Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El disseny de la Font del Geni Català, ubicada a la plaçada Pla de Palau, va ser encarregat a l’arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó per exaltar el regnat d’Isabel II quan s’apropava el seu primer infantament (1851), de manera que s’aconseguís «perpetuar la memoria del natalicio del Príncipe o Princesa de Asturias». L’Acadèmia de Belles Arts, aquell 18 de desembre, va criticar el caràcter de font de l’obra, tot i que Casamajó va entendre que el veritable problema era la representació estatuària de la reina i esva substituir per una al·legoria d’un Geni que sosté una estrella amb la mà dreta.

Amb el beneplàcit institucional, la premsa va difondre els detalls per la capital del regne fins al 13 de juliol de 1852, quan el ple de l’Ajuntament de Barcelona va prendre una decisió radical: dedicar l’escultura al marquès de Campo Sagrado, Francisco Mariño Bernaldo de Quirós, portador de les aigües des de Montcada en qualitat de capità general de Catalunya, col·locant una figura amb la seva imatge al capdamunt.

L’obra inacabable

Després de dues pròrrogues dels escultors, els germans Baratta di Leopoldo, l’obra, que ja es coneixia com l’inacabable, es va resignificar amb la figura del Geni, una al·legoria als ideals liberals més ben vista per l’Ajuntament del Bienni Progressista que el record tan clar d’un capità general de la Dècada Ominosa.  Fausto Baratta, el 7 d’abril de 1856, va acabar l’estàtua del Geni i l’Ajuntament va sol·licitar al capità general de Catalunya «un carro que dé completa seguridad en la conducción de la referida estatua hasta la plaza de Palacio”. 

La polèmica està servida

Dies abans de la inauguració, l’Acadèmia i l’Ajuntament van rebre la petició imperativa del Govern Eclesiàstic de la Diòcesi de Barcelona d’impedir la col·locació de l’escultura en les formes amb què estava realitzada perquè “sería objeto de grande escándalo que se menospreciasen las respetables exigencias del pudor”. La mateixa carta amenaçava amb la “justa censura”. La controvèrsia entre les tres autoritats radicava en la nuesa del Geni, símbol de la identitat catalana, en un espai públic com el que ocupava.  

El 10 d’abril de 1856, l’Ajuntament va respondre al vicari que s’exigiria la disposició d’una cinta de marbre que cobriria les parts íntimes de l’estàtua i, un dia més tard, la secció d’escultura de l’Acadèmia va emetre un comunicat en què deixava clar que, com a entitat, no tenia res a fer amb la petició citada, perquè “la estatua ha sido aprobada por la Academia de San Fernando”. L’actitud d’ambdues institucions evidenciava inquietud i cautela. De fet, l’Ajuntament va escriure a l’arquitecte per saber si s’havien complert “los requisitos prevenidos en las disposiciones vigentes sobre ejecución de monumentos públicos”, pregunta a la qual ell va respondre afirmativament. Casamajó, enmig de la disputa, va negar-se a modificar l’aspecte de la seva obra, de manera que quan va presentar-se al públic, entre el qual hi havia moltes dones, el Geni mostrava els seus genitals.

La polèmica augmentava i el 9 de juliol de 1856 l’Acadèmia va aprovar la proposta de l’Ajuntament de construir un reixat al voltant de la font per evitar actes vandàlics i distanciar físicament l’estàtua del públic.

Tota maniobra protectora va ser inútil, ja que el bisbe de la diòcesi va manar castrar el Geni a martellades, fet que va obligar a improvisar un drap que tapés la zona destruïda. Aquesta decisió ha estat associada amb una ordre del papa Piu IX d’amagar tots els atributs masculins de la col·lecció escultòrica del Vaticà (1857). Després de la Guerra Civil, Frederic Marès va reparar la figura mantenint mutilat el sexe que, aleshores, estava tapat amb una tela. Als anys 80, amb la democràcia instaurada i la moda “del destape”, se li va treure la cobertura dels genitals, encara que aquests van seguir mutilats fins  als anys 90, quan va encarregar-se a un picapedrer que reconstruís la zona. La solució escultòrica va ennegrir de seguida de manera que al segle XXI es va refer replicant els genitals d’Hermes amb Dionís nen en braços, de dimensions minúscules, evidenciant el manteniment d’una certa cautela davant la polèmica qüestió.  

Avui dia, després de múltiples conflictes com aquest, la moderna font llueix el seu aspecte original i, convertida en rotonda, és poc percebuda pels vianants que, majoritàriament, desconeixen el significat, la trajectòria i la polèmica que l’envolten. 

Fotografia de la font del Geni Català envoltada pel reixat metàl·lic, 1885. Font: Wikimedia Commons

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>