Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
debat
efemerides
numeros
destripant
curiositats
vides_paralleles
histories_esport
reaccions_medievals
ressenya
origens
popup_theme
elementor_library
Filter by Categories
Actualitat
Anècdota
Article
Cròniques
Curiositats
Debats Historiogràfics
Deformant la història
Editorial
Entrevista
Número 0
Número 1
Número 10
Número 11
Número 12
Número 13
Número 14
Número 15
Número 16
Número 17
Número 18
Número 19
Número 2
Número 20
Número 21
Número 22
Número 23
Número 24: Especial relacions Catalunya-Espanya
Número 25
Número 26
Número 27
Número 28: Especial Desobediència Civil
Número 29
Número 3
Número 30
Número 31: 50 anys del maig del 68
Número 32
Número 33
Número 34
Número 35
Número 36
Número 36. Especial Primera Guerra Mundial
Número 37
Número 38
Número 39
Número 4
Número 40. Especial Guerra Civil
Número 41
Número 42
Número 43
Número 44
Número 45
Número 46
Número 47
Número 48
Número 49
Número 5
Número 50
Número 51
Número 52
Número 6
Número 7
Número 8
Número 9
Ressenyes
Revistes
Sin categoría
Últimes novetats

La “mort negra” va ser un dels períodes, entre el 1346 – 1354, més macabres de la història d’Europa occidental, ja que va delmar més del 60% de la població. La Pesta Negra va calar al subconscient de la societat europea de tal forma que va crear les seves pròpies històries i mites i va canviar per sempre més la mentalitat de la gent. Un dels mites més escabrosos i morbosos és el del “Rei de les Rates”.

Popularment, s’ha cregut sempre que la pesta bubònica la portava en un inici la rata negra asiàtica, però qui realment portava la pesta eren les puces de la rata. Per això, un dels primers signes que havia arribat la pesta a una ciutat era veure un grup de rates mortes; i per això s’imaginava que una força maligna empenyia a les rates a transportar aquest mal enviat per Déu contra els pecats dels cristians. Llavors, va sorgir la idea que algú havia de controlar aquesta plaga: un enviat del mal. Aquest seria el “Rei de les Rates”. El Rei de les Rates és, o més aviat el forma, un grup de rates entortolligades per les cues que es mouen amb una sola voluntat diabòlica. Aquest rei, que viu al niu principal, controla a tots els seus serfs per portar la mort i el dolor a la raça humana.

Aquest mite aparegué perquè molts exterminadors de plagues es trobaven, a vegades, a dins dels nius dels rosegadors, un grup de rates que s’havien entortolligat les cues mentre dormien, no havien pogut desfer-ne el nus, havien mort de fam al niu mateix i encara no se les havien menjat les altres rates.

“Sono io la morte e porto corona”. Així comença una de les danses macabres més populars del nord del Mediterrani. Aquestes peces i aquest culte a la mort serien una rèmora dels anys de la pesta negra, quan la mort és coronada triomfalment per sobre totes les coses: la seva efígie del crani amb dos ossos i una corona és el símbol més conegut, juntament amb la dalla o la falç i el rellotge d’arena. Molts d’aquests símbols són robats del déu romà Saturn, el déu del temps. Saturn no perdona, igual que la mort, que indica que a tothom li arriba l’hora. A Catalunya, tenim la “Dansa de la Mort”, a Verges, que recorda aquestes dates al nostre territori, juntament amb l’adaptació de moltes danses macabres de l’italià al català.

Un “rei de les rates”, del segle XIX, conservat a Estrasburg. Font: Wikimedia Commons

La mort es va coronar a Europa, portant amb ella la desesperació i el fanatisme religiós. A molts llocs d’Europa es van fer processons de flagel·lants i d’orgies al mig del carrer, pregonant la fi del món, el canibalisme era a l’ordre del dia… la visió d’aquestes processons per part de la població devia ser una imatge esfereïdora i molta gent creia que s’atansava la fi del món. En altres casos, les precaucions contra el contagi eren draconianes, com és el cas de Milà: allà, l’arquebisbe va ordenar el tancament de les muralles i matar a tothom que s’atansés a elles tant per entrar com per sortir, i a la vegada va tapiar cases d’infectats juntament amb tots els habitants de les cases. Aquestes mesures van salvar a Milà d’un desastre com el de Venècia, que va ser un dels llocs on la pesta va arribar amb més força: la Ciutat dels Canals ja tenia una tradició de tifus i altres malalties a causa de la seva llacuna i les aigües estancades, però l’arribada de la mort negra va ser tan bestial que l’illa de Poveglia (una de les petites illes que envolten la ciutat), va acabar esdevenint el lloc on deixaven els infectats i on els acabaven cremant; i a causa de les cendres, l’illa es va anar fent més gran fins a doblar la seva mida natural.

La impressió de la mort va ser tan forta, que va crear l’art macabre: totes les representacions de la “mort coronada”, les vanitats o fins i tot aquest trauma va portar a la creació d’esglésies fetes amb ossos. Tot i que algunes són anteriors, com San Bernardino dalla Osse (1210), comencen a propagar-se per tot Europa a partir de llavors.

Els efectes més directes de la pesta van ser l’antisemitisme, que va portar els pogroms a tot Europa, arrasant els calls jueus acusant-los d’haver enverinat les aigües. A la Península, també es van donar casos d’odi contra les poblacions islàmiques que vivien als regnes cristians. Al Principat de Catalunya, Barcelona va perdre el 60% de la seva població, la mort va deixar masos buits i abandonats, conjuntament amb les seves terres. Aquest fet va ser aprofitat per molts pagesos de la plana de Vic per poder demanar més terres als seus senyors creant un nou pagès: el pagès gras, que tenia molta terra sota el seu conreu, donant-li una posició privilegiada a les societats rurals catalanes.

Escena d’una “dansa macabre”. Font: Wikimedia Commons

Finalment, la Mort Negra va passar, però el seu record ha continuat viu fins a arribar a l’actualitat. La manera  de veure el món va canviar: els pobres ja no eren vistos de forma paternalista pels benestants, l’almoina acabaria essent monopolitzada per l’Església per evitar el contacte dels estrats dominants amb els marges de la societat. Després d’aquest període d’horror, la gent va començar a celebrar que estaven vius. Aquesta nova esperança va permetre l’arribada del Renaixement.

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>