Amb l’aixecament franquista de l’any 1936, Espanya quedà partida en dues meitats. Catalunya, al bell mig de la meitat fidel a la República legalment establerta, experimentà un conjunt de canvis en la seva toponímia (els noms dels municipis) que no eren res més que un reflex de les ideologies polítiques dominants. Així, fruit de la revolució i del sentiment anticlerical i antisenyorial del moment, es van eliminar dels noms de les contrades les referències al santoral (hagiotopònims), a la monarquia o a l’aristocràcia. Aquests canvis eren promoguts pels comitès populars locals i van ser reconeguts i assumits per la Generalitat de Catalunya. El punt legal inicial va ser el Decret de Seguretat Interior signat el 9 d’octubre de 1936, que reconeixia la potestat dels ajuntaments pel que feia als noms dels municipis, i tots els canvis es van anar ratificant en els posteriors decrets signats per la Generalitat presidida per Lluís Companys.

En total, es van modificar cent vint-i-quatre topònims, que van passar a fer referència a elements paisatgístics o geogràfics propis de les contrades dels municipis. Amb tot, algunes desenes de municipis amb noms derivats del santoral no van patir cap canvi.

D’entre els topònims que es van variar, Molins de Rei va perdre les connotacions monàrquiques i va passar a dir-se Molins de Llobregat. Pel que fa als hagiotopònims (els que tenen noms del santoral), alguns dels canvis van ser els següents: de Sant Feliu de Llobregat, a Roses de Llobregat; de Sant Adrià de Besòs a El Pla de Besòs; de Sant Andreu de la Barca a Aigüestoses de Llobregat; de Sant Andreu del Palomar a Harmonia del Palomar; de Sant Boi de Llobregat a Vilaboi; de Sant Carles de la Ràpita a La Ràpita dels Alfacs; Sant Genís de Vilassar, a Vilassar de Dalt; i Sant Cugat del Vallès, a Pins del Vallès.

Amb la victòria dels sublevats i la caiguda de la Segona República, la major part d’aquests noms van ser derogats i es va tornar a adoptar la nomenclatura anterior. Ara bé, en alguns casos, el nom dels municipis continua essent a l’actualitat el que va aprovar la Generalitat Republicana. És el cas de Vilanova del Vallès i Vilassar de Dalt, per exemple.