Corneli Escipió Africà (236 aC- 183 aC) ha sigut anemonat per els historiadors com l’Hannibal romà. Aquest general de la República Romana va ser el responsable de la derrota final d’Hannibal i els cartaginesos a la 2a Guerra Pública, a la batalla de Zama (202 aC). Però abans d’arribar a l’enfrontament final Escipió va haver de derrotar els exèrcits cartaginesos a la Península Ibèrica, i per aconseguir-ho havia d’assaltar la ciutat de Qart Haddash (Cartago Nova) que estava protegida per bones muralles i grans superfícies d’aigua. Estava amb un exèrcit inferior en nombre, amb pocs aliats i en un entorn hostil i només amb un intervenció divina podia aconseguir la victòria. I un déu va respondre: Neptú, senyor dels mars.

Bust de Corneli Escipió

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La 2a Guerra Púnica (218-201 aC) va enfrontar les dues potències del Mediterrani occidental: romans i cartaginesos. Els segons eren la potència emergent que estava agafant força al llarg d’Itàlia i Sicilia mentre que els segons ja tenien un imperi forjat a través del nord d’Àfrica i a Península Ibèrica. El general romà que va resultar decisiu en aquest conflicte va ser Corneli Escipió, amb el sobrenom de l’Àfrica un cop acabat el conflicte. Aquest general romà, veterà de la batalla de Cannes) va desembarcar a la Península Ibèrica sense possibilitat d’aconseguir reforços i rodejat d’enemics. Per aconseguir sotmetre les tropes cartagineses afincades a Hispania va decidir que s’havia de capturar el centre d’operacions púnic, Qart Haddash, l’actual Cartagena. Aquesta plaça forta estava situada entre un port natural i una gran llacuna, conectada directament a terra només per el nord (formant una petitissima península amb una estreta entrada) i unes fortes muralles pensades per repel·lir atacs des del mar i l’accés per terra. Escipió va decidir enviar gran part del material i les armes d’assalt amb la flota i l’exèrcit, més lleuger, el va fer emprendre una marxa ràpida des del nord fins a Qart Haddash per sorprendre els defensors. Un cop a les portes de la ciutat va veure que no tenia prou forces per iniciar l’assalt amb èxit i va iniciar un curt setge. Al cap de poc Escipió es va dirigir a les seves tropes explicant-los que en somnis el Déu Neptú li havia promès atacar amb ells i conquerir la ciutat amb l’ajuda de la seva intervenció. Aquell dia va enviar un grup d’uns 500 soldats a un punt concret de la llacuna, lluny del seu campament i del setge. Va donar l’ordre de l’assalt per terra i per mar poc a poc. Al cap d’unes hores d’haver iniciat el combat i amb tots els defensors concentrats per repel·lir l’atac a les muralles els 500 soldats enviats d’amagat van poder presenciar un miracle: l’aigua de la llacua reculava poc a poc deixant un pas practicable per arribar fins al peu de la muralla per als soldats i les escales que portaven. Des d’allà van poder poder pujar a les muralles sense que ningú se n’adonés i varen atacar per darrera els defensors, que agafats per sorpresa, van caure derrotats permeten l’entrada tant de la flota com de l’exèrcit, que al recordar la promesa de Neptú van atacar amb el doble d’entusiasme, a la ciutat i donant la volta la situació romana a Hispania i la guerra en general.

Mapa de l'assalt a Cartago Nova (209 aC)

Mapa on es veuen les línees d’assalt dels romans contra els defensors.

 

S’ha parlat molt d’aquest miracle entre els estudiosos. No ha quedat mai clar si el fenomen de la baixada de l’aigua de la llacuna va ser un fet regular o extraordinari. Polibi ens assegura que escipió va demanar ajudar de pescadors locals (segurament de Tàrraco) que li van explicar que aquest fenom es donava sota unes circumstàncies concretes i el general va decidir aprofitar. El fet que involucrés al déu Neptú més haviat respon a una manipulació als soldats que si creien que un déu estava de la seva part lluitarien amb més ganes i ànims. Mai s’ha sabut si va ser un cop de sort o un fet molt planificat, però la presa de Cartago Nova ha passat a a història per la intervenció sobrenatural dels déus, ja fossin Neptú o Fortuna.