Setanta anys abans de l’arribada de les Brigades Internacionals a la Guerra Civil Espanyola, milers d’homes d’arreu del planeta acudiren a lluitar, voluntàriament i d’acord amb els seus ideals, sota la bandera del Sant Pare Pius IX per a la defensa de Roma davant l’ofensiva de les tropes liberals. En aquest breu article repassarem com succeïren aquells fets, aquells últims dies d’existència dels Estats Pontificis (751 d.C. – 1870 d.C.). Mirarem de recordar la greu crisi que sofrí el Papat i que el portà a necessitar l’ajuda de milers de voluntaris d’arreu del món.

Si bé l’any 1870 el govern dels Papes era derrotat per la força de la revolució, les tensions ja venien d’anys abans. Podem recordar que durant la Primavera dels Pobles, a l’any 1848, el Comte Pellegrino Rossi, comissionat de Pius IX per retornar la calma als dominis papals, era assassinat pels revoltats romans. L’endemà de l’assassinat, les tensions anaren en augment, l’assalt a edificis de l’Església es va estendre i la vexació a religiosos va ser una constant. La vida del Sant Pare corria perill i va refugiar-se a Gaeta (sota control del Rei de les Dues Sicílies) per tal de salvar la vida. En aquell moment, els revolucionaris crearen la República Romana, que durà pocs mesos, fins que l’any 1849 una acció conjunta de tropes franceses, espanyoles, austríaques i napolitanes va restaurar el poder del Papa. Pius IX va tornar a la ciutat eterna i el general Oudinot va quedar al capdavant d’una guarnició de tropes franceses per garantir l’ordre pontifici. Val a dir que a Napoleó III li interessava ajudar el Papa per guanyar-se el suport dels catòlics francesos.

pius-ix

Pius IX, l’últim Papa Rei.

Tanmateix, les tensions seguiren i l’any 1853 la policia pontifícia evità un assassinat contra el Sant Pare i, dos anys després, al 1855, es produïa un assassinat fallit contra el Cardenal Antonelli, Secretari d’Estat i mà dreta del Papa Pius IX.

Diverses personalitats del moment apostaven per resoldre la qüestió romana. Aconsellaven al Sant Pare de renunciar a la sobirania territorial i dedicar-se únicament a les qüestions espirituals. El Papa sempre ho rebutjà; segons Pius IX, ell era un administrador d’un llegat transmès de Pontífex a Pontífex, renunciar seria una traïció.

L’any 1859 la situació per a la Santa Seu es tornà més complicada, Napoleó III (el gran valedor del Papa) firmava un tractat de col·laboració amb els piemontesos (enemics del Papa) a causa de l’enemic en comú que tenien: l’Imperi Austríac. Per altra part, Garibaldi preparava l’expedició dels 1000 per llançar-se a l’assalt del Regne de les Dues Sicílies. El Cardenal Secretari d’Estat, Giacomo Antonelli, veient l’ambigüitat de Napoleó III, entengué que arribat el dia els dominis del Papa s’haurien de defensar per si sols. Va ser llavors quan Antonelli confià a Monsenyor Xavier De Mérode, Camarlenc del Papa, el comandament de les escasses tropes papals i el millorament de la capacitat bèl·lica pontifícia. Monsenyor de Mérode comptava amb una basta experiència militar, adquirida per haver combatut sota bandera francesa a la campanya d’Algèria, i confià al seu antic camarada d’armes, el general Lamorcière, el comandament de l’Exèrcit Papal. Des de Roma es féu una crida al món per venir a socórrer el Papa-Rei. D’aquesta manera, Lamorcière aconseguí reclutar 16.000 homes de diverses nacions (França, Flandes, Canadà, Irlanda, Anglaterra, Espanya, Suïssa, Catalunya…). Al poc temps, durant el dia 18 de setembre de 1860, a Castelfidaro, es produí el bateig de foc dels voluntaris papals. El resultat fou la derrota de les tropes pontifícies, però les mostres de valor foren enormes.

el-papa-pius-ix-davant-les-seves-tropes-abril-1870

El Sant Pare Pius IX davant els seus exèrcits. 25 d’abril de 1870.

