Poques figures de l’Antiguitat han passat a la posteritat amb una fama més nefasta que l’emperador Calígula (37-41): aquell que nomenava cavalls com a senadors, tallava caps si tossies massa o feia recollir petxines als seus soldats a Britània. Més enllà d’això, el que sap menys gent és l’origen simpàtic i gairebé dolç del seu nom (“Calígula”).

Fill del famós i extraordinàriament amat Germànic, Calígula, segons ens explica Suetoni, rebé el seu nom del diminutiu de Caliga (en llatí), el calçat que usaven els legionaris i que el seu progenitor li posava quan tenia uns pocs anys. Sembla ser també que essent una criatura, va impedir l’amotinament de legionaris. Efectivament, el petit Calígula acompanyava al seu pare en les seves companyes; l’afecte que li professaren els soldats era tal que, una vegada amotinats després de la mort d’August (14 d.C.), aquests ‘recapacitaren’ quan s’adonaren que si es revoltaven, l’infant marxaria… Vint-i-set anys després, la seva pròpia guàrdia imperial seria la responsable de posar fi a la seva vida. No sempre viuria del nom.

Bust de Calígula

Bust de Calígula