Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 53
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

Uns destacaven per la circumferència del seu crani; altres resultaven fàcils d’identificar per la protuberant forma del seu nas. El color i la forma dels cabells, el diàmetre de la mandíbula o la mida dels peus i les mans també podien servir com a prova a l’hora reconèixer als delinqüents –fins i tot a l’hora d’incriminar-los en un judici. Totes aquestes característiques són només una mostra de la teoria elaborada pel metge i criminòleg Cesare Lombroso (1834-1909), considerat el fundador de l’antropologia criminal.

La Itàlia de la segona meitat del segle XIX era un país encara en construcció. La recent unità italiana havia palesat la preeminència de la burgesia, alhora que evidenciava la irrupció de les masses en l’escena política. En paral·lel, el procés d’industrialització dibuixava un mapa amb un nord industriós –el gruix de l’activitat del qual es concentrava en les regions de la Llombardia i el Piemont–, i un sud rural exportador d’immigrants cap a països com l’Argentina i els Estats Units d’Amèrica. Va ser aquest el context que li tocà viure a Lombroso, natal de Verona, llicenciat per la Universitat de Pavia, director del manicomi de Pesaro i professor a la Universitat de Torí, on finalment morí.

En els seus estudis, Lombroso va centrar-se en aspectes com la capacitat cranial i cerebral, l’índex nasal o l’alçada i amplada de la cara dels individus, entre d’altres. Segons la teoria lombrosiana, els delinqüents són fàcils de reconèixer si ens hi fixem en els trets facials, la forma del crani i les dimensions corporals. Destacarien, per exemple, en el cas dels assassins els ulls freds, les orelles allargades i el cabell fosc i rinxolat. D’igual manera, els carteristes podien ser identificats per les seves mans prominents; els falsificadors per tenir una gran circumferència cranial; i els violadors pel seu cabell ros, per tenir les mans petites i per presentar anomalies als genitals.

La delinqüència era una realitat notòria en el si de la societat decimonònica. Entre les causes que originaven tal fenomen trobem la desocupació i les precàries condicions de vida i de treball que acompanyaven la industrialització. No obstant això, aquesta lectura no seria compartida per les classes benestants, les quals van optar per recórrer a teories com les de Lombroso per explicar els orígens de la delinqüència. L’alarma no era menor, i és que precisament els interessos de classe semblaven perillar davant la possibilitat d’una revolució impulsada des dels marges de la societat. No va ser, per tant, casualitat que els anarquistes esdevinguessin en objecte d’estudi per part de la jove antropologia criminal.

Cesare Lombroso va rebre les influències d’altres científics com ara Charles Darwin, a través de qui va incorporar el determinisme biològic en els seus estudis. El positivisme defensat per l’italià, trasllada a les ciències socials les idees i els mètodes que fonamenten el camp de les ciències naturals. D’aquesta manera, la teoria lombrosiana sostindrà afirmacions tals com que la inclinació al crim està estretament lligada a factors hereditaris que determinen a l’individu. És aquest el resultat d’un seguit d’estudis, iniciats amb una primera investigació forense l’any 1871 del crani del criminal Giuseppe Villella.

Tant les fotografies com els esbossos van ser emprats com a recursos probatoris de la suposada anormalitat dels criminals. En aquest cas, es tracta d’una imatge recollida a “L’uomo delinquente” (edició 1889). Font: Wellcome Collection

L’estudi forense de Villella conclou que existeix una relació de similitud morfològica entre els cranis dels delinqüents i els dels animals. És llavors quan elabora una hipòtesi clarament influenciada per la teoria darwinista de l’evolució humana i pels estudis del sociòleg Herbert Spencer. Lombroso afirma que l’home delinqüent és un esglaó entremig en l’escala evolutiva. Un ésser atàvic i primitiu, el qual presenta trets diferencials tant anatòmics com de comportament, que ens porten a poder considerar el criminal un anormal. Alhora, el crim serà percebut com una “necessitat natural”, talment, no seria possible la seva erradicació tot i que sí que podria preveure’s.

En endavant, la incipient investigació va ser complementada amb altres estudis que van permetre l’elaboració de la teoria del criminal nat i l’establiment de diverses categories. El criminal va ser representat com un malalt i un monstre alhora, sent classificats en sis categories: a) El criminal nat, atàvic, salvatge i supersticiós, b) el boig moral, amb una capacitat cognitiva normal, però amb un desviament moral, c) l’epilèptic, amb tendència per les accions violentes, d) el boig, un malalt mental que es trobava alineat, acostumava a ser addicte a l’alcohol i resultava fàcilment reconeixible pels seus brots d’histèria, e) el delinqüent ocasional, i f) el criminal passional, el qual actuava imbuït per la ira i la ràbia. Posteriorment van ser incloses dues categories més, amb la dona delinqüent i el delinqüent polític.

La seva obra més destacada és L’uomo delinquente (1876), la qual va gaudir d’una notable acceptació científica i popular fins que sociòlegs com el francès Gabriel Tarde començaren a refutar les seves tesis. Tot i això, la deshumanització del delinqüent, representat com una bèstia primitiva que estava a remolc entre el simi i l’ésser humà en l’escala evolutiva va tenir un gran impacte en la societat de l’època, estigmatitzant-lo i creant estereotips al voltant de la seva existència. El dret penal i la medicina legal també es van fer ressò de les seves publicacions. Fins i tot, els estudis antropològics de Lombroso van servir com a prova a l’hora de dictar sentències judicials i de perseguir conductes identificades com a “perilloses” per a la societat. 

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>