Si bé en els primers anys de l’Orde del Temple, fundada l’any 1118/1119 d.C., no va ser necessari l’establiment de normes formals a causa del baix nombre de cavallers templers, amb els anys aquesta realitat va canviar d’acord amb el creixement de l’Orde. Així, l’any 1129, al Concili de Troyes, es redactà la primera Regla de l’Orde, sota la direcció del seu Gran Mestre, Hugues de Payns. Als vots de castedat, pobresa i obediència, s’hi van sumar un conjunt de 72 articles on es descrivien un conjunt de bones pràctiques i també d’obligacions que havien de seguir tots els cavallers de l’Orde. El Mestre era qui exercia la jerarquia suprema i qui, per exemple, supervisava la correspondència dels cavallers i els donava els cavalls i les armes, que en podien tenir un màxim de tres.

A banda de diverses indicacions i pràctiques relatives a la seva condició de religiosos, d’altres normes feien referència a aspectes que fins i tot avui dia ens poden resultar sorprenents o, si més no, curiosos. Així, a l’hora dels àpats, els cavallers menjaven en silenci i de dos en dos, per tal de procurar-se seguretat entre ells, mentre llegien textos sagrats. Una dècima part del seu àpat el donaven en almoina.

320px-KnightsTemplarPlayingChess1283Pel que fa als seus abillaments, sempre havien de ser blancs com a senyal de puresa. Cap altre membre del servei o similar podia vestir-se d’aquest color. Un cop els seus vestits envellien, els donaven als seus ajudants o bé també com a almoina. Un fet que es constituïa en norma és que, en el moment de repartir els vestits als cavallers, si algun d’ells demanava el millor, se li donava el pitjor. I això sí, tenien prohibits els cordons i les sabates punxegudes, així com obligació de dur sempre el cabell i la barba ben tallats. Pel que fa a la caça, els monjos guerrers tenien prohibida la falconeria i ferir o caçar feres als boscos, amb excepció dels lleons, que quedava exclòs d’aquesta norma.

En ser una germandat que havia de vetllar per se especialment unida, els malalts gaudien de grans atencions i cures i es castigava la calúmnia i la rumorologia entre cavallers. Així mateix, un dels pilars bàsics fou evitar provocar la ira a un altre cavaller, ja que havien de romandre tan units com fos possible. I en el marc d’aquesta hospitalitat i bones praxis, estaven obligats a dispensar sempre un tracte especialment acurat a les persones d’edat avançada.