Al voltant de l’any 350 una dona convertí la seva casa materna en una comunitat de dones i, d’alguns homes, consagrades a la vida contemplativa. Abandonaren qualsevol luxe i les antigues serventes esdevingueren les seves germanes.

La seva fou una fundació monàstica, una idea original i una fundació política que eludia el patriarcat, perquè cancel·lava el contracte sexual. El contracte sexual, com explica Carole Pateman, és un contracte violent entre homes pel control dels cossos de les dones i és el fonament del patriarcat. Aquesta dona i les seves germanes escolliren lliurement la castedat, convertint el seu cos en un temple de significat indisponible i inviolable per l’home.

Ella es deia Macrina La Jove i visqué a la regió romana del Pontus, a l’actual Turquia, entre els anys 327 i 379.

El seu germà Gregori de Nisa escrigué, entre el 380 i el 383, la seva biografia, Vida de Macrina, una de les primeres hagiografies cristianes.

Macrina provenia d’una genealogia de dones sàvies versades en les Sagrades Escriptures, la cultura i el saber hel·lenístic. Ella aprengué el sentit de l’autoritat materna i femenina a través de la seva àvia, Macrina la Major, i de la seva mare, Emelia La Major, totes tres pertanyents a l’ordre senatorial, el més important a l’Imperi Romà.

Macrina La Jove, fresc de la Catedral de Santa Sofia de Kíev.  Font: Wikpedia

Macrina La Jove, fresc de la Catedral de Santa Sofia de Kíev.
Font: Wikpedia

Quan Macrina era molt jove el seu pare, Basili el Vell, escollí un nuvi per a ella. El noi, però, morí abans de la boda i Macrina decidí no casar-se amb cap altre.

Fou llavors quan Macrina, juntament amb la seva mare, convertí la llar materna en una de les primeres comunitats monàstiques.

El sentit polític d’aquesta fundació el trobem en la creació de la consacratio dei de Macrina La Jove. És a dir, la consagració de Déu, que és l’entrega a la cura i a l’atenció del que Déu és en una mateixa. Per tant, aquest mode de vida suposava una porta d’accés al més alt coneixement, en relació amb les altres i en plena convivència amb les semblants. Era també la consagració del cos a Déu, i no pas a l’home ni al poder masculí, eclesiàstic o secular. La mesura del món no es trobava per a elles en el patriarca sinó en la divinitat, a través de la lliure mediació amb ella.

La consacratio dei és la idea fundacional del monacat femení i una pràctica de la política de les dones que perdurà al llarg del període medieval. Les beguines, un moviment polític d’espiritualitat femenina lliure, fundaren també, com Macrina, un model de vida consagrat a l’amor. Ho feren igualment altres moviments com les càtares o les dones del moviment del Lliure Esperit, que entengueren la divinitat com un amor mediador universal, capaç d’il·luminar la raó i organitzar les relacions dels sexes i entre els sexes.

Les mestres espirituals del segle IV i del V eren anomenades Amma, que vol dir mare de l’esperit. Macrina esdevingué mestra de la seva comunitat i dels seus germans, especialment de Pere de Sabaste i de Gregori de Nissa, per a qui fou una font d’inspiració. El mestratge femení és una pràctica de relació molt lligada a l’autoritat i a l’espiritualitat lliure a l’Època Medieval. Ho va ser l’experiència de Macrina i també la de les escoles de les beguines dels segles XIII i XIV, anomenades Amiga, així com la Casa de la Criança fundada per la beguina mallorquina Isabel Cifre l’any 1510.

La idea de Macrina atragué a moltes dones, des de la seva fundació i especialment durant el període medieval. Al centre del cristianisme el monacat femení s’erigí com un mode de vida antipatriarcal i, sense entrar en conflicte social, la política sexual es transformava des de l’interior de les comunitats femenines.

Segurament totes coneixem la Regla de Sant Basili, considerada com una de les primeres regles monàstiques, atribuïda a Basili de Cesarea, un dels germans de Macrina. És més que probable que aquesta regla fos originàriament de la fundadora del monacat, pensada i dictada per ella, Macrina La Jove, i escrita pel seu germà. L’escriptura era considerada una pràctica vulgar.

La idea original de Macrina és un exemple de la capacitat i l’experiència fundadora de les dones, una experiència que transforma la política sexual en tots i cadascun dels períodes històrics.