostatges, creant una situació critica davant la qual, el primer ministre Bazargan i tot el seu gabinet dimitiren en bloc. L’escollit per a gestionar aquest delicat afer fou Banisadr, un home proper a Khomeini però que no pertanyia a la classe ulema. No ho tingué fàcil, comunistes i conservadors competien per a dominar el parlament, l’exèrcit i les universitats, al principi amb paraules, després ho farien amb les armes quan la guerra esclatà a l’oest.

Estudiants iranians assalten l'ambaixada dels Estats Units. Era l'inici de la crisi dels hostatges, que va durar del 1979 al 1981. Font: Viquipèdia

Estudiants iranians assalten l’ambaixada dels Estats Units. Era l’inici de la crisi dels hostatges, que va durar del 1979 al 1981. Font: Viquipèdia

Saddam Hussein, el president de l’Iraq, havia estat sempre a l’ombra de l’exèrcit del xa Pahlavi; la revolució li havia donat l’oportunitat que esperava per a envair les províncies petrolieres del sud d’Iran, on la majoria de la població era àrab com els iraquians. El setembre de 1980 l’entrada dels tancs iraquians donà també el tret de sortida a la guerra civil iraniana. Els membres del Tudeh començaren a ser titllats  d’“hipòcrites” i “infidels” per la gent de Khomeini mentre al parlament, on el Partit Islàmic de Beheshti (un aiatol·là molt proper al líder) era majoria, començaren a pressionar el primer ministre Banisadr perquè dirigís la revolució cap a postures conservadores. Mentre milers de joves se sumaven a les llistes de “màrtirs” al front occidental, Khomeini donava suport a una moció de censura contra el primer ministre que, conscient de la deriva “clerical” de la revolució, començà a fer contactes amb el MEK i fins i tot amb elements de l’antic govern del xa.

Un atac amb bomba a la seu del Partit Islàmic a Teheran el 28 de juny de 1981, en la qual moriren Beheshti i 72 militants més, fou atribuïda al MEK, que des d’aleshores fou perseguit  per les forces de seguretat, posicionades en el context de la guerra amb l’Iraq en el bàndol del líder suprem. El 28 de juliol de 1982 Banisadr abandonà el país tal com farien l’any següent molts militants del Tudeh, la dirigencia del qual fou escapçada. Finalment, l’aiatol·là Khomeini havia acabat amb els seus contrincants, ara només li faltava aplicar les seves reformes politicosocials i consolidar el seu país; el 1987 va institucionalitzar formalment la seva posició com a líder suprem de la República Islàmica i pocs mesos després signà la pau amb l’Iraq, no sense un cert malestar tal com va dir: “per a mi és com ingerir un verí mortal”, tot i que abans de posar fi a l’Estat de guerra aprofità per a executar més de 3000 militants d’esquerra, tant del MEK com del Tudeh. La mort de Khomeini el 3 de juny de 1989 marcaria en certa manera el final de l’Iran revolucionari, un procés sense precedents a la història.