Imatge de portada: Retrat de marbre de Cleòpatra VII al Staatliche Museen zu Berlin (Font: Worldimages)
Les referències i escrits sobre Cleòpatra VII (69-30 a.C.) són innombrables. La seva representació com la femme fatale, l’arquetip de la seducció i la perversió han estat contínuament recreats per historiadors, novel·listes, pintors i cineastes. El mite generat al voltant d’aquesta monarca s’ha mantingut en el temps i encara avui dia són moltes les línies que s’escriuen sobre el seu físic, el seu caràcter engalipador, les seves relacions amoroses amb Juli Cèsar (100-44 a.C.) i Marc Antoni (83-30 a.C.), el seu suposat suïcidi per la mossegada d’una serp i l’emplaçament de la seva tomba.
No obstant això, existeix un gran abisme entre la percepció moderna de la representació d’aquesta monarca i la que feien els antics egipcis. Aquests la representaven com un pictograma de la imatge tradicional i canònica d’un faraó: abillament i aspecte masculí, portant la doble corona de l’Alt i el Baix Egipte. L’estela de pedra calcària dedicada a Cleòpatra VII per Onnophris, que es troba al Musée du Louvre, és un testimoni d’aquest fet. La resta d’imatges que recullen el seu físic es troben en comptades obres escultòriques i la seva efígie apareix en algunes peces numismàtiques.
La seva representació es basa principalment en el model de la deessa egípcia Isis. Cleòpatra VII, com també gairebé totes les reines làgides, es va identificar amb aquesta deessa d’Egipte, que durant l’expansió del seu culte en època hel·lenística, fou assimilada per Afrodita-Venus. El culte a aquesta divinitat estava molt estès per tot el Mediterrani i fou utilitzat com a propaganda política-religiosa durant tot el seu regnat.
La seva activitat política ha estat lligada a una de les característiques de la femme fatale: la seva passió. Submergida en un món dominat per figures masculines, Cleòpatra VII va exercir un gran poder i va enfrontar-se al seu propi germà, Ptolemeu XIII (Neos Dionyso Aulettes) i a polítics i militars romans. Nascuda a la capital de la dinastia ptolemaica, Alexandria, Cleòpatra VII (Filopator Nea Thea), filla de Ptolemeu XII, va créixer dins dels corrents culturals d’Orient i Grècia i fou educada com una descendent dels Ptolemeus. Cleòpatra VII coneixia diferents llengües i fou l’única de la seva dinastia que va aprendre la llengua egípcia. A diferència del seu pare, el seu regnat (51-30 a.C.) va estar marcat per una política basada en un intent de reviure l’esperit dels primers faraons ptolemaics.
Tot i que el seu regnat va estar marcat per la legitimació del seu poder, a partir de l’herència macedònica de la seva saga i de la seva descendència amb un progenitor romà, Cleòpatra va tenir el suport de la capital ptolemaica i del seu clergat. A partir de l’any 47 a.C., després d’alliberar-se del seu germà, Ptolomeu XIII, amb el qual es va casar, fins al final de la seva vida, Cleòpatra es va proclamar la sobirana absoluta d’Egipte. Ella, tal com ho havien fet anteriorment tota una saga de reines que van tenir un gran protagonisme en la trajectòria política de l’Egipte ptolemaic com Berenice I, Cleòpatra II o Berenice IV, es va imposar en un Egipte debilitat per la política del seu pare.
La literatura grecoromana va ser l’encarregada d’elaborar una biografia distorsionada de la darrera reina egípcia, amb l’objectiu de justificar el domini de Roma en l’Egipte dels Ptolemeus. Autors com Ciceró, Horaci, Virgili, Flavi Josef, Suetoni, Plini o Plutarc recullen la seva animadversió i hostilitat cap a aquesta monarca que la historiografia actual continua mostrant i que deformen la seva història. Tot i que el seu nom té una popularitat indiscutible, la documentació contemporània sobre Cleòpatra VII és gairebé inexistent. L’escassa documentació sobre la seva trajectòria política i la seva biografia, així com la difícil interpretació de les dades, basades principalment en les fonts escrites de tradició romana i filo-romanes, han alimentat el mite generat al voltant d’aquesta sobirana.
Nous estudis i interpretacions sobre la trajectòria política i biogràfica de Cleòpatra VII són les úniques vies per desarrelar una imatge totalment distorsionada d’una de les figures més conegudes i amb més transcendència al llarg de la Història.
