Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Imatge de portada: Il·lustració que apareix al manuscrit bizantí d’Escilitzes de Madrid, ricament il·lustrat que abasta els regnats dels emperadors romans d’Orient des de la mort de Nicèfor I el 811 fins a la deposició de Miquel IV el 1041. A l’esquerra hi podem observar un vaixell bizantí atacant a Tomàs l’Eslau (760 – 823), un comandant militar que va liderar una revolta contra l’emperador bizantí Miquel II (820 – 829) (Font: Wikimedia Commons).

Al llarg de tota la història de la humanitat, el monopoli de la violència i la supremacia bèl·lica han sigut claus per al manteniment dels imperis, els senyorius o els estats. Gaudir d’un nombrós exèrcit, així com de grans generals i especialistes en el món militar, ha permès a les elits perpetuar-se en el poder, eixamplar els seus dominis o defensar-se d’atacs externs. En aquest article ens proposem analitzar el “foc grec”, una arma bèl·lica incendiària que s’utilitzà majoritàriament a l’Edat Mitjana (476 dC – 1492) i que fou clau perquè la flota bizantina controlés el mar Mediterrani i frenés l’expansió musulmana cap a l’Europa de l’est. 

Les històries sobre el foc grec són tan fabuloses que ratllen el terreny de la ficció; tot i això, sabem, per algunes cròniques, que el seu efecte era devastador: una vegada encesa la substància, la misteriosa fórmula química era capaç d’engolir un vaixell i a la seva tripulació en qüestió de minuts. El denominat “foc grec” ha sigut un dels secrets militars millor guardats atès que els bizantins mai van voler revelar la seva fórmula; és per aquest motiu que encara avui dia químics i historiadors intenten desgranar la llista completa de possibles ingredients d’aquesta viscosa matèria capaç de cremar sobre la superfície aquàtica.  

Abans d’entrar en detall, cal remarcar que el terme “foc grec” prové del món antic (3500 aC – 476 dC), i descriu una arma enormement eficaç per als assetjaments i atacs navals. Com hem comentat anteriorment, encara avui en dia es desconeix amb exactitud les proporcions i els ingredients de la fórmula, però es creu que es tractava d’una substància inflamable probablement composta de salnitre, fòsfor i calç viva, la qual cremava amb una enorme violència i agressivitat. El poder de la dita arma no solament radicava en la gran flama que podia aixecar tant a terra com al mar, sinó que l’aigua no servia per apagar-la, ans al contrari, incrementava la seva magnitud. En conseqüència, en les batalles navals era, valgui la redundància, una arma enormement eficaç, donat que algunes cròniques situen l’ús desesperat de sorra, vinagre o inclús orina per evitar que els soldats fossin cremats en vida. 

L’any 214 aC l’exèrcit romà comandat per Marc Claudi Marcel es va presentar davant la ciutat grega de Siracusa, amb intenció d’assetjar-la. Però Arquímedes (287 aC – 212 aC), físic, enginyer, matemàtic i inventor grec, va decidir provar nombrosos aparells de defensa per a repel·lir l’ofensiva romana, entre ells una mena de foc que va permetre destruir gran part de la flota romana i va obligar Claudi Marcel a retirar-se. Del món antic només trobem aquest precedent, i és precisament per aquesta raó que l’arma bèl·lica deu el seu nom a Arquímedes (un personatge grec), però en l’actualitat es dubta del fet de si aquesta arma emprada pels siracusans era realment el “foc grec” del qual ens proposem parlar i no més aviat una simple arma incendiària que va cremar els vaixells i va permetre la victòria dels defensors. 

