El 20 de novembre del 1944, davant la imminència de l’entrada a Alemanya, el Comandant Suprem de les forces aliades, el General Dwight Eisenhower, exposava la necessitat de “doblar els esforços per reduir la voluntat de resistir de l’Alemanya Nazi”. En aquest sentit, l’Special Operations Executive (SOE), en estricta col·laboració amb el Political Warfare Executive, volia aportar el seu granet de sorra preparant l’anomenada Operació Periwig, una missió que tenia com a objectiu fer creure al govern alemany que el seu poder estava amenaçat per un grup de resistència similar als existents als territoris ocupats per tal que destinessin esforços i recursos, que d’aquesta manera no es farien servir al front, en localitzar-lo.

Analitzant la situació interna d’Alemanya, el SOE, va arribar a la conclusió de que no existia cap resistència organitzada que servis als seus propòsits. L’única que ho podria haver fet, la de caràcter conservador establerta al voltant del Cercle de Kreisau liderada per  Helmuth James von Moltke, havia quedat desmantellada desprès de l’intent d’assassinat d’Adolf Hitler el 20 de juliol del 1944. A banda, la consideraven més procliu a la planificació que no pas a l’acció malgrat que l’atemptat l’havia perpetrat un dels seus membres, Claus von Stauffenberg, no sense discussions i desacords en el si de la organització, que a més, tenia un marcat caràcter anti-aliat.  Per tot plegat, el SOE, va decidir crear l’evidència d’una resistència realment inexistent.

S’esperava una repressió dura i violenta acompanyada de detencions en massa, el que hauria de comportar tant la desafecció de la població amb el govern d’Adolf Hitler com l’adveniment d’una hipotètica resistència real motivada per les informacions falses.

Per propulsar Periwig, es va elaborar un pla d’actuació que apostava per membres de la Wehrmacht, separatistes bavaresos, l’església catòlica, treballadors ferroviaris, treballadors forçats i alts càrrecs de la indústria com a membres de la suposada resistència. D’aquesta manera, les evidències que es farien arribar als alemanys apuntarien cap aquests grups.

La primera acció va ser llançar sobre Alemanya contenidors amb subministraments pretesament buits (per simular que ja havien sigut rebuts), documents d’identitat falsos o ràdios per tal de transmetre missatges falsos en l’afany alemany de boicotejar les comunicacions de la suposada resistència. A aquesta acció se li han de sumar la difusió de rumors contra alts càrrecs del règim Nazi mitjançant contactes als països neutrals i el llançament d’octavetes, municions, coloms missatgers o petits dispositius incendiaris de fàcil ús, els Braddocks.

Instruccions d'ús dels Braddocks. Font: www.psywar.org

Instruccions d’ús dels Braddocks. Font: www.psywar.org

També es va fer ús d’agents infiltrats a Alemanya. Dos d’ells van ser els presoners de guerra alemanys Gerhardt Bienecke i Leonhardt Kick, que no coneixien l’engany i creien que havien de contactar amb una resistència real. El primer, havia d’arribar a Berlín per entregar codis secrets camuflats en un paquet de cafè a un suposat oficial de les SS, mentre que el segon tenia la missió de contactar amb una inexistent cèl·lula de la resistència a Bremen per entregar una emissora de ràdio. L’objectiu era que tots dos anessin deixant pistes mentre actuaven. De fet, Kick, va ser interceptat per la Gestapo però va aconseguir escapar.

Malgrat tot, Periwig, no va poder desplegar tot el seu potencial. Des d’un bon principi el SIS o MI6 (Servei Secret d’Intel·ligència) va manifestar el seu desacord amb l’operació ja que tenia por de que comprometés els seus agents infiltrats a Alemanya. En termes similars es van manifestar els comandaments de la resta de forces aliades, que temien que poses en perill els presoners de guerra propis. Tanmateix, el temps també va jugar en contra de Periwig. Es pensava que la invasió d’Alemanya seria lenta i costosa però el ràpid avenç final va deixar sense marge de maniobra una operació tant imaginativa com de lenta aplicació.