Del 14 al 25 de gener de 1957, es va esdevenir una vaga d’usuaris de tramvia a la ciutat de Barcelona que, si bé no suposaria una victòria directa sobre la raó per què va començar (la pujada de preus del bitllet), va suposar un cop dur per al règim franquista, que es trobava en un moment de canvi i crisi. Durant el franquisme i la dura postguerra, a Barcelona molts problemes ciutadans d’un cert gruix desembocaven en una revolta, gran o petita, i comportaven aldarulls als tramvies. Una expressió habitual de protesta es manifestava contra aquests vehicles ja que eren el transport públic habitual de molts obrers. Des de finals del segle XIX aquests transports havien esdevingut eina per a les protestes obreres i estudiantils a Barcelona, comptant, en moltes ocasions amb el suport dels propis conductors. En les convocatòries de vagues generals a principi de segle els tramvies es feien descarrilar, bolcar o s’incendiaven amb tal d’assegurar èxit de la convocatòria. La vaga de tramvies més esmentada acostuma a ser la de 1951, quan es pujà el preu del bitllet de 50 a 70 cèntims. La companyia de tramvies va arribar a haver de reposar 6.000 vidres dels vehicles en aquells dies de protesta, que havia començat de forma espontània i havien assumit estudiants i obrers. Aquestes mobilitzacions ja es van saldar amb diverses condemnes a presó i un parell de mort, i la dura repressió de la guàrdia civil, però també va suposar l’aixecament del poble barceloní en més àmbits, desembocant en una vaga general que va obtenir suports fins i tot dels estudiants de Granada i Madrid.
La vaga de 1951 va acabar amb molts més ferits, condemnats a mort (que no van acabar sent executats) i dos morts durant la repressió directa. El govern va acabar cedint, paralitzant la pujada de preus i fent-ne una revisió que finalitzà el 1954 amb una pujada de 50 a 60 cèntims. En aquest moment un grup d’activistes van començar els preparatius per una altra vaga d’usuaris però van ser descoberts, detinguts, interrogats i torturats per la policia, quedant truncada la seva organització. Els tramvies van passar de color vermell a verd, i la companyia va tenir una davallada en els usuaris, però això també es deu a l’ampliació que s’estava donant en les línies de metro i en el servei d’autobusos. En la vaga d’usuaris de 1957, podem afirmar que l’èxit de la mobilització va ser gran, però el seu impacte molt menor al de 1951, i és que no va desbocar en cap vaga general ni va aconseguir frenar l’augment dels preus. La mobilització, aquest cop, va ser més coordinada per les diferents forces polítiques antifranquistes, que van començar a entendre que era necessària la seva unió per a desgastar el règim franquista. Des del Partit Socialista Unificat de Catalunya es va valorar que calia la unió de les forces patriòtiques catalanes i des del Moviment Socialista de Catalunya sorgien veus similars, així com el Partido Comunista de España, que va valorar com un avenç per la democràcia la unió d’aquestes forces.
La vaga va aconseguir la dimissió de l’alcalde Simarro després d’un trist paper durant aquesta i la seva substitució per Porcioles, un ex membre de la Lliga Catalana. A més d’això, aquesta protesta, sumada als fets del paranimf que la succeirien, van influir en la reforma ministerial que es donaria en els propers anys. El caudillo nomenaria un ministre sense cartera, Pere Gual Villabí, que seria nomenat com “el ministro catalán”, per, en les paraules d’aquest, “donar una satisfacció a Catalunya”. Aquest personatge també havia estat membre de la Lliga Catalana en el passat. Tot i no tractar-se d’una mesura contundent, els plans del regim no semblaven tan sòlids, i no tenia tan clar el seu poder després dels alçaments del poble barceloní. A més, es va donar un dels primers casos de repressió acadèmica universitària en la història del règim franquista, obrint-se quinze expedients a estudiants que havien estat detinguts durant les mobilitzacions. Els estudiants foren la brasa que va quedar encesa després de la vaga d’usuaris de tramvia, evidenciant la forta presència policial i demanant l’alliberament dels detinguts. El dilluns 18 de febrer aparegueren en un balcó de la universitat uns ninots penjats pel coll que representaven el vicerector i el rector en funcions, i van sorgir crides a no anar a classe, fets respostos amb continues identificacions i registres policials pels patis de la universitat. Finalment el dia 21 de febrer una multitud d’uns 800 estudiants varen iniciar la que seria la primera assemblea democràtica de la postguerra al paranimf de la Universitat de Barcelona. La repressió que en aquell moment varen rebre els estudiants va ser tal com que als caps de l’acció se’ls va multar amb entre 25.000 i 50.000 pessetes, 270 van perdre el curs, 380 van haver de pagar el doble per la seva matricula i d’altres van perdre el dret a les milícies universitàries, i van ser destinats a seccions de muntanya o de càstig en el seu servei militar. Aquestes mesures van desbocar la solidaritat de la comunitat universitària d’arreu de l’estat. El rector de la Universitat de Barcelona va dimitir per desacord amb l’actuació policial, fet que va ser aprofitat pel règim per substituir-lo per un dels rectors més durs que ha tingut la institució, Franacisco Garcia Valdecasas.
El que havia començat com una vaga d’usuaris de tramvia en protesta per la pujada dels preus del bitllet, com una mobilització popular empresa sobretot per obrers, havia rebut la solidaritat dels estudiants i havia fet madurar les tesis de les forces polítiques antifranquistes en la seva voluntat de col·laboració. Entre la vaga de tramvies de 1951 i la caputxinada de 1966, el 1957 els estudiants van aconseguir grans fites en les seves reivindicacions democràtiques i el règim va tremolar per un moment en el que va suposar un conjunt de mostres de solidaritat entre les classes populars barcelonines i estatals.
