Alguns no ho sabran, altres no se’n recordaran i d’altres, simplement no voldran recordar-ho. Nelson Mandela, el pare de Sud-Àfrica, que va capitanejar el derrocament de l’apartheid i que va rebre Premi Nobel de la Pau, és una figura àmpliament reconeguda i admirada, actualment, arreu del món. Així doncs, seria fàcil, a priori, entendre que Fidel Castro pogués ser un més d’aquests admiradors.

No obstant això, la seva relació va molt més enllà de la simple admiració. Sense fer un exercici gaire exhaustiu de política comparada, podem veure com Nelson Mandela, amb l’enduriment del règim de Sud-Àfrica a finals dels 60 amb la Massacre de Sharpville, emprèn les primeres accions de sabotatge i lluita armada (reconeixerà que l’inspiraren les obres del Che Guevara), que el portaran primer a la clandestinitat i després a la presó a causa de l’ajuda de la CIA al govern. Tot això pocs anys després de la Revolució Cubana. La lluita de Mandela i Fidel en aquells moments es trobava emmarcada amb unes circumstàncies, si més no, semblants.

A la dècada dels 70 començarà el contacte entre ells quan Castro ajudi a l’African National Congress (partit d’arrel comunista i que Mandela lideraria), mentre Nelson encara es trobava a la presó. Cuba va donar suport militar (uns 50.000 efectius) a Angola en la coneguda com a Guerra de la Frontera de Sud-Àfrica. La independència d’aquest país es trobava amenaçada per la intervenció del que llavors era el govern de Sud-Àfrica i altres forces occidentals com els EUA, Gran Bretanya, Israel i França. Això tàcticament li interessava a Mandela, ja que debilitava el govern i impedia que eixamplés els seus interessos a altres regions.

cuito-cuanavale-cuba-580x419

Combatents cubans a Cuito Cuanavale, Angola, març de 1988. .

Són moltes les accions que enfortiren el vincle entre ells i el seus pobles, com ara la multitud de metges que envià més tard Cuba o les beques que donà a sud-africans perquè es formessin a l’illa. També podríem recollir altres fets i anècdotes, però crec interessant aportar una sèrie de cites de primera mà, ja que són molt aclaridores.

Mandela, uns quants anys després, però abans de ser president, en la visita a Cuba (dels primers països que visità) el 1991, diria: “El poble cubà ocupa un lloc especial en el cor dels pobles africans. Els internacionalistes cubans van fer una contribució a la independència, la llibertat i la justícia a Àfrica que és incomparable, pels principis i el desinterès que el caracteritzen.” Afegiria davant milers de cubans en un 26J – referint-se a la victòria cubana contra les tropes sud-africanes en la batalla de Cuito Cuanavale -, el següent: “L’aplastant derrota de l’exèrcit racista a Cuito Cuanavale constituí una victòria per tota Àfrica! Cuito Cuanavale marcà una fita en la història de la lluita per l’alliberació de l’Àfrica Austral! Cuito Cuanavale marca el viratge en la lluita per alliberar el continent i el nostre país del jou de l’apartheid!”

Es retrobaren el 1998 a Sud-Àfrica, en la Cimera del Moviment de Països No Alineats, un cop Mandela ja era president. Aquest vídeo mostra l’emotivitat de la trobada i el rerefons d’aquesta, lligant-ho amb la relació anteriorment descrita.

Cal desmentir tòpics al voltant de Fidel Castro; posar en valor no només les crítiques que es puguin fer actualment, sinó tota la seva trajectòria, per tal de poder-la avaluar correctament. Des del present doncs, no ens pot semblar caricaturesca aquesta relació, i s’ha d’entendre les relacions entre aquests dos dirigents com dos grans personatges que van establir llaços entre ells i els seus pobles, en un context de descolonització i alliberament de les nacions del mal anomenat tercer món.