Cercar a Aborigine

Generic selectors
Exact matches only
Search in title
Search in content
Search in posts
Search in pages
numeros
debat
efemerides
ressenya

El tractat del Trianon

El 4 de juny del 2020 es complien cent anys de la firma del Tractat del Trianon, un dels tractats complementaris de la Pau de Versalles que posava fi a la Primera Guerra Mundial. Aquest tractat estava destinat a aplicar el principi de l’autodeterminació nacional a Hongria, és a dir, al Regne d’Hongria. El fet que no estigués únicament poblat per hongaresos, sinó per moltes altres nacionalitats (romanesos, eslovacs, serbis, croats, austríacs…) va implicar que, alhora que es concedia la independència a Hongria, dues terceres parts de l’Hongria històrica deixaren de ser hongareses.

Asprament rebutjat pel gruix dels hongaresos, el Tractat del Trianon va implicar una catàstrofe per al país: dues terceres parts del seu territori van passar a altres entitats polítiques i més de tres milions d’hongaresos es van veure formant part d’aquestes noves entitats –fonamentalment Romania i Eslovàquia- que, històricament ressentides contra el domini hongarès, van aplicar polítiques de no reconeixement i marginació dels hongaresos a les seves terres, prohibint l’ensenyament de l’idioma hongarès a l’escola i negant-los la nacionalitat doble (magiar i romanesa, magiar i eslovaca, etc.).

Hongria i els hongaresos el 1890, cens oficial. Com es veu, hi havia bastant més “Hongria” que “hongaresos”. Font: Wikimedia commons)

El Tractat intentava aplicar el principi de nacionalitat amb una certa lògica territorial, fet que va implicar que molts hongaresos quedessin “atrapats”. Per exemple, a Transilvània, els hongaresos constituïen una majoria evident en algunes regions, però eren al sud-est, aïllats per tant de la nova frontera. Van ser irremeiablement xuclats dins de la nova Romania independent, fortament antimagiar. La ciutat de Sopron, al costat de la nova frontera amb Àustria, malgrat ser enormement hongaresa, va ser cedida a Àustria i només recuperada després que, en aplicació del principi de nacionalitat i d’una lògica geogràfica evident, l’exèrcit hongarès l’envaís. Històriques capitals hongareses van passar a nous països, com Pozsony, que va esdevenir l’eslovaca Bratislava; o Gyulafehérvár, que va esdevenir la romanesa Alba Iulia.

Castell de Bratislava (o Pozsony) una de les històriques capitals dels estats hongaresos. (Font: Wikimedia commons)

Aquests fets van esperonar durant dècades l’ultranacionalisme hongarès, que feia del lema “vesszén Trianon!” (fora el Trianon!) un dels seus crits de guerra. Per oposició, el nacionalisme hongarès democràtic, o la simple hongaritat, el fet de ser hongarès, anava amb peus de plom a l’hora de ni tan sols esmentar el tema, pel tuf a feixisme que feia.

Proporcions i particions del Tractat del Trianon. (Font: Wikimedia commons)

El tractat del Trianon al folk-mètal hongarès

Des dels anys 1990 i, especialment, 2000 està emergint un nou corrent musical dins de la música mètal, l’anomenat “folk-mètal”. Consisteix en una barreja de power-mètal o heavy-mètal i instruments, melodies, lletres i motius relacionats amb el folklore de cada país. Contra el costum de cantar en anglès per accedir a un major mercat, els grups de folk-mètal han triat majoritàriament cantar en el seu propi idioma. Aquest fenomen, pràcticament inexistent a Catalunya, és cada cop més important al centre i al Nord d’Europa. Si el futbol està servint per netejar determinats nacionalismes bastant tòxics, com l’espanyol o el sud-africà, el folk-mètal està fent un paper semblant a altres contrades, perquè les nacions són cultura i la cultura no necessàriament està per imposar-se, sinó per compartir-se en igualtat.

