El Camp de la Bota és, sens dubte, un dels espais més curiosos del Delta del Besòs, la història del qual ens serveix per fer un recorregut pel passat de Barcelona i dels municipis del Pla des del segle XIX fins a l’actualitat.

Sovint oblidat, i banyat per les aigües del Besòs, ha fet tradicionalment de límit entre els municipis de Sant Adrià del Besòs i Sant Martí de Provençals, annexat a Barcelona l’any 1897.

Però quina relació tenien aquests antics aiguamolls del litoral barceloní amb la ciutat de Pequín, la capital del gegant Asiàtic, fundada fa més de 3400 anys? Tirem una mica enrere doncs per resoldre aquest petit enigma.

La zona en qüestió, havia anat guanyant terrenys al mar durant segles gràcies als sediments que hi abocava el Besòs, antigament anomenat “Bisauzi” (El de les dues salzedes), i a inicis del segle XIX conformava un paratge natural d’aiguamolls no habitat.

La unitat territorial d’aquests però, quedaria ràpidament alterada pel primer ferrocarril construït a la península Ibèrica, i és que la seva ubicació condemnava als aiguamolls, i aquests quedaven dividits en dues zones, la que seguiria prenent el nom de Camp de la Bota i la que el canviaria pel popular nom de “La Mina”, en referència a una font d’aigua que hi havia a la zona.

Malgrat això, Cerdà concebria i planificaria a aquesta zona allunyada de la gran ciutat, un gran parc o àrea natural de 190 hectàrees, a la que va anomenar Parc del Besòs. Els interessos dels eclesiàstics i nobles però, que eren propietaris de les terres, semblaven no anar en consonància amb les aspiracions de l’enginyer i urbanista nascut a Centelles, i van pressionar fins a aconseguir convertir el Camp de la Bota en una zona agrària.

A partir d’aquí, es parcel·laren els terrenys, i es començà una progressiva construcció tant de masos com de fàbriques que no es volien al centre de la ciutat, que marcarien i conformarien una nova realitat als antics aiguamolls.

La Zona del Camp de la Bota, on hi podem veure tant els barris com les vies del tren, ja a mitjans del segle XX. Font: Arxiu Històric del Poblenou

La Zona del Camp de la Bota, on hi podem veure tant els barris com les vies del tren, ja a mitjans del segle XX. Font: Arxiu Històric del Poblenou

A poc a poc, la concentració de fàbriques i tallers (com ara els de la Renfe), juntament amb la proximitat al mar i el fet que la zona (ja seca) s’havia convertit en apta per viure-hi, van anar apareixent nuclis habitats a la zona, entre els quals en destacaven el barri dels Pescadors. Aquest, situat arran de mar, era un barri de cases senzilles, en el que fins i tot hi havia una petita església dedicada a Sant Pere Pescador.

Aquest petit barri, que feia poc que s’acabava d’integrar a la Ciutat Comtal (almenys en part), va veure com, de sobte, l’hi arribaven combatents filipins, que després de la derrota de la Guerra de Filipines, havien hagut de fugir amb els soldats espanyols derrotats per la seva lleialtat a la causa espanyola.

Tot i les promeses que se’ls havien fet, segons sembla, un cop arribats a Barcelona, aquestes quedaren en no res, i els joves combatents filipins se n’anaren al nostre barri, a mirar de sobreviure de la pesca o treballant en algun dels tallers o fàbriques propers.

La concentració d’asiàtics, no passà inadvertida per la població local, que a partir del 1900 començà a referir-se al barri de pescadors amb el nou topònim de “Pequín”.

Val a dir, que els més de 3000 quilòmetres de distància entre els dos indrets (Pequín i Filipines), no van ser un factor que generés gaire preocupació entre els habitants locals, que davant d’uns trets facials poc coneguts per ells, no van filar gaire prim a l’hora d’atribuir-los al gegant asiàtic.