Oliba Cabreta (920–990), comte de Cerdanya-Besalú, era fill del comte de Cerdanya Miró II, el Jove, i nét de Guifré I, el Pelós. Aquest noble català tenia un sobrenom com tants altres personatges, però si bé la majoria d’ells eren per raó d’alguna característica física —el Pelós, el Gras o el Cap d’Estopa—, moral —el Sant, el Cerimoniós o el Sense Fe— o per procedència o vinculació geogràfica —el d’Antequera—, en el cas que ens ocupa és ben diferent.

Suposat sepulcre del comte Oliba Cabreta, situat al Monestir de Serrateix, al Berguedà.

Suposat sepulcre del comte Oliba Cabreta, situat al Monestir de Serrateix, al Berguedà.

El primer document en el qual es parla del sobrenom del nostre comte és el Gesta comitum al segle XII, on el cronista ens diu ”que així era anomenat perquè quan enfadat deia quelcom, molt sovint semblava com si excavés amb un peu”. Podríem dir, doncs, que el sobrenom del comte Oliba es devia a una conducta moral produïda per una ira difícil de contenir.

A finals del segle XIV trobem un passatge a la Crònica de Sant Joan de la Penya que ens precisa allò abans esmentat: quan el comte estava irat “sempre movia l’un peu en semblaça de cabreta qui vol cavar”, com també diu la crònica Flos mundi a principis del segle XV “e havia per sobrenom Cabreta per tal car, com era irat, donava del peu en terra e gratava terra ab lo peu a manera de cabra”.

A la segona meitat del segle XV, mossèn Francesch Tartafa  explica, a la Crònica de cavallers cathalans que el comte Oliba “quan era felló [irat], rascava amb el peu com una cabra. […] No era ben catòlic [no era normal]. A finals del segle XV, Berenguer de Puigpardines precisa al seu Sumari d’Espanya  que el gest de gratar a terra amb el peu no era realitzat a causa de la ira sinó perquè el comte “jamés podia parlar si no gratava a terra […] i no era ben adret de sos membres”. Tartafa i Puigpardines coincidirien a l’hora d’assenyalar l’estranyesa d’Oliba

Pere Miquel Carbonell, a principis del segle XVI, també diu a Cròniques d’Espanya que “segons els històrics antics” els barons no van voler que Oliba succeís el seu germà ja que “no era bé catòlic”. El 1534 Pere Tomic ens explica a la seva Històries e conquestes dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona que el comte Oliba “jamés no podia parlar si primer no donàs colps ab lo peu en terra IIII o V vegades, així com si fos cabra […] e per aquest accident lo dit Oliba perdé la successió del frare en lo comtat de Barçelona”. Hem de tenir present, però, que la historiografia medieval creia que Miró II, pare d’Oliba Cabreta, havia sigut comte de Barcelona i que en conseqüència Oliba Cabreta hauria d’haver heretat el comtat de Barcelona. Els cronistes medievals, doncs, arribaven a la conclusió que el seu problema li ho va impedir.

Per sort, la historiografia moderna té una explicació més real del que passava: el fet que quan parlés moltes vegades s’enfadés i acabés picant diverses vegades al terra amb el peu es deuria  al fet que Oliba era quec, i quan no li sortien les paraules s’enrabiava i picava al terra per tal d’ajudar-se a parlar sense enfarfollar-se. Així doncs podem observar l’estrany cas d’un comte català que ha quedat eclipsat per la fama dels seus fills (l’abat Oliba, el comte Bernat Tallaferro i el comte Guifré II de Cerdanya) i del qual se’n sap ben poca cosa.