Per tal de ser més exactes hauríem d’avançar en el temps i situar-nos a la segona meitat del s. VII dC, quan un refugiat cristià de Síria anomenat Cal·línic d’Heliòpolis va ser expulsat pels àrabs de la seva ciutat natal i es va veure obligat a buscar refugi a Constantinoble, en aquells moments la ciutat més important del Mediterrani oriental. Arquitecte i alquimista romà d’Orient contemporani al regnat de Constantí IV (668 – 685), Cal·línic és considerat l’autèntic inventor de l’arma coneguda com a “foc grec”, ja que fou qui, després de cridar l’atenció de les autoritats bizantines, les quals van oferir-li l’oportunitat d’entrar a palau i gaudir d’experts col·laboradors i grans recursos, inventà aquest artífex químic incendiari que es convertiria, sense cap mena de dubte, en una arma clau per a la supremacia de la flota bizantina pel Mediterrani. S’especula que, potser, va rebre la fórmula secreta d’un alquimista establert a Alexandria, la ciutat dels savis en aquell temps.

Un grup de vikings rus intenta abordar un dromó bizantí que deixa anar flamarades de foc grec a través de sifons (Font: academiaplay)

La substància es podia llençar amb cubs, granades o exòtics tubs, i era impossible extingir la flama amb aigua. La primera vegada que s’emprà fou a la batalla naval de Syllaeum (678), la qual, en coordinació amb una sèrie de batalles per terra a Anatòlia i Síria, enfrontà als àrabs omeies i a l’Imperi Bizantí. Constantí IV (668 – 685) va resoldre l’assetjament àrab amb un atac directe, on la seva flota, equipada amb foc grec, va llançar amb tubs i catapultes dita substància incendiària. El que va diferenciar els bizantins de la resta en l’època en qüestió fou la utilització de sifons pressuritzats per a llençar el líquid a l’enemic: una mena d’instal·lació hidràulica que, aplicant el principi dels vasos comunicants, podia transferir, mantenir o llançar el líquid en qüestió. Se la podria considerar, salvant les distàncies, una arma a l’estil dels llançaflames moderns: el cheirospihon. 

Ús del cheirospihōn utilitzat des d’un pont mòbil contra un castell. I·luminació del manuscrit Poliorcetica, d’Heró de Bizanci (Font: Wikimedia Commons)

En altres paraules, el “foc grec” va representar un enorme avantatge tecnològic que va permetre diverses victòries militars bizantines als segles VII, VIII i IX, especialment la salvació de Bizanci en dos assetjaments musulmans, assegurant la continuïtat de l’imperi i constituint un autèntic fre davant les intencions expansionistes de l’Islam. Podríem dir que fou una peça més de la militarització d’Europa davant l’avanç imparable dels àrabs tant pel nord d’Àfrica com per Turquia.

La impressió que produí l’arma fou d’enorme magnitud, i constatem com, al pas dels segles, els croats, els àrabs, els xinesos i fins i tot els mongols, també se la van fer seva. L’arma va patir nombrosos canvis, com per exemple: es va acabar utilitzant per a batalles terrestres i es van introduir nous materials com la nafta, el sofre o el carbó. Tanmateix, eren formules diferents a la bizantina, un autèntic secret d’Estat guardat de forma obsessiva i gelosa.

3 comments

  1. Al llarg dels segles l’alquímia sempre ha volgut defensar el seu petit lloc d’honor dins de la Història. Fins i tot en l’actualitat, des d’un pensament espontani i no pas des d’una reflexió científica, ens preguntem amb quins setze sous és podria mantenir viu un foc sobre l’aigua, altrament elements miticament antagònics.
    Molt interessant aquest article que ens endinsa un cop més en l’enginy del ser humà per a protegir o per eixamplar les seves fronteres.
    Felicitats a l’autor per un pessic d’història que fa de tan bon llegir.

  2. La història sempre m’acaba fascinant i més en la branca bèl.lica d’aquesta. És molt curiós com se les buscaven per derrotar als seus enemics, entre els porcs en flames i el “foc grec” he quedat ben sorprès! Amb ganes de tenir més artícles d’aquesta indole!

    Seguiu així!

  3. Em sembla molt interessant el tema així com desconegut per la gent que no està dins del món historiogràfic.

    Les meves mes sinceres felicitacions al autor del article per aconseguir captivar als lectors amb tanta facilitat a través d’un llenguatge cuidat i una prosa treballada en la sutilesa i la perfecció.

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>