Podríem dir que la circumcisió ha estat, històricament, una pràctica habitual en moltes societats humanes. Per aquesta n’entenem l’extirpació parcial o total del prepuci, deixant conseqüentment al descobert el gland del penis. Aquesta és realitzada principalment per qüestions culturals, raons higièniques o a causa de la litúrgia religiosa.

En aquest últim àmbit, és d’interès la presència de la circumcisió en les tres grans religions monoteistes (Judaisme, Cristianisme i Islam) i particularment el culte i els debats teològics que aquesta ha generat en el si de les esglésies cristianes. I és que si Jesucrist, messies cristià i fill de Déu, fou circumcidat en la seva condició de jueu, les autoritats del cel a la terra de ben segur hi tenien quelcom a dir.

Existeixen evidències per creure que, anteriorment al 4t mil·lenni abans de Crist, la circumcisió era practicada a la península aràbiga per diversos grups sumeris i semites, que s’anaren estenent al llarg del Pròxim Orient. D’aquests últims, a més d’altres pobles, en sorgiren els hebreus, dels quals a la vegada se n’originaren els jueus.

La primera referència històrica de la circumcisió les constitueixen les representacions iconogràfiques egípcies localitzades a la tomba d’Ankhmahor, a Saqqara. Aquestes datarien d’entre el 2.400 i el 2.300 abans de Crist. La present imatge és una representació en color de l’original. Font: Viquipèdia.

La primera referència històrica de la circumcisió les constitueixen les representacions iconogràfiques egípcies localitzades a la tomba d’Ankhmahor, a Saqqara. Aquestes datarien d’entre el 2.400 i el 2.300 abans de Crist. La present imatge és una representació en color de l’original. Font: Viquipèdia.

Segons el Gènesi, que esdevé el primer llibre de la Torà pel judaisme i el primer llibre de l’Antic Testament pel cristianisme, Déu i Abraham arribaren a una aliança que l’implicà a ell mateix i a tota la seva descendència:

Tots els homes hauran de ser circumcidats. Circumcidareu el vostre prepuci, i aquest serà el signe de l’aliança entre jo i vosaltres. De generació en generació, tots els infants mascles seran circumcidats el vuitè dia d’haver nascut. […] Així la meva aliança quedarà marcada a la vostra carn com una aliança perpètua. Tot home que no hagi estat circumcidat serà exclòs del poble, perquè haurà trencat la meva aliança (Gènesi 17:10-14).

Així doncs, Jesús de Natzaret, en tant que jueu, hauria de ser circumcidat tal com determinava la llei mosaica. Tot i que diversos evangelis apòcrifs en parlen, dels quatre evangelis pertanyents al Nou Testament només el de Lluc en cita, breument, la circumcisió de Jesús:

Quan van complir-se els vuit dies i hagueren de circumcidar l’infant, li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare (Lluc 2:21).

Aquesta acció aparentment irrellevant tindrà conseqüències prou significatives en el si de la religió cristiana durant l’edat mitjana, moderna (i fins i tot contemporània). La primera seria la intensificació del culte de la suposada relíquia del sant prepuci o sanctum præputium, juntament amb l’aparició de representacions iconogràfiques de la circumcisió de Crist, en tant que episodi de la seva vida.

Aquesta representació de la circumcisió de Crist pertany al Menologi de Basili II, llibre litúrgic de l’església ortodoxa, que és datat entre finals del segle X i principis de l'XI. Font: Viquipèdia.

Aquesta representació de la circumcisió de Crist pertany al Menologi de Basili II, llibre litúrgic de l’església ortodoxa, que és datat entre finals del segle X i principis de l’XI. Font: Viquipèdia.

També sorgirien múltiples debats teològics sobre les implicacions que tindria la resurrecció i l’ascens al cel de Crist amb les seves relíquies carnals. Per exemple, és debatí sobre si el cos ressuscitat de Jesús ressorgiria circumcidat o no a la terra, o si el seu prepuci ascendiria al cel juntament amb la totalitat del seu cos o hi restaria terrenalment. A més a més, no faltaren especulacions sobre el camí que seguiria la relíquia; i no caldria dir que aquest és difús, imprecís i múltiple.

Després de la crucifixió de Crist, es diu que Sant Joan Baptista (o la Verge Maria) entregaren el sanctum præputium a Maria Magdalena. La següent referència la trobem, llunyanament, el 25 de desembre de l’any 800, on se’ns diu que Carlemany regalà la relíquia al papa Lleó III durant la seva coronació com a emperador del Sacre Imperi Romà. Carlemany afirmà que aquesta li fou entregada per un àngel mentre resava al Sant Sepulcre (o alternativament, regalada per Irene, emperadriu romana d’Orient).

Presumptament, Lleó III diposità la relíquia a la basílica de Sant Joan de Laterà, que es perdria durant el saqueig de Roma en 1527. Aquesta es recuperaria el 1557 a la localitat italiana de Calcata, en trobar-se amagada en un estable en què havia estat pres un lansquenet alemany. Finalment, la relíquia seria custodiada per l’església de la citada localitat.

Tot i aquesta versió, fou habitual que sorgissin altres històries i diverses institucions cristianes s’atribuïssin la custòdia de la relíquia. Entre aquestes: la diòcesi de Chartres, l’abadia de Charroux i la catedral de Le Puy-en-Velay (França), la ciutat d’Anvers (Bèlgica) o la catedral de Santiago de Compostela (Galícia).

La circumcisió de Crist fou representada en multitud de pintures renaixentistes i barroques, particularment italianes. A la imatge observem «la circumcisió» de Luca Signorelli. Font: Viquipèdia.

La circumcisió de Crist fou representada en multitud de pintures renaixentistes i barroques, particularment italianes. A la imatge observem «la circumcisió» de Luca Signorelli. Font: Viquipèdia.

A causa d’un notori culte entre els fidels, s’implantà la circumcisió del Senyor com a festivitat litúrgica en el calendari romà general l’any 1568. I el dia escollit per a tal celebració no podia ser altre que l’1 de gener, 8 dies després del naixement de Jesús.

Al cap del temps, però, la festivitat es tornà impopular entre les autoritats de la Santa Seu. Tant fou així que el 3 de desembre de 1900, la Santa Congregació per a la Doctrina de la Fe decretà «que tota persona que parli, escrigui o llegeixi sobre el sant prepuci serà considerada menyspreable tot i que tolerada» (o amb la possibilitat  d’excomunicació si es feia escandalosament o aberrant).  Per tal de regularitzar aquesta situació, el 1969 el Concili Vaticà II reformà el calendari romà general: la circumcisió del Senyor, celebrada l’1 de gener, seria substituïda per la solemnitat de Santa Maria, Mare de Déu.

Tot i la seva eliminació, la festivitat seguia sent popularment practicada en moltes comunitats cristianes i encara es rendia culte a la presumpta relíquia de la localitat de Calcata. De fet, cada 1 de gener celebraven una processó juntament amb la relíquia. Això acabà l’1 de gener de 1983, quan el capellà del poble n’anuncià públicament el seu robatori. Aquest provocà el rebuig i l’escepticisme de molts vilatans,  que fins i tot acusaren la mateixa església de ser la perpetuadora del furt de la relíquia.

Així semblaria concloure la història d’una circumcisió que ha aconseguit mantenir-se present en el món litúrgic cristià (amb més o menys rellevància) durant gairebé 2.000 anys.