Els castells van camí de convertir-se en una de les expressions culturals més genuïnes de Catalunya, tant a l’interior del nostre país com també a nivell de projecció a l’estranger. Des de fa uns anys el fet casteller està vivint un creixement constant, tant quantitatiu (augment de colles i castellers) com qualitatiu (millors construccions, menys caigudes, més repercussió als mitjans).

El reconeixement com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO l’any 2010 va venir a ratificar aquesta tendència, que ha estat imparable des de llavors, el fenomen casteller no s’ha escampat tan sols a tota Catalunya sinó també al exterior, amb la fundació de colles a llocs tant diversos com Xile, París o la Xina.

La pregunta que cal formular és: quin és l’origen d’aquesta pràctica, on va sorgir i com?

La resposta a aquesta qüestió ha generat grans debats en el si del món casteller. I és que l’escassedat de documentació a l’abast dels estudiosos sobre el tema, sumada al fet que la qüestió s’ha abordat, en molts casos, d’una manera poc rigorosa i professional, ha dificultat el fet d’aclarir amb claredat l’origen del món casteller. Amb el pas del temps, però, les publicacions sobre el tema han anat adquirint més qualitat, el que ha permès il·luminar l’origen d’aquesta pràctica.

Els estudis més recents han permès generar un consens que situa el seu origen de la tradició castellera en el ball de valencians, una expressió folklòrica que es remunta principalment al segle XVII al camp de Tarragona i el Penedès i que agafava com a referència les diferents muixerangues que es practicaven al País Valencià.

Ball de valencians de Reus fent una torreta. Font: Viquipèdia

Ball de valencians de Reus fent una torreta. Font: Viquipèdia

Aquesta dansa es va escampar per una àmplia zona territorial i a cada localitat va adquirir unes característiques pròpies en base a les particularitats que li donaven els seus balladors. La base però, era la mateixa: primer es realitzava una dansa, que podia estar acompanyada de diferents elements com castanyoles, cercolets, etc., acabat el ball es procedia a l’aixecament d’una petita torreta que podia arribar com a màxim als tres pisos d’alçada, esdevenint aquesta última part la més popular de totes.

Amb aquest ball dividit en dos parts arribem el moment clau, quan es decideix prescindir de la dansa prèvia i centrant-se només amb les construccions del final. Aquest canvi es va produir a inicis del segle XIX a Valls, tot i que les dates no estant molt clares; una part dels estudiosos defensa l’idea que fou durant la celebració de la Festa de la Candela l’any 1801 i d’altres el 1805. El fet és que dues quadrilles (de les quals en són hereves les dues colles actuals de Valls) van començar a competir per veure qui aixecava la torre més alta, deixant de banda el ball previ, el que va portar a centrar els seus esforços en aquest sentit, convertint la rivalitat en el gran motor dels castells.

Tot i això el nom de ball de valencians va servir per anomenar aquestes construccions fins a mitjans del segle XIX, el que ens dona informació de que el procés no va ser en cap cas una ruptura sinó més aviat una evolució de l’antiga pràctica (que es va seguir mantenint en moltes poblacions) cap aquesta nova on tota la importància la tenien les torres humanes. De forma gradual va anar canviant també el nom de les quadrilles, a mesura que la seva pràctica s’anava distanciant del ball de valencians. Això s’observa en l’escassa documentació d’aquella època, ja que es va diferenciant cada vegada més entre els grups de balls de valencians i les dues quadrilles de Valls, que passen a rebre el nom de xiquets.  Aquests, progressivament, van anar adoptant característiques pròpies que els anaven allunyant dels seus orígens fins a convertir-se en una expressió cultural única al món que ha arribat més viva que mai als nostres dies.