Un dels factors que d’acord amb molts historiadors (entre els quals destaquem Robin Lane Fox) va posar fi a l’hegemonia militar espartana va ser la falta de criatures. La societat espartana sempre es dividí de forma classista entre “iguals” i “inferiors” (entre els quals s’englobaven diferents categories socials –“mothakes”, “perioikoi” i “ilotes”–). Ara bé, la realitat és sempre més esquerpa que les lleis fixades per Licurg al segle VII a.C.

L’exèrcit espartà, l’únic exèrcit professional de l’antiga Grècia abans de l’arribada dels macedonis al segle IV a.C., es componia de ciutadans lliures en teòrica igualtat entre ells i que podien dedicar-se completament a la guerra gràcies al treball esclau de l’antiga població resident a la península lacedemònia (i de la qual ja hem parlat abans). La cobdícia pot arrelar fins i tot en la més espartana de les societats; i això és el que passà amb els descendents de Licurg.

Leònides I a la batalla de les Termòpiles, en un quadre (1814) de Jacques-Louis David

Leònides I a la batalla de les Termòpiles, en un quadre (1814) de Jacques-Louis David

Més enllà de les constants guerres a les quals estigué sotmesa Esparta, el que sembla que tingué un paper important en la fi de la seva hegemonia (situada generalment entre el 490 i el 362 a.C.) fou el sistema de transmissió d’herències. Els fills heredaven les terres dels pares, les quals es repartien. Per aconseguir ser més iguals que la resta, en un moment determinat, començà a ser habitual la pràctica de tenir molt poques criatures per facilitar l’acumulació de terres i dividir al menys posible la riquesa. Els resultats foren terriblement efectius: dels 9000 espartans (considerat en el restrictiu sentit del terme) que es calcula que hi havia el 640 a.C., es passà a menys de 1000 el 330… en fi, que quan es diu que els nens són el futur, no va de conya.