Molt abans de la invenció d’internet, del telèfon o del telègraf, quan el món era molt més gran del que ho és ara, les cartes eren l’única forma de comunicació a llarga distància. El servei postal va esdevenir una institució revestida de gran importància al llarg del segle XIX, moment en què la diàspora europea omple les vies de comunicació amb tones de paper escrit: cartes comercials, xecs, compromisos, missives amoroses, postals… L’objectiu de fer arribar les paraules de l’emissor als ulls del destinatari era una empresa prodigiosa i el servei postal britànic presumia de ser el més fiable. Cap al 1830, el Royal Mail introdueix el segell i deu anys més tard adopta el ferrocarril com a mitjà de transport del correu.

La fiabilitat del correu britànic era tan famosa i el temps lliure abans de l’era de la televisió i d’internet tan abundant, que es va posar de moda desafiar la capacitat i la paciència dels carters encriptant l’adreça del destinatari amb endevinalles. Aquesta tendència va causar furor entre els romàntics que solien fornir els sobres de les seves melancòliques cartes d’amor amb complicats dibuixos, codis i frases enginyoses moltes vegades en vers. Cal dir que aquesta moda ràpidament va traspassar les fronteres dels dominis de la reina Victòria i amb més o menys fortuna els carters europeus van intentar no rebaixar les estadístiques d’entrega dels seus serveis. A casa nostra hi ha documentats concursos en alguns pobles on el repte era desxifrar l’adreça del destinatari d’alguna missiva si bé és cert que la majoria de els vegades això responia més les dificultats cal·ligràfiques d’un població amb uns alts índexs d’analfabetisme que no pas al divertiment de romàtics avorrits.