Hi ha pocs llibres millors per a entendre el xoc que ocasionà l’arribada dels croats al Pròxim Orient que el meravellós Les croades vistes pels àrabs, d’Amid Maalouf. En una cultura que ha mistificat les ‘gestes’ dels croats i que mira encara amb simpatia les ‘aventures’ d’aquells milers de “francs” (o frany per als àrabs), cal observar l’altra cara de la moneda, i Maalouf ens la mostra esplèndidament.

I aquesta es troba sovint en els testimonis dels bizantins i dels àrabs. Els primers, si bé havien rebut amb els braços oberts als croats per a poder reconquerir l’Anatòlia que havia acabat de perdre davant dels turcs seljúcides, aviat s’espantaria davant la salvatgeria dels seus suposats germans cristians. En les cròniques de l’època, els bizantins qualifiquen als croats com una plaga de llagostes que destrossava, robava les collites, assassinava i practicava el pillatge pels dominis del basileus (l’emperador bizantí Aleix I Comnè). Ben aviat, l’efusiva rebuda que els hi dispensaren es refredà. Més gèlides es tornaren encara les seves relacions quan, en lloc de tornar les terres que conquerien al monarca que s’havien perdut 300 anys abans amb la invasió dels àrabs, els croats decidiren fundar els seus propis estats.

Guerrers cristians catapultant caps de musulmans

Guerrers cristians catapultant caps de musulmans

Per als àrabs, l’arribada dels ‘guerrers de Crist’ seria encara pitjor. Les primeres conquestes en territori àrab (on hi senyorejava la desunió i la rivalitat en un complicat mosaic de regnes, senyorius i ciutats semiindependents) es dugueren a terme amb una crueltat i brutalitat que deixaren sense paraules a la refinada cultura àrab. El cronista Usama Ibn Mundiqh escriuria uns anys després de l’arribada dels occidentals que:

“tots aquells que s’han informat sobre els frany han vist en ells a feristeles, que tenen la superioritat del valor i l’ardor en el combat, però cap altra, de la mateixa manera que els animals tenen la superioritat de la força i de l’agressió”

Aquesta imatge de crueltat que seria present en el record musulmà durant centúries, va ser agreujada quan els àrabs acusaren els croats d’ésser caníbals. Una afirmació aparentment correcta, doncs no només ho recullen els documents àrabs de l’època, sinó també en escrits cristians. Per exemple, en una carta oficial dirigida al Papa, els caps de l’expedició afirmaren que els seus homes, empesos per necessitat, menjaren els cossos dels seus enemics vençuts a Maarat (desembre de 1098).

Però… únicament per això? La conquesta de Maarat se saldà amb la matança de centenars o milers de persones, molts dels quals acabarien als paps dels croats. Afirmava el cronista Raül de Caen que: “A Maarat, els nostres coïen els pagans adults en les cassoles, traspassaven els nens en astos i se’ls menjaven rostits”. I  no només això, sinó que la documentació sarraïna i croada ens parla també de bandes fanatitzades de frany: els tafurs, que se separaven i es tornaven a reunir a la nit per a devorar les seves preses… humanes. Com es preguntava Maalouf: caníbals per necessitat o per fanatisme?

Tot plegat, un preludi de la carnisseria que els croats durien a terme a la ciutat de Jerusalem pocs mesos després, al 1099.

Setge de Jerusalem (1099). Font: Viquipèdia

Setge de Jerusalem (1099). Font: Viquipèdia