Tothom coneix, en major o menor mesura, alguns dels drets i privilegis dels seyors feudals a l’edat mitjana. És cert que algunes vegades ens trobem amb aportacions tendencioses i sobredimensionaments d’aquests. Ara bé, cal apuntar que també, d’altres vegades, la realitat supera la ficció.

A Alsàcia, els senyors havien establert com a costum – després convertida en llei escrita – que quan anaven de caça a l’hivern els acompanyéssin dos serfs, als quals els obrien el ventre per posar els peus freds i escalfar-los. El senyor feudal obria ell mateix amb el seu ganivet el ventre del seu serf, estès a terra panxa enlaire, i acabava d’estripar amb els seus peus freds les entranyes d’aquell home mentre presenciava la seva agonia. No és veritat que repugna creure que hi hagi hagut homes capaços no només de cometre tals crims sinó també de convertir-los en dret?

L’església no qüestionava tampoc aquestes accions, ja que quan el senyor tornava a casa després de la cacera i entrava a la casa de Déu per a escoltar missa, cap dels membres del clergat se li acudia demanar explicacions i acusar-lo de pecar per cometre aquest mal contra una altra persona… ni tan sols imposant una penitència. Tant els uns com els altres no consideraven ni un crim ni un pecat l’exercici d’aquesta violència feudal.

Des de l’època del Renaixement, en la qual va decaure visiblement el règim feudal, fins a les revolucions d’època moderna aquest dret encara era vigent i s’exercia. Si no existissin documents autèntics que provessin l’existència d’aquesta inhumana costum dels senyors d’Alsàcia, hagués passat per una faula.

Un senyor feudal descendent dels que establiren i practicaren el dret d’escalfar-se els peus en el ventre dels seus serfs, reclamà – poc abans de la Revolució Francesa – al Parlament de Besançon, el pagament de la contribució als seus serfs contemplada per aquest dret, per tal de no fer-lo efectiu sobre ells.

El noble demandant presentà els documents justificatius, dels que se n’extreia que els seus avantpassats, durant molt de temps (parlem de segles) havien emprat aquest dret i tenien la legitimitat legal d’exercir-lo. En els darrers anys s’havia recaptat la contribució a canvi de no fer-se efectiu el dret i ell reclamava la continuïtat d’aquest pagament. El fiscal, indignat, no només va demanar i va obtenir la absolució dels serfs per part del tribunal, sinó que afegí: “Ignoro com els vostres avis adquirien un dret tan estrany; però aquest fa que ens semblin molt sospitosos tots els altres drets senyorials que reclameu”.

En la cèlebre nit del 4 d’agost de 1789, en la qual l’aristocràcia renuncià als seus drets senyorials, es llegiren davant l’Assemblea els documents als que acabem de referir-nos. La indignació de la seva lectura va ser un dels catalitzadors per prendre aquella decisió.