Lanzarote, Tenerife, Gran Canària, la Gomera… són uns dels destins més escollits per les persones que volen fer un viatge exòtic sense sortir de l’Estat Espanyol, sense anar massa lluny. Platges paradisíaques, alguns volcans i calor tot l’any, com no podia ser d’una altra manera, ja que ens trobem en unes illes situades al continent africà. És en aquest punt en què ens hem de formular la gran pregunta: com pot ser que l’Estat Espanyol compti el dia d’avui amb un territori situat a quasi mil quilòmetres de la Península Ibèrica i a poc menys de cent de la costa del Marroc? La resposta és simple, les Illes Canàries van ser conquerides i colonitzades pels habitants de la Península, de la mateixa manera que ho seria Amèrica pocs anys després.

Però comencem pel principi. Les Canàries eren un conjunt insular situat al Nord d’Àfrica que fins a principis del segle XIV viurien de forma pràcticament aïllada, sense despertar massa interès ni pels europeus ni pels seus veïns més propers, els àrabs i berebers de l’actual Marroc. Les Canàries estaven habitades per una sèrie de comunitats humanes de les quals en coneixem ben poca cosa, només sabem que no existia una unitat clara entre les illes, i que dins de cadascuna hi vivien diferents faccions. A ulls dels europeus tots els seus habitants acabarien rebent el nom de “guanxes”.

Doncs bé, durant les primeres dècades del segle XIV els guanxes començaren a veure com a les seves costes desembarcaven expedicions europees, l’any 1312 hi arribà un genovès que seria seguit per portuguesos, castellans i mallorquins. Aquests darrers, més propers a nosaltres, durien a terme diverses expedicions arribant a obtenir autorització papal per a conquerir i colonitzar les Canàries. El paper mallorquí queda plasmat clarament en la representació de les illes que apareix en l’atles d’Abraham Cresques, un jueu mallorquí que ens llegà una de les representacions més interessants del Nord d’Àfrica que han arribat fins als nostres dies.

La voluntat d’exploració es convertiria ràpidament en una voluntat d’explotació, si bé a les Canàries no hi havia productes inanimats interessants per al comerç sí que hi havia un contingent de població important que podia ser esclavitzada. No podem oblidar que en època baix medieval el comerç d’esclaus a través del Mediterrani, i de forma cada cop més important de l’Atlàntic, era una activitat econòmica força lucrativa. I Barcelona era un dels ports esclavistes més importants de la Península.

L'any 1375 Abraham Cresques creà l'Atles Català, i en ell ja hi apareixen representades les Illes Canàries. Font: Biblioteca Digital Hispánica

L’any 1375 Abraham Cresques creà l’Atles Català, i en ell ja hi apareixen representades les Illes Canàries. Font: Biblioteca Digital Hispánica

Però no ens desviem. La voluntat d’explotació es plasmà en fets concrets quan a inicis del segle XV Castella guanyà la competició per dominar les Canàries. Juan de Bethencourt, un navegant normand depenent de la Corona de Castella, aconseguí ocupar Fuerteventura, Lanzarote i part de El Hierro. En aquest punt s’iniciaria un procés de conquesta i colonització de les diferents illes. Durant les primeres dècades de la centúria l’ocupació de les Canàries quedaria a mans privades, de diferents senyors feudals que organitzarien expedicions relativament petites per controlar les illes. El model que s’estava aplicant a l’arxipèlag no estava donant fruits i l’any 1477 la monarquia castellana decidí implicar-s’hi directament, la mateixa corona finançà i organitzà l’ocupació de les illes i d’aquesta manera aconseguí tenir èxit en la missió que s’havia autoencomanat.

L’ocupació fou brutal, l’historiador Georg Friederici considera que la presa de les Canàries quedaria entre la conquesta de Granada i la d’Amèrica, com a part del procés d’expansió de la Corona Castellana cap a l’Atlàntic. El mateix autor destaca que tant a Granada com a les Canàries es donarien una sèrie d’excessos que després patirien les poblacions indígenes americanes: “el colgar y empalar a la víctima, el descuartizarla, el cortarle las manos y los pies, haciendo luego correr al mutilado, el ahogar a los infelices prisioneros y esclavizar a las poblaciones indígenas“. I, remata el mateix autor “las guerras intestinas de los españoles, las cruzadas contra los moros, y las campañas de conquista de las islas Canarias fueron, manifiestamente, guerras de despojo y la escuela en que se formaron los conquistadores de América

Les Canàries foren saquejades, la seva població sotmesa i esclavitzada, en el que seria un preludi de la colonització d’Amèrica que permetria que durant més de dos-cents anys la Monarquia Hispànica esdevingués, malgrat les seves grans mancances internes, la principal potència europea.

Cinc segles després les Canàries apareixen com una comunitat autònoma més de l’Estat Espanyol, però sempre és interessant recordar com durant segles molts regnes anaren absorbint territoris per la via de les armes. Sobretot quan el dia d’avui aquest passat és molt poc conegut a casa nostra i és pràcticament imperceptible quan es viatja a unes illes que veieren com la seva població nativa fou exterminada o, en el millor dels casos, assimilada.