En una ocasió, Pius IX conversava amb Monsenyor de Mérode dient que li agradaria comptar amb uns suaus com els que combatien a Àfrica en nom de França. Va ser llavors que de Mérode li digué al Sant Pare d’anomenar Suaus Pontificis a l’exèrcit que havien creat. Pius IX ho trobà una gran idea i acceptà.

Segons sembla, per discrepàncies amb el Cardenal Antonelli, Monsenyor de Mérode, a l’octubre de 1865, va deixar el càrrec de ministre d’armes i fou substituït pel general Hermann Kanzler. A l’any següent, Napoleó III va retirar les seves tropes dels Estats Pontificis, i hi deixà solament una unitat sota el comandament del general Aurelles. Quan arribà el moment d’acomiadar els oficials francesos que marxaven, el Sant Pare sabia que aviat la revolució arribaria a la mateixa Càtedra de Sant Pere. Però al 1867, Napoleó III s’ho repensà i envià de nou contingents militars a Roma sota el comandament del general Failly. Els èxits papals foren enormes: a Acquapendele, Vallecrosa i Nerola la bandera del Papa s’alçà victoriosament; tanmateix, fou a Mentana on s’aconseguí la glòria quan 3000 suaus derrotaren a 10000 camises vermelles, cosa que causà la fugida de Garibaldi.

batalla-de-mentana-pintura-de-lionel-royer

Batalla de Mentana, pintura de Lionel Royer.

Però l’any 1870 tot es complicà en excés, la guerra francoprussiana obligà Napoleó III a endur-se les seves tropes per a defensar França i, per tant, deixava el Papa i els seu exèrcit de voluntaris sols davant la potència dels unificadors italians. El dia 20 d’agost, 35.000 soldats de les tropes d’ocupació italianes prenien posició al voltant de la capital de la Cristiandat; s’acostaven els dies decisius. Abans de llançar l’atac, el dia 10 de setembre, el Rei d’Itàlia enviava una carta al Papa Pius IX demanant que rendís la ciutat a canvi de garantir-li poder seguir sense impediments la seva missió espiritual. El Papa, en negar la rendició, li preguntà irònicament qui li garantiria aquelles garanties.

Les forces pontifícies integrades per gendarmes, artillers, guàrdies suïssos i suaus formaven un cos militar de 12.000 efectius que, juntament amb les velles Muralles Aurelianes, eren l’última defensa davant la Revolució. En aquells últims moments, el Papa Pius IX envià una carta al general Kanzler agraint-li la lleialtat mostrada durant els anys de servei. Li demanava que la resistència es limités a una protesta contra el sacrilegi que els unificadors estaven a punt de consumar però que, un cop oberta una escletxa a les muralles, comencessin les negociacions per a la rendició. Un cop entregada la carta, el Papa es retirà a resar a la Scala Santa de Sant Joan de Laterà.  

A les cinc del matí del dia 20 de setembre començà l’atac que es concentrà, sobretot, a la Porta Pia, la qual no pogué aguantar gaires hores; acabà obrint-se una escletxa per on podrien passar les tropes del nou Regne d’Itàlia. A les deu del matí els soldats italians començaren a entrar dins la ciutat eterna, i fou llavors que un oficial de l’estat major de Kanzler comunicà al Sant Pare la situació. Pius IX marxà a deliberar amb el Cardenal Antonelli i decidiren capitular i deslliurar als soldats pontificis del seu jurament de fidelitat. Entre els suaus defensors de la Roma papal s’hi trobaven catalans il·lustres com el general Francesc Savalls i, també, futurs pretendents carlins com l’Infant Alfons Carles de Borbó. Els voluntaris papals abandonaren la ciutat el dia següent després d’acomiadar-se de l’últim Papa Rei.

porta-pia-1870

Soldats italians davant la Porta Pia, 1870.

Acabava llavors el poder temporal dels Papes, una sobirania territorial que havia durat més de 1000 anys i que havia vist néixer, gràcies a la generositat dels pontífexs, el Renaixement i tota la llum que portà.