El grup de folk-mètal hongarès Dalriada (Font: science of noise)

Segurament per això el 4 de juny d’enguany el grup de folk-mètal hongarès Dalriada va avançar una cançó del seu proper àlbum. Ezer csillag (Ézer txíl·lag, “Mil estels”) serveix per recordar el que va passar el 4 de juny de 1920. Lluny de l’irredentisme o dels motius del rock neonazi, el videoclip està gravat tant a l’Hongria actual com fora d’ella, a l’“Hongria històrica” i pretén recordar que existeix una nació hongaresa, agermanada per llengua i cultura, trinxada pel Tractat. En paraules del líder del grup –paraules molt necessàries i reveladores de per on pot anar un nacionalisme democràtic i tolerant al segle XXI- “[…] la cançó explica la història sencera en lloc de només la nostra versió. Preneu-la amb molt d’amor, amb el mateix amb què ha estat feta. Tota moneda té dues cares i cada nació té el seu sentit de la veritat, i això no volem negar-ho. “Ezer csillag” no ha estat escrita contra ningú, sinó per al nostre poble, per a nosaltres. Al final les llàgrimes s’eixuguen, els plors esdevenen sospirs i la roda del temps segueix rodant sense aturar-se, però el nostre passat i la nostra història no es poden esborrar i ens ensenyen una cosa: junts som un!”.

La resposta d’una romanesa a YouTube no podia ser més reveladora: “com a romanesa entenc i respecto la vostra tristor, malgrat que “el meu cantó de la moneda” sigui lleugerament diferent del vostre. La cançó és bonica, la lletra i el vídeo també. M’alegra que també hagi inclòs llocs que ara fan part del meu país. […] Moltíssimes gràcies per la vostra meravellosa música!”.

Entendre i respectar, malgrat no compartir. Ezer csillag segurament sigui un gran exemple de com reconciliar les cultures nacionals amb la democràcia, un estel que pot il·luminar el difícil camí de la nació i la convivència al nostre segle i que recull un motiu que, als catalans, pot ser-nos proper amb el tema de la Catalunya Nord o de la Franja de Ponent. Qui separa la cultura hongaresa, a la cançó, és el “Gran Molí dels Cels”. En cap moment s’esmenta cap enemic nacional ni cap culpable i el final –feliç- de la cançó narra com “les orenetes”, és a dir, la cultura hongaresa resistent fora d’Hongria, es retroba de nou amb la cultura hongaresa de la mateixa Hongria actual.

I és que el respecte a les minories és condició essencial per poder viure en pau i en vertadera democràcia. “Pobre i trist és un país de llengua i costums iguals” deia el gran rei Béla IV.

“Mil estels

Al crepuscle de la tardor

s’alça el Gran Molí dels Cels,

a on mals auguris i flors tristes

es van molent.

Les fronteres es cobreixen de boira,

les orenetes marxen a cels llunyans

sense tan sols mirar enrere.

 

Les cançons dels nostres ancestres,

els seus destins, les seves vides,

són endutes lluny, molt lluny,

rere els pins que graten el cel,

per vents d’oratge:

les paraules d’aquesta terra antiga

que pateix desesperadament,

mentre el Molí segueix girant sense aturar-se.

 

Mil vides, mil estels,

vau escriure el nostre destí amb foc i sang,

l’albada s’acosta i cap paraula ni cap frontera ens separarà.

Mil estels, mil vides,

resistim els encanteris malignes

i la nostra flor, que floreix en la tempesta, 

troba de nou el camí a casa.

 

Mol mil batalles,

mares i fills,

cançons de comiat dels perseguits

i cadenes dels presoners.

Mol els pobles

amb sang i flames,

somnis de terror

sobre terres arrasades.

 

Un dia la meva tristor

serà llegada,

la duré el crepuscle de la tardor

al Molí dels Cels perquè moltes vegades

la moli i la trinxi,

fins que de nou l’albada

faci reviure els somnis i les esperances.

 

En una albada de color de flames

el Molí finalment s’atura.

Res serà mòlt mai més.

Les fronteres es desemboiren,

les orenetes tornen,

sobre un camí fet d’estels

volen tornant als seus nius.”

0 comments

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>